La situació política a tots els nivells té moltes connotacions d’emergència. Millor no parlar de la situació internacional i de l’escandalós paper que estan fent els EUA a tots els nivells i que en molts aspectes recorda el paper de Hitler i l’Alemanya nazi abans de començar la Segona Guerra Mundial.

A escala estatal la situació de precarietat del govern és tan evident que l’únic que afirma amb seguretat que finalitzarà el mandat és el seu cap, el Sr. Pedro Sánchez. Així mateix, tant en l'àmbit autonòmic com al municipal hem superat els dos anys i mig de mandat i en els dos casos toca posar-se a pensar seriosament en les pròximes eleccions del 2027. Tinc el convenciment de què els resultats de l’esquerra transformadora, en el País Valencià encapçalada per Compromís, seran decisius per a conformar governs progressistes a tots els nivells i evitar de passada la pujada de l'extrema dreta als governs o al control dels mateixos per altres mitjans.

Les formacions polítiques a l’esquerra del PSOE, tant per la nostra dimensió com per estar circumscrites moltes vegades a un territori determinat, no podem pretendre obtenir uns resultats significatius en els processos electorals estatals i europeus si no ens plantegem algun tipus de confluència. Els resultats en les eleccions generals dels últims quinze anys així ho palesen amb claredat meridiana. L'estructura dels mitjans de comunicació, concentrats fonamentalment en la capital de l’Estat, així ho exigeix si no vols quedar marginat i aïllat en el procés electoral. Només Catalunya i el País Basc escapen parcialment d’aquesta realitat.

Si pensem en clau estatal em sembla molt saludable que els partits que formen part del govern a l’esquerra del PSOE hagen començat a parlar de com s’ha d’articular en un futur pròxim l’esquerra transformadora. Seria bo contar també amb Podemos, però tenint sempre clar que dos o més no s’ajunten si un d’ells no vol. Els desitge un bon treball i que com més prompte millor obtinguen resultats concrets.  Però l’esquerra necessita integrar les formacions de la resta de comunitats autònomes i seria desitjable la participació d’aquestes des del començament. Un procés que permeta trobar un model que respecte les nostres peculiaritats, que no són poques, i on tots puguem treballar a gust en un projecte comú. En València entenent la importància de la unitat de l’esquerra hem començat a fer passes en aquesta direcció amb reunions i actes amb Esquerra Unida que continuaran en un futur i confie que donen uns bons resultats més enllà d’un resultat purament electoral.

Què volem oferir i proposar a la societat davant la qual ens hem de presentar en les pròximes eleccions? En primer lloc, una voluntat decidida de guanyar-les per a transformar aquesta societat valenciana. Les dades sociològiques ens diuen que açò és possible si treballem adequadament. Al meu entendre açò de «què ve el llop, vestit d’extrema dreta» ja està molt vist a més de molt treballat pels companys del PSPV. Jo m’inclinaria més per la radicalitat en la defensa de l’estat de benestar i dels grans serveis públics, començant, no cal dir-ho, pel tema de l’habitatge. L’exemple el tenim ben recent: L’alcaldia de Nova York com a crit d’esperança enmig de la negror de les polítiques del Sr. Trump.

Cal plantejar un projecte d’esquerra transformadora sense complexos i amb la decidida voluntat de complir allò que es proposa. Ja hem governat i la gent del carrer sap com ho hem fet i sap també que sabem governar en coalició amb el PSPV mantenint les diferències, però sabent arribar a acords. Per cert, molt millor del que està demostrant la dreta amb les contínues picabaralles entre el PP i Vox, tant en l’Ajuntament de València com en la Generalitat.

Per a fer qualsevol projecte fan falta eines, instruments que ho possibiliten i executen. La ciutadania quan veu una proposta de transformació social, per exemple el que diu la nostra Constitució sobre el dret a l’habitatge, es pregunta si aquesta és un somni o es disposa d’instruments adequats per a fer-la realitat. Disposar amb temps d’estructures polítiques que permeten dur a terme un programa polític determinat és clau per a donar credibilitat a qualsevol proposta. En Compromís hem de finalitzar de forma urgent la transformació de mera coalició electoral en una federació de partits ben articulada. Sense oblidar que a l’esquerra transformadora se'ns acaba el temps per articular una proposta plural, pegada al territori i amb una vertadera voluntat de transformar aquesta societat pel camí de més llibertat personal i una vertadera equitat social.

La segona idea que suggereix l’editorial és molt clara i està dita per escrit referint-se a la Sra. Catalá: “La realidad es que el cambio que anunció sigue sin materializarse de forma relevante...”. Quelcom paregut suggereix la mateixa entrevista quan es parla contínuament de projectes, de coses que es van a fer, de crítiques a l’anterior govern, d’idees, de propostes, de pensaetes, etc. Però de coses fetes poques, molt poques, quasi cap. Dient-ho d’una altra forma: De forment molt pocs grans, per no dir ni un gra.

La primera cosa que em crida l’atenció en l’entrevista és la manca d’autocrítica per la nefasta gestió que es va fer de la DANA. Sembla com si els pobles del sud, La Torre, Forn d’Alcedo, Castellar-Oliveral, no formaren part de València. El tema de la DANA es resol segons la Sra. Catalá amb més infraestructures. Res més. És clar que cal avançar en infraestructures però no hem d’oblidar que hi ha moltes més coses a fer. Per exemple, avisar en temps i forma de la situació de perill en què es trobaven aquests pobles. Haver avisat en temps i forma com ho van fer alguns pobles de la província o algunes institucions (per exemple la Universitat) haguera evitat la pèrdua de moltes vides. I açò era competència de la Generalitat però també era competència municipal. Quan ens preguntem si es van desplegar adequadament els serveis necessaris (policies, bombers, protecció civil), la resposta és unànime: No. Es van vore persones voluntàries dels mateixos però no els serveis tal qual. Com també és unànime la crítica a la manca de col·laboració i de coordinació entre Ajuntament, Generalitat i Estat per tot el tema de la reconstrucció posterior.

Un dels temes on més s’ha volgut diferenciar la Sra. Català del govern anterior és en el tema del trànsit. Afavorint el pas del cotxe privat per Colón, posant els autobusos pel centre de la ciutat, reduint l’espai de la superilla de la Petxina, la Sra. Catalá ens vol convéncer que el trànsit en València disminueix. Segons diu en la seua entrevista, han disminuït en 7’7 milions els desplaçaments (per suposat no indica la font d’aquesta dada). Però les dades municipals entre maig de 2023 i maig de 2025 diuen exactament el contrari: a Colón, l’epicentre de la reforma i una de les vies amb més presència per als vianants de la ciutat, l’augment de trànsit que pateixen veïns i vianants supera el 130% (de 4.690 a 10.818) en el primer tram, i quasi un 29% en el segon (de 11.152 a 14.374). L’eix Xàtiva – Guillem de Castro registra també increments del 6’9% i del 10’7% respectivament; i altres, com el frontal de les Torres de Serrans, passade 41.865 a 47.930 vehicles (un 14’5% més). Després afirma que açò del “verd” és una idea de totes les ciutats. Sí, però València ara va en sentit contrari malgrat haver estat Capital Verda Europea.

Un altre tema cridaner són els serveis socials per la situació crítica que travessa la gestió de la dependència a la ciutat de València. Les dades oficials mostren que actualment hi ha 9.410 persones en llista d’espera per a ser reconegudes com a persones dependents. Segons informes del Síndic de Greuges, hi ha 682 menors esperant una resolució, amb casos que superen l’any i mig sense resposta administrativa tot i haver-se anunciat un suposat “pla de xoc” per a desblocar el sistema fa un any. El pla ha sigut un fracàs rotund. Es va anunciar la incorporació de 15 professionals, però només es van contractar 11 i, el dia de hui, només 9 continuen treballant. Es tracta d’un col·lapse total del sistema agreujat a més de per la manca de recursos humans, per la descoordinació entre administracions i per una voluntat política clarament insuficient per part del govern municipal de Catalá.

En el tema de vivenda, sense dubte el problema estrella actual, la primera cosa a destacar és la desaparició, concertada amb el senyor Mazón, de la possibilitat d’adquirir habitatges pel sistema de tanteig i retracte que permetia a l’Ajuntament disposar de vivendes amb rapidesa, tal com es va fer amb alguns edificis la passada legislatura i que precisament aprofità la Sra. Catalá per ubicar a moltes famílies damnificades per l’incendi de Campanar. Crida l’atenció la dubtosa relació entre els pisos buits sense llogar i la por a l’okupació que, per descomptat, no es resoldrà amb l’Oficina antiokupació creada per l’Ajuntament en franca competència amb la propaganda de les cases d’assegurances.

Podríem continuar amb molts altres temes com el túnel de Pérez Galdós o l’Avinguda Federico Garcia Lorca però no vull cansar a ningú. Només deixar clara una cosa: Un avaluador objectiu mai avaluaria la gestió de la Sra, Catalá com 'progressa adequadament' com ella s’autoavalua. Una avaluació un poc menys interessada i més objectiva tindria dubtes entre un 'insuficient' i un 'molt deficient'.

La Intervenció Municipal va advertir de forma clara en el seu informe que l’Ajuntament de València incompleix la regla del gasto per «la disminució dels ingressos tributaris per modificacions de les ordenances municipals, quantificada en 52,44 milions d'euros». Què vol dir açò? Molt senzill: per complir la legislació actual l’Ajuntament haurà de redactar un pla econòmic-financer per tapar el forat que ells mateixos han generat. Molt ens temem que, a més de rebaixar la despesa en alguns serveis, com ara vorem, la solució serà pujar impostos indiscriminats a la tota ciutadania amb increments en la taxa del fem i l'impost d'obres i serveis, castigant a totes les famílies i a les xicotetes empreses. Els de sempre guanyen a costa de pagar més tots.

