"És l'hora de la responsabilitat de tothom sense excepció i tothom ha d'estar a l'alçada de les circumstàncies. Amb el conflicte difícilment arribarem a cap solució, però amb voluntat d'avançar tot és possible", reclama el portaveu municipal d’ERC a Barcelona

Ara fa tres mesos de la constitució de la Taula de Ciutat per a l'abordatge de la venda ambulant irregular al carrer, més coneguda com a Taula de Ciutat pel top manta. Tres mesos en els quals ha anat creixent la tensió a l'entorn d'aquest fenomen i tres mesos que han permès establir un marc de diàleg, intens i fluid, en dues sessions plenàries i moltes altres reunions per separat amb els diferents integrants de la mateixa.

La tensió creixent ha estat causa principalment a la gran atenció mediàtica que ha tingut el top manta, a l'acció reivindicativa i legítima de les entitats de drets humans i dels propis manters, a la pressió exercida també legítimament des del sector del comerç, a un cert malestar en el si de la Guàrdia Urbana i a un to elevat en la postura política dels diversos grups municipals fins al punt que el tema del top manta ha estat el que més debat ha generat, de llarg, en les comissions i plenaris municipals.

Però també, perquè no dir-ho, per una certa lentitud en la disposició de solucions per part del govern municipal i perquè el missatge que s'ha enviat durant els darrers mesos ha estat confús. Molts interessos, a vegades creuats, si bé tots legítims i que no he volgut oblidar a l'hora d'afrontar la presidència de la taula.

El passat 9 de març vam presentar a l'Ajuntament l'informe que he elaborat com a president de la Taula i que tenia un objectiu: emetre un missatge clar i amb la intenció ferma d'acordar amb el govern de la ciutat una sèrie de compromisos i accelerar al màxim la seva aplicació.

En primer lloc, el compromís clar de lluitar contra la venda de productes falsificats i il·legals. Un objectiu que ha de comptar amb la coresponsabilitat de totes les administracions, començant per interceptar l'entrada de mercaderia il·legal al port de Barcelona, seguint per avortar la venda de productes il·legals en els magatzems existents a l'àrea metropolitana i finalment evitant la venda de productes il·legals a peu de carrer, ja sigui en mantes o en botigues. Sembla una obvietat, però aquest ha de ser el primer estrat de la lluita, i la lluita contra la venda de producte il·legal cal centrar-la en la distribució del producte, en l'arrel del problema.

En segon lloc, cal el compromís d'abordar la situació de vulnerabilitat de gran part dels manters de la nostra ciutat. Una vulnerabilitat que ve determinada perquè 7 de cada 10 persones es troben en situació irregular, és a dir, sense papers. L'Ajuntament s'ha compromès a activar plans d'ocupació de 12 mesos adreçats a persones sense papers i residents a Barcelona abans de juliol de 2015. Això ens permet tancar un cens inicial d'actuació i considero que és una mesura molt encertada. Aquest nombre de plans pot ampliar-se amb la col·laboració de les entitats d'inserció socio-laboral i també dels diversos sectors econòmics de la ciutat. A més s'està treballant en la definició d'un projecte de cooperativa similar a la de ferrovellers creada en el mandat passat. I cal demanar aquí la voluntat i col·laboració dels manters per deixar l'activitat.

La presentació de l'informe tenia un objectiu que crec que era molt necessari: emetre un missatge clar i entenedor. L'Ajuntament de Barcelona té l'oportunitat de fer molt més del que mai s'ha fet per aportar solucions al fenomen del top manta. Més si tenim en compte les limitacions de l'àmbit competencial municipal. Ara bé, arribats a aquest punt és l'hora que tothom assumeixi com a propi el fet de la responsabilitat.

Responsabilitat per part del govern municipal d'aplicar amb celeritat les mesures socials proposades. Responsabilitat per part de les altres administracions per combatre de manera efectiva la venda de productes il·legals a tots els nivells. I també, responsabilitat de les entitats de drets humans i dels propis manters per facilitar l'accés als plans socials de l'ajuntament i no exposar-los a situacions que poden complicar la seva possible regularització i inserció en el mercat laboral, fet que es pot produir sense abandonar una reivindicació que avui segueix sent molt necessària, malauradament.

