Hui volem parlar dels atacs a la nostra llengua per part de la dreta que, malauradament, ens governa a la Generalitat i a molts ajuntaments del País Valencià. Una dreta que, per ignorància o per cinisme (segurament ambdues coses alhora), practica el negacionisme lingüístic. I que, per mentalitat colonial, voldria recloure el valencià, de nou, en un reducte folklòric.

Fa un temps va córrer com la pòlvora un vídeo en el qual una reportera d’À punt preguntava en castellà als actors Quim Gutiérrez i Clara Lago, que estaven a Altea gravant una pel·lícula, com havien après el valencià.

L’actriu madrilenya, amb naturalitat, va respondre que a ella li havia costat una miqueta més l’accent perquè havia viscut un any i mig a Barcelona, afegint sobre el seu company que ell era català.

Tot i la vergonya aliena que vaig sentir, l’escena funciona com una bona metàfora del moment que estem vivint. En 2026, resulta ridícul defensar que català i valencià són llengües diferents; de fet, el secessionisme ha perdut molta massa social i és absolutament residual. No obstant això, ocupa espais privilegiats: a la televisió pública, a l’administració pública i als pressupostos públics.

En aquest episodi el nostre animal polític és Ricard Chulià, amb qui conversarem sobre la batalla acarnissada contra la llengua que estan protagonitzant PP i Vox.

Ricard Chulià Peris va nàixer a Torrent en 1983. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i compta amb el màster d’anàlisi política de la Universitat Oberta de Catalunya.

Ha treballat en l’àmbit de la comunicació política, en l’edició i en la docència i escriu sobre l'actualitat en diferents revistes culturals i mitjans de comunicació.

En 2024 va publicar “País Valencià: Eixida d'emergència” i “Pla Sud” en l’editorial Afers. ‘En defensa de València. Toponímia i dominació nacional’ és el seu darrer llibre, publicat a Rebel, una editorial que ell mateix va posar en marxa a la primavera del 2025 junt a un altre torrentí: Pau Alabajos.

L’11 d’abril de 1993, un grup de neonazis va assassinar el jove independentista i antifeixista Guillem Agulló i Salvador. El seu nom va esdevindre un símbol que, 33 anys després, continua plenament vigent. Un símbol de la lluita antifeixista i, també, de la impunitat dels feixistes.

Guillem mai no va ser oblidat pels seus companys de militància que, junt a la seua família, any rere any, des de fa 33, han organitzat manifestacions i actes per la seua memòria. Eixa persistència explica que en 2016 les Corts Valencianes acordaren per unanimitat uns premis que portaven el seu nom, per reconèixer la tasca de persones i entitats contra la xenofòbia i els delictes d'odi. El guardó, que s'atorgava coincidint amb la commemoració del 25 d’Abril, va ser eliminat en 2024 per exigència de Vox.

Una exigència més a la que es va plegar el PP, que continua utilitzant a algunes víctimes del terrorisme d’ETA per als seus interessos partidistes, però no ha mostrat mai la mínima empatia ni manifestat el seu condol a les víctimes del terrorisme d’Estat o del terrorisme feixista.

No hem d’oblidar, ni perdonar, la campanya de calúmnies que la dreta mediàtica va dur a terme pòstumament contra Guillem. Ni les amenaces directes contra la seua família o les agressions a companys i companyes de militància durant uns anys, els 90, en què el feixisme violent campava a plaer.

No podem oblidar, ni perdonar, que la justícia deixara les víctimes indefenses i la majoria dels agressors impunes. Recordem que la sentència va absoldre tots els acusats menys un, l’autor confés de la ganivetada mortal, que va ser condemnat per homicidi (sense cap agravant de motivació política) a 14 anys, dels quals només en va complir 4. En eixir de la presó, va continuar amb la seua militància neonazi i paramilitar, sent detingut i processat en l’operació Panzer, que acabà en absolució per qüestions processals.

L’assassinat de Guillem va ser un episodi traumàtic per a tota una generació. Uns joves que van comprendre que li havia tocat a Guillem però que podia haver sigut qualsevol d’ells. I tot i el sotrac, per a molts va suposar un despertar polític.

D’aquella època hem heretat el lema “Ni oblit, ni perdó”, que sintetitza i exemplifica aquesta politització mantinguda en el temps i transmesa generació rere generació.

Més enllà d’això, artefactes culturals com cançons, pel·lícules, còmics o novel·les també ens poden ajudar a conservar i transmetre la memòria.

Deia Montserrat Roig: “L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria”.

La cita prové de qui va escriure, entre moltes altres coses, Els catalans als camp nazis, una obra que reflecteix la resistència dels republicans catalans deportats davant la barbàrie que van patir als camps d’extermini. Un treball periodístic que és un gran acte d’amor.

Tirant d’hemeroteca, dies enrere vaig trobar una frase d’un gran amic seu, Manuel Vázquez Montalbán, que explica de manera molt gràfica la incapacitat de l’acadèmia per arribar on sí que ho fa la cultura. Deia l’escriptor barceloní: “L’oposició al franquisme està plena de dades i d’aromes; els historiadors poden arribar a les dades, però no als aromes. Quina olor feia l’eco de l’últim crit de Julián Grimau, resonant de presó en presó en aquella primavera de 1963?”.

Per això, per a recuperar i preservar la nostra memòria, necessitem tant investigacions històriques o excavacions arqueològiques que ens oferisquen dades de les víctimes de la repressió com obres literàries i artístiques que ens fan sentir-los vius, amb tota la seua dignitat i humanitat.

El record de Guillem Agulló transcendirà la vida dels qui el van conèixer i estimar, com ja ho han fet els de Joan Peset o Maria La Jabalina, així com el de totes les persones soterrades en les fosses comunes del franquisme.

I tots ells seran exemple per a les generacions més joves, que mantindran encesa la flama de la lluita per la llibertat, per la igualtat, per la justícia. Als guillems del present i del futur, com cantava Obrint Pas, els diguem “No esteu sols, no tingueu por”.

En aquest episodi el nostre animal polític és Núria Cadenes, amb qui conversarem sobre la figura de Guillem Agulló i la preservació de la memòria antifeixista a través de la literatura.

