"Si es complissin els plans d'ús de l’aigua i d'inversió que va deixar dissenyats i aprovats el govern catalanista i d’esquerres en el període 2004-2010, ara no caldria tornar a parlar de transvasaments d’aigua del Ebre o del Roine, cosa que només interessa a les grans empreses d’obra pública", reivindica Salvador Milà, conseller de Medi Ambient i Habitatge entre els anys 2003 i 2006

La Plataforma en Defensa de l'Ebre, tots els moviments ecologistes de Catalunya, la majoria de forces polítiques de Catalunya i el govern en funcions de Convergència han denunciat el contingut del nou Plan Hidrológico de la Cuenca del Ebro aprovat pel govern en funcions de l’Estat del PP.

Es denuncia especialment la fixació d’un cabal ecològic al Delta de l'Ebre absolutament insostenible i que posa en greu perill la mateixa pervivència del Delta i la qualitat de les aigües del riu, posant de manifest que aquest cabal ecològic reduït ve motivat per la previsió d'incorporació de centenars de milers de noves hectàrees de regadius aigües amunt de l'Ebre (no sols a l’Aragó, sinó també a Catalunya, en especial a la vessant del Segre, amb intencions clarament especulatives).

Entretant, però, està passant molt més desapercebut que el Govern de Convergència, i ara el de la coalició Convergència-ERC amb suport de la CUP, està a punt d'aprovar el nou Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya 2016-2021 (PGDCFC), el termini d'informació pública del qual va finalitzar coincidint amb les eleccions del 27 de setembre. Aquest nou Pla de Gestió és, per entendre'ns, el 'Pla Hidrològic Català', si bé limitat a les denominades 'Conques internes', amb exclusió de la conca de l’Ebre, la competència de la qual es reserva l’Estat.

En aquest nou 'Pla Hidrològic Català', en l’apartat de balanç de recursos hídrics, i per tal de garantir l'estimació de recursos per les diverses conques internes, sumant tots els usos previstos (domèstic, agrari i ramader, industrial, terciaris,etc.) s’afirma que el sistema Ter-Llobregat (el que abasteix a la Regió metropolitana de Barcelona però que també inclou els abastaments a les comarques gironines) és “deficitari”, ja a l’any 2015. En conseqüència, es diu que el sistema Ter-Llobregat precisa d’una “font complementària” de 2 m3/segon d’aigua, i a mig i llarg termini (2021 a 2045) fixa aquesta “necessitat de font complementària” d'aportació externa d’aigua d'entre 4 i 6 m3/segon.

És a dir, s’afirma que per d'aquí només 5 anys caldria aportar 126 Hm3 d’aigua “externa” cada any (és a dir, no generada en les pròpies conques del Ter i del Llobregat), i que cap al 2045, d'aquí 29 anys, caldria incrementar aquestes “aportacions externes” fins a 189 Hm3 a l’any.

El més sorprenent de tot és que per satisfer aquestes previsions extraordinàries de “demanda” de més aigua pel sistema Ter-Llobregat, el PGDCFC (el Pla Hidrològic Català) proposa “traslladar” al Plan Hidrológico Nacional [de l’Estat espanyol] la determinació d’on hagi de procedir i com s’hagi de “finançar” aquesta “aportació complementària requerida” d’entre 126 i 189 Hm3 d’aigua a l’any.

Per qui no estigui habituat a la terminologia de l'aigua, aclarim que demanar al Plan Hidrológico Nacional que resolgui d’on i com s'han d'aportar aquests enormes cabals d’aigua, vol dir demanar que aquests recursos extres vinguin de les conques externes al districte fluvial de Catalunya (doncs si no ja es farien les previsions per resoldre el problema amb els nostres propis recursos sense necessitat d’acudir al govern de l’Estat espanyol) i la única conca fluvial propera, capaç de subministrar aquest cabal, és la del Ebre.

