Una realitat que podria anar, encara, molt a pitjor. Perquè totes les eleccions són importants, però poques vegades tan decisives com les generals que tenim molt a prop, ja a la vora. En un recompte sumari, el que hi ha en joc seria: 1)el fre a la pujada abusiva del preu de l’habitatge (lloguers, hipoteques); 2)la revaloració segons l’IPC de les pensions de jubilació; 3) la pervivència de la sanitat pública universal; 4) l’ensenyament públic en tots els nivells; 5) el procés cap a la igualtat real de la dona; 6) els drets LGTBI; 7) la protecció del medi ambient i la defensa davant el canvi climàtic; 8) el control de l’urbanisme depredador; 9) el respecte degut a la llengua (en el cas valencià) i a la nostra cultura -de valencians, catalans i balears;10)  la convivència democràtica i la integració dels nouvinguts, o una exclusió perillosa; 11) les llibertats en sentit ampli; 12) el futur del pacte constitucional i de l’Autonomia... I, last but no least, 13) la supeditació submisa a Trump o una aposta europeista decidida;  i 14) augmentar la despesa militar al 5% del PIB comprant armament als EUA o potenciar una defensa autònoma coordinada amb els  altres països europeus i Canadà...

No són poques coses, ni de cap manera assumptes menors. Són 14 raons de molt de pes. Crec que totes tenen a veure amb assumptes vitals, fonamentals, que demanen una resposta i una mobilització absoluta i sense reserves, com mai, dels votants, no ja d’esquerres, sinó simplement demòcrates o amb sentiments humanistes, humanitaris o ètics, de la gent bona i decent d’aquest país. Fins i tot diria que de la gent amb sentiment patriòtic, en el millor sentit de la paraula, d’identificació i solidaritat amb els altres, amb els qui compartim país, herència, territori, present i futur. El patriotisme de la pitjor espècie ja el va definir fa temps (1775) molt bé Samuel Johnson: “Patriotism is the last refuge of a scoundrel”. I molt d’això es pot veure ara en l’allau dels qui s’omplen la boca amb la paraula.

Després de fer una oposició bruta i brutal, de terra cremada, en la qual des del primer moment la dreta del PP ha acaçat el govern legal i legítim -i en primer terme el seu president, sotmès a una denigració deshumanitzadora imperdonable- amb la voluntat declarada de fer-lo caure fos com fos, per tots els mitjans, acarnissant-se i traspassant tots els llindars ètics i jurídics... la base social de la dreta -les dretes, els benestants, els privilegiats i els aspirants a ser-ho, els enganyats- està altament mobilitzada i exultant, com apunten les enquestes pre-electorals. 

Les dretes, a Espanya, consideren que el poder els pertany. No en tenen mai prou amb el poder econòmic i la primacia social, volen controlar l’Estat i totes les administracions, que consideren de la seua propietat exclusiva, la seua finca. No fos cas que des del poder legislatiu i executiu -derivats del vot popular- s’introduïren reformes lesives per als seus interessos. O que no pogueren col·locar als ministeris i les administracions els fills i nebots que no donen per a més... 

Si per a recuperar el poder, tot el poder, han d’aliar-se amb una extrema dreta d’inspiració franquista inconfessa i feixista implícita, com Vox (que no amaga la seua intenció de discriminar persones i destruir l’Estat de les Autonomies), avant. Si cal moure tots els fils en el poder judicial al límit de la prevaricació, avant. Si cal enverinar l’ambient a través de mitjans afins i comunicadors altament tòxics, avant. Convé mirar la història, el que ha passat sempre quan el poder se’ls ha escapat de les mans... tot i que vivim en un temps de present excloent i imperatiu, amnèsic. Però qui vulga i puga, pot fer el petit esforç d’observar o estudiar el passat. El 1931, el 1936, per exemple. Les dretes a Espanya tenen, com a mínim, escassa cultura democràtica. En tot cas, acomodatícia. La democràcia com a contingència, com a oportunitat, com a instrument i mitjà que pot servir o no.

Ara bé, mirem també a l’esquerra. Les promeses incomplertes, la irresponsabilitat d’alguns -com la vella guàrdia del PSOE, Felipe i la resta, que fan tanta vergonya-, l’obnubilació d’uns altres davant l’oripell del poder i els diners -a imitació dels poderosos amb els quals sovint coincidien als passadissos de les institucions o en les ocasions socials- que va dur probablement a la corrupció de responsables que haurien d’haver actuat d’una manera radicalment diferent. L’influx corruptor -brutalment corruptor- del sistema social vigent que concentra el poder i una riquesa exorbitant en poques mans -i que es materialitza en converses en reservats de restaurants 5 estreles-  no s’ha de perdre de vista. És un poc com el que passa amb el narcotràfic, capaç de corrompre fins i tot membres de les forces i cossos de seguretat encarregats de combatre’l, tot deixant tothom bocabadat, atònit. (Com s’explica en un llibre recent, Aduana, de Brais Cedeira, Ed. Planeta). Els qui, a l’esquerra, es corrompen o mostren un comportament impropi -contrari als valors que teòricament defensen- tenen doble delicte, com a mínim. 

No es pot simplificar, per descomptat. Encara que en situacions límit, com la que ens convocarà el 29 de novembre de 2026, la tria és molt simple i molt clara. Perquè és de vida o mort, literalment (penseu en Mari Carmen i totes les que la precediren i les que podrien seguir-la). Cal votar, i tothom ha de votar. Hem de deixar de banda manies i pretextos i cal animar tots els amics, coneguts, saludats, i també els desconeguts, a anar a votar. No són eleccions per a llepafils. És molt, massa, el que hi ha en joc. Pensem-hi i obrem en conseqüència. 

Vicent Alonso i Anna Montero sempre han estat molt francòfils. Traductors del francès, poetes, persones cultes, il·lustrades, que han fet aportacions molt importants a la nostra cultura. Vicent va traduir els Assaigs de Montaigne i tots dos, conjuntament, Tristan Tzara i altres poetes. Anna estudià a l’Aliança Francesa, refugi en temps de foscor, i ha estat professora de llengua i literatura francesa durant molts anys. França actua culturalment com un imant, sempre ha estat així (o si més no fins fa, històricament, quatre dies). Ara bé, ¿es pot comparar el culte francès a les novel·les (aux romans), a la literatura en general, i l’arravatament de larentrée -que a més de literària inclou l’arribada del Beaujolais nouveau, i marca l’entrada a la tardor i a la normalitat freda i grisa del treball i l’estudi després del parèntesi irreal de l’estiu-, amb la nostra realitat, cultural i psicològica? Difícilment.

I malgrat tot, passats els anys, vet ací que la rentrée literària valenciana -octubre és sempre un mes molt atapeït d’actes, presentacions i premis literaris-  ens depara un seguit de títols de narrativa verament espectacular. Fa unes dècades hauria estat literalment impensable. Ara no. Hem avançat. Potser Vicent Alonso era, en aquell moment, un visionari avançat al seu temps...

De cop i volta puc assenyalar novetats literàries com Matèria d’Altea (Sembra), d’Irene Klein; El dia que vaig matar el meu pare (Proa), de Raquel Ricart; Estacions d’enllaç (Lletra Impresa), de Francesc Bodí; Els camps dels vençuts (Afers), de Toni Cucarella; Les síl·labes del teu nom (Bromera), de Carme Cardona Bartual. Segur que me’n deixe algun altre títol rellevant. Però si sumem als esmentats les memòries -una variant de la literatura de creació- de Vicent Soler, Un entre deu (Afers) o de Ricard Pérez Casado, Agraït a la vida(Balandra), els nous títols d’assaig o de poesia, d’entrevistes com el llibre de Susanna Lliberós Dones editores valencianes, publicat per Onada, o de dietarisme com el Dietari de penombra (Lletra Impresa) de Manel Alonso, el panorama no deixa de ser sorprenent i engrescador. Per a llançar algun coet, per què no?

Perquè caldria afegir-hi, a més, Les vides de Giorgio Vasari (Proa) en traducció de Martí Domínguez Pérez (el pare de Martí Domínguez, també novel·lista, que l’ha anotat)  o la gran obra d’erudició en cinc volums que publica aquests dies PUV, la Gramàtica del català antic, un tresor de referències i investigacions al cor mateix de la llengua catalana que marcarà època. Fet a València. O bé traduccions com, per exemple, Franz Kafka, somiador insubmís de Michael Löwy (Biblioteca de Pensament Crític d’Afers), que sense dubte l’observador informat o entenimentat sabrà valorar en tot el seu abast i significació. I moltes més coses, segurament. Entre altres, la presència sostinguda de novel·les recents que van causar impacte abans del llarg i càlid estiu del 26, com ara Ingrata pàtria (Proa) de Martí Domínguez, Qui salva una vida (Proa) de Núria Cadenes, La promesa del divendres (Drassana) de Rafa Lahuerta, La mare (Empúries) d’Emma Zafón, Spagnoletto (Afers) de Josep Lozano, L’anell del nibelung (Proa) d’Amadeu Fabregat o Malpaís (Austrohongaresa) de Jota Martínez Galiana.

Quan es va crear el Premi Andròmina de narrativa en el marc dels Premis Octubre que organitzava l’editorial Tres i Quatre es va considerar escaient -sembla que per inspiració de Joan Fuster- reservar-lo a autors valencians, per tal d’estimular la producció de novel·les valencianes, que era fins llavors minsa. I així aparegué tot un seguit d’autors que donaren un impuls decisiu al gènere. Amadeu Fabregat, Isa Tòlec, Josep Lozano, Carmelina Sánchez Cutillas, Joan F. Mira, i tants altres més. Abans dels anys seixanta del segle XX es podien comptar amb els dits d’una mà les novel·les d’autors valencians. Posteriorment, la cosa canvià radicalment. Avui vivim un temps d’esplendor, moderat i relatiu si voleu, però efectiu i tangible. I cal deixar-ne constància. La novel·la, la narrativa en general, elabora i re-elabora en un pla no discursiu, lliure i creatiu, amb una diversitat inesgotable de registres i possibilitats,  la consciència personal i col·lectiva. És una peça fonamental de la cultura: la crea i la recrea. 

Paral·lelament vaig traduint de l’italià a la “valenciana prosa” un text d’Enrico Berlinguer, el mític secretari general del Partit Comunista Italià, sobre “Austeritat. Ocasió per a transformar Itàlia”, un discurs que va fer el 1977 davant una assemblea de les forces de la cultura, per emprar el llenguatge d’aquell temps, i que es publicarà com a “document” a la revista L’Espill. Un text d’allò més interessant -si el mirem amb perspectiva històrica. Davant la crisi dels anys setanta del segle XX -el xoc del petroli i les conseqüències, els primers advertiments sobre “els límits del creixement”- Berlinguer plantejava una gran aliança de les forces populars i democràtiques a Itàlia, una mena de “compromís històric” amb comunistes, socialistes i la Democràcia Cristiana més progressista o d’inspiració sincerament cristiana per a renovar el país i fer front a la crisi. Fins i tot s’oferia, com a PCI, a entrar en el govern. No proposava cap “programa de transició a una societat socialista”, sinó “més modestament,” deia, reformes socials i mediambientals, i contra el malbaratament de recursos. Una austeritat ben entesa, reformes i canvis que, això sí, diu Berlinguer, se n’eixien “del marc i de la lògica del capitalisme”. Més aviat sembla que la cosa no anava massa lluny, una mena de “Pactes de la Moncloa” avant la lettre, però sí que afectaria interessos molt poderosos, i aspectes geopolítics delicats... A hores d’ara ja sabem que allò no va poder ser i que l’intent va patir tota mena d’operacions (avui en diríem “híbrides”) de desestabilització: terrorisme, accions molt tèrboles, maniobres de l’OTAN, de la CIA, rumors de colp d’estat, desestabilitzacions diverses, amb l’acció de l’extrema dreta i la instrumentalització de l’extrema esquerra. Foren els terribles “anys de plom” a Itàlia. Que acabaren, passat el temps, amb el triomf de la Lega Nord -secessionista fake, com Aliança Catalana-, i Berlusconi, els homini antecessor de Giorgia Meloni. La qual, hereva del MSI neofeixista, s’ha fet amb el (seu) país d’Itàlia...

Al llibre de Maximilien Rubel -un marxòleg (estudiós i gran coneixedor de la vida i l’obra de Karl Marx) i alhora marxista-, Stalin hi és retratat des dels orígens al seu país, Geòrgia -tèrbol, disciplinat, llop solitari-, fins a la consecució del poder absolut a Rússia, desfent-se de tots els seus adversaris... Stalin era una derivació de Lenin, però no n’era idèntic. Era una altra cosa, però també el producte genuí d’una manera de fer instaurada pel “leninisme”. Els seus èxits? Homogeneïtzar el Partit Bolxevic per la via d’anorrear totes les veus independents o crítiques, suprimir sense miraments la resistència dels camperols a la col·lectivització imperativa, imposar una industrialització forçada i a tot drap, una “acumulació socialista” segons el model de l’acumulació capitalista primitiva que va descriure Marx a El capital. Als anys trenta esclafà tothom, amb processos-farsa que fan feredat. Imposà un sistema de treballs forçats, un gulag on hi anaven a parar tots els qui feien nosa. Un gran assoliment. Ara bé, amb mètodes brutals aconseguí crear una base industrial i resistir l’agressió nazi -que volia reduir Rússia a colònia de la raça superior, els alemanys, i esclavitzar els eslaus- durant la Segona Guerra Mundial. Això li va proporcionar un prestigi increïble, no tan sols entre les esquerres. Dialèctica de la història, ironies de la història... ¿la fusta torta de la humanitat? 

Maximilien Rubel  fa una anàlisi bastant equilibrada, basada en fonts i documents, però molt radical i deixa Stalin al seu lloc. Un caucàsic brutal que es va identificar amb la Rússia imperial i va confondre la restauració imperial amb el socialisme. Tanmateix, el que hi diu no era prou per als editors d’ABC. No sabrien, segurament, qui era l’autor. Contractaren el llibre i avant. I deixaren la traducció en mans -diguem-ne- inexpertes. Un desgavell. Però al pròleg, un tal Ramón Pérez-Maura -se suposa que editor responsable per l’ABC- encara es permet de criticar l’autor. No havia anat al fons de la qüestió! Havia d’haver-se carregat “el marxisme”, culpable de tot plegat. Un desori editorial... Maximilien Rubel (1905-1996),  nascut a Czernowitz (Galítsia, abans part de l’Imperi Austro-Hongarès, avui Ucraïna), s’instal·là el 1931 a Paris, es va nacionalitzar francès i esdevingué investigador del CNRS. Fou un estudiós dels Grundrisse, que va contribuir a donar a conèixer, un gran estudiós de l’obra de Marx -com demostra la seua biografia intel·lectual d’aquest pensador o el llibre Crónica de Marx (Anagrama, 1972) i del seu alè utòpic-alliberador, radicalment diferent del que fou al final la revolució russa i la dominació de Stalin, una mena de despotisme asiàtic de la variant industrialitzadora.

La “fusta torta de la humanitat” és una frase profètica d’Immanuel Kant, que es deixa interpretar de moltes maneres, i que Isaiah Berlin -un liberal autèntic- tenia molt present. La revolució alliberadora fou altament ambivalent, amb un balanç desastrós. L’intent d’introduir elements de socialisme en el capitalisme s’ha saldat -fins ara- en un fracàs relatiu. Els grans interessos, els privilegiats de la terra, burxen en els pitjors instints i disposicions humanes, en l’egoisme individual i de grup, en el sadisme social i de moment van guanyant... La frase de Kant (del 1784) diu: “D’una fusta tan torta com està fet l’home, no se’n pot fer res de completament recte.” I ara, apliqueu-la al present...

