"Volem transport públic, aire net i que els lobbies agroalimentaris, energètics i turístics paguin el que els hi toca", asseguren els diputats de la CUP, Mireia Boya i Sergi Saladié

No donem cap exclusiva trencadora si afirmem que el medi ambient és el gran infrafinançat dels pressupostos de la Generalitat. El sector del medi natural ha patit una retallada del 66% en els darrers anys que en aquest pressupost no s’ha vist revertida. Un sector cabdal per la dinamització econòmica del medi rural, per la prevenció d’incendis o per la supervivència de la maltractada pagesia.

Per altra banda, hi ha el canvi climàtic, amb una Llei a punt de ser aprovada al Parlament, la primera “d’Estat” diuen des de Govern, i amb la que a banda de viatges a la COP-22 i fotos amb líders internacionals, poca cosa més pot fer la direcció general amb menys finançament de tot el departament –tot i la urgència del problema, tot i l’oportunitat de canvi de model, tot i les conseqüències per la salut i el trist llegat que deixarem per les generacions futures.

I què hem fet nosaltres? Crear dos fons –o comptes corrents– específics per aquests sectors. El primer, el fons de patrimoni natural, destinat a mesures de gestió i protecció del medi natural. És l’embrió de la futura Agència del Patrimoni Natural que s’ha de crear aquesta legislatura. Permetrà polítiques pròpies i directes i acabar amb la dispersió de finançament i retallades. És una demanda central i històrica dels moviments ecologistes i dels professionals del sector.

El segon, el fons climàtic, previst a la futura llei de canvi climàtic, i destinat a la implementació de polítiques públiques d’adaptació i mitigació del canvi climàtic, incloent la reducció d’emissions, el foment del transport públic, de les energies renovables, la descentralització de xarxes i l’autoconsum energètic, la reducció d’impactes sobre la salut, la implantació de mesures d’eficiència energètica en edificis o la recerca i innovació en matèria ambiental.

I d’on surten els diners pels fons? Fent un treball de formiguetes hem estudiat la despesa del Departament i hem fet neteja (de les partides de protocol, els estudis externalitzats i el fosc calaix de sastre de “les altres despeses”). Però també demanem la congelació de compra-vendes de nou sòl per part de l’INCASOL –i evitar seguir amb un model depredador del territori– i fem vuit propostes de fiscalitat ambiental. Si, vuit, perquè parlar de fiscalitat també s’hauria de fer en termes ambientals. Perquè allò de “que els que tenen més, paguin més” també es tradueixin en un “que els que contaminen més, paguin més”. I sovint parlem dels mateixos oligopolis –sí, dels mateixos– dels de sempre.

Què és la fiscalitat ambiental? Són taxes i impostos finalistes (nosaltres les fem, nosaltres les cobrem, nosaltres les invertim. I no l’Estat espanyol). De les nostres propostes, quatre d’elles graven els sectors amb majors emissions de gasos d’efecte hivernacle: els vehicles privats, les grans explotacions agro-ramaderes intensives, els embassaments artificials per aprofitament hidroelèctric i els grans vaixells a port.

Volem transport públic, aire net i que els lobbies agroalimentaris, energètics i turístics paguin el que els hi toca. Proposem també un peatge per congestió en els municipis de més de 100.000 habitants durant els episodis crítics de contaminació atmosfèrica i només per vehicles amb combustibles fòssils i un ocupant. Aprenem de les grans ciutats europees. I proposem un cànon eòlic per tal de compensar els municipis per les afectacions al medi rural causat pels molins de vent. Una reivindicació històrica dels municipis afectats que ja es fa en altres comunitats autònomes. De fet, no ens inventem res.

I la mesura estrella si de veritat ens creiem allò de la lluita contra el canvi climàtic i volem estar a l’alçada dels països capdavanters: la taxa al carboni. O dit altrament, gravar l’ús de tots els combustibles fòssils amb l’objectiu d’aconseguir una societat nul·la en emissions de carboni, la transició energètica cap a un model 100% renovable i l’adopció de mesures d’estalvi energètic. No ens hem tornat bojos, Dinamarca, Regne Unit o el Japó ja la tenen. I nosaltres proposem una execució gradual a partir 2018, acompanyada de l’eliminació de subsidis a empreses contaminants.

I allò que ja hem acordat, una versió remasteritzada no impugnable pel Tribunal Constitucional de l’impost a les nuclears, que acceptarem si tenim el compromís de no prorrogar les centrals ja imposades a Catalunya més enllà del 2020, quan acaba l’actual llicència d’explotació.

Per acabar, la llei d’acompanyament dels pressupostos també conté moltes esmenes importants. I us en citem només dues: l’acord per recuperar la gestió pública i directa d’Aigües Ter-Llobregat, un cop tinguem la sentència del Tribunal Suprem; i la petició de modificació d’un sol article de la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que facilitaria les remunicipalitzacions de l’aigua que demanen molts municipis. Tenim una oportunitat per donar color a aquest pressupostos, dels grisos als verds.

