Sense pressupostos no hi ha referèndum, com si aquests calguessin per fer-lo. Hem donat la raó al govern. De nou, teníem l'oportunitat de capgirar la situació però aquesta vegada hem optat per no fer-ho

Finalment el sí a l'aprovació dels pressupostos s'ha imposat amb claredat al sí de la CUP Crida Constituent. La militància ha decidit i la qüestió és inapel·lable. La voluntat d'aquestes reflexions no és més que compartir la preocupació per les conseqüències de la decisió. La situació era enormement complexa i, malgrat ser fruit del xantatge convergent i la vergonyosa inhibició d'ERC, en aquest jardinet ens hi vam posar solets. Quan ens vam plantar davant el 'Mas o Març' vam errar en la sortida. La presidència alternativa a Mas havia de servir per moure el taulell, no per canviar un convergent per un altre. Malgrat tot, allò va fer palès que l'hegemonia convergent no tenia una salut de ferro, sinó que més aviat estava tocada.

El no als pressupostos del 2016 va permetre sacsejar el taulell i canviar el rumb de la partida. La celebració d'un referèndum d'autodeterminació, objecte de crítica ferotge i de mofa per a molts, s'ha acabat imposant com a l'única sortida a l'atzucac democràtic en el qual es troba el “procés”. La qüestió de confiança de Puigdemont, plantejada com un desafiament i una humiliació a la CUP, va tenir l'efecte contrari: el govern va assumir el referèndum i aquest ha passat a ser l'objectiu de la legislatura, un resultat que havia quedat enterbolit per una majoria no absoluta del 27-S de difícil interpretació. Malgrat tot, la qüestió dels pressupostos no estava resolta i el govern ha utilitzat el referèndum com a element de xantatge per assegurar la seva aprovació. Que el referèndum hagi estat moneda de canvi d'uns pressupostos autonòmics diu molt del compromís del govern i de la seva intenció de materialitzar-lo. De fet, les dues grans incògnites segueixen estant sobre la taula: com es farà un referèndum amb l'estat en contra sense repetir un 9N? En cas de guanyar el sí, com s'executarà el mandat? Ara com ara no hi ha respostes i, de fet, el més calent sembla encara a l'aigüera. A vuit mesos vista, això no hauria de ser preocupant, hauria de ser motiu d'alarma.

S'han dit moltes coses a favor i en contra dels pressupostos, però el cert és que el motiu per aprovar-los ha estat un: fer possible el referèndum i deixar sense excuses a Junts pel Sí per no fer-lo. Així s'ha traduït, de fet, en el propi anunci de la decisió: sí condicional (algun dia deixarem d'adjectivar les coses per autojustificar-nos...). A parer meu això planteja alguns errors de partida que no ens haurien d'haver passat per alt col·lectivament. El principal, que la decisió i la justificació accepten el marc imposat pel govern: sense pressupostos no hi ha referèndum, com si aquests calguessin per fer-lo. Hem donat la raó al govern. De nou, teníem l'oportunitat de capgirar la situació però aquesta vegada hem optat per no fer-ho.

El xantatge del govern podria haver tingut com a resposta el plantejament d'un repte polític que desbordés els termes en els quals s'havia plantejat. Calia trencar el seu marc polític i situar-los a ells en la disjuntiva real: només el president pot convocar eleccions; d'ell i de ningú més depèn signar el decret de convocatòria d'eleccions autonòmiques o, per contra, el de convocatòria del referèndum. I això no té, ni ha tingut mai, res a veure amb els pressupostos. El sí als comptes, però, renuncia a plantejar la qüestió en aquests termes i, de fet, dóna molt més oxigen al govern del què podria semblar a priori. El cert és que la celebració del referèndum no és cap condició per aprovar els pressupostos. En dues setmanes els comptes estaran aprovats i el referèndum no s'haurà ni convocat, ni per descomptat celebrat. Quina és exactament la condició? Cap ni una.

