elDiario.es - Andrés Pedreño Muñoz

El desarrollo de la economía digital no es una opción: urge una política activa

Andrés Pedreño Muñoz — Sat, 16 Jan 2016 17:38:59 +0000

Pese a los 5 millones de parados y una tasa de paro juvenil del 63,7 por 100, la economía digital no está entre las prioridades de los políticos, tampoco entre los moderadores, entrevistadores de TV o periodistas. Cierto es que si se revisan los programas electorales, la apuesta por lo digital está presente en todos. Lo que hay que preguntarse es si esto es suficiente.

Los debates de estas recientes elecciones se han centrado en lo que aparentemente preocupa a la gente (empleo, sanidad, jubilación...). Pero a continuación mucha de esa gente los juzga un tanto estériles y tópicos. Quizás el resultado fuera distinto si los líderes supieran ilusionar a un país con propuestas y estrategias sólidas de futuro, algo con lo que sustentar precisamente con qué se financiará el empleo, la sanidad, la jubilación...

Ningún líder político, en sus mítines o en sus apariciones en TV ha mostrado entusiasmo por destacar que su partido y él apuestan y creen en la economía digital. Quizás algún guiño en favor del emprendimiento, sin mucha concreción. El debate político reciente se ha centrado en torno a la reforma laboral y aspectos concretos como las modalidades de contratación. Lo más urgente hubiera sido plantearse “QUIENES” van a contratar en los próximos años y “POR QUÉ”, “Dónde”, “Cómo”...

En Comunidades Autónomas como la valenciana, tras la devastadora acción de la burbuja inmobiliaria-financiera y décadas de megaproyectos e inversiones públicas ruinosas, todavía hoy el desarrollo de la la economía digital queda relegado a meritorias acciones locales o proyectos de empresas privadas.

La necesidad de construir una estrategia sólida en economía digital

La necesidad de construir una estrategia sólida en economía digitalQuizás los economistas y los políticos se limitan a dejar la generación de empleos en manos de las empresas, claro. Sin embargo, es importante plantearse con un poco más de ambición (en una era de disrupciones y avances tecnológicos masivos y de demandas tecnológicas apenas conocidas hace 15 años) preguntas como: ¿Qué sectores generan nuevos empleos? ¿Qué tipo de emprendedores? ¿Qué entornos propician la innovación y la economía del conocimiento? ¿Qué empresas tienen más futuro? ¿Qué mercados? ¿Qué condiciones favorecen la creación de empresas tecnológicas y de futuro?

Oyendo los debates y los discursos de algunos políticos parecería que toda las esperanzas se centran en el “viejo modelo”. Pero es difícil creer que nuestros políticos (y nuestra sociedad) confíen en una nueva burbuja inmobiliaria. O que animen a nuestros jóvenes emprendedores a que abran más bares y/o tiendas de ropa. O que esperen a que nuestro socorrido turismo tradicional dé todavía más de sí, o los servicios financieros, o servicios que responden a cientos de ineficiencias (subsanables digitalmente) de las administraciones públicas…

Un punto de partida interesante para abordar el tema sería plantearnos estas dos preguntas:

¿Cuál es el modelo que permitirá retener y explotar el talento del millón y medio de estudiantes universitarios en España? Pregunta de una relevancia extraordinaria. Implicaría que nos creemos que la sociedad del conocimiento es una apuesta de futuro inteligente y viable. Un millón y medio de universitarios puede representar para un país un activo enorme (aun a pesar de una formación insuficientemente competitiva). O por el contrario, tal como ocurre ahora un problema de gran envergadura (diáspora y formar talento gratis para terceros países).

Muy relacionado con lo anterior: ¿Cuál es la apuesta “ilusionante” de nuestros políticos por los sectores de futuro, base de las economías dominantes del siglo XXI? Los sectores de futuro, la sociedad del conocimiento y la economía digital son tres pilares fundamentales de una economía moderna del siglo XXI. La competitividad y los empleos de calidad están ligados a esta apuesta de futuro. Fuera de ella está la precariedad, los bajos salarios y la presión competitiva de países emergentes y menos desarrollados.