Núria Cadenes i Alabèrnia va nàixer a Barcelona el 1970 i viu al País Valencià des de fa més de 25 anys. Té una trajectòria destacada com a militant independentista, periodista, llibretera i escriptora.

Com a periodista, va treballar al setmanari El Temps i actualment col·labora en diversos mitjans i, periòdicament, al diari digital Vilaweb.

Com a llibretera, va participar de la revitalització de la històrica llibreria Tres i Quatre, reconvertida en Fan Set al centre Octubre de la ciutat de València.

Com a escriptora, té publicats una desena de llibres i ha participat en diversos reculls de narracions, conreant tot tipus de gèneres narratius: la biografia, el testimoni polític, la literatura històrica, la novel·la negra…

La seua obra literària ha rebut diversos reconeixements, entre ells els premis València Negra i Lletra d’Or per Guillem, que reconstrueix el cas de l’assassinat feixista de Guillem Agulló, i recentment el premi Proa de Novel·la per Qui salva una vida, on narra les vivències d’un grup heterogeni de persones organitzades en una xarxa d’evasió de fugitius del nazisme als anys 40 a la Cerdanya.

Per acabar, escoltem unes notes de veu de Xavi Sarrià (músic, escriptor i editor), Esther López Barceló (historiadora i escriptora) i Alfons Cervera (escriptor).

El pròxim 8 d’abril és el Dia del Poble Gitano, una data que recorda el Primer Congrés Mundial Romaní, celebrat el 8 d’abril de 1971 a Londres, on representants gitanos de diversos països van reclamar reconeixement, drets civils i identitat pròpia.

L’any passat es va commemorar una efemèride important: 600 anys de l’arribada del poble gitano a la península ibèrica. Tot i això, aquest poble és un gran desconegut per a la societat paia. Les interaccions i els intercanvis entre uns i altres són pocs, i moltes vegades, no exempts de problemes associats a prejudicis o estereotips que tenim interioritzats de manera tan profunda que no en som conscients.

No existeix un cens oficial per origen ètnic, però segons estimacions d’organismes oficials i entitats socials es calcula que a Espanya viuen al voltant de 750.000 persones gitanes (unes 70.000 d’elles al País Valencià). En totes les grans ciutats i en la majoria de pobles mitjans hi ha barriades amb un alt percentatge de població gitana, que viu segregada i en moltes ocasions en habitatges precaris, quan no en infravivendes.

La majoria de la societat viu totalment d’esquenes a la realitat gitana. Perquè han sigut sis segles de coexistència, no de convivència. El desconeixement del poble gitano afecta inclús a la majoria de persones cultes i formades.

En aquest episodi el nostre animal polític és Pastora Filigrana, amb qui conversarem sobre el seu llibre “El poble gitano contra el sistema-món. Reflexions des d’una militància feminista i anticapitalista”.

Pastora Filigrana García va nàixer al barri de Triana, en Sevilla, i es defineix com a cooperativista, activista per la defensa dels Drets Humans, feminista i mestissa gitana.

És llicenciada en Dret i advocada en exercici, especialitzada en Dret Laboral, Sindical i d’Estrangeria.

Ha treballat com assessora jurídica del Sindicato Andaluz de Trabajadores y Trabajadoras (SAT) i actualment és directora de l’associació cívica Acción contra el Odio.

En 2020 va publicar el llibre “El pueblo gitano contra el sistema mundo. Unas reflexiones desde un activismo feminista y anticapitalista”, sobre el que tenim l’oportunitat de parlar hui amb ella.

Hui tonarem a parlar d’ecologia i hem de reconèixer que ens continua imposant respecte, perquè ens sentim menys preparats que en altres temes, amb un dèficit de coneixements bàsics sobre qüestions de gran importància. Per sort, com ja vam fer en l’episodi amb Yayo Herrero, tenim l’oportunitat de conversar amb un gran especialista i divulgador: Andreu Escrivà.

En el seu últim llibre, ell parla precisament d’este problema, del que nosaltres som un símptoma més: la falta d’educació ambiental com a resultat de la desconnexió amb la natura que patim en la societat actual. Un fet que es percep fins i tot en la pèrdua de riquesa lingüística. Hui en dia, la immensa majoria dels urbanites (i també bona part de la població rural) som capaços de nomenar ben poques de les espècies animals i vegetals amb què ens podem trobar en un passeig pel camp o la muntanya. Això hauria de preocupar-nos perquè, com diu Andreu, posar nom a la natura és un atribut essencial de les cultures que han sabut preservar-la.

A més de lingüísticament, la desconnexió amb el món natural es manifesta també en termes culturals, polítics i jurídics.

A diferència de l’article 47 de la Constitució, que, com és lògic, es vindica contínuament davant la greu crisi habitacional que patim; l’article 45 del text constitucional, que proclama el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo, és un precepte totalment desconegut i mai citat en el debat públic, a pesar que la situació de crisi ecosocial és encara més nefasta que la de l’habitatge. I, si hem de tindre una cosa ben present, és que qualsevol de les alternatives polítiques que somiem per a viure millor necessiten un medi on poder fer-se realitat.

En aquest episodi el nostre animal polític és Andreu Escrivà, amb qui conversarem sobre les diferents crisis mediambientals que patim i les alternatives que tenim per a fer-les front.

Andreu Escrivà i García va nàixer a València en 1983 i és llicenciat en Ciències Ambientals, màster en Conservació d’Ecosistemes i doctor en Biodiversitat. Ha treballat com a investigador al Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE) i a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE), i també com a consultor en sostenibilitat i comunicació. Entre el 2016 i el 2017 va formar part del Comitè d’Experts en Canvi Climàtic de la Comunitat Valenciana.

Com a divulgador científic ambiental, col·labora amb diferents mitjans de comunicació de premsa, ràdio i televisió i ha escrit cinc llibres de referència, publicats tant en castellà com en valencià. Amb l’editorial Bromera va traure “Encara no és tard” i “Emergència climàtica”; en Sembra Llibres podeu trobar “I ara jo què faig”, “Contra la sostenibilitat” i, el més recent, “La Terra no és el teu planeta”, sobre el que parlarem hui.

