Si fem memòria, recordarem que fa dos anys vam tindre un no-congrés. Jo vaig entrar els últims tres mesos de Coordinadora Nacional de l’aleshores Bloc Jove, que al front tenia a Fran Ferri. Amb una nul·la experiència i amb 17 anys, aquelles setmanes se’m feien estranyes. Sentia a la gent que m’envoltava patir, estar nerviosa. Veia llàgrimes d’impotència, de ràbia. Va ser molt dur passar per tot allò tot i no tindre al damunt tants dies de negociacions com els que tenia la resta de la gent. Però, un sentiment de culpa em va envair. Vaig començar a raonar amb mi mateix que podia haver fet alguna cosa més. Entre això i allò, el Bloc Jove va convocar un Congrés extraordinari al juliol i allí va fer el pas endavant de convertir-se en JovesPV-Compromís, d’obrir-se a la resta d’organitzacions juvenils que integren Compromís. No podíem restar parats. Havíem de moure fitxa. Per responsabilitat. Una nit, abans d’anar-me’n a dormir, vaig parlar amb Marta Sorlí. Li vaig contar com em sentia i la vaig animar a ser la candidata a la Secretaria General del que seria JovesPV-Compromís. I m’atreviria a dir que ací va començar tot. Ella em va animar a mi i em va empoderar per tal que fóra jo qui liderara aquell nou projecte que anàvem fent. Vam reunir-nos, vam parlar amb la gent, vam bastir un equip amb la tasca titànica de superar un forat negre com aquell. Valentes i valents que han estat a l’alçada de les circumstàncies. Tot i que més d’u o d’una no creia en aquell equip –i encara no ho fa– vam fer el viatge passant per damunt de cada pedra que apareixia en el camí. I fins hui, que seguim avançant. Més fortes, més juntes i més valentes que mai.

I ara què? Ara toca treballar i assumir la responsabilitat de representar a tota la nostra militància, perquè som la Coordinadora Nacional i, jo, el Secretari General de totes i tots. En aquest sentit, després de certes declaracions de Rafa Carbonell a la premsa vaig decidir posar-me en contacte amb ell per mostrar-li el meu malestar. Per unes coses o altres no ha pogut ser, però serà. Perquè una persona que aspira a ser el pròxim secretari general no pot afirmar que no existeix la seua organització juvenil. Què passa? Que no ens reconeix com a organització de referència? Aleshores, en cas que guanye no serà el nostre secretari general? O què es duu entre mans la seua candidatura? Tot això voldria preguntar-li en persona. També voldria preguntar-li per què les persones que li donen suport defensen tornar a les sectorials del Bloc en lloc de seguir enfortint les pròpies de Compromís. No era aquesta candidatura la que defensava anar cap a Més Compromís? No ho entenc. Front a això, trobem la figura d’Àgueda Micó. Un lideratge natural, que ha sabut posar-se al lloc i treballar com la que més perquè creu en aquest projecte. Sí, Àgueda creu en Compromís i en el País Valencià. Creu en JovesPV i en el relleu generacional que ve. Ha sigut companya d’executives i de Consells Nacionals i jo sempre l’he vist al mateix lloc, sense menejar-se ni un centímetre del costat de la gent. Enfortint Compromís, construint un país que està per vindre. Si l’haguera de definir amb una sola paraula ho faria amb la de “valentia”. S’ha deixat la pell i s’ha plantat quan ha hagut de fer-ho. Hem compartit crits, plors, rialles, i ara és l’hora de compartir victòries.

Sí, Àgueda Micó és la meua candidata per a la Secretaria General del Bloc Nacionalista Valencià. I serà la secretària general de totes i tots, avançant cap a una organització que aglutine totes les sensibilitats de la nostra coalició, Compromís, i lidere el canvi i la transformació de la societat valenciana. Si ho pot fer acompanyada de Rafa, bé. Si no, ella ha demostrat estar a l’alçada del nostre projecte i té la capacitat suficient per liderar aquest viatge cap a Ítaca. Tenim #UnPaísPerConstruir i cal molta valentia per fer-lo possible. I ja sabeu, Valentia és nom de dona.