La resposta del Govern espanyol només s’entén des de la ceguera que provoca l’odi o pel sentiment de ràbia davant el perill de perdre uns privilegis consolidats fins fa ben poc. Rajoy no és eixa persona que odia i tampoc estaria en la part més alta de la llista de beneficiats per una transició “modèlica” per les butxaques dels privilegiats de la dictadura. Unes elits amb arrels ben profundes també en el PSOE, partit irreconeixible al que la veu només li dóna per mostrar suport a les actuacions del govern central.

La resposta del sector de l’extrema dreta instal·lada en el govern és fruit d’un càlcul precipitat del cost-benefici de les imatges de confrontació i sotmetiment de catalanes i catalans que volien expressar la seua voluntat a unes urnes. Clar i ras. Amb l’actual Constitució, però sobretot amb l’actual sistema electoral, alguns van fer més cas a les veus que demanaven contundència a diversos indrets de l’Estat que als qui pensem que hi ha espai per l’acord amb el diàleg. Tants cops de porra, tants escons.

Només així s’entén que s’hagen buscat les imatges que es van veure diumenge passat a Catalunya. Un desplegament sense precedents per un referèndum que estava titllat de pantomima sense cap efecte jurídic pel govern espanyol i les forces polítiques unionistes, té sentit? Què es buscava anunciant l’hora de partida de les expedicions de Guàrdia Civil i Policia cap a Catalunya al crit de “A por ellos!” ? Només hi ha hagut disturbis on s’han desplaçat ANTIdisturbis, no és curiós?

Rajoy és molt millor estratega i, si per ell haguera sigut, haguera posat en una difícil situació al govern català tractant d’explicar davant la comunitat internacional quins serien els passos següents mentre obria el Marca i degustava un puro. Però no, ara la comunitat internacional es pregunta com s’ha pogut arribar a eixa situació i demana un diàleg que alguns no hem deixat de reclamar. Si Mariano Rajoy ha de dimitir, baix el meu punt de vista, és per desistiment de funcions, per haver-se deixat prendre el volant pel sector reaccionari del seu govern i, de pas, haver enviat al món una imatge d’Espanya que no ens convé a ningú, tampoc a Catalunya. Rajoy ha de confessar que no pot dominar els dòbermans.

Com es soluciona açò? Doncs és senzill i a la vegada complicadíssim: DIÀLEG. Anit entrava per telèfon a un programa de televisió d’eixos de tertulians plurals i un d’ells em va donar la clau per explicar en què s’ha de basar este diàleg. Deia el Sr. Viciano que cada vegada que es concertava un diàleg, la cosa acabava en cessions cap als territoris. Doncs potser la clau siga no entendre que ningú parteix des de la posició de posseïdor d’alguna cosa (poder, recursos, competències...) que ha de cedir, sinó de començar este diàleg des d’allò que convé a la vegada a cada territori i a l’Estat. Com es fa als estats moderns, ni més lluny.

Las incógnitas que debemos resolver en nuestra 2ª Asamblea son diferentes a las circunstancias que han rodeado el acalorado debate de Vistalegre 2. Nuestro punto de partida, nuestro resultado electoral, nuestra posición parlamentaria y nuestras relaciones con otras fuerzas valencianas son completamente diferentes al escenario estatal. Nos haríamos un flaco favor si pretendemos resolver interrogantes distintos con las mismas fórmulas articuladas en los últimos meses en el proceso estatal para responder a una coyuntura diferente. El debate estatal ya ha tenido lugar y se ha resuelto con un resultado concreto, y por tanto no tiene sentido reproducir exactamente el mismo proceso, con las mismas corrientes y choques, en el nivel valenciano. En cambio, deberíamos ser capaces de definir las posiciones y los alineamientos en función de nuestros propios interrogantes. Los retos son distintos, las propuestas también deben serlo.

