La creació dels sindicats de llogaters de Barcelona i Madrid és notícia. Després de mesos de gestació, el Sindicat de Llogateres i Llogaters de Barcelona va presentar-se en un acte públic el passat divendres 12 de maig al Casinet d’Hostafrancs, situant-se com un actor clau més en el creixent moviment per un lloguer digne a la ciutat de Barcelona. El Sindicat esdevé una realitat després d’un any de notícies preocupants que alertaven sobre la creació d’una bombolla de lloguers a la ciutat. Notícies, per altra banda, gens sorprenents tenint en compte la història d’abusos del mercat, de violència immobiliària i d’acció interessada dels poders públics durant les darreres dècades.

Malgrat que la Constitució espanyola estableix que l’habitatge és un dret fonamental, el règim jurídic vigent no el regula i protegeix com a tal, sinó que el tracta com una mercaderia. A més, la política de construcció d’habitatge públic ha demostrat ser del tot insuficient (1,5% de l’habitatge disponible a Catalunya). Específicament, la legislació espanyola del lloguer (la LAU) es troba blindada a nivell estatal i presenta un marc radicalment contrari als interessos de les inquilines, proposant una “flexibilització” i “dinamització” del mercat que afecten directament qüestions com el preu del lloguer, completament desregulat, i la durada dels contractes, que el 2013 van passar de cinc a tres anys. Més enllà d’esdevenir una mercaderia, l’habitatge s’ha transformat en un objecte d’especulació totalment deslligat de la seva funció com a llar on construir-hi projectes de vida autònoms. Convertits en objectes d’acumulació de capital, els béns immobles i, concretament, l’habitatge, han demostrat ser altament rendibles com a actiu financer, generant així una bombolla de preus. Exemples de la flagrant financialització de l’habitatge són els casos de compra de blocs sencers amb llogateres vivint-hi per part de fons d’inversió, en gran part, de capitalitat estrangera.

La indefensió de les llogateres de la ciutat de Barcelona troba la seva expressió quotidiana en les diverses pràctiques de violència immobiliària, que gaudeixen de total impunitat davant del marc legal vigent i que es concreten, entre d’altres, en augments de preus del lloguer totalment deslligats de l’evolució del salari mitjà, en clàusules abusives en els contractes i en la rescissió injustificada d’aquests per part de les agències immobiliàries. Aquestes pràctiques de violència immobiliària i la lògica especulativa del mercat de l’habitatge provoquen un desplaçament silenciós –o silenciat?- dels habitants dels seus barris, degoteig constant que porta al debilitament dels importants llaços veïnals. En paraules de la propietat organitzada, en aquest cas de Josep Maria Aguilar, assessor jurídic del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona, si volem que Barcelona sigui una ciutat del nivell de Nova York o Londres, ens hem de fer a la idea que habitar-la és un luxe reservat a ben pocs.

La repercussió mediàtica que darrerament estan tenint aquests fets fàcilment ens pot portar a pensar que aquesta és una crisi única o, més aviat, una nova crisi en l’àmbit de l’habitatge. Tanmateix, la problemàtica descrita ha estat una constant per a les classes treballadores des de la seva aparició i, per tant, estem parlant d’una crisi permanent de l’habitatge en el sistema capitalista. Una crisi permanent de l’habitatge que avui dia conviu amb l’estat de crisi social i econòmica cronificada des del 2008, on les pèssimes condicions laborals, la pobresa energètica i les retallades socials s’han establert de forma permanent. El llenguatge de crisi, doncs, és instrumentalitzat per fer-nos creure que el problema és un desajust excepcional del funcionament normal del mercat, però la memòria històrica fa adonar-nos que, en matèria d’habitatge, la norma és la precarietat, la qual té una llarga trajectòria. No és casualitat, doncs, que ja a inicis dels anys 30 i a finals dels 70, els llogaters i llogateres de Barcelona s’organitzessin per fer front a les dures condicions de vida a les quals els condemnava el mercat immobiliari.

Si bé els abusos i la violència immobiliària són una constant en la història, també ho és la solidaritat veïnal, tal com es demostra avui en dia. Aquesta neix quan els veïns i veïnes de blocs amenaçats per voltors immobiliaris decideixen organitzar-se i resistir col·lectivament a les pressions a les quals estan sotmeses, com ha passat al carrer de Leiva 37, al barri d’Hostafrancs, o al de Lancaster 9-11, al Raval. Aquesta solidaritat a petita escala també troba la seva expressió en l’organització a nivell de barri, a través d’assemblees, sindicats i grups d’habitatge. Al barri de Sants destaca el Grup d’Habitatge de l’Assemblea de Sants. A Gràcia trobem l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i el Sindicat de Barri de Gràcia, així com la veïna Assemblea de Vallcarca. El col·lectiu 500x20 ha tingut, d’ençà una dècada, el seu marc d’actuació principal als districtes de Nou Barris i Sant Andreu, mentre que el Sindicat del Poble Sec, Resistim al Gòtic, Fem Sant Antoni, Raval Resistim i el Sindicat de Barri de la Zona Franca també s’han constituït com a espais clau en la lluita pel lloguer digne en els seus respectius barris. L’organització per barris entorn a la qüestió del lloguer va començar a ser notòria a principis d’aquest any, i l’impuls no deixa de créixer, com demostren les iniciatives recents per constituir grups d’habitatge a l’Esquerra de l’Eixample o la Sagrada Família.