Una economía moderna de nuestro tiempo necesita una economía digital fuerte. No sólo por el hecho de que nuestra sociedad es digital. La economía digital constituye uno de los principales impulsores de la productividad y competitividad de todas las empresas y, por añadidura, es también la causante de todas las disrupciones muy relevantes. Paralelamente a la digitalización de la economía tradicional, un país moderno debe anticiparse y tratar de impulsar sus propias disrupciones y no que le vengan dadas por terceros países. En suma, es imprescindible una economía digital fuerte.

Una economía que no apueste por la economía digital quedará anclada en el pasado. Precisamente en los siglos XIX y XX un país que no apostaba por la industrialización / terciarización se veía abocado no sólo al subdesarrollo, sino a padecer una agricultura pobre y atrasada. Hoy la historia se repite con la “digitalización”. Los países que no apuesten por la economía digital, tendrán una industria y unos servicios atrasados y escasamente competitivos.

Un debate poco productivo: la economía digital y la destrucción versus generación de empleo

Un debate poco productivo: la economía digital y la destrucción versus generación de empleoCon frecuencia, el debate se plantea en términos escasamente productivos, al menos si se quieren maximizar los beneficios de la economía digital. Hace poco Gregorio Martín (2015): “Digitalización y desempleo”, 6.01.2015, planteaba en el diario El País el tema de la destrucción de empleo. Aunque llevara razón (destrucción masiva de empleos vs generación compensatoria insuficiente), en casi nada cambiaría la necesidad ineludible de una fuerte apuesta por la economía digital.

En realidad, para los economistas este problema no es nuevo. Ha sido un debate recurrente relacionado con la tecnología en los dos últimos siglos. Y pese a predicciones de signo negativo, los sistemas económicos y las políticas económicas se han ido adaptando y han propiciado suficientes empleos bien a través de nuevos sectores, generación de empleo público y nuevas regulaciones laborales.

Pese a la popularidad y aumento de la literatura sobre los riesgos de la automatización (puede verse también Andrés Ortega (2014): “Robots contra las clases medias”, en eldiario.es, hoy por hoy, los países o regiones que más han desarrollado su economía digital presentan actualmente un mercado de trabajo más sólido y con menos desempleo.

En el peor de los casos, los países podrían regular el “reparto” de la escasez trabajo. Sin embargo, si no hay actividad económica relevante no habrá nada que repartir. Sugiero para los pesimistas la lectura del el discurso del economista jefe del Banco de Inglaterra en el Congreso de la Unión de Sindicatos británicos, incluso lejos de Jeremy Rifkin en soluciones, puede que su análisis nos aporte una visión más pragmática, dado que el Reino Unido ha sabido entender mejor la economía digital que el conjunto de la UE.

Al igual que en los siglo pasados con la industrialización, la economía digital (y otros sectores de futuro) tienen retos impresionantes y un potencial de generación de nuevas actividades inmenso. En esto último es en lo que hay que poner foco. En los próximos años se crearán muchos “googles”, “facebooks”, “amazons” especializados. Hay que concentrarse en una cantidad enorme de negocios relacionados con la economía digital y los sectores de futuro. Es algo que en muchos países asiáticos se percibe con mayor claridad; no desde Europa, cuyos reguladores y desde la “vieja economía” nos sentimos “colonizados” por las nuevas y gigantes empresas tecnológicas sin otra respuesta posible que la de una regulación defensiva y proteccionista.

Que se hable de que la “destrucción creativa de empleos” no se cumpla con la digitalización, efectivamente tiene mucho que ver con la educación. Esta última sí puede cambiar en gran medida el balance “creación-destrucción” de empleos.

