L'economia és avorrida, llunyana i està a les mans dels altres. La gran majoria de nosaltres no vivim colze a colze amb aquelles persones que mouen els fils de la macroeconomia des de despatxos institucionals d'aquí, europeus o nord americans. Que es plantegen si “rescaten” o no països sencers, restringeixen el deute, subvencionen l'agricultura o el turisme, o els bancs i aposten per serveis públics bàsics o ho deixen tot en mans del “lliure mercat”.

A més a més, també són els altres qui l’ensenyen. El monopoli de l’educació econòmica envaeix les universitats, però no només, ara, amb el programa d’educació financera a les escoles, els bancs també s’han infiltrat a l’educació bàsica. No hi ha crítica, no hi ha models alternatius; el capitalisme no és un corrent o una ideologia, és «La Veritat».

El sistema d’aprenentatge és, de fet, brillant. A tot allò que siguin despeses els posarem un nom que soni negatiu. Així doncs els salaris són costos, la inversió en educació són costos, la sanitat pública genera costos... i el que quedi per l’empresa seran beneficis, que sona molt millor! Numèricament tot serà tan fàcil com reduir al mínim els costos que, a ulls de l’alumnat emocionat amb els càlculs matemàtics, s’hauran convertit en només números i deixaran de ser l’accés a l’habitatge, a l’educació o la medicina que salvarà una vida. El llenguatge econòmic s’encarrega a poc a poc de convertir les persones en nombres, descontextualitzar de la vida real les teories, els models, les operacions, i portar-les a un pla abstracte i simbòlic que només s’ha de maximitzar per obtenir beneficis rècord.

Els qui posseeixen l’economia, a més a més, gairebé sempre són homes. No és només la bretxa salarial del 25% a l’Estat Espanyol, no és només que més d’un 70% de les dones pensionistes rebin una prestació per sota el salari mínim i que una dona aturada rebi 1.825 euros menys de mitjana cada any que un home a l’atur. És també que les dones dediquem dues hores més al dia al treball de cures i de la llar, sustentant de manera invisible la part productiva de l’economia. I és també que, entre 2009 i 2014, les polítiques d’igualtat a Catalunya rebessin un 34% menys d’un pressupost ja reduït, que les lleis per eradicar la violència masclista no es dotin de recursos i, per tant no es despleguin. I és també que a les empreses la presència femenina no arribi al 40% i a les institucions polítiques es situï al voltant d’aquest 40%. I també, gairebé no cal dir-ho, aquells que mouen els fils, són homes blancs i institucions occidentals que decideixen, fins i tot, el destí de les zones del món i com han de fer servir els recursos naturals per poder créixer, sempre és clar, en el marc de creixement que ells han inventat.

Ens fan l’economia llunyana i avorrida, però en depenen les nostres vides i, és per això que l’hem de fer nostra. Apoderar-nos-en, entendre-la, analitzar-la. I, com a periodistes, formar-nos i explicar-la, per no veure ni sentir mai més les seves paraules sense crítica ni alternativa. I provar entre totes i tots de canviar aquest model imposat que ens ofega.

La economía es aburrida, lejana y está en manos de otros. La gran mayoría de nosotros no convivimos con aquellas personas que mueven los hilos de la macroeconomía desde despachos institucionales europeos o norteamericanos. Que se plantean si “rescatan” o no países enteros, restringen la deuda, subvencionan la agricultura o el turismo, o los bancos y apuestan por servicios públicos básicos o lo dejan todo en manos del “libre mercado”.

Además, también son los otros quienes lo enseñan. El monopolio de la educación económica invade las universidades, pero no sólo, ahora, con el programa de educación financiera en las escuelas, los bancos también se han infiltrado en la educación básica. No hay crítica, no hay modelos alternativos; el capitalismo no es una corriente o una ideología, es “La Verdad”.

El sistema de aprendizaje es, de hecho, brillante. A todo lo que sean gastos les pondremos un nombre que suene negativo. Así pues, los salarios son costes, la inversión en educación son costes, la sanidad pública genera costes... y lo que quede para la empresa serán beneficios, ¡que suena mucho mejor!

Numéricamente todo será tan fácil como reducir al mínimo los costes que, a ojos del alumnado emocionado con los cálculos matemáticos, se habrán convertido en sólo números y dejarán de ser el acceso a la vivienda, a la educación o la medicina que salvará una vida. El lenguaje económico se encarga lentamente de convertir a las personas en números, descontextualizar de la vida real las teorías, los modelos, las operaciones, y llevarlas a un plano abstracto y simbólico que sólo se debe maximizar para obtener beneficios récord.

Quienes poseen la economía, además, casi siempre son hombres. No es sólo la brecha salarial del 25% en España, no es sólo que más de un 70% de las mujeres pensionistas reciban una prestación por debajo del salario mínimo y que una mujer parada reciba 1.825 euros menos de media cada año que un hombre en paro. Es también que las mujeres dedicamos dos horas más al día al trabajo de cuidados y del hogar, sustentando de manera invisible la parte productiva de la economía.

Y es también que, entre 2009 y 2014, las políticas de igualdad en Cataluña recibieron un 34% menos de un presupuesto ya reducido, que las leyes para erradicar la violencia machista no se doten de recursos y, por lo tanto, no se desarrollen. Y es también que a las empresas la presencia femenina no llegue al 40% y en las instituciones políticas se sitúe alrededor de este 40%. Y también, casi no hace falta decirlo, aquellos que mueven los hilos, son hombres blancos e instituciones occidentales que deciden, incluso, el destino de las zonas del mundo y cómo deben utilizar los recursos naturales para poder crecer, siempre claro, en el marco de crecimiento que ellos han inventado.

Nos hacen la economía lejana y aburrida, pero dependen nuestras vidas y, es por eso que debemos hacer nuestra. Apoderarse de ello, entenderla, analizarla. Y, como periodistas, formarnos y explicarla, para no ver ni oír nunca más sus palabras sin crítica ni alternativa. Y intentar entre todas y todos de cambiar este modelo impuesto que nos ahoga.