La temporada de festivals ha començat i creiem que és un bon moment per a reflexionar sobre un fenomen que, en unes dècades, ha passat de ser un element anecdòtic a establir el canon del consum de música en directe. Molt ha plogut des que el 1995, el Festival Internacional de Benicàssim posara la primera pedra en el circuit de macrofestivals espanyols, mercè a les facilitats del govern local, amb Francesc Colomer com a alcalde.

Durant la primera legislatura del Botànic, precisament sent Colomer secretari autonòmic de Turisme, es va aprovar la Llei de turisme, oci i hospitalitat valenciana. L’article 24 d’aquell text legal defineix com a recursos turístics “qualsevol bé, valor, element o manifestació, tant material com immaterial, expressiu de la realitat geogràfica, natural, cultural, esportiva, històrica, social o econòmica de la Comunitat Valenciana que puga generar o incrementar de manera directa o indirecta fluxos turístics, i proporcionar repercussions econòmiques favorables”. La norma atribueix la consideració de recursos turístics de primer ordre, entre altres, als festivals de música amb projecció nacional i internacional.

La matinada de 13 d’agost de 2022, mentre se celebrava el festival Medusa Sunbeach a la localitat de Cullera, s’hi produí un fenomen conegut com a ciclogènesi explosiva que generà vents de fins a 100km/h. Açò provocà el despreniment d’algunes estructures de l’escenari principal, causant la mort d’un jove de 22 anys i ferides a 40 persones.

En aquest episodi el nostre animal polític és Nando Cruz, amb qui conversarem sobre les llums i les ombres del fenomen dels festivals a casa nostra.

Nando Cruz va nàixer a Barcelona en 1968. Es dedica al periodisme musical des de finals dels anys 80 perquè dues de les coses que més li han agradat sempre són escoltar música i escriure. Ha publicat en diversos mitjans escrits i ha col·laborat a programes musicals de Canal 33, iCat i Betevé.

És autor, entre altres, dels llibres “Una semana en el motor de un autobús” i “Pequeño circo”. En 2023 va provocar un xicotet terratrèmol amb “Macrofestivales, el agujero negro de la música”, on explicava amb detall el model depredador d’aquests grans esdeveniments. Dos anys després va llançar “Microfestivales y otros escenarios posibles”, per tal de posar en valor les alternatives existents a l’anterior: iniciatives de base i autogestionades que representen un model de cultura sostenible i respectuosa amb el seu entorn.  

De vegades es pot tindre la sensació que els avanços socials són molt lents, fins i tot inapreciables. Però els qui ja pentinem canes s’adonem que hi ha algunes coses que ara són molt diferents que fa trenta o quaranta anys. Una d’elles, afortunadament, és la sensibilitat social respecte de la violència de gènere. Hui sembla increïble que als anys 90 s’emetera, amb goig general, aquell sketch en què Martes y Trece feien paròdia d’una dona amb l’ull morat dient “mi marido me pega”. A hores d’ara resulta impensable frivolitzar així amb una víctima de maltractaments físics. El que no vol dir que no continuen passant. Cada dia, cada hora.

La mateixa reflexió podem aplicar-la a la violència sexual que pateixen les dones. Sempre va estar condemnada socialment quan l’agressor era un desconegut que assaltava xiques indefenses (el violador del xàndal, posem per cas). Però ai! quan es donava al si de la parella, no diguem ja del matrimoni. Fins fa no res eixes violacions eren considerades assumptes privats sobre els que ningú havia de gosar opinar. Si això ha canviat en els últims anys ha sigut gràcies a que les dones han començat a trencar el silenci i a empoderar-se. El que no vol dir que no continuen passant. Cada dia, cada hora. I coses molt bèsties.

Perquè la cultura de la violació continua fortament arrelada en la mentalitat patriarcal.

En aquest episodi el nostre animal polític és Cristina Fallarás, amb qui conversarem sobre violències masclistes, sororitat feminista i xarxes socials.

Cristina Fallarás Sánchez va nàixer a Zaragoza en 1968 i va estudiar periodisme en la Universitat Autònoma de Barcelona. Té una llarga trajectòria en diversos mitjans de premsa escrita i participa habitualment com analista social i política en programes televisius i radiofònics.

Per la seua tasca professional ha rebut diversos reconeixements. Concretament, el dia que gravem esta entrevista es troba a València perquè la Unió de Periodistes Valencians li ha atorgat el Premi Llibertat d’Expressió 2026 en reconeixement de la seua trajectòria compromesa amb un periodisme amb perspectiva de gènere i contra les violències masclistes.

Com a escriptora, ha publicat una dotzena de novel·les, que han estat traduïdes a múltiples llengües i reconegudes amb diversos guardons. Entre elles, volem destacar l’autobiogràfica “Honrarás a tu padre y a tu madre”.

Vinculada històricament al moviment feminista, el seu activisme ha adquirit molta notorietat els últims anys arran d’iniciatives llançades a les xarxes socials amb gran impacte, com #Cuéntalo en 2018 o #SeAcabó en 2023, a partir de les quals ha arreplegat més de 300.000 testimonis anònims contra la violència sexual. Actualment, junt amb altres dones organitzades en Acción Comadres, està impulsant “La Nuestra”, una xarxa social autogestionada que servirà d’arxiu viu de tota eixa memòria.

Aquest dilluns 11 de maig començà la primera vaga indefinida del professorat valencià en vora 40 anys. A això, que ja és un fet noticiós, cal afegir-li que és unitària, ja que ha sigut convocada o secundada per tots els sindicats amb presència a l’ensenyament públic, i que està resultant massiva.

La primera jornada de mobilització, la conselleria d’Educació, que va estar jugant un paper esperpèntic els dies previs, va començar dient que el seguiment de la vaga no arribava al 24%, però es va haver de desdir a les poques hores, i va augmentar la xifra fins a superar el llindar del 50%. Per la seua banda, les organitzacions sindicals van parlar d’una participació al voltant del 90%. En el pitjor dels casos, d’acord amb les xifres oficials, parlem d’uns 40.000 vaguistes.

A més, es van fer manifestacions molt multitudinàries a les quatre grans ciutats del país: Alacant, Elx, Castelló i València. A això s’han de sumar accions de tot tipus; piquets informatius, assemblees, caixes de resistència, tancaments i activitats adreçades als més menuts.