En Estados Unidos (absorbiendo talento mundial) hay numerosos puestos de trabajo vacantes sin cubrir, la gran mayoría relacionados con la economía digital. Incluso en Europa se calcula que actualmente existen 900.000 vacantes relacionadas con la economía digital.

Lo que no hemos comprendido es que los empleos que necesitaba hace medio siglo la industria o la construcción eran fácilmente trasvasados sin más desde la agricultura, y su adaptación fue sencilla para las empresas. Ya la terciarización fue una llamada de atención a la necesidad de cambios profundos en nuestros sistema educativos.

Hoy en cambio los empleos y emprendedores que necesita la economía digital no se improvisan. Ni la robótica, el IoT, Big data, el e-commerce o el marketing digital, permiten asimilar con facilidad los empleos equivalentes en la vieja economía. Todo lo contrario. Las empresas perciben que los especialistas formados en los sectores tradicionales, respecto a sus equivalentes en los sectores digitales, constituyen una restricción más que una ventaja. La Universidad del futuroUniversidad del futuro que necesita la economía digital es radicalmente distinta. Y esto es parte del problema que sí hay que resolver con urgencia.

En cualquier caso, si fuera cierto que la destrucción masiva de empleo es inevitable y que el desarrollo de la economía digital no genera suficientes empleos compensatorios, estamos condenados en aras de la competitividad y supervivencia a incrementar la productividad de nuestros sistemas económicos, apostando por la economía digital. Llegado el caso, una economía competitiva y sólida puede financiar actividades públicas muy intensivas en mano de obra. Hoy la necesidad de una mejor asistencia sanitaria o educativa, el tratamiento del medio natural, servicios especializados nos darían una gran cantidad de empleos que la productividad de la “vieja economía” no puede financiar.

El dilema por ejemplo no es dudar sobre si el sector turístico debe ser o no digital. El dilema es si se adopta una actitud pasiva observando cómo la tecnología se desarrolla en Asia / Estados Unidos o se asume una estrategia activa para lograr un cierto liderazgo en un sector estratégico para un país como España. Esto es, si nuestro país se convierte en los próximos diez años en una potencia en tecnología aplicada al turismo y en exportador de esta tecnología al resto del mundo.

Razones por los que la economía digital debe estar entre las prioridades de políticos (y entrevistadores, moderadores de debates...)

Hay razones muy sólidas por las que a un país o a una región le conviene impulsar una economía digital fuerte.

Me refería recientemente a la brecha creciente entre los países digitales y analógicos. Los primeros con un un tejido productivo más competitivo y resistente debido a una digitalización más intensiva y mejor orientada. Pero también al desarrollo de la economía digital. No acometer por ejemplo una estrategia activa en torno al concepto de “industria 4.0” puede tener graves repercusiones para la competitividad de la nuestra economía.

Boston Consulting Group estima que, en 2016, la contribución de la Internet para las economías de los países del G-20 será de 4.2 billones de dólares (cifra que supera a todo el PIB de un país como Alemania). No hay crecimiento relevante para la economía tradicional si no se acompaña de duros ajustes salariales. En la economía digital en cambio sí hay una oportunidad.

Aun contando con la destrucción masiva de empleos, aquí lo estratégicamente relevante es desarrollar una economía digital propia. No dependendiente de Estados Unidos, Asia o Alemania. Será la forma de paliar tales efectos y generar excedentes para combatir el desempleo. La alternativa para Europa es aceptar un modelo dependiente y con tintes proteccionistas, o liderar y desarrollar una economía digital propia que tenga entidad en el ámbito mundial.

Cada vez hay más sectores afectados por las disrupciones de la economía digital. Un país que no tenga una economía digital fuerte estará en desventaja a la hora de asimilar cambios como los que tienen que acometer la banca o el sector del automóvil. Cada vez son más los sectores afectados por fuertes disrupciones derivadas de la revolución digital.

