Conflicte-U Oh my god, instal·lació de Xavier Manubens al Cercle Artístic Sant Lluc de Barcelona

La idea del conflicte en el paper d'escenari de renovació i renaixement, n'és el motor d'una proposta artística què uneix el centenari Cercle Artístic de Sant Lluc a Barcelona, fundat a 1893, amb l'artista Xavier Manubens i la seva instal·lació de títol “Conflicte-U Oh my god”, una obra objectual i  videogràfica que no té precedents en les polítiques expositives d'aquesta institució.

Aquest treball es presenta el dia 3 de març al Sant Lluc, i suposa la reaparició de l'artista Xavier Manubens en un centre cultural des del 2004. En aquest temps ha estat molt més coneguda la seva activitat de dissenyador i productor d'exposicions, com ara la dedicada al foto-periodista de la guerra civil Agustí Centelles, itinerant per Catalunya, Espanya, Mèxic, França i EUA.

La seva trobada al Palau Mercader, seu del Cercle Sant Lluc, contribueix a la nova política d'aquesta institució amb orígens conservadors i catòlics. Dit pel seu director, Josep Parera, fa temps que s'intenta donar un “caràcter” al Sant Lluc, obrir línies de participació i coneixement tot projectant, per exemple, les seves acreditades aules de dibuix, per les quals van passar, entre molts d'altres,  Antoni Gaudí i Joan Miró.

Clar i curt és veure el dibuix no pas com a obra en si mateixa sinó com una eina de coneixement. Per això s'han portat a terme iniciatives com els dibuixos realitzats per màquines amb l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya, o la de cercar el valor que poden tenir els dibuixos en l'espai públic urbà.

Una nova línia

La instal·lació de Xavier Manubens al Cercle Sant Lluc inicia una nova línia al voltant de la idea del conflicte com a escenari per reflexionar, investigar i renovar-se. N'és el començament d'un cicle, afirma Josep Parera, en el que estan previstes diverses accions artístiques i pedagògiques què presenten les crisis des de tots els punts de vista. El proper estiu està programat tractar el conflicte bèl·lic a la població de Corbera d'Ebre, un dels escenaris del front durant la guerra civil espanyola, i se està enllestint un màster d'alumnes de l'Escola d'arts i Oficis Artístics de Barcelona (Llotja) els quals posaran en qüestió la identitat i el paper avui dia del propi Cercle Artístic Sant Lluc i d'altres institucions semblants.

“Conflicte-U Oh my god” planteja el conflicte com un fet quotidià, indestriable de la condició humana. Sigui el conflicte domèstic (punt de partida) o els conflictes globals, socials i polítics. Al centre de la sala, sobre el terra, es troben alineats en sèries paral·leles 180 raspalls amb pues de ferro i al mig el cos d'un conill adquirit en la parada d'un mercat, situació que propicia una tensió directa. Els raspalls que es fan servir per treure la corrosió de superfícies metàl·liques envolten un  ésser viu què ha estat sacrificat per a l'alimentació humana.

Les parets laterals estan revestides de diversos metres quadrats de paper pintat estil anys setanta. Més enllà trobem una nevera on, per cert, es conservarà el conill (o conills que facin falta al llarg dels quinze dies d'obertura) en el moment que es tanca a diari l'exposició. Si l'animal es allò primari, un organisme viu que serà cuinat i menjat, al bell mig d'esfereïdores eines de l'era industrial, el frigorífic i el paper pintat suggereixen que aquesta tensió la vivim cada dia a casa nostra.

L'obra es completa amb la projecció d'un vídeo a la paret del fons, d'uns quatre minuts de duració, realitzat per Maite Ninou i Tresa Manubens. Veiem com Xavier Manubens fa un itinerari, sense principi ni fi, per la part alta del Parc Güell, tot caminant amb el conill en una mà i una borsa de la compra plena de caixes buides en l'altra. Al vídeo el deambular de l'artista es va tallant amb l'aparició d'imatges de conflictes globals: la violència masclista, les guerres, el terrible caminar  dels refugiats, la desforestació salvatge, la brutalitat policial...

En un moment de l'itinerari de Manubens pel Parc Güell un turista el veu amb el conill a la mà i diu: “Oh my god”, d'on ve el subtítol de la instal·lació. Potser seria un exercici interessant poder sentir els fundadors del Sant Lluc, posem Joan i Josep Llimona, Alexandre de Riquer, Antoni Utrillo i altres fervents catòlics seguidors del bisbe Torras i Bages, davant d'aquesta visió.  