És l'hora de la responsabilitat de tothom sense excepció i tothom ha d'estar a l'alçada de les circumstàncies. Amb el conflicte difícilment arribarem a cap solució, però amb voluntat d'avançar tot és possible. No es tracta de perseguir a ningú, es tracta d'implicar-nos-hi tots! De buscar sortides, no conflictes. De perdre-hi una mica per guanyar-hi tots i avançar en la convivència a Barcelona.

És l'hora de passar de la voluntat de fer-ho, a fer-ho!

"Es la hora de la responsabilidad de todos sin excepción y todo el mundo debe estar a la altura de las circunstancias. Con el conflicto difícilmente llegaremos a ninguna solución, pero con voluntad de avanzar todo es posible", reclama el portavoz municipal de ERC en Barcelona

Hace tres meses de la constitución de la Mesa de Ciudad para el abordaje de la venta ambulante irregular en la calle, más conocida como Mesa de Ciudad por el top manta. Tres meses en los que ha ido creciendo la tensión en torno a este fenómeno y tres meses que han permitido establecer un marco de diálogo, intenso y fluido, en dos sesiones plenarias y muchas otras reuniones por separado con los diferentes integrantes de la misma.

La tensión creciente ha sido causa principalmente de la gran atención mediática que ha tenido el top manta, a la acción reivindicativa y legítima de las entidades de derechos humanos y de los propios manteros, a la presión ejercida también legítimamente desde el sector del comercio, a un cierto malestar en el seno de la Guardia Urbana y a un tono elevado en la postura política de los diversos grupos municipales hasta el punto de que el tema del top manta ha sido el que más debate ha generado, de largo, en las comisiones y plenos municipales.

Pero también, porque no decirlo, por una cierta lentitud en la disposición de soluciones por parte del gobierno municipal y que el mensaje que se ha enviado durante los últimos meses ha sido confuso. Muchos intereses, a veces cruzados, si bien todos legítimos y que no he querido olvidar a la hora de afrontar la presidencia de la mesa.

El pasado 9 de marzo presentamos al Ayuntamiento el informe que he elaborado como presidente de la Mesa y que tenía un objetivo: emitir un mensaje claro y con la intención firme de acordar con el gobierno de la ciudad una serie de compromisos y acelerar al máximo su aplicación.

En primer lugar, el compromiso claro de luchar contra la venta de productos falsificados e ilegales. Un objetivo que debe contar con la corresponsabilidad de todas las administraciones, empezando por interceptar la entrada de mercancía ilegal en el puerto de Barcelona, siguiendo por abortar la venta de productos ilegales en los almacenes existentes en el área metropolitana y finalmente evitando la venta de productos ilegales a pie de calle, ya sea en mantas o en tiendas. Parece una obviedad, pero este debe ser el primer estrato de la lucha, y la lucha contra la venta de producto ilegal hay que centrarla en la distribución del producto, en la raíz del problema.

En segundo lugar, es necesario el compromiso de abordar la situación de vulnerabilidad de gran parte de los manteros de nuestra ciudad. Una vulnerabilidad que viene determinada porque 7 de cada 10 personas se encuentran en situación irregular, es decir, sin papeles. El Ayuntamiento se ha comprometido a activar planes de empleo de 12 meses dirigidos a personas sin papeles y residentes en Barcelona antes de julio de 2015. Esto nos permite cerrar un censo inicial de actuación y considero que es una medida muy acertada. Este número de planes puede ampliarse con la colaboración de las entidades de inserción socio-laboral y también de los diversos sectores económicos de la ciudad. Además se está trabajando en la definición de un proyecto de cooperativa similar a la de chatarreros creada en el mandato pasado. Y hay que pedir aquí la voluntad y colaboración de los manteros para dejar la actividad.

