Rufián ens saluda des de Turquia mentre que #Francoland es converteix en Trending Topic. Hi ha helicòpters que sobrevolen el cel i el seu renou no ens deixa pensar, treballar o descansar. La sensació que cada dia podem ser trepitjats per uns, empoderats pels altres. La idea del “sobre la marxa” que diu el meu pare o la “tirania del flow” que diu el meu germà, ens fa no planificar. Procrastinem pel bé comú. Tots a una, tots junts, en qualsevol moment, quan el bip bip del telegram o del whatsapp ens anunciï que hem d'estar de nou al carrer. Passi el que passi.

L'estat d'alerta permanent- comprensible i necessari- està deixant els equipaments culturals buits: els teatres han perdut més d'un 30% de públic en dues setmanes, la venda de llibres, segons l'editorial Planeta a un article publicat a Economia Digital que recollia un teletip de l'agència EFE, relata una caiguda d'un 25% a Catalunya, els cinemes tampoc venen entrades i els restaurants no tenen comensals.

Així, com relatava el psicòleg humanista americà, Abraham Maslow en la seva obra A Theory of Human Motivation de 1943, les necessitats de l'home (i la dona) s'inscriuen en una piràmide on hi ha cinc nivells de necessitats. La base piramidal la suporta les necessitats primordials: alimentàries, fisiològiques. En el següent eslavó hi ha les necessitats de seguretat i protecció (casa, salut, feina) seguidament les necessitats afectives (l'amistat, la família, la parella). Aquestes eren pel novaiorquès les necessitats “de dèficit”, mentre que l'autorealització, el coneixement, el creixement personal són necessitats que va anomenar “de ser”.

La cultura per Maslow i els seguidors de la piràmide s'inscrivia en les capes superiors. La idea bàsica és que només s'atenen necessitats superiors fins que s'han satisfet les necessitats inferiors. A la pràctica si no tens recursos per alimentar-te llegiràs poc o gens, si no tens feina no aniràs al cinema, si la situació político-social del teu país-estat-entorn trontolla poques ganes de teatre hi ha. Segons l'Albert Vinyals, professor de psicologia del consumidor d'ESCODI, l'Escola Universitària del Comerç, consumim oci quan estem contents, “el mite de sortir de compres quan estem tristos no és cert”.

Per tant en situacions d'inseguretat o nerviosisme col·lectiu, el consum ociós minva. El consum cultural també. Ara bé, Maslow no contemplava la cultura com una eina transformadora ni de lluita. Manfred Max Neef i Martin Hopenhayn al llibre Desarrollo a escala humana (1986), i Paul Ekins a Riquezas sin límites, Atlas Gaia de la economía verde, van criticar a Maslow i la seva piràmide argumentant que la teoria legitimava la “piramidalitat social” i per tant que la possibilitat de consum cultural només era apte per les classes acomodades que tenien les necessitats bàsiques cobertes.

La cultura però, en altres corrents d'estudi, es manifesta com la llança des d'on instrumentalitzar els canvis socials i de lluita de classe. No és intranscendent que el gran pensador italià Antoni Gramsci declarés “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força” o que l’escriptora Montserrat Roig digues “la cultura és l’opció política més revolucionària”. Tampoc és innocu que s'atempti contra la literatura, el teatre o l'art a través de la censura en els règims totalitaris. Ni que la crema de llibres fos un dels mecanismes de control més eficients de la història, des de la Inquisició al franquisme. Una societat ignorant és una societat fàcil de controlar i d'esclafar.

La cultura empodera, desperta l'enginy (més que la gana) i contribueix a augmentar el pensament crític, a mirar més enllà, a sospitar de tot i a no empassar-se sopars de duro, a no creure a priori en el que ens diuen els mitjans, la classe política, els empresaris, l'IDESCAT o Pablo Casado.

Com diu el meu amic, el periodista Toni Vall “Avui és encara més important que mai que la nostra avidesa cultural no minvi gens ni mica. Per fer front a la mentida, tots a la Festa del Cine. Per fer front a la indignitat, omplir els teatres. Per derrotar la repressió, llibres i més llibres”. La cultura, l'educació, la lectura, la música, la contemplació activa, la conversa pausada contribueixen a fer créixer la guerrilla cultural. I aquesta guerrilla bona falta ens fa.

