Estem assistint a una crisi brutal d’accés a l’habitage per l’increment incontenible dels preus i una dinámica especuladora que expulsa o deixa fòra amplis sectors de la ciutadania (joves, pensionistes, treballadors amb rendes baixes i mitjanes…). L’especulació i l’increment dels preus no és inocent ni casual, és una inversión que va dirigida contra el concepte de benestar i els drets socials, una estrategia política neoliberal per incrementar les desigualdats i posar contra les cordes les polítiques socialdemòcrates de l’estat de benestar. La manca d’intervenció política ferma i eficaç pot arribar a ser el taló d’Aquiles dels governs socialdemòcrates. D’aquesta manera, el capital vol fulminar l’estat regulador.  

Però el deteriorament de les condicions de vida de la población no es inocu i mostra conseqüencies negatives en diverses dimensions. L’expulsió de la gent al centre de les ciutats i als barris, els desnonaments derivats de les inversions especulatives de grans fortunes i fons voltors no sols representen una amenaça per a la integración social, els drets civils i un atac directe al concepte de benestar social universal, també tenen conseqüencies per a la salut pública.

El meu colega i amic l’historiador Antonio Escudero m’envia un recent informe d’Alan de Bromhead, Ronan Lyons i Johann Ohler publicat als Economic History Working Papers Nº 386 de la London School of Economics and Political Science (LSE), que porta per títol “Build Better Health: Evidence from Ireland on housing quality and mortality”. L’informe proporciona noves proves sobre la relació causal entre la qualitat de l'habitatge i la salut durant la transició històrica de la mortalitat utilitzant dades d’Irlanda entre 1871 i 1919, una etapa de construcció a gran escala d'habitatges públics gràcies a les Lleis de Treballadors. Els resultats suggereixen que la millora de les condicions d'habitatge va conduir a una disminució significativa de les morts per malalties transmissibles, especialment malalties respiratòries. La situació no era molt diferent a la majoria de països europeus, incloent-hi Espanya.

Segons càlculs aproximats, la construcció de cases per a obrers pot explicar fins a un 66% de la disminució de les morts per malalties transmissibles entre 1880 i 1915. Hi ha proves que indiquen que la millora de l'habitatge va contribuir materialment a la disminució de la mortalitat especialment en l’àmbit rural. Ara estem caminant en sentit contrari.

Des d'una perspectiva política, aquest cas històric demostra que les inversions en infraestructura d'habitatge poden ser eines de salut pública poderoses i, a la inversa, que el deteriorament de les condicions dels habitatges tindrà conseqüències molt negatives per a la salut de la població. Llogar habitacions per hores o expulsar les famílies comporta una degradació en la qualitat de vida que té repercussions contra la salut. Crec que els responsables polítics actuals haurien de ser conscients de la importància política de la crisi de l’habitatge i posar mesures dràstiques per frenar l’especulació i garantir el control dels preus. No fer-ho serà un suïcidi per als governs progressistes i un triomf per a la dinàmica destructora del mercat.

La última sección del libro analiza la estrategia del totalitarismo en el nazismo y el estalinismo. Arendt analizaba la transformación de la ciudadanía en masa, la importancia de la propaganda y el uso del terror, factores esenciales en la estrategia totalitaria. Su análisis bien podría aplicarse al franquismo. Arendt diferenciaba el totalitarismo de los regímenes autocráticos cuyo objetivo es alcanzar el poder político absoluto y proscribir la oposición, y los diferenciaba del totalitarismo cuyo objetivo es dominar todos los aspectos de la vida de las personas en un proyecto más ambicioso de dominación global. Hitler hablaba de “la nueva Europa” y Franco de “la nueva España”. Ahora nos hallamos en proceso de destrucción del viejo orden y construcción del nuevo orden mundial.

La cultura, el arte, la inteligencia son un peligro mayor para el totalitarismo que la oposición política. Por eso, la persecución sistemática de la libertad intelectual y el conocimiento significa algo más que resentimiento hacia todo aquello que los totalitarios no alcanzan a comprender. La dominación total no permite la libre iniciativa en ningún ámbito de la vida. El totalitarismo sustituye invariablemente la inteligencia por una camarilla de necios cuya falta de valores, de inteligencia y de creatividad es la mejor garantía de su lealtad.

Hannah Arendt consideraba los regímenes soviético y nazi junto con las colonias europeas en África y Asia, analizaba el paneslavismo ruso como una etapa de expansión del racismo y el totalitarismo. Destacaba el uso de organizaciones fachada, agencias gubernamentales falsas y doctrinas esotéricas como medio para ocultar la naturaleza radical de sus objetivos totalitarios y en la parte final de su libro describía cómo el individualismo es una condición previa para la dominación totalitaria, ya que las personas socialmente aisladas son más propensas a sentirse atraídas por la ideología y los movimientos totalitarios.

Actualmente, eso que llamamos ‘extrema derecha’ es un poderoso proyecto internacional totalitario, que contiene los atributos analizados por Arendt, organizado contra la democracia y los derechos humanos. Su objetivo es derribar los pilares del multilateralismo engendrado tras la IIª Guerra Mundial para hacer frente a la Guerra fría. Vemos cómo desprecia y desacredita la política y a los políticos, los parlamentos, los organismos internacionales, el periodismo, las universidades, las convenciones de derechos humanos, en un intento de sustituir la diplomacia internacional por la negociación bilateral entre poderosos, imponer la fuerza de las armas, someter a los más débiles empleando las bombas, la propaganda, la desinformación y el uso perverso de la tecnología, las redes sociales, engendrando odio contra los emigrantes, persiguiendo el periodismo y la libertad de opinión, sembrando ignorancia. Dirigido por corruptos, gánsteres y asesinos, el totalitarismo actual alcanza un poder de deshumanización, destrucción moral y dominación sin precedentes. Asistimos atónitos e impotentes a la destrucción de nuestro universo intelectual y moral, y de los valores de la modernidad.

Sin duda, la resistencia frente a esa poderosa fuerza destructiva requiere estrategias que sobrepasan las formas tradicionales de activismo, pero no tenemos más opción que apostar contra los nuevos tiranos mediante proyectos y aspiraciones de emancipación, la lucha del feminismo, la lucha por la salud humana y del planeta. El germen de la reacción está sembrado. No hay que escatimar ni una ocasión ni un esfuerzo para resistir y hacer frente a esas mafias internacionales y sus cómplices españoles y valencianos. Con la voluntad de Sísifo, incluso contra toda esperanza.   

L'última secció del llibre analitza l'estratègia del totalitarisme al nazisme i l'estalinisme. Arendt comentava la transformació de la ciutadania en massa, la importància de la propaganda i l'ús del terror, factors essencials a l'estratègia totalitària. La seua anàlisi es podria aplicar també al franquisme. Arendt diferenciava el totalitarisme dels règims autocràtics l'objectiu dels quals és assolir el poder polític absolut i proscriure l'oposició, i els diferenciava del totalitarisme l'objectiu del qual és dominar tots els aspectes de la vida de les persones en un projecte més ambiciós de dominació global. Hitler parlava de “la nova Europa” i Franco de “la nova Espanya”. Ara ens trobem en procés totalitari de destrucció del vell ordre i construcció del nou ordre mundial.

