A partir de la entrada en vigor en octubre de 2015 de la ley 12/2015, se requiere de la superación de dos exámenes (cultura y lengua) para acceder a la nacionalidad. Una nueva forma de determinar el grado de integración dentro de la identidad nacional española que se ideó para poner orden a un proceso que, hasta el momento, había dependido del criterio arbitrario y a veces injusto de los jueces. Pero, ¿es ahora más justo?

De entre las críticas que ha suscitado esta medida, la pregunta de si el hecho de imponer la obligación de realizar un examen de integración adultera la propia esencia de las medidas de integración es una constante. Sin embargo, de momento, el conjunto de las críticas han puesto el foco en el carácter excluyente del examen de cultura. Y no son pocas las contradicciones con las que nos topamos los examinadores en cada examen de lengua.

Para empezar, cabe mencionar que la prueba lingüística corresponde al DELE A2, diseñada y gestionada por el Instituto Cervantes desde 2002. Originariamente se concibió como un examen académico destinado a jóvenes estudiantes y profesionales cualificados y es a partir de 2015 cuando se estableció como requisito para la solicitud de la nacionalidad española.

Pero no todos los candidatos son jóvenes estudiantes ni profesionales cualificados. De hecho, la diversidad de trayectorias educativas y la disparidad de niveles formativos son enormes. Por lo que, ante un examen que no contempla esta situación, los examinadores nos topamos habitualmente con casos de auténtica confusión. Porque la superación de la prueba depende también, y aquí es donde la controversia está servida, de un nivel de instrucción específico, y a menudo determinado, por la condición socio-económica del candidato/a.

¿Significa, eso, que existe un sesgo de clase social en la prueba de lengua? La orden ministerial art. 10.5 (JUS/1625/2016, de 30 de septiembre) prevé la exención de la prueba a aquellas personas que demuestren no saber leer ni escribir. Aun así, nos encontramos con personas analfabetas en cada convocatoria. ¿Cuál es, pues, el problema? Muchos de los candidatos demuestran no haber tenido acceso a la información ni la oportunidad de acreditar su analfabetismo. A otros la administración no les ha reconocido su condición de analfabeto. De hecho, la orden no tiene en cuenta los diversos tipos de analfabetismo y son numerosos los candidatos que muestran un analfabetismo funcional claro, es decir: saben leer y escribir pero tienen dificultades para comprender textos escritos. Así pues, es fácil de prever la frustración de los candidatos/as cuando, con un nivel oral a menudo impoluto, se presentan a un examen que se basa, en sus tres cuartas partes, en el texto escrito. Están abocados al suspenso.

Se trata de una situación injusta y dramática si se tiene en cuenta que centenares de personas, residentes y trabajadores de larga duración que se comunican perfectamente en español, a veces tienen que desplazarse decenas de quilómetros, incluso pagar una habitación de hotel (más tasas de examen), con el esfuerzo económico que supone, para al final, presentarse a un examen imposible de aprobar. ¿Consecuencia? La exclusión del acceso a una ciudadanía de pleno derecho.

En resumen, en tanto que examinadora, me topo a menudo con dos problemas que son dos caras de una misma moneda. Uno tiene que ver con las condiciones administrativas de acceso al examen, que no consiguen solventar la enorme desventaja que sufren las personas con algún tipo de analfabetismo. El segundo radica en que el examen se basa en un modelo lingüístico y de aprendizaje de la lengua española que descansa, en gran parte, en el texto escrito. Una concepción sobre la lengua y unas condiciones administrativas que, no olvidemos, determinan el “devenir español” de muchas personas.    

Des de l'entrada en vigor, l'octubre del 2015, de la llei 12/2015, cal superar dos exàmens (cultura i llengua) per accedir a la nacionalitat. Una nova forma de determinar el grau d'integració dins la identitat nacional espanyola que es va idear per posar ordre a un procés que, fins ara, havia estat subordinat al criteri arbitrari, i a vegades injust, dels jutges. Però és realment més just ara?

Entre les crítiques que ha suscitat aquesta mesura, la pregunta de si obligar a realitzar un examen d'integració adultera la mateixa essència de les mesures d'integració és una constant. En tot cas, de moment, el conjunt de les crítiques han posat l'accent en el caràcter excloent de l'examen de cultura. Però no són poques les contradiccions amb les quals ens trobem els examinadors a cada examen de llengua.

Per començar, cal mencionar el fet que la prova lingüística d'aquest examen es correspon al DELE A2, model dissenyat i gestionat per l'Instituto Cervantes des del 2002. En el seu origen, aquest model va ser concebut com un examen acadèmic destinat a joves estudiants i professionals qualificats, i va ser a partir del 2015 que es va establir com a requisit per sol·licitar la nacionalitat espanyola.

Però no cal dir que no tots els i candidats/es són joves estudiants ni professionals qualificats. De fet, la diversitat de trajectòries educatives i la disparitat de nivells formatius són enormes. Davant d'un examen que no contempla aquesta situació, doncs, els examinadors ens trobem molt sovint amb casos d'autèntica confusió. Per què la superació de la prova depèn, també, i és aquí on la controvèrsia està servida, d'un nivell d'instrucció específic i molt sovint determinat per la condició socioeconòmica del candidat/a.

Això vol dir que la prova de llengua conté un biaix de classe social? L'ordre ministerial art. 10.5 (JUS/1625/2016, 30 setembre) preveu l'exempció de la prova a aquelles persones que demostrin no saber ni llegir ni escriure. Malgrat això, ens trobem, un dia sí i l'altre també, amb candidats analfabets a cada convocatòria. Així doncs, quin és el problema? Molts dels candidats mostren no haver tingut accés a la informació ni tampoc l'oportunitat d'acreditar el seu analfabetisme. D'altres, l'administració no els ha reconegut la seva condició d'analfabets. De fet, l'ordre ministerial no té en compte els diversos tipus d'analfabetisme i són nombrosos els candidats que presenten un analfabetisme funcional clar, és a dir: saben llegir i escriure però tenen dificultats a l'hora de comprendre textos escrits. Per tant, és fàcil de preveure la frustració que senten els candidats quan, amb un nivell oral molt sovint impol·lut, acudeixen a un examen que està basat, en les seves quartes parts, en el text escrit. Es troben abocats al suspens.

Es tracta d'una situació dramàtica, si tenim en compte que centenars de persones residents i treballadores de llarga durada que es comuniquen perfectament en castellà, a vegades han de desplaçar-se desenes de quilòmetres, incloent-hi sovint una habitació d'hotel (més les taxes d'examen), amb l'esforç econòmic que això suposa, per al final presentar-se a un examen que els és impossible d'aprovar. Conseqüències? L'exclusió de l'accés a una ciutadania de ple dret.

En resum, en tant que examinadora molt sovint he d'afrontar dos problemes que són dues cares de la mateixa moneda. El primer té a veure amb les condicions administratives d'accés a l'examen, que no aconsegueixen aportar una solució adient a l'enorme desavantatge que pateixen les persones amb algun tipus d'analfabetisme. El segon rau en el fet que l'examen està basat en un model lingüístic i d'aprenentatge de la llengua espanyola que descansa, en gran part, en el text escrit. Una concepció sobre la llengua i unes condicions administratives que, no ho oblidem, determinen l'esdevenir “espanyol” de moltes persones.