Des del moment que van començar a circular les informacions sobre un possible atemptat a Barcelona, desenes de missatges vostres em van començar a entrar al telèfon mòbil a través de tots els canals possibles. Alguns, fins i tot, m'escrivíeu per Whatsapp, Facebook i Instagram a la vegada. Òbviament ho fèieu preocupats per nosaltres i les nostres famílies i amics. El més delirant de tot plegat, però, va ser comprovar el sentiment de culpabilitat que transmetíeu. Alguns de vosaltres, atordits, fins i tot em vau arribar a demanar perdó. Com hem pogut arribar fins aquest punt? Quina bogeria de món. Innocents que patiu més que ningú els atacs de quatre miserables feixistes, demanant-nos perdó. Perdó per què?

Perdó per formar part d'un país que el seu cap d'estat aquest passat gener va viatjar fins a l'Aràbia Saudita per tancar una venda milionària d'armes per a fer la guerra? Perdó per tenir un president que acompanya al principal empresari armamentístic del país a fer negocis bèl·lics a l’Orient? Perdó per tenir els diners en bancs que inverteixen en empreses armamentístiques? Perdó per tenir un vaixell enorme atracat la setmana passada al port de Bilbao carregant armes per anar a fer la guerra i destrossar cases i famílies? Perdó per tenir uns governs que no només són còmplices de fer la guerra sinó que priven a les persones que en fugen de totes les vies legals i segures? Perdó per tenir una de les fronteres més mortíferes del món com la que tenim a Ceuta i Melilla? Perdó per formar part d'un grup d'estats que signen tractats milionaris amb Erdogan per impedir l'arribada de persones refugiades? Perdó per deixar tancades i abandonades en camps de refugiats aquelles persones que finalment aconsegueixen creuar el mar perdent tot el que tenen en favor de les màfies? Perdó acollir com acollim a aquells que aconsegueixen sortir dels camps de refugiats? Perdó per utilitzar el petroli, en els nostres cotxes, que tantes guerres porta als seus països? Perdó per la deslocalització de les nostres empreses que ens fan anar vestits amb samarretes comprades a 3 euros i que la seva fabricació deixa milions de famílies en la misèria? Perdó pel colonialisme i l'imperialisme que ha deixat el taulell mundial dividit entre països rics que viuen de països pobres?

No ens heu de demanar perdó per res. Sabem de sobres que són quatre sonats. Però alguns d'ells, malauradament, amb molt poder. Sonats en tenim a arreu.

Salvant les titàniques distàncies, hem pogut comprovar per un instant molt petit l’horror que viviu. No ens podem ni imaginar el que vam viure a Barcelona multiplicat però multiplicat per mil. De dia i de nit. De matí, de tarda i de matinada. Entre setmana i durant els caps de setmana. Anys i anys. Sense treva ni descans.

El que més greu em sap, ha estat comprovar als murs de les meves xarxes socials com amics i persones de cercles propers publiquen tota mena d'escrits que condueixen a l'estigmatització de tot un col·lectiu que no sou responsables de res. I ja no parlo de racistes i feixistes declarats, sinó que parlo de persones properes, periodistes o tertulians que no han parat de vomitar odi. Que en lloc de mirar la lluna, miren el dit que la senyala. Tot i això, les mostres antiracistes han estat moltíssimes. Això ens dóna esperança com a societat. Hem d’estar atents però els guanyarem. Segur!

De fet, ho sabeu més que ningú: l'estigmatització d'un col·lectiu, d'una cultura, d'una religió o del que sigui, acaba portant l'odi. I l'odi és molt perillós, perquè acaba portant al que ja hem vist tantes vegades al llarg de la història. La cultura de la pau comença pel respecte entre iguals.

