Cal fer memòria... per a entendre el present.  Sí, vàrem passar d’un país sense editorials (com aquell “país sense política”, un títol sempre malentès de Joan Fuster) a una florida espectacular de projectes i empreses editorials: Gregal, Bromera, Tàndem, Bullent, Afers, Tabarca, Voramar, Marfil, Denes, Edicions de la Guerra, Germania, L’Eixam, Set i Mig, etc. Eren editorials molt diverses que proliferaven, creixien i eixamplaven una oferta ben rebuda, al costat de les quals l’edició pública (IVEI, la Gil-Albert d’Alacant, Alfons el Vell, la UV) també feia la seua aportació. Un camí prometedor -un País en construcció, amb antecedents no massa sòlids- encetat a partir dels anys vuitanta del segle passat (el segle XX) que ha patit tota mena d’accidents i incidents, d’ordre polític i també d’abast general.

Abans, als anys seixanta, entre mitjan i final de la dècada, hi havia hagut l’editorial L’Estel i als setanta, tot i que L’Estel continuava, regnaria sobretot Tres i Quatre. En castellà Fernando Torres, i posteriorment Pre-Textos. El canvi polític (amb la LUEV, sobretot) va capgirar-ho tot. Política i edició? Què tenen a veure, preguntarà l’ànima càndida. Doncs mira, molt. A València el franquisme no permetia editorials suspectes -posava totes les traves possibles, com li passà a l’editorial Garbí, que hagué de recórrer a una editorial de Barcelona, Lavínia. La Delegación del Ministerio de Información y Turismo (de Fraga, amb personatges ancestres, en l’arbre evolutiu, del PP/Vox) fins i tot va prohibir un butlletí bibliogràfic tan innocu com Gorg. O no era tan innocu? Cal fer memòria, sempre.

La política, en general, acompanya -i promou- activitats econòmiques i culturals d’utilitat social, més enllà de romanços doctrinaris. Al món no salvatgement neoliberal, i en determinades condicions, hi ha polítiques públiques de suport a aquesta faceta tan estratègica de la creació cultural, que fa al capdavall una gran funció social. Polítiques de suport als autors, a l’edició, la traducció, les llibreries, el foment de la lectura o la xarxa de biblioteques. De la mateixa manera que es promociona o subvenciona l’art pictòric, l’audiovisual, la música, el patrimoni històric, el teatre, l’òpera, la dansa, l’escultura o els museus.

Ara bé, contra el que calia esperar, la política valenciana, miop, alterada, no ha potenciat adequadament el nostre ecosistema editorial. Més aviat al contrari. Com en altres casos, actua contra els interessos generals. Per posar un exemple impressionant, clamorós, que hauria de suscitar escàndol perdurable: el PP, des que tornà al poder a València en conxorxa amb l’extrema dreta un malaurat juny del 2023, ha posat -per pur sectarisme- tots els pals possibles a les rodes de l’edició valenciana, reduint o anul·lant ajudes, menystenint-la i obviant-la.

La màxima expressió -no tan sols simbòlica- d’aquesta miopia, o mala fe, fou la prohibició de facto -per negació de l’espai- de la Plaça del Llibre que es celebrava a la plaça de l’Ajuntament de València amb gran èxit de públic. Els feia molta nosa, al·lèrgia, i l’obligaren a cercar aixopluc en llocs apartats -que va aportar la Universitat. No podien suportar tanta visibilitat, tanta “centralitat”. Justament quan calia potenciar al màxim les editorials valencianes, com un actiu importantíssim de la societat valenciana, tot han estat entrebancs i problemes. Com en el tema de la llengua, no és només el que es fa -atacs directes- sinó el que es deixa de fer, i que és tan necessari.

Ara bé, no podem oblidar que en el període Botànic no hi hagué tampoc la decisió i les idees clares que calia, la dosi necessària d’ambició i energia. En aquest, com en altres aspectes, no hi hagué “encert”, per dir-ho així. I no vull personalitzar... I va passar el que va passar. No era -ni és- fàcil, cal reconèixer-ho. També es varen fer coses positives, certament, però convindria fer un pensament molt seriós sobre com ha de funcionar una política alternativa en aquest País tan complicat per assentar canvis irreversibles. Per anticipar la capacitat destruens d’una dreta que no sap ni vol construir res, com comprovem tothora.

Perquè el temps passa rabent. D’ençà de la florida editorial dels vuitanta i noranta, el panorama i el context editorial, propi i general, han canviat dràsticament, brutalment. Assistim a un procés accelerat i poderós de concentració en grans grups que posa en escac les editorials menudes, familiars o independents. I pràcticament totes les editorials valencianes pertanyen a aquestes categories. O són microempreses.

La concentració del capital mana (ja ho va dir l’insigne barbut), també en les indústries culturals. Els grans grups editorials controlen: el mercat, el negoci, els altaveus mediàtics, l’espai a les llibreries, i la capacitat d’inserció publicitària, amb tot el que això implica d’incidència en el públic i la “crítica”. En el panorama català, en són tres: Random House-Mondadori, Planeta (que inclou Edicions 62, Proa, etc.) i Abacus Futur. Com tres astres majors, tenen al seu voltant una miríada d’editorials petites i mitjanes que, literalment, pateixen pel seu futur, unes més que altres. Darrerament han estat engolides en aquest forat negre editorials tan significatives com Arcàdia o Periscopi, i les alarmes han sonat en el sector.

Ara bé, més enllà d’això, a Barcelona funciona un ecosistema editorial potent. És un dels grans puntals de l’edició també en castellà, amb segells tan rellevants -entre moltíssims més en tots els esglaons i matisos de l’edició- com Anagrama, Arpa, Galaxia Gutenberg o Acantilado. L’edició en castellà, ajuda o fa ombra i margina l’edició en català? Una polèmica persistent. En principi, sembla que l’ha potenciat considerablement i a més els segells en castellà de vegades també publiquen en català (com Anagrama o Asteroide, o la mateixa Galaxia Gutenberg). Tot fa pensar que hi ha sinèrgies positives. Una altra polèmica recurrent és si els grans grups editorials són per se i com a tals negatius. No n’estic tan segur... Mai s’ha de perdre de vista la realitat del món com és. (Allò de conèixer per transformar, si voleu). Viure al costat d’un gran motor editorial en castellà, projectat al món de parla espanyola i situat al centre del mecanisme editorial, europeu i mundial, té avantatges clars. Ens n’adonem? Alguns sembla que no.

En el cas valencià, apartat de quasi tot, hi havia dues editorials mitjanes (Bromera i Tres i Quatre). La primera s’ha integrat en un gran grup, Edicions 62 i al capdavall Planeta. La segona -una editorial històrica amb un fons fabulós i promotora dels Premis Octubre- es troba en stand by, immersa en un procés de successió que no s’acaba d’aclarir. En castellà hi havia també dues editorials mitjanes, Tirant Lo Blanch i Pre-Textos que d’alguna manera, cadascuna a la seua manera, han perviscut. La primera perquè forma part d’un negoci jurídic-acadèmic important; la segona perquè ha aconseguit una inserció en els mecanismes culturals-institucionals espanyols (amb extensió a Amèrica Llatina) que li han valgut suports i una certa projecció. Tot i que el mercat en castellà és una altra història, que valdria la pena analitzar. Com el francès: vegeu Grasset, abandonada per 200 autors una vegada comprada per un tipus -un milionari- més aviat desaprensiu: el món del llibre és negoci, però també cultura, i té sensibilitat i lleis pròpies. No és el mateix Feltrinelli (soci majoritari ara d’Anagrama) que un inversor valetudinari enderiat a fer i desfer.

La resta d’editorials valencianes són projectes d’abast limitat. Unes amb molts anys darrere i un mercat apamat, que més o menys sobreviuen i que de vegades són capaces d’innovar. Altres, amb problemes seriosos de continuïtat. I unes altres, encara, inicials o incipients. En procés d’assentament i definició. Hi ha editorials ben plantejades, com Afers, Lletra Impresa, Onada, Drassana, Sembra o Bullent. O també interessants i dinàmiques com Perifèric, Vincle, Austrohongaresa o Balandra. Unes altres són massa menudes i localitzades o naveguen enmig d’una certa indefinició i no compten amb els mitjans per assolir la dimensió que els garantiria la supervivència. O són de fundació molt recent -com Rebel- i encara han de fer-se un lloc al sol.

Sense ajudes públiques serioses pensades amb ambició i visió constructiva, sense suport mediàtic, sense nervi financer, sense una estratègia ben perfilada, molt fragmentada, l’edició valenciana s’enfronta a un futur complicat. Té problemes seriosos de definició, dimensió, successió (en alguns casos), consolidació del seu públic -creix, s’estanca, minva?- i penetració en el mercat més important en termes quantitatius, que es troba concentrat al voltant de Barcelona i al qual no és gens fàcil d’accedir (també les editorials de Lleida, Girona o Mallorca n’acusen les dificultats). Sembla mentida en temps de deslocalització i de comunicacions instantànies, però l’ecosistema editorial sol concentrar-se en llocs molt concrets, on circula la informació i es fan contactes de tot tipus. On la logística és més fàcil, on s’imbriquen i es troben els diversos nivells que intervenen, les administracions, els inversors, l’entorn cultural i universitari, les cadenes de llibreries, les editorials, els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió), els professionals i les empreses auxiliars.

Es pot trencar, d’alguna manera, aquesta dinàmica? Es pot acaronar encara la idea de configurar un pol editorial alternatiu i potent, enllà de Barcelona i Madrid, al País Valencià? Tot serien dificultats i impediments, certament, però res no és, en principi, impossible. Partint d’una realitat tan precària, es pot pensar una cosa així? Probablement, no. Probablement ja s’ha perdut l’oportunitat històrica... Però sense un revulsiu i sense ambició no anirem enlloc. Potser fou només un flash, una impressió, un episodi. No ho crec. El suplement de cultura -o cultures- d’un gran diari de Barcelona va traure de cara al Sant Jordi d’enguany -la gran festa multitudinària del llibre, el 25% de vendes anuals de llibres- un total de 72 pàgines atapeïdes d’autors, llibres i editorials. Cal dir que amb insercions publicitàries sucoses. L’edició també és un negoci. (O sobretot és això?). En fi, enmig de tantes referències, només quatre autors valencians (Vicent Flor, Miquel Alberola, Paco Fuster i el poeta d’Elx Gaspar Jaen). Cinc si hi comptem Máximo Huerta, cosa problemàtica... I cap -no cap: zero- editorial valenciana. Un panorama verament desolador. ¿Era una fotografia justa del que som, en termes editorials, a l’alçada del 2026? Una pregunta que em persegueix.

És el cas de tres poemaris recents de poetes valencians que tinc entre mans: L’alegria de l’oblit (Edicions 62) de Maria Josep Escrivà, Tabernacle, tríptic eròtico-amorós (Lletra Impresa) de Carles Mulet i Mar de Xeraco (Edicions 96) de Ramon Ramon.

Maria Josep Escrivà (Gandia, 1968) és una poeta i activista cultural saforenca ben coneguda, una presència constant, una poeta de molts registres amb una capacitat rapsòdica verament magnètica. Ací extrema l’estil. El despulla. Una sensibilitat brutal, a flor de pell: “Espere, tremolant enmig d’un erm sense paraules. I sempre m’acaba eixint la vida a l’encontre, a dir-me què he d’escriure.” En la drecera d’Ausiàs March i Josep Piera, amerada de les vibracions poètiques i sensorials de la Safor, una poeta que crea llenguatge i atmosfera, que commou i desperta la vessant més oberta a les sensacions, que tots tenim -per bé que adormida en algun cas o moment.

Carles Mulet (Gata, 1953) és, diríem, de “la meua quinta”. El conec d’ençà de molts anys. Per a mi ha estat i és l’expressió d’una cosa profunda, d’introspecció i alhora d’una expressivitat poderosa. És, a més, exponent esclarit d’un racó molt estimat del País, la Marina Alta, perquè la gent de Dénia, Pedreguer o Gata, a més de la cordialitat inherent, mantenen la llengua i la cultura amb la naturalitat de la saba de la terra. Carles Mulet Grimalt, que fou activista polític -així el vaig conèixer- i professor, fa temps que conrea la poesia, amb un èxit innegable. Explora la vessant eròtica amb gran desimboltura i recursos: “... el sexe,/ un trau que m’embeu/ i em dessagna... Sí,/ mentre cremem./ Tot s’enrama / l’amor és una ona expansiva”.

Per la seua banda, Ramon Ramon (Catarroja, 1970), dietarista altament reconegut i puntal de la correcció lingüística en una editorial clau del país -no només del país estricte- com Afers, ens ha regalat el poemari Mar de Xeraco. Poesia en prosa o prosa poètica, qui sap. Textos d’unes 10 línies, que no semblen “poemes” a l’ús. Però que van plens d’idees, evocacions, reflexió i imatges colpidores. “On comença l’oblit comença el saber.” Un vers -o un començament- que fa pensar, violentament. Que sacseja. Hi ha molta intensitat en aquest recull de poemes de Ramon Ramon, que està forjant -tant en poesia com en prosa- una de les obres imprescindibles de la nostra literatura... Del tot recomanable, com els llibres anteriors d’aquest poeta de llarga trajectòria.

La poesia és una cosa proteica. Molt important -vital- per als poetes, però també cabdal per a la cultura (nostra i de tots) en general. Mirada de biaix, de vegades, pels no-poetes. Aquelles “ratlles curtes”, que molts som incapaços de garbellar. I tanmateix és absolutament fonamental, com a creació de llenguatge i concreció d’una sensibilitat personal i col·lectiva en un temps determinat. I de vegades -en casos particularment excelsos- amb un abast intemporal que impressiona: paraules que travessen el temps. No dubte que ens hauria d’importar molt més als no-poetes. I en aquest sentit, cal estar amatents a la poesia de Maria Beneyto, Altre veu. Poesia 1952-2003, edició de Josep Ballester (IAM, 2025), o als Poemes de Penyamar de Maria Ibars (1949 [reed.,1992]), a El crit (Onada, 2023) de Susanna Lliberós, a L’udol (El Buc, 2024) d’Isabel Garcia Canet, a Jazz (Proa, 2023) d’Àngels Gregori, a Sempre és tard (Proa, 2020) de Maria Josep Escrivà, a Gavells. Poesia Completa (IAM, 2023), d’Anna Montero. Per limitar-nos a uns quants exemples propers. Quin panorama tan ric i atapeït, el de la poesia valenciana actual, perquè això és tan sols una enumeració absolutament parcial i de passada. Un moment de plenitud en el qual es recuperen poetes d’un altre temps i els grans clàssics, autors mig oblidats que ens tornen a “dir coses”. Un moment en què conviuen poetes amb obra ja culminada o in progress -Jaume Pérez Muntaner, Emili Rodríguez Benabeu, Marc Granell, Joan Navarro, Enric Sòria, Teresa Pascual, Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Salvador Ortells, Pau Sif, Josep Porcar, Vicent Penya, Eduard Marco, Alexandre Navarro, Isabel Garcia Canet, Joan Deusa, Imma Pavia, etc.- i apareixen constantment nous autors i autores, noves propostes. I en què cal plànyer també, malauradament, pèrdues doloroses, com les recents de Josep Piera, Antoni Ferrer o Ramon Guillem.

No puc deixar d’esmentar ara, en aquest context, potser al marge, un esdeveniment que no ha estat registrat com cal (tret de Carles Senso en aquest mateix mitjà), com passa quasi sempre amb les coses valencianes verament rellevants. És l’edició de la Poesia completa 1925-1972 de Max Aub, a cura de Pasqual Mas i Usó (Institució Alfons el Magnànim, 2026), que deu molt a la constància i la determinació en la comesa de Vicent Berenguer (un altre poeta destacat i director de la col·lecció Obres Completes de la IAM). Max Aub, valencià “accidental”, però efectiu, nascut a Paris el 1903 i mort a Mèxic el 1972, escriptor en castellà influït per la Generació del 27, però relacionat amb la cultura catalana, exiliat a Mèxic, personatge singular, fill de pares jueus franco-alemanys, inserit en l’ambient cultural de la València dels anys 20-30, estudiant de l’Institut Lluís Vives, amic dels Gaos... Quin personatge! El reivindiquem? I tant que sí. Com a valencià d’elecció, com a republicà d’esquerres, com a escriptor, com a poeta, com a dietarista, com a exiliat, com a home de cultura i sensibilitat esmolada... La identitat és un laberint. Max Aub era també “valencià” -a la seua manera, com tants altres- i és molt just que la seua poesia completa s’edite a València. Ara ha aparegut un volum que la recull sencera, més de 800 pàgines plenes de troballes. Com ara els poemes en què evoca València: “Defensa de la calle de Rubiols” o aquell que comença “Valencia es una ciudad extraña”, del 1942. “Valencia desnuda y sola”, diu, la ciutat on va “créixer i es va fer home”. On va reunir una biblioteca personal que va perdre, confiscada, arran del 1939 i que sempre va enyorar (i reclamar). La poesia de Max Aub és oceànica, molt diversa, de vegades narrativa, altres d’un lirisme inspirat i adolorit. Tot un laberint on perdre’s -i retrobar-se. Aquest volum, que incorpora molts poemes inèdits, marcarà una fita.

