Sorprenen als líders mundials les imatges fetes públiques a la CNN mostrant una subhasta d’esclaus a Líbia? No haurien de fer-se els sorpresos ni els indignats: sonen poc convincents, per no dir gens convincents, perquè els estats europeus han firmat acords de de cooperació migratòria amb aquest país, un autèntic forat negre, un malson terrible on centenars de persones, la majoria de l'Àfrica subsahariana, queden atrapades; un país sense llei.

No és només que miren cap a una altra banda. Països de la UE s'han compromès a proporcionar suport i oferir assistència tècnica en la gestió dels centres de detenció libis on les persones refugiades i migrants són detingudes de forma arbitrària i indefinida i pateixen habitualment greus violacions de drets humans, inclosa la tortura. També han fet possible, amb la provisió d'embarcacions per exemple, que la Guàrdia Costanera líbia intercepti persones en el mar en rescats que no poden ni tan sols anomenar-se així i que han provocat pèrdua de vides humanes. I han firmat acords amb autoritats locals líbies i líders de grups armats per animar-los a frenar el tràfic de persones i incrementar els controls fronterers en el sud del país.

Aparentment aquests acords estan donant bones xifres per a la UE: la xifra d’arribades a Itàlia ha caigut un 67% entre juliol i novembre de 2017 en comparació amb el mateix període al 2016, i les morts al mar també s’han reduït amb una proporció similar, tot i que segueixen molt elevades Però la UE no pot fingir sorpresa davant de l'enorme cost humà d’aquests acords. Europa està donant suport de manera activa a un sofisticat sistema d’abusos i explotació de persones i n'és còmplice i col·laborador necessari.

Líbia no disposa de cap marc normatiu ni infraestructura pràctica que protegeixi als sol·licitacions d'asil o víctimes de tràfic d’essers humans. De fet no és ni estat signatari de la Convenció sobre l'Estatut del Refugiat de 1951. Com poden els països europeus considerar Líbia un estat viable per a gestionar arribades i fluxos de persones si ni tan sols és signatària d'aquest text, sense ni tan sols una llei d'asil?

El sistema de gestió de la migració a Líbia es basa en detencions massives, arbitràries i indefinides. En l’actualitat hi ha fins a 20.000 persones retingudes als centres de detenció del Departament de Lluita contra la Migració Il·legal, en condicions insalubres i plens per sobre de la seva capacitat. Persones entrevistades per Amnistia Internacional han descrit els abusos que van presenciar o van partir en els centres de detenció: tortura, treballs forçats, extorsió o homicidis. Un cercle d’explotació al qual són condemnats per la connivència entre guàrdies, traficants i la Guàrdia Costanera líbia.

Se sap que els agents de la Guàrdia Costanera líbia actuen de connivència amb xarxes de tràfic d'éssers humans i han utilitzat amenaces i violència contra persones a bord d'embarcacions en perill. Els acords entre la Guàrdia Costanera i els traficants fan que aquests assenyalin amb marques les embarcacions perquè puguin creuar les aigües líbies sense que les interceptin.

Així no es pot seguir. Els governs europeus han de replantejar-se la seva cooperació amb Líbia sobre migració i han de permetre que la gent arribi a Europa per vies legals i segures. Els països de la UE han d'insistir que les autoritats líbies posin fi a la política i la pràctica de la detenció i reclusió arbitràries de persones refugiades i migrants, alliberant immediatament a totes les persones de ciutadania estrangera recloses als centres de detenció i permetent que ACNUR i altres organitzacions humanitàries puguin actuar sense traves.

No hi ha una solució ràpida a aquesta crisi tan complexa, però és essencial replantejar els objectius i la naturalesa de la cooperació europea amb Líbia per posar fi a aquesta situació inacceptable que està generant tan patiment humà. En darrera instància, la penosa situació d'aquestes persones és conseqüència de tendències econòmiques i polítiques més àmplies en el continent africà que les polítiques de migració d'Europa agreugen. No és sostenible ni admissible abordar la situació recorrent a actors corruptes i proclius a cometre a abusos en els països de trànsit perquè aquests bloquegin les rutes a mig camí.