Hi havia un cert consens. El règim anterior a la República -que volia esmenar injustícies històriques i ineficiències cròniques en una època adversa d’auge del nazi-feixisme a Europa- acumulava un malestar social immens. Dels treballadors industrials i rurals, de tota mena de gent subalterna, reduïda a la misèria més abjecta i sense possibilitats de progressar. Amb una Església integrista que apuntalava els privilegis. I un Exèrcit, en part, africanista, obsedit a fer un paper colonial històricament superat. Quan les dretes aconseguiren que els militars es revoltaren contra l’ordre legal i legítim en juliol del 1936, es varen obrir de bat a bat les comportes del ressentiment social. I sí, es varen cometre moltes injustícies, autèntiques barbaritats. Ara bé, la gent de bé d’esquerres va intentar salvar qui va poder. No valgué de res. Quan arribaren els franquistes, no pararen d’afusellar, maltractar, depurar, empresonar... Tot amb la benedicció de l’Església catòlica, seguidora de la religió d’amor i perdó que predicava el jueu profètic Jesús de Galilea.

Ara ha passat temps i la situació és una altra. Però el rerefons històric continua sorprenentment viu. Mentre encara hi ha cossos abandonats en fosses comunes, hi ha qui es permet elogiar, impunement, el règim de Franco. Un règim de censura, persecució,  presons, tortures de la Brigada Politico-Social, aïllament respecte d’Europa, emigració, i explotació descarnada. Que mantenia els privilegis de sempre. El temps ha passat però el franquisme, la dictadura, és un passat que no passa. Es veu en les aparicions i manifestacions de l’extrema dreta actual, en la seua estètica, les seues actituds, els intents de legitimar-se en base a la distorsió del passat, siga franquista o encara més remot. Per bé que la clau de volta és el malestar social. Determinat pels privilegis i els interessos de sempre, ara reciclats, i per la dificultat de donar solucions sense reformes estructurals i de fons. Reformes que, sens dubte, serien boicotejades pels privilegiats de sempre, que utilitzarien tots els recursos a l’abast per desestabilitzar governs o el sistema democràtic mateix. Molt d’això ho hem pogut veure, i ho veiem, en directe.

De vegades el malestar social d’avui es projecta cap al passat, i s’equivoca. L’espantall d’una època de dictadura ordenada i millor és una de les infeccions més sorprenents i indignants de l’esperit. En trau profit, i alimenta d’amagat, una nova dreta, feixista o populista, o neofeixista, o extrema dreta 2.0, com vulgueu dir-li. És molt considerable el desgavell conceptual i semàntic davant una extrema dreta invasiva que no és el feixisme clàssic -algú pensava que tornaria amb uniformes i la resta?- però que fa un paper molt semblant d’intoxicació de la cultura política i d’erosió -i a l’extrem, destrucció- de la democràcia des de dins, en nom del poble i la nació. De tot això se’n parla, en termes acadèmics, entre la ciència política i la història contemporània, en  un llibre més que recomanable: La gran involución. La extrema derecha hoy  (PUV), edició d’Ismael Saz i Julián Sanz. Alguns autors posen molta cura en la precisió terminològica i avisen de la incorrecció de reduir el fenomen al feixisme. El feixisme (clàssic, històric) era una altra cosa. Però les diferències no han d’enganyar. En el fons hi ha moltes coses en comú. Un llibre de gran riquesa argumental i que no fuig d’estudi, que situa el fenomen en el seu context internacional i aprofundeix en escenaris concrets. Qui vulga parlar amb coneixement de causa hauria de llegir aquestes pàgines. Els autors? Historiadors i analistes de primera fila, com ara Steven Forti, Alfonso Botti, Xavier Casals, Joan Maria Thomas, Astrid Barrio, Daniel Lvovich o el mateix Ismael Saz.

Arran de l’esdeveniment, PUV va presentar un seguit de publicacions “de tema mexicà” o, més ben dit, al·lusives al lligam amb Mèxic, degut sobretot a l’exili de tants republicans valencians i espanyols que varen deixar petja en aquell país. En una enumeració sumària trobem, d’entrada, la biografia José Puche. Rector, médico y ‘alma mater’ del exilio republicano en México, de Josep Lluís Barona. El doctor Puche, deixeble d’August Pi Sunyer i de Juan Negrín, fou catedràtic de Fisiologia i rector de la Universitat de València (1936-1939). En aquest llibre es reconstrueix la seua trajectòria: orígens, estudis, inserció acadèmica, rectorat, obra científica i, en una part substancial, la seua activitat de reagrupament dels exiliats a Mèxic, així com la seua vinculació a la UNAM (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic) i la represa del seu treball científic.  Ens permet, així, passar d’un nom, d’una referència més o menys coneguda, a un aprofundiment en la personalitat, l’obra i el compromís republicà pregon d’un acadèmic valencià (d’adopció) tan rellevant.

Igualment il·lustrativa és l’obra de Carmen Gaitán Salinas La vida desplazada. Manuela Ballester y el arte en el exilio, que explica fil per randa la vida, vicissituds i obra d’una artista valenciana decisiva. Una vida marcada pel compromís polític i la vivència de l’art al servei de la causa popular en diàleg -no mancat de conflictes- amb el seu company Josep Renau. Manuela Ballester va mantenir en part el valencià dins la família i en els seus dietaris, un aspecte interessant. Una trajectòria intensa: formació i primera etapa a València, exili a Mèxic el 1939 i trasllat a la República Democràtica Alemanya -a Berlín- el 1959, on ja s’havia instal·lat Renau, amb el qual, però, la relació es va deteriorar. Aquest llibre aporta molta llum al coneixement d’una artista que no va perdre mai el tremp creatiu. Són impressionants els quadres que va pintar a l’Alemanya de l’Est, perquè capten una atmosfera apagada i severa, tan allunyada dels seus orígens valencians com de la lluminositat que havia trobat a Mèxic. Carmen Gaitán fou comissària de l’exposició sobre Manuela Ballester que es va fer fa un parell d’anys al Centre Cultural La Nau -que va permetre contemplar en directe la seua obra pictòrica i altres materials-, així com editora dels diaris de l’artista valenciana: Mis días en México. Diarios 1939-1953(Renacimiento, 2021), un volum de 922 pàgines. Són diaris interessants, molt quotidians, però reveladors en els intersticis. La relació amb una personalitat tan forta com la de Josep Renau no fou sempre fàcil. Tampoc va ser-ho compaginar la vida domèstica i familiar amb el quefer artístic i creatiu... Per cert, l’editora, Carmen Gaitán, prengué la decisió de traduir al castellà les (nombroses) entrades escrites en valencià, cosa molt de doldre des de la nostra perspectiva.

Una aportació de pes, em sembla, per a copsar les aportacions de la parella Renau/Ballester és el volum de format gran Los muros del exilio. Manuela Ballester y Josep Renau en México, de la historiadora de l’art mexicana Dina Comisarenco Mirkin. Aquesta coedició de PUV, la UNAM i Bonilla Artigas Editores, amb il·lustracions de qualitat, sovint enlluernadores, i presentacions dels rectors d’ambdues universitats, és un estudi molt complet de l’obra de Renau i Manuela Ballester en l’etapa mexicana, marcada per la col·laboració amb David Alfaro Siqueiros en treballs de muralisme espectaculars. Un dels encerts del volum, com escriu el rector de la UNAM, consisteix a “recuperar la figura de Manuela Ballester no com una presència secundària en la trajectòria de Renau, sinó com una artista amb veu i aportacions pròpies”.  Més enllà de la “perspectiva de gènere”, un cas de justícia històrica. A l’apartat ‘Llegat documental’ es reprodueixen alguns facsímils dels dietaris de Manuela Ballester, que permeten reconèixer el seu valencià tan espontani i fluid. 

Per la seua banda, El exilio republicano español. Memoria colectiva, educación y producción cultural entre España y México, a cura d’Ester Alba, és un recull útil i ple d’informació sobre les condicions, activitat i rendiment dels exiliats republicans a Mèxic, amb especial incidència en la qüestió de la identitat -fracturada i/o reintegrada-, l’acció pedagògica, la ciència, l’art i la literatura, amb capítols breus de bon llegir que componen un balanç actualitzat a càrrec d’autors com Núria Tabanera, Joan Oleza, Fernando Serrano, José Ignacio Cruz Orozco, Josep L. Barona, Juan Vadillo, etc. 

Un altre títol que cal destacar és Max Aub y la memòria generacional. Diálogos entre México y España, a cura de Xelo Candel i Javier Lluch-Prats, un conjunt d’estudis sobre Max Aub que posa l’accent en els epistolaris, la relació amb altres autors, l’edició de la seua obra i la problemàtica del retorn. Una aportació valuosa al coneixement d’aspectes cabdals d’una de les personalitats fonamentals de l’exili republicà, que el va viure com una ferida inguarible. I que amb una lucidesa terrible no es va resignar mai a la derrota.

La civilització maia -una de les grans herències culturals mexicanes- també ha tingut presència en aquestes publicacions. Per exemple, la coedició amb la UNAM del llibre sagrat dels maies, Popol Vuh, en edició de Cristina Vidal i Miguel Rivera, que tempten a més una interpretació de la cosmogonia en la qual es destaca o s’indaga en el paper de les dones en la narració mitològica. D’ací el subtítol d’aquesta edició: “Las mujeres del amanecer”. O bé Mayas. Ecos del tiempo, on s’explora el que pogué ser la vida dels maies a través de l’obra de l’artista Érika Meijide Jansen, un volum il·lustrat a cura de Cristina Vidal i Gaspar Muñoz. 

A més, s’anuncia l’aparició immediata del número 73 de la revista Pasajes dedicat monogràficament a “México, voces y miradas desde la cultura”. Mèxic és un país gran (134 milions d’habitants en 2026), molt complex i amb problemes endèmics, però amb un enorme potencial en tots els aspectes i singularment en el terreny de la cultura. Justament quan una certa dreta extrema se’l mira de reüll i no accepta l’autocrítica històrica -obligada per part dels hereus dels “conquistadores”-, que seria símptoma de maduresa i de comprensió matisada dels clarobscurs del passat, aquest esforç editorial de la Universitat de València té un valor afegit. La imbricació dels exiliats republicans amb la vida mexicana fou exemplar. Hi aportaren el seu bagatge i foren acollits fraternalment. El bo i millor de la cultura valenciana dels anys trenta -Josep Renau, Manuela Ballester, José Puche, José Gaos, Medina Echevarría, Gil-Albert, Max Aub, Francesc Bosch Morata, etc., etc.- trobaren refugi a Mèxic. Un llegat que no podem passar per alt.

Però gosaria dir que el llibre més impressionant de tota aquesta sèrie és el volum no venal (“distribució gratuïta, prohibida su venta”) coordinat per Teresa Ferrer Valls i Socorro Venegas: En defensa de la cultura. Diálogos entre ayer y hoy, amb presentacions dels rectors de la UNAM i la UV, Leonardo Lomelí i Juan Luís Gandia respectivament, i una Introducció d’Antoni Furió, que s’estén sobre el rerefons dels congressos del 1937 i del 1987. Aquesta coedició entre la UNAM i PUV, un volum compacte “impreso y hecho en México”, és un llibre molt singular, fruit d’un treball seriós, que recull una bona tria de discursos i textos de l’època, singularment del Congrés Internacional en Defensa de la Cultura del 1937, i alguns del congrés commemoratiu que es va fer també a València el 1987, comentats per autors actuals. Textos de Carlos Pellicer i Elena Garro, Ramon Xirau i Octavio Paz, Anna Seghers i Maria Zambrano, Joan B. Peset, Fernando de los Ríos, José Agustín Goytisolo (un poema-ponència), Juan Gil-Albert, Rafael Alberti (un poema), Josep Ferrater Mora o Aurora de Albornoz. També de Carles Salvador i una ponència col·lectiva del 1987, que exposa la compromesa situació valenciana. Alguns textos -com els d’Elena Garro i Gil-Albert- provenen de memòries o records d’aquell moment. Els comentaris als textos del 1937 i el 1987 són substancials, amb autors com Javier Sicilia, Martí Domínguez, Paco Cerdà, Luis Garcia Montero, Zira Box o Puri Mascarell. També molts mexicans. Tot acompanyat al final per les fotografies d’aquella avinentesa realitzades per Walter Reuter. De vegades -o tot sovint- els textos d’època, del moment, són com flamarades que il·luminen la foscor del passat i ajuden a entendre’l millor. Em sembla que aquest és el cas del volum En defensa de la cultura, tan oportú en un moment en què -de nou- la cultura es troba en perill, atacada des de diversos fronts.

Podríem continuar amb l’enumeració de símptomes, de la crisi energètica a la climàtica, dels desnivells d’ingressos a les disparitats demogràfiques. En poc temps -mig segle és històricament poca cosa- s’ha produït un canvi radical, lligat al triomf absolut del capitalisme en la seua variant especulativa, financera i dominadora, que ho ha destarotat tot: el contracte social, el contracte inter-generacional, les cauteles ecològiques i els equilibris mínims que fan funcionar les societats. S’estén, i és comprensible, una visió apocalíptica, de fi de la història (i ara sí). L’escalfament global no és una hipòtesi, sinó una realitat perceptible. L’esgotament dels recursos energètics a l’abast s’ha avançat a una transició imperativa, però de difícil realització. El canvi radical de mode de vida i de maneres de produir, d’estructuració de les societats, a què obligaria una transició ecològica, tal com la descriuen autors com Ernest Garcia (a La transició ecològica) o Antonio Turiel (per exemple de manera sintètica a l’entrada “La mezquindad” del seu blog: https://kaosenlared.net/the-oil-crash-la-mezquindad/) xoca de ple amb els interessos i els objectius de poders forts i durs, com els que representa el president energumen. Uns poders -i les bases socials que els segueixen- que anteposarien sense dubtar-ho el seu interès propi a la supervivència de la humanitat.

Tot això sembla ajustat a la realitat, tot i que es pot pensar que cal no exagerar amb les alarmes o la retòrica, que convé una certa sobrietat analítica. No exagerem! No ens deixem anar! Així ho expressava jo mateix al capítol final d’un llibre recent, Un lloc al món, en un món destarotat. Crisi històrica? Final d’època? Cal anar a pams. De fet, només hi ha hagut dues grans divisòries -o canvis d’època- en el lapse de temps que poden recordar les generacions actuals: el 1945 (el final de l’Alemanya nazi i del Japó militarista) i el1991 (el final de l’URSS i del comunisme en general). Dues dates fonamentals. Tant, que la primera va determinar una reforma del capitalisme, l’expansió de la democràcia i tota una allau de penedits. I l’altra, una allau complexa, encara per calibrar, de post-comunismes -que en alguns casos no hagueren d’esperar al 1989 (caiguda del mur de Berlín) ni al 1991 per veure-hi clar.

Convé ampliar l’horitzó, la perspectiva. Perquè tot pot semblar molt local, però realment depèn moltes vegades de variables exteriors, internacionals, escassament controlables.  Per exemple, sense la conjuntura que es va donar als anys 1970 i el patrocini de la “democratització” al sud d’Europa per part dels Estats Units -tenia els seus motius, llavors- probablement no hi hauria hagut “evolucionistes” del règim enfront dels “ultres” i no s’hauria dut a terme una transició més o menys pacífica a la democràcia. Sense l’auge dels feixismes als anys trenta probablement el destí de la Segona República espanyola hauria sigut molt diferent. El context exterior, internacional, global, condiciona i a l’extrem determina. La qual cosa no vol dir que l’acció interior, la pugna i la mobilització, siguen irrellevants: de cap manera.

