El debate fue muy satisfactorio, sobre todo por el público: estudiantes jóvenes, la myoría de tercero y cuarto del Grado de Traducción e Interpretación, que nos interpelaron con preguntas a veces formativas, a veces incisivas, siempre razonables y oportunas. Da gozo disponer de la posibilidad de dialogar sobre el oficio con personas que están en un momento clave de su formación académica –y hacerlo, además, tanto desde la perspectiva editorial como docente, una dualidad compartida también por María Ferrer, que és profesora asociada de la UJI.

Mientars Taketombo acogió estudiantes en prácticas, en Bromera la colaboración es diferente: bajo la supervisión del profesor Josep Marco, los estudiantes que así lo piden elaboran, conjuntamente, la traducción de un libro que, al final,  publicamos en la colección «A la Lluna de València». Ver el trabajo práctico que se hace durante la carrera convertido en un libro real, no es solo un motivo de alegria, sino la prueba de que el aprendizaje tiene una dimensión práctica y, sobre todo, posible: que las editoriales publicamos traducción literaria y que tiene sentido dedicarse a ello. En definitiva, lo que aquella persona me animó a contar es que nuestra versión de Un altre pas de rosca, de Henry James, está traducida por el profesor Josep Marco y por los estudiantes Andrea Babiloni, Andreu Císcar, Joan Pavía y Lucía Sánchez. Es cierto: no es nada extraordinario, pero es una de esas cosas que deben saberse. Porque a menudo no hablamos de las cosas buenas.

El debat fou molt satisfactori, sobretot pel públic: estudiants joves, la majoria de 3r i 4t del Grau en Traducció i Interpretació, que ens interpel·laren amb preguntes ara formatives, adés incisives, sempre raonables i oportunes. És un goig disposar de la possibilitat de dialogar sobre l’ofici amb persones que es troben en un moment clau de la seua formació acadèmica –i fer-ho, a més a més, tant des de la perspectiva editorial com docent, una dualitat compartida també per María Ferrer, que és professora associada de la UJI.

Mentre que Taketombo va acollir estudiants en pràctiques, en Bromera la col·laboració és diferent: sota la supervisió del professor Josep Marco, els estudiants que així ho demanen elaboren, conjuntament, la traducció d’un llibre que, en acabant, publiquem en la col·lecció «A la Lluna de València». Veure el treball pràctic que es fa durant la carrera convertit en un llibre real, no és tan sols un motiu d’alegria, sinó la prova del fet que l’aprenentatge té una dimensió pràctica i, sobretot, possible: que les editorials publiquem traducció literària i que té sentit dedicar-s’hi. En definitiva, el que aquella persona m’animà a contar és que la nostra versió d’Un altre pas de rosca, de Henry James, està traduïda pel professor Josep Marco i pels estudiants Andrea Babiloni, Andreu Císcar, Joan Pavía i Lucía Sánchez. És cert: no és res extraordinari, però és una d’aquelles coses que s’han de saber. Perquè sovint no en parlem prou, de les coses bones.

Entre els diferents aspectes que solen tractar-se hi ha la idea que es publiquen més llibres del que caldria. En general, això ho diu tothom, excepte els editors. Que publiquem molt és innegable; si publiquem massa, això no ho sé. Un fet cert, i sovint frustrant, és que no publiquem tots els originals que ens arriben, ni de bon tros. Amb això vull dir que bona part de l’energia creativa que existeix no es pot canalitzar per falta de possibilitats: en algunes ocasions l’original no s’adequa a les nostres línies de treball o no té les característiques qualitatives que desitgem, però moltes altres vegades l’hem de rebutjar perquè, senzillament, no podem assumir més projectes. Només aquesta constatació ja ens hauria de fer reflexionar sobre aquest hipotètic excés. Això em recorda una afirmació de Pedro Salinas en un volum d’assaigs que sempre estic rellegint, La responsabilidad del escritor y otros ensayos: «La obra valiosa significa que en el mundo hay algo más, un nuevo organismo, poema o catedral; es un aumento de haber». Es difícil discernir quina és «la obra valiosa» de què parla Salinas, però és inqüestionable que l’editor contribueix, si és honest, a aquest «aumento de haber».

