Al cas Primor trobem concatenació de contractes d’una empresa a una altra per no fer a la plantilla fixa, acomiadaments per embarassos, banys per a les empleades sense porta, instal·lacions sense aire condicionat, descansos a magatzems infectats de rates, ferramentes de treball (per maquillar a clientes) amb polls i si les treballadores es sindicalitzen a un sindicat que no siga UGT (del qual la representant sindical és la dona de l’amo) les fan fora. A tot açò cal sumar que l’empresa és la segona més rendible dins del sector, és a dir, no parlem d’una empresa amb problemes econòmics. 

Per acabar-ho de rematar, el responsable, l’amo d’este horror, es defineix a ell mateix a les xarxes socials com “manipulador nivel pro, hiena en ratos libres, agitador de aguas de Levante, liador de tacos guapos... y golfista como modo de vida”. 

Davant d’escàndols d’este tipus trobem una vegada i una altra el mateix missatge d’indignació: “no compres aquí o allà”. És a dir, practica la cultura de la cancel·lació. Certament la reacció col·lectiva de no consumir este o aquell producte, no escoltar la música de tal cantant o no veure les pel·lícules d’aquell director és una mena de justícia popular que pot funcionar de vegades. Però quan una societat es pren la justícia per la seua mà (amb tot el perill que això comporta) vol dir que la democràcia i l’estat de dret, estan fallant. Cada volta és més evident com la globalització i el capitalisme salvatge intenten precisament eliminar les proteccions a les més dèbils, intenten que impere la llei del més fort, el “sálvese quien pueda”, això sí, ple de modernor, esnobisme i purpurina.

Perdoneu l'expressió, però a la classe treballadora se li estan rient en tota la cara, se’ls estan truncant les expectatives de vida, furtant la possibilitat de tindre família, de tindre vivenda, d’una jubilació digna, de poder respirar aire pur, de passar temps de qualitat amb la gent estimada… i damunt han d'assumir la responsabilitat d’haver de prendre's la justícia per la seua mà, mentre la riquesa queda acumulada cada vegada en menys mans. A costa seua.

A les persones precaritzades, curreles de tota la vida, amb les noves formes d'explotació ja no els valen les antigues formes de lluita (sindicats clàssics, vagues…) que han anat afeblint-se amb el temps. Ara, el seu únic refugi és la llei, són les institucions governamentals i judicials. 

La dreta ho sap i ha anat heretant carreres judicials de pares a fills des del franquisme, desmantellant el sistema públic i convertint-lo en subcontractes al servei dels més poderosos mitjançant sentències on s’obliga a les administracions a privatitzar serveis.

L’extensió i hegemonització del discurs neoliberal està provocant un canvi de paradigma en l’eix esquerra-dreta. L’actual dreta neoliberal, se sustenta en una aliança enganyosa entre els qui tenen el poder econòmic i la majoria desesperada que es veu en risc de quedar fora del sistema. Un moviment que pretén desfer el poc que queda de l’Estat del Benestar. Per fer-ho no sols es presenta com un moviment amb discurs reaccionari i anti-stablishment, basat en la intoxicació informativa i en la polarització social sinó que, com hem vist a països de Llatinoamèrica com Bolívia o Brasil, es tracta d’un moviment que, per abolir els drets socials, no té problema en atropellar la democràcia, l’estat de dret i l’ordre constitucional. A això cal sumar també el terrorisme de tall neofeixista que s’està escampant a nivells que s’apropen al terrorisme jihadista. Tot plegat, la dreta neoliberal està esdevenint, de facto i per la via dels fets consumats, en la principal amenaça pel sistema tal i com des de la civilització occidental s’havia concebut: Democràcia com a sistema polític, Capitalisme com a sistema econòmic, Justícia Social com a mecanisme legitimador i de redistribució. Tot per substituir-ho per un model on el capitalisme salvatge impera i la llei que funciona és la de la jungla: la del més fort.