Rufián nos saluda desde Turquía mientras que #Francoland se convierte en Trending Topic. Hay helicópteros que sobrevuelan el cielo y su ruido no nos deja pensar, trabajar o descansar. La sensación de que cada día podemos ser pisados por unos, empoderados por los demás. La idea del “sobre la marcha” que dice mi padre o la “tiranía del flow” que dice mi hermano, nos hace no planificar. Procrastinar por el bien común. Todos a una, todos juntos, en cualquier momento, cuando el bip bip del telegram o del whatsapp nos anuncie que debemos estar de nuevo en la calle. Pase lo que pase.

El estado de alerta permanente- comprensible y necesario- está dejando los equipamientos culturales vacíos: los teatros han perdido más de un 30% de público en dos semanas, la venta de libros, según la editorial Planeta en un artículo publicado en Economía Digital que recogía un teletipo de la agencia EFE, relata una caída de un 25% en Cataluña, los cines tampoco venden entradas y los restaurantes no tienen comensales.

Así, como relataba el psicólogo humanista estadounidense, Abraham Maslow en su obra A Theory of Human Motivation de 1943, las necesidades del hombre (y la mujer) se inscriben en una pirámide donde hay cinco niveles de necesidades. La base piramidal la soporta las necesidades primordiales: alimentarias, fisiológicas. En el siguiente eslabón están las necesidades de seguridad y protección (casa, salud, trabajo) seguidamente las necesidades afectivas (la amistad, la familia, la pareja). Estas eran para el neoyorquino las necesidades “de déficit”, mientras que la autorrealización, el conocimiento, el crecimiento personal son necesidades que llamó “de ser”.

La cultura para Maslow y los seguidores de la pirámide se inscribía en las capas superiores. La idea básica es que sólo se atienden necesidades superiores hasta que se han satisfecho las necesidades inferiores. En la práctica si no tienes recursos para alimentarte leerás poco o nada, si no tienes trabajo no irás al cine, si la situación político-social de tu país-estado-entorno tambalea pocas ganas de teatro hay. Según Albert Vinyals, profesor de psicología del consumidor de ESCODI, la Escuela Universitaria del Comercio, consumimos ocio cuando estamos contentos, “el mito de salir de compras cuando estamos tristes no es cierto”.

Por lo tanto en situaciones de inseguridad o nerviosismo colectivo, el consumo ocioso merma. El consumo cultural también. Ahora bien, Maslow no contemplaba la cultura como una herramienta transformadora ni de lucha. Manfred Max Neef y Martin Hopenhayn en el libro Desarrollo a escala humana (1986), y Paul Ekin en Riquezas sin límites, Atlas Gaia de la economía verde, criticaron a Maslow y su pirámide argumentando que la teoría legitimaba la “piramidalidad social” y por tanto que la posibilidad de consumo cultural sólo era apto para las clases acomodadas que tenían las necesidades básicas cubiertas.

La cultura en cambio, en otras corrientes de estudio, se manifiesta como la lanza desde donde instrumentalizar los cambios sociales y de lucha de clase. No es baladí que el gran pensador italiano Antonio Gramsci declarara “instruiros, porque necesitaremos toda nuestra inteligencia. Emocionaros, porque necesitaremos todo nuestro entusiasmo. Y organízate, porque necesitaremos toda nuestra fuerza” o que la escritora Montserrat Roig dijera “la cultura es la opción política más revolucionaria”. Tampoco es inocuo que se atente contra la literatura, el teatro o el arte a través de la censura en los regímenes totalitarios. Ni que la quema de libros fuera uno de los mecanismos de control más eficientes de la historia, desde la Inquisición al franquismo. Una sociedad ignorante es una sociedad fácil de controlar y de aplastar.

La cultura empodera, despierta el ingenio (más que el hambre) y contribuye a aumentar el pensamiento crítico, a mirar más allá, a sospechar de todo y no tragarse cuentos chinos, a no creer a priori en lo que nos dicen los medios, la clase política, los empresarios, el IDESCAT o Pablo Casado.