Escric aquestes línies envoltat de vosaltres a Grècia, un país on tots plegats hem après moltíssim durant el darrer any i mig. Les escric molt lentament perquè no em deixeu gaire tranquil. Nens i nenes, pares i mares, avis i àvies que vau haver de deixar casa vostra per culpa d'uns miserables i que ara no ens voleu deixar ni un moment sols. Potser perquè enteneu més que ningú les sensacions que ara mateix tenim les persones de Barcelona. Fa dos dies que estem menjant, cantant, rient i dormint junts en la mateixa habitació. El sopar que ens vau preparar ahir va ser genial. I vam riure molt amb les més de trenta persones del vostre país que vau convidar. No és just. No és just el doble càstig que alguns us volen imposar i que atordits, alguns de vosaltres sembleu acceptar.

Com sabeu, el 18 de febrer vam sortir als carrers de Barcelona per fer la manifestació més gran del món en favor de l'acollida de les persones refugiades i per dignificar la vida dels nouvinguts al nostre país. Avui, podem entendre més que mai perquè vam sortir als carrers. Principalment per defensar els vostres drets. Però defensant els vostres drets, també estàvem defensant els nostres. Perquè tots i totes som al mateix bàndol posant les pors i les morts a les seves miserables guerres.

El món que volem tots plegats és un món lliure de terrorisme en el sentit més ampli de la paraula. I això només serà possible si la ciutadania, les institucions i les empreses que ens governen sense que ho sapiguem es comprometen amb la cultura de la pau. Tenim feina, començant per aïllar els governs, les empreses, els bancs i les persones que d'una manera o altra donen ales al racisme, al feixisme i al terrorisme.

Per cert, que bonic va ser ahir quan vam acabar el sopar cantant tots plegats: visca la vida, visca nosaltres i visca la diversitat de les nostres cultures.

Gràcies per tant, habibis!

Desde el momento que empezaron a circular las informaciones sobre un posible atentado en Barcelona, decenas de mensajes vuestros me empezaron a entrar en el teléfono móvil a través de todos los canales posibles. Algunos, incluso, me escribíais por Whatsapp, Facebook e Instagram a la vez. Obviamente lo hacíais preocupados por nosotros y nuestras familias y amigos. Lo más delirante de todo, sin embargo, fue comprobar el sentimiento de culpabilidad que transmitíamos. Algunos de vosotros, aturdidos, incluso me llegasteis a pedir perdón. ¿Cómo hemos podido llegar hasta este punto? Qué locura de mundo. Inocentes que sufrís más que nadie los ataques de cuatro miserables fascistas, pidiéndonos perdón. ¿Perdón por qué?

¿Perdón por formar parte de un país que su jefe de Estado este pasado enero viajó hasta Arabia Saudí para cerrar una venta millonaria de armas para hacer la guerra? ¿Perdón por tener un presidente que acompaña al principal empresario armamentístico del país a hacer negocios bélicos en Oriente? ¿Perdón por tener el dinero en bancos que invierten en empresas armamentísticas? ¿Perdón por tener un barco enorme atracado la semana pasada en el puerto de Bilbao cargando armas para ir a hacer la guerra y destrozar casas y familias? ¿Perdón por tener unos gobiernos que no sólo son cómplices de hacer la guerra sino que privan a las personas que huyen de todas las vías legales y seguras? ¿Perdón por tener una de las fronteras más mortíferas del mundo como la que tenemos en Ceuta y Melilla? ¿Perdón por formar parte de un grupo de estados que firman tratados millonarios con Erdogan para impedir la llegada de refugiados? ¿Perdón por dejar cerradas y abandonadas en campos de refugiados aquellas personas que finalmente consiguen cruzar el mar perdiendo todo lo que tienen en favor de las mafias? ¿Perdón por acoger como acogemos a aquellos que consiguen salir de los campos de refugiados? ¿Perdón por utilizar el petróleo, en nuestros coches, que tantas guerras lleva en sus países? ¿Perdón por la deslocalización de nuestras empresas que nos hacen ir vestidos con camisetas compradas a 3 euros y que su fabricación deja millones de familias en la miseria? ¿Perdón por el colonialismo y el imperialismo que ha dejado el tablero mundial dividido entre países ricos que viven de países pobres?

