Massa sovint s’utilitza el "diferencialisme" per decidir qui té més o menys poder i, de la mà, qui és mereixedora de drets i qui no ho és tant

Trobem massa consciències avesades a les contínues mostres de discriminació, de violències, i, en definitiva, d’atemptats a la igualtat de gènere i social, amb les que convivim a diàriament.

Exemples de la cruesa amb què se’ns presenten algunes d’aquestes desigualtats estructurals són l’abandonament polític de les persones refugiades (de les migrades, de fet) o el degoteig d’assassinats per violència masclista. Són dos dels exemples més mediatitzats i que aconsegueixen provocar denúncia col·lectiva. Malauradament, però, i sense minimitzar el seu valor, el rebuig no és suficient per generar un procés de transformació que asseguri societats més justes en els pròxims anys.

Són milers, també, els exemples de discriminacions quotidianes, que qualsevol de nosaltres experimenta o coneix en el seu entorn més immediat, i que passen desapercebudes en massa ocasions. Són violències que es normalitzen sistemàticament, sense despertar àmpliament la consciència individual ni col·lectiva

Lluny de desaparèixer, les relacions de desigualtat com el masclisme, el racisme i altres formes de discriminació cultural, semblen ressorgir de nou, més refinades i subtils que mai. I, fins i tot, més legitimades des d’algunes polítiques, com les que anuncia la líder ultradretana Marie Le Pen a França, que apareix al capdavant de les enquestes electorals dels comissis de l’abril, o les polítiques de tall discriminatori posades en marxa amb l’arribada de Donald Trump a la presidència dels EEUU.

De fet, no ens cal anar tan lluny. A Catalunya hem vist polítiques locals alineades amb el discurs de l’odi, que fonamentades en la demagògia i el populisme, han alimentat actituds de rebuig i pràctiques discriminatòries –algunes, denunciades. Moltes d’altres, assumides–; polítiques i discursos que posen en risc la convivència i la diversitat cultural com a valor social, en escenaris cada vegada més multiculturals, en els que es construeixen estereotips de gènere culturalitzats, travessats de racisme i també de l’eix de classe social, que actuen d’aturador per les dones com a ciutadanes subjectes de drets.

A un altre nivell d’impacte, però que no ens podem permetre passar per alt, les xarxes socials són una via en què fàcilment trobem una àmplia varietat de manifestacions discriminatòries, violentes i incitadores a l’odi que, amb una total impunitat, es difonen i expandeixen ràpidament, impacten en l’imaginari social i reforcen dinàmiques excloents basades en allò que ens fa diferents.

Resulta preocupant la percepció social segons la qual qualsevol vulneració de drets pot ser excusada o justificada basant-se en el “diferencialisme” que massa sovint s’utilitza i es vol imposar per decidir qui té més o menys poder i, de la mà, qui és mereixedora de drets i qui no ho és tant en societats com la nostra.

Però no ens enganyem, malgrat prenen formes diferents, aquests fenòmens no apareixen ara, de nou. El nostre entorn està impregnat d’estructures racistes i sexistes que han existit sempre i que seguim mantenint, en una societat que vol ser multicultural, inclusiva i equitativa.

Construïm les nostres relacions sobre estructures asimètriques de poder, que transformen les diferències en desigualtats, i que hem anat incorporant i perpetuant, seguint les pautes de cada societat o cultura.

En un context de desigualtat com el nostre, on el biaix de gènere i origen condicionen el dia a dia de les persones, cal generar noves respostes encaminades a construir una societat d’arrel democràtica ─que, per ser sòlida, hem de poder traduir per equitativa─, per la qual cosa, ens cal construir nous models de relacions socials; models de relació que fomentin les relacions igualitàries. Com comencem? Incidint on es construeixen la majoria d’aquestes relacions, als espais de més proximitat, a les comunitats, als barris i territoris de pertinença.

És precisament en aquests espais físics, sociopolítics i simbòlics, espais que esdevenen privilegiats per les dinàmiques que s’hi donen, on cal promoure canvis individuals, col·lectius i comunitaris, que contribuiran, a la vegada, a canvis globals per viure vides més equitatives i socialment sostenibles.

L’acció comunitària esdevé clau per transformar relacions de desigualtat, perquè el que aconsegueix és construir alternatives de cooperació, des del diàleg, el coneixement i el reconeixement mutu. La clau? Afavorir que la diversitat es rebi com a valor i promoure una interacció i una convivència positiva, malgrat no exempta de conflictivitat. Cal que l’acció comunitària impulsi processos que accentuïn el que tenim en comú i, des d’aquí, permetin construir un marc de convivència compartit.

Assegurar comunitats enfortides, ben articulades i organitzades, amb una ciutadania activa, i la coresponsabilització de les administracions locals i altres agents socials que aquest procés demana, és una estratègia ineludible per esquerdar els fonaments de les desigualtats que amaren la convivència als barris i municipis i que, perillosament, arriben a plasmar-se en polítiques públiques a tots els nivells.

Sense una àmplia aposta per l’acció comunitària intercultural, necessàriament feminista (perquè, sense justícia de gènere, no podem aspirar a la justícia social) i des d’un enfocament de drets ─humans, econòmics, socials i culturals─, no aconseguirem evitar la reproducció de les desigualtats.

La resposta a les violències xenòfobes i masclistes exigeix actituds de comunicació i respecte que han de permetre (re)construir models de convivència; models que, des dels espais de convivència més propers, oposin resistència a les desigualtats estructurals.

