Gràcies a un treball ardu i necessari de José Vanaclocha sobre la Cartelera Turia, puc dir ara amb exactitud que al novembre del 1982, i sota el pseudònim Samuel Bosc, vaig encetar en aquest setmanari una secció titulada «Biblioteca i zoològic» amb un article sobre Vicent Miguel i Carceller. Jo recordava haver escrit sobre el personatge i on, però no la data. El llibre de Vanaclocha, per desgràcia d'edició particular i no venal, m'ha permès retrobar el text. 

Llavors no devia haver-se escrit molt sobre el personatge, a banda de la sentència que el condemnà a mort el 1940 i la paperassa subsegüent. Si de cas, Joan Fuster, en una altra cartellera, Qué y Dónde, havia escrit el 1981 un article titulat «Enyorança de La Traca». Deia Fuster, i citaré in extenso:

«Ja ho sé: La Traca sempre fou un residu petitburgès i regionalista, un cagalló del blasquisme. Però quant de bé que ens faria, avui, una Traca! Vull dir una Traca posada al dia. La necessitem. Necessitem un detergent satíric, deshipotecat, alegre i devastadorament localista, en forma de paper imprès i amb ninots, que aparega cada setmana. La idea és pura utopia, de moment. ¿No hi hauria una manera afable de resoldre el problema econòmic? La «crítica política», al País Valencià, continua sent predominantment franquista, beata i antinacional. És la que practiquen alguns diaris, les comissions falleres —sancta simplicitas!—, certs micròfons. Convindria ressuscitar la tradició «esquerrana», encara que només siga lleugerament esquerrana, de La Traca. Vivim ofegats per una dreta infame, capellanesca i castellanista. Vivim ofegats, també, per una «esquerra» parlamentària vacil·lant, poregosa i trista. O siga: que el material de xistes i de caricatures ens el serveixen donat. La pràctica del sarcasme, lúcidament dirigida, seria higiènica. Això no agradaria gens als «partits», naturalment. Els uns més que els altres, tots tenen la cua de palla. I, de més a més, cal aprofitar la pausa actual. D’ací a quatre dies es repetirà, i amb èxit, el 23 de febrer. ¿Qui no l’espera? La història de Carceller, animador de la vella Traca, mereix un comentari a part...» (Qué y Dónde, 161, 13/19 d’abril de 1981).

Per la meua banda, jo escrivia a la Turia, al número datat 22/28 de novembre de 1982:

«En l'edició valenciana de consum popular, la figura de Vicent Miguel Carceller (València 1890-1940) té un pes tan destacat que un s'estranya que no hi haja hagut, fins ara, ningú que es prenga la molèstia de fer una investigació i, com a resultat, una explicació intel·ligible del que aquest personatge va representar durant una vintena llarga d'anys. Fins i tot una enquesta entre persones de la seua època, consumidors de la literatura que ell projectava amb milers d'exemplars, algun col·laborador seu si en queda, algun familiar, resultaria útil.

Carceller, que devia ser fill d'una família mitjana dels voltants del Mercat Central, feu la seua entrada en l'edició encarregant-se d'un modest setmanari satíric La Traca Nova, on començà a escriure. Era el 1912. Llevà el qualificatiu i deixà la capçalera pelada, com havia estat abans: La Traca. El periòdic durà, amb l'obligada interrupció de la dictadura de Primo i potser algun problema més, fins el 1937 o el 1938. Era un paperet anticlerical i republicà, desvergonyit fins a un punt que ara ens pot semblar ridículament baix però que en l'època semblava altíssim. La paraula que definia aquest tipus d'erotisme era simpatiquíssima: sicalíptic. Amb tots aquests ingredients i uns mitjans tècnics i humans escassos, però amb una gran imaginació i dosis considerables de treball, hi hagué un moment, pel voltant del 1932, que La Traca venia 500.000 exemplars, que era el màxim que tècnicament podia traure la impremta que Carceller utilitzava.

Segons sembla, La Traca, i especialment algunes caricatures publicades durant la guerra d'Espanya, provocaren que l'editor fos empresonat en acabar el conflicte i, després d'una sèrie de maltractes, executat pels vencedors.

Alguns dibuixants del setmanari foren Artur Ballester, Pérez Muro, Francesc Galvan i, el més lligat a totes les empreses editorials de Carceller, Enric Pertegàs, un dibuixant d'una gran habilitat i d'una seguretat gràfica total. Amb el nom de Biblioteca de La Traca aparegueren diversos volumets il·lustrats amb títols com ara Tractat del pet, Cuentos pudents, Cuentos de llauraors, Sermó de Cuaresma, Sempre mústio, El ditet de Tomasin, La caiguda de lsabel, etc. Era un tipus d'humor bròfec, sovint escatològic, amb el picant d'il·lustracions on les dones eren opulentíssimes com matrones republicanes. Això agradava molt a un públic enormement ampli. I que ho llegia en català, o quasi tot en català fins els últims anys del periòdic —ja en castellà— amb totes les deficiències lingüístiques que es vulga i que Carceller coneixia molt bé.

Físicament, Carceller fou, de jove, molt prim. Duia un bigot molt treballat, amb les guies cap amunt, si fa no fa a la kàiser. EI 1934 afirmava pesar 108 quilos. En una fotografia amb la Companyia de Nostre Teatre —local seu, on ara hi ha el cine Serrano— se'l veu, ja sense bigot, somrient afable. Aquest canvi de volum i el tipus de literatura que publicava fan pensar en ell com un home pantagruèlic, infatigable per als negocis i per als petits plaers de la vida. Però, és clar, això és potser deduir massa de dues fotografies“.

Llegir ara aquell paper veu, vell de més de quaranta anys, em fa pensar diverses coses que ara diré, desordenades.

D'una banda, molt abans de tot això, per comentaris familiars, jo ja sabia que havia existit La Traca i, molt vagament, podia imaginar de què anava. En qualsevol cas, no sé ara quan, potser cap al 1972 o 1973, Fuster m'encarregà aclarir si el primer cognom de Carceller era aquest o Miquel, ja que apareixia citat ací i allà de manera vaga. Vaig aclarir, amb El Cuento del Dumenche a la mà, a la biblioteca particular de don Nicolau Primitiu Gómez Serrano, mort feia poc, que el nom exacte era Vicent Miguel Carceller. L'encàrrec de Fuster tenia importància perquè es tractava que algú fes l'article biogràfic corresponent a la Gran Enciclopèdia Catalana, on els textos tenien ordenació alfabètica. No sé ara si finalment la nota vaig escriure-la jo mateix, anys després, o vaig passar algun detall al mateix Fuster. Sí que crec recordar que aclarir els anys de naixement i mort també costà algun tràmit. 

A la Turia, jo havia escrit que «Segons sembla [...] algunes caricatures publicades durant la guerra d'Espanya, provocaren que l'editor fos empresonat en acabar el conflicte i, després d'una sèrie de maltractes, executat pels vencedors». Era una formulació d'una certa prudència. Al capdavall, el meu article era del 1982 i, com havia escrit Fuster l'any abans, no resultava difícil d'imaginar una repetició afortunada del 23F, amb altres Tejero, Milans del Bosch i la resta. 

En realitat, jo sabia més sobre l'empresonament i la mort de Carceller. L'endemà de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, Josep Lluís Pitarch i jo vam fer un passeig a fons per València i, entre altres persones, visitàrem un llibrer de vell del carrer de la Nau que era del Partit Comunista i ens parlà de la qüestió. Per fer el meu article, m'explicà més detalls Joan Monleón, que com Carceller i jo era del barri del Mercat i supose que de família republicana. I en algun moment havia comprat un exemplar de La Traca i un fullet dels publicats com a complement del setmanari, a un altre llibrer de vell. Tenia parada al Rastro i aní al seu pis, diria que pel carrer de la Fonteta de Sant Lluís, on vaig comprar també un número de Cultura y Democracia, revista comunista de l'exili, amb un article d'Emili Gómez Nadal. D'altra banda, coneixia també l'Almanaque de Valencia, de 1934, publicat per El Pueblo, un exemplar del qual vaig comprar per a Fuster i que estava a la seua biblioteca. 

En definitiva, fer-se una idea completa de tot plegat, era difícil. Però calia dir el nom del personatge, assassinat per Franco i els seus. És el que vaig intentar. Després s'ha aprofundit molt en la figura de Carceller i en les seues empreses. També en la condemna i l'assassinat. Antonio Laguna i Martínez Gallego en feren una exposició a la Universitat de València, fa uns anys. I hi ha un documental cinematogràfic, que no conec dissortadament. 

Ara ja és més fàcil, també per les aportacions de Rafael Solaz —un tercer llibrer de vell en aquesta història— fer-se una idea del que era La Traca. La Biblioteca Valenciana ofereix, digitalitzats, números molt il·lustratius de la publicació. La Traca era republicana, anticlerical i procaç. Tot això anava contra els Principios del Movimiento i altres normes implícites o explícites que marcaven la repressió d'idees i conductes polítiques i morals en els territoris guanyats a la República per les tropes dretanes espanyoles entre el 1936 i el 1939.

La Traca era també homòfoba. Com és sabut, durant la guerra publicà caricatures humorístiques de Franco en situacions poc virils. També li havia passat a don Manuel Azaña els anys anteriors, en publicacions satíriques de dreta i, en algunes contràries, fins i tot a Hitler. Un periodista francès, després obertament col·laborador dels nazis que ocupaven el seu país, arribà a escriure abans del 1940 que el Führer havia estat de jove prostitut per a homes a Viena, enmig de la seua pobresa econòmica juvenil. Els hitlerians ocupants de París aquell any ho anotaren però no li ho van retraure. O no tingueren ocasió o necessitat de fer-ho. Ja se sap que, per la seua banda, els nazis perseguiren brutalment les persones homosexuals.  

Vist a la distància, un es pot dir, a banda de les implicacions amb la moral individual i col·lectiva sobre les conductes sexuals, ¿què tenen a veure amb la incriminació política? Franco era un repressor sanguinari, al marge del que fes al llit. Com Hitler. Azaña no. És per ací que caldria judicar-los, no per les seus opcions en altres àmbits. 

Deixe de banda per ara l'anticlericalisme de La Traca, que també degué pesar greument en la decisió d'assassinar Carceller. Igualment sobre això va escriure Fuster amb una visió molt encertada. En qualsevol cas, cal retenir que anticlericalisme i clericalisme són dues conductes que s'enfronten, sovint amb ferocitat, i s'alimenten entre si. 

El meu oncle Ricardo, germà de la meua àvia materna, no em dugué mai a cap església, però quan jo era menut em dugué un dia a veure l'edifici on havia nascut Blasco Ibáñez i un altre a admirar l'estàtua del Rei En Jaume al Parterre i, de pas, el Dragó del Patriarca, al col·legi homònim enfront de la Universitat —l'única que existia. També em dugué algun matí, però això és una altra qüestió, al cabaret Mocambo Club, al Passatge de la Sang, on havia de fer alguna gestió personal —ell tenia bona relació amb els Barrachina, crec que propietaris del local, i amb algunes senyores que es passejaven per aquell soterrani lleugeres de roba, preparant les actuacions de la nit. Tot era cultura per al meu futur, és clar. L'oncle Ricardo havia estat empresari d'espectacles abans de la guerra —teatre, cabarets, boxa— i em parlà un dia de Bernat i Baldoví, un individu prodigiós que havia escrit una obreta escènica indecorosa i que, abans de visitar l'arquebisbe perquè no creiés els malintencionats que l'havien acusat d'escriure-la, en redactà en una nit una altra de títol semblant per demostrar que l'havien calumniat i era innocent d'escriure verdolagueries. 

El meu gran amic Carlos Pérez García, que sempre tingué curiositat per la gent extravagant,  admirava molt mon tio Ricardo perquè l'havia sentit en la papereria de son pare, Carlos Pérez Moreno, ja al carrer de Carnissers, contar anècdotes més o menys exactes d'aquell passat de glòria professional i econòmica que la guerra s'endugué, relacionat amb la Plaça de Bous i els combats de boxa, o amb les estrenes, representacions i altres espectacles en teatres i cabarets desapareguts, alguns de nom suggeridor com el Bataclán o l'Edén Concert, si em refie de la meua memòria erràtica. Jo, que el vaig conèixer més de prop, no admirava tant aquell familiar meu, que, quan isqué de Portaceli després de 1939, decidí que no treballar mai era per a ell una manera excel·lent i poc sacrificada de fer oposició a Franco. No tornà a treballar mai i, per damunt de les dificultats, que eren moltes, la família el mantingué sempre.

Jo havia cregut molts anys que l'anècdota sobre l'obreta escrita en una nit derivava d'algun article d'El Pueblo, lectura natural dels avantpassats immediats de ma mare, blasquistes fervorosos, inspirat en Constantí Llombart, però ara veig que Los fills de la morta-viva només parla de «Pasqualo y Visanteta, ó El tribunal de Fabara (parodia d'un atra pesa tan ben escrita com pujadeta de color)», ometent el títol nefand d'El virgo de Vicenteta, que era la peça pujadeta de color.

He preguntat a Antoni Carrasquer, el millor especialista en l'obra i la vida de Bernat, i coneix perfectament tot el que es refereix a aquella solució d'urgència de l'enginyós autor suecà. Immediatament recordà haver-la llegida en mil llocs, en què només canviava l'interlocutor, que segons uns o altres podria ser l'arquebisbe, el governador civil o qualsevol altra autoritat. En l'edició que el 2011 feu d'El virgo de Visanteta, comparant el manuscrit de 1832 i el text imprès de 1845, Carrasquer recollia una versió segons la qual foren les recriminacions del pare les que obligaren l'autor a mentir i a escriure en quatre grapats —amb nocturnitat i alevosia— una obra de títol semblant. 

Recorde tot això perquè el mateix Carrasquer acaba de publicar Picardies, insolències i desficis de Josep Bernat i Baldoví, llibre que se subtitula «Una col·lecció de poesia satírica curta de la musa més descarada de la Ribera del Xúquer». Es tracta d'una edició de bibliòfil, per dir-ho així, o per a aficionats, com diria l'autor i potser hauria dit Bernat, pensant que tindria pocs lectors. Està admirablement maquetada per Josep Aranda, home d'una expertesa tècnica per a les arts gràfiques quasi sempre mal aprofitada i d'una paciència de patriarca bíblic, que tantes vegades li vaig veure exercir davant de les giragonses tipogràfiques que Josep Palàcios l'obligava a executar, corregir, reprendre i tornar a executar, amb el caràcter amablement capritxós que el caracteritzava i definia. Del llibre, se n'han fet molt pocs exemplars, poquíssims. Tinc l'optimisme d'imaginar que caldrà reeditar-lo aviat. El proper 15 d'abril a les 11, Antoni Carrasquer en parlarà breument en una sessió d'especialistes sobre la Renaixença organitzada per Rafael Roca Ricart a la Sala César Simón de la Facultat de Filologia de València, a l'avinguda de Blasco Ibáñez 32. 

Antoni Carrasquer ja aparegué en aquesta galeria de persones que porte en la memòria amb una càrrega indeleble d'agraïment i simpatia —podria fer una altra sèrie amb el títol general Sense A o X, però no vull perdre el poc temps que em deu quedar d'escriure i de viure. En qualsevol cas, Carrasquer no hi figuraria mai, perquè és la persona més sincerament cortès que conec i el tinc situat en la meua nòmina privada de les més decents. 

Literatura satírica d'un autor 

El títol, com algun altre detall d'aquest llibre, és enganyós i irònic. Simple aparença deliberadament distanciadora d'Antoni Carrasquer, ja que el rigor aplicat en tota la resta és irreprotxable. Ja el voldrien per a ells alguns editors de textos antics o contemporanis que ocupen càtedres universitàries i gaudeixen d'un inexplicable prestigi acadèmic. La cura de Carrasquer en l'establiment del text més adequat és d'una alta exigència i, en aquest cas com en d’altres, es complementa amb les informacions sobre les il·lustracions reproduïdes, algunes de les quals apareixen ací —la coneguda caricatura de Bernat a La Donsayna, reinterpretada—, la procedència dels textos, la bibliografia i les fonts consultades.

En definitiva, el títol d'aquest llibre és tan enganyós com qualsevol evocació automàtica i vulgar de Bernat i Baldoví, només recordat de primera intenció com un autor fàcil de sainets i versets humorístics, carregats de sàtira i, de vegades, amb un rerefons eròtic. Bernat era molt més que això. En el pròleg d'aquesta edició, Carrasquer resumeix la seua trajectòria, que cite textualment: «Nascut a Sueca el 19 de març del 1809 al si d’una família benestant —son pare era advocat—, Josep Bernat i Baldoví cursà estudis a València, els de segon ensenyament a les Escoles Pies i els superiors a la Universitat Literària, per a doctorar-se en Lleis l’any 1831. La carrera de Josep com a advocat la podríem considerar d’anecdòtica pel poc de temps que la va exercir, uns tres anys mal comptats. La seua curta, però intensa vida girà al voltant de la política i l’escriptura; això sí, sempre que la salut li ho permetia, per la sordesa que se li va manifestar des de ben jove i anà agreujant-se en el temps —sense que trobara pal·liatius—, i més endavant per uns indefinits problemes ‒físics o, potser, mentals‒, que de tant en tant l’apartaven de l’activitat pública, per a, finalment, provocar-li una mena de letargia, amb el resultat de mort el 31 de desembre del 1864. Quan va faltar només tenia cinquanta-cinc anys.»

La informació biogràfica que resumeix Carrasquer en la introducció del recull diu: «La projecció pública de Bernat i Baldoví s’inicià en la segona meitat dels anys 1830, d’una banda, en ser nomenat jutge de Primera Instància del partit judicial de Catarroja (1835), amb atribucions d’alcalde major i, de l’altra, quan començà a col·laborar en la redacció del setmanari El Mole (1837), el director del qual era el seu amic José María Bonilla. Dues activitats, la política i l’escriptura, que en moltes ocasions s’entrecreuarien, però mai no abandonaria. Si parlem de l’àmbit polític, en l’ajuntament de Sueca tingué responsabilitats d’alcalde major en dues curtíssimes etapes (l’any 1843, durant vint-i-un dies; el 1854, solament trenta-huit) al capdavant d’una agrupació política d’ideologia poc concreta, popularment coneguda com “la del partit del Sord”; i fou elegit diputat a Corts pel districte de Sueca durant les legislatures 1844-1845 i 1845-1846. En la dècada següent es tornaria a presentar en alguna ocasió a les eleccions per al Congrés espanyol, sense obtindre resultats satisfactoris, malgrat l’interés i els recursos econòmics que va dedicar. 

Quant a l’escriptura, van ser diversos els gèneres literaris emprats per l’autor suecà, amb general acceptació. Articles periodístics, peces teatrals profanes i religioses, llibrets de falla i composicions poètiques són la part fonamental de la seua fecunda creativitat literària.» 

Bernat fou l’ànima de tres setmanaris humorístics: La Donsayna (Madrid, 1844-1845, en valencià), El Tabalet (València, 1847, en valencià) i El Sueco (València, 1847, en valencià i castellà), així com de la segona època d’aquesta darrera capçalera, ara apareguda a Madrid l’any 1851, de periodicitat quasi diària, contingut polític i textos en castellà. Però la presència del suecà en la premsa periòdica de l’època anà més enllà dels títols esmentats, ja que escrits en prosa i vers, cartes al director i, fins i tot, endevinalles, eixits de la seua ploma, en trobem en més de seixanta capçaleres, en unes ocasions com a col·laborador habitual, casos de l’esmentat El Mole, La Risa (Madrid, 1843-1844, on es va publicar en entregues setmanals el celebrat Famoso litigio, ó sea Espediente poético-prosáico, La Cotorra (Madrid, 1846) i El Rubí (València, 1859-1862), o en altres, escrivint de manera ocasional», com ara Diario Mercantil de Valencia, El Clamor Público i La Soberanía Nacional, de Madrid, o El Valenciano, de València. Joan Fuster i Josep Palàcios reeditaren fa uns quaranta anys en facsímil les revistes, dins la col·lecció Lletra Menuda, que fou la primera incursió del segon enyorat amic meu en peripècies tipogràfiques afortunades i creatives.

Després d'El virgo de Visanteta  Bernat donà a l'escena teatral Un ensayo fet en regla ó Qui no té la vespra no té la festa (1845), Pascualo y Visanteta, ó El tribunal de Favara (1846); una paròdia d’El Tenorio en valencià, L’agüelo Pollastre(1859); la comedieta El pretendiente labriego ó El Gafaut (1846); la sarsuela d’esperit nadalenc Los Pastores de Belén(1856), l’escenificació de tres miracles de sant Vicent Ferrer (1859, 1859 i 1860), en valencià i el quadre de costums Batiste Moscatell ó La mona de Pascua (1862). 

Amb Bernat i Baldoví, i això hauria de ser suficient per situar el personatge en el nivell d'importància que objectivament li correpon en la nostra història literària, s'ha de dir que amb ell s’inicià el teatre valencià contemporani.

Selecció de destarifos

De destarifos, com deien en ma casa, a València, o de deslligos, com solia dir don Pere Maria Orts i Bosch, recollint el mot de Benidorm. Ací faig una breu antologia de les composicions recollides amb treballs ardus i pacients per Antoni Carrasquer, seleccionant-ne de diverses orientacions per donar una millor idea de les habilitats versificadores i de la malícia —tan innocent al capdavall!!— del seu paisà de Sueca. 

  Haciéndose la ignorante

preguntó Doña Merced

de su casa á un tertuliante:

“‒¿De qué partido es usted?”.

Y el bueno de D. Pascual

le contestó sin demora:

“‒¿No lo sabe usted, señora?

yo siempre... del actual“.

..................

Morí unflá com una seba

esta chica de Torrent,

que li dien “Que-no-beba”,

y sempre estaba bebent.

..................

Asi está cubert de terra,

com una rata en lo cau,

u que fon mort en la guerra,

a pesar de dirli... Pau.

...................

Pareix que no puga ser

que fora fill de notari,

¡un sant tan estraordinari

com fon sant Vicent Ferrer!

..................

Allá en tiempo de los vándalos

era el clero muy solicito

en evitar los escándalos

que ocasionaba un trato ilícito.

Y hoy el adusto teólogo,

y hasta el prelado con báculo,

apenas ven un buen prólogo,

búscanle ya el Tabernáculo.

....................

Del mercat un botiguer

solia omplirli en gran goch

de sucre y pimentó roch

tot el moño á sa muller.

Y ella, valentse del dret

de una chansa semechant,

li vuidaba en cuant en cuant

els chavos del calaixet.

................

Per volar una milocha

tingueren molt gran jarana

un sabater de Borriana,

y un sastre de Catarrocha.

Pero com era divendres

s’ aquietá pronte el cotarro

a la vista d’ un llobarro

y dos garbetes d’ alls tendres.

El mostrari podria continuar, però per llarg que fora no donaria prou idea de la importància del recull, mostra excel·lent d'una època en què gent com Bernat escrivia quasi només per la necessitat de divertir-se, de matar l'avorriment —més cruel per a les persones sordes— i, de tant, en tant per donar motiu d'alegria als amics. Com ho fa ara de vegades Antoni Carrasquer. 

Exactament, no sé des de quan, però jo diria que Alfons Cervera i jo vam començar a ser amics poc després de la mort de Vicent Ventura, al desembre del 1997, i per desgràcia a causa d'aquella mort. En tot aquest temps, ens hem vist algunes vegades a Gestalgar, el seu poble, però sobretot a València i incidentalment en alguna altra població. La relació sempre ha estat molt cordial i quan hem hagut de prendre decisions sobre alguna qüestió en què la nostra opinió era necesària, la coincidència immediata ha estat molt freqüent i, si no, l'acord després d'un intercanvi ràpid d'arguments, s'ha produït amb rapidesa i sense entrebancs. 

No és fàcil, perquè tinc la impressió que ell deu ser un tipus del qui veuen de seguida per on cal anar i per on no, mentre que la meua tendència és embrancar-me en algun dubte, de vegades massa llarg. 

Dit tot això, considere necessari advertir que abans d'arribar a una relació tan cordial, Alfons Cervera ocupava un lloc distingit entre les persones a les quals jo tenia un grau bastant elevant de mania. No em queia bé. Preferia ignorar-lo. El que li llegia, em pareixia encertat i oportú, els temes que tractava en articles i la manera amb què els resolia no em creaven cap mena de desacord. Més bé al contrari, jo considerava que en un percentatge molt significatiu pensàvem el mateix sobre nombroses qüestions generals d'una clara importància, si no sobre la majoria d'elles, i que, en una paraula, estàvem al mateix costat de la taula. D'una taula de conversa i intercanvi d'idees, vull dir, i a costat utilitze el mot taula i no cap altre, on algunes i alguns haurien escrit trinxera o altra paraula de connotacions bèl·liques. 

I per quina raó, sense conèixer-lo, m'era antipàtic Alfons Cervera? Ho explicaré amb claredat, de manera molt breu i espere que plenament intel·ligible: el trobava massa perfecte. Em feia la sensació d'un progressista en la representació més canònica de la tipologia humana de la nostra societat recent. Anterior, però recent. Sempre es manifestava a favor de les bones causes i de la gent agredida, dels drets en perill i dels espais amenaçats. Sempre, sempre. I això és el que em feia dubtar. Hi deu haver alguna classe de trampa, pensava jo, potser és una escenificació. Cal dubtar-ne...

Quan el vaig tractar, de seguida vaig comprendre —i ara me'n disculpe— que les meues sospites eren estúpides i injustes, un simple prejudici sense cap fonament. Alfons Cervera creia tot el que escrivia o el que deia. Les seues autodefinicions i les seues preses de posició a favor o en contra d'alguna cosa eren sinceres i li havien costat més d'un disgust. Cervera és un tipus d'una peça amb qui es pot comptar 

De vegades, moltes vegades fins i tot, m'he preguntat l'origen del meu lamentable recel. Vaig arribar a una conclusió d'anar per casa, però que em va resultar útil per al meu règim particular. Jo dubtava de la sinceritat de Cervera perquè la seua forma de manifestar-se corresponia al que era més habitual en un tros de país que en un altre. Probablement és un tòpic, però no crec del tot fals que la gent de la Serrania, per exemple, tendeix a l'expressió més franca i literal que la de la plana més o menys albuferenca. Vull dir, que Cervera ha heretat i pràctica l'expressió sense circumloquis perquè va nàixer i es va criar en un lloc determinat. Bé, no sé ben bé si és etnologia recreativa, però aquesta és l'explicació que em vaig donar.  

Clar és que la sinceritat, la franquesa en l'expressió, no sempre són ben rebudes en segons quins ambients —o contextos, si vostes ho prefereixen. En qüestions polítiques, hi ha un cert risc per al periodista si les seues opinions i expressions no agraden als que manen. O als que donen per descomptat que manaran en un futur no merament utòpic. Cervera, com he sabut després, ha tingut problemes de vegades greus per no adoptar la hipocresia i l'afalac com a normes obligades de conducta diària. El Yes, bwana sistemàtic i reverencial, i si es diu en anglès millor, enforteix moltes carteres i consolida el progrés professional. No tant com pertànyer a la família de qui controla la bossa pública; ja és una mena de relació que igual et facilita l'accés directe i immediat a un pis de protecció oficial, o a uns quants. Amb piscina si és possible. 

En qualsevol cas, Alfons Cervera ha hagut de treballar sempre i ho ha fet amb entusiasme. Des que, quasi xiquet, començà a ajudar en el forn de pa que portava la seua família, es jubilà oficialment a la Universitat de València, ha exercit oficis i professions diversos. Així, treballà en la fastuosa Universitat Laboral de Xest —d’on va ser acomiadat el 1974 per oposar-se, amb un altre company, a una reducció de plantilla— i després sobretot feu de periodista, a la ràdio —Radio 3, Ràdio 9— i en premsa escrita —sobretot Cartelera Turia, Infolibre, elDiario.es i Levante-EMV, diari on cada setmana els darrers temps publica un article, combatiu com tots els seus, en destacat pel dia i pel lloc per a tenir el màxim número de lectors. Els seus textos són quasi sempre amb columnes d'opinió, si bé en alguna època va fer igualment crítica literària i musical.

De tots aquests treballs, ell i molta gent recorda de manera especial, per l'impacte que tingué, el Fòrum de Debats, dirigit i organitzat per ell a l'edifici històric de la Universitat de V alència, al carrer de la Nau. La programació era una completa i continuada càrrega crítica. La primera activitat, al novembre del 1996, fou un homenatge al setmanari Triunfo, ja desaparegut però viu en la memòria de milers de persones. Hi intervingueren l'editor, José Ángel Ezcurra, l'historiador Juan Carlos Mainer i els periodistes Eduardo Haro Tecglen i Manuel Vázquez Montalbán. Hi hagué després diversos cicles: amb la Plataforma per la Sanitat Pública, la Fundación de Investigaciones Marxistas, la Xarxa de Cristians de Base, el Moviment d'Objecció de Consciència quan encara existia el servei militar obligatori, o la Federació Veïnal de València. Cal esmentar també l'homenatge al novel·lista José Luis Sampedro, el cicle Memòria Democràtica, la commemoració del quarantè i el cinquantè aniversaris dels darrers assassinats oficials del franquisme, al setembre de 1975, a més de debats sobre l'Horta de Campanar, exposicions sobre el 23F i la Segona República espanyola. Iniciat gràcies a l'impuls del rector Pedro Ruíz, el Fòrum de Debats realizà centenars d'activitats, obertes a col·lectius socials molt diversos, que hi tenien un lloc propi d'intervenció pública, durant més de vint anys. De fet, creà un model seguit a continuació per altres universitats públiques. Avui es manté dins de la programació de l'Escola de Pensament Lluís Vives. En el record d'Alfons Cervera, motor i ànima d'aquella iniciativa, tenen un ressò particularment emotiu intervencions de l'escriptor Mario Benedetti i del cantant Daniel Viglietti, entre moltes altres.  

