Aquell dia es celebraven unes jornades amb motiu del 8 de març dedicades a analitzar la desinformació i la violència digital contra les dones. Una de les ponents era la politòloga Sara Santaolalla. En acabar l’acte, el suposat periodista Vito Quiles es va acostar a ella amb el telèfon mòbil a escassos centímetres de la cara mentre formulava preguntes amb un clar contingut masclista i enregistrava insistentment la situació. L’escena no es va quedar dins del Senat. L’assetjament va continuar a l’exterior i diverses senadores van haver d’intervenir físicament per protegir-la perquè poguera abandonar el lloc amb seguretat.

No era una pregunta incòmoda. No era periodisme. Era assetjament. I així ho hem deixat clar amb una declaració institucional que al Senat posteriorment hem acordat els grups progressistes.

Seria ingenu, però, pensar que tot això és simplement el comportament estrident d’un individu. El problema no és només Vito Quiles. El problema és l’ecosistema que fa possibles aquestes escenes i que després les converteix en combustible mediàtic. El mecanisme és conegut: irrompre en actes institucionals, universitats o espais de debat amb l’objectiu de provocar una reacció que posteriorment es convertirà en un vídeo viral. La pregunta és irrellevant; el que importa és el clip. La provocació és el guió i el vídeo és el producte.

Aquest model d’agitació no funciona només amb telèfons mòbils i xarxes socials. Necessita plataformes mediàtiques, circuits de difusió i una presència constant en determinats espais digitals. Però sobretot necessita recursos econòmics. I és ací on apareix la pregunta que massa sovint desapareix del debat públic: qui paga aquesta agitació permanent?

En els últims anys s’ha consolidat un ecosistema de plataformes digitals, activisme mediàtic i campanyes de confrontació política que viu de la viralització del conflicte. Personatges com Vito Quiles formen part d’aquest engranatge comunicatiu que converteix la provocació en un model d’activitat política. Però aquest ecosistema no és només mediàtic. També té una dimensió jurídica i política que resulta igualment significativa.

Al País Valencià aquesta dinàmica té altres noms coneguts. Un d’ells és el de Cristina Seguí i l’associació Gobierna-te, que en els últims anys han impulsat denúncies, querelles i campanyes judicials amb un evident component mediàtic. Qualsevol ciutadà té dret a acudir als tribunals, evidentment, i la via judicial és una garantia democràtica fonamental. Però quan l’activisme judicial es combina amb una estratègia mediàtica permanent i amb una presència constant en el debat públic, la pregunta sobre el finançament deixa de ser anecdòtica i es converteix en una qüestió política.

Perquè sostenir una activitat judicial continuada requereix recursos importants. Requereix advocats, procediments judicials que poden prolongar-se durant anys i una estructura capaç d’alimentar constantment el circuit mediàtic que acompanya aquestes denúncies. No és cap secret que Cristina Seguí ha comptat en alguns procediments amb l’advocat que va defensar l’expresident Francisco Camps en causes de gran impacte mediàtic. Açò no implica per si mateix cap irregularitat, però sí que planteja una pregunta democràtica molt simple: qui sosté econòmicament aquesta activitat?

El problema és que aquesta qüestió es mou en un terreny d’opacitat. La legislació sobre associacions no obliga a publicar de manera sistemàtica els comptes ni els donants, i això permet que determinades estructures d’activisme polític i judicial funcionen sense haver d’explicar públicament com es financen. Però que la llei no obligue a fer-ho no significa que no existisquen aquests recursos. Algú paga els advocats. Algú sosté l’activitat. Algú està darrere de l’estructura que permet mantenir aquesta agitació constant entre tribunals, xarxes socials i mitjans digitals.

Quan una part del debat públic es construeix a partir de denúncies judicials, persecucions mediàtiques i campanyes digitals contra determinats responsables polítics o activistes socials, la transparència deixa de ser una qüestió privada i passa a ser una exigència democràtica. La ciutadania té dret a saber qui paga aquestes operacions i quins interessos les sostenen.

En realitat, aquest tipus d’agitació política no és completament nou al País Valencià. Té antecedents molt clars en la nostra història recent. Durant la Transició, el diari Las Provincias dirigit per María Consuelo Reyna va exercir una influència enorme en la denominada Batalla de València, convertint el discurs anticatalanista en una poderosa eina de mobilització política. Aquell periodisme militant va contribuir a construir un clima de confrontació identitària que durant dècades va marcar el debat públic valencià.

Però la història també ens ensenya una altra cosa: els agitadors mediàtics són útils mentre serveixen a determinats interessos polítics. Quan deixen de ser útils o comencen a molestar, desapareixen amb la mateixa rapidesa amb què havien estat impulsats. María Consuelo Reyna ho va comprovar quan Eduardo Zaplana va arribar al govern valencià i va decidir prescindir d’aquell poder mediàtic quan va deixar de ser funcional. Aquell episodi és una lliçó política que convindria recordar avui.

Perquè els qui avui viuen de la provocació permanent solen pensar que estan protagonitzant una gran batalla política. Però en realitat acostumen a ser només instruments temporals dins d’estratègies de poder molt més grans. Mentre serveixen per atacar adversaris, se’ls tolera o fins i tot se’ls promociona. Quan el soroll deixa de ser útil, se’ls aparta sense contemplacions. La política valenciana ja ha demostrat més d’una vegada aquesta capacitat per desfer-se dels seus propis agitadors.

Per això el problema no és només el futur personal de Vito Quiles o de Cristina Seguí. El problema és un ecosistema polític i mediàtic que viu del soroll permanent, que substitueix el debat racional per l’escàndol viral i que converteix els tribunals, les xarxes socials i determinats mitjans digitals en peces d’una mateixa dinàmica de confrontació.

I en aquest context la pregunta continua sent inevitable i cada vegada més incòmoda: qui paga realment l’agitació mediàtica que alimenta aquest ecosistema polític? Perquè si hi ha persones que dediquen la seua activitat a perseguir políticament altres persones, a convertir la provocació en espectacle i a utilitzar els tribunals com a escenari de confrontació mediàtica, el mínim exigible en una democràcia és que expliquen amb la mateixa contundència amb què assenyalen els altres una cosa molt simple: de què viuen i qui paga les seues activitats.

La història valenciana ens ha ensenyat una cosa amb bastant claredat: els agitadors sempre creuen que fan política, però quasi sempre només estan fent el treball brut d’algú altre.

El president Carlos Mazón va fer just el contrari. En plena alerta roja, quan a Utiel i a Xiva l’aigua ja començava a provocar inundacions, va comparèixer i va anunciar que el temporal “se n’anava cap al nord”. No va ser un avís preventiu, sinó un contra-avís. Una “alerta negra” que va desactivar la precaució, va transmetre normalitat i va donar per tancada l’emergència quan encara no havia començat el pitjor.

Les paraules d’un president en eixes circumstàncies no són un comentari meteorològic. El president de la Generalitat és, per llei, la màxima autoritat de protecció civil autonòmica, i quan parla en preemergència exerceix de facto la direcció política de la crisi. Els seus missatges tenen valor administratiu: marquen la narrativa, condicionen els alcaldes i els serveis tècnics, influeixen en la ciutadania. Per això, quan Mazón va rebaixar públicament el risc abans fins i tot que es convocara el Cecopi, estava assumint un comandament de facto i donant per tancada la preemergència contra tota evidència oficial.

Aquests dies, amb els incendis forestals, ho veiem clar: són els presidents i presidentes autonòmics qui compareixen, dirigeixen i representen institucionalment la resposta d’emergència. Ningú no ho discuteix. Per tant, tampoc es pot discutir que el 29 d’octubre Mazón exercia el mateix paper: el de director polític de la gestió de l’emergència.

I ara, mesos després, el general Gan Pàmpols vol instituir un nou sistema de categories amb “noves alertes”, inclosa precisament una alerta negra, com si calguera inventar un paradigma nou quan ja hi havia protocols vigents el 29 d’octubre i no es van aplicar amb diligència. La paradoxa és brutal: mentre es debat afegir nous colors a la paleta de l’emergència, el president ja va activar aleshores una alerta negra sui generis, la del contra-avís de normalitat. Un missatge que va tindre valor administratiu i que va actuar com una negació de l’alerta roja declarada oficialment, convertint-se de facto en el seu final.

Ací està, a més, la prova de càrrec de la tesi: al febrer de 2025, el president va difondre des del seu perfil oficial de X un àudio retallat d’una telefonada entre AEMET i el 112 que minimitzava el risc, i que després s’ha acreditat com a manipulat/segmentat; AEMET ho ha desmentit oficialment, ha denunciat la filtració i la Fiscalia ha obert diligències per investigar els fets. La versió completa de l’àudio confirma que persistia l’avís roig i que “el pitjor” s’esperava entre les 15:00 i les 18:00. És a dir: es va construir un relat tranquil·litzador contrari a la informació oficial vigent.