Per tant, ni més ni menys s'està proposant que el govern de Catalunya promogui davant el govern de l’Estat espanyol que es torni a recuperar el Plan Hidrológico Nacional aprovat l’any 2001 al Congrés dels Diputats, amb els vots favorables del PP i Convergència i Unió (CiU) que casualment preveia exactament un transvasament de 190 Hm3 d’aigua de l’Ebre cap a Barcelona (efectivament, clavats els 189,14 Hm3 que ara reclama el 'nostre' Pla Hidrològic Nacional Català 2016-2021).

Diguem per ser objectius, que en els darrers anys, abans fins i tot de disposar d’aquest nou PGDCFC, l’alternativa que han proposat els governs de CiU ha estat el transvasament del Roine, tal com va demanar formalment i reiteradament el conseller de Territori i Sostenibilitat Santi Vila.

Cal dir que aquesta insistent previsió de la necessitat d’aportar recursos externs d’aigua a la regió metropolitana de Barcelona per mitjà d’un gran transvasament de les conques externes (Ebre o Roine) contradiu el que el Pla de Gestió de les Conques internes de Catalunya 2010-2015 havia deixat resolt. Però el govern de Convergència i Unió no va fer cas de les previsions i inversions del pla des que va tornar al poder de la Generalitat el 2011.

En la mateixa memòria i annexes del nou PGDCFC 2016-2021, i en d’altres documents de l’Agència Catalana de l’Aigua, es presenten les dades que expliquen per què ara es volen ressuscitar els transvasaments de l’Ebre o del Roine.

Des del 2011 fins el 2015, i en especial coincidint amb la concessió de la gestió del sistema d’abastament d’aigua Ter-Llobregat a Acciona, s’ha alterat totalment l’ordre de prioritats de les fonts d’aportació de recursos pels consums no agrícoles al sistema Ter-Llobregat, és a dir principalment cap a Barcelona i el seu entorn metropolità, incomplint les previsions del Pla de Gestió de les conques internes de Catalunya 2010-2015.

Així, les dessaladores (plantes ITAM) del Prat de Llobregat -amb capacitat per aportar 60 Hm3 a l'any- i la de Tordera -amb capacitat d’aportar altres 20 Hm3 a l'any- només han aportat entre 13 i 23 Hm3 a l'any, en tant que del Ter s’han extret cabals d’entre 153 i 206 Hm3 cada any i del Llobregat d’entre 155 i 195 Hm3.

Així mateix s’ha descuidat totalment, fins quasi abandonar, la política de recuperació i reutilització per retorn aigües amunt del Llobregat de l’aigua procedent del sistema de depuració terciària (d’alta qualitat) de la planta del Prat, i en canvi s’han continuat mantenint les extraccions d’aigua dels pous de Cornellà (en aquest cas per Agbar), del Besòs i de la Tordera, entre 37 i 39 Hm3 cada any, quan se sap que els aqüífers de la conca del Llobregat estan sobreexplotats i han patit episodis de contaminació.

Tot plegat per afavorir els interessos econòmics de les concessionàries Acciona i Agbar, que prefereixen explotar els recursos d’aigua menys costosos d’obtenir (els superficials dels rius i els seus aqüífers) malgrat tenen aprovades tarifes que cobririen de sobres una major producció d’aigua dessalada o reutilitzada.

No oblidem que aquesta política d’extremar la captació d’aigua dels cabals dels rius Ter i Llobregat i dels seus aqüífers va en detriment de la qualitat de les aigües superficials i sobretot dels cabals ecològics de manteniment.

En aquest sentit, cal denunciar que els successius governs de Convergència i Unió –i el de Convergència en el darrer període- han incomplert sistemàticament el 'Compromís del Ter' tant reclamat pels ajuntaments i entitats civils de les comarques gironines, aprovat pel govern catalanista i d’esquerres de la Generalitat que es comprometia a garantir un cabal de manteniment ordinari de 4,8 m3/s desembassats al Pasteral, superior al que establia la Llei del 1959 que era sols de 3 m3/s, que tampoc s’estava complint.

Aquest compromís suposava reduir el transvasament d’aigua del Ter a la regió metropolitana de Barcelona fins als 115 Hm3/ l’any 2015, quan en realitat, com hem vist, encara s’estan transvasant d’entre 163 a 200 Hm3/any.

