Segons l'Institut Nacional d'Estadística i l'Informe

Sombra

emès el 2014 per la CEDAW (Convenció per a l'Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra les Dones de Nacions Unides), entre l'any 2008 i el 2013 la despesa pública en matèria d'igualtat a Catalunya es va veure retallada en més d'un 20%

Comença un nou curs i constatem que hi ha realitats que continuen: la violència masclista no desapareix, com tampoc no ho fan les causes que la provoquen ni les formes en què es manifesta. Els feminicidis no són un efecte meteorològic que apareix a l'estiu i marxa amb la tornada al “cole”. No són fets puntuals de certesa caduca. Són la cúspide de l'iceberg de tota una sèrie de pràctiques que conformen la violència masclista diària en què vivim, que adopta formes múltiples i polièdriques. Sibil·lina i implacable, aquesta violència de vegades es fa visible i, moltes d'altres, s'oculta sota el vel d'allò que la societat ens diu que és normal o natural.

Violència és exigir a una dona un mínim de 48 d'hores d'hospitalització per ser considerada “víctima de violència de gènere”; violència és la regulació i les taxes judicials de les denúncies; violència és que les dones no ens sentim segures caminant pel nostre barri, que fem una anàlisi visual llampec a l'hora de decidir per quins carrers passar o no, que portem les claus del cotxe a la mà- obertes com si fossin pinxos- molt abans d'entrar-hi. Violència és que ens escridassi aquell que diu estimar-nos, com també ho és sentir que els crits són culpa nostra. Violència és la bufetada, però també l'espera tremolosa i muda de la seva arribada en qualsevol moment. Ho són les amenaces de qui tenim davant però també el silenci, maleït silenci, de tots els que ens envolten, que miren en una altra direcció.

Segons l'Institut Nacional d'Estadística i l'Informe Sombra emès el 2014 per la CEDAW (Convenció per a l'Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra les Dones de Nacions Unides), entre l'any 2008 i el 2013 la despesa pública en matèria d'igualtat a Catalunya es va veure retallada en més d'un 20%. Les polítiques i programes contra la desigualtat i la violència de gènere es van trobar a partir de l'any 2010 entre les primeres víctimes de les retallades socials tant del govern català de Convergència i Unió com dels governs estatals del PSOE i el Partit Popular. La velocitat amb què aquestes administracions van aplicar les tisores sobre programes i estructures en favor de la igualtat de gènere va mostrar que aquesta mai no s'havia trobat entre les seves prioritats.

Les polítiques d'igualtat, d'altra banda, no són les úniques que han patit una evolució preocupant. Pel que fa a les respostes a la violència masclista, el Consell General del Poder Judicial apunta que, durant el mateix període, les ordres de protecció concedides a Catalunya a dones denunciants van disminuir en 25 punts percentuals i les ordres de protecció denegades es van incrementar en quasi 30. La davallada de recursos públics i de voluntat política per lluitar contra la discriminació i la violència que patim les dones, a més, semblen haver tingut un impacte en la nostra confiança en les administracions públiques per proporcionar respostes i solucions. Tot i que el nombre de víctimes mortals de violència masclista no s'ha vist reduït en els darrers anys, les dones hem passat a denunciar menys des de l'esclat de la crisi: mentre que 20.365 dones van interposar una denúncia per violència masclista l'any 2008 a Catalunya, el nombre total havia baixat a 17.149 el 2013, és a dir, un descens de 3216 denúncies -quasi del 16%. La causa d’aquest descens no rau en una millora en les nostres condicions de vida. La mateixa plataforma CEDAW expressava fa només un parell de mesos una gran preocupació pels greus retrocessos en matèria d'igualtat de gènere i de drets humans de les dones produïts a l'Estat espanyol en els darrers sis anys.

Revertir aquesta tràgica deriva i situar la lluita contra el masclisme i les múltiples violències que genera en el centre de les prioritats polítiques en aquest nou cicle polític que s'obre, serà sens dubte una aposta imprescindible. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona en Comú està llançant importants primeres passes com un notable increment del pressupost o l'articulació d'una xarxa municipalista a escala estatal que lluiti contra la violència masclista en clara sinèrgia amb els espais i entitats de dones, anant més enllà, d'aquesta manera, d'un abordatge merament assistencialista i victimitzador.

Hi ha moltíssima feina a fer per acabar amb la xacra social de la violència masclista, i la generació de complicitats i l'augment de recursos constitueixen premisses imprescindibles. El canvi passa, sí, per alteracions quantitatives però també, i sobretot, per d'altres de qualitatives. No fa gaire que la darrera enquesta sobre violència de gènere realitzada pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat apuntava que dos dels motius més freqüentment al·legats per les dones per no trencar el silenci per la violència patida són la por i la vergonya. Por i vergonya que paralitzen a qui rep la violència en comptes de a qui l'exerceix. Por d'haver-ho merescut; vergonya pel que diran. Vergonya per haver aguantat massa; por de no haver fet prou. I així, la por, la vergonya, la culpa, aconsegueixen que seguim estant soles, sovint oblidant que aquesta violència, en qualsevol de les seves gradacions, no és normal ni natural.

Allò normal i natural hauria de ser poder gaudir d'una vida de lliure de violència: ni la solitària ni la mediàtica; ni la simbòlica ni la mortal. Fins que la normalitat no hagi canviat de bàndol les dones no gaudirem plenament de llibertat. I això no passarà fins que hàgim deixat de denunciar no perquè ens paralitzin la por o la vergonya sinó perquè ja no tinguem cap motiu per fer-ho.