Per això defense que Mazón ha de ser imputat. Hi ha indicis suficients per investigar si el seu missatge va retardar mesures, va confondre la cadena de comandament i va desmotivar la protecció de la població. Igual que ja s’han obert diligències contra responsables operatius, cal aclarir la responsabilitat del màxim responsable polític. No és sols una qüestió d’ètica o de confiança; és una qüestió de deure de garant i d’una possible omissió rellevant davant una alerta roja oficial.

Reprendre setembre exigeix claredat. No podem acceptar que la màxima autoritat, en lloc de reforçar l’emergència, la desactive i, després, tracte de fer un relat fals del que va passar. La “alerta negra” de Mazón no va salvar vides; va desarmar la resposta. I això, en una democràcia seriosa, no pot quedar impune. Mazón ha de dimitir i ha de ser investigat. Perquè qui, en lloc d’activar la protecció, la desactiva, no pot continuar dirigint un país.

Donald Trump es va consolidar com un mestre del populisme basat en la postveritat, on els fets objectius van passar a un segon pla davant de les emocions, els mites i la polarització. La seua famosa frase que podria “disparar algú a la Cinquena Avinguda i no perdre vots” resumeix com va construir un moviment al voltant de la seua figura, més enllà de la realitat.

En el cas de Carlos Mazón, encara que intenta emular esta estratègia, amb la seua versió no té l’efectivitat mediàtica i el magnetisme que caracteritzen Trump. Mazón ha construït una “agenda fake”, prometent solucions que depenen totes de Sànchez com si fóra un líder infal·lible, però sense el suport polític ni pressupostari per a materialitzar-les. En el context de la DANA, l’ús de declaracions simplistes i frases impactants mostra que intenta més fer soroll que oferir solucions reals, repetint errors sense aconseguir la capacitat de desviar l’atenció com ho fa Trump.

Trump es va enfrontar a desastres naturals com l’huracà Maria a Puerto Rico, on la seua resposta va ser durament criticada per ser tardana, insuficient i basada en la negació dels fets. Va utilitzar les crisis com a eines polítiques, culpant els seus adversaris o fins i tot les pròpies víctimes mentre minimitzava l’impacte real de les catàstrofes.

Mazón, en la gestió de la DANA, reflectix una “còpia provincial” d’este enfocament: en lloc d’implementar mesures preventives o articular una resposta eficient, preferix culpar el govern central i escenificar enfrontaments polítics. No obstant això, mentre Trump va aconseguir capitalitzar les crisis per a reforçar la seua narrativa populista, Mazón no aconseguix amagar la temeritat institucional que el caracteritza. La seua gestió de la DANA no sols evidència improvisació, sinó que també deixa al descobert una falta de preparació imperdonable per a les comunitats afectades.

En canvi, Mazón no té la força política ni la maquinària mediàtica per a un impacte semblant. Depén de VOX per a tirar avant la seua agenda en les Corts Valencianes i s’enfronta al desprestigi del seu propi partit a escala estatal, com demostren els vots del PP en el Senat rebutjant propostes que ell mateix havia presentat com a reivindicacions autonòmiques. Mentre Trump personifica el trumpisme global, Mazón representa una versió local, limitada i deslluïda d’este fenomen: soroll sense resultats, efectes sense solucions.

Si Trump és el símbol d’un canvi global en la política, per bé o per mal, Mazón és només una caricatura d’eixe model, incapaç d’aconseguir un impacte semblant. La seua gestió de la DANA no és sols un fracàs logístic; és l’evidència que les estratègies de postveritat, quan no van acompanyades de lideratge real, acaben caent en el buit. Mazón no està liderant una revolució, ni tan sols una oposició efectiva, sinó que s’està enfonsant en la seua pròpia falta de preparació, deixant la Comunitat Valenciana a la deriva, literalment, enmig d’una inundació.

Carlos Mazón ha intentat emular una estratègia política basada en la postveritat que tan bé ha funcionat a líders com Donald Trump. Promeses sense responsabilitat per a ell, culpes dirigides cap a Madrid i zero autocrítica són els elements centrals del seu relat. Però mentre Trump va aconseguir consolidar un moviment de masses , Mazón no és més que una versió deslluïda i provinciana d’eixe model. La seua gestió de la DANA no sols ha sigut temerària i improvisada, sinó que ha posat en evidència una falta de lideratge institucional que deixa el País Valencià a la deriva, literalment i metafòricament.

Mentre això ocorria, Alberto Núñez Feijóo, líder del Partit Popular a escala estatal, va decidir visitar algunes de les poblacions afectades per la DANA governades pel seu partit. Aquesta visita, feta pràcticament d’incògnit i sense anunciar-ho públicament, tenia com a objectiu pressionar el govern de Pedro Sánchez per a aconseguir inversions, però va cridar especialment l’atenció que no estiguera acompanyat per Carlos Mazón. Aquesta absència planteja dubtes sobre el suport real del PP estatal al lideratge de Mazón i la seua capacitat d’influència fins i tot dins del seu propi partit.

La DANA de 2024 no és sols un desastre natural; és una crisi política, social i humanitària. Més de 200.000 expedients oberts davant el Consorci de Compensació d’Assegurances i 224 víctimes mortals són xifres esfereïdores que demostren que la inacció mata. I no sols parlem de Mazón. El govern central tampoc ha estat a l’altura, oferint una gestió lenta i fotos amb més intenció propagandística que solucions reals. La sensació de desatenció institucional s’ha instal·lat amb força, deixant la ciutadania en un estat de vulnerabilitat desesperant.

Davant d'esta situació hem de superar la simple reclamació perifèrica i transformar-nos en un moviment ampli, transversal i renovat que connecte amb la realitat de la gent. No és suficient criticar; cal construir. L’habitatge, l’educació, la sanitat i la transició climàtica són camps on la política valenciana pot oferir solucions estructurals que garantisquen el benestar col·lectiu. La DANA ens deixa una lliçó clara: no podem continuar depenent d’estructures obsoletes. El moment exigeix coratge, innovació i lideratge. És hora de transformar les adversitats en una oportunitat per a construir un País Valencià més just, sostenible i preparat per als reptes del futur.

Al igual que Trump, Mazón nos presenta una “agenda fake” que tiene poco de valenciana, en lo que de él depende. No os presenta una agenda de propuestas que dependan de su acción de gobierno porque no se puede comprometer ni en fondo ni en tiempo. No tiene mayoría y lo que busca ahora es construir otra, la electoral, a partir de erosionar a sus adversarios y competidores. Porque el President está desnudo, solo puede que organizar rifas, conciertos, grabar vídeos corriendo, en los que parece que siempre huye de la realidad.

Su agenda de agravios con Madrid, está basada en promesas grandilocuentes y soluciones simplistas que no responden a problemas complejos o no son realizables en la práctica. Propuestas que apelan más al sentimiento de frustración o al deseo de cambio rápido, pero que están desconectadas de los recursos y limitaciones reales del gobierno valenciano. La construcción de esta agenda política a base de afirmaciones imprecisas o manipuladas es un claro ejemplo del fenómeno de la posverdad en la comunicación política, donde lo que importa es lo que el votante quiere oír, no lo que es factible.

Mazón se enfrenta a un contexto donde, sin el apoyo de VOX, su capacidad para cumplir con las promesas que hizo durante la campaña es limitada. Esta situación refleja una dependencia peligrosa de la ultraderecha, que le permite avanzar con políticas que podrían estar diseñadas más para provocar y polarizar, que para ofrecer soluciones tangibles a los problemas reales de los valencianos. Al igual que Trump, Mazón promete cambios que no son sostenibles ni están basados en hechos, sino en una narrativa que se construye sobre la desinformación y la manipulación emotiva.

Mazón no solo depende de VOX para avanzar su “agenda fake”, sino que además carece del apoyo de su propio partido a nivel estatal. Tanto en el Congreso como en el Senado, los representantes del Partido Popular han votado sistemáticamente en contra de las propuestas que Mazón impulsa desde la Comunidad Valenciana. Esto deja en evidencia que sus iniciativas no cuentan con respaldo real y no son más que artificios políticos, concebidos para causar impresión, pero vacíos de contenido y viabilidad.

