Si haguérem de triar en la nòmina de valencians que estimen i han estimat la seua ciutat, don Manuel, com sempre li déiem alguns, hauria d’ocupar un dels primers llocs, si no el primer. Amb un compromís que abraça múltiples aspectes, com ho fa el llibre que hui presentem: de l’urbanisme a l’arquitectura, de la història petita i gran a les gents, allò que possiblement més li interessava.

Les gents que fan possible la construcció de la ciutat, dels seus orígens remots al present. Les gents, el poble menut o gran, que en constitueixen la base, la gent que pot modelar el gran principi que orienta la feina de Sanchis Guarner: fer possible un País Valencià com a subjecte polític, cultural; fer realitat la dita, tan repetida com desconeguda en el seu contingut, de “València, Cap i Casal”

Dedicar tota la vida a una tasca gegantina, sovint envoltada dels insults més denigrants, de les incomprensions més amargues, i fer-ho des de la perspectiva més democràtica i alhora científicament més rigorosa. Amb silencis imposats per la victòria reaccionària, o envoltada dels silencis dels que haurien estat els propis.

Pas a pas, quotidianament com ho mostren els papers, els dibuixos, les notes de lectura, atent a qualsevol guspira de país, vingués del racó més llunyà o el més proper a l’Almoina.

I l’obra, l’enorme aportació de Sanchis Guarner a la cultura i en especial a la cultura catalana. La col.laboració primer i l’autoria, més tard, del conegudíssim Diccionari Alcover Moll –l’empresa cultural privada més ambiciosa i duradora: ara envelleix amb dignitat però seran pocs els autors que no l’hauran consultat. El Diccionari, que l’obliga a conèixer detalladament les parles dels diferents municipis i comarques. En uns moments històrics, socials i polítics poc o gens proclius a  aqueta mena d’iniciatives, i més si reexïen, com és el cas.

Enmig, la presó, l’alluyament ulterior de la seua ciutat i el retorn a la docència que mai no va abandonar com a membre escrupolós d’una generació que ensenyà a llegir i escriure a quantitats de condemnats de la terra, en  aquest cas la nostra. I ell s’ho arreglava per fer-ho possible en la nostra llengua, la que parlaven quotidianament a pobles i, també, ciutats.

Sense deixar de treballar mai. Mentre es dedicava al Diccionari en col.laboració amb el provecte ja mossén Alcover i l’emèrit Francesc de B. Moll, tenia temps per desplegar la seua obra científica i nombroses publicacions en les revistes més prestigioses, inclosa l’amistat professional amb gent de gran prestigi a l’època com Menéndez Pidal, o l’alemany Vossler, que hui ja poden considerar-se plens de pols, segons que em diuen els que en saben del tema.

Jo em fixaré en l’esforç de síntesi de la Gramàtica i la versió, encara amb el seu i d’altres ajuts, més reduïda que vam editar el primer Ajuntament Democràtic després de la salvatge victòria del 1939.

I per distreure el personal i també els estudiosos en el seu afany de divulgar sense perdre el rigor científic, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, que estableix molt bé les interrelacions entre les poblacions a tot el territori. Aquestes dues publicacions mereixen, hui dia, totes les atencions d’experts i de curiosos.

Jo vaig tindre la sort de conèixer-lo, i de lligar unes relacions que excepte per raons de salut –ai!, l'edat i els seus mals—durà fins el final i es perllonga amb el seu fill, que en honor a son pare es diu igualment Manuel Sanchis-Guarner. Una amistat que ens recorda el pis de la plaça de Cànovas, atapeït de llibres i lligalls de papers i una taula plena de notes. On jo acudia fent de xiquet dels encàrrecs com a jove valencianista al servei del que em fos manat o encomanat pel catedràtic Emii Giralt, i altres, i el primer i únic Congrés d’Història del País Valencià: els correus es feien arribar encara caminant!

Quan aquell octubre fred ens deixà, els cavernícoles, bavejant banderes i llengua que havien embrutat, vaig sentir la doble tristor, la de la pèrdua d’un amic valuossísim i el menyspreu que manifestaven per la raó d’un home que només havia treballat per ells. Aconseguiren les bèsties desfer la comitiva on hi anavem el president preautonòmic Josep Lluis Albinyana i jo mateix. La fugida, les corredisses mentre el taüt s’enfilava cap a la Universitat, veritable Alma Mater en aquells temps en què la dreta més reaccionària no sabé –no sap encara— encaixar que no els volíem, que ni eren valencians ni democràtes: eren feixistes. I el seu destí ha de ser fer-los esclatar com una xacra que ha crescut al cos social dels bons valencians.

Fou un dia amarg, com d’altres, que la bèstia no ha acabat, al contrari, troba continuadors tan funestos i subtils que fan o volen fer desaparèixer tot rastre de cultura i reconeixement als nostres exemples, masculins i femenins, arrencar de socarrel  tota la feina acumulada els darrers anys. 

No crec que puguen, que l’arrel és fonda, la voluntat persisteix, tot i que els mitjans de què disposen són considerables com mai, i els creix el nombre de patrocinadors, nous i vells rics de les burgesies urbanes.

Arribats a aquest moment, potser vos pregunteu que no he parlat de l’edició per part del Rectorat de La ciutat de València. Teniu tota la raó. Com a editor de la segona edició, dins l’Ajuntament democràtic, dic que em satisfà de manera sincera la iniciativa de la rectora i la impecable edició de l'editor Josep V. Boira: un homenatge merescut i un petit tresor bibliogràfic. Ells dos i l’editora de publicacions de la Universitat de València s’han ocupat de fer una exègesi de les variants en el text, així com de les novetats gràfiques que l’acompanyen, que en són moltes, i valen, com els apunts gràfics de l’autor, testimoni de la seua dedicació permanent a la terra que el va vore nàixer

Benvinguda siga aquesta edició magnifica. Espere que no siga l’útima: mala notícia fora per als valencians del futur. I des de la convicció més ferma, els dic ben alt, amb aquesta veu tan malmesa, que tornarem per la senda que ens marcà, entre altres, don Manuel Sanchis Guarner.

Els instruments de la Generalitat pròxims a tindre la seua obligada revisió en són un cas sovint citat com a exemplar, sobretot si se’n  fa un ús adequat i no amb ull d’ambicions o designis.  Tinc encara present del 1982 la vesprada al Govern Civil. Amb les màximes autoritats estatals consultant un mapa turístic 1:400.000 durant la reventada de la presa de Tous. I les comunicacions a càrrec de les unitats militars, de bombers i de guàrdies municipals que vam reclutar a allaus, la majoria voluntaris. Mentrestat, l’aigua desfermada superava l’autopista i inundava camps i carrers.

Ha estat un costum meu mentre em dedicava professionalment al tema: tots els meus equips han fet un reconeixement, a peu, de l’espai que anaven a ordenar. Sense els mitjans de què es disposa ara, acudíem a mètodes molt elementals: les acumulacions d’al.luvions als carrers i places durant alguna pluja recent en la toponímia. Així, carrer del Barranquet, camí del Barranc, carrer de la Bassa, i tants altres que podien posar-nos sobre avís de cursos d’aigua eventualment perillosos.

Gaudir d’una bona cartografia i saber-la constituex una ferramenta multiusos de gran valor, i no només per als professionals de tota mena… a efectes fiscals, el cadastre, tot i que els constrenyiments i més dels compradors de sòl en facen nombrosos tripijocs. Tenir a l’abast una bona cartografia com la de l’Institut Cartogràfic València es tant un luxe com una necessitat. 

Fer tripijocs sembla que forme part de la “identitat” indígena. Una més de les identitats valencianes. Els cadastres s’alcen sobre terrenys a efectes sobretot fiscals i administratius, i des que es fan aeris els errors s’acumulem: algun n’he vist que no reflectia els barrancs ni les passeres de ramat. Aquestes considerades imprescriptibles.

No és d’estranyar que els espavilats s’afanyen a presentar projectes sobre aquests “errors” que sovint els ajuntaments donen per bons, i en consequència ens trobem amb un territori que al final està cobert de ciment.

Tota la plana litoral del país és un aiguamoll amb algunes excepcions. La capa freàtica és contínua i potent. En algus casos ha format l’Albufera i extensos arrossars per intrusió marina. Els nuclis urbans s’assenten sobre petites eminències de fangars espesseïts per l’activitat humana i amb pendents mínimes, inundables. El territori litoral està solcat per barrancs més o menys de llarg recorregut i zona de recepció d’aigua. Les pluges, quan són ben fortes, i encara ho són més a causa del canvi climàtic, porten a inundacións devastadores.

Tot aixó és ben sabut, només que els efectes són més grans, més greus, com estem veient. No són suficients els estudis de recurrència histórica, tan útils. Caldrà una nova prospectiva que tinga en compte la forestació, l’erosió del sòl i l’ocupació real del territori, amb urbanitzacions i ampliació dels assentaments urbans.

I la vigilància sobre les autoritzacions és clau per a un efectiu control dels usos del territori que durant molts anys ha estat objecte de maltractament. Un maltractament que ho ha estat de la mà dels mateixos valencians, convé no oblidar-ho, i ens pertoca refer els passos perduts a nosaltres mateixos.

És evident que el planejament urbà no pot ser obra d’un sol gremi, els arquitectes, sino d’un grapat d’especialistes que van des dels juristes fins als geògrafs, biòlegs, meteoròlegs, enginyers, economistes, tots amb una bona connexió amb les poblacions locals arrelades.

Convé tindre una perspectiva temporal més enllà del que disposen les lleis vigents i sense perdre que la dimensió espacial no és el terme municipal sinó les unitats naturals que defineixen els espais de planejament, els espais de relacions efectives més enllà dels sants patrons i les processons. No és posssible que una demarcació municipal haja previst una depuradora quan el municipi veí al mateix territori ha previst un parc i una zona residencial.

Me refiero al desmontaje sistemático, organizado, de lo que vinimos en llamar Estado del bienestar, asentado más o menos sobre tres pilares que las gentes podíamos identificar con facilidad. Con sus consecuencias. Mayor bienestar para las generaciones en declive biológico, más seguridad y prosperidad para las nuevas, y menor desigualdad en nuestras sociedades, además en paz y seguridad.

Todo ello fue posible tras la hecatombe de dos guerras mundiales, Y ahora por lo visto ha llegado la hora final, de hacer realidad las propuestas teóricas de Hayeck y otros de finales de los cuarenta del siglo XX explicitadas con descaro por Reagan y Thatcher. El individuo y el dinero por encima de cualesquiera otros valores, los que, por ejemplo, alumbraron la Unión Europea.

Salud, educación, servicios sociales y personales. Estos son los tres pilares que los vencedores de las guerras del siglo XX se propusieron para frenar la voracidad del capitalismo que había conducido al desastre y la amenaza no menos inquietante del régimen carcelario soviético. La barrera frente a una y otra amenaza la constituían estos tres pilares que a su vez aseguraban la paz, la prosperidad y la seguridad.

Lo nunca visto en Europa: tres cuartos de siglo en paz, en prosperidad y edificando un edificio que de algún modo blindase principios y los beneficios obtenidos y hechos costumbre por la ciudadanía respeto a los que ya nos hemos referido.

Los tres pilares son bocados apetecibles para el sistema que giró en los tiempos ya citados. La salud como un valor comercial, en manos privadas y al alcance de las mismas que se la puedan pagar. O el colmo, subvencionada por el esfuerzo de los contribuyentes mediante transferencias: en resumen no hago lo que debo desde el sistema público, lo endoso al privado, y el gasto lo paga la ciudadanía, en directo o vía impuestos.

Es el primer gran negocio y el más inmediato, puesto que la salud es el valor central de la vida y además la industria médica o farmacéutica ya se encarga de aterrorizar a las masas ciudadanas,

El comercio de la educación tiene un plazo de mayor maduración en términos empresariales, pero de beneficios igualmente ciertos. No en vano instituciones multiseculares, de larga experiencia, han escogido este sector para desplegar su rapacidad. Con todo han planteado dos horizontes. A corto plazo, con las políticas de las subvenciones públicas competir con las iniciativas progresistas o simplemente laicas. Y a largo plazo, contar con un ejército de gentes muy preparadas para hacerse con los resortes del poder económico, social, y llegado el momento, político.

El envejecimiento de la población, las nuevas formas de vida, requieren de servicios personales de proximidad. No bastan las pensiones, y los locales donde aparcar a los viejos. Las residencias de ancianos, otro negocio sin limitaciones dado que la familia moderna necesita de espacio habitacional y delegar el cuidado de los mayores en empresas que cuenten con los medios y recursos humanos acreditados. Por eso reciben cuantiosas subvenciones, además de sacudir las economías familiares.

En definitiva, la propuesta liberal que tenemos en aplicación requiere convertir en negocio privado cualquiera de los tres elementos que considerábamos públicos, universales, gratuitos.

Lo más novedoso del tema, o acaso no tanto, es la conversión de una parte de la izquierda, en especial la que tiene posibilidades de gobierno o forma parte del mismo. Es decir, la doctrina única del capitalismo desregulado, máxima aspiración de los conspiradores de los años cuarenta y de sus voceros del siglo XXI.

Esta novedad plasmada en las terceras, cuartas o quintas vías ha desguarnecido las defensas de amplias masas que creyeron ser clase media enriquecida en las sucesivas burbujas, en especial la última inmobiliaria. El ataque a los sindicatos, su desmontaje, los conduce a la irrelevancia, como quieren y quisieron los autores intelectuales de la propuesta y han seducido a una buena parte de las izquierdas convencionales.

Poner fin a este estado de cosas parece operación de una higiene elemental si queremos tener unas sociedades más igualitarias y justas, con unos servicios de salud, educación, y sociales de carácter universal, gratuito, recuperando la senda emprendida tras las dos guerras mundiales del pasado siglo. Y, claro está, corresponde a la izquierda recuperar los objetivos y marcar la senda para obtenerlos.

La tragèdia dels aiguats només, quasi res, subratlla la ignorància culpable d'una ineptitud creixent per a gestionar, no ja fenomens extrems, sinó elements quotidians a l’abast de les autoritats que hem elegit per tals menesters.

Els resultats, quan esdevenen mortals, no poden ser més tràgics, i quan la fugida i la mentida són el pinso amb què domar els mitjans i intoxicar els ciutadans, les dues accions poden, i es donen, juntes amb frequència pestilent.

Els morts primer, com correspon a una societat madura. I el terrabastall causat a les institucions per incapaços amb notables excepcions. Qué no haurien dit els autonomistes si el Govern central agafa les regnes? Com a mínim, invasió de competències per a incompetents.

Els morts per davant, he dit. I el sistema democràtic, tot seguit. El desànim de la gent és comprensible quan els mecanismes de prevenció, de gestió, un darrere l’altre, començant pel més elevat dels responsables, fallen. I passat un any, encara no en sabem ni la meitat.

Insensateses importades dels tuguris ideològics, continues en allò més podrit de la fàbrica del capitalime més salvatge, no poden impedir que la veritat trobe el seu camí i que faça tabula rasa amb el sac de negacionistes, d’inquisidors analfabets i manipuladors de bones gents.

Podem fer-ho si els demòcrates es desprenen de les seues exclusions mútues i perden el temor a l’enormitat financera i mediática que han bastit a les nostres espatlles els qui ara es mostren com a exemple social a cavall dels diners i d’una jactància i d’una supèrbia insultants.

La ciutadania ja ha dit que no, amb respostes exemplars. Un any i amb procediments judicials, pel que em diuen en bones mans, que no se sap quant duraran. Mentrestant, els causants segueixen amb la seua lletania sense modificar-ne ni un punt i apart.

Amb “arguments” tan contundents com remoure d’À Punt la cap del servei meteorològic. Els missatgers i una supèrbia insultant en són els responsables. Ara ja poden posar al capdavant del temps al tio Micalet de la Font, que farà les previsions ajudat pel Calendario Zaragozano. Per un panet i una copeta farà el mateix, amb la terra plana, a més a més.

Podem fer-ho. Estem veient com la ciutadania s’organitza i es manifesta en tots els àmbits, desbordant, per a desgràcia dels sense ànima, per als diners, els mitjans i els aparells dels partits de dreta i extrema dreta –si és que són diferenciables.

Un any de manifestacions de tota mena haurien de fer pensar, i no només als causants de tanta desídia com la de voler-nos fer a tots un ramat d’imbècils sense ulls, orelles i cames.

Caldrà reviscolar les institucions corcades per una colla famolenca d’ocupar el que sempre han considerat com a propi.

Això vol dir eleccions. El sistema millor per desempallegar-se de la colla tòxica, i alhora d’aclarir també com es refà l’esquerra, dividida en grupets personalistes malavinguts i amb un partit socialista que sembla de pedra picada davant la necessitat de reagrupar totes les forces progresistes i valencianistes entorn de la pedra més forta electoralment. I això passa per una profunda reflexió per part dels socialistes.

L’expressió fa referència a algunes resolucions de les Nacions Unides que no els fan gens de gràcia i encara menys parar-se a pensar i llegir, dos costums que a l’igual que els antecessors no formen part dels hàbits de la dreta local.

Si cal dictaminen sobre la llengua que no usen mai, i tenim una vertadera plaga de filòlegs sense precedents que mostren una bastíssima cultura de la que en el seu analfabetisme n’estan ben satisfets: és la seua aportació al coneixement de la Humanitat. L’herència de les èpoques negres i els grans silencis, com a màxim del Cató i el catecisme.

La cosa havia de ser definitiva com predicaven els seus socis: ni bolxevics, ni jueus, i sobretot ben lluny de la“ funesta mania del pensar”. I per posar un punt més castizo podem triar entre vivan las caenas o el més exacte i rotund cierren las universidades, abran las tabernas. I així un seguit sempre que siga un país on res no puga fer-se sense banyes.

