I amb la finalitat de vetllar pel valencià es va constituir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, reconeguda a l'article 6.8 de l’Estatut d’Autonomia. Això vol dir que l’Acadèmia, que la nostra Acadèmia, té caràcter oficial i estatutari, amb autoritat en matèria lingüística dins de l’àmbit del País Valencià; és, per tant, l’òrgan encarregat de fixar la normativa del valencià de manera legal i vinculant.

L’extrema dreta de Vox mai ha amagat el seu qüestionament respecte a l’AVL, sempre ha mantingut que la gramàtica «vàlida» és la de RACV (encara que clar, de fer servir el valencià res de res), i fins i tot han amenaçat en exigir-ne el seu tancament.

Ara, aprofitant la debilitat de Mazón després de la seua nefasta gestió el dia de la DANA i els mesos posteriors, Vox ha introduït en els pressupostos de la Generalitat tots els seus postulats a canvi de salvar al molt negligent president de la Generalitat. Uns pressupostos, els del Ventorro, que representen un retrocés en serveis socials, sanitat, ensenyament públic, infraestructures, a més de ser negacionistes del canvi climàtic i de retallar en drets de les persones migrants, de les dones, de les persones LGTBI. I, com no podia ser d’una altra manera sabent qui els han pactat, uns pressupostos que ataquen frontalment la nostra llengua.

Perquè Vox ha presentat i pactat amb el PP esmenes als pressupostos de la Generalitat del 2025 que suposen una retallada de fins al 50% del pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; uns diners que, a més a més, proposen destinar a associacions secessionistes com ara Lo Rat Penat i la RACV i a ajuntaments on governa, sorpresa, PP i Vox. Unes esmenes que no tenen altre objectiu que ofegar econòmicament l’AVL, i així impedir que puga dur endavant la seua tasca de difusió i promoció del valencià.

Compromís no hem callat ni callarem, davant este atac a la nostra llengua. Aquestes esmenes són indecents, sí, però a més a més són il·legals, perquè van en contra de la llei de creació de la mateixa Acadèmia, i ho denunciarem i defensarem on calga, fins el final. I és que el pacte dels pressupostos del Ventorro posa de nou de manifest que l’odi de Vox cap al valencià és també compartit pel PP i que Mazón calla i pega cabotada per tal d’aferrar-se al seu càrrec, malgrat que la ciutadania porta prop de set mesos exigint la seua dimissió. Mazón i tot el PP fan seues les postures més antivalencianes, més ultres i contràries a la nostra llengua, sense cap remordiment, segurament perquè ja els va bé que altres els facen la faena bruta, segurament perquè el PP d’això del valencià només se’n recorda quan li interessa, i li interessa ben poc.

Ens tindran sempre enfront. Davant aquests atacs a un òrgan estatutari com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, davant els atacs al valencià i a la nostra cultura, aquest govern negligent ens tindrà enfront. Ens estimem el valencià, no baixarem els braços. 

Volia pensar que totes les persones que dediquen part de la seua vida a la política tenen eixa manera de pensar, però els anys m’han ensenyat que no és així, que hi ha massa polítics que no estan al servei de la ciutadania, que no posen per davant els interessos generals als interessos particulars, i que sols governen per als seus “amiguitos del alma”.

La catàstrofe de la Dana ha tret el millor i el pitjor de les persones que ens dediquem a la política. Així com hem vist regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses dels pobles afectats i de la resta del País Valencià arromangar-se i posar-se al costat de les persones afectades, treballant a peu de carrer des del fang, també hem assistit a l’espectable més lamentable per part del Partit Popular.

Des del minut zero van estudiar la manera d’eludir les seues responsabilitats, intentant escampar les culpes als altres, al Govern d’Espanya i als organismes que depenen de l’Estat, AEMET i Confederació Hidrogràfica del Xúquer, però les seues formes han estat tan pocatraces que ara, quatre mesos més tard, ja no saben on amagar-se. Hem repetit i repetit, i tot el món ho sap, que per més voltes que ho intenten amagar la responsabilitat de les emergències és de la Generalitat Valenciana. La responsabilitat és del Consell, del PP, de Mazón.

