"No està clar qui guanyarà el plebiscit, però passi el que passi, davant l'actitud amenaçadora de PP i PSOE, Europa no podrà deixar de preguntar-se: on era el Cameron espanyol?", afirma l'eurodiputat de CDC

“Deixeu votar a Catalunya”. Aquest titular va aparèixer a la portada i a l'editorial de The Economist, el setmanari d'economia i finances més influent del món (“Let them vote”), cinc dies després de la consulta del 9N de 2014 en la qual van votar 2.350.000 catalans. Un clar missatge directament dirigit al govern de Rajoy i tota la classe política i periodística espanyola, que per aquells dies ridiculitzava i menyspreava un cop més una altra gran demostració de força del sobiranisme català. En 3 llargues pàgines interiors The Economist recordava a Rajoy que “no podrà ignorar la reclamació catalana, molt més intensa i legítima que l'escocesa”. Let Catalonia Vote és també el títol del meu últim llibre, presentat a Barcelona amb Raül Romeva, gran eurodiputat amb qui vaig treballar conjuntament al Parlament Europeu entre 2009 i 2014.

Potser algun dia a Espanya lamentaran no haver tingut un primer ministre com Cameron, així com també no haver segellat un acord com el del Parlament d'Edimburg (Cameron es va desplaçar a Escòcia per signar amb Alex Saldmond l'acord de la data i la pregunta del referèndum). La victòria del No permet avui als britànics afirmar que “per una generació han mantingut la unitat de la Gran Bretanya” (Cameron ho va dir literalment així el dia després del referèndum, molt lluny de qualsevol temptació metafísica sobre unitats eternes de la pàtria) i també permet avui demostrar al món com es pot resoldre en el segle XXI un conflicte territorial de manera pacífica i democràtica.

També és un exercici molt interessant llegir els diferents editorials d'un dels diaris més influents del món, el britànic Financial Times, que ha dedicat al procés català gairebé una dotzena d'editorials en els últims tres anys: al desembre de 2013, quan es va acordar a Catalunya la data i la pregunta del referèndum del 9N de 2014 per 2/3 del Parlament català, el FT li va recordar a Rajoy que “sense propostes de reformes federalitzants a Espanya les enquestes indiquen que els catalans seguiran el seu propi camí”. També recordava a la premsa de Madrid que el procés català no és un deliri del president Mas, com repeteixen sense parar, sinó que ell era liderat pel seu poble (“rather than leading his people mister Mas is being led by them”).

Rebutjada també pel PSOE tota possibilitat de referèndum legal acordat, prohibida qualsevol tipus de consulta vinculant o no vinculant, querellat i amenaçat d'inhabilitació el president Mas, només queda una opció perquè s'expressin aquest 80% de catalans que vol votar sobre la independència de Catalunya: unes eleccions en forma de plebiscit.

Aquest tipus d'eleccions ja van ser anunciades a Brussel·les pel president Mas el 7 de novembre de 2012, al think tank “Friends of Europe”, en una de les conferències més multitudinàries que es recorden, en un clar exercici de previsibilitat i voluntat de consistència del president català, que contrasta amb la secular improvisació dels presidents espanyols. El rebuig a permetre decidir sobre la qüestió nacional a les urnes està augmentat el convenciment d'una part creixent de la societat catalana: l'Estat espanyol empitjora en qualitat democràtica i possibles reformes futures no satisfaran els anhels dels catalans.

Així les coses, en les eleccions europees de 2014 ERC i CiU van guanyar clarament per primera vegada a PSOE i PP a Catalunya (“cada vegada més marginals a Catalunya” segons el FT, 2015.05.27), una tendència que es veurà reforçada en les eleccions del 27S i que també va augmentar a les municipals de 2015, amb la irrupció notable de les CUP (independentistes d'esquerra radical) al mapa local català.

Hi ha també una consciència creixent que una Catalunya independent seria més pròspera i més capaç d'afrontar les crisis que l'actual, una autonomia intervinguda pel govern central, que ha vist com el PP retallava un 20% el pressupost de la Generalitat en 3 anys alhora que augmenta sense parar la despesa militar i en ruïnosos AVE per tot Espanya. La dreta i l'esquerra espanyola han atribuït a un ànim neoliberal anti-estat del benestar els ajustos que ha hagut de dur a terme la Generalitat. La realitat ha estat que Mas s'ha trobat amb una Generalitat que ni tan sols pot emetre deute als mercats sense el beneplàcit del govern central, que com a conseqüència és obligat a complir amb objectius de dèficit kafkians i injustos, i que conviu amb un dèficit fiscal català anual amb l'Estat espanyol, equivalent a entre 12.000 i 16.000 milions d'euros anuals (diferència entre impostos pagats pels catalans i despesa i prestacions públiques rebudes, reconeguda oficialment el 2006 pel Ministeri d'Economia). Que el govern Mas a sobre hagi hagut de pagar interessos més elevats a Montoro pel FLA que Grècia a la Troica ja ha estat el súmmum per a un país, Catalunya, que si gestionés els seus propis impostos tindria moltes més eines per combatre la crisi, com demostra el cas d'Euskadi o altres petits i pròspers estats europeus.