"Queremos transporte público, aire limpio y que los

lobbies

agroalimentarios, energéticos y turísticos paguen lo que les toca", aseguran los diputados de la CUP–Crida Constituent, Mireia Boya y Sergi Saladié

No damos ninguna exclusiva rompedora si afirmamos que el medio ambiente es el gran infrafinanciado los presupuestos de la Generalitat El sector del medio natural ha sufrido un recorte del 66% en los últimos años que en este presupuesto no se ha visto revertido. Un sector fundamental para la dinamización económica del medio rural, para la prevención de incendios o para la supervivencia de la maltratada agricultura.

Por otra parte, está el cambio climático, con una Ley a punto de ser aprobada en el Parlament, la primera “de Estado” dicen desde el Govern, y con la que además de viajes a la COP-22 y fotos con líderes internacionales, poco más puede hacer la dirección general con menos financiación de todo el departamento –a pesar de la urgencia del problema, a pesar de la oportunidad de cambio de modelo, a pesar de las consecuencias para la salud y el triste legado que dejaremos para las generaciones futuras.

¿Y qué hemos hecho nosotros? Crear dos fondos –o cuentas corrientes– específicos para estos sectores. El primero, el fondo de patrimonio natural, destinado a medidas de gestión y protección del medio natural. Es el embrión de la futura Agencia del Patrimonio Natural que se creará esta legislatura. Permitirá políticas propias y directas y acabar con la dispersión de financiación y recortes. Es una demanda central e histórica de los movimientos ecologistas y de los profesionales del sector.

El segundo, el fondo climático, previsto en la futura ley de cambio climático, y destinado a la implementación de políticas públicas de adaptación y mitigación del cambio climático, incluyendo la reducción de emisiones, el fomento del transporte público, de las energías renovables, la descentralización de redes y el autoconsumo energético, la reducción de impactos sobre la salud, la implantación de medidas de eficiencia energética en edificios o la investigación e innovación en materia ambiental.

¿Y de dónde sale el dinero por los fondos? Haciendo un trabajo de hormiguitas hemos estudiado el gasto del departamento y hemos hecho limpieza (de las partidas de protocolo, los estudios externalizados y el oscuro cajón de sastre de “otros gastos”). Pero también pedimos la congelación de compra-ventas de nuevo suelo por parte del INCASOL –y evitar seguir con un modelo depredador del territorio– y hacemos ocho propuestas de fiscalidad ambiental. Si, ocho, porque hablar de fiscalidad también debería hacerse en términos ambientales. Porque aquello de “que los que más tengan, paguen más” también se traduzca en un “que los que más contaminen, paguen más”. Y a menudo hablamos de los mismos oligopolios –sí, los mismos– los de siempre.

¿Qué es la fiscalidad ambiental? Son tasas e impuestos finalistas (nosotros las hacemos, nosotros las cobramos, nosotros las invertimos. Y no el Estado español). De nuestras propuestas, cuatro graban los sectores con mayores emisiones de gases de efecto invernadero: los vehículos privados, las grandes explotaciones agro-ganaderas intensivas, los embalses artificiales para aprovechamiento hidroeléctrico y los grandes barcos en puerto.

Queremos transporte público, aire limpio y que los lobbies agroalimentarios, energéticos y turísticos paguen lo que les toca. Proponemos también un peaje por congestión en los municipios de más de 100.000 habitantes durante los episodios críticos de contaminación atmosférica y sólo para vehículos con combustibles fósiles y un ocupante. Aprendemos de las grandes ciudades europeas. Y proponemos un canon eólico para compensar a los municipios por las afectaciones en el medio rural causado por los molinos de viento. Una reivindicación histórica de los municipios afectados que ya se hace en otras comunidades autónomas. De hecho, no nos inventamos nada.

Y la medida estrella si de verdad nos creemos lo de la lucha contra el cambio climático y queremos estar a la altura de los países líderes: la tasa al carbono. O dicho de otro modo, grabar el uso de todos los combustibles fósiles con el objetivo de conseguir una sociedad nula en emisiones de carbono, la transición energética hacia un modelo 100% renovable y la adopción de medidas de ahorro energético . No nos hemos vuelto locos, Dinamarca, Reino Unido o Japón ya la tienen. Y nosotros proponemos una ejecución gradual a partir 2018, acompañada de la eliminación de subsidios a empresas contaminantes.

Y lo que ya hemos acordado, una versión remasterizada no impugnable por el Tribunal Constitucional del impuesto a las nucleares, que aceptaremos si tenemos el compromiso de no prorrogar las centrales ya impuestas en Catalunya más allá del 2020, cuando termina el actual licencia de explotación.

Por último, la ley de acompañamiento de los presupuestos también contiene muchas enmiendas importantes. Y os citamos sólo dos: el acuerdo para recuperar la gestión pública y directa de Aguas Ter-Llobregat, una vez tengamos la sentencia del Tribunal Supremo; y la petición de modificación de un solo artículo de la ley del Área Metropolitana de Barcelona que facilitaría las remunicipalizaciones del agua que piden muchos municipios. Tenemos una oportunidad para dar color a este presupuestos, de los grises a los verdes.