La batalla que s'ha lliurat i que continua lliurant-se al si del PSOE, així com la perspectiva d'un nou govern de Rajoy, es produeixen en un context polític de dretanització, com avalen els resultats de les eleccions autonòmiques gallegues i basques, els límits, estancament i problemes interns de Podemos, l'absència de mobilitzacions socials importants i la pèrdua de l'impuls d'empoderament popular que es va produir amb el 15M i les Marees. Aquesta situació de conjunt és la que ha facilitat el triomf de l'opció més conservadora en la pugna interna del partit socialista.

Històricament el PSOE ha estat una peça clau del règim polític del 78, garantint l'estabilitat del sistema, al temps que donava una eixida institucional a algunes aspiracions i reivindicacions populars. El PSOE ha representat, per a la gent treballadora, des de les anomenades classes mitjanes fins a les capes més humils, la cara amable del sistema, la que es reivindicava amb més fiabilitat de ser representant seu i la que li oferia algunes millores a les seues condicions de vida, sempre que aquestes no xocassen amb els “interessos d'estat”, és a dir a amb la defensa dels grans interessos de les classes dominants de l'estat espanyol, a les quals el PSOE sempre ha volgut garantir estabilitat, al temps que quedava vinculat a elles pels “favors econòmics” atorgats a la seua cúpula dirigent, mitjançant, entre altres, al mecanisme anomenat de “portes giratòries”. El PSOE sempre ha estat fidel als grans poders econòmics, interns, europeus i internacionals, quan aquests han marcat una línia d'actuació, com ha estat davant la crisi econòmica, amb les retallades imposades per Zapatero i la modificació de l'article 134 de la Constitució per a garantir el pagament del deute., o amb la defensa de la unitat de l'Estat espanyol davant qualsevol intent secessionista.

El fet de la manifesta implicació del PSOE en una gestió de la crisi gens favorable als sectors populars, juntament amb la seua evident vinculació als poders econòmics i els nombrosos casos de corrupció, facilitaren el sorgiment del 15M, de les Marees i després de Podemos com alternativa institucional al descontent de masses i ocasionaren la pèrdua d'un important espai institucional del PSOE, primer en ajuntaments i comunitats autònomes i després, a partir del 20D del 2015, a escala estatal. Aquest espai perdut és la causa fonamentalment de l'actual crisi del PSOE, malgrat que els importants errors de Podemos i l’estancament del seu creixement li han vingut donant una mica d'oxigen. El PSOE, gran problema,s'ha vist en la tessitura, després de les eleccions del 20D i del 26J, d'haver d'escollir entre donar el govern al PP o constituir de manera problemàtica un govern propi amb el suport de Podemos.

En aquest punt s'ha produït un conflicte entre els interessos del PSOE com a partit i el dictat dels poders econòmics i mediàtics, que han indicat ben a les clares que volien un govern de “gran coalició” entre PP, Ciutadans i PSOE o, en el pitjor dels casos, una abstenció del PSOE que permetés el govern del PP. Davant d'aquesta clara indicació, una part del partit, encapçalada pel dimitit secretari general Pedro Sánchez, ha estat conscient que seguir-la podia significar l'enfonsament de l'alternativa partidària del PSOE en benefici de Podemos i de les diferents confluències nacionals d'esquerres, per això han intentat a la desesperada arribar a un acord amb Podemos, al temps que perseguia acontentar al sector partidari de cedir el govern al PP. Aquest equilibri s'ha demostrat finalment impossible, a causa fonamentalment de la qüestió catalana.. La històrica defensa del PSOE de la unitat de l'Estat espanyol , ha xocat de front amb la reivindicació, exigint referèndum, dels socis catalans de Podemos, a la qual la cúpula de l'organització podemita tampoc no ha pogut renunciar. Això ha servit per a que, davant aquesta exigència reivindicativa, es feren forts els adversaris de Pedro Sánchez, encapçalats per Susana Díaz i Felipe González, per a fer fracassar els intents del que era secretari general.