El 28 de febrer, en la gala dels Goya, bona part dels premiats va mostrar la seua solidaritat amb Gaza lluint pins amb la bandera palestina o amb el lema FREE PALESTINE. En eixe mateix acte, l’actriu nord-americana Susan Sarandon, coneguda pel seu compromís polític esquerrà, va agrair la “lucidesa moral” del president del govern i dels artistes del cine espanyols, dient que la feia sentir-se “menys sola enmig del caos i la repressió del seu país”.

Tot açò contrasta amb el que va passar en l’última Berlinale, on el director Wim Wenders, com a president del jurat, es va negar a condemnar el genocidi en Gaza, afirmant que els cineastes s’han de mantindre al marge de la política.

En Animals Polítics tenim clar que això no sols és indesitjable sinó també impossible. Hem d’aplaudir als creadors i artistes que es posicionen davant de la vulneració dels drets humans i que actuen com altaveu de les causes justes. Tant de bo ho feren també els futbolistes!

En qualsevol cas, tot és política i les arts escèniques continuarien sent polítiques encara que els seus creadors romangueren callats o foren silenciats. Perquè ens parlen les seues creacions: pel·lícules, sèries televisives, obres de teatre…

A més, la indústria audiovisual no opera en el buit. Les condicions de producció, les pressions econòmiques, les censures explícites o implícites i els interessos de plataformes i estudis influeixen en allò que finalment arriba a la pantalla. El que es decideix mostrar i, sobretot, el que s’evita mostrar és ja una forma de prendre partit. Les absències —certes guerres, certes víctimes, certes realitats socials— també parlen.

L’elecció dels temes és una decisió política. Possiblement, el cine espanyol siga qui més ha fet, especialment a partir dels anys 2000, per mantindre viva popularment la memòria de la Guerra Civil i la repressió franquista. El mateix podem dir del cinema argentí respecte dels desapareguts per la dictadura militar. Per no parlar de l’enorme quantitat de pel·lícules i sèries sobre l’holocaust, que fan una gran funció pedagògica. Per contra, és ben simptomàtic que ni les productores de Hollywood ni les grans plataformes de continguts televisius n’hagen fet cap sobre l’ocupació i el genocidi a Palestina. O sobre tants altres conflictes oblidats.

La relació de la ficció amb la política va més enllà de la categoria de “cinema polític” o de les sèries sobre polítics que hem pogut veure els darrers anys com House of Cards, Borgen o Baron Noir. La ficció audiovisual funciona sovint com un espill simbòlic de les tensions socials. Fins i tot quan no tracta directament cap conflicte, les seues metàfores, els seus mons possibles o els seus personatges solen reproduir —o qüestionar— les estructures de poder existents. Per això, moltes vegades, una aparent història d’entreteniment acaba convertint-se en una lectura profunda sobre desigualtats, pors col·lectives o esperances de canvi.

Per descomptat, en el tractament de la història i dels personatges també hi ha un posicionament polític. No cal que este siga explícit; de fet, una de les pel·lícules més “polítiques” dels últims anys, al meu parer, és la sud-coreana “Paràsits”, on no hi havia cap referència política expressa però la lluita de classes estava subjacent en tot el metratge. Marxisme pur.

La política en la ficció també es manifesta en la manera com les produccions generen comunitats i converses. Les sèries que marquen època o les pel·lícules que obrin discussions massives es converteixen en punts de trobada on es debaten valors, models de convivència i visions de futur.

Algunes de les millors assignatures que vaig cursar quan estudiava la carrera de dret eren, precisament, les que incorporaven el cinema. Pel·lícules com 12 hombres sin piedad de Sidney Lumet, El crimen de Cuenca de Pilar Miró o Agenda Oculta de Ken Loach, a més de causar-me un impressió molt profunda, em van servir per reflexionar amb els meus companys al voltant de qüestions polítiques i jurídiques de primer ordre.

En aquella época universitària, moltes de les jornades i activitats que organitzàvem al voltant de diades assenyalades com el 8 de març o el 1r de maig incorporaven el cinema amb ànim de debatre col·lectivament. Recorde també la creació del col·lectiu interdisciplinar “La Xarito”, que utilitzava el cine-fòrum com a ferramenta per al coneixement i la generació de pensament crític entre l’estudiantat.

Avui, sèries com El conte de la criada han alimentat debats profunds sobre el control dels cossos i els retrocessos democràtics, convertint-se en símbol de moviments feministes arreu del món.

En temps d’ombres, la ficció continua sent una eina poderosa per imaginar futurs més dignes i més justos. No deixem de mirar ni de pensar.

En aquest episodi el nostre animal polític és Áurea Ortiz, amb qui conversarem sobre les relacions entre la ficció audiovisual i la política.

Áurea Ortiz Villeta va nàixer a Caracas en 1963. Llicenciada en història de l'art i historiadora cinematogràfica, va ser professora d’història del cinema en la Universitat de València. En 2024 va publicar en l’editorial Barlin el llibre “El arte de inventar la realidad. Cuando la ficción dinamita las certezas”.

Té una llarga carrera professional com a tècnica de La Filmoteca, on ha passat per diversos departaments, incloent el de programació, on es troba actualment. A més, junt a David Brieva i Mikel Labastida, és creadora del podcast Laboratorio de Investigación de Series i del festival de sèries de València LAB.

Des dels anys 90 col·labora amb organitzacions de defensa dels drets de les persones migrants (com CEAR i València Acull) i en 2015 va participar en Podemos, fent un pas breu per la política institucional com a secretària del grup municipal de València en Comú.

Per acabar, escoltem unes notes de veu de Carlos Bardem (actor, guionista i escriptor), Virginia Yagüe (guionista, productora i escriptora) i Lluís Campello (co-creador del podcast valencià sobre cinema “Cinestèsia”).

“Valencians i valencianes, fallers i falleres, gent de tot el món… ja estem en Falles!”. Amb eixes paraules de la fallera major en la Crida va començar, com cada any, una festa que marca una fita en el calendari anual per a tots els valencians: fallers i no fallers, partidaris i detractors. 