El context global actual sembla amenaçador. Ens adrecem a una crisi històrica?  En una conjuntura molt diferent -però impressionat per una deriva que considerava revolucionària- l’historiador Jacob Burckhardt, un erudit d’una agudesa extraordinària, es preguntava si continuaria l’optimisme lligat al “sentit del guany” i al “sentit del poder” propi del darrer terç del segle XIX o si s’esdevindria “una transformació general de la mentalitat” com la que tingué lloc als segles III i IV, tal com plantejava la “filosofia pessimista” de la seua època. Cal reflexionar sobre el sentit d’aquesta al·lusió a una transformació general de la mentalitat. Què vol dir exactament, i quin grau de factibilitat podria tindre?  El que està clar, en tot cas, és que no serà gens fàcil capgirar la dinàmica actual de crisis i conflictes, o guerres, concèntrics que es retro-alimenten, amb el teló de fons de l’esgotament de recursos i l’escalfament global. I amb aquesta perspectiva, encertar en l’eficàcia de l’acció local. Exemples recents a Nova York o Berlín aporten una espurna d’esperança, tot i que cal considerar també el pes del rerepaís més enllà de les metròpolis, una gran divisòria que pesa. I posar en el plat de la balança també variables com la ignorància programada sobre el que (ens )passa a càrrec de tota una indústria de la distracció, que estimula la confusió interessada. Amb un objectiu clar: que el coneixement del que passa no arribe on hauria d’arribar, a sectors amplis de la societat. Cal comptar amb tot això, o no s’entén res.

Acantilado, l’editorial de Barcelona fundada per Jaume Vallcorba Plana i continuada amb èxit innegable per Sandra Ollo ha esdevingut un puntal indefugible de les nostres perspectives culturals, intel·lectuals, i fins i tot vitals, amb un catàleg literalment impressionant. Un tret que no se’ns hauria d’escapar, en qualsevol cas, és que no s’entendria res “de tot plegat” sense tenir present que la voluntat d’evasió, d’eixir del clos -la repetició de tòpics, l’angoixa per l’ésser, la ineptitud en general- ha nodrit entre nosaltres, al llarg de la història, temptatives ambicioses. En diversos camps i registres, en moments d’expansió confiada  i també de desfeta. Eixir del laberint. Ho va expressar molt bé Raimon: “Nosaltres no som d’eixe món”.

Un seguit de generacions, des de final del segle XIX, han maldat tothora per connectar directament amb Europa -amb el món contemporani-, per cercar una normalitat sense complexos. I fer de la cultura i la literatura nostrades -que és l’escrita en la llengua de la Crònica de Jaume I, de Ramon Llull, d’Ausiàs March o Bernat Metge- una cultura i una literatura entre altres. Una cultura d’Europa. Era això el que somiaven els noucentistes, el que va projectar un intel·lectual clau com Armand Obiols (l’intel·lectual “que es va perdre”, l’artífex de la Revista de Catalunya dels bons temps), i també entre moltíssimes més iniciatives el que es va intentar des de València (Joan Fuster), el que va voler construir Edicions 62 (Josep Maria Castellet). I el que es va tractar de fer, d’alguna manera, passat el temps i salvant totes les distàncies, a les Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, a la revista debats o a Publicacions de la Universitat de València (PUV) i a la revista L’Espill. 

És el que han mirat de dur a terme tantes i tantes iniciatives, del passat recent o no tan recent, i també -sortosament!- d’ara mateix. Sovint reeixides, de vegades no. I de tant en tant amb la mediació del castellà, contravenint per consegüent -punt problemàtic- un principi moral o polític que, en les condicions de la realitat concreta, no suportava els imperatius del mercat i el rendiment econòmic dels recursos esmerçats. 

En l’esquema consagrat de les coses, Barcelona a més de ser “arxiu de la cortesia”  (!) havia de recuperar Juan Boscán i resignar-se a un bilingüisme aflictiu i fals, alhora que es desconnectava de la resta de Catalunya. València, “graciosa mixtura”, havia de dedicar-se a “ofrenar noves glòries” i a malviure en la indigència cultural, provinciana i opressiva. I Mallorca havia d’agrair la suggestió literària d’un Camilo José Cela, que obria portes a la universalitat amb les seues empreses i treballs, variats i oportuns, o oportunistes, i la revista Papeles de Son Armadans, tot promovent models que bandejaven precisament la llengua i la personalitat de les Illes.  En aquella revista trobaren aixopluc gent tan diversa com Baltasar Porcel, José Caballero Bonald, Josep M. Llompart o Sergio Vilar, segons el moment. Un retaule fantasmagòric del gust del tremendisme de Cela. De vegades hi anava el pintor valencià Monjalés, i Cela cridava a la seua dona d’aleshores Carmen Conde: “Ha venido el Monjalés, prepárale de comer, de beber y de joder!” Pur Cela, transparent en la seua significació política i cultural reaccionària.

Voleu pistes quant a l’esquema consagrat de la subalternitat programada? Mireu, per exemple, el llibre de Sergio Vila-Sanjuán Otra Cataluña. Seis siglos de cultura catalana en castellano (Destino, 2018) o, a escala valenciana, les temptatives -més maldestres- d’establir un cànon semblant a càrrec del periodista de Las Provincias Ricardo Bellveser -ja desaparegut. O bé l’extens article d’Adolfo Sotelo Vázquez a Cultures de La Vanguardia del 25 de juliol del 2026, “Cuando Cela aglutinaba a escritores y artistas” que arrencava amb el capítol “Club Cela” del llibre de José Carlos Llop  En la ciudad sumergida (RBA, 2010), d’altra banda molt bo. Segons Sotelo Vázquez, Cela animava “la mejor vida cultural de Mallorca”. Pel que fa al País Valencià, reduït a província subalterna, hi ha molta bibliografia.

Jaume Vallcorba (1949-2014) va crear Quaderns Crema, editorial en català, el 1979. Vint anys després, el 1999, fundava Acantilado, en castellà. El 1987 havia fundat també l’editorial en castellà Sirmio, amb un enfocament esforçadament literari i filològic. Quaderns Crema fou un veritable revulsiu en termes de qualitat editorial i formal, de disseny, així com pel punt de vista que l’animava. Ha publicat noms fonamentals de la literatura contemporània com Quim Monzó o Sergi Pàmies. També durant un temps els de Ferran Torrent i Empar Moliner. Alhora recuperava clàssics com J. V. Foix o Francesc Trabal. I coses tan extraordinàries com les memòries d’Eugeni Xammar o els diaris de Joan Estelrich...  L’any 2010 es va fer una exposició amb motiu dels 30 anys de l’editorial, organitzada per Biblioteques de Barcelona amb Julià Guillamon com a comissari, de la qual se’n va derivar el llibre L’estil Quaderns Crema, Trenta anys d’edició independent, 1979-2009, imprescindible. Passats els anys, la companyia dels llibres, tant de Quaderns Crema -que mereix comentari més extens a banda- com especialment de l’editorial Acantilado s’ha fet imprescindible. Fullejar els seus catàlegs, tan útils, tan ben presentats, és com una immersió en una obra d’art. També les editorials poden ser obres d’art.

Què es pot dir d’Acantilado? ¿D’un catàleg atapeït, amb centenars de títols, que ens ha descobert tant i tant? Un catàleg a hores d’ara de més de 450 pàgines, compacte i amanós, una combinació sàvia de ficció i -potser sobretot- no ficció... A mi m’ha descobert autors importantíssims com Adam Zagajevsky, Simon Leys, André Compagnon, Imre Kertesz, Karl Schlögel i molts més. O  m’ha retornat en edicions de gran pulcritud autors coneguts però “repristinats” com Julien Graq, Piero Citati, Mario Praz, Stefan Zweig o Erich Auerbach. Una llista molt llarga, amb clàssics i moderns, on hi tenen un gran paper els autors d’Europa central i oriental, sovint però no sempre jueus, justament els que per diverses raons (històriques) ens havien estat amagats. Però el compàs d’aquesta editorial és molt més ampli, i sovint imprevisible. Una cosa fantàstica. Com ara la col·lecció “Narrativa”, que ha publicat desenes de títols de la millor literatura de creació i de testimoni. Per exemple, el que fa el núm. 256 (aviat és dit): Israel Yehoshua Singer, La família Karnowsly, traduït de l’ídix, que l’estiu del 2026 anava ja per la 10a edició.

El que més pot agradar o seduir el lector inquiet és la descoberta d’autors i obres desconeguts -o poc coneguts- que permet una acció editorial basada en la qualitat i el savoir faire. I que acaba consolidant la confiança en el criteri de l’editor. Quan Acantilado publica un nou llibre, quan treu una novetat, ens posem a l’aguait. Poques editorials -només les millors- poden dir una cosa semblant. Fons i forma s’acoblen. Si hi ha un exemple de l’edició com a obra d’art -les cobertes, el paper, el cos de lletra, la tria de títols i autors, la línia cultural seriosa que s’hi endevina, ara com ara seria sens dubte el cas d’Acantilado. Una editorial de Barcelona.  No és cap casualitat...

És a dir: la història no es repeteix. I si ho fa, serà com una cosa molt diferent: la distància tan gran que hi ha entre una tragèdia i una farsa. (Al·ludia, és clar, a la diferència entre Napoleó Bonaparte i l’aspirant a hereu Lluís Napoleó, amb mig segle de distància, a França). La primera vegada és terrible, la segona una repetició en to menor. Podria passar una cosa semblant avui? Un temps en què sovintegen les evocacions dels anys 20 i 30 del segle XX per tal de traçar paral·lels amb la situació present? L’historiador Julián Casanova -un dels millors historiadors actuals- diu que troba molts “memes” d’aquell temps reciclats avui. El populisme (que derivà a feixisme), la voluntat d’exclusió, l’autoritarisme, la delimitació entre ‘nosaltres’ i ‘ells’, la por al futur, l’adhesió a fórmules salvadores falses, l’aversió al pluralisme humà, el senyalament de “traïdors”, l’erosió de la democràcia, l’autoengany... tot això, elements del passat, torna.

Crec que és un dels grans temes del present. ¿Es pot repetir una cosa semblant a la deriva dels anys vint i sobretot del anys trenta a Europa, que dugué al feixisme i al nazisme (i al franquisme)? Anem a pams.

La victòria electoral al Land de Sachsen-Anhalt de l’extrema dreta d’AfD (Alternativa per Alemanya) ens ha impactat, no ho podem negar. I més que ho farà. La vacuna contra el nazisme no ha funcionat, almenys en aquesta regió d’Alemanya, i a l’Est en general, amb escassa cultura democràtica. Els elements compartits amb el rerefons völkisch (de difícil traducció) del nacional-socialisme -un ampli moviment para-polític que impregnava la cultura alemanya- són inequívocs. Völkisch? El poble (Volk), la nació, nosaltres (enfront d’ells)... Victimisme, retracció al nucli nacional, tancament, exclusió, proscripció dels suposats aliens o estrangers, discriminació dels no-alemanys (no aris) en multitud de qüestions, etc. Potser estava lligat a un nacionalisme tardà i extremadament romàntic com l’alemany, a la humiliació del Tractat de Versalles, o altres factors, però això en realitat ja no importa... 

El que ha passat a Sachsen-Anhalt és extrem, però forma part d’una deriva. Una cosa inimaginable, terrorífica, en una Alemanya i una Europa que havien après les lliçons del “mai més”. Mai més feixisme, mai més guerra, mai més les pre-condicions que hi dugueren, mai més Auschwitz.... Es posa en qüestió -i ens interpel·la- la primacia dels drets universals, dels drets humans, del pluralisme humà inherent, dels drets de ciutadania. De la ciutadania com a principi bàsic i determinant, més enllà del llinatge o l’ascendència. El canceller Merz fins i tot ha evocat el perill d’una “neteja ètnica”... Alemanya i Europa en xoc. I els que no, simpatitzants o bé irresponsables.

El que es planteja avui per aquestes forces populistes d’extrema dreta -com Vox o Aliança Catalana ací a prop- és molt semblant a la deriva que culminà en el feixisme i el nazisme. No és tan explícit i brutal, tan obert, perquè no es donen les condicions. Perquè la situació és una altra. Tant que ni uniformes, ni marxes de torxes, ni esvàstiques, ni tabals, ni caps carismàtics estentoris, ni -potser encara- paramilitars. ¿Enganyen les formes i anècdotes com els lideratges femenins o la condició de la dirigent d’AfD, lesbiana casada amb una dona de Sari Lanka, amb dos xiquets adoptats, que viuen a Suïssa? No, de cap manera. Això, al contrari, la legitima. L’apropa al món d’avui. Sense oblidar que el mateix Hitler era un outsider absolut: sense títols acadèmics en un país de culte als títols, artista marginal, un tipus llop solitari que convivia amb la neboda i després amb una jove Eva Braun amb la qual no es va casar fins el darrer dia abans de suïcidar-se al búnker. Això sí, defensava els valors tradicionals de l’ordre, la família i la propietat.

En general l’estat del món fa preveure moviments de plaques tectòniques. I això -relacionat amb la deriva populista d’extrema dreta- ens ha de posar en alerta. Un canvi en els eixos de l’economia mundial, que han traslladat la potència industrial a Àsia i especialment a la Xina. Un canvi radical en l’ordre geopolític. S’ha acabat la treva de relativa calma de la guerra freda. Ara es redefineixen els espais i esferes d’influència. Estats Units ja no és una potència sensata: està dirigida per una camarilla irresponsable, per bé que probablement té un programa darrere. Proliferen els estats dirigits per líders autoritaris amb tirada bel·licista, que no se n’amaguen. L’escalfament global promourà canvis i desplaçaments de població. El desnivell demogràfic i econòmic Nord-Sud pressiona... La globalització descompensada ha posat en escac regions senceres del Nord: hi ha molts perdedors (reals o en expectatives) de la globalització. La desindustrialització d’Occident promoguda pel capital financer, especulatiu i rendista, ha estat una fatalitat. El ressentiment s’acumula. La Unió Europea trontolla. I més que ho farà si l’extrema dreta es fa amb alguns dels grans estats que la conformen. Perquè a més els populismes d’extrema dreta són el cavall de Troia de l’aventurisme insensat dels qui ara manen a Washington.

Conclusió. La citació de Marx era un comentari ocurrent i enginyós, no -de cap manera- l’enunciació d’una llei històrica. I tanmateix tenia contingut, matèria per a la reflexió. La història no es repeteix, i si es repeteix mai de la mateixa manera. La primera fou una tragèdia. La segona, ara mateix, serà  una farsa? No ho veig clar: podria ser una tragèdia de grans proporcions. Malgrat Hegel, malgrat Marx, i malgrat els millors desitjos. Però no cal ser tan pessimistes: encara no han dit la seua, ni s’han mobilitzat com cal, els milions -molts milions- de demòcrates de tots colors i gent de bona voluntat d’Europa i Amèrica que van assumint uns canvis que distorsionen les nostres vides i les dels nostres fills, que caldrà reconduir. Perquè aviat caldrà fer un pas avant. Com en altres moments clau de la història...

De fet, és un tema clàssic de debat historiogràfic, que conegué un gran reviscolament arran de la microhistòria de Carlo Ginzburg, el Montaillou de Le Roy Ladourie o els History Workshops anglesos... Ja el 1988 es va celebrar a València -quines coses!- un Col·loqui Internacional d’Història Local, les actes del qual es publicaren al volum L’espai viscut (Diputació de València, 1989). A la presentació del llibre, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver abordaven amb bon sentit i penetració la problemàtica, amb voluntat vindicativa, a partir d’una constatació: “Potser, de tots els adjectius que acompanyen el substantiu història, el de ‘local’ siga el que menys adhesions concita... la seua sola invocació genera ja una certa incomoditat”. La idea era renovar a fons la història local, obrir-la a les ciències socials, superar els entusiasmes localistes, la mera cronística d’aficionats o d’erudits locals (que tanmateix eren sovint meritoris), una pràctica de llarga data, però clarament obsoleta. Al Col·loqui, hi participaren historiadors tan destacats com James Casey, Giovanni Levi, Susana Narotzky, Núria Sales, Paulino Iradiel, Guy Bois, John Foster, Ramon Villares o Pedro Ruiz Torres.

