Barcelona i altres ciutats tenen molts metres quadrats robats des de fa molt temps. L’espai públic sembla que no sempre s’aprecia com un bé comú i en canvi es permet ocupar per ús privat. A aquests espais robats els veïns i les veïnes no hi podem accedir perquè algú decideix que és seu només perquè és el primer que hi arriba. A més d’ocupar-ho il·legítimament, es fa traient benefici particular. Cada dia que passa, aquell metre quadrat és explotat i impunement expropiat als veïns per un guany privat.

Encoratges de bicicletes

Des de fa unes setmanes hi ha una polèmica a la xarxa sobre la utilització que fa una empresa de lloguer de bicicletes dels encoratges públics per lligar-les. La controvertida marca distribueix la seva flota per tota Barcelona i utilitza el mobiliari públic perquè els seus clients tinguin un millor servei. Hem vist moltes fotografies d’una ocupació que, per molts, a més és desproporcionada. La polèmica augmenta quan la mateixa empresa respon a les queixes suggerint que en comptes de queixar-nos demanem a l’Ajuntament que hi posin més encoratges. És a dir, que el suggeriment va encaminat a què entre totes li paguem els punts de servei a l’empresa privada. Si més no, és una manera peculiar d’entendre la ciutat.

Però aquesta polèmica té molts punts de relació amb altres pràctiques que potser hem normalitzat i que, com a mínim, caldria posar sobre el debat de l'ocupació de l’espai públic a les ciutats.

Tallers de motocicletes

Qualsevol persona que munta un negoci sap que les eines o els productes que necessita els haurà de tenir dins del seu establiment. Les papereries no tenen els llibres i llibretes al carrer, les formatgeries tampoc tenen fora els formatges i les matalasseries tampoc no hi tenen els matalassos fora.

Però en molts casos, els tallers equivalen a una filera infinita de motocicletes a la vorera. Això, si no hi ha a pocs metres un espai d’estacionament permès que està sobreocupat per l’establiment impedint l’ús pel qual està dissenyat.

La qüestió de les motocicletes als carrers de les ciutats és un tema urgent d’abordar i potser és que hem de començar per la reivindicació veïnal tal com han fet un grup de persones de Via Augusta on fa anys que la ocupació era clarament desmesurada. Han aconseguit fer-les fora.

Vehicles d’empresa sobreocupant l’espai

Similar al cas anterior, les pizzeries acostumen a fer una filera de motos davant la porta de l’establiment per fer l’entrega a domicili i en molts casos es fa obviant les normatives municipals que impedeixen que qualsevol vorera sigui susceptible de ser ocupada per les motos. A 100 metres de l’Ajuntament de L’Hospitalet aquesta situació es produeix cada dia. No cal explicar el que suposa tenir sota casa un grup de motos sorolloses que entren i surten constantment durant hores.

Cadires i taules de bar encadenades al carrer

No cal explicar que hi ha bars que fan un mal ús dels espais que tenen reservats, fa poques setmanes sortia la notícia de què 2 de cada 3 de l'Avinguda Gaudí tenien més taules de les permeses. Una altra de les modes que es poden veure a les ciutats són les taules i cadires encadenades al mig del carrer durant les nits o els dies en què els bars no estan oberts. Trencant normatives i el sentit comú, es fa més còmode deixar el teu mobiliari a l'espai públic en comptes de fer-ho al teu espai personal. Això impedeix que les veïnes en puguin fer ús i a més genera un impacte visual de desordre. Sobre aquest tema també hem normalitzat que l'espai públic estigui ple de jardineres i cartelleria diversa al voltant de les terrasses fora de les zones autoritzades per aquest ús.

