El monopolio de la violencia y legitimidad garantiza que se mantengan las desigualdades en cualquier sociedad desigual.

Charles Darwin acuñó el termino de la supervivencia de los más fuertes y comparando el comportamiento humano al animal donde estaríamos en una guerra que los más grandes y fuertes o los que saben esconderse mejor o van en grupos de defensa son los que sobreviven y transmiten sus genes a futuras generaciones. De ahí aparece el término darwinismo social que viene a decir que la lógica de la selva es la lógica más natural para entender el funcionamiento ideal de la sociedad. Esa lógica de la selva es la de la biología, la cual naturalizaría las diferencias normales o excesivas entre unos y otros y legitimaría la agresividad. El monopolio de la violencia y legitimidad garantiza que se mantengan las desigualdades en cualquier sociedad desigual.

Ahora bien, para facilitar que no se vea demasiado el montaje, conviene crear enemigos externos o enaltecer egos colectivos. En el extranjero creamos terroristas o incluso una cultura que se ve competición como progreso que defiende etnias o mesías concretos. En ese darwinismo social creamos estereotipos y formas de ver el mundo en donde el pobre es vago y hay que alejarse u odiarlo mientras que el rico es emprendedor e inteligente, y hay que acercase o amarlo. También se genera una ingeniería mediática en donde se realiza un adoctrinamiento emocional para que amemos a determinados cuerpos, soportemos determinadas doctrinas, defendamos determinados países y odiemos a otros. Ese odio hacia el otro además nos roba la conciencia crítica y nos liquidiza siendo más manipulables de canalizar ese odio hacia la dirección que deseen otros.

Ese adoctrinamiento emocional pasa por incorporar la filosofía del darwinismo dentro de la psicología a través de la fisiología y biología. 

Así, la guerra es ahora contra el mismo individuo. Freud mismo acepta ese conflicto interno de fuerzas: eros y thanatos. En esta visión clínica del ser humano el objeto central del estudio no es la sociedad sino que el responsable último de su propio dolor y patologías es al propio individuo. Amplia financiación publica ha sido aprobada para financiar estudios con esos paradigmas biológicos y conductistas. De hecho cumple un doble objetivo. Por un lado desresponsabiliza a la sociedad, y por otro lado responsabiliza al individuo. Así, nuevos gurús de la ciencia natural justifican la naturaleza competitiva de la sociedad donde se justifica el hambre, la enfermedad. En esa línea la cultura juega un rol importante. Los estereotipos por un lado dan modelos mentales de quien es bueno y quien no. Por otro lado, tenemos los juegos violentos, películas violentas, las informaciones violentas que nos describen una realidad guerrera donde las guerras permiten a los buenos liberar a los malos y nos van adoctrinando para que el placer se conecte con el enaltecimiento emocional y la desconexión. Igualmente, la democracia se utiliza adhoc con dobles estándares. Cuando nos interesa convocamos a las elecciones y cuando un referéndum nos molesta lo vemos como irresponsabilidad política,

La cultura de la violencia no es fruto de la casualidad. La demanda de violencia en los juegos y actitudes no son meras peticiones espontáneas del mercado. No nos engañemos. Hay multitud de medios que promueven esa cultura, sobre todo en la cultura de la pantalla. Tener una sociedad controlada por sus impulsos de violencia no solo vende, sino que es estratégico y favorece mejor la manipulación emocional. Igualmente, conviene que los miembros de la sociedad se muevan por emociones agresivas y descontroladas cuando interesa, pues si lo hacen guiados por los medios de comunicación acabarán defendiendo valores favorables los más fuertes.

En esa cultura de la violencia la única manera de lidiar con el enemigo (pobre, griego, trabajador o terrorista, etc..) es que se adapte, que se asimile pero sobre todo que no negocie en mis términos, pues eso sería perder mis privilegios y mi imagen de dominio. En esa cultura los estereotipos son estratégicos para justificar la violencia y generar el odio necesario para no sentir pena o compasión contra aquellos con quien los poderosos pierden dinero o poder.