La presentación del informe tenía un objetivo que creo que era muy necesario: emitir un mensaje claro y comprensible. El Ayuntamiento de Barcelona tiene la oportunidad de hacer mucho más de lo que jamás se ha hecho para aportar soluciones al fenómeno del top manta. Más si tenemos en cuenta las limitaciones del ámbito competencial municipal. Ahora bien, llegados a este punto es la hora que todo el mundo asuma como propio el hecho de la responsabilidad.

Responsabilidad por parte del gobierno municipal de aplicar con celeridad las medidas sociales propuestas. Responsabilidad por parte de las otras administraciones para combatir de manera efectiva la venta de productos ilegales a todos los niveles. Y también, responsabilidad de las entidades de derechos humanos y de los propios manteros para facilitar el acceso a los planes sociales del ayuntamiento y no exponerlos a situaciones que pueden complicar su posible regularización e inserción en el mercado laboral, lo que se puede producir sin abandonar una reivindicación que hoy sigue siendo muy necesaria, desgraciadamente.

Es la hora de la responsabilidad de todos sin excepción y todo el mundo debe estar a la altura de las circunstancias. Con el conflicto difícilmente llegaremos a ninguna solución, pero con voluntad de avanzar todo es posible. No se trata de perseguir a nadie, se trata de implicar a todos. De buscar salidas, no conflictos. De perder algo para ganar todos y avanzar en la convivencia en Barcelona.

¡Es la hora de pasar de la voluntad de hacerlo, a hacerlo!

"La realidad es que encontramos agentes de policía que esconden su enfermedad degenerativa para evitar el despido", explica el concejal de ERC en el Ayuntamiento de Barcelona

A menudo la burocracia administrativa y la falta de voluntad política para producir “cambios reales”, nos impide avanzar en el reconocimiento de los derechos. El caso que os expongo a continuación es un buen ejemplo:

Hace muchos años, tal vez demasiado, los agentes de policía que sufren alguna discapacidad sobrevenida o bien alguna enfermedad degenerativa, reivindican el derecho a poder trabajar en régimen de segunda actividad. Es decir, no son aptas para realizar acciones de calle pero sí pueden desarrollar muchas otras funciones en el cuerpo policial al que pertenecen, desde tareas administrativas en formación, planificación, etc. En cambio son obligados a abandonar el cuerpo a partir del momento en que se les reconoce el derecho a percibir una pensión.

Los cuerpos de la Guardia Urbana y los Bomberos de Barcelona no son una excepción. Pese a que hay iniciativas aprobadas desde el 2014, a día de hoy todavía no se ha planteado ni siquiera estudiar una solución. La excusa del Ayuntamiento ha sido el artículo 67 del Estatuto Básico de los Empleados Públicos que dice que la jubilación de un funcionario puede ser, entre otros, por la declaración de incapacidad permanente para el ejercicio de las funciones propias de su cuerpo o escala, o por el reconocimiento de una pensión de incapacidad permanente, absoluta o total.

Desgraciadamente obvian el artículo 14 del mismo estatuto que reconoce el derecho al trabajo de personas con discapacidad, el artículo 27 de la Convención de la ONU que reconoce el mismo derecho en las discapacidades sobrevenidas, la Ley 27/2011 que clarifica la compatibilidad percibir una pensión con otras actividades profesionales, los informes del Defensor del Pueblo de la Generalitat y de la Síndica de Barcelona, el informe del CERMI y del Comité de la ONU que recoge los incumplimientos en materia de derechos de las personas con discapacidad por parte del ayuntamiento de Barcelona entre otros, varias sentencias judiciales y la no adaptación del Reglamento de la Guardia Urbana a la Convención sobre el Derecho de las Personas con Discapacidad.

Como se puede comprobar, no hacen falta muchos argumentos más para poder, de una vez por todas, acabar con un acto de injusticia social. Sólo depende de la voluntad política para abordar esta cuestión. Voluntad para reconocer el derecho al trabajo y para respetar la dignidad de las personas. En casos así siento vergüenza de representar una institución que no respeta los valores básicos de los que hace bandera.

