Ara bé, procedent d’Itàlia, un país que ha tingut durant 20 anys com a president del govern Silvio Berlusconi –un milionari magnat de la TV, el nostre Trump-, tinc tendència a sentir-me curat d’espant, tot i que sóc conscient que les conseqüències de la victòria de Trump són incomparablement més grans. Ara bé: allò que els mitjans no varen saber veure no fou un gran terratrèmol favorable a Trump –que no es va produir- sinó la caiguda del vot demòcrata. Trump ha tingut menys vots que Clinton i menys que Mitt Romney en 2012. El fracàs de la candidata demòcrata –Clinton ha perdut molts milions de vots que havia guanyat Barack Obama en 2008 així com molts estats tradicionalment demòcrates- és el que explica la victòria de Trump. No estem davant la transformació dels Estats Units en una comunitat feixista encarnada en un líder carismàtic. El que ha passat és que s’ha rebutjat l’establishment polític a través de l’abstenció massiva i del vot de protesta capturat per un demagog populista en uns quants estats clau. En altres paraules, Trump significa un daltabaix a nivell polític, no un canvi sobtat i dramàtic de la societat americana (com va ocórrer a Alemanya quan el Partit Nazi passà del 2,6% al 37,27% del vot popular entre les eleccions de 1928 i les de 1932).

La ponderació de les similituds del trumpisme amb el feixisme implica especular al voltant de què pot significar o quin rostre podria mostrar el feixisme al segle XXI. Els paral·lels històrics ens permeten esbossar analogies, però no homologies. Simplement, no podem dibuixar el perfil de Trump sobre el model d’un paradigma feixista que aparegué als anys d’entreguerres del segle XX. Trump està tan lluny del feixisme clàssic com Occupy Wall Street, els Indignados o la Nuit Debout del comunisme del segle XX.

I tanmateix el trumpisme i el movement Occupy sí que encarnen una polaritat social, política i àdhuc de classe tan profunda com el conflicte entre el feixisme i el comunisme fa gairebé un segle. La comparació sembla legítima, encara que els subjectes actuals rebutjarien, sens dubte, la filiació històrica. A diferència de Bernie Sanders, que professa una forma de socialisme democràtic, Trump no s’inscriu en cap tradició ideològica, tampoc en una tradició feixista. Les seues inclinacions feixistes només es poden deduir si de cas dels seus actes i declaracions, però no de cap cultura política que ell pogués defensar conscientment.

Durant la campanya de les presidencials molts observadors varen subratllar els trets feixistes de Trump a les pàgines de la premsa respectable. El maig passat, Robert Kegan –un pensador polític neoconservador i un del ideòlegs de la invasió de l’Iraq ordenada per George W. Bush- publicà al Washington Post un article titulat “This is How Fascism Comes to America”. Al New York Times, RossDouthat es preguntava directament: “Is Donald Trump a Fascist?” I feia una llista que el situava molt a prop dels cabdills feixistes dels anys 30: una concepció carismàtica de la política, autoritarisme, odi al pluralisme, nacionalisme radical, racisme, xenofòbia, misogínia, homofòbia, islamofòbia, i en definitiva un estil que considera els ciutadans només com una massa que cal seduir, manipular i enganyar.

En molts aspectes Trump sí que actua com un feixista del segle XXI. Trump es presenta com un “home d’acció”, no com un pensador. Menysprea els intel·lectuals i no accepta les critiques. Fa gala d’una misogínia brutal. Exhibeix una virilitat vulgar, agressiva. Usa el racisme i la xenofòbia com a armes de propaganda. Vol expulsar els immigrants musulmans i latinos, titllant-los de terroristes i criminals. Defensa la policia encara que tirotege afroamericans. I quan expressa els seus dubtes sobre si Obama va nàixer realment als EUA, dona a entendre que els afroamericans no poder ser veritables americans. Diu que defensa les classes populars molt afectades per la crisi econòmica del 2008 i la desindustrialització, del país, però no denuncia el veritable culpable, que és el capitalisme financer, i en canvi desvia l’atenció amb un boc emissari. La seua campanya tenia molts trets propis de l’antisemitisme, que defensava una comunitat nacional mítica, ètnicament homogènia enfront dels seus enemics. Per als nazis, aquests enemics eren els jueus. Trump agafa aquest mateix model i n’amplia l’espectre per a incloure-hi afroamericans, latinos, musulmans, negres i immigrants no blancs en general.

