Ve al cas esta introducció pel debat que ha reaparegut de nou al voltant de la custòdia compartida, i del que a la vista dels arguments (pocs) que he llegit o escoltat, no acabe d’entendre la inusitada intensitat amb què s’està produint. L’assumpte però, mereix sempre i de manera permanent, ser analitzat i debatut atés l’objecte tan sensible i tan decisiu que tracta la Llei: El principi superior de l’interés del menor. El “favor filii”.

El primer que cal tindre clar és que la Llei, tot i que col·loquialment ha vist el seu nom massa simplificat, es diu “Llei de Relacions familiars dels fills i filles els progenitors dels quals no conviuen”. És la norma valenciana que aborda la convivència dels fills i filles, però també altres aspectes com el dret a les relacions amb els seus familars, l’ús de la vivenda, etc. Per tant, cal deixar de jugar amb les paraules de manera interessada. La Llei regula (entre altres qüestions) els diferents règims de convivència que s’han d’aplicar tot i tindre en compte de manera preferent, qüestions tan importants des del punt de vista de la igualtat efectiva entre hòmens i dones, com el principi de coparentalitat, això és que el pare i la mare han de participar per igual en les decisions i en l’educació dels menors, o també el dret que tenen els infants a relacionar-se amb els seus pares i mares, avis i altres parents.

Que quede clar, no és la llei de custòdia compartida. Ni és la llei de custòdia individual, i podria ser-ho, ja també regula els seus supòsits. Però hi ha una cosa clara: el què no és ni de lluny és això que estem sentint massa i que per molt que busque i rebusque, no trobe en el text legislatiu, i serà perquè no està: “la ley valenciana que establece la custòdia compartida automàticacompartida automàtica”, com ha arribat a afirmar alguna dirigent política en un article a la premsa.

Això d’automàtica ni ho veig en el text de la llei, ni ho he pogut veure en CAP de les resolucions judicials que he consultat. És més, fins i tot en les que hi ha un pacte de convivència de mutu acord, i per evitar que les parts pacten en contra dels seus interessos, es requereix que el Ministeri Fiscal emitisca un informe sobre el pacte al que han arribat, pronunciant-se sobre si els interessos dels menors estan suficientement coberts.

Sí que hi ha en la Llei un règim de convivència amb els fills i filles que la norma aporta com a preferent, que és la compartida entre el pare i la mare basant-se en el principi de coparentalitat i corresponsabilitat. Però de cap manera és automàtic. Això és fal·laç. Sobretot perquè és la pròpia llei la que contempla (Art. 5) una sèrie de factors a tindre en compte abans de fixar el règim més convenient per als menors.

Enumerem-ne uns quants per tindre-ho clar: Si els menors són lactants hi haurà convivència individual, naturalment temporal. Es té en compte l’opinió dels menors i també la dedicació passada del pare i la mare a l’atenció dels seus fills i filles abans de fixar el règim de convivència. Els informes mèdics, psicològics i d’altres que procedisquen així com el perill d’allunyar als menors del seu col·legi o ambient social habitual. Fins i tot la possibilitat de poder conciliar el règim de convivència amb la seua vida laboral.

Botar-se aquests condicionants, seria un incompliment flagrant de la pròpia llei. I si algú té coneixement que un fet així s’haja produït, seria fonamental que ho posara en coneixement de les autoritats pertinents, perquè això suposaria que s’ha actuat en contra de l’interés dels menors.

Del que també he tingut coneixement és de la manca (o inexistència) de recursos dels que (no) disposen la immensa majoria de jutjats amb aquestes competències. Sobretot pel que fa a l’emissió de dictàmens pericials per part d’equips tècnics o tampoc, tal i com preveu l’apartat 5 de l’art. 5 de la Llei per establir controls periòdics d’ofici, i determinar si hi ha factors en els que concorren circumstàncies que aconsellen una revisió i canvi del règim de convivència existent. Ja siga el de compartida o bé el d’individual. Però això és una altra qüestió de la que no s’ha de culpar a la pròpia llei, sinó que cal interpel·lar a qui ha administrat i administra els diners públics destinats a aquesta matèria.

Com que s’ha obert de nou un debat molt, extremadament sensible, i es parla massa sense que existeisca cap dada oficial i contrastada, com a diputada he demanat que el Govern Valencià faça una avaluació d’aquesta Llei, tal i com també ho he fet amb la de la Llei Integral contra la Violència sobre la dona, per tal de saber de manera certa, si la seua aplicació ha millorat la relació que els fills i les filles tenen amb els seus progenitors. Qualsevol revisió d’una llei que afecta a aspectes tan importants per a la vida de les persones, s’ha de basar en dades reals, en informacions contrastades que permeten millorar el text. I això, malauradament encara que ja m’agradaria, a hores d’ara no ho tenim. He demanat que les conclusions d’eixa avaluació s’entreguen a tots els sectors implicats, polítics i socials, per tal de poder, entre totes i tots, aportar des del coneixement tot allò que creguem convenient per millorar la Llei.

Però que quede clar com l’aigua, no per aconseguir aproximar sectors en base a veges tu a saber quins interessos, sinó perquè en qualsevol assumpte que afecte als nostres fills i filles, hem de ser pulcres en l’anàlisi i receptives a les evidències. I jo, serè la primera.