Sigui com sigui, és evident que des de fa mesos s’està gestant un moviment pel lloguer digne a Barcelona, i que la seva pluralitat inherent és un potencial a tenir en compte. Tot i que els col·lectius esmentats són el fruit de lluites molt diverses, les seves respectives estratègies, sumades, poden conformar un poderós front comú. Aquest front de ciutat té el repte de mobilitzar totes aquelles persones que no han estat mai polititzades però que, d’una manera o altra, també són víctimes de la problemàtica. Transformar el patiment individual dels llogaters i llogateres de Barcelona en resposta col·lectiva passa per evidenciar que aquest no és un fenomen accidental sinó estructural i, per tant, polític.

Precisament aquest serà un dels missatges de la manifestació convocada pel dia 10 de juny a Barcelona, i que serà mostra de la pluralitat, unió i potencial mobilitzador de la qüestió dels lloguers. Sota l’eslògan “Barcelona no està en venda, habitatge per a totes”, la manifestació servirà per posar sobre la taula una problemàtica més que reconeguda a la ciutat, i sobretot, per fer visible el creixent moviment pel lloguer digne. Fer front a la violència immobiliària, denunciant els abusos de les agències i el marc legal que les empara, és un primer pas imprescindible.

El segon pas implica que els llogaters i les llogateres s’organitzin per articular una lluita que posi fi a la seva indefensió històrica, i la recent creació del Sindicat de Llogateres i Llogaters de Barcelona ens apropa més a aquest objectiu. La pressió des dels carrers i des dels barris serà, però, una eina indispensable per tal que es produeixin canvis reals en tots els nivells de la política institucional. I és que reivindicar el lloguer com una opció d’habitatge digne no és res més que defensar el dret a habitar la ciutat. És evitar que viure-hi es converteixi, com vaticinen alguns, en un luxe a l’abast de pocs.

No existen repuestas ni recetas mágicas a preguntas y retos políticos como el gobierno del turismo. Creer que el municipio, como nivel de la administración pública, es capaz de poner freno a una industria que se articula a nivel global y que es facilitada por una multitud de reguladores que van desde la Unión Europea hacia abajo es ciencia ficción.

El estallido de la burbuja inmobiliaria en 2008 supuso, además de la devastación material de miles de vidas, la ruptura con el marco mental hegemónico que idealizaba la especialización de la economía española en el dueto turístico y financiero-inmobiliario.

Durante los últimos 5 años, el barómetro de la ciudad de Barcelona ha señalado entre sus principales preocupaciones precisamente el turismo y la vivienda. Entonces, ¿por qué sigue siendo dominante el modo de producción turístico, y cómo se articula en una economía post-2008?, ¿qué se puede hacer para “domar la bestia” desde lo local? y ¿sigue siendo la apuesta municipalista valida y capaz de articular una respuesta?

La bestia turística sigue engordando

La pareja de baile de la industria turística es el sector financiero-inmobiliario desde sus inicios históricos, remontándose estos al momento de apertura del régimen franquista, cuyo ejercicio de cosmética nacional fue de la mano del inicio del boom de la construcción, principalmente de destinos de sol y playa. Es a partir de este momento que la economía española empieza a especializarse en el llamado circuito de acumulación secundario del capital, es decir, en la construcción de vivienda e infraestructuras, y en el engordamiento del capital financiero (dinero inmobiliario), en el que los servicios asociados al turismo son accesorios a este.

A lo largo de la segunda mitad del siglo XX, la construcción de entornos urbanos ha sido el pilar fundamental sobre el que se ha apoyado la economía del Estado español, a la vez que ha ido en aumento el predominio del turismo urbano. Si bien ya hacía décadas que los grupos ecologistas advertían sobre la destructividad de la industria turística, el ciclo post-burbuja 2008 deja aún más evidente que la acumulación de beneficios de la industria turística se da gracias a la degradación de la vida en la ciudad y la desposesión de las vecinas de sus comunidades, fundamentales para mantener la reproducción. Dicha desposesión y degradación de la vida se da principalmente en dos direcciones: la revalorización del precio del suelo, que potencia la burbuja de los alquileres inasumibles en ciudades con una proporción mayor de inquilinos; y la devaluación del trabajo turístico y de sus condiciones laborales, empobreciendo aún más a las vecinas que se ganan la vida en la industria turística.