Podríem plantejar la qüestió des d’un altre punt de vista. Les persones que som lectors habituals i, per tant, compradors freqüents de llibres, comprem massa llibres? Si sumem els volums que tinc a casa i els que hi ha en altres domicilis familiars que formen una sola biblioteca, estic segur que ja tinc més llibres dels que mai podré llegir. Gosaria dir que n’hi ha tants que ni tan sols me’ls acabaria si consagrara la meua jornada laboral a la seua lectura. Potser exagere. En qualsevol cas, estic servit per a molt de temps. I, tanmateix, durant aquestes setmanes compraré llibres nous, novetats o títols de fons que em recomanaran els llibreters en qui confie. Per què ho faig? Per què ho fem? Per què pequem –si es pot dir així– per excés?

Un dia, conversant amb Josep Manuel Fenollosa, un dels meus companys a Bromera, em va plantejar la qüestió d’una manera que jo no havia sabut veure: «els llibres que tens a casa, la teua biblioteca personal, són un projecte de lectura, és a dir, un projecte vital; no saps quan els llegiràs, però els tens a l’espera de trobar el moment propici: són, potencialment, una vida que encara no has viscut». Em reconforta aquesta idea: els llibres que no hem llegit encara són, d’alguna manera, els llibres que serem.

Entre los diferentes aspectos que suelen tratarse está la idea que se publican más libros de los que haría falta. En general, esto lo dice todo el mundo, excepto los editores. Que publicamos mucho es innegable; si publicamos demasiado, no lo sé. Un hecho cierto, y a menudo frustrante, es que no publicamos todos los originales que nos llegan, ni mucho menos. Con esto quiero decir que buena parte de la energía creativa que existe no se puede canalizar por falta de posibilidades: en algunas ocasiones el original no se adecúa a nuestras líneas de trabajo o no tiene las características cualitativas que deseamos, pero otras muchas veces lo tenemos que rechazar porque, sencillamente, no podemos asumir más proyectos. Sólo esta constatación ya nos tendría que hacer reflexionar sobre este hipotético exceso. Esto me recuerda una afirmación de Pedro Salinas en un volumen de ensayos que siempre estoy releyendo, La responsabilidad del escritor y otros ensayos: «La obra valiosa significa que en el mundo hay algo más, un nuevo organismo, poema o catedral; es un aumento de haber». Es difícil discernir qué es «la obra valiosa» de que habla Salinas, pero es incuestionable que el editor contribuye, si es honesto, a este «aumento de haber».

Podríamos plantear la cuestión desde otro punto de vista. Las personas que somos lectores habituales y, por lo tanto, compradores frecuentes de libros, ¿compramos demasiados libros? Si sumamos los volúmenes que tengo en casa y los que hay en otros domicilios familiares que forman una sola biblioteca, estoy seguro de que ya tengo más libros de los que nunca podré leer. Osaría decir que hay tantos que ni siquiera me los acabaría si consagrara mi jornada laboral a su lectura. Quizás exagero. En cualquier caso, estoy servido para mucho tiempo. Y, aun así, durante estas semanas compraré libros nuevos, novedades o títulos de fondos que me recomendarán los libreros en quienes confío. ¿Por qué lo hago? ¿Por qué lo hacemos? ¿Por qué pecamos –si se puede decir así– por exceso?

Un día, conversando con Josep Manuel Fenollosa, uno de mis compañeros en Bromera, me planteó la cuestión de una manera que yo no había sabido ver: «los libros que tienes en casa, tu biblioteca personal, son un proyecto de lectura, es decir, un proyecto vital; no sabes cuándo los leerás, pero los tienes a la espera de encontrar el momento propicio: son, potencialmente, una vida que todavía no has vivido». Me reconforta esta idea: los libros que no hemos leído todavía son, de alguna manera, los libros que seremos.