De la mayor importancia: la tecnología digital ha revolucionado la educación. Los países deben elegir entre una educación que ha evolucionado lentamente durante siglos o transformaciones de hondo calado que se correspondan con la demanda de una sociedad digital del siglo XXI. Los MOOCs son sólo la punta del iceberg. Hay toda una “industria de la ciencia” que requiere de nuevos planteamientos de competitividad para las universidades, los centros de investigación y sus respectivos modelos de transferencia de tecnología.

Urge una toma de conciencia política sobre la situación de desventaja de nuestras startups digitales y la insuficiente apuesta por el tipo de emprendimiento que se corresponde al siglo XXI. No estamos aprovechando un mercado de 500 millones de hispanohablantes, ventaja única como país europeo. Y el marco europeo no aporta soluciones, sino restricciones en materia digital. Hoy en día los emprendedores digitales se encuentran en desventaja incluso para entender los tres ecosistemas de la economía digital que hoy conviven en Internet.

El futuro es digital. Un país se la juega si no desarrolla todo su potencial en comercio electrónico y eso exige cada vez una mayor asimilación de innovación tecnológica. al margen del marketing digital y su complejidad a corto plazo, desde la realidad virtual hasta las criptomonedas pasando por los drones.

No puedo extenderme aquí más. Para una extensión y mayor detalle de estos y otros aspectos puede verse en un reciente artículo en mi blog: 13 razones para apostar por la economía digital.

Hay un discurso político muy fragmentado tanto en España como en las Comunidades Autónomas. Hacen falta nuevos retos y grandes objetivos capaces de dar respuesta a las necesidades de los jóvenes y la construcción de un futuro apasionante, complejo y diferente que por derecho les pertenece.

El desenvolupament de l’economia digital no és una opció: és urgent una política activa

Andrés Pedreño Muñoz — Sat, 16 Jan 2016 17:35:39 +0000

Malgrat els 5 milions d’aturats i d’una taxa de desocupació juvenil del 63,7%, l’economia digital no se situa entre les prioritats dels polítics; tampoc entre els moderadors, els entrevistadors de TV o els periodistes. És ben cert que, si es revisen els programes electorals, l’aposta pel tema digital està present en tots. Cal preguntar-se, però, si n’hi ha prou amb això.

Els debats d’aquestes eleccions recents s’han centrat en els temes que aparentment preocupen la gent (ocupació, sanitat, jubilació…). A continuació, però, molta d’aquesta gent els ha jutjat una mica estèrils i tòpics. Potser el resultat seria diferent si els líders saberen fer il·lusionar un país amb propostes i estratègies sòlides de futur, alguna cosa amb què es poguera sostenir com s’ha de finançar l’ocupació, la sanitat, la jubilació…

Cap líder polític, en els mítings o en les incursions en TV, no ha mostrat entusiasme per destacar que el seu partit i ell aposten per l’economia digital, i hi creuen. Potser algun senyal en favor de l’emprenedoria, sense molta concreció. El debat polític recent s’ha centrat al voltant de la reforma laboral i d’aspectes concrets com les modalitats de contractació. El més urgent hauria estat plantejar-se “QUI” contractaran en els pròxims anys i “PER QUÈ”, “on”, “com”...

En comunitats autònomes com la valenciana, després de la devastadora acció de la bambolla immobiliària i financera i de dècades de megaprojectes i d’inversions públiques ruïnoses, encara ara el desenvolupament de l’economia digital queda relegat a accions locals meritòries o projectes d’empreses privades.

La necessitat de construir una estratègia sòlida en economia digital

La necessitat de construir una estratègia sòlida en economia digitalPotser els economistes i els polítics es limiten a deixar la generació d’ocupació a les mans de les empreses, és clar. No obstant això, és important plantejar-se amb una mica més d’ambició (en una era de disrupcions i d’avenços tecnològics massius i de demandes tecnològiques amb prou faenes conegudes fa 15 anys) preguntes com ara: Quins sectors generen noves ocupacions? Quin tipus d’emprenedors? Quins entorns afavoreixen la innovació i l’economia del coneixement? Quines empreses tenen més futur? Quins mercats? Quines condicions afavoreixen la creació d’empreses tecnològiques i de futur?

