Me parece muy interesante el debate interno que se ha apoderado en el seno del PSOE. Recuerda a las disquisiciones filosóficas de los bizantinos mientras los turcos asediaban Constantinopla. Igual la gestora y la no elegida Secretaría General no se han dado cuenta que los turcos están rodeando el PSOE bizantino. Todo ello a raíz de la decisión del  Comité Federal del día 23 de octubre que aprobó el suicidio colectivo de los socialistas. Fue para el PSOE, parafraseando a Roosevelt, “el día de la infamia”.

El debate bizantino se centra entre abstención imperativa o abstención técnica. Matiz importante. En el primer caso, los conspiradores palaciegos quieren liquidar políticamente al secretario general, elegido por las bases, fuente de su legitimidad, para impedir su vuelta a la palestra. Otro argumento es falaz.

Sería como si estuviéramos viendo la tercera película de 'El Señor de los Anillos'. Si Ferraz es Mordor ahora, la gestora intenta, por todos los medios, evitar el Retorno del Rey. Por lo tanto, no van a permitir que Sánchez vote 'no' sin consecuencias y, por ello, no habrá abstención técnica. De paso, el PSOE meridional entra en conflicto con el PSC y ajusta las tuercas de la disciplina parlamentaria.

Los bizantinos quieren al PSC como si fuera la CSU de Baviera y su relación independiente con la CDU. Con ello la alfombra roja hacia la Secretaría General se va desplegando sin obstáculos. En lógica bizantina, la no presencia del PSC en el PSOE, elimina 18.000 afiliados–votantes de las primarias y 100 delegados en el Congreso federal.

Pero, si seguimos la estrategia bizantina es evidente que todo el plan conspirativo está urdido desde hace tiempo. No se improvisa sobre la marcha, salvo que seas Indiana Jones. Y si me permiten la osadía, el foco debe fijarse en los tres tenores: Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero y Alfredo Pérez Rubalcaba. Los basileus de Constantinopla.

¿Cuál es el problema que tiene la gestora en estos momentos? La rebelión de las bases. No atender las firmas recopiladas por el alcalde de Jun (más de 90.000) y retrasar hasta el infinito y más allá la convocatoria de las primarias y el Congreso. Bajar la tensión al  máximo y aislar a los críticos. Estrategia del suflé de la vieja política.

Lo que no ha entendido ni la gestora ni la no elegida Secretaría General es que, como dice el reciente premio Nobel de literatura, Bob Dylan, los tiempos están cambiando.

Los nuevos tiempos nos dicen que Pedro Sánchez fue elegido por los militantes. Fue candidato, dos veces, a las elecciones generales y una conspiración lo echó en medio del proceso de investidura para evitar que pudiera ser presidente alternativo a Rajoy.

Los bizantinos mediáticos nos quieren hacer creer que el PSOE había sufrido actos parecidos durante su historia reciente. ¿Es comparable con González en el 1979? No. Y no lo es porque González dimitió, no lo echaron y no hubo conspiración. Era un Congreso de partido. Y volvió. ¿Alguien se acuerda de los que ganaron el Congreso anterior? Se habían movido de la foto de Alfonso Guerra. ¿Es comparable con la dimisión de Almunia en 2000 o Rubalcaba en 2014? No. Y no lo es porque dimitieron tras una derrota electoral.

Comparar estos tres casos con la conspiración de octubre no tiene nada que ver y, en cambio, se parece y mucho con el golpe de Brumario de Napoléon (salvando las distancias).  Es un problema de legitimidad. La tiene el secretario general depuesto y no la tiene el grupo conspirador. Podemos explicarlo y venderlo como queramos pero como decía Orson Welles, referido a los delatores del Comité de Actividades Antiamericanas, han preferido conservar su piscina (antes que su dignidad).

Es curioso que después de dinamitar todas las posibilidades, el silogismo bizantino sea o abstención o terceras elecciones. Falso. El golpe ha llevado al PSOE a este callejón sin salida. Y mientras los sabios siguen hablando, los turcos han conseguido entrar en Constantinopla. El PSOE verá con sus propios ojos el año 1453 y la devastación electoral que le espera. Lo viejo dará paso a lo nuevo. O se cumplirá la profecía del presidente de la gestora, Javier Fernández, y el PSOE es y será un solar.

