Juan José Guillén viu al barri de Gràcia de Barcelona tres dies a la setmana. La resta de dies s'escapa a Mollerussa, quan no viatja arreu amb les seves escenografies: Chicago, Montreal, Houston... Camisa blau cel, pantaló clar. Cara rodona, entrades força pronunciades, canós i un bigot poblat, com els que ja no es porten. És pertinent descriure'l, ja que bona part dels artistes de les belles arts són els eterns invisibles.

Mirada directa, bona oratòria. Li agrada parlar i quan agafa la paraula i ja no la deixa. Gairebé dues hores de conversa més tard, surto de casa seva sense haver pogut formular gairebé cap pregunta. Marxo amb un retrat fet a mida pel mateix artista. Hi torno dies després i l'abordo a preguntes. Agafa de nou la paraula. Rememoro tot el que m'ha explicat i dibuixo, ara sí, amb la meva paleta, el seu retrat.

Guillén, nascut a Fuente del Maestre (Extremadura), l'any 1947. Dibuixant i escenògraf, dues grans passions que l'acompanyen des de ben jove. Als anys 60, amb 20 anys acabats de fer i havent fet la mili, arriba de Manlleu per establir-se a Barcelona. Li agrada el dibuix i se li dóna bé. I per aquí és on prova sort. És troba una Barcelona que bull, una època, com ell mateix diu, “que et convida a picar l'ullet”, però hi ha molts dibuixants, i de molt bons. Ha de sobresortir i s'inventa el terme “còmic d'actualitat”. Comença col·laborant al diari Tele/eXprés, i a la revista Por Favor, sota l'auspici de Vázquez Montalbán, i li segueix una àmplia trajectòria editorial, a la revista Triunfo, a El Periódico, Muchas gracias, Presència, Arreu, La Calle, el Diari de Barcelona, La Vanguardia, El Món, Avui...

El seus dibuixos es van posicionant. Vinyetes en blanc i negre a llapis, successos fets a l'aiguada en pàgines d'interior, de camí cap a la caricatura treballa els caparrons, personatges de cos petit i gran cap. El primer, dedicat a Franco. Sense un estil propi que el caracteritza Guillén acomoda la seva manera de fer al lloc, al tema o al moment, sabent que l'espectador reaccionarà davant seu. Això s'evidencia amb les portades i les contraportades a color com les que fa per la revista Por Favor entre d'altres.

Amb aquestes arrenca una manera de fer. Parteix d'elements coneguts, figuratius i gairebé sempre amables, que criden l'atenció de l'espectador. Els descontextualitza, els reinterpreta i els mostra, buscant una complicitat amb el lector. Amb aquesta expressió gràfica quasi pictòrica omple portades de sàtira política i social que no deixen impassible a ningú. En Guillén sembla el precursor de Banksy en el món del paper.

En la mateixa època, mentre avança en la seva tasca periodística com a dibuixant, els seus volums agafen forma i es materialitzen en espectacles de directors com Fabià Puigserver. Ambdós s'estrenen a l'Institut del Teatre de Barcelona, en Guillén com a alumne i en Fabià Puigserver com a professor. És un bon moment per l'IT on en Hernan Bonnin debuta com a director. En Guillén no deixarà d'estar lligat a l'IT on més tard exerceix de professor, fins gairebé l'hora de jubilar-se.

Autor d'escenografies, figurins, artefactes i màscares per a múltiples òperes i muntatges teatrals, Guillén col·labora durant més de 20 anys amb Comediants. L'any 1981 crea la Comparsa Picasso, una proposta agosarada que tot i respectar les tipologies tradicionals de les comparses, suposa una renovació de les seves estètiques i alhora és un homenatge a Picasso en els cent anys del seu naixement.

Guillén reivindica els seus figurins “com a escultures dalt d'un escenari”. La seva primera idea ja és en volum. Al costat del llapis, on abans hi tenia el fang, ara hi te l'ordinador. Home nascut en l'època de l'analògic es va avançar al seu temps sent capdavanter amb un projecte digital l'any 1985, el programa de TVE i més tard de TV3, “Microclip”. Aquest artista, és un home multidisciplinari, o millor encara, un home renaixentista del segle XXI. Escultor, dibuixant, escenògraf, professor, pintor. Guillén.