La cultura, l'art, la intel·ligència són un perill més gran per al totalitarisme que l'oposició política. Per això, la persecució sistemàtica de la llibertat intel·lectual i el coneixement significa alguna cosa més que ressentiment cap a tot allò que els totalitaris no arriben a comprendre. La dominació total no permet la lliure iniciativa a cap àmbit de la vida. El totalitarisme substitueix invariablement la intel·ligència per la neciesa, la manca de valors, d'intel·ligència i de creativitat que és la millor garantia de la seua lleialtat.

Hannah Arendt considerava els règims soviètic i nazi juntament amb les colònies europees a Àfrica i Àsia, analitzava el paneslavisme rus com una etapa d'expansió del racisme i el totalitarisme. Destacava l'ús d'organitzacions façana, agències governamentals falses i doctrines esotèriques com a mitjà per amagar la naturalesa radical dels seus objectius totalitaris. A la part final del llibre descrivia com l'individualisme és una condició prèvia per a la dominació totalitària, ja que les persones socialment aïllades són més propenses a sentir-se atretes per aquesta ideologia i els seus moviments.

Actualment, això que anomenem 'extrema dreta' és un poderós projecte internacional totalitari, que conté els atributs analitzats per Arendt, organitzat contra la democràcia i els drets humans. El seu objectiu és enderrocar els pilars de la democràcia, del multilateralisme engendrat després de la II Guerra Mundial. Veiem com menysprea i desacredita la política i els polítics, els parlaments, els organismes internacionals, el periodisme, les universitats, les convencions de drets humans, en un intent de substituir la diplomàcia internacional per la negociació bilateral entre poderosos, imposar la força de les armes, sotmetre els més febles emprant les bombes, la propaganda, i l’odi contra els emigrants, perseguint el periodisme i la llibertat d'opinió, sembrant ignorància. Dirigit per corruptes, gàngsters i assassins, el totalitarisme actual assoleix un poder de deshumanització, de destrucció moral i de dominació sense precedents. Assistim atònits i impotents a la destrucció del nostre univers intel·lectual i moral, i dels valors de la modernitat.

Sens dubte, la resistència davant d'aquesta força destructiva poderosa requereix estratègies que sobrepassen les formes tradicionals d'activisme, però no tenim més opció que apostar contra els nous tirans mitjançant aspiracions i projectes d'emancipació, la lluita del feminisme, la lluita per la salut humana i del planeta. El germen de la reacció està sembrat. No cal escatimar ni una ocasió ni un esforç per resistir i fer front a aquestes màfies internacionals i els seus còmplices espanyols i valencians. Amb la voluntat de Sísif, fins i tot contra tota esperança.

Conozco bien las colecciones anatómicas de figuras de cera de la Universidad de Florencia, una forma de arte que desde el siglo XVII en Italia llamaron ceroplastica y que jugó un papel importante en la enseñanza de la medicina y en la representación material de la enfermedad. Ese arte se extendió por toda Europa y en Francia llamaron moulages a esas representaciones didácticas de la enfermedad.

Cualquier ciudadano que viste Viena pasará por las impresionantes colecciones del museo Josephinum de Historia de la Medicina, ubicado en un espléndido edificio clasicista que es patrimonio nacional. Inaugurado en 1785, el Josephinum contiene los famosísimos modelos anatómicos de cera encargados y adquiridos por el emperador José II a los artistas de Florencia. Estos valiosos objetos se transportaron con gran esfuerzo a Viena y hoy se exponen en sus vitrinas originales de madera de palisandro y cristal veneciano. Viena es un paraíso para el arte visual del cuerpo humano en su dimensión anatómica y patológica, porque también su famosa Torre de los Locos (Irrturm) alberga una espléndida colección de piezas de anatomía patológica, malformaciones y tumores. Colecciones semejantes encontramos en universidades de Europa Central, Italia o Reino Unido.

La colección del Museo Olavide no es menos importante. Es única en el mundo para la representación de las enfermedades dermatológicas y los ciudadanos que las padecían, un tesoro que hay que preservar, cuidar y poner en valor, si queremos estar a la altura de nuestros paisanos europeos y preservar nuestra tradición cultural y científica. No importa el valor artístico y museológico de las piezas, documentos y objetos, además la historia visual posee un gran poder evocador y es una perspectiva innovadora en la historiografía de la ciencia de los últimos años. Por todo ello, sería imperdonable que la magnífica colección del Museo Olavide volviese a las cajas de donde salió. Si las universidades públicas se encuentran acosadas por la falta de financiación de políticas ultraliberales y carecen de recursos, tendrán que ser otras instituciones culturales las que actúen de modo subsidiario. No podemos renunciar a nuestro patrimonio, que es una parte esencial de nuestra historia y nuestra memoria sanitaria y científica.  

Viendo la manipulación mentirosa y la perversión semántica que practica la ultraderecha del término “libertario”, me viene a la mente el famoso poema del pastor Martin Niemöller, quien observando la estrategia política de Hitler y los suyos escribió: “Primero vinieron a por los comunistas, y guardé silencio porque no era comunista./ Luego vinieron a por los sindicalistas, y no hablé porque no era sindicalista./ Luego vinieron a por los judíos, y no dije nada porque no era judío./ Luego vinieron a por mí, y para entonces ya no quedaba nadie que hablara en mi nombre.”

Con otras herramientas más sofisticadas, esa es la estrategia que está siguiendo la ultraderecha por todas partes y también en nuestro país. A los anarquistas españoles, tan poderosos e influyentes durante la república y la guerra, el franquismo y después la Transición los estigmatizó como pistoleros y terroristas, los asoció al terror de las bombas (algún atentado bien preparado por la policía durante la Transición, los acabó de hundir).  Se les despojó de todo su patrimonio sindical y social y fueron aniquilados del panorama español. No cabían en la nueva democracia liberal y su resurgir habría sido un peligro para España y para Europa. Fueron a por ellos. 

Actualmente la ultraderecha sigue idéntica estrategia: a por comunistas y socialistas, después a por sindicalistas, a por emigrantes, y finalmente a por la democracia. Y no solo están acorralando y creando imágenes perversas y distorsionadas sino que han creado un lenguaje manipulador muy efectivo y se han apropiado de conceptos como “libertad” y “libertario”, para justificar su oposición a las políticas sociales y al estado del bienestar. Son manipuladores mentirosos carentes de ética. Promueven el analfabetismo y la sumisión a los valores de la tradición más castiza. Su proyecto es hundir la libertad y la democracia, en beneficio de las élites y del poder autoritario. No son libertarios, son liberticidas. 

Veient la manipulació mentidera i la perversió semàntica que practica la ultradreta del terme “llibertari”, em ve al cap el famós poema del pastor Martin Niemöller, que observant l'estratègia política de Hitler i els seus va escriure: “Primer van venir a buscar els comunistes, i vaig guardar silenci perquè no era comunista./ Després van venir a buscar els sindicalistes, i no vaig parlar perquè no era sindicalista./ Després van venir a buscar els jueus, i no vaig dir res perquè no era jueu./ Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que parlés en el nom meu.”

Amb altres eines més sofisticades, aquesta és l'estratègia que está seguint la ultradreta per tot arreu i taambé al nostre país. Als anarquistes espanyols, tan poderosos i influents durant la república i la guerra, el franquisme primer i després la Transició els va estigmatitzar com a pistolers i terroristes, els va associar al terror de les bombes (algun atemptat ben preparat per la policia durant la Transició, els va acabar d'enfonsar). Se'ls va desposseir de tot el seu patrimoni sindical i social i van ser aniquilats del panorama espanyol.

