Els CIE no solament són incompatibles amb un model avançat de drets i llibertats, també són tendencialment inútils

Immediatament després de les eleccions del passat 26J, el Ministeri de l'Interior va anunciar la reobertura del Centre d'Internament d'Estrangers de Barcelona, en una mostra més de què el Govern central dóna per acabada –ara sí- la interinitat política. El que ha vingut després, amb la negativa del Ministeri a reconèixer la competència municipal relativa a llicències d'establiments  públics, és una trista mostra que, amb freqüència, a la política espanyola pesa més la gestualitat patriarcal que el respecte institucional.

El CIE de Barcelona ha estat vuit mesos tancat. La mala nova de la seva reobertura, acte d'autisme ministerial davant les demandes de tancament dels CIE aprovades pel Parlament català el juliol  de 2015 i pel valencià l'octubre  de 2015, és una bona ocasió per reflexionar sobre els CIE i el seu rol, tant en la gestió de les migracions com en la construcció d'un paradigma de govern basat en drets i llibertats.

Vuit mesos no és un període insignificant. De fet, el primer que sorprèn és que la clausura d'un dels set CIE existents a l'estat, i no precisament un dels més petits, no ha causat cap perjudici conegut a l’execució de les expulsions. La política espanyola de control migratori pot perfectament seguir prescindint del CIE de Barcelona. El més rellevant, però, és que aquesta política podria renunciar, sense gaire detriment, a l'ús de tots els CIE que existeixen al territori estatal. Un simple raonament utilitarista ens diria que els beneficis d'aquesta decisió política són segurament molt superiors als perjudicis.

Els CIE, llocs de reclusió en els quals es priva de llibertat a una persona per haver nascut “de la banda equivocada” de la frontera, són espais de discriminació racialitzada, inèrcies (post)colonials d'una Unió Europea que, com s'ha demostrat en la crisi dels refugiats, es mostra incapaç de construir una identitat europea no-xenòfoba. Són una peça central d'un model de gestió migratòria que, des que va entrar en vigor l'Acord de Schengen, ha suposat que en el Mediterrani morin més de mil persones a l'any.

La privació de llibertat en un CIE es configura legalment com a mesura cautelar per assegurar l'expulsió. Estan pensats per tancar a persones que no han comès delictes, no obstant això, les condicions dels CIE són, en molts extrems, pitjors que les de les pròpies presons. L'opacitat davant la ciutadania i la impermeabilitat davant les organitzacions socials, les condicions de visita o els esculls per a l'exercici normalitzat del dret de defensa en són testimoni. Tot això és ben conegut. 

Potser no ho és tant el fet que, el 2016 els CIE són la millor evidència de la irrealitat de la llibertat de circulació dels ciutadans comunitaris. Com ha estat documentat per associacions i instàncies oficials, en el CIE de Barcelona, així com en els altres del territori estatal, es reclou, per a la seva deportació, a nacionals d'una àmplia pluralitat de països de la UE, inclosos els dos que van disputar fa uns dies la final de l'Eurocopa de futbol.

Malgrat tot això, cal reconèixer que trenta anys després que els CIE fossin creats per la Llei d'Estrangeria de 1985, avantsala de l'ingrés a la llavors CEE, els arguments de drets humans no han tingut un ressò suficient per a què des d’alguns sectors polítics es qüestioni l'existència dels CIE. Per això, és necessari reparar en una altra qüestió de no menor importància, que desplaça el sentit dels CIE de la tragèdia a un altre gènere dramàtic: la farsa. Els CIE són ineficaços. Ho són en tal mesura que el seu tancament no només podria basar-se en consideracions de drets i llibertats, sinó també en un saludable paradigma de govern atent a l'eficiència i a la gestió prudent dels recursos públics.

