Una llamativa y deprimente coincidencia política se ha dado recientemente en Bruselas. El 9 de febrero por la mañana, la visita del presidente Zelenski a las instituciones de la UE. Por la tarde, la reunión del Consejo Europeo con un interesante orden del día. El presidente ucraniano fue recibido con adhesiones entusiastas y promesas de fortalecimiento del apoyo político, financiero y militar que su país está recibiendo de la UE en su esfuerzo por contener y -si es posible, contrarrestar- la condenable invasión rusa de una parte de su territorio. 

El presidente Zelenski agradeció dicho apoyo. Confirmó su dominio de la escena y demostró su destreza comunicativa al reivindicar la condición europea de su país. Argumentó esta identificación con una defensa de los valores fundamentales que dan sentido y cohesión a una Europa unida. Según él, Ucrania está defendiendo el “modo de vida europeo”, con el propósito de consolidar un espacio donde reinen la justicia social y la libertad. 

En palabras de Roberta Metsola, presidenta del parlamento, Ucrania está inspirando a toda Europa y al mundo entero con su defensa de las libertades y valores que “nos hacen a todos europeos”. Metsola subrayó que esta defensa suele conllevar sacrificios cuando se acomete con una acción rápida y enérgica, sin dilaciones ni reparos. Zelenski fue ovacionado – vitoreado, incluso- en la cámara europea. Hasta aquí, la reseña de una sesión de notable impacto emocional, tal como se aprecia en las imágenes de un acto que concluyó con el solemne himno nacional ucraniano y la beethoveniana melodía del canto europeo. 

Pero pasemos ahora de la épica a la prosaica rutina. Pocas horas después de su entusiasta acogida a Zelenski y de su discurso sobre valores, el Consejo Europeo aprobó una política migratoria bastante difícil de conciliar con la idea de Europa como el “hogar abierto de justicia y libertad”, al que se refería el presidente ucraniano. Porque, aun reconociendo que la UE exhibe en su activo logros sustantivos, es más que evidente su manifiesta incapacidad para diseñar y aplicar una política migratoria acorde con los principios de justicia y solidaridad exigibles si se quiere reivindicar una diferencia cualitativa del proyecto europeo respecto de otros proyectos políticos.

Protección de fronteras ha sido nuevamente el “mot d’ordre” de la próxima directiva europea sobre el asunto. Incluso con levantamiento de vallas y muros que delimiten más rigurosamente la fortaleza Europa. De manera más o menos aparatosa, se van reforzando los obstáculos a lo largo de las fronteras del Viejo Continente. El escándalo que no hace mucho suscitó el muro de Trump entre Estados Unidos y Méjico se ha evaporado en la conciencia europea. Según parece, la novedad del acuerdo reside en la financiación europea de dichas “infraestructuras” (sic) y de otros medios disuasorios que blinden a la UE frente a entradas irregulares. 

Hasta hoy, la política de contención por la fuerza de los movimientos migratorios ha sido “externalizada” por la UE hacia los países limítrofes: Grecia, Turquía, Libia, Marruecos. Esta política de contención no basta para detener un fenómeno social de largo alcance histórico. Lo que únicamente facilita es la repetición de dramas personales y tragedias colectivas: la más reciente en la costa de Calabria hace unos días. 

Las barreras físicas y los impedimentos administrativos se cimentan en barreras mentales, construidas insidiosamente por el virus de la xenofobia. Es el virus que infecta sobre todo a partidos de derecha y de extrema derecha en toda Europa, pero que tiene una considerable fuerza expansiva. Paradójicamente, es la actitud que Zelenski reprochaba en su discurso al invasor ruso, excluyéndole por esta razón de la esfera europea. 