El president Mazón ha canviat tantes vegades de versió que ja ningú se’l creu: que si un dinar de treball, que si un dinar com a president del PP amb una periodista per oferir-li la presidència de la RTVV (prevaricant?), que si va eixir a les 19 hores, que si va agafar molt de trànsit, que si va arribar a les 20.28 hores… Tot embolics i mentides. Volen fer-nos creure a la ciutadania el que ja és insostenible, el President no pot aguantar esta situació sine die.

La jutge de Catarroja ho té clar, les morts eren evitables, i tots els valencians i valencianes també ho tenim clar, els fets tenen uns responsables amb noms i cognoms i ja no es poden amagar. Allà on va, des de Vinaròs fins a Oriola, el president és rebut amb crits de “Mazón dimissió” i la gent demana que no s’aferre més al càrrec.

Un president que no pot eixir al carrer i que la ciutadania ja no el reconeix com el seu representant ha de fer un pas al costat i dimitir; dimitir per dignitat, per responsabilitat, per decència. Perquè vull pensar que, com jo, quan les persones entren en política ho fan per vocació de servei, per treballar per millorar la vida de totes les persones, i quan deixes de ser útil per a la societat que t'ha escollit i t'ha votat has d’estar a l’altura i anar-te'n a ta casa, perquè ja no representes ningú.

Continuarem cridant ben alt i ben fort Mazón dimissió, perquè el poble valencià no mereix passar vergonya per culpa d’un President que no està en política per servir, si no per a servir-se, ell i els seus. Ja n'hi ha prou.

Quan era molt jove vaig lluitar activament per preservar l’horta i parar l’urbanisme depredador del PP i la proliferació d’infraestructures que desfeien el nostre territori. En aquell moment, vam posar en marxa la primera Iniciativa Legislativa Popular per la protecció de l’Horta de València; esta ILP va donar peu al naixement del moviment social Per l’Horta, del qual soc sòcia fundadora. Tota una vida lluitant per frenar els PAI que arrasaven l’horta del meu poble, per frenar els projectes d’infraestructures que arrasaven la comarca, com el tercer cinturó de ronda o el trajecte de l’AVE.

Va haver d'arribar el primer govern del Botànic per veure com es feia realitat un somni que teníem feia molts anys, i un 22 de febrer de 2018 es va aprovar la Llei de l’Horta de València. Aquell dia vaig plorar, vaig plorar d’alegria, vaig plorar pensant en el meu pare, que ja no ho va poder veure i que tant havia lluitat per poder viure de la terra. Cert que teníem un gran repte al davant, i que no és prou en protegir la terra, cal treballar per dur endavant polítiques que facen possible que els llauradors i llauradores puguen viure dignament del treball del camp.

Malauradament, el PP ha tornat al govern i una de les lleis que ja els destorba és la Llei de l’Horta, i ja han posat els seus ulls depredadors damunt d’ella. I ara amb la catàstrofe de la DANA no han dubtat ni un moment en culpabilitzar a esta llei d’haver frenat les obres dels barrancs del Poio o de la Saleta, i no, això no és cert; perquè la Llei de l’Horta no va bloquejar cap obra als barrancs, però el PP i les seues mentides han trobat un motiu més per a carregar-se l’horta i donar llum verda, de nou, a l’urbanisme depredador. Mentides, tot mentides. Ni això és cert ni és cert que la Llei de l’Horta no deixe tallar les canyes dels barrancs, com hem escoltat tantes vegades.

El que no vol el PP és reconéixer que ha governat amb negacionistes del canvi climàtic i que encara els necessita per aprovar totes les seues malifetes i que VOX ho fan encantats. El que no vol reconéixer el PP és que al llarg de tots els anys que han governat han permés construir en zones inundables. El que no vol reconéixer el PP és que el canvi climàtic, les construccions d'habitatges i infraestructures en zones inundables i la seua negligència del dia 29 d’octubre són culpables de les 227 víctimes i que sempre pesarà en les seues consciències.

No, la Llei de l’Horta no té la culpa. No intenteu continuar enganyant al poble valencià, perquè cada dia vos creu menys.