Escuchando las intervenciones del diálogo, se hacía bien patente la urgencia que tenemos, como sociedad, no sólo de visibilitzar a las mujeres actualmente, sino de crear discursos que permitan hacerlas visibles a lo largo de la historia. La idea no es nueva, pero todavía nos tenemos que exigir una alerta constante que nos haga entender la realidad –la de ahora y la de antes– con otros ojos. Y esto, como apuntó Maria Such, no es una tarea de las mujeres, sino de todas las personas; el feminismo, como tantos otros movimientos desarrollados durante el siglo pasado, trasciende sus fronteras originales y se convierte, así, en un catalizador de otros movimientos, un reto de mucha más dimensión. Todos aquellos que creemos en una sociedad más justa, más progresista y más igualitaria, donde los individuos y las colectividades puedan lograr sus metas en condiciones de libertad y respeto, todos aquellos que compartimos unos valores así, decía, tenemos que asumir el feminismo como uno de los elementos clave para conseguir estos objetivos. Y, como tantas otras grandes transformaciones, esta mirada con otros ojos no tiene que aspirar sólo a modificar conductas colectivas, sino sobre todo a cambiarnos íntimamente. Por eso todas las personas que tenemos responsabilidades culturales nos tenemos que implicar al máximo: porque la cultura es una de las herramientas más poderosas para conseguir esta transformación personal.

Escoltant les intervencions del diàleg, es feia ben palesa la urgència que tenim, com a societat, no tan sols de visibilitzar les dones actualment, sinó de crear discursos que permeten fer-les visibles al llarg de la història. La idea no és nova, però encara ens hem d’exigir una alerta constant que ens faça entendre la realitat –la d’ara i la d’abans– amb uns altres ulls. I això, com va apuntar Maria Such, no és una tasca de les dones, sinó de totes les persones; el feminisme, com tants altres moviments desenvolupats durant el segle passat, transcendeix les seues fronteres originals i esdevé, així, un catalitzador d’altres moviments, un repte de molta més dimensió. Tots aquells que creiem en una societat més justa, més progressista i més igualitària, on els individus i les col·lectivitats puguen assolir les seues metes en condicions de llibertat i respecte, tots aquells que compartim uns valors així, deia, hem d’assumir el feminisme com un dels elements clau per a aconseguir aquests objectius. I, com tantes altres grans transformacions, aquesta mirada amb uns altres ulls no ha d’aspirar només a modificar conductes col·lectives, sinó sobretot a canviar-nos íntimament. Per això totes les persones que tenim responsabilitats culturals ens hi hem d’implicar al màxim: perquè la cultura és una de les eines més poderoses per a aconseguir aquesta transformació personal.

Porque tiene razón Joanjo Garcia: lo que vale es la experiencia. Recordamos los días de cine porque ir a las salas comerciales nos proporciona una vivencia más sustancial que ver una película en casa. Necesitamos reivindicar estas experiencias y los lugares que las hacen posibles. Del auditorio al cine, del teatro a la librería, del museo a la casa de la cultura, del aula al estadio. Y necesitamos tener la capacidad de crearlas, de reinventarlas, de hacerlas posibles a todas horas. Y de reivindicarlas, también, contra otras experiencias que no nos dan las mismas oportunidades personales y colectivas o que, sencillamente, las pervierten y las derrochan.

Perquè té raó Joanjo Garcia: allò que val és l’experiència. Recordem els dies de cine perquè anar a les sales comercials ens proporciona una vivència més substancial que veure una pel·lícula a casa. Necessitem reivindicar aquestes experiències i els llocs que les fan possibles. De l’auditori al cinema, del teatre a la llibreria, del museu a la casa de la cultura, de l’aula a l’estadi. I necessitem tindre la capacitat de crear-les, de reinventar-les, de fer-les possibles a tota hora. I de reivindicar-les, també, contra unes altres experiències que no ens donen les mateixes oportunitats personals i col·lectives o que, senzillament, les perverteixen i les malbaraten.