No sé si el presidente ucraniano hubiera corregido este punto de su alocución de haber sabido de antemano lo que iban a decidir sus anfitriones unas horas más tarde. Cuesta pedir tantos matices a un gobernante absorbido por la tarea que el momento le ha deparado y es poco probable que pueda prevenir a los responsables europeos de sus propias contradicciones. Pero sí es exigible, en cambio, a estos responsables políticos de la UE que tengan en cuenta su solemne profesión de fe europea al concretar su política migratoria en lo operativo y en lo financiero. No lo hacen si ponen el acento y el dinero en instrumentos más o menos violentos para disuadir a los eventuales migrantes de que abandonen sus países. Esta política disuasoria no es solo injusta desde la perspectiva de valores europeos como los enunciados enfáticamente por Zelenski y Metsola. Es también inútil porque la corriente migratoria es un fenómeno imparable, determinado por potentes factores económicos, políticos y climáticos: pobreza crónica, ausencia de libertades, degradación y riesgo ambientales.   

Quizás no hubo tiempo para que el espíritu europeísta predicado por Zelenski se trasladara a los asuntos tratados por el Consejo Europeo de aquella misma tarde. Pero, aunque fuera con efecto retrasado, estaría bien que la lección del mandatario ucraniano no cayera en saco roto y no sirviera exclusivamente para incrementar el esfuerzo armamentístico que el presidente reclamaba. Estaría bien que inspirara también en la política migratoria de la UE propuestas algo más solidarias y coherentes que las aprobadas hace unas semanas en Bruselas. 

Els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dos, sinó múltiples cultures i llengües, de manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents.

“He de confessar que sent jove em va fer molta impressió la lògica dialèctica davant de l'aristotèlica:” A “o” no A “, diu Aristòtil. O som o no som.” A “i” no A “diuen Hegel i Marx. És dir, som i no som ”. Així escrivia Pasqual Maragall el 2002, poc abans d'assumir la presidència de la Generalitat.

Un dels efectes més preocupants de la crisi catalana d'aquests últims anys és, precisament, la imposició d'una lògica binària en relació a la qüestió nacional, una lògica allunyada de la complexitat i, encara més, de la dialèctica: cal ser necessàriament “espanyol” o “català”, “unionista” o “independentista”. Aquells que tracten d'escapar d'aquests plantejaments són ratllats, despectivament, d’“equidistants”, “ambigus” o coses pitjors.

L'evolució vertiginosa dels esdeveniments en els dos últims mesos ha exacerbat encara més aquesta dinàmica. Així, la vella admonició d'Antonio Gramsci contra els indiferents, “viure significa prendre partit”, ha estat utilitzada de manera reductiva en discursos i cartells per indicar que havia de triar de manera indefectible entre dos contraris, entre blanc o negre.

Ara bé, els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dos, sinó múltiples cultures i llengües, de manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents. Precisament, el que està en crisi a tot Europa és la noció de l'Estat westfalià, on el conjunt de la població compartiria la mateixa cultura, la mateixa llengua, les mateixes creences, la mateixa “identitat”.

D'altra banda, en termes polítics, els posicionaments dicotòmics porten a la configuració de blocs antagònics i desplacen la discussió sobre qualsevol altre tema. De fet, no hi ha cap dubte que aquells que, des dels governs de la Generalitat i de l'Estat, han encapçalat la deriva dels darrers temps han obtingut un èxit notable en desviar l'atenció d'altres qüestions incòmodes pobresa, corrupció - i en bloquejar l'ascens de forces polítiques i moviments que podien posar en risc la seva preeminència.

Avui, el major perill que existeix en la societat i en la política catalana és la consolidació d'aquests fronts tancats i antagònics. El frontisme sobre la qüestió nacional enquistaria inevitablement el conflicte i dificultaria el seu tractament durant dècades, tal com demostren les experiències d'Euskadi i d'Irlanda del Nord, per posar només dos exemples. D'altra banda, si es transmetés al conjunt del cos social, el frontisme podria acabar danyant el fonament bàsic de la nostra societat: la voluntat que la riquesa de la diversitat no es converteixi mai en motiu de discriminacions o fractures.

Així doncs, davant les eleccions del proper mes de desembre i en l'etapa que seguirà, s'ha d'evitar per tots els mitjans la formació de dos blocs antagònics irreconciliables, i potenciar en la mesura possible les posicions que busquin un punt de trobada i una sortida dialogada. No serà una empresa fàcil i els últims esdeveniments -la declaració d'independència del 27 d'octubre, la repressió de l'1 d'octubre, la intervenció de l'autonomia i l'empresonament de bona part del govern electe- dificulten molt aquesta tasca. Però sense aplicar-se a ella no serà possible trobar alguna sortida al laberint en què ens trobem.