Un ejemplo claro de este enfoque vacío es el “espectáculo pirotécnico” montado en Madrid por la alcaldesa de Valencia, que organizó una mascletà como gesto simbólico, y que, lejos de traducirse en resultados concretos, es solo otra maniobra mediática. Ayer mismo, anunció que invitará al alcalde de Madrid a Valencia para encender otra mascletà, reforzando la idea de que la política actual del Partido Popular en la Comunidad Valenciana está centrada en hacer ruido, con muchos efectos, pero pocos resultados tangibles. Es una política de grandilocuencia, espectáculo y promesas, que oculta la falta de sustancia detrás de las cortinas de humo.

Las sociedades democráticas necesitan acuerdos y consensos básicos que construyan una sana convivencia. Estas son las denominadas “políticas de Estado”, que deben estar por encima de las coyunturas políticas y electorales. Estas políticas son especialmente necesarias en el contexto actual de polarización que viven las democracias occidentales.

Los valencianos sufrimos una infrafinanciación histórica que ha sido documentada y evidenciada por múltiples informes, incluso corroborada por la Comisión de Expertos nombrada en su día por las Cortes Valencianas. Esta situación ha generado un amplio consenso, una verdadera “política de Estado valenciana”, aprobada por la inmensa mayoría de las fuerzas políticas con representación en las Cortes. Solo una fuerza, que no acepta el Estado de las Autonomías y adopta posturas inconstitucionales, no participó en dicho consenso.

El acuerdo fue ratificado por una gran mayoría de Ayuntamientos, cámaras de comercio, entidades cívicas, sindicatos, y asociaciones empresariales, contando con el respaldo de los máximos dirigentes de todos los ámbitos de la sociedad valenciana. A lo largo de los años, manifestaciones, concentraciones y diversas declaraciones han mostrado un objetivo común: sacar al pueblo valenciano de la grave discriminación que supone la infrafinanciación. Esta unidad puso en evidencia la enorme injusticia sufrida por los valencianos, quienes, con una renta inferior a la media estatal, contribuimos como si fuéramos una comunidad rica.

Este consenso no fue únicamente institucional, sino que fue un acuerdo civil, social y económico, representando la voz de la mayoría valenciana. La Plataforma por una Financiación Justa asumió este mandato, y durante los años 2015 a 2023 fue aceptado por todas las fuerzas políticas valencianas y ratificado por la sociedad civil. Romper este consenso, como ahora pretende Carlos Mazón, no solo desvirtúa el acuerdo, sino que lo debilita de forma unilateral.

Cuando escribo estas notas, Carlos Mazón se reúne con el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez. Es una ocasión inmejorable para transmitir la posición consensuada por los valencianos. Sin embargo, Mazón se presenta con 56 propuestas que él mismo ha definido como demandas valencianas, pero que no son más que parte de su “agenda fake”, una colección de promesas irrealizables que buscan hacer ruido sin obtener resultados. Mazón intenta posicionar sus propuestas como la verdadera voz de la sociedad valenciana, cuando en realidad rompe con el consenso histórico logrado y lo que hace es generar desesperanza mediante propuestas que sabe que són, la gran mayoría, imposibles. Que no las apoya ni su partido. Miente a conciencia.

Lo que los valencianos necesitamos no es más crispación ni polarización, sino líderes que promuevan el acuerdo y el consenso, defendiendo los intereses de nuestro pueblo desde la unidad, no desde la división. Desde posiciones razonables. Las que Mazón quiere romper pensando en un beneficio electoral a corto. En noviembre veremos como esa agenda no habrá servido para que VOX le apoye el presupuesto de la Generalitat y sacará otra. Posverdad, ruido y propaganda. Pero poca política real. 

Allò que es votava no era si el pressupost de 2024 acabarà aprovant-lo Puigdemont des de Bèlgica com va insistir el senador Gerardo Camps. No, el que es votava era si hi ha un marge addicional per a comunitats autònomes i per a ajuntaments d'un 0,3% del PIB per a un possible dèficit que passaria a recaure sobre l'Administració General de l'Estat.

Quina lògica té que el Partit Popular vote en contra de donar més capacitat financera a les autonomies i ajuntaments on governa? Cap. És un vot contra els interessos dels ajuntaments, de la Generalitat i de la ciutadania valenciana, per generar malestar pensant en molestar la capacitat financera del govern de l’Estat. Quan les dades, macro o micro, avalen la gestió del govern progressista i les condicions que facilita la UE són millors que les de l’anterior crisi malgrat la pujada dels tipus d’interés. Un moment per fer pressupostos expansius que generen consum i contractació.

On està la seua política d'Estat, la del Partit Popular? On està la defensa dels interessos valencians? No en tenen. La millor mostra ha estat reformar unilateralment el reglament del Senat per posar-lo al servici dels seus interessos polítics i electorals per impedir a voluntat que avancen lleis durant la legislatura. Com han definit alguns columnistes, fan política «todomalista». Fent bandera d’allò que va acusar Mariano Rajoy a Pablo Iglesias: “Cuanto peor mejor para todos y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí el suyo beneficio político”.

El seu benefici polític passa moltes vegades per perjudicar els interessos valencians. Quan el President Mazón vol embolicar més que resoldre amb el seu homònim de Castella, García Page, un fons d’anivellament sense comptar amb el suport de les Corts a la porta de Fitur, mig de broma, no pensa en els nostres interessos. Quan parla de soterrar les vies en Alfafar que entra en contradicció amb l’anunci de les obres ferroviàries per l’ampliació del Port de València, no pensa en les persones que estan patint el problema. Pensa en clau de partit. Quan faciliten que continuen les bonificacions per un 40% de les taxes portuàries, per importació de cítrics des d’Egipte, sabent que són tòxiques per a l’exportació de les valencianes,  no pensen en els nostres agricultors. Pensen en ells i els lobbys que representen. És tot un relat: l’enfrontament amb el govern, de vegades gratuït, que a més desplaça al seu soci VOX del centre de la polèmica. Perquè VOX no vol ni finançament ni dret civil propi ni autonomia.

Defensar que els nostres ajuntaments i la Generalitat tinguen 400 milions o més extra és també agenda valenciana. Renunciar a aquesta possibilitat en nom de la política «todomalista» que proposa un Feijóo desesperat per unes noves eleccions no és fer política a favor dels interessos valencians. És fer mal en clau partidista. Política antivalenciana. 

 Hem permés, en fer creure que hi haurà un dura negociació, que s’haja creat un relat i un full de ruta, sobre els assumptes a tractar i quina ha de ser la nostra opinió. I si no actuem com s’ha descrit, o som  una espècie de traïdors al poble valencià  o no tenim cap influència política, de manera  que hauríem d'avortar la possibilitat d’un nou govern progressista. L'itinerari és, a saber, en uns casos animar-nos per demanar la lluna perquè Compromís acabe per no votar Sànchez o no sabem ben bé què; inventar ridículament que Puigdemont més que negociar el seu futur judicial personal i una solució per a totes les persones imputades pel conegut procés està condicionant el vot de Junts a canvi, una d’elles, d’impedir que es faça l’ampliació del Port de València tot ressuscitant l’anticatalanisme del anys 80; acusar-nos de venuts si no anem a negociar un tot o res, per anar a  una segona volta electoral el 14 de gener que pot reforçar el bipartidisme i a més, fer guanyar al PP uns escons d’or per poder governar amb Vox. 

 Eixa agenda de temes obligatòria no va aparéixer ací quan es va gestar el pacte entre PP i Vox per a la Generalitat. Per exemple, no va haver la més mínima pressió dels lobbys empresarials per indicar si el PP havia de governar amb Vox o repetir eleccions valencianes. Un partit que a l’empresa i empresari més important en facturació de la nostra Comunitat, Juan Roig i Mercadona, els critica obertament per xarxes socials per defensar l’agenda 2030. Des del compte de Vox España. En llenguatge col·loquial, li aventaren una «trompà» a Juan Roig motejant-lo de podemita per defensar els objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU. No hi ha hagut editorials sobre això ni comunicats d’entitats empresarials. Ni afirmar que “no se puede pactar” amb qui nega el canvi climàtic, per exemple, mentre les nostres empreses fan brànding i fortes inversions reputacionals sobre les seues emissions de CO2. Ni la negació de la violència masclista quan moltes grans empreses implanten plans d’igualtat i protocols de protecció per agressions sexuals dels homes contra les dones, per exemple. 

 Dit això, d’eixa pressió, cal estar-ne preparats perquè els nostres votants saben perfectament què hem de fer. Perquè som representants i representem persones que són i pensen com nosaltres. I ens han votat per impedir que Vox condicione cap govern de manera passiva o activa. Vox és l’element de distorsió que evita els consensos que demana el President Mazón en el seu discurs del 9 d’octubre. I el PP governa amb qui no ajudarà a cap consens bàsic acceptable en un entorn amb denominadors comuns com és la Unió Europea. El consens que proposa Mazón és neutralitzar l’oposició i fixar una nova centralitat on fa d’home bo entre extrems. Quan ell forma part de l’extrem des de que va pactar amb Vox. 