No nos tenéis que pedir perdón por nada. Sabemos de sobra que son cuatro locos. Pero algunos de ellos, desgraciadamente, con mucho poder. Locos tenemos en todas partes.

Salvando las titánicas distancias, hemos podido comprobar por un instante muy pequeño el horror que vivís. No nos podemos ni imaginar lo que vivimos en Barcelona multiplicado pero multiplicado por mil. De día y de noche. De mañana, de tarde y de madrugada. Entre semana y durante los fines de semana. Años y años. Sin tregua ni descanso.

Lo que más mal me sabe, ha sido comprobar en los muros de mis redes sociales como amigos y personas de círculos cercanos publican todo tipo de escritos que conducen a la estigmatización de todo un colectivo que no sois responsables de nada. Y ya no hablo de racistas y fascistas declarados, sino que hablo de personas cercanas, periodistas o tertulianos que no han parado de vomitar odio. Que en lugar de mirar la luna, miran el dedo que la señala. Sin embargo, las muestras antirracistas han sido muchísimas. Esto nos da esperanza como sociedad. Debemos estar atentos pero les vamos a ganar. Seguro!

De hecho, lo sabéis más que nadie: la estigmatización de un colectivo, de una cultura, de una religión o de lo que sea, acaba llevando el odio. Y el odio es muy peligroso, porque acaba llevando a lo que ya hemos visto tantas veces a lo largo de la historia. La cultura de la paz comienza por el respeto entre iguales.

Escribo estas líneas rodeado de vosotros en Grecia, un país donde todos juntos hemos aprendido muchísimo durante el último año y medio. Las escribo muy despacio porque no me dejáis demasiado tranquilo. Niños y niñas, padres y madres, abuelos y abuelas que tuvisteis que dejar su casa por culpa de unos miserables y que ahora no nos queréis dejar ni un momento solos. Quizás porque entendéis más que nadie las sensaciones que ahora mismo tenemos las personas de Barcelona. Hace dos días que estamos comiendo, cantando, riendo y durmiendo juntos en la misma habitación. La cena que nos preparasteis ayer fue genial. Y nos reímos mucho con las más de treinta personas de vuestro país que invitasteis. No es justo. No es justo el doble castigo que algunos os quieren imponer y que aturdidos, algunos de vosotros parecéis aceptar.

Como sabéis, el 18 de febrero salimos a las calles de Barcelona para hacer la manifestación más grande del mundo en favor de la acogida de las personas refugiadas y para dignificar la vida de los recién llegados a nuestro país. Hoy, podemos entender más que nunca por qué salimos a las calles. Principalmente para defender vuestros derechos. Pero defendiendo vuestros derechos, también estábamos defendiendo nuestros. Porque todos y todas estamos en el mismo bando poniendo los miedos y las muertes a sus miserables guerras.

El mundo que queremos todos es un mundo libre de terrorismo en el sentido más amplio de la palabra. Y esto sólo será posible si la ciudadanía, las instituciones y las empresas que nos gobiernan sin que lo sepamos se comprometen con la cultura de la paz. Tenemos trabajo, empezando por aislar los gobiernos, las empresas, los bancos y las personas que de una manera u otra dan alas al racismo, al fascismo y al terrorismo.

Por cierto, qué bonito fue ayer cuando terminamos la cena cantando todos juntos: viva la vida, viva nosotros y viva la diversidad de nuestras culturas.

Gracias por tanto, habibis!

Avui fa 3 mesos, Barcelona va viure la manifestació més gran del món pels drets de les persones refugiades i migrants. Mig milió de persones vam sortir al carrer per dir ben alt que volem acollir, i les administracions es van comprometre a donar resposta. Una resposta concreta que encara no ha arribat.

