Va néixer per solucionar un problema, però s'està convertint en un problema més gros. L’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics sembla haver entrat en un carreró sense sortida, víctima del compte enrere del final de legislatura i del foc creuat dels qui defensen els interessos de les empreses mercantils concertades amb el CatSalut i dels qui defensem un model amb una clara preferència per la provisió pública. Majories transversals comencen a aprovar mocions municipals que en demanen la retirada, i la seva capacitat d'aglutinar una majoria parlamentària queda en fort entredit.

El projecte va néixer per adaptar a l'actual “model sanitari català” la Directiva Europea de contractació pública de 2014, que obliga a qualsevol empresa privada a concursar i reserva els encàrrecs directes a les entitats públiques, afectant els concerts a les empreses privades en l’entorn de salut. En aquest marc, planteja establir una excepció per les entitats d’economia social, sense afany de lucre, o de base associativa, mantenint la possibilitat de concertar amb elles sense que aquestes hagin de concórrer amb la resta d’empreses mercantils: intenta així adaptar al nou context normatiu els principis de la LOSC, i defuig i posposa fins a una altra legislatura el debat sobre la nova Llei de Salut de Catalunya. Però la seva suposada inocuïtat i bon propòsit de reglamentar la prioritat a la provisió social per davant de la mercantil, es contradiuen amb una sèrie d'elements tot menys que neutres, que fan molt difícil construir un consens social o despatxar-la com una llei estrictament tècnica.

Què es considera “economia social” en l'actual projecte de llei? El que estableixi la normativa específica, encara pendent en l'àmbit català, i en el seu defecte, els principis poc concrets que formula el propi projecte: finalitat d’assolir l’interès col·lectiu dels seus integrants, i/o l’interès general econòmic o social; primacia de les persones i de la finalitat social sobre el capital; aplicació dels resultats obtinguts en funció del treball desenvolupat per les persones que integren l’entitat i, si escau, a la finalitat social de l’entitat; promoció de la solidaritat interna; independència respecte dels poders públics.

Com que fins i tot això semblava massa estricte per alguns, al seu pas pel Consell de Direcció del CatSalut s'afegia la cua “o sense afany de lucre”, de manera que qualsevol societat amb fórmula jurídica nomenada no lucrativa quedaria exempta de demostrar l'adhesió a aquests principis per acollir-se a la concertació directa. Aquesta omnicomprensivitat i interpretació excessivament laxa esdevé una oportunitat perduda per delimitar amb criteris clars i contrastables les fórmules jurídiques i pràctiques que han de definir l’economia social que es pot considerar proveïdora preferent de serveis públics.

Partint d’una preferència i prioritat per la gestió pública directa allà on sigui possible, és imprescindible la regulació clara d’un sector que presta una part important dels serveis sanitaris de finançament públic (a Barcelona, un 21% per entitats privades, 9% sense afany de lucre i un 12% amb afany de lucre).

A fi d’avançar cap a un Sistema Sanitari públic al servei només de la salut, cal assegurar que les entitats concertades compleixin principis d’Economia Social i Solidària (ESS). L’ESS s’ha de definir a partir d’uns elements transformadors com són no tant sols posar l’economia al servei de les persones i del bé comú per sobre del servei al capital; sinó també la propietat en gestió democràtica i participativa de tots els membres; i el compromís amb la comunitat, amb l’equitat, la sostenibilitat ambiental, la solidaritat, la creació d’ocupació de qualitat i el vincle amb el territori i els moviments socials transformadors. I cal assegurar que es compleixin amb criteris clars, objectivables i auditables.

Menció especial mereix el cas de les Entitats de Base Associativa (EBA). La primera idea de les EBA era de ser cooperatives de professionals amb autonomia de gestió i finançades pel CatSalut per la prestació de serveis sanitaris dins de la xarxa pública en un territori concret. Amb els anys, la propietat de diverses EBA s’ha anat concentrant en mans d’uns pocs socis accionistes, ja que la resta de treballadors estan assalariats pels primers, amb diferències de remuneracions i possibilitat d’enriquiment amb la venda de participacions.

L’avantprojecte avala la consideració d’aquestes societats mercantils de professionals com a economia social, i modifica molt tímidament la seva definició que marcava la LOSC de 1990: poden continuar sent Societats Limitades, es permet fins a un 25% d’acumulació de quotes en un sol individu i fins a un 49% en persones jurídiques, no treballadores... En definitiva, no s’asseguren els canvis necessaris en la propietat, en el repartiment d’excedents, ni en la gestió democràtica i participativa.

Entenem que aquestes definicions extremadament laxes esdevenen una oportunitat perduda per forçar canvis reals en el sector. Aquest projecte de llei només té sentit si permet un canvi cap a un model inequívocament no lucratiu, amb representació i participació democràtica dels treballadors i ciutadans, on per concertar s’exigeixen la mateixa transparència i pràctiques socials, laborals i ambientals que apliquen al sector públic.

