Ja fa molt de temps del 24-M

Ja fa molt de temps del 24-M¡Què hòstia! Exclamava Rita Barberà abraçada a Serafín Castellano. Era la nit del 24 de maig de 2015. L’expressió resumia el sotrac enorme del PP en les eleccions autonòmiques i el terratrèmol que hi havia hagut en el sistema de partits valencians. El PP perdia la Generalitat i bona part del poder local; el PSPV-PSOE electoralment escanyat es mantenia com a primera força de l’esquerra; Compromís creixia fins a uns nivells desconeguts; entraven Podemos i Ciudadanos en les Corts, i perdia la condició de partit parlamentari Esquerra Unida, per primera vegada des de 1983. L’esquerra (PSPV-PSOE, Compromís, Podemos i EU) sumava 1.355.227 vots. La dreta (PP i C’s) sols 967.733. La distància entre els dos blocs era enorme: 387.494 vots. Això va conduir, amb dificultats, al Pacte del Botànic i a la constitució d’un govern bipartit (PSPV-PSOE i Compromís), amb el suport parlamentari de Podemos (Taula 1).

Moltes de les anàlisis immediatament posteriors a les eleccions insistien en què els resultats eren l’inici d’una nova època, que el PP no es recuperaria en molts anys i que l’esquerra havia conquistat l’hegemonia política al País Valencià per a més d’una dècada, amb el valencianisme com a eix principal. L’única qüestió per determinar en el futur era quina esquerra lideraria la nova hegemonia, la que es titllava de vella i decadent (PSOE i EU) o la que s’autoproclamava nova i ascendent (Compromís i Podemos). Però, això ja queda lluny i el futur, en temps de crisi, dura molt poc.

Arriba l’hivern i el Pacte de Botànic perd el 20-D

Arriba l’hivern i el Pacte de Botànic perd el 20-DEl dia abans que arribara l’hivern (winter is coming, diuen a Joc de Trons, la sèrie de referència de la direcció podemita), 20 de desembre de 2014, van tenir lloc les Eleccions Generals, i la suposada hegemonia electoral de l’esquerra es volatilitzà.

Com és habitual en les eleccions generals la participació electoral augmentà i el vot a partits s’incrementà en 223.539 persones. Fins ací, tot normal. L’extraordinari ve de la comparació entre els resultats de maig (Taula 1) i els de desembre (Taula 2): la dreta (PP i C’s) guanya 295.023 vots, l’esquerra en perd 38.226 i els partits menuts (PACMA, UPyD, PCPE, etc.) perden també 33.226 vots (Taula 2).

La suposada hegemonia de l’esquerra del mes de maig s’havia esvaït. En el debat públic, però, això va passar desapercebut, la mirada es va centrar en considerar un èxit els resultats de Compromís-Podemos. No perquè Compromís-Podem haguera aconseguit ser la força més votada o com a mínim conservara els vots de les autonòmiques. Era un èxit, simplement, perquè havien superat el PSPV-PSOE. El sorpasso, terror dels socialistes i antiga ambició de les esquerres no-socialistes, ja era una realitat.

Això no obstant, el sorpasso tenia un aire de victòria pírrica. Els resultats del 20-D eren bastant dolents per a l’esquerra valenciana. Tant que, amb els vots de desembre i si en comptes d’eleccions generals hagueren estat autonòmiques, la dreta tindria ara 51 diputats i l’esquerra 48, i Presidència de la Generalitat segurament estaria en mans del PP, un partit –cal recordar-ho sempre– amb una lamentable història de corrupció i depredació de la Comunitat Valenciana.

El PP augmentava 179.523 vots, Ciudadanos 115.500, el PSPV-PSOE 22.391 i EU 5.046; mentre Compromís-Podem perdia 65.663 vots i la pràctica totalitat de les pèrdues de la suma de valencianistes i podemites es concentrava a la circumscripció de València (Taula 3).