Però l’altra cara de la moneda de la baixada d’impostos de la dreta és encara més fosca. Fa uns dies podíem llegir com el Síndic de Greuges retreia a l'Ajuntament de València per la seua mala gestió en matèria de dependència després que una dona morira sense rebre l'ajuda que li corresponia. Efectivament la gestió municipal és molt deficient en el tema d’ajudes a les persones dependents: s’ha multiplicat per cinc la llista d’espera en només dos anys de govern de la dreta, arribant a 9.783 persones. D’elles 2.000 estan en una “llista B”, amagada i sense drets reconeguts. S’han eliminat 16 professionals de la valoració de la dependència a València, fet que evidencia el desmantellament dels serveis socials per part del govern del PP i Vox. Fa dos anys que no es convoca el Consell Local d'Inclusió i Drets Socials de València, òrgan amb l'objectiu de fomentar la inclusió social i defensar els drets socials a la ciutat. Sembla evident que cal una major inversió en recursos humans per atendre adequadament les persones en situació de dependència.

Si mirem un altre aspecte escandalós dels serveis socials municipals el podem trobar en les polítiques destinades a persones sense llar. Fa un any que la senyora Catalá va tancar el centre d'atenció a persones sense llar «Casal d’Esplai» que atenia a 47 famílies. Des d’aleshores, l’Ajuntament no ha plantejat cap nou recurs per a compensar esta pèrdua de places. Ara es vol tancar l’alberg per a persones sense llar del Carme que oferia deu places, sense oblidar el tancament del Hogar Pérez de Alba de Benimàmet, un altra retallada en els recursos per a l’atenció a les persones sense llar.  Per tapar esta manca de política s’ha eliminat el grup de treball sobre “les persones sense llar” del Consell Local d’Inclusió i s’vetat la participació de la Plataforma de Sense Llar, demostrant la voluntat municipal d’amagar este problema. Però els problemes estan en el carrer encara que la senyora Catalá vulga amagar-los. Si algú ho dubta, li recomane un passeig pel llit del Túria on podrà vore com creix el nombre de tendes de campanya de persones que no tenen un altre lloc on anar malgrat que intenten invisibilitzar-les i desallotjar-les.

Podem continuar amb altres temes. Per exemple, un que afecta a tots els valencians. L’enquesta municipal posa de manifest un empitjorament considerable de la percepció ciutadana de l’estat de neteja de la ciutat. La millora de la neteja era un dels objectius proclamats a bombo i plateret per l’alcaldessa Catalá, i l’única excusa que se li ha ocorregut per a justificar esta mala valoració de la seua gestió ha estat atribuir-ho a les conseqüències de la Dana. Malauradament oblida la Sra. Catalá un “xicotet detall”: les dades de l'enquesta es van prendre abans del dia fatídic de la Dana. És impossible, per tant, que la mala gestió de la neteja que diu l’enquesta tinga res a vore amb la Dana, que encara no havia ocorregut.

En definitiva, cal tindre clar que si volem uns bons serveis públics els ajuntaments han de disposar d’uns recursos suficients per a executar-los. No es pot fer màgia, estos recursos venen dels impostos. Qui defensa la política egoista de que els diners es queden en la butxaca de la ciutadania està defensant dos coses a la vegada: que hi haja menys serveis públics i que els diners es queden fonamentalment en la butxaca dels poderosos. En qualsevol cas, un mal negoci per a la majoria de la població.

Però no és només qüestió de manca de diners. També hi ha una clara falta de voluntat i inoperància per a fer front als problemes. Pensem en el tema de l’habitatge, per cert, una de les primeres preocupacions dels valencians: segons les dades d'execució pressupostària, en 2024 la senyora Catalá tan sols va executar un ridícul 4,9% del pressupost destinat a vivenda, i en el que portem de 2025, a data del 28 de febrer, la xifra és directament del 0%. Sobren comentaris per vore com afronta el govern PP-Vox el problema.

La profunditat dels canvis que cal abordar provoca l’aparició de moltes resistències. Per suposat i en primer lloc, les econòmiques. No cal ser un futuròleg per a predir què farà una multinacional del petroli, per posar només un exemple. Des de negar l’evidència, fent la pràctica de l’estruç a, quan ja no siga possible, retardar els canvis imprescindibles el major temps que puga. En tot el procés és fàcil vore polítiques de «greenwashing» més o menys sofisticades que dissimulen al màxim els interessos reals inconfessables.

Però els canvis necessaris també suposen problemes per a les persones acostumades a formes de viure determinades que s’estan veient sotmeses a estes transformacions, i algunes vegades a restriccions. I els canvis sempre generen reticències. Hem d’enfocar els canvis necessaris per aturar el canvi climàtic des d’una perspectiva d’oportunitat i d’optimisme. El motor elèctric a poc a poc està desplaçant al motor d’explosió. Per a produir calor, tant en els habitatges com en la indústria, la combustió de carbó, petroli i gas haurà de ser substituïda progressivament per sistemes elèctrics i d’energies renovables que, a la vegada, seran la base de la producció d’electricitat.

Precisament en eixe sentit és important comprovar com Espanya està avançant en la producció d’electricitat a partir d’energies renovables. L’any passat, en 3 de cada 4 dies, les energies renovables produïren més de la meitat de l’electricitat. En tot l’any 2024 van produir el 56% de tota l'electricitat millorant les dades de 2023, on pràcticament produïren el mateix. Si en carbó i en petroli Espanya mai ha estat una potència a destacar, sí que som una potencia a nivell d’irradiació solar que permet uns rendiments d’energia fotovoltaica molt superiors, per exemple, als d’Alemanya o altres països europeus. Quelcom paregut es pot dir de l’energia eòlica, convertint el nostre país en un territori on l’energia elèctrica està ja tenint preus mínims i hi ha condicions per abaratir-se més en el futur.

Els resultats d’esta bona situació per a les energies renovables està sent ja un element important per a la creació de noves indústries, sobretot d'aquelles amb elevats consums energètics. És el cas de la nova planta de bateries de Sagunt, dels centres de dades que s’estan començant a construir en Aragó, de la producció d’alumini en San Ciprián, etc. Alguna cosa té a vore la nova situació energètica amb el bon creixement econòmic nostre país que contrasta amb els mals resultats econòmics d’Alemanya, provocats en gran part pels problemes energètics derivats del retall del gas natural procedent de Rússia.

Les energies renovables, sobretot la fotovoltaica, tenen la possibilitat de l’autoproducció, ja siga a nivell individual ja siga col·lectivament mitjançant cooperatives, que permeten en els dos casos aïllar-se o, fins i tot, independitzar-se de les grans companyies elèctriques que actualment controlen el sistema elèctric espanyol en règim d’oligopoli. L’aparició i abaratiment de sistemes d’emmagatzemament d'energia elèctrica facilita cada dia més esta possibilitat. Però és només una de les múltiples possibilitats que les energies renovables permetran en un futur. Pensem per exemple, en la recàrrega dels cotxes elèctrics que substituirà a la gasolinera.

El «drill, baby, drill» de Donald Trump és el crit d’un home que està perdent el tren de la història, que no és capaç de vore cap a on anem seguint els seus plantejaments. Recorda molt el cotxe que a tota velocitat s’està dirigint al precipici o el conductor d’una diligència a l’Oest americà quan veia passar un tren per primera vegada. Per sort hi ha altres països com la Xina que han entès cap a on van les coses a nivell energètic. No en va, l’any 2024, per posar només un exemple, va col·locar tantes plaques fotovoltaiques com els EEUU en tota la seua història.

Senyor Trump. Vosté a perforar. És el passat. Nosaltres a transformar el nostre sistema energètic en un sistema sostenible que a la vegada ens posarà en posició capdavantera a tots els nivells.

Molts interrogants i preocupacions ens depara el futur pròxim. Però, davant d’esta situació ens hem de fer la clàssica pregunta de l’esquerra: “Què fer?”. I l’hem de respondre com som: des d’una perspectiva valencianista i ecosocialista.

En primer lloc cal pensar en potenciar l’economia local on, el primer pas, ha de ser una empenta decidida a l’habitatge. Seria bo per a tothom que s’arribara a un consens en temes bàsics sobre com resoldre este problema que afecta tant als joves com als qui no ho són tant. La construcció és un dels elements motors de l’economia de qualsevol país. D’altra banda, la bona situació d’Espanya per a la generació d'energies renovables (eòlica i, sobretot, solar) obri gran quantitat de possibilitats de noves industries al nostre país, on la planta de bateries de Sagunt és només un exemple. Les energies renovables s’han de convertir en un element determinant per a la reindustrialització del nostre país.

En segon lloc, tornar a un cert keynesianisme. Front al discurs de la dreta i l'extrema dreta de continuar reduint impostos sota la senyera d’una suposada llibertat (evidentment, llibertat dels que més tenen) per a fer dels seus diners el que vulguen que, o suposa una dràstica reducció de la capacitat econòmica dels governs o es tradueix en un augment dels impostos indirectes que paguem tots, cal tornar a un sistema impositiu que permeta que els distints governs puguen assumir funcions bàsiques com sanitat, ensenyament, serveis socials, habitatge, transport públic, etc. per a garantir les possibilitats de desenvolupament bàsic de totes les persones siga quina siga la seua posició social.