Al llarg de tota la seva trajectòria professional ha realitzat un gran nombre d'obres i de totes elles n'ha fet el seu “Museu Particular”. Una mostra d'aquest és la “Suite Nonell” que presentà l'any 2013. Una sèrie de 4 fotos sobre tela i pintura acrílica. Una reinterpretació iconogràfica d'una instantània del pintor Nonell al seu estudi, feta pel fotògraf Francesc Serra. Aquesta sèrie ens remet a les portades de les revistes, aquest cop però, canvia de format i escenari, obrint-se al món expositiu.

Al mateix any, participa en una exposició organitzada per la Biblioteca Nacional de España, “La Transición en tinta china”, a partir de la qual l'any següent fa la donació de bona part de la seva obra gràfica publicada a premsa. I sense anar més lluny, el juny d'aquest any 2017 dóna bona part de documents gràfics d'espectacles i escenografies a la Biblioteca de Catalunya, amb un compromís, que aquest material estigui a l'abast del públic, que es digitalitzi i se'n faci una exposició. Un home ordenat, que es troba en bon moment per fer repàs de la seva trajectòria professional, satisfet en saber que bona part de la seva obra queda en bones mans.


Guillén. Un home fet a si mateix. Espectador i actor d'un moment. Amb el llapis i el paper, ha interpretat moments, ha explicat successos, ha expressat estats d'ànim. Darrera les màscares i a través del volum i el traç ha donat vida a reis, bufons, dracs i princeses, ha creat espais de somni. Com ell diu, ha sigut un privilegiat espectador des de la segona fila, títol del segon volum de les memòries que mai escriurà. El primer: “El negre vingut de Manlleu”.

Juan José Guillén vive en el barrio de Gràcia de Barcelona tres días a la semana. El resto de días se escapa a Mollerussa, cuando no viaja por el mundo con sus escenografías: Chicago, Montreal, Houston... Camisa azul cielo, pantalón claro. Cara redonda, entradas bastante pronunciadas, canoso y un bigote poblado, como los que ya no se llevan. Es pertinente describirlo, ya que buena parte de los artistas de las bellas artes son los eternos invisibles.

Mirada directa, buena oratoria. Le gusta hablar y cuando coge la palabra, ya no la deja. Dos horas de conversación más tarde, salgo de casa sin haber podido formular casi ninguna pregunta. Me voy con un retrato hecho a medida por el mismo artista. Insisto días después y le abordo a preguntas. Toma de nuevo la palabra. Rememoro todo lo que me ha explicado y dibujo, ahora sí, con mi paleta, su retrato.



Guillén, nacido en Fuente del Maestre (Extremadura), en 1947. Dibujante y escenógrafo, dos grandes pasiones que lo acompañan desde muy joven. En los años 60, con 20 años recién cumplidos y habiendo cumplido la mili, llega de Manlleu para establecerse en Barcelona. Le gusta el dibujo y se le da bien. Y por ahí es donde prueba suerte. Se encuentra una Barcelona que hierve, una época, como él mismo dice, “que te invita a hacer un guiño”, pero hay muchos dibujantes, y muy buenos. Debe sobresalir y se inventa el término “cómico de actualidad”. Comienza colaborando en el diario Tele/eXpres, y en la revista Por Favor, bajo el auspicio de Vázquez Montalbán, y le sigue una amplia trayectoria editorial, en la revista Triunfo, El Periódico, Muchas gracias, Presència, Arreu, La Calle, el Diario de Barcelona, La Vanguardia, el Món, Avui...



Sus dibujos se van posicionando. Viñetas en blanco y negro a lápiz, sucesos hechos a la aguada en páginas de interior, de camino hacia la caricatura trabaja los cabecitas, personajes de cuerpo pequeño y gran cabeza. El primero, dedicado a Franco. Sin un estilo propio que lo caracteriza, Guillén acomoda su manera de hacer al lugar, al tema o al momento, sabiendo que el espectador reaccionará ante él. Esto se evidencia con las portadas y las contraportadas a color como las que hace para la revista Por Favor entre otros.

