De nuevo, las enseñanzas artísticas superiores pasan por un momento crucial, parecido al que, en 2004, dio lugar a su transición hacia al Espacio Europeo de Educación Superior, mediante la LOE (2006). Obligó a ese atajo la rigidez de la norma universitaria, la LOU (2001), que no admitía las condiciones requeridas por estas enseñanzas -los cinco puntos de su “ecosistema imprescindible”-, resultando aún prematura cualquier reforma de la ley. Ello dio lugar al laborioso proceso que alumbró el esquema hoy vigente. El de unas enseñanzas que son sujeto de pleno derecho del Espacio Europeo, que pueden ofrecer Grados y Másteres, pero que deben concertar el Doctorado con alguna universidad. Cuyo profesorado está fuera de los estándares académicos y laborales de la educación superior. Y cuyo alumnado está excluido de las ayudas y servicios de que gozan el resto de enseñanzas superiores. Hay que añadir a ello una vinculación administrativa que no se corresponde con la autonomía que es inherente a toda enseñanza superior. 

Entretanto, el buen hacer de la administración educativa de algunas comunidades ha resuelto problemas importantes (por ejemplo, la acreditación de los Grados-LOE por las agencias de calidad universitarias) y está en camino de resolver otros. Con ello, algunos han albergado la idea de orientarse hacia el modelo francés, de carácter extrauniversitario, distinto del más común en Europa. Para ello, sin embargo, habría sido fundamental desarrollar el instrumento oportuno, capaz de ganar autonomía, articular al conjunto y adquirir las ventajas universitarias, sin caer en sus inconvenientes. Me refiero al Instituto Superior de las Artes (ISA), esa idea inicial que alguna comunidad ensayó, aunque solo a medias, y que, en otras, quedó relegada al saco de las buenas intenciones. Faltó audacia política. Aunque está por ver si el invento hubiera bastado para alcanzar los objetivos deseados.

En cualquier caso, el año 2022 trae abiertas todas las posibilidades. La LOMLOE estableció que, a los dos años -en diciembre de 2022-, debería aprobarse una norma específica para las enseñanzas artísticas, incluyendo las enseñanzas superiores no universitarias (una ley orgánica, según los mentideros). Por otro lado, se destapaba sorpresivamente la olla de la LOU y aparecía en el telar la Ley Orgánica del Sistema Universitario (LOSU), al parecer también para 2022, y con ella la posible superación de las rigideces universitarias para con las artes. No es ningún milagro. La saga Manuel Castells-Joan Subirats no podía pasar por el Ministerio de Universidades sin abordar los problemas que precisan de la actualización normativa. A su vez, detrás de la LOMLOE, junto a la impronta de Isabel Celaá, no dejaba de notarse la mano de Alejandro Tiana, que ya desbrozó el camino de las enseñanzas artísticas en 2004. 

Ahora, ambos proyectos legislativos deben encontrarse sin demora, en el seno del gobierno, para alumbrar una solución definitiva. Una solución que libere a las enseñanzas artísticas superiores de la paradoja del asno de Buridán, que las ha tenido paralizadas, no por causa de dos anhelos simétrico, sino por causa de dos angustias simétricas: calzarse el corsé de la LOU y renunciar a aspectos fundamentales de su propia naturaleza o resignarse a ser enseñanzas superiores de segunda, con un brazo atado a la espalda.

Algunos piensan, como ideal, en la Universidad de las Artes austríaca. Otros apuntan a la creación de facultades de las artes dentro de una o de varias universidades. En ambos casos, se superaría la fractura que dio lugar a las Facultades de Bellas Artes. Y quedaría atrás también la “adscripción universitaria”, ese sucedáneo que ensayaron ciertas escuelas superiores, tratando de paliar algunas de las limitaciones del entretanto. Por otro lado, quienes siguen pensando en la conveniencia de un marco específico, por temor a las sacudidas del gigante universitario, seguro que se avendrían a un acuerdo legislativo garantista respecto del “ecosistema” a preservar. Existen, por otro lado, fórmulas consorciales para articular las responsabilidades (económicas, contractuales, etc) de las administraciones de origen, titulares de las escuelas superiores, con el marco de destino que determine la nueva legislación, mediante los acuerdos pertinentes.     