 Per això afirme que la centralitat política valenciana la pot ocupar el valencianisme, un moviment amb tradició transformadora des del territori que també serà decisiu a Madrid. La centralitat és el lloc on s’elaboren les polítiques per a la majoria social, que no atén a lobbys de pressió ni a vells paradigmes de la dreta valenciana ni tampoc a utopies que mai s’han convertit en bons resultats electorals. La centralitat ara i ací és representar l’antítesi de Vox sense més i situar-nos sempre a l’altra banda. Un espai electoral més que ample on el PSOE mostra massa contradiccions per quedar bé amb eixe món empresarial que al remat volia que el Botànic deixara el govern per posar-los regles de sostenibilitat social o medioambiental. Perquè som una opció diferenciada ens han votat mig milió de persones a les Generals. Per condicionar els governs de progrés. I de vegades per liderar-los en molts municipis. Reflexionem per què els valencianistes som els més votats a alguns pobles. Quasi sempre és per ocupar eixe espai de progrés coherent i de solucions per a la majoria.

 No hi haurà govern PP i Vox a Espanya i ara n’intentem un progressista de mínims. Com he indicat, alguns ens volen portar a un maniqueisme ètic, en alguns casos de traïdoria als interessos valencians si no es fa allò que convé als interessos dels qui miren a una altra banda quan Vox governa. Què ha de fer el valencianisme? Fer cas a qui pressiona per interessos o atendre als seus principis?.  La resposta és clara: defensar els seus principis actuals i històrics i els de les persones que representa. Ara per ara, permetre l’únic govern possible que, mal o bé, ens dona més garanties de futur. Més encara, treballar activament perquè eixe govern siga possible. Per això no sóc partidari de decàlegs o condicions quan no tens més remei que fer allò que toca, que no és una altra cosa que trobar aliances amb aquells que representen més els teus valors o et permeten seguir avançant. Acord amb el PSOE però també amb la resta de forces que no volen l’entrada de Vox al govern i el desastre involucionista que representaria. 

Ningú ha de dir què ha de fer el valencianisme polític més que els seus militants i simpatitzants. Dialogar i avançar sobre l’agenda valenciana que el PP i Vox volen trencar. L’agenda valenciana no són obres, ciment o diners en transferències, que també. L’agenda valenciana és llibertat i futur per al poble valencià de manera col·lectiva i personal. És treballar contra el canvi climàtic, són polítiques  socials per a la majoria, és una renda de ciutadania per a qui no té ingressos, un salari digne…  És respondre a les necessitats de la gent. I aquesta vegada també ho farem. Tenim un full de serveis clar del que hem fet sempre en govern i en oposició. Poden els altres dir el mateix? Poden dir això, que tenen un full de serveis net i transparent? Així que estiguem orgullosos. Orgull de pertànyer al moviment valencianista i de tot el què hem aconseguit. Quan els convé per a uns i altres, o som la crosa de la dreta o som els convidats de pedra del govern de Frankenstein.  No, el valencianisme progressista que vol ser hegemònic a l’esquerra valenciana i ocupar un espai central i protagonista proposa polítiques per ajudar als qui ho necessiten, emancipació juvenil, la qualitat de la sanitat o l'educació… Sense oblidar als qui fan que tot això siga possible a través de l'activitat econòmica i el seu treball, també el treballadors per compte aliè, autònoms, emprenedors… Que no ens diguen què hem de fer que ho tenim al cap i ho revisem de tant en tant. Defensar un país, un territori, el nostre, i la seua gent en el seu conjunt. I triar sempre la millor opció per seguir avançant. Ara per ara, un govern progressista i aïllar Vox i el que representa.

La capacitat d’autogovern, abolida en 1707 “por justo derecho de conquista”, l’hem recuperada amb la restauració democràtica i l’Estatut d’Autonomia. Però continua posant-se en dubte contínuament. Ho fan els partits i moviments que propugnen la desaparició de les comunitats autònomes. És a dir, que tot es decidisca des de Madrid. Però també es posa en dubte quan no arriba el finançament necessari per a exercir les nostres competències. L’autogovern és un engany si a l’hora de decidir les polítiques públiques no es compta amb els recursos necessaris.

La fundació del Regne de València també va comportar la creació d’institucions pròpies, entre elles les Corts forals. Unes Corts amb moltes diferències a l’actual parlament valencià, però amb uns punts de connexió: la necessitat de representació (en aquell moment dels estaments i hui del conjunt del poble valencià), i la importància d’establir algun límit al poder del monarca. D’aquelles idees sorgeix el parlamentarisme, després de segles de lluites dels moviments populars i democràtics.

Aprofitem, doncs, esta efemèride per reflexionar sobre el valor del nostre autogovern i les nostres institucions pròpies. No des de l’autocomplaença o la reivindicació acrítica del passat, sinó des de la voluntat de seguir avançant. És el moment d’exigir que el nostre autogovern siga efectiu, que les diferents majories polítiques -siguen del color que siguen-, tinguen els recursos necessaris per atendre les necessitats de les persones.

I fem autocrítica també, per què als parlaments actuals (al valencià també) falta la veu de moltes persones que no participen a les eleccions ni s’impliquen en política. L’abstenció, concentrada especialment en les persones que tenen més dificultats econòmiques, és una pèssima notícia per a la nostra democràcia i les nostres institucions. Alguna cosa estem fent malament quan àmplies capes de la societat no se senten interpel·lades per la democràcia valenciana.

En definitiva, a banda de gaudir d’esta jornada amb família i amics, de regalar-nos la mocadorà i participar en els actes als nostres pobles i ciutats, aprofitem el Nou d’Octubre per plantejar-nos cap on volem anar. Jo ho tinc clar: cap una democràcia valenciana més plena, un autogovern més fort i un parlament veritablement inclusiu i amb totes les veus del país. 

Menys conegudes són dues dates que han comportat un gran impacte en l’esdevenir de les valencianes i valencianes. Sense anar més lluny, este 29 de juny es compleixen 315 anys del Decret de Nova Planta amb que Felip V, “por justo derecho de conquista”, va reduir a cendres el nostre autogovern i institucions pròpies.

Però, precisament, aquelles cendres van permetre que durant segles diferents generacions de valencians i valencianes mantingueren viva l’aspiració de recuperar la nostra capacitat de governar-nos i decidir sobre els assumptes que ens afecten com a poble. Després dels intents durant la Segona República per gestar un Estatut d’Autonomia, truncats pel colp d’estat i la Guerra Civil, la restauració de la democràcia després de la mort del dictador ens va permetre tornar a somniar per recuperar els nostres drets i llibertats nacionals.

Així, un altre 29 de juny però de 1981, es presentava davant el Congrés dels Diputats el Projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià, també conegut com a “Estatut de Benicàssim” per ser esta localitat de la Plana Alta l’escenari de l’acord entre les forces democràtiques. Un acord que, tristament, no fou respectat a Madrid en àmbits tan importants com la nostra denominació.

Estes dates, més enllà de servir com a excusa per re-visitar la nostra història, han d’espentar-nos a reflexionar sobre els reptes que tenim per davant en el camí de la recuperació del nostre autogovern. Un autogovern al servei de les persones, com a millor forma d’assolir els reptes col·lectius des de la proximitat.

Precisament, en la sessió de les Corts d’esta setmana, debatrem una iniciativa conjunta dels grups parlamentaris que donen suport al Consell per exigir una tramitació ràpida en la reforma constitucional per recuperar el nostre dret civil després de les diferents sentències del Tribunal Constitucional contra el desenvolupament de la competència recollida en l’Estatut després de la seua reforma de 2006. El Dret Civil Valencià, injustament negat durant segles, és clau per poder decidir àmbits quotidians de la nostra vida. La seua negació, ens situa en una situació de discriminació respecte a altres territoris històrics que sí que han tingut la possibilitat de recuperar-lo.

Però l’Estatut, com a norma fonamental del nostre autogovern que compleix enguany 40 anys, no només ha sigut qüestionat pel Tribunal Constitucional, sinó que és devalua quan, any rere any, continua pendent la reforma del sistema de finançament. Assumir competències tan importants com l’educació, la sanitat o els serveis socials, i no comptar amb els recursos necessaris per a desenvolupar-les, no només és injust amb la ciutadania valenciana que mereix serveis públics de màxima qualitat, sinó un incompliment flagrant del dret a l’autonomia que reconeix la Constitució a una nacionalitat com la valenciana. El mateix passa amb la clàusula d’inversions territorialitzades incorporada en l’última reforma de l’Estatut. Quan les inversions s’incorporen en els Pressupostos Generals de l’Estat però no s’executen, no només s’està perjudicant als valencians i valencianes sinó que també s’està incomplint l’esperit de la nostra norma bàsica d’autogovern.