Amb els pressupostos aprovats el govern pot desplegar la seva agenda política sense problemes. Per a l'aprovació de lleis al Parlament ja ha demostrat en nombroses ocasions que no necessita per a res a la CUP, ans al contrari, se la treu de sobre. En qüestions de classe la geometria variable fa meravelles, com amb les votacions sobre Barcelona World o els concerts a l'Opus Dei. Davant d'això, quin element de pressió li queda a la CUP en l'àmbit parlamentari? Cap. Aquest és el principal error en clau independentista. Junts pel Sí té via lliure per governar el 2017 amb uns pressupostos ja concebuts per ser prorrogats l'any 2018, quelcom que reforça amb el caràcter de llei òmnibus que suposa la llei d'acompanyament. El govern ja no necessita per a res els 10 diputats de la CUP per estirar la legislatura fins a principis del 2019. Però si alguna cosa tenen clara és que no pensen assumir la culpa de tot. A partir d'aquí ja s'albira la nova pantalla: la data i la pregunta (déjà vu, oi?).

Al final, la renúncia ideològica i el sacrifici social esdevenen un harakiri polític per a l'Esquerra Independentista, i tot plegat per poc o res. Tant de bo m'equivoqui de dalt a baix, però ara per ara que ningú demani combregar amb rodes de molí. Com vam dir quan alguns van anar a suplicar un acord a l'estat, us esperem a l'andana.

L''exposició' la tenim realment a molts edificis i carrers de la ciutat i del país, on restes de simbologia feixista romanen amb més o menys soroll

Aquests dies, amb la polèmica en portada i els ànims escalfats, s'ha pogut reflexionar poc –o gens– sobre l'exposició «Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà», que l'Ajuntament de Barcelona ha inaugurat aquesta setmana al Centre Cultural del Born. Es tracta d'una exposició que té com a objectiu denunciar la impunitat del franquisme no només durant la dictadura, sinó també –i sobretot– durant el règim constitucional que anomenen democràcia. Les polèmiques estàtues, una de Franco sobre un cavall i la de la Victòria, no estan escollides a l'atzar.

L'una, va estar al Castell de Montuïc fins el 2008 l'altra va romandre al Cinc D'oros, ni més ni menys que a l'encreuament del Passeig de Gràcia amb Diagonal, coronant un obelisc fàl·lic de dimensions gens menyspreables, fins l'any 2011. L'exposició la tenim realment a molts edificis i carrers de la ciutat i del país, on restes de simbologia feixista romanen amb més o menys soroll. És aquesta (in)explicable permanència en el temps de la simbologia feixista la que hauria d'haver generat polèmica i omplir xarxes i titulars.

Si alguna cosa ens ha deixat clara la polèmica és que les ferides no estan tancades i que les noves generacions no ignoren el què va passar. Però també ens recorda que la dictadura mai no ha passat comptes amb la història, ni amb les víctimes de la guerra i d'una repressió, la franquista, que no va acabar ni el 75 ni el 78.

Si pensem en els canvis de règims arreu del món, sovint ens vénen al cap imatges d'estàtues tombades, murs enderrocats, monuments atacats, però aquí no. A l'Estat espanyol, i també a Barcelona, la simbologia del règim feixista que va sembrar el terror ha perdurat durant 40 anys, i ho ha fet perquè senzillament, la transició no va suposar cap ruptura al respecte.

Els grans terratinents que van acumular la riquesa confiscant als qui van perdre la guerra ocupen ara els llocs principals dels consells d'administració, un ministre franquista va fundar el partit que avui governa a Espanya, els alts càrrecs ministerials, que no canvien governi qui governi, sembla que hagin heretat el càrrec per pur llinatge, i la monarquia segueix intacta per ordre i gràcia del Caudillo.

Els símbols són això, símbols: representacions que, en aquest cas, ens recorden que el vell règim segueix aquí i no ha marxat. I potser és també això el què molesta a molta gent, especialment a aquells que van participar d'aquella farsa per convicció, covardia o por insuperable. Ens han posat un mirall al davant i hem vist 40 anys d'impunitat des de la mort al llit del dictador, però lluny d'esmenar els errors amb humilitat, hem preferit estomacar-nos per un ninot decapitat.

I sí, això és tot.

La 'exposición' la tenemos realmente en muchos edificios y calles de la ciudad y del país, donde restos de simbología fascista permanecen con más o menos ruido.