Actualment la ultradreta segueix idèntica estratègia: a pels comunistes i socialistes, després a per sindicalistes, a pels emigrants, i finalment a per la democràcia. I no només estan acorralant i creant imatges perverses i distorsionades sinó que han creat un llenguatge manipulador molt efectiu i s'han apropiat de conceptes com a “llibertat” i “llibertari”, per justificar la seva oposició a les polítiques socials de l'estat del benestar. Són manipuladors mentiders sense ètica. Promouen l'analfabetisme i la submissió als valors de la tradició més castissa. El seu projecte és enfonsar la llibertat i la democràcia, en benefici de les elits i del poder autoritari. No són llibertaris, són lliberticides.

Arran del cop militar, als territoris revoltats hi va haver una massacre indiscriminada especialment sagnant en algunes zones, com la practicada pel general Queipo de Llano i altres militars i falangistes a Andalusia, on el catedràtic d'història contemporània Leandro Álvarez Rey calcula més de 60.000 assassinats polítics. S'accepta que l'Espanya franquista va generar la segona fossa comuna més gran del món. En produir-se el cop militar, uns 54.000 andalusos van ser assassinats per la repressió franquista, i segurament la xifra va ser més gran. Davant d'això, a la inicial etapa de revoltes, s'han inventariat 8.743 víctimes de la repressió en zona republicana.

Per la seua dimensió, la repressió franquista pot ésser qualificada de genocidi. Per exemple, un de cada cinc diputats electes el 1936 va ser assassinat pels franquistes, i són esfereïdors els relats dels qui a la presó presenciaven cada matinada el viatge a la mort dels que eren extrets de les seues cel·les per ser afusellats. Les dotze roses només són un exemple de l'extrema crueltat practicada pels botxins del règim franquista i el seu pla d’extermini de rojos i republicans.

Però a més dels que van ser executats o sotmesos a un tracte inhumà a les presons, 40.000 més es van veure abocats a l'exili o afectats pels tribunals de depuració. En tot aquest procés repressiu l'estigma de ser qualificat de “rojo” s’aplicava a qualsevol que participés dels ideals laics i democràtics de la República. Mestres, dones, sindicalistes, militants de partits republicans… els qui havien guanyat les eleccions del 1936 amb el Front Popular, per a tots ells el franquisme va dissenyar una política d'extermini. A València l'antic rector Juan Peset Aleixandre va ser afusellat el maig de 1941, i tres rectors de les principals universitats espanyols van haver d'exiliar-se a Mèxic: Jaime Serra Hunter (Autònoma de Barcelona), José Puche Álvarez (València) i Blas Cabrera (Central, Madrid).

Segons dades publicades per Santos Juliá, al final de la Guerra hi havia al voltant de 700.000 presos a les presons franquistes. Dades del Ministeri de Justícia indiquen que dos anys després encara quedaven 280.000 republicans empresonats per motius polítics. A més, uns 500.000 van ser internats a camps de concentració. He investigat especialment la repressió contra metges i científics i cal assumir l'inventari de metges represaliats que proposa Francisco Guerra, on hi ha més de seixanta metges assassinats a Andalusia, quaranta metges a Aragó, trenta a Galícia, els mateixos que a Castella, més de vint a Lleó, un nombre similar a Navarra i un grapat més a Extremadura. L'exili, la repressió i la inhabilitació de metges, farmacèutics, enginyers, químics…, acadèmics i professionals va suposar una enorme sagnia per a la societat espanyola i una pèrdua irrecuperable de poder científic i intel·lectual.

Segons la Plataforma de Víctimes de Desaparicions Forçades pel Franquisme, van ser més de 143.000 persones, entre víctimes de la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. Les dimensions de la repressió veiem que són esfereïdores i la llei de memòria històrica ha iniciat, després de molts obstacles, una política de justícia, dignitat i reparació que resulta imprescindible, com ha reclamat l'ONU repetidament a Espanya: investigar tant els crims del franquisme com els desapareguts de la dictadura. A més, l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa va aprovar per unanimitat una condemna del règim franquista i ha instat el Govern espanyol a crear una comissió de recerca dels crims de la dictadura.

Amb tota aquesta immensa càrrega de recerca històrica, de la qual he mostrat sols unes quantes dades i de la memòria ciutadana silenciada per la por durant la dictadura, de què parlen aquests diputats valencians de PP i VOX, amb una llei de concòrdia, que és un insult intolerable les víctimes i les seues famílies, a la democràcia, a la veritat històrica i a la intel·ligència?

A les eleccions municipals del 12 d'abril, les candidatures republicanes i socialistes havien guanyat a 42 de les 50 capitals; a Madrid, els regidors republicans triplicaven els monàrquics; a Barcelona els quadruplicaven. Davant del desconcert, el govern, reunit d'urgència, es debatia entre optar per la repressió, com proposaven els ministres conservadors, o que el rei obrís consultes per formar un altre govern i convocar eleccions plebiscitàries. Sabien que la monarquia havia perdut la batalla.

El comitè revolucionari republicà-socialista va fer públic la vesprada del 12 d'abril un comunicat en què deia que el resultat de les eleccions havia estat “desfavorable a la Monarquia i favorable a la República”. Els carrers de Madrid s'omplien banderes tricolor i cants de l'Himno de Riego.

A València, el matí del 14 d'abril, els carrers es van omplir de gent que celebrava el triomf de l'Aliança Antidinàstica republicana-socialista, liderada pel PURA (Partit d'Unió Republicana Autonomista), amb Sigfrido Blasco Ibañez al capdavant. Integraven també l'Aliança Antidinàstica el PSOE, Dreta Liberal Republicana, Partit Reformista i Agrupació Valencianista Republicana. Van obtenir 32 regidors davant dels 18 dels monàrquics.

A les quatre de la vesprada la multitud es va concentrar davant de la seu del diari El Pueblo al carrer Don Juan d'Àustria, on es trobaven reunits els regidors republicans electes i la Junta Provisional Republicana, els quals es van dirigir a l'Ajuntament per prendre possessió del govern de la ciutat. Allí Sigfrido Blasco-Ibáñez va proclamar la República davant la multitud que es congregava a la plaça d'Emilio Castelar; es van hissar la senyera i la bandera republicana formant-se una manifestació que es va dirigir a la seu del govern civil i després a Capitania General per demanar que s'hissara la bandera republicana als dos edificis, a la qual cosa es van negar el governador civil i el capità general, mentre no arribaren ordres de Madrid. Les funcions dels teatres i els cinemes eren interrompudes pels cants de la Marsellesa i l'Himne Regional.

A les nou de la vesprada els dirigents de l'Aliança Antidinàstica es van reunir a l'Ajuntament envoltats per la multitud que omplia les escales, els vestíbuls i els salons, i també la plaça d'Emilio Castelar. Van triar com a alcalde provisional Vicente Marco Miranda i van redactar un bàndol “Al poble valencià” en què es deia: “La República ha estat implantada per la via legal, donant al món un exemple únic a la Història. Que la seua defensa i consolidació siguen també exemplars”. Llavors va arribar un telegrama de Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, dirigit al “poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua”, comunicant que s'acabava de proclamar la “República Catalana” a Barcelona. La resposta del nou alcalde Marco Miranda va ser: “València correspon salutació Catalunya admirable en un abraç de germanor, cridant visca el poble català, visca Espanya republicana”. 