A dia de hui, quan encara no s’han acabat de plantar els monuments fallers, ja hi ha centenars de carrers tallats i el so (dels masclets i de les bandes) i l’olor (de la pólvora i els bunyols) comença a apoderar-se de la ciutat. I de molts pobles.

Amb l’aprovació del ban faller, es dona patent de cors a les comissions falleres perquè facen i desfacen al seu antull, fent un ús privatiu de l’espai públic amb la instal·lació de carpes i tota mena de xiringuitos, en una dinàmica turbocapitalista que ha acabat convertint les Falles en un producte d'entreteniment fast food per al turisme de masses. La declaració de la Unesco en 2016, lluny de protegir l'essència, sembla haver funcionat com una «sacralització de l'statu quo» que accelera la mercantilització i la gentrificació de la festa.

L’antropòleg marxista Manuel Delgado categoritza les festes populars com a “desordre ritualitzat”. Per a ell, la festa no és només celebració sinó també una suspensió provisional de l’ordre quotidià per l’apropiació col·lectiva del carrer, la transgressió de les normes, inclús la inversió de les jerarquies. Un desordre tolerat perquè és temporal i, per tant, funciona com una vàlvula d’escapament social.

En aquest episodi, el nostre animal polític és Gil-Manuel Hernàndez, amb qui conversarem sobre les Falles de València.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí va nàixer al cap-i-casal en 1963. És doctor en Geografia i Història i professor titular en excedència del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la UV. Va ser director del Museu Faller de València i ha escrit diversos llibres sobre la cultura i el patrimoni cultural, la globalització i l’espiritualitat contemporània.

Hui ens visita amb motiu de la publicació del seu darrer recull d’articles “Falles sense foc. Una crítica de la domesticació festiva” a uns dies de la seua celebració.

S’acosta una data marcada en violeta al calendari: el 8 de març, Dia Internacional de les Dones, que va començar a celebrar-se a principis del segle XX pel moviment obrer, per denunciar les condicions laborals extremes que patien les treballadores i reclamar la igualtat de drets civils.

D’aleshores ençà, el feminisme ha avançat molt però encara queda en peu l’estructura econòmica, social i cultural del patriarcat, que continua generant fortes desigualtats entre homes i dones. Hui volem parar atenció a les que tenen a veure amb la divisió sexual del treball i de les cures. No a territoris llunyans, sinó a casa nostra.

L'informe d'Eurostat sobre la desigualtat de gènere a la Unió Europea del 2021 posava de manifest disparitats persistents entre homes i dones en diversos àmbits, especialment pel que fa a la bretxa salarial. Encara que en termes generals les dones solen tindre nivells més alts d'educació superior, les seues taxes d'ocupació són menors, la qual cosa indica que l'esforç acadèmic no es tradueix en millors oportunitats laborals per a elles.

El mateix estudi reflecteix que les dones lideren el treball a temps parcial, un 28% front el 8% dels homes, diferència que s'aguditza quan són mares i pares respectivament.

També són significatives les diferències entre homes i dones en relació amb el temps dedicat a les tasques de cura no remunerades. Segons dades del Fòrum Parlamentari europeu de Drets Sexuals i Reproductius, més dones que homes (el 34 front al 25%) participen en la cura quotidiana d'altres persones. D’acord amb la mateixa font, aquestes desigualtats són més visibles en les tasques relacionades amb la cuina i les activitats domèstiques, on el 63% de les dones i sols el 36% dels homes afirmen realitzar aquest tipus de tasques cada dia.

El nostre animal polític és Mª Jesús Izquierdo, amb qui conversem sobre desigualtat de gènere i lluita feminista.

Mª Jesús Izquierdo Benito va nàixer a Benamira (a la província de Soria) en 1945. És doctora en Economia i professora jubilada de Teoria Sociològica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser creadora del Grup d'Estudis sobre Sentiments, Emocions i Societat (GESES), des d’on va investigar la divisió sexual del treball, el acudits com a manifestació emocional de la vida social i les relacions entre maltractament i cures en l'àmbit familiar.

El seu darrer llibre és “Feminismo no es sexismo. Conversaciones sobre género y desigualdad, publicat a la col·lecció «El espejo y la lámpara», d’edicions UAB, en 2025. Un text que parteix d’un diàleg amb el sociòleg Marc Barbeta-Viñas.

Si la setmana passada parlàvem de l’increment de la despesa militar i l’escalada armamentística, hui ho fem de la reducció dels fons per a cooperació i ajuda humanitària. Són les dos cares de la mateixa moneda en estos temps foscos del trumpisme: més força bruta, menys softpower.

A més de la guerra, el deute extern ha sigut una altra via de sotmetre als països del sud global, especialment als africans, des de la descolonització.

En el seu històric discurs de 1987 davant l’Organització de la Unitat Africana, Thomas Sankara va denunciar aquest mecanisme com una forma de neocolonialisme i va descriure el sistema econòmic global com una maquinària dissenyada per a mantindre al Tercer Món en un estat de dependència crònica i pobresa estructural.

Poc després del seu discurs va tindre lloc la gran crisi del deute dels 90. En aquesta dècada, diversos països africans es van veure obligats a recórrer a programes d’ajust estructural a instàncies del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial. Aquests programes, que incloïen mesures d’austeritat, liberalització econòmica i privatització, van tindre un fort impacte en les economies africanes, fent créixer la pobresa i la desigualtat.

Avui estem davant d’una nova sangria dels països empobrits en forma de crisi de deute extern, mentre els fons de la cooperació i l’ajuda humanitària dels päisos occidentals, usats com a apòsits per a intentar frenar el torrent de desigualtat creat pel capitalisme, es redueixen.

En aquest episodi el nostre animal polític és Guillermo Gironés, amb qui conversarem sobre l’ajuda internacional humanitària i la cooperació al desenvolupament en països en conflicte.

Guillermo Gironés va nàixer a València fa 39 anys. Es va llicenciar en Medicina i té un màster en malalties infeccioses i salut internacional i un altre en acció humanitària. També es va graduar en Ciències Socials i, des de 2017, és cooperant internacional amb l’organització Metges Sense Fronteres.