Una literatura molt eficaç

Per ventura —en minúscula aquesta vegada— mentre jo vivia en l'error, Cervera tenia la confiança plena de molta gent honesta i fiable, alguna molt coneguda, i el seguia l'interès de molts lectors. A banda la tasca com a articulista, havia publicat llibres de relats. Fins que ens vam fer amics, De vampiros y otros asuntos amorosos (1984), Fragmentos de abril (1985), La ciudad oscura (1987), Nunca conocí un corazón tan solitario (1987), El domador de leones (1989), Nos veremos en París, seguramente (1993), El color del crepúsculo (1995), Els paradisos artificials (1995), I si fa no fa poc abans de començar la cordial relació ininterrompuda, un llibre que el projectà cap a un públic molt i molt extens: Maquis (1997) formà part del programa d'Agregation per a càtedres d'Ensenyament Secundari a França —junt al Lazarillo de Tormes i Doña Bárbara, de Rómulo Gallegos.

Maquis i la participació amb simposis i congressos sobre l'antifanquisme i el franquisme, li han valgut una audiència molt notable amb el món de l'exili del 1939 i les seues derivacions fins ara mateix, sobretot a ciutats franceses com ara París, Brest, Tolosa de Llenguadoc, Bordeus o Grenoble. 

Després d'aquella narració tan recordada, en vingueren d'altres: La noche inmóvil (1999), La risa del idiota (2000), L'home mort (2001), El hombre muerto (2002), La sombra del cielo (2003), Aquel invierno (2005), La lentitud del espía (2007), Esas vidas (2009), Tantas lágrimas han corrido desde entonces (2012), Las voces fugitivas (2013), Todo lejos (2014), Otro mundo (2016), La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona (2018), Claudio, mira (2020), El boxeador (2024), Singapur (2026). 

Algunes d'aquestes novel·les han estat traduïdes al francès, l'alemany i l'italià i són estudiades a diversos països europeus, als EUA i el Regne Unit, dins de programes sobre literatura espanyola contemporània. Pel que fa a l'alemany, el seu traductor fou l'escriptor austríac Erich Hackl, de qui ja vaig parlar en aquesta sèrie, i que té amb Alfons tantes coincidències de pensament i d'entusiasme civil. 

No he llegit tantes pàgines ni de bon tros, però els llibres de Cervera que he practicat m'han produït la mateixa sensació de complicitat que els seus articles, que llegesc sempre que me'n passa un per davant. La prosa de les narracions, el que conta, imagina o inventa té una gran força d'atracció i t'implica en la trama, potser perquè els arguments podrien formar part de la teua vida, dels teus records personals o de les teues observacions. 

Per Ventura, però sense Ventura 

Jo he estat a la casa familiar de Cervera, a Gestalgar, he dinat allí amb ell i el seu germà Claudio, que apareix en alguns escrits seus, he vist com viu, he passejat pel poble i ens hem acostat al Túria, abans i després de la Dana, he esperat, escoltant, mentre un o altre veí el parava pel carrer i enraonaven sense urgències de les coses quotidianes, com s'haurà fet a Gestalgar durant segles. 

Cervera i jo parlem i hem parlat de moltes coses, probablement menys importants que les que ocupen les seues converses amb la gent de Gestalgar. Ens hem entès sempre, ja ho he dit, i ens hem entès en català, llengua que els dos aprenguérem en segon terme, després del castellà originari; ell vivint a Llíria o a Vilamarxant, jo a València, escoltant i llegint el que podia.

Però tot això vingué propiciat pel record viu i urgent de Vicent Ventura —en majúscula ara, des que el rector Pedro Ruiz l'encarregà de coordinar el Premi Vicent Ventura que cada any se celebra des del 2000. Des del primer moment, la seua implicació en aquesta activitat anà més enllà del compliment d'una obligació professional. Amb això demostrà com valorava la figura i l'exemple del polític i periodista, potser sense haver-lo tractat tant com altres. 

Abans i després de jubilar-se a la Universitat de València, Alfons Cervera ha estat una de les persones que més esforços han dedicat a l'organització de sopars, conferències o actes de lliurament, de la mateixa manera que la seua opinió ha estat sempre valuosa a l'hora de decidir a qui s'havien d'atorgar els guardons, successivament dissenyats per Andreu Alfaro, Sebastià Miralles i Xavier Montsalvatje. Els han rebut, entre altres, Josep Lluís Bausset, Escola Valenciana, Ferran Sanchis Cardona, la Cívica d'Alacant, Josep Forcadell, Adolf Beltran, Carmen Agulló, Camacuc, Vicent Olmos, Frederic Jordán i la Societat Coral El Micalet, Manuel Safont, Trini Simó, Enric Tàrrega, el Col·legi Públic Censal de Castelló de la Plana, Saó, Paco Muñoz, Pere Miquel Campos, Rosa Solbes, Rosa Serrano, l'Aplec dels Ports, Tudi Torró, Al Tall, Nel·lo Pellisser, Josep Lluís Pitarch —creador del Premi Ventura amb Josep García Richart—, el Genovés, Mercè Viana, Josep Iborra, l'Arxiu per la Democràcia d'Alacant, Ferran Zurriaga... 

És una sèrie de personalitats i institucions que per fortuna continua allargant-se cap al futur. Alfons Cervera en forma part evident.

Tants anys que ens coneixem i ens tractem amb una certa freqüència, tantes vegades que ens hem vist i hem parlat en una o altra circumstància, i Vicent Pitarch sempre aconsegueix sorprendre'm i deixar-me admirat. El seu llibre darrer—de moment—, que he vist nàixer des del principi, de nou ha tingut aquest efecte. Es diu L'excursionisme valencià, esport i compromís cívic i està editat per la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, que tantes aportacions bibliogràfiques ha fet en els seus només trenta-cinc anys d'existència.

Fa un temps, de manera absolutament inesperada i casual, em vaig veure conduït a acceptar la direcció d'una col·lecció de llibres per a la Institució Alfons el Magnànim. De moment, contra la meua voluntat i les meues expectatives, la col·lecció està del tot aturada i és impossible de preveure si alguna volta es reprendrà. D'entrada hi van aparèixer dos volums de memòries que aportaven informacions molt interessants: En el fons, la terra. L'Horta en la memòria, de Joan Dolç, col·laborador d'aquest diari, i Salvador Fernández Calabuig, entre l'empresa i el compromís social, resultat d'una llarga i fructífera conversa amb Magda Lázaro Mascarós. 

Fent càlculs i projectes, vaig pensar que no s'havia fet mai una història de l'excursionisme valencià. Hi ha treballs que repassen la trajectòria de diverses institucions, com ara els centres excursionistes de València, de Castelló de la Plana, d'Alcoi, de Cocentaina, de Pedreguer i de Bocairent, Elx o Cullera, entre altres poblacions del país. I Rafael Roca Ricart s'havia ocupat de reconstruir narrativament les venerables excursions de Lo Rat Penat, mentre que Joan Mateu Bellés havia estudiat les del geògraf i jurista Eduard Soler i Pérez (1845-1907) —hi ha també un documental sobre el personatge en què intervingué Nel·lo Pellisser— i s'havia donat a conèixer igualment el paper pioner del metge i naturalista Eduard Boscà Casanoves (1843-1924).

Ara bé, no existia un panorama general que permetés valorar el conjunt d'un fenomen, en definitiva cultural, que va modificar els hàbits de milers persones de diverses edats des que s'estengué arreu d'Europa i d'altres llocs. Com diu Pitarch en aquest volum, «Entre nosaltres –i de manera ben notòria, entre els companys del Principat– la pràctica excursionista no solament és un exercici de descoberta i estima de la natura i dels seus valors sinó també és un desvetllament de la pròpia consciència identitària col·lectiva, un retrobament de la personalitat nacional. En això, no solament ens distingim dels diversos corrents excursionistes europeus, entre els quals l’excursionisme de casa nostra s’alça com un model en el projecte indefugible de construir l’Europa dels pobles».

Amb el mateix encert en la descripció del passat i en els propòsits per al futur, escriu Pitarch: «l’excursionisme primitiu tingué una empremta eminentment cultural; si ho preferiu, era susceptible de ser considerat com a apèndix d’un projecte cultural més ampli. Amb aquesta mentalitat funcionaren les seccions excursionistes, posem per cas, de Lo Rat Penat, La Nostra Terra o la Societat Castellonenca de Cultura. De manera simultània, sovintegen els centres excursionistes que han afegit a les seues seccions la de cultura. Hi ha també el cas de la Colla Excursionista Xúquer, de Cullera, que va acabar constituint-se [en] Centre Cullerenc de Cultura. Siga com siga i per damunt de la consideració academicista del fenomen cultural, l’excursionisme és una manifestació excel·lent de la cultura. En aquest sentit, Rafael Cebrián hi posava l’èmfasi en els valors del sentit de la tolerància i de l’amistat, de l’amor a la llibertat de les muntanyes, que promou l’excursionisme, alhora que remarcava la pràctica excursionista com a actitud davant la vida i exalçava el compromís en la conservació i protecció del patrimoni natural i humà».

En el seu repàs dels primers temps de les temptatives que estudia, Pitarch assenyala que en la història inicial de l'excursionisme es produí un canvi substancial quan aparegueren el muntanyisme i l'alpinisme, per seguir els noms que la gent donava a aquelles activitats. Crec que en les seues molt interessants memòries Entre aquella España nuestra y la peregrina: guerra, exilio y desexilio, editades per la Universitat de València, Arturo García Igual dona una pista particularment fèrtil a partir de les seues experiències juvenils, en parlar d'uns Wandervögel —austríacs o alemany, no ho recorde ara— que recalaren a València potser fugint de les crisis que es vivien als anys trenta al centre d'Europa i que van atraure l'atenció d'uns pocs tipus inquiets com Rafael Dacal, com el mateix Arturo García, que en la meua família sempre anomenaven  Garcieta, i com el seu amic Antonio Pérez Bosch, únic germà de mon pare —en el llibre apareix com a Amador—, que estigueren ací entre els primers alpinistes, o més aviat pirineistes, abans que la guerra civil els dispersés, sense trencar-los l'amistat ni la relació, ni que fos a distància entre Mèxic i Espanya pel que fa a al segon i al tercer. Conserve un volum de poesies de Teodor Llorente publicat el 1936, amb una dedicatòria dels anys quaranta de Dacal a mon tio, que fa referència al poema «Vora el barranc dels Algadins», que pel que es dedueix Antonio devia recitar en alguna excursió. I recorde que, la primera vegada que Arturo García Igual tornà a València des de Mèxic, aní amb la meua família amb ells a l'Aljub del Fang, prop de la cova Soterranya, als voltants del monestir de Portaceli. De quantes coses devien parlar els dos companys excursionistes, que amb Dacal —potser gràcies a Antoni Igual Úbeda, parent d'Arturo García— publicaren un article entusiasta arran de les seues expedicions al setmanari valencianista d'esquerra El País Valencià, aparegut entre el 1935 i el 1936.  

De seguida que vaig pensar en la necessitat del llibre de què ara parle, vaig considerar que, per refer amb ordre i claredat la història de l'excursionisme valencià seria imprescindible formar un equip per emprendre una investigació que es preveia inevitablement llarga i redactar el llibre, però no em costà molt de temps entendre que la fórmula era materialment inviable. Així, només es podia fer l'encàrrec a una sola persona i immediatament vaig decidir fer la proposta a Vicent Pitarch. Ja vaig parlar d'ell en una nota d'aquesta secció («Amb Vicent Pitarch, veient el panorama», 23 d'agost, 2023). Entre molts mèrits que el meu bon amic reuneix hi ha el de ser autor de Traces d’excursionistes (1998), Centre Excursionista de Castelló. 50 anys d’un camí admirable (2005) i A l’ombra del Penyagolosa. Carles Salvador (2015), a més d'haver estudiat la relació de Gaetà Huguet Segarra amb l'excursionisme en la seua biografia del personatge, publicada el 2022. 

Pitarch no sols és un excursionista actiu i constant des de fa més de trenta anys, que començà a recórrer serres i camins ja ben adult però no ho ha deixat mai, per poc que haja pogut, sinó que té una visió històrica de l'excursionisme local i és un escriptor amè i pràctic. 

En definitiva, Pitarch es va posar de seguida a treballar i amb l'eficàcia d'un equip, però constituït només per ell mateix, començà a explotar la bibliografia i a posar-se en contacte amb informants de totes les edats arreu del país. El resultat és un llibre d'unes tres-centes pàgines, amb il·lustracions, en què es troba la història i els detalls de com s'ha desenvolupat el fenomen de l'excursionisme al nostre país, des del segle xix fins l'actualitat. Finalment no va aparèixer amb el segell editorial de la Institució Alfons el Magnànim, com jo havia previst, sinó amb el de l'UJI, gràcies en bona mesura a la proverbial eficàcia professional de Carme Pinyana.

Temps i espais tan diversos

Pitarch ha dividit el seu treball en cinc grans apartats, titulats «Entre la Renaixença i la República», «La resistència sota el franquisme», «Els darrers cinquanta anys», «Les entitats» i «Aplecs, focs i flames». Així, per les seues pàgines desfilen ordenadament notícies i records sobre Lo Rat Penat i la Institución Libre de Enseñanza, les colònies escolars d’estiu, Societat Castellonenca de Cultura a Sant Pau d'Albocàsser o l’escoltisme anteriors al 1931, amb les manifestacions posteriors durant la Segona República, el tall de la guerra i la difícil represa després del conflicte, la creació i el desenvolupament de la Federació Valenciana de Muntanyisme, una «Nota sobre l’espeleologia» i, ja en els últims temps, allò que Pitarch anomena «El compromís ecologista i la deriva competitiva», amb la crisi del model excursionista clàssic.

Pel que fa a entitats, des de la Colla Excursionista El Sol, apareguda durant la dictadura de Primo de Rivera, el llibre s'ocupa d'altres entitats: Centre Excursionista de València, Centre Excursionista d’Alcoi, Centre Excursionista d’Alzira, Centre Excursionista Avant de Xàtiva, Unió Excursionista d’Elx i Grup Il·licità de Muntanyisme, Centre Excursionista de Crevillent, Centre Excursionista d’Ontinyent, Centre Excursionista de Castelló, Centre Excursionista d’Alacant, Centre Excursionista de Petrer, Centre Excursionista Eldenc, Centre Excursionista Contestà, Centre Excursionista de Gandia, Centre Excursionista de Bocairent.

En aquest panorama d'una continuïtat de vegades interrompuda figuren igualment altres agrupacions: Colla Excursionista Xúquer, Centre Excursionista Sicània, Centre Excursionista de Callosa de Segura, Grup Excursionista Ratot, Grup Espeleològic de Gata, Centre Excursionista Pedreguer, Centre Excursionista de Vinaròs i Club Aula de Natura, Centre Excursionista de Morella i Espemo, Centre Excursionista de Xixona, Centre de Muntanyisme Stalak, Grup de Muntanya Beneixama, Centre de Muntanyisme de Mutxamel, Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna, Agrupació Muntanyista Vilallonga, Centre Excursionista de Pego, Grup d’Exploracions Subterrànies l’Alt Palància, Grup de Muntanya de Calp, Centre Excursionista de Carcaixent, Centre Excursionista Penya Roja, Centre Cultural Castellut, Centre Excursionista de Vilafranca, o l'Associació Cultural la Balaguera, de la Pobla Tornesa. I encara, en el capítol «L’expansió consolidada»trobem: Centre Excursionista de Ròtova, Espèleo Club Castelló, Centre Excursionista de Vila-real, Centre Excursionista Amics de les Muntanyes, Centre Excursionista de Xàtiva, Societat d’Amics de la Serra Espadà, Centre Excursionista Xiruca i Penya Setrill, Centre Excursionista de Benicàssim, Centre Excursionista de la Vall d’Uixó, Club Esportiu Sendes i Muntanyes la Vila, Centre Excursionista Castell de Rebollet, Club Excursionista Ratafia, Grup de Muntanya Viarany, Amics de la Muntanya i el Grup de Muntanya Valldigna.

Pagava la pena de reproduir la llista sencera de què Pitarch dona notícia, perquè tots aquests grups siguen més coneguts i reconeguts com caldria, ja des de la proximitat dels pobles i comarques des d'on començaren a trescar per les serres o ho fan encara. 

En capítols posteriors apareixen els Focs de muntanya, la Flama del Canigó i el seu precedent castellonenc, la Renovació de la Flama de la llengua catalana, les Rutes universitàries i els Aplecs de la Joventut del País Valencià, a més dels Aplecs Excursionistes dels Països Catalans celebrats al País Valencià: el primer, el 1977, al Tossal del Rei prop de Fredes, a la Tinença de Benifassà; l'any següent al Fort de la serra de Bèrnia. Després, a Callosa d’en Sarrià, les Planes del Montgó, a Xàbia, la Font de Mariola, de Bocairent, el Preventori d'Alcoi, Cocentaina, Vilafranca, la Vall d’Alcalà i Pedreguer, Ontinyent, Benifairó i Simat de la Valldigna i Alcoi.

Per a mi, l'excursió

Cada dia, mirant per la finestra, puc veure Serra i Nàquera i algunes muntanyes de la Calderona. No sé si faré el ridícul escrivint que, de manera inconscient, em ve un impuls irracional i frustrant d'abraçar-les —la distància, en alterar les proporcions, sembla fer-me-les assequibles— com a velles amigues que són. És una il·lusió momentània. 

Jo he estat un excursionista de trajectòria discontínua per tota mena de raons que ara no cal relacionar, però sempre que he pogut m'he calçat unes botes que ja no són les Chiruca inicials, he agafat una motxilla i he eixit a la muntanya.  

Això ho dec sens dubte a l'exemple i l'entusiasme de mon tio Antonio, que amb la tia Vicenta i els fills eixia cada diumenge al camp i cada any, tot un mes, acampaven a Bronchales. El 1959, quan ja només faltaven mesos per a la mort del meu pare, al juny anàrem al naixement del río Mundo, aprofitant que el dia de sant Pere encara era festiu. Al mes següent, ja acampàrem a les Corralizas Bajas, de Bronchales, on ara hi ha un càmping estable. De seguida, uns tres dies a Ordesa, on mon tio no havia tornat des d'abans de la guerra. En els focs de campament familiars, a Bronchales, ens contava records i anècdotes d'aventures en les ascensions al Pirineu abans de la tràgica rebel·lió del 1936 —el 18 de juliol ell es trobava allí, en una d'aquelles excursions, a la qual Arturo García Igual no havia pogut incorporar-se. Com una vegada en què, ja arribats allà dalt, s'adonaren que havien portat carrets fotogràfics massa llargs per a la màquina que duien i els calgué tallar-los, a les fosques, amb la petita llima que els servia per esmolar els claus de les botes ferrades que els calien en el gel i en la neu endurida.   

Tallaré ací els meus records. Després hi hagué scouts, amb excursions sobretot a la Calderona, però també a Mariola, la Murta, Ventamina i altres llocs; l'escalada a les Penyes de Guaita, la Silla del Papa a Bunyol,  les excursions a Ordesa, amb neu i gel; l'espeleologia; i més pròximes en el temps, les caminates per la Tinença de Benifassà; les excursions de cap de setmana amb el Centre Excursionista de Castelló i les marxes anuals fins al Penyagolosa; les ascensions per la Cerdanya amb el meu fill Guillem; altres excursions amb un grup de socis de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, a què em portà  Rafael Ramos Armengol; i, ja finalment, les passejades i recerques explorant construccions defensives de la guerra de 1936-1939 amb Edelmir Galdón, que també col·labora en aquest diari. 

Cadascú pel seu cantó —ens ho diguérem després— i per motius en part diferents, Vicent Ventura i jo vam decidir no entrar a la Unitat del Poble Valencià quan es creà el 1984, després de dos anys que aparegués com a coalició electoral del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià (AEPV), amb el qual els dos estàvem molt relacionats.

La trajectòria política de Ventura és coneguda. Les últimes peripècies al PSPV que havia creat i hagué d'abandonar, gràcies a les maniobres d'alguns alegres professors, com en deia Fuster, l'havien més que escalivat, encara que mai no va perdre la voluntat de servir el país i la gent fent política activa o opinant sobre política des de la premsa. Jo, encara estudiant de batxiller i al principi a la Universitat, vaig ser de la Unió Democràtica del Poble Valencià i d'un grup reduíssim —quatre persones—, en part provinent del Frente de Liberación Popular —col·loquialment, el Felip—, interessat pel trotskisme i en el qual vaig estar actiu el 1970 i principis del 1971. Una biografia meua a Viquipèdia diu que vaig ser militant del Partit Comunista del País Valencià. No és cert. No vaig ser del PCPV ni del PCE. Des de molt jove vaig tenir més simpatia per Andreu Nin que per Santiago Carrillo i, per circumstàncies que en un altre paper potser detallaré, vaig abominar d'Stalin des que vaig començar a tenir un cert ús de raó llegint la biografia que li dedicà Trotski.

En qualsevol cas, durant la Transició vaig decidir no militar en cap organització, ni gran ni menuda. Això sí, vaig col·laborar amb alguna i és el que vaig decidir en fundar-se UPV. Així, tant Ventura com jo fórem inclosos en un fitxer de simpatitzants i cotitzants que duia el nom de Constantí Llombart, que ens alliberava de reunions, assemblees i altres amenitats de la vida de partit. En algun moment, per comoditat, Enric Capilla —crec— decidí unificar fitxers i ens avisà que érem militants de ple dret, privilegi que només vaig emprar molt més tard, quan en alguna ocasió m'urgiren a participar en una votació de gran transcendència. Quasi sempre, per donar suport in extremis a Enric Morera en la seua carrera política.

A principis del 1988, els dos diputats autonòmics d'UPV elegits en llista conjunta amb Esquerra Unida l'any anterior, Aureli Ferrando i Pere Mayor, passaren al Grup Mixt. Sabent que jo estava sotmès a una rigorosa maniobra de mobbing en les empreses que dirigia Eliseu Climent, Doro Balaguer i Pere Mayor em convidaren a passar al grup parlamentari, on vaig treballar tres anys molt satisfactoris i plens d'activitats compartint tasques i despatx amb Pilar Saurí. La major part del temps sense cotització social ni altres luxes, perquè els ingressos servien per mantenir en part la petita maquinària del partit. En qualsevol cas, l'experiència fou de les millors en què he pogut participar. Vaig conèixer gent magnífica a les comarques del país, vaig fer o enfortir l'amistat amb Andreu Banyuls, Ernest Garcia, Josep-Lluís Blasco i Doro Balaguer, entre altres grans tipus.

Aquestes dades autobiogràfiques d'un servidor serveixen ací de contrapunt, per explicar que vaig conèixer amb molta proximitat la vida d'UPV, que després s'anomenà Bloc Nacionalista Valencià. Amb més dades per la gran amistat que mantinc amb Pere Mayor des que vingué a València el 1980 a estudiar Geografia i Història, i amb Consol Castillo, des que començaren a tenir amistat —de fet, me la presentà aviat com una companya de carrera en un bar llavors molt conegut al carrer de Cavallers. He conegut les seues famílies, tan distintes, a Ontinyent i a València o a Olocau, i la parella m'ha acollit a sa casa desenes de vegades com a comensal, visitant amb problemes, participant en sessions polítiques o simple amic que passava prop i pujava a veure'ls. Encara ho faig, amb la cordialitat mútua de sempre. Més de quaranta anys després.

Al contrari que jo, Consol Castillo va participar sempre en la vida orgànica del valencianisme polític que representava aquell nou partit. Al desembre del 1981 ingressà a l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià; d'allí a UPV i al Bloc Nacionalista Valencià que formà part després de Compromís. En aquestes organitzacions fou membre activa de les executives locals, nacionals i del Consell Nacional.

Tot això representava, en el seu cas com en el de moltes altres persones arreu del país, treball abundant i sovint impossible de programar abans, afegit a les tasques professionals o domèstiques, reunions i discussions, assemblees locals, comarcals o generals, campanyes electorals de vegades condemnades d'entrada al fracàs per una legislació excloent, despeses personals... La gent que protagonitzà tot allò hauria de contar-ho. Des d'abans de la Transició, el valencianisme polític ja tenia en contra l'enorme força dels partits estatals —fins i tot aquells que encara no havien nascut o s'havien organitzat— i dels seus aliats exteriors. Uns centenars de dones i homes, quasi sempre joves, de tot el país, s'enfrontaren a aquelles circumstàncies desfavorables, mentre d'altres que podrien haver compartit el seu esforç, ja que deien compartir les idees, preferien apuntar-se a cavall guanyador tot fent cara de sacrifici al crit de «Volem tots els càrrecs i els volem ja!».

Consol Castillo estava entre aquells centenars que dedicaren anys de vida a bastir un sistema organitzat que només tenia a favor la seua voluntat. En ciutats grans i d'unes certes característiques socials, com Alacant o València, eren minories quasi invisibles. Per a ella, sense probablement esperar-ho, aquella situació s'acabà quan el 2011 volgué integrar-se a la candidatura municipal de la Coalició Compromís de València, malgrat les reticències dels fills que preferien no veure-la embolicada en un càrrec públic tan absorbent. Ella els tranquil·litzà: «No patiu, que no eixiré».

La vesprada de la jornada electoral jo estava amb ella i Pere Mayor en la casa on vivien. incidentalment. Altres vegades havíem compartit hores semblants i ja estàvem acostumats als disgustos. Un valencià, relacionat amb la Federació d'Organismes o Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) telefonà a Pere cap a les set a dir que els resultats eren favorables a Compromís. Anàrem al local on la coalició havia d'esperar el veredicte de les urnes i a poc a poc anà omplint-se. L'eufòria era visible i ben fàcil de comprendre, però algunes persones es resistien a ser optimistes fins que l'escrutini era pràcticament definitiu.

Consol Castillo encara recorda com, aquella nit, a mesura que se sabien els resultats, Joan Ribó que encapçalava la llista, creient també que hi hauria un fracàs, l'animà a fer unes primeres declaracions per la ràdio mentre ell es reservava. En definitiva, Compromís per València va obtenir 3 regidors amb 35.881 vots, el 9,03% dels vots emesos a la ciutat i ella era regidora de l'oposició, amb una Rita Barberà com a alcaldessa ja en l'etapa final i un govern municipal en què la supèrbia i el desdeny de mafiosos coneguts els permetia tractar al petit grup de Compromís amb la insolència que els caracteritzava fins que s'enfrontaren als tribunals.

Aquells quatre anys, per a Consol Castillo, foren una ocasió única de conèixer barri a barri la ciutat on havia nascut, de veure les debilitats de la dreta local i de contrastar idees i projectes amb realitats.

El 2015, l'electorat de València donà el triomf a la candidatura de Compromís, encapçalada també per Joan Ribó, que fou l'alcalde. Consol Castillo fou fins al 2019 tercera tinent d'alcalde i coordinadora general de l'Àrea de Desenvolupament Humà, a més de regidora delegada de Serveis Socials i d'Agricultura, Horta i Pobles de València. Tingué càrrecs decisoris a la Junta Municipal Pobles del Nord, el Consell Alimentari Municipal; la Junta Municipal de Pobles del Sud, la Comissió de Desenvolupament Humà, Educació, Joventut i Esports i Cultura, la Comissió d'Hisenda, Coordinació Jurídica, Inspecció General i Desenvolupament Sostenible, la Comissió de Medi Ambient i Canvi Climàtic Vocal, la Comissió de Desenvolupament Urbà, Habitatge i Mobilitat, la Comissió Permanent Especial de Suggeriments i Reclamacions, l'Observatori de Contractació, el Consell Agrari Municipal, la Comissaria de Francs i Marjals, el Consell Local de Comerç, la Junta Local de Protecció Civil i el Parc Natural de l'Albufera.  

Des de fora, com que jo ja tenia una certa edat —ara en tinc unes quantes, d'edats—, jo podia percebre que dins de la coalició, i fins i tot dins del partit a què Consol Castillo pertanyia, hi havia maniobres per fer-la treballar al màxim però sense que es veiés des de fora. No diré que l'anaven amortitzant —la seua manera de ser i el treball fet la feien generalment respectada—, però no volien que prengués allò que s'anomena habitualment protagonisme. Al seu voltant hi havia egos superlatius. I no sempre justificats, si em permeten dir-ho. No cal dir que alguns socis del PSOE tampoc no es mostraven sempre col·laboradors lleials. València en Comú (Podem) anava encara més pel seu compte.

Així les coses, a principis del 2019, mesos abans de les autonòmiques i municipals, Consol Castillo anuncià públicament que no es presentaria a les eleccions primàries internes per poder repetir en la candidatura i tornar a l'Ajuntament de València. El fet que Compromís no deixés de ser una coalició, amb quotes de representació de vegades inexplicables, per convertir-se en partit fou decisiu per a ella.   

Un any després, sense fer escarafalls, abandonà el Bloc Nacionalista per desacord ampli i profund amb la política que seguia l'organització.

Ara fa poc en parlàvem. Ella veu amb calma i dosis altíssimes d'objectivitat tot el que aquestes etapes successives representaren en la seua vida. Supose que veure com s'entremossegaven per tenir un sou públic persones —algunes no exactament joves— que no havien consolidat cap lloc de treball en la vida privada degué ser-li un espectacle alliçonador però poc exemplar.

Treballar i treballar

Jo mai no he viscut amb homes. Ben al contrari, a l'ambient familiar originari tot eren dones —àvies, ties i mare viudes, a més de les germanes. I totes molt treballadores. Malgrat això, he estat un tipus masclista dels més vulgars, per simple contagi ambiental i mala educació que de vegades tracte de remeiar. 