Aquesta major exigència i concreció justificarà poder utilitzar prioritàriament aquest sector allà on la gestió pública no arriba, i al mateix temps establirà un marc de referència clar i model cap a on tendir per les empreses obligades a concursar (en licitacions amb fortes clàusules socials i ambientals), incrementarà l'autonomia i la implicació de tot el personal en la gestió. Un canvi que defensarien moltes veus en el propi Tercer Sector i en les pròpies EBA, i que cal promoure des de la legislació pública.

Finalment preocupa i no s'entén que s'aprofiti aquesta llei per regular altres aspectes no menors del model, que caldria deixar per la futura Llei de Salut. Un d’ells és la regularització de la possibilitat d’autoritzar l’ús de béns immobles del CatSalut a qualsevol proveïdor de serveis sanitaris, amb o sense contraprestació: una vegada més, sense debatre ni legislar sobre l’activitat privada en centres públics. Un altre és la fixació arbitrària en un 40% de la proporció de l’encàrrec que rebin els mitjans propis públics que pot ser subcontractat a tercers. Un darrer és la delimitació dels que la llei anomena serveis complementaris que aniran inequivocadament per concurs. Es condemna així a l'externalització perpètua el transport sanitari i la rehabilitació ambulatòria, entre altres.

Els problemes de salut que es tracten en els processos de rehabilitació ambulatòria i domiciliària són dels més freqüents i dels que més influeixen en les desigualtats en salut, tant de gènere com socioeconòmiques. Aquesta línia assistencial no pot continuar sent una “germaneta pobre” externalitzada, hem de garantir que s'integri plenament en la xarxa de provisió pública. Per més sorpresa, incloure-la entre els serveis complementaris és totalment incoherent amb l'ENAPISC, que situa la rehabilitació entre els serveis de la Xarxa d'Atenció Primària.

En definitiva: és un projecte que aixeca sospites i que no demostra amb els fets el propòsit de moure l’statu quo cap a un model públic, social, democràtic. Quines vies queden? Aparcar el projecte fins haver tingut el debat necessari i obert, que se’ns va prometre en l’anomenat Procés Constituent, sobre com ha de ser i com s'ha de gestionar el nostre Servei Nacional de Salut, i integrar la regulació de les fórmules de gestió en la nova Llei de Salut de Catalunya. O, si és realment urgent, “despullar” el projecte de tot objecte que no sigui la regulació de les fórmules de contractació, acotar amb una definició estricta i inequívoca la preferència per l'economia social i solidària i l'exigència de la mateixa transparència i pràctiques socials, laborals i ambientals que apliquen al sector públic, i tirar-lo endavant establint al mateix temps les bases pel debat més ampli que la ciutadania reclama i mereix.

Nació para solucionar un problema, pero se está convirtiendo en un problema más grande. El Anteproyecto de ley de fórmulas de gestión de la asistencia sanitaria con cargo a fondos públicos parece haber entrado en un callejón sin salida, víctima de la cuenta atrás del final de legislatura y del fuego cruzado de los que defienden los intereses de las empresas mercantiles concertadas con el CatSalut y los que defendemos un modelo con una clara preferencia por la provisión pública. Mayorías transversales empiezan a aprobar mociones municipales que piden su retirada, y su capacidad de aglutinar una mayoría parlamentaria queda en fuerte entredicho.

El proyecto nació para adaptar al actual “modelo sanitario catalán” la Directiva Europea de contratación pública de 2014, que obliga a cualquier empresa privada a concursar y reserva los encargos directos a las entidades públicas, afectando los conciertos a las empresas privadas en el entorno de salud. En este marco, plantea establecer una excepción para las entidades de economía social, sin ánimo de lucro, o de base asociativa, manteniendo la posibilidad de concertar con ellas sin que éstas tengan que competir con el resto de empresas mercantiles: intenta así adaptar al nuevo contexto normativo los principios de la LOSC, y escapa y pospone hasta otra legislatura el debate sobre la nueva Llei de Salut de Catalunya. Pero su supuesta inocuidad y buen propósito de reglamentar la prioridad a la provisión social por delante de la mercantil, se contradicen con una serie de elementos todo menos que neutras, que hacen muy difícil construir un consenso social o despacharla como una ley estrictamente técnica.

¿Qué se considera “economía social” en el actual proyecto de ley? Lo que establezca la normativa específica, aún pendiente en el ámbito catalán, y en su defecto, los principios poco concretos que formula el propio proyecto: fin de lograr el interés colectivo de sus integrantes, y/o el interés general económico o social; primacía de las personas y del fin social sobre el capital; aplicación de los resultados obtenidos en función del trabajo desarrollado por las personas que integran la entidad y, en su caso, a la finalidad social de la entidad; promoción de la solidaridad interna; independencia respecto de los poderes públicos.

Como incluso eso parecía demasiado estricto para algunos, a su paso por el Consejo de Dirección del CatSalut se añadía la cola “o sin ánimo de lucro”, por lo que cualquier sociedad con fórmula jurídica nombrada no lucrativa quedaría exenta de demostrar la adhesión a estos principios para acogerse a la concertación directa. Esta omnicomprensividad e interpretación excesivamente laxa se convierte en una oportunidad perdida para delimitar con criterios claros y contrastables las fórmulas jurídicas y prácticas que tienen que definir la economía social que se puede considerar proveedora preferente de servicios públicos.