Otra cosa es la indignación. ¿Es este un dato inaceptable? ¿Realmente hacen falta medidas para contrarrestarlo? Si convenimos que la respuesta a la primera pregunta es afirmativa, nos tendríamos que demandar por qué consideramos tan importante leer, hasta el punto de que la promoción de la lectura –como recomiendan los autores del informe– tiene que convertirse en una prioridad política y social. ¿Qué valores reales –más allá de un cierto romanticismo o de una innegable corrección política– justifican la trascendencia social de la lectura? Seria muy cínico, por mi parte, decir que no sé aportar ninguno: se supone que alguien que, como yo, se dedica a la edición y a la docencia de la literatura tiene unos cuantos argumentos para animar a ese 40% de población a cambiar de hábitos. Pero me da miedo quedarme en el tópico, tanta como ver que la realidad me –nos– desarma con mucha facilidad. Porque, en esencia, la gente que no lee prefiere distribuir el tiempo de otro modo. Leer ocupa tiempo y el tiempo es escaso: ante esto, eligen invertirlo en otras cosas que los reportan más beneficios.

No podemos cuestionar el derecho a no leer libros. Hay otras muchas formas de consumo cultural que merecen idéntico respeto, a pesar de que no consigan siempre el mismo prestigio social (desde las series hasta el cine, pasando por el cómic o la música). Pero sí que sería saludable que la sociedad en conjunto, y cada individuo en particular, hiciera un examen de conciencia sobre sus hábitos culturales y que, si no lee, o lee poco, se preguntara por qué. Y que se preguntara también sobre la aportación que tiene la lectura en las personas y las colectividades. Me limitaré a destacar que la lectura clásica (en papel, negro sobre blanco, sin imágenes ni expansiones virtuales), supone un ejercicio de concentración y de repliegue que ayuda a la construcción de un pensamiento tranquilo, autoconsciente y profundo. Es legítimo renunciar a esto, si alguien así lo quiere, pero sería mucho más honesto admitir la renuncia y asumir sus consecuencias, sin mala conciencia ni ciertos exabruptos públicos. Porque estoy seguro de que muchos de los periodistas y tertulianos que han puesto el grito en el cielo forman parte de este 40% de no-lectores. Si no fuera así, no se indignarían tanto.

Una altra cosa és la indignació. És aquesta una dada inacceptable? Realment calen mesures per a contrarestar-la? Si convenim que la resposta a la primera pregunta és afirmativa, ens hauríem de demanar per què considerem tan important llegir, fins al punt que la promoció de la lectura –com recomanen els autors de l’informe– ha d’esdevindre una prioritat política i social. Quins valors reals –més enllà d’un cert romanticisme o d’una innegable correcció política– justifiquen la transcendència social de la lectura? Seria molt cínic, per part meua, dir que no sé aportar-ne cap: se suposa que algú que, com jo, es dedica a l’edició i a la docència de la literatura té uns quants arguments per animar eixe 40% de població a canviar d’hàbits. Però em fa por quedar-me en el tòpic, tanta com veure que la realitat em –ens– desarma amb molta facilitat. Perquè, en essència, la gent que no llig s’estima més distribuir el temps d’una altra manera. Llegir ocupa temps i el temps és escàs: davant d’això, trien invertir-lo en unes altres coses que els reporten més beneficis.

No podem qüestionar el dret a no llegir llibres. Hi ha moltes altres formes de consum cultural que mereixen idèntic respecte, tot i que no aconseguisquen sempre el mateix prestigi social (des de les sèries fins al cinema, passant pel còmic o la música). Però sí que seria saludable que la societat en conjunt, i cada individu en particular, fera un examen de consciència sobre els seus hàbits culturals i, si no llig, o llig poc, es preguntara per què. I que es preguntara també sobre l’aportació que té la lectura en les persones i les col·lectivitats. Em limitaré a destacar que la lectura clàssica (en paper, negre sobre blanc, sense imatges ni expansions virtuals), suposa un exercici de concentració i de replegament que ajuda a la construcció d’un pensament tranquil, autoconscient i aprofundit. És legítim renunciar a això, si algú així ho vol, però seria molt més honest admetre la renúncia i assumir les seues conseqüències, sense mala consciència ni certs exabruptes públics. Perquè estic segur que molts dels periodistes i tertulians que han posat el crit en el cel formen part d’aquest 40% de no-lectors. Si no fora així, no s’indignarien tant.