Parece, pues, que por fin va a cerrarse, de un modo u otro, el proceso abierto en 2004 con la LOE, fruto a su vez de procesos anteriores no culminados, alternados con severos contratiempos. Fue, en un principio, la pionera Ley Moyano de 1857, seguida de un desierto interminable, con la separación de las Bellas Artes en 1970. Vendría luego, en 1990, el nuevo comienzo de la LOGSE, seguido del “Informe Embid”, en 1997 y del dictamen de la Conferencia Sectorial de Educación, en 1999. Pero, en seguida, llegaría el parón de 1999-2004, incluida la regresión que supuso la LOCE, en 2002. Hasta 2004, no se retomaría el camino interrumpido, dando lugar, finalmente, a la LOE, en 2006, a la “ponencia Lemes” de ordenación y al subsiguiente real decreto de 2009 y, con ellos, al definitivo ingreso en el Espacio Europeo de Educación Superior. En 2012, sin embargo, llegaría aún la sentencia que suspendería la denominación de Grado, por causa de un defecto administrativo, situación disparatada que el ministro Wert perpetuó, negándose a resolverla mediante la LOMCE en 2013, y que no se subsanaría hasta 2020 con la LOMLOE. 

Un trayecto ciertamente largo y tortuoso, que nos aporta experiencia suficiente para ahorrarnos nuevas provisionalidades y para culminar de una vez tan larga andadura, de manera que las enseñanzas artísticas superiores, libres de constreñimientos absurdos, alcancen por fin la normalidad plena que se les debe.    

Aquest article va ser escrit per un conegut diari imprès d'àmbit espanyol que, després de tenir-lo en cua bastants dies, va acabar per rebutjar-lo de pla

Per a l'autor, suposa un exemple de la línia vermella en la qual s'embussa el diàleg Catalunya-Espanya i que impedeix un nou pacte superador: la manca de disposició per assumir, amb totes les seves conseqüències, el caràcter plurinacional d'Espanya i, doncs, de l'Estat.

El pacte constitucional del 1978 incloïa la qüestió de la plurinacionalitat ("nacionalitats i regions"), però amb el 23-F i la LOAPA va caure en un oblit absolut. D'aquella pols vénen aquests fangs

Alguns interlocutors hispans de Catalunya, els millors, es van aprendre i repeteixen aquells versos de Salvador Espriu:

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

“Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor “

Unes paraules que em recorden aquelles altres, més antigues, de Joan Maragall:

Escolta, Espanya, – la veu d'un fill

que et parla en llengua no castellana:

parlo en la llengua - que m'ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua – pocs t'han parlat;

en l'altra, massa

Tots dos reflecteixen el vell i lloable afany de Catalunya, que no només va aspirar a un major o menor autogovern, fruit d'una “conllevància” de mal portar, sinó a la transformació de l'Estat espanyol i d'Espanya en una realitat que es reconegués també a Catalunya i en la qual Catalunya pogués reconèixer-se.

El que està en la base de l'actual desencontre no és només la necessitat d'un major grau d'autogovern (competència educativa, lingüística, recaptatòria ...) o de superar la injustícia en el tracte (reequilibri de les balances fiscals i de la inversió de l'Estat, etc). Es tracta també i molt especialment de la concepció de l'Estat.

En aquest, persisteix l'Espanya de llengua única i mentalitat uniforme, incapaç de conjugar-se en plural, que no ha cessat de desmentir la “nació de nacions” que va plantejar un dia Anselmo Carretero, que va anunciar Felipe González a la transició democràtica i que la Constitució va establir en reconèixer l'existència de “nacionalitats” (és a dir, nacions) i donar-los un tracte específic. Deia Miquel Iceta, l'altre dia: “Només podem reconèixer-nos en l'escut: és l'única cosa que reflecteix les realitats constitutives d'Espanya”.

És aquest dèficit essencial, alimentat pel martelleig del nacionalisme d'Estat, el que va generar la “desafecció” que va esdevenir en brou de cultiu de l'altre nacionalisme, el de la Catalunya irredempta, que només pot realitzar-se mitjançant un Estat propi, sense més distincions, per fi amb la gent prou cabrejada com per intentar aconseguir-ho.