¿Sorprenden a los líderes mundiales las imágenes hechas públicas en la CNN mostrando una subasta de esclavos en Libia? No deberían hacerse los sorprendidos ni los indignados: suenan poco convincentes, por no decir nada convincentes, para que los estados europeos han firmado acuerdos de de cooperación migratoria con este país, un auténtico agujero negro, una pesadilla terrible donde cientos de personas, la mayoría del África subsahariana, quedan atrapadas; un país sin ley. 

No es sólo que miran hacia otro lado. Países de la UE se han comprometido a proporcionar apoyo y ofrecer asistencia técnica en la gestión de los centros de detención libios donde las personas refugiadas y migrantes son detenidas de forma arbitraria e indefinida y sufren habitualmente graves violaciones de derechos humanos, incluida la tortura. También han hecho posible, con la provisión de embarcaciones por ejemplo, que la Guardia Costera libia intercepte personas en el mar en rescates que no pueden ni siquiera llamarse así y que han provocado pérdida de vidas humanas. Y han firmado acuerdos con autoridades locales libias y líderes de grupos armados para animarles a frenar el tráfico de personas e incrementar los controles fronterizos en el sur del país.

Aparentemente estos acuerdos están dando buenas cifras para la UE: la cifra de llegadas en Italia ha caído un 67% entre julio y noviembre de 2017 en comparación con el mismo periodo en el 2016, y las muertes en el mar también se han reducido con una proporción similar, aunque siguen muy elevadas Pero la UE no puede fingir sorpresa ante el enorme coste humano de estos acuerdos. Europa está apoyando de manera activa a un sofisticado sistema de abusos y explotación de personas y es cómplice y colaborador necesario.

Libia no dispone de ningún marco normativo ni infraestructura práctica que proteja a solicitaciones de asilo o víctimas de trata de seres humanos. De hecho no es ni estado signatario de la Convención sobre el Estatuto del Refugiado de 1951. ¿Cómo pueden los países europeos considerar Libia un estado viable para gestionar llegadas y flujos de personas si ni siquiera es signataria de este texto, sin ni tan sólo una ley de asilo? 

El sistema de gestión de la migración en Libia se basa en detenciones masivas, arbitrarias e indefinidas. En la actualidad hay hasta 20.000 personas retenidas en los centros de detención del Departamento de Lucha contra la Migración Ilegal, en condiciones insalubres y llenos por encima de su capacidad. Personas entrevistadas por Amnistía Internacional han descrito los abusos que presenciaron o partieron en los centros de detención: tortura, trabajos forzados, extorsión u homicidios. Un círculo de explotación al que son condenados por la connivencia entre guardias, traficantes y la Guardia Costera libia.

Se sabe que los agentes de la Guardia Costera libia actúan en connivencia con redes de tráfico de seres humanos y han utilizado amenazas y violencia contra personas a bordo de embarcaciones en peligro. Los acuerdos entre la Guardia Costera y los traficantes hacen que éstos señalen con marcas las embarcaciones para que puedan cruzar las aguas libias sin que las intercepten.

Así no se puede seguir. Los gobiernos europeos deben replantearse su cooperación con Libia sobre migración y deben permitir que la gente llegue a Europa por vías legales y seguras. Los países de la UE deben insistir en que las autoridades libias pongan fin a la política y la práctica de la detención y reclusión arbitrarias de personas refugiadas y migrantes, liberando inmediatamente a todas las personas de ciudadanía extranjera recluidas en los centros de detención y permitiendo que ACNUR y otras organizaciones humanitarias puedan actuar sin trabas.

No hay una solución rápida a esta crisis tan compleja, pero es esencial replantear los objetivos y la naturaleza de la cooperación europea con Libia para poner fin a esta situación inaceptable que está generando tan sufrimiento humano. En última instancia, la penosa situación de estas personas es consecuencia de tendencias económicas y políticas más amplias en el continente africano que las políticas de migración de Europa agravan. No es sostenible ni admisible abordar la situación recurriendo a actores corruptos y proclives a cometer a abusos en los países de tránsito para que estos bloqueen las rutas a medio camino.

Fa un temps hauríem considerat exagerat comparar l'actual situació política global amb els perills de l'Europa i del món dels anys 30. Ara, però, pensem que la qüestió és pertinent: estem retornant a la mateixa atmosfera perillosa que va precedir la Segona Guerra Mundial?