Des de fa molts anys, el Ministeri de l'Interior no executa la deportació de la meitat de les persones recloses en els CIE (el 2014, el 52 %, d'acord amb les dades del Defensor del Poble). Dit d'una altra manera, per a la meitat de les persones la privació de llibertat en els CIE no té “utilitat formal” (i, per tant, justificació) i opera com una sanció per la condició d'estrangeria sense cap mena de base legal. Una vegada més, no és una novetat: es tracta de la forma ritual de funcionament de la política de control migratori. No obstant això, hi ha un element molt més rellevant, que ha cobrat transcendència amb la readaptació duta a terme pel govern del PP. Al llarg dels últims anys, el Ministeri, animat per l'assessoria tècnica, logística i financera de l'agència europea Frontex, ha promocionat les denominades “expulsions exprés”, en les quals es busca a persones migrants de determinada nacionalitat per deportar-les en el termini de tres dies des de la seva detenció, aprofitant la disponibilitat d'un transport col·lectiu al seu país d'origen (els coneguts com a vols de la vergonya). En el nou esquema del dispositiu de deportació, els CIE no són ja un instrument clau (per excessivament costós, en termes polítics tant com econòmics): l'espai fonamental per preparar les expulsions són les comissaries.

Només així pot entendre's la Circular 6/2014 del Cos Nacional de Policia, que recomana no demanar mecànicament l'internament per preparar l'expulsió. El resultat és que el nombre d'expulsions realitzades des dels CIE ha descendit en els darrers anys, fins al punt que avui la major part de les deportacions (55% el 2014, segons la Defensoria del Poble) ja es realitzen des de llocs diferents als CIE.

En suma, els CIE no solament són incompatibles amb un model avançat de drets i llibertats. També són tendencialment inútils, com mostra l'experiència recent de les expulsions exprés. 

Malgrat que ens pesi, fins i tot un model de gestió migratòria centrat en l'expulsió (que no era el model original de l'actual Llei d'Estrangeria, aprovada al febrer de 2000, en l'altre moment en què el PP no tenia majoria absoluta) podria subsistir sense cataclisme al seu tancament. En un moment de canvi com el present faríem bé en anhelar, almenys, un model polític més respectuós dels drets, que deixi enrere una institució que en algun moment –tant de bo més aviat que tard- veurem com un episodi vergonyant de la nostra Història col·lectiva.

Los CIE no solo son incompatibles con un modelo avanzado de derechos y libertades, también son tendencialmente inútiles

Inmediatamente después de las elecciones del pasado 26J, el Ministerio del Interior anunció la reapertura del Centro de Internamiento de Extranjeros de Barcelona, en una muestra más de que el Gobierno central da por terminada –ahora sí- la interinidad política. Lo que ha venido después, con la negativa del Ministerio a reconocer la competencia municipal relativa a licencias de establecimientos públicos, es una triste muestra de que, con frecuencia, en la política española pesa más la gestualidad patriarcal que el respeto institucional.

El CIE de Barcelona ha estado ocho meses cerrado. La mala nueva de su reapertura, acto de autismo ministerial ante las demandas de cierre de los CIE aprobadas por el Parlament catalán en julio de 2015 y por el valenciano en octubre de 2015, es una buena ocasión para reflexionar sobre los CIE y su rol, tanto en la gestión de las migraciones como en la construcción de un paradigma de gobierno basado en derechos y libertades.

Ocho meses no es un periodo insignificante. De hecho, lo primero que sorprende es que la clausura de uno de los sietes CIE existentes en el estado, y no precisamente uno de los más pequeños, no ha causado ningún perjuicio conocido a la ejecución de las expulsiones. La política española de control migratorio puede perfectamente seguir prescindiendo del CIE de Barcelona. Lo más relevante, empero, es que esa política podría renunciar, sin mayor menoscabo, al uso de todos los CIE que existen en el territorio estatal. Un simple razonamiento utilitarista nos diría que los beneficios de esa decisión política son seguramente muy superiores a los perjuicios.

Los CIE, lugares de reclusión en los que se priva de libertad a una persona por haber nacido “del lado equivocado” de la frontera, son espacios de discriminación racializada, resabios (post)coloniales de una Unión Europea que, como se ha venido demostrando en la crisis de los refugiados, se muestra inane en la construcción de una identidad europea no-xenófoba. Son una pieza central de un modelo de gestión migratoria que, desde que entró en vigor el Acuerdo de Schengen, ha hecho que en el Mediterráneo mueran más de mil personas al año.