Un salari apanyat ja no garanteix un nivell de vida acceptable. L’herència torna a ser variable fonamental, especialment de propietats immobiliàries. Aquesta experiència destarota les persones i les societats. La busca ansiosa de mites compensatoris i solucions miraculoses es difon pertot. Els artífexs i beneficiaris d’una tal transformació material, amb efectes sòcio-polítics brutals, es fan fonedissos. No se’ls veu. No existeixen. La crònica del dia es centra en els escàndols judicials, l’exabrupte i la bronca parlamentària permanent, en el que sembla que consisteix la política.

Tot fa pensar que vivim temps altament polítics, en els quals la política és omnipresent i ho determina tot. Però alhora la política té relativament poc a fer davant forces enormement poderoses immunes a les seues accions i temptatives de regulació. És la tesi que manté el politòleg Anton Jäger, en un llibre titulat Hiperpolítica, subtitulat Politització extrema sense conseqüències polítiques, que aviat veurà la llum també en la nostra llengua. La política de masses de l’època de postguerra és ja passat llunyà. Posteriorment vingué un temps de post-política, després del 1989 -la caiguda del mur i la presumpta “fi de la història”-, quan feia la impressió que tot anava relativament bé, i que durà fins la crisi financera del 2008 i la Gran Recessió. Que al seu torn donà pas a un període d’antipolítica. Ara, arran del Brexit i Trump, s’hauria passat a un temps d’hiperpolítica. Tot sembla dominat per la política, però la política és més impotent que mai.

Els rics són cada vegada més rics. La concentració de la renda i la riquesa avança sense fre. Ho certifiquen els estudis especialitzats. Les fortunes que comptabilitza Forbes es compten en bilions de dòlars. Sent president, Trump va guanyar en un any, especulant amb cripto-monedes, més de 2000 milions. Quasi no suscita ja escàndol, potser perquè tot en Trump és un escàndol. Alguns economistes adverteixen que hi ha en marxa una bombolla borsària als Estats Units, centrada en les tecnològiques, i una crisi financera a l’aguait. Podrien esclatar si les expectatives d’altíssims beneficis no s’acaben de complir.

No és cosa només dels Estats Units. També a Europa, també a Espanya la concentració de la riquesa en poques mans avança. De manera proporcional, les diverses fonts de malestar s’agreugen, enllaçades amb pressions exteriors creixents adreçades a reduir la despesa social en benefici dels armaments. Les polítiques locals i autonòmiques són importants: poden matisar molt. Però no, malauradament, alterar el signe del temps. Com tampoc, de manera dràstica, les polítiques estatals i fins i tot les europees. Caldrà veure quin balanç es pot fer del mandat de l’alcalde Zohran Mamdani a Nova York, rebut amb tantes expectatives. No, no es va equivocar gens, entre nosaltres, Mónica Oltra posant l’accent en les polítiques socials. Són les que poden marcar la diferència.

En les noves condicions d’enrariment del context internacional i ofensiva ultra, les àrees socials, el feminisme, les polítiques mediambientals enmig d’un enduriment de les condicions climàtiques i les polítiques inclusives -de totes les diferències- i també d’integració de la població immigrada, seran igualment determinants. Sobretot si s’inscriuen en un projecte global de País, que ha d’incloure la cultura, l’ensenyament i la sanitat públiques i també -com trobava a faltar recentment un comentarista en aquest mateix mitjà- “l’economia, les infraestructures, la competitivitat, la productivitat o l’empresa” -i el finançament, afegiria jo. I també, per descomptat, la recuperació de l’esperit autonomista, de nacionalitat, de promoció de la llengua pròpia, de dignitat civil. Així com la lluita contra la corrupció i la reparació a les víctimes de les catàstrofes que els governants actuals i els seus socis no saberen prevenir ni gestionar amb un mínim de lucidesa, per no parlar de virtut cívica o de simple decència.

Contra l’onada reaccionària que pretén derivar a falsos caps de turc el malestar acumulat, que vol insistir en un model econòmic i social obsolet i obrir grans avingudes a l’especulació i a la turistificació intensiva -fonts reals de bona part d’aquest malestar-, cal alçar un dic de contenció i sobretot un projecte aglutinador i d’entesa de les esquerres en sentit ampli. La primera condició és no donar cap batalla per perduda. Res de més perniciós que la claudicació anticipada i la conformitat amb una profecia auto-complerta que és el gran parany actual.

A hores d’ara, en qualsevol cas, “el tema del tema” és l’amenaça de la Intel·ligència Artificial (IA), del post-humanisme en general, de l’apocalipsi del treball humà no manual substituït per màquines, del poder omnímode de les grans empreses tecnològiques, del declivi de l’imperi americà, de l’ascens de la Xina com a potència militar i també tecnològica, de la Geopolítica amb majúscula, de la perplexitat o la impotència d’Europa, de l’auge d’una nova extrema dreta autoritària i excloent, de l’augment espectacular de l’escala de les coses i els fenòmens culturals i polítics que amenaça de relativitzar reivindicacions nostrades, del poder total dels missatges inarticulats i de la imatge, de la davallada brutal del món que havíem conegut, que és ja “el món d’ahir”.

Els rètols marquen època. En un temps es parlava de l’imperialisme com a terme definidor. Lenin va escriure en aquest sentit un opuscle esclaridor, L’imperialisme, fase superior del capitalisme (1916) a partir -comentari i crítica- d’obres teòriques i empíriques prèvies, amb molt de material factual. Com ara, sobretot, L’imperialisme, un estudi, de l’economista britànic John A. Hobson (1902), i El capital financer (1910), del socialdemòcrata austríac Rudolf Hilferding (que per cert vaig traduir jo mateix al català per a Clàssics del pensament modern, d’Edicions 62, el 1991). Llavors el marxisme era una cosa viva. Avui se’n troben vestigis de vitalitat, però arrecerats als marges, als campus, a tot estirar, on certament es fan coses molt importants, però que no arriben. El marxisme -o qualsevol teoria amb aspiració emancipadora- o analitza la realitat concreta a partir de dades concretes o s’esgota. No és, en principi, una escolàstica, tot i que n’hi ha que s’hi esmercen. El 1916 la qüestió no era la modernitat ni el seu avenir, sinó l’imperialisme que havia causat la massacre de la Primera Guerra Mundial i la necessitat d’una alternativa radical.

Modernitat, postmodernitat, globalització, trans-humanisme, pensament post-apocalíptic... Té raó Donatella Di Cesare al seu Tecnofeixisme. Entre la lògica del control i la política de la por (Arcàdia 2026, traducció de Coral Romà) quan diu que “encara no disposem d’una paraula amb la qual designar aquest nou totalitarisme”. Perquè en aquesta mena d’hora de la veritat conflueixen molts factors, de vegades contradictoris i sempre desconcertants. Estats Units amb Trump ha abjurat del llegat europeu. Europa s’enfronta a situacions inèdites des de fa dècades. La IA -capaç de generar realitats paral·leles i d’establir relats estructurats, no tan sols d’acumular dades- suscita alarma. I fins i tot ha inspirat la primera encíclica del papa Prevost Magnifica Humanitas (Edicions Sant Pau, 2026) que sona molt bé, fa de bon llegir, tot i que si entràvem a fons hi trobaríem dissonàncies. Tanmateix, ara com ara, benvinguda una veu que alerta davant la prepotència del gran capital encarnat en empreses tecnològiques que no en tenen prou d’esprémer el mercat, sinó que el volen configurar, modelar, modular i intervenir. Sense mandat. En aquest sentit, és positiu el missatge del Papa Lleó XIV. Uns hi veuen la vella suspicàcia anti-tècnica del pensament conservador (“la tècnica no té ànima”), altres una reedició de la “doctrina social de l’Església”. Molts en la dreta tracten d’empassar-se la píndola i fer compatible l’ultraliberalisme sense límits amb la demanda papal de regulació. Ja se sap que la dreta espanyola és molt utilitària. Aplaudeix amb força, però farà de su capa un sayo... Com va dir un diputat de la Dreta Agrària de la Segona República quan es discutia la Reforma Agrària: “no me venga con la Doctrina Social de la Iglesia, que me hago protestante”. Una frase per a la història.

Em sembla, enmig d’aquest debat, de lectura altament recomanable el pamflet La izquierda ante el tecnofascismo (Anagrama) de Jordi Gràcia. Això de pamflet ho diu ell. I amb raó. Però cal afegir de seguida que el gènere del pamflet és molt digne, il·lustrat i modern. Què faríem sense pamflets tan insignes com el Manifest o el Nosaltres? La genealogia del pamflet o del manifest, de l’opuscle o l’escrit de denúncia, coincideix amb les millors tradicions de la insurgència intel·lectual europea. Producte d’una pluralitat de poders socials que -no sé si tothom n’és conscient- ha estat fonamental i consubstancial a una civilització que alguns voldrien ofegar, destruir, margina o declarar prescindible.

Jordi Gràcia no enganya ningú i va directe al moll de l’os. Considera que els discursos descordats, farcits d’odi i antipolítica, que vehiculen o transmeten les xarxes, en les seues diverses variants, per motius purament mercantilistes a la fi són una amenaça per a la democràcia. Ja se’n noten els efectes en l’ascens de l’extrema dreta i les actituds creixement reaccionàries, racistes i autoritàries, en franges d’edat vulnerables.Però rere aquests discursos antisistema, antidemocràtics i obertament autoritaris hi ha “les grans tecnològiques”, les “Big Tech” que controlen el flux “de materials informatius i de comunicació social i política per tot el planeta”. Un perill extrem que caldria tallar de soca-rel. Però no es fa res d’eficaç. Quan s’intenta -per la Unió Europea, per exemple- tot són problemes i amenaces. El suport de Trump a les grans tecnològiques és evident: hi una simbiosi clara contra les regulacions o les cauteles, en nom de la llibertat de circulació de continguts i del proteccionisme de les grans empreses de bandera dels Estats Units i els seus interessos. Tot el llibre és un crit d’alarma contra una deriva fatídica, que amenaça la vida social i la llibertat, la informació veraç i la convivència, així com el periodisme i la democràcia mateixa. I alhora una denúncia de la timidesa o la passivitat de l’esquerra, que no acaba de copsar el perill davant el qual es troba. El llibre de Donatella Di Cesare és centra més en el fenomen del nou autoritarisme d’extrema dreta que combina tendències contraposades -tecnocràcia i etnocràcia- per a donar un “híbrid sense precedents”, una nova forma de totalitarisme que deforma i ofega la democràcia. El de Jordi Gràcia apunta directament al poder deleteri de les grans tecnològiques i a la manca d’una resposta contundent. Tots dos, lectures complementàries i urgents. Que ben bé es poden enriquir amb l’anàlisi més filosòfica, i centrada en la ideologia que hi ha rere tots aquests fenòmens, que trobem al llibre de Carlos Fernández Líria Contra la Ilustración oscura (Arpa, 2026). Alguns, agranant cap a casa, donen per cancel·lada la Il·lustració. Hauria fracassat com a projecte social i polític. Quina afició al traç gruixut i quanta manca de visió històrica!

Tu també, Zapatero? És el darrer episodi d’una lluita agònica i desficaciada de la dreta espanyola: judicial, política i mediàtica. 

Zapatero! Una peça de caça major que toca de ple la línia de flotació del govern progressista de Pedro Sánchez, una coalició entre el PSOE i Sumar amb suports externs, puntuals, d’altres forces com Esquerra Republicana, Bildu, el BNG, Junts i el PNB. No oblidem això: és més bé un front popular de rebuig al que podria ser un “govern nacional” alternatiu del PP i Vox. Del partit fundat per Fraga i dels hereus de Blas Piñar i Fuerza Nueva. PP i Vox, una suma ultra, anti-europea i letal per a les classes populars i les nacionalitats. Junts sabrà el que fa, ja té prou amb AC i no haver combatut el seu missatge. Però per a la resta, un perill màxim.

La cosa, ara com ara, està en mans de la justícia espanyola. Pe tant, en bones mans. Com cantava La Trincaen la facècia a propòsit del 23-F: “Tranquil, Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil”. Calia estar tranquils la nit del 23 al 24, que vàrem passar en suspens, terroritzats, pensant on hauríem d’anar, en quin exili. Espanya és així, de vegades. Massa vegades. Un “rar” com l’historiador Ramon Carande, que fou franquista (amb tots els ets i uts) i després -home civilitzat- d’oposició, va definir de manera insuperable la malaurada història d’Espanya: “massa retrocessos”. Això mateix! Ara estem una vegada més en un retrocés, menat per Benny (Ayuso) i Clyde (Feijóo).

Zapatero? Un optimista antropològic, com el va definir Alfonso Guerra. Segurament no ha fet res que no hagen fet altres ex presidents europeus. Ha ingressat el que toca per les gestions fetes. Les joies, xavalla, herència revalorada (un 250%, l’or)  i regals (del rei d’Aràbia) sense significació penal. Les filles... què no farem pels fills? Som partícips d’una cultura que ve de lluny. Pels fills fem i faríem moltes coses. Exposar-los al martiri públic, com ha fet el fatídic jutge Calama, ja és una altra cosa: “otro cantar” que caurà damunt la seua consciència.

Tot això es pot pensar de moment. I la Justícia (si n’hi ha) ja dirà...  Zapatero ha de defensar la seua innocència. Per cert, no hauria de ser el jutge i l’aparell judicial qui demostrés la seua culpabilitat? Has de demostrar la teua innocència? ¿No és això una subversió de la presumpció d’innocència reconsagrada a la Constitució?

Estan passant coses, moltes coses, massa coses. Algú ha tocat un xiulit -un xiulit poderós- i tots es mouen! No volem ser malpensats, ni participar de cap teoria de la conspiració, i voldríem confiar en la Justícia espanyola, com correspon a persones educades en l’estudi de les estructures.... 

Però, caram, ho poseu massa difícil. José Luís Rodríguez Zapatero -un tipus de primera categoria segons Mercedes Milà (“no em crec res del que diuen”),  que parla com qui no té es a perdre-  és un blanc, un objectiu, evident de l’Imperi. Un Imperi que ataca amb drons, míssils i informacions il·legals. (Quin Imperi? Res, ja ho sabeu..). Tan vulnerable com Pedro Sánchez. Dos ingenus, es pot pensar... 

No es poden fer segons quines coses sense palpar-se -abans i després- la roba i controlar de prop els aparells de l’Estat que teòricament governes. Sobretot amb una oposició com la que tens -no sols política en el sentit directe del Parlament- sinó al conjunt dels aparells de l’Estat. I sobretot als mitjans i pseudo-mitjans –“terra, mar i aire”; avui ràdio, televisió i X- que enverinen diàriament l’ambient al Madrid DF i bastant més allà.

Zapatero i per via indirecta (però esclatant) és objecte  i víctima, no pas d’una operació d’Estat, sinó d’Estats. I qui vulga entendre, que entenga. I que traga les conseqüències corresponents. Si no t’alces davant la bandera USA, si retires les tropes d’Iraq, no dones suport a Trump en Gaza o a la guerra d’Iran, si critiques la barbaritat d’Israel a Gaza... “apreparat” (com es diu en valencià genuí, i no normatiu).

Zapatero pot ser -i és, de fet- ingenu, un optimista antropològic, un gran imprudent. Però tot indica que no és de cap manera el que es diu i es suggereix que és... Jo crec que al final ho demostrarà. Temps molt durs en què has de demostrar la teua innocència. Recorden molt i molt l’època de la Inquisició. (Que va durar segles, a Espanya).

Francesc Almela i Vives fou un valencianista molt destacat de l’època de la República, nascut a Vinaròs, però criat a València, que sobrevisqué al terrabastall i hagué de cercar un lloc al sol o com es deia llavors un “modus vivendi”. Com alguns altres, s’hagué de fer perdonar, passà a un pla discret i posà el seu considerable know how sobre “les coses valencianes” al servei de la nova situació o en sintonia amb el règim, amb els qui manaven. Qui eren? Una barreja de feixistes de FET-JONS, integristes, ex DRV, clericals, tradicionalistes, aristòcrates i rics en general, tots amb grans ànsies de revenja (la València republicana havia resistit fins al final).