Este proceso deberá partir por el reconocimiento de la labor realizada por las cientos de compañeras que se han dejado la piel por el proyecto. Pero la evaluación política de los últimos dos años tendremos que hacerla en clave autocrítica, desde el deseo dede transformar dentro de nuestra organización justo en la misma dirección de aquello que queremos desarrollar fuera, en el territorio valenciano, para consolidar y profundizar el cambio y mejor la vida de nuestra gente. Ahora nos toca pasar de la crítica a la propuesta, dejar de ser oposición para construir alternativas, y de las alternativas a la toma de decisiones mediante un proceso deliberativo y democrático que mejore por mucho la dinámica de estos últimos meses. Un proceso con más debates sosegados y menos tweets acalorados.

Nuestra Asamblea Valenciana debe suponer la renovación de Podem en nuestra “terreta”. Nos toca salir del impasse parlamentario que vivimos, ya sea asumiendo tareas de gobierno, o adoptando un rol de oposición más exigente con el Govern del Botànic y con su Presidente, Ximo Puig, que a la vez levanta la bandera del cambio valenciano y clava las piquetas de la Triple Alianza a nivel estatal; este proceso debe definir de qué forma seguimos ampliando la nueva mayoría valenciana que anhela cambios, pero a su vez percibe el Botànic alejado de su cotidianidad. Debemos sustituir el actual modelo de partido clásico y retomar las enseñanzas del 15M para experimentar fórmulas de partido-movimiento que abran los todavía demasiado elevados muros que separan las instituciones de la ciudadanía, fórmulas que nos permitan acumular fuerza en lo social para influir en las instituciones y que tomen las instituciones con lo mejor de la sociedad civil para transformar en un sentido emancipador y valiente el día a día de nuestra gente. Necesitamos estar menos en València y más en Vinaròs, en Pilar de la Horadada y en Utiel; apostar por el municipalismo de forma decidida y material, invirtiendo la pirámide de los recursos económicos para echar raíces en cada municipio y comarca. Debemos practicar dentro de Podemos dentro aquello que conseguiremos para fuera, con ejemplaridad en nuestra política interna de transparencia, participación y rendición de cuentas, para que Podem sea desde ya una escuela de ciudadanía activa que demuestre que las instituciones públicas no son intrínsecamente opacas ni irremediablemente corruptas, como todavía nos quiere hacer creer el PP.

Decía nuestro reelegido Secretario General, Pablo Iglesias, en una intervención reciente que Podemos no puede seguir siendo la fuerza política de un grupo de amigos. Justamente por esta voluntad manifestada de ampliar los ámbitos de decisión, nuestra federación valenciana debe ser más permeable, más respetuosa con la diversidad para garantizar la unidad, mandato indiscutible del Vistalegre 2, y más ancha para recuperar a toda la gente que en un momento u otro ha sentido que este había dejado de ser su proyecto y para atraer a todas esas personas que quiere un nuevo pacto social que no les deje fuera, pero que todavía no confía en nosotros.

Este proceso debemos abordarlo con la urgencia que nos piden las 280.000 personas que confiaron en nosotros el 25 de mayo de 2015 y las 650.000 personas que votaron A la Valenciana el verano pasado y hoy nos piden más. Más valentía, más participación, más transparencia y más audacia para ser capaces de consolidar y profundizar el cambio valenciano, para que la casta que nos gobernó durante 20 años, la que ha estado financiada por empresarios en sus campañas electorales tramposas, no vuelva en otros 20, y para desarrollar un proyecto de país que construya una comunidad nueva que no vuelva a dejar a nadie atrás. Empecemos escogiendo a qué pabellón vamos.

Les incògnites que hem de resoldre en la nostra 2ª Assemblea són diferents a les circumstàncies que han rodejat l’acalorat debat de Vistalegre 2. El nostre punt de partida, el nostre resultat electoral, la nostra posició parlamentària i les nostres relacions amb altres forces valencianes són completament diferents a l’escenari estatal. Ens faríem un flac favor si pretenem resoldre interrogants distints amb les mateixes fórmules articulades en els últims mesos en el procés estatal per respondre a una conjuntura diferent. El debat estatal ja ha tingut lloc i s’ha resolt amb un resultat concret, i per tant no té sentit reproduir exactament el mateix procés, amb les mateixes corrents i xocs en el nivell valencià. En canvi, hem de ser capaços de definir les posicions i alineaments en funció dels nostres propis interrogants. El reptes són diferents, les propostes també han de ser-lo.