En aquest context, els poders locals de Catalunya poden tenir un paper decisiu. Fins ara, en una situació polaritzada per l'enfrontament entre els governs de la Generalitat i de l'Estat, el paper dels ajuntaments ha corregut el risc d'aparèixer com a subsidiari o instrumentalitzat. Ara, amb la Generalitat escapçada i el govern de l'Estat llançat a una ofensiva recentralitzadora, la representativitat i legitimitat dels governs locals prenen un relleu particular. Són l'administració més propera a la ciutadania i el seu posicionament podria resultar clau per trencar la polarització i apropar, en la mesura del possible, una sortida negociada que és el que desitja la majoria de la ciutadania catalana.

Especial rellevància tindria en aquest context un pronunciament conjunt dels alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats de Catalunya per exigir la reconducció de la situació present. Davant la intransigència repressiva i la ceguesa política del Govern de l'Estat, davant els errors difícilment excusables i les presses temeràries de l'independentisme, podria proposar-se que aquesta reconducció partís de tres pilars: la recuperació plena de l'autogovern mitjançant la derogació de les mesures derivades de l'aplicació de l'article 155; la posada en llibertat de tots els que -per raons polítiques- es troben ara en presó preventiva i, finalment, l'expressió directa de la voluntat popular en un referèndum acordat sobre el futur institucional de Catalunya. Una declaració dels ajuntaments de les principals ciutats de Catalunya en aquests termes no podria ser ignorada per les forces polítiques que concorrin a les eleccions, ni pels poders de l'Estat, ni tampoc per les institucions europees. I constituiria un raig de llum per a la ciutadania.

Los planteamientos binarios no responden a la realidad de la sociedad catalana, donde conviven no dos, sino múltiples culturas y lenguas, de tal manera que muchos ciudadanos no sabrían (ni querrían) definir su condición en términos excluyentes.

“Debo confesar que siendo joven me hizo mucha impresión la lógica dialéctica frente a la aristotélica:” A “o” no A “, dice Aristóteles. O somos o no somos. ”A“ y ”no A“ dicen Hegel y Marx. Es decir, somos y no somos”. Así escribía Pasqual Maragall en 2002, poco antes de asumir la presidencia de la Generalitat.

Uno de los efectos más preocupantes de la crisis catalana de estos últimos años es, precisamente, la imposición de una lógica binaria en relación a la cuestión nacional, una lógica alejada de la complejidad y, aún más, de la dialéctica: hay que ser necesariamente “español” o “catalán”, “unionista” o “independentista”. Aquellos que tratan de escapar de estos planteamientos son tachados, despectivamente, de “equidistantes”, “ambiguos” o cosas peores.

La evolución vertiginosa de los acontecimientos en los dos últimos meses ha exacerbado todavía más esta dinámica. Así, la vieja admonición de Antonio Gramsci contra los indiferentes, “vivir significa tomar partido”, ha sido utilizada de manera reductiva en discursos y carteles para indicar que había que elegir de manera indefectible entre dos contrarios, entre blanco o negro.

Ahora bien, los planteamientos binarios no responden a la realidad de la sociedad catalana, donde conviven no dos, sino múltiples culturas y lenguas, de tal manera que muchos ciudadanos no sabrían (ni querrían) definir su condición en términos excluyentes. Precisamente, lo que está en crisis en toda Europa es la noción del Estado westfaliano, donde el conjunto de la población compartiría la misma cultura, la misma lengua, las mismas creencias, la misma “identidad”.

Por otra parte, en términos políticos, los posicionamientos dicotómicos llevan a la configuración de bloques antagónicos y desplazan la discusión sobre cualquier otro tema. De hecho, no hay ninguna duda de que aquellos que, desde los gobiernos de la Generalitat y del Estado, han encabezado la deriva de los últimos tiempos han obtenido un éxito notable en desviar la atención de otras cuestiones incómodas -pobreza, corrupción - y en bloquear el ascenso de fuerzas políticas y movimientos que podían poner en riesgo su preeminencia.