M’ho suggereix, tot això, la revisió d’uns quants llibres d’història local que he anat reunint al llarg del temps. No deixen de sorprendre’m. Per exemple, el primer que comentaré, per raons de proximitat: Xodos, un poble de Penyagolosa. Dels orígens a la nova ruralitat, de Joaquim Escrig i Artur Aparici (Universitat Jaume I, 2022), un geògraf i un sociòleg respectivament. Un volum de 815 pàgines! És una obra molt elaborada que recorre la història d’aquest poble tan meravellós (avui a la vora del col·lapse demogràfic) des d’abans dels ibers fins el present, marcat per la cerca d’una nova inserció al món, com tot un seguit de comarques de l’interior de Castelló en plena despoblació. La història del poblament, la història política i econòmica, la demografia, la relació amb el medi, l’evolució del nucli urbà i dels masos, i les connexions amb els voltants, amb la comarca de l’Alcalatén, hi tenen un paper destacat. Un llibre modèlic de la història local nostrada. Massa llibre per a tan poc poble?, diria el sorneguer, que mai faltarà. No ho crec. Ara, un dels coautors, Joaquim Escrig, ja havia publicat un volum gruixut dedicat a la capital comarcal, Llucena (Llucena: una historia de L’Alcalatén. Sociedad, poblamiento y territorio) Universitat Jaume I, 1998), de 680 pàgines, en el qual s’estén bastant sobre la història de la comarca de l’Alcalatén, on la lluita entre liberals i carlins va ser especialment determinant al segle XIX. Els Fabra polítics i cacics de Castelló (inclòs el darrer, el “tort”), tothora lligats al Poder central, provenen d’aquesta comarca o districte. La família d’Ignasi Villalonga, el pròcer del valencianisme burgès que no va ser, venia de Figueroles d’Alcalatén, al costat de Llucena, tot i que ell ja va nàixer a València.

Les històries locals poden ser de diverses menes. Centrades en la història d’un poble al llarg del temps o bé en un període concret. Una de molt digna d’esment és República i guerra civil a Xàtiva (1931-1939) en tres volums, publicada el 1991 -abans de la davallada als inferns de la incultura amb Alfonso Rus- per l’Ajuntament de Xàtiva. Un prodigi de recerca i erudició a càrrec de Germà Ramírez Aledón, Isabel Martínez Salas. Sebastià Garrido Rico i Josep-Lluís Cebrián Molina. Hi desfilen els fets cabdals de l’època republicana i la guerra civil, sense amagar res, en una població que tenia una vida cultural i política vibrants. El tercer volum recull documents. En aquest llibre, per cert, es veu especialment clara la importància i les possibilitats de la història local.

Morella, per la seua banda, amb l’aureola històrica de l’edat mitjana i el carlisme, té una gran densitat evocativa. Manuel Milián Mestre, nebot d’un canonge historiador, morellà emigrat a Barcelona -conservador de pedra picada, però moderat, l’ideal del qual seria una coalició PP-CiU (o Junts, a hores d’ara), amic del difunt Fraga- va publicar fa ja molt de temps Morella y sus puertos a l’editorial Occitania, Barcelona,1967. Típic llibre d’història local convencional, amb informacions útils o curioses. Un interès especial, però, té el llibre La fàbrica Giner de Morella (Generalitat Valenciana, 1992), que indaga en la història d’un intent de colònia industrial tèxtil que va fracassar i que explica, una mica o en bona part, els trencacolls de Morella en la modernitat i l’emigració massiva cap a Catalunya. Per la seua banda, Herbés. Los señores de Herbés (Els Ports de Morella 1233-1833), de Manuel Grau Monserrat, publicat per la Diputació de Castelló el 1986, aporta tota mena de notícies sobre el passat d’aquesta petita població propera a Morella, un d’aquells llocs on l’aire de la història -medieval- es fa molt present.

L’Olleria, Vila Reial. Aproximació a la seua història, de Germà Ramírez Aledón, catedràtic que fou de Geografia i Història de l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva, i coautor del llibre ja esmentat sobre els anys trenta a la capital de la Costera, signa una història total de l’Olleria, a la comarca de la Costera, ja tocant la Vall d’Albaida, solvent i documentada, exemplar quant a l’ús de les eines metodològiques més adequades en aquest terreny. Un llibre sensacional, que explicant el local explica el desenvolupament del conjunt, en aquest cas el Regne de Valencia, el País Valencià modern.

Hi ha de tot, en les històries locals. Un exemple convencional en seria La Font d’En Carròs, pueblo rural, histórico y saludable,de Francisco Borja Millet Peiró, també conegut com Paco Peiró, funcionari local i seguidor de Francesc Ferrer Pastor (que era de La Font,) “enamorat” del seu poble. Publicat el 2003 per Denes té també com a subtítol “España-Comunidad Valenciana-La Safor”, i és un recull simpàtic de notícies històriques i actuals d’aquest poble de la Safor. Més deutor de la formació historiogràfica contemporània és Història de la vila de Bocairent, d’Abel Soler i Josep-Antoni Ferré (Ajuntament de Bocairent, 2003), seriós, documentat i professional. També a Bocairent -on hi ha les impressionants “covetes dels moros”- es sent l’aire de la història molt present.

A més de diversa, la història local té un gran passat. Només una mostra: la Historia de Burriana de Francisco Roca y Alcayde, 562 pàgines, que es va publicar el 1932 a Castelló. L’autor la dedicava “Al Magnífico Ayuntamiento, honorable representación de la legendaria Ciudad de Burriana...”, que probablement va sufragar-ne l’edició. Molt interessant -a més del fum de notícies que aplega- per comprovar com es feia in illo tempore la història local i com ha progressat en metodologia i rigor historiogràfic.

En aquest sentit cal consignar també la Historia de la provincia de Castellón, d’Arcadio Llistar Escrig, publicada el 1887 a València i recuperada el 1987 per la Caixa d’Estalvis de Castelló, que comptava amb un Seminari d’Estudis locals, que promogué diverses publicacions de tipus local i provincial. Ferran Olucha fa la presentació d’aquesta reedició d’un llibre típic de l’enfocament del seu temps, ric en informacions diverses espigolades en cròniques i arxius, destinat a ponderar les coses pròpies, conscient -l’autor- que “esa provincia es la que menos protección viene dando a las Ciencias y las Artes”. El Castelló del segle XIX produïa bàsicament “naranjas, algarrobas, vino, aceite, trigo y patatas”. I com a productes industrials, “alpargatas... telas de lana... azulejos y loza... y el embalaje de las frutas para su embarque”. Un món preindustrial que ha tingut una llarga vida (també pòstuma, en les mentalitats). Tanmateix, Arcadio Llistar, que va rebre premis pels seus treballs històrics als Joc Florals de Lo Rat Penat, exalça el valor dels castellonencs liberals enfront de l’envestida carlista, que tanta força tingué en terres castellonenques.

Sí, la història local té un gran passat -el dels cronistes i els apologistes altament retòrics pro domo- i també un present canviant. Molts llicenciats en Història i Geografia han dirigit la seua atenció a la història i la societat dels seus pobles i comarques. La història local s’ha renovat profundament i és ara el bastió d’una mirada rigorosa i constructiva cap al passat. Bona prova en són els congressos d’estudis locals, per exemple de la Ribera o de l’Horta, que publiquen les actes i permeten copsar una evolució positiva. També l’activitat dels centres d’estudis locals, que haurien de rebre més suport institucional. D’altra banda, mensualment apareix, durant molt de temps amb la revista L’Avenç, la publicació Plecs d’història local, una mina d’informació sistematitzada sobre el que ha donat i dona de si aquesta branca del coneixement tan esponerosa arreu dels països de llengua catalana. Que és molt, moltíssim: som un país molt local... Ací tan sols he apuntat unes quantes mostres referides al País Valencià que tinc a l’abast (en l’apartat referit a història local i a temes de Castelló que tinc a l’Hort de la Cendra).

Quan algú afirma que una cosa complexa “és molt senzilla”, poseu-vos a l’aguait. O a tremolar. Les coses sovint no són el que semblen i, en tot cas, són molt més difícils i plenes d’arestes. Val el dret d’autodeterminació per a Ceuta? Se suposa que sí. Si es fes un referèndum, crec que el resultat seria aclaparador. A favor d’Espanya. Llàstima que la cultura política a Espanya siga tan essencialista i refractària a conèixer la voluntat dels ciutadans. Una consulta a Gibraltar es dona per descomptada: guanyaria de cap el Regne Unit, i amb bones raons... Crec que a Ceuta també. I a Melilla. Guanyaria Espanya, també amb bones raons, independent de l’origen dels qui votarien. S’ha de tindre en compte.

Cert que Ceuta i Melilla -Sebta i Milililla- són geogràficament Àfrica, però històricament amb una presència espanyola -o espanyola-castellana, si voleu- d’ençà de més de quatre o cinc segles, quan Marroc com a tal no existia. Però hi ha molt més.

Hi ha el tema fonamental -en l’era de la geopolítica desbocada- del control de l’Estret de Gibraltar, la presència d’Espanya en aquesta via marítima tan rellevant i les pressions salvatges -no se sap mai si calculades o fruit d’una revolada- dels Estats Units del valetudinari Donald Trump (ja ho deia sa mare, és un perill públic!), que tenen al Marroc com a soci prioritari i volen castigar Espanya per uns quants pecats que ha comès el president Pedro Sánchez, el primer de tots no agenollar-se davant la seua augusta i ridícula impostura imperial... En sintonia amb un altre, també perillós, que n’està molt rabiós, el criminal de guerra Netanyahu. Podem oblidar aquestes variables? No. El proverbial “Ja s’ho faran”, és una opció? Tampoc. Si no estiguérem tan depauperats políticament, els valencians -no tan sols els valencians- hauríem de tindre veu, i fer-nos sentir, un criteri polític, a més d’econòmic. Ara com ara ni una cosa ni l’altra, i és una llàstima. Perquè això ens pot afectar molt més del que sembla.

L’episodi recent de l’allau de 40.000 o 50.000 o més persones joves, de les quals varen morir unes 160, a Ceuta instigades per qui es pot imaginar, pels qui controlen les xarxes, en una operació que recordava la Marxa Verda contra el Sàhara Occidental el 1975, és un afer aparentment llunyà, però en realitat bastant proper i que ens afecta. Ens en podem desentendre? No.

Vulgues no vulgues, formem part d’un Estat democràtic i constitucional reconegut al món, membre de la Unió Europea, que respecta i compleix les lleis internacionals i que contribueix a la pau i les operacions solidàries en molts llocs conflictius. Amb moltes mancances que caldrà anar superant, això sí. Amb dèficits democràtics i una deriva molt perillosa de la dreta fins ara democràtica, que controla i malmet el poder judicial. Molt tòxica la combinació dreta-extrema dreta-poder judicial-poder mediàtic manipulador. Enverina l’ambient i distorsiona el debat democràtic, talla els ponts de diàleg i entesa. També en aquest cas. Transformar la realitat exigeix abans que res conèixer-la, no desentendre-se’n com si fos cosa d’uns altres, d’ “ells”... No, no, hi estem implicats fins al moll de l’os.

Una xoc brutal a Ceuta o Melilla -que no seria impossible, segons com-, de tipus militar, o un enquistament del conflicte, seria absolutament catastròfic. Es pot entendre per això la diplomàcia espanyola, que manté l’entesa i els fils de bona voluntat amb un Marroc imprevisible i ple de clarobscurs, un país veí que ací no acabem d’entendre. Potser l’entenen més a França. Però que caldria estudiar, analitzar, escrutar i preveure... Marroc és una caixa negra per als ciutadans peninsulars, tot i que hi conviuen i en pateixen les conseqüències... El fet que els serveis d’informació espanyols no advertiren al govern del que hi havia en marxa o no se n’assabentaren o qui fos no valorés com cal la informació i actués en conseqüència, és preocupant: molt preocupant. Tant com la reacció histèrica de terra cremada i destrucció pura i dura de la dreta/extrema dreta de Feijóo/Abascal i els seus subalterns locals, tan tristos com ridículs. A l’enemic, ni aigua. I creuen que l’enemic és el govern democràticament legítim encapçalat per Pedro Sánchez. També molt preocupant. Fins i tot alarmant, tenint en compte la història. La història-drama, ara repetida com a farsa, però qui sap. No se sap mai...

Patim molta calor. Ens agafem a un parèntesi. Però caldrà entomar els reptes, per no eixir del foc i caure a les brases. Reptes? Tots els que vulgueu. I el primer enfortir el sentit comú, els valors democràtics, el govern legítim, les aliances que el sostenen, els mínims de civilitat, drets humans i dignitat. La llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia... Uns valors que passen avui per fer front a una crisi humanitària brutal -acampades de qualsevol manera a les platges, són persones, com els nostres exiliats del 1939 a les platges d’Argelers- i prevenir eventualitats encara pitjors. A Ceuta no hi ha hagut un afer d’immigració, sinó una altra cosa. I cal saber enfrontar-se a la dificultat. Una comesa que també ens afecta a nosaltres valencians. Encara que de vegades no ho sembla. Aviat s’acabaran les vacances, d’estiu i de la història...

Almenys amb el llast que arrosseguem d’un passat de memòria prohibida i de celebració imposada. I ara, a més, en un panorama de culte a la immediatesa, a l’exabrupte més o menys groller, a l’emoció fugaç. Un present on molta gent, massa gent, no té ni de lluny la dèria de recuperar el passat amb un mínim de rigor. No m’estendré. És tot tan comprensible! Només que fa una mica de respecte. Sense assumir el passat -sense visió històrica- es fa difícil entendre el present i preparar el futur.

El passat, doncs, esdevé boirós, o més boirós del que seria raonable... Temps ombrívols, que deia Hannah Arendt. Ara com ara es pot pensar que el present el configuren una mena d’individus anti-sistema (però molt clavats al veritable sistema) d’extrema dreta, amb gran soroll i exhibicions de poder mediàtic i judicial. I que el futur el determinaran instruments poderosos i aliens -molt aliens- en mans de súper-estats i súper-tecnològiques. Que substitueixen la informació per la manipulació.

El passat s’amaga o esdevé terreny apte per a la deformació i la mitologia, no per a la comprensió racional, com implica el llegat il·lustrat, que venia de lluny (de Grècia: del mite al logos)... La vella utopia europea d’una societat reconciliada d’individus lliures, iguals i fraterns, esclarits i crítics -la Il·lustració i els seus precedents, el llegat d’Atenes i Jerusalem- està en risc. Hi ha una altra guerra cultural: la que vol anul·lar o difuminar o declarar mentida l’aventura europea de conquesta de la llibertat i la capacitat autocrítica.

Igual que l’Imperi romà, potser aquesta vella utopia -fons d’inspiració- ja ha perit i no ens n’hem adonat. L’oblit del passat i dels seus exponents més destacats forma part de l’operació. Que té com a objectiu evident convertir-nos a tots en ilotes (terme grec que designa les persones desposseïdes dels drets de ciutadania). O en idiotes, per al cas.

La qüestió és que un seguit de publicacions més o menys recents m’han fet parar esment a uns quants autors gens negligibles, però en alguns aspectes i àmbits de fet negligits. Són els oblidats. Per exemple, Gabriel Alomar (1873-1941). Un catalanista de Mallorca que va fer importants aportacions culturals i que va tindre un paper clau en la conformació del catalanisme republicà. UN altre catalanisme, progressista, democràtic, laic, que superava la versió pairal i burgesa, conservadora, de la Lliga. Assumia el catalanisme en clau democràtica radical, per a entendre’ns. El 1931 Alomar anà de segon, després de Macià, a les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va encunyar el terme “futurisme” -una manera de designar una tendència o una època, com la “postmodernitat” temps a venir- a començaments del segle XX, anticipant-se a Marinetti i la resta. Almenys això afirma Anthony Leo Geist (a La poética de la generación del 27, Guadarrama, 1980) quan diu: “En 1904, Gabriel Alomar pronuncià a l’Ateneu de Barcelona una conferència en català titulada ‘Futurisme’. El 1905 es va publicar ampliada en forma de llibre.” I afegeix que potser Marinetti -que ha passat a la història com el pare de l’invent- va traure el nom de futurisme i també moltes idees d’Alomar, un esperit inquiet i creatiu. Un mallorquí català intel·ligent, que va fer política a Catalunya i va tindre presència continuada a Mallorca. Diputat diverses vegades, escriptor, professor d’institut a Palma, i finalment ambaixador: morí a El Caire on havia representat la República agonitzant.