Ara bé, considerar només les xifres absolutes per a considerar quins són els partits que guanyen i quins els que perden seria un error. No podem oblidar que en les eleccions generals van votar a partits polítics 223.539 persones més que en les eleccions autonòmiques. I, per tant, per a veure la diferència de comportament electoral entre les dues eleccions en termes relatius, caldria considerar el que cada formació política hauria d’haver tret si en desembre s’haguera votat igual que en maig (Taula 4)

Les coses no van anar així, no es van aproximar a la distribució hipotètica que acabem de veure. I si comparem la taula 2 (els vots que els partits van obtenir realment en desembre de 2015) i la taula 4 (els vots que els partits haurien d’haver obtingut amb un comportament mimètic al de maig de 2015) veiem que els únics partits que van millorar sensiblement el seu suport electoral el 20-D van ser el PP, amb 118.762 vots i C’s amb 86.463. Respecte a un comportament similar a maig, EU va retrocedir 4.781 vots, el PSPV-PSOE ho va fer en 25.083 vots i Compromís-Podem en 131.248 (Taula 5).

En l’àmbit estrictament valencià, la pregunta a respondre el pròxim 26-J és determinar si el recompte final de vots s’acostarà als resultats de maig o als de desembre de 2015. O, en altres paraules, si el Govern Valencià eixirà reforçat o debilitat.

En les recents eleccions autonòmiques, la suma dels principals partits d’esquerra (PSPV-PSOE, Compromís, Podemos i EU) va ser de 1.357.2016 vots; mentre que la de les forces de dreta (PP i Ciudadanos) es quedà en 967.733. Una distància entre els blocs clàssics de la confrontació política molt clara: 389.473 vots.

Sis mesos després, les tendències que mostren les enquestes –que han de llegir-se amb molta prudència– fan difícil pensar que l’esquerra arribe a superar la dreta d’una manera tan contundent. PP i Ciudadanos creixen en intenció de vot respecte maig i cal preveure que la distància entre els blocs serà bastant més ajustada en nombre de vots i, sobretot, d’escons.

De fet, la translació en escons al Congrés dels Diputats dels resultats de les eleccions autonòmiques de maig, hauria donat 18 diputats per a l’esquerra (11 Compromís-Podemos, 7 PSPV-PSOE) i 15 per a la dreta (11 PP i 4 Ciudadanos). Si, com sembla, la distància entre dreta i esquerra s’escurça el pròxim diumenge, la dreta pot igualar o superar l’esquerra en escons, sobretot si EU no n’aconsegueix cap. I això fins i tot en el cas que la dreta no supereen vots als partits d’esquerra.

No cal dir que per a l’estabilitat de l’actual govern de la Generalitat seria necessària una victòria clara en vots i en escons de l’esquerra sobre la dreta.

L’altre eix en conflicte en estes eleccions, probablement el principal per als menors de 45 anys, és entre les formacions de la “nova política” (Ciudadanos i Compromís-Podemos) i les de la “vella política” (PP, PSPV-PSOE i EU).

En maig, els partits de la “vella política” van obtenir 1.274.627 vots i els de la “nova” 1.050.312. Ara, però, les coses poden ser diferents. Si, com sembla, la participació augmenta, Ciudadanos millora moderadament els resultats de maig i Podemos també augmenta el seu vot, tot dependrà del comportament dels votants de Compromís en maig i de la seua actitud cap a la coalició Compromís-Podemos. Si el votant de Compromís fidelitza el seu vot en les generals en major proporció que el que ha estat habitual en este partit, Compromís-Podemospot acostar-se i superar els 741.191 vots de les eleccions autonòmiques. En cas contrari, el resultat de Compromís-Podemos serà bastant més modest.

Amb tot, respecte maig, les mateixes enquestes apunten un increment moderat de suport al PP i un manteniment lleugerament a la baixadels resultats anèmics del PSOE. En conseqüència, no es descartable que els “vells” partits superen novament en vots i escons als “nous”. Tot depén dels votants de Compromís en les autonòmiques de maig. I això lliga amb el següent interrogant.

El PP apareix, en totes les enquestes, com el partit que té més probabilitats de ser el més votat al País Valencià. Per contra, EU no aconsegueix recuperar-se dels resultats de maig, es manté en cinquena posició i té difícil aconseguir un diputat per la circumscripció de València, el seu objectiu central en estes eleccions.

Qüestió més complicada és saber quines posicions tindran Compromís-Podem, PSOE i Ciudadanos. En les eleccions autonòmiques, la suma de Compromís-Podemos va ser de 741.191 vots, el suport al PSPV-PSOE de 509.098 i el de Ciudadanos de 309.121. Si es repetiren els resultats de maig, l’ordre dels tres partits estaria clar.