Els costos polítics que per al PSOE significaran permetre un govern de la dreta, segurament seran grans, tant en termes de d'adhesions com de vots, quan arribe el moment. Encara que el PSOE segurament no entrarà en cap “gran coalició” i es limitarà a permetre que governe el PP amb la seua abstenció, les conseqüències del que molta gent votant interpretarà com una “traïció” poden suposar que finalment tinga lloc l'anunciat “sorpasso”. El PSOE pot quedar en una posició subordinada en relació a Podemos i a les confluències. Quelcom similar al que li va passar al PASOK grec, en benefici de Syriza, després d'haver format part d'un govern de “gran coalició” amb el partit conservador “Nova Democràcia”, encara que possiblement en magnitud menor. L'únic avantatge que té ara mateix el PSOE és que el cicle electoral quedarà momentàniament tancat, una vegada el PP constituesca govern, situació que a vegades facilita l'oblit del que ha passat per part de les masses populars. Però en les actuals circumstàncies, tal oblit sembla força problemàtic, ja que el tancament de cicle s'ha fet finalment a favor del PP i de les seus polítiques d'austeritat. Si la crisi repunta i tornen les exigències de retallades per part de Brussel·les, l'oblit pot convertir-se en impossible...

En resum, els barons, Susana Díaz i Felipe González, han preferit sacrificar el PSOE com instrument polític abans que dur endavant qualsevol pacte “contra natura”, és a dir, “contra sistema”. Si realment el PSOE queda a la fi immolat políticament, l'estratègia que poden seguir els grans poders econòmics i mediàtics és la d'intentar assimilar Podemos i les confluències, convertint-los en un PSOE 2.0. En Grècia, si bé en circumstàncies diferents a les de l'Estat espanyol, ja es va produir la integració de Syriza, després de la seua derrota estratègica a les negociacions amb la Troika. quan Tsipras va acabar fent la mateixa política que la dreta que l'havia precedit. Però que existisca una estratègia per part de les classes dominants no implica que aquesta haja de tenir necessàriament èxit, d'això ja en parlarem. De moment, el que podem dir amb seguretat és que el PSOE ha demostrat ser un vertader presoner del poder.

La batalla que se ha librado y que continúa librándose dentro del PSOE, así como la perspectiva de un nuevo gobierno de Rajoy, se producen en un contexto político de derechización, como avalan los resultados de las elecciones autonómicas gallegas y vascas, los límites, estancamiento y problemas internos de Podemos, la ausencia de movilizaciones sociales importantes y la pérdida del impulso de empoderamiento popular que se produjo con el 15M y las Mareas. Esta situación de conjunto es la que ha facilitado el triunfo de la opción más conservadora en la pugna interna del partido socialista.

Históricamente el PSOE ha sido una pieza clave del régimen político del 78, garantizando la estabilidad del sistema, al tiempo que daba una salida institucional a algunas aspiraciones y reivindicaciones populares. El PSOE ha representado, para la gente trabajadora, desde las llamadas clases medias hasta las capas más humildes, la cara amable del sistema, la que se reivindicaba con más fiabilidad de ser representante suyo y la que le ofrecía algunas mejoras a sus condiciones de vida, siempre que estas no chocasen con los “intereses de estado”, es decir con la defensa de los grandes intereses de las clases dominantes del estado español, a las cuales el PSOE siempre ha querido garantizar estabilidad, al tiempo que quedaba vinculado a ellas por los “favores económicos” otorgados a su cúpula dirigente, mediante, entre otros, el mecanismo denominado de “puertas giratorias”. El PSOE siempre ha sido fiel a los grandes poderes económicos, internos, europeos e internacionales, cuando estos han marcado una línea de actuación, cómo ha sido ante la crisis económica, con los recortes impuestos por Zapatero y la modificación del artículo 134 de la Constitución para garantizar el pago de la deuda, o con la defensa de la unidad del Estado español ante cualquier intento secesionista.