Consol Castillo m'ha fet pensar en això. Ella té un company de vida, Pere Mayor —amb una llarga trajectòria política a l'esquena, que ella ha compartit—, i dos fills que ja viuen fa temps fora de casa. Els fills eren en general plàcids quan jo els veia més, de menuts, i crec que ho seran sempre. Pere no ho és tant, crec, si especule sobre la convivència quotidiana. Ell fa front al que siga, fins i tot en la cuina, ja que hi té afició i bona mà per ocupar-se'n —la cuina tradicional d'Ontinyent tenia a casa dels seus pares, amb la presència enèrgica de la tia Maria, una continuïtat sense defallences—, però té un caràcter fort. En el tracte polític s'haurà comprovat. El caràcter de Consol també és fort i clar en l'expressió, però tal vegada d'una altra manera, més pausada. Ells i vostès em disculparan si parle d'aquestes qüestions, però tinc la impressió que un retrat de Consol Castillo —ni que siga tan imperfecte i sumari com aquest— no quedaria bastant definit si no es deia que ha estat capaç de ser parella de Pere Mayor una pila de temps. No totes haurien pogut, diria jo.

D'altra banda, Consol Castillo, en realitat, no ha fet sinó seguir l'exemple familiar i ha treballat tota la vida. En un procés d'assentament social ascendent, perquè ve d'una família amb pocs mitjans econòmics. Nascuda a València el 1959, en una porteria del Passeig de la Petxina en què sa mare s'ocupava. És filla d'un valencià, net d'immigrants manxecs, i d'una immigrada manxega, i a la casa familiar sempre es parlava en castellà. Cap als sis anys, la família, augmentada amb una germana, anà a viure a Benicalap, en un piset que els pares havien començat a comprar. Fou gràcies al fet que el pare havia marxat com a treballador a Suïssa el 1962, si bé aviat s'enyorà i decidí tornar amb la família. Era una finca nova, envoltada d'alqueries i camps d'horta.

Feu els estudis en un col·legi de monges, fins al sisè de Batxillerat, i el COU al curs nocturn de l'Institut Benlliure, perquè començà a treballar mitja jornada al menjador i la secretaria del Patronat Joan XXIII, a Burjassot. En aquest col·legi de l'Horta, des del 1976, continuà fins al 2006, si bé, ja llicenciada en l'especialitat d'Història Contemporània, a la facultat de Geografia i Història —havia començat Químiques, però hagué de renunciar per incompatibilitat d'horaris amb el treball—, el curs 1984-1985 li oferiren fer també de professora de valencià, ja que havia fet els cursos organitzats per l'Institut de Ciències de l'Educació, que dirigia a la Universitat de València el professor Sanchis Guarner. Foren molts cursos de dedicació, participant en l'organització del centre, fins que deixà la docència i passà a ser adjunta de direcció en una empresa privada.

I havia estat precisament al col·legi Joan XXIII on començà a interessar-se per la política, perquè allà treballaven també Rafael Àngel, que l'orientà a estudiar Geografia i Història, Enric Jorro Fort, germà de Carles Jorro, gran llibreter, Anna Sòria, Enric Climent i altres. Allí també, en aquelles companyies estimulants, es llançà a parlar valencià.

Era un principi que marcà la seua manera de pensar i actuar. Responsable, sensata, raonable i ferma. Fins ara mateix. Ja per sempre.

Nascut el 1970 a Catarroja, a l'Horta Sud, Ramon Ramon Raga va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València i ha fet una discreta vida d'escriptor i ciutadà que jo ara voldria posar en relleu. No perquè tinga autoritat moral per fer-ho, sinó per transmetre la satisfacció de donar una notícia bona enmig de tantes d’amarguíssimes. I la notícia és aquesta: ací hi ha un escriptor que, parlant d'ell en primera persona, parla també de vostè i de mi. I en moltes ocasions, per mi. 

Ens hem vist poques vegades perquè vivim a llocs distints i som persones poc donades a la vida social i, menys encara, a la convivència organitzada dels clubs, els clans i les organitzacions gremials. Ens veiem molt poc, però de vegades ens escrivim, sobretot per coses de faena o per intercanviar observacions sobre temes que ens interessen. Soc lector seu i, com explicaré més avall, admirador de la seua activitat professional d'editor de textos. I alhora, lector sempre atent de les opinions que de tant en tant manifesta en la secció valenciana d'aquest elDiario.es sobre qüestions polítiques o socials. I encara, last but not least, per enunciar d'entrada els eixos d'aquesta nota, em va atraure el 2014 un dietari seu en què recollia vivències i reflexions. Com m'ha atret l'últim, L'any dels cinquanta. Dietari 2020, aparegut el 2025, que he consumit amb una avidesa plenament justificada.

Una escriptura decidida

Confessaré, abans de continuar, dues mancances meues, malgrat les quals m'he decidit a escriure a aquesta nota, coneixent només una part no molt gran de l'obra de Ramon Ramon. No ha d'estranyar ningú, perquè fa molts anys que pasture en camps allunyats de la literatura catalana i quasi sempre en èpoques relativament allunyades de la nostra: algunes dècades si més no.

Diré, per tant, que L'any dels cinquanta és el quart dietari que publica Ramon Ramon. El van antecedir Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012) (2014), Llum a l'atzucac (dietari 2012-2016) (2018) i No sé què mor. Dietari 2017-2019 (2021). Jo només coneixia el primer, que ell m'envià quan jo vivia lluny de casa. Em va agradar molt, probablement vaig decidir dir-li-ho, vaig voler escriure alguna nota sobre el llibre però, fetes ara les comprovacions que tinc a l'abast, lamente dir que no deguí fer res de tot això. 

Segona confessió: Ramon Ramon es donà a conèixer el 1991, amb vint-i-un anys, amb un poemari titulat A tall d'incendi. Després vingueren altres volums: Primavera inacabada (1995), Contra el desig (1999), Cor desmoblat (2004), Simfonia per a un estat de coma (2011) i Els temps interromputs (2016). Fins ara jo no n'havia llegit cap. Mentre feia anotacions per perpetrar aquest article, HvL ha tret de la seua biblioteca, més completa per aquest cantó que la meua, Contra el desig. Publicat quan l'autor ja tenia vora trenta anys, recull poemes, probablement revisats en major o menor mesura, però escrits entre març de 1993 i agost de 1995. Em detinc en aquest fet, que el llibre declara i que permet imaginar la minuciosa tasca del poeta enfront dels seus versos inèdits, repassant-los, repensant-los, abans de decidir-se a donar-los a la impremta. Sempre fatídica i decisiva: imprès el llibre no es pot tornar enrere, sinó destruint-lo, i passà de seguida al judici del lector. Aquesta autoexigència del poeta era més destacable perquè es produïa en una etapa inaugural, en què editar en català, fins i tot al País Valencià, començava a ser relativament fàcil per als joves desconeguts. Cada any ja, les llibreries s'omplien de novetats, en bona part efímeres, que modificaven del tot un mercat literari que els ja molt adults havíem conegut paupèrrim i eixut. Així, aquest tercer volum de versos de Ramon Ramon presenta una poesia, si més no al meu parer indocte, molt madura. Molt exigent. Molt treballada. Gens espontània ni fàcil, tot i que defuig les boires pretensioses i sistemàtiques amb què un altre poeta hauria amagat indecisions i ignoràncies.

Des de demà buscaré els altres poemaris fabricats i els dos dietaris que fins ara jo ignorava. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. No perdré cap anell dient que no faria el mateix amb molts altres escriptors que continuaran sense atraure'm. Ja em disculparan: a la meua edat...

No registraré ací els premis que poemes i proses han portat al currículum de l'autor, en bona part dels seus llibres. Amb jurats molt diversos i sense que ell, tal com el conec, tinga una habilitat destacable —si és que hagués caigut en la temptació d'intentar-ho, cosa que m'estranyaria— de navegar les marjals dubtoses de la política de guardons, favors i bombos mutus en què tants han fet carrera. 

Cada dia, mes rere mes, any rere any

De dietaris, n'hi ha molts patrons, o models. Sense eixir de casa, mirant algunes lleixes o fent memòria de coses llegides, m'apareixien llibres que seguien l'ordenació diària de les anotacions amb autors tan distints com ara André Gide, Franz Kafka, Thomas Mann, Anaïs Nin, Virginia Wolf, Katherine Mansfield, Julien Green, Cesare Pavese, Rafael Chirbes, Witold Gombrowicz, Amiel, Paul Léautaud, Ernst Jünger, James Boswell, Bertolt Brecht, Max Frisch, Robert Musil, Montaigne, Samuel Pepys o, en la nostra llengua, Josep Pla, Maurici Serrahima, Marià Manent, Joan Fuster o Feliu Formosa. 

Els temes que Ramon Ramon incorpora a les anotacions diàries i després publica pertanyen, en general, a l'experiència compartida de qualsevol persona de les seues circumstàncies geogràfiques, econòmiques i socials. Explica la vida que fa i, durant moltes hores, és com la de tantes persones que ell mateix s'encreua pel carrer o que nosaltres veiem, anònimes i obsessionades per un problema que desconeixem, o rient i xarrant —si de cas, se'n distingeix plenament en un detall fonamental: mai no el veureu entotsolat amb el mòbil, perquè no en té. No en vol tenir. En aquestes anotacions, dia per dia, apareixen pocs llibres i pocs noms d'autors. Hi ha una lectura regular i sistemàtica dels diaris, el registre dels fenòmens meteorològics, les malalties de gent pròxima, les obligacions domèstiques, les ocupacions i preocupacions d'un ciutadà corrent. 

És un ciutadà, això sí, que el 2020 va fer cinquanta anys. Fet memorable. I, sobretot, que en aquell es va veure de sobte submergit en el drama general creat per la COVID, amb el confinament forçat per la pandèmia. El dietari és, sobre això, un document vivíssim i plenament fiable sobre una experiència quasi incomprensible però tràgica. L'autor no va fer com els personatges del segle XIV que, fugint de la pesta, buscaren una o altra distracció mentre el mal escampava. Boccaccio en tragué un profit inoblidable. Ell es quedà i anotà el que passava.

Per als qui viuen a Catarroja, o a moltes altres poblacions de l'Horta Sud i altres comarques valencianes, aquell drama del 2020 quedà probablement esborrat després, quan hagueren d'enfrontar-se a una tragèdia més immediatament patida per ells només quatre anys després, la devastació en molts casos letal produïda per les inundacions del 2024. Quatre anys de distància, només! Quan te n'adones se't fa més esfereïdor el dolor repetit. Tractes d'imaginar quina repercussió deu haver tingut en tanta i tanta gent, com reapareixerà en els seus malsons, potser ja per sempre. 

S'escriu amb paraules

Ramon Ramon es guanya la vida des del 1993, des de jove per tant, com a editor de textos a l'Editorial Afers, que en tot aquest temps ha guanyat el màxim prestigi en la publicació, sobretot, d'investigacions historiogràfiques. En l'article d'aquest serial «Amb Vicent Olmos, pensant en Afers» em vaig ocupar de l'ànima i el cervell d'aquesta empresa, que per damunt de les dimensions del seu organigrama —el que compta són els resultats— ha assolit una gran i admirable repercussió científica, ja que no econòmica. El coneixement del nostre passat, ho dic amb la màxima objectivitat de què soc capaç, seria molt més incomplet sense el treball d'aquesta editorial. 

L'estructura empresarial consta només de quatre persones; el director al·ludit, de tant en tant amb algun pseudònim en altres funcions; el seu germà Josep Olmos i Marta Rodrigo en l'administració; i Ramon Ramon, que enllesteix els textos i els vigila, amb els autors, fins que, impresos i relligats, arriben a qui els llegeix o estudia. 

Per una d'aquelles casualitats, bona part de la meua vida laboral ha estat relacionada amb l'edició o la redacció de textos. Des que, gràcies a José María Desantes, vaig començar amb vint anys a fer de corrector al Fondo para la Investigación Económica y Social de la Confederación Española de Cajas de Ahorro, a Madrid. Vaig passar després per editorials privades i públiques. Els dinou anys anteriors a la jubilació, els vaig consumir en la publicació de textos universitaris de filologia catalana, fent-me estúpidament més savi que ric quan, al voltant, lligaven els gossos amb llonganisses. 

Tot plegat, em proporcionà experiència i una certa capacitat d'observació sobre les dificultats de la feina que em permet valorar la tasca dels qui serien ara els meus col·legues, malgrat que no han conegut la correcció de galerades tretes de composicions de linotípia i altres avanços tècnics de la impremta al segle XIX.

Una anècdota meua recent explicarà potser la deformació professional a què això pot conduir. Dimecres passat, 21 de gener, passejava jo per Gandia amb Enric Ferrer Solivares, Vicent Palacios i Josep Medina. En un moment donat els vaig dir: «Mireu: una falta!». Dues plaques ceràmiques enfrontades uns pocs metres enunciaven el nom d'un carrer a la part antiga de la ciutat. L'una deia Carrer de l'arquebisbe Polou; l'altra, Carrer de l'aquebisbe Polou. Aquesta deformació et converteix en un lector anòmal, que davant el llibre més excels de la literatura universal es veu assaltat pel dubte fatal de si en un paràgraf o un altre no caldria afegir una coma.

No hi ha dubte que Ramon Ramon ha esquivat aquesta obsessió destructiva que jo patesc i és un lector i —no sé si escriure: «i en conseqüència,»— un escriptor que l'encerta sempre, respectant les normes però en definitiva, i és el que cal, per damunt d'elles. Saber llegir és molt difícil i jo crec que no es pot ensenyar. No diguem saber escriure. Repassant ara els dos dietaris de Ramon Ramon crec endevinar el costós procés d'aprenentatge constant que hi ha darrere. És una lluita amb les paraules i les frases. Però això al capdavall és, com dirien alguns, la forma. Que és inseparable del que diu l'escriptor. I, en aquest cas, està dit amb una sinceritat també costosa i difícil, amb la deliberada voluntat de posar sobre el paper el que pensa i el que veu, sense que li importen les conseqüències. En el dietari del 2020 hi ha la narració d'un fet que fa evident aquest propòsit, en què apareix la personalitat real de l'autor. Ja passada la pandèmia, es mantenien de manera oficial rigors i exigències que la lògica immediata, en determinades circumstàncies, hauria d'haver immediatament rebaixat. Ramon Ramon entrà un bon dia, el 9 de juny, al mercat de Catarroja —no els diré què passà— i s'enfrontà decididament a aquest décalage entre la necessitat de rebaixar les alarmes i les rutines que les mantenien. A primera vista, ell pareix un individu tímid. El que conta demostra que no ho és gens. 

El darrer dietari aparegut de Ramon Ramon és una coedició d'Afers i Lleonard Muntaner, de Palma de Mallorca, on es va estampar. Quan parlem, no tan sovint com ens agradaria, Ramon Ramon i jo coincidim en moltes opinions i discrepem en unes altres, no sé dir si moltes o poques, però estem absolutament d'acord en una: és fonamental per al futur de la llengua reconstruir l'estructura de circulació de les publicacions per tota la geografia del català. En això, estem molt pitjor que cinquanta anys enrere. La desconnexió és enorme i estúpidament suïcida. Ramon Ramon va decidir donar l'original a una editorial mallorquina i Vicent Olmos volgué que el segell d'Afers hi estigués també. Sàvies decisions. 

Ja sé que algú dirà: «Ah!: això és catalanisme». Ja ho sé. De moment no està prohibit ni fora de la llei. Si bé, al pas que anem, Todo se andará. L'altre dia, a l'Escola Pia de Gandia, Ferrer Solivares ens ensenyà una col·lecció de retalls de premsa elaborada pacientment per ell sobre la campanya contra la unitat lingüística a València —dic: a València. El primer retall era del 1973. Jo sempre havia dit que la cosa havia començat un any després, però m'enganyava. El 1973. Més de mig segle d'intoxicació potent i ininterrompuda. 

Aquest dietari del 2020, el 8 d'octubre, recull una llarga i dura reflexió de Ramon Ramon sobre algunes d'aquestes qüestions. No faré citacions. Els convide a llegir-la, com tot el llibre. Hi ha noms i cognoms. Fets. 

En els sis anys posteriors, el panorama s'ha agreujat. El futur de la llengua catalana està greument compromès. Algun remei caldrà posar-hi. Ramon Ramon ho fa amb el seu treball professional i amb els seus dietaris, registrant els símptomes del mal, al costat d'altres molts fets. 

Jo no ho veuré, però estic convençut que d'ací a uns anys eixirà de premses un volum molt gros amb les anotacions diàries de Ramon Ramon. Les que ara ja coneixem i les que vindran. No podré donar-ne la notícia, però si estic al cel com Ernest Sena pronostica, des d'allí me n'alegraré.

En les meues lectures de convalescència, he fet algunes incursions en José Ortega y Gasset, un autor que només havia practicat de manera eventual, sobretot per contextualitzar-ne d'altres. Ara he buscat comentaris d'ell sobre José Martínez Ruíz, Azorín, pensant, com ha estat cert, que tindrien un component d'amistat i de vivències compartides i un altre de lectures fetes per Ortega, lector perspicaç i sempre amb el llapis a la mà, per fer anotacions tot seguit sobre els llibres i periòdics que consumia i després li eren útils per fer articles o llibres propis. 

Molt probablement, els primers papers d'Azorín que vaig llegir i de seguida em van atraure eren fragments de Las confesiones de un pequeño filósofo que figuraven en l'antologia Vela y ancla (1a ed. 1958), d'Eugenio de Bustos, per a alumnes de primer del Batxillerat Elemental, amb textos de Baroja, Bécquer, Blasco Ibáñez, Calderón, Cela, Cervantes, Juan Ramón Jiménez, san Juan de la Cruz, Lope de Vega, Antonio Machado, Manuel Machado, Azorín, Ortega y Gasset, Pérez Galdós, Quevedo, Ramón y Cajal, Rubén Darío, Unamuno, Gabriel Miró i altres. Altres, entre els quals ací i allà José Antonio Primo de Rivera, perquè l'antologia era text obligat en les classes de Formación del Espíritu Nacional i l'editava un organisme del Movimiento. 

Las confesiones de un pequeño filósofo són, com vostés saben, una mena de memòries de la vida infantil de l'autor. Els paràgrafs reproduïts a Vela y ancla —agraesc a Rafael Ramírez Blanco que me n'haja recordat el títol— narren la vida escolar del futur Azorín com a alumne intern en un col·legi escolapi a Iecla, Múrcia. Jo llegia tot allò el 1959 en un altre col·legi de l'orde de sant Josep de Calassanç, al carrer de Carnissers, de València. La coincidència augmentà el meu interès pel que contava Azorín. Després, llegint senceres aquelles memòries d'infantesa, vaig copsar millor per què. Entre altres coses, em vaig adonar que els horaris dels alumnes no havien variat gran cosa, amb la diferència que els dels interns de Iecla començaven a les cinc de la matinada i nosaltres havíem d'estar a classe a les vuit, per baixar després d'una breu estona a la magnífica església del Col·legi de Sant Joaquim, que era en hivern l'únic lloc amablement càlid del monumental edifici. La raó era clara: la gran volta ceràmica i el fet que al temple no entrava pràcticament l'aire de l'exterior; la porta de la plaça de l'Escola Pia només s'obria en alguna solemnitat i la que accedia a l'església des del col·legi no era molt gran i estava separada del claustre per un vestíbul, més temperat que l'exterior. Fora d'això, mai no he passat més fred que en aquell enorme casalot, on no existia cap mena de calefacció, a banda de les tristes estufetes elèctriques que alguns sacerdots escolapis tenien a les cel·les o de l'ambient més rescalfat de què gaudien col·lectivament en el que anomenaven la quiete, on hi havia una biblioteca i després un televisor i es reposarien plegats abans d'entrar a classe, a la vesprada, o a dormir havent sopat. 

Azorín havia escrit, per exemple: «Yo recuerdo que muchas mañanas abría una de las ventanas que daban a la plaza; el cristal estaba empañado por la escarcha; una foscura recia borraba el jardín y la plaza». Al carrer de Carnissers de finals de la dècada de 1950, on quasi no entrava el sol, era fàcil d'entendre aquella sensació del petit escolar de Monòver, enclaustrat en un antic convent franciscà reconvertit en establiment escolapi. A continuació, ell descrivia la rutina diària, les pregàries, la missa, amb un cerimonial antic, les classes que duraven una hora, les sessions a la sala d'estudi que cada curs tenia assignada...   

Tot això es repetia, a tants anys de distància. Eren vivències perdurables que també vaig tenir. Si jo mirava per la finestra, el que veia era l'edifici, després desaparegut, de l'Escola Pia gratuïta, on havien estudiat —jo no ho sabia— Vicent Blasco, Constantí Llombart o Adolf Pizcueta.

Home de llibres

Deia Ortega el 19, en La deshumanización del arte: «A principios de este verano se encontraron un día Baroja y Azorín en una librería de Bayona. Azorín venía de San Sebastián, Pío Baroja de su casa de Vera. Baroja, temperamento siempre fronterizo, habita un viejo solar que es la última habitación de la Península en su linde con Francia. Azorín traspone ésta con frecuencia y va a San Juan de Luz, Biarritz o Bayona. Dondequiera que vaya se le ve recalar en alguna librería porque Azorín sólo va donde las hay. Viaja para ver libros. Baroja se desplaza con mayor facilidad, y aunque fondea también en las librerías que le salen al paso, su propósito es más bien el de ver gente.» Que Azorín, pròxim a la política i al poder, estiuegés a Donosti s'entèn fàcil perquè allí anaven els reis, ministres, membres de la noblesa i tot el que hi havia d'influent a l'Espanya de l'època. I s'hi estava fresc. Baroja havia retornat a les arrels basques d'una part de la seua família, al casalot d'Itzea, a Bera del Bidasoa —també hi havia un col·legi escolapi al poble— que va transformar i habitar. 

Azorín fou sempre home de llibres. En llegí i escrigué molts. També Baroja, que com ell coneixia tan bé les llibreries de vell de Madrid, amb la Cuesta de Moyano que en concentrava algunes, o les de París, començant per les caixes dels bouquinistes, penjades als ampits del Sena.

«Es enorme la cantidad de libros inútiles que han sido publicados», escrivia Azorín en les primeres pàgines d’Un pueblecito (Riofrío de Ávila). El comentari estava originat per la visita a una fira del llibre madrilenya, en una estació i un lloc romàntics i melancòlics: el Parque del Retiro a la tardor. Però Azorín era animós i vivaçment se sobreposava a l’ambient: «Todos estos libros vulgares representan, por lo menos, un momento en una vida humana. Lo que ahora nos parece insignificante, ha animado durante un instante un espíritu». I afegia «En parte, en gran parte, el libro es nuestro propio pensamiento. Muchos de estos volúmenes de la feria nos serían útiles».

És impossible de saber si, en parlar de «nuestro propio pensamiento», Azorín adoptava una posició individual o col·lectiva. Però no cal dubtar que, per a ell, molts d’aquells volums eren o podien ser útils. Per a què? Per a aprendre, per a distraure’s, per a trobar un motiu sobre el qual edificar un article de diari o un capítol de llibre. La idea d’utilitat encaixa amb les necessitats professionals d’un escriptor que vivia en bona part del que arribava a publicar. 

Azorín s’endinsava en llibres que molts altres haurien desdenyat de comprar, amb la mateixa intensitat que dedicava als clàssics de llengua francesa o espanyola ―els seus preferits: Cervantes, Gracián, Racine, Montaigne, Stendhal, els moralistes francesos i d’altres. Tractats de geografia, de botànica, d’oficis, la prosa econòmica dels arbitristes, ingènues consideracions teològiques: de tot treia profit i tot ho reelaborava pensant en el lector possible. Amb una erudició neta i sense trampes. Declarant sempre l’origen. Com el notari que potser els pares esperaven que seria, quan l’enviaren a estudiar a la Universitat de València, a principis de la dècada de 1890, acabada l'etapa escolàpia a Iecla.

Ja passava sovint que un fill es desviara de la voluntat ideal dels pares i les mares. Una petita desviació estava calculada. Les cases de mala nota, el joc i la beguda ―el Fum-Club, de València, que ell recordava, amb un tan curiós nom bilingüe― entraven en el programa, a condició que tot acabés d’acord amb la previsió paterna. 

Azorín ―quan només era José Martínez Ruíz, nascut a Monòver el 1873― anà més enllà i va imposar la seua voluntat per a acabar sent el tipus de personatge que els seus pares no haurien esperat en la millor de les fantasies. Tingué vel·leïtats anarquistes, es convertí després en un dandi ocasional i, sobretot, s’obrí pas en la vida pel seu compte, a base de col·laborar com un forçat en tota mena de periòdics. En diaris de Lerroux ―o de qui pagara per Lerroux―, dels Luca de Tena o d’Urgoiti, de la Falange. No sé ara si d'Azaña. L’existència lineal i plana que li havien dissenyat quedà substituïda per una successió de canvis ideològics i polítics en què la seua gran plasticitat adquireix tot el seu pes. A favor de Maura o de la Cierva, parlant bé de Companys o d’Azaña. Fins i tot de José Antonio. 

Azorín tingué una trajectòria política, sobretot amb càrrecs electius. Va ser diputat en diverses legislatures durant la monarquia d'Alfons XIII, per circumscripcions aleatòries, de Galícia o d’Andalusia i durant la dictadura de Primo de Rivera sotssecretari d’Instrucció Pública. S'han atribuït a simples interessos personals aquells canvis de posició. Qui millor va definir el prosista en aquestes qüestions fou Antonio Machado, quan escrigué a Baeza, el 1915: «¡admirable Azorín, el reaccionario // por asco de la greña jacobina!».

En fi, les peripècies polítiques que interpretà foren anècdotes enmig d’una llarga existència de treball dedicada, més que res, a la lectura i a l’escriptura. L’aventura política ―també intentada, amb menys fortuna, per Baroja i per Unamuno―, deixà en Azorín una visió afable sobre els qui la seguien. En El chirrión de los políticos advertia: «Ni en la política, ni en las otras clases sociales está el hombre irreprochable, perfecto. El hombre ideal está un poco en todas partes. Absurdo me parece considerar a los políticos como dechados de todos los males. Riamos de los políticos ―cuando sean risibles―, pero no cometamos la injusticia de considerarlos peores que los demás vivientes». Són paraules publicades el 1923, quan Primo feu el colp d’estat, precisament contra la política democràtica representada al Congrés de Diputats i al Senat. 

Azorín fou un brillant cronista parlamentari. Estic convençut que, en reaparèixer aquest gènere periodístic després de la mort de Franco, periodistes tan aguts com Víctor Márquez Reviriego o Lluís Carandell degueren tenir prop algun dels volums que recollien les cròniques azorinianes, carregades d'ironia i d'observació directa. Tindrien també peces semblants de Julio Camba. Les de Josep Pla, en què la dependència de la Lliga es transparentava massa, encara no estaven reunides en volum. 

Azorín, després d’un començament literari agressiu i revoltat, asserenà l’escriptura i moderà els adjectius. Es va situar en un observatori que ningú no podia disputar-li, des del paper grisós i aspre dels periòdics, va crear-se una visió del món, minuciosa i especulativa, que feia acoblar-se les coses del passat amb les del present com en un mapa.

Això li va costar l’enorme faenada de fabricar-se una manera d’escriure moderna ―en el segle XX―, mentre molts escriptors espanyols del seu temps anaven calcant les retòriques del passat. El seu era un estil propi, tal vegada adquirit per la convivència amb la llengua francesa, tot i que alguns han detectat en la prosa d’Azorín una transposició inconscient del català de Monòver que havia aprés de menut, més al carrer ―o de les criades― que pels pares. És una idea atractiva, però poc convincent, llançada potser per Josep Pla ―escric fiant-me de la memòria― i repetida després per Joan Fuster ―com a algú li agradaria de subratllar. 

Azorín va morir el 1967 a Madrid, on havia viscut amb intermitències, de vegades forçoses, des del 1896. Recorde que un amic, Gonzalo Zaragoza, viatjà a la capital per assistir al soterrar. Havia mort, no cal que ho cavil·lem més, el millor prosista valencià del seu temps. En castellà, és clar, l’única llengua que li permeté ―aquesta és la història de la seua època― passar casa com a escriptor. 

Entre el vitalisme anarquista inicial i les formes de pensament i d’existència ascètiques i despullades de l’acabament, seguí un camí propi que potser podria tancar-se amb aquella sentència ―valenciana i en valencià― d’un personatge de les seues Memorias inmemoriales: «Això i res, tot és res». De bona fusta com era, Azorín deixà de viure als noranta-tres anys. Milers de pàgines detallistes i precises són el testimoni de la seua intensa habilitat per a treballar el llenguatge a partir de la vida. 

Cal llegir Azorín. I cal visitar la Casa Museu Azorín, de Monòver, gestionada amb admirable eficàcia per la Fundación Mediterráneo, que en això tant deu encara al treball de quaranta anys i a la passió de José Payà Bernabé, un personatge que vaig tenir la fortuna de conèixer en sessions sobre cases d'escriptors i m'hauria agradat tenir ocasió de freqüentar més. Per desgràcia morí el 2021, amb només seixanta-tres anys.

I cal tenir molt en compte igualment, com a viàtic per conèixer en profunditat el nostre escriptor, la biografia de Francisco Fuster Azorín. Clásico y moderno, publicada per Alianza l'any passat. És una excel·lent i minuciosa introducció a la vida i l'obra d'aquell petit filòsof que amb la seua prosa em va captivar en la meua infantesa i que mai no he deixat d'admirar. 

El dimarts 23 de desembre, a les set de la vesprada i al Teatre Parroquial de Torrent, al costat de l'església arxiprestal, es presentarà un llibre que cal llegir, i que cal llegir amb atenció. Es tracta de Persona en comunitat. Records i vivències (1945-2014), de Josep Ferrís March, editat per la Fundació Horta Sud, una institució que, sobre una trajectòria molt sòlida, va mostrar de manera impecable les possibilitats de la cooperació social arran de la Dana de l'any 2024.