Conflicto-U Oh my god, instalación de Xavier Manubens en el Círculo Artístico Sant Lluc de Barcelona

La idea del conflicto en el papel de escenario de renovación y renacimiento, es el motor de una propuesta artística que une el centenario Círculo Artístico de Sant Lluc en Barcelona, fundado en 1893, con el artista Xavier Manubens y su instalación de título “Conflicto-U Oh my god”, una obra objetual y videográfica que no tiene precedentes en las políticas expositivas de esta institución.

Este trabajo se presenta el día 3 de marzo en Sant Lluc, y supone la reaparición del artista Xavier Manubens en un centro cultural desde 2004. En este tiempo ha sido mucho más conocida su actividad de diseñador y productor de exposiciones, como la dedicada al foto-periodista de la guerra civil Agustí Centelles, itinerante por Catalunya, España, México, Francia y EEUU.

Su encuentro en el Palau Mercader, sede del Círculo San Lucas, contribuye a la nueva política de esta institución con orígenes conservadores y católicos. Dicho por su director, Josep Parera, hace tiempo que se intenta dar un “carácter” en Sant Lluc, abrir líneas de participación y conocimiento proyectando, por ejemplo, sus acreditadas aulas de dibujo, por las que pasaron, entre muchos otros, Antoni Gaudí y Joan Miró.

Claro y corto es ver el dibujo no como obra en sí misma sino como una herramienta de conocimiento. Para ello se han llevado a cabo iniciativas como los dibujos realizados por máquinas con el Instituto de Arquitectura Avanzada de Catalunya, o la de buscar el valor que pueden tener los dibujos en el espacio público urbano.

Una nueva línea

La instalación de Xavier Manubens el Círculo Sant Lluc inicia una nueva línea en torno a la idea del conflicto como escenario para reflexionar, investigar y renovarse. Es el comienzo de un ciclo, afirma Josep Parera, en el que están previstas diversas acciones artísticas y pedagógicas que presentan las crisis desde todos los puntos de vista. El próximo verano está programado tratar el conflicto bélico en la población de Corbera de Ebro, uno de los escenarios del frente durante la guerra civil española, y se está terminando un máster de alumnos de la Escuela de artes y Oficios Artísticos de Barcelona (Llotja) los que pondrán en cuestión la identidad y el papel hoy día del propio Círculo Artístico Sant Lluc y otras instituciones similares.

“Conflicto-U Oh my god” plantea el conflicto como un hecho cotidiano, inseparable de la condición humana. Sea el conflicto doméstico (punto de partida) o los conflictos globales, sociales y políticos. En el centro de la sala, sobre el suelo, se encuentran alineados en series paralelas 180 cepillos con púas de hierro y en medio el cuerpo de un conejo adquirido en la parada de un mercado, situación que propicia una tensión directa. Los cepillos que se utilizan para quitar la corrosión de superficies metálicas rodean un ser vivo que ha sido sacrificado para la alimentación humana.

Las paredes laterales están revestidas de varios metros cuadrados de papel pintado estilo años setenta. Más allá encontramos una nevera donde, por cierto, se conservará el conejo (o conejos que hagan falta a lo largo de los quince días de apertura) en el momento que se cierra a diario la exposición. Si el animal es aquello primario, un organismo vivo que será cocinado y comido, en medio de estremecedoras herramientas de la era industrial, el frigorífico y el papel pintado sugieren que esta tensión la vivimos cada día en nuestro país.

La obra se completa con la proyección de un vídeo en la pared del fondo, de unos cuatro minutos de duración, realizado por Maite Ninou y Tresa Manubens. Vemos como Xavier Manubens hace un itinerario, sin principio ni fin, por la parte alta del Parque Güell, caminando con el conejo en una mano y una bolsa de la compra llena de cajas vacías en la otra. En el vídeo el deambular del artista se va cortando con la aparición de imágenes de conflictos globales: la violencia machista, las guerras, el terrible caminar de los refugiados, la deforestación salvaje, la brutalidad policial ...

En un momento del itinerario de Manubens por el Parque Güell un turista lo ve con el conejo en la mano y dice: “Oh my god”, de donde viene el subtítulo de la instalación. Quizás sería un ejercicio interesante poder sentir los fundadores del Sant Lluc, ponemos Joan y Josep Llimona, Alexandre de Riquer, Antoni Utrillo y otros fervientes católicos seguidores del obispo Torras i Bages, ante esta visión.