Estos días, con la polémica en las portadas y los ánimos calentados, se ha podido reflexionar poco –o nada– sobre la exposición «Franco, Victoria, República. Impunidad y espacio urbano», que el Ayuntamiento de Barcelona ha inaugurado esta semana en el Centro Cultural del Born. Se trata de una exposición que tiene como objetivo denunciar la impunidad del franquismo no sólo durante la dictadura, sino también –y sobre todo– durante el régimen constitucional que llaman democracia. Las polémicas estatuas, una de Franco sobre un caballo y la de la Victoria, no están escogidas al azar.

Una, estuvo en el Castillo de Montuïc hasta 2008 la otra permaneció en Cinco De oros, ni más ni menos que en el cruce del Paseo de Gracia con Diagonal, coronando un obelisco fálico de dimensiones nada despreciables, hasta el año 2011. La exposición, la tenemos realmente en muchos edificios y calles de la ciudad y del país, donde restos de simbología fascista permanecen con más o menos ruido. Es esta (in)explicable permanencia en el tiempo de la simbología fascista la que debería haber generado polémica y llenar redes y titulares.

Si algo nos ha dejado clara la polémica es que las heridas no están cerradas y que las nuevas generaciones no ignoran lo que pasó. Pero también nos recuerda que la dictadura nunca ha pasado cuentas con la historia, ni con las víctimas de la guerra y de una represión, la franquista, que no terminó ni el 75 ni el 78.

Si pensamos en los cambios de regímenes en el mundo, a menudo nos vienen a la cabeza imágenes de estatuas tumbadas, muros derribados, monumentos atacados, pero aquí no. En España, y también en Barcelona, la simbología del régimen fascista que sembró el terror ha perdurado durante 40 años, y lo ha hecho porque sencillamente, la transición no supuso ninguna ruptura al respecto.

Los terratenientes que acumularon la riqueza confiscando los que perdieron la guerra ocupan ahora los sitios principales de los consejos de administración, un ministro franquista fundó el partido que hoy gobierna en España, los altos cargos ministeriales, que no cambian gobierne quien gobierne, parece que hayan heredado el cargo por puro linaje, y la monarquía sigue intacta por orden y gracia del Caudillo.

Los símbolos son eso, símbolos: representaciones que, en este caso, nos recuerdan que el viejo régimen sigue ahí y no se ha ido. Y quizás es también esto lo que molesta a mucha gente, especialmente a aquellos que participaron de aquella farsa por convicción, cobardía o miedo insuperable. Nos han puesto un espejo delante y hemos visto 40 años de impunidad desde la muerte en la cama del dictador, pero lejos de subsanar los errores con humildad, hemos preferido vapulear hacernos para un muñeco decapitado.

Y sí, eso es todo.

"No es tracta simplement que construïm una república sense fam, és que hem de posar solució a aquesta situació amb o sense república, amb o sense procés, amb o sense independència amb la llei a la mà, o sense", assegura el membre del secretariat nacional de la CUP

El Pla de Xoc no és una moneda de canvi de cap investidura. De fet, no és ni tan sols un element sobre la base del qual tancar un acord cap a la República Catalana. De fet, el Pla de Xoc és un concepte abstracte que cal omplir de mesures concretes per posar fil a l'agulla a la lluita contra l'emergència social que viu el país. No es tracta que Junts pel Sí i la CUP facin un poti-poti de programes electorals, ni tan sols que mirem si el resultat s'assembla més al d'uns o al dels altres. El Pla de Xoc (sí, en majúscules), ha de ser un instrument que posi en marxa tots els mecanismes i recursos jurídics, polítics, econòmics i humans del Govern i del conjunt de les administracions públiques de Catalunya per posa fre a la sagnia i al patiment que causa la situació d'empobriment generalitzat d'àmplies capes de les classes populars catalanes. I han de ser mesures concretes d'aplicació immediata perquè tinguin un efecte immediat. Perquè el fred, la gana, la malnutrició, la salut o l'educació no és que tinguin pressa, és que estan en emergència. I no es tracta simplement que construïm una república sense fam, és que hem de posar solució a aquesta situació amb o sense república, amb o sense procés, amb o sense independència amb la llei a la mà, o sense.