Este procés ha de partir pel reconeixement de la tasca realitzada pels centenars de companyes que s’han deixat la pell pel projecte. Però l’avaluació política dels darrers dos anys hem de fer-la en clau autocrítica, des del desig de transformar la nostra organització just en la mateixa direcció d’allò que volem desenvolupar fora, en el territori valencià, per consolidar i aprofundir el canvi i millorar la vida de la nostra gent. Ara ens toca passar de la crítica a la proposta, deixar de ser oposició per construir alternatives, i passar de les alternatives a la pressa de decisions mitjançant un procés democràtic que millore per molt la dinàmica dels darrers mesos. Un procés amb més debats assossegats i menys tweets acalorats.

La nostra Assemblea Valenciana ha de suposar la renovació de Podem en la nostra “terreta”. Ens toca sortir de l’impasse parlamentari que vivim, ja siga assumint tasques de govern o adoptant un rol d’oposició més exigent amb el Govern del Botànic i amb el seu President, Ximo Puig, que alhora alça la bandera del canvi valencià i clava les piquetes de la Triple Aliança a nivell estatal. Este procés ha de definir de quina forma continuem ampliant la nova majoria valenciana que desitja canvis, els que ja està consolidant el Pacte del Botànic i els que han d’anar més enllà d’este. Hem de substituir l’actual model de partit clàssic i reprendre els ensenyaments del 15M per experimentar fórmules de partit-moviment que òbriguen els encara massa elevats murs que separen les institucions de la ciutadania; fórmules que ens permeten acumular forces en lo social per influir en les institucions i que prenguen les institucions amb el millor de la societat civil per transformar en un sentit emancipador i valent el dia a dia de la nostra gent. Necessitem estar menys en València i més en Vinaròs, en Pilar de la Horadada i en Utiel; apostar pel municipalisme de forma decidida i material, invertint la piràmide dels recursos econòmics per arrelar-nos en cada municipi i comarca. Hem de practicar dins de Podem allò que volem aconseguir fora, amb exemplaritat en la nostra política interna de transparència, participació i rendició de comptes, perquè Podem siga des de ja una escola de ciutadania activa que demostre que les institucions públiques no són intrínsecament opaques ni irremeiablement corruptes, com encara ens vol fer creure el PP.

Deia el nostre rescollit Secretari General, Pablo Iglesias, en una intervenció recent que Podem no pot seguir sent la força política d’un grup d’amics. Justament per esta voluntat manifestada d’ampliar els àmbits de decisió, la nostra federació valenciana ha de ser més permeable, més respectuosa amb la diversitat per garantir la unitat, mandat indiscutible del Vistalegre 2, i més ampla per recuperar a tota la gent que en un moment o un altre ha sentit que este havia deixat de ser el seu projecte, i per atraure a totes eixes persones que volen un nou pacte social que no els deixe fora, però que encara no confien en nosaltres.

Este procés hem d’abordar-lo amb la urgència que ens demanen les 280.000 persones que van confiar en nosaltres el 25 de maig de 2015 i les 650.000 persones que van votar A la Valenciana l’estiu passat i hui ens demanen més. Més valentia, més participació, més transparència i més audàcia per ser capaces de consolidar i aprofundir el canvi valencià, perquè la casta que ens va governar durant 20 anys, la que ha estat finançada per empresaris en campanyes electorals tramposes, no torne en uns altres 20 anys, i per desenvolupar un projecte de país que construïsca una comunitat nova que no deixe ningú enrere. Comencem escollint a quin pavelló anem.

Un procés que va viure una nova acceleració fa tres setmanes quan, per sorpresa i amb evident falta d’estratègia, el PSOE, el partit que més s’assemblava a Espanya en 2004 segons Zapatero, donava un pas més cap a la “PASOKització” que alguns auguraven amb la defenestració del seu Secretari General. De la força política que havia aglutinat tota l'esperança d'un país que volia abandonar el dolor i sofriment d'un estat partit per dos meitats, el PSOE ha anat convertint-se en la pedra que arrossegues i que t'impedeix avançar a major velocitat. Mentre a dintre de Ferraz, Pedro Sánchez pronunciava el “et tu quoque Hernando fili mi!”, fora tornava a escoltar-se el “no nos representan” com un crit en la boira diumenge passat. La traïció s'havia completat, el PSOE anava a investir president a Mariano Rajoy quan encara existien altres vies per tal que eixe dramàtic fet no es consolidés.