I, al mig, la resta: els defensors de la Sepharad somiada, antany majoritaris i avui minoritzats, amb el nostre “federalisme plurinacional” en entredit, per falta d'interlocutors prou clars a l'altre costat. El procés estatutari, el seu estrepitós acompanyament i alguns lamentables silencis, van constituir la revelació de fins a quin punt la concepció d'Espanya havia retrocedit respecte de la subjacent en el pacte constitucional de 1978. Fins i tot les interlocucions més favorables semblaven vorejar qualsevol concepció plurinacional de l'Estat, donant la impressió que només cabia una mica més de “cafè per a tots”.

I és que, com s'ha dit tantes vegades, no hi ha qüestió catalana sinó qüestió espanyola. Catalunya està aquí i és un fet inqüestionable, plural i diferent. El problema és si l'Estat espanyol o Espanya, com prefereixin, té prou consciència de la realitat que abasta com per reconèixer a Catalunya i al català. I, en conseqüència, per exercir d'Estat també de la “nacionalitat” o nació catalana i de la seva llengua, igual que de la nació i la llengua castellanes.

No dic que no siguin molt importants les qüestions econòmiques i competencials també plantejades. Ho són. Especialment, el finançament, que no ha de ser només solidari sinó també just, i les inversions de l'Estat i la seva eficiència, greument en entredit davant la pervivència del periclitat i insostenible model de “quilòmetre zero”, que compromet greument perspectives estratègiques fonamentals per a Catalunya i per a altres territoris de la riba oriental –i per al conjunt espanyol– com l'Eix Mediterrani i l'Euroregió de l'Arc Mediterrani.

Com seria també molt important que Espanya entengués que el “demos” català, com venia a reconèixer el bloc constituent (amb el referèndum estatutari) no pot diluir-se en les majories i minories del “demos” espanyol, quan està en joc la relació entre tots dos, llevat que es tracti d'establir una nova modalitat d'imposició.

Així ho va entendre el Regne Unit respecte d'Escòcia o el Canadà respecte del Quebec. És tan difícil entendre que aquesta dissolució –un clàssic de l'absolutisme i del jacobinisme–, lamina els drets individuals dels ciutadans i ciutadanes de la nació menor, que haurien de preservar pel que fa als seus trets diferencials i a la formació de la seva voluntat col·lectiva respecte de les unitats superiors?

Deia, però, que la qüestió de fons és una altra. És Espanya, començant per l'Estat espanyol, capaç de reconèixer la realitat plurinacional i plurilingüística que engloba? ¿I de reconèixer-s'hi? De manera que, al seu si, obtingui ple reconeixement i igual cura la llengua catalana que la castellana? Pot Catalunya i la llengua catalana trobar “el seu Estat” a l'Estat espanyol?

Perquè la llengua catalana no és només una qüestió privativa de Catalunya, sinó que constitueix una realitat més àmplia, fins avui greument preterida, quan no escarnida en alguns territoris. L'Estat espanyol hauria, no ja respectar el model lingüístic de Catalunya, establert per una immensa majoria parlamentària i un ple consens social, sinó també formular una política lingüística d'Estat en defensa i pel ple desenvolupament de la llengua catalana, en les diferents modalitats, prenent partit contra les actuacions que es proposen danyar-la i que han campejat al seu aire i inspirades pel mateix govern de l'Estat.

Aquesta és la qüestió que demana resposta, de l'Estat com també dels partits i dels mediadors intel·lectuals i comunicacionals que poguessin jugar un paper a favor de l'enteniment. Les mitges paraules al respecte han estat una constant fatal des de la mateixa transició democràtica, des que es va produir el transversal oblit de les “nacionalitats” constitucionals. Va semblar donar-se una entesa transversal i tàcita entre porters de signe divers, com si haguessin convingut oblidar aquest assumpte i esperar que el pas del temps “ho guarís”. Una posició que sembla imitar les famoses instruccions secretes als corregidors reials a Catalunya, al XVIII: “Que s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la cura”.