Però des de maig tot s’ha mogut. A l’inici de la campanya electoral, les previsions eren que Ciudadanos millorava espectacularment els resultats de maig i podia ser la segona força i aspirar a la primera;ara, però, sembla que la campanya se li està fent molt llarga i les seues expectatives electorals perden empenta acceleradament. Això dificulta que puga deixar de ser la quarta força política valenciana.

De ser així, el duel per la segona plaça estaria entre els dos socis de l’actual Govern Valencià. Si tenim en compte la dinàmica política estatal, per a Podemos la campanya serà curta, o el que és el mateix, ja que segons els estudis d’opinió són la formació que més creix en campanya i més suports està sent capaç de mobilitzar. Per contra, per al PSOE la campanya està sent un calvari, atés que, a més de ser l’únic partit que s’enfronta directament al PP, ha de defensar-se dels intents de Podemos, Ciudadanos i EU d’atraure cap a les seues posicions antics votants socialistes. Els socialistes han de lluitar en tots els fronts alhora i hauran de fer un esforç enorme per a mantenir o superar els resultats de maig en les eleccions locals (620.804 vots), si volen mantenir la segona posició.

Així les coses, la qüestió de la segona plaça no està resolta. Les possibilitats de Ciudadanos d’aconseguir-la semblen esvair-se i la batalla entre Compromís-Podemosi el PSOEdepén del grau de fidelització del vot de Compromís i els socialistes respecte maig. I val a dir que llavors el vot en les eleccions locals i en les autonòmiques a estos partits ja va ser notablement volàtil.

Amb tot, la possibilitat que Compromís-Podemos supere en vots al PSOE existeix i és més gran ara que fa un mes. Les conseqüències del sorpasso de Compromís-Podemos al PSPV-PSOE, si es produeix, en l’estabilitat del Govern Valencià estaran en funció de la maduresa dels líders de les respectives formacions i, provablement, de qui forme part del govern a Madrid.

Hi ha una cosa certa. El proper diumenge cap partit tindrà majoria absoluta al Congrés dels Diputats. La resta està en l’aire. Igualment, amb les dades que es desprenen de les enquestes, tampoc està clar si la suma de dos forces polítiques podranser suficients per a formar govern. Totes les opcions estan obertes. Podem trobar-nos amb un govern de legislatura curta (dos anys) que gestione la crisi i faça reformes institucionals avançades, amb govern de legislatura llarga que gestione la crisi i res més, o simplement amb govern inestable i dèbil. Tot depén dels pactes i de la conjuntura econòmica europea i internacional que s’anuncia incerta.

I sobre els pactes hi ha els que són probables, els difícils i els que són impossibles o suïcides. Així, els més probables serien els de PP-Ciudadanos, amb legislatura curta i sense que Ciudadanos entrara en el govern, i el de PSOE-Ciudadanos, més obert a un govern de legislatura llarga i de coalició, tot i que demanaria l’abstenció de Podemos. Més difícils són les opcions d’un pacte PSOE-Podemos, amb l’abstenció de Ciudadanos; i, més encara, el de Ciudadanos-Podemos amb l’abstenció del PSOE o amb el PSOE al govern i el compromís d’una legislatura curta i centrada en les reformes institucionals. Finalment, són pràcticament impossibles els pactes de PSOE-PP i, més encara, de PP-Podemos; perquè comportaria el suïcidi polític de PSOE o de Podemos.

Els pacte més probable (PP-Ciudadanos) duria a Ciudadanos en la Comunitat Valenciana a situar-se en la lògica d’oposició que marque el PP. Reforçaria entre els populars la idea que poden recuperar relativament prompte la Generalitat, amb l’ajuda de C’s; i abocaria els partits del Govern Valencià a cohesionar-se i a una lògica de confrontació amb el govern central. El segon pacte en grau de probabilitat (PSOE-Ciudadanos) seria difícil de pair en l’àmbit valencià, exactament igual que un pacte Podemos-Ciudadanos, i l’únic pacte que reproduiria l’aritmètica parlamentària valenciana (PSOE-Podemos) té poques possibilitats d’estar en condicions de produir-se.