Però ell era un gran especialista en València i “lo valenciano”. I el franquisme maldava per ocupar també l’espai d’allò “local” o “regional”:  la identitat superficial i folklòrica, a tot estirar historicista, sempre que no entrés en contradicció amb la unitat de destí universal definida per la mentalitat castellana-espanyola dominant, arrogantment dominant, que perviu encara ara. La “gaita” -ací era la dolçaina- estava bé, però la “lira” la controlaven ells, els qui tenien la paella pel mànec. Una mica allò dels “coros y danzas”, tan insuportable, amanit amb pergamins i papers d’arxiu que evocaven l’Antigor, sense cap projecte de futur ni afirmació de present.

Fins a un cert punt, és cert, no es pot retreure a ningú la voluntat de sobreviure en temps molt i molt difícils. Però ací entrem en un terreny relliscós, des d’un punt de vista ètic i polític: en una zona grisa. La dictadura -totes les dictadures, de fet- era terrorífica també en el pla més personal, enllà dels càstigs, depuracions, tortures, presons o exilis interiors i exteriors. Obligà en molts casos a humiliacions i contorsions en l’àmbit més íntim, a desdir-se i haver de combregar amb rodes de molí, a callar i amagar conviccions, a “reinventar-se”, a adaptar-se, a cercar eixides professionals. Fins i tot a assajar el dur camí de l’auto-convenciment (“ens havíem equivocat”...). Alguns es trairen a si mateixos, trairen idees i conviccions. En alguns aspectes allò, els anys quaranta, cinquanta i fins i tot els primers seixanta, tenia aires marcadament inquisitorials, quan la delació, el secretisme, la persecució i un poder omnímode sancionat per Déu feia estralls i obligava a perdre la dignitat. Com a tot arreu, el 1966/1968 marcà un tombant, que a València començà ja el 1962.

Almela i Vives, en tot cas, fou un gran erudit, nomenat Director de l’Arxiu Municipal i Cronista de la Ciutat de València, per les autoritats competents passat un temps de penitència, així com membre “corresponent” de nombroses acadèmies. Havia estat un poeta i escriptor notable. En tant que erudit, una mica “polígraf” sense mètode, dispers, hereu d’una tradició de cronistes i arxivers amb data de caducitat. En la postguerra va obrir la Llibreria Valenciana, de llibres de vell, a prop de la Universitat, d’on Joan Fuster se’n va assortir. Amb el temps, publicà una mena de rèplica -poc afortunada- a El País Valenciano, de Fuster, que va titular Valencia y su reino (Mariola, 1965) que va reeditar l’Ajuntament de València quan ja n’era alcaldessa Na Rita Barberà Armelles, del PP. Abans va participar activament en el linxament públic de Joan Fuster arran de la publicació el 1962, el seu annus mirabilis (com ha escrit Antoni Furió), dels llibres Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans... Almela havia estat un valencianista sense complexos als anys vint i trenta (el seu llibre de poemes L’espill a trossos, del 1928, aparegué a l’editorial L’Estel) i un catalanista sense escarafalls que havia publicat diversos títols a Barcelona, a l’editorial Barcino de Josep Maria de Casacuberta i col·laborà a la revista Mirador -el gran setmanari del catalanisme cultural- als anys trenta. Havia estat membre de l’entitat Nostra Parla (defensora de la unitat de la llengua catalana amb presència a Catalunya, Mallorca i València), cofundador de la revista Taula de Lletres Valencianes, promotor de Nostra Novel·la. Fins i tot estrenà el 1932 la peça de teatre Lenin. Escenes de la revolució russa, amb Josep Bolea, una gosadia que segurament li costaria cara, la versió en castellà de la qual es representà el 1936 a Madrid. Fou un dels signants de les Normes de Castelló, el 1932, que resolgueren definitivament el desgavell ortogràfic de la llengua.

Però passada la guerra civil del 1936-39 ja es mirava tot allò amb distància obligada o voluntària. Com alguns altres valencianistes del seu temps, tipus Julià Sanvalero. Tingué un dur enfrontament amb els catalanistes teòricament resistents del grup Torre -Xavier Casp i Miquel Adlert-, que al seu torn es trairen a ells mateixos, i a tothom, passat el temps. Misèries d’un llarg període de silenci i opressió. O d’un País massa complicat, o aclaparat, perquè -adomen-nos-en- ara mateix n’hi ha que han pres el relleu de la reticència o la defecció, o la deserció, i en trauen rèdits. El conflicte d’Almela amb el grup Torre el va explicar amb detall Faust Ripoll a Valencianistes en la postguerra (Afers, 2010). Després ja va quedar del tot clar que Joan Fuster era una altra cosa, Sanchis Guarner mantenia la flama del rigor quant a la llengua, i Vicent Andrés Estellés era la veu poètica poderosa que connectava amb les generacions joves. Per cert, tots tres promoguts i editats per Eliseu Climent, tan demonitzat des de diferents trinxeres: la vida sol ser injusta.

La Biblioteca d’Autors Valencians (BAV), de la Institució Alfons el Magnànim, dirigida per Joan Fuster, va publicar el 1987 un volum de la poesia d’Almela i Vives: Obra poètica, en edició a cura de Josep Ballester, amb una Introducció força respectuosa, objectiva, i molta informació sobre l’autor. ¿Fou Almela un “bon poeta”? Més bé, discret, fora d’entusiasmes massa personals. Fuster el va situar en la “Generació de 1930” a la seua Antologia de la poesia valenciana (1956) i en dona una visió benvolent i ponderada: “Almela posa sota una llum verda i descarnada les facetes mes tristes o banals de la vida, o fa un contrapunt burleta a les vanitoses quimeres dels hòmens”. Per la seua banda, Eduard Verger, poeta exigent i estudiós rigorós, posa Almela al costat de Bernat Artola com un dels poetes “de més talent” de la seua època a l’Antologia dels poetes valencians III (Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, 1989), i tria alguns poemes significatius com ara “Cant de la garrofera”,“La cançó dels pins” o “Giravolt”. Suficient per fer-nos-en una idea. Per cert que Verger ens deu encara la segona part de la seua Antologia dels poetes valencians corresponen a la segona meitat del segle XX. Sembla que hi treballa, amb un horitzó temporal -o intemporal- de llarg abast.

Almela fou autor de desenes i desenes de publicacions -articles, col·laboracions, opuscles, llibres i llibrets- en diversos gèneres, una quantitat literalment aclaparadora sobre tota mena de “temes valencians”: de la Seu de València a les alqueries de l’Horta, de la literatura valenciana als Borja, les falles, personatges destacats, bibliofília, Ausiàs March, el joc de pilota, el pintor Stolz, les “corregudes de joies”, el Duc de Calàbria, els llibres antics, i mil coses, episodis, anècdotes, fets, històries, més. Tan sols a títol d’exemple diré que  tinc ara, a l’abast, la seua edició del Llibre de les dones de Jaume Roig (Els Nostres Clàssics, Barcelona, 1928) o Voces que llegan desde lejos (Castalia, 1962) -inventari d’anècdotes i succeïts històrics a l’antic Regne. O bé El Marqués de Campo. Capdavanter de la burgesia valenciana (1814-1899), publicat pòstumament per L’Estel, el 1971, que hi va afegir una nota editorial redactada probablement pel director literari, el bonhomiós Manuel Sanchis Guarner, on volia “retre homenatge a un autor que, un temps, contribuí amb intensitat i eficàcia al ressorgiment de les lletres valencianes”. “Un temps”, apunta. Sí, evidentment... Almela i Vives també va pronunciar, el 1961, una conferència curiosa, de la qual se’n coneix el títol: “La poca substancia de los valencianos”. Què hi diria?  Seria interessant que algú exhumés aquest paper, si existeix.

Bé està dedicar atenció a l’autor de Les taronges amargues (volum de poesia publicat a Barcelona el 1955) i a l’erudit d’un altre temps. Al personatge i els seus clarobscurs, que seria sens dubte mereixedor d’una bona biografia. Podria ajudar a entendre aspectes de la nostra història cultural. Però tampoc no n’estic tan segur que, aquesta vegada, la comesa retrà els fruits que podria retre. De moment comptem amb un dossier o “Quadern” a la revista Saó (núm. 523, abril 2026) amb textos de Josep Palomero, Lluís Meseguer, Àngel Calpe, Àngels Gregori i Josep Lluís Roig. Em sembla altament positiu que en una tradició literària com la que s’expressa en la llengua històrica i pròpia, el català, del País Valencià, que “no és un teixit, una articulació orgànica, sinó una sèrie de salts”, com apuntava Fuster a la Introducció -molt important i formativa- de l’antologia esmentada, fem recompte sense ira i amb estudi i mirem de salvar els mobles. Almenys això, corregir i augmentar, llegir i escriure, i si és amb sentit crític, molt millor.

No tens vergonya. T’has inhibit, com si la més gran vaga educativa de la història recent no anara en tu que teòricament ets el president dels valencians. Has delegat o has fet fugina. Igual com qui fou el teu president i que et va nomenar a tu, Carlos Mazón, que davant una DANA que va costar més de 240 morts va preferir continuar amb les seues coses al restaurant El Ventorro i va delegar de manera innoble en la consellera Salomé Pradas, amb una conducta que avui es ventila als jutjats. Una conducta irresponsable i a judici de molts, criminal. Sobre la qual tu bades boca, perquè t’has limitat a defensar el teu cap d’aleshores.

Tu fas el mateix que ell, que Mazón. No dones la cara. No intentes resoldre un conflicte en el qual els mestres i professors tenen moltes raons, compartides pel conjunt  de la comunitat educativa, les famílies i sectors socials creixents. Amb l’excepció, clar, dels privilegiats i sectaris de torn.

Els mestres i professors de la pública són del millor que tenim, els valencians. Igual a tu això t’és indiferent. Tu, què representes? No la majoria social autòctona que parla valencià, o el sap, i la població immigrada, que té en l’escola pública una promesa d’integració social, d’inclusió i de promoció. Representes sobretot un sector molt concret, en el qual has fet carrera i has prosperat: l’especulació immobiliària. Una visita al teu poble ho mostra clarament. I si no és així, demostra-ho amb fets. Et ve molt gran l’alta dignitat de president de la Generalitat Valenciana. Altrament, hauries actuat.

L’escola pública i els seus professionals -com la sanitat pública- és una de les millors coses que tenim, com a poble, com a societat, els valencians. Ja sé que a tu no t’agrada dir que com a País. Ja digueres que “no som un país, sinó una comunitat autònoma”. El país per a tu és Espanya. Per a mi és el País Valencià. Però compartim poble, compartim societat. I la visió tant del País com d’Espanya no és en exclusiva la teua i la de Vox. Una majoria social no està d’acord a negar la valencianitat en sentit fort i a acceptar una Espanya castellana excloent.

Els mestres i professor de la gran vaga educativa de la primavera valenciana del 2026 tenen moltes raons al seu favor. Crec que tenen la raó. En tots els terrenys: ratios per aula, instal·lacions, recursos, substitucions, remuneracions, etc.

No s’entén com us entesteu a no negociar seriosament, com no siga que vulgueu enquistar el conflicte amb la vana esperança que s’esgotarà per ell mateix. No coneixeu bé els valencians (agermanats, maulets, resistents, quan toca). De vegades ens plantem. I ara és l’hora.

Juanfran, de veritat, negocia i escolta les reivindicacions dels i les mestres i professors valencians. Aprèn de la resolució del conflicte a Catalunya. Horror! He dit Catalunya? Ja m’hauràs qualificat. Però no.

Cal negociar, pactar, acceptar reivindicacions justes. Menys sectarisme i més patriotisme valencià, en el sentit més planer i just de la paraula. Patriotisme valencià? A tu això et fa urticària. Segur que no saps la  lletra de l’himne de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats: “la pàtria valenciana s’empara baix ton mant”...

La versió de la dreta que promous tu en col·laboració amb l’extrema dreta de Vox i que al final vos va difícils de distingir, és la pitjor de la història. Tu concretament segueixes les passes de Mazón i de Zaplana... Però teniu precursors molt més dignes, que heu oblidat i negat, com Teodor Llorente, Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Lluís Lúcia, Ximo Muñoz Peirats o Joaquín Maldonado Almenar. Però clar, tu d’això no en saps res... Ni ganes. A obeir ordres de Madrid, i punt. Quina llàstima!

No és sobrer l’apunt històric, que remarca la importància i l’oportunitat d’aquestes incorporacions que estimulen la lectura dels clàssics i alhora oxigenen el registre més culte de la llengua. Conèixer de primera mà els clàssics és sempre una bona idea. Convé llegir-los en directe, en les seues obres. En el meu camp inicial d’estudis i per influència del professor Ernest Lluch en la seua vessant d’historiador del pensament econòmic, fou molt recomanada, i duta a la pràctica, la lectura dels grans clàssics de l’economia, com Adam Smith, David Ricardo, Sismondi, Thomas R. Malthus o Karl Marx: La riquesa de les nacions, Principis d’economia política, Nous principis d’economia política, Assaig sobre el principi de població, El capital, entre molts altres. Una cosa semblant passava, passa, o hauria de passar en altres camps disciplinaris. I encara més, la lectura de les obres clàssiques cabdals -en alguns casos, si més no- forma o hauria de format part del cànon culte en general. Perquè n’hi ha que són a bastament accessibles i recomanables.

És el cas de Leviatan, o la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil, traducció de Josep Monserrat Molas i Roger Castellanos Corbera (EUB, 2026). Cal tindre en compte que aquest llibre extens, unes 700 pàgines en aquesta edició, respon al món d’idees en què va sorgir. Fou publicat el 1651 a Londres. El 1688 va aparèixer en llatí -la lingua franca de llavors- a Amsterdam. Per cert, s’ha traduït amb encert l’original Commonwealth per república. No és un detall menor.

El contingut i la història d’aquest llibre impliquen o representen una immersió en la història de les idees -i de les lluites polítiques- d’aquesta estranya península (i illes adjacents) d’Euràsia que per contingències -o necessitats històriques- esdevingué el centre del món avançat i civilitzat en termes de ciència, tècnica, formes socials, industriositat, civilitat, pensament i capacitat d’expansió. Una història realment imposant. Que no es pot reduir amb simplisme a cap dicteri. Marx va tractar de circumscriure aquest procés tan complex de manera bastant convicent. També Max Weber i tota la sociologia històrica posterior. L’aventura europea, des de Grècia i Roma fins al Renaixement, la Il·lustració, les revolucions burgeses i democràtiques, la revolució industrial, els moviments obrers i socialistes, i el desastre posterior -el suïcidi europeu- no deixa de ser molt impressionant.

A Leviatan el lector contemporani trobarà dues seccions principals: “Sobre l’home” i “Sobre una república cristiana”. Aquest darrera part comença explicant que “les lleis naturals (com la justícia, l’equitat, la modèstia, la misericòrdia, etc., i en suma fer als altres com voldríem que se’ns fes a nosaltres), per si mateixes, sense el terror d’un poder ‘coercitiu’ ‘que les faci observar’, són contràries a les nostres passions naturals, les quals ens porten a la parcialitat, a l’orgull i a la venjança... els pactes, sense l’espasa, tan sols són paraules sense prou força per dotar de seguretat un home.” El terror d’un poder coercitiu, l’espasa! L’antítesi de qualsevol rousseanisme...

Hobbes en realitat presenta en aquest compendi o tractat de filosofia política una teoria del coneixement i de la naturalesa humana, una teoria legal o jurídica, una teoria política i una teologia. Tot molt imbricat, com correspon a la manera de raonar del seu segle. Aquesta manera de raonar, que mira d’explicar les sensacions i les passions humanes com a elements determinants, tindria una gran influència i durada posterior. Fins que s’hi va fer una mica de llum, especialment amb el materialisme històric de Marx i el desenvolupament de les ciències socials. En qualsevol cas, val molt la pena resseguir aquests raonaments sobre la naturalesa de la raó humana, la sensació, la imaginació, el coneixement, les lleis naturals... i un llarg etcètera. Hobbes establia, al capdavall, una confrontació entre passions humanes i lleis naturals o morals, que tan sols la força de l’Estat -la instància encarregada de salvaguardar la seguretat- pot garantir. Fou origen d’una una llarga controvèrsia... que dura (amb altres formes) encara avui.