La II República no va arribar per una revolta popular, ni per una conspiració d'elits polítiques recolzada per un pronunciament militar com va passar a la Gloriosa revolució de 1868, ni per d'un buit de poder per abdicació del rei com el 1873, quan es va proclamar la Iª República. L'abril de 1931, Alfons XIII va haver de marxar, en paraules de Santos Julià, empès per “una festa popular revolucionària, quan el jornaler dels extraradis, l'artesà i l'obrer dels barris baixos, les obreres del tèxtil o de les noves indústries químiques, l'estudiant, el professional i l'intel·lectual dels eixamples es donaren cita a primeres hores de la tarda a la Porta del Sol per celebrar el resultat de les eleccions municipals del dia 12 i proclamar festivament la República. Va ser, en fi, aquesta mobilització la que va donar el seu primer caràcter al republicanisme, un sentiment sense arrels profundes a la societat, tan ampli com difús, emotiu, gens estructurat, sense partits, gairebé sense afiliats; un republicanisme que havia avançat, incontenible pels cafès, les sales de conferències, els carrers, a les consciències i als cors, sense que al mateix temps progressara en organització i en definició programàtica.” En paraules de J. Casanova: “La República no va ser la conquesta d'un moviment republicà amb arrels socials profundes, sinó el resultat d'una mobilització popular contra la Monarquia, que va recollir els fruits en el moment que a la Monarquia li van fallar tots els suports socials i institucionals.” La República que va arribar a Espanya el 14 d'abril, sense víctimes ni botxins, és memòria democràtica que encetava un temps d’il·lusió: el somni de la gent humil per construir un país nou.

En las elecciones municipales del 12 de abril, las candidaturas republicano-socialistas habían ganado en 42 de las 50 capitales; en Madrid, los concejales republicanos triplicaban a los monárquicos, y en Barcelona los cuadruplicaban. Ante el desconcierto, el gobierno, reunido de urgencia, se debatía entre optar por la represión, como proponían los ministros conservadores, o que el rey abriera consultas para formar otro gobierno y convocar una elecciones plebiscitarias, que consideraban perdidas para la monarquía. 

El «comité revolucionario» republicano-socialista hizo público la tarde del 12 de abril un comunicado en el que decía que el resultado de las elecciones había sido “desfavorable a la Monarquía y favorable a la República”. Las calles de Madrid se llenaban banderas tricolor y cantos del Himno de Riego.

En Valencia, durante la mañana del 14 de abril las calles se llenaron de gente que celebraba el triunfo de la Alianza Antidinástica, republicana-socialista, liderada por el PURA (Partido de Unión Republicana Autonomista), con Sigfrido Blasco Ibañez al frente. Integraban también la Alianza Antidinástica el PSOE, Derecha Liberal Republicana, Partido Reformista y Agrupación Valencianista Republicana. Obtuvieron 32 concejales frente a los 18 de los monárquicos. 

A las cuatro de la tarde la multitud se concentró frente a la sede del diario El Pueblo en la calle Don Juan de Austria, donde se encontraban reunidos los concejales republicanos electos y la Junta Provisional Republicana, quienes se dirigieron al Ayuntamiento para tomar posesión del gobierno de la ciudad. Allí Sigfrido Blasco-Ibáñez proclamó la República ante la multitud que se congregaba en la plaza de Emilio Castelar; se izaron la senyera y la bandera republicana formándose una manifestación que se dirigió a la sede del gobierno civil y después a Capitanía General para pedir que se izara la bandera republicana en los dos edificios, a lo que se negaron el gobernador civil y el capitán general, mientras no recibieran órdenes de Madrid. Esa tarde las funciones de los teatros y de los cines fueron interrumpidas con cantos de la Marsellesa y el Himno Regional. 

A las nueve de la noche los dirigentes de la Alianza Antidinástica se reunieron en el Ayuntamiento rodeados por la multitud que llenaba las escaleras, los vestíbulos y los salones, y que también abarrotaba la plaza de Emilio Castelar. Eligieron como alcalde provisional a Vicente Marco Miranda y redactaron un bando “Al poble valencià” en el que se decía: “La República ha estat implantada per la via legal, donant al món un exemple únic en la Història. Que la seua defensa i consolidació siguen també exemplars”. Entonces recibieron un telegrama de Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, dirigido al “poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua” comunicando que se acababa de proclamar la “República Catalana” en Barcelona. La respuesta del nuevo alcalde Marco Miranda fue: “València correspon salutació Catalunya admirable en un abraç de germanor, cridant visca el poble català, visca Espanya republicana”. El 15 de abril fue declarado festivo y hubo un desfile militar encabezado por el capitán general que delante del Ayuntamiento rindió homenaje a la nueva bandera.

La IIª República no llegó por una conspiración de élites políticas apoyada por un pronunciamiento militar seguido de una sublevación popular como ocurrió en laa Gloriosa revolución de 1868, ni a causa de un vacío de poder por abdicación del rey como en 1873, cuando se proclamó la Primera República. En abril de 1931, Alfonso XIII se tuvo que marchar, en palabras de Santos Julià, empujado por “una fiesta popular revolucionaria, cuando el jornalero de los extrarradios, el artesano y el obrero de los barrios bajos, las obreras del textil o de las nuevas industrias químicas, el estudiante, el profesional y el intelectual de los ensanches se dieron cita a primeras horas de la tarde en la Puerta del Sol para celebrar el resultado de las elecciones municipales del día 12 y proclamar festivamente la República. Fue, en fin, esa movilización la que dio su primer carácter al republicanismo, un sentimiento sin raíces profundas en la sociedad, tan amplio como difuso, emotivo, nada estructurado, sin partidos, casi sin afiliados; un republicanismo que había avanzado, incontenible por los cafés, las salas de conferencias, las calles, en las conciencias y en los corazones, sin que al mismo tiempo progresara en organización y en definición programática.” O en palabras de J. Casanova: “La República no fue la conquista de un movimiento republicano con raíces sociales profundas, sino el resultado de una movilización popular contra la Monarquía, que recogió los frutos en el momento en que a la Monarquía le fallaron todos sus apoyos sociales e institucionales.” La República que llegó a España el 14 d'abril de 1931, sin víctimas ni verdugos, es memoria democrática que abría un tiempo de ilusión: el sueño de la gente humilde por alcanzar la libertad y por construir un país nuevo.

Tras más de cuatro décadas, el nuevo régimen del 1978 ha envejecido mal. Se ha consolidado un modelo político en un contexto europeo en crisis, pero la calidad democrática, la dinámica institucional, la transparencia y los mecanismos de control son escandalosamente ineficaces. Cada día comprobamos que la red de complicidades e influencias entre las élites financieras, las corporaciones económicas, los protagonistas de la política institucional y las instituciones del Estado han tejido una maraña difícil de desentrañar y aclarar. 