Evidentment, cal continuar amb la defensa aferrissada de tots els drets humans per a totes les persones. En un moment on l’ascens de l’extrema dreta manifesta el seu menyspreu a tota persona immigrada, el seu rebuig a les diferents opcions sexuals i la indiferència front a qualsevol situació de marginació social, hem de continuar sense descans en la defensa dels drets de totes les persones siga quina siga la situació en la que es troben treballant conjuntament amb les organitzacions solidàries provinents de tots els estaments socials, religiosos i de qualsevol tipus. I, per suposat, continuar apostant per la democràcia com la millor forma de govern coneguda.

Hem d’emprendre i continuar decididament pel camí de la sostenibilitat. Malauradament 2024 va ser el primer any en què el planeta terra va superar el límit dels 1’5 ºC de calfament global en comparació amb els nivells preindustrials que va posar l’Acord de París. València ha patit de forma dramàtica les seues conseqüències amb la DANA. Ara, d’una forma distinta, està patint els efectes del calfament global la ciutat de Los Angeles. Hem d’accelerar, malgrat el negacionisme de l’extrema dreta, les polítiques de sostenibilitat. Avançant en la generació elèctrica amb energies renovables. Transformant el transport des de l’actual motor de combustió al motor elèctric. Electrificant la indústria. Millorant l’aïllament dels habitatges i electrificant el seu consum energètic. Apostant decididament per una alimentació de proximitat i ecològica. I no oblidant mai que les mesures a prendre front a situacions d’emergència prenen cada dia més importància davant la situació climatològica en què ens trobem.

Per últim, cal preparar la nostra organització per a qualsevol situació política. Fa temps que estem treballant en millorar l’estructura de Compromís passant de l’actual forma de coalició electoral a una organització federal estable que millore la seua capacitat de decisió democràtica respectant la pluralitat que suposen els partits que la composen i, a la vegada, done un lloc de participació democràtica a totes les persones siguen o no afiliades a uns dels partits. Millorar l’organització per a poder ser l’element polític vertebrador i unificador de tota la esquerra alternativa valenciana. En un temps d’incertesa i inestabilitat a tots els nivells tot és possible, fins i tot eleccions anticipades encara que ara puguen semblar llunyanes.

Encara que Espanya estiga avançant a bona velocitat en la generació d’energies renovables (eólica i solar) per a la producció d’electricitat, està molt endarrerida en les reducció de l’emissió de gasos productors de l’efecte hivernacle en el transport, la industria, l’habitatge i l’agricultura. És a dir, en tots els sectors significatius, si exceptuem la generació elèctrica que en 2021 ja no arribava a l’11% del total d’emissions d’Espanya mentre el transport emetia el 29’6% i la industria el 22’4%. Crear impostos mediambientals per a desincentivar aquestes emissions és un dels camins per anar complint els compromisos internacionals establerts per al nostre país.

No és gens difícil argumentar a favor d’estos impostos que acaba de derogar el Sr. Mazón i el seu govern. Gravar les emissions dels vehicles és una forma d’estimular l'entrada dels cotxes elèctrics, que evidentment no patirien esta càrrega Cal recordar que estem en la cua en tota Europa en este tema. En el mateix sentit, s’afavoreix la reconversió de les empreses cap a models més sostenibles mediambientalment que moltes vegades no avancen precisament per la seua manca de competitivitat front a formes més contaminants. El cas de les grans superfícies comercials és molt evident: pensades per a desplaçaments exclusius en cotxe particular, allunyades de qualsevol model de ciutat quinze minuts i responsables del tancament del comerç de barri i la conversió dels mateixos barris en ciutats dormitori.

És molt difícil no relacionar la DANA amb el canvi climàtic. Ho és, fins i tot, per aquelles ments negacionistes que abunden en la dreta del nostre país. Però la mateixa experiència de la DANA fa evident la profunda insolidaritat, no només amb el que estem vivint en estos moments, sinó també i sobretot amb les generacions futures, és a dir, amb els nostres fills i els nostre nets que hauran de viure les terribles conseqüències d’un clima que any rere any es descontrola un poc més fent la nostra vida en la terra cada vegada més difícil.

Encara que alguns no vulguen creure-ho, el canvi climàtic augmenta i intensifica les pluges torrencials com la DANA, afavoreix l’aparició de vents huracanats, intensifica les sequeres, augmenta les nits tòrrides i en general, fa els climes molt més inhòspits. Això passa en tot el món però en la zona on vivim, la zona mediterrània, els efectes són cada vegada més exagerats.

En aquestes condicions negar-se a introduir unes xicotetes mesures par avançar cap a una societat més sostenible com ha fet el Partit Popular del Sr. Mazón, estem segurs que amb el suport entusiasta dels negacionistes de Vox, és anar una altra vegada en direcció contrària sense entendre absolutament res de la situació en la que estem entrant amb el tema del canvi climàtic. La desfeta que ha patit València exigeix unes mesures clares de control de l’emissió de gasos responsables del canvi climàtic. Una exigència que crec que els que manen en la Generalitat i l’Ajuntament ni entenen, ni volen entendre. La desfeta que hem patit exigeix també uns protocols d’emergència i avís a la ciutadania que es posen en marxa en el moment que siga necessari. Per molt que algun destacat empresari diga el contrari, tothom sap que si s’haguera avisat en temps i de forma adequada moltes de les morts que es varen produir s’hagueren evitat.

Com que molta de la gent que ens governa és molt d’església, molt catòlica, m’agradaria recomanar-los la lectura de l’encíclica «Laudatio si» del Papa actual sobre la cura de la casa comú, el nostre planeta. Segur que els pot ser de molta utilitat.

Sense dubte hem patit una catàstrofe de dimensions desconegudes fins ara. Desconegudes sí, però advertides de forma reiterada pels científics com una conseqüència del canvi climàtic front al qual poc o res s’està fent des d’este govern del Partit Popular per a pal·liar-ho i per gestionar de forma adequada les seues conseqüències. Ens agrade o no vivim en una zona altament sensible al canvi climàtic i que sempre ha estat exposada a fenòmens d’este tipus. En València “la pluja no sap ploure” diu la cançó de Raimon.

Però una mateixa catàstrofe no té els mateixos efectes en un país avançat com el nostre que en un país empobrits. Per a ser exacte no hauria de tindre els mateixos efectes perquè en València, per desgràcia, els efectes de la DANA han estat clarament “tercermundistes”. Mentre en els primers països els morts s’acostumen a contar amb els dits de les mans, en els segons fàcilment arriben als centenars. Quina és la diferència? Evidentment com es preveu i com es gestiona l’emergència. Mentre en els primers la població és previnguda en temps i forma, indicant-li i avisant d’allò que ha d’evitar i dels llocs on ha de refugiar-se, en els segons preferisc no contar-ho perquè, per desgràcia, ho vàrem viure el dia de la DANA.

Quanta gent de les més de dos-centes vint víctimes hauria pogut salvar-se si haguera estat previnguda i advertida en temps i forma de la que se'ls venia damunt? M’ompli d’indignació només pensar-ho. I m’indigna més encara veure com totes les justificacions de manca d’informació que ha esgrimit la Generalitat valenciana han anat caient pel seu propi pes quan anem coneixent els fets i ens donem compte que l’únic element substancial que va faltar fou prendre les decisions correctes en el moment que calia, per suposat molt abans de les 20:11h quan sonà l’alarma que tots recordem.

Sense dubte moltes vides es podien haver salvat amb un funcionament adequat del servei d’emergències. Però al llarg d’este mes el pobles, la gent, els polígons industrials, els serveis han patit l’oblit i la descoordinació tant de les autoritats autonòmiques com de les estatals, sense oblidar a alguns municipis com la ciutat de València on les seues autoritats municipals semblaven desconèixer que tenien pobles afectats en el seu terme municipal i que, a més, era la capital de la comarca afectada i de tot el País. Cal assenyalar l’excepció que a tothom ens ompli d’orgull: els voluntaris que a partir del dia següent a la riuada, agafaren la granera per anar a ajudar als damnificats.

Tenim per davant una tasca gegantina de reconstrucció que caldrà fer de forma coordinada entre totes les administracions, que exigeix un clima polític on es prioritze el treball a realitzar abans que el relat polític de cada formació política. Assolir de forma raonable un procés de reconstrucció és fonamental per a evitar el descrèdit de la política i de les institucions que ja està començant a nàixer en molts sectors afectats. Ja tenim massa problemes amb l’antipolítica desenvolupada per l’extrema dreta com per afegir-hi un nou caldo de cultiu! Quanta gent ha perdut o està a punt de perdre la confiança en les institucions per aquest motiu!

La tasca a fer és immensa i urgent. Sincerament, Sr. Mazón, vostè ha donat totes les senyals de no estar a l’altura de les circumstàncies.

En tots aquests processos hi ha hagut un consens unànime respecte a la necessitat d’avançar en la configuració de Compromís com una Federació de partits que supere la situació actual de simple coalició electoral. Ja havíem estat treballant en una comissió al voltant d’esta idea durant el primer semestre d’enguany però tant l’estiu com els congressos dels diferents partits han dilatat el procés.

Cap a on hem d’anar a nivell organitzatiu? Crec que tots tenim un acord bàsic d’avançar cap una organització federal on es conjuge la pluralitat, sense dubte enriquidora, que suposa la presència de tres partits al seu interior així com de moltes persones sense cap afiliació partidària, amb l’existència d’uns òrgans de direcció que puguen donar resposta ràpida i eficaç a tota la problemàtica política de cada moment. Evidentment respectant sempre la democràcia interna de l’organització que caldrà articular i posar en marxa el més prompte possible.