Partiendo de una preferencia y prioridad para la gestión pública directa allí donde sea posible, es imprescindible la regulación clara de un sector que presta una parte importante de los servicios sanitarios de financiación pública (en Barcelona, un 21% por entidades privadas, 9% sin ánimo de lucro y un 12% con ánimo de lucro).

A fin de avanzar hacia un sistema sanitario público al servicio sólo de la salud, hay que asegurar que las entidades concertadas cumplan principios de Economía Social y Solidaria (ESS). La ESS se definirá a partir de unos elementos transformadores como son no sólo poner la economía al servicio de las personas y del bien común por encima del servicio al capital; sino también la propiedad en gestión democrática y participativa de todos los miembros; y el compromiso con la comunidad, con la equidad, la sostenibilidad ambiental, la solidaridad, la creación de empleo de calidad y el vínculo con el territorio y los movimientos sociales transformadores. Y hay que asegurar que se cumplan con criterios claros, objetivables y auditables.

Mención especial merece el caso de las Entidades de Base Asociativa (EBA). La primera idea de las EBA era ser cooperativas de profesionales con autonomía de gestión y financiadas por el CatSalut para la prestación de servicios sanitarios dentro de la red pública en un territorio concreto. Con los años, la propiedad de varias EBA se ha ido concentrando en manos de unos pocos socios accionistas, ya que el resto de trabajadores están asalariados por los primeros, con diferencias de remuneraciones y posibilidad de enriquecimiento con la venta de participaciones.

El anteproyecto avala la consideración de estas sociedades mercantiles de profesionales como economía social, y modifica muy tímidamente su definición que marcaba la LOSC de 1990: pueden seguir siendo Sociedades Limitadas, se permite hasta un 25% de acumulación de cuotas en un solo individuo y hasta un 49% en personas jurídicas, no trabajadoras... En definitiva, no se aseguran los cambios necesarios en la propiedad, en el reparto de excedentes, ni en la gestión democrática y participativa.

Entendemos que estas definiciones extremadamente laxas se convierten en una oportunidad perdida para forzar cambios reales en el sector. Este proyecto de ley sólo tiene sentido si permite un cambio hacia un modelo inequívocamente no lucrativo, con representación y participación democrática de los trabajadores y ciudadanos, donde para concertar exigen la misma transparencia y prácticas sociales, laborales y ambientales que aplican al sector público.

Esta mayor exigencia y concreción justificará poder utilizar prioritariamente este sector donde la gestión pública no llega, y al mismo tiempo establecerá un marco de referencia claro y modelo hacia dónde tender por las empresas obligadas a concursar (en licitaciones con fuertes cláusulas sociales y ambientales), incrementará la autonomía y la implicación de todo el personal en la gestión. Un cambio que defenderían muchas voces en el propio Tercer Sector y en las propias EBA, y que hay que promover desde la legislación pública.

Finalmente preocupa y no se entiende que se aproveche esta ley para regular otros aspectos no menores del modelo, que habría que dejar por la futura Llei de Salut. Uno de ellos es la regularización de la posibilidad de autorizar el uso de bienes inmuebles del CatSalut por cualquier proveedor de servicios sanitarios, con o sin contraprestación: una vez más, sin debatir ni legislar sobre la actividad privada en centros públicos. Otro es la fijación arbitraria en un 40% de la proporción del encargo que reciban los medios propios públicos que puede ser subcontratado a terceros. Un último es la delimitación de los que la ley llama servicios complementarios que irán inequivocadament por concurso. Se condena así a la externalización perpetua el transporte sanitario y la rehabilitación ambulatoria, entre otros.

Los problemas de salud que se tratan en los procesos de rehabilitación ambulatoria y domiciliaria son los más frecuentes y los que más influyen en las desigualdades en salud, tanto de género como socioeconómicas. Esta línea asistencial no puede seguir siendo una “hermanita pobre” externalizada, tenemos que garantizar que se integre plenamente en la red de provisión pública. Para más sorpresa, incluirla entre los servicios complementarios es totalmente incoherente con la ENAPISC, que sitúa la rehabilitación entre los servicios de la Red de Atención Primaria.

En definitiva: es un proyecto que levanta sospechas y que no demuestra con los hechos el propósito de mover el statu quo hacia un modelo público, social, democrático. ¿Qué vías quedan? Aparcar el proyecto hasta haber tenido el debate necesario y abierto, que se nos prometió en el llamado Proceso Constituyente, sobre cómo debe ser y cómo se debe gestionar nuestro Servicio Nacional de Salud, e integrar la regulación de las fórmulas de gestión en la nueva Llei de Salut de Catalunya. O, si es realmente urgente, “desnudar” el proyecto de todo objeto que no sea la regulación de las fórmulas de contratación, acotar con una definición estricta e inequívoca la preferencia por la economía social y solidaria y la exigencia de la misma transparencia y prácticas sociales, laborales y ambientales que aplican al sector público, y sacarlo adelante estableciendo al mismo tiempo las bases para el debate más amplio que la ciudadanía reclama y merece.