Sempre ho hem remarcat: cal fer una revisió de les polítiques migratòries de dalt a baix. I per fer-ho, cal un treball conjunt que impliqui a totes i cada una de les institucions amb l'estreta col·laboració d'aquelles entitats que treballen en temes de migració i refugi. Discutir del que calgui i fer front comú allà on calgui. I arribar a acords concrets. A fets concrets.

El dimarts després de la manifestació del 18 de febrer, la portaveu del govern de la Generalitat, Neus Munté, va explicar en la roda de premsa posterior al consell de govern, els diversos acords que el govern de la Generalitat havia pres. I aquests implicaven el treball i la coordinació de les entitats més representatives del país, de les administracions locals, dels partits amb representació parlamentària, dels agents socials i econòmics del país i de la ciutadania. Hi havia qui podria estar més d'acord o menys d'acord amb els acords de govern, però tots teníem una certesa: la porta a millorar les polítiques migratòries estava oberta. O això semblava.

Perquè tot això, en gran mesura, encara no ha passat. I és per això que durant aquests 3 mesos l'assemblea de mobilitzacions i continguts de la campanya #VolemAcollir ha continuat convocant les seves trobades de forma permanent. En aquestes trobades, les nombroses entitats que hi participen han estat treballant amb un document que recull un seguit de propostes concretes i urgents per millorar la vida de les persones migrants que viuen al nostre país així com per facilitar l'arribada de totes aquelles altres que ens esperen a les fronteres d'Europa. Aquest document divideix les propostes en tres àmbits administratius: els ens locals, la Generalitat de Catalunya i l'Estat espanyol.

Ho hem repetit moltes vegades durant la campanya: totes les institucions, cadascuna en el seu àmbit competencial, poden fer molt per millorar les seves polítiques d'acollida. També presentarem “l'equip negociador” que el conjunt d'entitats ha nomenat per defensar davant les diferents administracions les 148 propostes que recull el document.

Per defensar totes aquestes propostes davant les tres administracions, però, necessitem que un quart actor torni a saltar al terreny de joc. I aquests som tots nosaltres: la resposta ciutadana. I ara més que mai.

Durant els prop de quatre mesos que va durar la campanya, semblava que el monotema a Catalunya era el dret a refugi. Estava en boca de tothom! A les llargues tertúlies dels dinars familiars de Nadal se’n parlava, a les escoles s’explicava, a les ràdios hi havia debat i el carrer es mobilitzava. Fins i tot, s'ha de reconèixer, el #VolemAcollir s'havia convertit en una moda. Una espècie d'onada blava. I això, per a molts, comportava dures contradiccions. Però moda o no, i cadascú amb els seus matisos, l'opinió majoritària de la nostra societat, a diferència d'altres molt properes, manifestava ser favorable a l'acollida de persones refugiades i a garantir els drets de les persones migrants. I això és molt important perquè de cop s'havia posat sobre la taula un debat tan poc atractiu per a molts com és el debat migratori. Tot i ser només un petit pas del llarg camí que ens queda per recórrer, és un pas molt important.

Per responsabilitat col·lectiva, ara cal aprofitar la força que ens va donar la gent sortint en massa al carrer i l'atenció mediàtica que tenim posada en la qüestió migratòria. Per fer-ho i per fer-ho bé. Aquest document que ha estat elaborat fruit el treball conjunt de tanta i tanta gent i d'entitats molt diverses que treballen cada dia perquè la vida de les persones migrades sigui una mica millor, és una oportunitat excepcional per canalitzar tota aquesta mobilització. Cada una de les propostes que recull és dignitat, és justícia, és un dret i és humanitat. I com que en tot això no es pot escatimar, entre tots i totes l'haurem de defensar.

L'altre dia, per Twitter, algú citava a Wilders: “Ens amputen una cama en lloc de les dues i respirem tranquils. Però ja ens han deixat coixos.”

Doncs si hi ha un moment per salvar les dues cames, aquest és ara.