Si escoltem els debats i els discursos d’alguns polítics, pot semblar que totes les esperances se centren en el “vell model”, però és difícil creure que els nostres polítics (i la nostra societat) confien en una altra bambolla immobiliària. O que animen els joves emprenedors a obrir més bars i/o botigues de roba. O que esperen que el nostre socorregut turisme tradicional rendisca encara més, o els serveis financers, o serveis que responen a centenars d’ineficiències (esmenables digitalment) de les administracions públiques…

Un punt de partida interessant per a tractar el tema seria plantejar-nos aquestes dues preguntes:

Quin és el model que pot permetre retenir i explotar el talent del milió i mig d’estudiants universitaris a Espanya? Pregunta d’una rellevància extraordinària. Implicaria que pensem que la societat del coneixement és una aposta de futur intel·ligent i viable. Un milió i mig d’universitaris poden representar per a un país un actiu enorme (fins i tot malgrat una formació insuficientment competitiva) o, per contra, tal com passa ara, un problema de gran envergadura (diàspora i formació de talent debades per a tercers països).

Molt relacionat amb el punt anterior: Quina és l’aposta “il·lusionadora” dels nostres polítics pels sectors de futur, base de les economies dominants del segle xxi? Els sectors de futur, la societat del coneixement i l’economia digital són tres puntals fonamentals d’una economia moderna del segle xxi. La competitivitat i els llocs de treball de qualitat estan lligats a aquesta aposta de futur. Fora d’això hi ha la precarietat, els salaris baixos i la pressió competitiva dels països emergents i menys desenvolupats.

Una economia moderna del nostre temps necessita una economia digital forta, no sols pel fet que la nostra societat és digital. L’economia digital constitueix un dels impulsors principals de la productivitat i de la competitivitat de totes les empreses i, a més, és també la causa de totes les disrupcions més rellevants. Paral·lelament a la digitalització de l’economia tradicional, un país modern ha d’avançar-se i mirar d’impulsar les seues pròpies disrupcions, i no esperar que li les proporcionen altres països. En suma, és imprescindible una economia digital forta.

Una economia que no aposte per l’economia digital quedarà ancorada en el passat. Precisament en els segles xix i xx un país que no apostava per la industrialització / terciarització es veia abocat no sols al subdesenvolupament, sinó també a patir una agricultura pobra i endarrerida. Hui la història es repeteix amb la “digitalització”. Els països que no aposten per l’economia digital tindran una indústria i uns serveis endarrerits i escassament competitius.

Un debat poc productiu: l’economia digital i la destrucció d’ocupació contra la generació d’ocupació

Un debat poc productiu: l’economia digital i la destrucció d’ocupació contra la generació d’ocupacióBen sovint, el debat es planteja en termes escassament productius, almenys si es volen maximitzar els beneficis de l’economia digital. Fa poc Gregorio Martín (2015): “Digitalización y desempleo”, 06/01/2015, plantejava en el diari El País el tema de la destrucció d’ocupació. Encara que tinguera raó (destrucció massiva de llocs de treball contra generació compensatòria insuficient), en gairebé res no canviaria la necessitat ineludible d’una aposta forta per l’economia digital.

De fet, per als economistes aquest problema no és nou. Ha estat un debat recurrent relacionat amb la tecnologia en els dos últims segles. I malgrat les prediccions de signe negatiu, els sistemes econòmics i les polítiques econòmiques s’hi han anat adaptant i han propiciat bastants llocs de treball, bé per mitjà de sectors nous, de generació d’ocupació pública o de noves regulacions laborals.