Por un lado, el turismo funciona haciendo más atractivo el suelo de nuestras ciudades, a través de una lógica de revalorización y generando expectativas de mayores beneficios futuros. De hecho, las ciudades más turísticas son las que sufren una mayor presión inmobiliaria; más desahucios y mobbing, haciendo inaccesible el derecho a la vivienda de sus vecinas. Si bien esto lleva tiempo siendo una realidad, ésta se ha agudizado en el momento actual del capitalismo, cuya crisis de 2008 reforzó la movilización de grandes masas de capital financiero hacia activos inmobiliarios, que en 2016 ya suponían el 60% de los activos mundiales. Estamos ante la Financiarización 2.0; el nuevo ciclo de acumulación, en el que el mundo financiero se mueve a través de fondos buitre y sus 'herramientas' las SOCIMIs. El capital internacional está a la búsqueda de alta rentabilidad, y lo encuentra invirtiendo en nuestras casas, nuestros hogares y espacios de vida, en el corazón de ciudades que se promocionan como reclamo turístico. La política monetaria del BCE ayuda facilitando la creación de fondos financieros a coste 0, promoviendo que estos absorban activos tóxicos de la banca, hinchando de nuevo la burbuja. No han aprendido nada. Y nuestros políticos tampoco. Los Estados operan desde hace ya demasiado tiempo como engranaje del poder financiero.

Por otro lado, el turismo se ha erigido como una “solución” a las crisis económicas y sociales, reavivando procesos de revalorización como los comentados, pero también activando una especie de impacto contra-cíclico al ser la primera industria que sigue aumentando su generación de puestos de trabajo, y su margen de beneficios obtenidos. Aun así, esta solución pasa por precarizar aún más a las trabajadoras turísticas (sobre todo mujeres), funcionando el turismo como industria pionera en la degradación de las condiciones laborales, dinámica que se impone en todos los sectores con la crisis.

La bestia del turismo, como lo entendemos, es pues, una falsa solución, que precariza el trabajo, reaviva las economías especulativas urbanas, y destruye los entornos naturales y sociales necesarios para la reproducción de la vida, sobre todo en barrios donde se concentra la actividad de esta industria.

¿Cómo gobernar la bestia des de lo local?

No existen repuestas ni recetas mágicas a preguntas y retos políticos como el gobierno del turismo. Creer que el municipio, como nivel de la administración pública, es capaz de poner freno a una industria que se articula a nivel global y que es facilitada por una multitud de reguladores que van desde la Unión Europea hacia abajo es ciencia ficción. Y más allá de la cuestión de escalas y del estrecho margen competencial, es central destacar como los lobbies inmobiliario y del alquiler vacacional presionan tanto en Europa como a nivel estatal para frenar cualquier iniciativa pública que quiera actuar en la dirección de desmercantilizar la vivienda, el suelo, o proteger los derechos de los y las trabajadoras. La ofensiva no solamente se da en los despachos oficiales, sino también en un entorno académico-empresarial que genera relatos falsos en forma de “conocimiento científico”, cuyo objetivo es demostrar las bondades de la industria turística y desmentir sus más que demostrados efectos nocivos sobre la sociedad.

Para hacer frente a dichas ofensivas y articular un poder local capaz de ejercer un gobierno sobre el modo de producción turístico, es necesario no encorsetar la apuesta municipalista dentro de los márgenes de la administración local. La propuesta, -como conclusiones del proceso de elaboración del informe La falsa solución turística: concentración de beneficios y deuda social recién publicado por el ODG-, es reforzar tres frentes: el de la investigación militante, el de la organización sindical alternativa y modelos de economía cooperativa, y el del uso de instrumentos de política pública que permite la institución municipal.

En primer lugar, habría que desmontar lógicas institucionales que apoyan y otorgan privilegios al empresariado turístico, privilegios que se apoyan en el supuesto beneficio social de la industria. Hay que desligar la institución pública de la promoción turística, y hay que pensar e implementar sistemas impositivos fuertes que provoquen una internalización de los impactos sociales del turismo y compensen su parasitación de servicios y bienes públicos. En cualquier caso, además, los instrumentos de planificación territorial deben ponerse al servicio de construir ciudades vivibles, poniendo la vida y su sostenibilidad al centro. No es viable la construcción de entornos urbanos mercantilizables, o la adaptación del territorio a las necesidades de consumo de quienes no viven en la ciudad. En segundo lugar, sería interesante reforzar los espacios de generación de conocimientos derivados de la investigación activista o militante, que se encarguen de bajar la ciencia a la tierra, para analizar y visibilizar los impactos reales de la industria turística e inmobiliaria sobre las vidas cotidianas de los habitantes de la ciudad. En tercer lugar, sería transformador facilitar y dar aire a la construcción de proyectos de economías alternativas y cooperativas en todos los sectores que se consideren más estratégicos para la reproducción de la vida. Y finalmente, habría que impulsar y dejar que sigan aflorando las organizaciones sindicales alternativas, que articulen adecuadamente el conflicto capital-vida que hoy se vive en las ciudades, y poner freno a los abusos cometidos por la propiedad y el patronato. El turismo, en este sentido, también puede ser una oportunidad para fortalecer la esperada cooperación entre el sindicalismo laboral y las organizaciones en defensa del derecho a la vivienda.