Hoy, el mayor peligro que existe en la sociedad y en la política catalana es la consolidación de estos frentes cerrados y antagónicos. El frentismo sobre la cuestión nacional enquistaría inevitablemente el conflicto y dificultaría su tratamiento durante décadas, tal como demuestran las experiencias de Euskadi y de Irlanda del Norte, por poner sólo dos ejemplos. Por otra parte, si se transmitiera al conjunto del cuerpo social, el frentismo podría acabar dañando el fundamento básico de nuestra sociedad: la voluntad de que la riqueza de la diversidad no se convierta nunca en motivo de discriminaciones o fracturas.

 Así pues, ante las elecciones del próximo mes de diciembre y en la etapa que seguirá, debe evitarse por todos los medios la formación de dos bloques antagónicos irreconciliables, y potenciar en lo posible las posiciones que busquen un punto de encuentro y una salida dialogada. No será una empresa fácil y los últimos acontecimientos -la declaración de independencia del 27 de octubre, la represión del 1 de octubre, la intervención de la autonomía y el encarcelamiento de buena parte del gobierno electo- dificultan mucho esta tarea. Pero sin aplicarse a ella no será posible encontrar alguna salida al laberinto en el que nos encontramos.

En este contexto, los poderes locales de Cataluña pueden tener un papel decisivo. Hasta ahora, en una situación polarizada por el enfrentamiento entre los gobiernos de la Generalitat y del Estado, el papel de los ayuntamientos ha corrido el riesgo de aparecer como subsidiario o instrumentalizado. Ahora, con la Generalitat descabezada y el gobierno del Estado lanzado a una ofensiva recentralizadora, la representatividad y legitimidad de los gobiernos locales toman un relieve particular. Son la administración más cercana a la ciudadanía y su posicionamiento podría resultar clave para romper la polarización y acercar, en la medida de lo posible, una salida negociada que es lo que desea la mayoría de la ciudadanía catalana.

Especial relevancia tendría en este contexto un pronunciamiento conjunto de los alcaldes y alcaldesas de las principales ciudades de Cataluña para exigir la reconducción de la situación presente. Ante la intransigencia represiva y la ceguera política del Gobierno del Estado, ante los errores difícilmente excusables y las prisas temerarias del independentismo, podría proponerse que dicha reconducción partiera de tres pilares: la recuperación plena del autogobierno mediante la derogación de las medidas derivadas de la aplicación del artículo 155; la puesta en libertad de todos los que -por razones políticas- se encuentran ahora en prisión preventiva y, finalmente, la expresión directa de la voluntad popular en un referéndum acordado sobre el futuro institucional de Cataluña. Una declaración de los ayuntamientos de las principales ciudades de Cataluña en estos términos no podría ser ignorada por las fuerzas políticas que concurran a las elecciones, ni por los poderes del Estado, ni tampoco por las instituciones europeas. Y constituiría un rayo de luz para la ciudadanía.

L'aplicació de l'article 155 en els termes que ha proposat el govern del Partit Popular no és un episodi menor. Obre la porta a una transformació de fons en la història d'Espanya.

El govern Rajoy ha definit les mesures que pensa aplicar a Catalunya en base a l'article 155 de la Constitució. Sobresurt entre elles el cessament del President de la Generalitat i de tots els seus consellers. La mesura evoca l'anomenat Preussenschlag o cop prussià que el 20 de juliol de 1932 va perpetrar el govern conservador de von Papen contra el govern socialdemòcrata del land de Prússia, el més poblat i extens de la República de Weimar. Invocant l'article 48 de la Constitució de la República i al·legant raons d'ordre públic, un decret presidencial va destituir en bloc a l'Executiu autonòmic i al seu cap de govern Otto Braun, un dirigent històric de la socialdemocràcia alemanya. El mateix canceller von Papen va assumir les seves atribucions i va nomenar un govern de “comissaris” des de l'administració central.

Els historiadors han vist en aquesta decisió un pas decisiu cap a l'esfondrament de l'amenaçada democràcia alemanya. Només sis mesos més tard, Hitler era nomenat Canceller gràcies a la complicitat del propi Papin i d'altres dirigents polítics i empresarials que conspiraven des de feia mesos en favor d'un règim autoritari.