Esta situació col·loca a l’esquerra en la paradoxa de ser la defensora d’allò ja existent, la defensora de l’ordre, del sistema. Una esquerra “conservadora” on el conservadorisme té a veure amb democràcia, drets i ordre constitucional front a una dreta “progressista” que entén el progrés a la llatinoamericana: una inevitable deriva cap a l’enriquiment dels més poderosos que implica mort del que s’hi oposa, destrucció del medi ambient i supervivència del qui se sotmet. Una esquerra conservadora que veu reforçada, encara més, esta nova posició per l’emergència climàtica i la consciència ecologista, que l’obliga a fer una mirada al passat, en la manera de fer, en la manera de produir, de consumir, de relacionar-nos amb l’entorn.

És correcte aleshores afirmar que l’esquerra “s’ha convertit” en una ideologia conservadora? No del tot. Els valors que l’esquerra defensa ara són els mateixos que ha defensat sempre, amb tots els matisos i consideracions que vulguem introduir-hi. El que ha canviat no és l’esquerra o els seus valors. És el tauler de joc. És la partida la que ha col·locat a l’esquerra en una situació diferent. No la situació dels anys 60-70 on l’esquerra jugava a l’ofensiva. No la situació dels 80-00 on l’esquerra jugava en un escenari incert. Ara, l’esquerra juga clarament a la defensiva. La dreta, que ja va guanyar el round econòmic en els 80 amb Thatcher i Reagan, va ara a per la victòria sociopolítica total, amb Bolsonaros, Trumps i Abascals. Amb Fake News i xarxes socials. Amb banderes i militars, retirats o en actiu. Davant este panorama, l’esquerra ha de fer fort l’Estat fent-se forta a l’Estat. Des del legislatiu, des de l’executiu, però també des del judicial. Des de l’aparell funcionarial. Amb un peu al carrer, sí. Però amb moltes mans i molts caps a les institucions. Tot per evitar que la dreta neoliberal acabe fent del món un lloc dominat per manipuladors nivell pro, hienes a temps parcial, agitadors d’aigües de Levante, embolicadors de tacos guapos i golfistes i golpistes de la vida.

Esto podría ser positivo, sinónimo de organización y eficacia, pero cualquiera que nos hayamos enfrentado a un cambio de compañía telefónica, la reclamación de una factura o lo que es más grave, a la solicitud de una prestación social, sabemos que la sensación que se te queda en el cuerpo es de impotencia, mucha impotencia. 

Reclamar un derecho, tu derecho, se convierte en una gymkana casi imposible, hecha para cansarte y que desertes de reclamar aquello que te pertenece por ley. 

Todo un sistema preparado para cansar a la persona consumidora o lo que es más grave, a la ciudadana.

Esto mismo le sucede al político o política que llega a una administración e intenta de buena fe, cambiar algunas cosas en pro de la ciudadanía. 

Cosas que a priori podrían parecer de simple funcionamiento, incluso de sentido común, se convierten en solicitudes encadenadas de departamento en departamento, contestaciones a medias tintas, miradas desafiantes de empleados públicos de alto rango y la gran frase: “Es que eso siempre se ha hecho así”. 

Todo esto en el mejor de los casos, en el peor puedes verte envuelta en falsos titulares o denuncias falsas de la derecha ultra organizada.

Lo se, cansa, desgasta, agota, pero la izquierda no vinimos a dejar las cosas como estaban, vinimos a luchar por las más desfavorecidas, por la justicia social, por la igualdad de derechos y ai caramba! Para eso el sistema no está preparado amigas, resulta “que eso nunca se ha hecho así”. 

Pero si hemos llegado hasta aquí, si la ciudadanía nos ha colocado en las instituciones, es para hacer las cosas como nunca antes se habían hecho y nos va a tocar hacer la gymkana burocrática más imposible jamás pensada y ojo cuidao! A nivel de todos los escalones gubernamentales, Gobierno de España, Generalitat y Ayuntamientos. 