Basar tot en la tradició pot donar més d’una sorpresa. La gran joia de la crema de llibres o, el que resultava igual de dramàtic, encendre la foguera per als heretges, han esta costums abandonats no fa tant de temps. El nemine discrepante s’aplicà recentment amb tant d’entusiasme que van haver d’improvisar mestres, catedràtics els mèrits dels quals era haver participat abans, durant o després, de la gran escabetxina. Molts d’ells s’han reproduït en pla conillera a la que no falta l’herba. D’altres consumeixen temps i pensió parlant dels bons temps passats. Ignore si algun ha demanat perdó, però els seus representants institucionals no tenen la menor intenció de fer-ho. És més, tornarien corrents a reproduir l’escabetxina. O això diuen i no només dels bous.

La confusió pot aparèixer quan els feixistes es presenten amb dos o més noms, sigles o organitzacions. Una manera com una altra de repartir-se la feina, amb un objectiu únic i comú. Ho van fer amb esquadres de matons, amb pietosos coronats per una boina roja, o circumspectes ocupants de despatxos amb l’ajut inefable de les sotanes i la fermesa de les espases.

Són els mateixos. No es tracta que uns siguen més radicals que altres. Cal deixar que els clients, que en són molts,facen la digestió que més el convinga.

Com he sostingut al llarg de molts d’anys seguint el vers de Kavafis: éren a la plaça. Només els calia una multitud confiada, ignorant volgudament, que els ajudés a fer més suau el tràngol. Si és que es tractava d’un tràngol i no d’una mena de resignació adobada per la deserció de les idees i els valors democràtics. Que tot podia ser.

La concòrdia només és possible quan hi ha dos parts, i ací només n’hi va haver i sembla n’hi ha només una: la vencedora en una guerra iniqua provocada pel colp d’estat militar i civil del 1936 i la llarga dictadura els efectes de la qual com pot vore’s tots els dies encara duren malgrat que el que s’ha anomenat modèlica transició comparant una Constitució i un govern legítim amb un bàndol de guerra i l’eliminació física i moral dels vençuts, fins l’escarni d’ara mateix en boca de gents que administren institucions en les que no creuen i si poden voldrien eliminar.

No. No retornen. No marxaren. És més, tenen tota la maquinària engreixada. L’econòmica no cal dir-ho, reforçats per la feina bruta a càrrec dels governs de la democràcia, deslliurats dels elements incòmodes per al capitalisme salvatge; les sotanes amb més privilegis, des de l’especulació immobiliària al monopoli educatiu; els de les espases alçant la veu per allò que ells anomenen “el león dormido¨; els de les punyetes, endogàmics gremials dipositaris de la veritat de les Taules de la Llei. I una bona colla de descendents de la primera niuada emboscats a les institucions en forma d’advocats de l’Estat, alts funcionaris.

Del valencià ni parlar-ne, literalment. Ni tan sols el que al llarg dels anys han anat inventant-se: no conec cap escrit en aquests llenguatges i sí el desig inequívoc i expressat d’acabar amb les tímides conquestes i reduir-ho tot a una mena de patuès per fer acudits de sal grossa

No. No cal que retornen. Sempre han estat entre nosaltres els vençuts, o els badocs que també n’hi ha.

Hi ha una certa tendència en el nacionalisme valencià, progressista i tot, a pensar que calia trobar, o fins i tot fer-la, una burgesia com la catalana per tal de “fer país”. Per fer el País Valencià, clar. Més encara, que ja s’havien tingut precedents que la Guerra Civil trencà de manera violenta. El més citat sempre, Ignasi Villalonga. Ocultant, per exemple, el casament de la seua filla preferida amb un Muñoz Ramonet de Barcelona (“en el cielo manda Dios, en Barcelona los Muñoz”), exemple de la burgesia estraperlista del franquisme, iniciadors de l’urbanisme de Porcioles,  i no cadrà dir que el pròcer s’entengué molt bé amb la dictadura. Trobar aquesta burgesia pretesament liberal, demòcrata, és feina que ha concentrat neurones, recursos humans, econòmics, polítics, i supose que fins i tot gresols i candeletes. I ni així. Si de cas, excepcions que confirmen la regla. Parle de València i voltants.

La dreta sabia de taronges, de llimes, de terra, i d’exportacions. Per un costat. I de l’altre, dels subministraments per als soldats de les diferents guerres que els generals ociosos i els seus socis mantingueren al Marroc o a les Antilles. Horts, navilis, espardenyes, flassades, només tenien una excepció en les ocupacions de les elits econòmiques: la rajola, l’objectiu d“urbanitzar” el país començant per l’assalt als respectius eixamples de cada ciutat. De “fer país”, res de res. De fer “duros”, tot.  El PP de hui i el seu fillol Vox són la dreta real del País Valencià, la que talla l’abadejo i assegura la fidelitat bovina als amos de Madrid.

Els seus intel·lectuals “orgànics”, els de la dreta realment existent, per dir-ho així, es limitaven en el passat i fins el present a la brofegada que podia ruboritzar les senyoretes o a una polsegosa rememoració d’un passat gloriós que a més resultava llunyà i sovint fantasiós. Molt de diumenge a la tarda o d'asseguts baix la parra gaudint de les llargues vacances dels amos dels horts, de les navilieres o de les fàbriques. Un país d’amos més que no d’empresaris o burgesos il.lustrats.

País d’amos. Sorribes i jo pensaven ampliar la proposició als propietaris, “amos”, dels temes d’estudi o publicació: els maquis, els homenots, els llibres. Els “amos” de la cultura, vaja. Amb ironia, el que s’anomena la intel·lectualitat.

El salt a les finances de la possible burgesia, que semblava lògic degut als excedents generats per les activitats ordinàries i una certa onada de modernor que també afectava a les ciutats del país. No tingué esforç constant i preferí sempre el guany immediat. I el que potser és caràcter definitori: cedir a altres i especialment als situats a Madrid el control i el negoci. I, això sí, ser reconeguts a la Cort i el seu santoral, del Pardo al Bernabéu.

I fer-se “rentistes” justament amb el negoci immobiliari, amb uns creuaments que Sorribes amb gràcia definí “pel matrimoni al patrimoni”, treball inacabat i que haurà de ser recuperar per al seu llarg i fonamentat elenc d’estudis i publicacions.

De persones que puguen amb justícia reclamar-se de dreta liberal n’he conegut i tractat jo mateix. Ximo Muñoz Peirats, Salvador Castellano, Francesc de P Burguera, els Noguera  per citar-ne de molt pròxims. Tots acabaren foragitats per la base econòmica i social que els hauria d`haver promocionat com a avantguarda liberal de la classe dominant. Excepcions de curta durada. I parle només de la ciutat de València i el seu entorn.

En aquesta elit la substitució dels horts pels solars edificables ha estat ascendent deixant entrar nous socis sovint com a testaferros menors i llançant-se a noves aventures sempre que els beneficis foren a curt termini. Amb una tradició accentuada acceleradament: comptar amb la complicitat de les administracions públiques. Unes representacions públiques sempre benevolents, en alguns casos volent fer-se perdonar que podien ser d’esquerres i permetent el que han descrit autors com Chirbés i Torrent. Un capitalisme atípic (?) que diu renunciar a les administracions i se’n serveix. No és peculiaritat de l’empresariat indígena certament.

                                       **********************************************

Amb aquestes varetes fem el cistell. No hi apareix el valencià com a instrument d’ús comercial, i no cal que ens preguntem pel seu ús familiar. I si ells constitueixen una bona part de l’exemple social, ja podem pensar què en fan la resta.

La confusió lingüística a què al.ludia a l’inici de la meua col.laboració és objecte d’una manipulació interessada. Encara són molts els creients que confien que el país donarà una dreta civilitzada, culta com la que va minvant, i fent-se invisible,  per cert, a tot Europa.

Els resultats electorals, tanmateix, han confegit uns governs, com el valencià, amb una organització que se’n diu entre d’altres , anti-autonomista, partidària de la llengua única, no cal dir que el castellà, a les escoles, a les associacions culturals i no sé quantes coses més.

El cas és que tertulians, periodistes sabuts todòlegs, en fan responsable de tot a l’esmentat partit. No se’ls acut pensar, escriure o dir, que les decisions corresponen al govern de què forma part la minoria més estrident. Correspon restablir les responsabilitats de qui s’apressà a ser el primer en emblanquinar el partit d’extrema dreta, el PP, amb satisfacció expressa de tota la dreta i dels seus representants i organitzacions empresarials incloses.

Els actes de govern són col·legiats  i solidaris. I en aquest cas més encara ja que la possible dreta liberal, culta etc., aplaudeix i deixa en mans de gent tan poc recomanable, no només la cultura sinó el maneig dels recursos públics que són de tots.

Perquè aquesta és una altra de les fal·làcies que acostumem a llegir, escoltar o vore. Els “tals” només controlen un percentatge mínim del pressupost de la Generalitat. Cal tornar a insistir: les decisions d’un òrgan de govern són col.lectives i afecten per igual tots els seus membres i els partits que en formen part.

Deixem que s’emblanquinen, si poden, ells mateixos que, de passar per la tintoreria, en tenen costum reiterada.

PS: De Josep Sorribes en parlaré un altre dia. En parlarem i no només jo. Cinc anys de treball colze a colze amb el magnífic equip que sabé confegir al seu entorn en el Gabinet de la meua Alcaldia donen per molt. Encara més,  una amistat revestida de consultes biunívoques durant uns altres trenta-cinc anys que només tenien uns breus encontres casolans o als bars de Benimaclet com Gerónimo o a  la plaça de Nàpols i Sicília.

L'intercanvi de correus electrònics fou constant. Ell, més organitzat, segurament n’haurà deixat rastre. El meu homenatge: intentar seguir raonant amb l’amic. La qüestió, no estar-se quiets.

El conferenciant, un ancià d’apariença, cabells blancs, pocs, cara rosada i mirada viva per sobre les ulleres. La seua obra, inabastable i en algun casos definitiva per molts d’anys. Ramon de Carande, ja conegut a tot arreu per la seua Carlos V y sus banqueros de què tots n’havien sentit parlar, a partir de les classes de Jordi Nadal els qui estudiàvem econòmiques. Alumnes de totes les facultats i escoles.

Escoltaven un  monument viu a l’aprenentatge de la Història.

En acabar el conferenciant i tot i que el permís governamental no incloïa una sessió de preguntes, Nadal va revestir-ho diguent que els assistents podien fer ús de la paraula per demanar aclariments al conferenciant.

Una veu, que més tard s’atribuí potser amb fonament al jove professor Josep Fontana, li demanà si podia resumir la Història d’Espanya en dos paraules. L’ancià ben viu respongué sense dubtar: “Demasiados retrocesos”. I si no fou Fontana, la formulació era oportuna i la resposta encara més.

A hores d’ara no podem dir el contrari. La diferència potser rau en el fet que encara no s’han produït violències irreparables, tot i les amenaces i també les desgràcies que ens han acompanyat des de que la part intel.ligent de la Dictadura decidí d’obrir la mà per tal de reproduir-se amb més facilitat i exercir el seu poder secular.

Les tres paraules són d’un vers de Jaime Gil de Biedma que es pregunta per la història d’Espanya també: “Siempre acaba mal”. És la seua resposta a la caracterització història d’Espanya.

Historiador i poeta ens donen una versió trista, i real, del que ha estat i és l’esdevenidor de la història d’això que anomenem Espanya, abans les Espanyes. La farsa de la monarquia parlamentària que estem veient en la representació d’aquests dies només és una de les conseqüències dels retrocessos i l’entossudiment que tot torne a eixir malament.

La innocència sovint es dona la mà amb la ignorància. En el record bíblic els innocents eren una mena d’imbècils i en la vida quotidiana no deixen de ser ignorants. La maldat és manifesta quan es tracta de personatges que ni són innocents ni són, o se suposa, analfabets. Ara hi ha un núvol d’historiadors, filòlegs, vexilòlegs, que van embolicant la senzillesa de les afirmacions de gent tan indiscutible com els dos autors citats.

Així, he trobat algun pretés historiador, periodista, o cronista, no ho recorde ben bé, que qualifica la transició política a València amb “alguns aldarulls” el 1979, i, a diferència d’Alacant on la violència “era la comuna a Espanya” ací hi havia una versió local. És el relat que convenia precisament a una certa esquerra que acabaria en complicitat amb la dreta de sempre, a Alacant, a València, a Sorita o a Guardamar.

Estic avesat a que m’escriguen els fets que jo mateix he patit i viscut. El que em repugna és la repetició de la mentida de a mà dels qui s’haurien d’esforçar per documentar les seues falàcies. Fa riure que un cronista –o són dos?— de la ciutat afirme que sempre en la processó (in)cívica del 9 d’Octubre entrava la Senyera a la Seu: del 1979 al 1988 puc assegurar-los que no: que l’Ajuntament era laic i tampoc no assistia, tot i col.laborar en la processó del Corpus: en el meu cas per respecte als creients i respecte a la suposada laïcitat constitucional.

Em compte entre els qui des de la joventut, des del 1961, hem contribuït a allunyar la maledicció de don Ramon de Carande. Impedir els retrocessos i pensar que els d’ara mateix són només un esglaó perdut per a refer un país, o simplement fer-lo més lliure i més solidari. I durant anys evitar de caure en la maledicció del poeta, ell mateix maleït. I que després de segles de pols, misèries, morts, persecucions, al final açó acabe bé. I jo que ho veja.

I ara, la torna. O la propina. La que han donat els ciutadans i ciutadanes de les Espanyes –títol entranyable on tots cabem—arraconant les nostàlgies fanàtiques i contribuint a desfer els maleficis del mestre i el poeta. L’un en sabia per savi, l’altre perquè coneixia els materials familiars amb què havia de construir el seu refugi més íntim.

Ningú sense cap legitimitat democràtica por decidir que és bo o és dolent per als ciutadans i ciutadanes d’aquest país. I encara menys si la seua riquesa s’ha fonamentat en les subvencions amb càrrec als impostos de tots els contribuents i que ara creixen per la necessitat quotidiana de milions de persones.

Una nova oportunitat per desfer-se dels “demonios familiares” que dia sí i dia també conjuren els dipositaris de les essències (???) pàtries davant les seus del PSOE on entonen càntics funerals per la democràcia.

Un aclariment final i provisional. Potser serà necessari una vegada més, per allò dels retrocessos, que diguem ben fort que qui no és demòcrata és feixista. No hi ha espai per l’ambigüitat. Mentre no es llegisca una pàgina no hi ha mans de tancar el llibre.

Niños y jóvenes tienden las mantas rodeando olivos centenarios con la media cosecha de aceitunas maduras, de un negro que brilla con las escasas gotas de rocío. Se ponen a varear entre los gritos de espanto de los mirlos y tordos que ven cómo su despensa amenaza con reducirse.

Desde la crestería alumbra el primer sol. Un fogonazo, un estampido, un silbido siniestro y se desmadeja el cuerpo de  uno de los vareadores. Después otro, y otro este niño que tiraba de la manta para no perder la preciada perla negra. Cuatro en total. A los alaridos del dolor de madres responden más tiros ahora al aire desde el asentamiento  ya iluminado por el sol común.

Los aceituneros recogen los cadáveres para llevarlos al humilde pueblecillo recostado hacia el mediodía, lavarlos envolverlos en el sudario y enterrarlos en el suelo ayuno de lluvia durante meses.

Una turba armada se desprende del asentamiento provista de sierras mecánicas. Todo un símbolo que se extiende desde la culta Argentina a esta supuesta cuna de civilizaciones: cercenar, recortar, derechos  o vidas. Talar es el objetivo de estos facinerosos nacidos lejos de las colinas mediterráneas, ajenos al esfuerzo por hacer crecer un acebuche, injertarlo, mimarlo cincuenta, cien años, para que unos pocos segundos abatan el árbol pródigo en aceitunas que pueden ser aceite, luz en candil, hoguera imprescindible o aperitivo.

Buenos cazadores, celebran su lance. Están entrenados, tienen buenas armas contra el árbol inerme con las hojas verdiblancas agitadas por el viento matinal. Total, una operación más.

La duración de las escenas resumidas no pasa de los treinta minutos. No da ni para una crónica televisiva. En primer lugar porque es reiteración  y la reiteración causa estragos en la voracidad de los noticiarios que siempre necesitan carnes frescas. Podrían ser de interés para aquellos que elogian la vuelta al campo, a los pueblos vacíos.

                                                ********************************

Pese a la competencia anglosajona y en especial norteamericana, todavía se celebran en gran parte del llamado Occidente Todos los Santos y el Dia de los Difuntos con su liturgia de limpieza de los cementerios, depósito de ramos de flores en las tumbas o nichos de los deudos fallecidos.

Las flores. Cultivarlas, cortarlas, mantenerlas a temperatura adecuada, para transportarlas a los lugares de demanda. El valle del Jordán, las orillas del Mar cada vez más Muerto, con una administración secular del agua que ahora ha sido alterada, constituye un buen espacio para el cultivo. Octubre, la fecha indicada para iniciar y concluir las operaciones. Con dificultad funcionan las cámaras de refrigeración, se contratan los camiones asimismo frigorizados. Se cargan en cajas las flores cortadas.

Alto! “Inspección para autorizar la exportación” por vía aérea por el único aeropuerto autorizado (el otro, como se verá, es inaccesible). Los camiones con los motores al ralentí, único modo de preservar la cadena de frío.

Un día, dos días, puede que una semana. No se llega al mercado, y además ha habido que apagar los motores. Las flores se han marchitado.“ Inspección realizada, ya pueden marchar”. Hacia atrás, los ramos de crisantemos serán abono para otra ocasión.

Flores, frutas, verduras, aceitunas. Nada merece la atención mediática. La vida cotidiana resulta banal y los productos que llegan al mercado llevan el sello del único estado real, el subterfugio eterno de los excluidos: prefiero venderlo con el sello del estado a echarlo al estiércol como en el caso de los dátiles, las granadas, los higos o las escarolas.