Per això, davant estes dates tan significatives que commemorem en el dia de hui, els valencians i valencianes, celebrem que encara existim com a poble i comptem amb la capacitat d’autogovern. Hem d’afrontar amb ambició la missió de consolidar la nostra autonomia i fer créixer els àmbits on podem decidir el nostre futur. Àmbits ja incorporats en l’Estatut com el Dret Civil, l’assumpció de la gestió del servei de rodalies i de les nostres costes o la creació d’una policia de la Generalitat, junt amb l’exigència d’un finançament just per poder desenvolupar-les.

Hui, 29 de juny de 2022, continuem tenint pendent el major repte de tots: que l’autogovern siga percebut per la societat valenciana com el millor instrument per a viure millor, per a guanyar drets, i per a ser un poble amb personalitat pròpia en un mon globalitzat. Aprofitem estes dates per aconseguir-ho. 

Amb la mort del dictador Franco al 1975, la nova Constitució de 1978, l’aparició dels ajuntaments democràtics a l’abril de 1979 i l’impuls democràtic del poder municipal, es va aconseguir la redacció i aprovació d’uns “nous Furs”, l’Estatut de 1982. I caldria preguntar-nos ara: ¿Què signifiquen Les Corts o la pròpia Generalitat reinstaurades amb l’Estatut quaranta anys després? ¿Són realment instruments útils per exercir l'autogovern de les ciutadanes i els ciutadans valencians de nació o adopció empadronats al nostre territori que en el seu article tercer tenen reconeguda la seua capacitat política? Perquè d’acord amb una profunda defensa de la democràcia i l’exercici dels nostres drets històrics, el poble valencià atorga quan és convocat a les urnes pel president de la Generalitat, un mandat als poders autonòmics per a autogovernar-se. És a dir, resoldre políticament els seus problemes, i a més fer valdre eixe autogovern davant el poder central de l'Estat i també participar en el disseny de les polítiques europees.

L’Estatut és una llei orgànica aprovada a les Corts Generals. Qualsevol altra llei orgànica sobre qualsevol matèria té el mateix rang que el propi Estatut. És el cas del finançament autonòmic o la decisió sobre les inversions territorialitzades com a mecanisme de compensació que venen determinades per la LOFCA, la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes. Una norma desfasada des de 2014 i que governs de l’Estat de tots els colors han estat incapaços de modificar. Així les coses, amb la revisió nefasta feta a 2009 de l’instrument per configurar els ingressos de la nostra Generalitat i la no actualització obligatòria que ha estat obviada en els últims huit anys, ens trobem amb un incompliment per part de l’Estat que vulnera el dret més fonamental de la nostra ciutadania: el dret a disposar dels recursos per poder sobreviure dignament. Perquè no parlem d’inversions que podrien millorar la nostra vida. No, parlem de les persones que no tenen un metge quan toca i esperen una intervenció quirúrgica, l’alumnat que ha d’estudiar en llocs inadequats, els funcionaris pocs i mal pagats de l’administració, les persones depenents o en perill d’exclusió social o la protecció del nostre medi natural. O promoure les condicions per fer més competitives les empreses que generen riquesa i treball.

La Sindicatura de Comptes ha efectuat un informe sobre el deute públic valencià, atenent a la petició que vaig realitzar com a president de les Corts Valencianes, en el qual es traslladava i concretava una sol·licitud de la Comissió d'Investigació sobre eixe tema. El 12 d’abril passat es varen aprovar-les seues conclusions que afirmen que “des de l’inici de l’estat de les autonomies, la Generalitat ha patit un dèficit pressupostari estructural, especialment intens a partir de 2009, que ha provocat que siga l’autonomia més endeutada respecte al seu PIB. Aquest dèficit no ve provocat per efectuar unes despeses superiors a la mitjana autonòmica, sinó per uns ingressos inferiors a aquesta, entre els quals destaquen els procedents del sistema de finançament autonòmic”. Segons l’estimació realitzada en l’informe, amb un finançament autonòmic al nivell que correspondria en proporció a la seua població ajustada i amb el respecte a les necessitats estimades pel mateix model vigent, la Generalitat hauria pogut evitar una part molt important del deute acumulat que s’estima en 53.820 milions en 2021. El 78% del nostre deute públic -al voltant de 42.000 milions- prové de la discriminació patida pels governs de l’Estat en matèria de finançament i generen cada dia un cost financer que perjudica la qualitat de vida dels valencians i valencianes. Caldria afegir els més de 8.000 milions calculats per la Cambra de Contractistes valencians sobre les inversions territorials que l’Estat no ha efectuat en el últims anys, les obres pressupostades i no executades o els deficients serveis públics que presta l’Estat, com ara els trens de rodalies.

Hem viscut una crisi sanitària sense precedents, patim ara les conseqüències de la crisi provocada per la invasió russa a Ucraïna i tenim uns problemes estructurals a resoldre en relació a mons tan sensibles com el del camp o la indústria tradicional, per citar-ne alguns. Hi ha una majoria social indefensa, perquè l’administració més propera que té competències en matèria d’educació, sanitat o serveis socials no disposa dels recursos suficients per una situació antidemocràtica com la que he intentat descriure. Sí, ja no és la balança o el tracte just, estem parlant de democràcia. En cansem de pensar en la involució que suposaria l’arribada al govern de partits que defensen obertament eliminar les nostres institucions. Recentralització per esborrar també la nostra identitat política, que ni la Nova Planta ni el franquisme pogueren destruir. Reflexionem si no caldrà plantejar la reivindicació per un finançament just com un demanda en nom de la democràcia valenciana. Sense suficiència financera no hi ha autonomia, i sense autonomia guanyaran els qui no la volien i l’han perseguida. En joc, a més del finançament, es troba la democràcia valenciana, el nostre autogovern i el dret a viure dignament.

Durant el procés precongressual hi ha hagut, com és normal, entrevistes, articles i notes de premsa dels diferents actors i alguns convidats. Hi ha propostes de futur, totes ben interessants i balanç del treball fet. Algú, ha volgut explicar, el meu suport a l’equip d’Àgueda Micó com si es tractara d’una renúncia o canvi. Com si he perdut el control quan mai he tingut vocació de controlar res en clau de poder. De fixar una posició estratègica i política guanyadora per al nacionalisme polític sí que en soc culpable. I de caminar en el procés amb el qui compartisc eixa visió o la meua visió, també. Per això prenc part activa en el Congrés. No a fer d’opinador, a ser actor.

En 2005, vaig escriure un article per a una edició coordinada per Damià Pons a l’editorial Moll de Mallorca. Una revisió del nacionalisme polític a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Evidenciava en l’article la falta de base electoral per al valencianisme progressista, diguem-ne, clàssic. No es tractava d’un fracàs de gestió de l’espai, és que no hi ha havia públic diana segons les enquestes. No podies gestionar millor l’oferta electoral si no hi havia demanda i a més, els electors s’havien d’acomodar al teu producte polític. Si no representaves allò que necessitaven les persones no ens triaven com a representants. Així les coses, havíem de construir-nos el cos electoral a partir de crear una oferta valenciana, de política feta des d’ací per a solucionar els problemes de la ciutadania d’ací. Generar la necessitat d’un partit com el nostre o l’existència d’una opció valenciana de progrés. Varen ser els anys on definírem l’espai valencià de progrés i la manera d’ocupar-lo mitjançant aliances amb els qui compartiren la reflexió.

Vaig escriure en aquell moment, fa setze anys: “El millor instrument que tenim al nostre abast els nacionalistes per defensar la validesa i la utilitat del nostre projecte és, sense cap mena de dubte, la política. Són molt importants les accions que es duen a terme des del món de la cultura per dignificar i difondre la nostra llengua i la nostra identitat, com també ho són les accions de col·laboració que es poden dur a terme en àmbits tan diversos com l’economia, la defensa del medi ambient o l’esport. Però sense la política, sense una política realment nacional, el nostre país no té viabilitat. Com aconseguim això? Com arribem al poder polític? La resposta, ni és fàcil ni és única, però no hi ha cap dubte que, tenint en compte la societat sobre la qual aspirem a governar, el sistema polític en el qual hem de treballar i les relacions internacionals en què s’han d’inserir les nostres accions, hem d’introduir un canvi fonamental en la manera com percebem, com expliquem i com defensem el nostre projecte polític. En síntesi: hem d’anar més enllà de la reivindicació nacionalista i dedicar els nostres esforços a explicar un projecte complet de societat, un model de país.