Fins i tot hi ha qui s’atrevia a fer-ho en plena Plaça Catalunya de Barcelona sense que ningú els ho impedís. Les xarxes socials van servir perquè l’FNAC rectifiqués fa pocs dies i deixés de portar aquesta pràctica d’ocupació irresponsable de l’espai públic. En canvi, en plena plaça de l’Ajuntament de L’Hospitalet es pot veure com la majoria de bars deixen el seu mobiliari cada nit al carrer sense problemes. A la ciutat de L’Hospitalet estem acostumats a no ser notícia i és per això que fa anys que es denuncia que a la Rambla Just Oliveras hi ha bars que ni tan sols tenen marcat el seu espai de forma clara, hi ha sobrecupació de cartells i jardineres a l’espai públic i cada nit és un autèntic Ikea de mobles encadenats al carrer, a l’espai públic. Potser la resta de veïns haurem d’optar per baixar algun armari de casa i ens faria viure més espaiosament.

El carril BUS per aparcar autocars

De forma sistemàtica l’Hotel Hilton ocupa el carril BUS per aparcar els autocars que traslladen els seus clients. Ho fan cada matí impunement. Tot que aquesta situació s’ha pogut reduir sensiblement després de múltiples denúncies i després de sortir a mitjans de comunicació la pràctica continua produint-se. Aquell espai és de la ciutat, és perquè el transport públic sigui més eficient i no per aparcar per un servei privat. Passa el mateix amb els autocars que cada matí ocupen la Plaça Francesc Macià a les 8 per traslladar els empleats de l’empresari més ric d’Espanya. Els seus beneficis també són gràcies a que se li permet un aparcament de manera gratuïta cada matí de l’any. Segur que tots coneixem de situacions similars al nostre voltant, els nostres ‘Hotels Hilton’.

Catifes i grans plantes per visibilitzar el negoci

Una catifa vermella sobre d’un carrer de la ciutat de moda dona molta elegància, però també és un robatori de l’espai públic. Molts hotels i alguns bars de la ciutat decoren les entrades del carrer amb catifes i grans plantes a un costat i l’altra de l’entrada per tenir una imatge més majestuosa. També ho fan amb un espai que és de tothom i no privat. A més, habitualment aquestes decisions generen perill per les persones cegues o de baixa visibilitat i, com en molts casos dels que hem analitzat, contribuïm a tenir una ciutat menys accessible.

La gent pot muntar negocis treure’n tot el profit que puguin si ho fan responsablement. Però part del benefici no pot venir de l’ocupació de l’espai públic. No pot fer que banalitzem aquest tema generant pràctiques abusives ni tampoc pot passar que els ajuntaments no s’activin per evitar-ho.

Hem normalitzat que ens prenguin els carrers i l’espai públic. I és per això que aquest tipus de situacions esdevenen quotidianes i ni tan sols ens criden l’atenció per comunicar-les als nostres ajuntaments perquè evitin que ens prenguin els carrers. L’espai públic és un bé comú que permet que la gent passegi, passi una estona, intercanviïn idees o simplement gaudeixin de la ciutat. Depenent del valor que li donem a aquest bé entendrem que això que passa és un problema important o simplement sucumbirem a la generació d’una ciutat molt menys amable i respectuosa pels que tenim dret a gaudir-la dignament.

Barcelona y otras ciudades tienen muchos metros cuadrados robados desde hace mucho tiempo. El espacio público parece que no siempre se aprecia como un bien común y en cambio se permite ocupar por uso privado. A estos espacios robados los vecinos y las vecinas no podemos acceder porque alguien decide que es suyo sólo porque es el primero que llega. Además de ocuparlo ilegítimamente, se hace sacando beneficio particular. Cada día que pasa, aquel metro cuadrado es explotado y impunemente expropiado a los vecinos por una ganancia privada.

Anclajes de bicicletas

Desde hace unas semanas hay una polémica en la red sobre la utilización que hace una empresa de alquiler de bicicletas de los anclajes públicos para atarlas. La controvertida marca distribuye su flota por toda Barcelona y utiliza el mobiliario público para que sus clientes tengan un mejor servicio. Hemos visto muchas fotografías de una ocupación que, para muchos, además es desproporcionada. La polémica aumenta cuando la misma empresa responde a las quejas sugiriendo que en vez de quejarnos pedimos al Ayuntamiento que pongan más anclajes. Es decir, que la sugerencia va encaminada a que entre todas le paguemos los puntos de servicio a la empresa privada. Por lo menos, es una manera peculiar de entender la ciudad.