Ha treballat com a metge internista en 12 països de tres continents: República Centreafricana, Iemen, Nicaragua, Níger, Congo, Camerun, Índia, Venezuela, Panamá, Haití, Ucraïna i Etiòpia.

El 9 d’octubre de 2025, l’Administració Trump va anunciar un acord entre Hamás i Israel pel qual s’alliberaria a tots els ostatges israelians a canvi de detinguts i presos palestins. L’acord incloïa un alto el foc que entrà en vigor a les 24 hores, tot acompanyat d’un “pla integral per a posar fi al conflicte en Gaza” de Trump, de vint punts, presentat mediàticament como un “acord històric de pau”.

Quatre mesos després, Palestina ha deixat de ser notícia, però continuen produïnt-se bombardejos i organitzacions com Amnistia Internacional han denunciat que el genocidi continua.

L’únic fet que ha rebut atenció per part dels mitjans ha sigut la presentació dels plans de Trump per a la recolonització de Gaza, a través de l’anomenada “Junta de Pau” que ell presidirà de manera vitalícia i on l’acompanyaran el seu gendre, l’inefable Tony Blair i tot un seguit de representants d’empreses privades i de governs que li reten vasallatge i que pagaran una quota de 1.000 milions de dòlars per formar part d’esta “Junta del saqueig”.

Un pas més enllà en la terrible història d’atacs, invasions i ocupacions d’altres països: ara, ja no es fa en nom i al servei dels Estats Units sinó directament de Donald Trump, convertit en senyor feudal de Palestina amb el beneplàcit del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

En aquest episodi el nostre animal polític és Olga Rodríguez, amb qui conversarem sobre l’estat de l’embargament d’armes a Israel decretat pel govern de Pedro Sánchez i sobre la política militar i armamentística de l’estat espanyol.

Olga Rodríguez Francisco és periodista especialitzada en informació internacional, Orient Mitjà i Drets Humans. Ha desenvolupat la seua carrera professional en Cadena Ser, Cuatro, CNN+ i en elDiario.es, mitjà del qual és cofundadora. Ha cobert els conflictes més importants de les últimes dues dècades en Orient Mitjà i el nord d’Àfrica i també ha treballat en Estats Units en diferents etapes.

És autora del molt recomanable llibre “El hombre mojado no teme la lluvia” i d’altres obres sobre la guerra d’Iraq i les revoltes àrabs.

Ha rebut diversos premis i reconeixements tant per la seua tasca periodística com pel seu compromís amb la defensa dels drets humans. I ha sigut una de les veus més destacades en denunciar el genocidi a Gaza i el manteniment de les relacions comercials i militars d’Espanya i de la UE amb l’estat sionista d’Israel.

En 2020, el documental “El dilema de las redes sociales” analitzava l’impacte que aquestes tenien en la nostra salut mental, en la política i en la societat, a través de testimonis d’ex-executius de les principals plataformes. D’això fa sis anys, una eternitat en termes d’internet, i ara, la situació resulta molt més evident a ulls de tothom.

X ja no és l’àgora virtual que ens servia per a debatre respectuosament, sinó un espai moldejat a la imatge i semblança d’un supermilionari excèntric i neofeixista que menysprea els drets més bàsics de les persones. Un bon exemple d’això és el recent escàndol de Grok, la IA d’Elon Musk que permet als usuaris generar imatges sexualitzades i despullar persones reals sense el seu consentiment, incloent menors d’edat.

Més enllà de les polèmiques d’X, que s’hauria d’abandonar massivament, el domini i el control de la tecnologia per un oligopoli empresarial té uns efectes perversos sobre les nostres societats, i cap govern ho ha qüestionat seriosament.

El disseny algorítmic de les distintes xarxes socials permet una personalització extrema i l’scroll infinit, que pot generar una addicció als seus usuaris tant potent com la del joc. A més, com la lògica que rau és la de buscar la màxima interacció amb el contingut, el que s’anomena “engagement”, es potencien els continguts que apel·len a les emocions més bàsiques, sobretot aquelles que provoquen sentiments negatius, com per exemple, la por.

Per això, campen els discursos d’odi, els insults o les “fake news”, que a més permeten als seus creadors la seua monetarització.

El nostre animal polític és Ricard Martínez, amb qui conversem sobre la manipulació algorítmica de les xarxes socials i el perill que això representa per a la infància i per al conjunt de la societat.

Ricard Martínez Martínez és professor de Dret Constitucional en la Universitat de València i compta amb més de vint anys d'experiència en l'àmbit jurídic i ètic del tractament de dades personals. Ha sigut coordinador de l'Àrea d'Estudis de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, president de l'Associació Professional Espanyola de Privacitat i Delegat de Protecció de Dades per a diferents universitats.

El seu compromís amb la garantia efectiva de les llibertats i la protecció de les persones en Internet s’ha reflectit durant els últims anys en la seua participació en òrgans consultius del Govern d’Espanya com el Grup de Treball sobre Drets Digitals i el Comité de Persones Expertes per al desenvolupament d'un entorn digital segur per a joventut i infància.

En l’episodi de hui comencem celebrant una molt bona notícia: l’anunci d’un Decret Llei del govern espanyol que permetrà eixir de la irregularitat administrativa a més de mig milió de persones immigrants que ja resideixen a l’estat espanyol. És el que s’anomena “procés de regularització extraordinària” i té dos grans precedents: en 2000 i 2001 amb el govern d’Aznar i en 2005 amb el govern de Zapatero. Fa ja més de vint anys.

És una fita política de primer ordre que, i és important remarcar-ho, s’ha aconseguit gràcies a la intensa mobilització dels col·lectius de persones migrants i racialitzades, que van organitzar-se davant l’abandonament institucional que es va fer de les persones sense papers durant la pandèmia, i que sis anys després han vist complit el seu objectiu, compartit per gran part de la ciutadania espanyola. No en va la ILP “Regularització Ja” estava recolzada per 700.000 signatures.

La regularització de migrants és un procés legal mitjançant el qual persones estrangeres que es troben en un país sense autorització administrativa poden obtindre un permís de residència i de treball. Aquesta mesura busca garantir drets bàsics, com l’accés legal al mercat de treball i als serveis sanitaris, a més d’afavorir la integració i combatre l'economia informal.