La diferència entre un partit nacionalista i un projecte com el que estic defensant és clara: un partit aspira a guanyar unes eleccions, arribar al govern i desenvolupar un programa polític durant una legislatura; si aquest és un partit que es diu nacionalista, ho farà mantenint una constant dialèctica amb un estat del qual vol obtenir majors quotes d’autonomia política. Això pot funcionar en països on el sentiment nacionalista està suficientment estès en tota la societat, però seria pràcticament inviable posar-ho en marxa ex novo a països que, com el valencià, no comptem amb una majoria nacionalista suficient.; i la solució no és la paciència. La solució, es troba, creiem, en oferir a la ciutadania un projecte de país: no es tracta, o no només, de demostrar que el País Valencià està marginat a Madrid, sinó que hem de ser capaços d’oferir a la ciutadania un model alternatiu, i això afecta la cultura i les senyes d’identitat, però també afecta l’economia, l’ocupació, els serveis públics o el medi ambient. Només així, presentant un model en positiu, podrem aconseguir que percentatges cada vegada més amples de la ciutadania puguen adonar-se’n que, amb majors quotes d’autonomia, es podrà arribar a una societat així, i si no, no“.

No, no ha canviat la història del Bloc. Hem canviat el Bloc i hem canviat el nostre país. I necessitem continuar canviant el Bloc perquè siga un instrument útil per al nacionalisme del nostre país i per a la seua ciutadania transformant el nostre país. No podem fer un balanç negatiu de cap de les maneres, no és acceptable en termes electorals ni institucionals. Ni una lectura del moment polític que ens porte a una praxi involucionista a partir del tacticisme intern, com ara dir que deixem de ser nacionalistes perquè establim aliances amb tercers per ser-ne més a Madrid o a Europa. El nostre projecte no pot ser únicament identitari i sense aliats perquè, senzillament, no en som prou i tampoc hi ha prou electors per a eixe producte. Proposar eixa estratègia és tornar a una casella on no hi ha aigua al pou i regala, essencialment al PSOE, l’espai de representació electoral.

Arribar ací no ha estat un treball fàcil, moltes vegades no s’ha entès perquè la vida en els partits es vol explicar en clau de poder, de manar, de decidir. Crec que els objectius que ens marcàrem un grup de persones que seguim treballant a diari són tangibles i ara els compartim amb moltes persones amb les quals teníem discrepàncies. Hem crescut juntes i ens hem complementat. En política valen els fets. Per això, deixe a la porta sempre les manies personals, oblide, si cal, totes aquelles coses que són negatives perquè el motor de la història no és la revenja. Fan història els que estan, els que saben acompanyar-se i fan aliances amb uns altres, els que caminen i saben on van. Efectivament, hem canviat el Bloc, el nostre País i ens hem canviat tots un poc i pense que ha estat per a bé. I estem on mai havíem estat, defensant el nostre ideari. Per nacionalisme, per valencianisme del bo, de l’útil, del que es posa als serveis de les persones. Si no és així, per a què val el nacionalisme polític si no és per fer política a les institucions?

El futur de la recuperació valenciana, espanyola i europea, només podrà ser efectiu amb les ajudes comunitàries. Per tant, s’ha de concretar de forma efectiva com apliquem la cogovernança i la cooperació. És a dir, passar del centralisme estèril i inoperant a l’aplicació efectiva del principi de subsidiarietat. Només s’ha de vore com la no cooperació amb les autonomies competents en la matèria està provocant un retard considerable en la gestió de l’Ingrés Mínim Vital.

La Unió Europea ha reaccionat bé, tal com i estaven reclamant per a dotar de polítiques keynesianes i en línia amb la nova economia verda per a propiciar la reindustrialització i adaptació de la nostra economia als temps actuals. Per què dic açò? Doncs perquè el passat dia 21 de juliol, els dirigents de la Unió Europea van acordar un pla de recuperació i un pressupost europeu a llarg termini per a 2021-2027, amb un sumatori aproximat d’1,8 bilions d'euros, per a situar Europa en el camí d’una recuperació sostenible i resilient. Un pressupost, consensuat i aprovat en només quatre setmanes, amb dues vies principals: per una banda, els fons Next Generation EU, un nou instrument de recuperació ràpida dotat amb 750.000 milions d’euros, durant el període 2021-2024 i, per l’altra, un pressupost europeu a llarg termini reforçat per al període 2021-2027 d’uns 1,1 bilions d’euros. Una aposta sòlida per la recuperació econòmica i social dels pobles europeus, finançada amb deute emés conjuntament per la UE amb màxima qualificació creditícia, que deixa enrere les polítiques d’austeritat -o millor dit, d’austericidi- de moments anteriors.

Així mateix, la setmana del 12 al 18 d’octubre se celebrà la 140ena sessió plenària del Comitè Europeu de les Regions, l’assemblea dels representants locals i regionals de la Unió Europea que dóna veu directa als ens dins del marc institucional de la UE. Es van dur a terme diversos debats i discussions polítiques al voltant dels mecanismes de resposta de la Unió Europea enfront de la pandèmia del coronavirus, articulats al voltant de la publicació del Baròmetre local i regional anual amb la participació de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la intervenció de la cancellera de la República Federal d’Alemanya, Angela Merkel, entre d’altres. La conclusió principal d’aquestes sessions va ser clara: la implicació de les ciutats i les regions en la superació d’aquesta crisi, com a ens territorials més propers a la ciutadania és fonamental i, per tant, també ho és l’augment de la seua capacitat de gestió directa dels fons de recuperació europeus en projectes arrelats als territoris amb impacte directe en les persones. A més, la Comissió Europea, el “govern executiu d’Europa”, ha demanat la implicació dels governs regionals i locals per assegurar l’eficàcia de les inversions del pla de recuperació en projectes amb impacte econòmic i social directe.

I és què sempre ha estat una qüestió d’escala, de baix cap a dalt. Perquè si una cosa tenim clara és que aquesta crisi no està afectant a totes les regions europees per igual. Ja que, malgrat que més del 90% de les regions i municipis de la UE esperen una caiguda als seus ingressos i una crisi profunda, la capacitat de recuperació serà desigual atenent a variables tan diverses com la capacitat de transformació digital, els sectors productius potenciats en els últims anys, els diversos models d’habitatge i estils de vida o la capacitat dels governs regionals i locals de fer front als reptes de la crisi, entre tants altres.

 En aquest sentit, són els parlaments anomenats regionals -ací autonòmics-, les institucions de poder i de representació de la sobirania popular, d’on naix el poder legislatiu en els estats de dret socials i democràtics que conformem la UE, la representació del poder legislatiu més directe i pròxim a la ciutadania. Els parlaments autonòmics volem potenciar i facilitar eixe paper actiu al si de la UE. El moment és clau.

Açò lliga amb el que ja han dit alguns dirigents autonòmics, com recentment en una conferència telemàtica el Lehendakari Urkullu, qui defensava que s’aclararira el repartiment i la gestió dels fons europeus, més encara a estes altures, en les que totes les autonomies estan amb el procés de presentació dels projectes de llei dels pressupostos i saber si es poden comptar amb eixos diners per a projectes estratègics que siguen executables, projectes i ajudes que espera la nostra societat com a resposta eficient a la resistència que està fent front a la pandèmia des de fa mesos.

Hi ha esperança, perquè sabem que la Comissió Europea demana la implicació dels governs locals (tant els autonòmics com els municipis, en el nostre cas) per assegurar l’eficàcia de les inversions, fent efectiu eixa construcció d’una Europa de baix cap a dalt que la farà, sens dubte, més pròxima, més creïble i més forta.

* Enric Morera, president de les Corts Valencianes i Coordinador del Grup de Treball de diversitat cultural i lingüística de CALRE

L’acord institucional ha tingut un important referent social i econòmic perquè la immensa majoria d’entitats cíviques, socials, econòmiques, sindicals, universitàries s’hi sumaren a esta justa reivindicació de tot el poble valencià. Certament, no recorde un precedent tant potent on totes les forces polítiques representades a les Corts se sumaren a un acord unànim, fins i tot el de Ciudadanos, dit pel seu antic portaveu Alexis Marí, a qu li costà el càrrec de síndic.

Una vegada confirmada la moció de censura i concretat el nou executiu central, les Corts Valencianes reafirmàvem la nostra posició unitaria pel finançament just amb una declaració institucional recordant l’existència d’una agenda valenciana de prioritats que no poden estar més temps oblidades als calaixos dels ministeris o de la Moncloa.