La cura va ser, llavors, contundent, però no va funcionar, com tampoc va funcionar la cura ferotge de Franco. Funcionaria menys, després, en democràcia. Només va servir perquè s'instal·lés, progressivament, a Catalunya, el convenciment que no hi havia res a fer. Espanya mai va hauria d'oblidar la lletra –“nacionalitats”– i l'esperit –“nació de nacions”– del pacte constitucional de 1978.

En les Trobades de Sitges del juny de 1983, entre intel·lectuals d'ambdós costats de l'Ebre, s'esperava a Salvador Espriu que, malalt, es va limitar a enviar una nota que va ser llegida amb la gran expectació i respecte que el poeta de La pell de brau suscitava.

Era una crida al mutu coneixement i reconeixement, però no retòric sinó de veritat, tractant d'obrir l'única senda comuna imaginable, en la qual ell va creure, la mateixa en què havia cregut Joan Maragall. Espriu culminava la seva escrit amb una frase definitiva, per a qui, a Sepharad, havia d'escoltar: “Llull i Cervantes, de tu a tu”. Aquesta és la qüestió de fons. Ni més ni menys.

Este artículo fue escrito para un conocido diario impreso de ámbito español que, después de tenerlo en cola bastantes días, acabó por rechazarlo de plano

Para el autor, supone un ejemplo de la línea roja en la que se atasca el diálogo Catalunya–España y que impide un nuevo pacto superador: la falta de disposición para asumir, con todas sus consecuencias, el carácter plurinacional de España y, por tanto, del Estado

El pacto constitucional de 1978 incluía la cuestión de la plurinacionalidad ("nacionalidades y regiones"), pero con el 23-F y la LOAPA cayó en un olvido absoluto. De aquellos polvos, estos lodos.

Algunos interlocutores hispanos de Catalunya, los mejores, se aprendieron y repiten aquellos versos de Salvador Espriu:

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

“Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor“

(Sí, compréndela y hazla tuya, también, desde los olivos, la alta y sencilla verdad de la tomada voz del viento: diversas son las hablas y diversos los hombres, y convendrán muchos nombres a un solo amor).

Unas palabras que me recuerdan aquellas otras, más antiguas, de Joan Maragall:

Escolta, Espanya, – la veu d'un fill

que et parla en llengua no castellana:

parlo en la llengua – que m'ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua – pocs t'han parlat;

en l'altra, massa

(Escucha, España, la voz de un hijo que te habla en lengua no castellana: hablo en la lengua que me ha dado la tierra áspera; en esta lengua, pocos te han hablado; en la otra, demasiados).

Ambos reflejan el viejo y loable empeño de Catalunya, que no sólo aspiró a un mayor o menor autogobierno, fruto de una “conllevancia” de mal llevar, sino a la transformación del Estado español y de España en una realidad que se reconociera también en Catalunya y en la que Catalunya pudiera reconocerse.

Lo que está en la base del actual desencuentro no es sólo la necesidad de un mayor grado de autogobierno (competencia educativa, lingüística, recaudatoria…) o de superar la injusticia en el trato (reequilibrio de las balanzas fiscales y de la inversión del Estado, etc). Se trata también y muy especialmente de la concepción del Estado.

En este, persiste la España de lengua única y mentalidad uniforme, incapaz de conjugase en plural, que no ha cesado de desmentir la “nación de naciones” que planteó un día Anselmo Carretero, que anunció Felipe González en la transición democrática y que la Constitución estableció al reconocer la existencia de “nacionalidades” (es decir, naciones) y darles un trato específico. Decía Miquel Iceta, el otro día: “Sólo podemos reconocernos en el escudo: es lo único que refleja las realidades constitutivas de España”.

Es este déficit esencial, alimentado por el martilleo del nacionalismo de Estado, lo que generó la “desafección” que devino en caldo de cultivo del otro nacionalismo, el de la Catalunya irredenta, que sólo puede realizarse mediante un Estado propio, sin mayores distingos, por fin con la gente suficientemente cabreada como para tratar de conseguirlo.