Carlos Mazón i el PP en el seu conjunt representen una manera de ser i de governar que ens ha conduït a este desastre humanitari, social i econòmic; una mescla letal d’indecència, incompetència i corrupció, amb un element que mai no falta: la voluntat continuada i sistemàtica d'enganyar, mentir, negar l’evidència, manipular els fets a la seua conveniència i, si escau, matar el missatger.

 Perquè allò cert és que ara, vora tres mesos després, Mazón i el PP, el PP i Mazón, continuen entestats a «passar pàgina», manera cínica i eufemística de dir que el que volen és oblidar les víctimes, com també volen que oblidem tot el que no van fer el 29 d’octubre i que podia haver salvat centenars de vides, com també tot el que fan i no fan des del dia després: el despropòsit continu i la falsedat sistemàtica amb què ens bombardegen dia a dia. I és que quan la realitat és impossible de negar, el PP fa el que millor sap fer: mentir. I en la mentida com a manera de fer política és on s’emmarca el nou model de direcció d’À Punt, el recentment nomenat nou Consell d’Administració de la radiotelevisió pública valenciana.

 Clar i ras: on abans hi havia un Consell Rector triat per majories qualificades, és a dir, un conjunt de persones que havien de rebre aprovació de grans majories de Les Corts i on l’oposició sempre estava representada, la llei de la vergonya aprovada per PP i VOX fa uns mesos estableix que amb els vots del govern és suficient per a nomenar els consellers. Per tant, independentment que l’oposició presentara o no candidats, el resultat de la votació estava clar: la totalitat dels representants han sigut triats per PP i VOX, de manera que l’òrgan de gestió i de control de la radiotelevisió pública esdevé una pantomima, una mera corretja de transmissió de les decisions del govern. No els agrada que À Punt informe, no els va bé que es conte la veritat ni s’expose la realitat en la ràdio i la televisió pública dels valencians i les valencianes, així que es carreguen qualsevol independència de l’ens públic, maten eixe missatger que els destorbava.

 Perquè la cobertura de la DANA i els seus efectes, així com de la nefasta gestió del govern del PP, ha fet que À Punt superara tots els rècords d’audiència i de quota de pantalla. Centenars i centenars d’hores d’emissió en directe durant les quals hem sentit i vist crítiques al govern i on els professionals de la casa ens han proporcionat informació veraç, rigorosa, actualitzada i necessària per mantindre a la població al corrent del que passava. I també, en els pitjors moments, per ajudar en la catàstrofe.

Esta vocació de servei públic, esta tasca essencial en una societat democràtica que ha dut a terme À Punt en una situació complicadíssima, no ha agradat al PP. No ens ve de nou, no ens sorprén: per desgràcia, tot el que ha passat arran de la DANA no fa si no exemplificar la seua manera de governar. Amb un Consell d’Administració monocolor del PP (i amb el suport de l’extrema dreta, que només serveix per a votar-ho tot a favor una vegada i una altra) està clar que la intenció és censurar i amagar la veritat, perquè ells ja no saben on amagar-se.

 A Compromís, ens tindran enfront, sempre. Continuarem fent oposició com la fem nosaltres: amb contundència, exigint independència per a la nostra radiotelevisió pública, denunciant les manipulacions i sent l’altaveu de les persones i entitats afectades a qui este govern no vol que escoltem. No ens faran callar, com no podran callar el poble valencià. Poden matar el missatger, però no aconseguiran que oblidem.