Són, per tant, molts els interrogants que s’obrin per al Govern Valencià el 20D. La resposta a partir de diumenge. Tot pot passar. Al capdavall, a hores d’ara encara hi ha més d’una tercera part dels electors valencians que no han dit a qui votaran.

1. Un milió de vots

El líder de Podemos, Antonio Montiel, recordava (Mediterráneo TV, 9 de novembre) que en política dos i dos no sempre sumen quatre, sovint es queden en tres, i poques voltes arriben a cinc; però subratllava alhora que esta coalició seria un èxit i suggeria que hi ha un milió de persones que podrien arribar a votar CPEEM.

En les eleccions autonòmiques de maig d’enguany, el suport a l’esquerra ha estat al voltant de 1.380.000 vots. La suma de Compromís i Podemos ha concentrat un poc més del 53% d’estos vots. Així doncs, l’esforç que hauria de fer CPEEM per a arribar a un milió de vots és molt gran. Haurien d’aconseguir, com a mínim, el 75% del vot progressista, en detriment d’EU i PSOE. Un objectiu molt difícil. Especialment si tenim en compte que, en les 36 eleccions que hi ha hagut al País Valencià des de 1977, la xifra talismà d’un milió de vots només ha sigut superada per una força d’esquerres (PSOE) en tres ocasions (eleccions generals de 1982, 2004 i 2008) i gràcies a haver-hi concentrat més del 80% de vot de l’esquerra.

Es dirà que en les eleccions generals vota més gent i és més fàcil arribar a un milió de vots. Cert; però no cal exagerar. A la Comunitat Valenciana, el nivell d’abstenció sol reduir-se de mitjana, en termes relatius, un 20% en les eleccions generals respecte a les eleccions autonòmiques immediatament anteriors: en els últims 20 anys, ha oscil·lat entre reduccions del 14%, de 2011, i del 29%, de 2008. Això comporta que pot haver, en les generals, entre 190.000 i 300.000 votants més que en les autonòmiques. I, clar, no tots voten al mateix partit. De fet, en les eleccions generals de 2011, els principals beneficiats en foren els partits de dreta: PP i UPyD.

En resum, no sembla massa realista situar en un milió de vots el llistó per a dir que CPEEM ha tingut o no èxit electoral. Caldria considerar-hi un altre criteri.

2. Repetir els resultats de maig

Una segona línia argumental dels defensors del pacte, és que gràcies a la coalició es podrà sumar els vots que les dues formacions van tenir en les eleccions autonòmiques (739.212) o, com a mínim, els que Podemos, que no es presentà a les locals, aconseguí en les autonòmiques i Compromís en les locals (664.647). D’acord amb això, si es repetiren mimèticament els resultats de maig, CPEEM seria la primera força política segons les eleccions autonòmiques (Taula 1) i es convertiria en la segona si traslladem els resultats de les locals de Compromís i les autonòmiques de Podemos (Taula 2).

Però, es repetiran els resultats de maig el pròxim 20 de desembre? Segurament, no. I no sols perquè augmente la participació. Per què suggerim això Primer, per les enquestes. Les d’àmbit estatal dels últims mesos tracen un escenari polític en què el PP i EU augmentarien lleugerament les seues expectatives respecte el mes de maig, el PSOE estaria en retrocés, Podemos seguiria en decadència (perdent de mitjana un 20% del suport que tenia en maig), mentre Ciudadanos pujaria en intenció de vots sense grans resistències. Sobre Compromís, l’única enquesta per a les generals d’àmbit valencià (Metroscopia, 9/10/2015) a penes li donava un 7,3% dels vots i un diputat; ara bé, les dues últimes d’àmbit estatal (CIS, 6/11/2015; i Celeste-Tel, 11/11/2015), li donen un 1,4% i un 1,07% dels vots a Espanya, respectivament, o el que és igual entre un 10,5% i un 13,8% dels vots valencians i 4 diputats.