A casa meua -dels meus pares, a València- hi havia, en la biblioteca de mon pare -esponerosa, que incloïa també la del meu avi (que era un volterià)-, un llibre seu: La política idealista (Minerva, Barcelona, 1923 [encara que al llibre no hi figura la data]) subtitulat “Proyecciones y reflejos de alma”, que he conservat. Vol dir que l’Alomar era un assagista llegit, amb predicament enllà de Barcelona, i de Mallorca. Un llibre d’idees, profundament polític, en què explica la seua visió del “problema de España”, ja aleshores!, i abunda en temes com la ciutadania, el problema religiós, el paper de l’Exèrcit, els nacionalismes, i la necessitat d’incorporar les masses populars a la vida política. Alomar és molt representatiu del republicanisme democratitzador que fitava amb el socialisme, entès com a extensió de la democràcia, d’inspiració laborista. Era un republicanisme, a més, federal, integrador de la pluralitat nacional. Vells temes que han ressonat durant molt de temps, i encara ara. Tanmateix, el seu llenguatge d’època -la retòrica- de vegades convida al somriure. Escrivia en temps esperançats de futur, enmig d’una crisi de règim i contra una Dictadura que va deslegitimar del tot el sistema monàrquic, preparant la República. Després vingué el que vingué. Diria que no acabava d’apamar la força inercial -i brutal- dels poders reaccionaris a Espanya. Als anys vint hi hagué una onada democratitzadora i laborista a Europa (govern del Labour a Anglaterra, República de Weimar, fins i tot la República espanyola del 31), enfront del que podia comportar la Revolució russa de 1917. Als anys trenta, en canvi, s’hi donà una altra resposta, inspirada en el que havia anticipat ja el feixisme italià. Els paral·lelismes històrics tenen limitacions, però comparar ajuda a entendre.

A la seua illa natal sí que el recorden, almenys en certs ambients i s’ha propiciat l’edició de l’Obra Completa, encetada el 2004 i prevista en set volums. L’editorial valenciana Afers acaba de publicar un estudi molt complet sobre la seua trajectòria i significació: El moment Alomar i el procés nacionalitzador (1901-1931), de Roc Solà, una aportació cabdal, informada i informativa, per a entendre del tot la significació i l’acció d’Alomar en els anys que apuntaven a la República com a solució. Un llibre que convé llegir, perquè ensenya moltes coses. Creiem que ho sabem tot, o quasi, però no sempre és així: ni de bon tros. Una reflexió que també m’ha suggerit la lectura d’Historia de Europa, de Roderick Beaton (Ático de los Libros, 2026, traducció de Joan Eloi Roca), una gran síntesi molt informativa i ben pastada de la història europea des de l’antiga Grècia (i un poc abans) fins a la formació de la UE i la guerra d’Ucraïna, que explica moltes coses més o menys ignotes avui dia -la caiguda de Roma, l’Imperi Bizantí, el poder dels papes, el Sacre Imperi Romà-Germànic, l’aventura napoleònica) amb un estil increïblement rigorós i alhora sintètic.

Per la seua banda, Joan Chabás (conegut sobretot com Juan Chabás, però reivindicat a Dénia com Joan Chabás), fou un autor prolífic i home d’esquerres nascut a Dénia, capital de la Marina Alta, País Valencià, el 1900. Era familiar del canonge i historiador Roc Chabás (1841-1912). Els canonges de la Seu de València -ja és curiós- han donat molt de joc. Cultural si més no: Roc Chabás -artífex de la revista El Archivo i pioner de la historiografia valenciana-, Josep Sanchis Sivera -oncle i mentor de Manuel Sanchis Guarner-, Josep Espasa -amic de Joan Fuster i Vicent Ventura, autor de llibres sobre religió i modernitat publicats a Edicions 62-. I ara mateix, Vicent Pons, historiador medievalista, director de l’Arxiu de la Seu i professor durant anys al mateix departament de la Universitat de València que el seu col·lega i amic Antoni Furió.

Joan Chabás pertanyia a una nissaga liberal de Dénia, amb orígens llunyans a França. Dénia, empori mercantil, fou una plaça cosmopolita, amb comerciants anglesos i francesos establerts, que tenien magatzems i exportaven la pansa i el vi moscatell. El poble pla que hi treballava –“qui va fer la Tebes de les Set Portes?”- , no sempre harmònicament, com documentà l’escriptora Mara Ibars a la seua novel·la L’últim serf, eren del país, autòctons sovint d’ascendència mallorquina. Com ara, per cert, els meus amics de Dénia i Gata, Josep Bertomeu Moll (malauradament desaparegut) i Carles Mulet Grimalt, als qui tantes vegades hauré escoltat dir “beníssim”...

Joan Chabás -que té placa commemorativa al carrer del Pare Pere de Dénia (el Pare Pere, a qui dedicà un estudi Roc Chabás: qui sap fora de Dénia qui fou?)- va viure intensament la primera meitat del segle XX i va morir a l’exili. Un valencià enlluernat per l’exuberància aparatosa de la cultura castellana de la Generació del 27, en la qual participava. Apareix a la famosa foto de grup, al costat de Federico Garcia Lorca. Però tenia també un ull posat a Catalunya, a la cultura catalana. De fet, mantenia una secció sobre les publicacions catalanes a La Gaceta Literària del tarambana i protofeixista Giménez Caballero. A Dénia, on havia nascut i passava molt de temps, desprès del trasllat ja el 1916 de la família a Madrid, devia sentir tothora, omnipresent, la llengua. Joan Chabás fou un poeta, novel·lista i crític literari rellevant. Autor d’una Literatura castellana contemporánea ben considerada (Joan Fuster va publicar, en contrast, més endavant, una Literatura catalana contemporània). Fou també professor universitari a Cuba, on es va exiliar, i on va morir el 1954. De Chabás comptem amb un estudi molt complet a càrrec de Javier Pérez Bazo, Juan Chabás y su tiempo (Anthropos, 1992), director també del projecte d’edició de les Obres Completes per la Biblioteca Valenciana, que sembla interromput. El volum III (Ensayos, 1) inclou un bon grapat d’assaigs polítics sobre Itàlia, la cultura italiana i el feixisme, que ens permet fer-nos una idea del seu món d’idees. Fou un observador primerenc i perspicaç del feixisme italià des del seu lloc de lector d’espanyol a Gènova, els primers anys vint. Hi va percebre el perill que tot allò representava. I no es deixà obnubilar, com sí que va fer el seu coetani Joan Beneyto, un altre valencià de la Marina que va trescar per la Itàlia mussoliniana i esdevingué un feixista contumaç, aspirant a ideòleg de la dictadura de Franco director de la Censura posteriorment.

Republicà, antifeixista, Joan Chabás acabà com a oficial de l’Exèrcit Popular de la República i s’afilià al Partit Comunista. Narrador, crític literari, assagista, atent a la cultura italiana i a la catalana, un esperit inquiet amb una obra considerable. Però escassament conegut, amagat, obliterat per la llarga ombra de la dictadura. Segons apunta Pérez Bazo, Chabás es definia ell mateix com un “italià del Mediterrani espanyol: alacantí i català”. Convé, és just, tenir-lo present, llegir-lo, estudiar-lo, recuperar-lo.

És el cas de tres poemaris recents de poetes valencians que tinc entre mans: L’alegria de l’oblit (Edicions 62) de Maria Josep Escrivà, Tabernacle, tríptic eròtico-amorós (Lletra Impresa) de Carles Mulet i Mar de Xeraco (Edicions 96) de Ramon Ramon.

Maria Josep Escrivà (Gandia, 1968) és una poeta i activista cultural saforenca ben coneguda, una presència constant, una poeta de molts registres amb una capacitat rapsòdica verament magnètica. Ací extrema l’estil. El despulla. Una sensibilitat brutal, a flor de pell: “Espere, tremolant enmig d’un erm sense paraules. I sempre m’acaba eixint la vida a l’encontre, a dir-me què he d’escriure.” En la drecera d’Ausiàs March i Josep Piera, amerada de les vibracions poètiques i sensorials de la Safor, una poeta que crea llenguatge i atmosfera, que commou i desperta la vessant més oberta a les sensacions, que tots tenim -per bé que adormida en algun cas o moment.

Carles Mulet (Gata, 1953) és, diríem, de “la meua quinta”. El conec d’ençà de molts anys. Per a mi ha estat i és l’expressió d’una cosa profunda, d’introspecció i alhora d’una expressivitat poderosa. És, a més, exponent esclarit d’un racó molt estimat del País, la Marina Alta, perquè la gent de Dénia, Pedreguer o Gata, a més de la cordialitat inherent, mantenen la llengua i la cultura amb la naturalitat de la saba de la terra. Carles Mulet Grimalt, que fou activista polític -així el vaig conèixer- i professor, fa temps que conrea la poesia, amb un èxit innegable. Explora la vessant eròtica amb gran desimboltura i recursos: “... el sexe,/ un trau que m’embeu/ i em dessagna... Sí,/ mentre cremem./ Tot s’enrama / l’amor és una ona expansiva”.

Per la seua banda, Ramon Ramon (Catarroja, 1970), dietarista altament reconegut i puntal de la correcció lingüística en una editorial clau del país -no només del país estricte- com Afers, ens ha regalat el poemari Mar de Xeraco. Poesia en prosa o prosa poètica, qui sap. Textos d’unes 10 línies, que no semblen “poemes” a l’ús. Però que van plens d’idees, evocacions, reflexió i imatges colpidores. “On comença l’oblit comença el saber.” Un vers -o un començament- que fa pensar, violentament. Que sacseja. Hi ha molta intensitat en aquest recull de poemes de Ramon Ramon, que està forjant -tant en poesia com en prosa- una de les obres imprescindibles de la nostra literatura... Del tot recomanable, com els llibres anteriors d’aquest poeta de llarga trajectòria.

La poesia és una cosa proteica. Molt important -vital- per als poetes, però també cabdal per a la cultura (nostra i de tots) en general. Mirada de biaix, de vegades, pels no-poetes. Aquelles “ratlles curtes”, que molts som incapaços de garbellar. I tanmateix és absolutament fonamental, com a creació de llenguatge i concreció d’una sensibilitat personal i col·lectiva en un temps determinat. I de vegades -en casos particularment excelsos- amb un abast intemporal que impressiona: paraules que travessen el temps. No dubte que ens hauria d’importar molt més als no-poetes. I en aquest sentit, cal estar amatents a la poesia de Maria Beneyto, Altre veu. Poesia 1952-2003, edició de Josep Ballester (IAM, 2025), o als Poemes de Penyamar de Maria Ibars (1949 [reed.,1992]), a El crit (Onada, 2023) de Susanna Lliberós, a L’udol (El Buc, 2024) d’Isabel Garcia Canet, a Jazz (Proa, 2023) d’Àngels Gregori, a Sempre és tard (Proa, 2020) de Maria Josep Escrivà, a Gavells. Poesia Completa (IAM, 2023), d’Anna Montero. Per limitar-nos a uns quants exemples propers. Quin panorama tan ric i atapeït, el de la poesia valenciana actual, perquè això és tan sols una enumeració absolutament parcial i de passada. Un moment de plenitud en el qual es recuperen poetes d’un altre temps i els grans clàssics, autors mig oblidats que ens tornen a “dir coses”. Un moment en què conviuen poetes amb obra ja culminada o in progress -Jaume Pérez Muntaner, Emili Rodríguez Benabeu, Marc Granell, Joan Navarro, Enric Sòria, Teresa Pascual, Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Salvador Ortells, Pau Sif, Josep Porcar, Vicent Penya, Eduard Marco, Alexandre Navarro, Isabel Garcia Canet, Joan Deusa, Imma Pavia, etc.- i apareixen constantment nous autors i autores, noves propostes. I en què cal plànyer també, malauradament, pèrdues doloroses, com les recents de Josep Piera, Antoni Ferrer o Ramon Guillem.

No puc deixar d’esmentar ara, en aquest context, potser al marge, un esdeveniment que no ha estat registrat com cal (tret de Carles Senso en aquest mateix mitjà), com passa quasi sempre amb les coses valencianes verament rellevants. És l’edició de la Poesia completa 1925-1972 de Max Aub, a cura de Pasqual Mas i Usó (Institució Alfons el Magnànim, 2026), que deu molt a la constància i la determinació en la comesa de Vicent Berenguer (un altre poeta destacat i director de la col·lecció Obres Completes de la IAM). Max Aub, valencià “accidental”, però efectiu, nascut a Paris el 1903 i mort a Mèxic el 1972, escriptor en castellà influït per la Generació del 27, però relacionat amb la cultura catalana, exiliat a Mèxic, personatge singular, fill de pares jueus franco-alemanys, inserit en l’ambient cultural de la València dels anys 20-30, estudiant de l’Institut Lluís Vives, amic dels Gaos... Quin personatge! El reivindiquem? I tant que sí. Com a valencià d’elecció, com a republicà d’esquerres, com a escriptor, com a poeta, com a dietarista, com a exiliat, com a home de cultura i sensibilitat esmolada... La identitat és un laberint. Max Aub era també “valencià” -a la seua manera, com tants altres- i és molt just que la seua poesia completa s’edite a València. Ara ha aparegut un volum que la recull sencera, més de 800 pàgines plenes de troballes. Com ara els poemes en què evoca València: “Defensa de la calle de Rubiols” o aquell que comença “Valencia es una ciudad extraña”, del 1942. “Valencia desnuda y sola”, diu, la ciutat on va “créixer i es va fer home”. On va reunir una biblioteca personal que va perdre, confiscada, arran del 1939 i que sempre va enyorar (i reclamar). La poesia de Max Aub és oceànica, molt diversa, de vegades narrativa, altres d’un lirisme inspirat i adolorit. Tot un laberint on perdre’s -i retrobar-se. Aquest volum, que incorpora molts poemes inèdits, marcarà una fita.

Un salari apanyat ja no garanteix un nivell de vida acceptable. L’herència torna a ser variable fonamental, especialment de propietats immobiliàries. Aquesta experiència destarota les persones i les societats. La busca ansiosa de mites compensatoris i solucions miraculoses es difon pertot. Els artífexs i beneficiaris d’una tal transformació material, amb efectes sòcio-polítics brutals, es fan fonedissos. No se’ls veu. No existeixen. La crònica del dia es centra en els escàndols judicials, l’exabrupte i la bronca parlamentària permanent, en el que sembla que consisteix la política.

Tot fa pensar que vivim temps altament polítics, en els quals la política és omnipresent i ho determina tot. Però alhora la política té relativament poc a fer davant forces enormement poderoses immunes a les seues accions i temptatives de regulació. És la tesi que manté el politòleg Anton Jäger, en un llibre titulat Hiperpolítica, subtitulat Politització extrema sense conseqüències polítiques, que aviat veurà la llum també en la nostra llengua. La política de masses de l’època de postguerra és ja passat llunyà. Posteriorment vingué un temps de post-política, després del 1989 -la caiguda del mur i la presumpta “fi de la història”-, quan feia la impressió que tot anava relativament bé, i que durà fins la crisi financera del 2008 i la Gran Recessió. Que al seu torn donà pas a un període d’antipolítica. Ara, arran del Brexit i Trump, s’hauria passat a un temps d’hiperpolítica. Tot sembla dominat per la política, però la política és més impotent que mai.

Els rics són cada vegada més rics. La concentració de la renda i la riquesa avança sense fre. Ho certifiquen els estudis especialitzats. Les fortunes que comptabilitza Forbes es compten en bilions de dòlars. Sent president, Trump va guanyar en un any, especulant amb cripto-monedes, més de 2000 milions. Quasi no suscita ja escàndol, potser perquè tot en Trump és un escàndol. Alguns economistes adverteixen que hi ha en marxa una bombolla borsària als Estats Units, centrada en les tecnològiques, i una crisi financera a l’aguait. Podrien esclatar si les expectatives d’altíssims beneficis no s’acaben de complir.