Persona en comunitat és, amb exactitud en les dades i rectitud en la intenció, un exercici a través del qual Josep Ferrís ha retut comptes d'una llarga i densa sèrie d'activitats, moltes de les quals viscudes sempre per ell a partir d'una mantinguda convicció cristiana, fins i tot en aquells àmbits temporals desvinculats directament de les creences de cada persona. Aquest exercici —Desde la última vuelta del camino, com hauria dit Pío Baroja— està executat deixant de banda els recursos propis i inatacables del memorialisme. És una altra cosa: no hi ha literatura, ni digressions sempre raonables sobre fets o persones que Ferrís ha vist de prop. És un exigent i massa breu compte rendu per a qui vulga conèixer alguna de les peripècies viscudes per l'autor, exactament, aquelles en què ha participat, sovint amb capacitat de direcció i orientació professional o moral, en comunitat. És a dir, sense individualismes, en col·laboració amb altres persones que tenien el mateix objectiu en un moment donat. 

En aquest informe, hi ha actuacions que tenen a veure amb l'Església catòlica, des dels anys cinquanta del segle passat, i altres, de caràcter professional, en què la religió només ha tingut a veure pel fet que formava part de les conviccions íntimes i no amagades de qui narra. 

Catolicisme i acció social

Durant molts segles, els laics tenien en l'Església catòlica una intervenció molt marginal, en el sentit que estaven exclosos de les funcions sacerdotals. En el cas de les dones, laiques o no, els graus de marginalitat han estat quasi sempre molt més aguditzats. Uns i altres podien ser sagristans, monges, escolans o desenvolupar altres activitats, continuades o no, però sempre com a personal subaltern de l'entramat eclesiàstic, tan complex i tan gran, que començà el segle I de la nostra era. La distinció entre homes consagrats i la resta del que s'anomena el Poble de Déu, ha continuat sent radical, si bé en les darreres dècades s'han produït alguns canvis en la situació. 

Aquestes modificacions foren producte d'una adaptació a les que experimentaven les societats on el catolicisme estava implantat des de les primeres èpoques i aquelles altres que, amb el transcurs del temps, anava situant, quasi sempre en competència amb altres creences religioses. No cal recordar que les modificacions exteriors no sempre han comptat d'entrada amb la cooperació de l'Església, sinó que han estat producte de factors externs i de vegades contraris —revolucions, ensenyament laic, ideologies antireligioses, etc.

Explique tot això, valent-me de la meua memòria i per tant a grapats, perquè ara mateix aquestes nocions ja deu tenir-les present molta menys gent que en la meua infantesa i la meua joventut. 

L'aparició del socialisme i la pèrdua del poder temporal del Vaticà amb la unificació d'Itàlia són fenòmens del segle XIX que influïren en l'aparició del que s'anomena la doctrina social de l'Església. La Revolució d'Octubre i l'expansió del comunisme influïren en l'aparició, el 1922, de l'Acció Catòlica, amb les seues branques i els seus moviments especialitzats. La intervenció en la vida política en societats democràtiques. Cal tenir en compte que, des del principi, socialisme i comunisme foren forts a Àustria, la mateixa Itàlia i França —«France, fille aînée de l'Église», segons la fórmula vuitcentista de Lacordaire—; a Espanya, una altra potència catòlica europea, no tant. El Concili Vaticà II (1962-1965) sistematitzà i feu públiques noves adaptacions del catolicisme al segle XX, no sense resistències en sectors forts de la mateixa Església, llavors o després.   

Un exemple de compromís

Llegint el llibre de Josep Ferrís, moltes d'aquestes qüestions apareixen, com en un palimpsest.  I d'elles es deriva, en una valoració ètica, que persones com ell han treballat per a la societat de manera molt sovint altruista, anys i anys, sense deixar-se desil·lusionar i buscant noves vies de fer real en cada circumstància el seu compromís voluntari amb la col·lectivitat humana. Ho han fet des d'una base de creences cristiana, però això és substantiu per a elles i, en algun sentit, pot resultar qualificatiu per a un observador que no les compartesca. Deixant de banda aquesta diferència d'òptica i, si es vol, fent abstracció de l'element religiós, el que importa són el compromís i els efectes i beneficis que se n'han derivat per a l'entorn social. Sens dubte, Josep Ferrís, pel rigor amb què ha exercit la seua implicació, degué comprendre de seguida que l'Església catòlica no havia estat gens àgil en la realització dels canvis que els temps demanaven i que ella mateixa s'havia proposat públicament de fer. Entre el Sermó de la Muntanya i la pràctica real de l'Església hi ha hagut amb massa freqüència diferències brutals. I Ferrís degué adonar-se'n ja molt aviat, perquè començà a moure's, amb la seua discreció habitual, quan el nacionalcatolicisme era entre nosaltres una actitud indiscutida i general. 

En Persona en comunitat, Ferrís fa un balanç vital i l'exposa amb l'ordre meticulós que les partides han d'ocupar en un balanç. Seguint l'ordre cronològic, en paral·lel amb un desplegament conceptual, qui el llegeix pot seguir les seccions d'una vida molt plena. Si pensem en les promeses dels Evangelis, direm que, en el moment del Judici Final, l'autor d'aquestes pàgines no es presentarà amb les mans buides. Ni retrà comptes enmig d'un desordre de records mal lligats. La rica documentació de l'arxiu propi i els records personals li han servit per establir aquestes memòries de treballs duts a terme i serveis prestats. Supose que les converses amb persones amigues l'hauran ajudat a precisar esdeveniments i situacions.  

Des que tingué ús de raó, Josep Ferrís ha estat catòlic sota tres caps de l'Estat espanyol —Franco, Joan Carles I i Felip VI— i vuit papes —Píus XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau I, Joan Pau II, Benet XVI, Francesc i Lleó XIV. Vuit papes són molts, en tan pocs anys. I han estat molt distints. A la diòcesi de València, els canvis d'actitud dels ordinaris successius també ha adoptat sovint la forma de dents de serra. Si ens posem als extrems cronològics —i no sols cronològics— hi trobarem Marcelino Olaechea i Enrique Benavent, actual arquebisbe: diferències més que notables. 

Ferrís havia nascut a Torrent el tràgic 1936. Com recorda, el seu era «segurament el poble més gran de l’Horta de València, tindria poc més de deu mil habitants i la seua economia era bàsicament de caràcter agrícola, junt a un mínim comerç de subsistència. Tot i que la majoria de treballadors eren del camp, la proximitat a València absorbia un bon nombre de llocs de treball». Aquesta descripció cal rellegir-la per copsar la diferència entre els 10.000 de llavors i els més de 90.000 habitants actuals del municipi. Tots els canvis socials, urbanístics i econòmics que es podien produir s'han produït. I Ferrís ha viscut pràcticament sempre al lloc on nasqué i des d'allí ha actuat cap a dins i cap a fora. La simple relació dels temes que recorre aquest recull de memòries fa veure de seguida aquest arrelament en la realitat més pròxima. Breument apuntats són, en una primera etapa: una emissora parroquial torrentina dels cinquanta i seixanta, la Joventut Agrària Rural Catòlica (1958-1964), l'emissora Radio Turia i el Círculo Católico de Torrent, que Ferrís presidí. Tot seguit, la Caixa d'Estalvis de Torrent (1978-1982), que ell i altres trobaren en situació arriscada quan se'n feren càrrec i aconseguiren remuntar de manera considerable. Potser per això fou cridat tot seguit a fer-se càrrec de la gestió de la Caixa d'Estalvis Provincial de València (1983-1990). A banda d’aquests incisos en entitats financeres, cal anotar la intervenció decisiva de Ferrís en la constitució i la marxa de l'Institut d'Estudis Comarcals, IDECO (1982-1987), i de la Fundació Horta Sud (1992-2000); amb la creació del Museu Comarcal, a Torrent; la Fundación Arzobispo Miguel Roca, on fou president entre el 2004 i el 2009; el Centre Valencià de Solidaritat Proyecto Hombre, on fou secretari del patronat (1996-2000) i president de la comissió executiva (2000-2004).

I hi ha encara els treballs en el Fòrum Cristianisme i món d'avui (1985-2020), la Comissió Diocesana Justícia i Pau (1999-2014), la Fundación Trabajo y Cultura (2002-2003), Caritas Diocesana (2005-2012) o el món del cooperativisme valencià.  Participà en la fundació el 1976 de la revista mensual Saó, encara plenament activa, i del setmanari 7 dies de la Comarca (1983). Ja darrerament, fou un dels impulsors del Foro d'Opinió de Torrent (2003-2020). 

Si la vida de Ferrís ha estat sempre inseparable de la seua ciutat, ell ha estat també un dels grans esperonadors de la consciència comarcal a l'Horta Sud. La divisió en comarques del regne, abolit en el segle XVIII i en el XIX repartit en províncies sense cap connexió orgànica entre elles, és una idea nascuda fa ja molts anys, vora un segle, de cara a una reivindicada voluntat de recuperar l'autogovern i instaurar formes d'organització interna del territori valencià. Posem-hi, com a antecedent, el llibre El País Valencià (1933), de Felip Mateu i Llopis, publicat per L'Estel sota la direcció d'Adolf Pizcueta. En la dècada de 1970 l'impuls comarcalitzador reaparegué amb força. Ferrís ha potenciat el reconeixement de l'Horta Sud com una realitat perfectament identificada. Sentir-lo parlar-ne, com d'altres projectes en què ha posat esforços i nervi, és sempre engrescador. 

En política, Ferrís s'implicà, amb altres persones de l'Horta Sud, en l'aventura de la Democràcia Cristiana espanyola, derrotada i liquidada en les primeres eleccions generals de la Transició, si exceptuem el Partit Nacionalista Basc i Unió Democràtica de Catalunya. Moltes causes explicarien aquell fracàs, però des del meu punt de vista cal atribuir-lo sobretot a l'absoluta manca de suport per part de l'Església espanyola, única força que podria haver llançat amb energia les candidatures. S'ha de considerar, entre altres factors, que l'experiència estava en declivi en altres països i que la Democràcia Cristiana espanyola inicial, que amb Gil-Robles, Lúcia, Villalonga i altres havia tingut gran impuls durant la Segona República, es dividí després. Una part fou molt útil a la política de Franco i s'havia sotmès a ell, mentre que una altra s'havia situat enfront, a favor de Joan de Borbó. Sota una forma o altra, les dues es presentaren enfrontades en les eleccions de 1977 i, sens dubte, la que havia estat obertament col·laboracionista amb la Dictadura tenia grans avantatges que li permeteren guanyar, ni que fos diluïda en les plataformes encapçalades per Adolfo Suárez o pels anomenats irònicament Siete magníficos, entre els quals Fraga Iribarne. Ferrís, com altres companys de la Unió Democràtica del País Valencià a l'Horta Sud, hagueren de fer front a deutes econòmics de la campanya electoral, que van satisfer honestament. Com han fet sempre en tantes altres causes amb les quals s'han compromès. Aquest llibre en deixa constància clara. 

Havien desaparegut les Hitlerjugend i els Balilla mussolinians, pervivien magníficament la Mocidade Portuguesa de Salazar i l'Organización Juvenil Española (OJE) de Franco, antic Frente de Juventudes de Falange Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacionalsindicalista, que ja era una refosa dels Flechas falangistes i els Pelayos carlins. Joan Llinares pertanyia a l'OJE, com molts xiquets i joves espanyols de l'època, encara que les famílies foren d'esquerra. En circumstàncies econòmiques i socials que alguns recordem, era l'única manera per a aquells xiquets d'eixir a la serra de tant en tant i passar una part de les vacances d'estiu en un campament. Havien desaparegut les boines roges i portaven un uniforme calcat del que duien els boy-scouts francesos moderns, però cada 20 de novembre, Día de los Caídos en commemoració de l'afusellament de José Antonio Primo de Rivera a Alacant, a Alzira —i supose que en altres pobles: jo no tenia res a veure amb aquelles històries— els afiliats a l'OJE regalaven rams de flors a familiars de persones assassinades o executades per dretanes durant la guerra. Devia ser un acte solemne. Arran d'una d'aquelles commemoracions, un xiquet va preguntar a la jerarquia corresponent: «I com és que a la meua agüela no li donen flors? El marit, també el mataren per allò de la guerra». Així, ell i altres companys del grup, entre els quals Llinares, descobriren que hi havia diferències notables entre Caidos por Dios y por España i miserables rojos morts a partir del 1939, amb més o menys garanties legals. Per a les famílies dels segons, el Règim no comprava flors ni tenia altres delicadeses. Eixa vegada, a finals dels seixanta, els xiquets es negaren a participar en el lliurament floral si no hi havia rams per a totes les vídues, sense diferències de bandol, i no els hi va haver. Llinares va ser expulsat i fou la primera vegada que li digueren “comunista”. “De tal palo, tal astilla” li va dir l’alcade franquista al seu pare, un vell republicà, oficial de l’exercit lleial, que passà els tres anys de la guerra al front de Guadarrama i que va patir després anys de presó en els penals d’Ocaña i Sant Miquel dels Reis, on va compartir cel·la amb don Joan Peset, rector de la Universitat de València i diputat d'Izquierda Republicana.  .  

M'ho contava fa més de dos mesos Joan Llinares, un dels qui obriren els ulls en aquell moment que tindria com a conseqüència l'abandonament i desmantellament per tots ells de l'OJE. 

Amb Llinares —nascut a Alzira el 1953— vaig estar parlant sense interrupcions una bona estona a l'edifici vell de la Universitat de València, ja fa setmanes. Hi havia molt a parlar, però haguérem de deixar la conversa perquè altres faenes ens reclamaven. Jubilats els dos, el temps se'ns menja pel garró. 

Havíem anat directes a la qüestió, sense divagar sobre la trista situació política general ni altres misèries circumdants. No calgueren preguntes i de seguida ell, amb un ordre cronològic rigorós i una expressió exacta i ben construïda, em va resumir en una hora llarga els fets més importants de la seua trajectòria. M'arriscaré a afirmar que aquesta precisió sol trobar-se quasi de manera exclusiva en persones que s'han sotmès a moltes entrevistes o bé, i això és més segur, en aquelles que tenen el cap i la memòria molt ben organitzats. Qualitat envejable i, tot comptat, molt més infreqüent del que pareix.  

Vaig pensar per a mi que malgrat aquestes qualitats el meu interlocutor no podria escriure unes memòries. O fer-les editar vivint ell. Ha vist, com un cronista del present, massa coses desagradables. 

El 2019, sent director de l'Agència Antifrau i especulant sobre el seu futur laboral em digué un dia, mentre preníem cafè a la plaça de la Mare de Déu, de València: “Jo soc d'origen, com a funcionari, secretari d'ajuntament, però si opte a alguna plaça en un poble, amb el passat professional que tinc, ningú em vol”. En efecte, ¿quina administració pública voldria que Joan Llinares fiscalitzés els seus comptes, els seus contractes, el seu funcionament quotidià? Sempre hi pot haver algun cadàver amagat en un armari. O més. 

Ser rigorós amb el funcionament de l'Administració pública té aquests problemes. A pesar d'això, és clar, a Joan Llinares, mai no li ha faltat faena. I en determinats casos, l'han buscat exactament per exercir el rigor en el control, per netejar moderns estables d'Augies, fill d'Hèlios, com li tocà fer a Hèrcules segons la mitologia grega, enmig dels seus famosos dotze treballs. 

Es tractava de fer funcionar les coses

En realitat, sospite que el propòsit de Joan Llinares des que s'incorporà a l'Administració Pública, era, potser amb dosis considerables d'innocència i optimisme, fer que les coses funcionaren de manera correcta, honesta i eficaç.  

Abans de conèixer-lo personalment, jo sabia qui era. De fet, he seguit la seua activitat apassionant des que era tècnic de gestió i després administrador de l'Institut Valencià d'Art Modern Julio González, l'IVAM, en l'etapa fundacional de la institució. Les primeres notícies m'arribaven de manera contínua a través de Carlos Pérez Garcia, que treballava allí. Ell em féu el dramatis personae del grup molt divers de professionals que posaren en marxa aquell projecte, sens dubte plens d'il·lusió. Alguns, me'ls feu conèixer i estimar. Com ara, Encarna Jiménez que m'aconsellà el primer llibre que vaig llegir de Rafael Chirbes o, anys després, Juan Manuel Bonet. El 2019 férem al Carme, a València, una exposició sobre Carlos Pérez (1947-1913). Llinares hi aportà un text molt interessant, L'home museu, on rememorava Carlos Pérez per la seua prodigiosa visió enciclopèdica i —no citaré literalment— la seua immensa formació pluridisciplinar, sobretot en pedagogia, amb què contribuí decisivament en l'IVAM d'aquella etapa esperançada, la de Carmen Alborch fins a Juan Manuel Bonet, que el convertiren en museu de referència sobre com ensenyar, comunicar i comprendre l'art.  

L'experiència d'ell a l'IVAM, on havia entrat el 1988, acabà com la de Bonet, Carlos Pérez i altres: molt malament. Patiren una sèrie d'irregularitats que implicaven alts càrrecs de la Generalitat, com Consuelo Ciscar, que seria directora del museu entre 2004 i 2014, després d'haver ocupat altres altes responsabilitats en governs autonòmics del PP, amb Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francisco Camps.

Llicenciat en Dret i advocat, abans d'arribar a l'IVAM havia tingut una experiència també poc comuna. Entre gener de 1983 y desembre de 1988 fou secretari-interventor de Sumacàrcer, a la Ribera Alta, en ple període de reconstrucció d’infraestructures i de l’economia, de redisseny urbanístic després de la catàstrofe provocada per la ruptura de la presa de Tous, la Pantanada. Quan deixà l'Ajuntament, fou guardonat per unanimitat del plenari municipal pels serveis prestats al poble durant aquells anys tan difícils.

El tercer punt de destinació de Llinares, després del trauma de l'IVAM, fou la gerència del Museu Nacional d'Art de Catalunya–MNAC. D'una institució nova a una de ben antiga, que calia actualitzar en molts sentits. Probablement per això pensaren en ell. Hi estigué entre maig de 2001 i juliol de 2009, període d’acabament de diverses obres ambicioses i d'elaboració i posada en marxa del primer pla estratègic del Museu. 

Després d'això, s'ocupà en la direcció executiva del Palau de la Música Catalana, consorci de dret públic format per l’Ajuntament de Barcelona, el Ministerio de Cultura i la Generalitat de Catalunya. No era un càrrec de tout comfort, més aviat al contrari, perquè hagué de fer neteja, és a dir, dirigir la investigació i l'auditoria de l'anomenat ‘Cas Millet’, a més de reorganitzar una institució commocionada, i encapçalar els serveis jurídics i de fiscalització, col·laborant amb la Justícia per a l’esclariment dels fets que destaparen el famós “3%” de comissions empresarials a partits polítics. Tot això durà del juliol de 2009 al desembre de 2010. 

Al no “trobar” plaça en el seu cos funcionarial, passà per l'empresa privada, com a director gerent d'Edicions Bromera, entre el 2011 i el 2012, en un període de reorganització del grup empresarial. 

L'octubre del 2014 reingressà a l'IVAM com a subdirector d’Administració i finances. Hi estigué fins al juliol del 2015. Es tractava, sobretot, de reorganitzar la institució malmesa, auditar el període de Consuelo Císcar i col·laborar amb la Justícia en l’esclariment de possibles conductes fraudulentes.

El mateix 2015, al juliol, retornà a Barcelona, com a gerent de Recursos de l’Ajuntament. Acabava de ser elegida alcaldessa Ada Colau, la qual cosa representava un canvi substancial en la política barcelonina.  Hi estigué fins al juny de 2017. Feu funcions de direcció dels serveis generals i dels jurídics, s'encarregà de la fiscalitzció municipal i dels recursos humans; posà en funcionament el departament de transversalitat de gènere i l’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques, constituïda per les àrees de control de la gestió (auditoria), anàlisi i investigació i transparència. Fou conseller delegat de l’Institut Municipal d’Informàtica. També vocal del patronat de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, que també comportava recerques sobre conductes poc clares, per dir-ho ràpidament.

Tot seguit, en la darrera etapa com a alt funcionari, Llinares va ser el primer director de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana (2017-2024) elegit per les Corts per una gran majoria i sense cap vot en contra. Organitzà una institució inexistent i absolutament necessària, convertint-la en referent a Espanya i la Unió Europea, que la posà com a model en el seu Handbook of good practices in the fight against corruption (2023), com a capdavantera en la protecció de les persones que denuncien corrupció. Finalitzà el mandat al maig de 2024 en esgotar els set anys màxims permesos per la llei. 

Tornar als orígens

Entre una cosa i l'altra, Llinares havia viscut molts anys fora d'Alzira. Pogué tornar feliçment, ric de tantes experiències diverses i molt il·lustradores sobre la condició humana i la dificultat de fer funcionar les institucions públiques amb eficàcia i honestedat.  

Havia nascut al barri de Caputxins i feu estudis primaris a l’escola parroquial de l’Encarnació; el batxillerat a l’Academia Júcar i a l'IES José María Parra, d’Alzira. Des d'allí havia anat a examinar-se com a alumne lliure a la Universitat de València per cursar Dret, que hagué d'abandonar momentàniament per treballar en una empresa d'arts gràfiques. Després acabaria la carrera a la Universitat Nacional d’Educació a Distancia (UNED). 

Alzira és també el paisatge extraordinari de la Murta, que ell havia contribuït a salvar anys enrere. I són els amics, com ara Xavier Cantera, Antoni Murillo, Bernat Selfa, Salvador Piera, Vicent Esteve i tants altres, compromesos com ell en mil batalles. 

El compromís social ha impregnat la trajectòria de Llinares. Els pares li inculcaren el respecte per les persones i la necessitat de formar-se. Als Caputxins i a l'Institut —amb professors com Josep Lluís Bausset o Víctor Garcia de la Concha— encetà l'adquisició rigorosa de sabers formals. Amb José Sierra, professor i rector de la parròquia de l’Alquerieta, treballà en l’alfabetització d’adults i començà a entendre la realitat social. Era el temps en què, a Alzira, la Llibreria Xúquer, amb Vicent Silvestre, animava tota mena d'activitats, com el Club Amunt, dinamitzador cultural sobretot per a joves. Era el temps de la militància política i sindical clandestines, en l'última etapa de la dictadura. 

Després, Llinares ha continuat el compromís amb la societat. En la vida professional molt sovint, com hem vist, però també en la Fundació Els Ports-Maestrat, que gestionava les compensacions a ajuntaments per la contaminació per pluja àcida causada per una central tèrmica al Baix Aragó. Fou cofundador i president d’Acció Ecologista Agró; patró de la Fundació Mediambiental Enrique Montoliu; cofundador d'Acción Cívica contra la Corrupción. No cal seguir l'enumeració. Ara, en aquest retorn als orígens, i seguint les arrels familiars s'ha implicat, com a agricultor, en l’Associació de Citricultors Ecològics d’Horts Històrics de la Ribera del Xúquer. 

Testimoni de tot això són treballs lliurats a publicacions prestigioses, cursos impartits i altres activitats exercides sense fatiga aparent i, sobretot, sense alçar la veu o fer-se el milhòmens. Llinares és un home que pensa bé el que fa, amic del diàleg i de la reflexió pausada, modest, simpàtic, però igualment —tantes vegades ho ha demostrat— partidari de l'acció efectiva, ràpida i determinant, de la claredat i l'exemplaritat. La seua trajectòria hauria de ser molt més coneguda. En una conversa inevitablement massa curta, ens deixàrem —es veu de seguida— moltes coses per parlar.

Entre altres llibres de la mateixa amenitat o més que m'han acompanyat aquestes setmanes de convalescència, a banda el Journal littéraire de Paul Léautaud, done ara notícia d'un recull documental que m'ha tingut despert fins altes hores de la nit un dia i un altre. Són els tretze volums de l'Archivo Gomá, publicats entre el 2001 i el 2010 pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas i editats a cura de José Andrés Gallego i Antón M. Pazos. L'havia consultat alguna vegada en paper, però trobar-los digitalitzats al portal del CSIC amb accés gratuït m'ha facilitat enormement la maniobra després d'arribar-hi casualment —desficis de la prostració— buscant alguna referència del capellà Joan Tusquets Serrats, que tingué una trajectòria tan singular i que durant la guerra i els anys immediatament anteriors s'havia convertit en un publicista copiós i reiteratiu en contra dels anomenats Protocols dels Savis de Sió, el complot judeomaçònic i altres invencions conspiracionistes, moltes de les quals perduren ben actives i fins i tot renovades més d'un segle després. En l'entorn de Franco, i amb el mateix general, Tusquets tingué llavors una gran influència. Fins i tot Ramón Serrano Suñer, en ple ascens en la carrera del poder dictatorial —a base de mostrar fins a l'exageració el seu suposat falangisme—, tingué interès a comptar amb ell i li prologà el llibre Masones y pacifistas (1939). Es podria veure en aquella relació el desig del cuñadísimo de guanyar punts entre les altes jerarquies nazis, per exemple amb Alfred Rosenberg. No ho aconseguí: els dirigents del III Reich sempre el consideraren un jesuïta. És a dir, d'acord amb el sentit pejoratiu que en l'època donaven alguns a aquest terme, un hipòcrita. 

Una vegada ficat de ple dins d'un volum triat a l'atzar, em vaig enganxar ací i allà fins que els vaig consumir tots. Amb els bots raonables, quan l'enunciat del document ja me'l feia poc interessant. El que ara escric és producte d'una lectura ben poc rigorosa. A més, per les circumstàncies en què la feia, no podia anotar referències de localització de fragments que volia retenir. Aquest article només es basa, per tant, en la fugissera memòria immediata. Hi hauria molt més a retenir, i de manera més sistemàtica. 

El cardenal Gomà

Isidre Gomà i Tomàs (la Riba, Alt Camp 1869 - Toledo, 1940), centre i origen d'aquest fons documental, sacerdot d'una cultura religiosa àmplia i sòlida, fou nomenat arquebisbe de Toledo el juliol de 1933, en substitució del dimissionari cardenal Pedro Segura, que ocupà la seu toledana entre 1927 i 1931. Dos anys després, el 1935, Gomà fou elevat a la porpra cardenalícia pel papa Píus XI. Ja ben entrada la guerra d'Espanya, i gràcies a la seua intervenció, la Santa Seu va reconèixer el govern del general Franco al maig de 1938. Tingué en això un gran efecte la difusió de la Carta col·lectiva dels bisbes espanyols als bisbes del món sencer (1937), en què Gomà i els cosignataris defensaven el Movimiento Nacional contra la República. La recollida de signatures i la propaganda entorn d'aquest document ocupen una part interessant de l'Arxiu Gomà. 

En morir el cardenal, poc després de la victòria franquista, fou succeït a la seu de Toledo per un altre sacerdot català, Enric Pla i Deniel, nascut a Barcelona el 1876 i mort el 1968. Des de 1935 havia estat bisbe de Salamanca, on tingué ocasió durant la guerra de relacionar-se amb la cúpula militar i política del franquisme inicial. Sociòleg, president d'Acció Catòlica durant la República, en començar el conflicte va publicar la carta pastoral Las dos ciudades (setembre de 1936), en què justificava la revolta i que va contribuir a la fonamentació teològica del que va denominar Cruzada.    

Preocupacions pel present i pel futur

La longitud dels textos que formen l'arxiu curiosament s'escurça de manera notable a mesura que s'arriba al final de la guerra. El to general, com calia esperar, sempre és protocol·lari però potser en alguns casos, també al final, es fa més expeditiu i, en alguna mesura, més directe. Les llengües generalment utilitzades són el castellà, l'italià i el francès.  Només el bisbe de Girona, Josep Cartañà, a partir d'un moment, escrivia a Gomà en català. Vidal i Barraquer i Gomà s'escrivien en castellà. L'aragonès Gregorio Modrego, auxiliar de Gomà a Toledo i futur arquebisbe de Barcelona, solia introduir en les cartes al seu superior eclesiàstic alguna paraula catalana.  

La preocupació pels diners és constant. Els eclesiàstics en parlen en diversos tons. Fins i tot un bisbe arriba a alegrar-se en saber que podrien rebre de l'Estat uns milloncejos, que els anirien molt bé. Igualment apareix sovint en les cartes un interès molt subratllat i visible, fins i tot en les expressions, pels béns perduts; particularment els de caràcter artístic que conservaven als temples, convents i altres edificis ocupats per l'Església. El mateix es pot dir pel que fa a la reconstrucció de les esglésies o altres edificis religiosos cremats o malmesos per les turbas marxistas. Clar és que, en algun cas, informa un bisbe, hi actuen esforçadament batallons de treballadors —presoners, sens dubte. En un altre es fa veure que les reparacions es paguen amb diners requisats a persones represaliades on es feien. Al capdavall, les jerarquies eclesiàstiques tenien una lògica inquietud per tornar a l'estat de benestar econòmic de què s'havien beneficiat durant la Monarquia, posat en perill per la República i atacat directament per revoltes populars a conseqüència de la rebel·lió dels generals, monàrquics o feixistes. Clar és, pensaria algú, que era il·lusori somniar en els bons temps dels delmes i primícies, però mentrestant es preocupaven per coses menors però no desdenyables com ara la manera d'eludir les reclamacions d'Hisenda o com aconseguir bitllets de ferrocarril debades o amb rebaixes. Tot això, mentre es rebien donacions de tot arreu i s'estudiava una magna i profitosa col·lecta internacional.

En la correspondència té un lloc especial la brutal persecució desfermada contra religiosos i religioses, amb els consegüents empresonaments, assassinats o tortures. Ja estava en marxa el recompte de víctimes, en part a benefici de la propaganda exterior —des de París se n'ocupaven, entre altres, un prohom de la Lliga, Joan Ventosa, i un intel·lectual afí, Joan Estelrich, corresponsals fidels de Gomà. Alguns pensaven ja en la reobertura dels seminaris tancats pel fet d'estar situats en territori republicà. En una carta s'al·ludia a la previsible creixença de les vocacions sacerdotals, molt decaigudes els anys anteriors, tot al·ludint, de manera ben fàcil de copsar, al fet que la misèria que havia caigut sobre determinats sectors socials seria una causa notable en l'augment d'aspirants a ingressar en el clero secular o regular i en altres organitzacions semblants.  