En este camí que transitarem hi ha moltes possibilitats que hem pogut vore en diverses organitzacions de la història democràtica espanyola. Des d’una organització federal on tot el pes recau en els partits polítics i no deixa pràcticament cap espai a l’afiliació directa a la Federació, fins a una organització on el pes dels partits és més reduït i hi ha un ampli espai de funcionament dels òrgans de la Federació com una entitat pròpia. Estic convençut que el pes important de les persones no afiliades a cap partit que tenim en Compromís, la millor gestió de la democràcia interna així com l’agilitat en la gestió diària fan d’esta última opció la més convenient, respectant sempre un nivell d’òrgans de decisió per als partits polítics.

Organitzar-nos per a què? En primer lloc per a preparar-nos el millor possible davant la situació política i social que es presenta amenaçant a tots els nivells per a qualsevol pensament progressista. Evidentment i sense cap dubte per a defensar i millorar tot allò que es refereix al nostre País Valencià, des de la defensa de la seua llengua, cultura i territori prestant especial atenció a les condicions i qualitat de vida de totes les persones que hi viuen i treballen i, en concret, al problema de la vivenda que està convertint-se en el gran problema actual que pateix la nostra societat.

Però el problema de l’habitatge, com també molts altres problemes, no es poden resoldre només des de l’Ajuntament o la Generalitat Valenciana. Tenen un important vessant estatal i moltes vegades també europea front a la qual no ens podem quedar en el País mirant com ho arreglen altres. Tenim també la necessitat d’organitzar un treball polític estatal que incloga els temes específics valencians i aquells temes generals de tota la població espanyola que ens beneficien. Tasca que, al meu entendre, ha de ser un poc més articulada que formar part del grup mixt de les Corts estatals.

I una última consideració: a l’esquerra del Partit Socialista tenim un desgavell de formacions polítiques que han anat pel seu compte en els últims processos electorals on la seua divisió contribueix poderosament a afeblir i debilitar les opcions progressistes. En un moment on les forces d'extrema dreta estan avançant en tota Europa és molt important que Compromís aparega com el vertader pal de paller que contribuïsca a unificar tots els pensaments de caràcter nacional i progressista en el País Valencià. I escric açò poc després de conèixer el terrible, trist i desagradable comportament de Iñigo Errejón que sembla afegir més dificultats a la proposta.

Comence amb una notícia apareguda la setmana passada als mitjans de comunicació on la Sra. Catalá exigeix al govern estatal la construcció de l’accés Nord al Port. Em fa gracia vore com un projecte tan vinculat a l’ampliació Nord del Port de València era amagat i ningú s’atrevia a mencionar amb seriositat per a què no influenciara negativament en el debat de si calia fer o no l’ampliació portuària. Ara l’alcaldessa s’apunta amb entusiasme a un projecte d’un cost mínim de mil-cinc cents milions d’euros propugnat per MSC i els transportistes portuaris sense plantejar-se en cap moment les afeccions a les platges del Cabanyal i Malva-rosa i, per suposat a la mobilitat metropolitana. No havíem quedat que la nova terminal Nord anava a ser una terminal basada en el transport ferroviari? Com ens temíem, era només una cortina de fum per amagar esta nova infraestructura que ara es demana. El suport entusiasta de la Sra. Català a l’ampliació del Port, oblidant de forma descarada els efectes sobre l’Albufera, tenia com era d’esperar, una segona part que ara ha quedat palesa en la seua defensa d’este nou accés al Port.

També ens ressalten des de l’Ajuntament la demanda de què l’Albufera siga declarada Reserva de la Biosfera la qual cosa em sembla estupenda. Però l’actitud municipal al voltant del Saler-Albufera no és clara. La maniobra de l’alcaldessa per a que l’antic hotel Sidi Saler no siga derruït és com a mínim contradictòria. Cal recuperar el cordó dunar preexistent enderrocant este edifici que porta des de 2011 tancat. Hem vist fenòmens pareguts a les platges d’Almeria amb l’Algarrobico i el Sidi Saler va camí d’acabar d’una forma semblant. Si la Sra. Catalá haguera hagut de prendre la decisió de deixar sense construir el Saler com es va fer en el seu moment, encara que un poc tard, estic convençut que hui la Devesa seria una macrourbanització semblant a la que podem vore en el Mar Menor. Perquè sempre opta pels interessos econòmics, no els ambientals.

D’altra banda, la Sra. Catalá va manifestar la seua satisfacció per haver posat en marxa els PAIs de Benimaclet i el Grau. Sí però en quines condicions? En Benimaclet fent cas omís a totes les demandes de les associacions veïnals de forma tan descarada que hagué d’intentar dissimular-ho impulsant la intervenció d’una nova associació defensora dels interessos de l’empresa promotora del mateix. Algú ha pensat un moment en la vinculació entre el barri i l’horta?. Igual que en el futur PAI del Grau canviant la proposta existent per a prorrogar l’avinguda de l’Albereda substituint el Delta Verd amb el jardí del Túria i la zona peatonal tal i com estava previst pel govern progressista per una zona enquitranada per a cotxes, fent evident que el seu model no és precisament el de la sostenibilitat sinó tot el contrari: Continuar donant la majoria de l’espai públic a la circulació dels cotxes en lloc de les persones.

D’especial interès és el comportament de l’equip municipal respecte a la mobilitat. Els canvis en el carrer Colón permeteren l’entrada de cotxes privats des del seu començament i l’eliminació de segon carril Bus-EMT reconvertint el carrer en allò que era en temps de la Sra. Barberá a l’augmentar significativament el número de vehicles i dificultar molt el transport públic tant de la EMT com dels taxis. Els resultats són clars: Més cotxes circulant pel centre de la ciutat, més contaminació de l’aire i, per suposat, incapacitat de definir amb serietat una zona de baixes emissions en València.

Cara al futur, els canvis previstos pel govern progressista en l’avinguda Pérez Galdós amb l’eliminació del túnel han desaparegut, estant a punt de perdre fins i tot fons europeus Next Generation. En el mateix sentit el projecte de l’avinguda Federico Garcia Lorca que va a cobrir les vies del tren en fase de soterrament, s’ha transformat en mans de la Sra. Catalá, de la proposta d’un gran parc lineal, com havíem dissenyat, a una avinguda per por a que els cotxes no tinguen per on circular. Curiosament en un lloc on precisament ara no passa cap cotxe. Tornem a pensar en el passat de la ciutat que tant els enorgulleix: Si la Sra. Catalá haguera pogut decidir què fer amb el llit del Túria, seguint el mateix raonament que amb esta avinguda, l’haguera convertit en una autopista.

En definitiva són ja molts, massa exemples que ens indiquen la incapacitat del govern municipal actual d’entendre que significa la sostenibilitat en la política municipal, com és abordar els canvis imprescindibles per a fer front al canvi climàtic o com fer una ciutat més amable per als xiquets i les persones majors. Senzillament, van en direcció contrària a qualsevol model de ciutat europea del segle XXI.

El primer pas va ser la marxa enrere de la concessió dels Docks per a ubicar un centre de dades amb l’excusa de què un centre de dades era quelcom paregut a un magatzem de qualsevol cosa, com si foren sabates, impedint la creació d’uns sis-cents llocs de treball altament qualificats. L’alcaldessa de València fa gala de desconèixer que ara per ara en informàtica es treballa de forma habitual en el “núvol” i que este “núvol” està ubicat en un centre de dades que com més a prop de València estiga molt millor tant per qüestions de creació d’ocupació qualificada, com de seguretat i de sobirania sobre les mateixes dades. En un moment on la intel·ligència artificial està entrant en tots els sistemes econòmics i en les nostres vides, cal recordar l’imprescindible ús dels centres de dades per a què estes noves tècniques funcionen. En definitiva, la Sra. Catalá, hauria de llegir un poc més.

El segon pas va ser la privatització dels amarres i de la Marina Sud. És cert que en el tema dels amarres hi ha sentència a nivell europeu que cal complir. Però també ho és que s’ha renunciat a conformar un altre organisme amb la participació de la Generalitat, que sí en té capacitat per a gestionar la làmina d’aigua. Malgrat ser del mateix partit, el PP, mai s’ha sentit cap referència de la Generalitat interessant-se per este tema. Es va optar per la solució més desfavorable per a la ciutat de València renunciant a la creació d’un nou organisme Ajuntament-Generalitat-Autoritat Portuària i cedint tots els terrenys de la Marina Sud una altra vegada al Port. No és qualsevol cosa. Són 235.000 m2 que suposa quasi la meitat (el 47% exactament) dels terrenys de l’antiga Marina, a més dels amarres que suposaven un dels ingressos més substanciosos que ara passen a gestió privada sense cap relació amb la Marina Nord. Es trenca, d’esta manera, la unitat d’acció entre els dos elements amb una gestió totalment diferenciada i amb una voluntat clarament privatitzadora.

El tercer pas està per vindre però l’anem a vore prompte: La gestió conjunta de la Marina Nord entre l’Ajuntament i l’Autoritat Portuària. Són terrenys que en el seu moment van ser cedits al municipi i que ara seran, almenys parcialment, re apropiats pel Port amb l’excusa d’un informe de l’advocacia de l’Estat que impedeix qualsevol activitat que aporte recursos a la Marina. Curiosament aquest informe va ser contestat per un altre informe contradictori de la secretaria municipal, que sospitosament la Sra. Catalá no ha volgut tenir en compte donant per bo el de l’advocacia de l’Estat com si d’un text sagrat es tractara. Lamentable no vore en la Sra. Catalá una actitud mínimament de defensa dels interessos municipals quan els serveis jurídics de què disposa li havien posat les eines en la mà per a fer-ho!!

