"El Banc Expropiat va néixer de la necessitat tangible de part de la comunitat i d'una oportunitat de satisfer-la, però va superar aquesta necessitat per aspirar a ser alguna cosa més transversal i comú en la que tothom hi tingués lloc", assegura l'autora, veïna del barri de Gràcia

Cada persona que hagi passat pel Banc Expropiat durant els seus més de quatre anys tindrà una història particularment diferent. Centes, milers de vivències complementàries que tenen un comú denominador: l’ajuda mútua. O -en paraules del propi documental del Banc que es pot veure a la plataforma Vimeo amb el nom “El banc resisteix”- el suport mutu.

El meu inici va venir de la mà dels llibres. Fas neteja, t’adones de que tens exemplars que ja no necessites, però que no vols llençar, i algú et parla d’un lloc que serveix de punt de trobada per rebre, donar i compartir.

En preguntar el perquè del Banc Expropiat crec que s’ha de tenir present dos punts: la manca d’espais públics en els que es pugui desenvolupar un conjunt d’activitats al barri i l’explosió de la bombolla inmobiliària amb la posterior crisi econòmica i social.

Per al primer punt ens hem de remuntar a 1986, al Pla Especial de Millora, Protecció i Reforma Interior de la Vila de Gràcia -en endavant PEMPRI- i als sis Plans Especials de Millora Interior -en endavant PERI-. Aquests plans van ser plantejats com a indispensables per a un adequat funcionament de Gràcia i havien de, en principi, obrir noves vies, dotar de diversos equipaments i incorporar múltiples espais lliures i places a la vila.

La veritat és que 25 anys després, una bona part de les intervencions contemplades al PEMPRI no s’havien desenvolupat. N’és una prova que en 2011 els alumnes de l’escola Univers ja portaven dos cursos en barracons i encara haurien de passar uns altres tres per poder ser desplaçats a un edifici en condicions.

I aleshores va explotar la bombolla, accentuant una sèrie de necessitats que no havien estat cobertes fins llavors.

En aquest context, el 22 d’’octubre de 2011 s’ocupa un local situat a la Travessera de Gràcia, al costat del mercat de l’Abaceria, que anteriorment havia estat una sucursal bancària. Al centre de la vila, punt d’encreuament i parada de qualsevol del veïns. I es decideix que el Banc Expropiat fos de qui el fes servir, un servei fet per i per a qui el volgués gaudir. És important assenyalar-ho: no neix de la caritat, sinó de la voluntat de que la pròpia societat generi xarxes col·laboratives entre els seus veïns, independentment de la seva situació personal.

Allà tothom és benvingut, joves, jubilats, immigrants, activistes, mestresses de casa, lampistes i en definitiva qualsevol que volgués aportar, rebre i fer xarxa. La premissa és clara: tot el que creua la porta és igual que els altres.

Amb el temps el Banc Expropiat deixa de ser una novetat, alternativa, okupa, per esdevenir un servei més del que disposar i al qual servir. Es crea una secció d'habitatge per assessorar i ajudar a qui pugui tenir aquests problemes, un banc d'aliments, un supermercat gratuït en què agafar des de roba fins a llibres; classes, xerrades, cicles i fins i tot llistats amb oferiments i peticions de serveis. És un enrenou constant de diferents agents, amb necessitats i capacitats diferents, que es creuen, coneixen i treballen conjuntament.

I és també un element integrador. L'entorn perfecte perquè gent aparentment sense llocs comuns es posi d'acord per mantenir i donar vida a un projecte.

El Banc Expropiat va néixer de la necessitat tangible de part de la comunitat i d'una oportunitat de satisfer-la, però va superar aquesta necessitat per aspirar a ser alguna cosa més transversal i comú en la que tothom hi tingués lloc.

Amb la seva pèrdua no només desapareix un servei essencial per a una bona part dels seus usuaris, sinó que també perdem un d'aquells pocs llocs que no abunden en una gran ciutat per conèixer, relacionar-se i posar-se en la pell de gent que simplement s'escapa del nostre entorn quotidià més immediat.