Pero esta polémica tiene muchos puntos de relación con otras prácticas que quizás hemos normalizado y que, como mínimo, habría que poner sobre el debate de la ocupación del espacio público en las ciudades.

Talleres de motocicletas

Cualquier persona que monta un negocio sabe que las herramientas o los productos que necesita los deberá tener dentro de su establecimiento. Las papelerías no tienen los libros y libretas en la calle, las queserías tampoco tienen fuera los quesos y las colchonerías tampoco tienen los colchones fuera.

Pero en muchos casos, los talleres equivalen a una hilera infinita de motocicletas en la acera. Esto, si no hay a pocos metros un espacio de estacionamiento permitido que está sobreocupada para el establecimiento impidiendo el uso para el que está diseñado.

La cuestión de las motocicletas en las calles de las ciudades es un tema urgente de abordar y quizás es que tenemos que empezar por la reivindicación vecinal tal como han hecho un grupo de personas de Vía Augusta donde hace años que la ocupación era claramente desmesurada. Han conseguido hacerlas fuera.

Vehículos de empresa sobreocupando el espacio

Similar al caso anterior, las pizzerías suelen hacer una hilera de motos frente a la puerta del establecimiento para hacer la entrega a domicilio y en muchos casos se hace obviando las normativas municipales que impiden que cualquier acera sea susceptible de ser ocupada por las motos. A 100 metros del Ayuntamiento de L'Hospitalet esta situación se produce cada día. No es necesario explicar lo que supone tener debajo de casa un grupo de motos ruidosas que entran y salen constantemente durante horas.

Sillas y mesas de bar encadenadas en la calle

No hace falta explicar que hay bares que hacen un mal uso de los espacios que tienen reservados, hace pocas semanas salía la noticia de que 2 de cada 3 de la Avenida Gaudí tenían más mesas de las permitidas. Otra de las modas que se pueden ver en las ciudades son las mesas y sillas encadenadas en plena calle durante las noches o los días en que los bares no están abiertos. Rompiendo normativas y el sentido común, se hace más cómodo dejar tu mobiliario en el espacio público en vez de hacerlo a tu espacio personal. Esto impide que las vecinas puedan hacer uso y además genera un impacto visual de desorden. Sobre este tema también hemos normalizado que el espacio público esté lleno de jardineras y cartelería diversa alrededor de las terrazas fuera de las zonas autorizadas para este uso.

Incluso hay quien se atrevía a hacerlo en plena Plaza Cataluña de Barcelona sin que nadie se lo impidiera. Las redes sociales sirvieron para que el FNAC rectificase hace pocos días y dejara de llevar esta práctica de empleo irresponsable del espacio público. En cambio, en plena plaza del Ayuntamiento de L'Hospitalet se puede ver como la mayoría de bares dejan su mobiliario cada noche en la calle sin problemas. En la ciudad de L'Hospitalet estamos acostumbrados a no ser noticia y es por eso que hace años que se denuncia que en la Rambla Just Oliveras hay bares que ni siquiera tienen marcado su espacio de forma clara, hay sobrecupació de carteles y jardineras en el espacio público y cada noche es un auténtico Ikea de muebles encadenados en la calle, en el espacio público. Quizá el resto de vecinos tendremos que optar por bajar algún armario de casa y nos haría vivir más espaiosament.

El carril bus para aparcar autocares

De forma sistemática el Hotel Hilton ocupa el carril bus para aparcar los autocares que trasladan sus clientes. Lo hacen cada mañana impunemente. Aunque esta situación se ha podido reducir sensiblemente tras múltiples denuncias y tras salir a medios de comunicación, la práctica continúa produciéndose. Aquel espacio es de la ciudad, es para que el transporte público sea más eficiente y no para aparcar un servicio privado. Pasa lo mismo con los autocares que cada mañana ocupan la Plaza Francesc Macià a las 8 para trasladar los empleados del empresario más rico de España. Sus beneficios también son gracias a que se le permite un aparcamiento de manera gratuita cada mañana del año. Seguro que todos conocemos de situaciones similares a nuestro alrededor, nuestros 'Hoteles Hilton'.