Con estas arranca una manera de hacer. Parte de elementos conocidos, figurativos y casi siempre amables, que llaman la atención del espectador. Los descontextualiza, los reinterpreta y los muestra, buscando una complicidad con el lector. Con esta expresión gráfica casi pictórica llena portadas de sátira política y social que no dejan impasible a nadie. Guillén parece el precursor de Banksy en el mundo del papel.



En la misma época, mientras avanza en su tarea periodística como dibujante, sus volúmenes toman forma y se materializan en espectáculos de directores como Fabià Puigserver. Ambos coinciden en el Institut del Teatre de Barcelona, con Guillén como alumno y Fabià Puigserver como profesor. Es un buen momento para el Institut donde Hernan Bonnin debuta como director. Guillén no dejará de estar ligado al Intitut del Teatre, donde más tarde ejerce de profesor, hasta casi la hora de jubilarse.



Autor de escenografías, figurines, artefactos y máscaras para múltiples óperas y montajes teatrales, Guillén colabora durante más de 20 años con Comediants. En 1981 crea la Comparsa Picasso, una propuesta atrevida que a pesar de respetar las tipologías tradicionales de las comparsas, supone una renovación de sus estéticas y al mismo tiempo es un homenaje a Picasso en los cien años de su nacimiento.

Guillén reivindica sus figurines “como esculturas sobre un escenario”. Su primera idea ya es en volumen. Junto al lápiz, donde antes tenía el barro, ahora tiene el ordenador. Hombre nacido en la época del analógico se adelantó a su tiempo siendo líder con un proyecto digital en 1985, el programa de TVE y más tarde de TV3, Microclip.


 Este artista es un hombre multidisciplinar, o mejor aún, un hombre renacentista del siglo XXI. Escultor, dibujante, escenógrafo, profesor, pintor. Guillén.



A lo largo de toda su trayectoria profesional ha realizado un gran número de obras y de todas ellas ha hecho su “Museo Particular”. Una muestra de este es la “Suite Nonell” que presentó en 2013. Una serie de cuatro fotos sobre tela y pintura acrílica. Una reinterpretación iconográfica de una instantánea del pintor Nonell en su estudio, realizada por el fotógrafo Francesc Serra. Esta serie nos remite a las portadas de las revistas, esta vez sin embargo, cambia de formato y escenario, abriéndose al mundo expositivo.



El mismo año, participa en una exposición organizada por la Biblioteca Nacional de España, ‘La Transición en tinta china', a partir de la cual el año siguiente hace la donación de su obra gráfica publicada en prensa. Y sin ir más lejos, en junio de este año 2017 dona buena parte de documentos gráficos de espectáculos y escenografías a la Biblioteca de Catalunya, con el compromiso de que este material esté al alcance del público, que se digitalice y se haga una exposición. Un hombre ordenado, que se encuentra en buen momento para hacer repaso de su trayectoria profesional, satisfecho al saber que buena parte de su obra queda en buenas manos.

Guillén. Un hombre hecho a sí mismo. Espectador y actor de un momento. Con el lápiz y el papel, interpretó momentos, explicó sucesos, expresó estados de ánimo. Detrás de las máscaras y a través del volumen y el trazo ha dado vida a reyes, bufones, dragones y princesas; ha creado espacios de ensueño. Como él dice, ha sido un privilegiado espectador desde la segunda fila, título del segundo volumen de las memorias que nunca escribirá. El primero: “El negre vingut de Manlleu”.

Des que en Pere Almeda és al capdavant d’aquest festival, la imatge que anualment obre el festival no deixa de sorprendre. Un “graffiti” amb les lletres encara regalimant, projeccions amb làser, i enguany, com a bandera, la nuesa, i com a lema, un dels versos del poeta Josep Palau i Fabre: Jo em donaria a qui em volgués. La nuesa d’un cos voluminós femení de formes arrodonides, portant la poesia per bandera, entronca amb les lletres “arestades” on s’hi llegeix: Més poesia si us plau!. Què tindrà aquesta imatge que ens recorda a la pintura al·legòrica, de Delacroix “La Llibertat guiant al poble”. Ambdues criden a la revolució?