Mentre els savis segueixen parlant, els turcs han aconseguit entrar a Constantinoble. El PSOE veurà amb els seus propis ulls l'any de 1453 i la devastació electoral que li espera

Em sembla molt interessant el debat intern que s'ha apoderat en el si del PSOE. Recorda les disquisicions filosòfiques dels bizantins mentre els turcs assetjaven Constantinoble. Potser la gestora i la no triada secretària general no s'han adonat que els turcs estan envoltant el PSOE bizantí. Tot això arran de la decisió del Comitè Federal del dia 23 d'octubre que va aprovar el suïcidi col·lectiu dels socialistes. Va ser pel PSOE, parafrasejant Roosevelt, “el dia de la infàmia”.

El debat bizantí se centra entre abstenció imperativa o abstenció tècnica. Matís important. En el primer cas, els conspiradors palatins volen liquidar políticament el secretari general, escollit per les bases, font de la seva legitimitat, per impedir la seva tornada a la palestra. Un altre argument és fal·laç.

Seria com si estiguéssim veient la tercera pel·lícula d''El Senyor dels Anells'. Si Ferraz és Mordor ara, la gestora intenta, per tots els mitjans, evitar el Retorn del Rei. Per tant, no permetran que Sánchez voti 'no' sense conseqüències i, per això, no hi haurà abstenció tècnica. De passada, el PSOE meridional entra en conflicte amb el PSC i ajusta les rosques de la disciplina parlamentària.

Els bizantins volen el PSC com si fos la CSU de Baviera i la seva relació independent amb la CDU. Amb això la catifa vermella cap a la secretaria general es va desplegant sense obstacles. En lògica bizantina, la no presència del PSC al PSOE, elimina 18.000 afiliats–votants de les primàries i 100 delegats al Congrés federal.

Però, si seguim l'estratègia bizantina és evident que tot el pla conspiratiu està ordit des de fa temps. No s'improvisa sobre la marxa, llevat que siguis Indiana Jones. I si em permeten la gosadia, el focus s'ha de fixar en els tres tenors: Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba. Els basileus de Constantinoble.

Quin és el problema que té la gestora en aquests moments? La rebel·lió de les bases. No atendre les signatures recopilades per l'alcalde de juny (més de 90.000) i retardar fins a l'infinit i més enllà la convocatòria de les primàries i el Congrés. Baixar la tensió al màxim i aïllar els crítics. Estratègia del suflé de la vella política.

El que no ha entès ni la gestora ni la no triada secretaria general és que, com diu el recent premi nobel de literatura, Bob Dylan, els temps estan canviant.

Els nous temps ens diuen que Pedro Sánchez va ser escollit pels militants. Va ser candidat, dues vegades, a les eleccions generals i una conspiració el va fer fora enmig del procés d'investidura per evitar que pogués ser president alternatiu a Rajoy.

Els bizantins mediàtics ens volen fer creure que el PSOE havia patit actes semblants durant la seva història recent. És comparable amb González al 1979? No. I no ho és perquè González va dimitir, no el van fer fora i no hi va haver conspiració. Era un Congrés de partit. I va tornar. Algú se'n recorda dels que van guanyar el Congrés anterior? S'havien mogut de la foto d'Alfonso Guerra. És comparable amb la dimissió d'Almunia el 2000 o Rubalcaba a 2014? No. I no ho és perquè van dimitir després d'una derrota electoral.

Comparar aquests tres casos amb la conspiració d'octubre no té res a veure i, en canvi, s'assembla i molt amb el cop de Brumari de Napoleó (salvant les distàncies). És un problema de legitimitat. La té el secretari general deposat i no la té el grup conspirador. Podem explicar-ho i vendre-ho com vulguem però com deia Orson Welles, referit als delators del Comitè d'Activitats Antiamericanes, han preferit conservar la seva piscina (abans que la seva dignitat).

És curiós que després de dinamitar totes les possibilitats, el sil·logisme bizantí sigui o abstenció o terceres eleccions. Fals. El cop ha portat el PSOE a aquest carreró sense sortida. I mentre els savis segueixen parlant, els turcs han aconseguit entrar a Constantinoble. El PSOE veurà amb els seus propis ulls l'any 1453 i la devastació electoral que li espera. El vell donarà pas al nou. O es complirà la profecia del president de la gestora, Javier Fernández, i el PSOE és i serà un solar.