Es diu que els valencians donem l’esquena al mar. S’havien donat passes per anar canviant aquesta situació. El projecte de Balcó al Mar iniciat pel alcalde Ricard Pérez Casado, continuat tant per l’alcaldessa Rita Barberá com pels ajuntaments d’esquerres dels últims huit anys anava en aquesta direcció. Era un camí que sens dubte tenia problemes: Primer va ser el mal-pagament per la destrossa dels barris de Nazaret i La Punta. Després van pesar sobre la Marina com una llosa els 380 milions de deute que eren impossibles de pagar sense l’actuació estatal. Però es va acabar el deute al ser assumit pel govern estatal i entre el Ministeri d’Hisenda anant-se del Consorci, el Ministeri d’Obres Públiques a través de l’Autoritat Portuària, i la manca de cap voluntat reivindicativa de la Sra. Catalá, estem a punt de tornar al començament: El Port es torna a fer l’amo de tot.

La trista realitat no és que el valencians donem l’esquena al mar, sinó que el port es preocupa només dels seus interessos i ens dona l’esquena als valencians. Els seus interessos, una vegada més, estan allunyats dels de la ciutat com ho palesa la seua obsessió en l’ampliació nord que pot acabar destruint l’Albufera o, més immediatament, l’entrada sense control al Port de creuers saturant la ciutat amb milers i milers de creueristes que omplen i saturen València aportant pocs beneficis a la ciutat però, això sí, importants beneficis al Port.

La primera gran actuació del nou govern fou la rebaixa d’impostos municipals fonamentalment el Impost de Bens Immobles (IBI). Què suposa esta rebaixa?: El 63’1% de les persones, quasi dos de cada tres persones que cotitzen, té un rebut entre 0 i 350 euros. Un 20% de descompte li suposarà estalviar-se de mitjana 43 euros. En canvi la franja, molt més reduïda per suposat, dels que tenen un rebut major de 3.000 euros els suposa un estalvi mitjà de 5.600 euros. Felicitats a tots els grans propietaris d’habitatges pel substanciós descompte que han gaudit alguns pocs. La majoria, però, s’ha hagut de conformar amb descomptes ridículs que com a màxim els permet finançar uns quants esmorzarets. I sense oblidar mai a la gran quantitat de persones que no s’han enterat de la rebaixa d’impostos pel senzill motiu de què no disposen de cap propietat immobiliària, als que no tenen ni un pis en propietat i, moltes vegades, tampoc tenen els recursos per a poder llogar-ne un.

Però les rebaixes d’impostos sempre tenen conseqüències en la pèrdua d’elements de benestar. Si hi ha menys ingressos ha d’haver menys despeses. I en València no hem tardat en veure-ho en forma de retallades en la xarxa dels serveis socials: El tancament del Casal d’Esplai de Rocafort, on abans s’atenien a 46 famílies, la fixació d’una data de caducitat de quinze dies per atendre d’urgència a famílies que s’han quedat sense llar, la reducció escandalosa del pressupost en polítiques socials. Concretament en 2023, de gener a abril, l’Ajuntament va invertir en ajudes d’emergència social 4 milions 166.000 euros. En el mateix període de 2024 amb la Sra. Catalá la quantitat invertida ha sigut d’un milió 963.000 euros. Estes ajudes cobreixen necessitats bàsiques com la manutenció, l’alimentació infantil i els deutes de lloguer o de llum, aigua i gas, o els desnonaments a persones en situació de vulnerabilitat. Sense oblidar actes clars d'aporofòbia com la prohibició del repartiment d’aliments que feien algunes ONG, o la prevista instal·lació d’estanys sota els ponts del Jardí del Túria. Vinculant, com fa sempre d’extrema dreta, la pobresa amb la delinqüència. En definitiva, si la Mare de Déu dels Desemparats alçara el cap veuria un exemple clar d’incoherència en l’Alcaldia entre allò que es predica i allò que es fa en el dia a dia .

En una ciutat la mobilitat és un element clau i definitori del model de vida que es defensa. L’Alcaldessa Catalá ho té clar, molt clar i ho posa en pràctica: A l’hora de definir una prioritat, en primer lloc els cotxes. Els vianants, el transport públic i el transport sostenible després i sempre en posició secundària si la mobilitat dels cotxes ho permet. Els exemples són abundants en esta direcció: Canvis en el carrer Colón eliminant un carril-bus i permetent l’entrada del vehicle privat; canvis en la superilla de la Petxina permetent més aparcaments encara que dificulten el jocs infantils; modificacions en el projecte d’eliminar el túnel de Pérez Galdós, que ja senzillament no s’elimina; la implantació, sense implantar, de la Zona de Baixes Emissions, etc. Els resultats d’estes polítiques també són molt clars: El trànsit motoritzat al carrer Colón ha augmentat un 80% en un any amb augments significatius també en els carrers de Marqués de Sotelo, Lauria, o Pintor Sorolla on es pretenia teòricament reduir el transit. Les queixes de veïns pels canvis en la superilla de la Petxina o del projecte del túnel de Pérez Galdós són abundants. En definitiva, estem canviant de model de ciutat a tota velocitat, a velocitat de cotxe de carreres. D’un model de ciutat europea i avançada estem anat a un model de ciutat amb molts trets tercermundistes.

No podem deixar de parlar de la Capitalitat Verda de València. Aconseguírem ser Capital Verda Europea gràcies a dos coses: Allò que s’havia fet durant els últims anys que marcava la direcció d’esta ciutat cap al futur com ja coneix tothom en el tema de la mobilitat i, per altre costat, els projectes que es proposaven cara al futur on destaquen la planificació de nous espais verds com el jardí del solar dels jesuïtes, el Parc de Desembocadura, el bulevard verd de Federico Garcia Lorca, a més de la construcció del Parc Central, el jardí de Malilla i la renovació de molts parcs de la ciutat. Per a la Sra. Catalá la capitalitat verda s’ha quedat reduïda a dos aspectes: Fer de l’Albufera reserva de la biosfera, cosa que està molt bé, i emprar la capitalitat verda com a eslògan per atraure encara més turistes, que evite donar la meua opinió. S’oblida de totalment l’horta i de com potenciar-la. Penseu, per exemple, en els mercats de proximitat. Perdó no s’oblida, ja comença a pensar en el seu ús com a solars per a construir. Dir que la capitalitat verda és molt més és una evidència encara que ni el seu grup polític ni els seus aliats, Vox, ho vulguen o puguen entendre-ho.

Podríem continuar parlant de molts temes: Apartaments turístics, problema de l’habitatge i manca de voler aportar solucions, manca de seguretat en els barris, menyspreu a les llibertats de les persones LGTBi com vorem pròximament en la celebració de l’Orgull, etc. Molts temes dels quals cal parlar però que deixarem per un altre dia. Per alguna cosa molta gent ens para pel carrer amb la frase “Quant us trobem a faltar!”.

Escribo estas líneas unas horas después de conocer la dimisión de Yolanda Díaz de su cargo de coordinadora de Sumar. Como persona que siempre he trabajado políticamente en la izquierda de la socialdemocracia española me pregunto con preocupación qué debemos hacer ahora, recordando el título de un libro famoso del gran revolucionario ruso que leí en mi juventud.

Vaya por delante mi reconocimiento al gran trabajo realizado por Yolanda Díaz como titular del Ministerio de Trabajo. Ayer mismo pudimos leer que la subida del salario mínimo que ella negoció ha sacado de la pobreza a un millón de trabajadores en España. Y la afirmación no es de un panfleto de un grupo de izquierdas, el informe que lo demuestra proviene del Fondo Monetario Internacional. Al igual que la misma OCDE, que reconoce que la reforma laboral ha reducido la temporalidad de forma muy importante en España. Y como valenciano, saludo el efecto positivo que estos cambios han tenido en los trabajadores de mi país de la misma manera que estoy seguro de que han influido positivamente en los trabajadores de cualquier otro territorio español.

Pero los resultados electorales de Sumar han sido malos en estas pasadas elecciones europeas. Tampoco fueron buenos los resultados que obtuvo en Cataluña, País Vasco o Galicia, dejando claro que algo no está funcionando bien en el seno de Sumar. En el País Valencià las cosas han ido relativamente mejor. Hemos obtenido los mejores resultados de Sumar de todo el Estado y hemos conseguido un eurodiputado, nuestro compañero Vicent Marzà. Pero tampoco han salido las cosas para tirar cohetes si las comparamos con las anteriores elecciones generales, autonómicas o municipales. Es obligado reflexionar en qué nos hemos equivocado y en qué podemos y debemos mejorar. Un elemento llama la atención poderosamente cuando analizamos los resultados: la correspondencia casi perfecta entre tener los mejores resultados en un municipio o en un barrio y disponer de colectivos organizados de Compromís en el mismo, haciendo realidad el clásico planteamiento de Gramsci: “Las ideas no viven sin organización”.

Esperando y deseando que dispongamos de un período de tiempo alejado y libre de procesos electorales, nuestra tarea en el País Valencià pasa sin duda alguna por consolidar la organización de Compromís con las siguientes características y rasgos fundamentales:

1. Articular, de una vez por todas, nuestra organización como una federación de partidos que supere nuestra situación actual de mera coalición electoral.

2. Desarrollar una federación de modo que permita la participación activa de todas las personas, incluidas las no afiliadas a ningún partido, mediante sistemas de democracia de base. Con una estructura federativa más parecida a Bildu, que potencia el carácter unitario de la organización, que a la antigua Convergència i Unió, basada casi exclusivamente en una mera unión de partidos.

3. Consolidar Compromís como una fuerza plural, con partidos políticos en su seno pero con la capacidad operativa propia de una fuerza política unitaria con la firme voluntad de unir a todas las personas y organizaciones de la izquierda transformadora de nuestro país y de ser el elemento vertebrador y cohesionador de la izquierda valenciana.

