El lligam d’Enzo Traverso amb València ha estat i és prolongat i fecund. Ara la Universitat de València ha volgut reconèixer la vàlua i excel·lència d’aquesta historiador i li ha atorgat, en un acte solemne celebrat al Paranimf del carrer La Nau, el divendres 12 de desembre, la condició de doctor honoris causa. També s’ha volgut remarcar, amb aquesta distinció, la vinculació d’Enzo Traverso amb la Universitat mateixa i, més en general, amb la vida cultural valenciana. Traverso, en efecte, ha vingut regularment a València per a participar en conferències, seminaris i actes acadèmics. D’altra banda, moltes de les seues obres s’han traduït i publicat a València. Manté una relació fluïda i regular amb professors i intel·lectuals valencians. D’alguna manera es pot dir que la porta d’entrada de la difusió d’aquest historiador i pensador a la Península ha estat València.

Traverso vingué per primera vegada a València el 1997 per a participar en un dels Congressos de Pensament dels Premis Octubre. El 1998 es va publicar a les Edicions Alfons el Magnànim-IVEI la seua biografia de Siegfried Kracauer. Els temes de Traverso? La història del segle XX, el totalitarisme i el feixisme, història i memòria, la història intel·lectual, la violència nazi, el destí de les aspiracions d’emancipació, les apories de la història d’Europa, una reflexió exigent sobre la historiografia, el paper de les idees i els intel·lectuals, la tradició jueva. Traverso és un historiador de gran originalitat, italià d’origen (va nàixer a Gavi, al Piemont, el 1957), doctorat a l’EHESS de París, professor a la Universitat Jules Verne de Picardia, i des de fa més d’una  dècada professor a la Universitat de Cornell, Ithaca, als Estats Units. La seua obra és molt extensa i influent. És “l’historiador que cal llegir”, pel seu do per a la síntesi comprensiva i intel·ligent, erudita però no pedant, analítica i il·luminadora.

Publicacions de la Universitat de València ha publicat alguns títols cabdals d’Enzo Traverso: El totalitarisme, història d’un debat (2002), Els usos del passat. Història, memòria, política (2006), A sangre y fuego. De la guerra civil europea (1914-1945) (2009), El final de la modernidad judía. Historia de un giro conservador (2013). Per la seua banda, l’editorial Afers ha publicat Passats singulars. El “jo” en l’escriptura de la història(2021) i Dialèctica de l’rracionalisme (2022).  Balandra, Els nous rostres del feixisme (2017). I Pre-Textos Los judíos y Alemania. Ensayos sobre la “simbiosis judío-alemana” (2005). Totes elles, editorials valencianes.

Els títols són eloqüents. En la laudatio del nou doctor honoris causa, el professor Ismael Saz ha ponderat la seua obra i la seua projecció internacional, amb un èmfasi especial en les seues acurades distincions conceptuals (per exemple a propòsit del totalitarisme, el feixisme i la nova extrema dreta). Enzo Traverso, per la seua banda, ha fet una lliçó magistral, on ha trenat la seua experiència personal amb la problemàtica de l’exili, l’expatriació, el cosmopolitisme, la condició d’insider/outsider i en general la condició distanciada i alhora compromesa de l’intel·lectual crític.

Alguns títols recents de Traverso com Melancolía de izquierda (Galaxia Gutenberg, 2019) i Revolución. Una historia conceptual (Akal, 2021) refermen la seua obertura de compàs i la qualitat del seu raonament, informat i analític alhora, indispensable per a temptar un balanç de l’experiència traumàtica del segle XX, de la seua cara fosca, però també dels episodis lluminosos i encoratjadors, tan necessaris  de cara a sobreviure com a humanitat civilitzada al difícil segle XXI. Vet ací la gran importància d’aquest intel·lectual, historiador i pensador, compromès amb els ideals humanístics davant les catàstrofes del nostre temps, com demostra també a Gaza ante la historia (Akal, 2024). Amb Traverso -que ha col·laborat sovint a les revistes valencianes L’Espill i Pasajes- es pot coincidir en multitud de qüestions, de vegades no en tot, però sempre s’hi aprèn molt, fonamentalment per la seua destacada capacitat per a historitzar els esdeveniments fonamentals del passat i el món d’idees que determinen o configuren el present.

En l’acte de la concessió del doctorat honoris causa ha intervingut també el nou director general d’Universitats i Recerca de la Generalitat Valenciana, amb un parlament correcte i trilingüe (castellà, valencià i anglès). Finalment la rectora Mavi Mestre  -que deixarà el càrrec la primavera del 2026- ha fet un gran discurs en el qual ha glossat la figura de l’homenatjat així com el compromís històric de la Universitat de València amb la qualitat acadèmica, la investigació i els seus valors fundacionals: la llibertat, la causa de la pau, la igualtat sense distincions, la justícia i el benestar sense exclusions, el territori i l’arrelament en la societat, la cultura i la llengua del País. El cant del Gaudeamus Igitur pel Cor de la Universitat de València, com és costum, ha clos un acte tan brillant com emotiu, amb un contingut intel·lectual remarcable.

Però jo vull referir-me ací, ara, a un segment concret de la producció bibliogràfica, que no sempre rep l’atenció que mereix, o que no té tant d’allò que en diuen “visibilitat”... Faig referència a l’assaig i més concretament de l’assaig valencià, amb aportacions d’interès, dignes d’esment, que el lector o la lectora faran bé de no perdre de vista.

I és ben fàcil perdre’ls de vista. Tant la no-ficció com la ficció creativa o imaginativa. A veure: la producció valenciana -el que fan els autors valencians, especialment els fidels a la llengua del País- té per damunt diverses capes. L’edició vehiculada pels grans grups editorials i amb suports mediàtics consistents (i entre parèntesi, sort de comptar amb grups editorials potents vist el panorama internacional de concentració accelerada). Les traduccions de tot tipus, clàssics i contemporanis. La producció en castellà, incloent la llatinoamericana, que arriba seguit seguit a través de les editorials espanyoles, sovint amb seu a Barcelona. Un cruciverba, que es diu en italià, altament complicat. Nosaltres? Un destí de perifèria de perifèria de perifèria. Una resta, per a molts, residual. I tanmateix, molt a dir, com es pot comprovar tothora.

D’entrada, cal consignar el brillant assaig de l’historiador Ferran Garcia-Oliver Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol (Afers) que excava en els fantasmes del nacionalisme essencialista espanyol, les mitologies i les falòrnies de la visió castellano-cèntrica d’Espanya i del món. Els nacionalismes produeixen mites a l’engròs: orígens fabulosos, edats d’or, herois i batalles, decadències i ressorgiments o desvetllaments i epifanies. De la complexitat i les lluites socials que oposen opressors i oprimits en la història real, sovint no en queda ni rastre. Tot siga per la pàtria, pel cos místic d’una nació homogènia, sotjada, això sí, per enemics malèvols, interns i externs. En el cas del nacionalisme espanyol, la Reconquista i l’Epopeia Americana han estat fites cabdals, que encara ara els seus portaveus tardans - Elvira Roca i altres- exalcen acríticament, prolongant un catecisme adreçat a menors d’edat. L’anomenada Reconquista fou un procés molt complicat de vuit segles; l’aventura americana -de la qual en va ser explícitament exclosa la Corona d’Aragó (“A Castilla y a León, Nuevo Mundo dio Colón”)- fou així mateix una topada violenta, de saqueig, esclavitud i genocidi, tot i que tampoc cal simplificar. La historiografia crítica -com la ciència en general- és l’únic discurs que podem respectar. L’assaig de Garcia-Oliver és una mena de vademècum del nacionalisme espanyol, barrejat, de tota mena. No fa massa distinguos. I l’assagista o l’analista n’hauria de fer. ¿Nacionalisme integrista és igual a patriotisme constitucional? Hi ha ponts, sí, visibles i invisibles. Però no és el mateix. I no és tan sols mera “argúcia”. Passa també, en general, amb el “patriotisme”, connotació positiva, versus “nacionalisme”, negativa. Quan parlem d’aquesta qüestió xafem terreny relliscós.

No tot és el mateix. Els exiliats? No eren ben bé el mereix que els qui ostentaven el monopoli d’una espanyolitat ferrenya, integrista, armada i excloent. O sí? No ho crec, era una cosa més matisada: nostàlgia, recialles d’un espanyolisme liberal i republicà, més democràtic, esquinçament humà. No esmenta el llibre Hambre de patria. La idea de España en el exilio republicano de Juan Francisco Fuentes (Arzalia, 2025), que hauria vingut bé en aquest aspecte. No oblidem que el nacionalisme espanyol liberal o fins i tot republicà -amb traces a Barcelona: La España Industrial, el Foment del Treball Nacional, la Confederació Nacional del Treball (espanyola, hi havia una Regional catalana), el Pueblo Español, el RCD Español, etc.-, fou compartit al llarg del segle XIX i primeres dècades del XX també per molts catalans, i no diguem ja valencians i balears. Espanya? Mercat reservat, plataforma de poder i de negocis, un Estat més fort a l’abast. Es pot recordar Cambó i companyia -una companyia molt nodrida. Fins arribar a la col·lusió, majoritària en aquests sectors socials, amb Franco. El “separatisme” fou molt minoritari als anys trenta i fins -diríem- el “Procés”. Interessant. Aquesta obra de Garcia Oliver forneix claus i gran quantitat d’arguments i referències sobre el nacionalisme espanyol -i el seu pinyol: un “castellanisme desorbitat”- , la seua retòrica i manifestacions. És un llibre important, molt important... En la línia de Joan Fuster i Rafael L. Ninyoles, però amb una arquitectura molt més ambiciosa o consistent i amb l’ofici i la mirada de l’historiador.

Hauríem de tindre molt present també, en el terreny de l’assaig, un llibre insòlit de Faust Ripoll: Pensar tràgicament. Eurípides i la tragèdia grega com a instància crítica (Publicacions de la Universitat d’Alacant). Faust Ripoll és filòleg de la Universitat d’Alacant, investigador de la literatura valenciana de postguerra (fonamental el seu Valencianistes en la postguerra, Afers, 2010). Però sempre ha mostrat interès per la filosofia en la vessant ètica i política. Ara tempta una anàlisi de les tragèdies d’Eurípides per traure’n l’entrellat filosòfic: el plantejament i les respostes (o no respostes) a les qüestions essencials de l’existència humana, tothora presents en aquests textos dramàtics llegats pels grecs. Un llibre solvent, profund, ben fet. ¿Es pot fer, es fa filosofia en valencià o català al País Valencià? Doncs, mira sí. En fan uns quants pensadors valuosos i esforçats com Tobies Grimaltos (per exemple al seu recent Assaig sobre la vellesa, Lletra Impresa) o Antoni Defez (per exemple a Ètica i religiositat en Wittgenstein, Enonda, 2025; o a Fronts oberts. Quatre estudis sobre Wittgenstein, Russell i Heidegger, Ela Geminada, 2020).

¿S’hi pot adscriure el llibre d’aforismes Breviari d’amors nobles (Edicions del Bullent) de l’autor alteà Joan Borja, que va guanyar el Premi d ‘Assaig Josep Vicent Marquès de l’Ajuntament de València el 2025? Els aforismes són una altra història: entre l’assaig, la filosofia -una certa filosofia, en tot cas- i la literatura. Matèria força heterogènia, igual són genials -un llampec impressionant de lucidesa i penetració- com anodins, banals o bledes. Ho dic amb coneixement de causa: fa ja molt de temps vaig traduir els aforismes de Goethe, publicats en una col·lecció que dirigia l’enyorat Vicent Raga, i no m’abandonava aquesta sensació. I era Goethe! Cal dir, però, que els aforismes de Joan Borja són en general redons, encertats i ocurrents. N’és un entusiasta i ho diu a la primera pàgina: “Des de sempre he tingut una debilitat especial pels aforismes”. Goethe, Lichtenberg, Nietzsche, Cioran, Fuster... els precedents són il·lustres. Un llibre que es fa llegir, sorprenent però llegidor, i això ja és molt.

En l’àmbit de l’assaig literari -o sobre literatura-, Enric Iborra ha publicat coses molt valuoses al llarg dels anys. La darrera, La vida somnàmbula (Afers). Incursions subtils en temes de literatura i crítica literària, amb prosa ben estructurada i raonament clar, un llibre per a llegir amb atenció, ple d’ensenyaments, per la vibració íntima que traspua i la passió per la (bona) literatura que encomana. Mereix comentari a banda, més endavant. Una obra que comença a assolir gruix.

Finalment, en l’apartat de biografies i memòries, caldrà fer esment de la prosa autobiogràfica pòstuma de Ricard Pérez Casado Agraït a la vida (Balandra), que completa d’alguna manera aquell Viaje de ida que vàrem editar a PUV, i que tenia un aire més polític. Ací sobresurt la introspecció sobre els orígens i la primera volada. També cal tenir molt present -a més dels dos volums de memòries de Josep Piera que va publicar la IAM, sobre els quals caldria tornar- l’assaig biogràfic de Miquel Alberola sobre Ramon Pelegero, Raimon. Aquest jo que soc jo (Ara llibres). Sí, té raó l’autor, Raimon no està de moda però sempre hi és, perquè Raimon és un clàssic. La seua música i el seu cant perviuen. La prosa d’alta qualitat d’Alberola, a més, li fa justícia. I no com els ocupants actuals de la Generalitat Valenciana, que neguen el pa i la sal al Centre Raimon en procés de construcció a Xàtiva. No saben el que fan. O ho saben massa bé.

Per la seua banda, Vicent Garcia Devís -que ja havia encetat el tema a El triangle de les màquines (Afers, 2023, amb Pau Pérez Duato)- ha elaborat una aproximació apassionant a una part de la família Bacharach al seu llibre Akiva. Fugint dels llops (Austrohongaresa). ¿Qui no ha sentit parlar dels Bacharach a València? Família jueva integrada d’ençà de molt de temps, benestants, emprenedors, exportadors, amb una filla que fou Fallera Major del cap i casal, però membres d’una nissaga perseguida amb arrels molt llunyanes, a l’Alemanya medieval, que Garcia Devís ressegueix amb detall. Una recerca minuciosa que certifica i demostra el seu ofici, si encara calia. La persecució dels nazis obligà una part de la família, que havia romàs a Alemanya a cercar refugi a València, al costat dels qui s’hi havien establert fermament temps enrere. Però tot acabà en un drama, un més d’aquella època de terror desfermat. Un llibre instructiu i de gran interès, o més encara: imprescindible.

Per descomptat, hi ha molt més: obres de molta volada acabades de publicar, com el llibre en dos volums d’Enric Sòria Et tornaré a veure sobre història del cinema o un nou lliurament de l’obra pòstuma del mestre de l’assaig Josep Iborra Quaderns, 1980-2000 (tots dos a la Institució Alfons el Magnànim), que mereixen comentari a banda. O en el camp de l’assaig polític o més bé d’investigació sobre temes amb rerefons polític, els llibres L’assassinat de Guillem, de Rafa Xambó, o Lawfare: la guerra bruta judicial contra Mónica Oltra, de Mari Carmen González Vidal, tots dos publicats per Rebel Edicions. O bé, en un terreny molt més erudit, l’edició crítica -tot i que assequible- Obres o trobes en llaors de la Verge Maria, d’Antoni Ferrando Francès (PUV), un veritable assoliment per l’estudi previ i l’edició crítica i acurada (l’autor i la correctora Elvira Iñigo, de PUV, hi han fet un gran treball) d’un incunable únic, el primer llibre -del 1474- en llengua romànica imprès a la Península. I fou a València. Amb un pròleg de l’arquebisbe de València Enric Benavent. Sorpreses dona la vida.

Però aquests títols ja deixen ben clar, em sembla, que cal parar esment al que es publica en el ram de l’assaig o la prosa de no ficció per part d’autors valencians, alguns fora dels circuits més llustrosos, però no per això menys interessants. La producció bibliogràfica valenciana és més consistent i diversa del que “ells volen i diuen”. I aquest “ells”, per cert, té diverses lectures possibles.

Cal per tant preparar alternatives. En tots els terrenys: econòmic, social, territorial, de finançament, habitatge, ecològic, industrial, agrari, de comunicacions i noves tecnologies, infraestructures, prevenció de catàstrofes, de la sanitat, l’ensenyament i la cultura. De totes les polítiques públiques en favor de la majoria social que la dreta radicalitzada voldria cancel·lar. L’experiència del Botànic en les seues dues etapes ajudarà a sospesar què cal i què cal no fer. Es podria obrir un nou cicle altament prometedor. En el terreny de la cultura -que és clau perquè relliga la societat i hi aporta sentit i propòsit- caldrà fer un gran esforç i d’entrada donar veu als agents i protagonistes de la creació i la gestió cultural, que ara traspuen un malestar somort ben comprensible... D’altra banda, diria que cal abandonar el paradigma estèril i enganyós de l’anomenada “economia de la cultura”, tipus augmentar de 8000 a 12.000 els espectadors de dansa... Sembla una broma, però era un punt programàtic. I no tinc res contra l’economia de la cultura -pot orientar- però no pot ser de cap manera el paradigma d’una política cultural d’esquerres i valencianista amb cara i ulls. La cosa és més qualitativa.