La constitución del 78 dejó abiertos demasiados cabos que nadie ha sido capaz de cerrar y seguimos viviendo en una ridícula provisionalidad, rodeados de anacronismos y obsolescencias. Hace décadas que se habla de la necesidad de debatir el modelo territorial, el injusto modelo de financiación de las Autonomías; el CGPJ es un fósil anacrónico al servicio de los intereses más conservadores, no existe un debate político sobre los privilegios de los parlamentarios, la iglesia sigue sin pagar impuestos y la monarquía sigue disfrutando de inmunidad penal y moral. No se ha consolidado un modelo educativo público y menos aún universitario o de investigación. La sanidad pública sigue aquí y allá amenazada por el fantasma del lucro privatizador.

Las intervenciones de los parlamentarios provocan vergüenza y la transformación de la política en un juego de escenarios de representación teatral diseñados desde la propaganda y el márketing expresan la decadencia de los argumentos, la pobreza de la política y la penuria de los (malos) actores. Hoy resucita el franquismo más rancio con toreros incultos cuyo objetivo es ahogar la cultura y sus pilares institucionales; proliferan los pícaros y corruptos, los líderes de la pandilla, que aprovechan sus privilegios para robar o evadir impuestos. Y los líderes renovadores de los partidos de izquierda parecen jóvenes promesas recién graduadas de una escuela de negocios, cuando no falleras mayores gritando al pirotècnic que empiece la mascletà. Ni una sola idea. Ese es el nivel. ‘A la mierda’, estalló hace veintiséis años Fernando Fernán Gómez harto de tanta insensatez, esa que hoy no tiene límites ni complejos. 

Després de més de quatre dècades, el nou règim del 1978 ha envellit malament. S'ha consolidat un model polític en un context europeu en crisi, però la qualitat democràtica, la dinàmica institucional, la transparència i els mecanismes de control són escandalosament ineficaços. Cada dia comprovem que la xarxa de complicitats i influències entre les elits financeres, les corporacions econòmiques, els protagonistes de la política institucional i les institucions de l'Estat han teixit un embull difícil de desentranyar i aclarir.

La constitució del 78 va deixar oberts massa assumptes que ningú no ha estat capaç de tancar i seguim vivint en una ridícula provisionalitat, envoltats d'anacronismes i obsolescències. Fa dècades que es parla de la necessitat de debatre el model territorial, l'injust model de finançament de les autonomies; el CGPJ és un fòssil anacrònic al servei dels interessos més conservadors, no hi ha un debat polític sobre els privilegis dels parlamentaris, l'església continua sense pagar impostos i la monarquia continua gaudint d'immunitat penal i moral. No s'ha consolidat un model educatiu públic i encara menys universitari o de recerca. La sanitat pública segueix aquí i allà amenaçada pel fantasma del lucre privatitzador.

Les intervencions dels parlamentaris provoquen vergonya i la transformació de la política en un joc d'escenaris de representació teatral dissenyats des de la propaganda i el màrqueting expressen la decadència dels arguments, la pobresa de la política i la penúria dels actors. Avui ressuscita el franquisme més ranci amb toreros incultes que tenen com a objectiu ofegar la cultura i els seus pilars institucionals; proliferen els murris i corruptes, els líders de la colla, que aprofiten els seus privilegis per robar o evadir impostos. I els líders renovadors dels partits d'esquerra semblen joves promeses recent graduades d'una escola de negocis, quan no falleres majors cridant al pirotècnic que comence la mascletà. Ni una sola idea. Aquest és el nivell. 'A la merda', va esclatar fa vint-i-sis anys Fernando Fernán Gómez fart de tanta insensatesa, aquesta que avui no té límits ni complexos.

El panorama actual resulta especialmente desolador e insoportable para los valores de la libertad, la democracia, el respeto y la palabra. El genocidio, el asesinato, la corrupción y otras formas de delincuencia, incluyendo la manipulación mediática, el tráfico de armas, narcóticos y personas campan a sus anchas ante la mirada escandalizada e impotente de la opinión pública y de los resignados parlamentos. La situación muestra el descaro de las élites dirigentes del capitalismo de la codicia que expulsa a ancianos de sus viviendas, elude la fiscalidad, ingresa comisiones astronómicas, opera en paraísos fiscales y dirige la política mediante la billetera y la ley implacable de la omertà. Su única ideología es la cuenta de beneficios. Parece que la complicidad silenciosa siempre tiene un precio y es el pacto que opera entre los grupos hegemónicos hasta que la policía o la prensa destapan los asuntos turbios y entonces el silencio cómplice deviene ametralladora mediática y política, que monopoliza el espacio y los discursos. No se habla de otra cosa. ¿De verdad es esa la política que tenemos? ¿Es ese el nivel de miseria? ¿Son esos los valores que nos merecemos? Que las estrategias mafiosas siempre han infiltrado sus tentáculos en la economía y la política es un hecho bien conocido. Que hayamos llegado a la ausencia absoluta de dignidad frente a esa infiltración y que el debate político de ideas y proyectos haya desaparecido sustituidos por el insulto, la teatralidad de pésimos actores que recitan sus mentiras sin saberse bien el libreto, y la escenificación mediática programada con estrategia es algo que ha logrado destruir los valores más preciados de la democracia.

La internacional ultra, con el apoyo de las élites nacionales antes conservadoras y ahora directa y activamente antidemocráticas, están minando nuestra dignidad personal y nuestros valores de justicia social, domestican la indignación ante mensajes de odio y muerte dirigidos al Papa, la retransmisión de masacres de ciudadanos civiles en Gaza, asesinatos de líderes políticos como Aléksei Navalni, o tramas delictivas articuladas desde gobiernos y empresarios.

Estamos asistiendo a la estratégica consolidación de un mundo canalla guiado por poderes sin principios, el enriquecimiento como meta única y el consumo como pulsión. Interiorizamos una situación intolerable que nos hace pobres, impotentes y enfermos.  Con la estrategia de la omnipotente internacional ultra que impulsa a los partidos políticos de extrema derecha como Vox y aspira a tomar los parlamentos y que ha llevado al poder a oligarcas como Milei, Trump, Meloni, Putin, Netanyahu, Xi Jinping, Bukele, y sustenta la riqueza y el poder de ayatolás, aristócratas saudíes, emires árabes… el dominio del mundo deja cada vez menos espacio para la inteligencia y la libertad. Es la primera línea del más poderoso movimiento de dominación global. Europa, ante la profunda crisis, planea rearmarse. La industria militar está de enhorabuena. Los movimientos de emancipación, el feminismo, el ecologismo, el indigenismo poscolonial, el multilateralismo y la diplomacia internacional, los movimientos de defensa del planeta… quizá sólo representan utopías a merced de quienes tienen a su alcance el poder de destruirlo todo, incluidas nuestras mentes. Nos queda la inteligencia, la palabra y las urnas… Ay, pobre Europa!