4. Mantener una posición crítica y sin complejos con el Partido Socialista en todos los elementos que nos separan de sus posiciones políticas (ampliación del puerto y del aeropuerto, financiación autonómica, derecho civil valenciano, posicionamiento sobre el Sahara, etc.)

5. Mantener una posición, también sin complejos, de colaboración con el Partido Socialista en todos aquellos aspectos en los que coincidimos y podemos alcanzar una posición de gobierno común para transformar nuestro país.

Pero nuestro país está en España y no podemos olvidar que muchas de las cosas que más afectan a los valencianos son las mismas que afectan a todos los españoles. Lo que ocurra en Sumar, aunque no estemos en su estructura organizativa, nos afecta a todos los niveles y por supuesto también desde un punto de vista meramente electoral. Basta mirar los resultados que obtiene Compromís cuando vamos en coaliciones estatales o cuando hemos ido solos en unas elecciones generales o europeas. La realidad valenciana es como es: encuesta tras encuesta vemos como mayoritariamente los valencianos nos sentimos a la vez españoles en unas proporciones que resultan ser de las más elevadas de toda España. Y esto se refleja de forma indudable en los resultados de cualquier elección de carácter general. La consecuencia es clara: A nivel estatal y europeo debemos desarrollar políticas junto con las organizaciones similares a las nuestras. 

Espero y deseo que un día, más pronto que tarde, desde la izquierda transformadora encontremos una fórmula organizativa coherente con la pluralidad de España, formada por naciones, nacionalidades y regiones, con cuatro lenguas oficiales como no ocurre en ningún otro país de la Unión Europea. En definitiva, España es el país de Europa con mayor nivel de pluralidad y complejidad. Evidentemente hay soluciones organizativas más sencillas que las que necesitamos: optar por el centralismo sin complejos modelo PP o PSOE o, en sentido contrario, optar por la independencia como postulan ERC, Bildu o BNG. El primer modelo no es solución pero tampoco creo que este último sea la solución adecuada en un mundo cada vez más globalizado en lo económico, financiero, tecnológico y de comunicación. Cada vez es más necesario conjugar el trabajo local con lo global.

Mis mejores deseos a todas las personas y formaciones que buscan y trabajan en una solución de futuro para Sumar. Estoy seguro de que seremos capaces de encontrar una fórmula organizativa en la que todos quepamos y nos sintamos cómodos, aunque soy consciente de que no es una tarea fácil. Decía Pepe Múgica que esperaba y deseaba que la izquierda aprendiera a valorar lo mucho que nos une y a minimizar lo poco que nos separa. Me apunto a sus deseos y esperanzas.

Cal dir-ho ben clar: La descarbonització per a Compromís-Sumar no és només una aposta per fer front al canvi climàtic. És també cimentar una sobirania europea efectiva front a un món cada vegada més turbulent. L’autonomia estratègica que necessita Europa va hui directament lligada a una transició ecològica justa. El Nou Pacte Verd Europeu ha de suposar el retorn a una política industrial europea basada en la sostenibilitat i que puga fer front de manera equiparable a la que s’està desenvolupant en Xina o en EEUU. En este sentit, promourem recuperar el terreny i l’espai industrial perdut en matèries com plaques solars, turbines eòliques, electrolitzadors, bateries, cotxes elèctrics, sense oblidar en cap moment els microxips i semiconductors.

Però, a la vegada, el Nou Pacte Verd ha d’estar travessat pels principis i valors que són inherents al projecte europeu, com l’aprofundiment dels drets socials, la defensa de la democràcia, dels drets humans i de la igualtat de gènere. No podem introduir estos canvis tant importants sense pensar en tot moment que cal ajudar a totes les persones i els sectors socials que es veuen perjudicats pels mateixos.

Què significa en concret el Nou Pacte Verd?:

1.- Significa augmentar del 55 al 65% la reducció de les emissions previstes per al 2030, avançant una dècada la descarbonització completa de l’economia europea que estava prevista en l’anterior acord. Anem molt més espai d’allò que fa falta diuen tots els organismes científics.

2.- Vol dir una aposta per la electrificació garantint que un 80% de la generació elèctrica siga amb fonts renovables. Reforma del mercat elèctric canviant el sistema marginalista actual de fixació de preus, impedint que generació, transmissió, distribució i comercialització es concentren i monopolitzen en una sola unitat i fomentant tant l’energia ciutadana com el cooperativisme energètic, democratitzant l’energia tant en producció com en consum.

3.- Una inversió decidida en infraestructures ferroviàries que permeta rutes transnacionals modernes i assequibles tant per a passatgers com per a mercaderies. Tarifa plana en el marc europeu per al transport públic local i de rodalies i desplegament en totes les ciutats europees d’una potent xarxa de carrils-bici i per a vehicles de mobilitat personal.

4.- Promoure una transició justa cap a l’agroecologia a escala europea mitjançant un canvi d’orientació dels subsidis que beneficien en primer lloc a l’agricultura familiar, als xicotets agricultors, a les dones, als joves i als assalariats agrícoles deixant en un lloc secundari a les grans explotacions. Desenvolupar una llei europea de cadena alimentaria que assegure als llauradors i ramaders un preus justos.

5.- Impulsar el caràcter circular en la política industrial europea lluitant contra l'obsolescència programada, assegurant el dret a reparar i l’obligació de subministrar recanvis almenys durant 10 anys i avançant cap a una directiva d’envasos i embalatges que establisca en tota Europa el sistema SDDR (dipòsit, devolució i retorn).

6.- Mitjançant l’aplicació de la Llei de Restauració de la Natura, apostar per la protecció i la regeneració dels nostres boscos com el millor camí per a capturar el carboni atmosfèric, fomentant la interconnexió entre els habitats protegits per la Xarxa Natura 2000. Ratificar el Tractat dels Oceans de forma integral i recolzar la pesca artesanal i els sistemes de producció ecològica i de baix impacte.

7.- Creació del passe climàtic encaminat a finançar la renovació energètica tèrmica dels habitatges de pobles i ciutats que permeta canviar el seu sistema de climatització (calor i fred) afavorint tecnologies climàticament neutres com les bombes de calor mitjançant el pressupost del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) així com la Iniciativa Urbana Europea (I.U.E) per a facilitar una millor finançament directa als nuclis urbans.

Des de Compromís-Sumar estem segurs que Europa es troba davant d’una veritable cruïlla: O avancem cap una societat més respectuosa amb totes les persones i el medi ambient o ens faran retornar a polítiques de fa aproximadament un segle amb el feixisme i el nazisme.

Curiosament el pagament del deute va suposar l’aparició de nous problemes. Per una banda, l’eixida del Ministeri d’Hisenda del Consorci es convertí en un conflicte a l’hora de gestionar la Marina que va abocar a la seua dissolució i a la necessitat de creació d’un òrgan de gestió que el substituiria. D’altra banda van aparéixer temptacions per part del Port de voler re apropiar-se dels terrenys cedits a l’Ajuntament emparant-se en un informe de l’Advocacia de l’Estat que indica que si els terrenys cedits no són emprats per a una finalitat d’utilitat pública o interès social els terrenys poden revertir al Port. Curiosament fins al pagament del deute la utilitat pública era pagar el deute (que no s’haguera pogut pagar mai amb els ingressos de la Marina) però després d’haver-se pagat el deute ja no valien els usos. El informe esmentat va ser refutat brillantment per un altre informe d’un secretari municipal posant diversos exemples de tipus jurídic de la seua inconsistència.

Com ha reaccionat l’equip de la senyora Catalá a esta situació? D’una forma senzillament inesperada, com es demostra en els següents fets: En primer lloc tirant enrere l’adjudicació de l’edifici dels Docks a una empresa valenciana per a la creació d’una centre de dades que creava prop de 600 llocs de treball d’elevada qualificació i col·locava a València en una posició capdavantera pel que fa a intel·ligència artificial com al treball informàtic mitjançant bases de dades en el núvol. Des del PP es qualificà de forma ridícula este centre de dades com un magatzem, com si de caixes de sabates es tractara. No estaria malament informar-se un poquet de tant en quant senyors del Partit Popular!.

Un altre element que posa de manifest el poc interès de la senyora Catalá per la Marina és l’assumpció sense qüestionar del Informe de l’Advocacia de l’Estat que suposa, de facto, que pràcticament totes les activitats que ara s’estan desenvolupant en la Marina haurien de deixar de fer-se o tornar al Port amb el peregrí argument de què no són d’utilitat pública. En definitiva, tot allò que en el seu dia va ser cedit a la ciutat tornaria a les mans del Port.

Però sense dubte el projecte de conveni amb l’Autoritat Portuària se’n duu la palma: L’òrgan de coordinació que ha de substituir al Consorci València 2007 es constitueix sense presència de la Generalitat, l’únic òrgan valencià que podria assumir la gestió de la làmina d’aigua imprescindible per a les activitats esportives nàutiques. No hi ha cap orientació, ni objectius, ni estratègia comuna entre l’Ajuntament i l’Autoritat Portuària on cadascú va a la seva oblidant escandalosament els objectius d’obrir la ciutat al mar i d’integració el port en la ciutat. Tampoc està prevista cap periodicitat de reunions evidenciant el desinterès pel tema. Així mateix, els ingressos que s’obtingueren de l’administració dels bens queden a discreció i voluntat del propietari del bé que els puga generar sense cap previsió d’una reinversió en benefici comú. Per tant, estem davant d’una proposta per eixir del pas que impossibilita qualsevol acció comuna orientada a uns objectius definits en benefici de la ciutat.