En definitiva, si es complissin els plans de gestió, de recuperació, estalvi i eficiència en l'ús de l’aigua així com els plans d’inversió que va deixar dissenyats i aprovats el govern catalanista i d’esquerres en el període 2004-2010, ara no caldria tornar a parlar de transvasaments d’aigua del Ebre o del Roine, cosa que només interessa a les grans empreses d’obra pública.

Per últim, és bo de recordar que l’Agència Catalana de l’Aigua disposa des de 2010 d'informes de valoració econòmica i qualitativa per garantir un increment de fins a 240 Hm3 dels recursos hídrics futurs a la regió metropolitana de Barcelona, uns informes ben fonamentats i documentats que demostren que l’alternativa més econòmica, més segura i que garanteix el manteniment dels cabals ecològics en previsió dels efectes del canvi climàtic, molt més que els transvasaments del Ebre o del Roine, és la que resulta d’una correcta explotació de les dessaladores existents.

S'hi hauria d'afegir una nova planta a Cubelles, que podria aportar fins a 60 Hm3 més a l’any, unida a la recuperació de cabals procedents de sistemes terciaris de depuració, i a la continuació en les polítiques d’estalvi i l’eficiència en la distribució i consum d’aigua, tant per usos domèstics com agrícoles i industrials.

A veure què hi tindrà a dir el nou govern de coalició Convergència-ERC amb el suport de la CUP, i en especial l’actual president de la Generalitat i anterior alcalde de Girona, el M.H. Carles Puigdemont.

"Si se cumplieran los planes de uso y de inversión que dejó diseñados y aprobados el gobierno catalanista y de izquierdas en el período 2004-2010, ahora no haría falta volver a hablar de trasvases de agua del Ebro o del Ródano, algo que sólo interesa a las grandes empresas de obra pública", reivindica Salvador Milà, conseller de Medio Ambiente y Vivienda entre los años 2003 y 2006

La Plataforma en Defensa de l'Ebre, todos los movimientos ecologistas de Catalunya, la mayoría de fuerzas políticas de Catalunya y el gobierno en funciones de Convergència han denunciado el contenido del nuevo Plan Hidrológico de la Cuenca del Ebro aprobado por el gobierno en funciones de la Estado del PP.

Se denuncia especialmente la fijación de un caudal ecológico en el Delta del Ebro absolutamente insostenible y que pone en grave peligro la misma supervivencia del Delta y la calidad de las aguas del río, poniendo de manifiesto que este caudal ecológico reducido viene motivado por la previsión de incorporación de cientos de miles de nuevas hectáreas de regadíos aguas arriba del Ebro (no sólo en Aragón, sino también en Catalunya, en especial en la vertiente del Segre, con intenciones claramente especulativas).

Entretanto, sin embargo, está pasando mucho más desapercibido que el Govern de Convergència, y el de la coalición Convergència-ERC con apoyo de la CUP, está a punto de aprobar el nuevo Plan de Gestión del Distrito de Cuenca Fluvial de Catalunya 2016- 2021 (PGDCFC), cuyo plazo de información pública finalizó coincidiendo con las elecciones del 27 de septiembre. Este nuevo Plan de Gestión es, para entendernos, el 'Plan Hidrológico Catalán', si bien limitado a las denominadas 'Cuencas internas', con exclusión de la cuenca del Ebro, cuya competencia se la reserva el Estado.

En este nuevo 'Plan Hidrológico Catalán', en el apartado de balance de recursos hídricos, y para garantizar la estimación de recursos para las diversas cuencas internas, sumando todos los usos previstos (doméstico, agrario y ganadero, industrial, terciarios, etc.) se afirma que el sistema Ter-Llobregat (que abastece a la Región metropolitana de Barcelona pero que también incluye los abastecimientos de las comarcas gerundenses) es “deficitario”, ya en el año 2015. En consecuencia, se dice que el sistema Ter-Llobregat precisa de una “fuente complementaria” de 2 m3/segundo de agua, ya medio y largo plazo (2021 a 2045) fija esta “necesidad de fuente complementaria” de aportación externa de agua de entre 4 y 6 m3 / segundo.