Mentrestant, la sorpresa europea davant la inacció espanyola no fa més que augmentar. Ho explico al meu llibre, de títol anàleg al d'aquest article i aparegut ahir a les llibreries: cada dia s'entén menys com un govern com l'espanyol es nega a negociar amb Catalunya. La derrota de De Guindos per presidir l'Eurogrup hauria de ser presa com un nou avís a Madrid: a l'Europa del segle XXI les bones pràctiques i l'èxit econòmic són més importants que la mida d'un país. Si un mira avui als alts càrrecs europeus, aquesta hipòtesi es converteix en evidència: la marca Espanya cotitza zero avui a la UE.

Malgrat el legalisme d'algunes anàlisis interessades, la UE té un reconegut caràcter pragmàtic que la porta a adaptar-se als nous escenaris. Un parell d'exemples fan pensar que la UE mirarà de trobar solucions al conflicte català, si el poble català dóna un clar mandat democràtic per la independència el 27S.

1) Catalunya compta amb 5.800 filials de multinacionals que exporten a tot Europa (800 alemanyes). Tenint en compte l'alt nivell d'intercanvis comercials existents, no és creïble suposar que la UE no evitarà una expulsió catalana del mercat únic europeu.

2) Grècia. Tot i mil i una amenaces, no s'ha permès la sortida de Grècia de l'euro. La UE ha preferit aportar gairebé 85.000 M € abans de trencar la moneda única. En el cas català hi ha ja diverses veus reconegudes internacionalment que s'han pronunciat sobre la seva viabilitat econòmica en cas d'independència. Cal assenyalar que no existeix en el Dret Europeu ni Internacional cap prohibició sobre aquests tipus de projectes. Qui tingui dubtes i requereixi analistes neutrals que pregunti a Yves Gounin del Consell d'Estat francès, o Graham Avery ex-alt funcionari de la Comissió Europea dos han escrit papers de recomanada lectura.

Així doncs, quan el poble català voti en les eleccions del 27S per o contra la independència ho farà amb l'esperit europeu, pacífic, democràtic i cívic que el caracteritza. No és el millor sistema, però donades les circumstàncies és l'únic que existeix. El resultat és incert, i encara no està clar qui guanyarà el plebiscit, però passi el que passi, davant l'actitud amenaçadora de PP i PSOE, Europa no podrà deixar de preguntar-se: on era el Cameron espanyol?

"No está claro quién ganará el 27S, pero pase lo que pase, ante la actitud amenazante de PP y PSOE, Europa no podrá dejar de preguntarse: ¿dónde estaba el Cameron español?", afirma el eurodiputado de CDC

“Dejad votar a Cataluña”. Este titular apareció en la portada y en el editorial de The Economist, el semanario de economía y finanzas más influyente del mundo (“Let them vote”), cinco días después de la consulta del 9N de 2014 en la cual votaron 2,35 millones de catalanes. Un claro mensaje directamente dirigido al gobierno de Rajoy y toda la clase política y periodística española, que por aquellos días ridiculizaban y ninguneaban una vez más otra gran demostración de fuerza del soberanismo catalán. En 3 largas páginas interiores The Economist recordaba a Rajoy que “no podrá ignorar la reclamación catalana, mucho más intensa y legítima que la escocesa”. Let Catalonia Vote es también el título de mi último libro, presentado en Barcelona con Raül Romeva, gran eurodiputado con quien trabajé conjuntamente en el Parlamento Europeo entre 2009 y 2014.

Quizás algún día en España se lamentarán de no haber tenido un primer ministro como Cameron, así como también no haber sellado un acuerdo como el del Parlamento de Edimburgo (Cameron se desplazó a Escocia para firmar con Alex Saldmond el acuerdo de la fecha y la pregunta del referéndum). La victoria del No permite hoy permite a los británicos afirmar que “por una generación han mantenido la unidad de la Gran Bretaña” (Cameron lo dijo literalmente así el día después del referéndum, muy lejos de cualquier tentación metafísica sobre unidades eternas de la patria) y también permite hoy demostrar al mundo como se puede resolver en el siglo XXI un conflicto territorial de manera pacífica y democrática.

También es muy un interesante ejercicio leer los diferentes editoriales de uno de los periódicos más influentes del mundo, el británico Financial Times, que ha dedicado al proceso catalán casi una docena de editoriales en los últimos tres años: en diciembre de 2013, cuando se acordó en Cataluña la fecha y la pregunta del referéndum del 9N de 2014 por 2/3 del Parlamento catalán, el FT le recordó a Rajoy que “sin propuestas de reformas federalizantes en España las encuestas indican que los catalanes seguirán su propio camino”. También recordaba a la prensa de Madrid que el proceso catalán no es un delirio del presidente Mas, como repiten sin cesar, sino que él era liderado por su pueblo (“rather than leading his people mister Mas is being led by them”).