Ya sabemos que la crisis sanitaria de la COVID-19 nos está afectando a nivel sanitario, económico, de empleo, retrocesos en igualdad de género, en acceso a la educación, vivienda, sector cultural… 

Todas estas materias mayoritariamente, tienen como gestores a las autonomías, (benditas autonomias!) y es posible, que algunos gobernantes municipales tengan la tentación de espolsar responsabilidades y decir “Es que eso no es competencia nuestra” a modo funcionario de alto-rango-de-toda-la-vida-de-dios. 

No, si eres un dirigente de izquierdas, con la que está cayendo no puedes encogerte de brazos y ser parte de la super Gymkana burocrática. Has venido a ser parte de la solución, no del problema.

Te va a  tocar arremangarte y acompañar a tus vecinas en el camino a materializar sus derechos que ya están escritos en un papel, eso sí, gracias a la coalición de izquierdas en el Gobierno de España y al Pacte del Botànic en el caso valenciano.

Esto se puede hacer de muchísimas maneras, una puede ser las típicas ayudas concretas a un sector. Pero podríamos tirar de ingenio y sencillez. De eso que las anticuadas administraciones que hemos heredado carecen y nos quejamos con tanta razón.

¿Podríamos poner wifis potentes abiertos para atajar la brecha digital? ¿podríamos crear redes de ayuda mutua vecinal? ¿podríamos acompañar en la creación de cooperativas de riders, limpiadoras o aparadoras? ¿podríamos formar al sector empresarial y agrícola para poder crear un país, una comunidad o una ciudad lo más soberana posible y no depender de aviones chinos ante un rebrote? ¿Podríamos impulsar la cultura local  poniéndola en contacto con la hostelería? ¿Podríamos contratar enfermeras comunitarias en los barrios para favorecer la salud pública? ¿Podríamos hacer seguimiento a los Hospitales públicos de gestión privada creando oficinas de acompañamiento al paciente? ¿Podríamos crear más ocio saludable y accesible para infancia, adolescencia, joventut o tercera edad?.

Está claro que nadie estaba preparada para gestionar una pandemia mundial, que todo el sistema está preparado para que nada cambie, pero tenemos los ideales, la fuerza y el sentido común de nuestro lado. 

Potser 2019 no serà l’any dels grans avanços del feminisme, però sí el de la gran resistència de les dones i la igualtat enfront d’un sistema que se sent còmode al voltant del masclisme, les discriminacions d’algunes i els privilegis d’altres que ens hem atrevit a qüestionar.

Durant segles els poders fàctics han desterrat les dones de la ciència, de la literatura, de la política, de la cultura... i hui ens intenten desterrar de la protesta, de la defensa del nostre dret a la seguretat i a la llibertat.

Entre l’últim 8 de Març i este hem vist com els nostres assumptes s’han posat en qüestió pels mateixos de sempre. La regularització econòmica dels nostres cossos com si foren màquines de produir plaer, la cosificació dels nostres ventres com si foren màquines de fabricar bebés, l’oportunisme polític sobre les violències que patim, els dubtes sobre els nostres testimonis després d’una violació... sembla que tot allò que ha de vore sobre els nostres cossos està obert a debat. Que la nostra salut i la nostra dignitat pot ser objecte de regulació permanent, com si fórem éssers que necessitem imperiosament ser legislats per poder traure’ns alguna cosa de trellat. Eixe paternalisme incòmode, de somriures comprensius i mirades que busquen complicitats que ja no estem disposades a fingir.

A tots aquells hòmens i dones que pensen que estos debats són d’imperiosa actualitat els preguntaria quan va ser l’última vegada que debatírem sobre els cossos dels hòmens i sobre la prostitució masculina, sobre la seua capacitat de fecundar (cada vegada menor, per cert), o sobre la veracitat del seu testimoni quan pateixen una agressió.

Les nostres desigualtats són exposades cada vegada d’una forma més pornogràfica (pornografia! un altre tema del qual podríem parlar), tan a la vista de tot el món que queden invisibilitzades per un soroll mediàtic quasi ensordidor.