La realidad es que desde la inspección médica ofrecen la opción de trabajar a cambio de una alta voluntaria que les haría perder la pensión a la que tienen todo el derecho. La realidad es que encontramos agentes de policía que esconden su enfermedad degenerativa para evitar el despido. La realidad es que esta negación del derecho al trabajo implica, muchas veces, un drama humano, personal y familiar.

El Ayuntamiento de Barcelona debe actuar y dejar de mirar hacia otro lado. La nueva política debe significar compromiso y voluntad de cambio. Si esta nueva política va acompañada de las excusas burocráticas de siempre, para no sentar un precedente, no es representativa de ningún cambio.

"La realitat és que trobem agents de policia que amaguen la seva malaltia degenerativa per tal d’evitar l’acomiadament", explica el regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona

Sovint la burocràcia administrativa i la manca de voluntat política per a produir “canvis reals”, ens impedeix avançar en el reconeixement dels drets. El cas que us exposo tot seguit és un bon exemple:

Fa molts anys, potser massa, els agents de policies que pateixen alguna discapacitat sobrevinguda o bé alguna malaltia degenerativa, reivindiquen el dret a poder treballar en règim de segona activitat. És a dir, no són aptes per a realitzar accions de carrer però sí que poden desenvolupar moltes altres funcions en el cos policial al qual pertanyen, des de tasques administratives a formació, planificació, etc. En canvi són obligats a abandonar el cos a partir del moment en que se’ls reconeix el dret a percebre una pensió.

Els cossos de la Guàrdia Urbana i els Bombers de Barcelona no en són una excepció. Malgrat hi ha iniciatives aprovades des del 2014, a hores d’ara encara no s’ha plantejat ni tan sols estudiar una solució. L’excusa de l’Ajuntament ha estat l’article 67 de l’Estatut Bàsic dels Empleats Públics que diu que la jubilació d’un funcionari pot ser, entre d’altres, per la declaració d’incapacitat permanent per a l’exercici de les funcions pròpies del seu cos o escala, o pel reconeixement d’una pensió d’incapacitat permanent, absoluta o total.

Malauradament obvien l’article 14 del mateix estatut que reconeix el dret al treball de persones amb discapacitat, l’article 27 de la Convenció de l’ONU que reconeix el mateix dret en les discapacitats sobrevingudes, la Llei 27/2011 que clarifica la compatibilitat de percebre una pensió amb altres activitats professionals, els informes del Síndic de Greuges de la Generalitat i de la Síndica de Barcelona, l’informe del CERMI i del Comité de la ONU que recull els incompliments en matèria de drets de les persones amb discapacitat per part de l’ajuntament de Barcelona entre d’altres, diverses sentències judicials i la no adaptació del Reglament de la Guàrdia Urbana a la Convenció sobre el Dret de les Persones amb Discapacitat.

Com es pot comprovar, no fan falta gaires arguments més per a poder, d’una vegada per totes, acabar amb un acte d’injustícia social. Només depèn de la voluntat política per abordar aquesta qüestió. Voluntat per reconèixer el dret al treball i per respectar la dignitat de les persones. En casos així sento vergonya de representar una institució que no respecta els valors bàsics dels quals en fa bandera.

La realitat és que des de la inspecció mèdica ofereixen l’opció de treballar a canvi d’una alta voluntària que els faria perdre la pensió a la qual hi tenen tot el dret. La realitat és que trobem agents de policia que amaguen la seva malaltia degenerativa per tal d’evitar l’acomiadament. La realitat és que aquesta negació del dret al treball implica, molts cops, un drama humà, personal i familiar.

L'Ajuntament de Barcelona ha d'actuar i deixar de mirar cap a una altra banda. La nova política ha de significar compromís i voluntat de canvi. Si aquesta nova política va acompanyada de les excuses burocràtiques de sempre, per tal de no assentar un precedent, no és representativa de cap canvi.