Es decir, se afirma que para dentro de sólo 5 años habría que aportar 126 Hm3 de agua “externa” cada año (es decir, no generada en las propias cuencas del Ter y del Llobregat), y que hacia el 2045, dentro de 29 años, habría que incrementar estas “aportaciones externas” hasta 189 Hm3 al año.

Lo más sorprendente de todo es que para satisfacer estas previsiones extraordinarias de “demanda” de más agua por el sistema Ter-Llobregat, el PGDCFC (el Plan Hidrológico Catalán) propone “trasladar” el Plan Hidrológico Nacional [del Estado] la determinación de dónde debe proceder y cómo se tiene que “financiar” esta “aportación complementaria requerida” de entre 126 y 189 Hm3 de agua al año.

Para quien no esté habituado a la terminología del agua, aclaramos que pedir al Plan Hidrológico Nacional que resuelva de dónde y cómo se han de aportar estos enormes caudales de agua, significa pedir que estos recursos extras vengan de las cuencas externas al distrito fluvial de Catalunya (pues si no ya se harían las previsiones para resolver el problema con nuestros propios recursos sin necesidad de acudir al gobierno de España) y la única cuenca fluvial cercana, capaz de suministrar este caudal, es la del Ebro.

Por lo tanto, nada menos está proponiendo que el gobierno de Catalunya promueva ante el gobierno de España que se vuelva a recuperar el Plan Hidrológico Nacional aprobado en 2001 en el Congreso, con los votos favorables del PP y Convergència y Unió (CiU) que casualmente preveía exactamente un trasvase de 190 Hm3 de agua del Ebro hacia Barcelona (efectivamente, clavados los 189,14 Hm3 que ahora reclama el 'nuestro' Plan Hidrológico Nacional Catalán 2016-2021) .

Digamos para ser objetivos, que en los últimos años, antes incluso de disponer de este nuevo PGDCFC, la alternativa que han propuesto los gobiernos de CiU ha sido el trasvase del Ródano, tal como pidió formalmente y reiteradamente el conseller de Territorio y Sostenibilidad Santi Vila.

Hay que decir que esta insistente previsión de la necesidad de aportar recursos externos de agua en la región metropolitana de Barcelona por medio de un gran trasvase de las cuencas externas (Ebro o Ródano) contradice lo que el Plan de Gestión de las Cuencas internas de Catalunya 2010-2015 había dejado resuelto. Pero el gobierno de CiU no hizo caso de las previsiones e inversiones del plan desde que volvió al poder de la Generalidad en 2011.

En la misma memoria y anexos del nuevo PGDCFC 2016-2021, y en otros documentos de la Agencia Catalana del Agua, se presentan los datos que explican por qué ahora se quieren resucitar los trasvases del Ebro o del Ródano.

Desde el 2011 hasta el 2015, y en especial coincidiendo con la concesión de la gestión del sistema de abastecimiento de agua Ter-Llobregat a Acciona, se ha alterado totalmente el orden de prioridades de las fuentes de aportación de recursos por los consumos no agrícolas en el sistema Ter-Llobregat, es decir principalmente hacia Barcelona y su entorno metropolitano, incumpliendo las previsiones del Plan de Gestión de las cuencas internas de Catalunya 2010-2015.

Así, las desaladoras (plantas ITAM) El Prat -con capacidad para aportar 60 Hm3 al año- y la de Tordera -con capacidad de aportar otros 20 Hm3 al año- sólo han aportado entre 13 y 23 Hm3 al año, en tanto que del ter han extraído caudales de entre 153 y 206 Hm3 cada año y del Llobregat de entre 155 y 195 Hm3.