                                   *******************************

Pasos y fronteras. Curiosidad en la frontera Norte, en la linde con Líbano, fuerzas de la ONU, incluidas tropas españolas. Estacionadas en suelo libanés, que el israelí es sagrado, intocable. Es decir la Fuerza de Interposición multinacional constituye la frontera de Israel. Al Sur, por Rafah, el paso de personas, de mercancías ha de ser “supervisado ”/inspeccionado por Israel, no por Egipto y menos por la Autoridad Palestina. Paso terrestre que el aeropuerto Yasir Arafat inaugurado por el presidente de los Estados Unidos Clinton y pagado por fondos europeos (más de 10M de euros España), fue oportunamente inutilizado (¿o neutralizado?) antes de operar. Se supone con evidente ironía que es de donde despega la fuerza aérea palestina en sus ataques de aviación.

El paso de Erez tiene mayor interés para los empresarios israelíes: es el paso de la mano de obra para la agricultura intensiva, la industria y sobre todo la construcción: los originarios de Manhattan o Amsterdam parece ser que perdieron las habilidades en estas ocupaciones y en consecuencia trasladaron sus conocimientos a sectores de mayor valor añadido como la talla de diamantes rusos o sudáfricanos cuando el apartheid y después, claro. Estas “circunstancias” no aparecen en las crónicas televisivas oportunamente “supervisadas”, supongo, por la autoridad, militar por supuesto.

                                            ********************************

Quien suscribe ha reiterado sus visitas a la zona, forma amable de describir lo que con acierto bautizó Agustín Remesal como la mayor cárcel a cielo abierto del mundo. Sus colegas de hoy, sobre el terreno, no lo han leído, ni siquiera consultado. Les basta con el pienso pre-digerido, de rumiante, facilitado por la red tentacular de la propaganda. Y la pasividad bovina de los “hermanos árabes”, en somnolencia permanente salvo para acumular riqueza, evitar las diabólicas tentaciones democráticas reducidas a la conducción de automóviles por manos femeninas y atropellados vendedores de clubes, jugadores de fútbol o lo que se tercie. Como en la Iglesia Católica preconciliar y no sé si la actual, con acudir a la mezquita los viernes, asistir a alguna ejecución bárbara,  degollar un cordero, aquí paz y allá gloria.

Visitas y no de turista sin fronteras o peregrino del montón de religiones que se dan cita en tan reducido espacio. (una amiga, residente en Tel Aviv, siempre me aconsejaba abandonar Jerusalén. “Hay demasiados dioses”, decía.). Encargado por Aspen Institute para elaborar una propuesta de cooperación entre ciudades. Idea que pienso que sigue siendo oportuna un cuarto de siglo más tarde. O acompañando en visita oficial al president Maragall en tanto que presidente ejecutivo del Instituto Europeo del Mediterráneo.

En todos los casos respondí al amable cuestionario de la policía hebrea en todos los idiomas que se me ocurrían a los que siempre encontraban solución. Un día una policía tangerina, otra un policía de Lleida. Un cuestionario fácil, elemental, que me recordaba en clave humorística los de la Brigada Político Social o los de los escribas del Tribunal de Orden Público. No pienso regalarles mis agudas disquisiciones en una nueva visita. Aquí también tenemos tierra santa incluso para venderles a moros y judíos, dicho sin ningún ánimo peyorativo en lo que se refiere a gentilicios de amplia trayectoria histórica y no menos amplia difusión entre los hablantes locales. Entre otras razones porque ya las poseen

                                    *******************************

Puede resultar curiosidad histórica aunque de resultados trágicos como siempre ocurre. Un general español multicondecorado, Weyler, lo hizo en Cuba. El Zanjón, dividir la isla en dos partes, una macro zanja,  aislar en una, en la provincias de Oriente a los más malos y salvaguardar intereses de los buenos en La Habana. Con una aplicación de gran éxito futuro, la concentración de las poblaciones en campos. Los efectos cinematográficos se pueden ver en El americano impasible (Ph.Noyce con M Caine y otros, 2002) y la ruta vietnamita bordeada de torretas que los malos hacían saltar cada noche. Nihil novum sub sole. A ello parece que quieren ir. El Gauleiter de turno ha sido menos elegante que el de Varsovia: “matar animales”. La publicidad propia añadió lo de “animales humanos”.  El nazi simplemente les aplicó lo de Untermenschen, subhumanos, y por lo del ahorro energético advirtió que la única electricidad sería la de las alambradas en las que tenían asegurado el camino a la eternidad.

                                            *******************************

Pertenezco a una generación que en su mayoría aplaudió la creación del Estado de Israel, incluida la referencia comunista, la URSS con el voto añadido de Ucrania por si hay dudas

Más todavía. Entre los estudiantes de los años sesenta tocados de valencianismo, Israel era una meta, un referente. Por varias razones de entre las cuales subrayo algunas. La recuperación de una lengua muerta, reservada por cierto a la religión y sus ceremonias. El  recuerdo de la Morta viva, de la Renaixença, la nueva buena de su recuperación se encabalgaba con la creación de todo un estado, pequeño, pero eficiente y heroico.

Además se combatía a los bárbaros árabes, indolentes, asesinos, alguno de los cuales había acompañado con ensañamiento a las tropas del general Franco en su contradictoria Cruzada (el Islam contribuyendo a la Cruzada, habrase visto!!!).

En Israel nacía  una nueva forma de organización social, cercana a postulados sociales de carácter comunitario y para algunos socialista. Todo el mundo quiso ser kibutzim y algunos de nuestros dirigentes socialistas o cristianos consiguieron veranos en las aldeas comunitarias de la tierra de Israel. Recuerdo algunos como Josep Borrell, Joaquin Leguina. Eretz Israel. La lectura de Leon Uris y su Exodus constituía una especie de iniciación. Algún cantautor de protesta incluyó en sus coros la referencia a Israel. Ignoro si en la revisión de su discografía lo habrá excluido. Quien esto escribe se limitó a aprender el alfabeto hebreo.

El hecho es que tras la Shoah una nueva tabla mosaica se impone  en las bíblicas colinas: un territorio sin pueblo para un pueblo sin territorio. No hay nada que discutir. Un Ser Único nos ha elegido y en consecuencia el territorio abandonado nos pertenece des de Canaan.

Por ello resulta curioso que la única democracia del Mediterráneo oriental según se predica, carezca de Constitución. La Ley es divina, ¿cómo se atreven los seres humanos a sustituir la voluntad divina que nos eligió? Por cierto, como pueblo, no como ciudadanos y ciudadanas.

Para concluir esta anotación. Las gentes del nacionalismo catalán que conocí y conozco no solo en los años sesenta sino hasta hoy mismo no cejan en admirar el modelo israelita: de Pujol al último. Se sitúan en lo del pueblo perseguido, y clandestinamente en voz baja, pueblo elegido también. Por supuesto con profundas herencias sefardíes cantadas frente a la intolerancia católica pero sobre todo castellana. Los pogromos locales como en la València del siglo XIV, fenómenos aislados.

Por supuesto que sin sus atributos más ocultos en la narrativa, por ejemplo el terrorismo del Irgún, las discusiones feroces con la Haganah, las voladuras del Hotel Rey David, las matanzas de Jenín, la Nakba, el gran desastre.  Nadie por supuesto quiere recordar las heroicas limpiezas de Sabra y Chatila, que en Gaza hay campos de refugiados desde 1948 como el de Jabalía, humildísimo y destrozado mientras escribo. Con el recuerdo pegado a unos adolescentes que me pidieron un cigarrillo –yo fumaba por entonces--, les dí el paquete y… me pagaron con media docena de caramelos, trato equitativo. Las edificaciones precarias de Jabalí me recordaron Chipiona (Cádiz) en 1956, con la Sebastiana ,la docena de niños desnudos y tiñosos conviviendo con los animales a cambio de no pagar al propietario.

****************************

Todo ello como producto intelectual europeo, centroeuropeo por mas señas. El Judenstaat de Herzl solo puede tener explicación en el microcosmos de la decadencia del Imperio austrohúngaro. Por cierto, alimentado con las atrocidades zaristas, los pogromos de Ucrania, la llegada de los askenazíes pobres y fanáticos a las cultivadas Berlin, Viena. Los sefardíes más prácticos y mediterráneos sobrevivieron con pocas ortodoxias en Salónica hasta la destrucción del Imperio Otomano y la llegada de fanáticos de la iglesia ortodoxa.

Penúltimas consideraciones: la UE y el Mediterráneo

Paisaje, gastronomía, turismo y unas gotas en referencia a la cultura y el monoteísmo. Lo de las colonias lo dejamos para otro siglo. Ahora toca la obediencia servil, atropellándose nuestros líderes en abrazar a un primer ministro que en medio de la actual guerra sus ciudadanos le exigen la dimisión todos los días.

Una deuda eterna al parecer. Nuestros amados y católicos reyes decidieron acabar con una de las minorías, la judía. Otro monarca acabar con la quinta columna morisca, por cierto tan hispánicos como la anterior. Europa, la Europa civilizada alumbró el fascismo. Como alumbró los nacionalismos de los estados o los estados nacionalistas. La quiebra de la Paz de Westfalia y el renacimiento de los pueblos dentro de los viejos Imperios.

El parto europeo del nacionalismo, del fascismo, del comunismo, en una trágica confluencia en el siglo XX. De aquí se alimenta, renace, el mesianismo. Los Hermanos Musulmanes y el retorno, la aliyah a la tierra prometida. Más con los efectos dramáticos, que culpabilizan a los alumbradores, del ejercicio del fascismo. Por cierto, conviene recordar que el fascismo no solo se abatió sobre una comunidad. Pregunten sin ir muy lejos por sus efectos sobre el suelo hispánico, recuerden a los rusos, a los gitanos, y todos los que se opusieron a las dictaduras del siglo XX.

******************************

He tenido  el insólito privilegio de visitar de modo solemne el Yad Vashem, me he estremecido al contemplar Los Buddenbrook en el enorme sumidero de la cultura europea,

Mientras recordaba la respuesta de Mann: “Si se va usted, se desconecta de Alemania, ¿Dónde queda la cultura alemana?. ”Wo Ich bin ist Deutsche Kultur“. El mismo día que pude descender a la Roca, dentro de la Mezquita, desde donde se elevó a los cielos el Profeta. Todo después de depositar mis deseos en el Muro y haber comprobado las controversias cristianas en el reducido espacio del Santo Sepulcro. En efecto, demasiados dioses para tan poco espacio.

Sobre todo cuando uno ya venía recargado de las explicaciones teológicas desde su lejana ineducación nacionalcatólica y experiencias acumuladas en los Balcanes.

La consolación, la relectura del barón de Holbach como plato fuerte para los textos más digestivos de Voltaire y sus amigos enciclopédicos.

Por concluir de modo provisional. Al menos la UE debiera estar en la reconstrucción, porque un día u otro habrá que emprender la reconstrucción, evitar que una bala madrugadora evite la cosecha de las aceitunas en Palestina o en Jaén como se acostumbró durante los años negros de la dictadura de Franco.

Parece que el designio final es compatible con la sentencia original del territorio sin pueblo para un pueblo sin territorio: Israel  con un único pueblo, el judío. Consigna que ya se prodiga en los medios de comunicación dejando de lado las propuestas de los dos estados.

En fin, el relato se alarga en demasía. El tratamiento algo literario lo ha creído el autor conveniente para evitar comunicar el vómito de lo que él mismo ha visto y nadie le puede contar ni con todos los medios de comunicación que asombran con su pretendida credulidad.

El 2021 tocava la celebració del segon trentenari. En efecte, el juliol del 1961 caminàrem per les muntanyes dels nostres pobles, Ferran Zurriaga, Ferran Martínez Navarro i un servidor. De manera pomposa batejàrem la caminada de I Ruta de la Serralada de Portaceli. Des d’Olocau per Tristany i Portaceli a Nàquera, i després per Comediana i pel coll de la Calderona a Sant Esperit, Gilet, Estivella i Beselga: per Barraix a Serra, punt final.

 El 1991, per la Pasqua a l’abril, trenta anys després, amb auxilis i mitjans més confortables, repetírem el compromís acompanyats a cada escala per les nostres tres companyes, Pepa Llidó, Berta Graullera i Júlia Blasco.. 

El compromís, repetir-ho trenta anys més tard. La Covid i els primers estralls de les respectives saluts físiques ho posposaren. Amb la desaparició de l’amic ja no n’hi haurà. Impossible per incompleta, que diríem.

Sobre l’excursió del 1991 ens autoeditàrem un text el 1992, acompanyat de fotografies i els impecables dibuixos de Zurriaga de les muntanyes, les plantes i els acudits. Un tresor per nosaltres i alguns amics, sense peu d’impremta ni dipòsit legal.  De títol Del Carraixet al Palància, menys emfàtic que l’anterior tot i que també vam usar allò de II Ruta de la Serralada de Portaceli.

Coneguí a Ferran al carrer dels Carnissers, de la mà de l’altre Ferran; i aquest el coneguí a l’autobús de Serra a Bétera l’hivern del 1960-1961 quan jo tornava de podar vinya al barranc Cirerer de Nàquera. Encontre fortuït el primer  que he descrit en més d’una ocasió, i extraordinari el segon. Un estudiant de Magisteri, al moment de la coneixença, que ja predicava la necessitat de parlar, escriure, llegir, ensenyar, en valencià. Després el Mestre, a Llíria on el visitava entre lliçó i lliçó.

I els viatges junts. A Mallorca amb Joan Marfany, Josep Mª Benet i Jornet, Antoni Lluc Ferrer, Pere Jofre. Els compromisos amb el PSV, les Rutes Universitàries des d’Olocau a Portaceli.

Xàbia i la Soberana, els estius amb els amics comuns, Carles Solà, Tono Martínez, Rosa Rodrigo, Pep Ribes, Josep Ll. Blasco, Adela Costa.

Les reunions sobre les escoles en valencià i el mètode Freinet que feia exclamar a Fuster “els xiquets estan freinètics” quan els menuts el molestaven. O les acampades en un garroferar ple de pols on es rebolcava un xiquet que era el nostre fill amb tots els xiquets de Ferran i de les escoles amigues i d’Olocau, clar.

Només s’estima el país quan se’l coneix. Ferran se’l coneixia. He pogut comentar i presentar alguns llibres i papers seus. He pogut col.laborar a l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i els seus congressos, amb la seua empenta creativa i compromesa. I molt abans, moltíssim abans, a Terra Forta la proto-revista de la comarca on hi ha la mostra dels primers texts meus donats a la publicació semi-clandestina sota l’empara d’una fantasmagòrica Secció de Jòvens de Lo Rat Penat.

Sempre canviant-se papers, llibres, articles. Durant els moments pitjors de la pandèmia i les primeres malalties, encara poguérem dedicar pàgines a esbrinar fets com els dels afusellaments de milicians valencians a Mora o Rubielos durant les successives batalles de Terol.

I a les darreries intercanviant més papers i comentaris sobre les tortures mèdiques i el nombre de pastilletes a prendre cada dia. A la casa de la plaça de Cervantes, amb el solet ponent i les plantes plenes d’ocells acomiadant el dia.

L’última visita havia de ser el 30 de novembre vora el migdia. Ens semblà inoportú per l’hora i seguírem camí a casa. Per tornar la mateixa tarda trista quan el sol feia lluir la Penya enmig de la gelor d’un pesar silenciós.

Ferran contribuí a obrir portes per on encara passa el vent lliure de les idees sense imposicions, sense dogmes, amb la pedagogia de la tolerància basada en la raó. 

Li estem agraïts per sempre.

Los intereses del complejo militar-industrial, como lo definiera precisamente uno de los presidentes, republicano y general vencedor de la II Guerra Mundial, Eisenhower. Intereses unidos a las corporaciones multinacionales de la agroindustria, algunas tan llamativas como la United Fruits que recuerdan sin nostalgia alguna los centroamericanos.

La facilidad de acceso a los archivos de la Administración de los Estados Unidos constituye un contraste con las dificultades que cualquier investigador, analista o simple curioso tiene en poder consultar los de España, sin ir más lejos.

Analistas y tertulianos harían bien en leer el “largo telegrama” de G. Kennan, embajador norteamericano en la URSS,  que sentó las bases de la Guerra Fría. Es de febrero de 1946 y no tiene más de ocho mil palabras. De la misma manera podrían consultar la geoestrategia del Pentágono con Obama y con Biden de vicepresidente para mantener el liderazgo de los Estados Unidos en el siglo XXI. Es de enero de 2012, en los primeros pasos del segundo mandato de Obama. Estos dos documentos, y otros más antiguos de finales del siglo XIX, como los exhumados por Agustín Remesal acerca de la voladura del Maine, la complicidad de la prensa de Hearst y nuestra penúltima guerra colonial. 

Todos ellos  confirman la permanencia de lo que se subraya en el primero de los párrafos de este texto. Prueben la consulta que acaso asombre a más de uno por el rigor y la claridad con que se expresan los objetivos.

Los intereses, en especial los intereses de las corporaciones, incluida la demostración de la fuerza si es necesario, como objetivo de las relaciones internacionales de los Estados Unidos.

La crisis de liderazgo, la aparición o reaparición de nuevas potencias, constituyen elementos de inquietud para una potencia imperial que se encamina a un cierto grado de decadencia. Al menos esto es lo que se percibe en el segundo de los documentos citados. La implosión de la URSS fue saludada como un éxito. La reconstitución del poderío militar y su implicación en el escenario internacional de Rusia, como una amenaza para la estabilidad mundial que se consideraba instalada en el fin de la historia y demás.

La silenciosa expansión de China, desde los dos sistemas y un país, es decir un partido único, resultaba todavía más grave, en la medida que los intereses chinos son globales. Ya no hay un mundo bipolar, sino multipolar. Se acabaron los felices años de las decisiones unilaterales, de las intervenciones militares o económicas. El escenario es multipolar, requiere nuevos enfoques.

Es el caso de Europa, de la Unión Europea, un gigante económico de proporciones modestas, territoriales, demográficas, pero sin duda alguna una potencia económica. Con los pies de barro, en la medida que carece de voz única en las relaciones internacionales y de capacidades militares y de seguridad que distan de sus dimensiones económicas.