El panorama actual és especialment desolador i insuportable per als valors de la llibertat, la democràcia, el respecte i la paraula. El genocidi, l'assassinat, la corrupció i altres formes de delinqüència, incloent-hi la manipulació mediàtica, el tràfic d'armes, narcòtics i persones campen a gust davant la mirada escandalitzada i impotent de l'opinió pública i dels resignats parlaments. La situació mostra la desvergonya de les elits dirigents del capitalisme de la cobdícia que expulsa a gent gran dels seus habitatges, eludeix la fiscalitat, ingressa comissions astronòmiques, opera en paradisos fiscals i dirigeix la política mitjançant la cartera i la llei implacable de l'omertà. La seua única ideologia: el compte de beneficis. Sembla que la complicitat silenciosa sempre té un preu i és el pacte que opera entre els grups hegemònics fins que la policia o la premsa destapen els assumptes tèrbols i aleshores el silenci còmplice esdevé metralladora mediàtica i política, que monopolitza l'espai i els discursos. No es parla de res més. De veritat és aquesta la política que tenim? És aquest el nivell de misèria? Són aquests els valors que ens mereixem? Que les estratègies mafioses sempre han infiltrat els tentacles en l'economia i la política és un fet ben conegut. Que hàgim arribat a l'absència absoluta de dignitat davant aquesta infiltració i que el debat polític d'idees i projectes hagi desaparegut substituïts per l'insult, la teatralitat de pèssims actors que reciten les mentides sense saber-se bé el llibret, i l'escenificació mediàtica programada amb estratègia és una cosa que ha aconseguit destruir els valors més preats de la democràcia.

La internacional ultra, amb el suport de les elits nacionals abans conservadores i ara directament i activament antidemocràtiques, estan minant la nostra dignitat personal i els nostres valors de justícia social, domesticant la indignació davant de missatges d'odi i mort dirigits al Papa, la retransmissió de massacres de ciutadans civils a Gaza , assassinats de líders polítics com Aleksei Navalni, o trames delictives articulades des de governs i empresaris.

Estem assistint a la consolidació estratègica d'un món canalla guiat per poders sense principis, l'enriquiment com a meta única i el consum com a pulsió. Estem interioritzant una situació intolerable que ens fa pobres, impotents i malalts. Amb l'estratègia de la omnipotent internacional ultra que impulsa els partits polítics d'extrema dreta com Vox i aspira a prendre els parlaments i que ha portat el poder a oligarques com Milei, Trump, Meloni, Putin, Netanyahu, Xi Jinping, Bukele, i sustenta la riquesa i el poder d'aiatol·làs, aristòcrates saudites, emirs àrabs… el domini del món deixa cada cop menys espai per a la intel·ligència i la llibertat. És la primera línia del més poderós moviment de dominació global. Europa, davant de la profunda crisi, planeja rearmar-se. La indústria militar està d’enhorabona. Els moviments d'emancipació, el feminisme, l'ecologisme, l'indigenisme postcolonial, el multilateralisme i la diplomàcia internacional, els moviments de defensa del planeta… potser només representen utopies a mercè dels qui tenen al seu abast el poder de destruir-ho tot, incloses les nostres ments. Ens queda la intel·ligència, la paraula i les urnes… Ai, pobra Europa!

Des dels incunables i manuscrits medievals fins al present, els llibres es deterioren amb el pas del temps, potser per una conservació inadequada, per l’ús freqüent; o per un envelliment que els fa esdevenir obsolets. Des d’antuvi, les biblioteques i arxius donaren als llibres vells diverses utilitats i a voltes els transformaren en materials reutilitzats. Molts llibres esquinçats es venien a mercats, on es compraven pergamins i papers vells i deteriorats, a fi de reciclar-los i fer-ne ús en molts altres oficis.

En les biblioteques i arxius es reutilitzaven fragments procedents de còdex, incunables o libres impresos per un ús diferent de l’original. El llistat d’usos dels libres deteriorats era molt amable, en funció de dels interessos d’aquells que els compraven per tal de reciclar les seues pàgines. Com explica Gimeno, “enquadernadors, seders, entre altres, acudien sovint a les subhastes a l’encant d’objectes al mercat de segona mà per trobar-hi els materials que freturaven.”

I és així com els libres que contenen materials reciclats has arribat a les nostres mans. L’exposició mostra a la Sala Duc de Calàbria un primer tast del conjunt de fragments de libres reutilitzats que conserva la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. Els fragmenta han servit per reforçar cobertes i lloms o crear guardes d’altre libre anomenat, en aquest cas, liber tradens. Una segona oportunitat per als fragmenta que fan present el llibre deteriorat o obsolet desaparegut i creen un conjunt que conjumina una nova realitat compartida: la del liber tradens i el fragmentum. Una mentalitat d’ús i reutilització que representa una mena d’ecologia del llibre imprès. Una exposició, senzilla, original i reveladora.

Al seu darrer llibre titulat Humanly possible. Seven hundred years of humanist freethinking inquiry and hope (2023),  Sara Backwell explica que a l'Alemanya prussiana de finals del segle XVIII es va estendre la idea de fonamentar l'educació al voltant de dos pilars essencials. Un és el concepte de Bildung, que no només vol dir educació, sinó també es refereix a fer o formar una imatge, fer o formar una persona. L'altre és Humanismus, entès com a educació basada en els clàssics greco-llatins com proposava el pedagog Friedrich Niethammer el 1808, un enfocament que estenia l'educació com a formació de l'individu en l'aprenentatge de la història, les llengües clàssiques, les arts i el pensament moral. A mitjans del segle XX, Georg Voigt (The Revival of Classical Antiquity, The First Century of Humanism…) exalçava la figura de Petrarca i també l'historiador suís Jacob Burckhardt enfocava en la mateixa direcció en la seua cèlebre obra Civilization of the Renaissance in Italy, on expressava la seua admiració per la figura de Leonardo da Vinci com a savi universal o artista racional.

Però qui va plantejar un programa educatiu a gran escala va ser Wilhelm von Humboldt, quan el govern prussià li va encarregar el 1809 el disseny d'un model d'educació per a una nova Alemanya. Humboldt va partir de la premissa que l'ésser humà es desenvolupa millor a partir de la vida interior, de l'ànima, i no pas a partir d'influències externes. Per això fan falta educadors humanistes i no la imposició de normes intrusives des de l'estat o l'Església. Què en diria avui Humboldt del nostre sistema educatiu?

Com a bon erudit, va viatjar per Europa (Roma, Praga, Viena, París, Londres) i es va documentar. La seva reforma educativa combinava l'amor per l'Ausbildung amb l'objectiu personal d'assolir tanta llibertat com fos possible. La formació d'una persona no és traduïble a etapes o graus acadèmics, sinó que s'ha de desenvolupar al llarg de tota una vida. (Pense en el nostre sistema de certificació del coneixement i em sembla ridícul i vergonyant).

El model humboldtià d'educació, de profunda base humanista, es va implantar a Prússia i va tenir una àmplia influència als països de parla alemanya, sent dominant fins al 1933 quan l'arribada al poder dels nazis va desmuntar absolutament aquest model educatiu i els seus ideals humanistes. Van substituir el model de Humboldt per una maquinària gegant d'adoctrinament dissenyada per convertir els xics en guerrers i les xiques en mares per engendrar nous guerrers. La formació d'individus lliures i cultes no tenia un lloc a l'univers del feixisme. El seu desig no era humanitzar, ans al contrari: deshumanitzar.

A la nostra tradició, les proclames de “mort la intel·ligència”, la cultura de la pàtria i dels bous se sumen a l'amenaça d'educar en una incultura millor manipulable. De ben poc serveix aquest modest article de premsa, però cal ser conscient de la situació i fer front als qui, des de diverses perspectives i reformes educatives, es proposen embrutir les persones, fomentant els instints, la cultura de l’odi, l’agressió i les pulsions tecnològiques. Uns i altres ens porten a la ignorància i l'alienació en una societat mediocre i manipulable. Des dels anys de la II República la societat espanyola no ha recuperat els ideals d'una educació com a eina alliberadora. Però ara, a més a més, tornen els nazis.