La privación de libertad en un CIE se configura legalmente como medida cautelar para asegurar la expulsión. Están pensados para encerrar a personas que no han cometido delitos, sin embargo, las condiciones de los CIE son, en muchos extremos, peores que las de las propias prisiones. La opacidad ante la ciudadanía y la impermeabilidad ante las organizaciones sociales, las condiciones de visita o los escollos para el ejercicio normalizado del derecho de defensa están ahí para testimoniarlo. Todo ello es bien conocido.

Quizás no lo es tanto el hecho de que, en 2016 los CIE son la mejor evidencia de la irrealidad de la libertad de circulación de los ciudadanos comunitarios. Como se ha documentado por asociaciones e instancias oficiales, en el CIE de Barcelona, así como en los demás del territorio estatal, se recluye, camino de su deportación, a nacionales de una amplia pluralidad de países de la UE, incluidos los dos que disputaron hace unos días la final de la Eurocopa de fútbol.

A pesar de todo ello, cabe reconocer que treinta años después de que los CIE fuesen creados por la Ley de Extranjería de 1985, antesala del ingreso en la entonces CEE, los argumentos de derechos humanos no han tenido un eco suficiente para que desde algunos sectores políticos se cuestione la existencia de los CIE. Por ello, es necesario reparar en otra cuestión de no menor importancia, que desliza el sentido de los CIE de la tragedia a otro género dramático: la farsa. Los CIE son ineficaces. Lo son en tal medida que su cierre no solo podría basarse en consideraciones de derechos y libertades, sino también en un saludable paradigma de gobierno atento a la eficiencia y a la gestión prudente de los recursos públicos.

Desde hace muchos años, el Ministerio del Interior no ejecuta la deportación de la mitad de las personas recluidas en los CIE (en 2014, el 52 %, de acuerdo con los datos del Defensor del Pueblo). Dicho de otro modo, para la mitad de las personas la privación de libertad en los CIE carece de “utilidad formal” (y, por lo tanto, de justificación) y opera como una sanción por la condición de extranjería que carece de base legal. Una vez más, no es nada novedoso: se trata de la forma ritual de funcionamiento de la política de control migratorio. Sin embargo, hay un elemento mucho más relevante, que ha cobrado trascendencia con la readaptación llevada a cabo por el gobierno del PP. A lo largo de los últimos años, el Ministerio, animado por la asesoría técnica, logística y financiera de la agencia europea Frontex, ha promocionado las denominadas “expulsiones exprés”, en las que se busca a personas migrantes de determinada nacionalidad para deportarlas en el plazo de tres días desde su detención, aprovechando la disponibilidad de un transporte colectivo a su país de origen (los conocidos como vuelos de la vergüenza). En el nuevo esquema del dispositivo de deportación, los CIE no son ya un instrumento clave (por excesivamente costoso, en términos políticos tanto como económicos): el espacio fundamental para preparar las expulsiones son las comisarías. Solo así puede entenderse la Circular 6/2014 del Cuerpo Nacional de Policía, que recomienda no pedir mecánicamente el internamiento para preparar la expulsión. El resultado es que el número de expulsiones realizadas desde CIE ha descendido en los últimos años, hasta el punto de que hoy la mayor parte de las deportaciones (55% en 2014, según Defensoría del Pueblo) ya se realizan desde lugares diferentes a los CIE.

En suma, los CIE no solo son incompatibles con un modelo avanzado de derechos y libertades. También son tendencialmente inútiles, como muestra la experiencia reciente de las expulsiones exprés. Mal que nos pese, incluso un modelo de gestión migratoria centrado en la expulsión (que no era el modelo original de la actual Ley de Extranjería, aprobado en febrero de 2000, en el otro momento en que el PP no tenía mayoría absoluta) podría subsistir sin cataclismo a su cierre. En un momento de cambio como el presente haríamos bien en anhelar, por lo menos, un modelo político más respetuoso de los derechos, que deje atrás una institución que en algún momento –ojalá más pronto que tarde- veremos como un episodio vergonzante de nuestra Historia colectiva.