No és cosa només dels Estats Units. També a Europa, també a Espanya la concentració de la riquesa en poques mans avança. De manera proporcional, les diverses fonts de malestar s’agreugen, enllaçades amb pressions exteriors creixents adreçades a reduir la despesa social en benefici dels armaments. Les polítiques locals i autonòmiques són importants: poden matisar molt. Però no, malauradament, alterar el signe del temps. Com tampoc, de manera dràstica, les polítiques estatals i fins i tot les europees. Caldrà veure quin balanç es pot fer del mandat de l’alcalde Zohran Mamdani a Nova York, rebut amb tantes expectatives. No, no es va equivocar gens, entre nosaltres, Mónica Oltra posant l’accent en les polítiques socials. Són les que poden marcar la diferència.

En les noves condicions d’enrariment del context internacional i ofensiva ultra, les àrees socials, el feminisme, les polítiques mediambientals enmig d’un enduriment de les condicions climàtiques i les polítiques inclusives -de totes les diferències- i també d’integració de la població immigrada, seran igualment determinants. Sobretot si s’inscriuen en un projecte global de País, que ha d’incloure la cultura, l’ensenyament i la sanitat públiques i també -com trobava a faltar recentment un comentarista en aquest mateix mitjà- “l’economia, les infraestructures, la competitivitat, la productivitat o l’empresa” -i el finançament, afegiria jo. I també, per descomptat, la recuperació de l’esperit autonomista, de nacionalitat, de promoció de la llengua pròpia, de dignitat civil. Així com la lluita contra la corrupció i la reparació a les víctimes de les catàstrofes que els governants actuals i els seus socis no saberen prevenir ni gestionar amb un mínim de lucidesa, per no parlar de virtut cívica o de simple decència.

Contra l’onada reaccionària que pretén derivar a falsos caps de turc el malestar acumulat, que vol insistir en un model econòmic i social obsolet i obrir grans avingudes a l’especulació i a la turistificació intensiva -fonts reals de bona part d’aquest malestar-, cal alçar un dic de contenció i sobretot un projecte aglutinador i d’entesa de les esquerres en sentit ampli. La primera condició és no donar cap batalla per perduda. Res de més perniciós que la claudicació anticipada i la conformitat amb una profecia auto-complerta que és el gran parany actual.

A hores d’ara, en qualsevol cas, “el tema del tema” és l’amenaça de la Intel·ligència Artificial (IA), del post-humanisme en general, de l’apocalipsi del treball humà no manual substituït per màquines, del poder omnímode de les grans empreses tecnològiques, del declivi de l’imperi americà, de l’ascens de la Xina com a potència militar i també tecnològica, de la Geopolítica amb majúscula, de la perplexitat o la impotència d’Europa, de l’auge d’una nova extrema dreta autoritària i excloent, de l’augment espectacular de l’escala de les coses i els fenòmens culturals i polítics que amenaça de relativitzar reivindicacions nostrades, del poder total dels missatges inarticulats i de la imatge, de la davallada brutal del món que havíem conegut, que és ja “el món d’ahir”.

Els rètols marquen època. En un temps es parlava de l’imperialisme com a terme definidor. Lenin va escriure en aquest sentit un opuscle esclaridor, L’imperialisme, fase superior del capitalisme (1916) a partir -comentari i crítica- d’obres teòriques i empíriques prèvies, amb molt de material factual. Com ara, sobretot, L’imperialisme, un estudi, de l’economista britànic John A. Hobson (1902), i El capital financer (1910), del socialdemòcrata austríac Rudolf Hilferding (que per cert vaig traduir jo mateix al català per a Clàssics del pensament modern, d’Edicions 62, el 1991). Llavors el marxisme era una cosa viva. Avui se’n troben vestigis de vitalitat, però arrecerats als marges, als campus, a tot estirar, on certament es fan coses molt importants, però que no arriben. El marxisme -o qualsevol teoria amb aspiració emancipadora- o analitza la realitat concreta a partir de dades concretes o s’esgota. No és, en principi, una escolàstica, tot i que n’hi ha que s’hi esmercen. El 1916 la qüestió no era la modernitat ni el seu avenir, sinó l’imperialisme que havia causat la massacre de la Primera Guerra Mundial i la necessitat d’una alternativa radical.

Modernitat, postmodernitat, globalització, trans-humanisme, pensament post-apocalíptic... Té raó Donatella Di Cesare al seu Tecnofeixisme. Entre la lògica del control i la política de la por (Arcàdia 2026, traducció de Coral Romà) quan diu que “encara no disposem d’una paraula amb la qual designar aquest nou totalitarisme”. Perquè en aquesta mena d’hora de la veritat conflueixen molts factors, de vegades contradictoris i sempre desconcertants. Estats Units amb Trump ha abjurat del llegat europeu. Europa s’enfronta a situacions inèdites des de fa dècades. La IA -capaç de generar realitats paral·leles i d’establir relats estructurats, no tan sols d’acumular dades- suscita alarma. I fins i tot ha inspirat la primera encíclica del papa Prevost Magnifica Humanitas (Edicions Sant Pau, 2026) que sona molt bé, fa de bon llegir, tot i que si entràvem a fons hi trobaríem dissonàncies. Tanmateix, ara com ara, benvinguda una veu que alerta davant la prepotència del gran capital encarnat en empreses tecnològiques que no en tenen prou d’esprémer el mercat, sinó que el volen configurar, modelar, modular i intervenir. Sense mandat. En aquest sentit, és positiu el missatge del Papa Lleó XIV. Uns hi veuen la vella suspicàcia anti-tècnica del pensament conservador (“la tècnica no té ànima”), altres una reedició de la “doctrina social de l’Església”. Molts en la dreta tracten d’empassar-se la píndola i fer compatible l’ultraliberalisme sense límits amb la demanda papal de regulació. Ja se sap que la dreta espanyola és molt utilitària. Aplaudeix amb força, però farà de su capa un sayo... Com va dir un diputat de la Dreta Agrària de la Segona República quan es discutia la Reforma Agrària: “no me venga con la Doctrina Social de la Iglesia, que me hago protestante”. Una frase per a la història.

Em sembla, enmig d’aquest debat, de lectura altament recomanable el pamflet La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama) de Jordi Gràcia. Això de pamflet ho diu ell. I amb raó. Però cal afegir de seguida que el gènere del pamflet és molt digne, il·lustrat i modern. Què faríem sense pamflets tan insignes com el Manifest o el Nosaltres? La genealogia del pamflet o del manifest, de l’opuscle o l’escrit de denúncia, coincideix amb les millors tradicions de la insurgència intel·lectual europea. Producte d’una pluralitat de poders socials que -no sé si tothom n’és conscient- ha estat fonamental i consubstancial a una civilització que alguns voldrien ofegar, destruir, margina o declarar prescindible.

Jordi Gràcia no enganya ningú i va directe al moll de l’os. Considera que els discursos descordats, farcits d’odi i antipolítica, que vehiculen o transmeten les xarxes, en les seues diverses variants, per motius purament mercantilistes a la fi són una amenaça per a la democràcia. Ja se’n noten els efectes en l’ascens de l’extrema dreta i les actituds creixement reaccionàries, racistes i autoritàries, en franges d’edat vulnerables.Però rere aquests discursos antisistema, antidemocràtics i obertament autoritaris hi ha “les grans tecnològiques”, les “Big Tech” que controlen el flux “de materials informatius i de comunicació social i política per tot el planeta”. Un perill extrem que caldria tallar de soca-rel. Però no es fa res d’eficaç. Quan s’intenta -per la Unió Europea, per exemple- tot són problemes i amenaces. El suport de Trump a les grans tecnològiques és evident: hi una simbiosi clara contra les regulacions o les cauteles, en nom de la llibertat de circulació de continguts i del proteccionisme de les grans empreses de bandera dels Estats Units i els seus interessos. Tot el llibre és un crit d’alarma contra una deriva fatídica, que amenaça la vida social i la llibertat, la informació veraç i la convivència, així com el periodisme i la democràcia mateixa. I alhora una denúncia de la timidesa o la passivitat de l’esquerra, que no acaba de copsar el perill davant el qual es troba. El llibre de Donatella Di Cesare és centra més en el fenomen del nou autoritarisme d’extrema dreta que combina tendències contraposades -tecnocràcia i etnocràcia- per a donar un “híbrid sense precedents”, una nova forma de totalitarisme que deforma i ofega la democràcia. El de Jordi Gràcia apunta directament al poder deleteri de les grans tecnològiques i a la manca d’una resposta contundent. Tots dos, lectures complementàries i urgents. Que ben bé es poden enriquir amb l’anàlisi més filosòfica, i centrada en la ideologia que hi ha rere tots aquests fenòmens, que trobem al llibre de Carlos Fernández Líria Contra la Ilustración oscura (Arpa, 2026). Alguns, agranant cap a casa, donen per cancel·lada la Il·lustració. Hauria fracassat com a projecte social i polític. Quina afició al traç gruixut i quanta manca de visió històrica!

Tu també, Zapatero? És el darrer episodi d’una lluita agònica i desficaciada de la dreta espanyola: judicial, política i mediàtica. 

Zapatero! Una peça de caça major que toca de ple la línia de flotació del govern progressista de Pedro Sánchez, una coalició entre el PSOE i Sumar amb suports externs, puntuals, d’altres forces com Esquerra Republicana, Bildu, el BNG, Junts i el PNB. No oblidem això: és més bé un front popular de rebuig al que podria ser un “govern nacional” alternatiu del PP i Vox. Del partit fundat per Fraga i dels hereus de Blas Piñar i Fuerza Nueva. PP i Vox, una suma ultra, anti-europea i letal per a les classes populars i les nacionalitats. Junts sabrà el que fa, ja té prou amb AC i no haver combatut el seu missatge. Però per a la resta, un perill màxim.

La cosa, ara com ara, està en mans de la justícia espanyola. Pe tant, en bones mans. Com cantava La Trincaen la facècia a propòsit del 23-F: “Tranquil, Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil”. Calia estar tranquils la nit del 23 al 24, que vàrem passar en suspens, terroritzats, pensant on hauríem d’anar, en quin exili. Espanya és així, de vegades. Massa vegades. Un “rar” com l’historiador Ramon Carande, que fou franquista (amb tots els ets i uts) i després -home civilitzat- d’oposició, va definir de manera insuperable la malaurada història d’Espanya: “massa retrocessos”. Això mateix! Ara estem una vegada més en un retrocés, menat per Benny (Ayuso) i Clyde (Feijóo).

Zapatero? Un optimista antropològic, com el va definir Alfonso Guerra. Segurament no ha fet res que no hagen fet altres ex presidents europeus. Ha ingressat el que toca per les gestions fetes. Les joies, xavalla, herència revalorada (un 250%, l’or)  i regals (del rei d’Aràbia) sense significació penal. Les filles... què no farem pels fills? Som partícips d’una cultura que ve de lluny. Pels fills fem i faríem moltes coses. Exposar-los al martiri públic, com ha fet el fatídic jutge Calama, ja és una altra cosa: “otro cantar” que caurà damunt la seua consciència.

Tot això es pot pensar de moment. I la Justícia (si n’hi ha) ja dirà...  Zapatero ha de defensar la seua innocència. Per cert, no hauria de ser el jutge i l’aparell judicial qui demostrés la seua culpabilitat? Has de demostrar la teua innocència? ¿No és això una subversió de la presumpció d’innocència reconsagrada a la Constitució?

Estan passant coses, moltes coses, massa coses. Algú ha tocat un xiulit -un xiulit poderós- i tots es mouen! No volem ser malpensats, ni participar de cap teoria de la conspiració, i voldríem confiar en la Justícia espanyola, com correspon a persones educades en l’estudi de les estructures.... 

Però, caram, ho poseu massa difícil. José Luís Rodríguez Zapatero -un tipus de primera categoria segons Mercedes Milà (“no em crec res del que diuen”),  que parla com qui no té es a perdre-  és un blanc, un objectiu, evident de l’Imperi. Un Imperi que ataca amb drons, míssils i informacions il·legals. (Quin Imperi? Res, ja ho sabeu..). Tan vulnerable com Pedro Sánchez. Dos ingenus, es pot pensar... 

No es poden fer segons quines coses sense palpar-se -abans i després- la roba i controlar de prop els aparells de l’Estat que teòricament governes. Sobretot amb una oposició com la que tens -no sols política en el sentit directe del Parlament- sinó al conjunt dels aparells de l’Estat. I sobretot als mitjans i pseudo-mitjans –“terra, mar i aire”; avui ràdio, televisió i X- que enverinen diàriament l’ambient al Madrid DF i bastant més allà.

Zapatero i per via indirecta (però esclatant) és objecte  i víctima, no pas d’una operació d’Estat, sinó d’Estats. I qui vulga entendre, que entenga. I que traga les conseqüències corresponents. Si no t’alces davant la bandera USA, si retires les tropes d’Iraq, no dones suport a Trump en Gaza o a la guerra d’Iran, si critiques la barbaritat d’Israel a Gaza... “apreparat” (com es diu en valencià genuí, i no normatiu).

Zapatero pot ser -i és, de fet- ingenu, un optimista antropològic, un gran imprudent. Però tot indica que no és de cap manera el que es diu i es suggereix que és... Jo crec que al final ho demostrarà. Temps molt durs en què has de demostrar la teua innocència. Recorden molt i molt l’època de la Inquisició. (Que va durar segles, a Espanya).

Francesc Almela i Vives fou un valencianista molt destacat de l’època de la República, nascut a Vinaròs, però criat a València, que sobrevisqué al terrabastall i hagué de cercar un lloc al sol o com es deia llavors un “modus vivendi”. Com alguns altres, s’hagué de fer perdonar, passà a un pla discret i posà el seu considerable know how sobre “les coses valencianes” al servei de la nova situació o en sintonia amb el règim, amb els qui manaven. Qui eren? Una barreja de feixistes de FET-JONS, integristes, ex DRV, clericals, tradicionalistes, aristòcrates i rics en general, tots amb grans ànsies de revenja (la València republicana havia resistit fins al final).

Però ell era un gran especialista en València i “lo valenciano”. I el franquisme maldava per ocupar també l’espai d’allò “local” o “regional”:  la identitat superficial i folklòrica, a tot estirar historicista, sempre que no entrés en contradicció amb la unitat de destí universal definida per la mentalitat castellana-espanyola dominant, arrogantment dominant, que perviu encara ara. La “gaita” -ací era la dolçaina- estava bé, però la “lira” la controlaven ells, els qui tenien la paella pel mànec. Una mica allò dels “coros y danzas”, tan insuportable, amanit amb pergamins i papers d’arxiu que evocaven l’Antigor, sense cap projecte de futur ni afirmació de present.

Fins a un cert punt, és cert, no es pot retreure a ningú la voluntat de sobreviure en temps molt i molt difícils. Però ací entrem en un terreny relliscós, des d’un punt de vista ètic i polític: en una zona grisa. La dictadura -totes les dictadures, de fet- era terrorífica també en el pla més personal, enllà dels càstigs, depuracions, tortures, presons o exilis interiors i exteriors. Obligà en molts casos a humiliacions i contorsions en l’àmbit més íntim, a desdir-se i haver de combregar amb rodes de molí, a callar i amagar conviccions, a “reinventar-se”, a adaptar-se, a cercar eixides professionals. Fins i tot a assajar el dur camí de l’auto-convenciment (“ens havíem equivocat”...). Alguns es trairen a si mateixos, trairen idees i conviccions. En alguns aspectes allò, els anys quaranta, cinquanta i fins i tot els primers seixanta, tenia aires marcadament inquisitorials, quan la delació, el secretisme, la persecució i un poder omnímode sancionat per Déu feia estralls i obligava a perdre la dignitat. Com a tot arreu, el 1966/1968 marcà un tombant, que a València començà ja el 1962.