Qui vegi en el Pla de Xoc un carmelet enverinat perquè la CUP s'empassi una investidura, s'equivoca. En primer lloc, perquè no som aquí per jugar amb carmelets sinó per garantir un procés d'alliberament nacional i de transformació social basat en la recuperació de les Sobiranies que permeti canviar les condicions materials de vida de les classes populars, de les que voten a la CUP i les que no, de les independentistes i de les que no ho són. I en segon lloc, s'equivoca perquè aquest verí no seria subministrat a la CUP, o no només, sinó que ho seria a la majoria empobrida de Catalunya. Perquè al cap i a la fi, la CUP no deixa de ser un instrument per a la lluita política de l'Esquerra Independentista i la Unitat Popular, i aquest pot néixer, morir o transformar-se, però la classe obrera, les masses empobrides, són qui patiran els efectes de la no execució del Pla de Xoc. De fet, el Pla de Xoc s'ha d'aplicar fins i tot si hi ha eleccions al març. Això no va de partits, negociacions ni programes. Va de garantir uns mínims de subsistència en pa, sostre, salut i escalfor.

I si no s'està disposat a entendre que és una qüestió humanitària, ni tan sols revolucionària, no cal que parlem ni del Què, ni del Com, ni del Quan d'això que anomenem Procés. I el més calent és a l'aigüera! I el Qui? Pregunteu-vos per què hem d'aplicar mesures de xoc i excepció i tindreu la resposta de si podem posar-hi al mateix al capdavant. Artur Mas? Ni de broma.

"No se trata simplemente de que construyamos una república sin hambre, es que tenemos que poner solución a esta situación con o sin república, con o sin proceso, con o sin independencia con la ley en la mano, o sin ella", asegura el miembro del secretariado nacional de la CUP

El Plan de Choque no es una moneda de cambio de ninguna investidura. De hecho, no es ni siquiera un elemento en base al cual cerrar un acuerdo hacia la República Catalana. De hecho, el Plan de Choque es un concepto abstracto que hay que llenar de medidas concretas para poner manos a la obra a la lucha contra la emergencia social que vive el país. No se trata de que Junts pel Sí y la CUP hagan un revoltijo de programas electorales, ni siquiera que miremos si el resultado se parece más al de unos o al de otros. El Plan de Choque (sí, en mayúsculas), debe ser un instrumento que ponga en marcha todos los mecanismos y recursos jurídicos, políticos, económicos y humanos del Govern y del conjunto de las administraciones públicas de Catalunya para poner freno a la sangría y el sufrimiento que causa la situación de empobrecimiento generalizado de amplias capas de las clases populares catalanas. Y deben ser medidas concretas de aplicación inmediata para que tengan un efecto inmediato. Porque el frío, el hambre, la malnutrición, la salud o la educación no es que tengan prisa, es que están en emergencia. Y no se trata simplemente de que construyamos una república sin hambre, es que tenemos que poner solución a esta situación con o sin república, con o sin procés, con o sin independencia con la ley en la mano, o sin ella.

Quien vea en el Plan de Choque un caramelo envenenado para que la CUP se trague una investidura, se equivoca. En primer lugar, porque no estamos aquí para jugar con caramelos sino para garantizar un proceso de liberación nacional y de transformación social basado en la recuperación de las Soberanías que permita cambiar las condiciones materiales de vida de las clases populares, de las que votan a la CUP y las que no, de las independentistas y de las que no lo son. Y en segundo lugar, se equivoca porque este veneno no sería suministrado a la CUP, o no sólo, sino que lo sería en la mayoría empobrecida de Catalunya. Porque al fin y al cabo, la CUP no deja de ser un instrumento para la lucha política de la Esquerra Independentista y la unidad popular, y éste puede nacer, morir o transformarse, pero la clase obrera, las masas empobrecidas, son quienes sufrirán los efectos de la no ejecución del Plan de Choque. De hecho, el Plan de Choque se aplicará incluso si hay elecciones en marzo. Esto no va de partidos, negociaciones ni programas. Va de garantizar unos mínimos de subsistencia en pan, techo, salud y calor.

Y si no se está dispuesto a entender que es una cuestión humanitaria, ni siquiera revolucionaria, no hace falta que hablemos ni del Qué, ni del Cómo, ni del Cuándo de eso que llamamos Procés. ¡Y todo está por hacer! ¿Y el Quién? Preguntaos por qué tenemos que aplicar medidas de choque y excepción y tendréis la respuesta de si podemos poner al mismo a la cabeza. ¿Artur Mas? Ni en broma.