En pocs dies hem vist com els que callaven les justes reivindicacions en inversions s’han posat a primera fila de les demandes. També la desafortunada posició de Pedro Sánchez (encara que sempre cal recordar que rectificar és de savis) quan afirmava a preguntes del diputat de Compromís Joan Barldoví que fins el 2020 no es parlarà de la reforma del sistema de finançament, xocant això amb la seua posició d’abans de ser nomenat President del Govern. En este punt caldrà recordar totes les vegades que hi calga que Compromís va votar a favor de la moció de censura a Mariano Rajoy, fent fora al PP del govern central i amb un candidat que va deixar clar que aprovaria els pressupostos generals del l’Estat 2018, que, recordem-ho, marginen greument la nostra terra en inversions públiques territorialitzades. I malgrat tot, l’Executiva de Compromís va aprovar el vot favorable a eixa moció, sense arribar a plantejar cap reivindicació ni demanda. Altres grups parlamentaris sí que ho van fer.

Per tant, ací cadascú té el seu nivell de coherència o d’incoherència. Des del meu punt de vista cal preservar i incrementar la unitat en una AGENDA VALENCIANA. Una reivindicació que faça respectar el principi d’igualtat consagrada en la Constitució. No s’entén que sempre, i dic sempre, mane qui mane a Madrid, els valencians tinguem una greu marginació en finançament i en inversió pública territorialitzada.

Ens hi juguem molt i no és el moment del regat en curt ni del tacticisme a curt termini. Cal un camí compartit amb una posició majoritària. Està en joc el futur del nostre poble i fer front a reptes com superar l’empobriment que patim (recordem que segons les darreres dades el percentatge de població valenciana en risc de pobresa ha pujat fins el 25,6%) i comptar amb els instrument i recursos per a fer-hi front.

No és el moment del partidisme. Cal ampliar la posició valenciana en una agenda compartida per totes les forces polítiques i socials. Ara és el moment que els qui no van estar dins de l’ampli consens social que s’incorpore a la plataforma per una finançament just. Ara tenen total llibertat per a fer-ho.

*Enric Morera. President del Bloc Nacionalista Valencià

Benvingut, senyor Ministre. Supose que durant la visita donaran xifres i més xifres sobre l’esforç inversor del Gobierno de España en la Comunitat Valenciana, com han fet sempre els ministres quan ens han visitat. Dades parcials ben adornades que intentaran desviar l’atenció sobre una realitat que ja no es pot amagar: l’empobriment del poble valencià té en la manca d’inversió pública territorialitzada de l’Estat una de les seues causes. Quants llocs de treball no s’han materialitzat? Quantes infraestructures necessàries per a l’economia real i el benestar no s’han executat? Quantes empreses valencianes han tancat per falta de contractes?

Sí, senyor Ministre, el 50 aniversari del l’Aeroport de l’Altet ( Aeropuerto Alicante-Elche segons el Ministeri) no té cap connexió ferroviària, ni de tramvia. La connexió de l’Aeroport amb les ciutats d’Elx, Oriola, Alacant o Santa Pola és insuficient com hem analitzat i consensuat a les Corts Valencianes. La manca en connexió amb la xarxa ferroviària de tren i tramvia és un exemple més del dèficit inversor del Govern Central.

I podríem parlar de centenars d’infraestructures que no s’han fet, o són insuficients: trens de rodalia, Corredor Mediterrani, Àrees Urbanes, Depuradores, infraestructures hídriques. I mentrestant ens passen la mà pel llom, ens visiten i de la inversió no hi ha res.

De quin import estem parlant? Quin és el dèficit d’inversions del que parle, es preguntarà el lector. Són més de 7.000 milions d’euros d’infrainversió. I no és invenció meua. Des de l’any 2000, i amb l’aparició de l’euro, la Cambra de Contractistes de la Comunitat Valenciana ha elaborat informes molt professionals sobre las “Inversiones regionalizables de la Administración General (AGE) en la CV. Ací tenen l’enllaç a l’informe: http://www.cccv.es/pdfs/06.03.2017%20DOSSIER%20ENERO-DICIEMBRE.pdf, que arriba fins l’any 2015 i en la pàgina tercera d’este informe poden comprovar vostès la manca inversora que s’acumula des de l’any 2000 i que fins a l’actualitat mai ha hagut un any amb un superàvit d’inversions per part de l’Estat.

“El algodón no engaña”, afirmava un conegut espot publicitari. Tenim una realitat que ja no es pot amagar per molt focs d’artifici que es llancen. Per moltes visites i per moltes promeses. La realitat és que el maltractament ve de lluny i és variat. És infrafinançament i és infrainversió. I a més a més, hem d’aguantar la burla i la supèrbia d’aquells que estan sobrefinançats i que gaudeixen de sobreinversions. Mentre, a la nostra terra, l’empobriment continua. I mentre, la reforma de l’Estatut d’Autonomia, aprovada per les Corts l’any 2010, està paralitzada al Congrés per culpa d’uns i d’altres, mentre reformes posteriors ens avancen per dreta i esquerra. Mercadejar amb suports parlamentaris té eixos beneficis i no és el cas. Parlem de justícia i de dignitat.

*Enric Morera és President de les Corts Valencianes i President del BLOC

La pregunta que ens podem fer, pensant en el nostre futur i el del nostres fills és la següent: Volem continuar sent valencians? Tenim voluntat de ser-ho? Més encara… disposem dels instruments per a garantir la nostra personalitat en un món global? Tenim un deute heretat exhorbitant, un greu problema d'infrafinançament de les nostres competències, unes inversions de l'Estat al nostre País increïblement reduïdes i inferiors al que ens pertoca per pes poblacional.

La nostra autonomia disposa, des de fa anys, d'un finançament regressiu i d'una menor inversió territorial en els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE), malgrat comptar amb una renda per càpita inferior a la mitjana. Objectivament és una anomalia democràtica secular. Atenent els principis d'igualtat, equitat, solidaritat i suficiència financera, en març del 2011 les Corts Valencianes acordaren una reforma de l'Estatut d'Autonomia per assolir, si més no, un grau d'inversió estatal equivalent al pes poblacional. La clàusula addicional que modifica l'Estatut d'Autonomia està pendent en el Congrés dels Diputats, tot i que ha figurat set vegades en l'ordre del dia i s'ha admès la presa en consideració en tres ocasions.

El Ple de les Corts del 22 de febrer del 2017 va acordar amb el consens de tots els grups una resolució en la qual s'expressava “la necessitat que el pressupost general de l’Estat per a l'exercici 2017 done compliment a la Resolució 22/IX, aprovada per unanimitat per les Corts, recollint l'execució per part de l’Estat d’unes inversions en infraestructures equiparables, com a mínim, al pes poblacional de la Comunitat Valenciana, i compensant en tot cas la insuficiència inversora dels últims anys”.

Les Corts Valencianes han fet sentir la seua veu, de forma unànime en la defensa dels interessos valencians, ja siga pel que fa a le nostres competències (cal nomenar el cas del dret civil valencià), pel que fa a l’infrafinançament i el Deute Històric acumulat derivat de la mateixa. I més recentment, en matèria de les inversions públiques territorialitzades dels pressupostos generals de l’Estat.

Hem fet sentir la nostra veu. Ara el que reclamem és que s’actue amb coherència. La presentació de l'avanprojecte de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2017 ha merescut el rebuig de tot el Ple de les Corts Valencianes. S’ha fixat una posició valenciana de defensa dels nostres interessos econòmics, socials i territorials. No valen escuses, ens hi juguem la nostra dignitat com a poble. O defensem els nostres interessos o estem avalant políques encaminades a empobrir-nos i penalitzar-nos.

Ara, amb el cas valencià, l’Estat té l'oportunitat de reflexionar sobre l'actual model autonòmic. O continua l'involució i recentralització o avancem en el marc de l'autogovern i el principi de subsidiarietat contemplat als tractats fundacionals de la Unió Europea. En altres paraules, o es culmina el procés d'uniformització i desaparició del poble valenicà o ens afirmem en la nostra identitat. El poble valencià té dret a existir.

*Enric Morera, president de les Corts Valencianes

Hoy por hoy, conforme están las leyes, el acta de senadora le pertenece a la señora Barberá, pero desde el jueves por la noche, el parlamento valenciano, que fue el que la eligió como senadora de representación territorial, ha dicho que no nos representa

Con una propuesta de resolución clara y concisa de todos los grupos parlamentarios de les Corts Valencianes, el pasado jueves por la noche aprobamos, por unanimidad, en el transcurso del Debate de Política General de la Comunitat Valenciana el siguiente texto: “Les Corts Valencianes instan a la Sra. Rita Barberá Nolla, designada senadora territorial por el Grupo Parlamentario Popular en virtud de la resolución 6/IX, sobre la designación de senadores y senadoras en representación de la Comunitat Valenciana, a renunciar al acta de senadora para salvaguardar la dignidad de la representación de los valencianas y valencianos”.