Segons perquè, fins i tot en el cas que no es produisca el descens de suport electoral a Podemos que anuncien les enquestes, Compromís tindrà difícil superar una de les seues limitacions històriques: l’enorme diferencial de vot que esta formació (i abans el Bloc Nacionalista i UPV) ha tingut entre les eleccions autonòmiques i les generals. És a dir, sempre ha mostrat un comportament electoral pitjor en les eleccions generals que en les autonòmiques. Així, quan les eleccions generals han sigut poc competitives entre PP i PSOE (1986, 1989, 2000 i 2011), Compromís (Bloc o UPV) ha conservat de mitjana el 62,5% dels vots obtinguts en les autonòmiques; però quan les eleccions han sigut molt competitives (1993, 1996, 2004 i 2008) a penes si ha retingut per terme mitjà el 35,7% dels vots. En 2011, la pèrdua relativa de suports fou de quasi el 28,9%, uns 51.000 votants; malgrat que el vot a candidatures augmentà en 188.341 votants respecte les autonòmiques. I, si hem de fer cas a les tres enquestes citades, Metrospocòpia hi apunta una pèrdua del 60% dels vots autonòmics, Celeste-Tel per damunt del 45% i el CIS sobre el 25%.

Per cert, en 2011, la diferència en termes relatius entre les autonòmiques i les generals fou positiva per EU i PP, i negativa per a PSOE i Compromís. Però qui millor resultat va tenir fou UPyD, el partit més semblant a Ciudadanos, que va multiplicar per 2,4 el resultat autonòmic, passant de 60.859 vots a 146.064. De fet, si C’s tinguera ara un increment similar a UPyD en 2011, seria este partit qui aconseguiria el milió de vots.

En resum, de confirmar-se les tendències de les enquestes i el comportament històric de Compromís en les eleccions generals, CPEEM es mouria el pròxim 20 de desembre, en el millor dels casos, entre 570.000 i 600.000 vots, i en el pitjor (i creiem que poc probable) prop de 410.000 vots.

3. Sumar més diputats

El tercer criteri per a mesurar l’èxit de CPEEM és que amb la coalició s’obtenen més escons. Este és l’únic pressupòsit que no podrem comprovar el 20 de desembre, perquè sabrem quants han votat CPEEM, però no els que haurien pogut votar Compromís i Podemos, per separat. En quasevol cas, considerant el resultats de maig i tenint només en compte els diputats al Congrés, els beneficis del pacte es limiten a un diputat (Taula 3).

Així, traslladant els resultats de les autonòmiques a les generals, l’únic benefici de la suma de Compromís i Podemos seria un diputat per Castelló que, per molt pocs vots, guanyaria el PSOE i no aconseguiria Podemos. Per contra, si tingueren en compte els resultats de les eleccions locals de Compromís i els de les autonòmiques de Podemos, el CPEEM aconseguiria 9 diputats i les dos formacions per separat 8, perquè, per molts pocs vots, Podemos no obtindria un diputat més a Alacant, en favor del PP.

4. Fer el sorpassosorpasso

Arribem, així, al darrer argument dels defensors del pacte: amb la coalició CPEEM és possible sobrepassar en vots al PSOE. Este és l’argument més sòlid i l’objectiu més factible. Es sumen, a l’aspiració legítima de obtenir els millors resultats i d’ocupar una posició dominant en l’espai polític valencià, una seguit de noves i velles emocions i valoracions contràries i molt crítiques amb els socialistes.

Entre les noves, la concepció que molts dels nous moviments socials i polítics (i amb ells bona part de l’electorat més jove) té del PSOE com un partit antic, institucional, sense voluntat transformadora, una força central del bipartidisme, quan no de “la casta” o de la simbiosi PPSOE. Entre les velles, en el Bloc, l’antiga i latent crítica del nacionalisme valencià al PSOE per considerar que els socialistes van claudicar davant la dreta en moltes de les qüestions identitàries valencianes i han contribuït a la submissió actual del País Valencià. Semblantment, en els estrategues d’Iniciativa i en la direcció central de Podemos, dos grups d’orígens intel·lectuals leninistes, està molt present, la vella anàlisi comunista, revitalitzada fa un parell de dècades per Julio Anguita, que el PSOE és una falsa esquerra i que el sorpasso als socialistes és l’única solució per a fer possible una política socialment avançada i transformadora de la societat.

En qualsevol cas, este és, ara per ara, l’objectiu més fàcilment assolible per CPEEM, tenint en compte els símptomes de debilitat que mostra el PSOE. Això sí, sempre que la crisi que el pacte ha obert en Compromís no vaja a més.