Se habla mucho de los manteros en Barcelona, demasiado. Desde el pasado verano este tema ha sido un instrumento para desgastar al gobierno de la ciudad y también a la Guàrdia Urbana. Al final, sin embargo, todos se han desgastado con este uso instrumentalizado de una problemática social que afecta tanto a comerciantes, como a manteros, policía municipal y vecinos.

¿Qué es un mantero? Para algunas personas, un mantero es alguien a quien comprar productos de baja calidad y con quien puede regatear. Para otros es una amenaza y un problema para el comercio de la ciudad, o bien un aprovechado, un superviviente o una persona con necesidades sociales. Y en el peor de los casos es alguien a quien deberíamos echar del país porque se aprovecha de una serie de derechos en detrimento de las personas “de aquí”.

Se habla mucho de los manteros en Barcelona, demasiado. Desde el pasado verano este tema ha sido un instrumento para desgastar al gobierno de la ciudad y también a la Guàrdia Urbana. Al final, sin embargo, todos se han desgastado con este uso instrumentalizado de una problemática social que afecta tanto a comerciantes, como a manteros, policía municipal y vecinos.

Debemos ser conscientes del recorrido que hacen estas personas que vienen de la África subsahariana huyendo de la miseria. A menudo lo hacen en pateras, dejando su destino en manos de las mafias que gestionan el tráfico de personas. Lo que es evidente es que casi nadie abandona su país a no ser que sea por necesidad. Algunos lo hacen huyendo de la guerra y otros de la pobreza. Desgraciadamente, cuando llegan a la tierra prometida las oportunidades no vienen solas y el hecho de no disponer de una situación regularizada les impide poder acceder a un contrato de trabajo.

Las mantas en la calle no benefician a nadie. Perjudican al comercio de nuestra ciudad, que paga sus impuestos, sufre la crisis como todos y no entiende el mensaje que se ha emitido desde el Ajuntament de Barcelona, equivocadamente, de ser permisivos. Perjudican a la Guàrdia Urbana porque trabajan bajo presión mediática. Perjudican a la ciudad y al buen uso del espacio público, un espacio que es de la ciudadanía y que nadie debe ocupar para realizar actividades ilícitas. Pero tampoco benefician a los manteros, ya que esta actividad que realizan les expone a las sanciones, las penas e incluso la expulsión, al mismo tiempo que les impide desarrollarse profesionalmente.

Aunque llevamos desde el verano insistiendo, finalmente el Ajuntament ha constituido una Mesa de ciudad – a propuesta de ERC – para abordar esta problemática. Una mesa donde están invitados todos los agentes implicados. Se trata de una experiencia pionera para abordar la cuestión de la venta ambulante irregular como no se había hecho hasta ahora pese a que esta problemática existe desde los 80. Los nuevos enfoques levantan polémicas a veces, y es cierto que no todos los que estaban invitados acudieron. Pero como presidente de la Mesa me comprometo a mantener el diálogo con todos, incluso con aquellos que legítimamente han tomado la decisión de no asistir de entrada. Debemos priorizar el diálogo, la seriedad y el rigor para abordar esta cuestión.

De la primera reunión ya podemos sacar tres conclusiones. En primer lugar, el Ajuntament de Barcelona no puede ser permisivo con las prácticas ilegales en el espacio público. No se puede legalizar lo que es ilegal, entre otras cosas, porque tampoco es competencia de este ayuntamiento. En segundo lugar, necesitamos soluciones sociales para resolver los problemas de los manteros y el Ayuntamiento dispone de algunas herramientas para encararlos, además de experiencias previas que han tenido un cierto éxito como la cooperativa de chatarra. Y finalmente debemos luchar contra los mayoristas de productos falsificados, mafias que actúan con impunidad en grandes almacenes del Área Metropolitana y también contra la entrada de estos productos a través del Port de Barcelona. ¿Cómo? Exigiendo corresponsabilidad a todas las administraciones. De mientras, nosotros seguiremos dialogando para encontrar una solución de consenso. La ciudad se lo merece.