No vull repetir aquestes idees, ni contrarestar-les amb un punt de vista ingenu: en el fons de la crítica hi ha raons fonamentades, com demostra a bastament la història de la vida literària –la qual no coincideix sempre amb la història de la literatura. El que m’agradaria ara és recordar que no tot allò que és criticable és prescindible –si fóra així, la humanitat tindria les hores comptades, ben mirat. Tot i que és profundament millorable, el sistema de premis literaris, relativament semblant en tots els països europeus, és necessari encara. Els premis a obra original donen oportunitats d’edició i representen un estímul comunicatiu i econòmic per a tots els agents implicats, començant pels autors i les editorials. El suport institucional que tenen molts premis suposa, de més a més, un compromís per part de l’administració en la promoció de l’escriptura i la lectura. Es tracta, en definitiva, d’un motor de dinamització del circuit literari que, sobretot en casos com el de la literatura catalana, és absolutament necessari. Per descomptat, convé renovar els jurats de no pocs premis, i incorporar-hi gent més jove, sobretot dones. Cal trencar determinades inèrcies i fer que les convocatòries siguen atractives per a un ventall ampli de creadors. I cal comunicar bé el resultat dels premis, aconseguir que els autors siguen coneguts pels lectors i que hi haja un cert star-sytem literari. El repte, a escala valenciana, és immens.

Quan algú –com ara jo– incideix en el vell problema dels premis literaris, sovint apareix en el debat la idea de reforçar els premis a obra publicada, bé aquells que reconeixen una trajectòria completa, bé aquells que destaquen un títol concret. Els primers semblen prou consolidats en el nostre àmbit, com demostra el Cervantes o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Els segons, en canvi, són una referència en altres literatures (el Booker anglosaxó, el Goncourt francòfon o l’Strega italià en són bons exemples), mentre que no s’acaben de fer un lloc entre nosaltres. Disposar de més premis així (com ara el Crexells o el Llibreter) seria un símptoma de salut, no cal dir-ho. Però mentrestant, no disparem als premis convencionals: és molt fàcil que la bala se’ns gire en contra.

He utilizado el adjetivo imprevisto, consciente de confundirlo con imprevisible. El triunfo del multimillonario se podía intuir desde hacía tiempo y la «reacción» que supone –y en la que se inscribe– tiene un alcance global que no es nuevo, ni mucho menos. En realidad, la ficción nos lo había advertido sobradamente: existen ciertos valores particularmente débiles, en particular cuando el miedo y el orgullo pasan a dominar el discurso. Pensemos en los cómics escritos por Alan Moore (como Watchmen o V for Vendetta) o en la subtrama del Muro de Juego de tronos. No es de extrañar que muchos analistas –y algunos políticos– usen esta serie televisiva para explicar qué nos está pasando. Al igual que en el mundo de ficción creado por George R. R. Martin la auténtica amenaza se encuentra más allá del Muro (los famosos caminantes blancos), por mucho que los intereses particulares de unos y otros la ignoren, en nuestro mundo los problemas más graves (como el cambio climático) quedan enterrados por los egoísmos particulares y colectivos que no permiten ver a largo plazo.

Los bosques de la ficción –por decirlo al modo de Umberto Eco– nunca son un escondrijo contra la realidad; en cualquier caso, son un cobijo contra su violencia, que nos da la tranquilidad y la distancia necesarias para mirarla con ojos críticos y conscientes, para reconciliarnos o sublevarnos cuando sea necesario. Por eso es tan importante defender todas las esferas del arte –también el que no se basa en la ficción, por cierto. Porque el arte pone al descubierto la manipulación del lenguaje y la debilidad de las convenciones, pero también las grandes posibilidades expresivas, imaginativas, que tenemos las personas. Expresar el mundo –escribirlo, pintarlo, componerlo– es imaginarlo y, por tanto, abrir la puerta a un cambio real.