Confinat al seu temps, al segle XVII? ¿O amb una gran projecció posterior, a través de les diferents lluminàries de la república de les idees que fou Europa? ¿O de l’experiència constant -i actual- viscuda en situacions o països on els Estats fallits deixen pas a les lluites de faccions armades? El contingut d’aquesta obra és de gran riquesa, impressionant. No es pot reduir a l’adagi “homo homini lupus”, com s’ha fet sovint. Presenta un corpus d’idees que resumeix el que es pensava que era el món, l’home, la religió i les condicions per a una convivència justa en una república ordenada al seu temps. Però la lectura actual admet extrapolacions i en tot cas enriqueix la nostra visió del passat intel·lectual i polític, enllà de versions reductives o sumàries. Per descomptat que la seua filosofia política, deutora de l’època en què es va escriure, respon a la crisi d’Europa, a les guerres de religió, a les guerres civils a Anglaterra, etc. Però va molt més enllà, i com diu John Plamenatz, Hobbes, el “més polèmic dels filòsofs polítics, convida constantment al debat” i “planteja tothora, de manera clara i vívida, qüestions filosòfiques i pràctiques d’un interès durador.” Hobbes constitueix per si mateix un capítol en totes les històries del pensament polític, com és el cas de les de Leo Strauss i Joseph Cropsey o de George H. Sabine. No s’esgota, enllà del seu moment, com passa amb les grans obres de referència, com les d’Adam Smith, Alexis de Tocqueville, Karl Marx, Max Weber, Hannah Arendt, Karl Polanyi i tants altres més que, per cert, també caldria recuperar i incorporar al cabal de la llengua catalana, de vegades reciclant -posant al dia- traduccions existents, però en edicions escassament viables.

La tasca de les edicions universitàries és fonamental per a la pervivència i projecció d’una cultura seriosa. Les Edicions de la Universitat de Barcelona, igual com les Publicacions de la Universitat de València (que també ha publicat recentment monuments sobre els quals tornaré) fan una aportació insubstituïble. Quan Paul Valéry va visitar Barcelona el 1924, invitat pel PEN Català i Conferentia Club, va dir que només amb poesia “no arribareu gaire lluny”. Avui es podria dir que només amb novel·les i narrativa en general -que està molt bé, no vull ser malentès-  tampoc no arribarem gaire lluny. Ens cal pensament, assaig, idees, clàssics, filosofia, història, economia i ciències socials. En tenim un bon cabal, per descomptat, però cal reforçar aquest flanc. Sortosament, l’edició de clàssics en català funciona, prolongant la llavor de la Bernat Metge, que va fer un paper tan fonamental al seu temps. Ens trobem ara en un altre moment històric, però l’aspiració (la “independència literària”) és la mateixa. O almenys així hauria de ser.

Una circumstància, una vergonya dolorosa però plena d’ensenyaments més generals i potser extrapolables. Andalusia ha donat majoria absoluta a la dreta en les seues diverses variants, incloent la feixistoide de Vox, que assoleix el poder de condicionar la governabilitat. Un mix increïble d’ascens social, ressentiment anti-immigració i odi irracional als catalans ha donat un resultat electoral difícil de pair, però que cal saber llegir més enllà de les anàlisis súper-elaborades d’estratègia electoral.

El 30% dels discurs de “Juanma” Bonilla estava dedicat a atacar Catalunya. Tant que el president de la Generalitat de Catalunya Salvador Illa hagué de protestar. Home, dedica’t a lo teu! Doncs no. El tema era Catalunya, obsessiu. Els “privilegis” dels catalans, una barreja d’odi i enveja, de complex d’inferioritat i recurs a l’Estat i a l’Espanya eterna per tal de rescabalar-se’n i posar ordre... El discurs de Vox estava clar: incitar els més desgraciats contra els més desgraciats encara, per tal de no tocar res, ni l’estructura de la propietat ni la ineficiència d’una economia basada en el turisme, l’agricultura estacional, el tripijoc i les ajudes socials i públiques, matèria de rebatiña... (Un mot castellà molt expressiu, la “rebatiña”, que es podria traduir com brega, baralla o ‘anar a mata-degolla’, però no seria ben bé el mateix).

El cas és que l’economia andalusa ha prosperat almenys en part -o en bona part- gràcies a les transferències continuades a través del sistema de finançament vigent (el mateix que perjudica Catalunya, i també al País Valencià i les Illes) i de les inversions de l’Estat en obra pública i infraestructures, amb AVEs per tot arreu. Socialment, uns han pujat gràcies a les polítiques del PSOE al llarg de molts anys -han pogut estudiar, han capitalitzat les ajudes- i ara s’han fet benestants i de dretes...  (És un fenomen universal, per cert). Els qui se’n queden enrere per diverses raons -totes imaginables- voten a Vox, que els privilegiarà, diu, enfront dels “moros”. Cosa que no passarà en cap cas, perquè és il·legal, anticonstitucional i inacceptable. Però que activa un ressort, la cara fosca... La xenofòbia no és només un espantall o un reflex d’identitat, com havíem pensat i s’ha dit, té també bases materials, per mancades d’ètica que siguen. Igual com l’antisemitisme, si hem de dir-ho tot i com sap qualsevol que haja llegit una mica sobre l’Europa d’abans de l’Holocaust: molts pensaven que l’eliminació dels jueus els beneficiaria personalment.

Després hi ha els empresaris de serveis i els autònoms que volen continuïtat i menys impostos. Degradació de l’ensenyament i la sanitat pública? No importa gens... I també, especialment, els propietaris rurals dels hivernacles a El Ejido o a Huelva, que viuen i es fan rics de la sang i la suor dels immigrants -moros i negres- i tanmateix difonen i promouen l’aversió als immigrants. Els necessiten, però no els volen (“Havíem demanat mà d’obra, però vingueren persones”...). Atenció a El Ejido, on arrasa la dreta i l’extrema dreta: PP 41,6 %, Vox 31,4%. A Almeria el PP té casos flagrants de corrupció i guanya. Els té exactament igual. Més ensenyaments! El PSOE i l’altra esquerra poden haver comès molts errors, però aquestes resultats electorals són devastadors.

 L’esquerra benpensant sempre fa abstracció de la realitat més incòmoda i mira la palla en ull aliè -Gaza, els saharauis, Llatinoamèrica, l’extrema dreta a Alemanya o França- però mai, o escassament, es fixa en la gran biga feixista o feixistoide, amb base social, que creix ara i ací, amplificada, disculpada i engreixada pels grans interessos i els mitjans i pseudo-mitjans amb seu a Madrid. Almeria, cantada per Manolo Escobar i per Juan Goytisolo -quina estranya parella!- ha passat de la misèria i el tracoma a votar a Vox. Matèria per a analistes i politòlegs més o menys gramscians.

Alguns es consolen i fins i tot es fan contents -enmig de la desfeta- amb l’avanç d’opcions de trajectòria limitada com Adelante Andalucía. Molt bé, fantàstic. Sobiranistes i moltes més coses, segurament totes justes i fabuloses. El tema de fons, però, seria guanyar majories socials. Majories de veritat, per a resistir i canviar, per a transformar. Progressa limitadament una formació rebel i trencadora, o dos, però no podrà fer gran cosa. El tema és un altre, i molt seriós. Es tracta de guanyar una majoria social, o no? De guanyar les eleccions, d’obrir un nou camí de redreçament. Per tant, tots haurien de fer un pensament, i especialment la força històricament majoritària de l’esquerra, el PSOE, que hauria de viure una mena de catarsi i no tornar a presentar ministres del govern central a unes eleccions autonòmiques. Una estratègia que no funciona i que ha recollit massa fracassos. Pròxima parada: juny del 2027 al País Valencià.

No estaria de més si s’adonava que, per a molts votants, la socialdemocràcia que representa “es nota poc” en termes microeconòmics, vivencials, quotidians o d’expectatives. I això fomenta la seducció de tota mena de cants de sirena, fins i tot dels menys recomanables, la deserció i l’escàs entusiasme. ¿Són exagerades, aqueixes expectatives, en un món convuls o, més encara, destarotat? Potser, però en tot cas el malestar consegüent s’hauria de repartir millor. Com el benestar, per cert. La contesa per l’hegemonia social serà àrdua, demana persistència, entesa inter-generacional, generositat per totes bandes i noves idees, a més d’intel·ligència política i estratègica. I té una dimensió cultural evident. Les successives mobilitzacions valencianes per les responsabilitats de la DANA o al voltant de la vaga educativa indiquen un camí plausible i diferent, una nova via valenciana. Ningú hauria de posar-hi entrebancs per raons personalistes, de grup o sectàries. En el cas valencià, atès el que representa Vox (que va a per la llengua dels valencians, descaradament) i el PP (els interessos més descarnats dels especuladors immobiliaris), la qüestió és literalment de vida o mort...

D’entrada, Norbert Bilbeny -professor de la Universitat de Barcelona, autor d’una interessant reconsideració de Jean Paul Sartre (El fenómeno Sartre, Galaxia Gutenberg, 2026)- suscita el tema brutal del preu de l’habitatge, un escàndol descomunal que implica una transferència neta i directa, massiva, de rendes dels assalariats o jubilats als fons especulatius, als tenidors rendistes, als fons voltor, a la propietat en general. Això escanya els que viuen del seu treball, o de la jubilació, i no de la propietat. És insostenible, en termes socials. Matèria explosiva. Bilbeny explica que un amic seu que guanya 3000 euros al mes -un bon salari- no se’n surt a Barcelona, perquè ha de pagar 1000 euros per un estudi miserable de 40 metres quadrats. Metre quadrat (Anagrama, 2026) és el títol d’un assaig/auto-ficció recent de la periodista i escriptora mallorquina Llucia Ramis. Un llibre punyent, sobre aquesta qüestió literalment de vida o mort. Dels afectats en primer terme, però també dels governs que ho toleren. 

Sovintegen les notícies esgarrifoses sobre desnonaments de gent de més de setanta anys, o de gent vulnerable, que no poden pagar els augments del lloguer, vençut el termini del contracte, i es queden al carrer: a la intempèrie. Uns augments brutals  imposats pels nous propietaris dels pisos o edificis, comprats per fons d’inversió, aquest eufemisme de la vella imatge del burgès “insaciable i cruel”, que situa la cerca de la màxima rendibilitat en primer i absolut terme, fins on el deixen les lleis i les regulacions, o més enllà.  No és la humanitat, les necessitats, la compassió, la solidaritat: és el benefici net i pelat. Ací no hi ha floritures ni retòrica cristiana que valga. El govern actual ha mirat de posar-hi límits, però ha ensopegat amb obstacles sembla que insuperables. Hi ha en marxa una maquinària difícil de controlar: l’extracció de renda immobiliària, el gran negoci del present, que passa per damunt dels costos socials o dels desequilibris econòmics que genera.

El capital, en general, és això: una relació social per la qual es fa servir força de treball per a maximitzar el benefici, a qualsevol preu. Les rendes i les plusvàlues immobiliàries formen part d’aquesta mateixa lògica. Ara es tracta de capitalitzar els beneficis o de derivar l’estalvi, a través dels circuits financers, a la inversió en habitatges de lloguer o de venda. Un problema global que a l’Estat espanyol, pel turisme, la immigració, la concentració espacial de la població i l’escassa regulació, s’agreuja més i més. El neoliberalisme al segle XXI beneeix o promou aquesta barbàrie. La socialdemocràcia la vol o la voldria civilitzar.

Ara bé, tot indica que aquest procés de civilització -com passa en altres nivells amb el retorn de les guerres d’agressió i el ressorgiment d’una extrema dreta de caire feixista- ha entrat en crisi. Mirem a prop: l’Estat espanyol, amb govern socialista en coalició amb una esquerra plurinacional i el suport puntual de les dretes perifèriques, molt més democràtiques que l’espanyola central, és un país model i exemplar en termes macroeconòmics -creix més que la mitjana- i és també eficaç en la gestió d’emergències com la crisi de l’hontavirus o altres, i valent en política internacional. Molt lluny de l’Estat insolvent i ineficient de temps pretèrits -cosa que alguns no registren. Espanya és un soci fiable de la Unió Europea. Ha plantat cara al monstre Trump -perquè és un monstre perillós- i aposta per l’enfortiment d’Europa, per la pau i el dret internacional. El president Pedro Sánchez ha esdevingut el referent d’una política diferent, d’esquerres o progressista, en un moment d’hores baixes de la socialdemocràcia en general.

I tanmateix, es pot pensar que el model no té fonaments tan sòlids. Malauradament, Espanya és també un país de salaris baixos, de treballadors pobres (amb salaris, diguem-ne, al voltant de1200/1300  euros mensuals, per a molts, i un “salari mitjà” de 2431 bruts euros, segons l’INE el 2026), de precarietat, a frec de la supervivència. Només la xarxa familiar, l’economia de guerra dels nuclis familiars on entren dos o més salaris i una pensió, o l’economia submergida, en negre o en B, permet sobreviure a la inflació subjacent o rampant i a l’agressió constant de l’augment dels preus dels lloguers o de les hipoteques. Mentrestant, els beneficis empresarials i de la banca superen màxims històrics.

No cal ser un economista marxista radical per adonar-se’n. Els malestars suren per tot arreu. La disparitat de forces entre capital i treball ha escalat fins a límits preocupants. El flux continu d’immigrants -no en pasteres, sinó pels aeroports- beneficia l’auge econòmic, assegura una aportació permanent de força de treball jove que engreixa l’exèrcit de reserva dels treballadors (Marx). Amb conseqüències òbvies i evidents. Una economia de serveis, basada en el turisme massiu, amb uns pocs illots industrials i d’alta tecnologia (localitzats a Madrid, Euskadi i Catalunya), i amb molts centres logístics i comercials, tot plegat altament vulnerable. Dependent de les importacions, de l’entrada de turistes i de la conjuntura.. També amb punts forts, com les renovables o unes infraestructures modernes (tret del Corredor Mediterrani, per raons sectàries, perquè trenca l’esquema radial).

Però el problema és molt més ampli i més greu. Afecta tot Europa i els bastions de la socialdemocràcia, com el Regne Unit o Alemanya. També, però menys, els països escandinaus. Toca de ple Holanda o Itàlia. I França. Tot modulat per les singularitats nacionals. Ara bé: un model en crisi? Caiguda l’URSS el 1991, ja no calia una socialdemocràcia forta com a exemple? Massa simple. Fa abstracció de les transformacions geo-polítiques i geo-econòmiques: del canvi tecnològic a les deslocalitzacions i els imperatius de la globalització.

El capitalisme es troba en un procés de reestructuració profunda i radical, vet ací la clau: noves forces productives (-destructives) i noves relacions de producció. Cal entendre’n la lògica i el procés, per tal de capgirar el rumb de les coses en un sentit humà, de progrés, integrador, que no deixe tanta gent abandonada a la seua sort. Un país en el qual quasi el 20 % de la població és deixada de banda i acaba anul·lada als carrers, com passa als Estats Units, és una gran, una immensa, desgràcia. Una cosa del tot aliena a la cultura històrica, cristiana, democràtica, humanista, socialista, d’Europa.

De vegades aquestes crisis -que se solapen amb enfrontaments entre imperis establerts i imperis ascendents- es resolen en guerres mundials. ¿Caldrà dir que s’ha de fer tot per evitar-ho, amb una gran mobilització que traga la gent de la passivitat induïda? ¿Que cal advertir contra el conformisme i l’engany de les solucions falses? Cap totalitarisme paternalista de vigilància absorbent i anul·lació de l’individu ens salvarà, per molt que règims així semblen més seriosos i eficients que la megalomania de Trump... Només pot ser una esperança -tot invocant la gran tradició europea il·lustrada i democràtica- la participació activa d’una massa crítica creixent de població, de ciutadans, informada i participativa. Una insurgència civil de persones lliures que confien en la veritat, la cultura i la justícia, i que s’hi comprometen a fons  com en els grans moments de la lluita per la llibertat a Europa: 1789, 1848, 1936/37, 1944/45, 1968, 1976/77 o 1989.

La socialdemocràcia, “no es nota”? No és del tot cert. En el cas d’Espanya es podrien enumerar mesures socials importants i “dissidents”... Però no es pot obviar la força impressionant de corrents globals, transnacionals i transversals que se’n duen per davant proteccions, cauteles i salvaguardes. És el signe del temps, i qui no ho vol veure, i culpa de tot els governs progressistes que fan curt, no entén res. Sí, caldrà més determinació i contundència, i capacitat de persuasió. Però tot seria infinitament pitjor amb les dretes salvatges que pul·lulen a hores d’ara. Es pot constatar quotidianament on toquen poder.

La socialdemocràcia -un concepte que es pot estirar fins incloure les altres esquerres, perquè avui à gauche tothom és socialdemòcrata, ho diga o no- es veurà obligada a fer un pensament, apostar amb  prou més força per la cohesió i els interessos de la seua base social i d’una ciutadania més àmplia interessada en una gestió més ètica de la cosa pública. Alguns empresaris o gent poderosa la maleiran, sens dubte, si fa això, i finançaran campanyes brutes de desprestigi, no sempre basades en pseudo-mitjans depredadors, de vegades també en propagandistes i ideòlegs més sofisticats, els profetes del declivi definitiu de l’esquerra o de la democràcia... És el joc, a hores d’ara: enverinar l’ambient i dissuadir grups i sectors socials amplis de participar i confiar en una política al seu favor, agitant espantalls xenòfobs per exemple. Caldrà desactivar el mecanisme que alimenta el diagnòstic final del filòsof: “El que passa avui amb la desigualtat social creixent, l’encariment de l’habitatge i el fracàs de l’educació… impedeix dir que que la socialdemocràcia es nota i ni tan sols que l’esquerra existeix.” Una diagnòstic d’allò més ombrívol.