Como dice mi amigo, el periodista Toni Vall “hoy es aún más importante que nunca que nuestra avidez cultural no disminuya en absoluto. Para hacer frente a la mentira, todos a la Fiesta del Cine. Para hacer frente a la indignidad, llenar los teatros. Para derrotar la represión, libros y más libros.” La cultura, la educación, la lectura, la música, la contemplación activa, la conversación pausada contribuyen a hacer crecer la guerrilla cultural. Y esta guerrilla buena falta nos hace.

Per amor a l'art ja no es treballa. Aquest sembla el leitmotiv de les companyies teatrals catalanes, les independents, les petites, les poc o gens subvencionades. Però que vol dir ser independent? I petit? El cert és que el teatre català viu un moment lluminós al voltant de la creació de companyies multitask. Aparentment ha passat l'època dels grans actors que feien tots els papers de l'Auca i dels grans directors que dirigien pràcticament tots els muntatges, des dels 90 fins a l'actualitat.

Des de fa uns anys (no masses) els artistes, creadors, actors, dramaturgs, productors... han entès que les lògiques de la crisi econòmica (i del capitalisme) obliguen a ser homes i dones orquestra: actrius que fan de productores, directors que fan de community manager, dramaturgues que fan de tècnic de so i un llarg etcètera. Així es redueixen els costos de l'especialització alhora que s'abraça la dita de “el saber no ocupa lloc” (sic).

Això no obstant, i tot i fer mans i mànigues, sovint les companyies es troben amb la crua realitat: els números no surten. I per allò de “juntes som més fortes” decideixen muntar El Col·lectiu: una agrupació de més de 50 companyies que té per objectiu aconseguir mesures laborals dignes per les persones que treballen al voltant del fet escènic.

La majoria de les companyies que conformen El Col·lectiu treballen en un entorn de precarietat vergonyosa sobretot perquè els ingressos de l'explotació venen d'acord amb la taquilla.

Anar a taquilla

“Anar a taquilla” implica que el teatre no “contracta” a la companyia que representarà el seu espectacle, sinó que en funció del públic assistent i la recaptació que produeixin es partirà els beneficis amb la companyia visitant. Les sales públiques, com el Lliure o el Teatre Nacional, en general no apliquen el sistema de taquilla però sí que s'aplica en la majoria de sales privades -tot i que moltes també reben subvenció pública- de manera sistemàtica i sense garanties.

El fet de la taquilla obliga a convertir la feina teatral en un producte regit per les lògiques del capitalisme ferotge: cobres pel que produeixes. “Make yourself”. D'aquesta manera, quan una companyia entra a un teatre a fer una explotació de la seva creació, és a dir, fer passis del seu muntatge no té garantit un sou ni uns mínims econòmics que sustentin la seva vida laboral, familiar i personal.

Així, des d'aquest mes de juliol, conscients i cansats d'una situació “a totes llums” insostenible i alhora desconeguda pel públic, els membres del Col·lectiu han decidit exigir als teatres una recaptació de taquilla del 70/30. 70% per ells, 30% per la sala. Fins ara era de 60/40. La idea és que això només sigui un petit pas per aconseguir la contractació i el pagament de catxets dignes i alhora una crida per visibilitzar la problemàtica.

Els efectes de la precarització teatral

El cas és que la multitasca, la pluriocupació i les vicissituds econòmiques a què es veuen sotmeses les companyies obliga a plantejar que sense uns sous mínims l'entorn artístic se'n ressenteix, i molt. Sense previsió econòmica una companyia, no té possibilitats de futur ni de disseny de noves propostes. I això planteja un escenari on la professionalitat no hi té cabuda, on només hi haurà lloc per muntatges amateurs. Si no podem garantir els sous dels nostres artistes tampoc podrem garantir la seva professionalitat.

D'altra banda, la precarietat cultural és un fet que ens afecta a tots i totes, no és subsidiari d'actors, actrius o directors i directores. La crisi econòmica deriva en una crisi cultural i la taquilla és una maquinària perfecte per expulsar un tipus de discurs crític, artístic i ideològic del nostre teatre.

Només podran fer teatre els privilegiats econòmics, els que poden treballar sense cobrar. Això vehicula una hegemonia de classe darrera d'aquesta situació de desequilibri, que fomenta que dins la piràmide social siguin només uns pocs els que puguin acceptar un sistema de taquillatge. Així s'entra en una espiral on les persones que es poden dedicar als oficis artístics són aquelles que tenen les necessitats bàsiques cobertes. Les que poden treballar per amor a l'art no necessiten treballar.