L’impacte dels primers dies de la vaga és indubtable i una bona mostra n’és la cobertura mediàtica. Llevat dels pamflets madrilenys ultradretans subvencionats pel Consell, que tracten de ridiculitzar els vaguistes per prendre una cervesa o esmorzar (ni que fóra una vaga de fam!), tots els mitjans de comunicació (inclús els de dretes) han reconegut l’èxit de la mobilització i han situat la responsabilitat d’aturar-la en qui té la competència i ha d’exercir-la degudament: la consellera d’Educació i, per damunt seu, el president de la Generalitat.

En aquest episodi el nostre animal polític és Marc Candela, amb qui conversarem sobre la vaga indefinida del professorat de l’ensenyament públic al País Valencià.

Marc Candela va nàixer a Gandia i és professor de valencià. Com a coordinador d’acció sindical del STEPV, junt amb representants de CCOO PV, UGT PV i altres sindicats de l’àmbit docent, forma part del comitè de la vaga indefinida que, tots plegats, han convocat a l’ensenyament públic del País Valencià i que es va iniciar este dilluns 11 de maig.

Els sindicats, junt amb la Coordinadora d'Assemblees Docents del País Valencià i la plataforma Docents en Lluita, van firmar un document conjunt que recull 40 mesures agrupades en huit grans eixos. De moltes d’elles en parlarem hui. 

Vivim temps de campanya electoral contínua. En dotze mesos, a molt tardar, estarem convocats a les sisenes eleccions generals des de 2015. Però és que, si sumem les europees, les municipals i les autonòmiques, tenint en compte la proliferació de convocatòries anticipades a comunitats on no se n’havien fet mai, en l’última dècada no hi ha hagut ni un sol descans electoral a l’estat espanyol. En total, han sigut 33 comicis en 11 anys, a una mitjana de tres anuals.

Això no solament ha condicionat el marge d’actuació política dels partits, tant al govern com a l’oposició, sinó que ha convertit les enquestes en un element encara més determinant de les seues estratègies.

Perquè vivim, també, temps de demoscòpia electoral contínua. Proliferen els sondejos (de tot tipus) encomanats per institucions, partits i mitjans de comunicació. Fins i tot és habitual trobar prediccions de resultats electorals publicades en pàgines web o perfils en xarxes socials amb noms tan altisonants com sospitosos.

Per això, en el cas de les enquestes, cal aprendre a destriar el gra de la palla.

Hui en Animals Polítics ens posem el tratge de politòlegs per a oferir-vos un episodi que ens il·lustre sobre com els actors polítics mesuren expectatives per a dissenyar bones estratègies electorals o sobre com els agents institucionals quantifiquen i visibilitzen els problemes socials per a prendre decisions polítiques.

En definitiva, ens endinsem en una matèria aparentment tècnica que té moltes implicacions en el nostre dia a dia, i que no és, en absolut, neutral.

En aquest episodi el nostre animal polític és Jordi Muñoz, amb qui conversarem sobre demoscòpia i enquestes de cara al pròxim cicle electoral.

Jordi Muñoz i Mendoza va nàixer a València en 1979. Establert a Barcelona des de 1997, es va doctorar en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra. Va començar com a investigador post-doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, i des de 2014 treballa com a professor al Departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona, on actualment és professor agregat.

En 2020 va publicar el llibre “Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés” sobre els fets d’octubre del 2017.

Tornem a parafrasejar Marx i Engels amb motiu del Primer de Maig, dia internacional de la classe treballadora, que commemora la “revolta de Haymarket” protagonitzada per milers d’obrers en vaga per la jornada laboral de 8 hores durant els primers dies de maig del 1886. Allò va acabar en un judici polític on es va condemnar a mort els coneguts com “màrtirs de Chicago”.

Una jornada laboral de 8 hores que es va aconseguir a principis del segle XX en la majoria de països de l’Europa Occidental gràcies a la lluita obrera i que, més d’un segle després, apenes hem pogut reduir.

El pacte entre classes al qual es va arribar a la finalització de la Segona Guerra Mundial en el món occidental, i que suposava la instauració d’estats socials, responia a la por real de la burgesia a les revolucions. A partir dels anys 70 però, la classe dominant va trencar unilateralment eixe contracte social i va iniciar una ofensiva contra la majoria treballadora, que passava per desballestar l’estat del benestar, i que ha perdurat fins els nostres dies.

Paral·lelament, en els darrers 50 anys s’han produït transformacions de l’organització de la producció capitalista que han tingut un efecte determinant sobre el món del treball. En aquest sentit, es poden citar dos grans processos de descentralització productiva. El primer consisteix a desprendre's de totes aquelles activitats que no formen part del nucli central de l’objecte de producció i per tant a recórrer a la subcontractació de la resta d’activitats. El segon es deriva del mateix que l’anterior, però es caracteritza per una qüestió territorial o geogràfica, amb un fenomen ben conegut al nostre país, com és la deslocalització.

En aquest episodi el nostre animal polític és Vidal Aragonés, amb qui conversarem sobre classe, treball i precarietat laboral, amb motiu del Primer de Maig.

Vidal Aragonés va nàixer a Cornellà de Llobregat en 1978. Exerceix com a advocat laboralista del Col·lectiu Ronda des de 2002 i, fins a 2025, ha sigut professor associat de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Vidal porta militant des dels anys 90 en associacions i moviments en defensa dels drets socials. L’any 2014 va participar en la creació d'Alternativa d’Esquerres de Cornellà, fent de regidor a l’Ajuntament entre 2015 i 2017. També va ser diputat de la CUP al Parlament de Catalunya entre 2018 i 2020.

És membre del consell editorial de Catarsi i ha escrit desenes d’articles sobre relacions laborals, moviment obrer i marxisme. També ha publicat diversos llibres, entre els quals s’hi troben “Francesc Layret. Vida, obra i pensament” i “Layret, Seguí i Companys”.

En 2025, l’editorial Tigre de Paper li va editar “Pobretariat. Precarietat laboral i altres debats sobre la classe i el treball”, del qual parlarem avui. 

En el nostre primer episodi pilot, gravat al juny de l’any passat, vam repassar els canvis en la geopolítica mundial durant l’últim quart de segle amb el periodista i escriptor Rafael Poch, veterà corresponsal a països com Rússia, Xina, Alemanya o França. Una de les frases més colpidores que ens va deixar és la següent: “Europa, tal vegada, puga aspirar a ser el restaurant i el museu d’una gran Euràsia (promoguda per Xina), si és que el turisme aconsegueix sobreviure a la insostenible mobilitat”.

De veritat quedarà en això el somni europeu? Hui ens preguntem què passa amb Europa, un espai geogràfic i cultural que durant segles es va autoconsiderar el centre del món però que, en termes econòmics i polítics, des de fa un segle ha tingut en realitat la condició de satèl·lit dels Estats Units (llevat de la part oriental que va orbitar al voltant de l’URSS fins 1989).