Y, en medio, el resto: los defensores de la Sepharad soñada, antaño mayoritarios y hoy minorizados, con nuestro “federalismo plurinacional” en entredicho, por falta de interlocutores suficientemente claros al otro lado. El proceso estatutario, su estruendoso acompañamiento y algunos lamentables silencios, constituyeron la revelación de hasta qué punto la concepción de España había retrocedido respecto de la que subyace en el pacto constitucional de 1978. Incluso las interlocuciones más favorables parecían orillar cualquier concepción plurinacional del Estado, dando la impresión de que sólo cabía un poco más de “café para todos”.

Y es que, como se ha dicho tantas veces, no hay cuestión catalana sino cuestión española. Catalunya está ahí y es un hecho incuestionable, plural y distinto. El problema es si el Estado español o España, como prefieran, tiene bastante conciencia de la realidad que abarca como para reconocerse en Catalunya y en el catalán. Y, en consecuencia, para ejercer de Estado también de la “nacionalidad” o nación catalana y de su lengua, igual que de la nación y la lengua castellanas.

No digo que no sean muy importantes las cuestiones económicas y competenciales también planteadas. Lo son. Especialmente, la financiación, que no debe ser sólo solidaria sino también justa, y las inversiones del Estado y su eficiencia, gravemente en entredicho ante la pervivencia del periclitado e insostenible modelo de “kilómetro cero”, que compromete gravemente perspectivas estratégicas fundamentales para Catalunya y para otros territorios de la ribera oriental -y para el conjunto español- como el Eje Mediterráneo y la Euroregión del Arco Mediterráneo.

Como sería también muy importante que España entendiera que el “demos” catalán, como venía a reconocer el bloque constituyente (con el referéndum estatutario), no puede diluirse en las mayorías y minorías del “demos” español, cuando anda en juego la relación entre ambos, a no ser que se trate de establecer una nueva modalidad de imposición.

Así lo entendió el Reino Unido respecto de Escocia o Canadá respecto del Quebec. ¿Es tan difícil entender que esta disolución -un clásico del absolutismo y del jacobinismo-, lamina los derechos individuales de los ciudadanos y ciudadanas de la nación menor, que deberían preservarse en lo referido a sus rasgos diferenciales y a la formación de su voluntad colectiva respecto de las unidades superiores?

Decía, sin embargo, que la cuestión de fondo es otra. ¿Es España, empezando por el Estado español, capaz de reconocer la realidad plurinacional y plurilingüística que engloba? ¿Y de reconocerse en ella? ¿De manera que, en su seno, obtenga pleno reconocimiento e igual cuidado la lengua catalana que la castellana? ¿Puede Catalunya y la lengua catalana hallar “su Estado” en el Estado español?

Porque la lengua catalana no es sólo una cuestión privativa de Catalunya, sino que constituye una realidad más amplia, hasta hoy gravemente preterida, cuando no escarnecida en algunos territorios. El Estado español debería, no ya respetar el modelo lingüístico de Catalunya, establecido por una inmensa mayoría parlamentaria y un pleno consenso social, sino también formular una política lingüística de Estado en defensa y por el pleno desarrollo de la lengua catalana, en sus distintas modalidades, tomando partido contra las actuaciones que se proponen dañarla y que han campado a sus anchas inspiradas por el propio Gobierno del Estado.

Esta es la cuestión que demanda respuesta del Estado, como también de los partidos y de los mediadores intelectuales y comunicacionales que pudieran jugar un papel a favor del entendimiento. Las medias palabras al respecto han sido una constante fatal desde la misma transición democrática, desde que se produjo el transversal olvido de las “nacionalidades” constitucionales. Pareció darse una entente trasversal y tácita entre cancerberos de signo diverso, como si hubieran convenido en olvidar este asunto y esperar a que el paso del tiempo “lo curara”. Una posición que parece remedar las famosas instrucciones secretas a los corregidores reales en Catalunya, en el XVIII: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

El cuidado fue, entonces, contundente, pero no funcionó, como tampoco funcionó el cuidado feroz de Franco. Menos iba a funcionar, después, en democracia. Sólo sirvió para que se instalara, progresivamente, en Catalunya, el convencimiento de que no había nada que hacer. España nunca debió olvidar la letra -“nacionalidades”- y el espíritu -“nación de naciones”- del pacto constitucional de 1978.