Davant la realitat de la precarització, el discurs de les sales per justificar la taquilla és parlar d'oportunitats per visibilitzar la feina. Visibilitzar amb l'esperança que et contractin, que et vegin perquè et vulguin. Aquesta juguesca emocional normalment és infructuosa i el que fa és destruir la possibilitat de tenir un teixit teatral professional, independent, arriscat i crític. Els oficis culturals també tenen un preu i no es fan només “per amor a l'art”. Pel bé de totes i de tots.

Por amor al arte ya no se trabaja. Este parece el leitmotiv de las compañías teatrales catalanas, las independientes, las pequeñas, las poco o nada subvencionadas. Pero ¿qué significa ser independiente? ¿Y pequeño? Lo cierto es que el teatro catalán vive un momento luminoso en torno a la creación de compañías multitask. Aparentemente ha pasado la época de los grandes actores que hacían todos los papeles del Auca y los grandes directores que dirigían prácticamente todos los montajes, desde los 90 hasta la actualidad.

Desde hace unos años (no muchos) los artistas, creadores, actores, dramaturgos, productores... han entendido que las lógicas de la crisis económica (y del capitalismo) obligan a ser hombres y mujeres orquesta: actrices que hacen de productoras, directores que hacen de community manager, dramaturgas que hacen de técnico de sonido y un largo etcétera. Así se reducen los costes de la especialización a la vez que abraza el dicho de “el saber no ocupa lugar” (sic).

Sin embargo, y a pesar de hacer lo imposible, a menudo las compañías se encuentran con la cruda realidad: los números no salen. Y por aquello de “juntas somos más fuertes” deciden montar El Col·lectiu: una agrupación de más de 50 compañías que tiene por objetivo conseguir medidas laborales dignas para las personas que trabajan en torno al hecho escénico.

La mayoría de las compañías que conforman El Col·lectiu trabajan en un entorno de precariedad vergonzosa sobre todo porque los ingresos de la explotación venden de acuerdo con la taquilla.

Ir a taquilla

“Ir a taquilla” implica que el teatro no “contrata” a la compañía que representará su espectáculo, sino que en función del público asistente y la recaudación que produzcan se partirá los beneficios con la compañía visitante. Las salas públicas, como el Lliure o el Teatre Nacional, en general no aplican el sistema de taquilla pero sí que se aplica en la mayoría de salas privadas -aunque muchas también reciben subvención pública- de manera sistemática y sin garantías.

El hecho de la taquilla obliga a convertir el trabajo teatral en un producto regido por las lógicas del capitalismo feroz: cobras por lo que produces. “Make yourself”. De este modo, cuando una compañía entra en un teatro a hacer una explotación de su creación, es decir, hacer pases de su montaje, no tiene garantizado un sueldo ni unos mínimos económicos que sustenten su vida laboral, familiar y personal.

Así, desde este mes de julio, conscientes y cansados de una situación “a todas luces” insostenible y a la vez desconocida para el público, los miembros del Col·lectiu han decidido exigir a los teatros una recaudación de taquilla del 70/30. 70% para ellos, 30% para la sala. Hasta ahora era de 60/40. La idea es que esto sólo sea un pequeño paso para conseguir la contratación y el pago de cachés dignas y a la vez un llamamiento para visibilizar la problemática.

Los efectos de la precarización teatral

El caso es que la multitarea, el pluriempleo y las vicisitudes económicas a que se ven sometidas las compañías obligan a plantear que sin unos sueldos mínimos el entorno artístico se resiente, y mucho. Sin previsión económica una compañía, no tiene posibilidades de futuro ni de diseño de nuevas propuestas. Y esto plantea un escenario donde la profesionalidad no tiene cabida, donde sólo habrá lugar para montajes amateurs. Si no podemos garantizar los sueldos de nuestros artistas, tampoco podremos garantizar su profesionalidad.