Perquè això, la pitjor Canal 9, és al que ens fa retornar la proposició de llei de PP i VOX que reformula per complet el model de televisió pública, una autèntica llei del NO-DO que per desgràcia no acaba de sorprendre atenent a qui la impulsa. El resum d’esta llei -curta, ben curta, perquè destruir sempre requereix menys treball que construir- es pot fer en pocs titulars: control polític total de l’òrgan de govern de la televisió per part del Consell, és a dir, per part de PP i VOX i de les persones que nomenen directament, d’on desapareix l’oposició però també els col·lectius socials a través de l’eliminat Consell de la Ciutadania, i d’on també desapareixen el Consell de l’Audiovisual i els representants del comité d’empresa; supressió del Consell d’informatius i de la seua funció de garant de la independència periodística, per a deixar-ho tot en mans, oh sorpresa, d’una direcció d’informatius de confiança de la Direcció General -al seu torn nomenada també a dit sense cap procés ni concurs, oh de nou sorpresa, pel mateix Consell d’Administració prèviament nomenat per la majoria de govern; el sector audiovisual valencià absolutament deixat de banda, després d’eliminar els percentatges mínims de producció pròpia i d’emissió de continguts generats per la indústria valenciana; un finançament que no s’assegura com tampoc no s’assegura el futur de la plantilla ni dels futurs processos selectius que han de servir per a la gent jove puga accedir a la nostra televisió pública; i, per descomptat, i com ja és un clàssic en tot el NO-DO legislatiu del PP i VOX, el valencià desaparegut de l’articulat de la llei. Una anècdota -trista, significativa, previsible-: la llei aragonesa de televisió fa més referències a la llengua pròpia que aquesta nova llei valenciana. I una altra: el PP i VOX, sempre de la mà, van votar en contra d’una esmena de Compromís per tal que en l’articulat de la llei es plantejara que el valencià fora la llengua vehicular, clar, i també d’incloure exactament el mateix text que, sobre la llengua pròpia, figura en la llei gallega de televisió. Fins i tot el PP és massa «radical» per al PP valencià.

Amb tot, i amb un tràmit parlamentari ja avançat -després que el PP, com en les altres quatre lleis de la vergonya, forçara una tramitació d’urgència per reduir tràmits i fera servir una modalitat reglamentària que permet esquivar els informes preceptius, per exemple, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua- una mirada d’optimisme: la participació d’associacions i entitats vinculades a la televisió, tant en el procés de compareixences prèvies com en la presentació d’esmenes, va ser important. Des d’àmbits tan diversos com el periodisme, la defensa de la llengua, la producció audiovisual, els consumidors o els actors i actrius professionals van arribar crítiques, constructives, que molt majoritàriament demanaven retornar al model previ, al que es va arribar després de molt de treball i de consens a través d’una llei, l’actual que ara PP i VOX demoleixen, que tot i les mancances i el marge de millora que encara té, és un text que configura una televisió amb principis, participativa, amb garanties d’independència, motor del sector audiovisual valencià i amb el valencià com a llengua vehicular. Desenes i desenes d’esmenes de participació ciutadana que des de Compromís vam fer nostres en una immensa majoria i que PP i VOX han tombat sense pestanyejar, perquè ells van al que van, rapidet i sense vacil·lar. Volen el pitjor Canal 9 i ara és hora que les forces polítiques que no combreguem amb eixe model seguim fent la tasca d’oposició que ens correspon, clar, però també és hora que la societat civil reaccione davant una retallada més: perquè la televisió pública és servei públic i perquè cada colp a un servei públic és un colp a la cohesió de la nostra societat. Ells ho tenen clar, ara toca reaccionar.

I una de les claus per poder combatre el canvi climàtic és avançar cap a una transició energètica que siga justa i que es faça amb criteris de sostenibilitat territorial, a diferència del model energètic actual, basat en un oligopoli on unes poques multinacionals controlen la producció i distribució de l'electricitat, que encara es troba sustentat majoritàriament per combustibles fòssils, i que planteja la implantació de les energies renovables a través de macroplantes situades lluny del lloc on es consumeix l'electricitat que produeixen. Este model genera un sistema de preus marcat pels interessos de les grans companyies, i té un impacte molt negatiu tant mediambientalment, com paisatgístic, a més de ser clarament desvertebrador per al món rural. Davant d'açò, Compromís proposem un model de transició energètica sostenible, centrat en els interessos de les persones i del nostre territori.

Així doncs, des de Compromís tenim clares algunes línies d'actuació. En primer lloc, i per democratitzar l'accés a l'energia, desplegarem el Pla “100.000 Teulades”, per tal que 100.000 vivendes tinguen autoconsum amb plaques solars abans de 2027. A més a més, facilitarem la creació de Comunitats Energètiques Locals a totes les comarques i en municipis de més de 20.000 habitants al final de la legislatura a través de la participació i amb l’aval de l’Agència Valenciana de l’Energia.