Claro y conciso. Se podrán hacer muchos argumentos y dar muchas vueltas. Está claro que hoy por hoy y conforme están las leyes, el acta de senadora le pertenece a la señora Barberá, pero desde el jueves por la noche, el parlamento valenciano, que fue el que la eligió como senadora de representación territorial, ha dicho que no nos representa. Que no puede presentar ninguna iniciativa en nombre del pueblo valenciano porque esta senadora, desde este momento, se representa a sí misma, no lo hace al conjunto de la ciudadanía valenciana.

Por esta razón de peso, quiero mantener una reunión de trabajo con el Sr. García Escudero, presidente del Senado. Para introducir también un debate en beneficio de nuestra ya no tan joven democracia que se siente sometida a una prueba de esfuerzo permanente por el tsunami de corrupción institucional, aquí con más fuerza que otros lugares. En mi Parlamento empezó a ser evidente para el gran público con los trajes-regalo de Camps, como pieza separada del caso Gürtel, pero parece que venía de lejos y era más prolija la cosa.

Por este motivo, para fortalecer la democracia, debemos plantearnos si a los representantes públicos que ya no lo son –en este caso de manera evidente– les corresponde la eliminación de los medios materiales y salarios públicos después de finalizar su mandato político y si hay que romper con el blindaje jurídico que impide su cese.

Porque a la Sra. Barberá se le ha acabado el mandato, si quieren antes del plazo previsto. Incluso se lo ha caducado la formación que la propuso. Poco que discutir por tanto. Y, si no representa, no debe tener capacidad de iniciativa parlamentaria, como los diputados no adscritos, ni medios materiales a su alcance, lo que incluye un sueldo público. Hay estudiar una modificación legal o reglamentaria que permita su cese en el cargo o si la ley lo impide, reducirlo a la mínima expresión.

Porque de lo que se trata es de representar. De ajustarse al encargo que recibieron de los electores los representantes, y ella ya no lo es. Ha perdido la autonomía personal para decidir cómo ejercía esa función. No ha sido elegida en una lista de un partido. La quiere revocar en el cargo el mismo cuerpo de diputados y diputadas que pueden realizar una moción de censura al President Puig.

Si podemos censurar a la máxima autoridad de la Comunidad Autónoma, ¿por qué no se puede plantear que se pueda censurar a una persona elegida para representarnos en el Senado que ha perdido la confianza hasta de aquellos que la propusieron? Abro el debate.

Enguany, arribem al 25 d’Abril renovats i reforçats. Des de les Corts Valencianes hem fet un esforç per compartir amb la ciutadania el nostre dia i per això, hem fet un programa d’actes que començà el passat divendres. Com molts de vostès sabran, l’Estatut d’Autonomia diu que la seu de les Corts Valencianes està en el Palau dels Borja. I a eixa família universal valenciana hem volgut dedicar els actes que estem fent amb motiu del 25 d’Abril. Volem que els Borja tornen a sa casa amb honors i que les valencianes i els valencians coneguen i reconeguen a una família que és seua, que és universal, que fou molt poderosa en l’època de major poder i esplendor del Regne de València i que, les enveges d’uns altres han fet que molts historiadors es dedicaren a estendre una llegenda negra per ocultar el poder i importància d’esta nissaga amb arrels a València, Xàtiva, Canals o Gandia.

Dit això, vull compartir unes reflexions de què és el 25 d’Abril de 2016. Enguany, la data històrica amb sabor a derrota és una data commemorativa que ens fa sentir orgullosos de ser valencianes i valencians i d’actuar com a tals. És un 25 d’Abril de victòries perquè és quasi després d’un any, és el primer 25 d’Abril del canvi polític al nostre territori. I en eixe període de temps, hem viscut moltes victòries. Ha guanyat el parlamentarisme, amb unes Corts actives on s’expressa l’activitat amb més iniciatives aprovades per unanimitat que mai.

Sembla que alguns, algunes, particulars o no, no volem que existisquen les Corts. I per això es dediquen a criticar si fem, si no fem, si es prenen unes decisions o unes altres, o simplement posen en qüestió qualsevol decisió per al funcionament de la cambra. Està clar que els sap molt greu que el parlament i el parlamentarisme funcione. Els sap greu que treballem i que donem resultats. Els sap greu que existisca una institució que simbolitza i exercix l’autogovern que ens atorga la democràcia i les lleis democràtiques. Però nosaltres no som d’eixe món, dels qui volen que tornem al 25 d’Abril de 1707. Nosaltres estem al 25 d’Abril de 2016 i anem a continuar treballant des del nostre autogovern pel nostre autogovern. Per la nostra gent.

A les Corts, però, estem orgullosos de representar i de treballar dia a dia per les ciutadanes i ciutadans de la nostra terra. D’eixes persones que han dipositat la seua confiança en els diputats i diputades dels cinc grups parlamentaris que conformen l’hemicicle. Estes dones i homes són els representants legítims de les valencianes i els valencians i treballen dia a dia per solucionar els seus problemes i per millorar la qualitat de vida del nostre poble.

Tenim molts reptes. Tenim molta faena i hem d’anar fent. Les Corts estan obertes a la ciutadania i als col·lectius que la representen. Estem rebent-los des de la Presidència i des dels grups parlamentaris per a escoltar i per a actuar. La transparència i el pluralisme s’ha instal·lat per a continuar en el dia a dia del parlamentarisme i per això anime als ciutadans i ciutadanes que vinguen a les Corts, que ens visiten, que coneguen què fem, quines som les nostres funcions i que participen. La senda de la recuperació social, econòmica, política, la refeta de la nostra autoestima com a poble, arribarà a bon port si la fem junts i juntes. I la voluntat d’estes Corts Valencianes és eixa, de fer eixe camí junt a la ciutadania.

Joan Francesc Mira ha estat sempre un home de profundes reflexions però també d’accions amples. Sempre ha estat mirant més lluny: analitzant, suggerint, persuadint, però actuant pel País.

En els darrers vint anys al nostre País Valencià, i 24 al Cap i Casal, la dreta centralista ha fet tot el possible per anul·lar-nos com a poble. En aquells moments de greu dificultat quan el concepte de País Valencià i el de nacionalisme valencià estava pràcticament liquidat, Joan Francesc Mira era allà: caminant entre la pols, embrutant-se.

Esta setmana, a l’Ajuntament de València s’han llegit els versos d’Estellés al Saló de Cristall i al Palau de la Música -al mateix lloc on fa deu anys es va (ens vàrem) tancar el Col·lectiu Ovidi Montllor- s’ha iniciat la Gala de Premis Ovidi a la Música en Valencià.

Les institucions valencianes també s’estan reeditant. S’estan fent correccions, concrecions i canvis. El camí, però, és llarg i no hem de deixar-nos portar per les urgències del moment. El valencianisme ara prospera, suma, uneix i governa. Hui a casa nostra i prompte a Madrid on el valencianisme tindrà un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats amb Joan Baldoví com a protagonista. I aquesta és només la primera edició.

Joan Francesc Mira ha estat sempre un home de profundes reflexions però també d’accions amples. Sempre ha estat mirant més lluny: analitzant, suggerint, persuadint, però actuant pel País.

En els darrers vint anys al nostre País Valencià, i 24 al Cap i Casal, la dreta centralista ha fet tot el possible per anul·lar-nos com a poble. En aquells moments de greu dificultat quan el concepte de País Valencià i el de nacionalisme valencià estava pràcticament liquidat, Joan Francesc Mira era allà: caminant entre la pols, embrutant-se. Esta setmana, a l’Ajuntament de València s’han llegit els versos d’Estellés al Saló de Cristall i al Palau de la Música -al mateix lloc on fa deu anys es va (ens vàrem) tancar el Col·lectiu Ovidi Montllor- s’ha iniciat la Gala de Premis Ovidi a la Música en Valencià.

Les institucions valencianes també s’estan reeditant. S’estan fent correccions, concrecions i canvis. El camí, però, és llarg i no hem de deixar-nos portar per les urgències del moment. El valencianisme ara prospera, suma, uneix i governa. Hui a casa nostra i prompte a Madrid on el valencianisme tindrà un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats amb Joan Baldoví com a protagonista. I aquesta és només la primera edició.