En los Encuentros de Sitges de junio de 1983, entre intelectuales de ambos lados del Ebro, se esperaba a Salvador Espriu que, enfermo, se limitó a mandar una nota que fue leída con la gran expectación y respeto que el poeta de La pell de brau suscitaba.

Era una llamada al mutuo conocimiento y reconocimiento, pero no retórico sino de verdad, tratando de abrir la única senda común imaginable, en la que él creyó, la misma en la que había creído Joan Maragall. Espriu culminaba su escrito con una frase definitiva, para quien, en Sepharad, debía escuchar: “Llull y Cervantes, de tú a tú”. Esta es la cuestión de fondo. Ni más ni menos.

La mayor parte del tiempo, en España, los pueblos no “compartimos” más que la represión. Aunque Cataluña, Valencia, Baleares, Euskadi y Galicia más que nadie, porque fueron despojados hasta de su lengua y de su cultura. Lo sabes y lo dijiste muchas veces

Barcelona, 3 de septiembre de 2015

Hola Felipe,

respondo a la tuya del 31 de agosto. En ella, nos hablas, a propósito de la deriva independentista inducida por CDC, de “una aventura ilegal e irresponsable que pone en riesgo la convivencia entre los catalanes”, en referencia a quienes, por su origen o por el de sus padres y abuelos, se sienten españoles además de catalanes. No puedo estar más de acuerdo. Aznar dijo algo parecido, pero que nos sonó a amenaza o a chantaje: “Para romper con España, Cataluña va a romperse antes como sociedad”. Tal vez porque la ubicación política de quien lo decía se correspondía con la de aquellos que, en los setenta, intentaron sin éxito avivar los rescoldos del viejo lerrouxismo. Tus palabras, por el contrario, son las de quien entonces jugó abiertamente contra esa posibilidad, propiciando la unidad socialista en Cataluña, defendiendo la integración en la sociedad de destino de quienes habían llegado de otros pueblos hermanos y promoviendo con ello la unidad civil del pueblo de Cataluña. Por eso y porque fuiste el gran apoyo para el retorno de la Generalitat exiliada, para el reconocimiento de las “nacionalidades” en la Constitución, para el modelo lingüístico catalán…, como también quien consiguió el fin del golpismo e impulsó el ingreso en Europa, el Estado del bienestar, con escuela y sanidad para todos… Por todo ello, los catalanes, de forma muy mayoritaria, te votamos siempre, hasta en los momentos en que el apoyo del resto de España languidecía.

Por todo ello, tu parecer nos interesa, sea para estar de acuerdo o para discrepar, aciertes o te equivoques, pero desde el respeto que merece un viejo y determinante amigo de Cataluña, que se toma ahora la molestia de mandarnos una carta. Y nos resulta ajena y odiosa la suficiencia y el desprecio de los nacional-leninistas, quiero decir de quines pretenden encarnan en exclusiva el sentido de las cosas y la causa de Cataluña. Las descalificaciones y anatemas que sueltan a diestro y siniestro no están a la altura de Cataluña y son, ciertamente, de muy mal augurio.

Sólo unas pocas consideraciones sobre tu carta:

Un abrazo. Y, aunque les moleste a los mal educados, no dejes de escribirnos.

Jordi Font

Hola Felipe, responc a la teva del 31 d'agost. En ella, ens parles, a propòsit de la deriva independentista.