Que un personaje grotesco, atrabiliario y demás, haya explicitado de modo obsceno estos intereses permanentes de la diplomacia norteamericana no debiera sorprender a nadie. Con sus maneras los ha puesto de manifiesto. Así la UE ha seguido sus consignas, avanzando las fronteras militares, con la OTAN,  hasta los límites rusos bajo el paraguas de una ampliación a regímenes nostálgicos de la tiranía, y cuando ha sido menester colocando a histriones al frente de una presunta democratización, de una falsa convergencia con los valores fundacionales de la misma UE.

O a través de tratados (NAFTA, TTIP, y otros) que en su día tildé de tratados indios por tratarse de meras adhesiones a los objetivos e intereses norteamericanos, cuando no destinados a menesteres fisiológicos del todavía inquilino de la Casa Blanca.

El verso suelto británico y su brexit siempre fue considerado una especie de submarino norteamericano en la UE. El otro estrafalario tendrá que sostener el vínculo especial, por supuesto, pero con una mirada puesta en Bruselas desanimándole a crear un paraíso fiscal al otro lado del Canal. Mucha tarea para tan singular y casi clónico personaje.

Aquí es donde Biden puede corregir la deriva escatológica del derrotado. La reintegración a los organismos multilaterales incluido el sistema ONU, la OMC, la OMS, la misma Unesco, desde el reconocimiento de la multipolaridad que se ha venido negando en los últimos años. O la no menos importante reincorporación al acuerdo de París sobre la emergencia del cambio climático. Sin la presencia activa de los Estados Unidos estas instituciones carecen de efectividad.

Más cerca, el Mediterráneo, este pequeño mar repleto de pueblos vocingleros, de lenguas y alfabetos diferentes, creadores incansables de ideas y de conflictos, que el pensamiento del infatigable tuitero reducía a proteger sus hebreos,  como el primer ministro israelí, o los plutócratas autocráticos socios de los negocios del combustible fósil o propietarios de actividades lucrativas, del juego a los resort para exiliados de lujo.

En definitiva gentes subalternas, a quienes tratar con mano dura en unos casos y de modo grosero, o con guante de seda sobre mano de acero, con las maneras educadas de una buena escuela original de los imperios europeos, especialmente del origen británico.

Energúmenos mediterráneos matándose por territorios exiguos plagados de creencias e identidades y con unos europeos marcados por el pasado colonial, envejecidos, incapaces, y además siempre a la espera de la intervención norteamericana que les salve de sus errores. Ocupando territorios sin pueblo para un pueblo sin territorio, como el caso palestino-israelí. Biden evitará que se bautice un asentamiento ilegal con su nombre, pero lo de dos estados llevará su tiempo aunque se eviten los insultos.

La violencia sectaria, el fundamentalismo religioso como manifestación de la desesperación habrán de ser controlados, sin olvidar los efectos letales de otros sectarismos, como los de cierta iglesia evangélica cuya influencia se ha podido constatar en las mismas elecciones norteamericanas o en Brasil y el patio trasero de los Estados Unidos.

La desnudez procaz de Trump no se avenía con los nuevos escenarios mundiales, en especial con la emergencia, más bien presencia efectiva, de la potencia económica y militar de China.

Porque la procacidad ha hecho mella en la ideología dominante en nuestro entorno, mal que pese a más de algún antiguo radical de izquierdas reconvertido en vocero de la reacción. El entierro de las ideas de Marx, he escrito en más de una ocasión, fue prematuro. Líderes autoproclamados de la sociedad civil no se alejan ni una milésima de milímetro de las píldoras ideológicas del pato cojo, como se conoce al presidente en funciones de los Estados Unidos. Y no se trata de los vocingleros de la extrema derecha, son encumbrados personajes de los palcos deportivos cuando estos eran nutridos y cuentan con los oportunos altavoces para difundir su evangelio. Comparten los fundamentos y lo que es peor los objetivos: hay perdedores, en la crisis económica de 2008 o la pandemia de 2020, porque se lo merecen.

La ideología dominante formulada por conocidos economistas, practicada desde los años ochenta, conocida como neoconservadora, neoliberal, neo lo que sea, que ha conducido a la peor secuencia de desigualdades, a la obscenidad de la riqueza y el oprobio de la pobreza rampante. Así en la crisis económica como en la crisis pandémica. Sentando las bases de la precariedad como horizonte y el darvinismo social más descarnado. Pueden descansar, las bases son inconmovibles porque son las que aseguran una perpetuación de la explotación sin la estridencia de las armas o el griterío escondido tras las banderas.

La UE respira con el alivio de no tener que soportar las impertinencias de alguien que no ha sido ignorante de lo que hacía. Prefieren las instituciones europeas un trato más afable, acorde con las convenciones de una urbanidad educada. El Mediterráneo no se librará de las migraciones, que ningún muro contendrá. Ni los conflictos que seguirán gangrenando los esfuerzos ingentes de sus gentes diferentes, unidas por el mar, el paisaje y la cultura compartidos.

Como ciudadano europeo, mediterráneo, confieso que también me siento modestamente aliviado. Alivio que podemos compartir con millones de norteamericanos víctimas de la errática gestión de la pandemia y de las profundas brechas de desigualdad cavadas por esta ideología insolidaria que ha representado el trumpismo. Brechas raciales, de género, de territorio, de cultura, la bestia negra de los reaccionarios, y  cuya reconstrucción llevará años. 

No podemos sin embargo olvidar que sus consecuencias serán duraderas y que sus imitadores europeos o locales insistirán en sus objetivos. Tal vez, y así expreso mi deseo, la política interna se encamine como en tiempos de Johnson a corregir las desigualdades desde los valores democráticos.

Lo demás, bussiness as usual, sin exabruptos ni eructos en las redes.

Això sí, sempre em quedà la curiositat intel.lectual, malgrat allò advertit pels adoctrinadors que “la curiosidad es un pecado que Lucífer inventó, tema pues el curioso caer donde él cayó”.

La història dels fariseus com la dels profetes, sempre em seduí. Dels profetes per Maquiavel, que els armats guanyen i els desarmats sempre perden. I també la rondalla bíblica d’encendre el foc implorant l’ajuda divina i que els descreguts pensen que quan algun profeta aconseguia crear flames era perquè el sol ponent havia entropessat amb un soll de sofre o un altre material inflamable i els raig de l’astre havien fer la resta. Els infortunats profetes que no ho aconseguiren foren degollats per falsos. Ho he rellegit en la Bíblia de Casiodoro de Reina (la Biblia del Oso), de poquíssim èxit editorial a l’Espanya imperial i eterna, al Llibre dels Reis, XVIII 20-40, en un castellà que feia les delícies del meu amic José Agustín Goytisolo, que preferia, més assenyat i coneixedor, l’Eclesiastés.

El gentilici fariseu ha passat a tindre descendència, vull dir gramatical. Farisaic com a sinònim d’enganyós, de personatge amb doble intenció. En el valencià corrent, “fals” adquireix la mateixa i col.loquial connotació negativa, d’insult: “més fals que Judes”. Amb una deixalla antisemita i tot.

Per adobar el tema, l’homònima cançó de Pi de la Serra, molt del cas, com es veurà més endavant. “Pulcres i blancs per fora, per dintre ben podrits”.

Una sèrie d’opinadors todòlegs que no teòlegs, de representants de les elits, no paren d’emetre opinions sobre la pandèmia i les seues conseqüències, sobretot econòmiques. Normalment no ens diuen des d’on les emeten, les opinions, si des d’un piset minúscul als barris de Torrrefiel, de Benicalap, de La Llum, de Natzaret o de la Fuensanta, a València (posen els equivalents, les Mil Vivendes a Alacant i cadascú en la seua ciutat), o des de la terrassa d’un xalet amb piscina i gespa. Tampoc els informadors els ho demanen, clar. La preocupació dominant, econòmica, ja que són ells els motors de la creació de riquesa, la seua, i de d'ocupació, la dels que encara en tenen. Si a més, com passa sovint, els diners viatgen, pecunia non olet, i encara menys si van via telemàtica de paradís en paradís, millor. No són el mateix 100 euros que 100 milions, segons família. Una partida de fariseus.

Resulta sorprenent la rapidesa amb què els representants públics han felicitat l’exemplar comportament de la població. Un milió o més de propostes de sancions i milers de detencions, aplicant la Llei Mordassa per cert, contradiuen l’optimisme sobre la civilitat dels conciutadans. Com a bons fariseus, ho saben. I haurien de constatar el fracàs de no haver imposat, per sobre de l’herència de la Dictadura, una educació ciutadana, de valors i respecte. Ara només donen dades parcials, no agregades: el silenci una vegada més.

De civisme n’és una bona prova l’afluència a la xarxa de col·lectors de tovalletes, mocadors i guants, que sobrepassen qualsevol mida i van a parar a la responsabilitat dels municipis, tot recarregant encara més unes finances insuficients i alhora tutelades.

Com sabem que mai tants gossos han tret a passejar els amos, fins i tot provisionals i de lloguer. O que les multituds experimenten el desig de fer esport a l’aire lliure i no de seure a l’esmorzaret després de fer bicicleta, quan podien, i adobar la menja amb carajillo i xupito. Corre la brama d’un que es posa el xàndal i diu “m’he trobat a la butxaca un bitllet de mil pessetes”, vint anys després!

Fins i tot, malgrat les advertències públiques, als espais comuns privats, que podem batejar com Espai Comú de Contagi, vista la reclamació propietarista que se’n fa, molt pròxima a la insolidaritat urbanita i el menyspreu pels altres.

Encara més, sense alternatives la dreta més rància vol provocar el caos d’un desconfinament sense regles, per allò que coneix tan bé per experiència de crear el conflicte i acusar els governs d’inútils, fins i tot quan governen comunitats autònomes. La consigna, “ley y orden”, retalls econòmics, socials, austeritat i restricció de les llibertats: nihil novum, des dels anys noranta i en especial amb l’arrencada del segle XXI. Com als anys trenta, o els accidents de tren als anys quaranta i fins als anys noranta. O la tuberculosi, el tifus, i altres, amb la solució de, si la gent té fam de pa, que menge pastissets, que digué més d’un i d'una monarca. Segle passat, memòria perduda.

Això sí, amb un goig de banderes, i himnes, que les forces de l’ordre i la resta no solen vore ni escoltar i, no cal dir, proposar de sancionar.

O l’“olé tus cojones” d’un Borbó quan massacraven els quintos en l’aventura colonial-financera de Marroc, financera per a ells, clar. Quintos (per als jovess, soldats de lleva, obligatori si no es “redimia” amb diners: és dir, pagant Sant Pere canta, i s’estalviaven la mortaldat i les incomoditats inherents al servei militar). Herois fariseus, amb places i medalles, a més de successors amb càrrec... al pressupost.

Amb el retorn a la normalitat, després de la pandèmia. Per cert quan és el retorn a quina, a la nova o la vella?

 “Quan no es tenen idees, ni coneixements, és fàcil confondre la gimnàsia amb la magnèsia”, em deia un professor acreditat pels coneixements i l’experiència.

Caldrà un nou tracte com el que ja definí un president de la Comissió Europea, Jacques Delors. Un pacte entre generacions, i amb el planeta que pateix les conseqüències de l’espoli, i no pedaços en mans de cosidors pendents de la “normalitat” del passat econòmic.

Retornar a activitats sense valor afegit ni innovació, amb salaris i contractes precaris o sense. I amb beneficis substanciosos, tant com per procurar amagar-los amb societats off shore, paradisos terrenals, i amb exemples egregis o sants que poden aixoplugar malifetes menors.

El fariseu té l’avantatge de ser un creient convençut per a cada situació, amb l’estendard de la conversió com a insígnia dels seus canvis. Retornar a la urbanització de tot el sòl disponible, sense pensar en la venjança del territori que anticipa en present el canvi climàtic. L’urbanisme de l’agent urbanitzador, ara amb la nova definició de la “declaració (i)responsable d'una presidenta autonòmica madrilenya que no dubtarà a tindre seguidors com els de les successives lleis valencianes.

Des del meu balcó –que en tinc, i amb vistes a una Zona Comuna de Contagi-- la cosa anima a pensar que la  realitat passarà per la recuperació de la nova normalitat, que lligarem els gossos amb llonganisses i tornarem a ser feliços amb cambrers poliglotes i amb títol universitari. Mentrestant, veig com creix un edifici que anava per a escola i dotacions públiques i ara, miracle!, seran habitatges de preu moderat, un mínim de 300.000 euros, és a dir, a l’abast de qualsevol quan retornem a la normalitat, nova o vella. El resultat d’un fosc episodi on intervingueren las santa, catòlica, etc., i edils de tots els colors, fins i tot amb vots innecessaris, em diuen.

Això sí, els mitjans de comunicació que resisteixen no diran ni piu ni pau, de les malifetes del passat i el present. I els que escapen al control dels amos prou fan amb resistir. Evasió fiscal? No és el moment. Corrupció i negoci amb la salut i els vells? Un  accident més. No és l’hora. Els morts i malalts, un inconvenient per a la recuperació, tot seguint les ocurrències del pitjor dels presidents dels Estats Units, i això que n’hi ha hagut per a tots els gustos! I la patronal vallisoletana rebla el clau: els vells de les residències “són improductius”, i en voleu més, pareu el cabàs, que n’hi haurà per a tots.

És l’hora de la intoxicació mediàtica, de pane lucrando per a les empreses mediàtiques o de comunicació, que accepten amb voracitat les despeses dels devastadors de les ciutats i l’espai en forma de grans obres que ens retornaran a un passat beatífic, de gossos i llonganisses, com ja he consignat. No els aturen ni el drama sanitari ni el que caurà sobre les espatlles ja rebentades des del 2008 de tants milers de conciutadans, treballadors i treballadores, amb feina precària o sense.

Reclamacions, al  “maestro armero”, com deien en l’exemplar exèrcit franquista. I si no, a l’administració de justícia, on magistrats i missers semblen tindre com a ocupació principal la protecció dels xicots desviats pels diners, l’absolució prescriptiva, i l’aplicació d’allò tan conegut, a l’enemic pel c... i més si se li acut plantejar-se la forma de l’estat o parlar una llengua que no volen entendre. Això últim tampoc és novetat, solen desconèixer les més pròximes del continent.

Autonòmiques. Que valen per a unes coses. I per a unes altres, deixar les responsabilitats (és a dir les “competències”) en mans alienes, per allò tan evangèlic de rentar-se les mans, que els especialistes en el tema posen en dubte: la responsabilitat és dels indígenes, venen a dir. Triant bé: posar la rabosa al corral de les gallines, sobretot quan se li han obsequiat les aigües, els hospitals, les residències (?) de vells, les llicències de TV i de ràdio, o el pagament de publicitat institucional pública o parapública, de tots, perquè tots puguen sucar.

Aplaudiments als qui ens continuen ajudant, clar que sí. Cada vespre. Cada any? Això, no. Quan privatitzaven, retallaven, malbarataven diners públics, és a dir de tots, només aplaudien en les festes obscenes en iots i avions, per cada peça robada a la ciutadania.

Fariseus, falsos, hipòcrites, ara també demanen més recursos públics per les pèrdues que els ocasionen les esquerres mansuetes i el maleït bitxo, que també els proporciona nous ingressos amb generositat. Només cal, per arredonir la festa, una onada de mecenatges, amb exempcions fiscals, és clar, faltaria més.

I si no, sempre queda Europa, La Unió Europea, que eixa és una altra. Col·locar la bandera de les estreles, el més reduïda possible, i disposar el destí dels diners, fins i tot per construir autovies de cap lloc a cap lloc, trens AVE sense viatgers o castells en l’aire ad majorem Ducem gloriam. Qui diu ducem pot dir baronessa o baró territorial o municipal, previ pas per la comissió corresponent, del 3 del 5 o el percentatge que dicte en cada moment el mercat.

De la sinistra relació sequera (poseu canvi climàtic), fam, guerra i pesta en tenim experiència a ca nostra. En faré una citació del quatre-cents valencià:

“Tot perdut e acabat, gran orgull i molta pobrea en la terra, poca caritat e menys amor entre les gents! E molts altres mals [...] que en l’any L la gran mortaldat; en l’any LI grans febres que en moriren més caps de casa que en l’any passat de la mortaldat” (Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim). Per allò de no oblidar les guerres les feien a ultramar, però els llenys tornaven amb els contagis... de tota mena.

I podem acabar evangèlics. El cardenal de València munta la paradeta amb la imatge icònica i respectada pels valencians i valencianes de tots els colors i en tota circumstància i sempre, en un acte insòlit davant la pandèmia. No deu recordar el seu col·lega, Federigo Borromeo, germà del sant, quan la pesta de Milà el 1630, resistint-se a obrir el Duomo, tot seguint els consells de la Junta de Sanitat i els metges de l’època. Quan els grups exaltats l’obligaren, per força, a fer la processó amb el cadàver mig momificat del germà, l’endemà la pesta assolà la població. Per fortuna, ens diu el Manzoni, també s’endugué don Rodrigo, de nom castellaníssim i il·lustre entre els ocupants del Milanesat, el més bèstia sense penediment, del relat del clàssic italià.

Per cert el cardenal nostrat acusa de Neró el regidor de la policia local en un esforç imaginatiu a l’abast de ments privilegiades, o potser, en un lapsus, per les aficions urbanicides i immobiliàries de l’emperador que eren parelles a les d’alguns clergues valentins. Crec que el regidor s’assemblaria més a Sèneca, la víctima de Neró per haver dengolir-se tan gran disbarat.

Postil·les

Les restriccions han reviscolat l’afició policial ciutadana heretada del franquisme, i sovint entropessem amb fiscals i policies voluntaris interpel·lant  vianants o compradors de supermercat, denunciant les proximitats, l’ús o no de mascaretes. Em recorden les confidents d’escala al Barri de la Llum, que controlaven el veïnat, les ràdios que escoltàvem, les converses. Això que ara els autors i descendents acusen Cuba o Veneçuela i que estàn disposats a restablir. Només els manca posar serenos. En nom de la llibertat, agafeu-vos que ve revolta!