El hecho de la manifiesta implicación del PSOE en una gestión de la crisis nada favorable a los sectores populares, junto con su evidente vinculación a los poderes económicos y los numerosos casos de corrupción, facilitaron el surgimiento del 15M, de las Mareas y después de Podemos como alternativa institucional al descontento de masas y ocasionaron la pérdida de un importante espacio institucional del PSOE, primero en ayuntamientos y comunidades autónomas y después, a partir del 20D del 2015, a escala estatal. Este espacio perdido es la causa fundamentalmente de la actual crisis del PSOE, a pesar de que los importantes errores de Podemos y el estancamiento de su crecimiento le han venido dando un poco de oxígeno. El PSOE, gran problema, se ha visto en la tessitura, después de las elecciones del 20D y del 26J, de tener que escoger entre dar el gobierno al PP o constituir de manera problemática un gobierno propio con el apoyo de Podemos.

En este punto se ha producido un conflicto entre los intereses del PSOE como partido y el dictado de los poderes económicos y mediáticos, que han indicado bien a las claras que querían un gobierno de “gran coalición” entre PP, Ciudadanos y PSOE o, en el peor de los casos, una abstención del PSOE que permitiera el gobierno del PP. Ante esta clara indicación, una parte del partido, encabezada por el dimitido secretario general Pedro Sánchez, ha sido consciente que seguirla podía significar el hundimiento de la alternativa partidaria del PSOE en beneficio de Podemos y de las diferentes confluencias nacionales de izquierdas, por eso ha intentado a la desesperada llegar a un acuerdo con Podemos, al tiempo que perseguía contentar al sector partidario de ceder el gobierno al PP. Este equilibrio se ha demostrado finalmente imposible, a causa fundamentalmente de la cuestión catalana. La histórica defensa del PSOE de la unidad del Estado español ha chocado de frente con la reivindicación, exigiendo referéndum, de los socios catalanes de Podemos, a la cual la cúpula de la organización podemita tampoco ha podido renunciar. Esto ha servido para que, ante esta exigencia reivindicativa, se hicieran fuertes los adversarios de Pedro Sánchez, encabezados por Susana Díaz y Felipe González, para hacer fracasar los intentos del que era secretario general.

Los costes políticos que para el PSOE significarán permitir un gobierno de la derecha, seguramente serán grandes, tanto en términos de adhesiones como de votos, cuando llegue el momento. Aunque el PSOE seguramente no entrará en ninguna “gran coalición” y se limitará a permitir que gobierne el PP con su abstención, las consecuencias de lo que mucha gente votante interpretará como una “traición” pueden suponer que finalmente tenga lugar el anunciado “sorpasso”. El PSOE puede quedar en una posición subordinada en relación a Podemos y a las confluencias. Algo similar a lo que le pasó al PASOK griego, en beneficio de Syriza, después de haber formado parte de un gobierno de “gran coalición” con el partido conservador “Nueva Democracia”, aunque posiblemente en magnitud menor. La única ventaja que tiene ahora mismo el PSOE es que el ciclo electoral quedará momentáneamente cerrado, una vez el PP constituya gobierno, situación que a veces facilita el olvido de lo que ha pasado por parte de las masas populares. Pero, en las actuales circunstancias, tal olvido parece bastante problemático, puesto que el cierre de ciclo se ha hecho finalmente a favor del PP y de sus políticas de austeridad. Si la crisis repunta y vuelven las exigencias de recortes por parte de Bruselas, el olvido puede convertirse en imposible...

En resumen, los barones, Susana Díaz y Felipe González, han preferido sacrificar el PSOE como instrumento político antes de que llevar adelante cualquier pacto “contra natura”, es decir, “contra sistema”. Si realmente el PSOE queda al fin inmolado políticamente, la estrategia que pueden seguir los grandes poderes económicos y mediáticos es la de intentar asimilar Podemos y las confluencias, convirtiéndolos en un PSOE 2.0. En Grecia, si bien en circunstancias diferentes a las del Estado español, ya se produjo la integración de Syriza, después de su derrota estratégica en las negociaciones con la Troika, cuando Tsipras acabó haciendo la misma política que la derecha que lo había precedido. Pero que exista una estrategia por parte de las clases dominantes no implica que ésta tenga que tener necesariamente éxito, de esto ya hablaremos. De momento, lo que podemos decir con seguridad es que el PSOE ha demostrado ser un verdadero prisionero del poder.