Se’n parla molt dels manters a Barcelona, massa. Des d’aquest estiu han estat instrument per desgastar el govern de la ciutat i també la Guàrdia Urbana. Al final però tothom s’ha desgastat amb aquest ús instrumentalitzat d’una problemàtica social que afecta tant a comerciants, com manters, com guàrdia urbana i els veïns.

Què és un manter? Per a algunes persones un manter és algú a qui comprar productes de baixa qualitat i amb qui regatejar el preu, per a d’altres és una amenaça i un perjudici per al comerç de la ciutat, o bé un aprofitat, un supervivent o una persona amb necessitats socials. I en el pitjor dels casos és algú que hauríem de fer fora del país perquè s’aprofita d’una sèrie de drets en detriment de les persones “d’aquí”.

Se’n parla molt dels manters a Barcelona, massa. Des d’aquest estiu han estat instrument per desgastar el govern de la ciutat i també la Guàrdia Urbana. Al final però tothom s’ha desgastat amb aquest ús instrumentalitzat d’una problemàtica social que afecta tant a comerciants, com manters, com la guàrdia urbana i els veïns.

Hem de ser conscients del recorregut que fan aquestes persones que venen de l’Àfrica subsahariana fugint de la misèria del seu país. Sovint ho fan en pasteres, deixant el seu destí en mans de les màfies que gestionen el tràfic de persones. El que és evident és que gairebé ningú marxa del seu país tret que sigui per necessitat. Alguns ho fan fugint de la guerra i d’altres de la probresa. Malauradament, en arribar a la terra promesa les oportunitats no venen soles i el fet de no disposar d’una situació regularitzada els impedeix poder accedir a un contracte de treball.

Les mantes al carrer no beneficien ningú. Perjudiquen el comerç de la nostra ciutat, que paga els seus impostos, pateix la crisi com gairebé tothom i no entén el missatge que s’ha emès des de l’Ajuntament, equivocadament, de ser permissius. Perjudiquen la Guàrdia Urbana perquè treballen sota pressió mediàtica. Perjudiquen la ciutat i el bon ús de l’espai públic, un espai que és de la ciutadania i que ningú ha d’ocupar per a realitzar activitats il·lícites. Però tampoc beneficien els manters, doncs aquesta activitat que realitzen els exposa a les sancions, les penes i fins i tot l’expulsió alhora que els impedeix desenvolupar-se professionalment.

Malgrat haver-hi insistit des de l’estiu, finalment l’Ajuntament ha constituït una Taula de ciutat –a proposta d'ERC– per abordar aquesta problemàtica. Una Taula a la qual són convidats tots els agents implicats. Una experiència pionera per abordar la qüestió de la venda ambulant irregular com no s’ha fet fins ara malgrat aquesta problemàtica existeix des dels anys 80. Els enfocaments nous aixequen polèmiques de vegades i és cert que no tothom que ha estat convidat hi ha assistit. Però com a president de la taula em comprometo a mantenir el diàleg amb tothom, fins i tot amb els que legítimament han pres la decisió de no ser-hi d’entrada. Cal prioritzar el diàleg, la seriositat i el rigor per abordar aquesta qüestió.

De la primera reunió ja en podem extreure tres conclusions. En primer lloc l’Ajuntament de Barcelona no pot ser permissiu amb les pràctiques il·legals a l’espai públic. No es pot legalitzar allò que és il·legal, entre d’altres coses, perquè tampoc és competència d’aquest Ajuntament. En segon lloc calen solucions socials per a resoldre els problemes dels manters i l’Ajuntament disposa d’algunes eines per a poder-hi fer front, a més d’experiències prèvies que han tingut un cert èxit com ara la cooperativa de ferrovellers. I finalment cal lluitar contra els majoristes de productes falsificats, màfies que actuen amb impunitat en grans magatzems de l’àrea metropolitana i també contra l’entrada d’aquests productes a través del port de Barcelona. Com? Exigint coresponsabilitat a totes les administracions. Mentrestant, nosaltres seguirem dialogant per trobar una solució de consens. La ciutat s'ho mereix.