"A dia d'avui a Catalunya es viu una confrontació vers el(s) poder(s) i entre els poders. En bona part, assistim a la implosió del tancament en fals que va suposar la transició i l’olla a pressió de la constitució", assegura el membre del secretariat nacional de la CUP

I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida.

Miquel Martí i Pol

El procés, o més aviat el processisme, ha tingut un efecte narcòtic sobre el debat polític, fent desaparèixer els matisos i, fins i tot, la confrontació ideològica tant evident com necessària. Aquesta voluntat narcòtica, quirúrgicament dissenyada als despatxos convergents i aplicada pel seu aparell mediàtic i propagandístic (públic i privat), pretén amagar una qüestió central en política: el poder. Com en tot estat, també en un de potencial naixement, les relacions de poder intrínseques al mateix són qüestió central. I és aquí on podem cercar resposta a alguns dels interrogants que planen sobre la situació política del procés.

A dia d'avui a Catalunya es viu una confrontació vers el(s) poder(s) i entre els poders. En bona part, assistim a la implosió del tancament en fals que va suposar la transició i l’olla a pressió de la constitució. D'una banda, la relació centre/perifèria, ha entrat en una fase de profunda contradicció de difícil solució. Probablement, només un referèndum amb ple reconeixement de l'estat i la comunitat internacional podria posar-hi remei de manera pacífica, i evitar la via unilateral necessàriament conflictiva i incerta, però inevitable a dia d’avui. Deixant de banda la reconfiguració del règim polític del 78 a l'estat, que poques solucions aporta i aportarà a la qüestió nacional, l'altre principal element de confrontació és el poder a Catalunya.

La caiguda del Pujolisme com a sistema de poder i com a hegemonia convergent que ha dominat durant dècades políticament i sociològicament bona part del panorama polític, s'ha precipitat els darrers temps, i ha obert noves escletxes en les relacions de poder a Catalunya. D’una banda, la successió de Pujol cap a Artur Mas s’ha vist escapçada en la línia de successió cap a Oriol Pujol, tocat pel cas de les ITV i tacat pels negocis foscos de la família. De l’altra, el pes de CDC ha anat minvant eleccions rere eleccions. La davallada de 2012 va ser un terratrèmol de mala digestió, quan aspiraven a la majoria absoluta, que va obligar a la direcció convergent a seguir la inèrcia brutal de les mobilitzacions independentistes. Amb habilitat, i en ocasions amb riscs notables (9N), Mas va aconseguir sotmetre a ERC, presa del pànic de ser considerada culpable del “descarrilament” del procés. Malgrat això, a dia d’avui el món convergent passa pel pitjor moment parlamentari amb només 29 diputats propis.

Som on som.- El novembre de 2012 les eleccions al Parlament donaven un mandat popular clar de realitzar una consulta sobre el futur polític de Catalunya. El 9 de novembre de 2014 la consulta els 2.300.000 votants amb un 80,76% favorable a l'estat independent. Aleshores tocava tornar a posar les urnes, però aquesta vegada per celebrar el plebiscit mitjançant unes eleccions al Parlament, per esquivar el bloqueig de l'estat. L'aleshores president, però, no les va convocar, ja que exigia que tothom acceptés les seves condicions, en particular una llista única amb ell com a candidat indiscutible. Mesos després, en un exercici de processisme en estat pur, Mas anunciava el 27 de setembre com a data per a les eleccions plebiscitàries. Amb aquesta data límit, va ser com, reunits a Palau amb ERC, la CUP i la presència d'Òmnium i l'ANC, Artur Mas va imposar a ERC la llista de Junts pel Sí. Un clima de pressió desbocada per part de tots els tentacles convergents contra ERC havia aplanat el camí prèviament. El resultat, conegut, va donar una majoria en escons però que va quedar-se a les portes del 50% desitjat i, el més rellevant, que JxSí no va obtenir majoria suficient per imposar el seu candidat.