L'1 d'octubre, a Catalunya, no hi haurà el referèndum que tanta i tanta gent - entre qui m'hi compto- volem celebrar. Sigui el que sigui el que s'acabi produint, no serà un referèndum amb plenes garanties, ni amb el reconeixement intern ni extern necessari ni, per consegüent, efectiu. El principal responsable que això sigui així és el bloc, liderat pel Partit Popular, que s'escuda en la Constitució Espanyola com una llosa inamovible, i que es nega a proposar i negociar solucions polítiques a un conflicte que és polític (i no judicial ni d'interpretació legal).

Però això no és obstacle perquè qui ha posat data unilateralment a l'intent de celebrar un referèndum, i segueix entestat a considerar-lo com a tal sabent que no podrà garantir uns mínims de neutralitat formal, és el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que li dóna suport (Junts pel Sí i la CUP).

La fugida cap endavant del bloc unilateralista ha estat i està sent un gran error estratègic si el que es vol és avançar en la possibilitat real d'acabar celebrant el referèndum que una àmplia majoria social i política de Catalunya vol i mereix. El que sigui que se celebri l'1 d'octubre, en poc s'assemblarà al referèndum reclamat per centenars d'organitzacions socials, sindicals, econòmiques, culturals i polítiques, i per més de mig milió de persones a títol individual, a través del manifest del Pacte Nacional pel referèndum. Un manifest que advoca per un referèndum “reconegut per la comunitat internacional, el resultat ha de ser políticament vinculant i efectiu” una “eina inclusiva” de la diversitat d'opinions respecte al model d'encaix (o no) de Catalunya a Espanya.

L'1 d'octubre no serà aquest referèndum perquè no complirà -almenys ara com ara no hi ha pistes que així pugui ser - les garanties mínimes bàsiques.

De què parlem quan parlem de garanties?

No cal inventar. Les garanties bàsiques a complir estan fixades en el Codi de bones pràctiques en matèria de referèndums de la Comissió de Venècia, organisme que depèn del Consell d'Europa.

Es refereixen a la legalitat, al paper dels funcionaris, al cens, les juntes electorals, la neutralitat del Govern i els mitjans de comunicació, a les urnes i col·legis electorals, al reconeixement internacional, al vot exterior i la participació, entre altres aspectes. Repassem alguns, com mostra.

El marc legal

La Comissió de Venècia estableix que, per garantir els drets de la ciutadania, la norma que reguli un referèndum no es pot aprovar o modificar dins de l'any immediatament anterior a la celebració de la consulta. Estem a menys de 3 mesos de l'1 d'octubre, i encara no hi ha llei. Aquesta setmana el Govern català, Junts pel Si i la CUP han començat a explicar alguns detalls de la llei que hauria de permetre la celebració del referèndum català. Però el text segueix sense ser registrat al Parlament.

A més es pretén aprovar-lo per via ràpida -en lectura única- sense respectar les garanties mínimes de l'oposició. Tal com acaba de dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries, aquest mecanisme només és justificable en lleis la simplicitat i poca transcendència política del tema regulat ho justifiqui. És clar que no és el cas.

I per rematar-ho, compten aprovar la llei amb una majoria parlamentària que no arribarà als 90 vots que l'Estatut estableix com a mínim necessari per a qualsevol element que afecti la regulació de l'administració electoral (la llei anunciada inclou, entre d'altres, la creació d'una Sindicatura que substituiria la Junta Electoral).

El cens

Segons la Comissió de Venècia ha de ser públic, comprovable i amb opció de reclamacions a qui ho gestioni. A dia d'avui no se sap ni quan ni on s'exposarà ni qui garantirà la seva gestió. L'única cosa clara és que no hi haurà garanties equiparables a un procés electoral per al vot exterior.

La seguretat jurídica dels funcionaris

La teoria de dues legalitats contraposades en la qual els treballadors i treballadores públics podran triar una, no hi ha qui la crea. I a qui la crea: ¿De veritat es pretén traslladar aquesta responsabilitat a cadascun dels treballadors públics que es puguin veure implicats?

La neutralitat necessària els mitjans de comunicació públics  

La Comissió de Venècia estableix que els mitjans públics han de garantir un debat neutral, amb explicació de les diverses posicions en igualtat de condicions. Ningú pot sostenir que TV3 i Catalunya Ràdio, ni RTVE per l'altre costat, garantiran aquesta neutralitat.

Són només 4 exemples, però significatius, de garanties bàsiques que probablement no existiran. I no, no és justificable rebaixar el nivell de pulcritud democràtica pel pols contrari d'amenaça judicial que exerceix, de manera indignant i reprotxable, el govern espanyol.

No és justificable rebaixar l'exigència de garanties perquè fer-ho empetiteix, resta i fins i tot divideix, en la majoria política i social que defensem el reconeixement del dret d'autodeterminació i solucions polítiques al que potser és el repte polític actual més gran a l'Estat Espanyol.