“Un fantasma recorre Europa: és el fantasma del comunisme” proclama a l’inici El Manifest Comunista. Corria l’any 1848. Potser en 2026 siguen altres espectres els qui ronden el vell continent, però si alguna cosa continua sent certa en l’actualitat és que la història de les societats que han existit fins els nostres dies és la història de les lluites de classes. O és que, si de cas, no ho és, ara?

Tan cert com que el gran capital va abocar Europa a l’imperialisme, la crisi, el feixisme i la guerra, i avui, després d’enderrocar tots els murs de contenció que s’havien alçat, les elits volen enfilar-nos pel mateix camí. Potser en aquest moment els morts no es compten per milions al territori europeu, però sí que l’acumulació per despossessió és la Llei, junt al militarisme i el rearmament… i tot mentre els neofeixistes disputen l’hegemonia política i cultural.

El nostre animal polític és Marga Ferré, amb qui conversem sobre la situació política a Europa, dins del nou escenari mundial, i de les alternatives que es plantegen per l’esquerra.

Marga Ferré, d'ascendència alacantina, va nàixer a Buenos Aires el 1968 i va arribar a Espanya com a filla de l’exili argentí.

Va començar la seua carrera professional com a locutora de ràdio i periodista, per dedicar-se posteriorment al sindicalisme (en CCOO) i a la política (en Izquierda Unida i el PCE). Va ser diputada autonòmica en l’Assemblea de Madrid i ha format part de la direcció federal d’IU i del comité executiu del Partit de l’Esquerra Europea.

Des de 2020, és la presidenta de Transform! Europe, xarxa que agrupa a més de 40 organitzacions de 23 països i que funciona com un think tank vinculat a l’Esquerra Europea. A més, col·labora habitualment com analista en mitjans com Público, Jacobin, CTXT i RTVE.

Hui volem parlar dels atacs a la nostra llengua per part de la dreta que, malauradament, ens governa a la Generalitat i a molts ajuntaments del País Valencià. Una dreta que, per ignorància o per cinisme (segurament ambdues coses alhora), practica el negacionisme lingüístic. I que, per mentalitat colonial, voldria recloure el valencià, de nou, en un reducte folklòric.

Fa un temps va córrer com la pòlvora un vídeo en el qual una reportera d’À punt preguntava en castellà als actors Quim Gutiérrez i Clara Lago, que estaven a Altea gravant una pel·lícula, com havien après el valencià.

L’actriu madrilenya, amb naturalitat, va respondre que a ella li havia costat una miqueta més l’accent perquè havia viscut un any i mig a Barcelona, afegint sobre el seu company que ell era català.

Tot i la vergonya aliena que vaig sentir, l’escena funciona com una bona metàfora del moment que estem vivint. En 2026, resulta ridícul defensar que català i valencià són llengües diferents; de fet, el secessionisme ha perdut molta massa social i és absolutament residual. No obstant això, ocupa espais privilegiats: a la televisió pública, a l’administració pública i als pressupostos públics.

En aquest episodi el nostre animal polític és Ricard Chulià, amb qui conversarem sobre la batalla acarnissada contra la llengua que estan protagonitzant PP i Vox.

Ricard Chulià Peris va nàixer a Torrent en 1983. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i compta amb el màster d’anàlisi política de la Universitat Oberta de Catalunya.

Ha treballat en l’àmbit de la comunicació política, en l’edició i en la docència i escriu sobre l'actualitat en diferents revistes culturals i mitjans de comunicació.

En 2024 va publicar “País Valencià: Eixida d'emergència” i “Pla Sud” en l’editorial Afers. ‘En defensa de València. Toponímia i dominació nacional’ és el seu darrer llibre, publicat a Rebel, una editorial que ell mateix va posar en marxa a la primavera del 2025 junt a un altre torrentí: Pau Alabajos.

L’11 d’abril de 1993, un grup de neonazis va assassinar el jove independentista i antifeixista Guillem Agulló i Salvador. El seu nom va esdevindre un símbol que, 33 anys després, continua plenament vigent. Un símbol de la lluita antifeixista i, també, de la impunitat dels feixistes.

Guillem mai no va ser oblidat pels seus companys de militància que, junt a la seua família, any rere any, des de fa 33, han organitzat manifestacions i actes per la seua memòria. Eixa persistència explica que en 2016 les Corts Valencianes acordaren per unanimitat uns premis que portaven el seu nom, per reconèixer la tasca de persones i entitats contra la xenofòbia i els delictes d'odi. El guardó, que s'atorgava coincidint amb la commemoració del 25 d’Abril, va ser eliminat en 2024 per exigència de Vox.

Una exigència més a la que es va plegar el PP, que continua utilitzant a algunes víctimes del terrorisme d’ETA per als seus interessos partidistes, però no ha mostrat mai la mínima empatia ni manifestat el seu condol a les víctimes del terrorisme d’Estat o del terrorisme feixista.

No hem d’oblidar, ni perdonar, la campanya de calúmnies que la dreta mediàtica va dur a terme pòstumament contra Guillem. Ni les amenaces directes contra la seua família o les agressions a companys i companyes de militància durant uns anys, els 90, en què el feixisme violent campava a plaer.

No podem oblidar, ni perdonar, que la justícia deixara les víctimes indefenses i la majoria dels agressors impunes. Recordem que la sentència va absoldre tots els acusats menys un, l’autor confés de la ganivetada mortal, que va ser condemnat per homicidi (sense cap agravant de motivació política) a 14 anys, dels quals només en va complir 4. En eixir de la presó, va continuar amb la seua militància neonazi i paramilitar, sent detingut i processat en l’operació Panzer, que acabà en absolució per qüestions processals.

L’assassinat de Guillem va ser un episodi traumàtic per a tota una generació. Uns joves que van comprendre que li havia tocat a Guillem però que podia haver sigut qualsevol d’ells. I tot i el sotrac, per a molts va suposar un despertar polític.

D’aquella època hem heretat el lema “Ni oblit, ni perdó”, que sintetitza i exemplifica aquesta politització mantinguda en el temps i transmesa generació rere generació.

Més enllà d’això, artefactes culturals com cançons, pel·lícules, còmics o novel·les també ens poden ajudar a conservar i transmetre la memòria.

Deia Montserrat Roig: “L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria”.

La cita prové de qui va escriure, entre moltes altres coses, Els catalans als camp nazis, una obra que reflecteix la resistència dels republicans catalans deportats davant la barbàrie que van patir als camps d’extermini. Un treball periodístic que és un gran acte d’amor.