I és que les bruixes de fa segles som les ‘feminazis’ de hui, els patíbuls a les places d’abans han sigut substituïts per vídeos en Twitter, històries a Instagram o platós de televisió on “la señora más franquista de España” i els polítics a cavall fan pujar punts d’audiència; una audiència àvida de vore la raresa del dia. El problema és que tot resulta estrany fins que es fa comú. Perquè quan la desigualtat es transforma en quotidianitat el camí es complica i ja és massa tard per fer marxa enrere.

Així que, si em permeteu, em corregiré. Deia que 2019 no serà l’any dels avanços, sinó de la resistència. Però, no va el feminisme d’això? D’avançar i resistir?

És la història de les nostres iaies, de les nostres mares...

Aconseguir el dret a votar, i resistir.

Entrar al món laboral, i resistir.

*Marian Campello, diputada de Compromís a les Corts

Això, em consta, ho sap també el mestre Vicent Marzà. Ara, com a Conseller d'Educació no és difícil detectar mesures en les quals s'aposta per l'autonomia dels centres i l'empoderament de la comunitat educativa. Per això s'ha augmentat el límit de despesa dels centres, per això els materials docents els gestionen els mestres, per això els pares i mares han pogut triar quin tipus de jornada escolar volen sempre que hi haja assegurats uns mínims, per això els claustres tornen a tindre la clau en l'elecció de les direccions. Perquè si l'educació és cosa de totes i tots, totes i tots hem d'implicar-nos en el seu dia a dia i el seu futur. Des de la capacitat de decidir, assumint responsabilitats compartides.

Esta mateixa filosofia és un dels pilars del nou Decret de Plurilingüisme presentat recentment per la Conselleria. Un decret on els centres podran decidir quin nivell de plurilingüisme dins d'una aposta decidida de l'administració pels nivells avançats que permetran, no només el coneixement del valencià i l'anglés a banda del castellà, sinó també la seua certificació oficial. A més s'introduïx el coneixement, encara que siga anecdòtic, de les diverses llengües que conviuen a l'aula gràcies a les diferents procedències que tenim de l'alumnat hui dia, cosa importantíssima per caminar cap a una comunitat intercultural que respecte i estime les minories lingüístiques, com ho és ara el valencià.

Qui em coneix sap que em sent molt orgullosa del meu valencià d'Elx, de Carrús; de la meua identitat de mescla amb un poc d'aquí i d'allà; de ser d'una comarca de frontera feliç de la seua valencianitat però on, malauradament, les línies en valencià a les escoles no són majoritàries (en ocasions convertides en guetos classificant indirectament a l’alumnat per situació socieconòmica). Qualsevol persona del sud sap que les línies en valencià a ciutats com Elx o Alacant es troben estancades des de fa anys, i no només pels entrebancs de l'anterior govern.

Ara tenim l'oportunitat d'avançar en plurilingüisme, en aconseguir que la presència del valencià augmente en les nostres comarques. L'èxit del programa plurilingüe dinàmic dependrà, sobretot, de la implicació de totes i tots els que ens estimem el valencià com a eina de futur, com a porta per a aprendre altres llengües.

Pense en les AMPES activíssimes i en el professorat motivat dels centres de San Antón, La Rata o el Pla d'Elx, de lo Morant o Verge del Remei d'Alacant. Pense en que amb la seua espenta i la de les entitats cíviques per la llengua, que tant han lluitat en condicions molt més adverses que les actuals, tindrem a l'abast un avanç significatiu de la nostra llengua. Un avanç que només serà possible amb la nostra implicació i el nostre compromís actiu per l'èxit del nou decret i l'implantació dels nivells més avançats.

Per això, fem-nos sentir en els nostres barris, siguem professorat actiu, mares i pares convençuts, activistes pel valencià lluitadores, duguem endavant allò pel que sempre hem treballat. Apostem per la participació, pel boca a orella, per convéncer la veïna que ens trobem en el parc i al cunyat amb qui ens fem la paella els diumenges. Parlem-los dels avantatges d'aprendre llengües, siguem ambaixadors i ambaixadores del plurilingüisme i la riquesa cultural que suposa.

Eixim al carrer i participem. El futur dels nostres xiquets i xiquetes bé s'ho mereix.