Aquells que ens deien que la major part de la població havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no només han fet recaure el pes de la crisi i de l’austeritat en les esquenes de treballadors i classes mitjanes, sinó que ara s’han enriquit bastant més

Diuen que la motivació essencial d’una economia de mercat és una barreja entre cobdícia i por. Naturalment, un creient del fals liberalisme o neoliberalisme ens parlarà de la llibertat com a virtut moral, o de l’eficiència, com a virtut pràctica del capitalisme entre moltes altres. Els capitalistes, l’1 per cent que diem ara, més el 10% de renda superior, estarien del costat de la cobdícia, els guanyadors. El 90% restant, al costat dels perdedors i per tant, més o menys propers a la precarietat, la desocupació, la pobresa, l’exclusió; la vulnerabilitat i la por. Un còctel fatídic que es va estenent com una taca d’oli per les societats encara de benestar (millor no comparar amb les que no estan qualificades com a tals i a les que sembla ens volen acostar).

Si l’assoliment és la meta i per arribar un ha de ser eficient i competitiu, llavors només arriben els ‘millors’, els de més talent i excel·lència. La resta no s’ha esforçat prou, s’ha quedat a mig camí, ha preferit l’oci al treball; en definitiva s’han de resignar i conformar. L’esforç i la inversió dels ‘millors’ farà possible el benestar de tothom.

Però aquest conte no acaba bé. La cobdícia desequilibra la distància que separa als de dalt dels treballadors, augmentant la desigualtat. A més, no s’arriba a dalt pels mèrits, encara que aquesta sigui la justificació, ara sabem que el mite de l’ascensor social s’ha avariat. Conservar el lloc de privilegi implica, per tant, violència estructural i estendre la por.

El darrer informe d’Oxfam Intermón, mostra que a més del problema de l’atur i de la precarietat, al treballador espanyol l’afecten altres greus qüestions. Així entre 2008 i 2014 s’ha produït una caiguda important del salari, sobretot en el cas d’aquells que cobren menys. Això comporta l’augment d’un col·lectiu que adquireix notorietat a Espanya arran de la recessió iniciada en el 2008. Es tracta dels treballadors pobres que, segons la mateixa font, constitueix el 13,2% dels ocupats. Remarquem aquesta dada: treballen amb contracte, però no poden cobrir les necessitats més bàsiques. Altres fonts el situen en el 14,8% i subratllen que és un fenomen que no sembla passatger. La dada a més té sexe i afecta especialment a les dones.

Per altra banda s’ha de tenir en compte la població en risc de pobresa i/o exclusió social (el reconegut internacionalment indicador compost AROPE). L’any 2015 aproximadament 1 de cada 4 espanyols (28,6%, és a dir més de 13 milions de persones) estava en risc de pobresa o exclusió social; més acusada encara per a la població infantil, car 1 de cada 3 nens o nenes suportava aquesta situació. Així mateix, la dada es dramatitza per a les llars amb un adult i un o més nens dependents.

Un dels elements que componen l’AROPE és la taxa de pobresa que l’any 2015 afectà el 22,1% de la població; especialment als desocupats i als immigrants. Una altra és la privació material severa que comprèn al 6,4% de la població en 2015 i abraça especialment els més joves. En aquest cas es tenen en compte les llars que no poden afrontar quatre o més dels ítems de consum d’un total de nou considerats bàsics en el territori europeu (entre ells despeses d’habitatge, calefacció, menjar carn o peix, telèfon o televisor, vacances, rentadora, automòbil, ordinador, dificultats per arribar a final de mes o afrontar despeses imprevistes).

Un exemple d’això són les estadístiques d’execucions hipotecàries. Segons l’INE l’any 2014 es van iniciar 70.078 execucions hipotecàries a habitatges, 59.808 en 2015 i 31.194 en els tres primers trimestres del 2016. Un altre el proporciona l’Asociación de Ciencias Ambientales, segons aquesta associació l’any 2014, l’11% de les llars espanyoles (equivalent a 5,1 milions de persones) es declarava incapaç de mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada en els mesos freds.

Un altre component de l’AROPE és el que registra les llars amb baixa intensitat d’ocupació (persones de 0 a 59 anys que viuen en llars en les quals els seus membres en edat de treballar ho van fer en menys del 20% del seu potencial total de treball en l’any anterior al de l’entrevista), que constitueix el 15,4% de la població en 2015, aproximadament uns 5,5 milions de persones.

Totes aquestes dades es poden consultar (excepte les de la pobresa energètica) en fonts oficials, sigui l’INE, l’Eurostat o el SILC. I no només no exageren, sinó que fins i tot uns oportuns canvis metodològics en la consideració de desocupat o de pobre, han reduït considerablement el seu volum quantitatiu en els inicis del segle XXI.

Tot això és vulnerabilitat i per molt que ho embolcallin amb llaços, cortines i vels, fa por. La societat, els ciutadans, no es mereixen una gestió i unes decisions que desemboquen en aquest desastre social.

Enfront de la cobdícia. Aquells que ens deien en els anys 2008-2010 que la major part de la població havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no només han fet recaure el pes de la crisi i de l’austeritat en les esquenes de treballadors i classes mitjanes, sinó que ara s’han enriquit bastant més. Tal vegada ells sí que han viscut i viuen per sobre les possibilitats de la major part de ciutadans. Des dels bancs massa grans per a caure i que han jugat al casino amb les nòmines, pensions, preferents, etc. passant per les caixes, o els monopolis de l’IBEX que han augmentat la seva capacitat extractiva tot controlant l’electricitat, l’aigua, el gas, el telèfon, etc.

Segons el mateix informe Intermón Oxfam les empreses, en 2016, han aportat el 13% de la recaptació tributària (en 2007 aportaven el 22%), mentre les famílies van contribuir amb un 84% (75% en 2007). El desajust està sobretot en l’impost sobre el patrimoni que s’ha reduït un 31,5% entre 2007 i 2015 i en l’impost sobre societats amb un espectacular descens del 53,9% entre les mateixes dates. És a dir que els més rics, no només han vist alleujada la seva càrrega impositiva, sinó que consultant els diaris especialitzats podem observar que els consellers delegats de l’Ibex, pràcticament van duplicar la seva retribució en 2015, després d’una espectacular pujada en 2014. I que mentre la porció dels salaris en el pastís de la renda disminueix, augmenta la porció de guanys o beneficis de les grans empreses.

Això és desigualtat, arrogància i demostració de poder.