Tirant d’hemeroteca, dies enrere vaig trobar una frase d’un gran amic seu, Manuel Vázquez Montalbán, que explica de manera molt gràfica la incapacitat de l’acadèmia per arribar on sí que ho fa la cultura. Deia l’escriptor barceloní: “L’oposició al franquisme està plena de dades i d’aromes; els historiadors poden arribar a les dades, però no als aromes. Quina olor feia l’eco de l’últim crit de Julián Grimau, resonant de presó en presó en aquella primavera de 1963?”.

Per això, per a recuperar i preservar la nostra memòria, necessitem tant investigacions històriques o excavacions arqueològiques que ens oferisquen dades de les víctimes de la repressió com obres literàries i artístiques que ens fan sentir-los vius, amb tota la seua dignitat i humanitat.

El record de Guillem Agulló transcendirà la vida dels qui el van conèixer i estimar, com ja ho han fet els de Joan Peset o Maria La Jabalina, així com el de totes les persones soterrades en les fosses comunes del franquisme.

I tots ells seran exemple per a les generacions més joves, que mantindran encesa la flama de la lluita per la llibertat, per la igualtat, per la justícia. Als guillems del present i del futur, com cantava Obrint Pas, els diguem “No esteu sols, no tingueu por”.

En aquest episodi el nostre animal polític és Núria Cadenes, amb qui conversarem sobre la figura de Guillem Agulló i la preservació de la memòria antifeixista a través de la literatura.

Núria Cadenes i Alabèrnia va nàixer a Barcelona el 1970 i viu al País Valencià des de fa més de 25 anys. Té una trajectòria destacada com a militant independentista, periodista, llibretera i escriptora.

Com a periodista, va treballar al setmanari El Temps i actualment col·labora en diversos mitjans i, periòdicament, al diari digital Vilaweb.

Com a llibretera, va participar de la revitalització de la històrica llibreria Tres i Quatre, reconvertida en Fan Set al centre Octubre de la ciutat de València.

Com a escriptora, té publicats una desena de llibres i ha participat en diversos reculls de narracions, conreant tot tipus de gèneres narratius: la biografia, el testimoni polític, la literatura històrica, la novel·la negra…

La seua obra literària ha rebut diversos reconeixements, entre ells els premis València Negra i Lletra d’Or per Guillem, que reconstrueix el cas de l’assassinat feixista de Guillem Agulló, i recentment el premi Proa de Novel·la per Qui salva una vida, on narra les vivències d’un grup heterogeni de persones organitzades en una xarxa d’evasió de fugitius del nazisme als anys 40 a la Cerdanya.

Per acabar, escoltem unes notes de veu de Xavi Sarrià (músic, escriptor i editor), Esther López Barceló (historiadora i escriptora) i Alfons Cervera (escriptor).

El pròxim 8 d’abril és el Dia del Poble Gitano, una data que recorda el Primer Congrés Mundial Romaní, celebrat el 8 d’abril de 1971 a Londres, on representants gitanos de diversos països van reclamar reconeixement, drets civils i identitat pròpia.

L’any passat es va commemorar una efemèride important: 600 anys de l’arribada del poble gitano a la península ibèrica. Tot i això, aquest poble és un gran desconegut per a la societat paia. Les interaccions i els intercanvis entre uns i altres són pocs, i moltes vegades, no exempts de problemes associats a prejudicis o estereotips que tenim interioritzats de manera tan profunda que no en som conscients.

No existeix un cens oficial per origen ètnic, però segons estimacions d’organismes oficials i entitats socials es calcula que a Espanya viuen al voltant de 750.000 persones gitanes (unes 70.000 d’elles al País Valencià). En totes les grans ciutats i en la majoria de pobles mitjans hi ha barriades amb un alt percentatge de població gitana, que viu segregada i en moltes ocasions en habitatges precaris, quan no en infravivendes.

La majoria de la societat viu totalment d’esquenes a la realitat gitana. Perquè han sigut sis segles de coexistència, no de convivència. El desconeixement del poble gitano afecta inclús a la majoria de persones cultes i formades.

En aquest episodi el nostre animal polític és Pastora Filigrana, amb qui conversarem sobre el seu llibre “El poble gitano contra el sistema-món. Reflexions des d’una militància feminista i anticapitalista”.

Pastora Filigrana García va nàixer al barri de Triana, en Sevilla, i es defineix com a cooperativista, activista per la defensa dels Drets Humans, feminista i mestissa gitana.

És llicenciada en Dret i advocada en exercici, especialitzada en Dret Laboral, Sindical i d’Estrangeria.

Ha treballat com assessora jurídica del Sindicato Andaluz de Trabajadores y Trabajadoras (SAT) i actualment és directora de l’associació cívica Acción contra el Odio.

En 2020 va publicar el llibre “El pueblo gitano contra el sistema mundo. Unas reflexiones desde un activismo feminista y anticapitalista”, sobre el que tenim l’oportunitat de parlar hui amb ella.

Hui tonarem a parlar d’ecologia i hem de reconèixer que ens continua imposant respecte, perquè ens sentim menys preparats que en altres temes, amb un dèficit de coneixements bàsics sobre qüestions de gran importància. Per sort, com ja vam fer en l’episodi amb Yayo Herrero, tenim l’oportunitat de conversar amb un gran especialista i divulgador: Andreu Escrivà.

En el seu últim llibre, ell parla precisament d’este problema, del que nosaltres som un símptoma més: la falta d’educació ambiental com a resultat de la desconnexió amb la natura que patim en la societat actual. Un fet que es percep fins i tot en la pèrdua de riquesa lingüística. Hui en dia, la immensa majoria dels urbanites (i també bona part de la població rural) som capaços de nomenar ben poques de les espècies animals i vegetals amb què ens podem trobar en un passeig pel camp o la muntanya. Això hauria de preocupar-nos perquè, com diu Andreu, posar nom a la natura és un atribut essencial de les cultures que han sabut preservar-la.

A més de lingüísticament, la desconnexió amb el món natural es manifesta també en termes culturals, polítics i jurídics.

A diferència de l’article 47 de la Constitució, que, com és lògic, es vindica contínuament davant la greu crisi habitacional que patim; l’article 45 del text constitucional, que proclama el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo, és un precepte totalment desconegut i mai citat en el debat públic, a pesar que la situació de crisi ecosocial és encara més nefasta que la de l’habitatge. I, si hem de tindre una cosa ben present, és que qualsevol de les alternatives polítiques que somiem per a viure millor necessiten un medi on poder fer-se realitat.

En aquest episodi el nostre animal polític és Andreu Escrivà, amb qui conversarem sobre les diferents crisis mediambientals que patim i les alternatives que tenim per a fer-les front.