Els constitucionalistes s'han ocupat del “cop contra Prússia” perquè va donar lloc a un contenciós legal davant del Tribunal d'Estat alemany amb funcions de tall constitucional, després que el govern de Prússia impugnés la legalitat de la seva destitució. Dos cèlebres juristes i teòrics del dret es van enfrontar en aquella causa. Va defensar les raons del govern autònom de Prússia el professor Hans Kelsen. El seu contrincant -en defensa de la destitució del govern prussià- va ser un altre jurista ben conegut, Carl Schmitt. La decisió del Tribunal va ser d'una “grotesca ambigüitat” (Bracher): va confirmar l'autoritat del govern deposat però no va retirar funcions als comissaris impostos per Papen.

Potser és interessant recordar el destí dels dos influents professors de dret que van protagonitzar el litigi en condició d'experts. Hans Kelsen -el representant del govern de Prússia- va ser destituït de la seva càtedra pel règim nazi i va haver d'exiliar-se als Estats Units on va morir. Carl Schmitt -el defensor del govern central- es va adherir al nazisme, li va donar cobertura teòrica, va presidir l'associació de juristes nacionalsocialistes i, després de la guerra, va ser visitant freqüent d'Espanya durant els anys del franquisme.

Les comparacions són odioses i de vegades impertinents. Però l'aplicació de l'article 155 en els termes que ha proposat el govern del Partit Popular no és un episodi menor. Obre la porta a una transformació de fons en la història d'Espanya. Si prospera, tancarà un llarg període -trenta anys- en què a empentes i rodolons s'ha intentat substituir el tradicional model centralista i uniformista de l'Estat espanyol per un model territorial que distribueixi algun poder polític al llarg i ample del territori. Amb encerts i errors, el model va ser subsistint fins que va ser incapaç d'ajustar-se a noves condicions, externes i internes.

Ara, però, sembla arribada l'hora de consumar la involució de l'autonomia a la qual hem estat assistint en els últims anys. La interpretació ferotge de l'article 155 és molt representativa d'una aspiració que no es contraposa només a una opció independentista, legítima en els seus objectius, però gestionada amb massa frivolitat. Aquesta versió dura del 155 rebutja, en realitat, l'existència de la diversitat de projectes polítics a escala territorial que caracteritza els autèntics sistemes federals o als que volen aproximar-se a ells. Per això penso que la iniciativa del govern Rajoy -potser reticent per part del seu president- desprèn un tuf revengista quan s'escolta als que l’aclamen des de la tribuna política o des de la tertúlia mediàtica. Són les veus de sectors -no només polítics, ni únicament de la dreta- als que sempre va costar admetre una organització de l'Estat que no poguessin controlar des d'uns pocs centres de decisió.

¿Cop prussià a Espanya com prolegomen d'una crisi de la democràcia? Ja vaig dir que les comparacions són odioses. Però les maniobres de Papen i Schleicher -emparades pel President del Reich i monàrquic nostàlgic- no haurien de ser ignorades. Els seus funestos resultats van ser molt més demolidors per a la democràcia alemanya del que potser ells mateixos havien previst o desitjat.

La aplicación del artículo 155 en los términos que ha propuesto el gobierno del Partido Popular no es un episodio menor. Abre la puerta a una transformación de fondo en la historia de España

El gobierno Rajoy ha definido les medidas que piensa aplicar en Cataluña en base al artículo 155 de la Constitución. Sobresale entre ellas el cese del President de la Generalitat y de todos sus consejeros. La medida evoca el llamado Preussenschlag o golpe prusiano que el 20 de julio de 1932 perpetró el gobierno conservador de von Papen contra el gobierno socialdemócrata del land de Prusia, el más poblado y extenso de la República de Weimar. Invocando el artículo 48 de la Constitución de la República y alegando razones de orden público, un decreto presidencial destituyó en bloque al Ejecutivo autonómico y a su jefe de gobierno Otto Braun, un dirigente histórico de la socialdemocracia alemana. El propio canciller von Papen asumió sus atribuciones y nombró un gobierno de “comisarios” desde la administración central.     