Escoltem moltes vegades allò de què “hi ha anys que pareixen dècades” i dia rere dia agraïm  la sort per poder participar en aquests moments accelerats. El fil narratiu no para de donar bots inesperats en aquest conte sense fi. L'últim salt, la compareixença de Pedro Sánchez on el del barri de Tetuán s'erigia dissabte de matí com una mena de paladí de les essències socialistes del PSOE front a unes elits atrintxerades en el front sud-oest del partit. Sánchez ha volgut redimir-se, però arriba tard a tot arreu, a la interna i a l’externa.

Per nosaltres, ja ho avançàvem, l'estat espanyol va sofrir un abans i un després el 15 de maig de 2011. Els consensos que eren vàlids fins llavors quedaven impugnats i en redefinició des d'aquell moment i la ciutadania va prendre bona nota. La nova maduresa de la gent del nostre de país de països no entén de tacticismes per salvaguardar unes elits mediocres que fan tap de botella per una nova societat que clama per erigir-se en protagonista de les seues vides. La força política que faça una bona lectura d’aquest context mutant aconseguirà representar aquests anhels de canvi. La gent no es conformarà amb un tour de carretera a la desesperada. Amb Podem eixes demandes no cauen en buit, eixes veus són la nostra fulla de ruta i el nostre aliment. Nosaltres hem vingut per quedar-nos.

El repte de compaginar l’afront de les contestes electorals recurrents amb la construcció de partit amb els recursos disponibles ha estat gegantí i desgastant, però ha estat compensat per l’esforç i la il·lusió de la militància posant al carrer i als mítings més gent que mai en la nostra breu història democràtica.

Alguns de nosaltres hem anat demanant en diferents moments més atenció i cures amb les nostres bases i amb els càrrecs electes de les candidatures municipals a les quals vam donar suport. Persones a les que moltes vegades els haguera servit una miqueta més d’informació sobre els processos que s’han estat donant al partit i a les institucions en les que tenim representació. Les nostres reivindicacions d’apertura han estat desoïdes per raons de la urgència unes vegades i per raons més peregrines altres. En tot cas, reconec que ens vam rendir massa prompte, de manera que vam perdre aquesta reivindicació. Aprofite per demanar disculpes.

Tanmateix, gaudim encara d’una base àmplia que ha sentit ja massa vegades el “ara no toca” i que espera amb ganes que se’ls convoque a una redefinició de Podem en la línia que apuntava l’article d’Errejón. En esta peça, també s’inclou una referència a donar un pas cap a “un movimiento popular, más federal y descentralizado, más amable hacia dentro y seductor hacia fuera”. Estes claus de regeneració haurien de ser eixos fonamentals de la nova etapa, i impliquen irrenunciablement la celebració d’una assemblea ciutadana valenciana on totes en conjunt puguem sentir-nos les veus i mirar-nos a la cara. Els motius dels descontents i la descoordinació en el si del partit en la nostra primera etapa no són atribuïbles a una o unes poques persones, sinó que requereixen d’un anàlisi més calmat i propostes mancomunades per al refresc. Ningú no està discutint la legitimitat del SG per prendre les mesures que estan contemplades als estatuts, però potser els nostres documents fundacionals requerisquen una revisió en este sentit per la nova etapa. L’amabilitat cap a dins és condició necessària per afavorir la seducció cap a fora. Ningú no voldrà sumar-se a un moviment on podria ser apartat per plantejar espais de discusió.

Molt s’ha parlat de la possibilitat d’entrar al Consell, una finestra que se’ns presenta ara i no sabem si es tornarà a obrir i quan. Fins el moment qui escriu, que no oblidem sóc integrant del grup parlamentari a Les Corts, m’he anat assabentant dels detalls d’aquesta possible entrada pels mitjans de comunicació. Si a mi em falta informació, posant-me en la pell de les persones que hauran de decidir en el seu vot l’entrada definitiva en el Consell, ja que així ho contemplen els estatuts, pense que no decidiran d’una manera conscient i amb tota la informació sobre tot el que implica este pas decisiu.