Per si de cas els deus ens són, per una vegada, favorables -a nosaltres i a la humanitat en general- voldria apuntar ací algunes propostes de política cultural pendents que tant de bo es puguen dur a terme en un hipotètic Botànic III. L’alternativa agònica seria la situació actual, de miopia i limitació -amb efectes deleteris- compartides entre PP i Vox, tanto monta, monta tanto, amb l’ajuda i concurs d’oportunistes diversos, que proliferen com les plagues en moments històrics desgraciats. Algunes d’aquestes propostes venen de lluny, però mai foren ateses de manera adequada.

Cal posar la cultural al centre. És absolutament fonamental, per contrarestar l’ofensiva anti-cultural i anti-intel·lectual de la dreta pròpia i aliena i fer créixer la massa crítica d’una ciutadania informada i activa. En el cas valencià hi ha una dada clau: Vox té en el punt de mira la llengua, el valencià, i la vol escanyar. El PP deixa fer, amb complaença manifesta en alguns casos. Caldrà, d’entrada, refer el teixit cultural i educatiu malmès. Només un exemple: el Centre Raimon a Xàtiva, arraconat ara amb ignomínia pels gestors del PP a la Generalitat Valenciana.

Hi ha molt per fer.  L’antifeixisme dels anys trenta del segle XX ho tenia molt clar i va construir entitats “en defensa de la cultura”, com l’AIDC al País Valencià, amb personalitats com Josep Renau o Emili Gómez Nadal. Amb les noves formes i instruments del segle XXI cal fer una cosa semblant. Semblant, no igual.

La gestió cultural d’un Botànic III hauria de posar ordre, però amb ambició i mirant lluny. Per exemple, mirant de potenciar la indústria editorial valenciana. Cal promoure amb tota l’energia un tercer pol editorial al País Valencià, al costat de Barcelona i Madrid. Difícil? Impossible? Res és impossible amb les estratègies adequades. I cal entomar reptes.

Caldrà recuperar, evidentment, l’empenta i el prestigi de la televisió i la ràdio d’À Punt, de l’IVAM i el CCCV, del Museu de les Ciències, i promoure el teatre valencià, la música, l’audiovisual valencià, la xarxa de biblioteques públiques, els museus i centres de cultura arreu del territori. Una activitat cultural sòlida potencia clarament les possibilitats, també en el terreny econòmic, de la nostra societat. La qüestió de la llengua és fonamental: està en joc la seua supervivència, i caldrà promoure’n l’ensenyament als immigrants, que han arribat massivament.

Entre altres iniciatives, s’hauria de considerar la constitució d’un Arxiu Nacional Valencià, per a la salvaguarda del llegat escrit del nostre país. I posar dempeus uns Institució d’Alta Cultura com fou en el seu temps la IVEI, a partir de l’actual Institució Alfons el Magnànim, desballestada pels qui governen la Diputació de València, que hauria de ser-ne el nucli. També caldrà potenciar els Centres d’estudis locals i establir una seu i arxiu de referència.

A banda de restituir el finançament i el respecte degut a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, caldria considerar la creació d’un Centre de les Lletres Valencianes per a promoure i donar suport a la creació literària i la seua difusió.

I moltes més iniciatives, que haurien de ser dutes a terme amb decisió, com la participació en l’Institut Ramon Llull per a la projecció exterior de la cultura compartida amb Catalunya i les Illes Balears. També caldria llançar una Biblioteca del Valencianisme, per a recollir de manera ordenada el llegat d’idees que ha aportat el valencianisme d’ençà de la Renaixença. Un model podria ser la magnífica Biblioteca d’Autors Valencians. Tot idees i projectes que un dia haurien de fer-se realitat, amb empenta, compromís i sense les inhibicions paralitzants o els desenfocaments d’experiències anteriors. No es tractaria només de recuperar, sinó de transformar i obrir una nova pàgina, un nou horitzó, d’iniciativa i ambició per a la cultura valenciana.

La tasca d’unes quantes investigadores fonamentals -com Carme Manuel (de la UV i l’AVL), Maria Lacueva Lorenz (professora d’universitat), Rosa M. Rodríguez Magda- o del professor de la UV Josep Ballester-Roca, entre molts altres, ha estat fecunda, providencial. S’hi ha afegit tot un estol nodrit de crítics, professors, periodistes, lectors i estudiosos de la literatura, que han escrit abundosament sobre Maria Beneyto i la seua circumstància: literària, lingüística, històrica, de gènere i personal. Han escrit perquè han llegit, i en fer-ho reten homenatge a una escriptora de cap a peus, vivencial, i alhora difonen una obra que ha crescut amb el temps.

Però Maria Beneyto havia tingut tothora una presència destacada en el panorama literari. Ja el 1958 en un esforçat Recull de contes valencians (Albertí Editor) a cura de Joan Fuster, on s’hi incloïa la seua narració La intenció, es feia referència als seus poemaris Altra veu (Torre, 1952) i Ratlles en l’aire (Torre, 1956), i a l’obtenció del Premi València de Poesia 1953 i el Premi Ciutat de Barcelona, de poesia catalana, el 1957. Era una veu ferma, poderosa, en eclosió. Rebria l’ajut i l’estímul de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Xavier Casp o Enric Valor. Publicà, en prosa, La dona forta (Ed. Senent, 1967) i La gent que viu al món (L’Estel, 1966). En castellà tingué un ressò important. Però no va “triomfar”, no va guanyar cap dels premis literaris determinants de la fama literària en l’àmbit espanyol, als quals es va presentar. Fou elogiada per veus autoritzades com Max Aub o Josep Maria Castellet. Als anys setanta i més encara als vuitanta, en certa mesura, es va eclipsar, desencantada i desbordada davant els canvis estètics i generacionals, o per problemes personals, qui sap. Tanmateix, els reconeixements se succeïren. El 1976 aparegué una antologia de la seua poesia a Plaza y Janés, amb pròleg de Julio Manegat. Era tot un reconeixement. També tingué el reconeixement dels escriptors valencians i el 1992 va rebre el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. Fins a la seua mort, el 2011, es succeïren les distincions, els premis i reconeixements. Però ella vivia en una mena d’exili interior, i ferida. La vida real és molt complexa del que es sol pensar...

L’Any Maria Beneyto ha suscitat un veritable devessall -benvingut- de publicacions i reedicions. La darrera, l’àlbum Maria Beneyto. Una veu desnugada en la postguerra, coordinat per Maria Lacueva i publicat pel PEN Català i l’editorial Onada, un conjunt d’articles i material complementari (Cronologia, Bibliografia de i sobre l’autora, Fotografies, Il·lustracions) molt útil com a aproximació solvent a l’obra i la significació de Maria Beneyto. Amb textos de Maria Lacueva, Carme Manuel, Noèlia Díaz Vicedo i Elisenda Marcer Cortès, M. Antònia Massanet i Rosa Roig. Els àlbums del PEN Català són molt útils i ben resolts; els darrers han estat dedicats a la valenciana Fina Cardona i a Maria Teresa Vernet, el primer en coedició amb Vincle i el segon amb Godall.

També cal evocar amb èmfasi Maria Beneyto, 29è Homenatge a la Paraula, a cura del CEIC Alfons el Vell de Gandia, amb presentació de Juli Capilla i textos -tots molt ben enfocats- de diversos estudiosos de l’obra beneytiana. O. molt especialment, el volum Altra veu. Poesia 1952-2003 (IAM-AVL), a cura e Josep Ballester, que recull l’obra poètica completa de Maria Beneyto en català. Sense oblidar els monogràfics de la Revista Valenciana de Filologia, Saó, Caràcters i Lletraferit, o el catàleg Maria Beneyto. Gresol d’escriptura femenina i feminista que acompanyà l’Exposició organitzada per la Universitat de València -al Centre La Nau- de la qual en fou comissari Josep Ballester. Un conjunt d’aportacions que caldrà tenir en compte i que demostren un interès renovat. L’engranatge cultural valencià ha funcionat, vejats miracle! Malgrat tot i contra tots els presagis (o mals averanys), en unes condicions polítiques -que sempre influeixen- tan adverses com les actuals.

Però n’hi ha molt més. S’ha publicat la Poesia Completa 1947-200, en ambdues llengües a l’editorial Renacimiento, un gruixut volum a cura de Rosa M. Rodríguez Magna i traduccions (al castellà) de Josep C. Laínez, i el poemari -tan intens i revelador- Itinerario. Poemas de amor y desamor, no inclòs per voluntat pròpia a l’obra completa, edició de Rosa M. Rodríguez Magda, també a Renacimiento, una editorial prestigiosa de Sevilla. De fet, la poesia completa en castellà de Maria Beneyto ja havia estat publicada a cura d’aquesta mateixa escriptora, Rosa M. Rodríguez, per l’Ajuntament de València en època de Rita Barberà. El 2025 ha estat un temps de reedicions: La dona forta (Bromera), amb Introducció de Josep Ballester; El riu ve crescut (Drassana/IAM), en traducció de Carme Manuel i amb pròleg de Rafa Lahuerta; La invasión (Drassana), etc. Així com de recuperacions i descobertes com ara la narració Al límit de l’absurd (AVL), en edició a cura de Carme Manuel. La narrativa en castellà de Maria Beneyto havia estat ja d’abans objecte de reedicions: Cuentos para días de lluvia (IAM, 2011), edició a cura de Mónica Jato; Regreso a la ciudad del mar (Generalitat Valenciana, 2019, amb introducció de Rosa M. Rodríguez Magda; o Antigua patria (Biblioteca El Mundo, 2004), amb un pròleg del malaguanyat Rafael Coloma.

El 2019, Maria Lacueva Lorenz havia publicar Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme (IAM), que situava de manera acadèmica i escaient, com cal, l’obra i la significació de Maria Beneyto en el seu context històric. A la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim (en l’època, abans de la destrossa del PP, de la mà de personatges -alguns avui llustrosos- del nom dels quals “no me’n vull recordar”, en què era Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, o IVEI) ja hi havia aparegut una reedició de La dona forta amb Introducció de Josep Ballester el 1990. I també el volum Poesia (1952-1993), introducció i edició de Lluís Alpera, el 1997. La BAV la va fundar i dirigir fins a la seua mort el 1992 Joan Fuster, el gran intel·lectual valencià del segle XX, bon amic de Maria Beneyto. I sempre va ser-ne editor amatent i de tota confiança, el poeta Eduard Verger, un treballador de la cultura excel·lent, poc conegut, però fonamental.

Vull dir amb tot això que la cura de la posteritat de Maria Beneyto ha estat tasca col·lectiva. D’uns i altres. És un bon símptoma. Podem, sí, coincidir al voltant de valors culturals i cívics -Fuster, Beneyto, Gil Albert, Estellés, Brines-  que ens sedueixen o inspiren i que són exemplars i veritablement grans, molt grans, exportables.... Podem coincidir, però fins on?

Durant molt de temps hi podia coincidir un ventall ampli de persones i sensibilitats, des de la dreta civilitzada o culta a l’esquerra, tret dels fanàtics que voldrien acabar amb tota cultura i civilització. No cal dir noms ni sigles. Però, i ara? ¿Què dirien poetes castellans com Guillermo Carnero o Jaime Siles, que formen part de l’anti-cultura representada per la RACV, els blaveros impenitents que conreen i exalcen l’analfabetisme anti-científic (contra el criteri de totes les Universitats)? ¿Se senten còmodes amb el PP-Vox i el futur que esbossa? ¿Ells, optarien per una alternativa a la Real Academia de la Lengua (RAE) que promouria una ortografia diferent i secessionista del castellà?

Maria Beneyto, que tothora va assumir la unitat de la llengua, fou una gran escriptora -sensible, culta, perceptiva, esforçada, increïblement creativa- en temps molt adversos. Enfront d’una fatalitat tan bèstia que no té res a veure amb les dificultats i problemes que troba qualsevol autor o autora a hores d’ara, per bé que no hem de menystenir la ingratitud amb què ensopega qualsevol o qualsevulla que mire d’escriure i publicar fora de circuit. Era filla de rojos vençuts. Volia ser coneguda i reconeguda (com ha dit Carme Manuel) com a escriptora, que era la seua manera de sobreviure i de reeixir. No volia ser una amateur, sinó que es va lliurar en cos i ànima a la tasca d’escriure... Una aventura literària i humana davant la qual només podem que honorar-la. Hi ha un altre tema, el de la llengua. Decisió heroica i de lleialtat infinita a la seua terra, al seu País, a la seua gent, reinventar-se com a escriptora -poeta i narradora- en català o valencià (la nostra manera de dir la llengua comuna). No era gens fàcil. Més bé una tasca impossible, molt difícil. Però ella va perseverar i va reeixir.

Quina gran lliçó per a les generacions posteriors. Per a les generacions actuals, també. Pots haver estat educat en castellà, però el valencià, el català, és també teu, el teu entorn vivencial i històric. Escolta, perdona, li deus alguna cosa...

Recordem-ho. No és memòria històrica remota, de cap guerra civil o postguerra ominosa. És història immediata, d’ahir, d’avui. Després de Pedro Agramunt, que no arribà a president (però que posteriorment també seria condemnat per corrupció a Europa, on l’havien exportat), el PP va situar com a president a partir del 1995 Eduardo Zaplana Hernández-Soro, de Cartagena, recriat a Benidorm, que ho tenia molt clar (“estoy arruinado, necesito mucho dinero”). Es va embolicar en una gran trama de corrupció amb diners amagats en paradisos fiscals i va acabar sentenciat i a la presó de Picassent, però per motius estranys i sorprenents, perquè estava en una “situació terminal” que encara dura 7 o 8 anys després, el varen excarcerar i deixar en llibertat. No li passaria, això, a un altre no tan poderós, enriquit i amb tants contactes on toca. La justícia, ja se sap, és igual per a tots.

Després col·locaren com a president de la Generalitat Valenciana un personatge habitual del centre de València (carrers de la Pau, Comèdies, Poeta Querol), advocat amb escàs exercici, que després de conspirar de jove a la tasca “EL Agujero” va descobrir que l’Esperit Sant l’havia destinat a la carrera política. Una taula de salvació. Es va fer famós per un afer de “trages” regalats, del qual el salvaren in extremis els bons oficis de Juan Cotino, ja traspassat, en un procés amb jurat popular, però quedà tocat. Molt tocat... Havia obert les portes de la Generalitat Valenciana al Bigotes, Orange Market i tota la trama corrupta del cas Gürtel, un escàndol majúscul.

Vingué després un interregne amb Juan José Olivas, un advocat aconseguidor nat a Motilla del Palancar, traslladat a València, també condemnat per corrupció, i un tal Alberto Fabra, aparellador de Castelló, tan insípid com un peix bullit. Per cert que a Olivas el va encimbellar Rita Barberà, que després nomenaria vice-alcalde un personatge com Alfonso Grau també condemnat per corrupció. Tot el grup municipal del PP a l’Ajuntament de València va entrar en una dinàmica corrupta (“el pitufeo”). L’alcalde de Xàtiva Alfonso Rus, del PP, va batre rècords en aquesta matèria, amb gravacions on s’adjudicava diners amb altre còmplices... Però a Alacant, amb Barcala, l’alcalde del PP, han superat marques, repartint-se pisos de VPO entre ells, una malifeta que investiga la justícia. Investiga, depura, fa la funció constitucional que li pertoca o... arxivarà les actuacions? Vist tot el que hem vist, no està gens clar.

Això del PP valencià no és ocasional, casual, accidental, fruit d’errades o circumstàncies personals o contingents. És sistèmic. Forma part de la seua naturalesa i condició, de la seua essència. I com sempre la impostura, l’oportunisme i la tirada delictiva s’empara en una suposada defensa col·lectiva instintiva, que en el cas valencià és doblement fal·laç i mentidera, perquè no passa del “patriotisme” d’Himne Regional. A la seu del PP valencià al carrer de l’Ambaixador Vich hi han imprès, als finestrals, el verset “Valencians, en peu alcem-se!” damunt d’una gran senyera amb blau. A qui voldran enganyar? Als qui es deixen, per descomptat... “Alcem-se”? O més bé fer caixa, nosaltres, i ja us apanyareu?

I després vingué Carlos Mazón Guixot. Història viva. No cal afegir molt més. Dimití de president, abandonà les seues responsabilitats una vesprada tràgica. La justícia, de moment, l’ha exonerat. Però es pot sospitar que les coses no quedaran així. Ho llegirem als diaris i especialment en mitjans com aquest, que han fet una gran tasca d’investigació. El bon periodisme s’ha erigit en garant de la democràcia i de la dignitat col·lectiva davant una sèrie d’episodis que bé podrien ser matèria d’un apèndix a la borgiana Història universal de la infàmia...