En primer lloc, sembla que unes terceres eleccions, sorpreses i imprevistos a banda, no beneficiarien massa a l'esquerra i retornaríem a una situació pareguda a l'actual, tal vegada amb major pes parlamentari del PP. Per tant, les hauríem de descartar com fet desitjable.

Però si no es vol que hi hagin eleccions, caldrà aconseguir un acord d'investidura, el qual no acabe amb un nou govern del PP, siga encapçalat per Rajoy o per algun substitut d'aquest amb la cara i les mans una mica més netes.

Resultarà més simple la nostra anàlisi si contemplem les opcions a l'abast d'Unidos Podemos. En té bàsicament dues, la primera és intentar formar part d'un govern amb el PSOE; la segona és aconseguir un simple acord d'investidura que permeta al candidat del PSOE ser proclamat president del govern. Considerem, a l'hora d'avaluar aquestes opcions, que existeix una doble fractura entre les forces polítiques presents al parlament espanyol, fractura social i fractura nacional, la conjunció d'ambdues ha impedit fins ara la constitució d'un nou govern de qualsevol signe.

La primera de les opcions és pràcticament impossible, tant per raó de la fractura social, com de la nacional. Des del punt de vista social, el PSOE mai no s'oposarà a les noves retallades que estan a punt de venir imposades per Brussel·les a partir del 2017. Des del punt de vista nacional, tampoc està disposat a acceptar un referèndum sobre la independència a Catalunya. El PSOE és defensor de les polítiques econòmiques neoliberals, quan aquestes vénen imposades pels grans poders econòmics i polítics, i també, sempre, de la unitat d'Espanya. En aquestes circumstàncies, comprometre's fins al punt de formar part d'un govern amb el PSOE podria ser una catàstrofe, això suposant que l'agrupament format per Podemos, IU i altres forces com ECP, Compromís o En Marea, no esclatara abans.

La segona de les opcions sí té alguna viabilitat. Encara que, per raó altra vegada de la fractura nacional, hi ha 24 vots (ERC-CATSI, PDC, PNV i EH-Bildu), difícilment assolibles per al PSOE, sí podria ser factible superar els 137 vots del PP, sempre i quan Unidos Podemos votara a favor de la investidura del candidat del PSOE. Per a fer-ho, es podrien demanar a canvi una serie de mesures de contingut social que el PSOE poguera acceptar, com la derogació de la llei de Reforma Laboral, la confirmació de la derogació de la LOMQE o la reversió de retallades en sanitat i educació. Seria una versió estatal de l'anomenat “Pacte del Botànic” valencià, en el qual Podemos no es va comprometre a formar part del govern de PSOE i Compromís. El mateix, per altra banda, que a Extremadura, Castella-La Manxa, Aragó o Illes Balears. Per què un pas que es va donar amb relativa facilitat quan es constituïren els governs autonòmics resulta ara tan complicat o quasi impossible per al govern central?

L'esmentat acord no suposaria cap transformació social d'envergadura en benefici de la gent de baix, però sí alleujaria la seua situació. Mentre, tant Podemos com IU, s'estalviarien d'aparèixer com responsables de la constitució d'un nou govern del PP i podrien consolidar les seues posicions polítiques, abordar els canvis organitzatius necessaris per a poder connectar novament amb la base social i ajudar a donar nova empenta als moviments socials, sense els quals és impensable qualsevol gran canvi, que ara mateix es troben paralitzats.

Acabem raonant que el mateix criteri que és aplicable per a estalviar-se l'entrada a un govern estatal encapçalat pel PSOE, hauria de ser-ho també per als governs autonòmics. La fractura social de Podemos amb el PSOE, desaconsella la participació directa dels podemites a qualsevol govern encapçalat pels socialistes. Fer-ho ens exposaria a ser coresponsables de polítiques continuistes en molts de casos o de noves retallades quan toquen els xiulets de Brussel·les i Madrid.