Clar és que hi havia capellans bons i capellans d'una altra mena. En la segona categoria entraven els bascos nacionalistes i els qui es mantenien fidels a la República. Fins i tot eren sospitosos els qui treballaven per restaurar el culte catòlic, ni que fora testimonialment, sobretot a Barcelona, gràcies precisament a la pressió del Partit Nacionalista Basc (PNB) i d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) —partits execrables, no cal dir-ho, i en alguna mesura traïdors, ja que pertanyien al món ideològic de la democràcia cristiana. 

La persecució contra els sacerdots bascos nacionalistes —o denunciats com a tal— ocupa bona part de la documentació conservada per Gomà. Se'ls considerava culpables màxims del nacionalisme de la feligresia. Tenint això en compte, en el grau que fora cert, resulta més cega la política que seguí el franquisme contra ells, abans i després del 1939. I s'entenen millor el gran rebrot nacionalista a Euskadi a partir de la dècada de 1960, ETA i altres fets fàcils de recordar. 

De la mateixa manera que els capellans demòcrates, no tots els bisbes espanyols eren de confiança. Mateo Múgica, ordinari de Vitòria, o Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona i primat de la Tarraconense —això últim en competència amb la primacia de Toledo: un plet que convé no oblidar en aquell context—, ja que no signaren la Carta colectiva que Gomà preparà a instàncies —o, si es vol, per ordre— de Franco es mantingueren en l'exili i renunciaren o perderen els bisbats a favor d'eclesiàstics més dòcils o favorables a la rebel·lió. En la relació epistolar, Gomà mantingué amb ells una relació correcta i amb Vidal, que coneixia més personalment, no se sap si respectuosa. 

També hi havia, si parlem de bisbes, l'irreductible cardenal Segura, enfrontat amb la República i després amb Franco, o el llavors ordinari de Navarra, Marcelino Olaechea, després arquebisbe de València. Gomà no se'n fiava molt, sobretot per la permissivitat que mostrava amb Fermín Yzurdiaga, capellà de la diòcesi navarresa i feixista d'una certa  imaginació, per dir-ho d'alguna manera, molt afavorit pel Règim en construcció i per la Falange. Tant, que la jerarquia eclesiàstica s'hauria estimat més veure'l igualment afavorit però més discret.   

Si el PNB i UDC eren organitzacions a rebutjar, també ho era la CEDA de Gil Robles, expulsat de l'Espanya nacional i tan poc de fiar com el seu inspirador Àngel Herrera. Tots dos líders polítics apareixen quan cal en la correspondència del cardenal Gomà. 

La unificació forçada del carlisme i Falange preocupà molt Gomà i alguns dels seus corresponsals. Entre altres raons, perquè anava contra les organitzacions d'Acció Catòlica i perquè hi havia el temor, molt fonamentat, que una part de Falange fos anticlerical o anticristiana, per simple imitació del nazisme. Quan les tropes d'Aranda ocuparen Castelló de la Plana i zones del nord del País Valencià, algú anotà que no era bona notícia la substitució, al front de FET y de las JONS a nivell valencià, del carlí baró de Càrcer per un médico falangista, Adolfo Rincón de Arellano.

Amb el nazisme calia anar amb compte, a l'Espanya de Franco. Aquest repertori documental és molt il·lustratiu sobre els motius pels quals no es donava a conèixer l'encíclica Mit brennender Sorge (Amb ardent inquietud) publicada el 1937 pel papa Pius XI, denunciant la situació de l'Església catòlica a l'Alemanya governada per Hitler i els seus seguidors des de 1933. Per por a les reaccions, en ple procés d'unificació de carlins i falangistes, Gomà optà per no difondre aquell al·legat. 

La moral, per dir-ho segons els usos de l'època, és tema recurrent per a alguns corresponsals. Segura, des de Sevilla, estava obsessionat per la censura cinematogràfica. I no era l'únic, és clar. Però també hi ha documents significatius sobre la vestimenta a les platges o llocs semblants, les mànegues arromangades que falangistes homes i dones es permetien exhibir dins de les esglésies, o el fet que alts càrrecs de la Sección Femenina, al·ludits amb noms i cognoms, fumaven i tenien una conducta matrimonial dubtosa... Tot el repertori que els meus lectors més vells recordaran bé, en definitiva.    

Una impressió final   

D'aquest superficial primer contacte amb la correspondència del cardenal Gomà durant la guerra, un pot traure diverses conclusions, absolutament provisionals per la manera mateixa en què la lectura s'ha produït. La informació triada i anotada en el seu moment pels editors José Andrés Gallego i Antón M. Pazos és d'un gran interès. En qualsevol cas, es pot afirmar que l'home que generà aquest fons, el cardenal Isidre Gomà, sabé fer ús d'una prudència assentada sobre una experiència poc comuna i d'una notable capacitat de navegació en aigües públiques tan tèrboles com les que tingué davant. Mirant la resta de bisbes en actiu al mateix temps que ell en territori espanyol, molts dels quals apareixen com a autors d'escrits replegats als tretze volums de l'Archivo Gomá, es pot pensar que cap altre no hauria tingut les mateixes capacitats i habilitats. Certament, hagué de condescendir en moltes coses, però no es pot dir que donara excessives facilitats al nou poder polític i militar que les reclamava i tractà en cada moment de preservar els drets del cos humà que li havia tocat d'encapçalar. 

Fa vora sis setmanes que l'Herpes Zòster m'acompanya tothora. Un dia que per miracle va ploure a València, em vaig mullar els peus de manera imprudent fent bricolatge d'urgència, i començaren els dolors. D'entrada, ho vaig interpretar com un refredat excepcionalment fort. Al tercer dia vaig adonar-me que el problema era més greu i així he passat una temporadeta ben desagradable, amb dolors que encara no han desaparegut, per bé que amainen ara sí ara no, a pas de puça.

Al principi, era incapaç de llegir, única distracció possible perquè no veig mai la televisió i seguir un documental o una pel·lícula de ficció m'hauria resultat impracticable. Pensant en la inacabable convalescència, que seria llarga segons totes les previsions i els advertiments de persones amigues que havien patit Herpes, en algun moment vaig prendre una decisió difícil d'explicar i, ben mirat, massa cara per a la meua butxaca: comprar el Journal littéraire de Paul Léautaud. Era una idea que em rondava pel cap feia anys i que sàviament havia deixat sense executar una vegada i altra. En la debilitat pròpia del meu estat, sense quasi dormir ni reposar a causa del dolor, en dejú voluntari, vaig fer la comanda. Arribaren els volums de la segona edició i emprenguí el darrer, que comprèn els anys de l'ocupació alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial, i els posteriors, fins a la mort de l'autor. 

Era el volum que m'interessava sobretot, de manera immediata, per fer contrast o complement amb les anotacions més o menys diàries que al mateix període dedicaren Drieu la Rochelle, Galtier-Bossière, Maurice Garçon, Jean Géhenno, Cocteau, Pierre Nicole, Gide, Maria van Rysselberghe, Angelo Tasca, Léon Werth, Maurice Martin du Gard, Fabre-Luce i altres personatges de diversa coloració política. I encara hauré de llegir diaris i carnets de Guilloux, Schlumberger, Leiris, Mauriac, Jouhandeaux i alguns més, per completar el panorama d'un període tan fosc i instructiu. És una bibliografia mot extensa, que encara fa pensar en els materials inèdits, com ara els minuciosos i potser reveladors diaris de guerra de Marcel Déat. 

Una experiència lamentable

Des de xiquet, la lectura m'ha acompanyat en les malalties, però habitualment explotava —i sovint rellegia— obres d'una certa amenitat. El diari de Léautaud era una transgressió forta dels costums. Ho temia, però no esperava una agressió tan violenta ni, des d'aquest punt de vista, tan acordada amb els dolors que la companyia de l'Herpes em proporcionava.   

Paul Léautaud, nascut i mort a París (1872-1956), no era el simple personatge atrabiliari i pintoresc, més o menys agut en les converses, més amic dels animals que de les persones, que jo podia imaginar a través de pistes indirectes i sempre positives.

A aquests trets anecdòtics calia afegir, com ara he vist, que era un antidemòcrata brutal, un pronazi més que evident i un antisemita histèric. Un reaccionari de manual, prototípic, amb tots els trets ben definits i inesborrables.

I això, amb aquell aspecte de vellet inofensiu que segons els retrats tenia en els anys quaranta del segle passat, quan feia les anotacions d'aquesta darrera part del Journal littéraire, entre permanents preocupacions per la manca d'aliments produïda per les brutals i injustificables exaccions alemanyes, causa que ell ignorava o silenciava, restriccions d'electricitat, problemes en el transport públic i altres misèries de la vida pràctica quotidiana. 

Les anotacions del seu Journal littéraire entre 1940 i 1956 el retraten amb claredat espantosa com un espècimen que serviria de model per classificar individus reaccionaris de qualsevol època i circumstància. Molt representatiu d'aquest sector, en la societat francesa del seu temps i de després, fins ara. El fet que s'autodefinís com a anarquista intel·lectual era una simple cortina de fum, de la mateixa manera que el qualificatiu littéraire que afegí al títol del seu Journal no encobria que es tractava d'un anguniós seguit d'anotacions personals, sovint sòrdidament domèstiques, sense res a veure amb la literatura. 

Léautaud no té un lloc visible en la historiografia sobre l'antisemitisme francès contemporani, el seu nom ni tan sols hi sol aparèixer. Clar és que no era un activista com Edouard Droumont o el capellà catòlic Ernest Juin, un assalariat del nazisme alemany com Henry Coston o Louis Darquier Pellepoix, o un novel·lista pamfletari com Céline. El cognom Léautaud no figura al costat de Charles Maurras —Carlos Maurras, en la toponímia urbana de Madrid, encara avui—, Louis Darquier Pellepoix, George Montandon, Lucien Rebatet, Paul Sezille, Pierre-Antoine Cousteau, Georges Oltramare, Paul Riche, Robert Brasillach, Jacques Ploncard d'Assac i d'altres.

És una injustícia molt notable. Al seu diari Léautaud mostra un dret més que ple a figurar en primer lloc en aquella nòmina execrable. 

Un exemple: encara el 1947 escrivia, com si unes barbaritats antigues, de segles enrere, justificassen les d'aquell moment: «Qu'on nous fiche la paix avec les “atrocités allemandes”: leurs “camps de déportés”, leurs crématoires, leurs wagons à gaz étaient des enfantillages à côté des châtiments» i les tortures que s'aplicaven a França abans de la Revolució. 

I durant la Revolució, és clar, perquè Léautaud, a pesar d'un origen social quasi miserable, era un adorador delirant de la monarquia i es considerava sense cap mena de dret un aristòcrata de l'esperit. A més no podia aspirar, perquè era fill d'una actriu mediocre que l'havia abandonat quan era un nen i d'un actor fracassat que acabà com a apuntador. Això sí, era un adorador de la monarquia tradicional i despòtica i, en general, de la noblesa de sang, fins a extrems ridículs, com si fos una trista venedora de Les Halles mirant fotografies de fastos reials britànics en un número de L'Illustration. Léautaud no era Proust, però potser li hauria agradat ser-ho.

Les seues eren pretensions ridícules. Com les que el duien a menysprear com a escriptors una vegada i una altra, en tota l'extensió del diari, l'obra literària de Mauriac, de Paul Valéry o de Gide, entre molts altres. Només ell es considerava posseïdor d'una prosa perfecta, sense maquillatges retòrics ni artificis. D'una prosa perfecta i una gramàtica impecable, que els altres ignoraven, per no sé quines petiteses que argüia amb una capacitat monomaníaca de repetició ad nauseam. Amb qualsevol excusa: ai, l'ús correcte de ceci i celà o els temps verbals que ell considerava adequats en alguns casos!

El Journal de Léautaud encobreix moltes coses, com ara el fet que, sense cap motivació coneguda, el ministre del govern de Vichy Abel Bonnard, personatge ridícul i pronazi ben conegut, li concedís en plena guerra una pensió anual, favor que només s'atorgava a col·laboracionistes evidents, però que els governs de la República Francesa alliberada, tan odiats per Léautaud, li mantingueren i augmentaren, potser per simple inèrcia burocràtica. La pensió, atorgada al maig de 1944 poc abans del desembarcament aliat a Normandia, fou producte d'una campanya en què intervingueren el periodista Alain Laubreaux, delator antisemita, i Ernst Jünger, que Céline acusava de policia i a qui Léautaud oferí refugi quan els alemanys estaven a punt d'evacuar París —a saber què hauria passat si l'oferta hagués estat acceptada. Bonnard i Laubreaux, condemnats a mort en contumàcia per la República Francesa restaurada, moriren plàcidament al Madrid de Franco, de Fraga Iribarne, de Carrero Blanco i de López Rodó. 

En una anotació de 1940, Léautaud mostrava l'acord amb un discurs d'Alfred Rosenberg al Palais Bourbon, seu envaïda del Parlament francès. Anys després, s'hi tornava a referir positivament, però sense anomenar el personatge. Simplement, un docteur allemand... 

Per a Léautaud, la classe obrera, el funcionariat, els estudiants universitaris mereixien disciplina dura i, si calia, camps de concentració i pena de mort o execució sumària quan feien vaga o reclamaven millores. La II Guerra Mundial era fruit de les manipulacions de Churchill; Polònia, una desgràcia per a Europa i culpable de tots els mals passats i futurs del continent; el règim nazi imposat a França entre 1940 i 1944, un sistema d'ordre i respecte a les jerarquies socials absolutament envejable. I —ho escrivia encara el 1950— els judicis de Nuremberg, una «véritable négation de la justice». 

El 1948, Léautaud encara considerava que «les “collaborateurs” [...] pendant l'occupation, étaient plus des novateurs, des esprits critiques et avisés, des hommes de progrès, ouverts à l'avenir, vers la grande idée des Etats-Unis d'Europe, que «les “patriotes”, enfermés dans leur routine du “patriotisme”, du “nationalisme”, de “l'honneur national”, de “l'ennemi” ».

I encara afegia: «Notamment, les écrivains français qui ont fait le voyage en Allemagne, consciemment ou inconsciemment, —et je penche pour consciemment,— étaient des pionniers, [...] des promoteurs de l'avenir». 

Cal detenir-se en aquesta darrera afirmació, feta tan a posteriori i, per tant, producte d'una convicció gens passatgera, perquè es refereix a un afer d'importància. L'octubre de 1941, invitats pel ministre de Propaganda del Reich Josef Goebbels, viatjaren a Alemanya i Àustria durant unes setmanes set escriptors francesos de diverses tendències i trajectòries. Eren  els novel·listes Jacques Chardonne, Marcel Jouhandeaux i Pierre Drieu la Rochelle —director durant l'Ocupació de la Nouvelle Revue Française—, els periodistes Ramon Fernandez i Robert Brasillach —redactor en cap del setmanari col·laboracionista Je Suis Partout—, el representant de l'editorial Grasset André Fraigneau i Abel Bonnard —membre de l'Académie Française i futur ministre d'Educació imposat pels ocupants al govern de Vichy.

Amb tot pagat, el viatge de confraternització amb literats i autoritats nazis acabaria a Weimar —prenent Goethe com a excusa i a pocs kilòmetres del camp de concentració de Buchenwald— amb la fundació d'una Associació d'Escriptors Europeus que fes pendant amb el Pen Club i que, de moment, agrupava noms dels països governats o ocupats pel nazisme, a més dels satèl·lits com ara Itàlia i Espanya. François Dufay reconstruí en Le voyage d'automne (París 2000, Plon) aquella peripècia i els efectes posteriors per als protagonistes. I concloïa amb encert que el que havia dut aquells set literats francesos a embarcar-se en un acte tan evident de col·laboracionisme amb els ocupants del seu país, i en alguns casos a publicar després impressions plenament favorables sobre el que havien vist i escoltat, era sobretot una base comuna d'antisemitisme. Aquest era també el ciment que unia opinions i accions de Maurras amb les de feixistes declarats, de catòlics i ateus, de monàrquics i republicans de dreta.      

En molts casos, la base d'aquell antisemitisme era religiosa. I, per això mateix, de cap manera exclusiva de França. Ja fa més de cinquanta anys, el professor Joan Reglà ens explicà a classe com una vegada, de petit, havia participat en un cerimonial, Dimecres Sant, que consistia a matar jueus simbòlicament, pegant colps a les portes amb maces o cosa per l'estil.

Bé, ara  hauré d'agafar-me a llegir els dos grossos volums restants del Journal littéraire de Léautaud, amb el mal gust de boca que m'ha deixat el tercer. He d'amortitzar la despesa. En qualsevol cas, promet no dir res a vostès sobre les meues impressions de lector. On pensava trobar anècdotes més o menys interessants sobre una època i un ambient literari i cultural que m'interessava he trobat un pou sense fons de mala intenció, ressentiments absurds i misèries morals que hauria preferit ignorar. Com la companyia d'Herpes Zòster.

L'aparició recent d'una història del llibre de Mireia Sopena El somni més ambiciós. L'Editorial Selecta i al recuperació de lectors, editat per Afers, m'ha fet recordar una part important de les meues primeres passes com a lector novell en la llengua del país, que s'havia iniciat amb poemes de Teodor Llorente i Vicent W. Querol i havia continuat amb altres llibres trobats o adquirits a l'atzar. 

Tirant del fil, crec poder assegurar que el primer volum que vaig tenir de l'Editorial Selecta va ser Antologia de la poesia valenciana, de Joan Fuster, en la primera edició, que és del 1956. Les meues germanes, veient —amb sorpresa, sens dubte—, que m'interessaven aquesta mena de papers, me la van regalar un dia de Reis. Degueren anar a Can Boïls, explicarien —en castellà, que era la llengua familiar en general— més o menys el que buscaven i els vengueren això. Tampoc no crec que elles pogueren pagar molt més. De Can Boïls, i això ho pose entre signes figurats de parèntesi, tinc records bastant precisos i altres més vagues: allí vaig assistir a la presentació d'Els altres catalans, de Francisco Candel Tortajada, fill del Racó d'Ademús, a la d'algun llibre de Fuster —diria que Causar-se d'esperar— i a alguna exposició —del grup El Paso o d'Estampa Popular? Vaig regalar fa temps una col·lecció de Serra d'Or que m'hauria probablement aclarit aquestes vacil·lacions. Em sembla que per accedir a la llibreria calia baixar algun esglaó, però ací em perd del tot. 

En qualsevol cas, em vaig convertir en un consumidor fidel i apassionat de les produccions de la Selecta, tant com els meus mitjans econòmics ho permetien. És a dir, d'entrada en petites dosis i, a mesura que podia guanyar regularment algun duro, amb més assiduïtat. De nou o de vell, a València o a Barcelona —en botigues ara desaparegudes prop de la Universitat, o en parades dominicals del Mercat de Sant Antoni. Temps era temps, és clar. 

Com tanta altra gent de la meua lleva i de les següents, gràcies la Selecta vaig conèixer obres de Joaquim Ruyra, Josep Ferrater Mora, Marià Vayreda, Joan Alcover, Víctor Català, Baltasar Porcel, Josep Maria Espinàs, Santiago Rusiñol, Ramon Folch i Camarasa, Narcís Oller, Eugeni d'Ors, Ernest Martínez Ferrando, Josep M. de Sagarra, Gaziel, Josep Riera Llorca, Raimon Casellas, Guerau de Liost i altres narradors, assagistes, poetes i autors de teatre, a més de molts que ara pareixen oblidats. 

I, no cal dir-ho, Josep Pla, que va ser un punt fort de la Selecta fins que, mort Cruzet, passà a Destino, l'editorial del seu amic Josep Vergés, lligada al setmanari del mateix nom, amb armes i bagatges. No sense deixar també pel camí el projecte d'obres completes que havia compromès amb l'Editorial AC, el director literari de la qual era Fuster. Sovint he pensat que aquest episodi podria explicar alguna insídia que l'assagista suecà deixà anar contra el seu amic i impulsor de Palafrugell en el pròleg que, en El quadern gris, encapçala l'edició definitiva de les Obres completes de Pla, editades per Destino.

La gran investigadora Maria Josep Gallofré, en Amb les pedres disperses: cartes 1946-1962 publicà el 2003 la correspondència creuada entre Pla i Cruzet, document de primer ordre per copsar les dificultats i els esforços i per publicar llibres en llengua catalana en els anys primers de la persecució franquista, fins i tot quan la derrota del feixisme en la Segona Guerra Mundial havia obligat a afluixar l'ofec. A cura de Manuel Llanas, havia aparegut després Gaziel i Josep M. Cruzet (i l’Editorial Selecta). Correspondència (1951-1964) (2013). Hi havia, a més de l'homenot que Josep Pla dedicà a Cruzet, aparegut el 1962 dins el mateix volum editat per la Selecta que inclou Ramon d'Abadal, Duran Reynals, Roca Sastre i el mateix Fuster, una bibliografia abundant ara posada a contribució per Sopena i relacionada al capítol corresponent. Els fons documentals conservats entorn de la Selecta o els autors que publicà permetran sens dubte establir noves visions sobre la qüestió. Ara bé, sembla possible afirmar que el llibre que comente n'enllesteix un capítol absolutament essencial.  

La Selecta: Josep Maria Cruzet

La monografia publicada per l'editorial Afers, que dirigeix amb una eficàcia i una tenacitat singulars Vicent Olmos, és una biografia extensa de Josep Maria Cruzet, imprescindible per abordar la seua gran obra editorial, a la qual s'ha adreçat la recerca de l'autora. Però va molt més enllà de la vida complexa de Cruzet perquè, si ell va crear l'editorial, l'empresa el va sobreviure. I si ell va morir prematurament, els seus projectes i realitzacions es mantingueren i renovaren després de la seua desaparició. Al capdavall, el que ell s'havia proposat com un empresari de la millor escola antiga, es va aconseguir en molt bona part. I, el que és més important: s'havia recuperat per al català públic lector d'abans de la guerra i se n'havia afegit de nou i molt nou, nascut després de 1939, sense escola, mitjans de comunicació ni ús públic i social permès del català. 

Els títols de successius capítols del llibre de Mireia Sopena, que ara simplement seguiré, enuncien l'abast de l'obra i la manera com l'autora l'ha articulada.

Un bloc tracta la trajectòria de l'editor, des d'abans que ho fos de la Selecta —Josep M. Cruzet, un emprenedor d’arrel noucentista, Dues brúixoles per a un editor, Catalònia, Ediciones Selectas. 

Un altre s'ocupa de la base humana i econòmica de l'empresa, tractant el que l'autora anomena Els nuclis estel·lars, però també d'Els professionals, Els còmplices i Els mecenes.

Del disseny gràfic de les col·leccions es parla en el capítol L’estètica, en el gest i el producte. Tot seguit, arriba el lloc als autors clàssics i als contemporanis, als ja consolidats i als joves que comencen, als qui s'havien quedat al país i als exiliats.  Això obliga a parlar dels drets d'autor: Els (des)acords econòmics. En Un catàleg sota vigilància draconiana es parla de la censura. En Taxonomia dels llibres, de la distribució en col·leccions. Creació d’un públic aborda la qüestió fonamental en aquell moment de vincular lectors en català d'abans de 1939 amb els nascuts després.

Els premis llançats llavors projectaven autors a l'escenari, aconseguien un mínim ressò als mitjans de comunicació i donaven un aire de normalitat pública a la nostra literatura. Foren els guardons titulats Joanot Martorell (1951), Víctor Català (1953), Josep Yxart (1956), Pere Maspons i Camarasa (1959) i Sant Jordi (1960). 

Sopena estudia a continuació el diàleg i la competència dins del gremi, amb altres editors, així com la promoció de novetats editorials de la Selecta, les presentacions i altres activitats connectades, els recursos publicitaris, les condicions de venda just quan fins i tot els llibres es podien comprar a terminis. Les distribuïdores i Les llibreries tracten de les xarxes mercantils.

Finalment, el capítol La recepció crítica fa balanç del ressò que la Selecta va aconseguir en mitjans de comunicació i altres àmbits.

Construir per al futur 

Una investigadora tan sagaç com Mireia Sopena —barcelonina nascuda el 1975, doctora en Llengua i Literatura Catalanes i actualment editora a Edicions de la Universitat de Barcelona— tenia un bagatge excel·lent per a emprendre la redacció d'aquest llibre. Havia tractat el tema en una tesi de doctorat premiada per l'Institut d'Estudis Catalans el 2022 i titulada La Selecta, centre de l'edició i de la vida literària (1943-1962). Ara l'ha exposat de cara al públic amb un rigor expositiu que cal remarcar, sense perdre's en giragonses erudites ni en interpretacions més o menys arriscades o eixamplant amb excés el camp de contextualització. Se cenyeix a la documentació i, segons el meu parer de simple observador de la vida editorial catalana de la segona part del segle passat, a partir de la postguerra, ha aconseguit projectar l'objecte de l'obra de manera completa i redona.     

Val a dir que monografies anteriors de Sopena ja apuntaven aquesta manera de treballar i hi havia El risc de la modernitat. La revista Critèrion (1959-1969) (2018), Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis: Els llibres de l'Óssa Menor (1949-1963) (2011), Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005) (2007) i Editar la memòria: l'etapa resistent de Pòrtic (1963-1976) (2006). 

En les conclusions al volum publicat per Afers, Mireia Sopena resumeix amb claredat i encert la transcendència de la personalitat de l'editor Cruzet i de les seues realitzacions, ja històriques: «Josep M. Cruzet, un home tan ambiciós com espantívol, va saber envoltar-se dels millors còmplices de l’entorn tècnic, polític, industrial, acadèmic i cultural per dur a terme una empresa que, des del seu inici, demostrà una maduresa excepcional i articulà un microclima d’una alta professionalitat.»

Sopena afirma igualment amb raó que el fet que Cruzet endegués el seu projecte, «dissenyant calculadament una estratègia de marca pròpia, assentada en uns recursos materials i simbòlics homologables als de les editorials més reconegudes de l’estranger, només podia revertir en elegància, rigor i homogeneïtat.» I recorda que les brutals i de vegades capritxoses i incoherents decisions de la censura franquista, «que li negà tractes de favor i li vetà embranzides com la sèrie de traduccions», no pogueren «impedir la configuració d’un catàleg amb més de quatre-cents títols, dipositari de les principals controvèrsies literàries del moment.»

Així, la Selecta fou l’epicentre de la vida literària en català a Barcelona. Cruzet, diu Sopena, «des de l’editorial i des de la llibreria Catalònia, creà un focus cultural que va atreure un públic fidel i va assumir les funcions d’institucions i entitats que el règim havia clausurat». No sense problemes, és clar: «Altres editors, engelosits per la seva hegemonia, s’aventuraren a emprendre projectes propis [...] a despit del desconeixement absolut que tenien sobre el seu compte d’explotació».

Al capdavall, si el volum de vendes de la Selecta mai no va assolir les expectatives optimistes de l'editor, conclou Sopena: «el seu idealisme insubornable contribuí a recuperar la tradició, potenciar nous autors i popularitzar un cànon literari. Era un somni que a molts els havia semblat inabastable i que, com ocorre algunes vegades, va arribar a fer-se realitat».

Potser la meua experiència com a consumidor quasi adolescent de la Selecta, en aquells remots principis de la dècada de 1960 que he evocat al principi d'aquesta nota, podrà servir a la gent nova d'ara mateix com a indici per a valorar amb tota la força necessària la importància de l'empresa llançada per Josep Cruzet. ¿Com, si no, un jove despistat de València, o de Palma de Mallorca, o d'Alcoi, o de Sallagosa, hauria pogut accedir fàcilment als textos de Verdaguer o d'altres autors il·lustres, molt anteriors a la meua generació, enmig del franquisme? Clar és, i el llibre de Mireia Sopena ho exposa amb riquesa de detalls, que la tasca de Cruzet i la gent que amb ell col·laborà en la Selecta, projectava en bona part, en circumstàncies molt distintes, línies d'actuació editorial que s'havien desplegat amb resultats ben notables a la Barcelona anterior al colp traumàtic del 1936. Hi havia una indústria i un mercat editorials en català que s'havien enfonsat. Cruzet i d'altres —posem-hi com a paradigma Josep Maria de Casacuberta i la Barcino; Francesc de Borja Moll a Mallorca— saltaren sobre el buit, mirant de recuperar el fil trencat i socarrat per les bombes. 

El 1961, amb motiu de la publicació del volum número 300 de la Selecta, se celebrà un magnífic acte públic en què intervingueren diverses personalitats. La fotografia que reproduesc, cedida per l'Espai Joan Fuster, de Sueca, recull la imatge de l'assagista valencià en aquella ocasió. 

Fa anys vaig observar que, ben mirat, activitats i propòsits de recuperació política, cultural i lingüística del País Valencià es vinculaven de manera directa amb fenòmens equivalents que s'havien produït ací abans del cataclisme desencadenat per la rebel·lió antirepublicana de 1936. Fins i tot a través de lligams familiars entre persones que havien mantingut aquelles reivindicacions abans del 1939 i d'altres que les descobrien després, posem a partir de finals de la dècada de 1940. 

Vaig observar igualment que, en part, moltes qüestions civils abordades per Joan Fuster ja havien estat tractades abans, especialment en els anys immediatament anteriors al franquisme: el nom del territori, la vinculació amb la resta d’antics estats de la Corona d’Aragó pel que fa a la llengua comuna, la comarcalització, l’autonomia, l’oficialitat del valencià, l’autoritat acadèmica pel que fa a la llengua…

En definitiva, eren problemes que s’arrossegaven anys i panys sense solució satisfactòria i era lògic que, quan la situació política espanyola ho permetia, es plantejaren públicament i s’apuntaren solucions més o menys viables. Si més no, com a projecte.  