Algú hauria d'explicar a alguns dirigents del PSOE que els temps de l'acumulació de vots i diputats han passat als annals de la història. Viure del record de Felipe González produeix malenconia, però res més.

Des dels temps de la UCD que no es recorda un exercici col·lectiu de suïcidi polític com el que va cometre el PSOE el dissabte 1 d'octubre al Comitè Federal. Si bé és cert que la UCD es va descompondre més lentament per quedar aniquilada en les eleccions del 28 d'octubre de 1982. En canvi, els barons-conspiradors del PSOE han actuat amb una professionalitat digna d'Hannibal Lecter.

Vist el panorama, un observador galàctic, de l'estil dels tripulants de la nau Enterprise, que aterrés a Madrid avui, de ben segur que no entendria res de res. Per molt que hagués vist fins a la sacietat la sèrie danesa 'Borgen'.

En primer lloc, la formació de govern o la dissolució de les Corts ja no és un dilema. Després les Noces Vermelles, el PSOE ha virat cap a l'abstenció. En segon lloc, els resultats de les eleccions basques i gallegues van ser el pitjor resultat possible per al PP. Mariano Rajoy tenia la cara de Bruce Willis a la pel·lícula 'El sisè sentit'. Aquella nit electoral Ciutadans, Podemos i PSOE van arribar a la mateixa conclusió: no ens podem permetre unes noves eleccions. La fruita del pacte començava a madurar.

En tercer lloc, Pedro Sánchez es va passar tota la campanya de setembre cantant la mateixa cançó: que Podemos i Ciutadans deixessin de banda els seus vetos. I sumessin els seus vots a un govern alternatiu. Però la conspiració contra el secretari general del PSOE s'havia posat en marxa, no precisament el 27 de juny després de les segones generals, sinó, més aviat, el 21 de desembre després de les primeres eleccions. Una conspiració no s'improvisa en uns pocs dies.

Algú hauria d'explicar a alguns dirigents del PSOE que els temps de l'acumulació de vots i diputats han passat als annals de la història. Viure del record de Felipe González produeix malenconia però res més.

La irrupció d'una força com Podemos fragmenta l'espai d'esquerres per redistribuir-lo i compartir-lo. PSOE i Podemos lluitaran per captar el vot que va ser un dia de color socialista. En canvi, el Partit Popular segueix sent hegemònic en el seu espai conservador encara que l'emergència de Ciutadans li hagi retallat una part del seu vot moderat i de centre.

És una diferència electoral notable entre les dues forces hegemòniques del bipartidisme periclitat. El vell sistema de partits va acabar-se la nit del 20 de desembre. Els conspiradors, en el seu afany d'emular els Idus de Març, es van convertir en l'iceberg que va enfonsar el Titanic. I, segons es pot comprovar, el seu pla era tan profund i intel·ligent com el de l'iceberg de 1912. Perquè les preguntes que es planteja són molt senzilles.

¿Forçar la dimissió del secretari general obeeix a un pla que ningú ha pogut interpretar? ¿Quedar-se sense candidat possible a un govern alternatiu és el més intel·ligent? ¿Passar del 'no és no' a 'abstenció no és un suport' és el més prudent?

¿Qui gestionarà en el futur l'abstenció a un nou govern de Mariano Rajoy?

¿Quedar-se sense candidat davant unes possibles terceres eleccions és el que dictava la raó? ¿L'assalt al poder dels presidents autonòmics és per salvar el partit o les seves presidències? ¿De debò han preferit prendre el poder al partit abans de permetre arribar a la Moncloa a Pedro Sánchez?

No preveure els impactes devastadors que tindrà aquesta decisió en la militància i en l'electorat demostra que l'iceberg segueix vivint al segle XX. Algun dia se sabran les respostes però és possible que aquell dia no importi ja que el PSOE sigui el PASOK espanyol.

La imatge que ha traslladat el PSOE, tombant a un secretari general elegit pels afiliats, és de cop palatí. És el Vell PSOE actuant com si les estructures de l'aparell fossin les que controlen el partit sense saber que aquests mètodes no són de rebut en ple 2016. El nostre tripulant galàctic només podria arribar a una conclusió: estan bojos, aquests romans!