Andreu Escrivà i García va nàixer a València en 1983 i és llicenciat en Ciències Ambientals, màster en Conservació d’Ecosistemes i doctor en Biodiversitat. Ha treballat com a investigador al Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE) i a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE), i també com a consultor en sostenibilitat i comunicació. Entre el 2016 i el 2017 va formar part del Comitè d’Experts en Canvi Climàtic de la Comunitat Valenciana.

Com a divulgador científic ambiental, col·labora amb diferents mitjans de comunicació de premsa, ràdio i televisió i ha escrit cinc llibres de referència, publicats tant en castellà com en valencià. Amb l’editorial Bromera va traure “Encara no és tard” i “Emergència climàtica”; en Sembra Llibres podeu trobar “I ara jo què faig”, “Contra la sostenibilitat” i, el més recent, “La Terra no és el teu planeta”, sobre el que parlarem hui.

El 28 de febrer, en la gala dels Goya, bona part dels premiats va mostrar la seua solidaritat amb Gaza lluint pins amb la bandera palestina o amb el lema FREE PALESTINE. En eixe mateix acte, l’actriu nord-americana Susan Sarandon, coneguda pel seu compromís polític esquerrà, va agrair la “lucidesa moral” del president del govern i dels artistes del cine espanyols, dient que la feia sentir-se “menys sola enmig del caos i la repressió del seu país”.

Tot açò contrasta amb el que va passar en l’última Berlinale, on el director Wim Wenders, com a president del jurat, es va negar a condemnar el genocidi en Gaza, afirmant que els cineastes s’han de mantindre al marge de la política.

En Animals Polítics tenim clar que això no sols és indesitjable sinó també impossible. Hem d’aplaudir als creadors i artistes que es posicionen davant de la vulneració dels drets humans i que actuen com altaveu de les causes justes. Tant de bo ho feren també els futbolistes!

En qualsevol cas, tot és política i les arts escèniques continuarien sent polítiques encara que els seus creadors romangueren callats o foren silenciats. Perquè ens parlen les seues creacions: pel·lícules, sèries televisives, obres de teatre…

A més, la indústria audiovisual no opera en el buit. Les condicions de producció, les pressions econòmiques, les censures explícites o implícites i els interessos de plataformes i estudis influeixen en allò que finalment arriba a la pantalla. El que es decideix mostrar i, sobretot, el que s’evita mostrar és ja una forma de prendre partit. Les absències —certes guerres, certes víctimes, certes realitats socials— també parlen.

L’elecció dels temes és una decisió política. Possiblement, el cine espanyol siga qui més ha fet, especialment a partir dels anys 2000, per mantindre viva popularment la memòria de la Guerra Civil i la repressió franquista. El mateix podem dir del cinema argentí respecte dels desapareguts per la dictadura militar. Per no parlar de l’enorme quantitat de pel·lícules i sèries sobre l’holocaust, que fan una gran funció pedagògica. Per contra, és ben simptomàtic que ni les productores de Hollywood ni les grans plataformes de continguts televisius n’hagen fet cap sobre l’ocupació i el genocidi a Palestina. O sobre tants altres conflictes oblidats.

La relació de la ficció amb la política va més enllà de la categoria de “cinema polític” o de les sèries sobre polítics que hem pogut veure els darrers anys com House of Cards, Borgen o Baron Noir. La ficció audiovisual funciona sovint com un espill simbòlic de les tensions socials. Fins i tot quan no tracta directament cap conflicte, les seues metàfores, els seus mons possibles o els seus personatges solen reproduir —o qüestionar— les estructures de poder existents. Per això, moltes vegades, una aparent història d’entreteniment acaba convertint-se en una lectura profunda sobre desigualtats, pors col·lectives o esperances de canvi.

Per descomptat, en el tractament de la història i dels personatges també hi ha un posicionament polític. No cal que este siga explícit; de fet, una de les pel·lícules més “polítiques” dels últims anys, al meu parer, és la sud-coreana “Paràsits”, on no hi havia cap referència política expressa però la lluita de classes estava subjacent en tot el metratge. Marxisme pur.

La política en la ficció també es manifesta en la manera com les produccions generen comunitats i converses. Les sèries que marquen època o les pel·lícules que obrin discussions massives es converteixen en punts de trobada on es debaten valors, models de convivència i visions de futur.

Algunes de les millors assignatures que vaig cursar quan estudiava la carrera de dret eren, precisament, les que incorporaven el cinema. Pel·lícules com 12 hombres sin piedad de Sidney Lumet, El crimen de Cuenca de Pilar Miró o Agenda Oculta de Ken Loach, a més de causar-me un impressió molt profunda, em van servir per reflexionar amb els meus companys al voltant de qüestions polítiques i jurídiques de primer ordre.

En aquella época universitària, moltes de les jornades i activitats que organitzàvem al voltant de diades assenyalades com el 8 de març o el 1r de maig incorporaven el cinema amb ànim de debatre col·lectivament. Recorde també la creació del col·lectiu interdisciplinar “La Xarito”, que utilitzava el cine-fòrum com a ferramenta per al coneixement i la generació de pensament crític entre l’estudiantat.

Avui, sèries com El conte de la criada han alimentat debats profunds sobre el control dels cossos i els retrocessos democràtics, convertint-se en símbol de moviments feministes arreu del món.

En temps d’ombres, la ficció continua sent una eina poderosa per imaginar futurs més dignes i més justos. No deixem de mirar ni de pensar.

En aquest episodi el nostre animal polític és Áurea Ortiz, amb qui conversarem sobre les relacions entre la ficció audiovisual i la política.

Áurea Ortiz Villeta va nàixer a Caracas en 1963. Llicenciada en història de l'art i historiadora cinematogràfica, va ser professora d’història del cinema en la Universitat de València. En 2024 va publicar en l’editorial Barlin el llibre “El arte de inventar la realidad. Cuando la ficción dinamita las certezas”.

Té una llarga carrera professional com a tècnica de La Filmoteca, on ha passat per diversos departaments, incloent el de programació, on es troba actualment. A més, junt a David Brieva i Mikel Labastida, és creadora del podcast Laboratorio de Investigación de Series i del festival de sèries de València LAB.

Des dels anys 90 col·labora amb organitzacions de defensa dels drets de les persones migrants (com CEAR i València Acull) i en 2015 va participar en Podemos, fent un pas breu per la política institucional com a secretària del grup municipal de València en Comú.