Uns han embrutat a fons la imatge dels valencians, uns altres han hagut de plantar cara, davant l’opinió, interna i exterior, als mitjans, als jutjats i al carrer. Però ens resta el dubte, com és possible tanta reiteració? Segurament és la indiferència –“gli indiferenti”, que deia Gramsci i després Moravia-, la mateixa que els permet pactar i acordar amb un perillós extremisme para-feixista. Caldrà aprofundir en aquesta qüestió...

No acabaríem mai. S’ha escrit molt, coses molt profundes i entenimentades, sobre això. E. M. Forster, el novel·lista de Bloomsbury, per exemple, situava el terreny esponerós de la novel·la entre les serralades altíssimes de la Poesia i de la Història. Però es mostra escèptic quant a definicions. La més pràctica, tot i que insubstancial (“poc filosòfica”), la de l’extensió (més de 50.000 paraules). “No tenim notícia fins ara de cap observació intel·ligent definidora d’aquesta regió en la seua totalitat”. Ell, tanmateix, es llança a una anàlisi de gran riquesa -ocurrent, erudita, penetrant- de la novel·la anglesa. En Sartre la reflexió abraça la literatura en general i la situació de l’escriptor, però se’n poden extraure derivacions. En Auerbach la visió històrica destil·la idees i concepcions que s’apliquen amb profit a l’art de la novella. L’obra de Lukács, del 1916, entre hegeliana i weberiana, remet a problemàtiques més àmplies -segons Franco Moretti, a la transformació de l’existència social en el món racionalitzat-, però conté anàlisis agudes de la novel·la europea d’abans de Proust i de Joyce. És un llibre del qual l’autor mateix se’n va distanciar posteriorment i que, certament, se’ns presenta com una lectura exigent, històrica, datada.

Em quede amb manifestacions com les de Milan Kundera: “L’esperit de la novel·la és l’esperit de la complexitat”.  Kundera era txec, havia viscut la tragèdia de l’Europa central, que començà el 1914-1918 i ja no s’aturà fins el 1989, així com el fracàs brutal del “socialisme real”, associat a la versió russa-soviètica -barroera i reduccionista- de la Il·lustració europea. Estava escaldat. Això el fa interessant. Llegim-ho: “Els últims temps de pau, aquells en què l’home havia de combatre solament els monstres de la seua pròpia ànima, els temps de Joyce i de Proust, havien caducat. A les novel·les de Kafka, de Hasek, de Musil, de Broch, el monstre prové de l’exterior i en diuen Història.” Feia referència als anys d’entreguerres del segle XX. Després encara passarien moltes coses... Anys de lenta digestió del gran drama del segle (“tanta, tanta guerra”), del posterior reviscolament general, del miratge postmodern, de la incorporació de l’experiència post-colonial, de la pluralització definitiva de veus, subjectes i temàtiques. I per acabar-ho d’adobar, de la gran perplexitat final, quan retornen els monstres que semblaven extingits.

Un aspecte clau del gust de les darreres dècades fou la caducitat de l’estètica realista, que tanmateix reapareix ací i allà -nodrida per la “fam de realitat”- amb una darrera encarnació fulgurant en les narracions reals, la ficció de no ficció, i oxímorons semblants. Un gènere definitivament esclatat, el de la novel·la: veus interiors, narrador omniscient, narrador en primera persona, novel·la d’idees, novel·la històrica, novel·la de costums, dialogada, epistolar, de subgèneres negre o rosa, d’acció, biogràfica, psicològica, fantàstica, utòpica, distòpica, de testimoni, centrada en la memòria familiar o personal, de formació, de fugida, de rerefons social... Fins i tot hi ha novel·les post-apocalíptiques escrites en versos alexandrins com Sumer és aquí, d’Anna Pantinat, (Males Herbes, 2026). Mil facetes per a un sol gènere literari en el qual la imaginació i la construcció de ficcions malden per aportar alguna cosa a explicar el món i la vida a partir de la mirada de l’autor, amb un sol criteri possible de validació: allò tan esmunyedís, però decisiu, que és la “qualitat literària”. És a dir, l’art en la seua variant literària: l’art combinatòria dels mots i els significats.

Llegint ací i allà textos que es presenten com a novel·les –“necessàries per a la vida com el pa i l’aigua”, segons Natalia Ginzburg-  s’aprèn molt. Sobre l’estat actual del gènere i sobre la capacitat creixent dels nostres escriptors per a encarar-se a una comesa tan difícil com la que, en principi, seria pròpia d’una novel·la: penetrar en textures profundes del comportament humà -individual i col·lectiu- en interrelació amb el context o la trama social i d’idees en què aquest comportament dels humans s’insereix. I que el condicionen, el marquen o el desborden. Tot cap en una novel·la: és ben sabut. També l’allunyament més desbordant de la realitat directament recognoscible per a construir grans metàfores que, paradoxalment, de vegades expliquen o il·luminen més els ressorts de tot plegat que no la simple descripció immediata del que es veu. O que es creu veure-hi.

Però llegint ací i allà novel·les, hom percep també, sovint, el que probablement no hauria de ser considerat com a tal. O que fa la sensació que no hauria de ser considerat “novel·la”. Com ara determinades narracions lineals o relats centrats en un assumpte molt concret, en una història definida de cap a cap. En alemany es diferencia entre Roman i Novelle. Passa així mateix en altres idiomes, i també en el nostre. Una cosa és una novel·la. Una altra les narracions. La diferència? Molt subtil i no sempre fàcil de circumscriure. Sovint s’al·ludeix a la llargària, per bé que sembla un criteri massa simplista. L’estructura, el contingut, l’abast, tot això hi compta. Però sobretot, crec, és el que apuntava Milan Kundera: l’esperit de la complexitat. Una complexitat, diríem, estructural, que no té a veure amb l’extensió: un conte breu, segons com, també pot estar amerat de complexitat.

L’esperit de complexitat evocat per Milan Kundera alena en cinc novel·les valencianes recents que són més que recomanables: Terres bàrbares (Edicions 62) de Vicent Flor, Qui salva una vida (Proa), de Núria Cadenes, Ingrata pàtria (Proa) de Martí Domínguez, Guerra, victòria, demà (Drassana) de Carles Fenollosa, i Spagnoletto (Afers) de Josep Lozano. Totes cinc, curiosament, amb un rerefons històric – o bé de “memòria històrica”- clar. Això  donaria per a molt... Només la de Vicent Flor s’endinsa en el terreny prometedor dels viaranys, les vivències i les contradiccions del present.

També s’inscriu en aquest paradigma de complexitat la novel·la de Josep Bertomeu (Dénia, 1950-2016) Capvespre, recuperada en una nova edició per Lletra Impresa. Aquesta novel·la, del 2016, pot ser tot un descobriment tant per als nous lectors com per als qui no la llegiren en el seu moment. Història personal i col·lectiva -les incerteses, la cerca apassionada de la primera joventut, i la rebel·lia antifranquista- es donen la mà en un calidoscopi fantàstic de vida i política en un moment clau: final dels anys seixanta i principi dels setanta, amb una evocació enlluernadora de la València d’aquella època. 

I cal fer esment, així mateix, d’Abisme (Vincle), de Francesc Viadel, una immersió sense edulcorants en la realitat més crua de la vida al nostre voltant, que sovint no volem veure. Una novel·la -i un autor- que cal tindre molt en compte. 

Als anys vint del segle passat hi hagué un gran debat sobre l’escassa entitat de la producció novel·lística catalana arran de la polseguera que alçà la conferència  de Carles Riba del 1925 “Una generació sense novel·la”. Que va suscitar llavors i després tot tipus de respostes, des de la reivindicació de la novel·la modernista -anterior al sever Noucentisme- per diversos autors (i passat el temps especialment per Alan Yates al seu llibre Una generació sense novel·la? del 1975) a l’aparició d’obres -novel·les amb tots els ets i uts- tan rellevants com les de Josep Maria de Sagarra (Vida privada, 1932), Mercè Rodoreda (La Plaça del Diamant, 1962; Mirall trencat, 1974), Llorenç Villalonga (Bearn, 1961) o Joan Sales (Incerta glòria, 1956) -que fou l’ànima i inventor del “Club dels novel·listes”. Totes, sens dubte, precedents i motor, esca, de l’esclat posterior.  Als anys seixanta Joan Fuster remarcava la precarietat -més aviat l’absència- de novel·les valencianes. Els crits d’alarma generaren una resposta abundosa, potent. 

Avui ja no hi ha generacions sense novel·la i la producció valenciana ha recuperat el temps perdut i ha guanyat enormement en quantitat i en qualitat. Convé ser-ne conscients, i llegir els nostres autors i autores. He esmentat set novel·les valencianes només per posar exemples, perquè n’hi ha -òbviament- molt més, una florida fenomenal també a Catalunya i Mallorca: la narrativa catalana viu -enllà de problemes i polèmiques- un bon moment. Cal pensar històricament, si volem copsar adequadament el present.

Cal considerar, per tant, l’evolució tan accelerada de les nostres societats. I en aquest sentit, constatar que es dibuixa en l’horitzó -un horitzó real, no utòpic ni distòpic- un tipus de societat -un model social- preocupant. Sobretot per als qui considerem irrenunciable, com a conquesta de civilització, la democràcia de ciutadans. És a dir, una societat d’iguals, de ciutadans lliures, informats i crítics, amb els mateixos drets i deures. Prou sabem que aquest tipus de formació social ha estat històricament excepcional -abans predominaven les societats de serfs sense drets, fungibles, o d’esclaus- però d’ençà de la Il·lustració i la Revolució francesa (1789) és l’aspiració cabdal de tot tipus d’esperits insubmisos i moviments polítics alliberadors. L’humanisme, el liberalisme clàssic, la democràcia radical, el republicanisme, els moviments d’emancipació nacional, el socialisme i en les darreres dècades el feminisme -en formes enormement diverses i no sense contradiccions- han promogut i activat aquesta aspiració. El socialisme, en el fons, és la radicalització de l’aspiració democràtica, que naix de la constatació que sense un marc consistent d’igualtat social, els drets i llibertats reconeguts en les lleis esdevenen mera façana, una farsa.

Ara bé, la deriva de les darreres dècades en molt països europeus i occidentals en general, per limitar-nos ara als que consagren l’aspiració democràtica en els textos constitucionals, du de dret cap a un altre horitzó. Seria una cosa així com la generalització del tipus de societat que funciona a ple rendiment en les zones altament turístiques. Una minoria endogàmica amb arrels -o bé forana, però integrada en els circuits de negoci- que controla i monopolitza les propietats, les empreses, els negocis i el patrimoni immobiliari. Una mena de casta que disposa  d’un exèrcit de treballadors a l’hostaleria, la restauració i tota mena de serveis complementaris, d’assalariats més o menys precaris, de baixa remuneració i amb un estatus legal subaltern, sense dret de vot per exemple. Perquè la majoria serien immigrants sense drets polítics, fins i tot irregulars o sense papers en els casos més extrems, però tothora exclosos de la “polis”.

Es configura així una societat de copropietaris que es coneixen i reconeixen, lligats per vincles familiars, de parentiu o amistat. Formen una oligarquia àmplia o restringida, internament jerarquitzada, però distintiva de cara enfora. Tenen el poder econòmic i social i al remat el tradueixen en poder polític, als ajuntaments i altres administracions.

Convindria estudiar amb atenció com es configuren les relacions de poder a les zones on predomina i mana el monocultiu turístic. (També a les zones d’agricultura intensiva d’hivernacle). Perquè seria revelador. ¿Indica potser l’orientació global de les societats europees en l’època post-industrial? Una mica sí, però depèn. Hi ha contra-tendències i resistències. Als països de tradició democràtica forta el procés de des-democratització no és tan marcat. Però és evident que a tot arreu hi ha processos semblants en marxa -lligats a la desigualtat, al rendisme (viure de rendes, immobiliàries per exemple), a l’envelliment, l’hivern demogràfic, la por al futur propi i dels fills, el declivi de les classes treballadores i mitjanes tradicionals, a la destrucció de l’ascensor social, a la faula de la substitució- que estan al fons de molt del que (ens) passa. Assistim al sorgiment i expansió d’una mena de societat de copropietaris excloent que soscava les bases de la democràcia. No dic que siga una realitat consolidada a tot arreu, però és un risc. El risc del nostre tremps... Cal ser-ne conscients.

Després, evidentment, els seus camins no pogueren ser més diferents. Emili Gómez Nadal es comprometé a fons amb posicions d’esquerres, mantingué el seu valencianisme de pedra picada, milità al Partit Comunista i el 1939 marxà a un exili, a França, del qual mai tornaria. Salvador Pascual esdevingué un arquitecte d’èxit a la València franquista, fou directiu del València CF i esdevingué un personatge públic, amb molta vida social i influències notòries. Vivia en un pis gran i confortable a la Ciutadella, un pis amb cuina moderna i office que desprenia l’aroma inconfusible del benestar burgès. Es va casar amb Na Conxita Benet, filla del president de la Societat d’Aigües de València, una senyora devota i patidora. Però alguna cosa de la sensibilitat d’antany hi devia restar, en Salvador Pascual. Per exemple, com a president del Cercle de Belles Arts de València promogué el 1972 la primera edició d’un llibre fonamental: La ciutat de València, de Manuel Sanchis Guarner, i l’hi escrigué el pròleg, un pròleg entusiasta i en valencià. Hi deia, entre altres coses: “En demostració de fidelitat a la història i el caràcter genuí de València, l’autor ha escrit el llibre en la seua habitual llengua valenciana, i perquè considera, així mateix, que en aquesta llengua són millors expressats els fets i els sentiments dels nostres avantpassats, que sempre l’usaren. L’homenatge que es tributa a la llengua, es fa extensiu al poble valencià”.

Salvador Pascual fou un arquitecte prolífic durant el franquisme. Va construir molt. Però la seua arquitectura no passarà a la història de les belles arts. Més aviat, al contrari. Fou un factor actiu del desarrollismo de l’època, de modernització banal, que va acabar amb tants edificis harmònics de València, i els va substituir per noves construccions funcionals i en molts casos estèticament deplorables, molt d’època. Com a mostra, l’edifici terrible de ferro i vidre que s’alça encara a la cantonada de la plaça de l’Ajuntament amb el carrer de les Barques. Marca de la casa, encara que també va fer edificis menys desastrosos. A València sovinteja la lletjor arquitectònica, la ruptura de l’harmonia estilística. Enmig de dos edificis modernistes meravellosos podeu trobar fàcilment -posem per cas, al carrer del Gravador Esteve- una mena de caixes de sabates “modernes” que trenquen la unitat d’estil de les façanes i produeixen un caos indescriptible, visualment deplorable. Al llibre La València lletja (Àmbit, 2005), d’Adolf Beltran, hi trobareu bastants exemples -en molts casos, recents- de mala praxi en el ram de la construcció. Però els arquitectes valencians -que alguna responsabilitat hi tenen, no?-  mai no han retut comptes de les seues malifetes. Una professió escassament procliu a l’autocrítica, es pot dir. Recordem amb bones raons Demetri Ribes (Estació del Nord), Rafael Guastavino (sobretot a Nova York), Alejandro Soler i Francisco Guardia (Mercat Central) o Francesc Mora (Mercat de Colom, les cases Sagnier modernistes del carrer de la Pau) i uns quants més, però de la resta, en general, un espès silenci: millor així. Ah, sí, i Santiago Calatrava, però això seria una altra història.

De tota manera, Salvador Pascual, igual com conservaria potser alguna idea o sensibilitat valencianista de joventut, tingué cap al 1972 la intuïció -una espurna de lucidesa- que aquest camí destructiu de la falsa modernitat destralera era un gran error. I que València, amb aquesta dinàmica, es convertiria en una “ciutat monstre”. Era l’època en què les autoritats franquistes volien “urbanitzar” la Devesa del Saler -quina gran barbaritat!- i fer una autopista o “via ràpida” al llit vell del riu Túria, que quedava lliure després de la desviació del Pla Sud. També hi havia la idea, el projecte, d’esventrar encara més el centre històric, els barris de Ciutat Vella. Desdibuixar la història, anihilar referents, és una pràctica habitual dels règims totalitaris que es volen revestir, a efectes de legitimació, de “modernitat” o fins i tot d’una mena d’hiper-modernitat. Com escriu Alastair Bonnet en un llibre força suggeridor, Fuera del mapa (Blackiebooks, 2026), “la transformació d’una sèrie de llocs complexos i diversos en altres simples i superficials té com a resultat una població més vulnerable culturalment, una massa desarrelada l’únic vincle de cohesió de la qual és la ideologia que se’ls imposa des de dalt.” I esmenta el llibre de Robert Bevan The destruction of Memory, que tracta de les reconstruccions urbanes en l’època comunista, que volia representar una versió radical d’una modernitat ultrancera: la nostàlgia del futur (que deia Josep Renau).... Mao Zedong, per exemple, es va entestar a enderrocar la ciutat antiga de Pequín. Per la seua banda, Bonnet explica la destrucció de la ciutat antiga de La Meca i la substitució per edificacions noves i funcionals, híper-modernes, un fenomen que s’observa sovint al món àrab opulent, i que ara voldria patrocinar Trump a Gaza amb el seu fantasiós i demencial pla de promocions immobiliàries.