Malgrat la popularitat i l’augment de la literatura sobre els riscos de l’automatització (podeu veure també Andrés Ortega (2014): “Robots contra las clases medias”, en eldiario.es), ara com ara, els països o les regions que més han desenvolupat l’economia digital presenten actualment un mercat de treball més sòlid i amb menys desocupació.

En el cas pitjor, els països podrien regular el “repartiment” de l’escassetat de faena. No obstant això, si no hi ha activitat econòmica rellevant, no hi ha res a repartir. Suggerisc per als pessimistes que lligen el discurs de l’economista en cap del Banc d’Anglaterra al Congrés de la Unió de Sindicats britànic, fins i tot lluny de Jeremy Rifkin pel que fa a solucions, perquè potser la seua anàlisi ens hi aporte una visió més pragmàtica, atés que el Regne Unit ha sabut entendre millor l’economia digital que no el conjunt de la UE.

Igual que en els segles passats amb la industrialització, l’economia digital (i altres sectors de futur) tenen reptes impressionants i un potencial de generació de noves activitats immens. És en aquest últim punt que cal posar el focus. En els pròxims anys es crearan molts “googles”,“facebooks” o “amazons” especialitzats. Cal concentrar-se en una quantitat enorme de negocis relacionats amb l’economia digital i amb els sectors de futur. És un fet que es percep més clarament en molts països asiàtics; no des d’Europa, en què els reguladors i des de la “vella economia” ens sentim “colonitzats” per les noves i gegants empreses tecnològiques sense cap altra resposta possible que la d’una regulació defensiva i proteccionista.

Que es parle del fet que la “destrucció creativa de llocs de treball” no es complisca pel que fa a la digitalització, efectivament, té molt a veure amb l’educació. Aquesta última sí que pot canviar en gran manera el balanç “creació-destrucció” de llocs de treball.

Als Estats Units (que absorbeixen talent mundial) hi ha nombrosos llocs de treball vacants sense cobrir, la gran majoria relacionats amb l’economia digital; fins i tot a Europa es calcula que actualment hi ha 900.000 vacants relacionades amb l’economia digital.

Allò que no hem comprés és que els llocs de treball que necessitava fa mig segle la indústria o la construcció eren fàcilment transvasats des de l’agricultura, i que aquesta adaptació va ser senzilla per a les empreses. La terciarització ja va ser una crida d’atenció a la necessitat de canvis profunds en els nostres sistemes educatius.

Hui, en canvi, els llocs de treball i els emprenedors que necessita l’economia digital no s’improvisen. Ni la robòtica, l’IoT (Internet de les coses), el big data (dades massives), el comerç electrònic o el màrqueting digital permeten assimilar amb facilitat els llocs de treball equivalents en la vella economia; ans al contrari, les empreses perceben que els especialistes formats en els sectors tradicionals, respecte dels equivalents respectius en els sectors digitals, constitueixen una restricció més que un avantatge. La universitat del futuruniversitat del futur que necessita l’economia digital és radicalment diferent. I això és una part del problema que sí que cal resoldre amb urgència.

En tot cas, si fóra cert que la destrucció massiva d’ocupació és inevitable i que el desenvolupament de l’economia digital no genera bastants llocs de treball compensatoris, estem condemnats, en nom de la competitivitat i de la supervivència, a incrementar la productivitat dels nostres sistemes econòmics apostant per l’economia digital. Si arribara el cas, una economia competitiva i sòlida podria finançar activitats públiques molt intensives en mà d’obra. Hui dia la necessitat d’una assistència sanitària o educativa millors, del tractament del medi natural, d’uns serveis especialitzats ens donarien una gran quantitat de llocs de treball que la productivitat de la “vella economia” no pot finançar.

El dilema, per exemple, no és dubtar sobre el fet si el sector turístic ha de ser digital o no. El dilema és si s’adopta una actitud passiva observant com la tecnologia es desenvolupa a Àsia i als Estats Units o si s’assumeix una estratègia activa per a aconseguir un cert lideratge en un sector estratègic per a un país com Espanya. Això és, si el nostre país es converteix en els pròxims deu anys en una potència en tecnologia aplicada al turisme i en exportador d’aquesta tecnologia a la resta del món.