He fet servir l’adjectiu imprevist, conscient de confondre’l amb imprevisible. El triomf del multimilionari es podia intuir des de feia temps, i la «reacció» que implica –i en la qual s’inscriu– té un abast global que no resulta nou, ni de bon tros. De fet, la ficció ens ho havia advertit sobradament: hi ha certs valors particularment febles, en particular quan la por i l’orgull passen a dominar el discurs. Pensem en els còmics escrits per Alan Moore (com ara Watchmen o V for Vendetta) o en la subtrama del Mur de Joc de Trons. No és gens estrany que molts analistes –i alguns polítics– facen servir aquesta sèrie televisiva per a explicar què ens està passant. De la mateixa manera que en el món de ficció creat per George R. R. Martin l’autèntica amenaça es troba enllà del Mur (els famosos caminants blancs), per molt que els interessos particulars d’uns i altres la negligisquen, en el nostre món els problemes més greus (com ara el canvi climàtic) queden soterrats pels egoismes particulars i col·lectius que no permeten veure a llarg termini.

Els boscos de la ficció –per dir-ho a la manera d’Umberto Eco– no són mai un amagatall contra la realitat; en tot cas, són un recer contra la seua violència, que ens dóna la tranquil·litat i la distància necessàries per a mirar-la amb ulls crítics i conscients, per a reconciliar-nos o revoltar-nos quan calga. Per això és tan important defensar totes les esferes de l’art –també aquell que no es basa en la ficció, per cert. Perquè l’art posa al descobert la manipulació del llenguatge i la feblesa de les convencions, però també les grans possibilitats expressives, imaginatives, que tenim les persones. Expressar el món –escriure’l, pintar-lo, compondre’l– és imaginar-lo i, per tant, obrir la porta a un canvi real.

Ahora habrá que hacer un balance más exacto, con números y datos concretos, que permiten ver en que se acertó y en que se debería mejorar. Pero nadie podrá negar que la Plaça, si me permiten el juego de palabras, ha venido para quedarse en la plaza. Algunas personas, aquellos días, se preguntaban –nos preguntábamos– si sería flor de un día. Quizá. Aunque el talante político de los diversos gobernantes influirá, a corto y a medio plazo, lo más definitorio será la capacidad de la sociedad valenciana de reclamar este tipo de iniciativas, de hacerlas suyas, y de mostrarse fuerte cuando alguien las ponga en duda. La Feria del Libro que se celebra en Viveros es un escaparate excelente del libro en valenciano, pero es mucho más que eso. El formato de la Plaça, más breve, más manejable, dedicado en exclusiva a los libros editados en esta lengua, nos ofrece una gran oportunidad para hacerlos visibles y para animar el mundo cultural a medio camino entre la rentrée y la Navidad. Salvando las distancias, la Semana del Libro de Barcelona es un ejemplo –además de un referente incuestionable–, y su consolidación, por fin, en el Pla de la Seu nos indica que acontecimientos de este tipo merecen un lugar en el tiempo y en el espacio. He aquí motivos suficientes para impulsarlos.

Ara caldrà fer un balanç més exacte, amb números i dades concretes, que permeten veure en què es va encertar i en què s’hauria de millorar. Però ningú no podrà negar que la Plaça, si em permeten el joc de paraules, ha vingut per a quedar-se a la plaça. Algunes persones, aquells dies, es preguntaven –ens preguntàvem– si seria flor d’un dia. Potser. Encara que el tarannà polític dels diversos governants hi influirà, a curt i a mitjan termini, el més definitori serà la capacitat de la societat valenciana de reclamar aquesta mena d’iniciatives, de fer-les seues, i de mostrar-se forta quan algú les pose en dubte. La Fira del Llibre que se celebra a Vivers és un aparador excel·lent del llibre en valencià, però és molt més que això. El format de la Plaça, més breu, més amanós, dedicat en exclusiva als llibres editats en aquesta llengua, ens ofereix una gran oportunitat per a fer-los visibles i per a animar el món cultural a mitjan camí entre la rentrée i el Nadal. Salvant les distàncies, la Setmana del Llibre de Barcelona és un exemple –a més d’un referent inqüestionable–, i la seua consolidació, per fi, al Pla de la Seu ens indica que esdeveniments d’aquesta mena mereixen un lloc en el temps i en l’espai. Heus ací prou motius per a impulsar-los.