Parlant clar: calen garanties, totes, perquè quan hi hagi opció de celebrar un referèndum tota la ciutadania se senti cridada a votar. I no com a acte de confiança cega... si no sabent, i amb temps suficient, a què és convocada i que comportarà realment aquest acte i el seu vot. No és el cas avui dia.

Si el moviment sobiranista vol ser rupturista i de superació del pacte constitucional del 78, ha de ser inclusiu. Sumar, i no restar ni dividir com està succeint ara.

I si vol sumar suports a la resta de l'Estat ia Europa ha de ser plenament democràtic. Escrupolosament democràtic, diria jo.

Per tant, sí, sense garanties no hi ha referèndum.

El 1 de octubre, en Cataluña, no habrá el referéndum que tanta y tanta gente – entre los cuales me cuento- queremos celebrar. Sea lo que sea lo que se acabe produciendo, no será un referéndum con plenas garantías, ni con el reconocimiento interno ni externo necesario ni, por lo consiguiente, efectivo. El principal responsable que esto sea así es el bloque, liderado por el Partido Popular, que se escuda en la Constitución Española como una losa inamovible, y que se niega a proponer y negociar soluciones políticas a un conflicto que es político (y no judicial ni de interpretación legal).

Pero esto no quita que quien ha puesto fecha unilateralmente al intento de celebrar un referéndum, y sigue empeñado en considerarlo como tal sabiendo que no podrá garantizar unos mínimos de neutralidad formal, es el Gobierno de la Generalitat y la mayoría parlamentaria que le da apoyo (Junts pel Si y la CUP).

La huida hacia adelante del bloque unilateralista ha sido y está siendo un gran error estratégico si lo que se quiere es avanzar en la posibilidad real de acabar celebrando el referéndum que una amplia mayoría social y política de Catalunya quiere y merece. Lo que sea que se celebre el 1 de octubre, en poco se parecerá al referéndum reclamado por centenares de organizaciones sociales, sindicales, económicas, culturales y políticas, y por más de medio millón de personas a título individual, a través del manifiesto del Pacto Nacional por el referéndum. Un manifiesto que aboga por un referéndum “reconocido por la comunidad internacional, cuyo resultado deberá ser políticamente vinculante y efectivo” una “herramienta inclusiva” de la diversidad de opiniones al respecto del modelo de encaje (o no) de Catalunya en España.

El 1 de octubre no será este referéndum porque no cumplirá –almenos a día de hoy no hay pistas que así pueda ser – las garantías mínimas básicas

¿De qué hablamos cuando hablamos de garantías?

No es necesario inventar. Las garantías básicas a cumplir están fijadas en el Código de buenas prácticas en materia de referéndums de la Comisión de Venecia, organismo que depende del Consejo de Europa.

Se refieren a la legalidad, al papel de los funcionarios, al censo, las juntas electorales, la neutralidad del Gobierno y los medios de comunicación, a las urnas y colegios electorales, al reconocimiento internacional, al voto exterior y a la participación, entre otros aspectos. Repasemos algunos, como muestra

El marco legal

La Comisión de Venecia establece que, para garantizar los derechos de la ciudadanía, la norma que regule un referéndum no se puede aprobar o modificar dentro del año inmediatamente anterior a la celebración de la consulta. Estamos a menos de 3 meses del 1 de octubre, y aún no hay ley. Esta semana el Gobierno catalán, Junts pel Si y la CUP han empezado a explicar algunos detalles de la ley que debería permitir la celebración del referéndum catalán. Pero el texto sigue sin ser registrado en el Parlament.

Además se pretende aprobarlo por vía rápida –en lectura única- sin respetar las garantías mínimas de la oposición. Tal y como acaba de dictaminar el Consell de Garantíes Estatutàries, este mecanismo sólo es justificable en leyes cuya simplicidad y poca trascendencia política del tema regulado lo justifique. Está claro que no es el caso.

Y para rematarlo, cuentan aprobar la ley con una mayoría parlamentaria que no llegará a los 90 votos que el Estatut establece como mínimo necesario para cualquier elemento que afecte la regulación de la administración electoral (la ley anunciada incluye, entre otros, la creación de una Sindicatura que sustituiría la Junta Electoral)

El censo

Según la Comisión de Venecia debe ser público, comprobable y con opción de reclamaciones a quién lo gestione. A día de hoy no se sabe ni cuándo ni dónde se expondrá ni quién garantizará su gestión. Lo único claro es que no habrá garantías equiparables a un proceso electoral para el voto exterior.

La seguridad jurídica de los funcionarios

La teoría de dos legalidades contrapuestas en la que los trabajadores y trabajadoras públicos podrán elegir una, no hay quien la crea. Y a quién la crea: ¿De verdad se pretende trasladar esta responsabilidad a cada uno de los trabajadores públicos que se puedan ver implicados?

La neutralidad necesaria los medios de comunicación públicos 

La Comisión de Venecia establece que los medios públicos deben garantizar un debate neutral, con explicación de las diversas posiciones en igualdad de condiciones. Nadie puede sostener que TV3 y Catalunya Radio, ni RTVE por el otro lado, van a garantizar esta neutralidad.