Salvador Pascual -arquitecte racionalista i modern en ple franquisme- feu aquell advertiment sobre el perill de la “ciutat monstre” en una conferència pronunciada el 1972 a l’Ateneu Mercantil, com explica Josep Vicent Boira al seu escrit inclòs al catàleg València 1972: cap a la ciutat monstre, 60 aniversari del llibre de Manuel Sanchis Guarner, publicat per la Universitat de València amb motiu de l’exposició commemorativa de La ciutat de València, que es vafer a La Nau l’any 2022, de la qual en va ser comissari el mateix Boira. De vegades els catàlegs són tresors, una mina d’informacions i idees interessants, amb un gran valor documental.

El PP d’avui, lamentable, extremista, destructiu, enfeudat a Vox, ataca el valencià. Ho fa per una doble via: imposa el castellà on pot, margina el valencià, i marca -fent-ne un problema, una cosa insegura, un llast- la llengua pròpia dels valencians de la manera més vergonyosa i insidiosa possible. Aïllant-la del seu tronc, origen i context, canviant accents, pregonant una falsa genuïnitat que no aguanta una anàlisi lingüística i sociolingüística mínimament seriosa. I que deixa els seus promotors i legitimadors -Mompó, Saragossà, excèntrics diversos- amb el cul a l’aire, com a serfs d’una operació de destrucció programada de la llengua pròpia i històrica dels valencians en una conjuntura especialment difícil. Molt difícil: per l’augment exponencial de la complexitat social de la població valenciana, amb immigració massiva i un munt de residents estrangers assentats, que posa en risc la continuïtat -el futur- de la nostra llengua i cultura.

És tremenda aquesta història. Gent que parla sempre en castellà vol dictaminar sobre el valencià. Tenen molts suports i finançament institucional, llum verda -sembla- dels poders visibles i invisibles... Amaguen i no donen. Es descaren i s’embolcallen. Però és massa. Tota la filologia solvent ho té clar, les Universitats i la gent amb una mínima cultura i dos dits de front. Es tracta, evidentment, d’un conflicte d’intencionalitat política, que als anys 70 del segle XX encara obtenia un cert ressò en sectors populars desinformats i manipulats. Però des d’aleshores ençà ha plogut molt. Dues o tres generacions s’han escolaritzat i han après de lletra... Llavors fou un drama, ara és una farsa.

La cultura valenciana en valencià és vibrant i esclatant a hores d’ara: escola, universitat, estudis acadèmics i erudits, revistes, teatre, música molt diversa, literatura en totes les seues expressions (poesia, novel·la, assaig, traduccions), editorials, xarxa social, llibreries, clubs de lectura, podcasts, còmic, centres culturals, festivals i trobades, i un llarg etcètera. La dreta actual del PP -Vox és directament hereva del feixisme i del franquisme (més de Yagüe que de Lúcia) i això hauria de fer reflexionar més d’un.

Si una certa burgesia i capes socials benestants, tingueren un mínim de patriotisme valencià com els seus antecessors (tipus Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, els Noguera, els Castellano, els Senent, els Moròder, els Maldonado, els Serrano, Pere Maria Orts...), estarien de cor al costat de l’esclat cultural valencià, amb tota la força, pugnant per l’hegemonia.... Però no és el cas. Han dimitit, han optat pel pitjor. I per què? Doncs per càlcul, per interessos, per deixadesa, per miopia. I al capdavall també per mala consciència.

Mai s’ha de menystenir el factor subjectiu, poc atès o directament malentès històricament en un marxisme superficial i simplificador. La mala consciència i la fosca consciència són determinants en el comportament social. “Ells” abandonarendefinitivament la llengua del seu poble, i això és greu. Uns altres han mantingut en alt l’estendard (de Teodor Llorente a Joan Fuster). Res no és casual ni sense conseqüències. “Ells” naveguen en una mar procel·losa: neguen la realitat i la vitalitat de les successives Renaixences, les deformen i externalitzen falsament i en clau anticatalanista (una variant de l’odi al diferent, com l’antisemitisme o la xenofòbia). I alhora reafirmen contra tota llei, Estatut o Constitució, la seua opció excloent per la llengua aliena, del poder, forastera, imposada (per bé que també -és cert- pròxima, pròpia de molts valencians, cooficial, i no tan aliena en aquestes alçades). Es podrien trobar equilibris, compensacions, transaccions. La dicotomia no hauria de ser tan problemàtica ni excloent. Però la pulsió centrípeta -la subjecció als poders de Madrid DF- i el factor distinció de classe impera, malauradament.

Per tot això, odien i neguen els qui s’hi han mantingut fidels. No els poden suportar. El cas flagrant seria l’alcaldessa Català, la que voldria canvia el topònim: “Tengo un defecto, mi lengua materna es el valenciano”... Marededeu. Freud tindria molt de treball -o en realitat ben poc- per desxifrar el sentit profund -la negació de si mateixa, la comunió amb l’opressor- d’aquesta afirmació.

Caldria una tasca d’informació -de periodisme d’investigació- sobre el què i el qui de tota aquesta història, de tota aquesta fauna. Les subvencions que reben Lo Rat Penat i la RACV, que encapçalen l’ofensiva contra una entitat estatutària com l’AVL. I els suports i dirigents, els Manglano i companyia. Sobre la presència en la RACV de gent tan inversemblant com els poetes en castellà Jaime Siles i Guillermo Carnero, que no és explicable en termes sensats. La cultura valenciana en castellà seriosa i convivencial hauria de manifestar-se també i mostrar una mínima solidaritat. O no? Al capdavall ells també estan amenaçats. I no cal fer molt més llarga l’explicació...

La utilitat dels “Anys” -que declaren la Institució de les Lletres Catalanes, l’AVL o Mallorca Literària- dedicats a escriptors i personatges nostrats és això: contribueixen a donar consistència a la memòria cultural, a estructurar la consciència col·lectiva pel que fa a les incitacions del passat. Els diversos autors dels quals se n’ha commemorat recentment un “Any” -Jacint Verdaguer, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Maria Beneyto, Josep Vallverdú, etc.- o ara mateix, a més de Castellet, Blai Bonet (amb epicentre a Mallorca) i Francesc Almela i Vives, promogut per l’AVL, ens parlen d’un passat que és també, en part i d’alguna manera, present. Esdevenen incitació, esperonen el gust per la cultura, cosa fonamental, aporten complexitat a les visions sumàries del passat. I sovint reten fruits duradors, en forma de llibres, publicacions diverses i un cert impacte formatiu entre el públic més o menys culte, els estudiants de diversos nivells i gent interessada en general.

Què ens importa el passat? No res, segons uns i altres. Uns: els reaccionaris conspicus, perquè no els convé. Altres: els qui -inconscients- ho cremarien tot i del passat en farien “taula rasa”... Tanmateix, el passat importa, i tant que sí. Ens explica, i explica també, en part, el que podem arribar a ser. No tenim futur sense un passat ben apamat, conegut, estudiat i assumit críticament. Qui se n’oblida del passat, pagarà les conseqüències.

Però qui fou Josep Maria Castellet? Fonamentalment un editor, un crític literari, un home de lletres, un escriptor. També, com a fill del segle, un intel·lectual compromès. Amb una vessant d’activisme cívic, que el va dur a participar en organismes i organitzacions diverses (del Congrés per la Llibertat de la Cultura a l’AELC). Sobretot, diria, fou una mena de maître à pensar influent, de tipus francès trasplantat al solar hispànic i a partir d’un cert moment, amb especial i definitiva dedicació, a l’àmbit català: a la literatura i la cultura catalanes en el sentit global del terme. Els orígens ideològics de Castellet són molt interessants i un punt desconeguts. Josep Maria Ruiz Simón va escriure una sèrie d’articles sobre el jove Castellet a La Vanguardia que em varen suscitar molta curiositat. Res és el que sembla, i la postguerra fou molt -molt- complicada. Repressió i terror ideològic, el franquisme triomfant. L’hegemonia cultural – sí, hegemonia gramsciana- es va imposar a punta de baioneta, però triomfava. La cultura catalana, esponerosa i vital als anys vint i trenta, va quedar proscrita, estigmatitzada, exiliada, reclosa en cenacles. Era antiga, un fracàs, la “falsa ruta”. Era el passat. Mirador fou substituït per Destino; el Premi Crexells pel Nadal; l’Institut d’Estudis Catalans fou dissolt, i es va crear un anomenat Instituto de Estudios Hispánicos, que incloïa el Seminari Juan Boscán; la Biblioteca de Catalunya passà a dir-se Biblioteca Central; la Llibreria Catalònia es convertí en la Casa del Libro, i així successivament. Alguns canvis, per exemple en el món editorial, serien ja irreversibles.

La cultura castellana-espanyola triomfava, en les dues versions: les dues Espanyes que, segons sembla, t’han de gelar el cor. Pemán, Emilio Romero, la “tercera d’ABC”, Luys Santa Marina, Gironella (Los cipreses creen en Dios), Luis Felipe Vivanco, Leopoldo Panero, les “Conversaciones de Intelectuales Católicos” a Gredos,  Madrid de Corte a checa,  d’Agustín de Foxà, les publicacions del Movimiento (El Español, Qué Pasa, coses així) dirigides per l’ex-jonsista Juan Aparicio, que controlava tota la premsa, la censura a càrrec del valencià (o ex-valencià) Juan Beneyto, les aparicions espectrals de Giménez Caballero i altres fantasmes... Per l’altre costat, Antonio Machado, Garcia Lorca, la Generació del 27 en pes, Vicente Aleixandre, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Luis Cernuda, Rafael Alberti, Miguel Hernández, la nostàlgia roent de l’exili (la millor cultura espanyola expatriada!), el buit de la cultura catalana exiliada, que era com si no haguera existit mai.

Amb el temps, els fills dels vencedors s’embafarien de la retòrica buida i falsa, tirant a ridícula, del règim franquista, i s’hi rebel·laren. Tot començà el 1956 -però tenia precedents: Javier Pradera, els germans Sánchez Ferlosio, fills del feixista i ministre franquista Rafael Sánchez Mazas (l’heroi de Cercas)-, l’activisme clandestí i molt eficaç de Federico Sánchez (Jorge Semprún), i assolí una gran visibilitat a començament dels anys 1960. Els mentors de la revista Escorial, tan feixista, esdevingueren crítics: Dionisio Ridruejo, Pedro Laín, Antonio Tovar, etc. També Aranguren o Ruiz Giménez. Havien guanyat una guerra, sí, però els seus referents nazi-feixistes, Hitler i Mussolini, havien perdut la Guerra Mundial, en una mena de Götterdämmerung.

Els deus nazis havien caigut. Calia adaptar-se. Ara triomfava el liberalisme i la democràcia (cristiana), i el campió n’era Estats Units, enfrontat a mort al marxisme i al comunisme soviètic, al comunisme ateu, materialista i moltes coses més... A casa nostra els fills d’alguns industrials o empresaris benestants també es rebel·laren -una situació arquetípica. A Barcelona fou una realitat tangible, amb gruix, i tingué gran incidència al món editorial i cultural en general. A València també, però menys. De tota manera, un Vidal Beneyto (fill d’exportadors de taronja de Carcaixent) o un José Antonio Noguera Puchol (d’una important nissaga burgesa de València) i els seus equivalents i cercles d’influència, gens menyspreables, no foren anecdòtics. De cap manera.

Vet ací el context del primer Castellet. Va fer les seues armes inicials a Laye, la revista de patrocini oficial d’on nasqué una gran generació d’expressió castellana a Barcelona. A la revista La Caña Gris, de València, representativa d’un cert moment, hi ha també rastres de Castellet. Participà amb un article molt breu al número d’homenatge a Luis Cernuda. Un número, per cert, absolutament increïble, del 1962, en ple franquisme i des de València, amb col·laboracions de Vicente Aleixandre, Octavio Paz, Maria Zambrano, Rosa Chacel, Juan Gil-Albert, José Angel Valente, Derek Harris, Jaime Gil de Biedma, Francisco Brines, Jacobo Muñoz, entre altres. En un número anterior, del 1960, J. L. Garcia Molina havia ressenyat extensament -i elogiosament- l’antologia Veinte años de poesía española (Seix Barral), de Castellet. L’antologia seria represa poc després, el 1966, al volum Un cuarto de siglo de poesía española (Seix Barral), amb pròleg, introducció i continuació del propòsit. Un document d’època. La vocació d’antòleg -el crític que defineix i valida- de Castellet era veritablement marcada. El 1969 publicà amb Joaquim Molas Ocho siglos de poesia catalana(Alianza), bilingüe, i anteriorment també amb Molas, Poesia catalana del segle XX a Edicions 62, sota el prisma del “realisme històric”, tan debatut i impugnat, una tasca que culminà amb l’Antologia general de la poesia catalana (1979), que ha conegut reedicions sovintejades. El 1970 havia llançat Nueve novísimos poetes españoles, una bomba en el context de la poesia en castellà, que aixecà polseguera per la tria i consagració de veus poètiques, i la inflexió estètica que suggeria.

Josep M. Castellet, a partir d’un determinat moment, es va abocar de ple a la reconstrucció de la cultura catalana, com a editor, com a crític i com a autor. Podia no haver-ho fet... Però va dur a terme una feina descomunal de modernització a Edicions 62, amb la incorporació de la novel·lística contemporània traduïda a través de la col·lecció “El Balancí” i moltes altres comeses. Com a memorialista publicà Els escenaris de la memòria (1988), amb una prosa impecable i evocadora; Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (2009) amb assaigs sobre Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix; i  Memòries confidencials d’un editor, seguit de Tres escriptors amics (2012) . Com a dietarista, el valuós Dietari de 1973. Com a crític i estudiós, Josep Pla o la raó narrativa (1978), entre altres.

Restava lluny l’etapa de formació i la primera joventut, quan fou tan amic de Manuel Sacristán -el personatge complex que no ha estat encara ben apamat i de qui va fer un retrat molt penetrant al llibre del 2009- i de la resta de membres del grup Laye. Quan publicà La hora del lector (1957), i abans l’assaig breu sobre Hemingway (Taurus). Un personatge a la cerca d’autor. Al final, ell mateix fou l’autor, i sobretot l’editor. Un de decisiu.

La versatilitat de Josep M. Castellet, signe d’intel·ligència i imaginació (gent de mala bava diria -han dit- que de superficialitat i oportunisme) el duria, per exemple, a prologar L’home unidimensional de Herbert Marcuse, que es publicà a Edicions 62 el 1968. En aquell temps, Marcuse -l’heroi de l’Escola de Frankfurt trasplantada a Califòrnia- era una icona de l’esquerra efervescent, no sé si del tot ben comprès: crec que no. El text de Castellet, reprès posteriorment a Lectura de Marcuse, era molt representatiu d’un moment. Signat a Sitges, agost del 1968. Als anys vuitanta dirigia, juntament amb Salvador Giner i J.F. Yvars, la imprescindible col·lecció “Clàssics del pensament modern” a Edicions 62. Una gran iniciativa editorial que no ha estat represa, encara, com caldria fer.

La biografia  de Teresa Muñoz esmentada adés -molt informada i rigorosa- explica l’alfa i l’omega d’una trajectòria, però encara hi ha coses per dilucidar. Un personatge fonamental, Josep M. Castellet, amb lligams directes i sovintejats amb el País Valencià, a través de Joan Fuster i de molta més gent que varen trobar a Edicions 62 un exemple i un model de modernitat i de normalitat enmig d’un desert anti-modern i gens normal, del qual calia desempallegar-se’n com més aviat millor...

Assistim a una erosió lenta però sostinguda de la capacitat adquisitiva de la gent normal i corrent, de reducció del salari real, d’augment brutal del cost de l’habitatge -dret primari, aixopluc essencial-  tant de lloguer com de compra. Tot i amb treballs estables, i fins i tot relativament ben pagats, avui -vet ací la vivència generalitzada- és molt difícil o fins i tot impossible iniciar una vida autònoma en una ciutat en les condicions considerades normals fins fa quatre dies. Una ciutat que expulsa els seus habitants no pot ser democràtica, ha dit Jordi Amat amb molta raó... Els informes sociològics solvents, tipus FOESSA, ens en donen moltes pistes. L’experiència quotidiana, l’observació de la realitat sense prejudicis, també. 