Escola moderna i en valencià

En contacte amb experiències que es desenvolupaven a Catalunya, Carles Salvador, Enric Soler i Godes i altres mestres, després estudiats per Carmen Agulló, Alfred Ramos o Òscar Pérez Silvestre, entre més especialistes en història de la pedagogia valenciana, plantejaren durant la Segona República projectes i iniciatives pràctiques de renovació de l’escola valenciana. Es definien, per fer-ho curt, per la utilització de la llengua familiar i ambiental de l’alumnat dins les aules i com a via imprescindible per a l’ensenyament de qualsevol matèria. Tot allò fou molt minoritari però contenia el germen d’una renovació real, en coincidència cronològica amb altres intents modernitzadors que seguien les idees de Maria Montessori, de l’Escola Moderna d’orientació àcrata, de l’Instituto-Escuela creat el 1918 per la Junta de Ampliación de Estudios, d’inspiració ministerial. No cal insistir en el fet que la derrota republicana permeté la immediata decapitació de totes aquelles propostes i reinstaurà els drets plens d’un sistema educatiu que en aquest moment no tinc coratge per a descriure, ni tan sols breument.

Passaren anys fins que s’obrien badalls estrets i semiclandestins pels quals reviscolaven amb timidesa aquelles idees de la mà de noves promocions de mestres d’escola. Per aquell temps, gràcies a Ernest Sena i Vicent Miquel i Diego, vaig conèixer Ferran Zurriaga i Carme Miquel i Diego en una colla de gent jove valencianista que de tant en tant es reunia a mitjan dècada de 1960 i en el qual jo, per mal que m'estiga dir-ho, era si fa no fa “el més petit de tots”. Zurriaga era nebot d’Ismael Rosselló, mestre valencianista, i quan era xiquet l’acompanyà diverses vegades a les tertúlies del Cercle de Belles Arts on va conèixer Carles Salvador, Adolf Pizcueta i altres personatges. Amb altres persones, havia creat el 1964 dins Lo Rat-Penat una Secció de Pedagogia que entre l’any següent i el 1969 publicà la revista ciclostilada Escola. Zurriaga orientà aquelles operacions sota les idees del pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966), introduïdes ací abans de la guerra per Enric Soler i Godes.

L’altre dia, mentre recordàvem moltes coses, Adela Costa em digué com havia entrat en contacte amb aquell petit món, tan creatiu. Nascuda a Gandia el 1941, ella va créixer en una família on els pares, valencianoparlants, s’adreçaven a les cinc filles i al fill en castellà, convençuts que el canvi de llengua els facilitaria la vida en el futur professional i social. És un fenomen que, com tanta gent de la meua època, conec perfectament. Brauli Montoya l’ha estudiat. 

Alumna de les monges escolàpies, Adela va decidir que volia ser mestra. Fou un cas de vocació clara, que mai no ha decaigut. Això comportava viure a València i assistir a les classes de l’Escola Normal de Magisteri. Per una o altra circumstància conegué Pepa Llidó, estudiant d’infermeria nascuda a Xàbia i que tenia la mateixa edat. Era ja, i ho seria per sempre, companya de Zurriaga. En saber que Adela estudiava Magisteri, ell la invità a participar en les reunions del grup acollit dins Lo Rat Penat presidit per Joan Segura de Lago. La jove aspirant a mestra quedà enlluernada. Li proposaven treballar, creant-la des de zero i contra obstacles, en una escola que no existia i que no tenia res a veure amb la que havia conegut amb les escolàpies i que en la Normal es volia perpetuar –era justament el contrari.     

També per aquell temps, Adela va conèixer Josep Lluís Blasco Estellés, amb el qual formà parella i família per sempre. Algun dia parlaré d’ell, si puc. Com Ferran, com Pepa i com altres persones d’aquells cercles, Blasco formava part d’una joventut d’esquerra, valencianista i d’idees poc convencionals en l’ambient local d’aquell franquisme que s’allargava de sense misericòrdia. El 1966, el Règim organitzà un Referèndum en què l’adhesió a Franco fou, si no tan extensa i quasi unànime com pretenia el seu Goebbels particular del moment, Fraga Iribarne, indubtablement àmplia i satisfeta. 

L’Escola Tramuntana

Dos anys després, el 1968, Adela, amb Enric Alcorisa i Carme Mira i Casterà, germana del conegut escriptor, obrí les portes d’un xalet llogat al Vedat de Torrent, Vil·la Maria, per tractar d’inculcar coneixements, idees i hàbits a un grup de xiquetes i xiquets d’edats diverses. Aquells alumnes eren fills i filles de persones que, com Adela i Blasco, Ferran i Pepa, Valerià Miralles i la seua muller, Doro Balaguer i Rocío Sánchez de Merás, Vicent Diego i Conxa Romero,  Dolors Bramon -a qui dec la foto històrica que il·lustra aquest paper- i Ernest Lluch, Cèlia Amorós i Josep Vicent Marquès i uns quants més després coneguts en la política i altres àmbits, compartien il·lusions i perspectives formant un arc pluralment democràtic, des dels comunistes als democratacristians passant pels socialdemòcrates i els socialistes més o menys d’esquerra.

Les famílies pagaven les mensualitats, algunes quotes especials inevitables i el transport -un autobús llogat, com el xalet-, però això no era prou i calgueren subvencions de la Fundació Gaetà Huguet, de Castelló de la Plana, i de senyors com ara Joaquín Maldonado Almenar i fins i tot d’altres sense descendència per portar a escola com  Adolf Pizcueta, Vicent Ventura -hi portà la neboda-  o Joan Fuster, que no dubtaren a obrir la butxaca amb l’esperança certa que contribuïen a fer un País Valencià futur més lliure, democràtic i, pel que fa a la llengua i la cultura, més autèntic.   

Com em recordava Adela Costa, els tres que posaren en marxa la Tramuntana eren mestres que no havien fet oposicions als cossos docents de l’Estat. S’arriscaren en aquell  experiment, les bases teòriques del qual, fixades per Zurriaga, es relacionaven amb les de Freinet. El funcionament era assembleari i l’alumnat ¾uns vint-i-vuit xiquets i xiquetes inicialment¾  tenia drets amplíssims que en qualsevol altra escola de l’època haurien estat impedits o reprimits. L’expressió lliure, la comunicació oberta, les arts plàstiques i altres tècniques pedagògiques foren posades a contribució a la Tramuntana. Conec o he conegut persones, bastants, que van ser alumnes del centre. Si me n’han parlat, ho han fet sempre de manera positiva i molts amb nostàlgia. No hi ha dubte que hi degué haver improvisacions que sorprendrien algunes famílies, però jo diria que tota la gent més o menys adulta que intervingué en la maniobra, sabia que era necessària una dosi àmplia de gosadia i una successió de proves i tempteigs. Inevitables tenint en compte el punt de partença.

Tramuntana durà fins al 1973, en què passà a dir-se Mistral. Seria l’origen de l’Escola la Masia, que encara funciona amb plena normalitat a Museros, a l’Horta Nord, després d’haver estat en altres pobles. 

Adela Costa passà d’allí a altres projectes educatius, fins que el 1979 aprovà oposicions de professora de català. Estigué a Tarragona i a Tortosa, tan prop de la família com podia, fins que a Josep Lluís Blasco li diagnosticaren un càncer amb poques esperances de curació. Adela tornà, com és lògic, a València i entrà a treballar a l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de València (UV), del qual fou director fonamental Manuel Sanchis Guarner. Allí s’impartien els anomenats cursos de lingüística valenciana, per a la formació de professorat. Tot estava per fer, és clar, en ple procés de substitució del sistema dictatorial. La funció d’Adela, en l’ICE, era organitzar aquells cursos, coordinant equips arreu del País Valencià. Feia poc que s’havia aprovat que el valencià formara part del currículum de primària i la majoria de mestres havien d’adquirir els instruments que mentre estudiaven la carrera no se’ls havia proporcionat. Treballà després al Servei de Normalització Lingüística de l’UV. Després, ella seria professora a la mateixa Universitat, a Magisteri o dins del Departament de Filologia Catalana.

En qualsevol cas i durant la llarga i variada vida professional, Adela Costa sempre estigué disposada a aprendre més i a millorar el seu bagatge. Ja havia participat en el XXII Congrés de l’Institut de l’Escola Moderna, el 1966, on el seu grup entrà en contacte amb el Moviment Freinet Internacional. Al març de 1967, participà al primer estatge “Llengua i Cultura”, celebrat a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser per remarcar la vinculació de propòsits amb els mestres que el 1933  hi dugueren a terme la primera Colònia Escolar Valencianista, sota el patrocini de la Societat Castellonenca de Cultura: Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Antoni Porcar i Candel i Francesc Boix.

Després, Adela acudiria sovint a les convocatòries anuals de l’Escola d’Estiu de Barcelona, organitzada inicialment per la pedagoga Marta Mata i intervindria en la creació i el desenvolupament de l’Escola d’Estiu del País Valencià. A més, va col·laborar en nombroses publicacions dedicades a estudiar l’educació multilingüe, l’ensenyament del català, la planificació lingüística i altres matèries relacionades amb una professió a la qual ha dedicat hores i més hores amb una passió i una capacitat de compromís ben visible. 

Què passarà?

En la nostra última conversa, abans de l’estiu, Adela Costa i jo parlàrem naturalment de la situació del país, en tots els sentits. Ella, amb l’orientació crítica però constructiva que sempre l’ha caracteritzada. No cal dir que ens faltà temps per tractar una multitud de qüestions. Algunes, se suscitarien poc després i no eren del tot previsibles. Per exemple, pense ara i en parlarem ella i jo un altre dia: la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià s’aprovà el 1983. Té per tant quaranta-dos anys de vigència. Per aplicar-la i per a tota mena d’usos, s’ha utilitzat pertot arreu una normativa consolidada, que en definitiva ve de les Normes de Castelló aprovades el 1932, durant la República ¾precisament perquè fou la primera ocasió en què es pogué pensar a instaurar una certa normalització lingüística: aviat en farà cent anys. El 1988, una altra llei va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, constituïda finalment el 2001 com a institució de la Generalitat Valenciana. 

Així les coses ¿té sentit ara fer canvis capritxosos en la normativa, quan per primera vegada en la història successives generacions de persones, nascudes al país o instal·lades ací en aquest període, han après el valencià d’acord amb aquesta normativa?

Exigir sentit de la responsabilitat civil valenciana a determinats grups polítics és inútil. Esperar-la d’ells, seria il·lusori. Ni Adela ni jo, en la pròxima conversa, com en tantes anteriors, no crec que tinguem ganes de practicar un optimisme cec o desmesurat. Ara bé, ella, durant molts anys, amb una activitat que simplement he resumit com he pogut, representa una memòria diligent i viva d’esforços individuals i col·lectius encadenats successivament perquè la llengua del país siga un instrument útil de comunicació, d’aprenentatge i d’enriquiment cultural. Estic segur que, optimista com és, veurà el futur del valencià com una tasca per la qual cal continuar treballant sense comptar les hores. Com un deure moral. 

En aquesta sèrie, que continua creixent a la seua manera, cada article parla d'una persona. En poc d'espai, com és inevitable en els diaris, i amb més motiu si són com aquest digitals i la gent ha de mirar-se'ls en una pantalla generalment ridícula. Cada persona que el protagonitza té una lògica multiplicitat de facetes. Cal triar-ne algunes, per mirar de presentar-ne les que puguen resultar més significatives. Si més no, per a mi.

En el cas de Carme Gómez-Senent, les cares a destacar ací són, com a mínim, dues, en certa manera coincidents per algun cantó: la professional, com a bibliotecària de notable trajectòria, i el vincle familiar que la lliga de manera directa a la figura exemplar del seu avi patern, don Nicolau Primitiu Gómez-Serrano (Sueca 1877-València 1971). L'altre dia vam visitar-la el filòleg Josep Daniel Climent i jo, per parlar d'aquestes qüestions. Anant cap a sa casa, jo em preguntava quan la vaig conèixer. No m'ho vaig poder respondre amb una mínima exactitud. Potser seria en una taula redona a Silla, cap al 1997, en què també intervenia una altra bibliotecària d'excel·lent trajectòria, Francisca Aleixandre Tena. O abans. Impossible precisar-ho. En qualsevol cas, vaig advertir que era una dona enèrgica i resolutiva, d'expressió clara i de bona memòria. Després em va confiar algunes ocupacions que vaig dur a terme com vaig poder, col·laborant en catàlegs d'exposicions o prologant algun llibre, sempre en relació amb don Nicolau. I em va ser de gran ajuda en l'edició dels pocs diaris conservats del seu oncle Emili Gómez Nadal, en col·laboració amb el seu cosí Antonio Gómez Andrés. I encara, alguna vegada ens hem trobat a Sueca, en presentacions de llibres i altres operacions semblants.

Una vida entre llibres

La vida professional de Carmen Gómez-Senent, llicenciada en Filosofia i Lletres (secció d'Història) el 1968, estigué directament relacionada amb els llibres, la conservació de llibres, no com a objectes decoratius sinó per ser llegits en establiments públics. Té un currículum professional molt notable, simple índex de molts anys de preparació i de dedicació.

Abans de ser funcionària, i a més d'ocupar-se de les tasques pròpies d'una mare de família del seu temps, ja començà a treballar en la catalogació i l'ordenació de la biblioteca del seu avi i, des del 1979, en tasques bibliotecàries relacionades amb aquell fons i després a la Biblioteca Municipal de València, on fou des del 1988 bibliotecària i després, fins a la jubilació en 2010, cap de la Secció de Biblioteques de l’Ajuntament de València. Així, dirigí en primer lloc —i hi posà ordre, que bé calia— la Biblioteca Municipal Serrano Morales i, a continuació, la Biblioteca Municipal Central (Fons antic) i la de Compositors Valencians i fou responsable de les vint-i-tres biblioteques municipals distribuïdes pels barris de la ciutat.

Complementà la formació a la Biblioteca Nazionale Centrale de Florència, a la Biblioteca Nazionale Centrale Vittorio Emanuelle II de Roma i a la Biblioteca Apostòlica Vaticana de la mateixa ciutat. Ha estat professora de biblioteconomia i ha intervingut en tota mena d'activitats sobre la seua professió a diversos llocs. Entre les seues publicacions destaquen els dos volums de La colección Juan Churat y Saurí. Catálogo de obras impresas y manuscritas, preparats amb Belén Gisbert Aguilar (2006) i l'edició d'Spectacula Lucretiana, de J. B. Valentini Cantalicio (2008).

El 2002 fou comissària de l'Any Nicolau Primitiu i de l’exposició El Somni de Nicolau: una realitat. Coordinà taules redones, conferències i la reedició de diverses obres de don Nicolau: Excavacions de València, Revista Sicània, El bilingüisme valencià, i Contribució al estudi de la molineria mitjeval valenciana. El 2006, comissarià l’exposició Nicolau Primitiu i la Guerra Civil (1936-1939), per a la Biblioteca Valenciana.

Una professió ingrata

La simple observació em permet afirmar que, com ella, altres bibliotecàries i bibliotecaris valencians contemporanis han fet un servei molt valuós, enmig d'un sistema òbviament millorable, on sempre falten recursos, instal·lacions i personal. L'edat em permet afirmar que la situació ha millorat enormement des que jo era jove. Els ajuntaments democràtics, la Generalitat i altres administracions han permès millorar la situació a gran distància de la misèria precedent. Ara, estem molt lluny del servei que una societat com la nostra requereix. Si aquests professionals no han pogut fer més, i Carmen Gómez-Senent ho sap bé, és perquè el sistema no creixia ni es modernitzava com calia i està encara molt endarrerit. Caldria fer una història de les persones que en l'etapa contemporània s'han ocupat dels arxius i les biblioteques al País Valencià, de la funció que han desenvolupat. Com una imatge vaga de la infantesa, tinc una visita a una exposició molt solemne a l'Arxiu del Regne, encara instal·lat en un edifici obscur i rònec, adossat a l'església de la Companyia de Jesús. Vingué després l'edifici nou, obra de l'arquitecte algemesinenc Joan Segura de Lago, memorable president de Lo Rat Penat i, ve a tomb dir-ho, successor immediat en el càrrec de don Nicolau. Però després la memòria juvenil em duu a les precàries instal·lacions de la Biblioteca Municipal de València de les dècades de 1960 i 1970 —puc imaginar-me com serien les anteriors—, per no parlar d'altres llocs.

El servei bibliotecari valencià ha millorat molt certament, però només podem advertir-ho les persones velles. Perquè, simplement, quan nosaltres érem joves, pràcticament i simplement no existia. Les persones que no puguen establir comparacions consideraran, amb tota la raó, que les deficiències que presenta ara són insultants. I no són en general reprotxables als professionals que els mantenen en marxa.

La Biblioteca Valenciana té un caràcter absolutament simbòlic si pensem en aquest servei. I és on més apreciable ha estat els darrers anys, al marge del signe que haja tingut el govern autonòmic, la falta d'un projecte real i mínimament ambiciós, d'un criteri polític orientador, sense el qual personal, recursos i instal·lacions, per bons i abundants que fossen, serien inútils.

Com sol passar, per desgràcia, tota aquesta intensa tasca de difusió cultural no ha traspassat els límits d'un públic molt restringit. Com si parlassen d'alguna matèria inaccessible per a qualsevol persona d'una certa cultura. Què sé jo? Com si es tractés de no sé quins misteris de la ciència física, química o matemàtica més secreta.

Parlant amb Carmen Gómez-Senent, com ho vaig fer setmanes arrere en la conversa a tres, amb Josep-Daniel Climent, anàvem deixant sota la taula qüestions que mereixen més atenció de la que podíem dedicar-los en poc de temps.

Nicolau Primitiu reclama més atenció

En la conversa se succeïen els records de la infantesa i la joventut de Carmen, en l'ambient encara patriarcal presidit per don Nicolau Primitiu i les preocupacions per la projecció del seu llegat cultural i civil, en l'actualitat i en el futur immediat.

La donació de la biblioteca reunida durant molts anys i amb una inversió econòmica i d'esforç incalculable durant anys, fou l'origen de l'actual Biblioteca Valenciana. Sense aquell acte de generositat, la Biblioteca Valenciana no existiria. Bé: hi hauria probablement un organisme que es diria així, on s'aplegarien sobretot —per a què enganyar-se?— poca cosa més que els llibres que s'inscriuen al Dipòsit Legal i dels quals, automàticament, els editors han de donar un cert nombre d'exemplars.

No és el que per fortuna tenim. Els milers de volums, fullets i altres documents aplegats per don Nicolau Primitiu a València i donats per la viuda, només és una part del llegat d'aquell personatge inoblidable. Hi ha, per exemple, escrits seus que és necessari publicar. Els seus dietaris constitueixen una visió única de la vida ciutadana al llarg d'uns decennis transcendentals de la nostra història recent. Fins ara, només se n'ha publicat una petita part, que fa veure amb absoluta contundència la importància testimonial del conjunt.

La donació del tresor bibliogràfic adquirit per Nicolau Primitiu s'ha d'agrair sobretot, ja que ell no havia manifestat una decisió escrita i ferma sobre el destí que calia donar-li, es deu a la viuda, Antònia Senent Ibáñez i, gràcies a la seua voluntat, als seus fills i néts.

Fins al 2023 —amb un retard considerables— aparegueren els volums corresponents a 1936, 1937 i 1938-1939. El primer aparegué el 2010. Tretze anys per a tres volums! No se’n preveu de moment la publicació de cap més. i s'ha de tenir en compte que la tasca de preparar-los és molt costosa, ja que implica transcripció, correcció i anotació dels textos perquè oferesquen una informació completa a qui els llegirà tants anys —vora un segle— després de ser escrits.

Don Nicolau era un observador molt atent, ben informat i, cosa important, dotat d'una independència de criteri que es podria considerar rara, en èpoques de radicalització i divisió social extrema. I hi ha per posar en circulació la seua correspondència, que sens dubte resultarà molt aclaridora i que és important per als historiadors, entre altres motius, per la qualitat dels corresponsals, per la temàtica sobretot de caràcter cultural i d'interès pel valencià, per l'amplitud cronològica del període que abraça i pel fet, gens usual, de recollir tant les cartes alienes com les còpies de les que don Nicolau escrivia.

Bona part de la meua conversa amb Carme Gómez-Senent, fa unes setmanes, se centrà en aquestes qüestions, però també ens divertírem parlant dels estiueigs a la manera antiga a Bronchales, al Baix Aragó, de la gran personalitat del seu avi patern, manifestada a casa, amb la família, a la fàbrica i els treballadors...

Vaig eixir del seu domicili una mica més desesperançat i irritat de la que sol ser la meua tònica habitual. Havíem parlat d'un món que en part no existeix però al qual continuem estretament vinculats. Unes persones, com Carmen i jo, perquè forma part de les nostres etapes inicials primeres, de descobertes a les quals voluntàriament servem una fidelitat que no decau, una memòria de records grats i amables, d'esperances alegres. Per a molta més gent, actualment jove, convé reconstruir-los com una part indestriable d'aquell passat en què es basa la realitat valenciana actual.

Un conjunt d'afortunades casualitats m'ha dut a llegir de nou sobre Joan Lluís Vives —San Vives, com deia Max Aub, jueu com ell i com ell exiliat— i a pensar en les seues peripècies vitals i intel·lectuals, de la mà de tres amics: un de quan jo era estudiant de Batxillerat, l'altre de quan tindria vint-i-sis anys i l'altre molt recent, de l'hivern passat.

A casa de la meua àvia materna, on vivíem, hi havia dos llibres de Vives, editats per Prometeo abans de la guerra: els Diálogos i el Tratado de socorro de los pobres. Restes de la biblioteca de l'avi patern, saquejada durant la guerra. Els vaig llegir amb curiositat quasi infantil i anys després, potser atret més que res per la persecució que patí la família del filòsof, vaig entrar superficialment en altres llibres d'ell o sobre ell.

La trajectòria de Joan Lluís Vives, nascut a València el 1492 i mort a Bruges el 1540, és una aventura humana que sense cap hipèrbole es pot qualificar d'apassionant i complexa. Nascut en família de jueus convertits al catolicisme —a la força, com la resta dels correligionaris a la monarquia hispànica—, delmada i represaliada per la Inquisició, estudià a la Sorbona i visqué exiliat a l'actual Bèlgica i la Gran Bretanya, on fou professor a les Universitats de Lovaina i Oxford, a més de preceptor de membres de l'aristocràcia. 

En contacte permanent, diàleg i de vegades discrepància amb intel·lectuals i polítics rellevants, fou un pensador humanista i, en conseqüència, s'oposà a l'escolasticisme i l'obscurantisme religiós, alhora que mirava d'incorporar el que de renovador tenia la Reforma luterana, però sense trencar amb l'ortodòxia de Roma. Equilibris, en definitiva, atenció permanent per veure d'on vindrien colps, sempre possibles.  

Relectures actuals

Francesc Blay, de qui vaig parlar en aquest espai el passat novembre, em feu conèixer fa temps dos nous treballs seus sobre Vives, després del monumental recull Sentències de Joan Lluís Vives, publicat per la Universitat d'Alacant el 2020. Així, té en vies d'edició a la Institució Alfons el Magnànim un altre volum extens i dens: Joan Lluís Vives i l’amistat. Una aproximació a l’entorn del filòsof, sobre la xarxa de relacions intel·lectuals i humanes de l'escriptor, a través de la correspondència amb Erasme, Budé, Thomas More i altres grans personalitats europees del seu temps. A més, l'Editorial Afers publicarà aviat Sine querela. Memòries (apòcrifes) de Lluís Vives. Es tracta d'una reconstrucció sistemàtica de la vida de l'humanista a partir de l'àmplia bibliografia que existeix sobre ell, de la seua obra i de les confessions i referències personals que deixà esparses en cartes i tractats.

En una carta recent a Enric Ferrer Solivares, de qui també vaig escriure en aquesta sèrie de notes al març de 2023, li parlava d'aquests nous treballs de Blay sobre Vives i sobre un altre també inèdit del mateix tema, d'un nou amic, el professor Francesc J. Hernández, que fa poques setmanes m'acompanyava en una visita a l'arxiu de Comissions Obreres, a València.

Ferrer Solivares, tipus d'una cultura envejable i molt atent de sempre a l'actualitat del món, escolapi i historiador de l'orde de sant Josep de Calassanç, ja estava al cap del carrer, com se sol dir, i em respongué: “Espere amb ganes el llibre biogràfic (el llibrot de les 'sentències' de Vives, fet per Blay, el tinc sempre a mà) i l’assaig sobre la filosofia de Vives per F .J. Hernàndez, l’excel·lent traductor dels diàlegs referents a València. A València tenim un exalumne escolapi, August Monzón i Arazo (nebot de Mª Ángeles Arazo, la periodista) que va fer la tesi doctoral sobre el pacifisme de Vives i és professor a la facultat de Dret, a més de capellà de l’Oratori de Sant Felip Neri, animador d’un grup de laics en espiritualitat, ecumenisme i litúrgia en valencià, al Centre Tosca, plaça de Sant Felip Neri, 11 baix. August va preparar l’edició d'Introducció a la saviesa, a la col·lecció Clàssics del Cristianisme (Barcelona, 1992). Tenim un país ple de sorpreses...”.

I tant que és així. No per sorprendre'm, sinó enmig de l'intercanvi de notícies, Enric Ferrer m'adjuntava, ja que parlàvem de Vives, dos articles seus. El títol del primer, 'La recepció de Joan Lluís Vives a l'Escola Pia', sent exacte, no augura tot el que la lectura del text realment proporciona a qui el llegeix, ja que ressegueix l'empremta de l'escriptor humanista, un segle després, en Calassanç, els seus deixebles i el sistema pedagògic que creà, ja que el futur sant, diu Ferrer, “va 'rescatar' aquell Vives que defenia una pau universal i una educació capaç de contribuir a la reforma de l’home i de la societat, possiblement més per l’afinitat d’idees que per un coneixement directe del pensament de Vives, si exceptuem la seua predilecció pels Diàlegs o Linguae latinae exercitatio, que tot i el seu evident caràcter didàctic, reflecteix clarament alguns dels principals trets del pensament de Vives”. El segon article de Ferrer es titulava 'Els Diàlegs de Joan Lluís Vives'. Com l'anterior, aparegué a la revista Catalunia, el 2024.

Ferrer resumia amb nitidesa alguns dels motius que continuen despertant l'interès pel personatge, fins i tot entre persones molt allunyades del seu món i la seua obra: “Més enllà de la importància de la seua obra, la personalitat de Vives continua suscitant admiració per les proves sofertes, com el fet d’haver estat cremats, per la Inquisició, cinc membres de la seua família més directa, el forçat exili i la modesta forma de viure; una personalitat que ell va resumir en el seu lema Sine querela, sense queixa o lament, sostingut per una fe profunda en Jesucrist, una intensa llibertat de consciència i la dedicació a comprendre la condició humana, sense menysprear-la ni blasmar-la. Una actitud que altres del seu poble, com Baruch Spinoza, al segle xvii, o Hannah Arendt, al segle xx, entre altres, han continuat practicant per intentar entendre les causes de tanta ignomínia com la història ha deixat caure sobre la humanitat”.

Observatoris acostats a fets decisius

Vives visqué en el cor d'esdeveniments importants del moment perquè es va moure en un entorn clau des de tots els punts de vista. Si s'hagués quedat a la València natal, hauria estat actor o espectador de la revolta de les Germanies (1519-1523). Se n'anà i no li faltaren contextos abruptes. En qualsevol cas, pogué tractar gent més important. Pel que fa a monarques, Vives fou molt estimat per Caterina d’Aragó, encara que les relacions no van acabar bé, i també es va relacionar amb Enric VIII d’Anglaterra, l'espòs que la rebutjava, Carles I d’Espanya (i el seu germà Ferran) i Joan III de Portugal; tots tres en algun moment li van donar suport econòmic, com altres mecenes. Tingué una relació de certa confiança amb Adrià d'Utrecht, després papa Adrià VI, amb qui va coincidir a Lovaina i a la cort de Brussel·les, i amb el nunci papal Girolamo Aleandro. Tingué protectors tan rellevants com Guillaume de Croÿ, cardenal-arquebisbe de Toledo, Mencia de Mendoza, el duc de Gandia Joan de Borja, el comte d’Oliva Serafí de Centelles, el duc de Calàbria, el duc de Béjar, el secretari imperial Alfonso Idiáquez, el cardenal anglés Thomas Wolsey, el tresorer portuguès Joâo de Barros i Damião de Góis, el batlle de Bruges Louis de Flandes... Va ser amic, en grau diferent d’amistat i no sense dissensions més o menys explícites, que Blay posa en relleu, dels millors humanistes del moment, com Erasme de Rotterdam, Guillaume Budé, Thomas More, Thomas Linacre, William Latimer, Adries Barlandus, Nicolas Bérault, Germain de Brie...

El llibre de Blay que publicarà la Institució Alfons el Magnànim té una orientació biogràfica, ja que, després de buscar i anotar idees i experiències que compartien Vives i els seus corresponsals, amics o simples col·legues amb els quals es relacionava per tota mena de qüestions, fins i tot pràctiques, el conjunt ens restitueix un munt de pensaments compartits, però també de confidències, afectes, decepcions, alegries i penes. Elements constitutius d'una vida humana, al capdavall. En aquest cas, d'un pensador molt notable, en contacte i contrast amb d’altres de la seua condició, però no necessàriament de la mateixa orientació ideològica ni amb la mateixa base social, perquè també hi havia personatges de la reialesa, de la noblesa o dels alts cercles eclesiàstics. Grans personalitats en la majoria de casos. A través de les obres o de les cartes que es creuaren al llarg d'un període tan interessant, i que han estat la base principal de la reconstrucció duta a terme, o altres papers, directament o indirectament relacionats, em deia Blay, “he pretès, en definitiva, aproximar-me a la pulsió que Vives va mantenir amb el seu entorn personal, social i cultural; unes vegades és clara i explícita, altres voltes a penes s’hi insinua; però tot ens serveix per tal d’aproximar-nos al seu món, riquíssim de referències i també de suggeriments, d'interrogants que no sempre hauré estat capaç de respondre”.