Son sólo 4 ejemplos, pero significativos, de garantías básicas que probablemente no existirán. Y no, no es justificable rebajar el nivel de pulcritud democrática por el pulso contrario de amenaza judicial que ejerce, de forma indignante y reprochable, el gobierno español.

No es justificable rebajar la exigencia de garantías porque hacerlo empequeñece, resta y incluso divide, en la mayoría política y social que defendemos el reconocimiento del derecho de autodeterminación y soluciones políticas al que quizás es el mayor reto político actual en el Estado Español.

Hablando en plata: hacen falta garantías, todas, para que cuando haya opción de celebrar un referéndum toda la ciudadanía se sienta llamada a votar. Y no como acto de confianza ciega… sino sabiendo, y con tiempo suficiente, a qué es convocada y que conllevará realmente ese acto y su voto. No es el caso a día de hoy.

Si el movimiento soberanista quiere ser rupturista y de superación del pacto constitucional del 78, debe ser inclusivo. Sumar, y no restar ni dividir como está sucediendo ahora.

Y si quiere sumar apoyos en el resto del Estado y en Europa debe ser plenamente democrático. Escrupulosamente democrático, diría yo.

Por lo tanto sí, sin garantías no hay referéndum. 

"Si creiem que el referèndum és la millor opció per Catalunya, juguem la carta a fons, deixem enrere disputes i electoralismes i donem la batalla com a país per fer efectiu el nostre dret a l'autodeterminació", sostenen Marta Ribas i David Cid, coordinadors nacionals d'ICV

L'11 de setembre d'aquest any ha tornat a demostrar la diversitat de la defensa de la sobirania que existeix a Catalunya, així com la força i la vitalitat del moviment independentista que manté una gran capacitat de mobilització per cinquè any consecutiu. Poc moviments a nivell internacional han demostrat aquesta capacitat i de nou s'equivoquen els que creuen que l'independentisme o la voluntat d'exercir el dret a decidir desapareixerà com per art de màgia al nostre país.

Alhora segueix sent necessari trobar els canals i solucions perquè el conjunt de la ciutadania pugui decidir el seu futur i exercir el seu dret a l'autodeterminació. El repte és com superem una evident situació de bloqueig.

És sens dubte aquesta necessitat el que ha portat al president Puigdemont a plantejar refer el seu full de ruta i tornar a plantejar el referèndum, amb plenes garanties i conseqüències efectives, l'anomenada via escocesa, i a definir-la com a la millor de les opcions possibles.

És una noticia positiva, i ho és especialment després que el Govern i la majoria parlamentària l'hagin abandonat durant més d'un any, i només des de l'espai dels ‘comuns' s'hagi sostingut la defensa del referèndum no només com l'instrument per resoldre el conflicte polític amb l'Estat, sinó com el primer pas pel reconeixement real de Catalunya com a subjecte polític sobirà. Sempre hem dit que era un error entendre el referèndum com una pantalla passada, que el conjunt de la societat no ho havia fet, com demostren els resultats de les dues darreres eleccions generals.

Per aquest motiu aquesta no ha de ser només una proposta del president, ni de la majoria parlamentària o del conjunt de partits sobiranistes. Ha de ser una proposta de país. De manera reiterada les diferents enquestes d'opinió mostren que el 80% de la societat catalana està a favor del dret a decidir. És per això que la demanda a l'Estat ha de ser una petició del conjunt de la societat catalana, i això fa necessari restablir ponts, debatre i reobrir vies de diàleg i teixir de nou aliances. I passa també per reactivar i redefinir el pacte nacional pel dret a decidir.

No pot ser tampoc una proposta tàctica. Un pas previ per passar de nou la pantalla. Si en paraules el president Puigdemont és la millor opció, el conjunt de la societat catalana hauria de pensar quins són els instruments, les mobilitzacions i tot els mecanismes de pressió per forçar el govern central a negociar. I posar-los en marxa. Ha de ser una exigència institucional però sobretot ha de ser una exigència des del carrer, del conjunt de la societat civil: sindicats, entitats, col·legis professionals…. Sense oblidar que estem davant d'un govern en funcions a Espanya i que encara està oberta la possibilitat d'impedir que el PP repeteixi a l'Executiu.

En definitiva, si creiem que el referèndum és la millor opció per Catalunya, juguem la carta a fons, deixem enrere disputes i electoralismes i donem la batalla com a país per fer efectiu el nostre dret a l'autodeterminació. Avancem sense pausa, però sense pressa.

"Si creemos que el referéndum es la mejor opción para Catalunya, juguemos la carta a fondo, dejemos atrás disputas y electoralismos y demos la batalla como país para hacer efectivo nuestro derecho a la autodeterminación", sostienen Marta Ribas y David Cid, coordinadores nacionales de ICV

El 11 de septiembre de este año ha vuelto a demostrar la diversidad de la defensa de la soberanía que existe en Catalunya, así como la fuerza y la vitalidad del movimiento independentista que mantiene una gran capacidad de movilización por quinto año consecutivo. Pocos movimientos a nivel internacional han demostrado esta capacidad y de nuevo se equivocan los que creen que el independentismo o la voluntad de ejercer el derecho a decidir desaparecerá como por arte de magia en nuestro país.