Les dades macroeconòmiques parlen d’un procés, a grans trets, de pèrdua de pes de les rendes salarials en benefici d’un altre tipus d’ingressos, els del capital, la propietat immobiliària, les transferències, etc. Concentració del poder econòmic. Generació de “noves” necessitats que cobreixen poques empreses, en règim d’oligopoli i de vegades de monopoli, i que donen lloc a noves oligarquies. La reproducció de la força de treball en les condicions morals i històriques actuals, que inclou la satisfacció de les necessitats velles i noves, es fa més i més difícil. La conseqüència dràstica, a més d’un enorme malestar social, n’és la reducció de la natalitat. Tenir fills esdevé un luxe a l’abast de pocs, un factor pertorbador. Els imperatius econòmics contra una cosa tan natural com la reproducció de l’espècie: vet ací la base de tot, el detonant del desassossec. 

Les formes de la reproducció no han estat sempre iguals. La “transició demogràfica” marca el canvi entre una pauta d’alta natalitat i mortalitat i una de més controlada, de natalitat reduïda i augment de l’esperança de vida. També se’n pot dir el pas d’una societat agrària tradicional a una altra d’industrial i urbana. Aquest procés s’ha donat històricament a Europa i generà un gran excedent demogràfic que s’abocà a l’emigració cap Amèrica, el món colonial i Oceania. Avui probablement la transició demogràfica, via pas de l’agricultura de subsistència a una agricultura comercial capitalista (exportadora) i difusió de la salubritat pública (vacunació, sanejament, etc.), s’esdevé amb força a Àfrica i Amèrica del Sud, que generen un important excedent demogràfic, que emigra. Carlo Cipolla, el gran historiador italià de la demografia, ho va explicar molt bé.

Tot està interrelacionat. Demografia, model econòmic, drets socials, immigració i, al remat, comportament polític. Hi ha un conflicte social de fons de gran entitat. ¿Es pot governar de manera civilitzada el canvi tecnològic, les noves necessitats, i l’absorció de la immigració extra-europea? Tasca molt difícil, però no impossible. Si no la du a terme una gran coalició del centredreta raonable (racional, humanista) i l’esquerra democràtica, serà impossible. Perquè de moment van guanyant els “dolents”: les oligarquies i els rendistes. Keynes ja va avisar que calia dur a terme una “eutanàsia del rendista”, que genera despossessió i misèria. 

Les oligarquies disposen avui de les grans fonts energètiques i de la concentració de poder derivat de les empreses tecnològiques que atenen les noves necessitats de comunicació i esbarjo a canvi de quotes no massa altes però que pagades per centenars de milions de consumidors de tot el món donen com a resultat sumes astronòmiques, impressionants. Parlaríem d’empreses com Amazon, X, Meta, Microsoft, Palantir, Netflix, Spotify,  a més de plataformes diverses, i tota la resta, que se sumarien als oligarques del petroli d’Orient Mitjà, als fons d’inversió, als “fons voltor” i a tot l’entramat d’un capital voraç i depredador que deixa exsangüe el cos social. Que disposa de capital sembla que il·limitat per a identificar i capturar possibilitats de negoci (a les ciutats d’arreu) i també per a crear noves necessitats, algunes reals, altres purament il·lusòries. I que cada vegada més colonitza àrees com l’educació, la sanitat o l’atenció als majors. Els pilars de l’estat del benestar, doncs, que es veu sacsejat i arraconat enmig d’aquesta allau, d’aquesta nova i gran onada d’expropiació, que recorda episodis de l’acumulació primitiva descrita de manera tan plàstica com analíticament acurada per Karl Marx al primer llibre de la seua obra mestra, El Capital (1867).

Per descomptat que la realitat, que sempre s’esmuny, és molt més multiforme, diversa, àmplia i matisada, perquè hi ha nous i poderosos actors en l’escena internacional, que trastoquen els esquemes. Sobretot la Xina, aquest gran país capitalista-comunista o comunista-capitalista, que ha passat a ser, entre final del segle XX i les primeres dècades del XXI, la “fàbrica del món”, igual com Anglaterra fou al segle XIX el “taller del món”. I això canvia les dades de molts problemes.

Això ens duria lluny, al terreny pantanós del que anomenen la geopolítica. Que juntament amb les elucubracions sobre pugnes territorials, infraestructures, finançament, i lluites entre generacions , amaguen o difuminen, al capdavall, el conflicte social real. Aquesta és la comesa: amagar la desigualtat, el xoc d’interessos entre privilegiats i desheretats, entre benestants hereditaris o sobrevinguts i el “proletariat” en un sentit ampli (que ara inclouria també les “capes mitjanes”, encara que no ho saben). I posar entre parèntesi, no debatre en termes sensats, temes com la demografia i la gestió adequada de la immigració, que és tan necessària com font de conflicte assegurada, perquè la identitat dels pobles i els drets dels treballadors autòctons no en surten indemnes, si és massiva i descontrolada. Si no se’n fa una gestió racional i raonada.

El que podem contemplar ara és un conflicte, una gran expropiació amagada entre les boires  retòriques que enfronten fixos i precaris, boomers i generacions més joves, estables i precaris, autòctons i immigrants, i així successivament. No, no és aquest l’eix real de conflicte. Més aviat és el que oposa un capitalisme descontrolat, desfermat, sense traves i depredador a una gran majoria social que tremola, però que un dia s’alçarà i dirà prou.

L’amistat, té dates? Sí, en part. L’època de la cerca apassionada o agònica d’orientació en tots els sentits, dels descobriments insospitats en tots els aspectes, fa néixer amistats intenses i duradores. Després, depèn molt. Crec que era Sartre qui deia que els amics venen quan es fan coses compartides -agir ensemble- més o menys compromeses o excitants. Una aventura literària, una revista, la clandestinitat, la  política, la lluita armada en la Resistència... experiències molt fortes que generen lligams que ni tan sols el temps esberla, de vegades. Quan et fas gran, a més de perdre els vells amics, l’amistat es fa més rara i difícil. Un bon tema, juntament amb “de la vellesa” per a l’especulació assagística i filosòfica...

Hi hagué més diferències -importants- entre Albi i Fuster. José Albi no superà l’etapa de l’exaltació lírica com a expressió subjectiva (adolorida o no), Fuster sí. Albi tingué una vida còmoda, d’hereu ric de la Marina Alta, una vida retirada. Fuster esdevingué el referent o fins i tot el capdavanter del desvetllament col·lectiu al País Valencià, i pagà un preu molt alt, exagerat, perquè els poders establerts no li ho perdonaren i a més es va escarrassar escrivint com a jornaler de la ploma, que deia ell. El pare d’Albi -don Fernando Albi Cholvi (1896-1969)- era secretari d’Ajuntament, addicte al règim, en un moment donat secretari de la Diputació d’Alacant, i autor d’un llibre titulat  Manual del Fascismo. Historia, Doctrina, Realizaciones (Ediciones Imperio, Granada, 1938). Havia heretat propietats i negocis a Xàbia, que passaren a Pepe Albi. Perquè son pare era “descendiente de una familia acomodada de la Marina Alta, propietaria de notables negocios derivados de la pasa, el moscatel y el vino” (segons ha escrit el periodista Ismael Belda). La pansa i el moscatell foren durant molt de temps la gran font de riquesa a Dénia i Xàbia, i altres pobles de la Marina Alta. A la fi Pepe Albi diversificà el negoci i fou propietari d’un càmping a Xàbia. De fet, en un apunt (potser una falca promocional) que es pot trobar a la xarxa s’hi pot llegir:  “José Albi fue una figura clave en el desarrollo del turismo de campings en Xàbia (Jávea) a finales de los años 60, impulsando la creación del Camping Mediterráneo en la Avenida Fontana, un pionero en la zona que marcó el inicio de la expansión de estos alojamientos vacacionales en el municipio, como parte de una época de auge campista. José Albi solicitó la construcción de este complejo en 1967, siendo uno de los primeros en establecerse en Xàbia.” Algú s’imagina Joan Fuster regentant un càmping? Anècdotes a banda, la vida està plena de disjuntives. De divisòries i bifurcacions.

De José Albi, que no ha passat a la història de la literatura, se’n sap, avui, més aviat poc. Bé, si, a les webs de seguida hi trobareu algunes dades i dates essencials, lloc de naixement i de mort, títols de llibres, trajectòria molt per damunt, càrrecs, tot això. Però res de fons o de substància. I això diu bastant sobre l’aparença de saber i coneixement que donen un mitjans digitals que hom creu tothora omniscients. Cal anar més a pams o a fons, escorcollar. Per exemple, a les publicacions institucionals. El 2003 se’n va editar una antologia poètica, titulada El orden cronológico de la soledad, a càrrec del Consell Valencià de Cultura. D’altra banda, Ricardo Bellveser, entestat tothora a promoure la cultura valenciana en castellà de manera orgànica, el va incloure a Vita Nuova. Antología de escritores valencianos en el fin de siglo (Ajuntament de València, 1993, amb un Pròleg entusiasta de l’alcaldessa del PP Rita Barberà). A l’antologia esmentada hi ha poemes des del 1949 fins al 1999, quina constància! També el manifest “introvertista”, la seua poètica germinal, que caracteritza així: “su esencia, de retorno a sí mismo y de hallazgo de Dios en la propia culminación; y su método, en que un automatismo de raíz surrealista se tamiza dejando aparte la ganga y dándonos toda su inefable virginidad”. Si posem aquestes frases en el seu context històric, els terribles anys quaranta, la cosa s’aclareix bastant.

Però parem esment al seu escrit publicat al volum Fuster entre nosaltres, publicat el 1993 per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, sent consellera del ram Pilar Pedraza (l’escriptora emmirallada en la “part fosca”) i governant el PSPV, amb Joan Lerma de president. El coordinador d’aquest volum era un jove Antoni Martí Monterde -només tenia 25 anys. Hi participaren tutti quanti de llavors de la cultura catalana-valenciana. Però també José o Pepe Albi, amb el text “Joan Fuster: adolescencia y amistad”, que és potser un dels millors del recull -més sincer i autèntic, menys d’apropiació del personatge o egotista  desenfrenat i desenfocat com altres.

És un text interessant, emotiu i evocador, escrit sota l’impacte de la mort de l’amic -i el personatge- el 1992. (“Eran muchos los que habían perdido a una gran personalidad. Yo había perdido a un amigo.”) Hi diu coses substancials. Bàsicament evoca la seua voracitat literària compartida, l’amistat de joventut, aquells anys efervescents, la confecció de la revista Verbo, i la separació dels camins respectius. Però remarca l’amistat que conservaren tothora, i el cansament de Fuster la darrera vegada que el va veure, poc abans de la seua mort. D’altra banda, suggereix que Fuster escrivia versos en castellà per a Verbo i que si Fuster hagués guanyar el Premi Adonais de poesia (en castellà) al qual es presentà -diu- el 1947, potser algunes coses hauria anat d’una altra manera. Qui sap. De tota manera, una recerca documental més precisa ha demostrat que Fuster escrivia ben d’hora en català i que els poemes que enviava a Verbo els havia traduït ell mateix al castellà. Això del Premi Adonais caldria comprovar-ho.

Trajectòries més dissímils que les de Fuster i Albi, podria haver-n’hi? Albi restà en l’esfera de l’embadaliment poètic i l’envaniment literari, cofoi dels reconeixements que amb el temps -i potser esperant contrarestar la figura de Fuster- li arribarien: president d’honor d’una Asociación de Escritores Valencianos en Castellano o de l’anomenada Asociación Valenciana de Críticos Literarios, alguna edició de promoció pública, el “Premio de la Crítica Literaria Valenciana”,  Premi de les Lletres Valencianes de la Generalitat... Però res de glòria literària, que en castellà és una mercaderia molt rara i exigent fora dels cercles i l’epicentre que podem imaginar. A més, el caire creixentment anacrònic de la seua poesia, que tingué el seu moment potser als anys 50, hi va influir. Per això potser no suportava -literalment- l’èxit d’una persona tan propera, durant un temps, com Maria Beneyto.

Juntament amb la relació amb Fuster, la relació amb Maria Beneyto seria clau en la seua vida i obra. Sobre la primera diu al text esmentat més amunt que tenia tot un llibre mai publicat dedicat a la figura de Fuster -l’amic- i a més hi ha un epistolari inèdit (unes 130 cartes) amb Fuster que probablement un dia veurà la llum. Sobre la segona relació, tempestuosa, s’esplaia Rosa M. Rodríguez, editora del llibre de Maria Beneyto Itinerario(Renacimiento, 2025) a la seua Introducció, a partir dels poemes d’amor i desamor d’aquesta -que  ella no havia volgut incloure a l’edició de la Poesia Completa-, i també de confidències i algun apunt epistolar. Puc avançar que Albi no hi queda gens ben parat, més bé al contrari.

El poemari de Maria Beneyto -que en un moment donat acusa Albi de nen aviciat, fill únic protegit i covard- és un dels més intensos i radicals que he llegit en molt de temps, una mostra de literatura amb majúscula...  Es fa evident una vegada més que Maria Beneyto fou una gran escriptora que, com va dir Max Aub a La gallina ciega (1971), fruit del seu viatge a Espanya i a València el 1969, la societat valenciana atrapada en el franquisme -provinciana, limitada, lamentable- no va ser capaç de valorar com calia. (Diu Max Aub: “Es una mujer hermosa, abierta y bastante secreta. Pero ante todo es un poeta... el mejor de Valencia. No parecen hacerle gran caso... ¿Desde cuándo no han tenido en Valencia un poeta de este aliento?”)  Ella era autèntica i diferent, molt diferent. Un factor pertorbador, com a dona i com a escriptora.

Tanmateix, el fet literari i cultural cabdal que cal remarcar ara és la relativa qualitat poètica d’Albi a la seua manera, anacrònica o no. I el fet humà (i al capdavall polític) que, tot i les diferències i les bifurcacions, o les misèries humanes, les confluències i el diàleg eren possibles. No es pot dir el mateix en tots els casos. I algun dia caldrà fer la història d’unes relacions més àmplies, enllà de les personals, que han marcat l’avatar col·lectiu al llarg de les darreres dècades, i encara ara. Ara bé, l’aire del temps és important. Ens parla d’una època en què al litoral sud de València només hi havia dunes i l’Hotel Recatí. I en què Dénia i Xàbia eren paisatges verges. I ens recorda la cançó de Lluís Miquel: “Entre Altea i Calp”, promesa de tantes coses. La Marina Alta i Baixa eren el paradís, i es pot sospitar que no n’hi ha cap altre. Això potser explica la poesia d’Albi. Caldria comprovar-ho, també.

Pensem per comparació. Ben sovint. ¿Ens impedeix això captar les innovacions del temps? Quan els bolxevics interpretaven la seua revolució, recorrien als models anteriors lligats a la Revolució francesa del 1789. I així, parlaven de “termidor”, de “bonapartisme”, etc. Al seu torn, els revolucionaris francesos miraven cap a l’antiga Roma. Comparar ajuda, però de vegades també despista.

¿Com s’ha d’interpretar l’episodi Trump, que ara bat el ple aparentment sense controls ni contrapesos? Els paral·lelismes històrics amb l’Alemanya nazi són esclatants. No definitius, però esclatants. Trump invoca els interessos nacionals expansius sense restriccions, el greuge històric, l’amenaça exterior. Fer de nou gran Amèrica! Si això implica destrossar l’ordre mundial i el dret internacional establert, endavant. Alhora, ha identificat l’enemic intern, el boc expiatori, el cap de turc, que són en el seu cas els immigrants de color. Tot això ja ho havia fet Hitler, que reclamava els drets històrics d’Alemanya després de l’humiliant Tractat de Versalles del 1919, l’expansió d’Alemanya cap a l’Est (fer de nou gran Alemanya) i promovia l’extirpació -Ausrottung- dels suposats enemics interiors, fantasmagòricament definits, els jueus. El resultat de tot això és ben conegut: seixanta milions de morts, la destrucció d’Alemanya, el naufragi d’Europa. La fi de tot un món.

Ara és el segle XXI, però pots rebre d’amics nord-americans missatges angoixats del tipus “El nostre país està en mans de gàngsters”. També podrien semblar gàngsters els nazis primerencs, que assaltaven, apallissaven, mentien, s’imposaven i mataven molt més enllà de l’estat de dret. Trump ha instituït la milícia para-policial (els ICE) que a Alemanya foren els Freikorps o les Sturm-Abteilung (SA). Els paral·lelismes són esclatants, però no definitius. El cas és que avui -signe del temps- podem contemplar en viu i en directe, a través dels mòbils, les seues malvestats, arbitrarietats, violència i assassinats.

Una vegada s’ha desacreditat la democràcia, l’estat de dret, la pau civil, el diàleg i la tolerància, la veritat contrastada,  tot esdevé possible. Fins i tot probable: la caça a l’home, la detenció arbitrària, la violència injustificada i il·legal, la tortura. La des-civilització de la humanitat, a tot drap.