Aquest 2017 el festival celebra el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre, i ho fa prenent al poeta com a fil conductor.

En cada posada en escena s’hi reconeix una mica de Palau i Fabre. Del 6 al 16 de juliol. Dos caps de setmana llargs del mes de juliol, amb peces disseminades per diferents espais del Maresme, una comarca, retrat del Mediterrani, que acull amb naturalitat el festival, on l’oferta és diversa i molt enriquidora.

Els diàlegs impossibles de la Jaqueline Picasso i Palau Fabre en veu de Lluis Homar i Clara Segura. Poder oir Antonin Artaud en català per la mà de Palau i Fabre i la veu de Vincenç Altaió. Els tangos, coples i saetes amb la veu de Rosalía i la guitarra, de Raül Refree. Diàlegs entre filosofia i escriptura literària, entre Fina Birulés i Joana Masó. El triangle sonor i visual, primera producció pròpia del festival, amb el pianista Agustí Fernández, la ballarina Roser López Espinosa i la poeta Núria Martínez-Vernis que encendran com la pólvora els versos del poeta. I així fins a 24 artistes vinguts d’arreu.

Un festival d’estiu, mediterrani, inconformista i volgudament provocador, on hi conviu el recital amb la música, la dansa amb la veu, el clown amb la lírica poètica i on una paella en vers ens demostra que “Compartir dona gustet”.

Mostra de la cultura catalana i a l’hora nou aparador que s’obre al món. Des d’aquest any amb presencia internacional, amb la poeta i actriu siriana Fadwa Souleimane, el poeta novaiorquès Rowan Ricardo Phillips i la poeta mexicana Juana Adcock.

Poesia i +, neix l’any 2003 a Caldes d’Estrac, a la Seu de la Fundació Josep Palau i Fabre, encara en vida del poeta. Josep Palau i Fabre. Poeta, dramaturg, contista i assagista i un dels especialistes més prestigiosos d’àmbit mundial en la figura de Picasso. Home vital i avantguardista.

Després de 10 anys d’existència, l’any 2013, El festival arrenca amb sàvia nova, una nova generació en pren el relleu, redefinint la seva forma, sense perdre’n l’essència del seu fundador. Amb un nom heretat, Poesia i +, tres termes, més que un concepte. Una paraula que el defineix. Una vocal, “i” que insta a seguir, i un signe que és infinit. “El festival de fora de la capital va més enllà de la poesia, trencant els motlles del camí poètic” com diu el seu director.

Redefinint el públic, cada cop més intergeneracional, convertint-se en una cita obligada pels prescriptors. Aquest any 2017 reconegut, per la Generalitat i la Diputació, “Festival Estratègic” pel seu interès i relat propi. El seu objectiu, estendre més enllà de les nostres fronteres la passió per la poesia, i aquesta com a vincle amb lo social i amb lo cultural.

Poesia i +, arremet contra la capitalitat, desmembra els escenaris i traspassa la poesia, amb una programació, la d’enguany, d’una creativitat desbordant.

L’Alberg de Joventut Mare de Déu de Montserrat de Barcelona acollirà aquest cap de setmana, per tercer any consecutiu, el Festival Píndoles, referent del microteatre professional a Catalunya. El Festival va nàixer l’any 2015 amb el propòsit d’apostar pels joves creadors, buscar nous públics i obrir nous espais no convencionals on gaudir de l’experiència teatral. Es tractava de fer ‘microteatre’ fora del teatre. En la seva tercera edició, el Festival comprimeix en els seus tres dies 18 espectacles, 6 espectacles per dia, un espectacle cada 15 minuts.

L’espectador, amb gairebé dues hores, pot arribar a gaudir de tota la programació d’aquell dia, teatre de text, gestual, de figures..., immers en un palauet envoltat de bosc i jardins al barri del Coll-Vallcarca, la Casa Marsans. Però no és aquest l’objectiu dels responsables del festival. Com diu la Giulia Poltronieri, gerent i codirectora del festival, “ens donem per satisfets que el públic s’impregni de l’ambient, passegi per l’entorn, vegi, si vol, un espectacle tot prenent un refresc, i passi una ‘giornatta particulare’. Haurem aconseguit així un petit repte, apropar l’ambient cultural als veïns del barri, al ciutadà”.