Se cumple un año de la "revuelta" de los vecinos de la Barceloneta que se movilizaron contra el descontrol del turismo masivo y los apartamentos ilegales, en definitiva contra el grave deterioro de la vida en el barrio que padecen

Exactamente “Slow down you're here”. Esta recomendación dirigida a los turistas que visitan Nueva Zelanda a modo de señales de tráfico en las carreteras, resume la estrategia de una “política turística” que va mucho más allá de los datos cuantitativos (más turistas/más gasto per cápita), y que tiene como fines principales “capturar” al visitante mediante su interacción con los ciudadanos del país, la mejora de la calidad de vida de las comunidades locales, y el sostenimiento de los recursos.

Aquí mismo, en Barcelona, el 12 de agosto de 2015 se cumple un año de la “revuelta” de los vecinos de la Barceloneta que se movilizaron contra el descontrol del turismo masivo y los apartamentos ilegales, en definitiva contra el grave deterioro de la vida en el barrio que padecen. Visto en estos términos es el ejemplo opuesto de lo que los dirigentes del turismo en Nueva Zelanda (NZ) están aplicando.

¿Acaso tienen algo en común? Casi nada. La situación periférica austral de NZ, su cultura, sus recursos naturales, su más corto historial turístico o el tipo de visitantes que recibe, no lo hacen comparable a Barcelona o Cataluña. Sin embargo no se trata de confrontar estadísticas, sino de examinar y definir políticas con objetivos y estrategias asumidos por todos que permitan reconducir un fenómeno, el turismo, que está provocando la “desertización” de Barcelona, reducida al parque temático “Gaudí, tapas, playas”.

Objetivos, estrategias y herramientas de una política turística sostenible es lo que expuso en Barcelona, el pasado dia15 de abril, Simon Milne, director del New Zealand Tourism Research Institute (¿tenemos algún organismo de investigación similar?). Su intervención se produjo en el Forum TurisTIC encuentro profesional que trata del smart tourism, las tecnologías y el desarrollo económico local. Administraciones y profesionales del sector deberían mirarse el “plan Milne” con mucha atención (ver nzti.org).

Pocos días después, el 27 de abril, el filósofo y profesor de la Universitat de Girona, Xavier Antich, pronunciaba en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la conferencia  “Turisme, ciutat i identitat”. Antic trascendía el diagnóstico para adentrarse en la identidad de la urbe escondida y negada detrás de la ciudad-marca, simplificada hasta el decorado y la caricatura. Una Barcelona que “se vende”, que reinventa su historia a la medida de las exigencias del turismo banal (bus turístico, vista superficial, fotos,fotos). Una ciudad deshumanizada en la que el “estás aquí” carece de sentido y que podría resumirse en  “fast and flash”.

La moratoria

Las organizaciones sociales de Barcelona ya habían abierto amplios debates sobre la “invasión turística”, pero es a partir de las elecciones municipales de mayo pasado cuando se crea la expectativa de que Ayuntamiento y sociedad hablen a fondo sobre qué hacer con este problemático y al tiempo necesario asunto. No es ético plantear una disyuntiva de buenos y malos, quién está a favor del turismo y quién está en contra porque es falsa. Nadie está en contra pero muchos sí rechazan el “modelo” turístico y de ciudad que elogiaba el entonces alcalde Xavier Trias en una conferencia en el Col.legi d'Arquitectes, también el mes de abril, mientras abroncaba a quienes critican ese modelo.

La suspensión de licencias de alojamientos turísticos durante un año, decidido por la alcaldesa Ada Colau y su equipo, puede ser un primer paso para comenzar a elaborar un plan de políticas de calidad de vida y gestión eficiente del turismo, fuente de ingresos de la que no se puede prescindir. Curioso que a primeros de agosto la Cámara de Comercio de Barcelona se pronunciara en contra de la moratoria porque siguiendo a Simon Milne, una de las oportunidades del “Slow down” es la de “incrementar la conciencia de la industria (turística)” hacia los beneficios que produce (“building yield”) una gestión sostenible que arranca en los ámbitos locales más cercanos. Ahora bien hablar aquí de “industria” es muy discutible.