Almela i Vives, en tot cas, fou un gran erudit, nomenat Director de l’Arxiu Municipal i Cronista de la Ciutat de València, per les autoritats competents passat un temps de penitència, així com membre “corresponent” de nombroses acadèmies. Havia estat un poeta i escriptor notable. En tant que erudit, una mica “polígraf” sense mètode, dispers, hereu d’una tradició de cronistes i arxivers amb data de caducitat. En la postguerra va obrir la Llibreria Valenciana, de llibres de vell, a prop de la Universitat, d’on Joan Fuster se’n va assortir. Amb el temps, publicà una mena de rèplica -poc afortunada- a El País Valenciano, de Fuster, que va titular Valencia y su reino (Mariola, 1965) que va reeditar l’Ajuntament de València quan ja n’era alcaldessa Na Rita Barberà Armelles, del PP. Abans va participar activament en el linxament públic de Joan Fuster arran de la publicació el 1962, el seu annus mirabilis (com ha escrit Antoni Furió), dels llibres Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans... Almela havia estat un valencianista sense complexos als anys vint i trenta (el seu llibre de poemes L’espill a trossos, del 1928, aparegué a l’editorial L’Estel) i un catalanista sense escarafalls que havia publicat diversos títols a Barcelona, a l’editorial Barcino de Josep Maria de Casacuberta i col·laborà a la revista Mirador -el gran setmanari del catalanisme cultural- als anys trenta. Havia estat membre de l’entitat Nostra Parla (defensora de la unitat de la llengua catalana amb presència a Catalunya, Mallorca i València), cofundador de la revista Taula de Lletres Valencianes, promotor de Nostra Novel·la. Fins i tot estrenà el 1932 la peça de teatre Lenin. Escenes de la revolució russa, amb Josep Bolea, una gosadia que segurament li costaria cara, la versió en castellà de la qual es representà el 1936 a Madrid. Fou un dels signants de les Normes de Castelló, el 1932, que resolgueren definitivament el desgavell ortogràfic de la llengua.

Però passada la guerra civil del 1936-39 ja es mirava tot allò amb distància obligada o voluntària. Com alguns altres valencianistes del seu temps, tipus Julià Sanvalero. Tingué un dur enfrontament amb els catalanistes teòricament resistents del grup Torre -Xavier Casp i Miquel Adlert-, que al seu torn es trairen a ells mateixos, i a tothom, passat el temps. Misèries d’un llarg període de silenci i opressió. O d’un País massa complicat, o aclaparat, perquè -adomen-nos-en- ara mateix n’hi ha que han pres el relleu de la reticència o la defecció, o la deserció, i en trauen rèdits. El conflicte d’Almela amb el grup Torre el va explicar amb detall Faust Ripoll a Valencianistes en la postguerra (Afers, 2010). Després ja va quedar del tot clar que Joan Fuster era una altra cosa, Sanchis Guarner mantenia la flama del rigor quant a la llengua, i Vicent Andrés Estellés era la veu poètica poderosa que connectava amb les generacions joves. Per cert, tots tres promoguts i editats per Eliseu Climent, tan demonitzat des de diferents trinxeres: la vida sol ser injusta.

La Biblioteca d’Autors Valencians (BAV), de la Institució Alfons el Magnànim, dirigida per Joan Fuster, va publicar el 1987 un volum de la poesia d’Almela i Vives: Obra poètica, en edició a cura de Josep Ballester, amb una Introducció força respectuosa, objectiva, i molta informació sobre l’autor. ¿Fou Almela un “bon poeta”? Més bé, discret, fora d’entusiasmes massa personals. Fuster el va situar en la “Generació de 1930” a la seua Antologia de la poesia valenciana (1956) i en dona una visió benvolent i ponderada: “Almela posa sota una llum verda i descarnada les facetes mes tristes o banals de la vida, o fa un contrapunt burleta a les vanitoses quimeres dels hòmens”. Per la seua banda, Eduard Verger, poeta exigent i estudiós rigorós, posa Almela al costat de Bernat Artola com un dels poetes “de més talent” de la seua època a l’Antologia dels poetes valencians III (Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, 1989), i tria alguns poemes significatius com ara “Cant de la garrofera”,“La cançó dels pins” o “Giravolt”. Suficient per fer-nos-en una idea. Per cert que Verger ens deu encara la segona part de la seua Antologia dels poetes valencians corresponen a la segona meitat del segle XX. Sembla que hi treballa, amb un horitzó temporal -o intemporal- de llarg abast.

Almela fou autor de desenes i desenes de publicacions -articles, col·laboracions, opuscles, llibres i llibrets- en diversos gèneres, una quantitat literalment aclaparadora sobre tota mena de “temes valencians”: de la Seu de València a les alqueries de l’Horta, de la literatura valenciana als Borja, les falles, personatges destacats, bibliofília, Ausiàs March, el joc de pilota, el pintor Stolz, les “corregudes de joies”, el Duc de Calàbria, els llibres antics, i mil coses, episodis, anècdotes, fets, històries, més. Tan sols a títol d’exemple diré que  tinc ara, a l’abast, la seua edició del Llibre de les dones de Jaume Roig (Els Nostres Clàssics, Barcelona, 1928) o Voces que llegan desde lejos (Castalia, 1962) -inventari d’anècdotes i succeïts històrics a l’antic Regne. O bé El Marqués de Campo. Capdavanter de la burgesia valenciana (1814-1899), publicat pòstumament per L’Estel, el 1971, que hi va afegir una nota editorial redactada probablement pel director literari, el bonhomiós Manuel Sanchis Guarner, on volia “retre homenatge a un autor que, un temps, contribuí amb intensitat i eficàcia al ressorgiment de les lletres valencianes”. “Un temps”, apunta. Sí, evidentment... Almela i Vives també va pronunciar, el 1961, una conferència curiosa, de la qual se’n coneix el títol: “La poca substancia de los valencianos”. Què hi diria?  Seria interessant que algú exhumés aquest paper, si existeix.

Bé està dedicar atenció a l’autor de Les taronges amargues (volum de poesia publicat a Barcelona el 1955) i a l’erudit d’un altre temps. Al personatge i els seus clarobscurs, que seria sens dubte mereixedor d’una bona biografia. Podria ajudar a entendre aspectes de la nostra història cultural. Però tampoc no n’estic tan segur que, aquesta vegada, la comesa retrà els fruits que podria retre. De moment comptem amb un dossier o “Quadern” a la revista Saó (núm. 523, abril 2026) amb textos de Josep Palomero, Lluís Meseguer, Àngel Calpe, Àngels Gregori i Josep Lluís Roig. Em sembla altament positiu que en una tradició literària com la que s’expressa en la llengua històrica i pròpia, el català, del País Valencià, que “no és un teixit, una articulació orgànica, sinó una sèrie de salts”, com apuntava Fuster a la Introducció -molt important i formativa- de l’antologia esmentada, fem recompte sense ira i amb estudi i mirem de salvar els mobles. Almenys això, corregir i augmentar, llegir i escriure, i si és amb sentit crític, molt millor.

No tens vergonya. T’has inhibit, com si la més gran vaga educativa de la història recent no anara en tu que teòricament ets el president dels valencians. Has delegat o has fet fugina. Igual com qui fou el teu president i que et va nomenar a tu, Carlos Mazón, que davant una DANA que va costar més de 240 morts va preferir continuar amb les seues coses al restaurant El Ventorro i va delegar de manera innoble en la consellera Salomé Pradas, amb una conducta que avui es ventila als jutjats. Una conducta irresponsable i a judici de molts, criminal. Sobre la qual tu bades boca, perquè t’has limitat a defensar el teu cap d’aleshores.

Tu fas el mateix que ell, que Mazón. No dones la cara. No intentes resoldre un conflicte en el qual els mestres i professors tenen moltes raons, compartides pel conjunt  de la comunitat educativa, les famílies i sectors socials creixents. Amb l’excepció, clar, dels privilegiats i sectaris de torn.

Els mestres i professors de la pública són del millor que tenim, els valencians. Igual a tu això t’és indiferent. Tu, què representes? No la majoria social autòctona que parla valencià, o el sap, i la població immigrada, que té en l’escola pública una promesa d’integració social, d’inclusió i de promoció. Representes sobretot un sector molt concret, en el qual has fet carrera i has prosperat: l’especulació immobiliària. Una visita al teu poble ho mostra clarament. I si no és així, demostra-ho amb fets. Et ve molt gran l’alta dignitat de president de la Generalitat Valenciana. Altrament, hauries actuat.

L’escola pública i els seus professionals -com la sanitat pública- és una de les millors coses que tenim, com a poble, com a societat, els valencians. Ja sé que a tu no t’agrada dir que com a País. Ja digueres que “no som un país, sinó una comunitat autònoma”. El país per a tu és Espanya. Per a mi és el País Valencià. Però compartim poble, compartim societat. I la visió tant del País com d’Espanya no és en exclusiva la teua i la de Vox. Una majoria social no està d’acord a negar la valencianitat en sentit fort i a acceptar una Espanya castellana excloent.

Els mestres i professor de la gran vaga educativa de la primavera valenciana del 2026 tenen moltes raons al seu favor. Crec que tenen la raó. En tots els terrenys: ratios per aula, instal·lacions, recursos, substitucions, remuneracions, etc.

No s’entén com us entesteu a no negociar seriosament, com no siga que vulgueu enquistar el conflicte amb la vana esperança que s’esgotarà per ell mateix. No coneixeu bé els valencians (agermanats, maulets, resistents, quan toca). De vegades ens plantem. I ara és l’hora.

Juanfran, de veritat, negocia i escolta les reivindicacions dels i les mestres i professors valencians. Aprèn de la resolució del conflicte a Catalunya. Horror! He dit Catalunya? Ja m’hauràs qualificat. Però no.

Cal negociar, pactar, acceptar reivindicacions justes. Menys sectarisme i més patriotisme valencià, en el sentit més planer i just de la paraula. Patriotisme valencià? A tu això et fa urticària. Segur que no saps la  lletra de l’himne de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats: “la pàtria valenciana s’empara baix ton mant”...

La versió de la dreta que promous tu en col·laboració amb l’extrema dreta de Vox i que al final vos va difícils de distingir, és la pitjor de la història. Tu concretament segueixes les passes de Mazón i de Zaplana... Però teniu precursors molt més dignes, que heu oblidat i negat, com Teodor Llorente, Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Lluís Lúcia, Ximo Muñoz Peirats o Joaquín Maldonado Almenar. Però clar, tu d’això no en saps res... Ni ganes. A obeir ordres de Madrid, i punt. Quina llàstima!

No és sobrer l’apunt històric, que remarca la importància i l’oportunitat d’aquestes incorporacions que estimulen la lectura dels clàssics i alhora oxigenen el registre més culte de la llengua. Conèixer de primera mà els clàssics és sempre una bona idea. Convé llegir-los en directe, en les seues obres. En el meu camp inicial d’estudis i per influència del professor Ernest Lluch en la seua vessant d’historiador del pensament econòmic, fou molt recomanada, i duta a la pràctica, la lectura dels grans clàssics de l’economia, com Adam Smith, David Ricardo, Sismondi, Thomas R. Malthus o Karl Marx: La riquesa de les nacions, Principis d’economia política, Nous principis d’economia política, Assaig sobre el principi de població, El capital, entre molts altres. Una cosa semblant passava, passa, o hauria de passar en altres camps disciplinaris. I encara més, la lectura de les obres clàssiques cabdals -en alguns casos, si més no- forma o hauria de format part del cànon culte en general. Perquè n’hi ha que són a bastament accessibles i recomanables.

És el cas de Leviatan, o la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil, traducció de Josep Monserrat Molas i Roger Castellanos Corbera (EUB, 2026). Cal tindre en compte que aquest llibre extens, unes 700 pàgines en aquesta edició, respon al món d’idees en què va sorgir. Fou publicat el 1651 a Londres. El 1688 va aparèixer en llatí -la lingua franca de llavors- a Amsterdam. Per cert, s’ha traduït amb encert l’original Commonwealth per república. No és un detall menor.

El contingut i la història d’aquest llibre impliquen o representen una immersió en la història de les idees -i de les lluites polítiques- d’aquesta estranya península (i illes adjacents) d’Euràsia que per contingències -o necessitats històriques- esdevingué el centre del món avançat i civilitzat en termes de ciència, tècnica, formes socials, industriositat, civilitat, pensament i capacitat d’expansió. Una història realment imposant. Que no es pot reduir amb simplisme a cap dicteri. Marx va tractar de circumscriure aquest procés tan complex de manera bastant convicent. També Max Weber i tota la sociologia històrica posterior. L’aventura europea, des de Grècia i Roma fins al Renaixement, la Il·lustració, les revolucions burgeses i democràtiques, la revolució industrial, els moviments obrers i socialistes, i el desastre posterior -el suïcidi europeu- no deixa de ser molt impressionant.

A Leviatan el lector contemporani trobarà dues seccions principals: “Sobre l’home” i “Sobre una república cristiana”. Aquest darrera part comença explicant que “les lleis naturals (com la justícia, l’equitat, la modèstia, la misericòrdia, etc., i en suma fer als altres com voldríem que se’ns fes a nosaltres), per si mateixes, sense el terror d’un poder ‘coercitiu’ ‘que les faci observar’, són contràries a les nostres passions naturals, les quals ens porten a la parcialitat, a l’orgull i a la venjança... els pactes, sense l’espasa, tan sols són paraules sense prou força per dotar de seguretat un home.” El terror d’un poder coercitiu, l’espasa! L’antítesi de qualsevol rousseanisme...

Hobbes en realitat presenta en aquest compendi o tractat de filosofia política una teoria del coneixement i de la naturalesa humana, una teoria legal o jurídica, una teoria política i una teologia. Tot molt imbricat, com correspon a la manera de raonar del seu segle. Aquesta manera de raonar, que mira d’explicar les sensacions i les passions humanes com a elements determinants, tindria una gran influència i durada posterior. Fins que s’hi va fer una mica de llum, especialment amb el materialisme històric de Marx i el desenvolupament de les ciències socials. En qualsevol cas, val molt la pena resseguir aquests raonaments sobre la naturalesa de la raó humana, la sensació, la imaginació, el coneixement, les lleis naturals... i un llarg etcètera. Hobbes establia, al capdavall, una confrontació entre passions humanes i lleis naturals o morals, que tan sols la força de l’Estat -la instància encarregada de salvaguardar la seguretat- pot garantir. Fou origen d’una una llarga controvèrsia... que dura (amb altres formes) encara avui.

Confinat al seu temps, al segle XVII? ¿O amb una gran projecció posterior, a través de les diferents lluminàries de la república de les idees que fou Europa? ¿O de l’experiència constant -i actual- viscuda en situacions o països on els Estats fallits deixen pas a les lluites de faccions armades? El contingut d’aquesta obra és de gran riquesa, impressionant. No es pot reduir a l’adagi “homo homini lupus”, com s’ha fet sovint. Presenta un corpus d’idees que resumeix el que es pensava que era el món, l’home, la religió i les condicions per a una convivència justa en una república ordenada al seu temps. Però la lectura actual admet extrapolacions i en tot cas enriqueix la nostra visió del passat intel·lectual i polític, enllà de versions reductives o sumàries. Per descomptat que la seua filosofia política, deutora de l’època en què es va escriure, respon a la crisi d’Europa, a les guerres de religió, a les guerres civils a Anglaterra, etc. Però va molt més enllà, i com diu John Plamenatz, Hobbes, el “més polèmic dels filòsofs polítics, convida constantment al debat” i “planteja tothora, de manera clara i vívida, qüestions filosòfiques i pràctiques d’un interès durador.” Hobbes constitueix per si mateix un capítol en totes les històries del pensament polític, com és el cas de les de Leo Strauss i Joseph Cropsey o de George H. Sabine. No s’esgota, enllà del seu moment, com passa amb les grans obres de referència, com les d’Adam Smith, Alexis de Tocqueville, Karl Marx, Max Weber, Hannah Arendt, Karl Polanyi i tants altres més que, per cert, també caldria recuperar i incorporar al cabal de la llengua catalana, de vegades reciclant -posant al dia- traduccions existents, però en edicions escassament viables.