En la recta final de la campanya els estrategs de CDC van fixar-se l'objectiu d’una majoria absoluta que, com era previsible no van assolir i va passar el què volien evitar: la investidura depenia de la CUP, que ja havia negat amb rotunditat aquesta possibilitat, quelcom que es va confirmar en la doble votació en l'intent d'investidura d'Artur Mas. A dia d’avui, sembla que la situació es troba bloquejada per escull de la investidura, quelcom que no és del tot cert. Malgrat tot, els agents implicats no abandonen el discurs de que l’acord és possible, si bé sovint sona més a retòrica que a realitat, quan hi ha qui exigeix ja eleccions anticipades.

Els sorolls ofeguen les paraules.- En aquest escenari, un conclave de JxSí a Poblet (sempre el retòric simbolisme èpic...) va prendre el pols intern a la coalició. De què es va parlar ens ho podem imaginar, què es va acordar no ho sabem, però quina ha estat la línia adoptada per CDC és clara. L'han evidenciat Mas-Colell i Homs. Hi ha qui vol vendre en aquests moviments com una possible disputa de sectors, però el cert és que ens trobem davant d'una revolta del propi Estat Major, del Pinyol, la guàrdia pretoriana d'Artur Mas. Hi ha avui dos elements relativament nous: la reaparició de David Madí i la decisió CDC de jugar al doble o res. La primera té poca importància pel fons però no per la forma, que passa perquè Mas i el seu equip prenguin el timó directament i no deixant-lo a un Camamilla Party que va ser tan eficaç amb ERC com està resultant inútil amb la CUP. El segon, posa sobre la taula una partida de cartes que es juga al doble o res.

CDC ha perdut poder, però no està disposada en cap cas a perdre'l tot, i per això la investidura de Mas és una condició sinequanon. La presidència permet a Mas continuar pilotant la nau i això inclou virar o ancorar-la. Aquest control l’ha dut on és, i ho fa prou evident el fet que ERC hagi deixat clar que en cas d’eleccions anticipades no repetiran coalició amb CDC. Mas ja no té la clau del 27S però vol recuperar-la, i amb ella el poder absolut del govern amb una quantitat ingent de quadres crescuts a govern contra els quals ERC no podrà lluitar. Doble o res: o aconsegueixen la investidura a canvi de res, o van a eleccions anticipades.

Tot està per fer, i tot és possible.- Tot plegat no va (gaire) de procés, va de poder, de no perdre’n, de mantenir-lo, i de fer-ho a qualsevol preu. És per això que a dia d’avui tots els escenaris són possibles –desitjats o no-, des de l’acord d’investidura, a un canvi de timó en funció dels resultats del 20D a unes eleccions anticipades al març de 2016.

La propaganda convergent parla de les enormes cessions que ha fet CDC i JxSí a la CUP, que no n’hauria fet cap. La realitat és ben contrària. De moment només hi ha una declaració d’inici del procés, que estava al programa de JxSí, amb un annex que recull algunes de les propostes de la CUP. Declaració que el propi aparell convergent titlla de paper mullat si no hi ha investidura. Res més. L’estirabot de Mas-Colell contra les propostes de la CUP no eren per manca de pressupost sinó per ideologia (legítim, però no ho camuflem).

I la resta? Aquí rau la clau de volta: quines garanties ofereix CDC i Mas de seguir algun full de ruta acordat? La cançó deia que els tractats amb rostres pàl·lids són paper mullat, les amenaces al respecte de CDC ho confirmen, i els antecedents dels incompliments de l’acord amb ERC de l’anterior legislatura ho certifiquen. I és per això que la Declaració de Ruptura es va votar abans del debat d’investidura: era la única garantia d’aprovar-la i, per tant, dotar el procés d’un full de ruta clar amb l’aval d’una majoria democràtica inqüestionable.

Probablement rere el debat entorn la investidura i Artur Mas s’hi amaga quelcom més important, i és si aquí tothom juga a la mateixa partida. Si el què hi ha sobre la taula és la confrontació amb el poder de l’estat per assolir la ruptura democràtica que suposa la independència, o si el què estem és en un joc d’escacs sobre les relacions de poder a Catalunya. Segurament tothom juga a totes dues coses. El dubte és si tothom té clar que la ruptura amb l’estat és necessària, o si hi ha qui està disposat a desactivar el procés si així garanteix la continuïtat al poder, si cal (neo)autonòmic.