És una decisió que, lògicament, no agrada a determinades persones empleadores que prefereixen tindre mà d’obra esclava o als qui utilitzen eixos treballadors migrants pobres com a boc expiatori, com a col·lectiu a assenyalar, culpabilitzar i cap al qual canalitzar el malestar social.

En aquest episodi el nostre animal polític és Ángela Pedraza, amb qui conversarem sobre les persones immigrants que viuen i treballen al nostre país privades de drets per la seua situació administrativa irregular.

Ángela Pedraza Munar va nàixer a Bogotá i és politòloga per la Universidad Nacional de Colombia. Des de l’any 2008 ha estat vinculada a l’ONG València Acull: en una primera etapa com a tècnica de sensibilització, després com a voluntària, i a partir de l’any 2022 com a presidenta de l’associació.

La seua participació en el moviment de defensa dels drets de les persones migrants i refugiades li ha permès conèixer l’ampli teixit social de la ciutat i implicar-se en altres lluites.

Cada generació identifica la ciutat amb el seu paisatge vital i és inevitable sentir ràbia i dolor per aquells canvis que el modifiquen de manera substancial fins a fer-lo irreconeixible. De segur que això li va passar als valencians del segle XIX quan es van enderrocar les muralles medievals, als de mitjans del segle XX quan la ciutat es va omplir de cotxes, i als dels anys seixanta i setanta quan començaren a construir-se blocs de pisos per tot arreu en el que abans havia sigut horta.

Perquè l’horta és un element patrimonial dels valencians (tant com ho poden ser les torres de Serrans o de Quart) que ha anat desapareixent davant els nostres ulls, quedant trossejada i reduïda principalment al nord de la ciutat, ja que l’aprovació del Pla Sud als anys seixanta i de la ZAL als noranta van sentenciar-la de mort a l’altra banda.

A les albors del segle XXI, en nom d’un suposat progrés, es va continuar la senda imparable de la destrucció d’horta productiva. La construcció de la ronda nord a la ciutat de València va acabar, en 2003, amb la detenció de 32 activistes que es van encadenar a les màquines excavadores.

L’objectiu de l’acció era evitar la construcció d’un nou anell en forma d’autopista que, 20 anys després, només ha servit per a augmentar, encara més, el trànsit rodat.

En aquest episodi el nostre animal polític és Antonio Montalbán, amb qui conversarem sobre horts urbans des d’una perspectiva de classe.

Antonio Montalbán va nàixer a Alcolea (una pedania de Córdoba) fa 79 anys, però ha viscut des dels 17 anys a València, on ha fet una contribució important a la història del nostre poble.

Als anys seixanta va ser un dels fundadors en la clandestinitat de CCOO del País Valencià; va organitzar vagues històriques i va ser detingut i torturat diverses vegades per la Brigada Político Social, la policia política del franquisme.

Una vegada legalitzats els sindicats i partits polítics, va ser el primer secretari general de CCOO PV entre 1978 i 1996, i va militar activament en el Partit Comunista del País Valencià i en Esquerra Unida del País Valencià, sent regidor de l’Ajuntament de València durant dos legislatures, entre 1999 i 2007.

Des de la seua jubilació, continua vivint al seu barri de sempre (Malilla) i ha dedicat bona part del temps a cultivar la terra, de manera organitzada, en xicotetes parcel·les d’horta de la perifèria urbana. És esta experiència la que volem donar a conèixer hui a la nostra audiència.

Antonio Gramsci, revolucionari italià i filòsof marxista, va definir l’època de crisi amb una frase memorable: “El vell món s'està morint, el nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur naixen monstres”. En podem donar fe els que vivim l’actual moment històric.

Fa apenes una dècada, com a reacció a la crisi econòmica, es van desencadenar tot un seguit de revoltes ciutadanes que pretenien impugnar el sistema des de baix: els indignats, el 15M, Occupy Wall Street… En aquells temps, tot semblava possible.

Hui, líders fins fa ben poc impensables (com Trump, Milei, Meloni, Salvini, Orban i tants altres), junt amb autòcrates com Putin i el genocida Netanyahu, representen la deriva mundial cap a la barbàrie. I ara sí que tot és possible. 

Com hem arribat fins ací, no és fruit de l’atzar. Es tracta d’una onada reaccionària finançada pel gran capital, ben organitzada i amb la tecnologia com a gran aliada.

En aquest episodi el nostre animal polític és Alba Sidera, amb qui conversem sobre l’ascens del neofeixisme a Itàlia i al món.

Alba Sidera i Gallart és periodista. Va nàixer a Girona en 1979, però viu a Roma des de fa dues dècades, on exerceix de corresponsal per a El Punt Avui. Especialitzada en l'estudi dels moviments d'extrema dreta i de l'actualitat política italiana, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com La Directa, Ctxt i Mèdia.cat, i és membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

En 2020 va publicar en l’editorial Saldonar el llibre “Feixisme persistent”, un treball periodístic fruit d'anys investigació sobre el terreny en el qual explica la pervivència de la ideologia feixista, l'exaltació de la figura de Benito Mussolini i l'ascens de Matteo Salvini. Des de 2023 té una versió traduïda al castellà i actualitzada per l’editorial de CTXT Escritos Contextatarios. 

Temps era temps quan les potències mundials justificaven (hipòcritament) els seus atacs militars o invasions d’altres països en la defensa de valors com la llibertat, la democràcia o els drets humans.

En 2001, després dels atemptats de l’11 de setembre i en el context de la “guerra contra el terrorisme”, els Estats Units i la coalició de suport van buscar legitimitat internacional i local per a l’ocupació d’Afganistan utilitzant sovint discursos de gènere amb argumentacions que al·ludien a la situació de les dones afganeses i a la necessitat de posar fi a un règim (el dels talibans) brutalment patriarcal.

L’opressió de les dones des de la primera arribada al poder dels talibans, en 1996, era una terrible i crua realitat, i amb la caiguda del règim es va aconseguir revertir les discriminacions més evidents. Així, fa sols quatre anys, una dona a Afganistan podia tècnicament presentar-se a eleccions, anar a la universitat o practicar esports.