Por otra parte, la precariedad cultural es un hecho que nos afecta a todos y todas, no es subsidiario de actores, actrices o directores. La crisis económica deriva en una crisis cultural y la taquilla es una maquinaria perfecta para expulsar un tipo de discurso crítico, artístico e ideológico de nuestro teatro.

Sólo podrán hacer teatro los privilegiados económicos, los que pueden trabajar sin cobrar. Esto vehicula una hegemonía de clase detrás de esta situación de desequilibrio, que fomenta que en la pirámide social sean sólo unos pocos los que puedan aceptar un sistema de billetaje. Así se entra en una espiral donde las personas que se pueden dedicar a los oficios artísticos son aquellas que tienen las necesidades básicas cubiertas. Las que pueden trabajar por amor al arte no necesitan trabajar. 

Ante la realidad de la precarización, el discurso de las salas para justificar la taquilla es hablar de oportunidades para visibilizar el trabajo. Visibilizar con la esperanza de que te contraten, que te vean para que te quieran. Esta apuesta emocional normalmente es infructuosa y lo que hace es destruir la posibilidad de tener un tejido teatral profesional, independiente, arriesgado y crítico. Los oficios culturales también tienen un precio y no se hacen sólo “por amor al arte”. Por el bien de todas y de todos.

La baixa presència femenina als mitjans de comunicació catalans, així com a l’ecosistema cultural, posa de manifest la necessitat de demanar a les administracions públiques implantar i respectar les quotes de gènere

“La primera igualtat és l'equitat” deia Victor Hugo. Així, quan ens arriben notícies com l'informe presentat pel col·lectiu català OnSónlesDones, sobre la presència femenina als mitjans de comunicació, no podem fer altra cosa que posar-nos les mans a la cara i esclafir d'horror “alla maniera” del Crit de Munch.

Suspenen, suspenem. El periodisme al nostre país de nou ens retorna una realitat en la qual del total de 3.696 articles d'opinió publicats i intervencions en tertúlies d'actualitat en ràdio i televisió durant el mes de maig, només 937 van ser firmats o expressats per dones: el 25%. El mes de juny el percentatge de dones opinant en aquests mateixos espais va ser del 26%; en xifres absolutes, 902 de 3.494.

La cultura tampoc ens regala dades més positives: segons l'Anuari de la Música publicat per la Revista Enderrock, de l'anàlisi de 12 festivals catalans en la seva edició de l'any 2016 només un 26% dels grups i artistes programats eren dones o comptaven com a mínim amb una dona en la formació.

Si parlem de cinema, les xifres tampoc varien massa, només el 16% de les pel·lícules presentades als Gaudí estaven liderades per dones. El món escènic (teatre, circ i dansa) també, tot i no comptar amb xifres oficials, presenta un dèficit clar de representació femenina pel que fa a les dramaturgues, directores i actrius.

Ni masclisme, ni feminisme. Igualtat

Amb dades negre sobre blanc, actituds en què es qüestionen les quotes de presència femenina, basades amb la igualtat ja adquirida –“abans estàveu pitjor”- no només no ajuden a l'equiparació, sinó que no fan cap favor a les noves generacions que no tindran referents laborals, intel·lectuals ni d'oci liderats per dones.

Per desgràcia la realitat es demostra cada cop més tossuda. D'aquesta manera, si no és a través de mesures punitives, les dones no aconseguiran trencar el sostre de vidre pel qual es mantenen sempre un pas per sota els seus companys homes, pel que fa a ocupar espais de representació o de presa de decisions.

El progrés de la dona en les organitzacions empresarials tan sols s'aconsegueix amb discriminació positiva. Quan s'engega una llei de quotes, la presència femenina en els consells d'administració creix ràpidament. Sobretot si aquesta norma és taxativa i preveu multes. Noruega va ser el primer país que ho va demostrar, l'any 2003, amb una regulació que imposava sancions a les companyies que no aconseguissin un percentatge del 40% en els òrgans de decisió. No va ser necessari aplicar les penalitzacions, però amenaçaven fins i tot amb la dissolució de les empreses que no posessin en pràctica la regla. Totes les companyies la van complir. Gràcies a la llei, les conselleres van passar de representar un minso 3% a prop del 40% actual de manera “instantània”.