"A día de hoy en Catalunya se vive una confrontación hacia (los) poder(es) y entre los poderes. En buena parte, asistimos a la implosión del cierre en falso que supuso la transición y la olla a presión de la constitución", asegura el miembro del secretariado nacional de la CUP

I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida.

Miquel Martí i Pol

El proceso, o más bien el processisme, ha tenido un efecto narcótico sobre el debate político, haciendo desaparecer los matices y, incluso, la confrontación ideológica tanto evidente como necesaria. Esta voluntad narcótica, quirúrgicamente diseñada en los despachos convergentes y aplicada por su aparato mediático y propagandístico (público y privado), pretende ocultar una cuestión central en política: el poder. Como en todo estado, también en uno de potencial nacimiento, las relaciones de poder intrínsecas al mismo son cuestión central. Y es aquí donde podemos buscar respuesta a algunos de los interrogantes que se ciernen sobre la situación política del proceso.

A día de hoy en Catalunya se vive una confrontación hacia (los) poder(es) y entre los poderes. En buena parte, asistimos a la implosión del cierre en falso que supuso la transición y la olla a presión de la constitución. Por un lado, la relación centro / periferia, ha entrado en una fase de profunda contradicción de difícil solución. Probablemente, sólo un referéndum con pleno reconocimiento del estado y la comunidad internacional podría poner remedio de manera pacífica, y evitar la vía unilateral necesariamente conflictiva e incierta, pero inevitable a día de hoy. Dejando de lado la reconfiguración del régimen político del 78 al estado, que pocas soluciones aporta y aportará a la cuestión nacional, el otro principal elemento de confrontación es el poder en Catalunya.

La caída del Pujolismo como sistema de poder y como hegemonía convergente que ha dominado durante décadas política y sociológicamente buena parte del panorama político, se ha precipitado los últimos tiempos, y ha abierto nuevas grietas en las relaciones de poder en Catalunya. Por un lado, la sucesión de Pujol hacia Artur Mas se ha visto descabezada en la línea de sucesión hacia Oriol Pujol, tocado por el caso de las ITV y manchado por los negocios oscuros de la familia. Por otro, el peso de CDC ha ido disminuyendo elecciones tras elecciones. El descenso de 2012 fue un terremoto de mala digestión, cuando aspiraban a la mayoría absoluta, que obligó a la dirección convergente a seguir la inercia brutal de las movilizaciones independentistas. Con habilidad, y en ocasiones con riesgos notables (9N), Mas consiguió someter a ERC, presa del pánico de ser considerada culpable del “descarrilamiento” del proceso. Sin embargo, a día de hoy el mundo convergente pasa por el peor momento parlamentario con sólo 29 diputados propios.

Estamos donde estamos.- En noviembre de 2012 las elecciones al Parlament daban un mandato popular claro de realizar una consulta sobre el futuro político de Catalunya. El 9 de noviembre de 2014 la consulta los 2.300.000 votantes con un 80,76% favorable al estado independiente. Entonces tocaba volver a poner las urnas, pero esta vez para celebrar el plebiscito mediante unas elecciones al Parlament, para esquivar el bloqueo del estado. El entonces presidente, pero, no las convocó, ya que exigía que todo el mundo aceptara sus condiciones, en particular una lista única con él como candidato indiscutible. Meses después, en un ejercicio de processisme en estado puro, Mas anunciaba el 27 de septiembre como fecha para las elecciones plebiscitarias. Con esta fecha límite, fue como, reunidos en Palau con ERC, la CUP y la presencia de Òmnium y el ANC, Artur Mas impuso a ERC la lista de Junts Pel Sí. Un clima de presión desbocada por parte de todos los tentáculos convergentes contra ERC había allanado el camino previamente. El resultado, conocido, dio una mayoría en escaños pero que se quedó a las puertas del 50% deseado y, lo más relevante, que JxSí no obtuvo mayoría suficiente para imponer su candidato.