Al mismo tiempo sigue siendo necesario encontrar los canales y soluciones para que el conjunto de la ciudadanía pueda decidir su futuro y ejercer su derecho a la autodeterminación. El reto es cómo superamos una evidente situación de bloqueo.

Es sin duda esta necesidad la que ha llevado al president Puigdemont a plantear rehacer su hoja de ruta y volver a plantear el referéndum, con plenas garantías y consecuencias efectivas, la llamada vía escocesa, y definirla como la mejor de las opciones posibles.

Es una noticia positiva, y lo es especialmente después de que el Govern y la mayoría parlamentaria lo hayan abandonado durante más de un año, y sólo desde el espacio de los 'comunes' se haya sostenido la defensa del referéndum no sólo como el instrumento para resolver el conflicto político con el Estado, sino como el primer paso para el reconocimiento real de Catalunya como sujeto político soberano. Siempre hemos dicho que era un error entender el referéndum como una pantalla pasada, que el conjunto de la sociedad no lo había hecho, como demuestran los resultados de las dos últimas elecciones generales.

Por este motivo esta no debe ser sólo una propuesta del president, ni de la mayoría parlamentaria o del conjunto de partidos soberanistas. Debe ser una propuesta de país. De manera reiterada las diferentes encuestas de opinión muestran que el 80% de la sociedad catalana está a favor del derecho a decidir. Es por ello que la demanda al Estado debe ser una petición del conjunto de la sociedad catalana, y esto hace necesario restablecer puentes, debatir y reabrir vías de diálogo y tejer de nuevo alianzas. Y pasa también para reactivar y redefinir el pacto nacional por el derecho a decidir.

No puede ser tampoco una propuesta táctica. Un paso previo para pasar de nuevo la pantalla. Si en palabras el president Puigdemont es la mejor opción, el conjunto de la sociedad catalana debería pensar en los instrumentos, las movilizaciones y todo los mecanismos de presión para forzar al gobierno central a negociar. Y ponerlos en marcha. Debe ser una exigencia institucional pero sobre todo debe ser una exigencia desde la calle, del conjunto de la sociedad civil: sindicatos, entidades, colegios profesionales... Sin olvidar que estamos ante un gobierno en funciones en España y que aún está abierta la posibilidad de impedir que el PP repita en el Ejecutivo.

En definitiva, si creemos que el referéndum es la mejor opción para Catalunya, juguemos la carta a fondo, deeamos atrás disputas y electoralismos y demos la batalla como país para hacer efectivo nuestro derecho a la autodeterminación. Avancemos sin pausa, pero sin prisa.

Catalunya irá a otras elecciones municipales sin tener una Ley de Gobiernos Locales , que es una demanda histórica del municipalismo, así como también lo es tener un sistema de financiación justo con nuestros ayuntamientos.

Cinismo es el único calificativo que puede acompañar la intervención de la vicepresidenta del Gobierno, Joana Ortega, diciendo que es culpa de los grupos parlamentarios que la ponencia de la Ley de Gobiernos Locales esté bloqueada en el Parlamento. Y yo le diría: efectivamente, señora Ortega, es culpa del grupo mayoritario del Parlamento, CiU, de su presidente, Jordi Turull, y más concretamente del ponente relator que convoca, o debería convocar y no lo hace, que es el diputado, también de CiU, Albert Batalla. La ponencia de Ley de Gobiernos Locales no se convoca para trabajar desde el pasado mes de octubre a pesar de esta diputada la ha reclamado en varias ocasiones. Y Catalunya irá a otras elecciones municipales sin tener este texto legislativo que es una demanda histórica del municipalismo, así como también lo es tener un sistema de financiación justo con nuestros ayuntamientos.

Catalunya necesita una Ley de Gobiernos Locales. Los ayuntamientos de Catalunya son la principal estructura de Estado que tenemos. Son la primera trinchera de las necesidades sociales que reclaman los ciudadanos de los pueblos y ciudades de todo el territorio. Y este Gobierno, a pesar de sus discursos sobre radicalidad democrática a los que nos tiene acostumbrados, sigue haciendo gestos de democracia a tiempo parcial poniendo trámite de urgencia a determinadas leyes y bloqueando otras como es el caso de la Ley de Gobiernos Locales que debe regular las instituciones locales de Catalunya.