Asimismo se ha descuidado totalmente, hasta casi su abandono, la política de recuperación y reutilización por retorno aguas arriba del Llobregat del agua procedente del sistema de depuración terciaria (de alta calidad) de la planta de El Prat, y en cambio se han continuado manteniendo las extracciones de agua de los pozos de Cornellà (en este caso por Agbar), del Besòs y del Tordera, entre 37 y 39 Hm3 cada año, cuando se sabe que los acuíferos de la cuenca del Llobregat están sobreexplotados y han sufrido episodios de contaminación.

Todo ello para favorecer los intereses económicos de las concesionarias Acciona y Agbar, que prefieren explotar los recursos de agua menos costosos de obtener (los superficiales de los ríos y sus acuíferos) pese tienen aprobadas tarifas que cubrirían de sobra una mayor producción de agua desalada o reutilizada.

No olvidemos que esta política de extremar la captación de agua de los caudales de los ríos Ter y Llobregat y de sus acuíferos va en detrimento de la calidad de las aguas superficiales y sobre todo de los caudales ecológicos de mantenimiento.

En este sentido, hay que denunciar que los sucesivos gobiernos de CiU -y el de Convergència en el último período- han incumplido sistemáticamente el 'Compromiso del Ter' tan reclamado por los ayuntamientos y entidades civiles de las comarcas gerundenses, aprobado por el gobierno catalanista y de izquierdas de la Generalitat que se comprometía a garantizar un caudal de mantenimiento ordinario de 4,8 m3/s desembalsados el Pasteral, superior al que establecía la Ley de 1959 que era sólo de 3 m3/s, que tampoco estaba cumpliendo .

Este compromiso suponía reducir el trasvase de agua del Ter en la región metropolitana de Barcelona hasta los 115 Hm3/año 2015, cuando en realidad, como hemos visto, aunque se están trasvasando de entre 163 a 200 Hm3/año.

En definitiva, si se cumplieran los planes de gestión, de recuperación, ahorro y eficiencia en el uso del agua así como los planes de inversión que dejó diseñados y aprobados el gobierno catalanista y de izquierdas en el período 2004-2010, ahora no haría falta volver a hablar de trasvases de agua del Ebro o del Ródano, algo que sólo interesa a las grandes empresas de obra pública.

Por último, es bueno recordar que la Agencia Catalana del Agua dispone desde 2010 de Informes de valoración económica y cualitativa para garantizar un incremento de hasta 240 Hm3 de los recursos hídricos futuros a la región metropolitana de Barcelona, unos informes bien fundamentados y documentados que demuestran que la alternativa más económica, más segura y que garantiza el mantenimiento de los caudales ecológicos en previsión de los efectos del cambio climático, mucho más que los trasvases del Ebro o del Ródano, es la que resulta de una correcta explotación de las desaladoras existentes.

Habría que añadir una nueva planta en Cubelles, que podría aportar hasta 60 Hm3 más al año, unida a la recuperación de caudales procedentes de sistemas terciarios de depuración, ya la continuación en las políticas de ahorro y el eficiencia en la distribución y consumo de agua, tanto para usos domésticos como agrícolas e industriales.

A ver qué tendrá que decir el nuevo gobierno de coalición Convergència-ERC con el apoyo de la CUP, y en especial el actual presidente de la Generalitat y anterior alcalde de Girona, el MH Carles Puigdemont.

"Ens vàrem veure incomprensiblement privats d’un major protagonisme de veus autoritzades i reconeixibles per dir que ICV no érem una part més de la vella política sinó la part més sòlida de CSQEP", assegura l'exdiputat d'ICV

Cal que ICV –i també EUiA- accelerem el nostre procés de reflexió interna i de reubicació en el nou escenari polític català i espanyol, ara que ens aboquem a unes noves eleccions al nostre Parlament, després del fiasco de Junts per Sí i la CUP, en que caldrà presentar una candidatura unitària de les forces polítiques i socials que ens identifiquem amb el catalanisme popular, que superi les dinàmiques de “coalició” per configurar una veritable “confluència” amb voluntat guanyadora, amb prou solidesa política i programàtica per oferir una alternativa de govern, engrescadora i seriosa, al govern de la Generalitat de Catalunya.