Rechazada también por el PSOE toda posibilidad de referéndum legal acordado, prohibida cualquier tipo de consulta vinculante o no vinculante, querellado y amenazado de inhabilitación el presidente Mas, sólo queda una opción para que se expresen ese 80% de catalanes que quiere votar sobre la independencia de Cataluña: unas elecciones en forma de plebiscito.

Este tipo de elecciones ya fueron anunciadas en Bruselas por el presidente Mas el 7 de noviembre de 2012, en el Think tank “Friends of Europe”, en una de las conferencias más multitudinarias que se recuerdan, en un claro ejercicio de previsibilidad y voluntad de consistencia del presidente catalán, que contrasta con la secular improvisación de los presidentes españoles. El rechazo a permitir decidir sobre la cuestión nacional en las urnas está aumentado el convencimiento de una parte creciente de la sociedad catalana: el Estado español empeora en calidad democrática y posibles reformas futuras no satisfarán los anhelos de los catalanes.

Así las cosas, en las elecciones europeas de 2014 ERC y CiU ganaron claramente por primera vez a PSOE y PP en Cataluña (“cada vez más marginales en Cataluña” según el FT, 27.05.2015), una tendencia que se verá reforzada en las elecciones del 27S y que también se acrecentó en las municipales de 2015, con la irrupción notable de las CUP (independentistas de izquierda radical) en el mapa local catalán.

Hay también una consciencia creciente de que una Catalunya independiente sería más próspera y más capaz de afrontar las crisis que la actual, una autonomía intervenida por el gobierno central, que ha visto como el PP recortaba un 20% el presupuesto de la Generalitat en 3 años a la vez que aumenta sin cesar el gasto militar y en ruinosos AVE por toda España. La derecha y la izquierda española han atribuido a un ánimo neoliberal anti-estado del bienestar los ajustes que ha tenido que llevar a cabo la Generalitat. La realidad ha sido que Mas se ha encontrado con una Generalitat que ni tan siquiera puede emitir deuda a los mercados sin el beneplácito del gobierno central, que como consecuencia es obligado a cumplir con objetivos de déficit kafkianos e injustos, y que convive con un déficit fiscal catalán anual con el Estado español, equivalente a entre 12.000 y 16.000 millones de euros anuales (diferencia entre impuestos pagados por los catalanes y gasto y prestaciones públicas recibidas, reconocida oficialmente en 2006 por el Ministerio de Economia). Que el gobierno Mas encima haya tenido que pagar intereses más elevados a Montoro por el FLA que Grecia a la Troika ya ha sido el colmo para un país, Catalunya, que si gestionara sus propios impuestos tendría muchas más herramientas para combatir la crisis, como demuestra el caso de Euskadi u otros pequeños y prósperos estados europeos.

Mientras tanto, el asombro europeo ante la inacción española no hace más que aumentar. Lo explico en mi libro, de título análogo al de este artículo y aparecido ayer en las librerías: cada día se entiende menos cómo un gobierno como el español se niega a negociar con Catalunya. La derrota de De Guindos para presidir el Eurogrupo debería ser tomada como un nuevo aviso en Madrid: en la Europa del siglo XXI las buenas prácticas y el éxito económico son más importantes que el tamaño de un país. Si uno mira hoy a los altos cargos europeos, esta hipótesis se convierte en evidencia: la marca España cotiza cero hoy en la UE.

A pesar del legalismo de algunos análisis interesados, la UE tiene un reconocido carácter pragmático que la lleva a adaptarse a los nuevos escenarios. Un par de ejemplos hacen pensar que la UE va a tratar de encontrar soluciones al conflicto catalán, si el pueblo catalán da un claro mandato democrático para la independencia el 27S.

1) Catalunya cuenta con 5800 filiales de multinacionales que exportan a toda Europa (800 alemanas). Teniendo en cuenta el alto nivel de intercambios comerciales existentes, no es creíble suponer que la UE no evitará una expulsión catalana del mercado único europea.

2) Grecia. A pesar de mil y una amenazas, no se ha permitido la salida de Grecia del euro. La UE ha preferido aportar casi 85.000 M€ antes que romper la moneda única. En el caso catalán hay ya varias voces reconocidas internacionalmente que se han pronunciado sobre su viabilidad económica en caso de independencia. Cabe señalar que no existe en el Derecho Europeo ni Internacional ninguna prohibición sobre tal tipo de proyectos. Quien tenga dudas y requiera analistas neutrales que pregunte a Yves Gounin del Consejo de Estado francés, o a Graham Avery ex-alto funcionario de la Comisión Europea ambos han escrito papers de recomendada lectura.

Así pues, cuando el pueblo catalán vote en las elecciones del 27S por o contra la independencia lo hará con el espíritu europeo, pacífico, democrático y cívico que le caracteriza. No es el mejor sistema, pero habidas las circunstancias es el único que existe. El resultado es incierto, y aún no está claro quién ganará el plebiscito, pero pase lo que pase, ante la actitud amenazante de PP y PSOE, Europa no podrá dejar de preguntarse: ¿dónde estaba el Cameron español?