El llibre del poeta, traductor i crític Francesc Parcerisas, Fer-ne vuitanta. Estampes, evocacions, imatges, acabat de publicar a Quaderns Crema, pertany -diria que fins a un cert punt- a aquest tipus d’escriptura, però és molt original. Té aquell aire d’autenticitat -i de prosa clara, aparentment senzilla- que caracteritza els seus dietaris, que són un camp on ha excel·lit aquest poeta nascut a Barcelona el 1944. Llibres com Un estiu, La tardor em sobta o La primavera a Pequín varen meravellar molts lectors justament -em sembla- pels trets que tot just he apuntat. Qui ha escrit proses on la biografia pròpia hi té tanta presència, es pot pensar, difícilment faria unes memòries, tot i que hi ha excepcions-com sempre passa. Ara Parcerisas, amb la perspectiva que donen els anys, ens ofereix un llibre singular i original, en el qual explica fets i situacions de la seua vida, amanits amb reflexions pertinents, a partir d’imatges de l’àlbum familiar, una per any viscut. Un llibre que comença amb una sentència contundent: “Arribat a la vuitantena, comença a ser difícil pensar en el futur”.

Llavors la mirada s’adreça al passat. A les diverses etapes viscudes, en aquest cas condensades en fotografies que mereixen un comentari sintètic i esclaridor. La infantesa, l’adolescència, la joventut i les diferents fases de la maduresa hi compareixen. Un mosaic, un calidoscopi de la pròpia vida, explicada pel protagonista, però no a la manera clàssica de l’autobiografia o les memòries amb un fil conductor per tal de trenar un relat al qual s’imposa una coherència obligada. Per tant, comencem a saber moltes coses del poeta, escriptor i traductor, arran d’estampes que generen textos sobris i sovint molt bonics.

 Una infància dels anys cinquanta, que en part vaig conèixer jo mateix, i que donaria per a molt: el temps llavors tenia un altre ritme, una altra qualitat. El país era molt diferent. Tot estava una mica congelat. Terrible i limitat, miserable si voleu, sí, però amb altres dimensions no tan nefastes. Una adolescència benestant que de vegades fa pensar en una mena de jeunesse dorée però en to menor, no tan daurada com la que evoquen els versos de Gil de Biedma: “... más allà continuaba el mundo / con senderos de grava y cenadores / rústicos... / todo ligeramente egoista y caduco. / Yo nací (perdonadme) / en la edad de la pérgola y el tenis”). Per bé que el balneari de Coma-ruga, per exemple, o les estades a París indiquen una bona posició. I a partir d’ací, l’ambient familiar, els amics, els estudis, la formació, la conquesta de la independència personal, les ruptures estalonades, les rebel·lies, les cases viscudes, la professió, els viatges, els llocs que l’han marcat (particularment, Eivissa), les mutacions i els renaixements personals: l’evolució d’una personalitat que interactua amb el país i la cultura del seu temps i que, a la fi, hi fa la seua aportació. Important i significativa en aquest cas. Que trasllada a lletra vivències i pensaments. Un llibre grat, de bona lectura.

De Francesc Parcerisas és coneguda una poesia molt ben valorada, recollida al volum Triomf del present (Obra poètica, 1965-2000). També el seu recull de textos sobre traducció, tasca a la qual s’ha dedicat insistentment, Sense mans, Metàfores i papers sobre la traducció (Galaxia Gutenberg, 2015), a més de diversos volums de crítica literària. Fa l’efecte, de tota manera, que són els seus dietaris la faceta que ha causat un impacte -literari- més intens, per la condensació (d’idees i percepcions), la claredat i el vigor formal que exhibeixen.

A partir d’un cert moment, el passat comença a pesar, esdevé feixuc. Però el passat -el record que en tenim- és també esmunyedís i de vegades boirós, i res més natural que mirar de fixar-ne alguns punts de referència, les vivències clau, els episodis que ens han marcat duradorament. Jo mateix he temptat de fixar-los, en diversos contextos, sense cap voluntat d’estructurar un relat de tipus memorial. Una vegada vaig escriure que no m'acaben d'agradar els balanços, la literatura d'autojustificació ni el gènere confessional. I tanmateix, pensar-hi -evocar les estacions d’un viatge que ens ha dut a ser qui som- és inevitable. Ja ho va deixar dit Josep Pla: «Sol ésser costum, quan es compleixen cinquanta anys, de donar una ullada als anys que hom ha deixat enrere, i que en cap cas no tomarem a viure.» Si això passa als cinquanta, amb més raó als setanta-cinc o als vuitanta. I si la mirada és tan sospesada, serena i equilibradament evocadora com la de Francesc Parcerisas, capaç de fer-ne literatura de la bona, ens n’hem de felicitar. El punt clau és aquest: la qualitat literària, aconseguida amb escreix en aquestes pàgines.

Però jo vull referir-me ací, ara, a un segment concret de la producció bibliogràfica, que no sempre rep l’atenció que mereix, o que no té tant d’allò que en diuen “visibilitat”... Faig referència a l’assaig i més concretament de l’assaig valencià, amb aportacions d’interès, dignes d’esment, que el lector o la lectora faran bé de no perdre de vista.

I és ben fàcil perdre’ls de vista. Tant la no-ficció com la ficció creativa o imaginativa. A veure: la producció valenciana -el que fan els autors valencians, especialment els fidels a la llengua del País- té per damunt diverses capes. L’edició vehiculada pels grans grups editorials i amb suports mediàtics consistents (i entre parèntesi, sort de comptar amb grups editorials potents vist el panorama internacional de concentració accelerada). Les traduccions de tot tipus, clàssics i contemporanis. La producció en castellà, incloent la llatinoamericana, que arriba seguit seguit a través de les editorials espanyoles, sovint amb seu a Barcelona. Un cruciverba, que es diu en italià, altament complicat. Nosaltres? Un destí de perifèria de perifèria de perifèria. Una resta, per a molts, residual. I tanmateix, molt a dir, com es pot comprovar tothora.

D’entrada, cal consignar el brillant assaig de l’historiador Ferran Garcia-Oliver Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol (Afers) que excava en els fantasmes del nacionalisme essencialista espanyol, les mitologies i les falòrnies de la visió castellano-cèntrica d’Espanya i del món. Els nacionalismes produeixen mites a l’engròs: orígens fabulosos, edats d’or, herois i batalles, decadències i ressorgiments o desvetllaments i epifanies. De la complexitat i les lluites socials que oposen opressors i oprimits en la història real, sovint no en queda ni rastre. Tot siga per la pàtria, pel cos místic d’una nació homogènia, sotjada, això sí, per enemics malèvols, interns i externs. En el cas del nacionalisme espanyol, la Reconquista i l’Epopeia Americana han estat fites cabdals, que encara ara els seus portaveus tardans - Elvira Roca i altres- exalcen acríticament, prolongant un catecisme adreçat a menors d’edat. L’anomenada Reconquista fou un procés molt complicat de vuit segles; l’aventura americana -de la qual en va ser explícitament exclosa la Corona d’Aragó (“A Castilla y a León, Nuevo Mundo dio Colón”)- fou així mateix una topada violenta, de saqueig, esclavitud i genocidi, tot i que tampoc cal simplificar. La historiografia crítica -com la ciència en general- és l’únic discurs que podem respectar. L’assaig de Garcia-Oliver és una mena de vademècum del nacionalisme espanyol, barrejat, de tota mena. No fa massa distinguos. I l’assagista o l’analista n’hauria de fer. ¿Nacionalisme integrista és igual a patriotisme constitucional? Hi ha ponts, sí, visibles i invisibles. Però no és el mateix. I no és tan sols mera “argúcia”. Passa també, en general, amb el “patriotisme”, connotació positiva, versus “nacionalisme”, negativa. Quan parlem d’aquesta qüestió xafem terreny relliscós.

No tot és el mateix. Els exiliats? No eren ben bé el mereix que els qui ostentaven el monopoli d’una espanyolitat ferrenya, integrista, armada i excloent. O sí? No ho crec, era una cosa més matisada: nostàlgia, recialles d’un espanyolisme liberal i republicà, més democràtic, esquinçament humà. No esmenta el llibre Hambre de patria. La idea de España en el exilio republicano de Juan Francisco Fuentes (Arzalia, 2025), que hauria vingut bé en aquest aspecte. No oblidem que el nacionalisme espanyol liberal o fins i tot republicà -amb traces a Barcelona: La España Industrial, el Foment del Treball Nacional, la Confederació Nacional del Treball (espanyola, hi havia una Regional catalana), el Pueblo Español, el RCD Español, etc.-, fou compartit al llarg del segle XIX i primeres dècades del XX també per molts catalans, i no diguem ja valencians i balears. Espanya? Mercat reservat, plataforma de poder i de negocis, un Estat més fort a l’abast. Es pot recordar Cambó i companyia -una companyia molt nodrida. Fins arribar a la col·lusió, majoritària en aquests sectors socials, amb Franco. El “separatisme” fou molt minoritari als anys trenta i fins -diríem- el “Procés”. Interessant. Aquesta obra de Garcia Oliver forneix claus i gran quantitat d’arguments i referències sobre el nacionalisme espanyol -i el seu pinyol: un “castellanisme desorbitat”- , la seua retòrica i manifestacions. És un llibre important, molt important... En la línia de Joan Fuster i Rafael L. Ninyoles, però amb una arquitectura molt més ambiciosa o consistent i amb l’ofici i la mirada de l’historiador.

Hauríem de tindre molt present també, en el terreny de l’assaig, un llibre insòlit de Faust Ripoll: Pensar tràgicament. Eurípides i la tragèdia grega com a instància crítica (Publicacions de la Universitat d’Alacant). Faust Ripoll és filòleg de la Universitat d’Alacant, investigador de la literatura valenciana de postguerra (fonamental el seu Valencianistes en la postguerra, Afers, 2010). Però sempre ha mostrat interès per la filosofia en la vessant ètica i política. Ara tempta una anàlisi de les tragèdies d’Eurípides per traure’n l’entrellat filosòfic: el plantejament i les respostes (o no respostes) a les qüestions essencials de l’existència humana, tothora presents en aquests textos dramàtics llegats pels grecs. Un llibre solvent, profund, ben fet. ¿Es pot fer, es fa filosofia en valencià o català al País Valencià? Doncs, mira sí. En fan uns quants pensadors valuosos i esforçats com Tobies Grimaltos (per exemple al seu recent Assaig sobre la vellesa, Lletra Impresa) o Antoni Defez (per exemple a Ètica i religiositat en Wittgenstein, Enonda, 2025; o a Fronts oberts. Quatre estudis sobre Wittgenstein, Russell i Heidegger, Ela Geminada, 2020).

¿S’hi pot adscriure el llibre d’aforismes Breviari d’amors nobles (Edicions del Bullent) de l’autor alteà Joan Borja, que va guanyar el Premi d ‘Assaig Josep Vicent Marquès de l’Ajuntament de València el 2025? Els aforismes són una altra història: entre l’assaig, la filosofia -una certa filosofia, en tot cas- i la literatura. Matèria força heterogènia, igual són genials -un llampec impressionant de lucidesa i penetració- com anodins, banals o bledes. Ho dic amb coneixement de causa: fa ja molt de temps vaig traduir els aforismes de Goethe, publicats en una col·lecció que dirigia l’enyorat Vicent Raga, i no m’abandonava aquesta sensació. I era Goethe! Cal dir, però, que els aforismes de Joan Borja són en general redons, encertats i ocurrents. N’és un entusiasta i ho diu a la primera pàgina: “Des de sempre he tingut una debilitat especial pels aforismes”. Goethe, Lichtenberg, Nietzsche, Cioran, Fuster... els precedents són il·lustres. Un llibre que es fa llegir, sorprenent però llegidor, i això ja és molt.

En l’àmbit de l’assaig literari -o sobre literatura-, Enric Iborra ha publicat coses molt valuoses al llarg dels anys. La darrera, La vida somnàmbula (Afers). Incursions subtils en temes de literatura i crítica literària, amb prosa ben estructurada i raonament clar, un llibre per a llegir amb atenció, ple d’ensenyaments, per la vibració íntima que traspua i la passió per la (bona) literatura que encomana. Mereix comentari a banda, més endavant. Una obra que comença a assolir gruix.

Finalment, en l’apartat de biografies i memòries, caldrà fer esment de la prosa autobiogràfica pòstuma de Ricard Pérez Casado Agraït a la vida (Balandra), que completa d’alguna manera aquell Viaje de ida que vàrem editar a PUV, i que tenia un aire més polític. Ací sobresurt la introspecció sobre els orígens i la primera volada. També cal tenir molt present -a més dels dos volums de memòries de Josep Piera que va publicar la IAM, sobre els quals caldria tornar- l’assaig biogràfic de Miquel Alberola sobre Ramon Pelegero, Raimon. Aquest jo que soc jo (Ara llibres). Sí, té raó l’autor, Raimon no està de moda però sempre hi és, perquè Raimon és un clàssic. La seua música i el seu cant perviuen. La prosa d’alta qualitat d’Alberola, a més, li fa justícia. I no com els ocupants actuals de la Generalitat Valenciana, que neguen el pa i la sal al Centre Raimon en procés de construcció a Xàtiva. No saben el que fan. O ho saben massa bé.

Per la seua banda, Vicent Garcia Devís -que ja havia encetat el tema a El triangle de les màquines (Afers, 2023, amb Pau Pérez Duato)- ha elaborat una aproximació apassionant a una part de la família Bacharach al seu llibre Akiva. Fugint dels llops (Austrohongaresa). ¿Qui no ha sentit parlar dels Bacharach a València? Família jueva integrada d’ençà de molt de temps, benestants, emprenedors, exportadors, amb una filla que fou Fallera Major del cap i casal, però membres d’una nissaga perseguida amb arrels molt llunyanes, a l’Alemanya medieval, que Garcia Devís ressegueix amb detall. Una recerca minuciosa que certifica i demostra el seu ofici, si encara calia. La persecució dels nazis obligà una part de la família, que havia romàs a Alemanya a cercar refugi a València, al costat dels qui s’hi havien establert fermament temps enrere. Però tot acabà en un drama, un més d’aquella època de terror desfermat. Un llibre instructiu i de gran interès, o més encara: imprescindible.

Per descomptat, hi ha molt més: obres de molta volada acabades de publicar, com el llibre en dos volums d’Enric Sòria Et tornaré a veure sobre història del cinema o un nou lliurament de l’obra pòstuma del mestre de l’assaig Josep Iborra Quaderns, 1980-2000 (tots dos a la Institució Alfons el Magnànim), que mereixen comentari a banda. O en el camp de l’assaig polític o més bé d’investigació sobre temes amb rerefons polític, els llibres L’assassinat de Guillem, de Rafa Xambó, o Lawfare: la guerra bruta judicial contra Mónica Oltra, de Mari Carmen González Vidal, tots dos publicats per Rebel Edicions. O bé, en un terreny molt més erudit, l’edició crítica -tot i que assequible- Obres o trobes en llaors de la Verge Maria, d’Antoni Ferrando Francès (PUV), un veritable assoliment per l’estudi previ i l’edició crítica i acurada (l’autor i la correctora Elvira Iñigo, de PUV, hi han fet un gran treball) d’un incunable únic, el primer llibre -del 1474- en llengua romànica imprès a la Península. I fou a València. Amb un pròleg de l’arquebisbe de València Enric Benavent. Sorpreses dona la vida.

Però aquests títols ja deixen ben clar, em sembla, que cal parar esment al que es publica en el ram de l’assaig o la prosa de no ficció per part d’autors valencians, alguns fora dels circuits més llustrosos, però no per això menys interessants. La producció bibliogràfica valenciana és més consistent i diversa del que “ells volen i diuen”. I aquest “ells”, per cert, té diverses lectures possibles.