La ventaja de que disponemos en este momento reside en que instituciones, empresarios, vecinos, profesionales de la cultura y de todos los ámbitos participen en el debate. Quizá por primera vez se plantea tal nivel de participación con el fin de lograr una Barcelona mejor y que los turistas vivan experiencias más “ciudadanas”. Nos adentramos en la identidad, concepto tratado con clarividencia por Xavier Antich en su conferencia. Esta Barcelona tan atractiva para el visitante es así porque nosotros vivimos en ella, la hemos conformado durante generaciones.

El equipo de gobierno municipal está tomando otras medidas, el pasado día 6 el primer teniente de alcalde, Gerardo Pisarello, decía que intentaban hacer sostenible el turismo en Ciutat Vella (distrito que incluye el Barri Gòtic) con medidas como la de incentivar a los propietarios de apartamentos ilegales a que los cedan para viviendas sociales. Los incentivos indirectos es sabido que dan poco resultado y habría que regular de una vez, como se ha hecho en Amsterdam, la actividad de Airbnb.

Esta plataforma de “sharing”, compartir pisos particulares con turistas, permite a éstos estar en contacto directo con los barrios, con sus vecinos, con el pequeño comercio, con la Barcelona de sus habitantes. Y aunque parezca paradójico, la actividad de Airbnb tiene una incidencia irrelevante en el número de reservas hoteleras.

Trabajar con las comunidades locales, facilitarles el acceso a las Tecnologías de la Información y Comunicación (TIC), llevar al visitante a la Barcelona real con su vitalidad cultural que está ignorada, serían las claves para llevar a cabo una política turística sostenible, pero antes ha de existir una política turística y dejar de dar vueltas al “modelo”.

No alimentemos el parque temático monumental de brillantes decorados sin vida. El problema es que genera ingentes ingresos. Por ejemplo, Gaudí via realidad virtual: Marc Ciurana, responsable de Indoor Positioning de Eurecat, Centro Tecnológico de la Generalitat, refería el pasado mes de junio en el Barcelona Digital Global Congress, que tenían a prueba una experiencia de realidad aumentada en la casa Batlló. Este servicio servía a un responsable de la explotación privada de la finca de Gaudí, en un post publicado meses atrás en TripAdvisor, para justificar el altísimo precio de la entrada, superior a la del Museo del Louvre de París. El precio no es virtual. 

Es compleix el primer aniversari de la “revolta” dels veïns de la Barceloneta, mobilitzats contra el descontrol del turisme massiu i els apartaments il·legals, de fet contra del greu deteriorament de la vida al barri que pateixen

Exactament l'original diu “Slow down you're here”. Aquesta recomanació per als turistes que visiten Nova Zelanda presentada com a indicadors de trànsit en les carreteres, resumeix l'estratègia d'una “política turística” que ultrapassa les dades quantitatives (més turistes/més despesa per capita) i què té per objectius fonamentals “capturar” el visitant mitjançant la seva interacció amb els ciutadans del país, la millora de la qualitat de vida de les comunitats locals, i el sosteniment dels recursos.

Aquí mateix, a Barcelona, el 12 d'agost de 2015 es compleix el primer aniversari de la “revolta” dels veïns de la Barceloneta, mobilitzats contra el descontrol del turisme massiu i els apartaments il·legals, de fet contra del greu deteriorament de la vida al barri que pateixen. Vist fredament n'és l'exemple oposat del que els dirigents del turisme a Nova Zelanda (NZ) estan aplicant.

Si més no tenen quelcom en comú?. Gairebé res. La situació perifèrica austral de NZ, la seva cultura, els seus recursos naturals, el seu historial turístic més curt o el tipus mitjà dels visitants que rep, no el fan comparable a Barcelona o Catalunya. Però no tractem de confrontar estadístiques, més aviat d'examinar i definir polítiques amb fins i estratègies acceptades per tothom que facin possible reconduir un fenomen, el turisme, el qual condueix a la “desertització” de Barcelona, reduïda al parc temàtic “Gaudí, tapes, platges”.

Objectius, estratègies i eines d'una política turística sostenible és el que va exposar a Barcelona, el passat dia 15 d'abril, Simon Milne, director del New Zealand Tourism Research Institut (disposem d'un ens d'investigació semblant?). La seva intervenció es produí al Forum TurisTIC, trobada professional que tracta del smart tourism, les tecnologies i el desenvolupament econòmic local. Administracions i professionals del sector haurien de mirar el “plan Milne” amb molta cura (veure nzti.org).