Los historiadores han visto en esta decisión un paso decisivo hacia el derrumbamiento de la amenazada democracia alemana. Solo seis meses más tarde, Hitler era nombrado Canciller gracias a la complicidad del propio Papen y de otros dirigentes políticos y empresariales que conspiraban desde hacía meses en favor de un régimen autoritario.

Los constitucionalistas se han ocupado del “golpe contra Prusia” porque dio lugar a un contencioso legal ante el Tribunal de Estado alemán con funciones de corte constitucional, después de que el gobierno de Prusia impugnara la legalidad de su destitución. Dos célebres juristas y teóricos del derecho se enfrentaron en aquella causa. Defendió las razones del gobierno autónomo de Prusia el profesor Hans Kelsen. Su contrincante -en defensa de la destitución del gobierno prusiano- fue otro jurista bien conocido, Carl Schmitt. La decisión del Tribunal fue de una “grotesca ambigüedad”  (Bracher): confirmó la autoridad del gobierno depuesto pero no retiró funciones a los comisarios impuestos por Papen.

Quizá sea interesante recordar el destino de los dos influyentes profesores de derecho que protagonizaron el litigio en condición de expertos. Hans Kelsen -el representante del gobierno de Prusia- fue destituido de su cátedra por el régimen nazi y tuvo que exiliarse a Estados Unidos donde murió. Carl Schmitt -el defensor del gobierno central- se adhirió al nazismo, le dio cobertura teórica, presidió la asociación de juristas nacionalsocialistas y, después de la guerra, fue visitante frecuente de España durante los años del franquismo.

Las comparaciones son odiosas y a veces impertinentes. Pero la aplicación del artículo 155 en los términos que ha propuesto el gobierno del Partido Popular no es un episodio menor. Abre la puerta a una transformación de fondo en la historia de España. Si prospera, cerrará un largo período -treinta años- en los que a trancas y barrancas se ha intentado sustituir el tradicional modelo centralista y uniformista del Estado español por un modelo territorial que distribuya algún poder político a lo largo y ancho del territorio. Con aciertos y errores, el modelo fue subsistiendo hasta que fue incapaz de ajustarse a nuevas condiciones, externas e internas.

Ahora, sin embargo, parece llegada la hora de consumar la involución de la autonomía a la que hemos estado asistiendo en los últimos años. La interpretación feroz del artículo 155 es muy representativa de una aspiración que no se contrapone solo a una opción independentista, legítima en sus objetivos, pero gestionada con demasiada frivolidad. Esta versión dura del 155 rechaza, en realidad, la existencia de la diversidad de proyectos políticos a escala territorial que caracteriza a los auténticos sistemas federales o a los que desean aproximarse a ellos. Por eso pienso que la iniciativa del gobierno Rajoy -tal vez reticente por parte de su presidente- desprende un tufillo revanchista cuando se escucha a quienes la jalean desde la tribuna política o desde la tertulia mediática. Son las voces de sectores -no solo políticos, ni únicamente de la derecha- a los que siempre costó admitir una organización del Estado que no pudieran controlar desde unos pocos centros de decisión.

¿Golpe prusiano en España como prolegómeno de una crisis de la democracia? Ya dije que las comparaciones son odiosas. Pero las maniobras de Papen y Schleicher -amparadas por el Presidente del Reich y monárquico nostálgico- no deberían ser ignoradas. Sus funestos resultados fueron mucho más demoledores para la democracia alemana de lo que quizá ellos mismos habían previsto o deseado.

"Catalunya Sí que es Pot es una opció que sosté de forma coherent els tres objectius essencials d'una visió transformardora de la nostra societat", assegura Josep M. Vallès, professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona i conseller de Justícia durant el primer tripartit amb Pasqual Maragall

Per als que provenen de la tradició catalana d'esquerres, no és fàcil la decisió sobre què votar el proper 27 de setembre. És innegable que estem davant d'una cita electoral particularment complexa i transcendent. Ho és no només pel que es ventila per Catalunya i també per Espanya. Ho és sobretot perquè forma part d'una competició que desborda l'àmbit peninsular i que es juga simultàniament en tres taulers.