En aquests moments, a cavall entre la valoració dels tres processos electorals viscuts durant l’any 2015 i la preparació de la més que probables nova o noves conteses electorals a Catalunya i a Espanya en aquest 2016, és comprensible que molts es preguntin si ICV –i també EUiA– hem optat per retirar definitivament les nostres sigles –i els nostres líders– de la primera línia político-electoral per ser engolits per les diverses modalitats de les candidatures de la “nova política”.

Unes candidatures generades al voltant dels moviments socials –PAH, marees, 15-M...–, primer en la diversitat de propostes municipals del model En Comú; acte seguit en Catalunya Sí que es Pot, per abocar-nos –el 20 D passat– a En Comú Podemi a la nova fórmula que caldrà confegir per a les eleccions anticipades previstes pel proper mes de març… Cada fórmula, amb components i resultats diversos –en coherència amb les conjuntures també diverses–, però amb el factor comú de la cessió per part d’ICV-EUiA dels seus espais electorals, dels seus lideratges i l’ocultació de les sigles i de la bona feina feta, alhora que hem aportat els millors quadres, bona part de la tasca programàtica i de l’esforç militant.

La “gent d'ICV” –en el sentit més ampli: militants, simpatitzants, votants...– estem sumits en sentiments agredolços d’astorament, satisfacció pels resultats i expectatives inquietants. Hem viscut amb perplexitat com el tsunami polític i social que ha sacsejat Catalunya i Espanya semblava voler emportar-se per davant la nostra presència política i institucional –com si fóssim una part més de “la vella política”– quan som conscients –i n’estem orgullosos– que hem contribuït –al costat d’altres, però de forma significativa– a aixecar les onades del 15-M i de les diverses marees reivindicatives, donant-los suport organitzatiu i programàtic, estant presents en totes les mobilitzacions i portant alhora la seva lluita a les institucions –ajuntaments, parlaments de Catalunya i Espanya– obrint-los les portes institucionals en impulsar debats, resolucions, compareixences dels portaveus dels diversos moviments, fent o donant suport a propostes legislatives i programàtiques, amb un treball seriós i una constància reconeguts, més enllà de samarretes i sandàlies...

I ho vàrem fer perquè ja des d’abans de l'11-M, en l’Assemblea Nacional d’ICV a Viladecans l’abril del 2013, sota el lema de “Junts i juntes podem canviar-ho tot”, havíem apostat per impulsar processos de confluència amb els diversos moviments polítics i socials que clamaven contra les retallades i la degradació dels serveis públics, contra la corrupció política i contra les polítiques d’agressió a l'autogovern de Catalunya. Per això molts adherits i simpatitzants d’ICV vam participar –a títol individual– en Procés Constituent, en la formació de Barcelona en Comú i tantes altres candidatures municipals unitàries i vam impulsar el procés participatiu Ara és Demà.

Els sotracs viscuts des de finals del 2014 fins al 20-D de 2015 no ens ho han posat fàcil. Pel que fa al tema de com afrontar la política barroerament re-centralizadora del PP i de com lluitar pel reconeixement de Catalunya com a nació amb dret a un autogovern ple, un finançament just i competències blindades -plasmat en el dret a decidir que suscitava l’adhesió d’un 80% del poble de Catalunya–, ICV-EUiA es va veure bruscament desplaçada de la centralitat política a l’ostracisme i l’acusació d’indefinició, enfront de l’interès d’uns i altres per “passar pàgina del dret a decidir”.

Va resultar impossible –o no ho vàrem saber fer– enfrontar, amb arguments i vots, el plantejament plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre fet per Convergència, ERC, les CUP, l’ANC i Òmnium, tant més que era assumit amb entusiasme pel PP, per Ciutadans o pel PSC-PSOE mateix, als quals no preocupava un “procés unilateral d’independència”, però en canvi sí que hi van veure una ocasió magnífica per refermar posicions entre l’electorat “espanyolista” davant les eleccions generals del 20-D, i per intentar trencar el catalanisme popular que durant dècades va impedir que a Catalunya es reproduís l’escenari polític i electoral espanyol.