"El Banc Expropiat nació de la necesidad tangible de parte de la comunidad y de una oportunidad de satisfacerla, pero superó con creces esa necesidad para aspirar a ser algo más transversal y común en el que cupiera todo el mundo", explica la autora, vecina del barrio de Gràcia

Cada persona que haya pasado por el Banc Expropiat a lo largo de estos más de cuatro años contará una historia particularmente distinta. Cientos, miles de vivencias complementarias que tienen un común denominador: el apoyo mutuo. O -en palabras del propio documental del Banc que puede verse en la plataforma Vimeo bajo el nombre “El banc resisteix”- el soporte mutuo.

Mi llegada vino de la mano de los libros. Haces limpieza, te das cuenta de que tienes volúmenes que ya no necesitas pero que no quieres tirar, y alguien te habla de un lugar que sirve de punto de encuentro para recibir, pedir, dar y compartir.

Al preguntar el porqué del Banc Expropiat creo que hay que tener presente dos aspectos: la falta de espacios públicos en los que se puedan desarrollar un conjunto de actividades en el barrio y la explosión de la burbuja inmobiliaria con la posterior crisis económica y social.

Para el primer punto debemos remontarnos a 1986, al Plan Especial de Mejora, Protección i Reforma Interior de la Vila de Gràcia -en adelante PEMPRI- y a los seis Planes Especiales de Mejora Interior -en adelante PERI-. Dichos planes fueron planteados como indispensables para el correcto funcionamiento de Gràcia y debían, en principio, abrir nuevas vías, dotar de múltiples equipamientos e incorporar múltiples espacios libres y plazas a la vila.

Lo cierto es que 25 años después, un buen número de las intervenciones contempladas en el PEMPRI no se habían desarrollado. Prueba de ello es que en 2011 los alumnos de la escuela Univers ya llevaban dos cursos en barracones y les quedarían otros tres para poder ser desplazados a un edificio en condiciones.

Y entonces la burbuja explotó, acentuando una serie de necesidades que no habían sido cubiertas hasta el momento.

En ese contexto, el 22 de octubre de 2011 se ocupa un local situado en Travessera de Gràcia, junto al mercado de la Abacería, que anteriormente había sido una sucursal bancaria. En el centro de la vila, punto de cruce y parada de cualquiera de los vecinos. Y se decide que el Banc Expropiat sea de quien lo usa, un servicio hecho por y para quien quiera disfrutarlo. Es importante señalarlo: no nace de la caridad, sino de la voluntad de que la propia sociedad genere redes colaborativas entre sus vecinos, independientemente de su situación personal.

Allí son bienvenidos todos, jóvenes, jubilados, inmigrantes, activistas, amas de casa, fontaneros y en definitiva cualquiera que desee aportar, recibir y hacer red. La premisa es clara: todo el que cruza la puerta es igual que los demás.

Con el tiempo el Banc Expropiat deja de ser algo nuevo, alternativo, okupa, para convertirse en un servicio más del que disponer y al que servir. Se crea una sección de vivienda para asesorar y ayudar a quien pueda tener estos problemas, un banco de alimentos, un supermercado gratuito en el que coger desde ropa hasta libros; clases, charlas, ciclos y hasta tablones con ofrecimientos y peticiones de servicios. Es un bullicio constante de distintos agentes, con necesidades y capacidades diferentes, que se cruzan, conocen y trabajan conjuntamente.

Y es también un elemento integrador. El entorno perfecto para que gente aparentemente sin lugares comunes se ponga de acuerdo para mantener y dar vida a un proyecto.

El Banc Expropiat nació de la necesidad tangible de parte de la comunidad y de una oportunidad de satisfacerla, pero superó con creces esa necesidad para aspirar a ser algo más transversal y común en el que cupiera todo el mundo.

Con su pérdida no sólo desaparece un servicio esencial para una buena parte de sus usuarios, sino que también perdemos uno de esos raros lugares que no abundan en una gran ciudad para conocer, relacionarse y ponerse en la piel de gente que simplemente escapa de nuestro entorno cotidiano más inmediato.