En su último libro titulado Humanly possible. Seven hundred years of humanist freethinking inquiry and hope (2023), Sara Backwell explica que en la Alemania prusiana de finales del siglo XVIII se extendió la idea de fundamentar la educación en torno a dos pilares esenciales. Uno es el concepto de Bildung, que no solo significa educación, sino también se refiere a hacer o formar una imagen, hacer o formar a una persona. El otro es Humanismus, entendido como una educación basada en los clásicos greco-latinos como proponía el pedagogo Friedrich I. Niethammer en 1808, un enfoque que extendía la educación como formación del individuo en el aprendizaje de la historia, las lenguas clásicas, las artes y el pensamiento moral. A mediados del siglo XX, Georg Voigt (The Revival of Classical Antiquity, The First Century of Humanism…) ensalzaba la figura de Petrarca y también el historiador suizo Jacob Burckhardt enfocaba en la misma dirección en su célebre Civilization of the Renaissance in Italy, donde expresaba su admiración por la figura de Leonardo da Vinci como sabio universal o artista racional.

Pero quien planteó un programa educativo a gran escala fue Wilhelm von Humboldt, cuando el gobierno prusiano le encargó en 1809 el diseño de un modelo de educación [Ausbildung] para una nueva Alemania. Humboldt partió de la premisa que el ser humano se desarrolla mejor a partir de la vida interior del alma, y no a partir de influencias externas. Para lo cual hacen falta educadores humanistas y no la imposición de normas intrusivas del estado o de la Iglesia. ¿Qué diría hoy Humboldt de nuestro sistema educativo?

Como buen erudito, viajó por Europa (Roma, Praga, Viena, París, Londres) y se documentó. Su reforma educativa combinaba el amor por la Ausbildung con el objetivo personal de alcanzar tanta libertad como fuera posible. La formación de una persona no es algo traducible a etapas o grados académicos, sino algo que se debe desarrollar a lo largo de toda una vida. (Pienso en nuestro sistema de certificación del conocimiento y me parece vergonzante).

El modelo humboldtiano de educación de profunda base humanista se implantó en Prusia y tuvo una amplia influencia en los países de habla alemana, siendo dominante hasta 1933 cuando la llegada al poder de los nazis desmontó absolutamente ese modelo educativo y sus ideales humanistas. Sustituyeron el modelo de Humboldt por una maquinaria gigante de adoctrinamiento diseñada para convertir a los muchachos en guerreros y a las chicas en madres para engendrar más guerreros. La formación de individuos libres y cultos no tenía un lugar en el universo del fascismo. Su deseo no era humanizar, sino todo lo contrario: deshumanizar. En nuestra tradición, las proclamas de “muera la inteligencia”, la cultura de la patria y de los toros se suman a la amenaza de educar en una incultura mejor manipulable. De poco sirve este modesto artículo de prensa, pero hay que ser consciente de la situación y hacer frente a quienes, desde diversas perspectivas y reformas educativas, se proponen embrutecer a las personas, fomentando los instintos, la cultura del odio y las pulsiones tecnológicas. Los unos y los otros nos llevan a la ignorancia y la alienación en una sociedad mediocre y manipulable. Desde los años de la IIª República la sociedad española no ha recuperado los ideales de una educación liberadora. Pero ahora, además, vuelven los nazis.

Este modelo colonial arrasó infinidad de sociedades indígenas, su lengua, su territorio y su cultura durante el Antiguo Régimen, pero se sustentaba sobre valores irreconciliables con la ideología de la Ilustración. Por eso, desde comienzos del siglo XIX los movimientos de liberación en las colonias dieron paso a un lento proceso de descolonización político-militar y leyes contrarias a la esclavitud que se aplicaron realmente con suma lentitud. Surgieron nuevos países que a menudo reprodujeron a escala nacional formas elitistas de hegemonía colonial (Australia, Sudáfrica, Latinoamérica…). La llamada “historia poscolonial” viene revisando las terribles consecuencias del colonialismo clásico desde la óptica de los perdedores, aquellos que sufrieron el exterminio o perdieron sus raíces.

Pero el colonialismo se ha ido adaptando a las circunstancias para camuflarse y sobrevivir. Abandonado el viejo colonialismo del imperio, la cruz y la espada, pervivieron nuevas formas de colonialismo basadas en la emigración. Una de las más conocidas es el llamado colonial settlement, esto es, la creación de asentamientos coloniales con el fin de imponerse y desplazar a las poblaciones nativas. Como estrategia de desplazamiento de personas y creación de comunidades en otros países fue ampliamente utilizada por el Japón imperial, en América del Norte frente a los indígenas o en Escandinavia frente a las comunidades sami, y por el Imperio Británico en tantos lugares, y pervive en la actualidad con las comunidades chinas en todo el mundo o los asentamientos de Israel en las zonas ocupadas de Palestina. El concepto de asentamiento colonial resulta muy útil para analizar formas de emigración y colonización menos violentas que las tradicionales, basadas en la guerra y la esclavitud, pero igualmente desastrosas para los nativos.

La globalización capitalista trajo, desde los 1980, otras versiones bien conocidas del colonialismo. Me refiero a la deslocalización de empresas y capitales, de las grandes industrias del textil, el calzado, la tecnología informática, o los automóviles que instalaron sus fábricas en Vietnam, Bangladesh, Marruecos, México, Brasil… a veces en condiciones laborales cercanas a la esclavitud. Ese colonialismo también potenció la actividad de grandes empresas internacionales que explotan los recursos naturales de los países africanos, asiáticos o latinoamericanos, a menudo con la complicidad y beneficio de las élites y el empobrecimiento irreversible de la población. Es una forma de colonialismo industrial basado en el control de recursos naturales estratégicos de amplias regiones del planeta por parte de empresas y países extranjeros. Europa, China, Rusia o los EUA pugnan por la hegemonía en esta forma de colonialismo industrial.

Pero este artículo quiere llamar la atención sobre las últimas formas, sutiles y perversas, de colonialismo financiero: los fondos de inversión internacionales que colonizan las acciones y los consejos de administración de las grandes empresas y, a través de ellas, a los estados y sus ciudadanos. Ya no es un colonialismo de los países ricos frente a los pobres, sino de élites financieras mundiales frente a los estados y los ciudadanos. Hemos leído recientemente que las seis principales empresas del IVEX tienen como principales accionistas a fondos de los países árabes; saltó la alarma con la compra de acciones de Telefónica por parte de fondos saudíes; las grandes ciudades europeas, cuya arquitectura es símbolo de la historia y de la cultura, sufren la gentrificación y el aumento insoportable de precios, y se transforman en parques temáticos para turistas. Los viejos habitantes de los centros históricos son desahuciados por fondos de inversión…

Los nichos de negocio internacional son innumerables: las residencias para mayores, los colegios, los hospitales y aseguradoras que negocian con la salud, las empresas de odontología, los hoteles de lujo y los hoteles boutique, los automóviles, la telefonía, la electrónica o la informática. De un modo u otro, habrá que poner freno al poder infinito de los fondos de inversión, expresión más descarnada del capitalismo financiero depredador. Dice la prensa que el megafondo Blackrock ha desplegado una red de veinte lobbies en Bruselas y una estrategia de influencia política que supera los 15 millones euros. Eurodiputados fueron condenados hace meses por corrupción al recibir dinero de países extranjeros. Hemos alcanzado una forma de colonialismo financiero que se propone colonizar las instituciones, las empresas, el mercado, la política y nuestra vida diaria. Aceptemos que el capitalismo global es esencialmente una versión actualizada de colonialismo en el que nosotros somos los colonizados. Admitamos también que estamos perdiendo los valores la cultura, la naturaleza, la arquitectura a manos de fondos todopoderosos que nos compran y rentabilizan.