D'altra banda, i pel que fa a desplegar d'una manera responsable territorialment les energies renovables, aprovarem un mapa amb les Zones de Desenvolupament Prioritari d’Energies Renovables tenint en compte criteris ecològics, territorials, paisatgístics, agrícoles i socials, per tal que les plantes de renovables s'ubiquen preferentment en zones ja degradades; a més a més, recorrerem les autoritzacions de plantes fotovoltaiques i eòliques promogudes pel Ministeri que compten amb informes ambientals o territorials desfavorables de la Generalitat.

Per últim, entenem que les administracions han de donar exemple, i per això contractarem l’electricitat de la Generalitat amb fonts d’energia 100% renovables i afavorirem que els ajuntaments s'hi puguen adherir.

Tot açò amb un objectiu: combatre el canvi climàtic des d'una transició energètica justa, sostenible i democràtica. Perquè no tenim Planeta B.

Davant d'açò, Compromís planteja la creació de més vivenda pública, molta més. Cal augmentar el parc de vivenda pública oferida a preus raonables, perquè tenim clar que l'habitatge ha de ser considerat un servei públic, un pilar més de l’Estat del Benestar. I en este sentit, una dada: mentre alguns Estats europeus estan per damunt del 20% de percentatge de vivenda pública, a l'Estat espanyol estem en un 2%. En la mesura que augmentem este percentatge podrem, a banda d'oferir una resposta global a les necessitats de la societat i no només a les situacions de màxima emergència, espentar a la baixa els preus de tot el mercat. Per tant, crear vivenda pública baixarà els preus dels lloguer: de fet, esta és la manera efectiva de baixar els preus dels lloguers.

I per aconseguir açò, per donar un nou impuls a la política de vivenda pública, Compromís posarà en marxa un Pla Edificant per a la construcció de vivenda pública. De la mateixa manera que el Pla Edificant en educació ha permés assolir xifres com ara 100 escoles noves o més de 400 actuacions de reforma en centres escolars, en l'àmbit de l'habitatge permetrà injectar recursos per part de la Generalitat als ajuntaments, i que estos puguen augmentar els seus parcs de vivenda pública. Per posar xifres: amb una inversió de 500 milions al llarg de la legislatura podríem arribar a les 5.000 vivendes. Un avanç considerable per seguir ampliant el parc públic valencià d'habitatge.

Però no ens quedem ací. Aprofitant les eines que estableix la nova Llei de Vivenda, en els municipis on governe Compromís declararem zones tensionades, per tal que es puga regular el preu del lloguer, i evitar així els preus abusius. I també per evitar abusos, crearem una Oficina contra els abusos immobiliaris que assessore gratuïtament inquilins i persones que volen comprar una vivenda.

En definitiva, des de Compromís ho tenim clar: més vivenda pública, control del preus dels lloguers i mesures per frenar els abusos. Perquè la vivenda és un dret, no un privilegi.

*Maria Josep Amigó Laguarda, cap de llista de Compromís a Corts Valencianes per la demarcació de València

Cal destacar, però, que esta lluita contra les violències masclistes no és una lluita d’un dia. És una lluita que dia a dia dones i homes del nostre país abanderem amb valentia al carrer, a les institucions, als mitjans... I és per això, perquè és una lluita diària, que des de les institucions hem d’introduir la mirada violeta en totes i cadascuna de les accions que duem a terme. Per donar una xifra que ho explicite, a la Diputació de València en el pressupost d’enguany hem destinat un milió d’euros per a polítiques d’igualtat.

I a banda, potser és poc conegut però per arribar a la igualtat real i efectiva des de les polítiques públiques és necessari que s’aplique la perspectiva de gènere a les inversions en infraestructures. El fet de decidir en què s’inverteixen els diners per a obres i serveis als nostres pobles pot afectar positivament o negativa a la vida de centenars de dones. Per exemple, si es decideix construir un camp de futbol, un centre de dia o una xarxa d’habitatges per a dones maltractades les afectacions en la vida de les dones de la localitat seran totalment diferents.