Estats Units havia promogut o tolerat coses semblants a la perifèria dominada, de Xile a on vulgueu. Però havien mantingut la realitat o el miratge de les bones maneres liberals i democràtiques al seu si, basades en la primacia o l’imperi de la llei, uns jutges independents, un sistema penal eficient, i controls i contrapesos inscrits en la Constitució. La democràcia a Amèrica, contradictòria, sí, però ADN d’una societat, d’un país, d’una cultura política.

Ara tot això ha entrat en crisi. Poca broma. Estats Units fou clau -entre 1941 i 1945- per a guanyar la partida al més terrible dels totalitarismes racials i demoníacs del segle XX; el règim nacional-socialista alemany encapçalat per l’austríac Adolf Hitler, que alguns consideraven un “boig”. Tenia molt seguidors, tota aquella massa de gent frustrada i subjectivament humiliada tant pel resultat de la Primera Guerra Mundial com pel desenvolupament agressiu del capitalisme als anys trenta del segle XX, que concentrava el poder econòmic en poques mans, alhora que desnonava la petita burgesia (llauradors, comerciants, artesans, etc.). La solució -demencial- era aixafar l’enemic intern designat, els jueus, i expandir-se cap enfora, en una cursa esbojarrada i genocida cap a l’Est d’Europa (Polònia, Txèquia, Ucraïna, Rússia). Però tot i això, Hitler no hauria pogut fer absolutament res (va guanyar eleccions, però mai de manera determinant) sense dos suports cabdals: les forces conservadores tradicionals -com si diguérem, per entendre’ns, el PP a Espanya- que el nomenaren canceller el 1933 en un govern de coalició. I sobretot els poders econòmics, els grans industrials alemanys, la gran empresa, que pensaven que farien enormes guanys amb Hitler i els nacional-socialistes. Es varen equivocar de cap a cap, catastròficament.

Ara el gran país democràtic, bressol de la llibertat i de la cultura cívica occidental, està en mans d’un aprenent de bruixot que guarda moltes semblances amb un passat funest al qual els mateixos Estats Units s’hi varen enfrontar i vèncer. Sembla un malson, una distòpia, una altra “volta de rosca”... Però és tot veritat i realitat. I ens hi hem d’enfrontar sòbriament, en connexió amb Europa i amb la gran majoria democràtica nord-americana que es desvetlla i es mobilitza. Hi ha marge per a l’esperança.

A València ens planyem aquests dies perquè s’ha consumat el tancament anunciat de Llibreria Auca, que havia funcionat durant anys a la Plaça de la Mercè (i abans a la plaça de Lope de Vega), al cor de la ciutat. Entenem, per descomptat, les raons del propietari i llibreter -tan savi, discret i competent en el seu terreny-, Robert Pérez, però no ens en sabem avenir. Quan tanca una llibreria s’enfosqueix una mica el (nostre) món.

Auca era -costa d’emprar el temps passat- una llibreria de vell, tot i que a bastament singular: neta i endreçada, ben organitzada, per seccions identificables i ben ordenades. Un pou aparentment sense fons de llibres antics o més nous, però de segona mà, en un local ampli que, a més, tenia rebotiga i soterrani. Un soterrani ple de prestatgeries altes curulles de llibres, milers de llibres: una mena de coves d’Ali Babà bibliogràfiques. Hi trobaves de tot, autèntiques joies, imants per a la curiositat lectora. Llibres inesperats o desconeguts o perduts de vista, però d’aquells que exciten la imaginació lectora, lectures pendents o ajornades o bé descobertes sorprenents. Les llibreries de vell prolonguen la vida dels llibres, els donen una segona o tercera vida, relativitzen la caducitat anunciada, permeten superar els terminis de vigència i demostrar en molts casos -encara que depèn molt- qualitats perennes.

El món immens de les llibreries, descrit amb desimboltura i gràcia per Jordi Carrión al seu assaig Llibreries (Navona, 2019), que és una mena de bíblia sobre el tema, sempre dona sorpreses. És el seu tret distintiu, la millor qualitat. Plenes d’històries, agents culturals insubstituïbles, les llibreries, en qualsevol de les variants possibles, són indestriables de les ciutats que les acullen, i diuen molt sobre elles. Una ciutat sense llibreries seria, d’entrada, una mica trista (plutôt triste), com un sopar sense vi (que va dir una vegada, inspirat, el president Emmanuel Macron). A França fins i tot en ciutats menudes hi trobareu llibreries ben assortides.

Les llibreries de vell són una variant d’aquest territori immens, i fan el seu paper. Auca, per a mi i per a molts altres clients, era un lloc de parada obligada. Darrerament, en el procés de tancament, havia fet ofertes irresistibles, descomptes substanciosos. La llei de l’oferta i la demanda (em ve ara al cap la corba corresponent) va funcionar: l’elasticitat/preu de la demanda de llibres és molt alta i les existències van anar minvant d’un dia per l’altre. Fa ja molt de temps vaig poder observar el mateix fenomen quan es va liquidar, als anys setanta del segle passat, la Llibreria Lauria, que havia muntat mon pare (Jacobo Muñoz Soler). Observar la desaparició d’una llibreria -una finestra oberta al món- no és gens agradable o estimulant. Però què hi farem. Robert s’havia de jubilar. El meu pare també i cap dels meus germans i germanes volia o podia assumir aquella llibreria del centre de València, tan important en la seua època. Jo tampoc, evidentment. Tenia altres projectes i interessos.

Només a tall d’exemple indicatiu faré esment d’alguns dels llibres que vaig poder “salvar” del naufragi d’Auca en el darrer moment. També del naufragi de la Llibreria Lauria, en condicions molt diferents, vaig salvar o recuperar alguns llibres especialment valuosos. Els més importants, sens dubte, els 9 volums de les Obras y Correspondencia de l’economista David Ricardo, a cura de Piero Sraffa, amb la col·laboració de Maurice Dobb, traduïts a l’editorial Fondo de Cultura Económica de Mèxic (1959-1965): un veritable monument editorial... Jo estudiava llavors Ciències Econòmiques i Ricardo i Sraffa eren uns hits, en les classes d’Ernest Lluch. Ara bé, prèviament a Barcelona, amb Alfons Barceló, i després a València vaig assistir a seminaris molt concentrats sobre El Capital, de Marx, que s’inspirava  en David Ricardo per superar-lo hegelianament... Temps era temps!

El cas és que aquests dies he pogut aconseguir a un preu assequible alguns llibres vells tan interessants, per diversos conceptes, com La filosofia en el mundo de hoy (Revista de Occidente, 1963) de Josep Ferrater Mora, un pensador una mica desdibuixat però fonamental, de qui el malaguanyat Josep Maria Terricabras, que se’n considerava deixeble o seguidor, estava fent una biografia quan el va sorprendre la mort. Hauria sigut una obra del màxim interès. Del mateix autor vaig trobar un altre títol inesperat: Variaciones sobre el espíritu (Editorial Sudamericana, 1945). Ferrater Mora tenia una obra prèvia a la guerra civil que quedà en penombra, i després a l’exili es va fer famós amb el seu impressionant Diccionario de filosofia, que justament va “revisar, augmentar i actualitzar” Terricabras el 1994. La història d’aquest Diccionario, la primera edició del qual en un sol volum es publicà el 1941, resulta apassionant. En l’edició de 1979, encara de la mà de Ferrater, ocupava ja quatre volums. Com a filòsof, Ferrater Mora conreava una mena d’antropologia filosòfica, un punt especulativa, que després actualitzaria (tingué una època molt anglosaxona), però el seu fort era la capacitat de síntesi de problemàtiques i autors. Va publicar per exemple, obres sobre Unamuno i Ortega.

Més troballes: a banda d’una edició facsímil de la revista El Gallo Crisis (Oriola, 1934-1935) -de Ramón Sijé i amb la col·laboració del jove Miguel Hernández- i d’alguns números solts de Ruedo Ibérico, entre els quals el 25, on hi ha una recensió lleugerament crítica de Nosaltres els valencians a càrrec de “Juan Ferrer” (sembla que era el pseudònim emprat per Vicent Álvarez), hi vaig trobar altres títols que donarien per a comentaris extensos. Com ara En torno al casticismo de Italia (Caro Raggio, s.d.) de Curzio Malaparte, pròleg i traducció d’Ernesto Giménez Caballero -el proto-feixista espanyol-, un volum anterior a 1936. Curzio Malaparte (La pell, Tècnica del colp d’Estat, etc.), feixista emboscat, encara fascina i despista (ara s’ha publicat La pell en català i hi ha que s’hi ha deixat enganyar)... O bé l’assaig André Gide (Sur, 1956), d’Enid Starkie, un assaig curiós aparegut a la mítica editorial de Victoria Ocampo. També llibres de dos intel·lectuals i assagistes espanyols també en la penombra, injustament oblidats: Segundo Serrano Poncela i Fernando Vela, el col·laborador d’Ortega i factor actiu de la Revista de Occidente.

O finalment per no allargar-me (perquè el recompte no és exhaustiu: no podria ser-ho) un volum l’existència del qual desconeixia totlament: Imagen de Alicante, de Josevicente Mateo (Rema Ediciones, Alacant, 1967), un aplec de mirades literàries a les comarques del sud que puc imaginar que voldria completar o respondre a la visió d’aquelles terres presentada a El País Valenciano (1962), de Joan Fuster. O bé aportar una visió diferent d’aquell “Microscosmos llamado provincia”, per dir-ho amb l’autor. Josevicente Mateo, un personatge avui bastant oblidat: escriptor, opinador, senador pel PCPV (“no soy comunista, estoy comunista”), autor d’una guia de Múrcia en la mateixa col·lecció que la de Fuster a l’editorial Destino, i del polèmic, en el seu temps, Alacant a part. Cada un d’aquests llibres és un món en si mateix i remet a èpoques i temàtiques passades, però d’alguna manera amb reverberacions presents. Perquè res no desapareix del tot i el present es connecta a través de mil fils invisible amb el passat. Els llibres, vells o nous, ens ho recorden tothora.

Coses així es podien trobar a la llibreria Auca. Moltes més, per descomptat, moltíssimes, de diversos gèneres, autors i èpoques. Incloent-hi un fons ben nodrit de temes valencians, llengua, cultura i història, on trobaves veritables tresors.Enyorarem aquesta llibreria benemèrita i la conversa sempre amable i educada amb el seu responsable i esperit rector, Robert Pérez, que ha fet una gran feina al llarg dels anys.

Entre parèntesi diria que els fills dissidents -o rebels- de les nissagues burgeses han donat un gran rendiment cultural i literari. De Thomas Mann a Juan Gil Albert o Santiago Rusiñol. Encara es dona aquesta circumstància? O el retorn a l’ordre de les escoles de negocis i les universitats privades, de l’Opus o l’ACNP o coses encara pitjors, han acabat amb tot això? Seria una llàstima. La nissaga d’Ignacio Carrión, lligada als Hernández Lázaro -propietaris rurals reconvertits en grans accionistes del Banc de València i el Central- era conspícua. Molt conspícua. Als seus diaris -vegeu La hierba crece despacio (2007)- dona moltes pistes, en bona part esfereïdores. Però poca gent se n’assabentà. Ignacio Carrión havia nascut el 1938 a San Sebastián (Donosti), en plena guerra civil. El seus pares havien fugit de la zona roja...

El cas és que de vegades les afirmacions desconcertants cal pair-les, perquè no són evidents d’entrada, en funció d’un cert tipus de formació. Però ell tenia raó, en algun sentit. O fins a cert punt. Argumentava, era convicent i posava exemples, com el de l’escriptor xilè José Donoso -figura lateral del boom- i la seua enrevessada i per això interessant trajectòria i circumstància familiar. Les biografies d’escriptors desvelen claus de l’ambient, l’entorn i l’època, però sovint també motius psicològics i experiències personals que il·luminen no tan sols el sentit d’una obra, o una peripècia singular, sinó aspectes no sempre atesos de la condició humana.

Mirant enrere, em fa l’efecte que Ignacio Carrión tenia un punt de raó. Sovint la vida de l’escriptor o escriptora té més interès -molt més- que no una obra esforçada que aviat restarà superada estèticament o esgotada pel pas del temps. Quantes obres d’autors del cànon no són literalment il·legibles avui! O bé pensem en aquells autores o autors secundaris -per exemple del naturalisme o del realisme social- que no aguanten l’erosió del temps, i que llegits avui provoquen un badall inevitable... És clar que això fa pensar -a sensu contrario- en el misteri de les obres intemporals, aquelles que s’aixequen majestuoses per damunt del temps i les tendències estètiques i fan valdre el seu poder d’irradiació.

En tot cas, la lluita per escriure i esdevenir un escriptor o escriptora reconegut contra tots els obstacles imaginables del temps i de la vida... això sí que té gran interès, humà, psicològic i -permeteu-m’ho- també sociològic o històric. No tan sols la lluita per fer-se present en el món procel·lós de la literatura i la lletra impresa, sinó per surar i viure després enmig de les desgràcies i les dificultats, sobretot les econòmiques o humanes en general a mesura que passa el temps. Una dimensió que, si som seriosos, va molt més enllà del morbo o la xafarderia pòstuma, propensions molt esteses però ridícules, pròpies de la indigència intel·lectual consuetudinària.

Pense ara en l’Azorín que viatja a Madrid, després d’haver estudiat a València, deixant enrere Monòver, decidit a fer-se escriptor. Un “provincià” que no tenia ni un pèl de babau, i que també tenia un ull posat a Barcelona, on va col·laborar molt de temps a La Vanguardia i que explica al llibre Madrid no la ciutat, sinó la seua peripècia personal. Entre la vida i els llibres triava sempre el seu ego. Conegut a bastament per estar sempre “amb la situació”, fos la que fos, i que acabà fent grans elogis de Franco. O en un Max Aub, valencià nominal però modernista castellà i europeu, que va donar tot el que tenia a dins -una experiència vital densa i traumàtica i un humor corrosiu- a Mèxic. O Josep Pla, el gran autor català contra tot pronòstic, periodista però molt més que això, hereu gravat, escriptor vocacional que sovint no sabia com “parar casa”, i que va lluitar tota la vida per aconseguir-ho, de vegades fent tractes indecorosos. O Mercè Rodoreda i la seua trajectòria tan intensa d’amors i desamors, que traduïa el dolor i el goig de la vida en literatura. O Victor Català (Caterina Albert) i la seua atracció fatal pel costat fosc de la vida, que ara surt a la llum gràcies a una nova generació d’investigadores. O Carmelina Sánchez Cutillas, l’enyor de la infantesa mitificada, amb la seua doble vida d’esposa burgesa convencional, mare de família, i escriptora vocacional. O Maria Beneyto, un cas extraordinari, de vida personal en la penombra, que potser explicaria moltes claus de la seua obra i que, n’estic convençut, seria tan interessant o més que algunes exhumacions d’obres datades. Però no n’estic segur: Maria Beneyto em fa tota la impressió que fou una gran escriptora, una escriptora de debò, realitzada en part o no. Una bèstia literària, pura sensibilitat, tremolor i percepció, capaç de posar la vida en joc. Igual, en certa manera, com en el ram de la pintura ho va ser Jacinta Gil, una artista poderosa, militant comunista clandestina i dona lliure. Vides altament vulnerables, i vulnerades.

Maria Beneyto era filla de perdedors de la guerra -com ha explicat amb detall Carme Manuel al seu imprescindible article publicat a la Revista Valenciana de Filologia, una aportació il·luminadora sobre memòria traumàtica i ocultació del passat. Era una lluitadora increïble per la supervivència, enmig de totes les desfetes i amb el cap ben alt, escriptora per damunt de tot -poeta i narradora-, capaç d’assumir en un moment donat el valencià, el català, com a llengua literària, quan tot jugava a la contra. Una decisió que emociona encara. Amiga de Xavier i Vicent Casp, de Joan Fuster, de Josep Albi, de Manuel Sanchis Guarner... Amiga de tots el qui representaven cultura valenciana seriosa -no artificial o confiscada- en un moment trist, però alhora prometedor de cara al futur.

És difícil imaginar què devia ser viure al carrer de Moret de València -a l’extrem nord del Barri del Carme, a prop de Blanqueries i de les Torres dels Serrans- sense res, filla d’un roig... En la intempèrie. Desheretades de la vida, ella i sa mare. I tanmateix, reeixir com a autora reconeguda en els estrets cercles literaris dels anys cinquanta del segle XX. Un gran assoliment. Perquè fou reconeguda com a poeta en castellà (present en l’antologia tan influent de Josep Maria Castellet, el críic literari per excel·lència d’aquell temps, Veinticinco años de poesia española (Seix Barral). Després la seua poesia fou recollida en un volum de Plaza y Janés. És a dir, fou reconeguda a Barcelona. I alhora ben acollida en l’ambient literari valencià o valencianista en expansió: premi València de literatura el 1953, publicació de La dona forta a l’editorial de Joan Senent, i del volum La gent que viu al món a L’Estel, de la mà de Sanchis Guarner, entre altres presències i reverberacions, com la coneguda celebració del seu tremp poètic per Max Aub -ben conegut per la seua mala gaita (i la seua gran lucidesa)- a La gallina ciega. Teniu una gran poeta i no us n’assabenteu!, venia a dir, admonitori com era.