Europa pierde fuelle y solo políticas de izquierdas con un fuerte compromiso con la equidad pueden frenar ese proceso y plantar cara a la invasión de estos colonizadores financieros. ¿O quizá no?

Aquest model colonial va arrasar infinitat de societats indígenes, la seua llengua, territori i cultura durant l'Antic Règim, però se sustentava sobre valors irreconciliables amb la ideologia de la Il·lustració. Per això, des de començaments del segle XIX els moviments d'alliberament a les colònies van donar pas a un lent procés de descolonització politicomilitar i lleis contràries a l'esclavitud que es van aplicar realment amb molta lentitud. Van sorgir nous països que sovint van reproduir a escala nacional formes elitistes d'hegemonia colonial (Austràlia, Sud-àfrica, Llatinoamèrica…). L'anomenada “història postcolonial” ha revisat les terribles conseqüències del colonialisme clàssic des de l'òptica dels perdedors, aquells que van patir l'extermini o van perdre les arrels.

Però el colonialisme s'ha adaptat a les circumstàncies per camuflar-se i sobreviure. Abandonat el vell colonialisme de l'imperi, la creu i l'espasa, van perviure noves formes de colonialisme basades en l'emigració. Una de les més conegudes és l'anomenat colonial settlement, és a dir, la creació d'assentaments colonials per imposar-se i desplaçar les poblacions natives. Com a estratègia de desplaçament de persones i creació de comunitats en altres països va ser àmpliament utilitzada pel Japó imperial, a Amèrica del Nord davant els indígenes, a Escandinàvia davant les comunitats sami, i per l'Imperi Britànic a tants llocs, i perviu a l'actualitat amb les comunitats xineses a tot el món o els assentaments d'Israel a les zones ocupades de Palestina. El concepte d'assentament colonial és molt útil per analitzar formes d'emigració i colonització menys violentes que les tradicionals, basades en la guerra i l'esclavitud, però igualment desastroses per als nadius.

La globalització capitalista va portar, des dels 1980, altres versions ben conegudes del colonialisme. Em referesc a la deslocalització d'empreses i capitals, de les grans indústries del tèxtil, el calçat, la tecnologia informàtica, o els automòbils que van instal·lar les fàbriques al Vietnam, Bangla Desh, el Marroc, Mèxic, Brasil… en ocasions en condicions laborals properes a l'esclavitud. Aquest colonialisme també va potenciar l'activitat de grans empreses internacionals que exploten els recursos naturals dels països africans, asiàtics o llatinoamericans, sovint amb la complicitat i el benefici de les elits i l'empobriment irreversible de la població. És una forma de colonialisme industrial basada en el control de recursos naturals estratègics d'àmplies regions del planeta per part d'empreses i països estrangers. Europa, la Xina, Rússia o els EUA pugnen per l'hegemonia en aquesta forma de colonialisme industrial.

Però aquest article vol cridar l'atenció sobre les darreres formes, subtils i perverses, de colonialisme financer: els fons d'inversió internacionals que colonitzen les accions i els consells d’administració de les grans empreses i, a través d'elles, els estats i els ciutadans. Ja no és un colonialisme dels països rics davant dels pobres, sinó d'elits financeres mundials davant dels estats i dels ciutadans. Hem llegit recentment que les sis empreses principals de l'IVEX estan tenen com a principals accionistes fons dels països àrabs; va saltar l'alarma amb la compra d'accions de Telefónica per part de fons saudites; les grans ciutats europees, l'arquitectura de les quals és símbol de la història i de la cultura, pateixen la gentrificació i l'augment insuportable de preus, i es transformen en parcs temàtics per a turistes. Els vells habitants dels centres històrics són desnonats per fons d'inversió…

Els nínxols de negoci internacional són innombrables: les residències per a gent gran, els col·legis, els hospitals i asseguradores que negocien amb la salut, les empreses d'odontologia, els hotels de luxe i els hotels boutique, els automòbils, la telefonia, l'electrònica o la informàtica. D'una manera o altra, caldrà posar fre al poder infinit dels fons d'inversió, expressió més descarnada del capitalisme financer depredador. La premsa diu que el megafons Blackrock ha desplegat una xarxa de vint lobbies a Brussel·les i una estratègia d'influència política que supera els 15 milions d'euros. Eurodiputats van ser processats fa mesos per corrupció en rebre diners de països estrangers. Observem amb escàndol una forma de colonialisme financer que es proposa colonitzar les institucions, les empreses, el mercat, la política i la nostra vida diària. Acceptem que el capitalisme global és essencialment una versió actualitzada de colonialisme en què nosaltres som els colonitzats. Admetem també que estem perdent els valors la cultura, la natura, l'arquitectura a les mans de fons totpoderosos que ens compren i rendibilitzen.

Europa perd força i només polítiques d'esquerres amb un fort compromís amb l'equitat poden frenar aquest procés i fer front a la invasió d'aquests colonitzadors financers. O potser no?

Ahí están. Son varios miles de millones, quizá la mitad de los sapiens sapiens que habitan el planeta tierra. A pesar de ser biológicamente humanos, ni tienen esperanza ni tienen derechos, sólo tratan de sobrevivir en los márgenes. Son los que saben de tiranos y colonos, los que perdieron su lengua, sus tierras y sus creencias, pero no saben lo que es el fentanilo, ni han oído hablar de la inteligencia artificial, ni de los festivales de música, ni de Tic Toc, ni del turismo de masas, ni de las redes sociales o las operaciones de cirugía estética, los analfabetos del consumo, los animales humanos cuya muerte solo se registra en la memoria y el dolor de sus allegados.

Su grado de humanidad está muy por debajo de los estándares mínimos del consumo, incapaces como son de alcanzar su sueño de sobrevivir. Todos sabemos que eso es lo que hay, y por eso quiero dedicar esta tribuna a los excluidos que no tienen voz, porque sencillamente son los excedentes del sistema.

Hi són. Són milers de milions, potser la meitat dels sapiens sapiens que habiten el planeta terra. Tot i ser biològicament humans, ni tenen esperança ni tenen drets, només tracten de sobreviure als marges. Són els que saben de tirans i colons, els que pergueren la seua llengua, les terres i les creences, però no saben què és el fentanil, ni han sentit a parlar de la intel·ligència artificial, ni dels festivals de música, ni de Tic Toc, ni del turisme de masses, ni de les xarxes socials o les operacions de cirurgia estètica, els analfabets del consum, els animals humans la mort dels quals només es registra en la memòria i el dolor dels seus familiars.

El seu grau d'humanitat està molt per sota dels estàndards mínims del consum, incapaços com són d'assolir el somni de sobreviure. Tots sabem que això és el que hi ha, i per això vull dedicar aquesta tribuna als exclosos que no tenen veu perquè senzillament són els excedents del sistema.