Espanya va ser un dels primers països europeus en adoptar una legislació positiva sobre la participació de les dones en els consells d'administració gràcies a la Llei d'Igualtat de 2007, que recomanava aconseguir un percentatge del 40% l'any 2015, i que ni tan sols ha arribat al 14% en les companyies cotitzades en Borsa. Actualment, però, aquesta llei pateix un enorme retard: només ha avançat 10 punts en l'última dècada. A l'inrevés que França o Itàlia, que estaven molt per sota d'Espanya l'any 2003 i ara la superen en 10 o 15 punts.

Seguint l'exemple de països veïns on existeix un desequilibri, quan s'implanten les quotes aquest es corregeix o millora. Estudis com el d’OnSónlesdones no només demostren la poca presència femenina als mitjans sinó que posen de manifest l'incompliment de la Llei catalana d'igualtat efectiva entre dones i homes (Llei 17/2015) que obliga tots els mitjans, públics i privats, a representar amb equitat l'opinió de les dones.

De fet la majoria dels mitjans que la vulneren continuen sent premiats amb subvencions, publicitat institucional i ajuts diversos de l'administració.

Qualitat i quotes

D'altra banda els que enarboren el discurs de les maldats de la discriminació positiva, perquè no prioritza la qualitat sinó el fet femení, valdria la pena que, estadístiques en mà, revisessin els números: com pot ser que en el cas dels mitjans de comunicació el 80% dels millors opinadors puguin provenir d'un 49% de la població? 

Les mesures quantitatives de les quotes no fan més que permetre que emergeixin qualitats artístiques, socials o empresarials que pel fet de ser dones en un context patriarcal i heteronormatiu estan menystingudes o ignorades pels poders fàctics.

Si als mitjans busquem la pluralitat, les veus i les mirades per fer un periodisme objectiu, rigorós i de qualitat, cal tenir presents les vivències de gènere, que són un prisma des d'on observar i analitzar el món que ens envolta i el 'superjo' que el sosté. Casos com el del Cinema, on l'Institut Català de les Empreses Culturals opina que no calen quotes i estudia aplicar un sistema de punts en contra de les peticions de L'Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA), no ajuden a aconseguir la visibilització ni la igualtat.

Ara bé, la presència de dones periodistes no garanteix que als mitjans hi hagi un relat en clau de gènere. El cas de Carmen del Val, periodista d'El País, criticant el pes i la falta de tint del cabell de la ballarina Marta Carrasco no fan altra cosa que alimentar el discurs del patriarcat. No recordo que cap crític(a) teatral parlés de les condicions físiques d'Andrés Lima a “Medea”, on una estupenda Aitana Sánchez Gijón es convertia en la sacerdotessa grega, es despullava i enjogassava amb un Lima que distava molt de l’aparença -del que hom s’imagina- havia de tenir Jàson l'argonauta.

Ja ho deia Simone de Beauvoir: “L'opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els propis oprimits”.

“Ser noticia” en el mundo cultural, decía Juan Goytisolo, puede resultar “un hecho de actualidad efímera o bien de modernidad atemporal, donde las obras están destinadas a perdurar” La noticia sería el poema, estaría en el poema. La noticia no era el cuarto centenario de la muerte de Miguel de Cervantes, la noticia estaba en “Don Quijote de la Mancha”, estaba en lo que sucedía dentro del libro de Cervantes.

El hecho cultural destinado a sobrevivir a las efemérides. La noticia cultural persitente. Lástima que en la era del clickbait, los mediapartners, la precariedad del sector y el multitasking pocos periodistas busquen la noticia en la cultura “per se”

Rueda de prensa a las 10 de la mañana, un miércoles. Nota de prensa que una agencia de comunicación envía a un editor de un medio cualquiera. “Pásate a ver qué dicen”. El periodista va, pero no se queda toda la rueda. No hay tiempo y posiblemente habrá mil noticias más importantes que el último estreno de una compañía de teatro que muy precariamente intenta subsistir.

La pieza está incompleta, poco análisis, errores gramaticales, errores en los nombres de los artistas, errores en los días de funciones. Se publica. Sin comprobar las fuentes, sin profundizar en el contexto. Sin que nadie se dé cuenta. Ni el lector, ni el periodista ni el editor.