La tasca de les edicions universitàries és fonamental per a la pervivència i projecció d’una cultura seriosa. Les Edicions de la Universitat de Barcelona, igual com les Publicacions de la Universitat de València (que també ha publicat recentment monuments sobre els quals tornaré) fan una aportació insubstituïble. Quan Paul Valéry va visitar Barcelona el 1924, invitat pel PEN Català i Conferentia Club, va dir que només amb poesia “no arribareu gaire lluny”. Avui es podria dir que només amb novel·les i narrativa en general -que està molt bé, no vull ser malentès-  tampoc no arribarem gaire lluny. Ens cal pensament, assaig, idees, clàssics, filosofia, història, economia i ciències socials. En tenim un bon cabal, per descomptat, però cal reforçar aquest flanc. Sortosament, l’edició de clàssics en català funciona, prolongant la llavor de la Bernat Metge, que va fer un paper tan fonamental al seu temps. Ens trobem ara en un altre moment històric, però l’aspiració (la “independència literària”) és la mateixa. O almenys així hauria de ser.

Una circumstància, una vergonya dolorosa però plena d’ensenyaments més generals i potser extrapolables. Andalusia ha donat majoria absoluta a la dreta en les seues diverses variants, incloent la feixistoide de Vox, que assoleix el poder de condicionar la governabilitat. Un mix increïble d’ascens social, ressentiment anti-immigració i odi irracional als catalans ha donat un resultat electoral difícil de pair, però que cal saber llegir més enllà de les anàlisis súper-elaborades d’estratègia electoral.

El 30% dels discurs de “Juanma” Bonilla estava dedicat a atacar Catalunya. Tant que el president de la Generalitat de Catalunya Salvador Illa hagué de protestar. Home, dedica’t a lo teu! Doncs no. El tema era Catalunya, obsessiu. Els “privilegis” dels catalans, una barreja d’odi i enveja, de complex d’inferioritat i recurs a l’Estat i a l’Espanya eterna per tal de rescabalar-se’n i posar ordre... El discurs de Vox estava clar: incitar els més desgraciats contra els més desgraciats encara, per tal de no tocar res, ni l’estructura de la propietat ni la ineficiència d’una economia basada en el turisme, l’agricultura estacional, el tripijoc i les ajudes socials i públiques, matèria de rebatiña... (Un mot castellà molt expressiu, la “rebatiña”, que es podria traduir com brega, baralla o ‘anar a mata-degolla’, però no seria ben bé el mateix).

El cas és que l’economia andalusa ha prosperat almenys en part -o en bona part- gràcies a les transferències continuades a través del sistema de finançament vigent (el mateix que perjudica Catalunya, i també al País Valencià i les Illes) i de les inversions de l’Estat en obra pública i infraestructures, amb AVEs per tot arreu. Socialment, uns han pujat gràcies a les polítiques del PSOE al llarg de molts anys -han pogut estudiar, han capitalitzat les ajudes- i ara s’han fet benestants i de dretes...  (És un fenomen universal, per cert). Els qui se’n queden enrere per diverses raons -totes imaginables- voten a Vox, que els privilegiarà, diu, enfront dels “moros”. Cosa que no passarà en cap cas, perquè és il·legal, anticonstitucional i inacceptable. Però que activa un ressort, la cara fosca... La xenofòbia no és només un espantall o un reflex d’identitat, com havíem pensat i s’ha dit, té també bases materials, per mancades d’ètica que siguen. Igual com l’antisemitisme, si hem de dir-ho tot i com sap qualsevol que haja llegit una mica sobre l’Europa d’abans de l’Holocaust: molts pensaven que l’eliminació dels jueus els beneficiaria personalment.

Després hi ha els empresaris de serveis i els autònoms que volen continuïtat i menys impostos. Degradació de l’ensenyament i la sanitat pública? No importa gens... I també, especialment, els propietaris rurals dels hivernacles a El Ejido o a Huelva, que viuen i es fan rics de la sang i la suor dels immigrants -moros i negres- i tanmateix difonen i promouen l’aversió als immigrants. Els necessiten, però no els volen (“Havíem demanat mà d’obra, però vingueren persones”...). Atenció a El Ejido, on arrasa la dreta i l’extrema dreta: PP 41,6 %, Vox 31,4%. A Almeria el PP té casos flagrants de corrupció i guanya. Els té exactament igual. Més ensenyaments! El PSOE i l’altra esquerra poden haver comès molts errors, però aquestes resultats electorals són devastadors.

 L’esquerra benpensant sempre fa abstracció de la realitat més incòmoda i mira la palla en ull aliè -Gaza, els saharauis, Llatinoamèrica, l’extrema dreta a Alemanya o França- però mai, o escassament, es fixa en la gran biga feixista o feixistoide, amb base social, que creix ara i ací, amplificada, disculpada i engreixada pels grans interessos i els mitjans i pseudo-mitjans amb seu a Madrid. Almeria, cantada per Manolo Escobar i per Juan Goytisolo -quina estranya parella!- ha passat de la misèria i el tracoma a votar a Vox. Matèria per a analistes i politòlegs més o menys gramscians.

Alguns es consolen i fins i tot es fan contents -enmig de la desfeta- amb l’avanç d’opcions de trajectòria limitada com Adelante Andalucía. Molt bé, fantàstic. Sobiranistes i moltes més coses, segurament totes justes i fabuloses. El tema de fons, però, seria guanyar majories socials. Majories de veritat, per a resistir i canviar, per a transformar. Progressa limitadament una formació rebel i trencadora, o dos, però no podrà fer gran cosa. El tema és un altre, i molt seriós. Es tracta de guanyar una majoria social, o no? De guanyar les eleccions, d’obrir un nou camí de redreçament. Per tant, tots haurien de fer un pensament, i especialment la força històricament majoritària de l’esquerra, el PSOE, que hauria de viure una mena de catarsi i no tornar a presentar ministres del govern central a unes eleccions autonòmiques. Una estratègia que no funciona i que ha recollit massa fracassos. Pròxima parada: juny del 2027 al País Valencià.

No estaria de més si s’adonava que, per a molts votants, la socialdemocràcia que representa “es nota poc” en termes microeconòmics, vivencials, quotidians o d’expectatives. I això fomenta la seducció de tota mena de cants de sirena, fins i tot dels menys recomanables, la deserció i l’escàs entusiasme. ¿Són exagerades, aqueixes expectatives, en un món convuls o, més encara, destarotat? Potser, però en tot cas el malestar consegüent s’hauria de repartir millor. Com el benestar, per cert. La contesa per l’hegemonia social serà àrdua, demana persistència, entesa inter-generacional, generositat per totes bandes i noves idees, a més d’intel·ligència política i estratègica. I té una dimensió cultural evident. Les successives mobilitzacions valencianes per les responsabilitats de la DANA o al voltant de la vaga educativa indiquen un camí plausible i diferent, una nova via valenciana. Ningú hauria de posar-hi entrebancs per raons personalistes, de grup o sectàries. En el cas valencià, atès el que representa Vox (que va a per la llengua dels valencians, descaradament) i el PP (els interessos més descarnats dels especuladors immobiliaris), la qüestió és literalment de vida o mort...

D’entrada, Norbert Bilbeny -professor de la Universitat de Barcelona, autor d’una interessant reconsideració de Jean Paul Sartre (El fenómeno Sartre, Galaxia Gutenberg, 2026)- suscita el tema brutal del preu de l’habitatge, un escàndol descomunal que implica una transferència neta i directa, massiva, de rendes dels assalariats o jubilats als fons especulatius, als tenidors rendistes, als fons voltor, a la propietat en general. Això escanya els que viuen del seu treball, o de la jubilació, i no de la propietat. És insostenible, en termes socials. Matèria explosiva. Bilbeny explica que un amic seu que guanya 3000 euros al mes -un bon salari- no se’n surt a Barcelona, perquè ha de pagar 1000 euros per un estudi miserable de 40 metres quadrats. Metre quadrat (Anagrama, 2026) és el títol d’un assaig/auto-ficció recent de la periodista i escriptora mallorquina Llucia Ramis. Un llibre punyent, sobre aquesta qüestió literalment de vida o mort. Dels afectats en primer terme, però també dels governs que ho toleren. 

Sovintegen les notícies esgarrifoses sobre desnonaments de gent de més de setanta anys, o de gent vulnerable, que no poden pagar els augments del lloguer, vençut el termini del contracte, i es queden al carrer: a la intempèrie. Uns augments brutals  imposats pels nous propietaris dels pisos o edificis, comprats per fons d’inversió, aquest eufemisme de la vella imatge del burgès “insaciable i cruel”, que situa la cerca de la màxima rendibilitat en primer i absolut terme, fins on el deixen les lleis i les regulacions, o més enllà.  No és la humanitat, les necessitats, la compassió, la solidaritat: és el benefici net i pelat. Ací no hi ha floritures ni retòrica cristiana que valga. El govern actual ha mirat de posar-hi límits, però ha ensopegat amb obstacles sembla que insuperables. Hi ha en marxa una maquinària difícil de controlar: l’extracció de renda immobiliària, el gran negoci del present, que passa per damunt dels costos socials o dels desequilibris econòmics que genera.

El capital, en general, és això: una relació social per la qual es fa servir força de treball per a maximitzar el benefici, a qualsevol preu. Les rendes i les plusvàlues immobiliàries formen part d’aquesta mateixa lògica. Ara es tracta de capitalitzar els beneficis o de derivar l’estalvi, a través dels circuits financers, a la inversió en habitatges de lloguer o de venda. Un problema global que a l’Estat espanyol, pel turisme, la immigració, la concentració espacial de la població i l’escassa regulació, s’agreuja més i més. El neoliberalisme al segle XXI beneeix o promou aquesta barbàrie. La socialdemocràcia la vol o la voldria civilitzar.

Ara bé, tot indica que aquest procés de civilització -com passa en altres nivells amb el retorn de les guerres d’agressió i el ressorgiment d’una extrema dreta de caire feixista- ha entrat en crisi. Mirem a prop: l’Estat espanyol, amb govern socialista en coalició amb una esquerra plurinacional i el suport puntual de les dretes perifèriques, molt més democràtiques que l’espanyola central, és un país model i exemplar en termes macroeconòmics -creix més que la mitjana- i és també eficaç en la gestió d’emergències com la crisi de l’hontavirus o altres, i valent en política internacional. Molt lluny de l’Estat insolvent i ineficient de temps pretèrits -cosa que alguns no registren. Espanya és un soci fiable de la Unió Europea. Ha plantat cara al monstre Trump -perquè és un monstre perillós- i aposta per l’enfortiment d’Europa, per la pau i el dret internacional. El president Pedro Sánchez ha esdevingut el referent d’una política diferent, d’esquerres o progressista, en un moment d’hores baixes de la socialdemocràcia en general.

I tanmateix, es pot pensar que el model no té fonaments tan sòlids. Malauradament, Espanya és també un país de salaris baixos, de treballadors pobres (amb salaris, diguem-ne, al voltant de1200/1300  euros mensuals, per a molts, i un “salari mitjà” de 2431 bruts euros, segons l’INE el 2026), de precarietat, a frec de la supervivència. Només la xarxa familiar, l’economia de guerra dels nuclis familiars on entren dos o més salaris i una pensió, o l’economia submergida, en negre o en B, permet sobreviure a la inflació subjacent o rampant i a l’agressió constant de l’augment dels preus dels lloguers o de les hipoteques. Mentrestant, els beneficis empresarials i de la banca superen màxims històrics.

No cal ser un economista marxista radical per adonar-se’n. Els malestars suren per tot arreu. La disparitat de forces entre capital i treball ha escalat fins a límits preocupants. El flux continu d’immigrants -no en pasteres, sinó pels aeroports- beneficia l’auge econòmic, assegura una aportació permanent de força de treball jove que engreixa l’exèrcit de reserva dels treballadors (Marx). Amb conseqüències òbvies i evidents. Una economia de serveis, basada en el turisme massiu, amb uns pocs illots industrials i d’alta tecnologia (localitzats a Madrid, Euskadi i Catalunya), i amb molts centres logístics i comercials, tot plegat altament vulnerable. Dependent de les importacions, de l’entrada de turistes i de la conjuntura.. També amb punts forts, com les renovables o unes infraestructures modernes (tret del Corredor Mediterrani, per raons sectàries, perquè trenca l’esquema radial).

Però el problema és molt més ampli i més greu. Afecta tot Europa i els bastions de la socialdemocràcia, com el Regne Unit o Alemanya. També, però menys, els països escandinaus. Toca de ple Holanda o Itàlia. I França. Tot modulat per les singularitats nacionals. Ara bé: un model en crisi? Caiguda l’URSS el 1991, ja no calia una socialdemocràcia forta com a exemple? Massa simple. Fa abstracció de les transformacions geo-polítiques i geo-econòmiques: del canvi tecnològic a les deslocalitzacions i els imperatius de la globalització.

El capitalisme es troba en un procés de reestructuració profunda i radical, vet ací la clau: noves forces productives (-destructives) i noves relacions de producció. Cal entendre’n la lògica i el procés, per tal de capgirar el rumb de les coses en un sentit humà, de progrés, integrador, que no deixe tanta gent abandonada a la seua sort. Un país en el qual quasi el 20 % de la població és deixada de banda i acaba anul·lada als carrers, com passa als Estats Units, és una gran, una immensa, desgràcia. Una cosa del tot aliena a la cultura històrica, cristiana, democràtica, humanista, socialista, d’Europa.

De vegades aquestes crisis -que se solapen amb enfrontaments entre imperis establerts i imperis ascendents- es resolen en guerres mundials. ¿Caldrà dir que s’ha de fer tot per evitar-ho, amb una gran mobilització que traga la gent de la passivitat induïda? ¿Que cal advertir contra el conformisme i l’engany de les solucions falses? Cap totalitarisme paternalista de vigilància absorbent i anul·lació de l’individu ens salvarà, per molt que règims així semblen més seriosos i eficients que la megalomania de Trump... Només pot ser una esperança -tot invocant la gran tradició europea il·lustrada i democràtica- la participació activa d’una massa crítica creixent de població, de ciutadans, informada i participativa. Una insurgència civil de persones lliures que confien en la veritat, la cultura i la justícia, i que s’hi comprometen a fons  com en els grans moments de la lluita per la llibertat a Europa: 1789, 1848, 1936/37, 1944/45, 1968, 1976/77 o 1989.

La socialdemocràcia, “no es nota”? No és del tot cert. En el cas d’Espanya es podrien enumerar mesures socials importants i “dissidents”... Però no es pot obviar la força impressionant de corrents globals, transnacionals i transversals que se’n duen per davant proteccions, cauteles i salvaguardes. És el signe del temps, i qui no ho vol veure, i culpa de tot els governs progressistes que fan curt, no entén res. Sí, caldrà més determinació i contundència, i capacitat de persuasió. Però tot seria infinitament pitjor amb les dretes salvatges que pul·lulen a hores d’ara. Es pot constatar quotidianament on toquen poder.

La socialdemocràcia -un concepte que es pot estirar fins incloure les altres esquerres, perquè avui à gauche tothom és socialdemòcrata, ho diga o no- es veurà obligada a fer un pensament, apostar amb  prou més força per la cohesió i els interessos de la seua base social i d’una ciutadania més àmplia interessada en una gestió més ètica de la cosa pública. Alguns empresaris o gent poderosa la maleiran, sens dubte, si fa això, i finançaran campanyes brutes de desprestigi, no sempre basades en pseudo-mitjans depredadors, de vegades també en propagandistes i ideòlegs més sofisticats, els profetes del declivi definitiu de l’esquerra o de la democràcia... És el joc, a hores d’ara: enverinar l’ambient i dissuadir grups i sectors socials amplis de participar i confiar en una política al seu favor, agitant espantalls xenòfobs per exemple. Caldrà desactivar el mecanisme que alimenta el diagnòstic final del filòsof: “El que passa avui amb la desigualtat social creixent, l’encariment de l’habitatge i el fracàs de l’educació… impedeix dir que que la socialdemocràcia es nota i ni tan sols que l’esquerra existeix.” Una diagnòstic d’allò més ombrívol.