• El monopoli de la violència i la legitimitat garanteix que es mantinguin les desigualtats en qualsevol societat desigual.

Charles Darwin va emprar el terme de la supervivència dels més forts i comparant el comportament humà a l’anima en un estat de guerra on els més grans i forts, o els que millor saben amagar-se o ajuntar-se en grups de defensa, són els que sobreviuen i transmeten els seus gens a les generacions futures. D’aquí apareix el terme darwinisme social que ve a dir que la lògica de la selva és la lògica més natural per entendre el funcionament ideal de la societat. Aquesta lògica de la selva és la de la biologia, la qual naturalitza les diferències normals o excessives entre uns o altres, i legitima l’agressivitat. El monopoli de la violència i la legitimitat garanteix que es mantinguin les desigualtats en qualsevol societat desigual.

Ara bé, per facilitar que no es vegi en excés el muntatge, convé crear enemics externs o enaltir egos col·lectius. En l’estranger creem terroristes o fins i tot una cultura en la qual es veu la competició com el progrés que defensa les eines o el messies concrets. En aquest darwinisme social creem estereotips i formes de veure el món on el pobre és el gandúl i ens hem d’allunyar o odiar-lo, mentre que per altra banda el ric és emprenedor i intel·ligent, i s’ha d’apropar-se i estimar-lo. També es genera una enginyeria mediàtica on es realitza un adoctrinament emocional per a què estimem a determinats cossos, suportem determinades doctrines, defensem certs països i odiem a altres. Aquest odi cap a l’altre a més ens roba la consciència crítica i ens “liquiditza” sent més manipulables a l’hora de canalitzar aquest odi cap a una direcció que desitgen uns altres.

Aquest adoctrinament emocional implica incorporar la filosofia del darwinisme dins de la psicologia a través de la fisiologia i la biologia.

Així, la guerra és ara contra el mateix individu. Freud accepta aquest conflicte intern de forces: eros i thanatos. En aquesta visió clínica del de l'ésser humà l’objectiu central de l’estudi no és la societat, sinó que el responsable últim del seu propi dolor i patologies és el mateix individu. Ampli finançament públic ha estat aprovada per realitzar estudis amb aquests paradigmes biològics i conductistes. De fet compleix un doble objectiu. Per una banda de “desresponsabilitat” de cara a la societat, i per altra banda responsabilitza el mateix individu. Així, nous gurus de la ciència natural justifiquen la naturalesa competitiva de la societat on es justifica la gana, la malaltia. En aquesta línia la cultura juga un rol important. Els estereotips per una banda han donat models mentals de qui és bo i qui no. Per altra banda, tenim els jocs, les pel·lícules i les informacions violentes que ens descriuen una realitat de guerra on es permet els “bons” lliurar una lluita contra els “dolents” i ens van adoctrinant perquè el plaer es connecti amb l’enaltiment emocional i la desconnexió. Igualment, la democràcia s’utilitza ad hoc amb dobles estàndards. Quan ens interessa convocar eleccions i quan un referèndum ens molesta ho veiem com una irresponsabilitat política,

La cultura de la violència no és fruit de la casualitat. La demanda de violència en els jocs i actituds no són meres peticions espontànies del mercat. No ens enganyem. Hi ha multitud de mitjans que promouen aquesta cultura, sobretot en la cultura de la pantalla. Tenir una societat controlada pels seus impulsos de violència no només ven, sinó que és estratègic i afavoreix una major manipulació emocional. Igualment, convé que els membres de la societat promoguin emocions agressives i descontrolades quan interessa, doncs si ho fan guiats pels mitjans de comunicació, acabaran defensant valors favorables dels més forts.

En aquesta cultura de la violència l'única forma de bregar amb l’enemic (pobre, grec, treballador, terrorista, etc..) és que s’adapti i que assimili, però sobretot que no negociï en els meus termes, doncs això seria perdre els privilegis i la imatge de dominant. En aquesta cultura dels estereotips són estratègics per justificar la violència i generar l’odi necessari per a no sentir pena o compassió contra aquells amb qui els poderosos perden diners o poder.