L’Alberg Mare de Déu de Montserrat, una antiga mansió que combina el modernisme de principis del segle XX amb l’arquitectura morisca, compleix tots els requisits d’un espai no convencional. Les seves estances, dormitoris, l’antiga capella, la bugaderia, la sala de reunions i els seus exteriors: el bosc, la plaça circular, el terrat amb vistes... s’ofereixen com a espais singulars per acollir i transformar les obres, moltes d’elles pensades per ser representades en aquests indrets alternatius. Com diu la Giulia, “en el format teatre fora del teatre, l’espai passa a ser el cinquè actor”.

L’alberg com a tal allotja molts joves i famílies vinguts d’arreu del món i el festival és un valor afegit que es troben aquests allotjats. La convivència amb els participants al festival, siguin públic, companyies o programadors, és un enriquiment per totes les parts.

Aquest valor gairebé intrínsec del propi espai, permet a les companyies relacionar-se entre elles, i intercanviar experiències entre elles i les sales. El festival és un aparador on mostrar-se i també una possibilitat de fer gira més enllà del festival, això els hi ofereix el GiraPíndoles.

Tots aquests trets deuen ser els factors responsables perquè després de tres anys la demanda de joves creadors buscant l’oportunitat no para de créixer. Aquest any han sigut 250 textos d’un ampli ventall geogràfic, els que han arribat al Píndoles. De Catalunya, Balears, València, Madrid, Europa de l’Est,... La comissió responsable d’escollir els 12 textos finalistes està formada per tres reconeguts dramaturgs com són Marc Rosich, Roger Ribó i Jacobo Julio. I el jurat el formen els programadors de les sales que col·laboren amb el festival amb el compromís de reestrenar-les.

Però no acaba aquí, el Píndoles també programa pel públic infantil, “els consumidors del futur”, i ho fa en col·laboració amb els Lluïsos de Gràcia, “espai molt consolidat i amb un públic familiar molt fidel”, comenta la Giulia Poltronieri i aquesta és la segona edició que acull “El racó de contes”.

El Píndoles vol transmetre proximitat, professionalitat, respecte per les arts escèniques i visió de futur, perquè l’estela del Festival ja es comença a sentir, només cal veure-ho amb el Festivalet de Santa Susanna, i amb la rèplica que els mateixos responsables del Píndoles exporten a la ciutat italiana de Ferrara, on aquesta propera tardor s’inaugura el Festival Bonsai.

El projecte Píndoles va ser una iniciativa de l’Aina Bujosa, periodista i gestora cultural, la Giulia Poltronieri, gestora cultural, i en David Barrera, format en turisme i director de l’Alberg Mare de Déu de Montserrat. Tres amics, no vinculats directament amb el món teatral, però amb un denominador comú, “oferir al públic una nova manera de veure i viure el teatre, la cultura”, i en David, amb un neguit en particular, obrir l’alberg al barri, apropar-lo a la ciutat.

El Festival naixia d’un projecte de final de màster i calia posar-li un nom i una data. “Píndoles, un sol mot, però descriptiu i explícit”, diu la Giulia Poltronieri, responsable del nom. Una data, el mes de juny, fent-ho coincidir amb la Festa Major del barri del Coll. El festival Píndoles seria una activitat més de les Festes del barri.

Festival Píndoles, 2017. Del 9 a l’11 de juny. Alberg Mare de Déu de Montserrat. Passeig Mare de Déu del Coll, 41-51. Barcelona.

Després de gairebé 25 anys des que va dirigir el seu darrer Shakespeare, Xavier Albertí es torna a posar al davant d’un text del mestre de Stratford, amb Ricard III. Ho fa al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) dirigint a Lluís Homar en el paper de Ricard III, un home, segons el retrat que en fa Shakespeare, amb una deficiència física adquirida ja de naixement. Insegur i amb un gran afany de poder i amb un meta clara: accedir  al tron, no importa a quin preu. Trucs, farses, mentides i assassinats són els seus recursos per aconseguir-ho.