Hui, res d’això és possible. L’Emirat ha apartat les dones del treball, l’educació, l’accés al coneixement i als espais públics i, segons el ministeri de justícia talibà, el règim ha emés 37 ordres de lapidació i ha assotat públicament a 587 persones, entre elles 106 dones. Algunes investigacions sobre el terreny daten greus vulneracions dels drets humans de les dones abans que els talibans tornaren al poder en 2021.

En aquest episodi el nostre animal polític és Parwin Dawari, amb qui conversarem sobre la terrible situació de les dones a Afganistan des de la tornada al poder dels talibans.

Parwin estudiava periodisme a Kabul, des d’on va haver d’exiliar-se fa quatre anys. Ha treballat com a traductora i intèrpret, ajudant especialment a dones afganeses. En l’actualitat està cursant l’últim curs del grau de periodisme a la Universitat de València gràcies a la beca “Refugi Internacional”.

Reprenem Animals Polítics a pocs dies d’una agressió militar a Venezuela que deixa commocionada l’opinió pública mundial i sentenciat tot l’entramat de normes i institucions internacionals. L’exèrcit nord-americà ha bombardejat Caracas, assassinat vora un centenar de persones i segrestat el president Maduro sense cap base legal (ni nacional ni internacional), sense cap represàlia i (el que és pitjor) sense cap garantia que no es torne a repetir.

Que Estats Units ataque altres països i enderroque governs estrangers no és cap novetat: ho ha fet de manera contínua des del segle XIX. La diferència és que ja no ho justifica amb cap excusa hipòcrita: Trump deixa clar que ho fa perquè pot, perquè vol i perquè en traurà profit apropiant-se del petroli veneçolà.

Tot i la seua descarnada franquesa imperialista, encara queden moltes coses per saber del que ha passat. Proliferen les especulacions i els bulos sobre pactes secrets o traïcions internes en perquè ni el govern agressor ni el govern agredit tenen interés en que se sàpiga tota la veritat. Per essència, l’hàbitat natural del poder (sobretot quan és abusiu o corrupte) és la foscor.

En l’episodi de hui volem parlar, precisament, de la necessitat de traure a la llum allò que el poder vol amagar.

En aquest episodi el nostre animal polític és Sergi Pitarch, amb qui conversarem sobre el paper de control del poder que han d’exercir els mitjans de comunicació i, en concret, de la seua experiència en el periodisme d’investigació.

Sergi Pitarch Sánchez va nàixer a la Pobla de Vallbona i es va llicenciar en periodisme l’any 2006. Es va iniciar com a redactor en Las Provincias i va passar posteriorment al diari Levante, on va treballar a l’edició de Castelló i a les seccions de política i economia, arribant a ser responsable del dos departaments. Abans, en 2009, havia participat en la creació del digital en valencià L’Informatiu.

Va ser president de la Unió de Periodistes Valencians entre 2013 i 2017, any en què es va incorporar a l’edició valenciana d’elDiario.es, que dirigeix des de gener de 2025.

Al llarg de la seua carrera professional, ha dut a terme investigacions periodístiques destacades, com les dels casos EMARSA i Blasco. Més recentment, junt amb els seus companys d’elDiario.es, ha contribuït a destapar les mentides de Carlos Mazón respecte del seu dinar i sobretaula en El Ventorro el dia de la DANA. Sobre això ha publicat recentment (en castellà en Planeta i en valencià en Bromera) el llibre “29-O. Les hores del caos”.

El Baròmetre d’Opinió del CIS corresponent a aquest mes de desembre mostra que l’habitatge és el principal problema per als espanyols, amb un 39,9%. Aquesta primera posició la va ocupar per primera vegada en desembre de 2024 i s’ha mantingut des d’aleshores.

Si mirem les dades oficials, el panorama es desolador: només en l’últim any, la taxa de variació anual de l’Índex de Preus de l’Habitatge es va situar en el 12,8% a l’estat espanyol i en el 13,2% al País Valencià. Quant al lloguer, la pujada en l’últim any s’estima propera al 10% estatal i del 17% a València i la seua àrea metropolitana. Tot això tenint en compte que l’increment de l’IPC (al qual s’indexen les pujades salarials, en el millor dels casos) es va quedar en el 3%.

Per tant, adquirir o llogar una vivenda pròpia és cada vegada més difícil per a la classe treballadora; i pràcticament una quimera per a la joventut en zones urbanes on el mercat està fortament tensionat.

En aquest episodi el nostre animal polític és Nacho Collado, amb qui conversarem sobre el problema de l’habitatge.

Nacho Collado Gosálvez és advocat, investigador i soci d’El Rogle, Mediació, Recerca i Advocacia, una cooperativa valenciana dedicada, entre altres coses, a la defensa del dret a l’habitatge i a la ciutat.

Té un màster de Ciutat i Urbanisme i un altre en mediació. Estudia filosofia a la UNED i està fent un doctorat sobre Dret a l'habitatge i alienació residencial. A més, participa en diversos col·lectius pel dret a la vivenda i a la ciutat, com l’assemblea d’Entrebarris a València.

L’any 2023 va publicar “L’últim recer. Narratives de despossessió i resistències comunitàries”, un llibre que recull diversos relats d'alienació residencial que ha conegut al llarg dels anys i on introdueix també els pressupostos teòrics que treballa a la tesi.

Fa uns dies es va fer pública l’Estratègia Nacional de Seguretat dels Estats Units d’Amèrica, un document firmat pel president Donald Trump que fixa les prioritats del seu govern en política exterior. Ha estat molt comentat per posar “negre sobre blanc” i en un llenguatge directe, inclús agressiu, el que ja s’està duent a la pràctica: un neoimperialisme basat en la intervenció directa en la política interna d’altres països, principalment del que anomena eufemísticament l’Hemisferi Occidental.

L’Estratègia planteja obertament una actualització de la doctrina Monroe que, l’any 1823, va reivindicar “Amèrica per als americans”, el que realment significava “Amèrica per als Estats Units”. I, durant dos segles, així ha sigut.