Així que, quan parlem de fer polítiques amb perspectiva de gènere, abans de començar, hem de preguntar-nos com afectaran eixes polítiques a les vides de les dones, però també a les vides d'adolescents i infants, de majors, de persones amb mobilitat reduïda... perquè el feminisme és la ideologia que defensa la igualtat de cada persona, amb totes les seues particularitats.

Per això, en la commemoració del dia internacional contra la violència masclista, ens cal fer eixa connexió entre la violència directa, la física, la que acaba en assassinats infames, i tota la resta de discriminacions més o menys subtils, que tot sovint vénen de decisions mal preses.

Per això és tan important la presència de les dones als òrgans de decisió de les empreses, institucions i organitzacions. Perquè quan es dissenyen les polítiques, si només hi ha homes, sovint es té una visió de la vida esbiaixada i que no contempla totes les necessitats ciutadanes. Per això és tan important fer la reflexió sobre què és el que necessita la gent, tota la gent.

Al llarg d'esta legislatura, des de la Diputació de València, ho hem tingut clar. Nosaltres hem vingut a rescatar persones i les persones més necessitades i vulnerables són les que l’anterior govern va abandonar de manera més destacada. Per això no és casual que la major inversió impulsada ha estat en dos fronts: l'educació i els serveis socials.

En este sentit, hem col·laborat amb la conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport amb 16,8 milions d’euros destinats a #XarxaLlibres, perquè cap xiqueta o xiquet es quede sense llibres per no poder-se’ls pagar. A més, hem invertit 12 milions d’euros en les escoles, els espais on les nostres filles i fills no només aprenen sinó que passen la major part del seu temps i que eren espais degradats per anys i anys de deixadesa del Partit Popular. Totes estes millores beneficiaran més de 20.000 alumnes a tot el territori i contribueixen a la igualtat i a la millora del nostre sistema educatiu.

A més, hem impulsat un pla biennal a través del qual es duran a terme 268 actuacions de manteniment i millora en la totalitat d’escoletes infantils, conservatoris i escoles d'adults de titularitat municipals de les comarques de València.

L'altre àmbit d'actuació ha estat la dotació dels serveis socials municipals, que millora la vida de les persones i especialment de les dones, tenint en compte que, estadísticament, per exemple, som les que més ens encarreguem de la cura dels majors. Per això, hem augmentat la partida destinada a finançar els equips i les actuacions de serveis socials als municipis, treballant coordinadament amb la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives. Així, s'ha passat de 4,8 milions d’euros pressupostats al 2015 als 12,3 milions d’euros del 2018, és a dir, un increment del 256%, i amb previsió de continuar augmentant aquesta dotació.

En este camp també, hem impulsat un Pla de Centres Socials entre ajuntaments i la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives, que construirà 10 centres socials (gent gran, persones dependents, centres de dia, residències) d'abast comarcal, en deu comarques diferents. Este pla, dotat amb més de 16,5 milions d'euros, representarà la creació de més de 500 places públiques en centres socials. Feia més de vint anys que no es construïen i posaven en marxa centres socials públics. Calia un govern compromés amb les persones per posar-les al centre, per fer polítiques que estan pensades per millorar la vida de les persones, de totes, començant per les més desprotegides. Unes polítiques que contribueixen a la igualtat i que treballen braç a braç per fer que el feminisme amere tots els àmbits de les nostres polítiques.

Per això treballem per la igualtat a les institucions i al carrer i el 25 de novembre eixirem per a assenyalar el masclisme allà on calga i ens sumem a les manifestacions del moviment feminista.

*Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València

Parlem, doncs, de coses concretes. Actualment, i malgrat estar aproximadament a la mateixa distància, uns 300 quilòmetres, es tarda el doble de temps en viatjar en Euromed de València a Barcelona (unes tres hores i mitja, i això sense tindre en compte els retards continus) que d'anar de València a Madrid en AVE (una hora i quaranta minuts). De fet, des de Barcelona es pot arribar en AVE a Madrid en dues hores i quaranta-cinc minuts, menys temps del que costa arribar a València encara que n'hi ha el doble de distància.