Alfombras y grandes plantas para visibilizar el negocio

Una alfombra roja encima de una calle de la ciudad de moda da mucha elegancia, pero también es un robo del espacio público. Muchos hoteles y algunos bares de la ciudad decoran las entradas de la calle con alfombras y grandes plantas a un lado y la otra de la entrada para tener una imagen más majestuosa. También lo hacen con un espacio que es de todos y no privado. Además, habitualmente estas decisiones generan peligro para las personas ciegas o de baja visibilidad y, como en muchos casos de los que hemos analizado, contribuimos a tener una ciudad menos accesible.

La gente puede montar negocios y sacar todo el provecho que puedan si lo hacen responsablemente. Pero parte del beneficio no puede venir de la ocupación del espacio público. No puede hacer que banalizamos este tema generando prácticas abusivas ni tampoco puede pasar que los ayuntamientos no se activen para evitarlo.

Hemos normalizado que nos tomen las calles y el espacio público. Y es por eso que este tipo de situaciones se convierten en cotidianas y ni siquiera nos llaman la atención para comunicarlo a nuestros ayuntamientos para que eviten que nos tomen las calles. El espacio público es un bien común que permite que la gente pasee, pase un rato, intercambien ideas o simplemente disfruten de la ciudad. Dependiendo del valor que le damos a este bien entenderemos que esto que pasa es un problema importante o simplemente sucumbiremos a la generación de una ciudad mucho menos amable y respetuosa por los que tenemos derecho a disfrutar dignamente.

Un grup d'usuaris de Twitter han cedit els seus perfils a persones que estan vivint al carrer o que hi han viscut. En el context electoral i amb la intenció de poder donar veu a la xarxa a qui no la té, en una hora i mitja de piulades han arribat a aconseguir fins a 20 milions i mig d'impressions a totes les pantalles des d'on s'hagin llegit els missatges. La xarxa ha arribat a reunir 738 persones durant l'acció que han utilitzat un fil de conversa mitjançat el hashtag #votinvisible i #votinvisible. Tot plegat un volum proper als 3000 missatges escrits.

Les persones sense llar han pensat i definit preguntes als diferents candidats dels partits polítics i també han expressat diferents opinions sobre aquesta situació. Els interrogants anaven des d'aspectes de polítiques generals fins a coses ben concretes i de caràcter més municipal.

Han preocupat especialment les desigualtats al país i s'ha preguntat sobre com es poden fer polítiques per aconseguir cert equilibri social perquè no es doni que cada cop hi ha més persones riques i altres cada cop més pobres. En aquest sentit s'ha suggerit tenir algun tipus d'ajuda econòmica garantida per totes les persones que ajudi a mantenir-se. Les preguntes han anat adreçades a tots els caps de llista amb respostes de la majoria de partits.

Però també hi ha hagut preguntes de caràcter més pràctic que abordaven qüestions com ara de quina manera es podria fer perquè les persones sense domicili fix poguessin empadronar-se a qualsevol població, ja que en aquests moments es centralitzen a Barcelona. Alguna persona que ha viscut al carrer ha preguntat també quina mesura poden prendre els ajuntaments tenint en compte que està prohibit fer les seves necessitats al carrer però en canvi no tenen diners per pagar una consumició a un bar.

La qüestió del sensellarisme i les persones que viuen al carrer no són mai un tema important a les campanyes electorals. Estem parlant d'unes 5433 persones que viuen al carrer a Catalunya, segons dades de l'Agència Catalana d'Habitatge. Ciutadans del nostre país que, amb la simplificació i repetició d'idees durant la campanya, pateixen un estat d'invisibilització malgrat que siguin persones en situació d'absoluta precarietat econòmica, social i personal.

És cert que a tots els programes electorals ja s'han incorporat mesures que tenen a veure amb l'accés a l'habitatge malgrat no aparegui el tema en la majoria dels discursos públics electorals. Però lògicament cadascú ho fa amb un èmfasi i perspectives diferents on no hi ha acord explícit de tothom sobre el dret a l'habitatge com ho és l'educació o la sanitat.