En aquest episodi el nostre animal polític és Arantxa Tirado, amb qui conversarem sobre la política imperialista dels Estats Units en Amèrica Llatina, i en concret sobre les amenaces de Trump a Venezuela i Colombia.

Arantxa Tirado Sánchez és llicenciada en Ciències Polítiques i doctora en relacions internacionals per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora en estudis llatinoamericans per la Universidad Nacional Autónoma de México.

En l’actualitat és professora associada en la Universitat Autònoma de Barcelona, columnista de La Marea i col·laboradora de diversos programes radiofònics i televisius. A més, forma part del Grup de Treball CLACSO d’Estudis sobre els Estats Units, on ha seguit les relacions amb Venezuela.

Coneix bé Amèrica Llatina i el Carib perquè ha viscut més de 10 anys a Mèxic, un any a Venezuela i un altre a Costa Rica, a més de fer estades de recerca a Cuba. Té publicats per l’editorial Akal dos llibres molt relacionats amb el tema que ens ocupa: “Venezuela: más allá de mentiras y mitos” (en 2019) i “El lawfare. Golpes de Estado en nombre de la ley” (en 2021).

S'acaben de commemorar els 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. El seu règim, a més de retallar la democràcia i les llibertats (i la vida dels qui les van defensar), es va caracteritzar per un exacerbat nacionalisme espanyol i per l'opressió de les altres llengües, cultures i identitats.

Se suposa que amb la Constitució de 1978 això va canviar radicalment i, de fet, el discurs oficial ens ven l'Espanya de les autonomies com un estat quasi federal i un dels més descentralitzats del món.

Eixe model està lluny, però, de ser autènticament federal. Als Estats Units, com el seu propi nom indica, els estats han sigut tradicionalment (i hui encara més), un contrapoder al centre, i disposen d’una àmplia autonomia política i financera.

Nosaltres, en canvi, depenem d’un sistema de finançament que, no només està caducat des de fa 12 anys, sinó que injustament ens condemna a tindre uns serveis públics tercermundistes i a la generació d’un deute públic inassumible, el pagament del qual té absoluta prioritat. És el peix que es mossega la cua.

El nostre animal polític és Pablo Batalla, amb qui conversem sobre el nacionalisme espanyol i l’España de les autonomies, arran de l’aniversari de l’aprovació de la Constitució el pròxim 6 de desembre.

Pablo Batalla Cueto va nàixer a Xixon (Astúries) i es va llicenciar en Història per la Universitat de Salamanca. Es guanya la vida com a periodista, corrector d’estil, traductor i assagista. Escriptor prolífic, en els últims huit anys ha publicat sis llibres: “Si cantara el gallo rojo”, “La virtud en la montaña”, “Los nuevos odres del nacionalismo español”, “La ira azul”, “Yo podría haber sido Fidel Castro” i “La bandera en la cumbre”, que ha presentat recentment a València.

Vivim en un temps present marcat per la turistificació. A tots els àmbits:

La nostra economia, ens diuen, depèn del turisme.

Les nostres ciutats s’estan convertint, cada vegada més, en decorats per als turistes.

La nostra pròpia vida, en molts casos, també: patim els efectes del turisme al mateix temps que els generem com a turistes.

En els últims vint anys s’ha portat a l’extrem un fenomen que s’entén millor mirant al passat.

A Espanya el turisme s’assentà com a activitat puntera al llarg del segle XX, però va ser durant la dictadura franquista quan l’actual model de “sol i platja” va donar els seus primers passos. Moltes de les iniciatives turístiques amb les què estem familiaritzats avui provenen dels anys del desenrollisme i aperturisme del franquisme, a partir de 1959.

El nostre animal polític és Yolanda García, amb qui conversem sobre la lluita de les kellys per la millora de les seues condicions de treball.

Yolanda García és presidenta i portaveu de les kellys de Benidorm. Ocupa eixa càrrec perquè “alguna persona ha de figurar als papers i firmar”, ja que la seua associació és totalment assembleària. Es va constituir l’any 2016 amb l’objectiu d’omplir un buit que no ocupaven els sindicats tradicionals i que passava per facilitar a les treballadores un lloc en el qual compartir el que els passava en el seu dia a dia.

Hui, 20N, es compleixen 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Per a commemorar la data, el Govern d'Espanya ha llançat una campanya amb el lema “50 anys en llibertat”. La major part dels mitjans de comunicació també han reproduït eixe marc, com fa un quart de segle parlaven de “25 anys de democràcia”.

Això no és solament una falsedat històrica sinó també una manipulació política intencionada que pretén identificar la democràcia i la llibertat amb l'actual règim monàrquic. Però, cal recordar que amb la mort física de Franco no va acabar la dictadura perquè el successor que ell havia designat, Juan Carlos de Borbón, va concentrar en la seua persona el mateix poder que el dictador. I que, durant els primers anys del seu regnat, va continuar la repressió de les organitzacions antifranquistes que realment lluitaven per una llibertat que no existia. No oblidem la matança d’obrers en Vitoria, perpetrada per la policia, o les matances d'Atocha o Montejurra, a mans de grups de l'extrema dreta amb connexions amb les clavegueres de l'estat.

En aquest episodi el nostre animal polític és Esther López Barceló, amb qui conversarem sobre els residus del franquisme 50 anys després de la mort del dictador.

Esther López Barceló és historiadora i arqueòloga. Entre 2011 i 2015 va ser diputada a les Corts Valencianes, on va presentar la primera proposició de llei de memòria democràtica i va denunciar activament la trama de bebés furtats durant el franquisme.

Com a docent, ensenya Història i Història de l’Art en un institut públic i, durant tres cursos, va ser coordinadora de l’Aula de Memòria Democràtica de la Generalitat Valenciana, creada per la Conselleria d’Educació en l’època del Botànic i suprimida en l’actual legislatura del PP i Vox.

És autora de diversos llibres d’assaig, entre els quals destaca “El arte de invocar la memoria. Anatomía de una herida abierta”, publicat per Barlin, i d’una novel·la titulada “Cuando ya no quede nadie”, publicada en castellà per Grijalbo i traduïda al valencià per Sembra Llibres.