El Duc de Gloucester arriba a Rei, però el seu imparable afany de poder posa en perill tot el que fins llavors ha aconseguit. La caiguda del cavall en la batalla del camp de Bosworth el dur a trobar-se cara a cara amb el seu fatídic destí. El crit desesperat “El meu reialme per un cavall!”, és l’expressió de la consciència que la mort li arriba, i tot i així, vol seguir lluitant.

A Lluís Homar l’acompanyen Joel Joan com a Duc de Buckingham, Carme Elías com a Reina Margarida i Anna Sahun en el paper de Lady Ann. Julieta Serrano, que celebra els 60 anys dalt d’un escenari, encarna la Duquesa de York, mare del malvat Rei. I amb ells, un seguit d’actors fins arribar a 14, nombre poc encertat. Segons Xavier Albertí “mai la feien més de 12 actors, deien que portava mala sort”. Les obres de Shakespeare són corals, hi arriba a haver fins a 40  personatges. Ja en el seu moment els papers es repartien entre una dotzena d’actors, que doblaven i fins i tot, triplicaven els personatges. En aquesta adaptació, actors com  Antoni Comas i Oriol Genís assumeixen fins a quatre papers. Albertí exprimeix la presencia dels actors a l’escenari, fent-ne, de la majoria d’ells, músics.

La música, gairebé personatge omnipresent en tots els espectacles d’Albertí, conviu en bona sintonia amb el text, i com diu el director “la música crea espais mentals i als actors els ajuda a ampliar la seva ànima”. El text en boca dels actors, convertits en conductors de la paraula, que opten per una austeritat gestual quasi portada al límit, pren protagonisme fins al punt que la paraula preval per damunt de tot. La traducció del text, a càrrec de Joan Sallent, molt respectuosa amb el text original, i l’adaptació de Lluïsa Cunillé, s’evidencien en la seva plenitud al final de les tres hores d’espectacle, en el darrer monòleg de Lluís Homar.

Els altres elements que configuren aquesta posada en escena són valors que conflueixen com un tot. L’escenografia, un espai despullat, una estructura metàl·lica revestida amb vidre, mínima i alhora integradora. Un piano de cua, exposat com un actor més, que en la segona part canvia de lloc per assumir un paper secundari. La projecció d’imatges, realitzades pel vídeo artista Fran Aleu, del rostre de Lluís Homar enregistrat en 360º, combina amb imatges gravades en directe amb una steadycam que es mou per l’escenari i pel backstage, convidant al públic a fer un viatge a l’interior del personatge, trencant així la ‘quarta paret’, aquell espai imaginari que separa l’espectador de l’escenari.

Un vestuari monocrom, que oscil·la entre una gama de grisos i negres on l’única nota cromàtica divergent és el vestit del Rei Ricard quan és coronat; una  malla d’argent brillant i una sabata diferent de l’altra i fins i tot els elements que vesteixen la deformitat del rei, volgudament mostrats al públic, s’esvaeixen ràpidament  de l’ull de l’espectador.

Aquesta sobrietat tan uniforme sembla que vulgui despullar els personatges dels trets que identifiquen la seva individualitat, per aprofundir en l’interior de cadascun d’ells i centrar l’atenció i l’interès de l’espectador en la psicologia dels mateixos.

La primera part, el motor de l’acció, és en mans dels personatges masculins. La segona és el moment de les dones, que encarnen la consciència i la reflexió, diu en Xavier Albertí. I per acabar, la verbalització de la doble consciència, quan Ricard III, dirigint-se al públic, diu “si em moro en el camp de batalla, em plorarà algú?”, tornant d’aquesta manera a travessar la imaginària ‘quarta paret’, un recurs molt usat en l’època de Shakespeare i que el teatre actual va trigar molt en utilitzar.

Ha passat un quart de segle des de que Xavier Albertí va dirigir un altre Shakespeare. Amb aquest Ricard III, el director ha fet un exercici del teatre de la paraula. Al més pur “estil Albertí”, ha comprovat del què es capaç Lluís Homar quan es posa a la pell d’un personatge tant desconcertant. Tot un estímul per repetir, perquè encara queden set obres de l’escriptor anglès que porten nom de rei.