Vist que en els principals debats no s'aborden aquests temes, el dimecres previ a les noves eleccions del 26 de juny, un grup de persones s'han organitzat per mirar de donar veu a ciutadans que viuen al carrer o han estat en aquesta circumstància.

És clàssica la reclamació de “res sobre nosaltres sense nosaltres” que tantes vegades han utilitzat especialment les persones amb diversitat funcional. Aquesta és una demanda històrica de tots els col·lectius que no són tinguts en compte per al disseny de les polítiques socials per les quals ells mateixos hi seran com a destinataris.

Com a mínim, en aquests moments, sembla absurd prendre unes mesures sobre unes persones sense haver-les consultat prèviament. Sense haver arribat a incorporar aquest paradigma de manera generalitzada, la sospita de l'absurditat ha estat fruit de l'avançament de les mirades que adopten els serveis socials vers les persones que atenen.

En aquest sentit, després de la diagnosi del 2015 sobre persones sense llar a Barcelona, l'Ajuntament ha posat en marxa un comitè d'experts on participen persones que han viscut o viuen al carrer. Així ho va presentar la tinenta d'alcalde Laia Ortiz, a principis d'any, ubicant la proposta en el marc del Consell de Benestar Social.

L'acció #votinvisible ha estat coordinada per Fundació Arrels des d'on s'insisteix en la importància de sistematitzar recomptes de persones que dormen al carrer arreu del país i no només a algunes ciutats tal com va organitzar fa unes setmanes la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Lògicament calen polítiques de caràcter estructural i global, però aquestes dades serveixen per poder planificar i preveure els recursos que cal destinar a aquest tema. Arrels també suggereix la creació d'un observatori públic i dotar de pressupost al Pla Estatal de lluita contra el sensellarisme serien alguns dels passos importants.

Per altra banda també s'indica la necessitat de tenir accés als medicaments, ja que, segons Arrels, l'esperança de vida de les persones que viuen al carrer es redueix de mitjana en 20 anys. A més, un cop algú deixa aquesta situació necessita tenir accés a recursos que li possibilitin tenir oportunitats i restablir-se social i personalment.

El que sembla clar és que la realitat d'un país no es construeix a partir de la mitjana de la riquesa que té. Hi ha persones invisibilitzades en aquestes estadístiques que habitualment no fan palès la diferència entre el grup privilegiat dels més rics i els que cada dia han de buscar en quin lloc poden aconseguir un espai per estirar-se i intentar descansar unes hores a la nit. I és que mentre hi ha qui pressiona per no cobrar un impost de 2 euros per dormir una nit en un Hotel de luxe també hi ha qui aquests diners no els té ni per pagar-se una aigua en un bar per poder tenir un lavabo per fer les seves necessitats.

Un grupo de usuarios de Twitter han cedido sus perfiles a personas que están viviendo o han vivido en la calle. En el contexto electoral y con la intención de poder dar voz a la red a quien no la tiene, en una hora y media de Tweets han llegado a alcanzar hasta 20 millones y medio de impresiones en todas las pantallas desde donde se hayan leído los mensajes. La red ha llegado a reunir 738 personas durante la acción que han utilizado un hilo de conversación mediante el hashtag #votvisible y #votinvisible. En conjunto, un volumen cercano a los 3000 mensajes escritos.

Las personas sin hogar han pensado y definido preguntas a los diferentes candidatos de los partidos políticos y también han expresado diferentes opiniones sobre esta situación. Los interrogantes iban desde aspectos de políticas generales hasta cosas bien concretas y de carácter más municipal.

Han preocupado especialmente las desigualdades en el país y se ha preguntado sobre cómo se pueden hacer políticas para lograr cierto equilibrio social para que no se dé que cada vez hay más personas ricas y otras cada vez más pobres. En este sentido se ha sugerido tener algún tipo de ayuda económica garantizada para todas las personas que ayude a mantenerse. Las preguntas han ido dirigidas a todos los cabezas de lista con respuestas de la mayoría de partidos.