Demasiado a menudo se utiliza el "diferencialismo" para decidir quién tiene más o menos poder y, de la mano, quien es merecedora de derechos y quién no lo es tanto

Encontramos demasiadas consciencias avezadas a las continuas muestras de discriminación, de violencias, y, en definitiva, de atentados a la igualdad de género y social, con las que convivimos a diario.

Ejemplos de la crudeza con la que se nos presentan algunas de estas desigualdades estructurales son el abandono político de las personas refugiadas (de las migradas, de hecho) o el goteo de asesinatos por violencia machista. Son dos de los ejemplos más mediatizados y que consiguen provocar denuncia colectiva. Ahora bien, desgraciadamente, y sin minimizar su valor, el rechazo no es suficiente para generar un proceso de transformación que asegure sociedades más justas en los próximos años.

Son miles, también, los ejemplos de discriminaciones cotidianas, que cualquiera de nosotras experimenta o conoce en su entorno más inmediato, y que pasan desapercibidas en demasiadas ocasiones. Son violencias que se normalizan sistemáticamente, sin despertar ampliamente la conciencia individual ni colectiva

Lejos de desaparecer, las relaciones de desigualdad como el machismo, el racismo y otras formas de discriminación cultural, parecen resurgir de nuevo, más refinadas y sutiles que nunca. E, incluso, más legitimadas desde algunas políticas, como las que anuncia la líder ultraderechista Marie Le Pen en Francia ─a la cabeza de las encuestas electorales de los comicios de abril─, o las políticas de corte discriminatorio puestas en marcha con la llegada de Donald Trump a la presidencia de los EEUU.

De hecho, no nos hace falta ir tan lejos. En Catalunya hemos visto políticas locales alineadas con el discurso del odio, que fundamentadas en la demagogia y el populismo, han alimentado actitudes de rechazo y prácticas discriminatorias −algunas, denunciadas. Muchas otras, asumidas−; políticas y discursos que ponen en riesgo la convivencia y la diversidad cultural como valor social, en escenarios cada vez más multiculturales, en los que se construyen estereotipos de género culturalitzados, atravesados de racismo y también del eje de clase social, que actúan de freno para las mujeres como ciudadanas sujetas de derechos.

A otro nivel de impacto, pero que no nos podemos permitir pasar por alto, las redes sociales son una vía en la que fácilmente encontramos una amplia variedad de manifestaciones discriminatorias, violentas e incitadoras del odio que, con una total impunidad, se difunden y expanden rápidamente, impactan en el imaginario social y refuerzan dinámicas excluyentes basadas en aquello que nos hace diferentes.

Resulta preocupante la percepción social según la cual cualquier vulneración de derechos puede ser excusada o justificada basándose en el “diferencialismo” que, demasiado a menudo, se utiliza y se quiere imponer para decidir quién tiene más o menos poder y, de la mano, quién es merecedora de derechos y quién no lo es tanto en sociedades como la nuestra.

Pero no nos engañemos, a pesar de tomar formas diferentes, estos fenómenos no aparecen ahora, de nuevo. Nuestro entorno está impregnado de estructuras racistas y sexistas que han existido siempre y que seguimos manteniendo, en una sociedad que quiere ser multicultural, inclusiva y equitativa.

Construimos nuestras relaciones sobre estructuras asimétricas de poder, que transforman las diferencias en desigualdades, y que hemos ido incorporando y perpetuando, siguiendo las pautas de cada sociedad o cultura.

En un contexto de desigualdad como el nuestro, donde el sesgo de género y origen condicionan el día a día de las personas, hay que generar nuevas respuestas encaminadas a construir una sociedad de raíz democrática −que, para ser sólida, tenemos que poder traducir por equitativa−, por lo cual, hay que construir nuevos modelos de relaciones sociales; modelos de relación que fomenten las relaciones igualitarias. ¿Cómo empezamos? Incidiendo donde se construyen la mayoría de estas relaciones, en los espacios de más proximidad, en las comunidades, en los barrios y territorios de pertenencia.

Es precisamente en estos espacios físicos, sociopolíticos y simbólicos, espacios que devienen privilegiados por las dinámicas que en ellos se dan, donde hay que promover cambios individuales , colectivos y comunitarios, que contribuirán, a su vez, a cambios globales para vivir vidas más equitativas y socialmente sostenibles.

La acción comunitaria es básica para transformar relaciones de desigualdad, porque lo que consigue es construir alternativas de cooperación, desde el diálogo, el conocimiento y el reconocimiento mutuo. ¿La clave? Favorecer que la diversidad se reciba como valor y promover una interacción y una convivencia positiva, aunque no exenta de conflictividad. Es necesario que la acción comunitaria impulse procesos que acentúen lo que tenemos en común y, des de aquí, permitan construir un marco de convivencia compartido.

Asegurar comunidades fortalecidas, muy articuladas y organizadas, con una ciudadanía activa, y la coresponsabilización de las administraciones locales y otros agentes sociales que este proceso pide, es una estrategia ineludible para agrietar los fundamentos de las desigualdades que empapan la convivencia en los barrios y municipios y que, peligrosamente, llegan a plasmarse en políticas públicas a todos los niveles.

Sin una amplia apuesta por la acción comunitaria intercultural, necesariamente feminista (porque, sin justicia de género, no podemos aspirar a la justicia social) y des de un enfoque de derechos ─humanos, económicos, sociales y culturales─, no conseguiremos evitar la reproducción de las desigualdades.

La respuesta a las violencias xenófobas y machistas exige actitudes de comunicación y respeto que tienen que permitir (re)construir modelos de convivencia; modelos que, desde los espacios de convivencia más cercanos, opongan resistencia a las desigualdades estructurales.