Cal reconèixer que aquest radical canvi d’orientació en el plantejament del tema nacional a les eleccions anticipades i excepcionals (?!) del 27-S, passant del “dret a decidir” a les “eleccions plebiscitàries per la independència” va venir imposat de forma principal per la força de les mobilitzacions impulsades per l’ANC i Òmnium, però també per l’interès de Convergència i d’Artur Mas de difuminar les seves responsabilitats en la corrupció institucional i intentar “refundar-se” o “reinventar-se”.

Sigui com sigui, la innegable força popular i mediàtica del clam per la “independència ja!”, el fet que ERC s’avingués a l’operació de Junts pel Sí i que la CUP avalessin el mateix plantejament afegint-hi els tocs particulars de “radicalitat” i “reivindicació social” van tenir una forta incidència entre la gent d’ICV-EUiA (militants, simpatitzants, electors…). Van suscitar posicionaments confrontats –independentistes, federalistes...–, dubtes tàctics en la direcció política, desorientació de molts, abandonaments d’alguns, però sobretot “posades al marge” o “vacances polítiques” dels qui no van resistir l’envit d’afegir-se a l’onada que se’ls anunciava com “la lluita final” per la independència. Si més no, per alguns va ser una forma d’expressar un vot de protesta i dignitat davant les agressions del PP, del PSOE i de Ciutadans i el silenci o la indiferència de molts a Catalunya i a Espanya, passant per alt el valor cívic i la coherència dels posicionaments d'Izquierda Unida i Podemos.

Cal constatar que en el moment delicat –i transcendent- de les eleccions del 27-S, ens vàrem veure incomprensiblement privats, en els espais mediàtics i en la programació dels actes electorals de Catalunya Sí que es Pot d’un major protagonisme de veus autoritzades i reconeixibles per dir, amb més contundència i sense abaixar el cap, que ICV no érem una part més de “la vella política” sinó la part més sòlida de CSQEP i que les banderes del dret a decidir i dels drets socials i ambientals continuaven sent vàlides, eren indestriables i les úniques –com ara s’està demostrant- que podien recompondre la força unitària del catalanisme popular. Se li devia a la gent d’ICV, ni que fos per mantenir l’autoestima, donar un sentit a la nostra feina i a la nostra “generositat” i refermar-nos en el “full de ruta” nacional i social.

Tres mesos després, el 20-D ens va tornar a situar en una posició similar, aquesta vegada al redós del lideratge mediàtic de Pablo Iglesias i la capitalització –per part de Podemos– de les voluntats de canvi polític, econòmic i social, de les mobilitzacions en defensa dels serveis públics, per posar fre a les retallades, per la dignitat i l’estabilitat en el treball... i –també– per superar la “vella política” del bipartidisme PP-PSOE i posar fi a la corrupció institucionalitzada i a les portes giratòries de l’amiguisme. A Catalunya a més s’hi afegia el compromís amb el dret a decidir, cosa inèdita en una força política estatal, i l’acceptació d’una candidatura d’obediència estrictament catalana, en forma de coalició, a la qual s’hi afegien –ara sí– les candidatures d'En Comú i el lideratge d’Ada Colau... I, altra vegada, el que s’havia pactat –amb mesos d’antelació, abans de les eleccions municipals i autonòmiques– com una candidatura que havia de ser Podemos-ICV es reconvertia en En Comú Podem ja fos per raons d’oportunitat, de generositat, o per por de quedar marginats?

Aquest cop els resultats han estat magnífics –primera força a Catalunya– i fins a cert punt inesperats; i precisament per tan satisfactoris han incrementat la perplexitat de la gent d’ICV-EUiA. És ara, a partir d’aquesta “prova del nou” de les eleccions del 20-D, que s’ha de posar en marxa la construcció d’una veritable confluència des de baix, i per fer-ho cal que ICV –i també EUiA– recomponguem forces, aclarim idees i rellancem lideratges. I això s’ha de fer abans de les properes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, en una Assemblea Nacional extraordinària.