Cal per tant preparar alternatives. En tots els terrenys: econòmic, social, territorial, de finançament, habitatge, ecològic, industrial, agrari, de comunicacions i noves tecnologies, infraestructures, prevenció de catàstrofes, de la sanitat, l’ensenyament i la cultura. De totes les polítiques públiques en favor de la majoria social que la dreta radicalitzada voldria cancel·lar. L’experiència del Botànic en les seues dues etapes ajudarà a sospesar què cal i què cal no fer. Es podria obrir un nou cicle altament prometedor. En el terreny de la cultura -que és clau perquè relliga la societat i hi aporta sentit i propòsit- caldrà fer un gran esforç i d’entrada donar veu als agents i protagonistes de la creació i la gestió cultural, que ara traspuen un malestar somort ben comprensible... D’altra banda, diria que cal abandonar el paradigma estèril i enganyós de l’anomenada “economia de la cultura”, tipus augmentar de 8000 a 12.000 els espectadors de dansa... Sembla una broma, però era un punt programàtic. I no tinc res contra l’economia de la cultura -pot orientar- però no pot ser de cap manera el paradigma d’una política cultural d’esquerres i valencianista amb cara i ulls. La cosa és més qualitativa.

Per si de cas els deus ens són, per una vegada, favorables -a nosaltres i a la humanitat en general- voldria apuntar ací algunes propostes de política cultural pendents que tant de bo es puguen dur a terme en un hipotètic Botànic III. L’alternativa agònica seria la situació actual, de miopia i limitació -amb efectes deleteris- compartides entre PP i Vox, tanto monta, monta tanto, amb l’ajuda i concurs d’oportunistes diversos, que proliferen com les plagues en moments històrics desgraciats. Algunes d’aquestes propostes venen de lluny, però mai foren ateses de manera adequada.

Cal posar la cultural al centre. És absolutament fonamental, per contrarestar l’ofensiva anti-cultural i anti-intel·lectual de la dreta pròpia i aliena i fer créixer la massa crítica d’una ciutadania informada i activa. En el cas valencià hi ha una dada clau: Vox té en el punt de mira la llengua, el valencià, i la vol escanyar. El PP deixa fer, amb complaença manifesta en alguns casos. Caldrà, d’entrada, refer el teixit cultural i educatiu malmès. Només un exemple: el Centre Raimon a Xàtiva, arraconat ara amb ignomínia pels gestors del PP a la Generalitat Valenciana.

Hi ha molt per fer.  L’antifeixisme dels anys trenta del segle XX ho tenia molt clar i va construir entitats “en defensa de la cultura”, com l’AIDC al País Valencià, amb personalitats com Josep Renau o Emili Gómez Nadal. Amb les noves formes i instruments del segle XXI cal fer una cosa semblant. Semblant, no igual.

La gestió cultural d’un Botànic III hauria de posar ordre, però amb ambició i mirant lluny. Per exemple, mirant de potenciar la indústria editorial valenciana. Cal promoure amb tota l’energia un tercer pol editorial al País Valencià, al costat de Barcelona i Madrid. Difícil? Impossible? Res és impossible amb les estratègies adequades. I cal entomar reptes.

Caldrà recuperar, evidentment, l’empenta i el prestigi de la televisió i la ràdio d’À Punt, de l’IVAM i el CCCV, del Museu de les Ciències, i promoure el teatre valencià, la música, l’audiovisual valencià, la xarxa de biblioteques públiques, els museus i centres de cultura arreu del territori. Una activitat cultural sòlida potencia clarament les possibilitats, també en el terreny econòmic, de la nostra societat. La qüestió de la llengua és fonamental: està en joc la seua supervivència, i caldrà promoure’n l’ensenyament als immigrants, que han arribat massivament.

Entre altres iniciatives, s’hauria de considerar la constitució d’un Arxiu Nacional Valencià, per a la salvaguarda del llegat escrit del nostre país. I posar dempeus uns Institució d’Alta Cultura com fou en el seu temps la IVEI, a partir de l’actual Institució Alfons el Magnànim, desballestada pels qui governen la Diputació de València, que hauria de ser-ne el nucli. També caldrà potenciar els Centres d’estudis locals i establir una seu i arxiu de referència.

A banda de restituir el finançament i el respecte degut a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, caldria considerar la creació d’un Centre de les Lletres Valencianes per a promoure i donar suport a la creació literària i la seua difusió.

I moltes més iniciatives, que haurien de ser dutes a terme amb decisió, com la participació en l’Institut Ramon Llull per a la projecció exterior de la cultura compartida amb Catalunya i les Illes Balears. També caldria llançar una Biblioteca del Valencianisme, per a recollir de manera ordenada el llegat d’idees que ha aportat el valencianisme d’ençà de la Renaixença. Un model podria ser la magnífica Biblioteca d’Autors Valencians. Tot idees i projectes que un dia haurien de fer-se realitat, amb empenta, compromís i sense les inhibicions paralitzants o els desenfocaments d’experiències anteriors. No es tractaria només de recuperar, sinó de transformar i obrir una nova pàgina, un nou horitzó, d’iniciativa i ambició per a la cultura valenciana.

La tasca d’unes quantes investigadores fonamentals -com Carme Manuel (de la UV i l’AVL), Maria Lacueva Lorenz (professora d’universitat), Rosa M. Rodríguez Magda- o del professor de la UV Josep Ballester-Roca, entre molts altres, ha estat fecunda, providencial. S’hi ha afegit tot un estol nodrit de crítics, professors, periodistes, lectors i estudiosos de la literatura, que han escrit abundosament sobre Maria Beneyto i la seua circumstància: literària, lingüística, històrica, de gènere i personal. Han escrit perquè han llegit, i en fer-ho reten homenatge a una escriptora de cap a peus, vivencial, i alhora difonen una obra que ha crescut amb el temps.

Però Maria Beneyto havia tingut tothora una presència destacada en el panorama literari. Ja el 1958 en un esforçat Recull de contes valencians (Albertí Editor) a cura de Joan Fuster, on s’hi incloïa la seua narració La intenció, es feia referència als seus poemaris Altra veu (Torre, 1952) i Ratlles en l’aire (Torre, 1956), i a l’obtenció del Premi València de Poesia 1953 i el Premi Ciutat de Barcelona, de poesia catalana, el 1957. Era una veu ferma, poderosa, en eclosió. Rebria l’ajut i l’estímul de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp o Enric Valor. Publicà, en prosa, La dona forta (Ed. Senent, 1967) i La gent que viu al món (L’Estel, 1966). En castellà tingué un ressò important. Però no va “triomfar”, no va guanyar cap dels premis literaris determinants de la fama literària en l’àmbit espanyol, als quals es va presentar. Fou elogiada per veus autoritzades com Max Aub o Josep Maria Castellet. Als anys setanta i més encara als vuitanta, en certa mesura, es va eclipsar, desencantada i desbordada davant els canvis estètics i generacionals, o per problemes personals, qui sap. Tanmateix, els reconeixements se succeïren. El 1976 aparegué una antologia de la seua poesia a Plaza y Janés, amb pròleg de Julio Manegat. Era tot un reconeixement. També tingué el reconeixement dels escriptors valencians i el 1992 va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. Fins a la seua mort, el 2011, es succeïren les distincions, els premis i reconeixements. Però ella vivia en una mena d’exili interior, i ferida. La vida real és molt complexa del que es sol pensar...

L’Any Maria Beneyto ha suscitat un veritable devessall -benvingut- de publicacions i reedicions. La darrera, l’àlbum Maria Beneyto. Una veu desnugada en la postguerra, coordinat per Maria Lacueva i publicat pel PEN Català i l’editorial Onada, un conjunt d’articles i material complementari (Cronologia, Bibliografia de i sobre l’autora, Fotografies, Il·lustracions) molt útil com a aproximació solvent a l’obra i la significació de Maria Beneyto. Amb textos de Maria Lacueva, Carme Manuel, Noèlia Díaz Vicedo i Elisenda Marcer Cortès, M. Antònia Massanet i Rosa Roig. Els àlbums del PEN Català són molt útils i ben resolts; els darrers han estat dedicats a la valenciana Fina Cardona i a Maria Teresa Vernet, el primer en coedició amb Vincle i el segon amb Godall.

També cal evocar amb èmfasi Maria Beneyto, 29è Homenatge a la Paraula, a cura del CEIC Alfons el Vell de Gandia, amb presentació de Juli Capilla i textos -tots molt ben enfocats- de diversos estudiosos de l’obra beneytiana. O. molt especialment, el volum Altra veu. Poesia 1952-2003 (IAM-AVL), a cura e Josep Ballester, que recull l’obra poètica completa de Maria Beneyto en català. Sense oblidar els monogràfics de la Revista Valenciana de Filologia, Saó, Caràcters i Lletraferit, o el catàleg Maria Beneyto. Gresol d’escriptura femenina i feminista que acompanyà l’Exposició organitzada per la Universitat de València -al Centre La Nau- de la qual en fou comissari Josep Ballester. Un conjunt d’aportacions que caldrà tenir en compte i que demostren un interès renovat. L’engranatge cultural valencià ha funcionat, vejats miracle! Malgrat tot i contra tots els presagis (o mals averanys), en unes condicions polítiques -que sempre influeixen- tan adverses com les actuals.

Però n’hi ha molt més. S’ha publicat la Poesia Completa 1947-200, en ambdues llengües a l’editorial Renacimiento, un gruixut volum a cura de Rosa M. Rodríguez Magna i traduccions (al castellà) de Josep C. Laínez, i el poemari -tan intens i revelador- Itinerario. Poemas de amor y desamor, no inclòs per voluntat pròpia a l’obra completa, edició de Rosa M. Rodríguez Magda, també a Renacimiento, una editorial prestigiosa de Sevilla. De fet, la poesia completa en castellà de Maria Beneyto ja havia estat publicada a cura d’aquesta mateixa escriptora, Rosa M. Rodríguez, per l’Ajuntament de València en època de Rita Barberà. El 2025 ha estat un temps de reedicions: La dona forta (Bromera), amb Introducció de Josep Ballester; El riu ve crescut (Drassana/IAM), en traducció de Carme Manuel i amb pròleg de Rafa Lahuerta; La invasión (Drassana), etc. Així com de recuperacions i descobertes com ara la narració Al límit de l’absurd (AVL), en edició a cura de Carme Manuel. La narrativa en castellà de Maria Beneyto havia estat ja d’abans objecte de reedicions: Cuentos para días de lluvia (IAM, 2011), edició a cura de Mónica Jato; Regreso a la ciudad del mar (Generalitat Valenciana, 2019, amb introducció de Rosa M. Rodríguez Magda; o Antigua patria (Biblioteca El Mundo, 2004), amb un pròleg del malaguanyat Rafael Coloma.

El 2019, Maria Lacueva Lorenz havia publicar Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme (IAM), que situava de manera acadèmica i escaient, com cal, l’obra i la significació de Maria Beneyto en el seu context històric. A la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim (en l’època, abans de la destrossa del PP, de la mà de personatges -alguns avui llustrosos- del nom dels quals “no me’n vull recordar”, en què era Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, o IVEI) ja hi havia aparegut una reedició de La dona forta amb Introducció de Josep Ballester el 1990. I també el volum Poesia (1952-1993), introducció i edició de Lluís Alpera, el 1997. La BAV la va fundar i dirigir fins a la seua mort el 1992 Joan Fuster, el gran intel·lectual valencià del segle XX, bon amic de Maria Beneyto. I sempre va ser-ne editor amatent i de tota confiança, el poeta Eduard Verger, un treballador de la cultura excel·lent, poc conegut, però fonamental.

Vull dir amb tot això que la cura de la posteritat de Maria Beneyto ha estat tasca col·lectiva. D’uns i altres. És un bon símptoma. Podem, sí, coincidir al voltant de valors culturals i cívics -Fuster, Beneyto, Gil Albert, Estellés, Brines-  que ens sedueixen o inspiren i que són exemplars i veritablement grans, molt grans, exportables.... Podem coincidir, però fins on?

Durant molt de temps hi podia coincidir un ventall ampli de persones i sensibilitats, des de la dreta civilitzada o culta a l’esquerra, tret dels fanàtics que voldrien acabar amb tota cultura i civilització. No cal dir noms ni sigles. Però, i ara? ¿Què dirien poetes castellans com Guillermo Carnero o Jaime Siles, que formen part de l’anti-cultura representada per la RACV, els blaveros impenitents que conreen i exalcen l’analfabetisme anti-científic (contra el criteri de totes les Universitats)? ¿Se senten còmodes amb el PP-Vox i el futur que esbossa? ¿Ells, optarien per una alternativa a la Real Academia de la Lengua (RAE) que promouria una ortografia diferent i secessionista del castellà?

Maria Beneyto, que tothora va assumir la unitat de la llengua, fou una gran escriptora -sensible, culta, perceptiva, esforçada, increïblement creativa- en temps molt adversos. Enfront d’una fatalitat tan bèstia que no té res a veure amb les dificultats i problemes que troba qualsevol autor o autora a hores d’ara, per bé que no hem de menystenir la ingratitud amb què ensopega qualsevol o qualsevulla que mire d’escriure i publicar fora de circuit. Era filla de rojos vençuts. Volia ser coneguda i reconeguda (com ha dit Carme Manuel) com a escriptora, que era la seua manera de sobreviure i de reeixir. No volia ser una amateur, sinó que es va lliurar en cos i ànima a la tasca d’escriure... Una aventura literària i humana davant la qual només podem que honorar-la. Hi ha un altre tema, el de la llengua. Decisió heroica i de lleialtat infinita a la seua terra, al seu País, a la seua gent, reinventar-se com a escriptora -poeta i narradora- en català o valencià (la nostra manera de dir la llengua comuna). No era gens fàcil. Més bé una tasca impossible, molt difícil. Però ella va perseverar i va reeixir.

Quina gran lliçó per a les generacions posteriors. Per a les generacions actuals, també. Pots haver estat educat en castellà, però el valencià, el català, és també teu, el teu entorn vivencial i històric. Escolta, perdona, li deus alguna cosa...

Recordem-ho. No és memòria històrica remota, de cap guerra civil o postguerra ominosa. És història immediata, d’ahir, d’avui. Després de Pedro Agramunt, que no arribà a president (però que posteriorment també seria condemnat per corrupció a Europa, on l’havien exportat), el PP va situar com a president a partir del 1995 Eduardo Zaplana Hernández-Soro, de Cartagena, recriat a Benidorm, que ho tenia molt clar (“estoy arruinado, necesito mucho dinero”). Es va embolicar en una gran trama de corrupció amb diners amagats en paradisos fiscals i va acabar sentenciat i a la presó de Picassent, però per motius estranys i sorprenents, perquè estava en una “situació terminal” que encara dura 7 o 8 anys després, el varen excarcerar i deixar en llibertat. No li passaria, això, a un altre no tan poderós, enriquit i amb tants contactes on toca. La justícia, ja se sap, és igual per a tots.

Després col·locaren com a president de la Generalitat Valenciana un personatge habitual del centre de València (carrers de la Pau, Comèdies, Poeta Querol), advocat amb escàs exercici, que després de conspirar de jove a la tasca “EL Agujero” va descobrir que l’Esperit Sant l’havia destinat a la carrera política. Una taula de salvació. Es va fer famós per un afer de “trages” regalats, del qual el salvaren in extremis els bons oficis de Juan Cotino, ja traspassat, en un procés amb jurat popular, però quedà tocat. Molt tocat... Havia obert les portes de la Generalitat Valenciana al Bigotes, Orange Market i tota la trama corrupta del cas Gürtel, un escàndol majúscul.

Vingué després un interregne amb Juan José Olivas, un advocat aconseguidor nat a Motilla del Palancar, traslladat a València, també condemnat per corrupció, i un tal Alberto Fabra, aparellador de Castelló, tan insípid com un peix bullit. Per cert que a Olivas el va encimbellar Rita Barberà, que després nomenaria vice-alcalde un personatge com Alfonso Grau també condemnat per corrupció. Tot el grup municipal del PP a l’Ajuntament de València va entrar en una dinàmica corrupta (“el pitufeo”). L’alcalde de Xàtiva Alfonso Rus, del PP, va batre rècords en aquesta matèria, amb gravacions on s’adjudicava diners amb altre còmplices... Però a Alacant, amb Barcala, l’alcalde del PP, han superat marques, repartint-se pisos de VPO entre ells, una malifeta que investiga la justícia. Investiga, depura, fa la funció constitucional que li pertoca o... arxivarà les actuacions? Vist tot el que hem vist, no està gens clar.

Això del PP valencià no és ocasional, casual, accidental, fruit d’errades o circumstàncies personals o contingents. És sistèmic. Forma part de la seua naturalesa i condició, de la seua essència. I com sempre la impostura, l’oportunisme i la tirada delictiva s’empara en una suposada defensa col·lectiva instintiva, que en el cas valencià és doblement fal·laç i mentidera, perquè no passa del “patriotisme” d’Himne Regional. A la seu del PP valencià al carrer de l’Ambaixador Vich hi han imprès, als finestrals, el verset “Valencians, en peu alcem-se!” damunt d’una gran senyera amb blau. A qui voldran enganyar? Als qui es deixen, per descomptat... “Alcem-se”? O més bé fer caixa, nosaltres, i ja us apanyareu?