La bretxa electoral entre l’Amèrica urbana i la rural revela la persistència d’una antiga connexió entre crisi econòmica i xenofòbia. En la retòrica que fa servir Trump, les condemnes de “l’establishment” reprodueixen el clixé antisemita de la comunitat agrària virtuosa arrelada en la terra i la tradició enfront de la metròpolis anònima, corrupta, intel·lectual i cosmopolita. No és que li desagraden els polítics jueus o els representants de l’elit econòmica –avui la seua islamofòbia és més forta que el seu prejudici contra els jueus- sinó més bé que presenta les ciutats com el centre d’un poder abstracte i inaprehensible generat pels mitjans, les finances i la cultura –una visió que l’antisemitisme codificà al segle passat. Per descomptat, aquesta aversió no té en compte les arrels de Trump en Nova York, una ciutat que és el símbol per antonomàsia del paisatge urbà que avorreix ni el priva de tenir excel·lents relacions amb Wall Street –la seua administració està farcida de milionaris- igual que feien els feixistes i els nazis als anys 30 malgrat les seues brutals escomeses contra l’elit jueva “parasitària”.

Trump es presenta com el líder fort i captivador, l’únic que pot salvar el país amb les seues facultats excepcionals, gairebé taumatúrgiques. En la més pura tradició de la política carismàtica i autoritària, pretén representar una comunitat nacional I alhora transcendir-la, com a salvador i redemptor. Els seus discursos i mítings recorden l’estètica feixista: quan veiem les imatges del seu avió aterrant, durant una gira, i apareix ell envoltat d’una multitud entusiasta, no podem evitar recordar la seqüència inicial d’El triomf de la voluntat, de Leni Riefenstahl, amb el vol de Hitler sobre Nuremberg que va a trobar-se amb els seus seguidors que l’esperen al congrés nazi.

Sense un moviment

Tots aquests trets tenen un regust feixista innegable, però es queden en el nivell superficial de la personalitat. A diferència de Mussolini I de Hitler, Trump no coneix probablement La psicologia de la multitud, de Gustave Le Bon, però en canvi extrau les seues habilitats demagògiques de la seua experiència en els shows televisius. Els dictadors europeus es creixien en l’atmosfera elèctrica i excitant de les concentracions de masses, en les quals la seua unió mística amb el poble es consumava amb la presència física de la massa. El carisma de Trump, en canvi, funciona a través de les pantalles de TV. Temperamentalment, Trump és un “decisionista” –un líder que decideix i actua sense traves parlamentàries i ignorant les regles de procediment- tot i que sens dubte no haurà sentit mai el nom de Carl Schmitt, el teòric del “decisionisme”. També podem suposar que molta gent que acudia als seus actes de campanya reunien els trets d’allò que Erich Fromm i Theodor W. Adorno en deien la “personalitat autoritària” –la tendència a sotmetre’s ells mateixos a un poder arbitrari i tirànic- però el feixisme no es pot reduir ni al caràcter d’un líder polític ni a les predisposicions psicològiques dels seus seguidors.

El fet és que darrere de Trump no hi ha cap organització feixista. No encapçala un moviment de masses, és una estrella de la televisió. Recorda molt més Berlusconi que no Mussolini. A diferència de Mussolini, no procedeix de l’esquerra, i a diferència de Hitler no és un lumpen, una figura marginal que descobrí la política en una societat devastada per la guerra. Però a l’igual que Berlusconi és un milionari (o almenys diu que ho és), les activitats polítiques del qual col·lidiran permanentment amb els seus negocis privats. Així doncs, mai podria pensar a organitzar una marxa de camises negres o brunes sobre Washington, ni que siga perquè no podria; no té grups organitzats darrere seu. Fou capaç de canalitzar la insatisfacció i la ràbia de la gent corrent contra Washington i Wall Street, però tot el que pot oposar a “l’establishment” són les seues suposades facultats excepcionals. El Partit Republicà que ara dirigeix és tot el contrari a un moviment subversiu i radical.

Ningú sap quin serà el programa real de Trump, encara que tothom ha escoltat les seues promeses de deportar musulmans i latinos i de bastir un mur en la frontera amb Mèxic. Ha anunciat moltes mesures autoritàries –contra els musulmans, el refugiats, els immigrants mexicans, el dret a l’avortament- que qüestionen tant la democràcia com l’estat de dret. El tipus gent que ha elegit per a la nova administració –especialment el nacionalista d’extrema dreta Steve Bannon nomenat “estratega en cap”- confirma clarament aquesta tendència. En el terreny econòmic, tanmateix, barreja proteccionisme i neoliberalisme. Vol anul·lar el tractat de lliure comerç amb Mèxic, però vol desregular les finances i privatitzar els serveis socials, que vol dir abolir els modestos assoliments de la política sanitària d’Obama.Trump és molt més procliu a les polítiques neoliberals que la dreta radical europea que s’oposa a l’euro però que dona suport a una atenció de salut socialitzada, i està molt lluny del corporativisme feixista clàssic (que en molts casos establí formes de seguretat social). A França, Itàlia, Àustria, Bèlgica, Holanda i fins i tot Alemanya, els moviments d’extrema dreta promouen una mena d’Estat del Benestar xenòfob. Trump defensa una mena d’autoritarisme neoliberal en política interior. Com un demagog populista, excita a la gent ordinària contra l’anomenat establishment, però no proposa cap política social (ni que fos xenòfoba o racista) per a defensar-la.