Per tant, si CPEEM obté més o els mateixos vots que en les autonòmiques el sorpasso al PSOE seria més que probable. Per contra, si, com indiquen les enquestes més favorables, el suport a la coalició es situa al voltant de 570.000 o 620.000 vots, tot dependria del PSOE i de si els socialistes estan més prop dels resultats de les autonòmiques (510.000 vots) o de les locals (quasi 621.000). Com més s’acosten o superen els socialistes el resultat de les locals, més difícil serà que CPEEM quede per davant del PSOE. I, evidentment, si es confirmaren les enquestes més desfavorables a què ens hem referit anteriorment, la coalició difícilment podria fer el sorpasso.

Una situació tant oberta com interessant. El resultat, el 20 de desembre. Llavors sabrem si la coalició de Compromís i Podem ha sigut un èxit i en quina mesura, o si, per contra, ha fracassat. I també sabrem si l’esquerra, com en maig, torna a superar clarament la dreta en vots i representació, o si Ciudadanos desplaça al PP com a primera força conservadora. Molts interrogants.

El enrarecido debate sobre la posible coalición Podemos-Compromís parece haberse movido en torno a dos posiciones y objetivos: a) lavoluntad de Podemos e Iniciativa de conseguir una nueva mayoría progresista que sitúe al PSOE en una posición política secundaria, y b) la voluntad del Bloc-Compromís de afirmar un proyecto valencianista con proyección estatal. Sin embargo, apenas ha habido reflexiones, con datos electorales concretos.

Nuestra intención es tener en cuenta algunas variables de la encuesta postelectoral del CIS de las elecciones autonómicas de mayo para reflexionar con datos sobre las posibilidades de éxito o de fracaso electoral de la difícil coalición. En este sentido, comenzamos observando una cierta similitud en el origen de ideológico de sus votantes, ya que ambos partidos consiguen el grueso de sus votantes entre los electores que más claramente se sitúan a la izquierda (1-3), si bien Compromís muestra más capacidad cd atraer a votantes centristas (4-7) que Podemos (Gráfico 1).

También en el voto según tramos de edad hay importantes similitudes entre Podemos y Compromís. Ambos tienden a ver reducidos sus apoyos según aumenta la edad  de los votantes, si bien el tramo con más apoyos de Podemos es entre los 18-24 años, y el de Compromís los 25-35 años (Gráfico 2).

Aquí acaban, sin embargo, las similitudes entre los votantes de Compromís y Podemos en las elecciones de mayo. Si consideramos el nivel de estudios, ambos partidos consiguen malos resultados entre la población sin estudios o con estudios primarios, pero mientras Podemos tiene sus mayores apoyos entre la población con estudios secundarios, Compromíses más fuerte entre quienes tienen estudios superiores (Gráfico 3).

Las diferencias aumentan en las dimensiones socioconómicas. Mientras que, en la categoría laboral, Podemos sólo supera su media de votos entre los parados y los estudiantes, Compromís consigue sus mejores resultados entre cuadros directivos, técnicos, empleados de servicios, obreros calificados y estudiantes; siendo irrelevante entre los jubilados (Gráfico 4).

Y, si tenemos en cuenta el nivel de ingresos o estatus socioeconómico, Compromís únicamente supera claramente su media de votos en la categoría “clase alta y media alta” y se mantiene ligeramente por debajo de su media en el resto de categorías. Sin embargo, Podemos consigue sus mejores resultados relativos entre la nuevas clases medias, los obreros no calificados y las clases altas y medias altas, pero es marginal en las viejas clases medias (Gráfico 5).

Cuando dividimos el territorio en comarcas castellanohablantes, comarcas valencianohablantes fuertemente castellanizadas y comarcas valencianohablantes, se observa que Podemos únicamente supera su media de apoyos electorales en las valencianohablantes castellanizadas y, en términos generales no presenta variaciones extremas entre las tres agrupaciones de comarcas. Compromís, sin embargo, obtiene sus mejores resultados en las valencianohablantes, consigue resultados ligeramente superiores a la media de votos en las valencianohablantes castellanizadas a causa de su excelente resultado de Valencia, y reduce su presencia significativamente en las castellanohablantes (Gráfico 6).