Raons per les quals l’economia digital ha de situar-se entre les prioritats dels polítics (i dels entrevistadors, dels moderadors de debats…)

Raons per les quals l’economia digital ha de situar-se entre les prioritats dels polítics (i dels entrevistadors, dels moderadors de debats…)Hi ha raons molt sòlides per les quals a un país o a una regió els convé impulsar una economia digital forta.

Em referia fa poc a la fractura creixent entre els països digitals i els analògics, els primers amb un teixit productiu més competitiu i resistent a causa d’una digitalització més intensiva i més ben orientada, però també al desenvolupament de l’economia digital. No emprendre, per exemple, una estratègia activa al voltant del concepte “indústria 4.0” pot tenir repercussions ben greus per a la competitivitat de la nostra economia.

The Boston Consulting Group estima que, el 2016, la contribució d’Internet per a les economies dels països del G20 serà de 4,2 bilions de dòlars (xifra que supera tot el PIB d’un país com Alemanya). No hi ha creixement rellevant per a l’economia tradicional si no s’acompanya d’ajustos salarials durs. En l’economia digital, en canvi, sí que hi ha una oportunitat.

Fins i tot comptant amb la destrucció massiva de llocs de treball, allò que és estratègicament rellevant ací és desenvolupar una economia digital pròpia, no dependent dels Estats Units, d’Àsia o d’Alemanya, perquè serà la manera de pal·liar aquests efectes i de generar excedents per a combatre la desocupació. L’alternativa per a Europa és acceptar un model dependent i amb tocs proteccionistes o liderar i desenvolupar una economia digital pròpia que tinga entitat en l’àmbit mundial.

Cada vegada hi ha més sectors afectats per les disrupcions de l’economia digital. Un país que no tinga una economia digital forta té desavantatge a l’hora d’assimilar canvis com els que han d’emprendre la banca o el sector de l’automòbil. Com més va més hi ha sectors afectats per fortes disrupcions derivades de la revolució digital.

Ben important: la tecnologia digital ha revolucionat l’educació. Els països han de triar entre una educació que ha evolucionat lentament durant segles o transformacions de transcendència profunda que es corresponguen amb la demanda d’una societat digital del segle xxi. Els MOOC (cursos en línia oberts i massius) són només la punta de l’iceberg. Hi ha tota una “indústria de la ciència” que requereix nous plantejaments de competitivitat per a les universitats, els centres d’investigació i els models de transferència de tecnologia respectius.

És urgent prendre consciència política sobre la situació de desavantatge de les nostres empreses emergents digitals i de l’aposta insuficient pel tipus d’emprenedoria que correspon al segle xxi. No sabem aprofitar un mercat de 500 milions de castellanoparlants, avantatge únic com a país europeu. I el marc europeu no aporta solucions, sinó restriccions, en matèria digital. Hui dia els emprenedors digitals estan en desavantatge, fins i tot, per a entendre els tres ecosistemes de l’economia digital que actualment conviuen en Internet.

El futur és digital. Un país se la juga si no desenvolupa tot el seu potencial en comerç electrònic i això exigeix cada vegada més assimilació d’innovació tecnològica, al marge del màrqueting digital i de la seua complexitat a curt termini, des de la realitat virtual fins a les criptomonedes passant pels drons.

No em puc estendre més ací. Per a llegir més i amb més detall aquests aspectes i d’altres, es pot veure un article recent en el meu blog: 13 razones para apostar por la economía digital.

Hi ha un discurs polític molt fragmentat tant a Espanya com a les comunitats autònomes. Calen reptes nous i grans objectius capaços de donar resposta a les necessitats dels joves i la construcció d’un futur apassionant, complex i diferent que, per dret, els pertany.