Barcelona, 3 setembre 2015

Hola Felipe, responc a la teva del 31 d'agost. En ella, ens parles, a propòsit de la deriva independentista induïda per CDC, d '“una aventura il·legal i irresponsable que posa en risc la convivència entre els catalans”, en referència als que, pel seu origen o pel dels seus pares i avis, se senten espanyols a més de catalans. No puc estar més d'acord. Aznar va dir una cosa semblant, però que ens va sonar a amenaça o xantatge: “Per trencar amb Espanya, Catalunya va a trencar abans com a societat”. Potser perquè la ubicació política de qui ho deia es corresponia amb la d'aquells que, en els setanta, van intentar sense èxit avivar les brases del vell lerrouxisme. Les teves paraules, per contra, són les de qui llavors va jugar obertament contra aquesta possibilitat, propiciant la unitat socialista a Catalunya, defensant la integració en la societat de destí dels que havien arribat d'altres pobles germans i promovent amb això la unitat civil del poble de Catalunya. Per això i perquè vas ser el gran suport per al retorn de la Generalitat exiliada, per al reconeixement de les “nacionalitats” a la Constitució, per al model lingüístic català ..., com també qui va aconseguir la fi del colpisme i va impulsar l'ingrés a Europa, l'Estat del benestar, amb escola i sanitat per a tots ... Per tot això, els catalans, de forma molt majoritària, et vam votar sempre, fins en els moments en què el suport de la resta d'Espanya llanguia.

Per tot això, el teu parer ens interessa, sigui per estar d'acord o per discrepar, encertis o t'equivoquis, però des del respecte que mereix un vell i determinant amic de Catalunya, que es pren ara la molèstia d'enviar-nos una carta. I ens resulta aliena i odiosa la suficiència i el menyspreu dels nacional-leninistes, vull dir dels qui pretenen encarnar en exclusiva el sentit de les coses i la causa de Catalunya. Les desqualificacions i anatemes que deixen anar a destre i sinistre no estan a l'altura de Catalunya i són, certament, de molt mal auguri.

Només unes poques consideracions sobre la teva carta:

1. El feixisme italià i el nazisme alemany sonen com una cosa massa gros referits a Catalunya i, no només per l'emblemàtica tradició antifranquista d'aquesta i per la seva reconeguda capacitat de convivència, com tu mateix assenyales, sinó també perquè és infinitesimal el que pugui haver d'això en l'amplíssim moviment de rebuig que va generar a Catalunya el “via crucis” de l'Estatut, en què no van faltar cap mena d'insults, escarnis, “raspalls”, burles i menyspreus. Es tracta d'un moviment d'arrel democràtica i en bona mesura progressista, que exigeix respecte i el degut reconeixement per la seva nació, la seva llengua i la seva cultura, a més d'un tracte econòmicament just. I que, si això és inabastable a Espanya, si la voluntat de Catalunya no compta com a tal -només immersa i diluïda en la tan superior demografia espanyola-, si per tot això se senten viure a casa dels altres, és normal que diguin prou i que considerin arribada l'hora dels que propugnen un recer propi, encara que sigui sense reparar en costos econòmics i humans.

2. Una altra cosa seria parlar, més enllà dels independentistes de sempre, dels qui van córrer a canalitzar aquest flux massiu per monopolitzar i per usar-lo com a carburant al servei exclusiu de les seves finalitats. No és que siguin tampoc nazis o feixistes. Ho saps, vas tractar amb ells i amb la seva falta de projecte des del govern. Sempre es van situar entre el nacionalisme, d'una banda, i l'oportunisme del bussines party de l'altre. Pregonen que el seu únic nord és la nació, sense més. N'hi ha a Catalunya com n'hi ha a tot Espanya, encara que en aquesta, no es reconeguin com a tals i es presentin com a mers defensors de l'Estat de dret, del que tiren per al seu ús exclusiu (llengua única, regateig i burla a les altres llengües, model radial en les infraestructures, pèrdua de posicions de les comunitats donants en el rànquing de la despesa pública per habitant, etc). El nacionalisme és perillós a tot arreu, com ho són totes les ideologies absolutes. Disposen de “la veritat” i aquesta ho justifica tot. La història ens ensenya que, quan s'exasperen, acaben gestant al monstre. I cal dir-ho, per posar a la gent en guàrdia, perquè no es deixin portar a qualsevol banda i sobretot per fer front a certes actituds que emergeixen en uns pocs. I és que, quan se'ls ofereix una coartada absoluta, els canalles s'envalenteixen i algunes pobres gents tendeixen també a encanallar-se. És l'últim que voldríem per a qualsevol poble. I és el que menys li convé a Catalunya, perquè la nació és el consens renovat de la ciutadania (Renan) i, si aquest flaqueja, si la divisió cristal·litza, la nació es dilueix.