Des de ben jove, Oriol Vilanova dedica els diumenges a perdre’s pels mercats de puces. Va ser així com va començar a col·leccionar un objecte tan modest com les targetes postals. Son peces que suren a les paredes entre multitud d’objectes però que en el seu moment van viatjar per tot el món. Oriol Vilanova, arquitecte de formació, compleix amb el ritual d’aquests tipus de mercat i fa un regateig a consciència abans d’adquirir una postal. Una acció totalment inversa a la dels grans col·leccionistes d’art.

Oriol Vilanova ha convertit ara aquesta passió en una obra de museu: 27.000 postals de temàtiques ben diferents exposades a la Fundació Tàpies sota el nom ben significatiu per ell de “Diumenge”.

Totes les parets estan folrades de postals, des del terra fins al sostre, amb la intenció de que espai i obra convisquin fins que contingut i contenidor arribin a ser gairebé un de sol. Postals de gats, postes de sol, monuments, capitells, arcs de triomf, interiors, parcs, museus, restaurants, arbres, flors, vaixells, ocells, paisatges marins, muntanyes, ponts, ruïnes, portes, escultures, rius...

La devoció de l’artista pel col·leccionisme s’ha convertit gairebé en una obsessió. I acudir cada diumenge al mercat de puces, en un compromís. Per ell és com acudir a un santuari, on objectes tan banals com una postal recuperen el valor al ser adquirits. Actualment te al seu abast una col·lecció de 34.000 postals, però aquesta acumulació no para de créixer i fa que l’obra “Diumenge” sigui provisional.

L’obra ocupa tot l’espai. És un sense fi. Les postals estan curosament ordenades per temes i colors. Això fa que la continuïtat cromàtica, semblant a la d’una paleta de pintor, es difumini, i reforci encara més la sensació de conjunt entre les dues plantes de l’edifici.

El primer pis es sosté per un seguit de columnes a banda i banda. De totes elles, quatre no són originals, han sigut afegides per l’artista. Unes marques al terra són testimoni de la paret divisòria que hi havia en aquesta sala, construïda l’any 1993, i que l’artista va fer enderrocar.

A aquestes dues accions s’hi suma una tercera, no menys important en una exposició: la il·luminació. Unes tires de leds, que s’usen habitualment en oficines i despatxos, unifiquen visualment tots els nivells de les parets. El resultat és evident: les 27.000 postals s’esdevenen com un tot continuo.

Aquesta percepció del tot, aquest sensació de verticalitat, s’accentua també per la manera com estan posades les postals. L’artista les ha disposat verticalment. Aquesta posició recorda a les imatges captades per un mòbil. Imatges repetides fins l’infinit que comprimides donen com a resultat un tot, una sola imatge. I que el zoom va descomprimint i es van identificant, i passen a ser úniques, o repetides, i similars, o formant un grup, siguin jardins, boscos, pomes, o plats, vaixelles, escultures, Davids de Miquel Angel, objectes religiosos, ciutats o muntanyes.... i deixen de ser un tot i passen a ser una suma de diumenges.

En un racó de l’escala que no mesura més de vint centímetres d’amplada i encara no dos metres d’alçada hi ha un munt de postals, entatxonades dins la paret, una damunt de l’altra. És la col·lecció de 27.000 postals que ocupa els dos espais de la Fundació. La col·lecció de postals que l’artista te al seu apartament de Brussel·les guardades, ordenades i numerades en set caixes.

Aquest racó, monocrom, estret i concís és la rèplica de “Diumenge”, un tot extens i dissemblant, i i al mateix temps l’impàs a una altra exposició, “Tàpies, Objectes”. Una mostra del Tàpies més madur, el Tàpies objectual. Objectes que prenen un altre sentit quan es descontextualitzen. Dignificats i utilitzats com a motiu de reivindicació i com a protesta, prenent lloc a la paraula.

Aquesta exposició del Tàpies objectual, conviu amb un tast de la figura Brossiana. Un petit homenatge al poeta Joan Brossa. Cinc o sis notes casolanes i molt personals, manuscrites pel mateix poeta, es troben distribuïdes al llarg de la paret entre aquests objectes també quotidians i alguns d’ells molt personals, que extrets del seu lloc d’origen et sorprenen, o si més no et fan reflexionar.