 I tanmateix, un vel de foscor es va estendre sobre la seua obra i la seua personalitat a patir dels anys setanta, que no es pot atribuir tan sols a les limitacions d’un panorama literari local secularment esquifit i mesquí. Un vel que sortosament s’ha esgarrat, gràcies especialment a Carme Manuel i a Rosa Maria Rodríguez Magda (editora de la novel·la pòstuma Invasión, a Drassana, i del poemari Itinerario, a Renacimiento, on aixeca a la Introducció una part del vel, sembla...). També a Josep Ballester, que havia dedicat tanta atenció al llarg del temps a la nostra autora. Maria Beneyto és presència viva i la commemoració de l’Any Maria Beneyto durant 2025, amb el devessall de títols que ha suscitat, ho ha posat clarament de manifest.

Tampoc s’equivoquen mai -diuen- els suposats súper-homes, els grans líders, els dictadors, autòcrates o aspirants, els oligarques i els grans executius, que de vegades es consideren semi-déus. És fals: s’equivoquen, i els seus errors poden costar milions de vides, com ens ensenya la història (i el present).

En l’escriptura -aquesta pràctica humana ancestral, inventada, sembla, pels sumeris- i en l’edició dels textos resultants, s’escolen errors i errades, ara i adés. ¿Qui no n’ha fet o no els ha observat? Tothom s’equivoca en algun moment o en alguna circumstància. En el procés d’edició, concretament, hi tenen un paper molt destacat uns personatges singulars -alguns, llegendaris- que són els correctors. Són els qui s’encarreguen de la revisió i la correcció dels textos, orto-tipogràfica i d’estil. Perquè hi ha autors que dominen la seua matèria primera, el llenguatge i la llengua en què escriuen, i que produeixen textos d’enorme pulcritud, llestos per a impremta. Però n’hi ha d’altres que no, que són descurats i embullats o que fan faltes d’ortografia. Sempre m’ha intrigat el cas dels grans escriptors que no saben escriure (correctament, si més no). Sort dels correctors, que tot -o gairebé- ho veuen i esmenen. Sembla que Vicent Blasco Ibáñez tenia un secretari particular molt competent en gramàtica castellana i l’Obra Completa de Josep Pla deu molt a correctors mítics com el senyor Bardagí.

Tot llegint, m’he trobat recentment, ací i allà, amb algunes errades curioses, fins i tot divertides en algun cas. Totes disculpables i susceptibles d’esmena. Menors, diria. No són d’aquelles greus que fan malbé un text o que el lector mateix no podria subsanar pel seu compte en el procés d’intel·lecció de l’escrit. Així, al llibre de Richard Overy Sangre y ruinas. La gran guerra imperial, 1931-1945 (Tusquets, 2024), que és juntament amb Tierra quemada. Una historia global de la Segunda Guerra Mundial (Galaxia Gutenberg, 2025), de Paul Thomas Chamberlin, una obra fonamental, cabdal, per a entendre d’on venim (i on podríem tornar), s’hi pot llegir, a la pàg. 75: “La idea de conseguir territorio adicional gobernado o dominado por un pueblo definido en términos de su homogeneidad racional y su superioridad cultural se consideraba una compensación por los ‘sacrificios pesados y sangrientos’ de la guerra, en palabras de Haushofer.”  De seguida ve el dubte: aquesta homogeneïtat “racional” a què suposadament es referia Klaus Haushofer -pare amb Friedrich Ratzel de la “geopolítica” germànica, que reivindicava Lebensraum per als alemanys-, no serà per ventura homogeneïtat racial? Sembla més coherent i ajustat al deliri d’aquella disciplina que conegué tant d’èxit en les dècades de 1920 i 1930 a Alemanya i que inspirà la política d’agressió i genocidi nazi a partir de 1933 i fins el 1945, en un crescendo que tingué com a fites 1935 (lleis antisemites de Nuremberg), 1936 (intervenció a favor de Franco en la guerra civil espanyola), 1938 (annexió d’Àustria, agressió a Txecoslovàquia) i 1939 (agressió a Polònia, començament de la guerra mundial). El llibre de Richard Overy, molt recomanable, il·lumina el rerefons històric que feu possible l’agressió i el genocidi, en el context de la rivalitat entre imperis establerts i imperis emergents i la destrucció d’un ordre internacional. Afegeix molta complexitat -analítica i alhora factual- al relat convencional i suscita paral·lels inquietants. Perquè també ara observem aquest tipus de rivalitat i la destrucció d’un ordre internacional. No em resistiré a reproduir una citació de passada: “En 1939, Leonard Woolf publicà Barbarians at the Gate amb la intenció d’advertir als seus compatriotes de la fragilitat d’un món modern que donaven per descomptat”. Una sensació semblant s’escampa a hores d’ara.

De vegades en l’experiència lectora et quedes parat, alguna cosa grinyola. Així, en una crònica periodística de Xavi Ayén (publicada a La Vanguardia sobre la recent Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, on tingué presència destacada la cultura catalana) es podia llegir que un avi de Marisol Schulz, la directora general de la FIL, havia sigut d’Esquerra Unida (!). A veure: una mica de context per tal d’evitar anacronismes onírics. Marisol Schulz Manaut té orígens valencians per part de mare, a sa casa la mare i l’àvia parlaven valencià, cosa que li permeté connectar fàcilment amb la cultura catalana, quan es traslladà a viure a Barcelona durant un temps. Els Manaut eren republicans d’esquerres de València. El seu avi seria, en tot cas, d’Izquierda Republicana, el partit d’Azaña, que tingué molta irradiació entre els republicans valencians després de la defecció del blasquisme cap a la dreta. Durant la República no existia cap “Esquerra Unida”, que es va fundar als anys vuitanta del segle XX. El germà de l’avi de Marisol Schulz fou el reconegut artista valencià Josep Manaut, home d’esquerres, que romangué a Espanya després de la guerra, fou processat i passà anys a les presons franquistes. Concretament, en la crònica, es diu, en paraules de Marisol Schulz: “Mi familia era muy intelectual y artística, procedían de una cierta ‘aristocracia’ cultural valenciana. Mi bisabuelo, José Manaut Nogués, era el mejor amigo del escritor Vicente Blasco Ibáñez, y del pintor Sorolla. Fue periodista, fundador de un periódico en Valencia, decano del Colegio de Abogados, escritor y crítico de arte, muy inquieto, muy republicano, muy activo políticamente. Mi tío abuelo pintor fue discípulo de Sorolla y hoy en Valencia le han dedicado el Museo Manaut. Mi abuelo, escultor, estudió con Benlliure, era de Esquerra Unida, como abogado fue el que firmó el primer divorcio en Valencia e instauró la primera escuela mixta. Obviamente, cuando entra el franquismo, es sentenciado a muerte, tiene que salir huyendo... y ya no regresó”. Una història realment interessant, que fa pensar entre altres coses en l’escassa consciència pública que hi ha a València d’un passat no tan llunyà, i com de nefast és aquest fet que esborra referents. Els republicans burgesos com Manaut, Joan B. Peset, Eliseu Gómez Serrano i tants altres més foren objectiu declarats de la repressió franquista (presons, depuracions, afusellaments), juntament amb obrers i llauradors. L’error -de qui siga- és d’aquells que no tenen gaire importància i el lector subsana fàcilment. 

Finalment, un detall que em sembla producte d’una confusió, d’altra banda bastant estesa. En un llibre recent, i molt bo, d’una coneguda escriptora que trepitja amb èxit el terreny sempre esvarós de l’autobiografia, es diu en un moment donat: “L’autoodi -concepte de la sociolingüística…”. Jo diria que l’autoodi és, més bé, un concepte de la psicologia social manllevat per la sociolingüística, que és una disciplina posterior. De fet, un dels pares fundadors de la psicologia social, Kurt Lewin, explicava en un article del 1941 que vàrem traduir a L’Espill 11 (2002) la història i el context del concepte d’autoodi aplicat als jueus. L’article es titulava “Els jueus i l’autoodi” i esmenta un llibre del 1930 sobre la qüestió, a més d’elaborar en profunditat la idea de l’autoodi com a fenomen social. Un article molt recomanable, que no perd vigència. 

No cal posar-se especialment “perepunyetes” amb les errades o les confusions. Tothom en fa, i jo també per descomptat. Si no són massa greus es pot pensar que són auto-correctores i que el lector salvarà el lapsus. En casos més greus fan mal als ulls, evidentment, i caldria -en la mesura del possible- evitar-les o esmenar-les, arribat el cas. Per això es va inventar també la “fe d’errades”.  Però no sempre es pot. 

Pel que fa als oblits -un altre capítol-, hi hauria molt a dir: voluntaris, involuntaris, ambientals, culpables, disculpables, imperdonables…Tot un ventall de casos i situacions que remeten a la dialèctica gens simple del record i l’oblit, de la memòria i l’amnèsia, dels lapsus i les elusions. El rigor exigible demana no caure en omissions ni en oblits quan no toca, cosa d’altra banda no sempre a l’abast. L’oblit en general i els oblits concrets en particular són tot un món, en el qual caldria aprofundir. Abans de perdre la memòria, és clar.

M’agrada infinitament aquesta manera de treballar i d’enfocar la diversitat cultural, que té com a punt de partida el rerefons i els orígens -sense renunciar-hi ni un bri, ans al contrari- i com a punt focal de futur la inserció en un projecte compartit, de tots, fidel a la terra que també a tots ens acull, i que té com a element cabdal la llengua catalana (en totes les seues variants, que tampoc en són tantes, ni és per a tant). La llengua, la història, una problemàtica concreta, la terra i la gent, tot plegat una realitat cada vegada més diversa -una diversitat enriquidora- que cal assumir com pertoca en un món de nacions.

Al País Valencià ha començat a caminar també un nou projecte: l’editorial Rebel. Fins ara ha publicat dos llibres: un de Ricard Chulià Peris, En defensa de València. Toponímia i dominació nacional, i un altre d’Aitana Alfonso, L’espurna i la flama. Què es pot pensar davant una iniciativa com aquesta? Que molt bé, i endavant. Tots els dies ix el sol. Les generacions es succeeixen. Els fills trenquen amb els pares. O els superen... Els grups generacionals s’expressen -s’han d’expressar!- amb actes, modes, manifestos, gestualitat, moviments i innovacions en tots els àmbits. Fins ara -segle XX i inicis del XXI- també amb el llançament de revistes o editorials. La cosa donaria per a molt, i ho deixarem ací. És una bona notícia, en tot cas: un símptoma de vitalitat. Però diguem-ho clar d’entrada: una cosa és l’expressió generacional, que respon a situacions i vivències noves, i una altra la continuïtat empresarial i la pervivència d’una iniciativa generosa i valenta. Fundar una nova editorial és relativament fàcil. Ja és més difícil garantir-ne la continuïtat a mitjà i llarg termini.

El primer dels títols de Rebel, dins la col·lecció “Arguments”, és En defensa de València. Toponímia i dominació nacional, una apologia raonada del nom correcte del capi i casal davant l’enèsima i malaurada maniobra de distracció a càrrec de la dreta extrema i dels seus adlàters i servidors o chiens de garde. València rima amb resistència. També amb paciència... Ricard Chulià -llicenciat en Filologia Catalana i màster en Anàlisi Política, a més d’inspirador de l’editorial- explica amb claredat el sense sentit -o el sentit profund, bàsicament aberrant- de la iniciativa reaccionària de treure l’accent a València i referma les raons filològiques i polítiques molt convincents per les quals València sempre durà accent obert. Un llibre esclaridor.

El segon títol publicat, dins la col·lecció “La fera ferotge”, és L’espurna i la flama, d’Aitana Alfonso, una aproximació sociològica a la música en valencià, un dels fenòmens culturals més importants del País Valencià -els seus protagonistes, context, públic i evolució-, d’allò més interessant. Amb capítols inicials com “La música com a fenomen social” i “Una mirada sociològica a la música”, el llibre és com un gran reportatge informat i rigorós sobre la música i els músics valencians, a partir d’Al vent i Raimon i el Tio Canya d’All Tall, passant per Obrint Pas, fins arribar al panorama actual, atapeït i dinàmic, ple de veus solistes i de grups en evolució, que congreguen multituds i conformen la banda sonora d’un present bategant que reivindica i resisteix, però que també té vivències i emocions més íntimes, que reflecteix i elabora la música en valencià. Amb pròleg de Rafa Xambó -sociòleg i músic ell mateix de llarga trajectòria- i fotografies de Julio Cebolla, aquest és un llibre acurat i documental, però molt àgil i llegidor, amb entrevistes, opinions, índex onomàstic, il·lustracions (fotografies de qualitat) i bibliografia. Necessari -imprescindible, diria- per a qualsevol que s’interesse per l’escena musical valenciana, un dels fenòmens més esperançadors i innovadors protagonitzat per les successives generacions que s’hi han implicat. Avui, amb veus com La Maria, La Xica, Tesa, Sandra Monfort, Clara Andrés, els Zoo, Botifarra, Borja Penalba, Tomàs de los Santos, Mireia Vives, el grup Patraix, Noèlia Llorens, Xavi Sarrià, Pau Alabajos i tantes i tants altres més, la continuïtat expansiva - i millorada- està més que garantida.

Comença bé, l’editorial Rebel. Amb dos títols substancials. Té la seu a Torrent, la urbs de l’Horta Sud, i un aire molt jove. Ricard Chulià (Torrent, 1983) és autor d’alguns llibres considerables publicats a l’editorial Afers, com País Valencià, eixida d’emergència (2024), una veu original que s’ha incorporat fa ja temps a la tasca de pensar el País amb voluntat de transformar-lo. Aitana Alfonso, per la seua banda, va nàixer a València el 2001, ha estudiat Sociologia i Ciència Política a la Universitat de València i coneix a fons la problemàtica que aborda. Trobe que són exponents d’unes generacions amb un nivell alt de formació que sense dubte aportaran molt a la nostra cultura. Benvinguts tots dos i benvingut aquest nou projecte editorial.

Montaigne trobava en les diferents disciplines del seu temps “material per als seus pensaments”. Pouava a més, potser sobretot, de la saviesa antiga. Però per damunt de tot, de l’ús de de la recta raó, de la serenitat d’una mirada racional al món que l’envoltava, del qual havia tingut una experiència considerable -fou soldat, viatger, alcalde de la seua ciutat de Bordeus-, enmig del trasbals d’una segona meitat del segle XVI realment esclatant a França, farcida de conflictes de religió, guerres i commocions polítiques. Montaigne contemplava el seu voltant, però arrecerat en la seua torre, ell que podia, on es tancava a llegir i a escriure, a pensar.

D’altra banda, ¿a qui s’adreçava amb els seus escrits? “Escrivia per a un grup que no semblava existir”. No escrivia per a la cort ni per al poble (hipòtesi extravagant al segle XVI), ni per a cap grup confessional o de creences concret. Escrivia per al públic culte general. Auerbach ho assenyala amb precisió: “Montaigne s’adreçava a una nova comunitat i en fer-ho la va crear; en el seu llibre es va demostrar per primera vegada que existia.” Perquè no escrivia consells per al bon govern del sobirà, ni disquisicions metafísiques, ni arravataments místics, ni obres pietoses adreçades a la cristiandat, ni tractats històrics o erudits. Era tota una altra cosa, molt moderna. Inaugural.

No pot estranyar que haja suscitat fascinació en tants autors que han esmerçat esforços a destil·lar o identificar l’originalitat i la novetat de la mirada moderna sobre el món. La que va contribuir, en relació dialèctica amb les transformacions materials, a configurar una nova civilització en la qual el progrés i la llibertat han estat alguna cosa més que paraules. I que ara, diguem-ho de passada, es troba directament amenaçada.

No por estranyar, doncs, que pensadors o autors tan diferents com el mateix Erich Auerbach, Stefan Zweig, Max Horkheimer o Joan Fuster li hagen dedicat pàgines memorables. Recordem també l’atracció que ha exercit sobre escriptors com Josep Pla -que el llegia i rellegia- o, recentment, Joan Garí, entre altres. (Garí n’és tan entusiasta que viatjà a Saint Michel de Montaigne, al Perigord, per tal de copsar en viu i en directe els escenaris de l’assagista, els vestigis i la famosa torre i conèixer els seus propietaris actuals, i en va donar notícia al llibre L’única passió noble, Onada, 2016, on no s’esplaia només sobre el pare de l’assaig.) Montaigne, l’esperit lliure que aplica la recta raó, el judici personal, a la ponderació de les palpitacions del temps, i a les passions humanes de sempre, més enllà de dogmes i ortodòxies, ha estat durant molt de temps un far del pensament. També un referent per a la autoimatge dels intel·lectuals posteriors. Alguns dels quals s’hi han emmirallat, i fins i tot obsessionat.