En la recta final de la campaña los estrategas de CDC se fijaron el objetivo de una mayoría absoluta que, como era previsible no lograron y pasó lo que querían evitar: la investidura dependía de la CUP, que ya había negado con rotundidad esta posibilidad, algo que se confirmó en la doble votación en el intento de investidura de Artur Mas. A día de hoy, parece que la situación se encuentra bloqueada por escollo de la investidura, algo que no es del todo cierto. Sin embargo, los agentes implicados no abandonan el discurso de que el acuerdo es posible, si bien a menudo suena más a retórica que en realidad, cuando hay quien exige ya elecciones anticipadas.

Los ruidos ahogan las palabras.- En este escenario, un cónclave de JxSí en Poblet (siempre el retórico simbolismo épico ...) tomó el pulso interno en la coalición. De lo que se habló nos lo podemos imaginar, qué se acordó no lo sabemos, pero cuál ha sido la línea adoptada por CDC es clara. La han evidenciado Mas-Colell y Homs. Hay quien quiere vender en estos movimientos como una posible disputa de sectores, pero lo cierto es que nos encontramos ante una revuelta del propio Estado Mayor, del Pinyol, la guardia pretoniana de Artur Mas. Hay hoy dos elementos relativamente nuevos: la reaparición de David Madí, y la decisión CDC de jugar al doble o nada. La primera tiene poca importancia para el fondo pero no por la forma, que pasa por que Mas y su equipo tomen el timón directamente y no dejando a un Camamilla Party que hace ser tan eficaz con ERC como está resultando inútil con la CUP. El segundo, pone sobre la mesa una partida de cartas que se juega al doble o nada.

CDC ha perdido poder, pero no está dispuesta en ningún caso a perderlo todo, por lo que la investidura de Mas es una condición Sinequanon. La presidencia permite a Mas continuar pilotando la nave y eso incluye girar o anclarla. Este control le ha llevado donde está, y lo hace evidente el hecho de que ERC haya dejado claro que en caso de elecciones anticipadas no repetirán coalición con CDC. Pero ya no tiene la llave del 27S pero quiere recuperarla, y con ella el poder absoluto del gobierno con una cantidad ingente de cuadros crecidos a gobierno contra los que ERC no podrá luchar. Doble o nada: o alcanzan la investidura a cambio de nada, o van a elecciones anticipadas.

Todo está por hacer y todo es possible.- Todo ello no va (mucho) de proceso, va de poder, de no perder, de mantenerlo, y de hacerlo a cualquier precio. Es por ello que a día de hoy todos los escenarios son posibles -deseados o no-, desde el acuerdo de investidura, a un cambio de timón en función de los resultados del 20D a unas elecciones anticipadas en marzo de 2016.

La propaganda convergente habla de las enormes cesiones que ha hecho CDC y JxSí a la CUP, que no habría hecho ninguna. La realidad es bien contraria. De momento sólo hay una declaración de inicio del proceso, que estaba en el programa de JxSí, con un anexo que recoge algunas de las propuestas de la CUP. Declaración de que el propio aparato convergente tacha de papel mojado si no hay investidura. Nada más. El despropósito de Mas-Colell contra las propuestas de la CUP no eran por falta de presupuesto sino por ideología (legítimo, pero no lo camuflan).

¿Y el resto? Aquí radica la clave: ¿qué garantías ofrece CDC y Mas de seguir algún hoja de ruta acordado? La canción decía que los tratados con rostros pálidos son papel mojado, las amenazas al respecto de CDC lo confirman, y los antecedentes de los incumplimientos del acuerdo con ERC de la anterior legislatura lo certifican. Y es por eso que la Declaració de Ruptura se votó antes del debate de investidura: era la única garantía de aprobarla y, por tanto, dotar al proceso de una hoja de ruta clara con el aval de una mayoría democrática incuestionable.

Probablemente tras el debate en torno a la investidura y Artur Mas se esconde algo más importante, y es si aquí todo el mundo juega en la misma partida. Si lo que hay sobre la mesa es la confrontación con el poder del estado para lograr la ruptura democrática que supone la independencia, o si lo que estamos es en un juego de ajedrez sobre las relaciones de poder en Catalunya. Seguramente todo el mundo juega a ambas cosas. La duda es si todo el mundo tiene claro que la ruptura con el estado es necesaria, o si hay quien está dispuesto a desactivar el proceso si así garantiza la continuidad en el poder, si es necesario (neo) autonómico.