Mentrestant, els oblits de la “recuperació”. Els municipis, els transports públics, innecessaris per a qui mai no els ha usat, imprescindibles per a famílies, activitats econòmiques i empresarials, ai!, que se’ns havia passat! Contribuirem a afavorir el canvi climàtic, amb gasos.

I la cirereta del pastís, una via exprés per a recuperar l’urbanisme a la carta, virtual si cal, per delegació de les CCAA, inclosa la nostrada. I l’“endossen” als municipis, clar, per tal de tornar com abans millor, enrere, per si no n’hi havia prou a l’inici del segle.

Mentrestant menjarem coquetes i rotllets mirant fotografies com les de la riuà.

I pot ser molt avinent en temps quarantenal que comencem a desenmascar els fariseus.

És clar que primer s'hauran de depurar les dades primàries, de base, entre els certificats mèdics de contagi i defunció, en aquest cas dels Registres Civils, els jutges, i la transmissió de les informacions, incloses les periodístiques, que no sembla que hagen funcionat a l’alçada del segle XXI: la confusió entre nombre de contagis, defuncions i taxes és espectacular. Temps tindrem per avaluar quin govern o institució, pública o privada, estava “preparat” per a fer front amb “experiència”. L’engany i la mentida, interessades no cal dir, formen part de l’era de la comunicació. I abans, com les “diarrees estivals” del franquisme el 1971 a les comarques de Saragossa i més tard a casa nostra, per allò de la imatge d’Espanya i el turisme.

Hi ha antecedents d’aquesta mena de geografIa. A més de la controvèrsia científica, entre els partidaris de la difusió a partir dels “miasmes” i els, més encertas, dels microbis, bacils o altres, en l‘epidèmia del còlera del 1885 es produí una extensa i precissa estadística i mapificació de la mortalitat, dia per dia, carrer per carrer, casa per casa, de les ciutats i pobles, i fins i tot un informe de l’alcaldia de València sobre els efectes a la ciutat.

L’epidèmia de còlera del 1885 era la tercera del segle XIX, no l’única: en el primer, i únic per ara, Congrés d’Història del País Valencià, i a partir d’una mostra d’arxius parroquials, vaig poder constatar la sobremortalitat i la recurrència dels contagis catastròfics durant el segle XIX. De la mateixa manera que, sota la direcció de Georges Duby, vaig poder estudiar les destrosses de la darrera pesta bubónica, el 1720, a la Baixa Provença, on a més coincidia amb la recurrència de les febres pal·lúdiques i tifoidees dels aiguamolls del riu Durance, en procés d'assecament, que no acabaria fins ben entrat el segle XIX. Treballs que en part m’han conduït a escriure aquestes ratlles.

L’Atlas epidemiográfico del cólera de 1885 en España, del doctor Philipp Hauser (1887), reeditat amb un aclaridor i excel·lent estudi introductori de l’enyorat José María López Piñero el 1987, n’és un exemple que amb els mitjans actuals hauria de donar peu a una publicació semblant.

La relació entre els subministrament d’aigua i l’evaquació donà pas a profundes transformacions a la ciutat de València i a tot arreu. Dels pous individuals i de veïnat i les fosses sèptiques, es passà a la xarxa d’aigua potable i l’abocament dels residus a la xarxa històrica de sèquies, i fins i tot a les clavegueres romanes que encara subsistien, tot i no usar-les durant segles. Un abocament a les sèquies que durà fins els anys huitanta del segle XX, per cert.

Això i la recerca i descoberta d’una vacuna, la del doctor Ferran, metge tortosí afincat a València, i que no meresqué l’atenció del mateix Ramon y Cajal, excepte per a aplicar-se-la ell mateix i alhora fer un informe demoledor en contra, cregut per les “autoritats” polítiques. I això que formava part de la Facultat de Medicina de la Universitat de València. O l’enorme tasca desenvolupada als hospitals de l’època i en la investigació de les malalties, en especial de les infeccioses en relació a la situació social, a càrrec de la saga dels metges Peset. I la defensa de la vacunació per obra del també catedràtic Amalio Gimeno, que exercí de polític liberal.

Ara caldrà posar sobre el mapa la incidència territorial de la pandèmia vírica per una part. Infectats i morts. I d’altra banda, la incidència als diferents barris urbans, als nuclis rurals abandonats a la seua sort, així com les consequències del confinament per barris i per tamany dels habitatges, amb l'edat dels mateixos.

Ni es contagia ni es mor de la mateixa manera segons l’entorn, ni les taxes respectives són iguals. La malaltia també s’afegeix a les desigualtats. Ni tampoc les consequències d’un aillament són les mateixes a cada barri, ni a cada tipus d'habitatge, tamany, edat de l’edifici o condicions d’habitabilitat. O amb el fenomen de l’economia submergida, ara amb elogis a les cosidores del calçat del Vinalopó, que treballen a casa, com sempre, però cosint mascaretes, tal com denuncià J. A. Ybarra en aquest mitjà.

La fugida al camp, remei ordinari en el passat i que ara podem comparar amb la fugida a la segona residència, no va assegurar en cap cas la inmunitat i, per contra, va contribuir a difondre el contagi.

De la mateixa manera, i amb els mitjans de control de la societat de la comunicació, caldrà fer esment de la incidència segons la professió d’afectats pel contagi i dels morts. No només segons l’edat, com s’està difonent, ni tampoc en raó de patologies prèvies que semblen justificar-ho tot. Els treballadors, i els exclosos invisibles, els temporers de les collites de l’horta, els de l’economia submergida, potser encara escapen, com en el passat, de les estadístiques mèdiques i no mèdiques.

L’interés per la recuperació (¿) econòmica només mostra el predomini del negoci, per damunt de qualsevol altra consideració. La condició de vida de la majoria de la societat urbana sembla resoldre’s en aplaudiments quotidians d’uns minuts, certament mostra col.lectiva de solidaritat envers els guaridors del sistema públic de salut.

Les donacions dels pròcers del sistema no deixen de constituir una mena d’hipocresia socialment admesa. Els rics fa temps que han fugit de la seua responsabilitat social, ens diuen Ariño i Romero. Més val que paguen els impostos abans que facen donacions, que a més constitueixen un frau flagrant: d’una banda, blanquegen l’obscena acumulació de beneficis fent-se publicitat i de l’altra obtenen compensacions fiscals per la seua generositat. El cas del govern de la Comunidad de Madrid resulta clamorós, ara mateix.

L’espai urbà és sense dubte un espai de progrés, de llibertat i de producció. De socialització i de difusió de les idees. Ara, a més, està interconnectat a escala planetària. I depén d’un altre factor, la sostenibilitat mediambiental, amenaçada pel canvi climàtic de manera accelerada, per un model de vida i de mobilitat que, com veiem, amenaça la salut. Si l’aire és hui més respirable és perque s’ha reduit de manera considerable la mobilitat privada, el consum de combustibles fòssils als cotxes, les indústries, els transports.

Que no vol dir paralitzar l’activitat productiva, sinó començar a reconvertir-la de manera eficient, és a dir, sense pagar el tribut de l’aniquilació a un termini que no és ni tans sols mitjà, sinó per demà mateix.

És clar que això significa una profunda revisió del model econòmic, de les bases de l’hipercapitalisme i el creixement de la desigualtat. I més a prop, el model consuntiu de territori que es revenja en forma de fenòmens extraordinaris, pluges torrencials, séquies inmisericordes, inundacions, regressions de platges que denuncien allò tan aplaudit de “tot espai buit pot ser objecte d’una urbanització”.

La mobilitat universal, la revolució dels transports, en el passat féu que a ritme de vaixells de vela la febre groga trigara només mesos en arribar de les colònies europees a les metròpolis; amb els vapors el còlera arribà a Marsella-Toulon en un mes. Poseu els temps de l’aviació i tindreu un vector de transmissió pràcticament diari, de poques hores.

De la mateixa manera, caldrà revisar la retòrica bèl·lica amb què s’ha enfrontat el flagel. No és cap guerra, ni els ciutadans són soldats.

A no ser que considerem que la guerra és contra un sistema que ens fa més fràgils, als humans i al territori. Caldrà retrobar el corrent higienista, i les vacunacions, quan hi haja vacuna, com hem vist més amunt. Pensem en l’exemple de l’expedició fillatròpica del metge alacantí Balmis, primer dins l’Imperi espanyol, després fins Xina a partir de la colònia portuguesa de Macao. Val a dir que també hi havia una preocupació estètica, sobretot de les dames aristocràtiques, pels efectes sobre el rostre que deixava la plaga si sobrevivia la persona infectada. Queda fins i tot un adjectiu en la nostra llengua per a descriure’n l’efecte: “ratat, ratada”.

El salvador de l’epidèmia de verola fou el metge anglès Jenner, descobridor de la vacuna a través de les infeccions de les mamelles de les vaques i la seua transmissió als munyidors que en quedaven estalvis. I aviat els higienistes com Monlau i els impulsors de la renovació urbana com Cerdà, amb l’exemplar Eixample barceloní, pendent de la ventilació, la insolació, i les conduccions d’aigua i evaquació dels residus, dels habitatges de les classes populars. Propostes i mesures no sempre ben acollides pels propietaris del sòl.

Els succesors a València s’ocuparen de reduir les ambicions en els límits de les parcel·les, amb un Eixample més reduït, menys ambiciós tot i els retalls que també tingué el de Cerdà, en benefici dels Campo i la resta. Si Ciril Amorós enderrocà les muralles i, més tard, desaparegué el Barri de Pescadors no fou tant per raons d’higienisme, com predicava la familia Peset, i bondat respecte dels treballadors, com per ampliar els beneficis de l’activitat inmobiliària.

En cas de contagi epidèmic, com hem vist també aquestes setmanes, els privilegiats han marxat cap a llocs on creuen estar estalvis del virus, amenaçant a més els pocs residents, envellits i depenents d’un sistema assistencial volgudament reduït i desatés durant anys. Amb un objectiu, “tornar a la normalitat”, és a dir, reprendre la destrucció de la ciutat, de la convivència, i consagrar la desigualtat d’acord amb les receptes neoliberals, o millor les dels que apliquen els retalls, una mena d’eugenèsia i darwinisme socials, sense cap escrúpol.

I de passada, mentre fugen i s’amaguen, fan sonar les cassoles que no usen contra el govern d’esquerres. Invocant, una vegada més, un colp d’estat, soft, al calor de la desmemòria. Govern fort, sense esquerres, “cirurgià de ferro” (¿) en el sentit de la invocació al regeneracionisme més temerari i malintencionat.

I no només desmemòria, sino també ignorància de la història. La farsa com a repetició dels qui no han acceptat la democràcia sinó com a mal menor, i de la que se’n poden desfer adduint la seguretat per sobre de la malaltia i de la llibertat, dels drets penosament adquirits i de les seguretats que paguem, uns més i altres defugint-ne la responsabilitat social.

De les consequències del capitalisme salvatge i les seues relacions amb els contagis i pestes en tenim abundant literatura. I ciència. De Dickens a Piketty. O Manzoni, en I promessi sposi, amb referència a la pesta milanesa del 1630 (recomanable la lectura dels capítols 31, 32 i no cal dir, de tota l’obra), amb la sequència sequera-carestia-guerra-pesta precedida de la negació de l’opinió política: il buon senso c’era; ma ce ne stava nascosto, per paura al senso comune. El temor a l’opinió pública, en diríem ara, com la supressió de les concentracions religioses aleshores, o festives i esportives ara. Manzoni era, m’apresse a aclarir-ho, un catòlic passat pel Paris il·lustrat i revolucionari. Sequència palmària, per desgràcia al nostre país primer el 1918, amb la “cucaratxa”, la grip mal anomenada espanyola com ara xinesa, i després de la Guerra Civil amb el tifus, la tuberculosi, i la fam i la persecució.

Per fortuna, i en gran part mercès als esforços de metges, higienistes i urbanistes, des de la Il·lustració, el desenvolupament de la ciència, fora de les supersticions, les gelosies i les desconfiances, i lluny de les baralles polítiques, hem avançat com mai en cap época de la història humana. Des de l’aspirina als antibiòtics, amb el paral·lel desenvolupament de la tecnologia, estem en millors condicions de fer front al permanent desafiament de la vida.

Amb noves, o no tant noves, amenaces, com la concentració de les investigacions farmacològiques, en mans de corporacions cada vegada més anònimes, capaces d’exercir poders extraordinaris a través de lobbies que no dubten en distraure l’atenció, pagada, dels podes públics. És el cas del VIH i els retrovirals genèrics, més barats, que es van posposar fins que un acord entre els medicaments patentats, és a dir, de propietat privada, se'ls va forçar a cedir per la pressió del contagi que afectava els seus interessos. De la pressió sobre parlamentaris al respecte en puc donar testimoniatge quan intentàvem que la cooperació espanyola s’ocupés de l’epidèmia als països i la gent més pobres.

En aquestes aparents confusions hi ha antics i respectables representants del que fou la socialdemocràcia, que entre els beneficis privats i la desgràcia col·lectiva no dubten a disparar els seus dards enverinats contra els esforços dels seus hereus, ara titllats d’inexperts. Qui ho diria a la vista dels experimentats governants de la bonança, dels reconversors industrials o dels amics de les multinacionals de llavors i pesticides del camp, dels partidaris de l’escarni que representa allò de “enriquiu-vos, que ara és l’hora”.

Caldrà, finalment, revisar i debatre qué vol dir “retorn a la normalitat”. Destrucció del sistema públic? Privatització total de les atencions als majors, les residències? Precarització de les relacions laborals? Creixement a qualsevol preu? O creixement de les desigualtats? Temps tindrem segons que sembla per a obrir una discusió social, àmplia, imprescindible tal com ha apuntat Sorribes a propòsit de l’anhelat retorn a la “normalitat”, també en aquestes pàgines.

Això sí, a cada crisi del que portem de segle XXI, terrorisme, finances, migracions, ara de salut, un retall de llibertats, individuals i col·lectives. Una consagració del darwinisme social: els perdedors són culpables de la seua exclusió, del seu destí. El retorn a la “normalitat”, tornar a mampendre el camí que ens ha conduït on estem, ja que ho tenim merescut per no ser bons i disciplinats combatents.

No, no es tracta de l’Apocalipsi, ni de la fi del món. Es tracta de la fi d’un món, com a mesura d’higiene col·lectiva. D’aplicar la ciència, els coneixements i la tecnologia per canviar el que alguns consideren inevitable; l’exclusió, les desigualtats, la “lògica” bèl·lica de vencedors i vençuts.

P.S. Una proposta com la que formule requeriria un equip pluridisciplinar de metges epidemiòlegs, estadístics, economistes, geògrafs, lletrats, urbanistes, sociòlegs, arquitectes, informàtics, periodistes, per tal de contemplar tots els aspectes i analitzar els efectes des de diferents punts de vista. Els meritíssims treballs de Hauser i els higienistes han de tindre la correspondència al segle XXI amb els coneixements i les eines científiques i tècniques que hem anat acumulant durant més d’un segle.

La emisión acústica dice ser ajustada a la normativa. No podría ser de otro modo en nuestro excelente Estado de derecho. Decibelios, los que fijan reglamentos y ordenanzas, por supuesto. Como los automóviles que cumplen las emisiones de gases de efecto invernadero. Nadie parece tener en cuenta la elemental emisión, en este caso de ruido, y los efectos de la inmisión. De los gases en el caso de los vehículos, y del ruido. En el primero sobre el aparato respiratorio, en el que nos ocupa sobre el oído ante todo, y en ambos casos sobre la salud de todos los seres vivos, incluidos los humanos. Efectos acumulativos, pues no es lo mismo aspirar una hora un gas expelido por la combustión de un motor o estremecerse en el impacto de una mascletà que soportar días y semanas, durante horas, la percusión de una cimentación como la que se refiere. La OMS tiene dictámenes al respecto que en su día habrá que aducir en sede diferente a la de este medio de comunicación. Una clara amenaza a la salud pública que tiene su tipificación jurídica.

La tecnología elegida por la empresa para la cimentación (hincar pilotes por percusión) es la más apropiada para una prospección petrolífera en alta mar, para la construcción de un depósito de gas como el Castor (con las consecuencias en este caso bien conocidas), o un almacén de residuos nucleares en una paramera. Nunca en un entorno urbano consolidado, edificado y habitado.

Aducir que la técnica adoptada esquiva el problema de la capa freática resulta risible si no fuera por las consecuencias además de constituir un insulto a la inteligencia y a la experiencia. Todos los edificios de altura análoga al que se construye debieron padecer idéntico inconveniente. Más aún, la L3 de Metrovalencia, tan cercano, no infligió tamaña agresión al vecindario, y eso que discurre a menos 20 o 30 metros sobre la rasante de la calle Emilio Baró, y fue construida construida a cielo abierto.

Hasta aquí, nada nuevo, que saber ya se sabía por parte de los científicos, médicos y demás, y las víctimas de la agresión medioambiental que somos los seres que ocupamos la capa de la biosfera poco considerada por los perpetradores de la agresión y sus cómplices necesarios.

La naturaleza humana es curiosa. La pregunta sobre el estruendo continuado no es otra que la más natural, inmediata, ¿porqué?, y ¿porqué aquí?.

El PGOU de 1988 previó un amplio espacio dotacional público, incluido un uso escolar, en el foco de los ruidos donde ahora se construye un edificio de viviendas. Los “resquicios” del planeamiento urbanístico y más transcurridos treinta y dos años, permiten siempre que se justifique mediante el oportuno documento, el cambio de una calificación tan importante como es la de prescindir de un equipamiento colectivo. Por supuesto que cabe pensar que la tramitación, con sus informes técnicos y jurídicos, es impecable.

“Resquicios” y tribunales con la iglesia católica por medio, las consiguientes sentencias que al parecer obligaron a la ciudad y sus ciudadanos y ciudadanas a “compensar” por supuesto que con edificabilidad a la santa y apostólica, que se apresuró a transferir, óbolo mediante, sus derechos edificatorios al correspondiente promotor y constructor privados.

No lo es la decisión, que compete a los munícipes. Por ley por supuesto como siempre, y por sentido común y de la oportunidad.