Els feixismes clàssics adoraven l’Estat, defensaven l’imperialisme i promovien l’expansionisme militar. La seua política exterior s’orientava a la Guerra i la conquesta de l’anomenat “espai vital” (spazio vitale, Lebensraum). Trump, en canvi, sembla més orientat a l’aïllacionisme, critica la Guerra en Iraq i busca una aliança amb la Rússia de Vladimir Putin. En política exterior, la seua visió no va més enllà dels seus interessos de negoci. A diferència del feixisme, que afirmava enèrgicament la idea d’una comunitat nacional o racial (stirpe, Volk), Trump predica l’individualisme. De tota manera, encarna una visió xenòfoba I reaccionària de l’americanisme: el self-mademan social-darwinista, el venjador que porta armes, el ressentiment d’una població blanca que no sap avenir-se amb el fe que esdevindrà una minoria en un país d’immigrants. Trump obtingué només un quart dels vots del cens electoral, però el seu èxit dona veu a la por i les frustracions d’una minoria, a l’igual que feia el nacionalisme WASP un segle enrere quan el blanc dels seus atacs eren els immigrants catòlics, ortodoxos i jueus de l’Europa del sud i oriental.

El feixisme fou un producte de la Primera Guerra Mundial i del col·lapse de l’ordre europeu del segle XIX. El seu nacionalisme radical sorgí d’aquesta crisi continental global i adoptà la forma d’una política militaritzada heretada de les trinxeres de la guerra i radicalitzada en una confrontació violenta amb el bolxevisme. En aquest context de cataclisme, el feixisme proposava, tot i el seu eclecticisme, una alternativa a l’ordre liberal que s’esfondrava. Dit breument, oferia un nou projecte de societat i de civilització, que ha menat molts estudiosos a parlar d’una “revolució feixista” o d’una “tercera via” entre el comunisme i el liberalisme. Trump pertany a una altra època i no proposa cap nou model de societat o de civilització. Només pot oferir eslògans: “Make America Great Again” o bé “America First.” No vol canviar, en absolut, el model social i econòmic americà, ni que siga perquè té grans interessos privats a preservar al seu si.

Trump sorgeix en una era de capitalisme financer, d’individualisme competitiu i de precarització social. No organitza ni mobilitza les masses; més aviat, atrau audiència en una societat atomitzada de consumidors. No vesteix uniforme, com Hitler o Mussolini; en canvi, fa gala d’un estil de vida luxós a la manera de la prototípica estrella de Hollywood. Més que un nou projecte polític, personifica un model antropològic neoliberal: mercat, competència i interessos privats assumits com a “conducta de vida”. Si bé Estats Units no ha tingut mai un president més reaccionari i de dretes que Trump, cal dir també que les idees feixistes estan menys difoses ara en aquest país que fa 70 o 100 anys, en el temps del maccarthysme o de la “Cacera de Rojos”. Ja no existeix l’amenaça bolxevic i no n’hi ha prou esporuguiment amb l’espectre del terrorisme perquè els americans renuncien tan fàcilment a les seues llibertats a canvi de promeses de seguretat.

Finalment, l’elecció de Trump s’ha d’inscriure en un context internacional precís, entre la crisi dels refugiats a Europa, el Brexit i les eleccions presidencials franceses de la primavera. Forma part d’una onada de moviments de dretes ianti-globalització. Trump és un perill i ens hauríem de preparar per a un període de conflicte social i polític.

Tanmateix, em sembla que interpretar-lo a través de la vella categoria de feixisme no ens ajuda a copsar la novetat de l’era Trump. Tenim tendència a mirar els nous objectes i fenòmens polítics a través de la lent de conceptes preexistents, però hauríem d’adonar-nos que no són un retorn del passat. Trump no representa un retorn sobtat a la barbàrie, i tampoc no és un meteorit caigut sobre un país pacífic, causant-hi grans estralls. Més aviat és el producte de les transformacions que ha sofert el capitalisme en les darreres dècades. Amb les seues tendències nacionalistes, populistes, racistes i autoritàries, encarna una forma de capitalisme salvatge: un capitalisme sense rostre humà. No és un ressorgiment del feixisme, sinó alguna cosa nova, encara no del tot realitzada i encara no clarament definida. Ara com ara podríem dir-ne “post-feixisme”. I com que aquest nou poder no respecta l’estat de dret i els procediments legals, la política tradicional corre el perill d’esdevenir obsoleta o, a l’extrem, àmpliament inadequada. La política ha tornat als carrers.

*Enzo Traverso és actualment professor d’Humanitats a la Cornell University i autor d’obres com *Enzo TraversoEls usos del passat (PUV), A sangre y fuego. La Guerra civil europea 1914-1945 (PUV) i, acabat de publicar als EUA, Left-Wing Melancholia (Columbia University Press, 2017). Aviat apareixerà en català el seu nou llibre Els nous rostres del feixisme (Balandra edicions). Traducció de Gustau Muñoz.