Por eso es cínico que la vicepresidenta Ortega regañe así a los parlamentarios y parlamentarias cuando los principales responsables del bloqueo son su grupo, CiU. Si de verdad se creen el discurso que ha hecho hoy en sede parlamentaria la consejera responsable de los ayuntamientos de Catalunya, la vicepresidenta Joana Ortega, las tareas de la ponencia se reanudarían de forma inmediata. Con todo, sospecho que quien no quiere aprobar esta ley, porque a los primeros alcaldes que no les gusta su contenido son los de CiU, es el mismo Gobierno y el grupo parlamentario de CiU. Porque la ley que ha impulsado el Gobierno es un calco de la LRSAL del PP y lo que hace es restar competencias y margen de maniobra a los consistorios municipales. Catalunya merece una buena Ley de Gobiernos Locales y un sistema de financiación justo por los ayuntamientos. Es una demanda del municipalismo.

No es la única ley que el Gobierno y CiU tienen bloqueada en el Parlamento. La ILP de Renta Garantizada también lleva bloqueada desde el mes de marzo del año pasado en la comisión que corresponde y CiU se niega a salir adelante con el calendario de comparecencias para que la ponencia comience las tareas de redacción de la ley que ha de regular una renta garantizada de ciudadanía que es una demanda que viene de la sociedad civil y de la ciudadanía con una iniciativa que ha recogido 121.000 firmas.

Pero como decía, CiU nos tiene acostumbrados a la democracia a tiempo parcial. Plebiscitarias sí, pero que el Parlamento tramite una Ley de Gobiernos Locales no. Plebiscitarias sí, pero que la ILP de Renta Garantizada cumpla su trámite parlamentario de urgencia no. Plebiscitarias si, pero que los padres y madres que presentaron una ILP con 60.000 firmas para recuperar la sexta hora en las escuelas públicas de Cataluña, puedan impulsar su iniciativa legislativa popular, tampoco. Emulando a Lluís Llach: No és això, companys! No és això!

Catalunya anirà a unes altres eleccions municipals sense tenir la Llei de Governs Locals que és una demanda històrica del municipalisme així com també ho és tenir un sistema de finançament just amb els nostres ajuntaments.

Cinisme és l’únic qualificatiu que pot acompanyar la intervenció de la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, dient que és culpa dels grups parlamentaris que la ponència de la Llei de Governs Locals estigui bloquejada en el Parlament. I jo li diria: efectivament, senyora Ortega, és culpa del grup majoritari del Parlament, CiU, del seu president, Jordi Turull, i més concretament del ponent relator que convoca, o hauria de convocar i no ho fa, la ponència, que és el diputat, també de CiU, Albert Batalla. La ponència de Llei de Governs Locals no es convoca per treballar des del passat mes d’octubre malgrat aquesta diputada li ha reclamat en vàries ocasions. I Catalunya anirà a unes altres eleccions municipals sense tenir aquest text legislatiu que és una demanda històrica del municipalisme així com també ho és tenir un sistema de finançament just amb els nostres ajuntaments.

Catalunya necessita una Llei de Governs Locals. Els ajuntaments de Catalunya són la principal estructura d’Estat que tenim. Són la primera trinxera de les necessitats socials que reclamen els ciutadans i ciutadanes dels pobles i ciutats d’arreu del territori. I aquest Govern, malgrat els seus discursos sobre radicalitat democràtica als quals ens té acostumats, segueix fent gestos de democràcia a temps parcial posant tràmit d’urgència a determinades lleis i bloquejant-ne d’altres com és el cas de la Llei de Governs Locals que ha de regular les institucions locals de Catalunya.

Per això és cínic que la vicepresidenta Ortega renyi així als parlamentaris i parlamentàries quan els principals responsables del bloqueig són el seu grup, CiU. Si de veritat es creuen el discurs que ha fet avui en seu parlamentària la consellera responsable dels ajuntaments de Catalunya, la vicepresidenta Joana Ortega, les tasques de la ponència es reprendrien de forma immediata. Amb tot, sospito que qui no vol aprovar aquesta llei, perquè els primers alcaldes que no els agrada el seu contingut són els de CiU, és el mateix Govern i el grup parlamentari de CiU. Perquè la llei que ha impulsat el Govern és un calc de la LRSAL del PP i el que fa és restar competències i marge de maniobra als consistoris municipals. Catalunya mereix una bona Llei de Governs Locals i un sistema de finançament just pels ajuntaments. És una demanda del municipalisme.

No és la única llei que el Govern i CiU tenen bloquejada al Parlament. La ILP de Renda Garantida també porta bloquejada des del mes de març de l’any passat en la comissió que pertoca i CiU es nega a tirar endavant amb el calendari de compareixences per tal que la ponència comenci les tasques de redacció de la llei que ha de regular una renda garantida de ciutadania que és una demanda que ve de la societat civil i de la ciutadania amb una iniciativa que ha recollit 121.000 signatures.

Però com deia, CiU ens te acostumats a la democràcia a temps parcial. Plebiscitàries si, però que el Parlament tramiti una Llei de Governs Locals no. Plebiscitàries si, però que la ILP de Renda Garantida compleixi el seu tràmit parlamentari d’urgència no. Plebiscitàries si, però que els pares i mares que van presentar una ILP amb 60.000 signatures per recuperar la sisena hora a les escoles públiques de Catalunya, puguin impulsar la seva iniciativa legislativa popular, tampoc. Emulant a Lluís Llach: No és això, companys! No és això!