En un espacio que los “resquicios” han densificado la necesidad de un equipamiento público, incluido el escolar deviene ineludible. En primer lugar porque si con menos habitantes ya se previó, con muchos más no cabe duda que su eliminación tendrá consecuencias sobre los candidatos a su uso público, incluido el escolar.

Hay más, la densificación aludida ha ido creando espacios que algunos califican de gentrificación, esto es, elementos cerrados sobre sí mismos, ajenos al entorno. Puede que quienes idearon el cambio pensaran que el perfil de los nuevos vecinos les abocaba a la escuela privada, concertada, confesional o no. Y que además no requerían tampoco de elementos de convivencia accesibles como los comercios de proximidad al N del núcleo edificado histórico de Benimaclet. O que quienes llevamos más de treinta años integrados en el entorno éramos una especie que no merecía el respeto al planeamiento, con la previsión de un espacio dotacional público ahora eliminada, el derecho a su acceso y disfrute.

Nuestros hijos, ya crecidos, fueron a escuelas públicas en su mayoría. Alejadas de la vivienda familiar; prosiguieron su formación cuando han podido en instituciones académicas igualmente públicas. Nuestros nietos no han podido hacerlo, como tantos otros vecinos llegados más tarde, en un centro próximo.

Centro que podría no haber sido solamente de educación sino también y de modo relevante, un polo de convivencia, integración de la diferencia cuando esta existe, y un elemento de sociabilidad. Elemento además de alejamiento de la privatización del derecho a la educación, o incluso del transporte escolar que atesta las calles con destino a lo que se entiende como modernidad ejemplar.

Los silencios. Clamoroso el vecinal organizado en asociaciones o plataformas diversas. Alguno de sus componentes simple transeúnte que expresa legítimamente sus rechazos sin atenerse a veces a los más próximos. Silencio cómplice en la medida que a algunos se les ha requerido a manifestar su opinión en los complejos trámites burocráticos que acompañan la descalificación de un suelo destinado a dotación pública a otro de apropiación privada y uso asimismo privado. Silencio que parece que se extiende a otras reivindicaciones sin la consideración debida a los representantes públicos municipales, como es el caso de un célebre PAI, notorio por lo dilatada de su tramitación y las controversias que sigue generando.

La meticulosidad técnica y jurídica no exime de la responsabilidad política. La pulcritud del trámite no puede ocultar la decisión que lo origina, que por supuesto es política. Se añade otro silencio precedido del sigilo cauto de quien conoce el alcance de las consecuencias de sus decisiones, y que sin embargo no duda en aplicarlas aunque los efectos sean irreversibles. No creo que por ingenuidad o descuido un asunto así haya pasado desapercibido a nuestros representantes. Acaso un Chirbés podría aclararlo con mayor precisión que autores, herederos y beneficiarios de las “innovaciones” urbanísticas de los años ochenta y noventa del pasado siglo. Sería esclarecedor conocer qué técnicos y qué responsables políticos, ante el obligado Proyecto de Ejecución de la obra en cuestión , informaron y firmaron la correspondiente licencia municipal que avala el sistema de cimentación elegido, el ya citado hincado de pilotes por percusión o martillo. Tiempo habrá.

Las consecuencias. La ruptura de una integración del tejido urbano y sus habitantes, una más. La victoria pírrica del individualismo monetizado que se reduce a reclamar posibles desperfectos y afecciones a las edificaciones existentes. El valor de una pérdida irreparable, los efectos de la desmesura sobre la salud y las ocupaciones algo de lo que se puede prescindir o en todo caso ser objeto de salidas individuales.

No se trata de un caso aislado, lo que ensombrece más un pesimismo acrecentado. Las manos sobre la ciudad, más bien las zarpas, con una tenacidad que solo la avaricia y la inconsciencia, involuntaria o querida, justifican. Compartir, aceptar de algún modo, los ruidos y los silencios nos retrotraen a épocas grises de nuestro pasado. A la resignación que recomendaba con enfático cinismo un político delincuente castellonense: “ajoyagua”, que nos negamos a traducir por la descarada desvergüenza que contiene.

La “gentrificación” no es solo obra de la avaricia, sino también de quienes aceptan la segregación, la ausencia de responsabilidad colectiva, mientras miran hacia otro lado bajo el pretexto de denuncias genéricas sobre la especulación inmobiliaria.

Cabe todavía reprochar al último empresario y sus técnicos la arrogancia y el desprecio que llevan aparejados y exhiben sin atenerse a razones por más educadamente que se les han expuesto. Al cabo solo (¡) han sabido como en tantas ocasiones, aprovechar “resquicios”, complicidades y silencios.

Se trata de una conocida constructora. Conocida por sus desmanes tan elevados como su facilidad para acceder a los palcos futbolísticos o los despachos del poder y del dinero. La jactancia y el desprecio, supuestamente técnicos y empresariales andan emparejados en estos nuevos líderes autoproclamados de una sociedad que ellos mismos dicen “civil”. Los ciudadanos y ciudadanas meros comparsas, en este y tantos casos, víctimas.

El estruendo pasará, sus efectos no. Las repercusiones sobre las estructuras edificadas pueden manifestarse a lo largo de años; los efectos sobre la salud ya lo han hecho. El espacio de la integración y la convivencia sin embargo se habrán esfumado para siempre. En medio del silencio y la indiferencia.

El 4 de febrero se anuncia un acto vecinal al respecto. Aunque tardío, bienvenido. Por respeto a tan legítima expresión como a las decisiones que se acuerden, decidí no encomendar la edición de este texto, escrito con mucha anterioridad. Con un deseo, el de la recuperación de la combatividad por una ciudad, un barrio y un rincón, más habitable, a la escala de todos los seres vivos, humanos y entrañables convecinos.

Ejercer un mandato democrático también tiene un precio. El mío ha sido elevado: probablemente formaba parte del compromiso adquirido en una militancia leal para la transformación de una ciudad, la mía, que acaso en un exceso pasional confundí con una aspiración colectiva.

De lo que no estoy dispuesto es a pagar de más: ni más derechos, que nunca aduje y menos ejercí, ni por supuesto menos. Eso sí, me queda la palabra.

Si és novençà, pot llegir, consultar i esmenar l’afirmació. Si és hereu que carregue amb l’herència dels seus antecessors i confrares de partit, fins els governs autonòmics socialistes. No sembla que siga el primer dels supòsits, ja que també afirmà que el restabliment d’una línea d’autobús havia “recuperat la identitat de Mislata”, i altres “perles” semblants.

I bé, en la sentència que encapçala aquest text hi resulte al·ludit malgrat la ignorància que se’n desprén.

Com alcalde de València vaig negociar i signar l’acord amb FEVE, i l’Administració de l’Estat, amb la contribució del Sr. De Esteban, delegat de FEVE a l’aleshores País Valencià,  la connexió i soterrament dels trenets entre Llíria-Bètera i Torrent-Vilanova de Castelló. La línea 1 que inaugurà el conseller socialista Blasco un colp transferida FEVE –l’origen de FGV--, però amb les obres encetades amb gran controversia i afecció a la ciutat de València. Sense la Línia 1 no hauria estat possible la xarxa de Metro, de Rafelbunyol a l’aeroport-Riba-roja i la resta. Si ho ignora, que pense, consulte i demane opinió.

El Micalet no té estació de Metro. Mislata, sí i més d’una.

El 1988 i davant la finalització de la concessió municipal, de València, de l’aigua potable, vaig encetar les converses per constituir dues societats mixtes que renovaren  el subministrament d’aigua potable a l’escala de la ciutat real, és a dir la que el profesor Sorribes anomena l’“anomalia metropolitana”. En la producció el que se’n diu “alta”, el 51% seria de titularitat pública amb reserva expressa per la participació de tots els municipis de la nonata AMV. I en “baixa”, ésa dir la distribució a les llars i altres usuaris, la participació pública hauria d’haver estat del 49%. Entre altres documents hi havia l’avaluació de les inversions de l’Ajuntament de València, els avals atorgats i l’estat tècnic de la xarxa. La signatura de l’acord estaba prevista per al gener del 1989. Per raons que he explicat al meu Viaje de ida (2013) vaig dimitir el 30 de desembre del 1988. La documentació, considerable, i la proposta de conveni han desaparescut misteriosament, i molts dels intervinents han estat víctimes d’una epidèmia de desmemòria.

L’aigua no mirava l’ombra del Micalet. Potser fora interessant demanar als membres del Consell autonòmic d’aleshores o a qui em succeí, qui i per qué es deixà lliure un bé essencial i comú en les mans privades, i quines les compensacions que van rebre. Vaja, mirar a prop del Micalet, al carrer dels Cavallers.

Els qui hem viscut en els anys seixanta al Barri de la Llum preniem el tramvia 7 fins Mislata, i per sendes enfangades travessavem la frontera municipal enmig de la boira i olors que es desprenien de la paperera. L’alcalde Morales, antecessor de l’actual , amic i de bon humor, em digué que tancaria la frontera. La mobilitat de treball, oci –en l’època, poc— tràmits i altres ocupacions de la ciutadania feien imposible l’ocurrència. Com ara. L’estrambòtic fins el nom Consell Metropolità de l’Horta (quina?) oblidà dotar-se de recursos, competències i representació democràtica, per abordar els problemes de la ciutat real, és a dir l’AMV. Xarxa viària i de transport públic, cicle integtral de l’aigua –per cert, la concessió d’aigua del canal Xúquer-Túria, mentre mirava el Micalet, vàrem sobredimensionar-la per poder atendre la totalitat metropolitana a llarg termini-- , gestió i reclicatge dels residus. Ara sembla que amb accions sectorials, sense coordinació i participació efectiva de tots els municipis afectats es renova el vell comportament de voler assetjar la ciutat central.

Com que puc posar-me d’exemple només els recorde que el tir fratern a l’alcalde tingué efecte en el meu cas. No crec que ara siga possible, tot i els intents en una repetició en forma de farsa, com ocorre sempre.

 A més, el 1988, mentre m’aixoplugava a l’ombra del Micalet, vaig plantejar el finançament de l’Ajuntament de València, i de la nonata AMV, és a dir de tots els municipis. Amb el curiós argument, segons que semblà als Srs. Borrell, Almunia i inquilins de la Generalitat, que “a costos iguals, iguals subvencions” ordinàries, inversions equivalents a Expo 92, JJOO i capitalitat cultural, és a dir Sevilla, Barcelona, i Madrid. Més tard, l’any 2000 els Srs. Borrell i Almunia havien comprés l’errada i em presentaren unes excuses que he agrait com persona educada.

Conserve alguna anècdota fronterera. En plantejar el Passeig Marítim de València vaig proposar a Barres, alcalde d’Alboraia, de fer-lo junts. Preferí tancar la frontera i deixar que els “professionals” de la gestió del territori anaren ocupant passeig i horta, fins ara mateix pel que sembla. No fou el cas de Paterna i la Fira de Mostres. Bernardino Giménez, alcalde aleshores, entengué i enteníem que era una peça estratégica per a l’economia i l’ocupació en un període de crisi sense subsidis, i a més de ser el sòl de la ciutat de València, els accesos resultaven imprescindibles. Els férem. Sense elogis dels beneficiaris directes, ara tan obsequents i amb la vista posada en alguna operación inmobiliària de les de gran inversió, ocupació desmesurada de mà d’obra i greu afectació al territori metropolità: una vegada més..

A Mislata no li cal “recuperar la dignidad como pueblo” per tindre un servei d’autobús. La vila sempre ha estat digna, com els seus habitants, en el passat o el present. I encara menys si es tracta d’una reparació que, vist així, sembla una donació graciosa d’un govern que manté les taifes i reietons malgrat l’obstinada afició dels ciutadans a moure’s i no respectar les “fronteres” municipals.

Començar la història que ara en diuen “relat” és a dir cuento, fent cas omís dels fets té un qualificatiu, adanisme. Pensar que tot comença amb un mateix, una temptació més sovintejada del que aconsellen la veritat i la prudència.

Tampoc costa tant informar-se, llegint o consultant, que les publicacions són això, públiques. Els actors están ben vius amb els seus afers o col.locacions a partit i institucions.

A tot això em consten, per familiars i amics residents a Mislata, a més de la modesta comprovació personal amb desplaçament amb Metro,  moltes de les excel.lents iniciatives i proposicions del Fernández Bielsa, amb el suport dels seus conciutadans. Una pena que oblide els de l’altre costat de la “frontera”. Corregir a temps pot ser bona idea per a algú a qui auguren una brillant carrera política dins i fora de l’organització en què milita.

Hi ha més, és clar. Això que les baralles de campanar no interessa com no siga per un titular efímer. Arribat el cas se’n pot fer un cabàs de les propostes, els fracassos i les reexides. Per escrit i publicat i des d’abans del 1979 i més recentment en aquestes i altres pàgines. Com també té a l’abast estudis, recerques i publicacions d’experts del fet metropolità. Només cal seguir la curiositat i, com deia al començament, llegir.

 Sort  que només mirava el Micalet!!

Emociones reavivadas, sentimientos encontrados. La reconstrucción avanza no siempre al paso que sería deseable, las ruinas permanecen, señales indelebles casi veinticinco años después.

Visitas. Al estudio-taller de Alija Kucukalic, con su hija Esma y su nieto hispano-bosnio Ali. Un escultor de reconocido prestigio internacional, asesinado a los 52 años, cuando pese al asedio volvía de la Facultad de Bellas Artes a este mismo estudio. Autor de la conmovedora estatua del abandonado Memorial a las ejecuciones ahora en territorio de la Republika Srpska. Estatua mutilada, que sobrecoge además en su sobrio gesto: el brazo amputado añade mayor tragedia, agrega la saña de la especie por la destrucción. Puede que esté en manos de algún coleccionista. Murmuro que si un día se recupera el Memorial que no se reconstruya la estatua como homenaje a todas las víctimas.

El “paredón” de Sarajevo. Más de 11 000 nombres. Una familia con 22 ejecutados, de los 16 a los 70 años, 1942. Nombres. Montijo, Pérez, los antiespañoles según el deseo del Dictador y su cuñado. Simples Rot-spanier, apátridas, en la jerga del socio nazi. Verdugo, Toledano, Espinosa, los nombres de los sefarditas. La llama encendida por la celebración europea, cuatro coronas, una de la OSCE, pequeñas lámparas y ramilletes de flores silvestres al pie de las losas con el nombre de algún familiar. Y ahora otros 11 000 cuyos nombres no figuran.

En el corazón de Europa, a una hora de vuelo de Viena.

Mostar. Un millón de turistas deambulan anualmente por el puente reconstruido, el Stari Most, por las callejas de la Stari Grad, la ciudad antigua convertida en bazar, incluida la morbosa contemplación de los edificios con los impactos de obuses, granadas, balas de fusil, en ruinas, por nadie recuperados en la orilla Oeste, la frontera invisible con la comunidad croata cuyos ciudadanos tienen derecho a pasaporte de la República de Croacia, por tanto de la Unión Europea. Otros miles, creyentes católicos, se encaminan a Medjugorje, prosternados ante una aparición de la Virgen sobre la que tuvo dudas el obispo -- mariólogo además-- de Mostar en 1996 y sobre la que no se ha pronunciado de modo definitivo el Vaticano. Parece que una parte de esta multitud ha tenido sus efectos en los seguidores de la extrema derecha local, española y valenciana.

La suave brisa del Neretva no impide escuchar palabras estremecedoras. “Aires de guerra”, esta estrecha franja de tierra y gentes entre la OTAN de Croacia y Montenegro, y los ecos de la Rusia de Putin. En medio. Sin instituciones, que los Acuerdos de Dayton (1995!) y las gestiones del Alto Comisionado, de la UE, no han conseguido más que la permanencia de clanes rejuvenecidos que pertenecen a los mismos que se enfrentaron en la guerra. Eso sí, con provechosos resultados para sus economías sumergidas. A nadie parece interesar salvo al salafismo saudita que construye mezquitas, impone sus rigores y eleva centros comerciales para que algunos de sus hipócritas creyentes pasen el Ramadán lejos del desierto.

El Círculo ACM de Sarajevo se constituyó. Gente noble, culta, sin mácula de confrontación. Spahic, un referente de cultura europea, con relaciones entre nuestros intelectuales, los Goytisolo por ejemplo; el profesor Hadzimejlic, restaurador del patrimonio de Bosnia. Gente joven, una abogada políglota y de ocupaciones universales; la joven directora de un museo nacional y del asedio de cuatro años con amplias raíces ciudadanas, sin financiación porque el Estado BiH, las dos entidades de Dayton, no se ocupan de estas cosas. Contra la memoria, a favor del olvido. Imposible evitar el recuerdo de la vecindad española, de buenos y malos.

De vuelta escucho a un candidato a eurodiputado argumentar la imposibilidad de Escocia de permanecer en la UE si se independiza. “A la cola, como Serbia”, con el aire de quién además de reforzar su perfil derechista estigmatiza a todos con una Serbia apestada. Apestada y como los demás olvidada también.

Ya no hay portadas de periódico, pantallas de TV ensangrentadas. No son noticia. La semilla del odio no se ha erradicado, permanece como el bacilo de Camus a la espera, agazapada en el miedo de las gentes silenciosas. Las que esperan que la UE, que la mal llamada comunidad internacional, impulse una coalición por la paz, y no la sarta de coaliciones para la guerra que asoló esta hermosa tierra y ahora emprende aventuras, nuevamente, en el Mediterráneo oriental, en Siria, como ya hiciera en Irak, y con los “aliados” de regímenes transparentes en Yemen. Esta UE y comunidad internacional que cierra los ojos ante al autoritarismo egipcio y otros, o que impidió a Turquía incorporarse definitivamente al espacio que deseó su fundador, Atatürk.

El candidato de la euroderecha expresó su convicción profunda. El amo está al otro lado del Atlántico, lejos del Mediterráneo y de sus gentes, sus subordinados como él mismo en los bien retribuidos refugios de Bruselas o Estrasburgo.