En el recent informe anual d'Amnistia Internacional alertem que 2016 va ser un any horrible per als drets humans, caracteritzat per una manipulació verinosa i divisiva per part de governants que, utilitzant la retòrica del «nosaltres contra ells» i de «demonització de l'altre», van atiar l'odi i la por per guanyar vots. Si els nostres governs continuen recorrent a aquestes polítiques i demanant descaradament limitacions a les llibertats civils, la igualtat, la privacitat i altres drets humans, les conseqüències poden ser terribles.

Trump, Orbán a Hongria, Erdogan, o Duterte a les Filipines es diuen antisistema i mantenen una agenda tòxica que persegueix i converteix en bocs expiatoris grups sencers de persones, buscant deshumanitzar-los. Inseguretat? Els culpables són els immigrants irregulars i els refugiats, diuen. Drogues? Els culpables són els consumidors i els traficants i cal exterminar-los, afegeixen. I així tot.

I el pitjor és que cap grup de persones pot sentir-se segur quan aquesta retòrica es desferma. Perquè si ara són les persones migrants o refugiades, o de minories ètniques o religioses, ben aviat poden ser grups de dones pel sol fet de ser-ho, d'organitzacions feministes, o col·lectius LGBTI. L'augment de la política del «més fort» ja ha coincidit sense dubte amb un creixement de discursos d'odi que busquen preservar la dominació patriarcal i els rols tradicionals de gènere

Aquesta retòrica ja ha començat a impactar en polítiques reals i decisions governamentals. Alguns governs han aconseguit acords que redueixen el dret a sol·licitar asil, han aprovat lleis que violen la llibertat d'expressió, han incitat a assassinar persones simplement per consumir drogues, han ampliat poders policials i han legitimat una vigilància massiva de les comunicacions que empetiteix la distòpia imaginada per George Orwell al llibre 1984.

Fins a 33 països van enviar il·legalment a persones refugiades de retorn a països on els seus drets corrien perill. En 22 països es van assassinar defensors i defensores de drets humans. I en 23 es van cometre crims de guerra (Síria, Iemen...) mentre la majoria de governs feien ulls grossos i miraven cap a una altra banda. 

Aquesta situació amenaça de portar-nos cap a un món més caòtic i perillós. La política verinosa, la inestabilitat i la por posen en dubte el compromís dels governs amb una Declaració Universal de Drets Humans, creada després de la carnisseria de la Segona Guerra Mundial. L'amenaça té nom: un augment vertiginós de la desigualtat com a terreny inestable en què enfonsen els seus fonaments la llibertat, la justícia i la pau al món. L'absència de justícia i dignitat, la desigualtat, estan creant una humanitat de dos nivells: persones riques i persones pobres, persones apàtrides i persones amb ciutadania: “nosaltres i ells”. Estan en joc principis bàsics que van des del dret d'asil fins a la necessitat de posar fi a atrocitats massives de les guerres que tenen en el punt de mira el càstig a la població civil.

En lloc de defensar la cooperació i les institucions internacionals, els Estats amb el poder per assumir el lideratge en l'escenari mundial donen mostra d'una creixent tendència a rebaixar-les. Les institucions i els tribunals de drets humans es descriuen com a entitats que «redueixen la sobirania nacional i amenacen els interessos nacionals» i assistim als efectes negatius del debilitament de l'ONU i altres institucions multilaterals en la protecció de persones i la justícia. La indiferència global davant de les atrocitats massives ja ha esdevingut normal i per exemple alguns països ja actuen com si estiguessin fent una 3a Guerra Mundial per poders a Síria, amb un Consell de Seguretat de l'ONU paralitzat per les rivalitats entre països.

El 2017 la situació s'agreujarà per aquesta manca de lideratge. En un ordre mundial tal polaritzat, costarà més aconseguir que Estats poderosos assumeixin les seves responsabilitats i arribin a acords en qüestions globals urgents com la crisi de refugi, que és global i no afecta només a la Mediterrània, o els efectes del canvi climàtic.

Com més països facin marxa enrere en els seus compromisos fonamentals amb els drets humans, més alt serà el risc que es produeixi un efecte dominó global, una autèntica allau de retrocessos en drets humans. Si els Estats intenten revocar drets humans establerts, caldran suports forts i mobilització pública per defensar-los. No podem permetre que els Estats els laminin sense resistència. Hem de seguir l'exemple d'activistes com el moviment Black Lives Matter als EUA, els moviments contraris a l'austeritat a Europa, els moviments pro democràcia a la RD Congo o les enormes multituds que van sortir al carrer a Polònia quan el govern va presentar una nova i restrictiva llei sobre l'avortament que afectava drets bàsics de les dones.