Les properes eleccions anticipades són una oportunitat única per reconduir –en positiu– i refermar el procés de confluència de les forces de l’esquerra catalanista i solidària, alhora que ens situa davant de grans responsabilitats. I és que no sols hem de mantenir sinó que hem de reforçar –i reformular, sobre bases organitzatives i programàtiques més sòlides i amb voluntat de futur–, el procés de confluència per portar a la pràctica els compromisos adquirits i satisfer les expectatives generades en un ampli sector de la ciutadania catalana –i també espanyola, com s’ha pogut veure– per recuperar tota la força unitària del dret a decidir, però ara amb la possibilitat real i la ferma voluntat de governar el canvi a Catalunya i a Espanya.

Aquesta és la qüestió: no s’han de confondre les coalicions electorals –que és per on s’ha començat– amb una veritable confluència política, programàtica amb forta base organitzativa i presència social, que és el que necessitem per fer possible una alternativa política sòlida capaç de liderar els canvis socials, ambientals, polítics i institucionals que necessitem a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Per això, ara caldrà re-definir millor els continguts, l’abast i la forma d’exercir aquest dret a decidir; precisament perquè s’han obert noves possibilitats polítiques i institucionals que –si actuem amb intel·ligència des de Catalunya i amb els aliats que tenim a Espanya- ens han de permetre fer propostes ben articulades que facin possible una consulta vinculant a Catalunya –i si cal també a Espanya-. El referèndum que necessita Catalunya, i que ha d’interessar als demòcrates i progressistes d’Espanya, no ha de ser per escollir entre la independència pura i dura o l’assumpció resignada i impotent de l’actual situació de re-centraliltzació i laminació del “Estat de les autonomies” i del model constitucional del 1978 –definitivament esgotats-, sinó entre la independència i una nova proposta que incorpori canvis constitucionals substancials en benefici no sols dels drets de Catalunya sinó també d’una Espanya que es vulgui reconèixer com a plurinacional, respectuosa per tant amb els drets de les nacions que la composen, i que incorpori tant canvis institucionals substancials i d’organització territorial coherents amb aquest nou model, sinó també els nous drets socials, participatius i ambientals que reclama una societat moderna i plural.

I per fer-ho cal una aportació potent d’ICV, i ben segur també d’EUiA, amb el protagonisme que ens correspongui per la feina feta i –sobretot- per la que podem fer i estem disposats a aportar, per les nostres relacions polítiques a Espanya, a Europa i al món.... Perquè una ICV amb les idees clares, amb convenciment i autoestima de la nostra gent, és un element cabdal per fer el salt que ara ens correspon perquè la candidatura unitària que impulsem passi a ser la força guanyadora també de les properes eleccions al Parlament de Catalunya i, per tant, la força cridada a liderar el proper govern de la Generalitat.

Promoure des d’ICV una veritable “Confluència del catalanisme popular” que incorpori la majoria (si no pot ser totes) de les forces polítiques i socials progressistes a Catalunya“ –superant la dinàmica de les coalicions- no significa, per nosaltres, confondre generositat i compromís amb abandó de les posicions pròpies, guanyades a pols en anys de lluita, de treball intel·lectual i polític i de treball social per millorar les condicions de vida dels ciutadans, com tampoc no significa desaparició o camuflatge. No per interès partidista sinó per no perdre res de bo pel camí i per orgull de la feina feta.

Des d’ICV podem aportar moltes coses a la confluència: la centralitat del món treball i el paper que correspon a les organitzacions sindicals renovades al costat dels nous moviments socials; l’eco-socialisme com a proposta innovadora per superar l’actual sistema econòmic; el feminisme i l’europeisme compromès amb una Unió europea més democràtica, més solidària –endins i enfora-, defensora dels drets dels pobles i amb unes noves polítiques econòmiques que acabin amb la falsa austeritat i que posin fre als poders financers, i que impulsi, alhora, unes polítiques socials, fiscals i ambientals progressistes. Ara sabem que això no es pot fer des d’un sol país, però que hi ha un ampli moviment polític, social i també en alguns governs que clamen per un gir radical en les polítiques europees.