El periodista polonés Witold Szablowski, col.laborador del diari de referència en aquell país Gazeta Wyborcza ha publicat un llibre recentment traduït a l’anglès amb el curiós títol de Dancing Bears. True stories of people nostalgic for life under tyranny (*). En recomanaria la traducció i, ara com ara, la lectura.

La primera part tracta meticulosament del rescat dels ossos dansaires, amb l’anella al musell que era costum de certs països i d’una part de l’ètnia gitana de l’est d’Europa, tot i que també n’hem vist més a prop. En entrar a la Unió Europea en l’onada dels 2000 la legislació hagué d’adaptar-se a les normes protectores occidentals. Una ONG animalista, alemanya, s’encarregà de bastir un parc a Belitsa, Bulgària, per anar recollint les bèsties, lliurant-les dels anells i preparant-les per recuperar la llibertat. Els ossos, acostumats a la gent i a viure amb els seus amos, a casa, no s’adapten a la natura, ni en saben, de viure lliures. Els detalls dels animals i les consequències amb el modus de vida dels seus captors constitueixen la gran metàfora.

Per a la segona part. Que tracta dels nostàlgics de la tirania a una part dels antics estats comunistes, amb una estranya, o no tant, inclusió de Cuba…i Grècia. La irrupció del capitalisme salvatge i empobridor fa que la majoria dels testimonis de Szablowski enyoren la seguretat, la previsibilitat, i les formes de comportament davant el poder –incloses les trampes i els suborns—de les antigues estructures dictatorials. En efecte, molts dels ciutadans i ciutadanes interrogats per l’autor, tampoc no s’adapten a viure en llibertat, i comencen un itinerari de marginalització en les pròpies societats o quan cauen les fronteres arreu de l’Europa que presumien feliç.

Mentrestant, veuen com els antics amos, reconvertits en democràtes, continúen saquejant amb més brutalitat encara els recursos públics, les terres, les fàbriques, els bancs, i tot allò que es puga comprar i vendre. A més, ho fan, ara, amb els rituals democràtics, amb urnes, parlaments i governs homologats pels socis europeus. Pàgina passada, fulla neta. És la segona, o potser la primera, raó de l’enyor de la tirania, on ja sabien com moure’s les víctimes del passat i d’ahir mateix.

La curiositat cubana encara podria tindre alguna explicació: dictadura comunista en exercici per a l’autor. El cas grec introdueix molt mala bava, primer per la referència a la guerra civil i la intervenció britànica d’acord amb Potsdam, i segona pel moment breu del govern progressista de Tsipras tan ben descrit per Varoufakis.

El que oblida l’autor són les dictadures feixistes, començant per la grega del 1967, i acabant amb les ibèriques. On certament hi ha els nostàlgics agressius i els nostàlgics passius, que de tot ha d’haver-hi. Els primers, com els seus col.legues de l’Est, canviaren de jaqueta i rentaren camisa tot continuant la marxa extractiva dels recursos públics sota diversos noms. Els passius, sobretot els alumnes de l’Escuela Nacional o els Colegios de postín, entre 1940 i 1975, amb el record de la Creu, i els dos retrats sèpia de Franco i el Fundador, encara enyoren sovint la ley y el orden, la previsibilitat en l’ocupació si éren afectos, i podrien formar part dels ossos dansaires que alimenten les urnes de la dreta més asilvestrada.

En el cas d’editar-se per ací, caldria dir-li a l’autor que fes un passeig per la península, que en trobaria, i molts, d'exemples anàlegs als d’Hongria, Bulgària, Polònia i altres.

(*) Szablowski, W. original en polonés, 2014. La traducció referenciada, Penguin, Nova York, 2018.

La algarabía mediática y política procura desviar la atención de los ciudadanos cuestionando el sistema universitario en su conjunto. De manera singular, aunque todavía sin decirlo a las claras, el sistema público universitario cuando la mayoría de los casos aventados corresponden a instituciones universitarias privadas algunas de ellas de carácter confesional.

Los oídos  hispánicos están acostumbrados, desgraciadamente, a estas y otras majaderías, a veces con caracteres crueles. “Intelectuales y otras cuadrillas”, según expresión del cuñadísimo Serrano Suñer. “¡Que se cierren las Universidades y se abran las tabernas!” proclamaba el general Queipo de Llano. Ecos cercanos del “!vivan las caenas¡” del Deseado Borbón Fernando VII.

Un hilo conductor que no ha cejado de cuestionar el sistema público de educación. Creación de Universidades paralelas, desprecio por la labor docente e investigadora, enfrentamiento constante con y contra el papel fundamental de la educación. Las Universidades de Alicante o Valencia, por citar dos ejemplos próximos, y los gobiernos autonómicos y locales del PP a lo largo de años, demasiados.

Se cuestiona un derecho constitucional, ahora que todos defienden un texto que para quienes no lo votaron se ha convertido en tabla mosaica. Un texto que proclama, de manera incompleta, el derecho a la educación pública, universal y gratuita,  que no incluyó laica, como se deriva de la Declaración Universal de los Derechos Humanos o del vigente Tratado de la Unión Europea.

Privilegios para creyentes de determinada religión en un Estado que dice aconfesional. Puede que ellos, los de creencia privilegiada, en este ámbito entiendan mejor lo de la simonía. Como pueden, son maestros consumados como demuestra la herejía simoníaca,  embarullar a la mayoría incauta y vulnerable.

Otra cuestión, diferente e inquietante, es el recurso por parte de representantes públicos por acumular títulos académicos que permitan ocultar carencias evidentes, completar exiguos curricula que ayuden a conservar el puesto en el escalafón partidario o les permita ascender un peldaño sin más mérito que la persistencia y la obsecuencia ante los jerifaltes.. Un abuso torticero e inútil de instituciones respetables.

El resultado, desacreditar el conocimiento, la investigación, la docencia, y al alumnado, cuya inmensa mayoría se acoge tan solo a la aplicación, el estudio, la difusión y aplicación de lo aprendido a la sociedad, como devolución al esfuerzo que ésta hace para mantenerlas, incluidas las familias. Las nuevas formas de desprecio a la inteligencia, base de la prosperidad de las sociedades democráticas modernas.

El desprecio por el conocimiento junto con la expansión del embuste como argumento, constituyen la base del descrédito de la política y como conclusión, el rechazo de la democracia  algo en que están muy interesados, como siempre, los reaccionarios, los populistas, esto es, la derecha de siempre.

El passat dia 9 de maig es presentà el llibre de Juan Carlos Colomer Gobernar la ciudad. Alcaldes y poder local en Valencia (1958-1979), resultat d'una tesi de doctorat i editat per Publicacions de la Universitat de València. El lloc, el més solemne de la nostra primera institució acadèmica, el Paraninf de la Nau, i els encarregats de fer-ne la presentació el vicerrector Ariño, l'alcalde de la Ciutat, Joan Ribó, i el mateix jove doctor, autor del llibre. Alcalde i vicerrector, la continuïtat de la relació íntima entre el Consell ciutadà i l'autoritat intel·lectual, orígen de l'Estudi General.

El text que segueix és un assaig sobre l'obra de J.C. Colomer en una primera part, la que més pot interessar el lector o lectora sobre un període poc historiat, com recorda encertadament el professor Sorribes al pròleg. La segona part, més personal pel que fa a l'autor d'aquestes ratlles, fa referència a l'últim capítol de l'obra que ressenyem, el trànsit a la democràcia local del 1979 i els avatars de la substitució de l'alcalde Fernando Martínez Castellano pel que aixó signa.

Primera part: el llibre de J.C. Colomer

L'autor, supose que amb l'autoritzada opinió del director de la tesi, Pedro Ruiz, i les indicacions de la professora Teresa Carnero, ha escollit les dates, i naturalment ha inclós els personatges que encarnaven la institució municipal entre la commoció de la riuada del 1957 i el final agònic del franquisme.

La primera reflexió. El llibre de Colomer trenca de dalt a baix el “relat”. Algun periodista i cronista àulic, embedded, encastrat a la institució municipal, encara a hores d'ara sosté la mítica expressió de la dimissió de l'alcalde Marqués del Túria, i les paraules del director de Las Provincias, Martí Domínguez, sobre els homes i les pedres (“quan els hòmens callen, les pedres parlen”), davant la ineficàcia de la dictadura per reparar els danys de la riuada de l'octubre del 1957 (F. Pérez Puche, 50 Alcaldes, Prometeo, València 1979, en gran mida basada en la seua propia experiència com a periodista municipal i la consulta de l'Almanaque de Las Provincias, el seu mitjà de treball). No n'és l'únic, el mantra es repeteix fins, com he dit, ara mateix.

L'alcalde marqués era una bona representació de l'èlit urbana, econòmica i social, de la València grisa de la dictadura. Un representant idoni de l'obsequència davant la superioritat dels vencedors dels qui en formava part, i de la ciutat coma objecte dels negocis urbanístics dels seus. El periodista, Martí Domínguez, que vaig poder conèixer i admirar com a escriptor (Martí Dominguez Barberà, Els Horts, l'Estel, València 1972, 2ª ed. Bromera, Alzira, 1994) i com a valencianista de dretes, era un franquista de pedra picada, partidari de l'ordre i la llei, no cal aclarir que franquista, i que per tant gaudia de les benediccions per a dirigir el diari conservador de València. Els seus interessos passaven per objectius compartits per molta gent dels seus orígens: els horts, que tan bé descriu, els negocis inmobiliaris, i la conservació dels assoliments de la victòria franquista: ordre, estabilitat, previsibilitat, religió i la resta. Tot allò que amb encert descriu Emili Rodríguez-Bernabeu quan parla de la València dels primers seixanta del segle passat (Alacant contra València , PUV, València, 2º ed., 2005).

La seua objecció, que li costà el lloc, no fou al règim, ho fou a l'exasperant desídia dels seus capitostos davant d'una desgràcia col.lectiva innegable, que feia crèixer la remor de les dissidències per sota de la implacable dictadura: el temor conservador a una protesta col.lectiva de la qual en guardava memòria. El president de l'Ateneu Mercantil, un poder que diríem fàctic, Joaquim Maldonado Almenar, un altre franquista intel·ligent que acabaria democràta, ho entengué com una oportunitat de refer la imatge dels col·laboradors de primera hora en la dictadura, i ho encertà més que no els dos pròcers anteriors.

I això, lector o lectora, si pareu esment és el que ens diu el jove autor, prescindint del “relat” canònic, i atenent-se, com a bon historiador als fets, sense prescindir de les oportunes citacions dels prohoms franquistes esmentats.

Al marqués del Túria el substituí Adolfo Rincón de Arellano. Les dimissions per raó de discrepància eren tan mal vistes en el franquisme com sembla que en alguns partits, com el PSOE quan vaig deixar la meua responsabilitat municipal el 30 de desembre del 1988. Les dirigències, dures o toves, no admeten amb facilitat les dissidències, ni tan sols les discrepàncies, les altres causes, ja se sap, se “reciclen” a casa.

Dels tres alcaldes, i corresponents consistoris, que estudia Colomer, són els d'Adolfo Rincón de Arellano i el de Miguel Ramón Izquierdo els que més m'han interessat arran de l'estudi que l'autor en fa, amb rigor i minuciositat, a diferència d'altres papers de cinrcumstància i oportunisme.

El primer (1958-1969) perque em sembla que fou l'únic alcalde franquista que tingué una idea global de la ciutat. Idea que no compartesc ni vaig compartir, però definitivament àcrata per a la grisor resignada de les élits locals, amorrades al que he dit de la propietat rural i urbana, pendents del Registre de la Propietat i la llei i l'ordre. El segon perque representà la revifada d'aquesta última perspectiva i hi afegí la llavor de la violència urbana a partir del seu anticatalanisme, que volgué fer dels valencians/valentins uns analfabets de la seua llengua i súbdits permanents de la sucursal centralista. Amb permís o sense de l'autor, López Rosat fou un parèntesi i, a més, breu (1971-1973), absolutament submís a les ordres del governador civil i no cal dir de les instruccions i ordres del Govern central.

La biografia política de Rincón de Arellano s'obre a noves perspectives de la mà de Colomer. A la coneguda adscripció falangista, primerenca i anterior al colp del 1936, s'hi afegeix un caràcter fort, capaç de la dissidència a l'interior de les famíllies del Règim, sempre obsequents amb la jerarquia; un caràcter que tant li feia exercir amb la dimissió de president de la Diputació quan entengué que no seguien, ni la Institució ni el mateix Règim, el que pensava que havia de ser la realització d'una revolució superadora de l'enfrontament dretes-esquerres, tan arrelada en els orígens del feixisme europeu com espanyol.

La formació científica, metge, el dugué a confiar en professionals i tècnics que posaren sobre els plànols i projectes la seua idea de ciutat, junt amb les realitzacions “socials” del seu pensament. El Pla Sud, per entendre'ns i el corresponent Pla General després, en serien el resultat. Claudio Gómez-Perretta, enginyer d'idees dretanes com no podia ser d'altra manera, o Manuel Calduch, melòman de Salzburg, i d'altres posaren en solfa els projectes, alguns dels quals hauriem de fer-los efectius, molts anys després, els representants democràtics, de l'accés sud al Port, els accesos a la Fira de Mostres, o el mateix sistema de conducció i depuració de les aigües residuals.

Cal dir, i ho recorda Colomer, que els projectes més ambiciosos formaven part de la ideologia dominant a l'època. El “desarrollismo” que projectà la conversió de la Devesa del Saler i l'Albufera en instruments de la política turística encapçalada per l'inefable ministre Fraga Iribarne. En aquest sentit la ruptura no podia ser més evident amb els predecessors que, com ja hem dit, s'ocupaven del Registre de la Propietat i la devastació de la ciutat en benefici propi o dels seus socis. També rupturistes, per dir-ho així, foren la mateixa idea i disseny d'una connexió port-aeroport pel llit del Túria, tan bàrbara era que frenar-la fou una de les primeres decissions del consistori democràtic, o la continuació del desmantellament de la xarxa de tramvies, tot dins el més estricte ajust a allò que, curiosament, preconitzaven els seus enemics polítics, els tecnòcrates de l'Opus, dins el Règim.

Com a residu ben viu de la ideologia de l'alcalde Rincón, l'“obra social”, en forma de grups d'habitatgess barats una mica per tot arreu de la ciutat, una manera de fer front a l'allau migratori del camp valencià i de les províncies limítrofes alhora que restituir un parc danyat pels efectes de la riudada del 1957. Com a exemple, la Fuensanta. I dins la mateixa línia ideològica, la creació singular de Saltuv, l'empresa falangista ideal, on tots els treballadors éren accionistes-propietaris. Dos elements, l'habitatge i el transport, que eren motiu de queixes i reclamacions certes dels ciutadans i havien tingut consequències en altres ciutats com Barcelona.

El contrast amb els anteriors, simples administradors que complien les directrius de la jerarquia, no pot ser més evident. Com ho és de la mateixa manera el contrast amb els succesors del primer com a notícia d'un problema ben conegut, la cobertura de les sèquies, on abocava el veïnat les aigües residuals, en lloc d'escometre la xarxa de clavegueres que resolguera el problema en termes d'eficàcia i modernitat: les farien els electes democràtics a partir del 1979.

Colomer titlla Ramón Izquierdo (1973-1979) de regionalista. Cert. I alguna cosa més, en la desesperació de la inminència democràtica, i el llarg impasse imposat per Martin Villa a la renovació democràtica de les corporacions locals --ho he dit sovint: el temor a un vot massiu a l'esquerra, que es produí, i la manca d'efectius democràtics en la dreta, en la UCD--, Ramón Izquierdo paralitzà encara més les necesitats urbanes, tot posposant decisions i, això sí, bastint un moviment social urbà de caràcter reacccionari, sense oblidar la punta de llança manipulada del món faller. L'objectiu, l'enemic, el catalanisme cultural, ja que no era convincent oposar-se a la democràcia. Alguns dels seus amics polítics, això sí, s'atreviren a pronosticar que la democràcia “estava de moda”, com una cosa passatgera (Pérez Casado, Viaje de ida, PUV, València, p 118 a propòsit de la inauguració de Nuevo Centro i l'expressió de Juan Lladró).

Més que regionalisme, Miguel Ramón representava l'anacrònica mentalitat de les elits urbanes dominants durant el franquisme. No entengué, i és un exemple, l'existència creixent de moviments socials urbans, des de les associacions de veïns a les plataformes professionals i intelectuals que a les acaballes dels seixanta i sobretot dels setanta, quan exercia d'alcalde, anaven ampliant les seues accions, les bases humanes, i les seues capacitats de presentar alternatives, ja fóra econòmiques (les taxes i preus municipals objecte de manifestacions i rebuig) o urbanístiques (els dèficits dels barris, i els macroprojectes igualment rebutjats com el Llit del Túria i el Saler). En el sentit més reaccionari, ho entengué com a maniobres del catalanisme i el comunisme, els dos fantasmes que més temien les dretes ultraconservadores de la ciutat.

Justament, en el llibre de Colomer hi manca, tot i no ser-ne l'objecte, és clar, la consideració del paper de l'oposició, clandestina, i sovint pròxima al Partit Comunista i les organitzacions de l'òrbita comunista, LCR, ORT, Ecologistes i pocs socialistes del PSOE, s'ha de dir. I això en un doble sentit, per explicar en part l'actitud de Ramón Izquierdo, i de l'altra per enllaçar amb la renovació d'esquerres que es produí en les eleccions del 1979: una part dels nous regidors venien, veníem, d'aquests moviments socials urbans, veïnals intel·lectuals i professionals, com s'ha apuntat.

Ramón Izquierdo i el seu soci president de la Diputació provincial, Ignacio Carrau, això sí, bastiren un moviment social especialment agressiu envers les noves institucions democràtiques, apel.lant a sentiments i atiant la confrontació amb la mateixa democràcia per més que ho revestiren de reclamacions identitàries. No els faltaren socis d'altres àmbits, inclosos alguns mitjans de comunicació i gent que saltava del valencianisme polític democràtic al conservadorisme més reaccionari.