Qui defensarà per tant els drets humans al món el 2017? Ja no podem confiar en els governs. No cal esperar que els Estats o les institucions s'ocupin de garantir la justícia si no reben pressió organitzada; la gent ha d'unir-se per defensar els drets humans. Mai ha estat tan evident que la lluita pels drets humans, que sempre ha començat en l'àmbit local, ha de sorgir de la base.

Hem de posar llum a aquest horitzó distòpic. És important recordar que, en temps foscos, les persones que lluiten per la justícia global poden canviar les coses. En la batalla pels drets humans, el front es troba ara a arreu, i totes les persones podem convertir-nos en activistes. El primer que cal fer per combatre les amenaces als drets humans és donar suport a algú que hagi patit riscos per defensar-los. Hem d'estar llestos per defensar cada activista. Els qui amb els seu activisme impugnen lleis, pressionen governs i denuncien abusos necessiten xarxa i suport públic perquè se'ls escolti.

Si la ciutadania no s'indigna i se suma a les persones que amb el seu activisme s'enfronten als governs, els seus esforços podrien quedar en el no res. La solidaritat no pot ser viral només un dia i després esfumar-se, com va passar amb la imatge d'Aylan Kurdi ofegat a la platja o els bombardejos d'Alep. En l'era digital, les onades d'indignació i compassió fugaces no poden combatre la injustícia i les atrocitats. La indignació ha de canalitzar-se mitjançant actes continuats i significatius de solidaritat que confrontin pacíficament el poder. Només així allunyarem aquest fantasma dels anys 30 que veiem tan pròxim.

Tiempo atrás habría sido exagerado comparar la actual situación política global con los peligros de la Europa y del mundo de los años 30. Pero ahora creemos que la cuestión es pertinente: ¿Estamos regresando a la misma atmósfera peligrosa que precedió a la Segunda Guerra Mundial?

En el reciente informe anual de Amnistía Internacional alertamos de que 2016 fue un año horrible para los derechos humanos, caracterizado por una manipulación venenosa y divisiva por parte de gobernantes que, utilizando la retórica del “nosotros contra ellos” y de “demonización del otro”, azuzaron el odio y el miedo para ganar votos. Si nuestros gobiernos continúan recurriendo a estas políticas y pidiendo descaradamente limitaciones a las libertades civiles, la igualdad, la privacidad y otros derechos humanos, las consecuencias pueden ser terribles.

Trump, Orbán en Hungría, Erdogan, o Duterte en Filipinas se consideran antisistema y mantienen una agenda tóxica que persigue y convierte en chivos expiatorios grupos enteros de personas, buscando deshumanizarlos. ¿Inseguridad? Los culpables son los inmigrantes irregulares y los refugiados, dicen. ¿Drogas? Los culpables son los consumidores y los traficantes y hay que exterminarlos, añaden. Y así todo.

Y lo peor es que ningún grupo de personas puede sentirse seguro cuando esta retórica se desata. Porque si ahora son las personas migrantes o refugiadas, o de minorías étnicas o religiosas, pronto puede tocar a grupos de mujeres por el simple hecho de serlo, de organizaciones feministas, o colectivos LGBTI. El aumento de la política del “fortachón” ya ha coincidido, sin duda, con un crecimiento de discursos de odio que buscan preservar la dominación patriarcal y los roles tradicionales de género. 

Esta retórica ya ha empezado a impactar en políticas reales y decisiones gubernamentales. Algunos gobiernos han conseguido acuerdos que reducen el derecho a solicitar asilo, han aprobado leyes que violan la libertad de expresión, han incitado a asesinar personas simplemente para consumir drogas, han ampliado poderes policiales y han legitimado una vigilancia masiva de las comunicaciones que empequeñece la distopía imaginada por Georges Orwell en el libro 1984.

Hasta 33 países enviaron ilegalmente a personas refugiadas de regreso a países donde sus derechos corrían peligro. En 22 países se asesinaron defensores y defensoras de derechos humanos. Y en 23 se cometieron crímenes de guerra (Siria, Yemen...) mientras la mayoría de gobiernos miraban hacia otro lado.