En el volum d'Afers, la mateixa estructura dels capítols permet acompanyar Vives en el viatge per la vida i per l'espai europeu. Sempre cercant mitjans per viure i per estudiar, sense persecucions immediates i on fora possible exercir sense angoixes excessives una certa llibertat d'opinió i de comunicació oral o escrita amb altres persones, sovint preocupades per les mateixes qüestions que ell. Així es divideix l'itinerari reconstruït per Blay: València (1492-1509), París (1509-1514), Flandes (1514-1523), Anglaterra (1523-1528), Bruges de nou (1528-1537), Breda (1537-1539) i Bruges, de nou i definitiu (1539-1540).

A Blay, l'atracció com a lector i investigador per l'humanisme i l'erasmisme li ve de fa anys. Quan començà a interessar-se pel que suposaren de renovació del pensament i l'espiritualitat, i igualment pel fet que foren fenòmens escaiguts en una etapa de transició entre el món medieval i el renaixentista, que en alguna mesura anunciava pistes cap al món modern. Sens dubte, seguí en això la profunda lliçó rebuda del professor Antonio Mestre, el gran especialista en Gregori Mayans, que ja en el seu temps havia recollit el fil deixat per l'humanista de València i mirà de reeditar els seus escrits. No sense dificultats ni oposicions. En l'article 'La edición de Opera Omnia de Vives por Mayans (1782-1790)', Mestre va detallar la gran oposició a què hagué d'enfrontar-se el projecte de rescat. I comentava una missiva de Mayans, que el 1752  havia escrit a Agustí Sales “¿Por qué piensa V.M. que yo no insto la impresión de Vives? Por la frailería. No es esto cobardía, sino prudencia: huir de pelear con los que pelean con la fuerza y no con la razón. Poco importa, para el vencimiento, tenerla, si no vale”. Mestre remarcava que la duresa de l'ofensiva contra la projectada edició de les obres de Vives implicava certament la frailería —“probablemente dominicos”, pensava l'historiador, que afegia, reblant el clau amb agudesa: “Pero nadie puede dejar de pensar que 'pelear con la fuerza' parece referirse al Santo Oficio”.

I la pau

Enmig de les grans turbulències de la seua època, per les lluites entre cristians i l'amenaça turca sobre l'Occident europeu, en el conjunt de l’obra tan variada de Vives, el seu període més creatiu, el decenni darrer de la seua vida, s’han remarcat les seues grans aportacions al pacifisme. Així, el pensador valencià ha pogut ser considerat com un pacifista integral, cosa que no deixa de ser relativament certa, si excloem els anacronismes inevitables en jutjar amb paràmetres actuals pensaments i escrits del segle xvi, sotmesos, entre altres coses, a l'estricta vigilància que Roma exercia sobre el món catòlic, trasbalsat per l'escissió luterana. El 1998, un equip d'especialistes recollí en Escritos sobre la paz els seus textos De concordia et discordia, De pacificatione o Quam misera esset vita christianorum sub turca.

En començar aquesta nota he parlat d'un amic recent que també treballa —continua treballant— sobre Vives. Té en tràmits d'edició un llibre sobre la filosofia de l'humanista que espere veure publicat per parlar sobre l'autor. És Francesc J. Hernández Dobón, també al·ludit per Ferrer Solivares en la seua carta. De moment, he aprofitat un article d'ell —'El más antiguo retrato de Vives' (ehumanista, 2014)— per a extraure la il·lustració que ací es pot veure.

És evident, per a qui em conega ni que siga una miqueta, que de tot això no en sé res. Quatre lectures rovellades i prou. Ara, no deixa de sorprendre'm que, enmig del desconeixement general sobre Vives, es mantinga permanentment viva i renovada aquesta línia de curiositats i recerques. Sens dubte hi ha en la seua figura, en el seus escrits, preguntes que encara apel·len a la gent d'ara mateix i respostes, o intents de respostes, que per damunt dels segles continuen plantejades per a la Humanitat. També en aquest moment ple d'incògnites. Tan ple d'incògnites, però distintes, com els temps anteriors.  

Aquest article és el resultat de diversos moviments meus, recents o en el passat —de vegades en un passat remotíssim—, més que del coneixement personal, més o menys llarg, de la persona que el protagonitza. Hi intervenen també un cert pòsit de lectures i, com a rerefons, una curiositat de sentit doble, també nascuda fa anys: la de conèixer la història del moviment obrer, amb les seues derivacions polítiques d'esquerra, bifurcades en tantes direccions sovint antagòniques ja des de la I Internacional, en els temps de Marx i Bakunin, i la de fomentar l'existència i el bon funcionament d'arxius. En un altre moment —qui sap? — parlaré de tot això en primera persona, però diré com a exemple que fa poc vaig trobar entre papers perduts, unes notes meues de lectura del 1972, bastant elaborades, sobre la revista Comunismo (1930), òrgan de la Izquierda Comunista que amb altres forces confluiria en el Partit Obrer d'Unificació Marxista. 

Tal vegada em furgava per dins tot això quan l'últim 9 de maig, en companyia de Valerià Carabantes, pujava les escales del número 13 del carrer de Serrans, a València, on estava citat amb Pere Beneyto, Francesc J. Hernández i Alberto Gómez Roda.  

Un fons imprescindible

Era un altre moviment, per la meua part, precedit i  seguit per lectures i relectures i, el 12 de maig, per una llarga entrevista amb Gómez Roda, en la qual vaig recollir la major part de la informació que utilitze.

Alberto Gómez Roda, nascut a Requena el 1969, fa vint-i-quatre anys que treballa en l'arxiu de Comissions Obreres del País Valencià i a la Fundació d'Estudis i Iniciatives Sociolaborals. És historiador. Se segueix per tant en ell una norma fonamental en la xarxa d'arxius de la confederació sindical, per la qual hi ha al front persones que no sols coneguen les tècniques de l'arxivística i la biblioteconomia, sinó que tinguen formació acadèmica sobre el període i les qüestions relacionades amb el fons que han de custodiar i posar al servei de la investigació i, en general, de la societat. Ha investigat sobre la repressió franquista, especialment contra CCOO i el Partit Comunista d'Espanya (PCE) —amb especial atenció a l'activitat del Tribunal d'Ordre Públic i la Brigada d'Investigació Social—, els primers temps de la dictadura de Franco al País Valencià, a nivell general i en casos com Catarroja o altres poblacions —i el desenvolupament de l'aparell falangista i el nacionalsindicalista. Llibres seus són El franquismo en Valencia (como a editor, con Ismael Saz, el seu mestre, dues edicions: 1999 i 2025), Política i poder local. Catarroja: un municipi valencià durant el primer franquisme (1998), Comisiones obreras y la represión franquista (2004) i ¡Abajo la dictadura! Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano (2009), amb Dolores Sánchez Durà. Ha col·laborat sobre aquestes qüestions en revistes especialitzades, com ara Historia del Presente, Pasajes, Afers, L'Avenç, Recerques, Nuestra Historia, Plecs d'Història Local, Ayer i d'altres. Amb Dolores Sánchez Durà, fou comissari de l'exposició Treball i ciutadania. Comissions Obreres del País Valencià, 1966-2006 (2007).

El lloc on parlàrem Gómez Roda i jo és la seu de l'Arxiu “José Luis Borbolla” de CCOO del País Valencia i de la Fundació d'Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS). L'Arxiu porta el nom d'un destacat sindicalista de la construcció, símbol en aquest cas de promocions successives de persones lluitadores pels drets democràtics, entre ells els laborals. 

El 1992, el V Congrés de la Confederació al País Valencià regulà el funcionament i la gestió de l'Arxiu, a través de la FEIS. Compta amb una biblioteca i una hemeroteca especialitzades en temes d'interès sindical (història, dret, treball i ocupació, salut laboral, etc.). Abans de Gómez Roda hi havia treballat Maria Josep Sigalat Vayà, que havia estat anteriorment a càrrec de l'arxiu del dirigent republicà Juli Just, a Alboraia, i el 1998 publicà el Catàleg de la Biblioteca Sindical de CCOO PV. No cal dir que era un inici. Els fons s'incrementen de manera incessant i, com és per desgràcia habitual, els falten lloc, personal i recursos materials. 

Una base documental bàsica és la procedent d'Alberto García Esteve, advocat laboralista nascut a València el 1919  i mort a la mateixa ciutat el 1996. Fou també regidor de l'Ajuntament de la seua ciutat en restaurar-se la democràcia, elegit en les llistes del Partit Comunista, i membre del Consell Valencià de Cultura. A la seua mort, la família cedí el fons referit a repressió política de casos que ell havia dut al despatx professional, en què també havia treballat la muller, Judith Hernández, autèntica escola per a nombrosos laboralistes a València. 

A banda la documentació que CCOO genera i guarda, s'han afegit també a l'arxiu del carrer de Serrans donacions de persones i grups antifranquistes d'ideologies diverses: Vicent Alvarez i Èlia Serrano, Amando García, Dolores Sánchez, Pedro Zamora i Asunción Marco, Guillermo Gil, Ernesto Contreras, Pepe Fons, Manola i Josefa Ortega, Antonio Palomares i Rosalia Sender, César Llorca, Ismael Martínez, Ximo Guarro, Rafael Pla, Pasqual Masià, Associació 23 d'Abril, Blas Álvarez, Associació d'Expresos Polítics Antifranquistes, etc. En definitiva, un valuós material constituït per documents, enganxines, cartells, fotografies, carnets, cintes magnetofòniques, dietaris, epistolaris...

Tenint en compte que Comissions Obreres és una institució sindical relativament recents, ja que nasqué en la dècada de 1960 i no va poder eixir de la perillosa clandestinitat a la llum pública fins a la legalització, l'abril del 1977, la documentació que ha pogut generar, i encara amb més motiu conservar, no pot ser tan abundant com la d'altres organitzacions semblants. Ara, la seua modernitat i altres factors han propiciat que la concepció de la pròpia història i de la manera de gestionar la documentació preservada siga poc arqueològica. A més, CCOO s'ha beneficiat, per les circumstàncies del seu mateix origen durant el franquisme, alhora que apareixia un poderós moviment contestatari en determinades universitats espanyoles, de la col·laboració continuada i generosa d'investigadors -persones i equips- que compartien la voluntat militant, l'eficàcia professional i el contacte amb corrents historiogràfics innovadors. 

Quan es va decidir celebrar la data simbòlica de la fundació de Comissions al País Valencià, vint anys després de la històrica reunió de l'11 de desembre del 1966 als locals de Lo Rat Penat a la plaça de Manises, no hi havia arxiu. Fou necessària una crida per a la recollida de periòdics, documentació escrita, fotografies, carnets... En alguna mesura, el fons ara reunit i organitzat al vell edifici del carrer de Serrans parteix d'aquella circumstància. Era també el moment  d'aprofitar que encara eren vives moltes de les persones que havien impulsat Comissions des dels orígens, per constituir un arxiu d'entrevistes en àudio, just quan s'estenia el concepte i la valoració positiva del que coneixem com a història oral. 

Alberto Gómez està plenament actiu en aquesta peripècia des de principis de la dècada de 1990. El 1992 se celebrà la I Trobada d'Investigadors del Franquisme. Era becari de doctorat i s'implicà a fons en la recerca i en la lluita per l'accés lliure a arxius oficials, civils i militars, policials, que el postfranquisme tenia bona cura de mantenir inaccessibles, després de la destrucció organitzada i deliberada de fons sencers, com els relacionats amb les organitzacions de l'anomenat Movimiento. La segona trobada es feu a Alacant el 1995; la quarta, a València, el 1999. Aviat se celebrarà la dotzena. 

Fou transcendental el fet que el primer president de la FEIS fora Ramir Reig, personatge inoblidable i, per molts motius, singular. Aquest sacerdot jesuïta nascut a Xàtiva el 1936 havia estudiat Filosofia i Teologia, va militar en el Partit Comunista i en Comissions. Detingut el 1970 i jutjat el 1974 per col·laboració amb el sindicat en la clandestinitat, va formar part de la primera direcció en la legalitat democràtica. Entre 1969 i 1990 feu tasca pastoral i docent en barris obrers. Ell mateix es proletaritzà, per emprar el llenguatge de l'època, fins que el convenceren —Vicent Ventura entre altres— perquè s'incorporara a la Universitat de València, on fou professor d'Història Econòmica. 

Com a historiador, la seua primera aportació important, i molt important, va ser una tesi de doctorat sobre el republicanisme a València i comarques pròximes que coneixem com a blasquisme, pel nom del creador i patriarca Vicent Blasco Ibáñez. De la tesi isqueren dos llibres —Obrers i ciutadans. Blasquisme i moviment obrer (1982) i Blasquistas y clericales. La lucha por la ciudad en la València en 1900 (1986) —, que obriren perspectives absolutament noves sobre el fenomen que estudiava, connectat amb altres de semblants arreu de l'Europa meridional i de gran influència en la petita burgesia i part del proletariat locals fins pràcticament les eleccions que el 1936 portaren el Front Popular i, per la reacció histèrica de la burgesia, la guerra civil immediata. 

Ramir Reig havia seguit un itinerari intel·lectual en què influïa la lectura de grans autors marxistes, des dels clàssics a Antonio Gramsci. Això, unit a la seua experiència personal, d'immersió social, i a una certa independència —no pretenia fer carrera ni currículum i l'orde de sant Ignasi havia evolucionat de manera radical— reforçà l'originalitat de la seua tesi. Amb el títol Cròniques obreres de Ramiro Reig (2018), Pere J. Beneyto en va recollir un bon nombre de textos que cal llegir amb atenció.

Dolores Sánchez Durà, també historiadora, especialista en història de l'educació i el gènere, fou la segona presidenta de la Fundació d'Estudis i Iniciatives Sociolaborals, des d'on va desenvolupar nombrosos projectes, entre els quals Antifranquisme i renovació pedagògica.  Procedeix d'una família molt significada en els orígens del Partit Comunista a València i va estar implicada des de jove, a la Universitat, en la lluita antifranquista, des del Sindicat Democràtic d'Estudiants. Fou després professora de batxillerat i participà en l'equip de la Conselleria d'Educació que implementà la primera reforma educativa quan es constituí la Generalitat.

Ara i demà

Actualment, presideix la FEIS Pere J. Beneyto, col·laborador d'aquest diari (https://www.eldiario.es/autores/pere-j-beneyto/). Aquest sociòleg i professor de la Universitat de València —i activista polític com Reig i Sánchez Durà— ha centrat la seua recerca en el mercat de treball, les relacions laborals, el sindicalisme i la memòria obrera. Coordina la Xarxa Eurollatinoamericana d'Anàlisi sobre Treball i Sindicalisme (https://www.relatsiberoamerica.com/beneyto.html). És autor d'un centenar de publicacions, entre llibres i articles en revistes especialitzades. Hi destaquen Los sindicatos en el País Valenciano (1975-1981) (1982), amb Josep Picó, i El asociacionismo empresarial como factor de modernización: el caso valenciano (1997-1997) (2000). Amb altres autors ha publicat dos primers volums d'una sèrie titulada Rutes de la memòria obrera (2023 i 2024), que recorren la geografia valenciana a través de llocs i esdeveniments significatius i, com tot el que fa referència a la gent treballadora, quasi desconeguts per la ciutadania. 

En aquest període va tenir una gran rellevància l'exposició 50 anys. CCOO PV. Construïm drets: mirant cap al futur (2018), patrocinada per les més altes institucions valencianes i realitzada al Centre Cultural La Nau, de la Universitat de Valencià.

Element fonamental de l'Arxiu i del FEIS és el treball en xarxa amb els organismes semblants de Comissions Obreres repartits per l'Estat. En els darrers temps, s'està treballant en l'àmbit dels centres docents, mitjançant el programa Testimonis i Itineraris, oferit per la Xarxa Educació i Memòria (XEIM) a professorat de centres educatius interessat en la memòria democràtica.

Han passat més de quaranta anys des que vaig veure per primera vegada Ramon Lapiedra, probablement quan vaig obrir-li la porta del pis on jo treballava, tot sol, i on, de tant en tant, per una gestió de Josep Lluís Pitarch, es reunia un grup de professors de la Universitat de València que havia adoptat el nom de Col·lectiu Joan Lluís Vives. D'ells, jo coneixia només Emèrit Bono, Josep Lluís Blasco i Vicent Martínez Sancho, a banda el mateix Pitarch. M'havien avisat que vindrien, jo els obria la porta i els feia passar a una gran sala on s'asseien al voltant d'una taula i passaven unes hores discutint, entre altres qüestions, sobre la democratització i la renovació de la vella Universitat creada al segle XV on Lluís Vives havia estudiat abans d'anar-se'n a la Sorbona i, en definitiva, allunyar-se del país, de la Inquisició i altres censures religioses i ideològiques —i ètniques: Vives era de família jueva.

El nom estava ben triat. Llavors, no s'havien produït tantes investigacions i reflexions sobre Vives com en anys posteriors. La figura de l'humanista havia estat reivindicada ja abans de la guerra per una càtedra en què el pensament catòlic estava molt present. En part gràcies als jesuïtes. Havien tingut un escut i, quan el Col·lectiu volgué tenir-ne també, vaig passar a Pitarch el petit retrat de Vives dibuixat per Artur Ballester en aquella oblidada ocasió. Em diuen que Joaquín Colomer, últim rector de la Universitat designat pel govern de l'Estat, comentava entre els seus l'existència d'aquell escut com una mostra de la conspiració contra ell que —pensava l'home— hi havia en marxa: “Tienen hasta un escudo”.

No hi havia conspiració, però sí un moviment complex de components molt variats, en què no hi hauria molts catedràtics però sí professors i estudiants —em fa l'efecte que del Personal d'Administració i Serveis, com se'n diu oficialment, ningú no en parlava massa— que pretenien, com arreu de l'Estat, posar al dia la institució universitària, tan condicionada encara pel franquisme.

Aquell grup col·laborà intensament per fer possible aquell canvi. El sistema universitari públic valencià no seria el mateix sense aquells canvis en part radicals, tant a la Universitat de València (UV), com a la Universitat Jaume I, que d'ella nasqué el 1991, o a la Universitat d'Alacant, creada el 1979 a partir del Centre d'Estudis Universitaris fundat el 1968 dins la UV.

De tot això, jo no en sabia pràcticament res. Me n'arribaven ecos, informacions dels diaris locals, en aquell moment particularment reaccionaris, comentaris d'amics i, com a font de notícies més pròxima, el que em contava Josep Lluís Pitarch. Encara remàvem per al mateix amo, però des de feia poc en galeres distintes —el negoci s'eixamplava— i no ens véiem tant com abans. I ell entrà al Col·lectiu Lluís Vives un temps després que es constituís i s'integrà el 1986 a la Universitat.

Representar el canvi renovador

Ramon Lapiedra Civera havia nascut a Almenara el 1940 però des de menut havia viscut a Sagunt. Es llicencià en Ciències Físiques a la Universidad Complutense de Madrid el 1963. Entre 1963 i 1966 feu estudis de física teòrica a París, becat per l'Estat francès. Allí fou investigador al Centre Nationale de la Recherche Scientifique, del 1966 al 1969, quan es va doctorar a la Sorbona —el 1974 es doctoraria de nou a Barcelona. Un compromís amb l'esquerra radical molt propi de l'època —i més al París del Maig del 68— el dugué com a professor a la Universitat de Barcelona, del 1969 al 1978, amb uns mesos d'interrupció que el 1970 passà empresonat per qüestions polítiques. Després fou professor universitari a Santander entre el 1978 i el 1982, quan tornà a València, on havia guanyat una càtedra.

De seguida entrà en contacte amb companys de claustre. Així es posà en marxa la peripècia del Col·lectiu Lluís Vives, que començaria a actuar el1983. Fou Vicent Martínez Sancho, també de Físiques, qui el contactà. De seguida es reuniren amb d’altres, entre els quals Antoni Martínez Andreu. En aquesta xarxa de relacions hi havia també Josep Lluís Blasco i Emèrit Bono, de Sagunt. Probablement eren amics de Lapiedra de feia anys. Com Manuel Girona, que havia seguit un altre rumb professional, cap al periodisme, però no ideològic ni polític. Al Col·lectiu se sumaren altres membres del professorat, que tindrien responsabilitats en la gestió universitària: Josep Martínez Bisbal, Josep M. Aulló, Josep L. Barona, Àngel Llàcer, Vicent Alonso, Francisco Montes, Joaquim Donat, Josep Ros i d'altres.     

El 1984 hi havia eleccions a rector i el candidat d'un conglomerat de forces diverses —el Bloc per una Universitat Progressista, Moderna y Valenciana— seria Ramon Lapiedra. I el candidat fou elegit, al maig de 1984, nou rector del vell Estudi General. S'obria amb això un període de construcció institucional de gran abast i per a ell una etapa molt dura que posaria a prova les seues excel·lents aptituds per a la resistència moral.

Si m'he entretingut adés en el seu itinerari acadèmic és perquè potser explica que fos l'elegit per unificar en una persona aquell conjunt de tendències, com a conclusió d'un seguit d'assemblees, conciliàbuls, conspiracions, preses de contacte i negociacions entre distints —i fins i tot entre contraposats. Jo no hi era, ni de prop. Parle per referències, de memòria. I, pel que fa al protagonista d'aquesta nota, tenint com a segur viàtic el llibre Ramon Lapiedra: la raó cívica, a cura d'Adolf Beltran (2003), publicat amb motiu de la concessió de la medalla de la Universitat de València (1995).   

El perfil del candidat afegiria molts més caires, que eren qualitats molt positives. Com ara la capacitat de diàleg i d'anàlisi política de la realitat, de reflexió, l'aspiració a fer que criteris racionals inspiren les accions institucionals i, si pot ser, també les personals. Més la serenitat i la contenció enmig del guirigall.

Podia encapçalar la innovació perquè tenia una experiència acadèmica molt més àmplia que la major part de les persones que emprenien l'aventura i que només ocasionalment havien eixit de la Universitat de València. Lapiedra, per dir-ho així, ni l'havia xafada abans d'ingressar-hi com a professor el 1982. Tenia unes altres perspectives, més àmplies i variades. La Complutense no ha estat mai la Sorbona. Ni tan sols durant l'Ocupació alemanya de 1940-1944. I la Universitat de València fou molts anys, segles, una oficina provinciana sense ambicions, desconnectada dels problemes de la societat en què estava instal·lada i per la qual de tant en tant passava fugaçment, com per atzar, un savi professor, de camí a destinacions de més importància.

Com a rector, Lapiedra hagué d'enfrontar-se amb atacs continuats de la dreta local, molt bel·ligerant i d'una impermeabilitat per a la modernització cultural —per no parlar més que de cultura— consagrada per segles de domini social. Quan ara es parla de fake news, potser convindria exhumar de les hemeroteques, com a precedents locals moderns —deixem de banda la Inquisició i altres recursos de repressió— les falsificacions i tergiversacions d'algun diari que per fenòmens gens paranormals havia evolucionat d'un conservadorisme de bon to al periodisme quasi groc que el règim democràtic es veia obligat a tolerar. Contra el racionalisme d'uns, el petardisme dels altres, que es presentaven com a conservadors per simple tradició escènica.

D'altra banda, el rectorat de Lapiedra (1984-1994) va coincidir quasi any per any amb el període en què Joan Lerma, socialdemòcrata com ell, fou President de la Generalitat Valenciana (1982-1995). Lapiedra sempre ha afirmat, i ens ho tornà a dir quan el març passat el visitàrem Àngel Llàcer, Adolf Beltran i jo, que en aquell període la comunicació amb Lerma sempre fou fluida. “Sempre que necessitava parlar amb ell telefonava i es posava de seguida. Si no podia en aquell moment, em cridava després”. Més problemes tingué amb algun conseller i algun director general.

En definitiva, i això és el que importa, paral·lelament s'estaven produint dos fenòmens rellevants en la història contemporània del país: la recuperació d'un règim d'autonomia, ni que fos limitat, i la consolidació de la primera universitat valenciana com entitat científica i docent de gran alçada.

Dins la Universitat, també afrontà Lapiedra baralles notables. Hi havia persones que pareixien exclusivament dedicades a proporcionar a la dreta i l'extrema dreta excuses per a la confrontació. Com si els en calgueren! L'aritmètica interna del conglomerat que havia dut Lapiedra al rectorat propicià que fora vicerector el professor de Matemàtiques Josep Guia Marín. I vicerector d'Estatuts! En l'entrevista amb Adolf Beltran que encapçala el recull del 2003 a què m'he referit, Lapiedra recordava: “Guia [...] no modulava les seues actuacions públiques tenint en compte aquesta condició [de vicerector]. Un dia va aparèixer València empaperada d'uns cartells amb quatre braços enlairant fusells on s'anunciava la celebració del 'Dia del soldat català' al Fossar de les Moreres de Barcelona amb la seua intervenció. [...] Li vaig dir que no li demanava que canviara de projecte polític o ideològic però que havia de comprendre que la Universitat no podia assumir coses com aquella [...]. Va respondre que allò era el que havia fet sempre i el que pensava seguir fent. Josep Guia tenia en aquell moment un suport important [...] dins el claustre, però [...] es va consumar el trencament i en les eleccions del següent quadrienni [de govern universitari] ell va estar en un sector [...] i jo en un altre”.

Millorar la Universitat com a servei públic no era solament reconèixer l'oficialitat de la llengua catalana o instaurar un sistema més democràtic d'elecció de càrrecs. Calia adaptar-la a les necessitats de la societat en què treballava, ampliar les titulacions, construir centres d'estudis, biblioteques, laboratoris... Foren per a Lapiedra deu anys molt intensos en què se succeïen o s'encavallaven l'aparició de problemes i la cerca de solucions. Sempre a ritme frenètic.

En qualsevol cas, la implicació de la Universitat en el procés social de normalització lingüística fou decisiva, gràcies a la decisió de Lapiedra des de la seua posició com a representant de la institució. El 2006, quan l'entrevistàrem per al documental Ser Joan Fuster, declarava: “La nostra voluntat era fer normal en la vida universitària el que qualsevol país normal produeix en la seua llengua i en la seua cultura. Clar, en el nostre projecte universitari hi havia molts objectius de democratització, de qualitat, d’infraestructures materials, de personal, de transparència en la gestió, etc. L’altra gran aposta era fer del valencià la llengua de la institució i aconseguir que la Universitat fera part de la seua vida pública, administrativa i acadèmica en valencià. ¿Per què havia de ser un problema, açò? Evidentment, aquesta voluntat de normalitat sovint xocava amb la realitat, perquè els equips que vaig presidir i la mateixa institució ens vam veure embolicats en una sèrie de polèmiques, insults i desqualificacions que nosaltres no buscàvem”.

Al servei de la societat valenciana

Quan deixà el rectorat, Lapiedra tornà a les classes, al treball científic com a investigador. Sense deixar de contribuir de manera activa en la creació de plataformes culturals i civils. Sobre la seua implicació en algunes, com ara l'Associació Joan Fuster i Valencians pel Canvi, podria jo donar un testimoni més directe. Les dues acabaren malament gràcies a maniobres de gent que tenen nom i cognoms. No és el moment de dir-los. També participà des del primer moment en l'organització dels Premis Vicent Ventura, que se celebren anualment des del 2000. Aquesta iniciativa no ha fracassat, justament perquè s'ha tingut en compte l'experiència de les dues que he citat.

Molta més importància tingué la intervenció de Lapiedra en la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, des del Consell Valencià de Cultura. És una institució creada el 16 de setembre de 1998, encara que no es va constituir fins al juliol de 2001. Sobre el complex procés que obren i tanquen aquestes dates, encara hi hauria molts detalls a esbrinar, a més dels ja exposats en llibres de Sergi Castillo i Manuel Sanchis-Guarner Cavanilles, aquest com un dels protagonistes de les negociacions.

És un dels temes que deixàrem per a entrevistes posteriors amb Ramon Lapiedra el març passat, després d'haver parlat sobre la Universitat. I, per la meua banda, després d'haver tingut una conversa molt agradable amb la seua muller, Carme Vidal, sobre el parlar del seu poble, Alcalà de Xivert, que ella ha conservat admirablement després de molts anys de viure a València. Carme Vidal és una pintora de gran expressivitat en els llenços i fou professora al departament de Didàctica de l'Expressió Plàstica de la nostra Universitat. També tindria molt a contar sobre les peripècies que ha viscut amb la seua parella, però en aquella ocasió ens detinguérem en les desinències amb -o- de les persones 1, 2, 3 i 6 del present de subjuntiu, tema que —no és moment d'explicar-ho— té un cert paper en la meua vida passada. Adolf Beltran, provinent per família de Xert i de Tortosa, hi va fer remarques substancials. 

Aquest article hauria d'haver eixit fa dues setmanes, però les circumstàncies em feren retardar-lo. No és que el serial en què s'inclou tinga ni molt ni poc a veure amb l'actualitat, però de vegades el que passa ara mateix influeix en l'acció de fer-los i d'enviar-los al diari. Algun fet aconsellava que aparegués fa dies, però així han anat les coses. Jo volia avançar-me a felicitar Ferran Sanchis Cardona perquè el passat 12 d'abril va fer noranta anys. Estic segur que ell dispensarà el retard i, quan ens trobarem a Castelló de la Plana, el seu poble, en una pròxima reunió de la Fundació Gaetà Huguet, parlarem com si el temps no passés, de les coses que ens han entretingut: de la muntanya, de la política i del país. Ja no em preguntarà com van Enric Tàrrega, els germans Josep Lluís i Francesc Codonyer, Antoni Bargues o Francesc Cuevas i altres amics que ell va conèixer en les activitats valencianistes de la dècada de 1950 i jo cap a la meitat de la següent. Ara, que aquelles excel·lents persones hagen desaparegut no vol dir que Ferran i jo, de tant en tant, no els traguem a col·lació en la conversa, abans o després de les reunions de la Fundació Gaetà Huguet o dels magnífics dinars al Casino Antic, que habitualment solen ser-ne la seqüència immediata. Parlem d'ells i de molts altres assumptes.