De quins taulers es tracta? El primer és el que enfronta alternatives de projecte econòmic: entre els que pensen que -després de l'aparent superació de la crisi- serà possible tornar a una situació semblant a la que la va precedir i els que sostenen que estem entrant en una etapa en què no valdran receptes d'un temps passat, quan va dominar un capitalisme d'efectes mitigats per certs controls públics. El segon tauler de joc és el que contraposa als satisfets amb una democràcia representativa més o menys regenerada amb els que intenten explorar nous mecanismes de decisió col·lectiva que no sacrifiquin tan sovint els valors d'igualtat i justícia propis de l'ideal democràtic. Finalment, l'últim camp de joc és el que distingeix als “sobiranistes” utòpics i recalcitrants -tant els de les nacions amb estat com els de les nacions sense estat- i els que volen restar protagonisme a tot poder estatal en benefici de comunitats polítiques que s'autogovernin en tot el que estigui al seu abast i col·laborin entre elles en tota la resta i en benefici dels seus ciutadans.

Aquestes són les tres batalles simultànies que -d'una manera o d'una altra- s'estan lliurant a escala europea. I ho faran a Catalunya el 27 de setembre. D'aquí que no sigui una jornada per “el vot de la teva vida”, ni tampoc sigui l'apoteosi de la “lluita final”. Serà un episodi més en un canvi de cicle històric, turbulent i d'incert final, com altres que la humanitat ha experimentat al llarg dels segles. En cap dels tres taulers es produirà una victòria clara i definitiva d'uns sobre altres. En realitat, estarem davant d'una escaramussa parcial en una confrontació en la qual Catalunya és un escenari més. Amb això no trec importància als resultats d'aquesta convocatòria electoral. No seran insignificants. Cal assumir-los amb gran responsabilitat perquè constituiran un pas més en l'evolució de l'equilibri entre les forces que he descrit, encara que no es decantin de manera definitiva en cap de les tres dimensions del conflicte.

En aquest context polític-electoral, com es poden situar els catalans que aspiren a la vegada a un canvi de model socioeconòmic, a una radicalització del projecte democràtic i a una redistribució territorial del poder que no accepta la “pseudo-sobirania” d'uns i altres? En primer lloc, convé tenir en compte que els tres objectius són irrenunciables i indissolubles si es vol progressar en el respecte a la dignitat i a la igualtat de totes les persones. No hi ha un argument decisiu que permeti ajornar algun d'aquests objectius en benefici d'un altre, perquè la renúncia a un d'ells va en detriment dels altres. En segon lloc, és clar que aquests objectius requereixen força temps per reforçar el seu valor davant la consciència ciutadana i per trobar els mecanismes -electorales i no electorals- que permetin mobilitzar. Finalment, cal considerar que una obstinació tan ambiciós i de tan llarga durada reclama la màxima acumulació de recursos i capacitats en lloc de fragmentar encara que sigui per raó de legítims matisos.

Aquestes són les coordenades que em porten a donar el meu suport electoral a Catalunya Sí que es Pot. És una opció que sosté de forma coherent els tres objectius essencials d'una visió transformadora de la nostra societat. Es proposa treballar per l'enfortiment d'una ciutadania activa i compromesa. I, finalment, opta per sumar capacitats, intentant integrar-les més enllà de fronteres apriorístiques de qualsevol classe. Ja sé que no hi ha oferta electoral impecable. Totes -també la que prefereixo en aquesta ocasió- presenten defectes en el seu discurs, en la seva tàctica o en les figures que les representen. Però penso que Catalunya Sí que és Pot posseeix dos avantatges sobre les altres. És més coherent quan defensa sense jerarquia entre ells els tres objectius indispensables per una proposta socialment transformadora. I és la que té més perspectiva de desenvolupament futur -en la seva forma actual o en altres formes-, sigui quin sigui el resultat de l'etapa que es tancarà el 27. Perquè no estem davant d'una carrera de velocitat per als Usain Bolt de la política , sinó davant d'una llarga marxa de resistència que ens tocarà recórrer durant força temps. A Catalunya, a Espanya i a Europa.