Per acabar, escoltem unes notes de veu de Carlos Bardem (actor, guionista i escriptor), Virginia Yagüe (guionista, productora i escriptora) i Lluís Campello (co-creador del podcast valencià sobre cinema “Cinestèsia”).

“Valencians i valencianes, fallers i falleres, gent de tot el món… ja estem en Falles!”. Amb eixes paraules de la fallera major en la Crida va començar, com cada any, una festa que marca una fita en el calendari anual per a tots els valencians: fallers i no fallers, partidaris i detractors. 

A dia de hui, quan encara no s’han acabat de plantar els monuments fallers, ja hi ha centenars de carrers tallats i el so (dels masclets i de les bandes) i l’olor (de la pólvora i els bunyols) comença a apoderar-se de la ciutat. I de molts pobles.

Amb l’aprovació del ban faller, es dona patent de cors a les comissions falleres perquè facen i desfacen al seu antull, fent un ús privatiu de l’espai públic amb la instal·lació de carpes i tota mena de xiringuitos, en una dinàmica turbocapitalista que ha acabat convertint les Falles en un producte d'entreteniment fast food per al turisme de masses. La declaració de la Unesco en 2016, lluny de protegir l'essència, sembla haver funcionat com una «sacralització de l'statu quo» que accelera la mercantilització i la gentrificació de la festa.

L’antropòleg marxista Manuel Delgado categoritza les festes populars com a “desordre ritualitzat”. Per a ell, la festa no és només celebració sinó també una suspensió provisional de l’ordre quotidià per l’apropiació col·lectiva del carrer, la transgressió de les normes, inclús la inversió de les jerarquies. Un desordre tolerat perquè és temporal i, per tant, funciona com una vàlvula d’escapament social.

En aquest episodi, el nostre animal polític és Gil-Manuel Hernàndez, amb qui conversarem sobre les Falles de València.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí va nàixer al cap-i-casal en 1963. És doctor en Geografia i Història i professor titular en excedència del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la UV. Va ser director del Museu Faller de València i ha escrit diversos llibres sobre la cultura i el patrimoni cultural, la globalització i l’espiritualitat contemporània.

Hui ens visita amb motiu de la publicació del seu darrer recull d’articles “Falles sense foc. Una crítica de la domesticació festiva” a uns dies de la seua celebració.

S’acosta una data marcada en violeta al calendari: el 8 de març, Dia Internacional de les Dones, que va començar a celebrar-se a principis del segle XX pel moviment obrer, per denunciar les condicions laborals extremes que patien les treballadores i reclamar la igualtat de drets civils.

D’aleshores ençà, el feminisme ha avançat molt però encara queda en peu l’estructura econòmica, social i cultural del patriarcat, que continua generant fortes desigualtats entre homes i dones. Hui volem parar atenció a les que tenen a veure amb la divisió sexual del treball i de les cures. No a territoris llunyans, sinó a casa nostra.

L'informe d'Eurostat sobre la desigualtat de gènere a la Unió Europea del 2021 posava de manifest disparitats persistents entre homes i dones en diversos àmbits, especialment pel que fa a la bretxa salarial. Encara que en termes generals les dones solen tindre nivells més alts d'educació superior, les seues taxes d'ocupació són menors, la qual cosa indica que l'esforç acadèmic no es tradueix en millors oportunitats laborals per a elles.

El mateix estudi reflecteix que les dones lideren el treball a temps parcial, un 28% front el 8% dels homes, diferència que s'aguditza quan són mares i pares respectivament.

També són significatives les diferències entre homes i dones en relació amb el temps dedicat a les tasques de cura no remunerades. Segons dades del Fòrum Parlamentari europeu de Drets Sexuals i Reproductius, més dones que homes (el 34 front al 25%) participen en la cura quotidiana d'altres persones. D’acord amb la mateixa font, aquestes desigualtats són més visibles en les tasques relacionades amb la cuina i les activitats domèstiques, on el 63% de les dones i sols el 36% dels homes afirmen realitzar aquest tipus de tasques cada dia.

El nostre animal polític és Mª Jesús Izquierdo, amb qui conversem sobre desigualtat de gènere i lluita feminista.

Mª Jesús Izquierdo Benito va nàixer a Benamira (a la província de Soria) en 1945. És doctora en Economia i professora jubilada de Teoria Sociològica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser creadora del Grup d'Estudis sobre Sentiments, Emocions i Societat (GESES), des d’on va investigar la divisió sexual del treball, el acudits com a manifestació emocional de la vida social i les relacions entre maltractament i cures en l'àmbit familiar.

El seu darrer llibre és “Feminismo no es sexismo. Conversaciones sobre género y desigualdad, publicat a la col·lecció «El espejo y la lámpara», d’edicions UAB, en 2025. Un text que parteix d’un diàleg amb el sociòleg Marc Barbeta-Viñas.

Si la setmana passada parlàvem de l’increment de la despesa militar i l’escalada armamentística, hui ho fem de la reducció dels fons per a cooperació i ajuda humanitària. Són les dos cares de la mateixa moneda en estos temps foscos del trumpisme: més força bruta, menys softpower.

A més de la guerra, el deute extern ha sigut una altra via de sotmetre als països del sud global, especialment als africans, des de la descolonització.

En el seu històric discurs de 1987 davant l’Organització de la Unitat Africana, Thomas Sankara va denunciar aquest mecanisme com una forma de neocolonialisme i va descriure el sistema econòmic global com una maquinària dissenyada per a mantindre al Tercer Món en un estat de dependència crònica i pobresa estructural.

Poc després del seu discurs va tindre lloc la gran crisi del deute dels 90. En aquesta dècada, diversos països africans es van veure obligats a recórrer a programes d’ajust estructural a instàncies del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial. Aquests programes, que incloïen mesures d’austeritat, liberalització econòmica i privatització, van tindre un fort impacte en les economies africanes, fent créixer la pobresa i la desigualtat.

Avui estem davant d’una nova sangria dels països empobrits en forma de crisi de deute extern, mentre els fons de la cooperació i l’ajuda humanitària dels päisos occidentals, usats com a apòsits per a intentar frenar el torrent de desigualtat creat pel capitalisme, es redueixen.

En aquest episodi el nostre animal polític és Guillermo Gironés, amb qui conversarem sobre l’ajuda internacional humanitària i la cooperació al desenvolupament en països en conflicte.

Guillermo Gironés va nàixer a València fa 39 anys. Es va llicenciar en Medicina i té un màster en malalties infeccioses i salut internacional i un altre en acció humanitària. També es va graduar en Ciències Socials i, des de 2017, és cooperant internacional amb l’organització Metges Sense Fronteres.