Pero también ha habido preguntas de carácter más práctico que abordaban cuestiones como de qué manera se podría hacer para que las personas sin domicilio fijo pudieran empadronarse en cualquier población, ya que en estos momentos se centralizan en Barcelona. Alguna persona que ha vivido en la calle ha preguntado también qué medida pueden tomar los ayuntamientos teniendo en cuenta que está prohibido hacer sus necesidades en la calle pero en cambio no tienen dinero para pagar una consumición en un bar.

La cuestión del sinhogarismo y las personas que viven en la calle no son nunca un tema importante en las campañas electorales. Estamos hablando de unas 5433 personas que viven en la calle en Catalunya, según datos de la Agencia Catalana de Vivienda. Ciudadanos de nuestro país que, con la simplificación y repetición de ideas durante la campaña, sufren un estado de invisibilización aunque sean personas en situación de absoluta precariedad económica, social y personal.

Es cierto que en todos los programas electorales ya se han incorporado medidas que tienen que ver con el acceso a la vivienda a pesar de que no aparezca el tema en la mayoría de los discursos públicos electorales. Pero lógicamente cada uno lo hace con un énfasis y perspectivas diferentes donde no hay acuerdo explícito de todos sobre el derecho a la vivienda como lo es la educación o la sanidad.

Visto que en los principales debates no se abordan estos temas, el miércoles previo a las nuevas elecciones del 26 de junio, un grupo de personas se han organizado para tratar de dar voz a ciudadanos que viven en la calle o han estado en esta circunstancia.

Es clásica la reclamación de “nada sobre nosotros sin nosotros” que tantas veces han utilizado especialmente las personas con diversidad funcional. Esta es una demanda histórica de todos los colectivos que no son tenidos en cuenta para el diseño de las políticas sociales por las que ellos mismos estarán como destinatarios.

Como mínimo, en estos momentos, parece absurdo tomar unas medidas sobre unas personas sin haberlas consultado previamente. Sin haber llegado a incorporar este paradigma de manera generalizada, la sospecha de lo absurdo ha sido fruto del avance de las miradas que adoptan los servicios sociales hacia las personas que atienden.

En este sentido, tras la diagnosis de 2015 sobre personas sin hogar en Barcelona, el Ayuntamiento ha puesto en marcha un comité de expertos que participan personas que han vivido o viven en la calle. Así lo presentó la teniente de alcalde Laia Ortiz, a principios de año, ubicando la propuesta en el marco del Consell de Benestar Social.

La acción #votinvisible ha sido coordinada por la Fundació Arrels desde donde se insiste en la importancia de sistematizar recuentos de personas que duermen en la calle en todo el país y no sólo en algunas ciudades como organizó hace unas semanas la Xarxa d'Atenció a les persones sense llar (XAPSLL). Lógicamente son necesarias políticas de carácter estructural y global, pero estos datos sirven para poder planificar y prever los recursos que hay que destinar a este tema. Arrels también sugiere la creación de un observatorio público y dotar de presupuesto al Plan Estatal de lucha contra el sinhogarismo serían algunos de los pasos importantes.

Por otra parte también se indica la necesidad de tener acceso a los medicamentos, ya que, según Arrels, la esperanza de vida de las personas que viven en la calle se reduce de media en 20 años. Además, una vez alguien deja esta situación necesita tener acceso a recursos que le posibiliten tener oportunidades y restablecerse social y personalmente.

Lo que parece claro es que la realidad de un país no se construye a partir de la media de la riqueza que tiene. Hay personas invisibilizadas en estas estadísticas que habitualmente no hacen patente la diferencia entre el grupo privilegiado de los más ricos y los que cada día tienen que buscar en qué lugar pueden conseguir un espacio para estirarse e intentar descansar unas horas en la noche. Y es que mientras hay quien presiona para no cobrar un impuesto de 2 euros por dormir una noche en un hotel de lujo también hay quien este dinero no lo tiene ni para pagarse un agua en un bar para poder tener un aseo para hacer sus necesidades.