Alguien debería explicar a algunos dirigentes del PSOE que los tiempos de la acumulación de votos y diputados han pasado a los anales de la historia. Vivir del recuerdo de Felipe González produce melancolía pero nada más.

Desde los tiempos de la UCD no se recuerda un ejercicio colectivo de suicidio político como el que cometió el PSOE el sábado 1 de octubre en el Comité Federal. Bien es cierto que la UCD se descompuso más lentamente para quedar aniquilada en las elecciones del 28 de octubre de 1982. En cambio, los barones-conspiradores del PSOE han actuado con una profesionalidad digna de Hannibal Lecter.

Visto lo visto, un observador galáctico, tipo tripulante de la nave Enterprise, que aterrizara en Madrid hoy, de buen seguro, no entendería nada de nada. Por mucho que hubiese visto hasta la saciedad la serie danesa 'Borgen'.

En primer lugar, la formación de gobierno o la disolución de las Cortes ya no es un dilema. Tras la Boda Roja, el PSOE ha virado hacia la abstención. En segundo lugar, los resultados de las elecciones vascas y gallegas fueron el peor resultado posible para el PP. Mariano Rajoy tenía la cara de Bruce Willis en la película 'El sexto sentido'.  Esa noche electoral Ciudadanos, Podemos y PSOE llegaron a la misma conclusión: no nos podemos permitir unas nuevas elecciones. La fruta del pacto empezaba a madurar.

En tercer lugar, Pedro Sánchez se pasó toda la campaña de setiembre cantando la misma canción: que Podemos y Ciudadanos dejaran de lado sus vetos. Y sumaran sus votos a un gobierno alternativo. Pero la conspiración contra el Secretario General del PSOE se había puesto en marcha, no precisamente el 27 de junio después de las segundas generales, sino, más bien, el 21 de diciembre tras las primeras elecciones. Una conspiración no se improvisa en unos pocos días.

Alguien debería explicar a algunos dirigentes del PSOE que los tiempos de la acumulación de votos y diputados han pasado a los anales de la historia. Vivir del recuerdo de Felipe González produce melancolía pero nada más.

La irrupción de una fuerza como Podemos fragmenta el espacio de izquierdas para redistribuirlo y compartirlo. PSOE y Podemos van a luchar para captar el voto que fue un día de color socialista. En cambio, el Partido Popular sigue siendo hegemónico en su espacio conservador aunque la emergencia de Ciudadanos le recorte una parte de su voto moderado y de centro.

Es una diferencia electoral notable entre las dos fuerzas hegemónicas del bipartidismo periclitado. El viejo sistema de partidos feneció la noche del 20 de diciembre. Los conspiradores, en su afán de emular los Idus de Marzo, se convirtieron en el iceberg que hundió al Titanic. Y según se puede comprobar su plan era tan profundo e inteligente como el del iceberg de 1912. Porque las preguntas que se plantea son muy sencillas.

¿Forzar la dimisión del Secretario General obedece a un plan que nadie ha podido interpretar?  ¿Quedarse sin candidato posible a un gobierno alternativo es lo más inteligente?  ¿Pasar del 'no es no' a 'abstención no es un apoyo' es lo más prudente?

¿Quién gestiona en el futuro la abstención a un nuevo gobierno de Mariano Rajoy?

¿Quedarse sin candidato ante unas posibles terceras elecciones es lo que dictaba la razón? ¿El asalto al poder de los presidentes autonómicos es para salvar el partido o sus presidencias? ¿De verdad han preferido tomar el poder en el partido antes que permitir llegar a la Moncloa a Pedro Sánchez? 

No prever los impactos devastadores que tendrá esta decisión en la militancia y en el electorado demuestra que el iceberg sigue viviendo en el siglo XX. Algún día se sabrán las respuestas pero es posible que ese día no importe ya que el PSOE sea el PASOK español.

La imagen que ha trasladado el PSOE, tumbando a un Secretario General elegido por los afiliados, es de golpe palaciego. Es el Viejo PSOE actuando como si las estructuras del aparato fueran las que controlan el partido sin saber que estos métodos no son de recibo en 2016. Nuestro tripulante galáctico sólo podría llegar a una conclusión: ¡Están locos estos romanos!