La foto que il·lustra aquesta nota, l'ha cedida amablement l'Editorial Onada. S'hi pot veure Ferran baixant l'escala de la Casa Pasqual Fos i és del 17 de gener del 2017, quan s'inaugurà l'Espai Joan Fuster de Sueca, de què aquell edifici forma part. Amb altres membres de la Fundació Huguet, Ferran Sanchis va assistir. I qui va fer la foto, de moment anònima, el va agafar davant l'al·legoria de la República que Alfredo Claros va pintar per encàrrec de l'Ajuntament suecà i que Joan Fuster Seguí, pare de l'escriptor i primera autoritat nomenada el 1939 per les tropes d'ocupació franquista —va dimitir aviat—, salvà d'una destrucció més que segura i amagà a sa casa.

Se sol dir, entre les seues amistats, que Ferran Sanchis Cardona podria haver esperat una mica per nàixer, a fi de coincidir amb el 14 d'abril, data de la proclamació de la República. Bé, no és del tot així. Ell va veure la llum a Castelló de la Plana el 12, dia de les eleccions municipals que dugueren Alfons XIII a fugir de Madrid i d'Espanya, on amb gran coratge abandonà de moment dona i fills, a més del tron —que de seguida tractà de recuperar, val a dir-ho.

O siga, que Ferran degué donar a sa casa una gran alegria en arribar al món el dia 12, perquè son pare, Emili Sanchis Colomé, era un republicà conseqüent —com se solia dir—, seguidor de Gaetà Huguet Segarra i, com ell, valencianista de pedra picada. Les biografies que Vicent Pitarch dedicà als Gaetà Huguet, pare i fill, publicades per la Universitat Jaume I, donen el context exacte de tot allò. I m'avance a dir que altres llibres de Pitarch m'han servit de fonament per fer aquesta nota, lamentablement massa breu.

 I a més, he tingut ben present, i recomane de tot cor, la lectura del llibre de converses Examen oral d'històries. L'anecdotari de Ferran Sanchis (Onada 2018, Benicarló), del prosista i dibuixant Joan Montañés Xipell. No és una simple transcripció ni un repertori d'anècdotes més o menys folklòriques. Montañés hi feu una autèntica labor d'historiador, com corresponia als seus estudis universitaris, i totes les històries que Ferran Sanchis anava contant-li amb el seu humor sorneguer, no explícit ni bròfec, sinó una mica retret i a l'aguait. La manera de parlar de Ferran, de la qual en bona part ell és un dels últims usuaris, té un cert estil antic, construït amb saviesa per moltes generacions. Va parlant-te i de tant en tant s'atura, com qui vigila amb atenció la cara de qui l'escolta per veure si ha captat el sentit del que acaba de dir-li i decidir, segons la reacció que hi detecta, per quin cantó continuarà la història que estava explicant-li. Xipell va conèixer casualment el seu futur entrevistat fent cua a govern civil per resoldre algun embolic burocràtic. Després d'escoltar-li algunes anècdotes, que Ferran li contava tal vegada per no perdre del tot l'estona, va «comprendre», segons contaria després, que l'individu que tenia «al costat era un embolicador». En efecte, anava enllaçant una història amb una altra i el deixà embadalit.

Em permetré suggerir que aquesta capacitat per a la fabulació, per donar a les anècdotes una vestimenta retòrica que les fa literàries i molt grates d'escoltar, és molt pròpia de Ferran Sanchis, però potser forma part també d'una vinculació directa amb la vida tradicional en què ell es va formar, i que fou viva a Castelló, malgrat ser una ciutat, fins a una època no prehistòrica. El Tombatossals, de Josep Pascual Tirado, La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador —que beu de la mateixa font— són invencions contemporànies, no provenen de la narrativa oral tradicional que, per exemple, Enric Valor va saber posar a contribució amb una habilitat memorable.

Alguna cosa té a veure amb aquest arrelament el bon criteri que en la vida pràctica sol mostrar Ferran Sanchis, que treballà molts anys com a gestor, agent comercial o cosa semblant, però que és capaç de restaurar un mas com el de les Ferreries, que em va ensenyar fa uns vint anys quan era una mera ruïna, o, molt més abans, quan el 1964 en va fer un sencer a la vista majestuosa de Penyagolosa, conegut com les Casetes de la Banyadera. Allí he dormit alguna nit i he brindat amb ell i Carme, la seua dona, amb altres companys i companyes del Centre Excursionista de Castelló, en baixar de la muntanya venerada, de vegades després d'haver-hi muntat amb neu molt alta sota els peus.

Ell lligam als treballs de la terra i a la vida rural dels pobles, sovint molt dura en algunes comarques, a Castelló era ben visible en moltes persones com Ferran. I hi ha maneres d'explicar les coses, que pareixen remuntar-se a les contalles a la vora del foc, en les crues nits hivernals. Escoltant ben atent les converses de Ferran Sanchis, Joan Montañés ho va captar a la perfecció en el seu llibre, que és, com tants que ha editat Onada, una lectura inesgotable.

Excursionisme i valencianisme

En un treball inèdit, Vicent Pitarch assenyala com el pare de Ferran, Emili Sanchis, ja havia participat en activitats i projectes relacionats amb l'excursionisme a Castelló. I, convé anotar-ho, havia col·laborat en alguna enquesta sobre llengua llançada des de la Societat Castellonenca de Cultura en els seus inicis.

En prologar Centre Excursionista de Castelló: 50 anys d'un camí admirable (2005), de Pitarch, Gregori Dolç, llavors president de l'entitat, va escriure: «si d’alguna cosa se’n pot enorgullir el Centre, si hi ha res que el caracteritza i el fa diferent, és que al llarg de tots aquests anys, des de la seua fundació, el Centre ha sigut un espai de llibertat on té cabuda tot el món que vulga participar en l’aventura de conèixer la terra, d’estimar la llengua i cultura del país i defensar i gaudir la natura».

Aquesta caracterització de l'entitat, tan exacta i ajustada, era també, probablement de manera involuntària, una definició de les qualitats de Ferran Sanchis.

Al CEC, fundat al març de 1955, ell ja era secretari de la junta de govern. Ocupà el càrrec fins al 1966. Després, a partir del 1971, ocupà la presidència de l'entitat. En qualsevol moment, de tota manera, Sanchis Cardona ha representat l'esperit del Centre Excursionista de Castelló i especialment un nucli molt particular de la força que l'ha animat al llarg dels anys: l'estima pel país i per la llengua. Així, fa seixanta-cinc anys, vinculà la institució a una cerimònia d'aire ancestral, que per la festivitat de sant Joan Baptista fa encendre fogueres a nombrosos pics de muntanya, a les terres de parla catalana, en una cadena simbòlica. Pitarch ho contava així, pel que fa a Castelló de la Plana: «La primera de les fogueres fou abrandada a les vint-i-una hores trenta minuts del dia vint-i-cinc de juny de 1960 per Josep Lluís Viciano Agramunt i Ferran Sanchis Cardona, al cim del tossal Gros. El motiu pel qual el Centre Excursionista de Castelló començà a realitzar aquest acte, el sabem gràcies a una carta tramesa per Ferran Sanchis a Frederic Sanféliz l’any 1963 i que diu així: “ens fou cursada una invitació l’any 1960 per la Comissió de Fogueres de Sant Joan de Perpinyà al Centre per a que en la vespra d’aquesta diada a l’hora convinguda de les 9,30 de la nit foren abrandades aquestes fogueres pel territori de la nostra llengua... amb això ens solidaritzem amb els restants pobles... amants de la pau i de la llibertat”.»

La Fundació Gaetà Huguet

Gaetà Huguet i Segarra havia tingut l'encert de fugir de Castelló el 13 de juny de 1938, poc abans que arribassen les tropes d'ocupació franquista. No tornaria a la seua ciutat fins al gener de 1951, després d'una sèrie de peripècies. Podria haver tornat de l'exili abans, però li ho impedia la interessada infidelitat d'un nebot que preferia mantenir-lo allunyat dels seus béns —don Adolf Pizcueta m'ho explicà amb molts detalls. De seguida reprengué la vocació de patrocinar activitats per a la promoció del valencià, com havia fet abans. En morir el 1959, havia deixat estatuïda una fundació que du el seu nom. Entre els patrons que designà hi havia Ferran Sanchis, que des que tornà al país havia col·laborat amb ell en tot el que era possible. En la Fundació, Ferran ha estat signe de continuïtat i d'eficàcia, fins que no fa molt va dimitir, tot designant per succeir-lo la seua filla Carme. Amb la sempre animosa i amable Carme Altava, la seua muller, Ferran en té una altra, Meritxell, i un fill, Ferran.  

Per tota una llarga trajectòria de servei, no en activitats a la primera fila de l'escenari sinó en la base social mateixa que ha fet avançar la cultura del país, fins i tot en els moments més difícils, Ferran Sanchis va rebre el Premi Vicent Ventura en la tercera convocatòria, el 2002.

Un peu de foto

Al principi d'aquesta nota he parlat de la foto que la il·lustra. Ara faré el peu de la de grup, situada junt al títol. Com que és un peu llarg, el posaré en aquesta cua d'article. És molt incomplet, perquè no tinc a mà elements per incloure el noms de totes les persones que apareixen a la foto, anònima. Ara bé, les que n'hi ha identificades al Centre de Documentació Joan Fuster, segons em comunica el responsable, Enric Alforja, són ben remarcables. Algunes, per la significació que ja havien adquirit. D'altres, per la que tindrien en el futur. Però no solament això, també hi ha una certa representativitat ja d'aquell moment i, a través de Sanchis Guarner, Zurriaga i Sanchis Cardona, apareix una vinculació directa amb el valencianisme republicà, vint-i-un anys després de la victòria franquista sobre tot el territori de l'Estat.

A la foto, de dalt cap a baix, a l'esquerra de la primera fila hi ha entre altres Ferran Zurriaga; a la segona Eulàlia Duran i Max Cahner, Josep L. Codonyer, Enric Tàrrega, Manuel Sanchis Guarner, Joan Francesc Mira, Antoni Martí Gil, Sanchis Cardona i, dos homes més a l'esquerra d'ell, Miquel Tarradell; baix de tot trobem Vicent Arlandis, amb ulleres fosques, i, al centre, Joan Reglà i Joan Fuster, organitzador de la trobada.

Ara que ha mort, pense que fa més de cinquanta anys que el vaig conèixer. Cap al principi de 1972, quan amb vint-i-tres anys jo dirigia a les palpentes la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i anava a Sueca cada setmana, preferentment dilluns, a repassar amb Joan Fuster articles fets o articles a fer: a encarregar a experts o a perpetrar-ne, amb més o menys fortuna, a les oficines del carrer d'Isabel la Catòlica. De tota manera, si erràvem en l'escriptura del paper, el llegia i esmenava després. Ell era la garantia suprema —i anònima per als lectors, per òbvies raons de cautela política del propietari, en aquella operació. 

Una mica després del migdia, jo havia arribat al número 10 del carrer de Sant Josep on el propietari m'esperava. Anàvem a dinar, quasi sempre al Bar Capri, i quan estàvem prenent el cafè arribava Palàcios i en demanava un per a ell. Després, excepte unes setmanes en què Fuster decidí seguir consells mèdics i fer un passeig higiènic, carrer del Sequial amunt, cap a l'Estació de Renfe, i tornar, carrer del Sequial avall, fins que entràvem els tres a casa de Fuster —més o menys fresca a l'estiu, irremissiblement humida i gelada a l'hivern— i xarràvem una estona. A continuació, Palàcios se n'anava a sa casa i Fuster i jo empreníem la faena. “I Palàcios, a què es dedica?”, li vaig preguntar un dia. La resposta vingué en forma de fraseologisme, com de vegades podies esperar de Fuster: “Qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de Cap d'Any”.

Devia haver estat cert, però ja no ho era, perquè als trenta-quatre anys, després de traduccions fetes o signades per ells dos, Palàcios començava a entrar en operacions literàries i editorials. Probablement més laborioses i intel·ligents que productives econòmicament, per a ell. Per exemple, l'edició dels quatre volumots d'actes del Primer Congrés d'Història del País Valencià, celebrat el 1971. 

Abans l'havia llegit. En l'eixutesa econòmica de la meua adolescència, no m'era gens fàcil comprar lectures que em poguessen interessar. Un dia vaig entrar a la Llibreria Ausiàs March —no sé si el rètol duia accent o no— i Antoni Beneyto, dit després Antoni Mestre, o Frederic Martí em van vendre Les quatre estacions, llibre de poemes amb què Josep Palàcios havia guanyat el Premi València de Literatura i que tenia un preu assequible per a les meues tristes butxaques. Després vaig sentir com en els sempre fraterns i benintencionats cercles de la literatura local, que només en això s'assembla a altres literatures més il·lustres, es comentava que Joan Fuster havia escrit aquells poemes. Bé, per la mateixa època, també deien que Fuster havia escrit les primeres cançons de Raimon. Les dues especulacions eren falses. 

A partir de 1972, com que jo visitava setmanalment Fuster per treballar amb ell, vaig parlar sovint amb Palàcios, i des del principi ens uní un sentiment de simpatia mútua. Ara, aquest sentiment tardà molt a manifestar-se de manera explícita, perquè sempre o quasi sempre que coincidíem era en companyia del nostre admirat amic, que per raons ben imaginables duia el pes de les converses o en suscitava els temes. 

Entre Palàcios i jo, per tant, no hi hagué moltes converses, al principi. Després n'hi ha hagut més. Moltíssimes. Però ja al començament, parlàvem sovint de llibres, de les seues recerques a llibreries de vell, que Fuster practicava menys que abans però que Palàcios mantenia amb un cert entusiasme i amb una habilitat --pretesa o autèntica-- de regateig amb els venedors, que ni Fuster ni jo fórem capaços de practicar mai. 

Parlàvem també d'alguna compra escadussera que jo feia en el mateix sector comercial, d'autors i de títols, de petites precisions bibliogràfiques, de la col·lecció de facsímils Lletra Menuda, que fou una de les primeres intervencions de Palàcios en l'edició material de llibres, quan hagué de demanar tipus mòbils de plom a una impremta de Cullera per fer imprimir les cobertes dels llibrets. 

Parlàvem especialment dels llibres com a objectes, com a producte físic ben elaborat, amb exigència. Del contingut parlàvem poc, perquè no eren llibres de creació literària, per a llegir, patir o esbargir-se. Eren llibres de consulta. Curiositats. Tots dos teníem, i Fuster no diguem!, una tendència clara per les lectures anacròniques, en les quals potser buscàvem, de vegades, alguna lliçó moral. Montaigne per al més vell, Laurence Sterne per al següent, Dickens per a mi, més jove que Palàcios només deu anys, com recordàvem sovint.

Era llavors quan Fuster i Palàcios tenien contacte amb les Arts Gràfiques Soler, per a les quals prepararen algunes edicions. Segons ells, l'antiga Tipografía Moderna havia après molt del pas per València de Manuel Altolaguirre, durant la darrera guerra civil espanyola. 

I Palàcios descobrí els misteris de la composició, la paginació i altres meravelles que m'havien atret d'adolescent fabricant amb Rodolf Sirera algunes revistes. I entengué el disseny tipogràfic com una disciplina tan exigent com la literària, que ell practicava amb una tenacitat incansable, sempre insatisfeta dels resultats. 

En conseqüència, s'endinsà en les velles edicions admirables de Giambattista Bodoni, que potser va conèixer a través de Vicent Raga i que potser van ser rellançades llavors com a model per una revista italiana contemporània que marcà un canvi de perspectives i que Palàcios seguia amb interès. 

Ens véiem mentrestant a València, perquè no em calia anar a Sueca tan sovint, quan per casualitat vaig trobar en una llibreria Devastació, un llibre que encetava una giragonsa en la prosa literària de l'escriptor ara desaparegut. Se'm descobrí una nova faceta de Palàcios. I ell mateix em diria que havia escrit aquell llibre pel seu compte i, quan el tenia llest, l'havia passat a Fuster, que li manifestà una sorpresa admirativa, matisada amb la ironia habitual. Si fa no fa li digué: “I això ho has fet tu?”. 

Era l'inici d'un seguit d'escrits que vaig anar coneixent a mesura que eixien de la impremta o, de vegades, abans. El seu procés d'escriptura era tortuós i difícil. Te'n parlava com qui confessa un crim imperdonable que ell mateix s'alegrava de cometre.

En els darrers anys de Fuster, ell el duia en cotxe a les tertúlies amb Ventura, Richart, Doro Balaguer, Josep Iborra i alguns altres. Continuàvem veient-nos. I l'amistat es va mantenir després de la mort de Fuster, el 1992. 

I durant una època les converses directes, sense telèfon pel mig, es feren regular durant una sèrie de números de la revista Caràcters, en la seua segona època. Ell en dirigia el disseny, a la impremta de Lluís Palàcios, el seu cosí, i jo col·laborava professionalment en l'edició. L'operació solia durar dos dies. Començàvem a última hora del matí, d'acord amb costums noctàmbuls que ell podia permetre's i jo havia abandonat feia anys. Anàvem a dinar i tornàvem a la faena fins que Pep Aranda decidia que la seua jornada laboral havia acabat. Ens treia proves i encara Palàcios se les remirava de nit i introduïa variacions que semblaven capritxoses però no ho eren.

A més del disseny, Palàcios fabricava in situ una mena de vinyeta amb lletres i altres signes tipogràfics, recargolada i voluntàriament enigmàtica, d'acord amb l'anacronisme de què he parlat i que probablement ens havia fet coincidir en lectures i aficions. En alguna va posar, als cantons del rectangle que tancava el joc de lletres, les seues inicials (JPM) i les meues (FMP). El divertien, i a mi, aquestes maniobres, com quan escrivia JF (per Joan Fuster) i JP (per Josep Palàcios).

Jo no sabria adoptar una altra fórmula, en parlar sobre l'obra de Palàcios i sobre la seua personalitat, que la marcada per dos signes: el de l'admiració i el de l'amistat. El seu és per a mi un record enjogassat i irònic, el d'un home que es fabricava la personalitat en el seu interior, en un diàleg continuat amb si mateix, de vegades angoixat, a l'interior del domicili matrimonial del carrer del Pou que jo encara vaig conèixer amb el nom d'un o altre tradicionalista il·lustre, no sé ara si Honorio Maura. 

Feia anys que no parlàvem. Ell havia anat recloent-se. Jo, també. Però estic segur que de tant en tant, quan sone el telèfon, o jo pense comunicar a algú una idea passablement divertida, em vindrà a la memòria la seua veu: “Home, don Paco!”. Com em ve la de Burguera dient “Hola, tocaio”. 

Que molta gent llegesca els papers de Palàcios. Jo ara n'agafaré el que isca, a l’atzar, i em submergiré en la trista i melangiosa labor de repassar-lo. Qui sap si Alfabet. 

Dissabte 29 de març, aprofitant que també estaven oberts de vesprada, visitàrem els llocs que ocupa la gran exposició d'Artur Heras Imatges que pensen, comissariada per Anacleto Ferrer, catedràtic d'Estètica de la Universitat de València i estret col·laborador i amic de l'artista. És a Xàtiva, a l'ermita de Sant Feliu, a l'Espai Cultural Sant Domènec, el Museu de Belles Arts i el Museu de l'Almodí. Ens feien de guies amabilíssims i molt instructius Antoni Martínez Revert i Paco Enguix, xativencs com Heras i molt coneixedors de la gran i la petita història de la seua ciutat, tan plena d'atractius i matisos. Josep Pla volgué prendre-la com a escenari d'una novel·la-reportatge sobre un conjunt d'aspectes significatius de la realitat valenciana, cap a mitjan dècada de 1960. S'hi avorrí probablement, no tingué informadors que alhora li feren de contertulis i abandonà en pocs dies escenari i projecte. Gran llàstima. Probablement, si hagués pogut conèixer Martínez Revert i Enguix, llavors massa joves, no se n'hauria anat. Passejar amb ells em feu pensar en el grup protagonista d'Els papers del Club Pickwick, que tanta companyia m'han fet en moltes vacances estivals.

L'exposició és un arxiu interpretat amb valentia i sense pal·liatius del crim a gran escala i pertot arreu. No és aquell “art degenerat”, no realista, que posava histèric a Hitler, sinó realisme crític. Punyent, dolorós, meditat i magistralment dut al llenç o al paper per un artista compromès amb al democràcia i les idees d'esquerra. El conjunt d'obres conforma un autèntic i ardu work in process, perquè des de la primera vegada que isqueren del taller per a ser vistes pel públic, Heras hi ha anat incorporant noves peces, elements que reforcen les ja existents, encara que siga una citació literària pintada al costat del llenç.

Sobre un pou inexhaurible d'iniquitats documentades, ha treballat Artur Heras aquesta exposició, que ja es pogué veure, abans que a Xàtiva —patrocinada per la Diputació de València i l'Ajuntament de la ciutat—, a Perpinyà, Bremen, Frankfurt am Main i València, on la Universitat de València publicà un magnífic llibre d'Artur Heras, Imatges que pensen, prologat per la rectora, María Vicenta Mestre, i la vicerectora, Esther Alba, amb aportacions d'Anacleto Ferrer, Vicente Sánchez-Biosca, Vicente Pla Vivas, Josep Salvador, Raquel Baixauli i Josep Monter. Les exposicions de Perpinyà i Alemanya tingueren el patrocini o la col·laboració, respectivament, del Centre d'Art Contemporani Àcentmètresducentredumonde i l'Instituto Cervantes.

Al text introductori del llibre editat per la Universitat de València, Heras explica el procés que el dugué a realitzar una sèrie tan diversa i brutal d'imatges: «Els dibuixos i pintures d’aquesta exposició foren iniciats mesos abans del confinament per la pandèmia del Covid-19. Aquest període d’aïllament social augmentà la introspecció que suposa qualsevol treball de creació, indistintament de la seua naturalesa». En efecte, per aquell temps, cada vegada que el visitaves al taller, sol o amb amics —Mario García Bonafé, Anacleto Ferrer, Josep Salvador, Joaquim Sanchis, Pablo Mestre o Enric Mateu— trobaves novetat. Creixia el nombre d'obres, es diversificaven les tècniques pictòriques, els tamanys de les peces, les seccions temàtiques. Era com si tot un equip estigués dia i nit allí ficat, treballant sense repòs, cavil·lant, documentant-se pintant i dibuixant.

Anacleto Ferrer assenyala al mateix llibre com a característica del sistema concentracionari nazi: «el caràcter industrial del procés. “Planificat, sistemàtic i total”, el qualifica Adorno a

Minima moralia. La segona, l’opacitat deliberada amb què va ser dut a terme, emmarcat dins les

Richtlinien für die Verfolgung von Straftaten gegen das Reich oder die Besatzungsmacht in den besetzten Gebieten

[Directrius per a la persecució de les infraccions comeses contra el Reich o les Forces d’Ocupació als Territoris Ocupats] rubricades pel mariscal de camp Wilhelm Keitel el 7 de desembre de 1941, que traslladaren el centre geogràfic de l’Holocaust a l’antiga Polònia política i militarment controlada». Fa uns anys, els experts de l'Holocaust Memorial Museum de Washington calcularen un total de 42.500 camps, incloent-hi els exteriors, els de presoners de guerra i els de treballadors forçats, a més dels guetos, els bordells creats ad hoc i les llars per a víctimes de l'eutanàsia. Una característica singularitzadora del sistema, recorda Anacleto Ferrer és la invisibilització immediata de llocs i crims, a mesura que el Reich perdia la guerra: «Van destruir les seues víctimes, disseminaren les seues restes i intentaren dissipar les empremtes de la seua existència. No satisfets de cremar els cadàvers, també van tirar els arxius al foc».

És una lliçó esborronadora que el pintor ha connectat amb el precedent immediat de la guerra provocada a Espanya per la rebel·lió de juliol de 1936 —també un camp de proves per al feixisme alemany i italià—, amb les seues conseqüències, de què apareixen ací i allà escenes i rostres: Franco, Mola, Miguel Hernández, Jorge Semprún...

Aïllar, encerclar i, per què no, matar

Entre el 4 i el 12 d'abril del 1939, Jean Fontenoy publicà a Le Journal de París un reportatge sobre la visita que acabava de fer amb la seua segona muller, al camp de concentració d'Oranienburg, prop de Berlín. Era un convidat del govern de Hitler i estava subvencionat per mil cantons, tots sospitosos. No puc ara estendre'm sobre el tenebrós periodista que llavors no podia imaginar on se suïcidaria amb cianur sis anys després a la capital alemanya, a punt de ser conquerida per les tropes soviètiques. Sí que convé dir que es guanyà bé els diners que va rebre. Es tractava d'assegurar als lectors que el sistema concentracionari del Reich era absolutament benèvol, molt millor en qualsevol cas que els camps que ja existien a França i al seu Imperi, o a Espanya, que pocs dies abans havia pogut conèixer el missatge de Franco que anunciava el final de la guerra civil —el 27 de març ja s'havia incorporat al Pacte Anticomitern feixista.

Aquells dies, una setmana, donaren molt de si, pel que fa a notícies: Lebrun acabava de ser investit novament President de la República Francesa —deixaria de ser-ho un any després, amb França vençuda i en part ocupada per les tropes alemanyes—; la Itàlia de Mussolini i Víctor Manuel III envaïa Albània per sorpresa —per protegir-la, és clar, igual que ara podria passar-li a Groenlàndia; eren contínues les amenaces de Hitler a qualsevol país democràtic que ajudés Polònia —seria atacada i envaïda pels seus exèrcits l'1 de setembre—, però el primer ministre britànic, Chamberlain, assegurava que mantindria el compromís de defensar la potència amenaçada pels nazis; el mariscal Pétain, ambaixador de França davant del Caudillo, era cridat pel govern de París —bon trampolí per conspirar contra la République i establir la seua dictadura particular, en col·laboracions amb els alemanys victoriosos.

Le Journal donava notícies sobre aquell devessall d'esdeveniments lúgubres, des de l'òptica d'extrema dreta que li era pròpia. Per això mateix, alhora, publicà els mateixos dies els reportatges de Fontenoy sobre el lager d'Oranienburg, que havia començat a funcionar al febrer de 1933, tres setmanes després de l'ascens de Hitler al poder gràcies al suport de la dreta conservadora alemanya. A trenta quilòmetres de Berlín, ocupava terrenys limítrofs d’una cerveseria freqüentada des d'abans per tropes d'assalt nazis —Sturmabteilung, o SA— encarregades inicialment de custodiar el camp. Però, ai las, entre 1933 i 1938 hi hagué 1934, quan Hitler, Rosenberg, Göring i Goebbels participaren en l'operació que acabà amb la mort d'Erich Röhm, cap de les SA i molts dels seus pròxims —l'anomenada Nit dels ganivets llargs. Les Schutzstaffel —SS, Batalló de Protecció del partit nazi— passaren llavors a encarregar-se del camp d'Oranienburg.

Segons deia Fontenoy a Le Journal, Oranienburg —en realitat es deia ja Sachsenhausen— allò no era pròpiament un camp de repressió política, perquè s'hi barrejaven els detinguts de dret comú. El conjunt es reconeixia per dos triangles de color en la roba dels presoners, un sobre el cor i l'altre sobre una butxaca del pantaló. Hi havia llavors uns 1000 condemnats polítics (triangle roig), 45 exmembres de les SA o les SS (negre), 4000 asocials, de dret comú o gitanos (marró), 600 criminals (verd), 450 evangelistes i objectors de consciència (violeta), 40 exemigrants provinents de Rússia (indi), 50 homosexuals (rosa), 1000 jueus (groc), 250 ingressats al camp per segona vegada (blau cel) i una xifra que no li digueren d'exevadits (amb un escudet roig). En total, uns 7.435.

Les descripcions, pretesament imparcials, són favorables i, en qualsevol cas, xoquen amb la realitat, denunciada llavors pels qui patien l'empresonament al camp.

Ara podem veure com el camp modèlic que visità el pronazi francès, era realment un paradigma que de seguida creixeria arreu d'Europa, on les tropes alemanyes arribaven. Però no a tots els llocs, a l'URSS no feren camps, el sistema destructiu no els preveia ni els feia aconsellables. 1939 era un punt de partida, però de seguida vindria la guerra, l'ocupació de França, Bèlgica, Holanda, les illes del Canal de la Mànega i altres llocs. I la conferència vora el Wannsee, a tres quarts d'hora en cotxe d'Oranienburg, on es decidí la matança universal de jueues de tota edat i condició —la primera muller de Fontenoy era mig jueva— i tantes altres barbaritats planificades i sistemàtiques que produïren milions de víctimes. Moltes de les quals, convé recordar-ho, nascudes a Alemanya.

Oranienburg, el 1939, era un prototipus pretesament tranquil·litzador i amable, perquè els Fontenoy i altres com ell fessen la propaganda del règim que havia de durar mil anys i en durà dotze. Ell acabava el llarg reportatge subvencionat pels presidiaris, amb el comentari d'un guardià cinquantenari, «nazi de la première heure»: «Desitge que els marxistes ens tracten de la mateixa manera, o si més no la meitat de bé, si la desgràcia vol que un dia ens agafen».

Que Stalin fora marxista és més que discutible. Que els nord-americans van tractar molt bé milers de nazis, fins i tot botxins coneguts dels camps d'extermini, és fàcilment comprovable. Fins i tot ho acaba de reconèixer la jutgessa del Tribunal d'Apel·lacions dels EUA per a Washington Patricia Millet, per comparació amb el tracte que reben del catastròfic president Ronald Trump salvadorenys sense papers.

Tot això i moltes més coses es troben a la base històrica, horrible, a què es va enfrontar Artur Heras al taller de pintor en emprendre aquestes obres. I ho va fer en el temps d'una epidèmia que semblava una maledicció bíblica.