Cert és que el nostre SG ha anunciat per fi el necessari debat, qui sap si impulsat per les veus que els últims dies li ho demanàvem, de la qual cosa no podem estar sinó contents. Els meus dubtes són si la decisió, en un sentit o en l’altre, marcarà de manera molt definitòria l’esdevenir del nostre partit a la Comunitat Valenciana, i aquests dubtes necessite compartir-los amb totes i tots aquells que ens han acompanyat en este il·lusionant camí. Necessitem una fulla de ruta pel dia següent, un mandat de les bases cap a la direcció autonòmica, deslligat de noms concrets. La consulta sobre l’entrada no hauria de convertir-se en un plebiscit sobre la gestió fins a la data actual. Per tant, si estem d’acord que aquesta decisió requereix la convocatòria de tothom i la redefinició del projecte per adaptar-nos a una possible entrada en el Consell, no se m’acudeix millor manera que plantejar els dos debats de manera vinculada, és a dir, en el si d’una Assemblea Ciutadana valenciana similar a Vistalegre. Podem anar pensant en el lloc.

César Jiménez és secretari General de PODEM Castelló de la Plana i

diputat a les Corts Valencianes.

Pocs mesos abans, aquella mateixa entitat bancària haguera desplegat una catifa roja per rebre a tan insigne personalitat. Probablement ni tan sols haguera estat necessari que Don Carlos – així es feia anomenar – es desplaçarà a fer un tràmit reservat a la gent corrent. El seu propi partit, com el banc, va anar abandonant-lo progressivament i, quan les evidències li assenyalaven el camí de la presó, òbviament el seu encara líder del PP provincial va ser descartat per a noves concurrències electorals.

Avui Carlos, qui ja fa temps va perdre el “Don”, torna a ser notícia per haver estat beneficiat per la concessió del tercer grau penitenciari per una jutgessa, Maria del Prado Torrecilla, que va estar sancionada amb set mesos de suspensió per pressionar altre jutge perquè donara els mateixos beneficis penitenciaris que han estat concedits a Fabra, aquella vegada jugant a favor de Mario Conde, personatge de rabiosa actualitat en aquests dies.

Fabra sempre ha estat una persona de sort. Molt s’ha parlat de l’extraordinària habilitat per triar números de la Loteria. Curiosament també coincidien en el Jutjat de Nules, on anaven a parar tots els procediments oberts contra ell, jutges i fiscals desmotivats, que abandonaven les seues places deixant els casos en pausa i provocant la prescripció dels delictes. Aquesta vegada la sort ha estat trobar una jutgessa benèvola, que ha valorat en positiu fins i tot que haja abandonat les seues responsabilitats civils. Vull detindrem ací un moment. És a dir, l’abandonament dels càrrecs institucionals, forçats per la seua imminent entrada en presó, acaba sent un motiu que accelera la fi de la seua condemna. Qui t’entén, Justícia?

Els qui no tenim tanta sort per ara som les persones que vam viure tota una època on aquest personatge funest, amb la inestimable companyia del també processat vicepresident de la Diputació de Castelló, anava presumint de les seues malifetes: vanagloriant-se de la seua sort amb els sortejos i admeten que col·locava persones en les institucions que governava. Dic que no tenim sort perquè dels diners que va defraudar no hem vist ni pruna. Encara esperem.

A la gent corrent, ens queda allò de ser respectuosos amb les decisions de la Justícia, però ens reservem el dret a qüestionar determinades “casualitats”, que beneficien sempre un conjunt específic de la població. Si volem treure alguna cosa en positiu de la notícia que ens ocupa és que prompte ens el podrem trobar a la cua del forn, de la carnisseria, demanant la jubilació o, qui sap, esperant el seu torn en el banc, però esta vegada no per ingressar el premi de cap sorteig, sinó per tornar-nos els diners que ens ha furtat.

César Jiménez ésSecretari General de PODEM Castelló i Diputat a les Corts Valencianes