Hay que tener en cuenta también que Compromís aparece en la encuesta como la fuerza política hacia la que los valencianos se muestran más cercanos, por delante de PSOE, Podemos, PP, Ciudadanos y EU, por ese orden. Y, sobre todo, Compromís es la formación que menos rechazo produce, mientras que el rechazo a Podemos es relativamente elevado (Gráfico 7).

Y, finalmente, debe subrayarse queCompromís, junto con el PSOE y C’s, es uno de los partidos que se sitúa más cerca de la posición ideológica del electorado valenciano; mientras que el PP, Podemos e IU son percibidos como escorados hacia los extremos (Gráfico 8).

En consecuencia, si la percepción del electorado sobre Podemos y Compromís(gráficos 7 y 8) no es demasiado similar, y su electorado presenta diferencias significativas (gráficos 3-6) el éxito electoral de la coalición no parece, ni mucho menos, garantizado, aunque pueda reforzar coyunturalmente a Podemos y a Iniciativa.

Una reflexión final, más allá de los números, que Compromís, que ha sido la tercera fuerza de la Comunidad Valenciana y la segunda en la circunscripción de Valencia en mayo, se plantee acudir a las elecciones generales dentro de las siglas de la quinta fuerza política (Podemos) lanza un mensaje político de falta de confianza en la solidez de su proyecto y alimenta la creencia de que los apoyos electorales conseguidos en mayo fueron esencialmente coyunturales. Y eso podría ser una invitación a la volatilidadde sus apoyos electorales actualesen el inestable y cambiante tablero político-electoral valenciano.

En este sentido, La Costera fue la comarca donde el PP se acercó más a sus resultados en toda la Comunidad Valenciana (26,67% de los votos). Concentró sus peores resultados en la comarca de la ciudad de Alicante y en las que conforman la mayor parte del área metropolitana de Valencia; y consiguió sus apoyos relativos más firmes en las comarcas del interior de Castellón y Valencia, y en la Vega Baja.

Ciudadanos (C’s) tuvo en El Alto Vinalopó un 12,5% de los votos, prácticamente lo mismo que en el conjunto de la Comunidad Valenciana. Esa fue su comarca de referencia media; sin embargo sus mejores resultados se dieron en las comarcas donde se encuentran las principales ciudades valencianas (Valencia, Alicante, Elche y Castellón de la Plana); es decir, en las comarcas más pobladas y urbanas. Allí donde los dos grandes partidos tradicionales han retrocedido más. (Gráficos 1 y 2).

El Partido Socialista se acercó a su resultado medio general en la comarca de L’Horta Sud, donde obtuvo el 20,41% de los votos. Dejando a un lado el extraordinario apoyo obtenido en Els Ports, las comarcas en las que mejor comportamiento electoral relativo tiene el PSPV-PSOE coinciden con aquellas en las que el PP superó con creces su resultado medio; mientras que el territorio donde los socialistas obtienen sus peores resultados es, además de la comarca de la ciudad de Alicante, el norte del área metropolitana de Valencia, y, por encima de todo, la propia ciudad de Valencia.

La comarca en la que Compromís se acercó más a su resultado global fue L’Horta Oest, donde consiguió el 20,12% de los votos; mientras que sus mejores resultados corresponden con las comarcas valencianohablantes de la provincia de Valencia y algunas comarcas del norte de la circunscripción de Alicante, disminuyendo sus apoyos en el resto de la Comunidad Valenciana y, especialmente, en buena parte de las comarcas castellanohablantes. En términos globales, la geografía de los mejores resultados de Compromís se asemeja mucho a las que solían dibujar, con menos votos, los históricos partidos nacionalistas valencianos UPV y BNV cuando concurrían en solitario a las elecciones. (Gráfico 3 y 4).

Finalmente, los dos partidos que se sitúan claramente a la izquierda del PSPV-PSOE, Podemos y EU, obtienen sus mejores resultados, como Compromís o C’s, en un número reducido de comarcas. Ambos tuvieron en L’Horta Nord un porcentaje de votos similar a sus resultados en la Comunidad Valenciana (Podemos un 11,66% y EU un 4,33%); sin embargo, mientras que Podemos tiende a obtener sus mejores resultados en las mismas comarcas donde mejor comportamiento electoral tuvo C’s; EU sólo es relativamente significativa en algunas comarcas de la periferia de las ciudades de Valencia y Alicante con presencia histórica del viejo movimiento obrero (Gráficos 5 y 6).

