Ara fa exactament dos anys que el govern del Partit Popular va tancar Radiotelevisió valenciana, ho dic amb coneixement de causa perquè, com tants altres, vaig passar aquella llarga nit a la tele tractant d’evitar l’inevitable. A més d'alentir el tancament i d’abastar xifres d’audiència increïbles i poc comunes a aquell Canal 9 pervertit, del poquet que els treballadors aconseguirem va ser que alguns dels polítics, abans en l’oposició i ara al Consell, pogueren entrar a l’edifici de Burjassot i després al plató convertit en allò que mai havia sigut, la plaça pública on escoltar i ser escoltat sense cap tipus de censura. Una volta allí, es manifestaren amb tota llibertat en contra de la il·legalitat del tancament, de la barbaritat de silenciar la televisió de tots els valencians i de la injustícia que suposava furtar la faena als treballadors de RTVV.

Què ha passat en este temps perquè, si em permeten el símil cinematogràfic, s’hagen esvaït com llàgrimes en la pluja aquelles paraules dites no sols en el fragor d’aquella nit trista sinó també en nombroses converses i reunions posteriors amb molts dels polítics que ara governen o recolzen el Consell? Per què allò que serví i molt per a mobilitzar el vot i llevar la pesada llosa de vint anys de govern del Partit Popular ara no serveix per a res? On està el seu compromís polític, la seua credibilitat?

Les promeses incomplides i el tacticisme amagat en xifres econòmiques interessades només condueixen a la decepció del ciutadà i a la seua desafecció total de la vida política. ‘Ací hi ha material sensible’, va dir qui va ser president del Comité d’empresa, Vicent Mifsud. Ho va dir insistentment per tal d’evitar que la policia entrara al Control Central Tècnic aquella freda nit de Novembre d’ara fa dos anys. Eren les 2:37 minuts de la matinada. Va ser el primer i infructuós intent de tallar aquell lamentable espectacle en que havia esdevingut la decisió capritxosa d’Alberto Fabra. Unes hores i moltes abraçades, anècdotes i llàgrimes després, a les 12: 19 del divendres, 30 de Novembre, per fí arribava la foscor més absoluta.

Amb el pas del temps ho he entés tot. No es referia Vicent a aquells misteriosos cables que, suposadament, calia tallar per al ‘fundit a negre’ que Paco 'Telefunken', en un beneït i poc comú atac de dignitat, es negà a tallar per a passar de roí a heroi de la nit al dia. Quan parlava de material sensible es referia Mifsud als centenars de treballadors que lluitàvem, no sols pels nostres llocs de treball, pel nostre futur i el de les nostres famílies, sinó també per mantindre viva la flama d’un mitjà que, alliberat de tota manipulació, poguera servir per a vertebrar la nostra comunitat i dotar els valencians d’un referent comú on tots ens poguérem reconéixer. Encara som a temps.