Por escaquearme y, al mismo tiempo, no ser deshonesto, le dije que lo hago porque me gusta. En efecto, tengo la suerte de que el mío es un trabajo agradecido, en el que puedo leer, escribir y tratar con gente que tiene intereses e inquietudes similares. No le expliqué que a menudo es un trabajo estresante, en el que te sientes frustrado ante las dificultades de todo tipo con que te encuentras, por mucho que, al final, siempre te sientas recompensado, de una u otra manera. Tampoco le dije que tengo otro trabajo, que también me hace sentir afortunado. Le podría haber explicado que soy maestro, que doy clases a personas que estudian en la facultad, que les hablo de literatura y de lengua, y que esta experiencia también me gusta mucho.

Afirmar que editar y enseñar me gusta (¡qué palabras tan altisonantes!) es verdad, pero podríamos ir más lejos. Son actividades relacionadas, ligadas por una pasión y, al mismo tiempo, por un convencimiento: se trata de formas de contribuir. Contribuir al por mayor, si queréis, ni que sea un «aumento de haber», como sugirió hace muchos años el gran poeta Pedro Salinas, y por el camino intentar aportar algo de valor. Un valor que tiene que ver con el poder de la palabra, con la confianza en la capacidad del lenguaje humano –la manifestación más profunda de nuestra condición– para vencer la tentación de la violencia, de la dominación, del pensamiento único. Contribuir, pues, a un mundo que esperamos más justo, más respetuoso, más libre. Contribuir desde el libro que edito, desde la clase que imparto. Y contribuir desde el diálogo que eso genera, con el lector o el alumno, con todas las personas que participan de la edición o de la docencia. Contribuir y compartir, desde la certeza que hay que intentarlo, desde la esperanza que probablemente tendrá algún sentido y alguna utilidad, desde el disfrute de hacerlo, aunque sea inútil o no tenga sentido.

El niño me dijo que le hiciera un libro sobre el zoo. Estoy en deuda.

Per fugir d’estudi i, alhora, no ser deshonest, li vaig dir que ho faig perquè m’agrada. En efecte, tinc la sort que la meua és una faena agraïda, en què puc llegir, escriure i tractar amb gent que té interessos i inquietuds semblants. No li vaig explicar que sovint és un treball estressant, en què et sents frustrat davant de les dificultats de tota mena amb què et trobes, per molt que, al final, sempre et sentes recompensat, d’una manera o d’una altra. Tampoc li vaig dir que tinc un altre treball, que també em fa sentir afortunat. Li podria haver explicat que sóc mestre, que faig classes a persones que estudien en la facultat, que els parle de literatura i de llengua, i que aquesta experiència també m’agrada molt.

Afirmar que editar i ensenyar m’agrada (quines paraules tan altisonants!) és veritat, però podríem anar més lluny. Són activitats relacionades, lligades per una passió i, alhora, per un convenciment: es tracta de formes de contribuir. Contribuir a l’engròs, si voleu, ni que siga un «aumento de haber», com va suggerir fa molts anys el gran poeta Pedro Salinas, i pel camí intentar aportar alguna cosa de valor. Un valor que té a veure amb el poder de la paraula, amb la confiança en la capacitat del llenguatge humà –la manifestació més profunda de la nostra condició– per véncer la temptació de la violència, de la dominació, del pensament únic. Contribuir, per tant, a un món que esperem més just, més respectuós, més lliure. Contribuir des del llibre que edite, des de la classe que impartisc. I contribuir des del diàleg que això genera, amb el lector o l’alumne, amb totes les persones que participen de l’edició o de la docència. Contribuir i compartir, des de la certesa que cal intentar-ho, des de l’esperança que probablement tindrà algun sentit i alguna utilitat, des del goig de fer-ho encara que siga inútil o no tinga trellat.

El xiquet em va dir que li fera un llibre sobre el zoo. Estic en deute.