Pocs dies més tard, el 27 d'abril, el filòsof i professor de la Universitat de Girona, Xavier Antich, dictava al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la conferència “Turisme, ciutat i identitat”. Antic, més enllà del diagnòstic, es centrava en la identitat de l'urbs amagada i negada darrera de la ciutat-marca, simplificada fins al decorat i la caricatura. Una Barcelona que “es ven”, què reinventa la seva història a la mida de les exigències del turisme banal (bus turístic, vista superficial, fotos, fotos). Una ciutat deshumanitzada dins la qual “estàs aquí” no té sentit i què podria anomenar-se “fast and flash”.

La moratòria

Les organitzacions socials de Barcelona havien encetat temps enrere amplis debats sobre la “invasió turística”, encara que des de les eleccions municipals del maig passat és ara quan sorgeix l'expectativa de que Ajuntament i societat parlin a fons sobre què fer amb aquest problemàtic i alhora necessari assumpte. No n'és ètic plantejar un escenari de bons i dolents, qui està a favor del turisme i qui en contra, perquè és fals. Ningú no n'és contrari encara que molts sí rebutgen el “model” turístic i de ciutat elogiat pel llavors alcalde Xavier Trias en una conferència al Col.legi d'Arquitectes, també el mes d'abril, mentre renyia als que critiquen aquest model.

La suspensió de llicències d'allotjaments turístics durant un any, decidit per l'alcaldessa Ada Colau i el seu equip, pot ser el primer pas per començar a dissenyar una pla de polítiques de qualitat de vida i gestió eficient del turisme, font d'ingressos què no podem perdre. N'és curiós que a principis dels mes d'agost la Cambra de Comerç de Barcelona es pronunciés contrària a la moratòria perquè seguint Simon Milne, una de les oportunitats del “Slow down” és la “d'augmentar la consciència de la indústria (turística)” respecte els beneficis que produeix (building yield“) una gestió sostenible que neix als àmbits locals més propers. Bé parlar aquí de ”indústria“ és molt discutible.

L'avantatge que disposem avui consisteix en el fet que institucions, empresaris, veïns, professionals de la cultura i d'altres àmbits, es sumin plegats al debat. Potser per primera vegada es presenta tal nivell de participació amb la finalitat d'assolir una Barcelona millor i que els turistes visquin experiències més “ciutadanes”. Ens fiquem dins la identitat, concepte que Xavier Antich va tractar amb lucidesa en la seva conferència al CCCB. Aquesta Barcelona tan atractiva per al viatger és així perquè nosaltres hi vivim, hem anant fent-la en el decurs de generacions.

L'equip de govern municipal està prenent altres mesures, el dia 6 passat el primer tinent d'alcalde, Gerard Pisarello, deia que miraven de fer sostenible el turisme a Ciutat Vella (inclou el Barri Gòtic) amb propostes com incentivar als propietaris d'allotjaments il·legals perquè els hi cedeixin per a habitatges socials. Els incentius indirectes és clar no donen gaire resultat, el que s'ha fer es regular de seguida, com han fet a Amsterdam, l'activitat d'Airbnb.

Aquesta plataforma de “sharing”, compartir vivendes particulars amb turistes, permet el contacte directe dels visitants amb els barris, els veïns, el petit comerç, amb la Barcelona dels seus habitants. I l'activitat d'Airbnb, encara que no ho sembli, té una incidència irrellevant sobre el nombre de reserves hoteleres.

Treballar amb les comunitats locals, facilitar-s'hi l'accés a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), portar el viatger a la Barcelona real i la seva vitalitat cultural fins ara ignorada, podrien ser les claus per portar a terme una política turística sostenible, abans, però, ha d'existir una política turística i deixar de banda el tira i arronsa del “model”.

No donem més carnassa al parc temàtic monumental de brillants decorats sense alè. El problema rau en que genera sucosos ingressos. Per exemple, Gaudí via realitat virtual: Marc Ciurana, responsable d'Indoor Positioning d'Eurecat, Centre Tecnològic de la Generalitat, explicava el mes de juny passat, dins del Barcelona Digital Global Congress, que havian introduït a prova una experiència de realitat augmentada a la casa Batlló, obra d'Antoni Gaudí. Aquest servei era l'excusa perquè un responsable de l'explotació privada de la finca, en un post publicat al TripAdvisor uns mesos abans, justifiqués el desmesurat preu d'entrada a la casa Batlló, superior a la del Museu del Louvre de Paris. El preu no és pas virtual.