I després vingué Carlos Mazón Guixot. Història viva. No cal afegir molt més. Dimití de president, abandonà les seues responsabilitats una vesprada tràgica. La justícia, de moment, l’ha exonerat. Però es pot sospitar que les coses no quedaran així. Ho llegirem als diaris i especialment en mitjans com aquest, que han fet una gran tasca d’investigació. El bon periodisme s’ha erigit en garant de la democràcia i de la dignitat col·lectiva davant una sèrie d’episodis que bé podrien ser matèria d’un apèndix a la borgiana Història universal de la infàmia...

Uns han embrutat a fons la imatge dels valencians, uns altres han hagut de plantar cara, davant l’opinió, interna i exterior, als mitjans, als jutjats i al carrer. Però ens resta el dubte, com és possible tanta reiteració? Segurament és la indiferència –“gli indiferenti”, que deia Gramsci i després Moravia-, la mateixa que els permet pactar i acordar amb un perillós extremisme para-feixista. Caldrà aprofundir en aquesta qüestió...

No acabaríem mai. S’ha escrit molt, coses molt profundes i entenimentades, sobre això. E. M. Forster, el novel·lista de Bloomsbury, per exemple, situava el terreny esponerós de la novel·la entre les serralades altíssimes de la Poesia i de la Història. Però es mostra escèptic quant a definicions. La més pràctica, tot i que insubstancial (“poc filosòfica”), la de l’extensió (més de 50.000 paraules). “No tenim notícia fins ara de cap observació intel·ligent definidora d’aquesta regió en la seua totalitat”. Ell, tanmateix, es llança a una anàlisi de gran riquesa -ocurrent, erudita, penetrant- de la novel·la anglesa. En Sartre la reflexió abraça la literatura en general i la situació de l’escriptor, però se’n poden extraure derivacions. En Auerbach la visió històrica destil·la idees i concepcions que s’apliquen amb profit a l’art de la novella. L’obra de Lukács, del 1916, entre hegeliana i weberiana, remet a problemàtiques més àmplies -segons Franco Moretti, a la transformació de l’existència social en el món racionalitzat-, però conté anàlisis agudes de la novel·la europea d’abans de Proust i de Joyce. És un llibre del qual l’autor mateix se’n va distanciar posteriorment i que, certament, se’ns presenta com una lectura exigent, històrica, datada.

Em quede amb manifestacions com les de Milan Kundera: “L’esperit de la novel·la és l’esperit de la complexitat”.  Kundera era txec, havia viscut la tragèdia de l’Europa central, que començà el 1914-1918 i ja no s’aturà fins el 1989, així com el fracàs brutal del “socialisme real”, associat a la versió russa-soviètica -barroera i reduccionista- de la Il·lustració europea. Estava escaldat. Això el fa interessant. Llegim-ho: “Els últims temps de pau, aquells en què l’home havia de combatre solament els monstres de la seua pròpia ànima, els temps de Joyce i de Proust, havien caducat. A les novel·les de Kafka, de Hasek, de Musil, de Broch, el monstre prové de l’exterior i en diuen Història.” Feia referència als anys d’entreguerres del segle XX. Després encara passarien moltes coses... Anys de lenta digestió del gran drama del segle (“tanta, tanta guerra”), del posterior reviscolament general, del miratge postmodern, de la incorporació de l’experiència post-colonial, de la pluralització definitiva de veus, subjectes i temàtiques. I per acabar-ho d’adobar, de la gran perplexitat final, quan retornen els monstres que semblaven extingits.

Un aspecte clau del gust de les darreres dècades fou la caducitat de l’estètica realista, que tanmateix reapareix ací i allà -nodrida per la “fam de realitat”- amb una darrera encarnació fulgurant en les narracions reals, la ficció de no ficció, i oxímorons semblants. Un gènere definitivament esclatat, el de la novel·la: veus interiors, narrador omniscient, narrador en primera persona, novel·la d’idees, novel·la històrica, novel·la de costums, dialogada, epistolar, de subgèneres negre o rosa, d’acció, biogràfica, psicològica, fantàstica, utòpica, distòpica, de testimoni, centrada en la memòria familiar o personal, de formació, de fugida, de rerefons social... Fins i tot hi ha novel·les post-apocalíptiques escrites en versos alexandrins com Sumer és aquí, d’Anna Pantinat, (Males Herbes, 2026). Mil facetes per a un sol gènere literari en el qual la imaginació i la construcció de ficcions malden per aportar alguna cosa a explicar el món i la vida a partir de la mirada de l’autor, amb un sol criteri possible de validació: allò tan esmunyedís, però decisiu, que és la “qualitat literària”. És a dir, l’art en la seua variant literària: l’art combinatòria dels mots i els significats.

Llegint ací i allà textos que es presenten com a novel·les –“necessàries per a la vida com el pa i l’aigua”, segons Natalia Ginzburg-  s’aprèn molt. Sobre l’estat actual del gènere i sobre la capacitat creixent dels nostres escriptors per a encarar-se a una comesa tan difícil com la que, en principi, seria pròpia d’una novel·la: penetrar en textures profundes del comportament humà -individual i col·lectiu- en interrelació amb el context o la trama social i d’idees en què aquest comportament dels humans s’insereix. I que el condicionen, el marquen o el desborden. Tot cap en una novel·la: és ben sabut. També l’allunyament més desbordant de la realitat directament recognoscible per a construir grans metàfores que, paradoxalment, de vegades expliquen o il·luminen més els ressorts de tot plegat que no la simple descripció immediata del que es veu. O que es creu veure-hi.

Però llegint ací i allà novel·les, hom percep també, sovint, el que probablement no hauria de ser considerat com a tal. O que fa la sensació que no hauria de ser considerat “novel·la”. Com ara determinades narracions lineals o relats centrats en un assumpte molt concret, en una història definida de cap a cap. En alemany es diferencia entre Roman i Novelle. Passa així mateix en altres idiomes, i també en el nostre. Una cosa és una novel·la. Una altra les narracions. La diferència? Molt subtil i no sempre fàcil de circumscriure. Sovint s’al·ludeix a la llargària, per bé que sembla un criteri massa simplista. L’estructura, el contingut, l’abast, tot això hi compta. Però sobretot, crec, és el que apuntava Milan Kundera: l’esperit de la complexitat. Una complexitat, diríem, estructural, que no té a veure amb l’extensió: un conte breu, segons com, també pot estar amerat de complexitat.

L’esperit de complexitat evocat per Milan Kundera alena en cinc novel·les valencianes recents que són més que recomanables: Terres bàrbares (Edicions 62) de Vicent Flor, Qui salva una vida (Proa), de Núria Cadenes, Ingrata pàtria (Proa) de Martí Domínguez, Guerra, victòria, demà (Drassana) de Carles Fenollosa, i Spagnoletto (Afers) de Josep Lozano. Totes cinc, curiosament, amb un rerefons històric – o bé de “memòria històrica”- clar. Això  donaria per a molt... Només la de Vicent Flor s’endinsa en el terreny prometedor dels viaranys, les vivències i les contradiccions del present.

També s’inscriu en aquest paradigma de complexitat la novel·la de Josep Bertomeu (Dénia, 1950-2016) Capvespre, recuperada en una nova edició per Lletra Impresa. Aquesta novel·la, del 2016, pot ser tot un descobriment tant per als nous lectors com per als qui no la llegiren en el seu moment. Història personal i col·lectiva -les incerteses, la cerca apassionada de la primera joventut, i la rebel·lia antifranquista- es donen la mà en un calidoscopi fantàstic de vida i política en un moment clau: final dels anys seixanta i principi dels setanta, amb una evocació enlluernadora de la València d’aquella època. 

I cal fer esment, així mateix, d’Abisme (Vincle), de Francesc Viadel, una immersió sense edulcorants en la realitat més crua de la vida al nostre voltant, que sovint no volem veure. Una novel·la -i un autor- que cal tindre molt en compte. 

Als anys vint del segle passat hi hagué un gran debat sobre l’escassa entitat de la producció novel·lística catalana arran de la polseguera que alçà la conferència  de Carles Riba del 1925 “Una generació sense novel·la”. Que va suscitar llavors i després tot tipus de respostes, des de la reivindicació de la novel·la modernista -anterior al sever Noucentisme- per diversos autors (i passat el temps especialment per Alan Yates al seu llibre Una generació sense novel·la? del 1975) a l’aparició d’obres -novel·les amb tots els ets i uts- tan rellevants com les de Josep Maria de Sagarra (Vida privada, 1932), Mercè Rodoreda (La Plaça del Diamant, 1962; Mirall trencat, 1974), Llorenç Villalonga (Bearn, 1961) o Joan Sales (Incerta glòria, 1956) -que fou l’ànima i inventor del “Club dels novel·listes”. Totes, sens dubte, precedents i motor, esca, de l’esclat posterior.  Als anys seixanta Joan Fuster remarcava la precarietat -més aviat l’absència- de novel·les valencianes. Els crits d’alarma generaren una resposta abundosa, potent. 

Avui ja no hi ha generacions sense novel·la i la producció valenciana ha recuperat el temps perdut i ha guanyat enormement en quantitat i en qualitat. Convé ser-ne conscients, i llegir els nostres autors i autores. He esmentat set novel·les valencianes només per posar exemples, perquè n’hi ha -òbviament- molt més, una florida fenomenal també a Catalunya i Mallorca: la narrativa catalana viu -enllà de problemes i polèmiques- un bon moment. Cal pensar històricament, si volem copsar adequadament el present.

Cal considerar, per tant, l’evolució tan accelerada de les nostres societats. I en aquest sentit, constatar que es dibuixa en l’horitzó -un horitzó real, no utòpic ni distòpic- un tipus de societat -un model social- preocupant. Sobretot per als qui considerem irrenunciable, com a conquesta de civilització, la democràcia de ciutadans. És a dir, una societat d’iguals, de ciutadans lliures, informats i crítics, amb els mateixos drets i deures. Prou sabem que aquest tipus de formació social ha estat històricament excepcional -abans predominaven les societats de serfs sense drets, fungibles, o d’esclaus- però d’ençà de la Il·lustració i la Revolució francesa (1789) és l’aspiració cabdal de tot tipus d’esperits insubmisos i moviments polítics alliberadors. L’humanisme, el liberalisme clàssic, la democràcia radical, el republicanisme, els moviments d’emancipació nacional, el socialisme i en les darreres dècades el feminisme -en formes enormement diverses i no sense contradiccions- han promogut i activat aquesta aspiració. El socialisme, en el fons, és la radicalització de l’aspiració democràtica, que naix de la constatació que sense un marc consistent d’igualtat social, els drets i llibertats reconeguts en les lleis esdevenen mera façana, una farsa.

Ara bé, la deriva de les darreres dècades en molt països europeus i occidentals en general, per limitar-nos ara als que consagren l’aspiració democràtica en els textos constitucionals, du de dret cap a un altre horitzó. Seria una cosa així com la generalització del tipus de societat que funciona a ple rendiment en les zones altament turístiques. Una minoria endogàmica amb arrels -o bé forana, però integrada en els circuits de negoci- que controla i monopolitza les propietats, les empreses, els negocis i el patrimoni immobiliari. Una mena de casta que disposa  d’un exèrcit de treballadors a l’hostaleria, la restauració i tota mena de serveis complementaris, d’assalariats més o menys precaris, de baixa remuneració i amb un estatus legal subaltern, sense dret de vot per exemple. Perquè la majoria serien immigrants sense drets polítics, fins i tot irregulars o sense papers en els casos més extrems, però tothora exclosos de la “polis”.

Es configura així una societat de copropietaris que es coneixen i reconeixen, lligats per vincles familiars, de parentiu o amistat. Formen una oligarquia àmplia o restringida, internament jerarquitzada, però distintiva de cara enfora. Tenen el poder econòmic i social i al remat el tradueixen en poder polític, als ajuntaments i altres administracions.

Convindria estudiar amb atenció com es configuren les relacions de poder a les zones on predomina i mana el monocultiu turístic. (També a les zones d’agricultura intensiva d’hivernacle). Perquè seria revelador. ¿Indica potser l’orientació global de les societats europees en l’època post-industrial? Una mica sí, però depèn. Hi ha contra-tendències i resistències. Als països de tradició democràtica forta el procés de des-democratització no és tan marcat. Però és evident que a tot arreu hi ha processos semblants en marxa -lligats a la desigualtat, al rendisme (viure de rendes, immobiliàries per exemple), a l’envelliment, l’hivern demogràfic, la por al futur propi i dels fills, el declivi de les classes treballadores i mitjanes tradicionals, a la destrucció de l’ascensor social, a la faula de la substitució- que estan al fons de molt del que (ens) passa. Assistim al sorgiment i expansió d’una mena de societat de copropietaris excloent que soscava les bases de la democràcia. No dic que siga una realitat consolidada a tot arreu, però és un risc. El risc del nostre tremps... Cal ser-ne conscients.

Després, evidentment, els seus camins no pogueren ser més diferents. Emili Gómez Nadal es comprometé a fons amb posicions d’esquerres, mantingué el seu valencianisme de pedra picada, milità al Partit Comunista i el 1939 marxà a un exili, a França, del qual mai tornaria. Salvador Pascual esdevingué un arquitecte d’èxit a la València franquista, fou directiu del València CF i esdevingué un personatge públic, amb molta vida social i influències notòries. Vivia en un pis gran i confortable a la Ciutadella, un pis amb cuina moderna i office que desprenia l’aroma inconfusible del benestar burgès. Es va casar amb Na Conxita Benet, filla del president de la Societat d’Aigües de València, una senyora devota i patidora. Però alguna cosa de la sensibilitat d’antany hi devia restar, en Salvador Pascual. Per exemple, com a president del Cercle de Belles Arts de València promogué el 1972 la primera edició d’un llibre fonamental: La ciutat de València, de Manuel Sanchis Guarner, i l’hi escrigué el pròleg, un pròleg entusiasta i en valencià. Hi deia, entre altres coses: “En demostració de fidelitat a la història i el caràcter genuí de València, l’autor ha escrit el llibre en la seua habitual llengua valenciana, i perquè considera, així mateix, que en aquesta llengua són millors expressats els fets i els sentiments dels nostres avantpassats, que sempre l’usaren. L’homenatge que es tributa a la llengua, es fa extensiu al poble valencià”.

Salvador Pascual fou un arquitecte prolífic durant el franquisme. Va construir molt. Però la seua arquitectura no passarà a la història de les belles arts. Més aviat, al contrari. Fou un factor actiu del desarrollismo de l’època, de modernització banal, que va acabar amb tants edificis harmònics de València, i els va substituir per noves construccions funcionals i en molts casos estèticament deplorables, molt d’època. Com a mostra, l’edifici terrible de ferro i vidre que s’alça encara a la cantonada de la plaça de l’Ajuntament amb el carrer de les Barques. Marca de la casa, encara que també va fer edificis menys desastrosos. A València sovinteja la lletjor arquitectònica, la ruptura de l’harmonia estilística. Enmig de dos edificis modernistes meravellosos podeu trobar fàcilment -posem per cas, al carrer del Gravador Esteve- una mena de caixes de sabates “modernes” que trenquen la unitat d’estil de les façanes i produeixen un caos indescriptible, visualment deplorable. Al llibre La València lletja (Àmbit, 2005), d’Adolf Beltran, hi trobareu bastants exemples -en molts casos, recents- de mala praxi en el ram de la construcció. Però els arquitectes valencians -que alguna responsabilitat hi tenen, no?-  mai no han retut comptes de les seues malifetes. Una professió escassament procliu a l’autocrítica, es pot dir. Recordem amb bones raons Demetri Ribes (Estació del Nord), Rafael Guastavino (sobretot a Nova York), Alejandro Soler i Francisco Guardia (Mercat Central) o Francesc Mora (Mercat de Colom, les cases Sagnier modernistes del carrer de la Pau) i uns quants més, però de la resta, en general, un espès silenci: millor així. Ah, sí, i Santiago Calatrava, però això seria una altra història.