Durante el centenario de la muerte de Oscar Wilde, en una entrevista para un medio mexicano, un periodista le pidió a José Emilio Pacheco qué recordaba de su trato con Oscar Wilde. Pacheco, ante lo absurdo de la pregunta, puesto que se estaban conmemorando los cien años de la muerte del poeta, empezó a hacer una larguísima digresión sobre su amistad con Wilde: que si cuando se vieron en París visitaron juntos la gran Exposición Universal donde Wilde se interesó muchísimo por el pabellón de México, que sí que tenían grandes conversaciones... y un largo etcétera de anécdotas inventadas. La entrevista salió tal cual, sin ninguna edición, y no fue precisamente un acto de periodismo literario, sino la velocidad y la falta de rigor del redactor pero también de su editor.

Que la crisis del periodismo es un hecho harto conocido no se les escapa a casi nadie, pero que revierta en la cultura y, por lo tanto, en el periodismo cultural sí que es algo que nos debería empezar a preocupar.

La tiranía del clickbait

La tecnología e Internet han puesto en alerta el papel y las viejas formas del periodismo abriendo un escenario (de buenas a primeras) mucho más democrático en las temáticas y las voces. Internet ha sido el protagonista de la segunda gran revolución en la democracia comunicativa, después de la invención de la imprenta.

Ya lo decía Víctor Hugo en el “Jorobado de Notre Dame”, donde dedicaba todo un capítulo a hablar de las posibilidades que abría el libro. Este se convertía en un elemento personal e íntimo para llegar al conocimiento alejado de las paredes colectivas de las iglesias y de los sermones aleccionadores, con historias interpretadas y leídas por el poder eclesiástico. Internet, en su concepción de herramienta democrática, ha sido en buena parte la víctima y el verdugo del fin del rigor periodístico.

La gratuidad y la inmediatez han convertido a los medios digitales, y especialmente sus secciones de cultura, en contenedores de soft news y titulares engañosos que arrastran al click intuitivo y morboso.

Así, la supuesta libertad de acción, lectura, goce e interpretación que ofrecía el libro, se ve en la era digital truncada por el algoritmo. Facebook escoge las noticias que piensa que tú quieres leer, tú haces click, el medio suma lectores y cuanto más lectores (o gente que abre la noticia, leer ya es otro tema) más alto es el coste monetario de la publicidad: los adds y los molestos banners o incluso aquellos anuncios de 30 segundos.

La cultura que dio lugar al periodismo --grandes escritores y críticos como Dickens publicaron en los primeros diarios existentes-- vuelve por la puerta de atrás. Cultura entendida como sociedad y espectáculo, donde la farándula y el amarillismo se mezclan con noticias inverosímiles de titulares llamativos dispuestos a que “piques”, a que hagas click. El clickbait abandona la tesis que el lector tiene que ser un ente exigente y con ganas de estar informado. Lo ningunea. El lector para la prensa digital es un curioso dispuesto a pasarse el rato mirando gatitos o haciendo chascarrillos sobre la última separación de Hollywood.

La publicidad y la inmediatez condicionan la profesionalidad y la elección de las temáticas, condenando a la precariedad económica a los redactores y a la precariedad cultural a los lectores. Si la cultura tiene que ser una arma transformadora, una guerrilla desde donde practicar cambios de paradigma, hace falta que se le otorgue el valor de ágora, de espacio de debate y de intercambio. Hace 80 años Harold Ross director del The New Yorker inventó el concepto “literature of fact”. Nada se publicaba si no había pasado un control riguroso (fact check) sobre las fuentes, los hechos, las fechas... Los textos eran editados y corregidos hasta el más mínimo detalle. El lector recibía unos materiales periodísticos contrastados donde el engaño o la manipulación no tenían cabida, o al menos esa era la intención.

El periodismo es de quien lo paga

El fracaso de los medios gratuitos en términos periodísticos está dando lugar a que una serie de publicaciones reivindiquen el papel y otras maneras de subsistencia basadas en estructuras cooperativas, donde los socios y subscriptores ocupan un lugar central. El papel y la imprenta como herramienta para ser cuidadosos. La belleza del tacto y los tiempos de reflexión, de análisis, de pensamiento y de corrección. La importancia del lector como ser con conciencia crítica.