La Sra. Catalá pas a pas està aconseguint llançar per la borda el projecte que havia iniciat Ricard Pérez Casado, que va continuar Rita Barberá i que els governs d’esquerra continuàrem fent avançar. La Marina, projecte en construcció del Balcó al Mar de València s’està privatitzant i buidant totalment de contingut amb les actuacions de l’actual govern del PP-Vox. Haurem de reconéixer-ho, en València anem com els crancs. Cap enrere i cada vegada més ràpid.

Ampliar l’aeroport de Manises té un gran objectiu: Aconseguir (de manera hipotètica) que anualment ens visiten 17 milions de turistes sense tindre en compte els qui venen en creuers (900.000 prevists per a 2025) i els qui es desplacen per altres mitjans. Hi ha moltes persones afectades per la contaminació acústica en València i l’Horta Sud que es vorien fortament agreujats, però no seré jo qui insistisca en ella perquè ja hi ha associacions parlant del tema. Sobre allò que sí que crec que hem de reflexionar és fins on volem arribar amb el creixement del turisme, pensant en dos fets que han ocorregut recentment: La manifestació en les Illes Canàries per la turistificació i les queixes recents dels habitants de Venècia per la sobresaturació turística de la seua ciutat, que no es pot resoldre ja amb una taxa turística de 5 euros. Alguna cosa està passant al nostre voltant que ens exigeix una reflexió.

Sense dubte, el turisme és un component important de la nostra economia però molts elements aconsellen posar un límit. No parlaré dels problemes mediambientals que genera que n’hi ha molts de tot tipus, entre ells, per exemple, l’excessiu consum d’aigua o l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a causa del transport. Sí que hem de vore amb preocupació els seus efectes en la vivenda en uns moments on l’habitatge s’està convertint en el primer problema de molts valencians i valencianes. La conversió a passos accelerats en apartaments turístics de moltes vivendes de lloguer, l’evident efecte multiplicador del turisme sobre els preus en general de l’habitatge, la gentrificació de molts barris de València etc. són alguns dels problemes més significatius però no els únics. No podem oblidar tampoc la sensació cada vegada més estesa que la nostra ciutat s’està convertint en un parc temàtic per a turistes on desapareix el comerç tradicional per a convertir-se en franquícies que trobarem en qualsevol ciutat del món, com, d’altra banda, els nostres serveis (inclòs per suposat el carril-bici) se saturen o es degraden per causa del turisme.

Un altre aspecte que no cal oblidar són els factors econòmics i socials d’una economia pensada en i per al turisme. Des de molts punts de vista el turisme contribueix a aguditzar les desigualtats socials. L’estacionalitat, la baixa qualificació dels treballadors i els baixos salaris acostumen a ser un paràmetre constant de la industria turística col·locant les dones al capdavant de la precarització per ser molts dels treballs turístics una prolongació de tasques domèstiques desvaloritzades i mal pagades.

Una de les característiques del sector turístic és potenciar un creixement desmesurat de les infraestructures. L’exemple de l’ampliació del Port amb el tema de creuers o la demanda d’ampliació de l’aeroport en són indicadors. Potser ací està la vertadera clau del vot negatiu del PP al corredor mediterrani: A l’igual que en el passat va fer la ministra Ana Pastor en 2012 per a potenciar el corredor central, ara segurament el seu objectiu és desviar els diners a altres temes per a ells més importants com podria ser l’aeroport.

Algun dia s’arribaran a enterar estos senyors que en Europa l’aposta és pel ferrocarril i ja hi ha països, per exemple França, on els desplaçaments de menys de dos hores i mitja cal fer-los en tren en lloc de l’avió? L’oposició de facto al corredor mediterrani del PP és incomprensible des d’un punt de vista econòmic (que ho pregunten sinó als empresaris), des d’un punt de vista d’exportació i també des d’un punt de vista de la mobilitat turística. 

Em va cridar l’atenció la poca importància que va donar-li l’equip de govern municipal als resultats de l’últim baròmetre sobretot quan les enquestes es van fer entre desembre i gener d’enguany un temps ja suficient per a què es puguen veure i valorar els canvis entre l’anterior govern municipal i l’actual encapçalat per la Sra. Català sobretot en aquells temes en els quals va fer major èmfasi durant la campanya electoral: Neteja, seguretat, mobilitat, aparcament etc.

La primera conclusió que es pot treure és que en tots els “grans temes” de la Sra. Català abans indicats la situació percebuda pels valencians no millora. Abans al contrari hi ha un empitjorament general de la valoració ciutadana. Comencem per la neteja: Augmenta el percentatge de persones del 12’9% al 14’3% que consideren que és el problema més greu de la ciutat. El 36’7% dels enquestats valora que ha empitjorat. La neteja, que abans aprovava en tots els districtes, ara té ja tres districtes (Saïdia, Quatre Carreres i Benicalap) on no arriba a l’aprovat. En fi, tot un conjunt d’indicadors que ens mostren que l’arribada de la Sra. Català no s’ha traduït en una millora de la neteja municipal malgrat gaudir de la posada en marxa del nou contracte aprovat per l’anterior govern i dotat amb molts més recursos.

La seguretat és un dret bàsic de les persones. Per cert, molt apreciat per les persones amb pensament de dretes. No parlarem dels incendis ja siguen en el Saler ja en la ciutat però com passa amb les bruixes: “Haberlos haylos”. Com han vist els valencians la seua seguretat? També en este tema ha augmentat el percentatge de persones que ho consideren el problema més important de la ciutat: Del 13’4% abans al 18’9% amb la Sra. Català. D’altra banda, quasi s’ha duplicat el percentatge de persones que demanen millorar la seguretat: Del 4’7% d’abans al 8’6% amb la Sra. Català. Més d’un 50% dels enquestats manifesten haver vist en el seu barri situacions de vandalisme, baralles, robatoris o consum de drogues durant els últims tres mesos. En definitiva, tot un conjunt de dades que palesen que la seguretat no ha millorat precisament en València.

Si ens plantegem el tema de la mobilitat les valoracions van en la mateixa direcció. Així el 40’3% dels enquestats considera que la regulació de la circulació ha empitjorat. Mentre en l’anterior baròmetre de 2022 aprovava la circulació en 15 dels 19 districtes municipals ara s’ha reduït l’aprovat a 9 dels 19 districtes. També hi ha descensos en la valoració del control de la circulació  que passa de 5’3 a 4’8, en el carril-bici que baixa de puntuació de 7’4 a 6’8 i en la EMT que passa d’una valoració de 7’3 a 7.

Veient estos resultats entenem perfectament les formes en què va ser presentat el Baròmetre d’enguany: Sense llum, sense cap altaveu i de la forma més dissimulada. Evidencia d’una forma contundent la diferència entre allò que es va prometre i la realitat que s’està fent i demostra que els valencians i valencianes estan percebent d’una forma clara la diferència abismal entre les promeses i la realitat quotidiana del govern municipal de la Sra. Català. Com molt bé diu l’acudit: “Obras son amores y no buenas razones”

Des de l’arribada del PP al poder, València va pel mateix camí d’augmentar les desigualtats utilitzant el mateix sistema que la dreta mundial: Rebaixar impostos. Ningú serà tan ingenu de pensar que una rebaixa del 20% de l’IBI és una rebaixa justa. No. Mentre la gran majoria de la població amb un IBI màxim de 350€ tindrà una rebaixa mitjana de 43€, aquells que tenen un rebut superior als 3000€ tindran una rebaixa mitjana de 1700€. Però aquesta rebaixa suposa per a 2024 una reducció d’ingressos municipals d’uns 50 milions d’euros al voltant del 5% del pressupost. Significa alguna cosa aquesta disminució?

Pocs mesos després d’aprovar aquesta reducció comencem a veure les conseqüències. En set mesos del govern de la Sra. Català, del govern de PP i Vox, s’està produint un evident desmantellament de l’escut social i de les polítiques de cooperació i d’immigració. Els primers indicadors d’aquest desmantellament els trobaren en l’eliminació de la Delegació i el Servici de Cooperació al Desenvolupament i Migració, tot seguit en uns pressupostos que confirmen les retallades en programes tant rellevants com: el Programa Valencià de Protecció Integral i Acolliment de Defensors i Defensores de Drets Humans, la baixa de l’Ajuntament de València com a membre del Fons Valencià per la Solidaritat, l’eliminació del Projecte “La Nostra Ciutat, el Teu Refugi”, gestionat per les ONG’s ACCEM i CEAR PV, la retallada en 651.300€ en les convocatòries de Cooperació Internacional, Educació per al Desenvolupament i la convocatòria per al desenvolupament de projectes d’Acció Humanitària o la davallada en quasi un milió d’euros en serveis tant vitals com la teleassistència, el servei d’ajuda domiciliària o el menjar a casa, tots tres imprescindible per las població major i dependent.

La nostra preocupació va en augment en evidenciar-se el segon indicador del desmantellament: Un estretament en qualitat democràtica, en l’eliminació dels mecanismes bàsics de control, fiscalització, rendició de comptes i participació activa de les associacions i ONGD’s. L’estratègia és molt clara i evident, tant evident que resulta fins i tot grotesca. Suprimir el Consell d’Immigració i Cooperació per tal d’ocultar un desmantellament que comença a ser molt clar als escassos mesos del mandat de la senyora Català. A destacar també l’aporofòbia del govern del cap i casal en tres actes: la prohibició d’aliments a les persones més necessitades; la delimitació de manera discrecional i arbitrària del termini d’estància de les famílies i persones a títol individual amb emergència habitacional en els centres d’acollida municipals, hostals, hotels, etc, deixant en situació d’absoluta des protecció a les persones més vulnerables; i la vinculació de la inseguretat amb la situació de sense llar de les persones. Proposant en conseqüència, com ja va fer Rita Barberà en el pont d’Ademús, la instal·lació d’estanys “para mejorar la visibilidad y seguridad en estas zones”.