Ha treballat com a metge internista en 12 països de tres continents: República Centreafricana, Iemen, Nicaragua, Níger, Congo, Camerun, Índia, Venezuela, Panamá, Haití, Ucraïna i Etiòpia.

El 9 d’octubre de 2025, l’Administració Trump va anunciar un acord entre Hamás i Israel pel qual s’alliberaria a tots els ostatges israelians a canvi de detinguts i presos palestins. L’acord incloïa un alto el foc que entrà en vigor a les 24 hores, tot acompanyat d’un “pla integral per a posar fi al conflicte en Gaza” de Trump, de vint punts, presentat mediàticament como un “acord històric de pau”.

Quatre mesos després, Palestina ha deixat de ser notícia, però continuen produïnt-se bombardejos i organitzacions com Amnistia Internacional han denunciat que el genocidi continua.

L’únic fet que ha rebut atenció per part dels mitjans ha sigut la presentació dels plans de Trump per a la recolonització de Gaza, a través de l’anomenada “Junta de Pau” que ell presidirà de manera vitalícia i on l’acompanyaran el seu gendre, l’inefable Tony Blair i tot un seguit de representants d’empreses privades i de governs que li reten vasallatge i que pagaran una quota de 1.000 milions de dòlars per formar part d’esta “Junta del saqueig”.

Un pas més enllà en la terrible història d’atacs, invasions i ocupacions d’altres països: ara, ja no es fa en nom i al servei dels Estats Units sinó directament de Donald Trump, convertit en senyor feudal de Palestina amb el beneplàcit del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

En aquest episodi el nostre animal polític és Olga Rodríguez, amb qui conversarem sobre l’estat de l’embargament d’armes a Israel decretat pel govern de Pedro Sánchez i sobre la política militar i armamentística de l’estat espanyol.

Olga Rodríguez Francisco és periodista especialitzada en informació internacional, Orient Mitjà i Drets Humans. Ha desenvolupat la seua carrera professional en Cadena Ser, Cuatro, CNN+ i en elDiario.es, mitjà del qual és cofundadora. Ha cobert els conflictes més importants de les últimes dues dècades en Orient Mitjà i el nord d’Àfrica i també ha treballat en Estats Units en diferents etapes.

És autora del molt recomanable llibre “El hombre mojado no teme la lluvia” i d’altres obres sobre la guerra d’Iraq i les revoltes àrabs.

Ha rebut diversos premis i reconeixements tant per la seua tasca periodística com pel seu compromís amb la defensa dels drets humans. I ha sigut una de les veus més destacades en denunciar el genocidi a Gaza i el manteniment de les relacions comercials i militars d’Espanya i de la UE amb l’estat sionista d’Israel.

En 2020, el documental “El dilema de las redes sociales” analitzava l’impacte que aquestes tenien en la nostra salut mental, en la política i en la societat, a través de testimonis d’ex-executius de les principals plataformes. D’això fa sis anys, una eternitat en termes d’internet, i ara, la situació resulta molt més evident a ulls de tothom.

X ja no és l’àgora virtual que ens servia per a debatre respectuosament, sinó un espai moldejat a la imatge i semblança d’un supermilionari excèntric i neofeixista que menysprea els drets més bàsics de les persones. Un bon exemple d’això és el recent escàndol de Grok, la IA d’Elon Musk que permet als usuaris generar imatges sexualitzades i despullar persones reals sense el seu consentiment, incloent menors d’edat.

Més enllà de les polèmiques d’X, que s’hauria d’abandonar massivament, el domini i el control de la tecnologia per un oligopoli empresarial té uns efectes perversos sobre les nostres societats, i cap govern ho ha qüestionat seriosament.

El disseny algorítmic de les distintes xarxes socials permet una personalització extrema i l’scroll infinit, que pot generar una addicció als seus usuaris tant potent com la del joc. A més, com la lògica que rau és la de buscar la màxima interacció amb el contingut, el que s’anomena “engagement”, es potencien els continguts que apel·len a les emocions més bàsiques, sobretot aquelles que provoquen sentiments negatius, com per exemple, la por.

Per això, campen els discursos d’odi, els insults o les “fake news”, que a més permeten als seus creadors la seua monetarització.

El nostre animal polític és Ricard Martínez, amb qui conversem sobre la manipulació algorítmica de les xarxes socials i el perill que això representa per a la infància i per al conjunt de la societat.

Ricard Martínez Martínez és professor de Dret Constitucional en la Universitat de València i compta amb més de vint anys d'experiència en l'àmbit jurídic i ètic del tractament de dades personals. Ha sigut coordinador de l'Àrea d'Estudis de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, president de l'Associació Professional Espanyola de Privacitat i Delegat de Protecció de Dades per a diferents universitats.

El seu compromís amb la garantia efectiva de les llibertats i la protecció de les persones en Internet s’ha reflectit durant els últims anys en la seua participació en òrgans consultius del Govern d’Espanya com el Grup de Treball sobre Drets Digitals i el Comité de Persones Expertes per al desenvolupament d'un entorn digital segur per a joventut i infància.

En l’episodi de hui comencem celebrant una molt bona notícia: l’anunci d’un Decret Llei del govern espanyol que permetrà eixir de la irregularitat administrativa a més de mig milió de persones immigrants que ja resideixen a l’estat espanyol. És el que s’anomena “procés de regularització extraordinària” i té dos grans precedents: en 2000 i 2001 amb el govern d’Aznar i en 2005 amb el govern de Zapatero. Fa ja més de vint anys.

És una fita política de primer ordre que, i és important remarcar-ho, s’ha aconseguit gràcies a la intensa mobilització dels col·lectius de persones migrants i racialitzades, que van organitzar-se davant l’abandonament institucional que es va fer de les persones sense papers durant la pandèmia, i que sis anys després han vist complit el seu objectiu, compartit per gran part de la ciutadania espanyola. No en va la ILP “Regularització Ja” estava recolzada per 700.000 signatures.

La regularització de migrants és un procés legal mitjançant el qual persones estrangeres que es troben en un país sense autorització administrativa poden obtindre un permís de residència i de treball. Aquesta mesura busca garantir drets bàsics, com l’accés legal al mercat de treball i als serveis sanitaris, a més d’afavorir la integració i combatre l'economia informal.

És una decisió que, lògicament, no agrada a determinades persones empleadores que prefereixen tindre mà d’obra esclava o als qui utilitzen eixos treballadors migrants pobres com a boc expiatori, com a col·lectiu a assenyalar, culpabilitzar i cap al qual canalitzar el malestar social.

En aquest episodi el nostre animal polític és Ángela Pedraza, amb qui conversarem sobre les persones immigrants que viuen i treballen al nostre país privades de drets per la seua situació administrativa irregular.