3. Parles de “la convivència secular en aquest espai públic que compartim”: Espanya. Caldria convenir que això de “compartir” ha estat sempre una excepció, si és que parlem dels pobles i no de la típica aliança d'interessos entre classes dominants, que és el que va prevaler. La major part del temps, a Espanya, els pobles no “compartim” més que la repressió. Tot i que Catalunya, València, Balears, Euskadi i Galícia més que ningú, perquè van ser despullats fins de la seva llengua i la seva cultura. Ho saps i ho vas dir moltes vegades.

4. D'altra banda, està això de l'Espanya “secular”. Per ser precisos, només des de 1714 podem parlar d'Estat comú, això sí, imposat per les armes. I, si mirem enrere, és obligat ressenyar la Catalunya articulada al voltant del comtat de Barcelona i més encara la Corona d'Aragó o confederació catalanoaragonesa, una entitat composta i multilingüe (català, castellà, provençal i llatí), amb Corts específiques en cada regne integrant, també en els conquistats com València, Balears, Sicília, Nàpols ... Un model que contrastava amb la monarquia castellana, basada en el “poder real absolut”. El jurament de lleialtat al comte-rei era el següent: “Ens, que som igual que Vós i, junts, més que Vós, us jurem lleialtat i obediència, sempre que compliu les nostres constitucions. I, si no, no”. Una realitat de la qual Pierre Villar parlava com un Estat-Nació avant la lettre. La cultura política catalana de l'Estat compost i del pacte entre iguals no és una cosa nova, tenen arrels molt profundes, sempre en contradicció amb l'absolutisme que va imperar a Espanya i amb el jacobinisme, que va ser el seu correlat democràtic.

5. Catalunya és una comunitat política, cultural i lingüística que existeix, és reprimida i ressorgeix des de l'Edat Mitjana fins avui mateix i que sempre va estar disposada a compartir un mateix Estat hispà, però en peu d'igualtat. Un Estat que ho sigui de la llengua i la cultura catalanes com ho és de la llengua i la cultura castellanes. Com deia Salvador Espriu, el poeta de Sinera i de Sepharad, dirigint-se als intel·lectuals castellans, amb paraules clares i inequívoques: “Llull i Cervantes, de tu a tu”. Un Estat que assumeixi la defensa i el ple desenvolupament del català, en totes les terres peninsulars on es parla, sense més regatejos, sense més guerra bruta, sense més mofes ni escarnis. Un Estat del qual no es pugui pensar que admet la diferència com a mal menor, provisional i en el seu racó, a l'espera que el temps i la deguda “cura” (Felip V als corregidors) treballin per l'assimilació.

6. Em sento federalista, però d'un federalisme que no encotilli el que som en un nou motlle uniformador, en un nou “cafè per a tots”, en nom de la igualtat. La diferència no s'oposa a la igualtat sinó l'uniformisme. És clar que tots els ciutadans d'un Estat han de disposar d'uns mateixos drets bàsics, només faltaria. Però això no es pot utilitzar per negar-li a Catalunya el que és. Per això, la reforma federal, per a ser vàlida, hauria de ser també un pacte plurinacional, de manera que Espanya fos, finalment, de veritat, la casa comuna de totes les realitats nacionals que la integren, la “nació de nacions” de la qual ens vas parlar. Tractar d'escamotejar-ho és perpetuar una dominació secular i és condemnar Catalunya a l'exasperació. Més encara quan això ja venia apuntat en el pacte constitucional de 1978 - “nacionalitats i regions” - i ha estat sempre ignorat, fins a ser negat obertament per la malaurada sentència contra l'Estatut. Aquí hi ha el problema de fons. Això és el que cal solucionar. Hauria d'assumir-PP. I hauries de parlar d'això amb alguns “barons” i “baronesses” socialistes que confonen els termes, no se sap si per ignorància o per demagògia. Una carta oberta teva al respecte podria ser molt útil per avançar en el camí de les solucions.

Una abraçada. I, encara que els molesti als mal educats, no deixis d'escriure'ns.

Jordi Font