Més dades. L'àrea del corredor mediterrani genera el 40% del PIB de l'Estat Espanyol, i aglutina més del 50% de la producció industrial i agrària i el 60% del total d'exportacions de l'Estat. De fet, pel que fa al l'economia valenciana, al 2016 vam assolir un màxim històric amb més de 28.000 milions d'euros, dels quals el 70% van directament a Europa.

Què vol dir, tot açò? Que la realitat actual de les nostres infraestructures ferroviàries té poc a veure amb la importància econòmica del corredor mediterrani; vol dir, que malgrat la reclamació històrica a la qual cada vegada s'han anat sumant més i més sectors, allò cert és que continuem reclamant i els avanços són magres.

El mes passat, fa un parell de setmanes, el Congrés va aprovar sense cap vot en contra el compromís d'elaborar una programació detallada de les obres del corredor mediterrani i amb la dotació pressupostària suficient a través dels pressupostos generals de l’Estat de 2017. És un pas avant, fonamental. Però hem de seguir reivindicant perquè ens juguem el futur.

El corredor mediterrani no és simplement una infraestructura més, no és un caprici: representa la clau del nostre futur econòmic i social, la nostra viabilitat com a País en un món global on la competitivitat no entén de discriminacions territorials com la que estem patint. Perquè la situació geopolítica i estratègica del País Valencià dins de l'Arc mediterrani és cabdal i hem d'aprofitar-la. Perquè si obrim la mirada i la globalitzem, observem que el gran tràfic de mercaderies està canviant ràpidament de l'eix nord al sud. En pocs anys la demanda dels països asiàtics emergents serà molt superior que l'actual que ja és elevada i demandarà uns ports mediterranis competitius i amb infraestructures capaces de rebre i distribuir amb rapidesa i eficàcia les mercaderies fins al cor d'Europa i viceversa.

Si no som capaços de tindre un corredor ferroviari competitiu, aquest tren passarà, mai millor dit, i perdrem el futur. Reivindicar el retard, de més de 25 anys, que portem amb la construcció d'aquesta infraestructura vital per a valencians i valencianes, no és queixar-se per queixar-se. Ben al contrari, és lluitar per revertir una situació injusta, inexplicable, vergonyosa. Es tracta, també, i en açò coincideixen partits polítics, empresaris, sindicats, associacions ciutadanes, universitats i institucions europees, d'una qüestió de sentit comú, de trellat, com diem a l'Horta.

Però d'entre totes les xifres, n'hi ha una que em crida l'atenció per damunt de totes; no perquè siga la més rellevant de cara a allò que veritablement importa, que és situar les persones en el centre de les nostres polítiques, i millorar dos dels àmbits més abandonats per anteriors governs, com són la salut mental i la infància. Sinó perquè ens mostra, de manera crua, fins a quin punt aquest abandonament dels serveis públics ha estat enorme, injustificable, terrible: aquestes infraestructures seran els primers centres socials públics que es construiran en territori valencià en els últims vint anys.

Vint anys. Quatre presidents de la Generalitat, vuit consellers i conselleres en l'àmbit del benestar social, i cap centre social públic. Ni un. Dues dècades amb altres “prioritats”, amb altres llocs on invertir els recursos, amb governs mirant cap un altre costat mentre les necessitats en àmbits com la gent gran, la dependència o les malalties mentals no trobaven resposta. Dues dècades de silenci, de vergonya.

Vint anys són massa anys, sí. Però per fi s'ha parat el comptador: amb aquesta col·laboració deixem ben clar que, malgrat el grau d'ofegament dels comptes de la Generalitat, malgrat l'infrafinançament que patim els valencians i les valencianes, si n'hi ha voluntat es poden fer polítiques socials efectives, i en això estem. És un pas, important, però tenim clar que és només un pas. No ens aturarem ací, per descomptat. Continuarem treballant colze a colze amb la Generalitat i els Ajuntaments per revertir una situació de deixadesa que ha durat massa, en massa àmbits. Perquè mai hagem de tornar a mirar enrere i dir que fa massa anys.

Maria Josep Amigó és vicepresidenta de la Diputació de València.