Ángela Pedraza Munar va nàixer a Bogotá i és politòloga per la Universidad Nacional de Colombia. Des de l’any 2008 ha estat vinculada a l’ONG València Acull: en una primera etapa com a tècnica de sensibilització, després com a voluntària, i a partir de l’any 2022 com a presidenta de l’associació.

La seua participació en el moviment de defensa dels drets de les persones migrants i refugiades li ha permès conèixer l’ampli teixit social de la ciutat i implicar-se en altres lluites.

Cada generació identifica la ciutat amb el seu paisatge vital i és inevitable sentir ràbia i dolor per aquells canvis que el modifiquen de manera substancial fins a fer-lo irreconeixible. De segur que això li va passar als valencians del segle XIX quan es van enderrocar les muralles medievals, als de mitjans del segle XX quan la ciutat es va omplir de cotxes, i als dels anys seixanta i setanta quan començaren a construir-se blocs de pisos per tot arreu en el que abans havia sigut horta.

Perquè l’horta és un element patrimonial dels valencians (tant com ho poden ser les torres de Serrans o de Quart) que ha anat desapareixent davant els nostres ulls, quedant trossejada i reduïda principalment al nord de la ciutat, ja que l’aprovació del Pla Sud als anys seixanta i de la ZAL als noranta van sentenciar-la de mort a l’altra banda.

A les albors del segle XXI, en nom d’un suposat progrés, es va continuar la senda imparable de la destrucció d’horta productiva. La construcció de la ronda nord a la ciutat de València va acabar, en 2003, amb la detenció de 32 activistes que es van encadenar a les màquines excavadores.

L’objectiu de l’acció era evitar la construcció d’un nou anell en forma d’autopista que, 20 anys després, només ha servit per a augmentar, encara més, el trànsit rodat.

En aquest episodi el nostre animal polític és Antonio Montalbán, amb qui conversarem sobre horts urbans des d’una perspectiva de classe.

Antonio Montalbán va nàixer a Alcolea (una pedania de Córdoba) fa 79 anys, però ha viscut des dels 17 anys a València, on ha fet una contribució important a la història del nostre poble.

Als anys seixanta va ser un dels fundadors en la clandestinitat de CCOO del País Valencià; va organitzar vagues històriques i va ser detingut i torturat diverses vegades per la Brigada Político Social, la policia política del franquisme.

Una vegada legalitzats els sindicats i partits polítics, va ser el primer secretari general de CCOO PV entre 1978 i 1996, i va militar activament en el Partit Comunista del País Valencià i en Esquerra Unida del País Valencià, sent regidor de l’Ajuntament de València durant dos legislatures, entre 1999 i 2007.

Des de la seua jubilació, continua vivint al seu barri de sempre (Malilla) i ha dedicat bona part del temps a cultivar la terra, de manera organitzada, en xicotetes parcel·les d’horta de la perifèria urbana. És esta experiència la que volem donar a conèixer hui a la nostra audiència.

Antonio Gramsci, revolucionari italià i filòsof marxista, va definir l’època de crisi amb una frase memorable: “El vell món s'està morint, el nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur naixen monstres”. En podem donar fe els que vivim l’actual moment històric.

Fa apenes una dècada, com a reacció a la crisi econòmica, es van desencadenar tot un seguit de revoltes ciutadanes que pretenien impugnar el sistema des de baix: els indignats, el 15M, Occupy Wall Street… En aquells temps, tot semblava possible.

Hui, líders fins fa ben poc impensables (com Trump, Milei, Meloni, Salvini, Orban i tants altres), junt amb autòcrates com Putin i el genocida Netanyahu, representen la deriva mundial cap a la barbàrie. I ara sí que tot és possible. 

Com hem arribat fins ací, no és fruit de l’atzar. Es tracta d’una onada reaccionària finançada pel gran capital, ben organitzada i amb la tecnologia com a gran aliada.

En aquest episodi el nostre animal polític és Alba Sidera, amb qui conversem sobre l’ascens del neofeixisme a Itàlia i al món.

Alba Sidera i Gallart és periodista. Va nàixer a Girona en 1979, però viu a Roma des de fa dues dècades, on exerceix de corresponsal per a El Punt Avui. Especialitzada en l'estudi dels moviments d'extrema dreta i de l'actualitat política italiana, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com La Directa, Ctxt i Mèdia.cat, i és membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

En 2020 va publicar en l’editorial Saldonar el llibre “Feixisme persistent”, un treball periodístic fruit d'anys investigació sobre el terreny en el qual explica la pervivència de la ideologia feixista, l'exaltació de la figura de Benito Mussolini i l'ascens de Matteo Salvini. Des de 2023 té una versió traduïda al castellà i actualitzada per l’editorial de CTXT Escritos Contextatarios. 

Temps era temps quan les potències mundials justificaven (hipòcritament) els seus atacs militars o invasions d’altres països en la defensa de valors com la llibertat, la democràcia o els drets humans.

En 2001, després dels atemptats de l’11 de setembre i en el context de la “guerra contra el terrorisme”, els Estats Units i la coalició de suport van buscar legitimitat internacional i local per a l’ocupació d’Afganistan utilitzant sovint discursos de gènere amb argumentacions que al·ludien a la situació de les dones afganeses i a la necessitat de posar fi a un règim (el dels talibans) brutalment patriarcal.

L’opressió de les dones des de la primera arribada al poder dels talibans, en 1996, era una terrible i crua realitat, i amb la caiguda del règim es va aconseguir revertir les discriminacions més evidents. Així, fa sols quatre anys, una dona a Afganistan podia tècnicament presentar-se a eleccions, anar a la universitat o practicar esports.

Hui, res d’això és possible. L’Emirat ha apartat les dones del treball, l’educació, l’accés al coneixement i als espais públics i, segons el ministeri de justícia talibà, el règim ha emés 37 ordres de lapidació i ha assotat públicament a 587 persones, entre elles 106 dones. Algunes investigacions sobre el terreny daten greus vulneracions dels drets humans de les dones abans que els talibans tornaren al poder en 2021.

En aquest episodi el nostre animal polític és Parwin Dawari, amb qui conversarem sobre la terrible situació de les dones a Afganistan des de la tornada al poder dels talibans.

Parwin estudiava periodisme a Kabul, des d’on va haver d’exiliar-se fa quatre anys. Ha treballat com a traductora i intèrpret, ajudant especialment a dones afganeses. En l’actualitat està cursant l’últim curs del grau de periodisme a la Universitat de València gràcies a la beca “Refugi Internacional”.