Esta situación amenaza con llevarnos hacia un mundo más caótico y peligroso. La política venenosa, la inestabilidad y el miedo ponen en entredicho el compromiso de los gobiernos con una Declaración Universal de Derechos Humanos, creada después de la carnicería de la Segunda Guerra Mundial. La amenaza tiene nombre: un aumento vertiginoso de la desigualdad como terreno inestable en el que hunden sus cimientos la libertad, la justicia y la paz en el mundo. La ausencia de justicia y dignidad, la desigualdad, están creando una humanidad de dos niveles: personas ricas y personas pobres, personas apátridas y personas con ciudadanía: “Nosotros y ellos”. Están en juego principios básicos que van desde el derecho de asilo hasta la necesidad de poner fin a atrocidades masivas de las guerras que tienen en el punto de mira el castigo a la población civil. 

En lugar de defender la cooperación y las instituciones internacionales, los Estados con el poder para asumir el liderazgo en el escenario mundial dan muestra de una creciente tendencia a rebajarlas. Las instituciones y los tribunales de derechos humanos se describen como entidades que “reducen la soberanía nacional y amenazan los intereses nacionales” y asistimos a los efectos negativos del debilitamiento de la ONU y otras instituciones multilaterales en la protección de personas y la justicia. La indiferencia global ante las atrocidades masivas ya es normal y por ejemplo algunos países ya actúan como si estuvieran haciendo una 3a Guerra Mundial por poderes en Siria, con un Consejo de Seguridad de la ONU paralizado por las rivalidades entre países.

En 2017 la situación se agravará por esta ausencia de liderazgo. En un orden mundial tan polarizado, costará más conseguir que Estados poderosos asuman sus responsabilidades y lleguen a acuerdos en cuestiones globales urgentes como la crisis de refugio, que es global y no afecta sólo al Mediterráneo, o los efectos del cambio climático.

Si más países den marcha atrás en sus compromisos fundamentales con los derechos humanos, más alto será el riesgo que se produzca un efecto dominó global, un auténtico alud de retrocesos en derechos humanos. Si los Estados intentan revocar derechos humanos establecidos, se necesitarán apoyos fuertes y movilización pública para defenderlos. No podemos permitir que los Estados los laminen sin resistencia. Tenemos que seguir el ejemplo de activistas como el movimiento Black Lives Matter en EEUU, los movimientos contrarios a la austeridad en Europa, los movimientos pro democracia en la RD Congo o las enormes multitudes que salieron a la calle en Polonia cuando el gobierno presentó una nueva y restrictiva ley sobre el aborto que afectaba derechos básicos de las mujeres.

¿Quién va a defender por tanto los derechos humanos en el mundo en 2017? Ya no podemos confiar en los gobiernos. No hay que esperar que los Estados o las instituciones se ocupen de garantizar la justicia si no reciben presión organizada; la gente debe unirse para defender los derechos humanos. Nunca ha sido tan evidente que la lucha por los derechos humanos, que siempre ha empezado en el ámbito local, debe surgir de la base.

Tenemos que poner luz a este horizonte distópico. Es importante recordar que, en tiempos oscuros, las personas que luchan por la justicia global pueden cambiar las cosas. En la batalla por los derechos humanos, el frente se encuentra ahora por todas partes, y todas las personas podemos convertirnos en activistas. Lo primero que hay que hacer para combatir las amenazas a los derechos humanos es apoyar a alguien que haya sufrido riesgos para defenderlos. Tenemos que estar preparados para defender a cada activista. Quienes con sus activismo impugnan leyes, presionan gobiernos y denuncian abusos necesitan red y apoyo público porque se los escuche.

Si la ciudadanía no se indigna y se suma a las personas que con su activismo se enfrentan a los gobiernos, sus esfuerzos podrían quedar en nada. La solidaridad no puede ser viral un día y después esfumarse, como pasó con la imagen de Aylan Kurdi ahogado en la playa o los bombardeos de Alepo. En la era digital, las oleadas de indignación y compasión fugaces no pueden combatir la injusticia y las atrocidades. La indignación debe canalizarse mediante actos continuados y significativos de solidaridad que confronten pacíficamente el poder. Sólo así alejaremos el fantasma de los años 30 que vemos tan próximo.