Según el Instituto Nacional de Estadística y el Informe Sombra emitido en 2014 por la CEDAW, entre el año 2008 y en 2013 el gasto público en materia de igualdad en Catalunya se vio recortado en más de un 20%

Empieza un nuevo curso y constatamos que hay realidades que continúan: la violencia machista no desaparece, como tampoco lo hacen las causas que la provocan ni las formas en que se manifiesta. Los feminicidios no son un efecto meteorológico que aparece en verano y se va con la vuelta al “cole”. No son hechos puntuales de certeza caduca. Son la cúspide del iceberg de toda una serie de prácticas que conforman la violencia machista diaria en la que vivimos, que adopta formas múltiples y poliédricas. Sibilina e implacable, esta violencia a veces se hace visible y, muchas otras, se oculta bajo el velo de lo que la sociedad nos dice que es normal o natural.

Violencia es exigir a una mujer un mínimo de 48 de horas de hospitalización para ser considerada “víctima de violencia de género”; violencia es la regulación y las tasas judiciales de las denuncias; violencia es que las mujeres no nos sintamos seguras caminando por nuestro barrio, que hagamos un análisis visual relámpago a la hora de decidir por qué calles pasar o no, que llevemos las llaves del coche abiertas en la mano mucho antes de entrar. Violencia es que nos chille aquel que dice amarnos, como también lo es sentir que los gritos son culpa nuestra. Violencia es la bofetada, pero también la espera temblorosa y muda de su llegada en cualquier momento. Lo son las amenazas de quien tenemos delante pero también el silencio, maldito silencio, de todos los que nos rodean, que miran en otra dirección.

Según el Instituto Nacional de Estadística y el Informe Sombra emitido en 2014 por la CEDAW (Convención para la Eliminación de todas las formas de Discriminación Contra las Mujeres de Naciones Unidas), entre el año 2008 y en 2013 el gasto público en materia de igualdad en Catalunya se vio recortado en más de un 20%. Las políticas y programas contra la desigualdad y la violencia de género se encontraron a partir del año 2010 entre las primeras víctimas de los recortes tanto del gobierno catalán de CiU como de los gobiernos estatales del PSOE y el PP. La velocidad con que estas administraciones aplicaron las tijeras sobre programas y estructuras en favor de la igualdad de género mostró que ésta nunca se había encontrado entre sus prioridades.

Las políticas de igualdad, por otra parte, no son las únicas que han sufrido una evolución preocupante. En cuanto a las respuestas a la violencia machista, el Consejo General del Poder Judicial apunta que, durante el mismo período, las órdenes de protección concedidas en Catalunya a mujeres denunciantes disminuyeron en 25 puntos porcentuales y las órdenes de protección denegadas se incrementaron en casi 30. El descenso de recursos públicos y de voluntad política para luchar contra la discriminación y la violencia que sufrimos las mujeres, además, parecen haber tenido un impacto en nuestra confianza en las administraciones públicas para proporcionar respuestas y soluciones. Aunque el número de víctimas mortales de violencia machista no se ha visto reducido en los últimos años, las mujeres hemos pasado a denunciar menos desde el estallido de la crisis: mientras que 20.365 mujeres interpusieron una denuncia por violencia machista en el año 2008 en Cataluña, el número total había bajado a 17.149 en 2013, es decir, un descenso de 3.216 denuncias -casi el 16%. La causa de este descenso no yace en una mejora en nuestras condiciones de vida. La misma plataforma CEDAW expresaba hace sólo un par de meses una gran preocupación por los graves retrocesos en materia de igualdad de género y de derechos humanos de las mujeres producidos en el Estado español en los últimos seis años.

Revertir esta trágica deriva y situar la lucha contra el machismo y las múltiples violencias que genera en el centro de las prioridades políticas en este nuevo ciclo político que se abre, será sin duda una apuesta imprescindible. En este sentido, el gobierno municipal de Barcelona en Común está lanzando importantes primeros pasos como un notable incremento del presupuesto o la articulación de una red municipalista a nivel estatal que luche contra la violencia machista en clara sinergia con los espacios y entidades de mujeres, yendo más allá, de esta manera, de un abordaje meramente asistencialista y victimizador.

Hay muchísimo trabajo por hacer para acabar con la lacra social de la violencia machista, y la generación de complicidades y el aumento de recursos constituyen premisas imprescindibles. El cambio ocurre, sí, por alteraciones cuantitativas pero también, y sobre todo, por otras cualitativas. No hace mucho que la última encuesta sobre violencia de género realizada por el Ministerio de Sanidad apuntaba que dos de los motivos más frecuentemente alegados por las mujeres para no romper el silencio por la violencia sufrida son el miedo y la vergüenza. Miedo y vergüenza que paralizan a quien recibe la violencia en vez de a quien la ejerce. Miedo de haberlo merecido; vergüenza por lo que dirán. Vergüenza por haber aguantado demasiado; miedo de no haber hecho lo suficiente. Y así, el miedo, la vergüenza, la culpa, consiguen que seguimos estando solas, a menudo olvidando que esta violencia, en cualquiera de sus gradaciones, no es normal ni natural.

Lo normal y natural debería ser poder disfrutar de una vida de libre de violencia: ni la solitaria ni la mediática; ni la simbólica ni la mortal. Hasta que la normalidad no haya cambiado de bando las mujeres no disfrutaremos plenamente de libertad. Y esto no ocurrirá hasta que hayamos dejado de denunciar no porque nos paralicen el miedo o la vergüenza sino porque ya no tengamos ningún motivo para hacerlo.