De tota manera, Salvador Pascual, igual com conservaria potser alguna idea o sensibilitat valencianista de joventut, tingué cap al 1972 la intuïció -una espurna de lucidesa- que aquest camí destructiu de la falsa modernitat destralera era un gran error. I que València, amb aquesta dinàmica, es convertiria en una “ciutat monstre”. Era l’època en què les autoritats franquistes volien “urbanitzar” la Devesa del Saler -quina gran barbaritat!- i fer una autopista o “via ràpida” al llit vell del riu Túria, que quedava lliure després de la desviació del Pla Sud. També hi havia la idea, el projecte, d’esventrar encara més el centre històric, els barris de Ciutat Vella. Desdibuixar la història, anihilar referents, és una pràctica habitual dels règims totalitaris que es volen revestir, a efectes de legitimació, de “modernitat” o fins i tot d’una mena d’hiper-modernitat. Com escriu Alastair Bonnet en un llibre força suggeridor, Fuera del mapa (Blackiebooks, 2026), “la transformació d’una sèrie de llocs complexos i diversos en altres simples i superficials té com a resultat una població més vulnerable culturalment, una massa desarrelada l’únic vincle de cohesió de la qual és la ideologia que se’ls imposa des de dalt.” I esmenta el llibre de Robert Bevan The destruction of Memory, que tracta de les reconstruccions urbanes en l’època comunista, que volia representar una versió radical d’una modernitat ultrancera: la nostàlgia del futur (que deia Josep Renau).... Mao Zedong, per exemple, es va entestar a enderrocar la ciutat antiga de Pequín. Per la seua banda, Bonnet explica la destrucció de la ciutat antiga de La Meca i la substitució per edificacions noves i funcionals, híper-modernes, un fenomen que s’observa sovint al món àrab opulent, i que ara voldria patrocinar Trump a Gaza amb el seu fantasiós i demencial pla de promocions immobiliàries.

Salvador Pascual -arquitecte racionalista i modern en ple franquisme- feu aquell advertiment sobre el perill de la “ciutat monstre” en una conferència pronunciada el 1972 a l’Ateneu Mercantil, com explica Josep Vicent Boira al seu escrit inclòs al catàleg València 1972: cap a la ciutat monstre, 60 aniversari del llibre de Manuel Sanchis Guarner, publicat per la Universitat de València amb motiu de l’exposició commemorativa de La ciutat de València, que es vafer a La Nau l’any 2022, de la qual en va ser comissari el mateix Boira. De vegades els catàlegs són tresors, una mina d’informacions i idees interessants, amb un gran valor documental.

El PP d’avui, lamentable, extremista, destructiu, enfeudat a Vox, ataca el valencià. Ho fa per una doble via: imposa el castellà on pot, margina el valencià, i marca -fent-ne un problema, una cosa insegura, un llast- la llengua pròpia dels valencians de la manera més vergonyosa i insidiosa possible. Aïllant-la del seu tronc, origen i context, canviant accents, pregonant una falsa genuïnitat que no aguanta una anàlisi lingüística i sociolingüística mínimament seriosa. I que deixa els seus promotors i legitimadors -Mompó, Saragossà, excèntrics diversos- amb el cul a l’aire, com a serfs d’una operació de destrucció programada de la llengua pròpia i històrica dels valencians en una conjuntura especialment difícil. Molt difícil: per l’augment exponencial de la complexitat social de la població valenciana, amb immigració massiva i un munt de residents estrangers assentats, que posa en risc la continuïtat -el futur- de la nostra llengua i cultura.

És tremenda aquesta història. Gent que parla sempre en castellà vol dictaminar sobre el valencià. Tenen molts suports i finançament institucional, llum verda -sembla- dels poders visibles i invisibles... Amaguen i no donen. Es descaren i s’embolcallen. Però és massa. Tota la filologia solvent ho té clar, les Universitats i la gent amb una mínima cultura i dos dits de front. Es tracta, evidentment, d’un conflicte d’intencionalitat política, que als anys 70 del segle XX encara obtenia un cert ressò en sectors populars desinformats i manipulats. Però des d’aleshores ençà ha plogut molt. Dues o tres generacions s’han escolaritzat i han après de lletra... Llavors fou un drama, ara és una farsa.

La cultura valenciana en valencià és vibrant i esclatant a hores d’ara: escola, universitat, estudis acadèmics i erudits, revistes, teatre, música molt diversa, literatura en totes les seues expressions (poesia, novel·la, assaig, traduccions), editorials, xarxa social, llibreries, clubs de lectura, podcasts, còmic, centres culturals, festivals i trobades, i un llarg etcètera. La dreta actual del PP -Vox és directament hereva del feixisme i del franquisme (més de Yagüe que de Lúcia) i això hauria de fer reflexionar més d’un.

Si una certa burgesia i capes socials benestants, tingueren un mínim de patriotisme valencià com els seus antecessors (tipus Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, els Noguera, els Castellano, els Senent, els Moròder, els Maldonado, els Serrano, Pere Maria Orts...), estarien de cor al costat de l’esclat cultural valencià, amb tota la força, pugnant per l’hegemonia.... Però no és el cas. Han dimitit, han optat pel pitjor. I per què? Doncs per càlcul, per interessos, per deixadesa, per miopia. I al capdavall també per mala consciència.

Mai s’ha de menystenir el factor subjectiu, poc atès o directament malentès històricament en un marxisme superficial i simplificador. La mala consciència i la fosca consciència són determinants en el comportament social. “Ells” abandonarendefinitivament la llengua del seu poble, i això és greu. Uns altres han mantingut en alt l’estendard (de Teodor Llorente a Joan Fuster). Res no és casual ni sense conseqüències. “Ells” naveguen en una mar procel·losa: neguen la realitat i la vitalitat de les successives Renaixences, les deformen i externalitzen falsament i en clau anticatalanista (una variant de l’odi al diferent, com l’antisemitisme o la xenofòbia). I alhora reafirmen contra tota llei, Estatut o Constitució, la seua opció excloent per la llengua aliena, del poder, forastera, imposada (per bé que també -és cert- pròxima, pròpia de molts valencians, cooficial, i no tan aliena en aquestes alçades). Es podrien trobar equilibris, compensacions, transaccions. La dicotomia no hauria de ser tan problemàtica ni excloent. Però la pulsió centrípeta -la subjecció als poders de Madrid DF- i el factor distinció de classe impera, malauradament.

Per tot això, odien i neguen els qui s’hi han mantingut fidels. No els poden suportar. El cas flagrant seria l’alcaldessa Català, la que voldria canvia el topònim: “Tengo un defecto, mi lengua materna es el valenciano”... Marededeu. Freud tindria molt de treball -o en realitat ben poc- per desxifrar el sentit profund -la negació de si mateixa, la comunió amb l’opressor- d’aquesta afirmació.

Caldria una tasca d’informació -de periodisme d’investigació- sobre el què i el qui de tota aquesta història, de tota aquesta fauna. Les subvencions que reben Lo Rat Penat i la RACV, que encapçalen l’ofensiva contra una entitat estatutària com l’AVL. I els suports i dirigents, els Manglano i companyia. Sobre la presència en la RACV de gent tan inversemblant com els poetes en castellà Jaime Siles i Guillermo Carnero, que no és explicable en termes sensats. La cultura valenciana en castellà seriosa i convivencial hauria de manifestar-se també i mostrar una mínima solidaritat. O no? Al capdavall ells també estan amenaçats. I no cal fer molt més llarga l’explicació...

La utilitat dels “Anys” -que declaren la Institució de les Lletres Catalanes, l’AVL o Mallorca Literària- dedicats a escriptors i personatges nostrats és això: contribueixen a donar consistència a la memòria cultural, a estructurar la consciència col·lectiva pel que fa a les incitacions del passat. Els diversos autors dels quals se n’ha commemorat recentment un “Any” -Jacint Verdaguer, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Maria Beneyto, Josep Vallverdú, etc.- o ara mateix, a més de Castellet, Blai Bonet (amb epicentre a Mallorca) i Francesc Almela i Vives, promogut per l’AVL, ens parlen d’un passat que és també, en part i d’alguna manera, present. Esdevenen incitació, esperonen el gust per la cultura, cosa fonamental, aporten complexitat a les visions sumàries del passat. I sovint reten fruits duradors, en forma de llibres, publicacions diverses i un cert impacte formatiu entre el públic més o menys culte, els estudiants de diversos nivells i gent interessada en general.

Què ens importa el passat? No res, segons uns i altres. Uns: els reaccionaris conspicus, perquè no els convé. Altres: els qui -inconscients- ho cremarien tot i del passat en farien “taula rasa”... Tanmateix, el passat importa, i tant que sí. Ens explica, i explica també, en part, el que podem arribar a ser. No tenim futur sense un passat ben apamat, conegut, estudiat i assumit críticament. Qui se n’oblida del passat, pagarà les conseqüències.

Però qui fou Josep Maria Castellet? Fonamentalment un editor, un crític literari, un home de lletres, un escriptor. També, com a fill del segle, un intel·lectual compromès. Amb una vessant d’activisme cívic, que el va dur a participar en organismes i organitzacions diverses (del Congrés per la Llibertat de la Cultura a l’AELC). Sobretot, diria, fou una mena de maître à pensar influent, de tipus francès trasplantat al solar hispànic i a partir d’un cert moment, amb especial i definitiva dedicació, a l’àmbit català: a la literatura i la cultura catalanes en el sentit global del terme. Els orígens ideològics de Castellet són molt interessants i un punt desconeguts. Josep Maria Ruiz Simón va escriure una sèrie d’articles sobre el jove Castellet a La Vanguardia que em varen suscitar molta curiositat. Res és el que sembla, i la postguerra fou molt -molt- complicada. Repressió i terror ideològic, el franquisme triomfant. L’hegemonia cultural – sí, hegemonia gramsciana- es va imposar a punta de baioneta, però triomfava. La cultura catalana, esponerosa i vital als anys vint i trenta, va quedar proscrita, estigmatitzada, exiliada, reclosa en cenacles. Era antiga, un fracàs, la “falsa ruta”. Era el passat. Mirador fou substituït per Destino; el Premi Crexells pel Nadal; l’Institut d’Estudis Catalans fou dissolt, i es va crear un anomenat Instituto de Estudios Hispánicos, que incloïa el Seminari Juan Boscán; la Biblioteca de Catalunya passà a dir-se Biblioteca Central; la Llibreria Catalònia es convertí en la Casa del Libro, i així successivament. Alguns canvis, per exemple en el món editorial, serien ja irreversibles.

La cultura castellana-espanyola triomfava, en les dues versions: les dues Espanyes que, segons sembla, t’han de gelar el cor. Pemán, Emilio Romero, la “tercera d’ABC”, Luys Santa Marina, Gironella (Los cipreses creen en Dios), Luis Felipe Vivanco, Leopoldo Panero, les “Conversaciones de Intelectuales Católicos” a Gredos,  Madrid de Corte a checa,  d’Agustín de Foxà, les publicacions del Movimiento (El Español, Qué Pasa, coses així) dirigides per l’ex-jonsista Juan Aparicio, que controlava tota la premsa, la censura a càrrec del valencià (o ex-valencià) Juan Beneyto, les aparicions espectrals de Giménez Caballero i altres fantasmes... Per l’altre costat, Antonio Machado, Garcia Lorca, la Generació del 27 en pes, Vicente Aleixandre, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Luis Cernuda, Rafael Alberti, Miguel Hernández, la nostàlgia roent de l’exili (la millor cultura espanyola expatriada!), el buit de la cultura catalana exiliada, que era com si no haguera existit mai.

Amb el temps, els fills dels vencedors s’embafarien de la retòrica buida i falsa, tirant a ridícula, del règim franquista, i s’hi rebel·laren. Tot començà el 1956 -però tenia precedents: Javier Pradera, els germans Sánchez Ferlosio, fills del feixista i ministre franquista Rafael Sánchez Mazas (l’heroi de Cercas)-, l’activisme clandestí i molt eficaç de Federico Sánchez (Jorge Semprún), i assolí una gran visibilitat a començament dels anys 1960. Els mentors de la revista Escorial, tan feixista, esdevingueren crítics: Dionisio Ridruejo, Pedro Laín, Antonio Tovar, etc. També Aranguren o Ruiz Giménez. Havien guanyat una guerra, sí, però els seus referents nazi-feixistes, Hitler i Mussolini, havien perdut la Guerra Mundial, en una mena de Götterdämmerung.

Els deus nazis havien caigut. Calia adaptar-se. Ara triomfava el liberalisme i la democràcia (cristiana), i el campió n’era Estats Units, enfrontat a mort al marxisme i al comunisme soviètic, al comunisme ateu, materialista i moltes coses més... A casa nostra els fills d’alguns industrials o empresaris benestants també es rebel·laren -una situació arquetípica. A Barcelona fou una realitat tangible, amb gruix, i tingué gran incidència al món editorial i cultural en general. A València també, però menys. De tota manera, un Vidal Beneyto (fill d’exportadors de taronja de Carcaixent) o un José Antonio Noguera Puchol (d’una important nissaga burgesa de València) i els seus equivalents i cercles d’influència, gens menyspreables, no foren anecdòtics. De cap manera.

Vet ací el context del primer Castellet. Va fer les seues armes inicials a Laye, la revista de patrocini oficial d’on nasqué una gran generació d’expressió castellana a Barcelona. A la revista La Caña Gris, de València, representativa d’un cert moment, hi ha també rastres de Castellet. Participà amb un article molt breu al número d’homenatge a Luis Cernuda. Un número, per cert, absolutament increïble, del 1962, en ple franquisme i des de València, amb col·laboracions de Vicente Aleixandre, Octavio Paz, Maria Zambrano, Rosa Chacel, Juan Gil-Albert, José Angel Valente, Derek Harris, Jaime Gil de Biedma, Francisco Brines, Jacobo Muñoz, entre altres. En un número anterior, del 1960, J. L. Garcia Molina havia ressenyat extensament -i elogiosament- l’antologia Veinte años de poesía española (Seix Barral), de Castellet. L’antologia seria represa poc després, el 1966, al volum Un cuarto de siglo de poesía española (Seix Barral), amb pròleg, introducció i continuació del propòsit. Un document d’època. La vocació d’antòleg -el crític que defineix i valida- de Castellet era veritablement marcada. El 1969 publicà amb Joaquim Molas Ocho siglos de poesia catalana(Alianza), bilingüe, i anteriorment també amb Molas, Poesia catalana del segle XX a Edicions 62, sota el prisma del “realisme històric”, tan debatut i impugnat, una tasca que culminà amb l’Antologia general de la poesia catalana (1979), que ha conegut reedicions sovintejades. El 1970 havia llançat Nueve novísimos poetes españoles, una bomba en el context de la poesia en castellà, que aixecà polseguera per la tria i consagració de veus poètiques, i la inflexió estètica que suggeria.

Josep M. Castellet, a partir d’un determinat moment, es va abocar de ple a la reconstrucció de la cultura catalana, com a editor, com a crític i com a autor. Podia no haver-ho fet... Però va dur a terme una feina descomunal de modernització a Edicions 62, amb la incorporació de la novel·lística contemporània traduïda a través de la col·lecció “El Balancí” i moltes altres comeses. Com a memorialista publicà Els escenaris de la memòria (1988), amb una prosa impecable i evocadora; Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (2009) amb assaigs sobre Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix; i  Memòries confidencials d’un editor, seguit de Tres escriptors amics (2012) . Com a dietarista, el valuós Dietari de 1973. Com a crític i estudiós, Josep Pla o la raó narrativa (1978), entre altres.

Restava lluny l’etapa de formació i la primera joventut, quan fou tan amic de Manuel Sacristán -el personatge complex que no ha estat encara ben apamat i de qui va fer un retrat molt penetrant al llibre del 2009- i de la resta de membres del grup Laye. Quan publicà La hora del lector (1957), i abans l’assaig breu sobre Hemingway (Taurus). Un personatge a la cerca d’autor. Al final, ell mateix fou l’autor, i sobretot l’editor. Un de decisiu.

La versatilitat de Josep M. Castellet, signe d’intel·ligència i imaginació (gent de mala bava diria -han dit- que de superficialitat i oportunisme) el duria, per exemple, a prologar L’home unidimensional de Herbert Marcuse, que es publicà a Edicions 62 el 1968. En aquell temps, Marcuse -l’heroi de l’Escola de Frankfurt trasplantada a Califòrnia- era una icona de l’esquerra efervescent, no sé si del tot ben comprès: crec que no. El text de Castellet, reprès posteriorment a Lectura de Marcuse, era molt representatiu d’un moment. Signat a Sitges, agost del 1968. Als anys vuitanta dirigia, juntament amb Salvador Giner i J.F. Yvars, la imprescindible col·lecció “Clàssics del pensament modern” a Edicions 62. Una gran iniciativa editorial que no ha estat represa, encara, com caldria fer.

La biografia  de Teresa Muñoz esmentada adés -molt informada i rigorosa- explica l’alfa i l’omega d’una trajectòria, però encara hi ha coses per dilucidar. Un personatge fonamental, Josep M. Castellet, amb lligams directes i sovintejats amb el País Valencià, a través de Joan Fuster i de molta més gent que varen trobar a Edicions 62 un exemple i un model de modernitat i de normalitat enmig d’un desert anti-modern i gens normal, del qual calia desempallegar-se’n com més aviat millor...