Com subratlla Josep Sorribes en l'excelent pròleg, ja era hora d'anar abordant el període històric que explica en bona part la ruptura amb la dictadura i els fonaments de l'Ajuntament democràtic. Les mínimes objeccions que s'hi han esmunyit només confirmen el rigor i l'encert de Colomer, i haurien d'aprofitar, si ell o alguns altres investigadors volen, per arrodonir un període en que el Règim tractà de transformar-se d'alguna manera en el cas de Rincón de Arellano, i en els dels altres dos alcaldes tornar com més enrere millor, deixant la ciutat a mercé dels que li posaren les mans al damunt, reduint-la a una dependència subalterna del centralisme espanyol més arnat.

Doncs, a llegir sobre el govern de la ciutat sota la segona part de la dictadura franquista, la que coincideix amb la tragèdia de la riuada del 1957, i també amb el final de l'autarquia, el Pla d'Estabilització, els governs franquistes tecnocràtics i la família regnant de l'Opus, temes dels quals se'n parla poc o gens als “relats” establerts, com ja hem dit i que el llibre de Juan Carlos Colomer ajuda a dimensionar i situar en el temps. A llegir-lo, doncs, i si és possible a debatre'n els continguts i alguna cosa més perquè a les mans teniu un llibre d'Història amb majúscules. Amb una curiositat final: la portada té una de les poques fotografies del dictador riguent!

Segona part: reflexions sobre “Vivíamos tan deprisa que no veíamos el paisaje” (Cap 6 de 'Gobernar la ciudad')

Una circumstància insòlita, deguda a l'amabilitat de l'autor i la benevolència de l'autoritat acadèmica, convidà els dos primers alcaldes socialistes de la democràcia, Fernando Martínez Castellano i qui escriu. Malgrat l'absència per malatia de Martínez Castellano, vaig expressar algunes opinions a propòsit de l'última part del llibre, la més breu, que correspon al trànsit a l'Ajuntament democràtic després de les eleccions del 4 d'abril del 1979.

En faig un resum breu. En la llista del PSOE proposada per la dirigència local em correspongué el número 33 de la candidatura, l'últim. En l'aprovada per l'Executiva Federal, vaig passar al lloc 2 de la mà de Josep Ll. Albinyana, aleshores president del Consell Preatonòmic del País Valencià, i membre de la direcció del PSOE, i d'Alfonso Guerra, vicesecretari i secretari d'Organització del PSOE, a qui no coneixeria personalment fins a una trobada a Roma pel juny del 1979.

La inclusió del meu nom en la candidatura tingué aspectes còmics, com un examen de marxisme per part de gent que no n'havien llegit ni els manuals més elementals, i em valgué les “acusacions” de comunista i nacionalista, i alguna més relacionada amb la meua dedicació professional a l'assesorament d'empreses o direcció d'equips pluridisciplinars d'urbanisme. Tant pintoresc era l'afer que demanaren a Vicent Ventura, patró de Publipress i de Sigma, les societats per les quals havia treballat, que confirmara els pressumptes interessos meus en la urbanització d'El Saler. En fi, el PSOE que jo coneixia dels anys de la clandestinitat real eren el franc Manuel del Hierro, als sopars polítics de Studio patrocinats per J.A. Noguera Puchol, i el pare d'Enric Solà Palerm: els altres dormien la trista placidesa d'haver estat salvats de la ferotge repressió franquista.

Passat l'examen, i integrat en la candidatura, la meua feina consistí en contribuir a la formulació d'un programa electoral convincent per a l'electorat i, sobretot, realitzable. Això en els àmbits que ja coneixia de molt abans, el territori i l'urbanisme i les finances locals. L'escola pràctica i les contribucions, publicades, en el Centre d'Estudis Urbans i Territorial, CEUMT, i en altres varen ser rebudes pel candidat cap de llista i bona part dels companys i companyes de feliç manera. La meua participació als moviments socials urbans dels anys setanta, en l'àmbit d'influència del Partit Comunista, m'havien permés una ampliació de coneixements i un contrast amb els anhels de la població. Moviments socials urbans, associacions de veïns, i també plataformes intel·lectuals i professionals, que permetien tant una visió global de la ciutat com l'atenció als dèficits, i solucions, per als barris deixats caure de mala manera en el territori municipal.

El Saler per al Poble, algún document fonamental, elaborat al despatx professional de Joaquin Gregorio i Jaime Sinisterra, o el Llit del Túria és nostre i el volem verd, amb la presència fonamental de Just Ramírez, són només exemples dels quals alguns col·laboradors i col·laboradores n'han volgut fer propietat de la iniciativa, quan només, i és molt d'agrair i resultà fonamental per a esperonar l'opinió, l'acompanyaven com és el cas de Las Provincias i l'aleshores subdirectora, María Consuelo Reyna.

L'autor de llibre deixa caure en aquest apartat final que la substitució de Martínez Castellano per mi suposà un canvi d'alguns objectius i polítiques públiques municipals. No aclareix en quins aspectes, tot i que resulta inversemblant quan la redacció de bona part del programa socialista venia de la meua mà i la dels meus col·laboradors i col·laboradores anteriors. Com tampoc no resultà gens díficil establir les relacions amb els coligats del PCE, alguns dels quals havien estat companys meus al PSV, com Pedro Zamora, o molt estrets companys als moviments veïnals.

Per cert, en les eleccions locals del 1979 a València, la llista més votada fou la d'UCD encapçalada pel tolerant i amable magistrat Miguel Pastor. L'aritmètica de l'oblit, per exemple el 1991, passa per alt aquesta circumstància, plenament democràtica. Com al 2015. La cultura de la coalició, de l'esquerra plural llavors com ara, sembla no haver-se inscrit més que al si de cada formació, en una mena de coalició interna sovint molt mediatitzada per les dirigències i els seus interessos.

Interessos i decissions que desconeixia, i desconec a hores d'ara: els tripijocs partidaris em resulten indesxifrables malgrat les conseqüències que n'he patit. Quan el setembre del 1979 em convocaren Carmen García Bloise i José Federico de Carvajal, de la Comissió Gestora del PSOE, després de la dimissió de Felipe González arran del XXVIII Congrès del PSOE --el Bad Godesberg indígena d'abandonament del marxisme--, per a comunicar-me que havia de ser el substitut de Fernando Martínez Castellano, i acceptar de fer d'alcalde de València. Una vegada més he d'aclarir que no formava part de les meues aspiracions: l'urbanisme d'una ciutat exhausta, devastada, era engrescador per un professional jove que, a més, comptava amb col.laboradors provats. El pas pel PSV, realment clandestí i l'exemple de lleialtat de Fuster, Ventura i d'altres es complementava amb la disciplina comunista, encara que fos una experiència breu en temps gens fàcils com 1974-1975. Vaig dir que sí en prova d'una lleialtat que no vaig abandonar ni en dimitir ni en retornar a la vida professional, amb dificultats, fins ara.

Vaig rebre la vara de les mans de Pedro Zamora. La fotografia del moment recull ben bé les emocions de dos amics que venien de lluny. Quatre dies després la violència dels que només saben ser vencedors s'acarnissà en l'anomenada processó cívica del 9 d'octubre.

Alguns ja coneixíem el paisatge, i també al paisanatge. Com que ho he contat, en faig gràcia a qui haja seguit l'assaig fins ací.

O “contra” València, que totes dues circumstàncies poden coincidir, atesa la profunditat i l’amplitud temporal de la discussió, quan existeix, tot s’ha de dir. Es recupera una contraposició històrica entre la ciutat i el seu entorn conreada tant pels conservadors com pel blasquisme.

Contraposar un paisatge idíl·lic, poblat de gent laboriosa, als vicis i l’ociositat dels urbanites és entretingut. En uns casos amb fragments costumistes: de la cordà als bous de carrer, amb barraques com gavines de la mar blavosa, i la resta de les escenes costumistes. I algunes gotes de Blasco Ibáñez (la València laica, la nova Atenes “blindada” contra l’agre immediat rural, clerical) sense passar-se’n, és clar. I com a conclusió provisional els planys dels nous hortolans, trasplantats de l’asfalt urbà... a l’asfalt amb arbres a les voreres de les urbanitzacions perifèriques.

La contraposició admet superposicions. N’hi ha exemples que poden contribuir a il·luminar l’escenari. La ciutat central, València, com a devoradora del recurs escàs, l’horta i el seu paisatge físic i humà. Certament, un model d’èxit: tots els municipis, llevat d’excepcions estranyes, en alguns casos derivats de l’esgotament del sòl del terme municipal, s’han dotat de: a) urbanitzacions d’adossades i sense adossar, b) de polígon industrial, un o més, i c) han procurat PAI pertot arreu fins que s’han recuperat els esbarzers espontanis per deserció dels promotors arran de la crisi.

Segona superposició, la de les clienteles polítiques i els resultats electorals i el seu efecte sobre les oligarquies partidàries. Es compten els efectius militants de cada localitat, a més dels emigrants del centre a la perifèria que poden inclinar la balança del poder territorial.

La repetició d’una experiència, la del Consell Metropolità de l’Horta, podria ser, com totes les repeticions, una altra farsa. En aquell les competències van quedar a les mans de la Generalitat i els recursos, a les seues arques. Res de nou. Els governs de Pujol i Thatcher van fer el mateix amb Londres i Barcelona i les àrees metropolitanes respectives: suprimir-les, i en açò almenys van ser més transparents. Ací es van segregar segments: el transport d’una banda; els residus i el tractament de les aigües residuals i el subministrament d’aigua potable de l’altra. En aquests casos, sobretot, l’apropiació privada per desistiment de les institucions públiques en l’aigua i l’assalt al negoci en la resta ens ha portat al punt on estem: als procediments judicials per corrupció.

La pregunta pot ser: per a què volem un govern metropolità? De resposta n’hi ha, fins i tot, en els textos jurídics de què gaudim. Article 140.3 de la Constitució espanyola: “es podran crear agrupacions de municipis diferents de la província”, ai! O de la Llei reguladora de les bases del règim local del 1985, art. 3.2 c) [Són entitats locals territorials] “les àrees metropolitanes”, i precisa, art. 43.2 “Les àrees metropolitanes són entitats locals integrades pels municipis de grans aglomeracions urbanes entre els nuclis de població de les quals hi haja vinculacions econòmiques i socials que facen necessària la planificació conjunta i la coordinació de determinats serveis i obres”, i deriva a la comunitat autònoma la legislació sobre aquest punt.

L’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana del 1982 i la reforma del 2006, en l’art. 65.3 diu “Les àrees metropolitanes i les agrupacions de comarques (!) seran regulades per la Llei de les Corts aprovada també per majoria de dos terços, després de ser consultades les entitats locals afectades”. La mescla de comarques i àrees metropolitanes resulta, si més no, sorprenent: la singularitat valenciana arriba a textos jurídics fonamentals.

Entenem que la definició de la Llei estatal de bases del règim local, en concisió, respon a la pregunta que ens hem formulat i, per descomptat, s’ajusta a l’àrea metropolitana de València, i també a la d’Alacant-Elx.

L’ordenació i els usos del territori, i la conservació del paisatge i les activitats, el cicle integral de l’aigua des de la producció fins a la depuració i la reutilització, la gestió de les deixalles urbanes i industrials i el reciclatge corresponent, el transport públic, l’ordenació de la mobilitat i el disseny de xarxes de comunicació i la interconnexió i la intermodalitat d’aquestes, el medi ambient i la sostenibilitat, per esmentar-ne uns quants exemples, donen més que indicacions ben sobrades sobre la necessitat d’un govern metropolità, representatiu i transparent com a ens local, per descomptat, dels mateixos municipis sense ingerències d’altres administracions, com es dedueix expressament de les normes esmentades. Amb recursos econòmics i capacitat autònoma de gestió d’aquests recursos, per descomptat.

Correspon al Consell de la Generalitat promoure la institucionalització del que són necessitats manifestes dels municipis metropolitans i, sobretot, dels ciutadans. La segmentació ja ha estat experimentada: va acabar en fracàs i en conseqüències pitjors. Però promoure és una cosa molt diferent de l’omnipresència, amb caires de tutela. Els exemples recents del PAT de l’Horta, del Pla del litoral, del Pla de l’àrea metropolitana de València (amb importants encavalcaments entre els tres) i, fins i tot, de la non nata encara Agència Metropolitana de la Mobilitat no sols cauen en l’enfocament sectorial més pur i no territorial, sinó que, a més, menystenen gairebé sempre de manera una mica escandalosa la ciutat central. De nou, sembla que no interessa un alcalde que es puga erigir en líder –com li pertoca– de la realitat metropolitana. Als successius inquilins del Palau mai no els ha fet gràcia.

O “contra” València, que ambas circunstancias pueden coincidir, dada la profundidad y amplitud temporal de la discusión, cuando esta existe, todo hay que decirlo. Se recupera una histórica contraposición entre la ciudad y su entorno cultivada tanto por los conservadores como por el blasquismo. Contraponer un paisaje idílico, poblado de gentes laboriosas, a los vicios y ociosidad de los urbanitas resulta entretenido. En unos casos con retazos costumbristas : de la cordà a bous de carrer, con barracas com gavines de la mar blavosa, y demás escenas costumbristas. Y algunas gotas de Blasco Ibáñez, (la Valencia laica, la nueva Atenas “blindada ”frente al agro inmediato rural, clerical) sin pasarse, claro. Y como conclusión provisional los quejíos de los nuevos hortelanos, trasplantados del asfalto urbano...al asfalto con árboles en las aceras de las urbanizaciones periféricas.

La contraposición admite superposiciones. Algunos ejemplos pueden contribuir a iluminar el escenario. La ciudad central, València, como devoradora del recurso escaso, la huerta y su paisaje físico y humano. Ciertamente, un modelo de éxito: todos los municipios salvo raras excepciones, en algunos casos derivados del agotamiento del suelo del término municipal, se han dotado de: a) urbanizaciones de adosados y sin adosar, b) de polígono industrial, uno o más, y c) han procurado PAI por todas partes hasta que se han recuperado los abrojos espontáneos por deserción de los promotores a raíz de la crisis.

Segunda superposición, la de las clientelas políticas y los resultados electorales y su efecto sobre las oligarquías partidarias. Se cuentan los efectivos militantes de cada localidad además de los emigrantes del centro a la periferia que pueden inclinar la balanza del poder territorial.

La repetición de una experiencia, la del Consell Metropolità de l'Horta podría ser, como todas las repeticiones, una nueva farsa. En aquél las competencias quedaron en manos de la Generalitat y los recursos en sus arcas. Nada nuevo. Los gobiernos de Pujol y Thatcher hicieron lo propio con Londres y Barcelona y sus respectivas Áreas metropolitanas: suprimirlas, y en esto al menos fueron más transparentes. Aquí se segregaron segmentos: el transporte en una parte; los residuos y el tratamiento de las aguas residuales y el suministro de agua potable por otra. En estos casos, sobre todo, la apropiación privada por dejación de las instituciones públicas en el agua y el asalto al negocio en lo demás nos ha conducido donde estamos: a los procedimientos judiciales por corrupción.

La pregunta puede ser, ¿para qué queremos un gobierno metropolitano? La respuesta existe incluso en los textos jurídicos de que gozamos. Artículo 140.3 de la Constitución española: “se podrán crear agrupaciones de Municipios diferentes de la provincia”, ay!. O de la Ley Reguladora de las Bases del Régimen Local de 1985, art. 3.2 c) [Son entidades locales territoriales] “las Áreas metropolitanas”, y precisa, art. 43.2 “Las Áreas metropolitanas son Entidades locales integradas por los Municipios de grandes aglomeraciones urbanas entre cuyos núcleos de población existan vinculaciones económicas y sociales que hagan necesaria la planificación conjunta y la coordinación de determinados servicios y obras”, y deriva a la Comunidad Autónoma la legislación al respecto.

El Estatuto de Autonomía de la Comunitat Valenciana de 1982 y su Reforma de 2006, en su art. 65.3 reza “Las áreas metropolitanas y las agrupaciones de comarcas (!) serán reguladas por Ley de Les Corts aprobada también por mayoría de dos tercios, después de ser consultadas las entidades locales afectadas”. La mezcla de comarcas y áreas metropolitanas resulta cuando menos sorprendente: la singularidad valenciana alcanza a textos jurídicos fundamentales.

La definición de la Ley estatal de Bases del Régimen Local entendemos que en su concisión responde a la pregunta que nos hemos formulado, y desde luego se ajusta al Área Metropolitana de València, como por cierto a la de Alacant-Elx.

La ordenación del territorio, los usos del mismo y la conservación del paisaje y las actividades, el ciclo integral del agua desde su producción a la depuración y reutilización, la gestión de los residuos urbanos e industriales y su reciclaje, el transporte público, la ordenación de la movilidad y el diseño de redes de comunicación y su interconexión e intermodalidad, el medio ambiente y la sostenibilidad por citar unos pocos ejemplos, dan más que sobradas indicaciones sobre la necesidad de un gobierno metropolitano, representativo y transparente como ente local por supuesto, de los propios municipios sin injerencias de otras administraciones como se deduce expresamente de las normas citadas. Con recursos económicos y capacidad autónoma de gestión de los mismos, por supuesto.

Corresponde al Consell de la Generalitat promover la institucionalización de lo que son necesidades manifiestas de los Municipios metropolitanos y sobre todo de sus ciudadanos. La segmentación ya fue experimentada: concluyó en fracaso y en consecuencias peores. Pero promover es algo muy diferente a la omnipresencia, con tintes de tutela. Los ejemplos recientes del PAT de l’Horta, del Plan del Litoral, del Plan del Area Metropolitana de Valencia (con importantes solapamientos entre los tres ) e incluso de la non nata todavía Agencia Metropolitana de la Movilidad no sólo caen en el más puro enfoque sectorial y no territorial sino que, además, ningunean casi siempre de forma un tanto escandalosa a la ciudad central. De nuevo, parece que no interesa un Alcalde que se pueda erigir en líder- como le corresponde – de la realidad metropolitana. A los sucesivos inquilinos del Palau nunca les ha hecho gracia.