Tenim la fortuna de comptar amb la traducció íntegra de l’obra de Montaigne a la nostra llengua, en versions fidels i d’enorme pulcritud, treballades i anotades.Vicent Alonso -poeta, assagista i dietarista-, com es recordarà, havia publicat a l’editorial Proa els Assaigs en tres volums (2006, 2007, 2008), que després tingueren una nova edició el 2012. Uns quants anys enrere -el 1992- havia tret una selecció d’assaigs de Montaigne a la col·lecció de clàssics que dirigia l’enyorat Vicent Raga a l’editorial Albatros, de València, amb unes notes preliminars de Joan Fuster. Ara publica a l’editorial Adesiara el Diari de viatge, les Cartes i les notes a Ephemeris historica de Beuther. Culmina així una tasca molt meritòria: traduir “tot Montaigne”. En les seues paraules: “Done així per enllestit un treball -posar Montaigne en el meu català ‘matisadament valencià’- que, a pesar de les dificultats, no ha deixat mai de complaure’m.” Amb la clàusula “matisadament valencià”, que prové si no m’equivoque de Joan F. Mira, fautor de traduccions memorables de monuments de la cultura occidental com l’Odissea o la Divina Comèdia, Vicent Alonso fa referència a determinades tries lingüístiques, amb un resultat esplèndid. No és una qüestió menor, aquesta dels registres o models lingüístics de les traduccions -que no es podria dilucidar sense atendre a la diversitat de situacions i propòsits-, però no és ara l’ocasió d’entrar-hi.

El Diari de viatge recull les anotacions que va fer Michel Eyquem durant el seu llarg viatge d’any i mig a Itàlia, passant per Alemanya i Suïssa. Una lectura amena, curiosa, d’època, situada devers l’any 1580. Les Cartes, una mostra de l’epistolari que ha sobreviscut, ajuden a fer-nos una idea més aproximada de Montaigne i el seu temps, els seus afanys i negocis. L’edició de Vicent Alonso és molt acurada i ve precedida per una Nota preliminar i una Introducció que donen compte tant de la procedència i significació dels textos com de l’origen i el sentit de la llarga dedicació del traductor a l’obra de Montaigne.

No sé si es té consciència del moment tan fecund que viu la traducció de clàssics al català. És un fet que cal celebrar, perquè denota, enmig de les angoixes, la vitalitat d’una cultura. Per a ser una cultura minoritària. fragmentada i sense Estat propi, no està gens malament l’allau de traduccions de clàssics de tots els temps i també d’obres actuals. La traducció d’obres clàssiques té importants precedents, certament, com per exemple la tasca de la Fundació Bernat Metge, o les edicions més recents a les col·leccions “Textos filosòfics” i “Clàssics del pensament modern”. En totes aquestes iniciatives hi han participat sempre traductors i editors valencians. Un bon senyal d’integració assenyada en la cultura compartida, més enllà de les constatacions òbvies.

En aquest terreny, l’editorial Adesiara fa una tasca molt destacada. Són recents els volums de Nietzsche (Crepuscle dels ídols), Pascal (Provincianes) o Rousseau (Els somiejos del passejant solitari), que representen només la punta un iceberg de grans dimensions. L’iceberg i no el Titànic seria la metàfora més ajustada i fidel a la realitat efectiva i profunda d’una cultura que de vegades dubta de les seues possibilitats, però que persevera i es renova. Amb aportacions com aquesta de la traducció integral d’un autor fonamental, inaugural, com Michel de Montaigne anem pel bon camí....

Aquest llibre de Josep Maria Muñoz aporta moltes lectures de la realitat sociopolítica de Catalunya i Espanya. Perquè situa l’argumentació en el fulcre precís. Arrenca de la transició i de l’expectativa d’un encaix plurinacional. Passa després a una interpretació més complexa i matisada del pujolisme. Jordi Pujol, amb resultats electoral discrets, arribà inopinadament a la presidència de la Generalitat en una Catalunya majoritàriament d’esquerres. Consolidà la seua hegemonia i establí una sistemàtica de elacions amb l’Estat central (arrencar competències a canvi de suports parlamentaris) que a la llarga era inviable. A més, tota concessió aconseguida havia de generalitzar-se en un Estat de les autonomies poc propens a les asimetries. La proposta de Pasqual Maragall -un nou Estatut que assentaria la singularitat nacional catalana en el marc d’una reformulació federalitzant de l’statu quo- no va prosperar. Ensopegà amb el mur coriaci ben conegut, en aquest cas en forma d’un Tribunal Constitucional hereu dels nomenaments del PP, que va reduir dràsticament el 2010 l’abast d’un Estatut referendat per la ciutadania de Catalunya i aprovat a les Corts. La decepció va ser fenomenal. Vet ací l’arrencada del “Procés”. Que s’analitza i critica amb precisió en aquest llibre. Fou una època de grans mobilitzacions i manifestacions multitudinàries: una revolta democràtica. Que va acabar com va acabar. L’autor -sense entrar en detalls ni fer sang- apunta a variables com malaptesa, inconsciència o irresponsabilitat: incapacitat de percebre la realitat i la correlació de forces, cosa molt important per a no estavellar-se contra les roques. La nau, òbviament, no arribà a port.

El diagnòstic de la situació després del naufragi és eloqüent: “Havent constatat els límits tant de la construcció autonòmica com del projecte federal, el fracàs estrepitós de l’últim intent, la revolta sobiranista, ha donat lloc a una malenconia que, en principi, trigarà a esvair-se. La derrota de l’independentisme, en què no es pot defugir la responsabilitat pròpia, més enllà de la resposta insensible i repressiva de l’Estat espanyol, ha donat pas a un nou desencís, que ha tingut efectes desestabilitzadors clars”.

En aquest assaig d’interpretació, ben fonamentat en termes històrics i analítics, es presta molta atenció a les raons de la incapacitat d’entendre i assumir la reivindicació pròpiament nacional de Catalunya, que des dels poders mediàtics i també polítics de Madrid (i de les elits de moltes comunitats autònomes) es titlla sempre de cerca de “privilegis”. L’Estat espanyol i els seus principals poders continuen en la dinàmica de construcció d’un estat-nació homogeni de model francès amb Madrid com a gran metròpoli aspiradora de recursos materials i humans i nul·la voluntat d’assumir i articular la pluralitat nacional constitutiva. El nacionalisme espanyolista reactiu es va rearmant d’etnicisme, com es comprova en l’apel·lació als catalans d’origen familiar espanyol per immigració a oposar-se al catalanisme. Apel·len a un xoc d’identitats que, justament, el catalanisme sempre ha volgut evitar a partir de la idea de “un sol poble”. Els capítols dedicats a Madrid i a la singularitat espanyola, i a la deriva d’una part considerable de la intel·lectualitat castellano-espanyola, analitzada, entre altres, a partir de les aportacions d’Ignacio Sánchez Cuenca, són fonamentals. Aquest llibre hauria de ser traduït al castellà i llegit i meditat pels demòcrates sincers d’Espanya endins, incloent-hi molts sectors d’esquerres.

Catalunya, ara, es troba en un impàs, sota els efluvis tranquil·litzadors d’un govern (presidit per Salvador Illa, del PSC) que posa l’accent en la bona gestió i en apaivagar els ànims, en sintonia amb el govern central, ben predisposat, de Pedro Sánchez. Però amb molts poders de l’Estat a l’aguait i enmig d’una ofensiva inclement i cada vegada més agressiva i desestabilitzadora, amb un PP lliurat als designis d’una extrema dreta que es sent crescuda. S’acumulen els materials inflamables. La prova immediata serà la negociació del finançament singular per a Catalunya, que troba obstacles probablement insuperables. La famosa i ridícula “clàusula Camps” de l’Estatut valencià incorpora una suggestió bastant generalitzada.

Mentrestant a Catalunya es descobreixen dures realitats. L’ús social de la llengua recula i creix l’angoixa pel seu futur. Un model econòmic d’èxit (en termes convencionals, és clar) atrau un gran volum d’immigració, que canvia dades clau del problema i, a més, pressiona sobre l’oferta de serveis públics. En poc temps Catalunya ha passat de sis a vuit milions d’habitants. L’ensenyament públic, la sanitat pública, el parc d’habitatge i els serveis socials han d’entomar un repte descomunal. L’allau turística, d’altra banda, font d’una enorme demanda de mà d’obra precària generalment immigrada altera el paisatge humà i genera des-economies que no assumeixen els beneficiaris del negoci. La barra lliure per a la inversió especulativa en habitatges complica molt la vida de les classes populars i mitjanes. Molts es senten expulsats de Barcelona i altres ciutats, per un procés vertiginós d’encariment que fa impossible viure-hi als joves que volen emancipar-se. Tot això genera fortes tensions, que busquen eixides on descarregar.

I tanmateix, Catalunya compta amb elements molt sòlids per fer front a les dificultats: el sistema universitari i de recerca, la diversificació industrial, una economia amb moltes possibilitats i una tradició política profundament democràtica i compromesa amb els valors irrenunciables de la civilització. Ara bé, les rodes de molí, que inclouen els efectes del canvi climàtic, van triturant expectatives. Catalunya en un impàs. Per això es pot veure com sorgeixen falses eixides, de tipus reactiu i xenòfob, que s’aparten de la tradició incloent i democràtica del catalanisme i que, en sintonia amb vibracions semblants a Europa i a l’Amèrica de Trump, podrien aportar el seu gra de sorra al gran desastre que, segons com, es podria produir.

Una recança infinita, que recull el vers de Pere Quart quan mirava enrere el que deixava mentre partia a l’exili, és una síntesi reeixida de mig segle de política. No tan sols catalana. Un llibre útil i altament recomanable. Ni que fos pel consell de Joan Fuster que l’autor esmenta en algun moment: “compara i començaràs a entendre”.

Al poble de Simat de la Valldigna (la sub-comarca i Mancomunitat de la Valldigna consta de quatre pobles: Barx, Simat, Tavernes, Benifairó), a poca distància del recinte que acollia la conferència, s’hi feia una festa sorollosa, amb música a tot drap i animació a tot drap, una mica com solen ser les festes als pobles valencians, amb un punt d’exageració en diversos sentits. Saludable, per cert, perquè la veritat és que la festa és el moment de descarregar tensions: els qui les fan solen ser gent que treballa molt -als magatzems, al camp, les fàbriques, les oficines o el transport- i necessita un respir. És la funció ben coneguda de les festes: el carnaval, la disrupció, la relativització dels papers socials, i l’agermanament general en la disbauxa i el punt etílic.

A la sala de la conferència, plena de gom a gom, hi havia un altre ambient. Vàrem escoltar  amb silenci i recolliment una gran conferència, molt erudita, a càrrec d’una especialista reconeguda en la mística medieval, el Grial i tot això, que va explicar vides i vicissituds de tres grans místiques medievals: Hildegard von Bingen (1092-1179), Juliana de Norwich (1342-1416) i Marguerite Phorette (1250-1310). Em va fer la impressió que Victoria Cirlot s’identificava massa amb el seu objecte. Que no feia una explicació històrico-crítica del fenomen de la mística femenina medieval, sinó que s’hi sentia extasiada, identificada, subjugada per la descripció que feia i les connexions que trobava. Fins i tot arribà a dir que la Il·lustració -la confiança en la ciència, l’alba de la modernitat- estava fora de lloc i les havia donat per cancel·lades, considerant-les unes desequilibrades. Però que sortosament ara ja no era així, i que calia esperar que al segle XXI hi hauria una revaloració de la mística. ¿Perquè els criteris il·lustrats ja no són d’aplicació? Quin judici tan sorprenent, però no insòlit ni inesperat.

A l’ambient surava la nova aparició de la cantant Rosalia i la seua composició Lux, que se suposa forma part d’un moviment boirós de recuperació de l’espiritualitat. No m’ho acabe de creure, ja em perdonareu, em sembla més aviat un nou recurs del màrqueting. Però en el capvespre d’un dia de tardor a l’Almàssera del Monestir de la Valldigna, fosquejant a fora, il·luminat a dins, tot semblava possible. Fins i tot escoltar una conferència d’hora i mitja sobre místiques medievals sense que mai decaigués l’atenció.

Cal dir que Victoria Cirlot (Barcelona, 1955), catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra i deixebla de Martí de Riquer, filla de Juan Eduardo Cirlot, és una intel·lectual molt considerable: elegant i eloqüent, eruditíssima, domina absolutament el seu tema, i crec que va gaudir explicant-lo. Coneix molt bé el rerefons històric i cultural de la mística medieval -és una gran especialista en la mística femenina, autora d’un llibre de referència sobre Hildegard von Bingen- i fins i tot esmentà els Minnesinger -poetes i músics medievals alemanys- i Meister Eckhart, teòleg i místic especulatiu a cavall dels segles XIII i XIV. Pronuncia l’alemany amb correcció. En sap. Té molts llibres publicats. Jo m’he abocat, una mica, a uns quants: Visión en rojo (Siruela, 2019), Luces de grial (Alpha Decay, 2018) i El monestir interior (Fragmenta, 2017; edició a cura d’ella mateixa i Blanca Garí), més per curiositat inveterada que no per un gran interès intrínsec. Aquestes coses em paren una mica lluny. Però m’intriguen. M’interessa fins on pot arribar la imaginació i la creativitat humanes. El primer té com a subtítol “Abstracción e informalismo en el Libro de las revelaciones de Juliana de Norwich” i és un estudi iconogràfic i semiològic extraordinari on relaciona les visions d’aquesta mística amb l’abstracció de l’art contemporani. El segon recull sis articles posteriors a la seua obra clau Grial. Poética y mito (siglos XII-XV) (Siruela, 2014). El tercerinclou textos de diverses autores, i ella mateixa escriu sobre l’espai interior, la interioritat construïda, a propòsit de Heidegger, Bachelard, Henry Corbin, Michel de Certeau, Sloterdijk i Lars von Trier. Un tour de force d’alta cultura.

I com que una cosa porta a l’altra, m’ha fet evocar la figura del seu pare, Juan Eduardo Cirlot (1916-1973). Un personatge una mica desdibuixat, però interessant. Com a poeta, escriptor, crític d’art i home d’idees i aficions idiosincràtiques, amb tirada al surrealisme i els mites. La biografia Cirlot. Ser y no ser de un poeta único (2016), d’Antonio Rivero Taravillo, en desvela les claus. Es va guanyar la vida a l’editorial d’art i arquitectura Gustavo Gili, de la qual n’era un puntal: traduïa, assessorava, editava. És interesant el fet que tants escriptors i intel·lectuals pogueren arrecerar-se en una època a les editorials de Barcelona: Joan Vinyoli a Labor, Gabriel Ferrater a Seix Barral, Marià Manent a Joventut, Carles Riba a la Bernat Metge, Josep Maria Castellet a Edicions 62, fins i tot Manuel Sacristán -des de fora- a Ariel o Grijalbo. Cirlot fou membre fundador del grup Dau al Set, va promoure Tàpies, i al final va trencar amb tots. Es va sentir poc valorat i reconegut. Tenia una estranya deriva esotèrica, i va trepitjar terrenys arriscats, o perillosos, a frec de la vessant ocultista d’un cert nazisme. Va cometre relliscades en aquest aspecte, que explica el seu biògraf sobretot al capítol final de l’obra. Fou autor d’un celebrat Diccionario de símbolos. L’IVAM, quan el dirigia Juan Manuel Bonet, li va dedicar una exposició-documenta, de la qual se’n va derivar un catàleg fonamental: Mundo de Juan Eduardo Cirlot, edició d’Enrique Granell i Emmanuel Guignon (IVAM, 1996), amb textos clau per aproximar-se a la significació del personatge. Victoria Cirlot, per la seua banda, va editar, i en va escriure l’epíleg, la novel·la pòstuma de son pare Nebiros (Siruela, 2016), que la censura no va deixar passar, i d’alguna manera n’ha promogut la posteritat de paper.

L’interès per les coses esotèriques, els simbolismes, els misteris, els arcans, els somnis i les il·luminacions, les connexions insòlites, les religions antigues, els mites -per la vessant més irracional de la ment humana- dona per a molt. L’interès per la mística en forma part. Sovint tot això presenta una dimensió estètica innegable, exerceix atracció, atrau les mentalitats més especulatives. En qualsevol cas, testimonia la frenètica productivitat dels humans quan han tractat d’explicar-se un món que tantes vegades els supera. Aquestes coses formen part de la història cultural, tan farcida de viaranys estranys i d’atzucacs, que cal conèixer. Forma part també d’una propensió perenne de l’ésser humà d’imaginar coses i mons alternatius. Però diria que convé anar amb compte i aplicar l’enfocament històrico-crític, és a dir, il·lustrat, si realment volem entendre’n alguna cosa amb garanties.