Tots recordem la indignació de Greta Thunberg enfront dels líders de Davos, a l’any 2020, en demanar-los: “Reaccionen com si la nostra casa estiguera en flames, perquè ho està”. L'ambició d'estar a l'altura de les circumstàncies és una de les claus a l'hora de repensar els grans reptes que tenim com a societat. I en són molts, però la transformació social només és possible des de quatre claus: el consens i la participació d'actors polítics i socials, l'ambició i la mirada de llarg termini, la cerca de l'eficàcia a aconseguir objectius compartits i la inversió estratègica en recursos i capacitats.

En els últims vuit anys es va fer una gran inversió en serveis socials que, evidentment, es va pagar amb els impostos. No té sentit donar l’esquena a les polítiques de cooperació, migració i estretir l’escut social com està fent la senyora Català. Però com apuntava el grup de Davos «Orgullosos de pagar més» una cosa duu a l’altra: Si es rebaixen impostos també es rebaixen serveis bàsics.

Com ha canviat la percepció de la corrupció política d’aquell moment a ara! Cal recordar per exemple com el Partit Popular va votar en contra de la Sra. Rita Barberá en les Corts Valencianes, inclosa per suposat l’actual alcaldessa Sra. Catalá, com es marginava a la Sra. Barberá en el Senat etc. per la vergonya que suposaven aquestes imputacions. Ara en canvi, la mateixa Sra. Barberá és nomenada alcaldessa honorífica a la qual se li dedica un pont en el seu homenatge. Hem passat en pocs anys de proscrita per presumpta corrupta a alcaldessa amb totes les virtuts que el PP posa com exemple a imitar.

Malgrat que el PP considere que el tema de la corrupció ja no té importància a nivell polític, que “ya no mueve molinos”, les informacions que es poden extreure del judici que s’està actualment desenvolupant són molt cridaneres i fan posar els pèls de punta a qualsevol persona amb un mínim de comportament i voluntat ètica.

En primer lloc la voluntat manifesta d’alguns testimonis de falsejar la realitat amb mentides i afirmacions per burdes i destrellatades que puguen ser. En este sentit, les declaracions del Sr. Gordillo desdient-se de tot el que havia declarat anteriorment encausant a l’anterior vicealcalde Alfonso Grau poden valdre per una sèrie televisiva però ens indiquen amb molta claredat el tarannà d’estes persones.

En segon lloc, tot sembla indicar que el PP de València jugava amb un avantatge descarat en les eleccions respecte als seus competidors polítics. Per dir-ho d’una altra forma: Feia descaradament trampa, jugava amb les cartes marcades amb diners de tots els valencians. Uns dos milions d’euros de diners il·legals quan estem parlant com a quantitat habitual la dècima part de despesa en unes eleccions municipals. Amb estos diners emprats, molt superiors als de la resta de partits, què fàcil és guanyar, senyors del PP!

Encara que no es jutge a la Sra. Barberá per haver faltat, és evident que en tota la trama de finançament il·legal ella estava directament implicada, com implícitament va corroborar amb el seu vot en les Corts l’actual alcaldessa. Estava implicada ella com sembla que també ho estava la seua família. Sra. Català si el tribunal, com sembla prou previsible, condemna els fets, va a mantenir el nomenament d’alcaldessa honorària de la Sra. Barberá? Crec que és una cosa que ha de pensar seriosament. La ciutat de València s’ho mereix, que s’ho pense i actue vosté en conseqüència.

Cal afirmar en primer lloc que som Capital Verda gràcies al treball de totes les persones que lluitaren per un Saler per al poble al final del franquisme. Sense la seua lluita hui el Saler s’assemblaria prou al Mar Menor i l’Albufera patiria problemes com Doñana. També ho som gràcies a tot el moviment veïnal que va defensar amb força un Jardí del Túria verd. Sense el seu treball hui el llit del Túria seria una autopista de connexió entre el port i l’aeroport. Prompte espere que tinguem un jardí en el solar dels Jesuïtes en lloc d’un gran hotel gràcies també a un moviment veïnal defensor del mateix. Són els exemples més cridaners del bon treball del poble valencià en defensa del seu territori sense el qual la capitalitat verda de València no haguera estat possible.

Ser Capital Verda també és fruit del treball del govern progressista dels últims huit anys. Han estat uns anys on el treball per la mobilitat sostenible (caminar, bicicleta, transport públic) ha estat una senya d’identitat permanent malgrat la crítica constant de la dreta que hui governa. S’ha treballat en la planificació de nous espais verds com el jardí del solar dels Jesuïtes, el Parc de Desembocadura, l’avinguda de Federico Garcia Lorca a més de la construcció del Parc Central, el jardí de Malilla i la renovació de molts jardins de la ciutat sense oblidar la construcció de xicotets parcs en distints barris entre els que vull ressaltar  el parc de l’Ermita d’Orriols.  

Un altre aspecte a tenir en compte ha estat la peatonalització de molts espais i places. Destaquen  les peatonalitzacions de les places de l’Ajuntament, la Reina i l’entorn del Mercat Central i la Llotja però sense oblidar les places de molts barris, l’experiència exitosa de la «supermanzana» i l’augment de superfície de moltes voreres.

En els últims anys es va començar el treball de introduir l’energia fotovoltaica amb el projecte Requiem in Power en les instal·lacions dels cementiris i la creació de comunitats energètiques com per exemple el cas de la comunitat de Castellar. Tot dins del compromís de què la ciutat de València siga neutra en 2030 en quant a emissió de gasos d’efecte hivernacle. A destacar també en el cas de l’Albufera que l’aportació d’aigua provinent del Xúquer per primera vegada queda reflexat oficialment en el Pla de Conca d’aquest riu.

Quan veiem com s’ha plantejat el govern de la Sra. Catalá la capitalitat verda ens entren molts dubtes: Les seues actuacions en mobilitat van encaminades a reintroduir el cotxe allà on s’havia aconseguit pacificar el trànsit. Les dades de mobilitat en el centre de la ciutat així ho confirmen. Tots els canvis en la programació la ciutat que s’ha trobat la senyora Catalá van en la direcció de augmentar la circulació com en el final de l’Albereda, en l’avinguda Federico Garcia Lorca, en el túnel de Peris i Valero etc. No li hem sentit dir ni una paraula respecte a la potenciació de les comunitats energètiques ni de la introducció de l’energia fotovoltaica. La paraula bicicleta està prohibida en el seu llenguatge com no siga per a denostar-la. I sempre una sensació: La capitalitat verda és sobretot un reclam par augmentar la vinguda de turistes a la nostra ciutat com ho palesa que el video de capitalitat fora realitzat per Visit València encarregada precisament de la promoció turística.

Estic segur que al llarg de l’any 2024 des de Compromís li haurem de recordar de forma insistent al govern de la Sra. Catalá que ser Capital Verda Europea és molt més que un rentat de cara en verd i un mecanisme nou de propaganda turística.

Ja en 2018 la Marina va ser el segon lloc més visitat de la ciutat de València només superada pel llit de l’antic riu Túria. Sense dubte és una constatació de com la Marina s’estava convertint en una zona del port molt estimada per la ciutadania on convivien els espais d'innovació amb l’esport nàutic i les activitats culturals i lúdiques de diversos tipus especialment les musicals. S’anava configurant d’aquesta manera un ecosistema ciutat-port com a part d’una estratègia de reconciliació entre els valors econòmics, socials i ambientals que suposava una adequada relació entre la ciutat i el port emprant els territoris i infraestructures portuàries en desús com a espais d’ús ciutadà  que faciliten la convivència de les activitats portuàries amb aquelles urbanes i públiques.

L’arribada del nou govern municipal PP-VOX ha suposat un canvi paradigmàtic en la forma de concebre la Marina. El canvi es palesa en la cessió a l’Autoritat Portuària de 235.000 metres quadrats de sòl, una quarta part de la Marina, més tota la superfície d’aigua que fins ara eren de competència del Consorci. Ha ajudat a este pas tan escandalós la negativa de Ports de l’Estat a cedir a València els terrenys en desús d’activitats portuàries tal com s’està fent majoritàriament tant en tota Europa com arreu del món. En definitiva, es tracta d’un canvi que suposa de facto una privatització descarada de l’espai on es permetran els usos comercials i de restauració gestionats per l’empresa privada que guanye en el concurs públic per un mínim de trenta-cinc anys ampliables a cinquanta sota el paraigües dels concurs dels “amarres” dels vaixells de la Marina. L’única condició que va posar la Sra. Català per aquesta privatització de la Marina fou la d’alliberar espai en cas de què la ciutat albergara de nou la Copa d’Amèrica oblidant-se descaradament dels altres usos ciutadans de caràcter social, cultural, esportiu o tecnològic. 

D’aquesta manera es trenca una política iniciada per Ricard Pérez Casado, continuada per Rita Barberà així com pels governs progressistes de Compromís-PSOE d’anar emprant a nivell de ciutat els espais en desús del port. Sense dubte això d’anar a contracorrent de la Sra. Català ha estat tant exagerat que va acontracorrent fins i tot de les polítiques que va fer la seua estimada Sra. Barberà. Efectivament com va dir textualment la Sra. Català, d’aquesta forma s’aconseguirà “convertir la Marina en un enclave estratégico”. Un vertader enclau estratègic per al negoci de l’empresa privada que guanye el concurs durant 35 anys, ampliables a 50. Si fora el seu propietari li enviaria en agraïment un bon regal per Nadal.