En resumen, los partidos “tradicionales” o de la “vieja” política superaron sus resultados medios en más comarcas que los partidos “emergentes” o de la “nueva” política. Así, el PSPV-PSOE lo hizo en 25 de las 34 comarcas, el PP en 22 y EU en 15; mientras, por su parte, Compromís sólo lo consiguió en 13, Ciudadanos en 10 y Podemos en 8.

Los dos partidos tradicionalmente mayoritarios, PP y PSPV-PSOE, tuvieron sus posiciones relativas más fuertes en las comarcas del interior, las menos pobladas y más periféricas en términos políticos, y consiguieron apoyos inferiores a sus respectivas medias de votos en muchas de las comarcas más pobladas y significativas. Los partidos emergentes (Compromís, Ciudadanos y Podemos), sin embargo, tendieron a concentrar sus mejores resultados en un número limitado de comarcas, generalmente las más pobladas y urbanas, aunque con disparidades geográficas notables según cada formación política. Mientras que EU, salvo un número reducido de comarcas, se acerca al testimonialismo en buena parte del territorio valenciano.

La implantación territorial de los partidos tradicionales, salvó EU, parece más homogéneamente repartida en todo el territorio, aunque con lagunas importantes en algunas de las principales comarcas; mientras la fuerza electoral de los partidos emergentes presenta disparidades territoriales muy notables. Un hecho que muestra que en las grandes ciudades es donde tiende a producirse la mayor volatilidad electoral y que podría estar indicando, así mismo, que los resultados de las últimas Elecciones Valencianas tuvieron mucho de coyunturales; o, dicho de otro modo, que las preferencias de los ciudadanos pueden verse sometidas a cambios profundos en próximas convocatorias electorales. Con tensiones crecientes entre las fuerzas “emergentes” y las “tradicionales” y un resultado final incierto. Próximo test, las elecciones generales del 20 de diciembre.

La primera parte de este trabajo del profesor Bodoque se puede leer aquíaquí

Entre las comarcas que más se acercan al resultado general en la Comunidad Valenciana, repiten, además de l’Horta Sud, La Hoya de Buñol y l’Horta Nord en la circunscripción de Valencia, La Plana Alta en la de Castellón y El Alto Vinalopó en la de Alicante. Mientras que entre las comarcas con un comportamiento más diferenciado repiten todas las del interior de la provincia de Castellón, con Els Ports a la cabeza, y de Valencia, además de la Vega Baja de Alicante, a las que se añaden, en esta ocasión, La Vall d’Albaida y la Ribera Baixa, que habitualmente se encontraban entre las comarcas con una deviación moderada respecto a los porcentajes globales de la Comunidad Valenciana. La comparación del comportamiento electoral en Els Ports (la comarca del actual president de la Generalitat) y L’Horta Sud en comparación con el voto válido a las cinco fuerzas con representación parlamentaria muestra las diferencias más extremas (Gráfico 1)

Hay que destacar que en 2015 todas las comarcas han incrementado su nivel de desviación respecto a los resultados generales con respecto a 2011, de este modo mientras que en 2011 sólo 18 comarcas se desviaban más del 10% acumulado, en 2015 lo han hecho 28 y 14 superan el 20%.

Los datos muestran un aumento evidente de la fragmentación electoral: hemos pasado de tres formaciones significativas en 2007, a 4 y media 2011, alcanzando los 6 partidos en 2015. Pero, además, las Elecciones Valencianas de 2015 han aumentado los niveles de comportamiento electoral diferente según las distintas comarcas, con lógicas (centro vs periferia, comarcas castellanohablantes vs comarcas valencianohablantes, costa vs interior, etc.) que habrá que tener cada vez más en cuenta. Y todo ello con un grado de volatilidad electoraly transferencia de votos entre las distintas formaciones extraordinariamente elevados. Todo un aviso para las elecciones generales del próximo 20 de diciembre.

Nota: El título de este artículo es un homenaje al excelente libro Aragón es nuestro Ohio del colectivo Piedras de Papel.