El periodismo es de quien lo paga. Hará falta por lo tanto que reflexionemos sobre el precio del trabajo y sobre la economía del periodismo. Si queremos ser lectores y periodistas respetados tendremos que entender que economizar en periodismo quizás es aceptar la manipulación de los poderes fácticos que operan bajo la publicidad. La objetividad informativa y la elección de temas en la esfera cultural no pueden venir condicionadas por mediapartners que son bancos, marcas alcohólicas o instituciones públicas. La cultura, como el espíritu de Don Quijote debería ser libre. Libre para pervivir.

“Ser notícia” en el món cultural, deia Juan Goytisolo, pot resultar “un fet d'actualitat efímera o bé de modernitat atemporal on les obres estan destinades a perdurar” La notícia seria el poema, estaria en el poema. La notícia no era el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes, la notícia era a “Don Quijote de la Mancha”, era en el que succeïa dins el llibre de Cervantes. El fet cultural destinat a sobreviure a les efemèrides. La notícia cultural persitent.

Llàstima que en l'era del clickbait, els mediapartners, la precarietat del sector i el multitasking pocs periodistes busquin la notícia en la cultura “per se”. Roda de premsa a les 10 del matí, un dimecres. Nota de premsa que una agència de comunicació envia a un editor d'un mitjà qualsevol. “Passa't a veure què diuen”. El periodista hi va, però no es queda tota la roda. No hi ha temps i possiblement hi haurà mil notícies més importants que la darrera estrena d'una companyia de teatre que molt precàriament intenta subsistir.

La peça està incompleta, poc anàlisi, errors gramaticals, errors en els noms dels artistes, errors en els dies de funcions. Es publica. Sense comprovar les fonts, sense aprofundir en el context. Sense que ningú se n'adoni. Ni el lector, ni el periodista ni l'editor.

Durant el centenari de la mort d'Oscar Wilde, en una entrevista per un mitjà mexicà, un periodista li va demanar a Jose Emilio Pacheco què recordava del seu tracte amb Oscar Wilde. Pacheco davant l'absurditat de la pregunta, ja que s'estaven commemorant el cent anys de la mort del poeta, va començar a fer una llarguíssima digressió sobre la seva amistat amb Wilde: que si quan es van veure a París van visitar junts la gran Exposició Universal on Wilde es va interessar moltíssim pel pavelló de Mèxic, que sí que tenien grans converses... i un llarg etcètera d'anècdotes inventades. L'entrevista va sortir així mateix, sense cap edició, i no va ser precisament un acte de periodisme literari, sinó la velocitat i la falta de rigor del periodista però també del seu editor.

Que la crisi del periodisme és un fet conegut i notori no és cap secret, però que reverteixi en la cultura i per tant en el periodisme cultural sí que és quelcom que ens hauríem de fer mirar.

La tirania del clickbait 

La tecnologia i Internet han posat en alerta el paper i les velles formes del periodisme obrint un escenari (de bones a primeres) molt més democràtic en les temàtiques i les veus. Internet ha estat el protagonista de la segona gran revolució en la democràcia comunicativa, després de la invenció de la impremta i per tant del llibre. 

Ja ho deia Victor Hugo al “Geperut de Notre Damm”, on hi dedicava tot un capítol a parlar de les possibilitats que obria el llibre. Aquest es convertia en un element personal i íntim per arribar al coneixement allunyat de les parets col·lectives de les esglésies i dels sermons alliçonadors amb històries interpretades i sota llegides pel poder eclesiàstic.

Internet, en la seva concepció d'eina democràtica, ha estat en bona part la víctima i el botxí de la fi del rigor periodístic. La gratuïtat i la immediatesa han convertit als mitjans digitals, i especialment les seves seccions de cultura, en contenidors de soft news i titulars enganyosos que arrosseguen al click intuïtiu i morbós.

Així, la suposada llibertat d'acció, lectura, gaudi i interpretació que oferia el llibre, es veu en l'era digital truncada per l'algoritme. Facebook escull les notícies que pensa que tu vols llegir, tu fas click, el mitjà suma lectors i com més lectors (o gent que obre la notícia, llegir ja és un altre tema) més alt és el cost monetari de la publicitat: els adds i els molestos banners o fins i tot aquells anuncis de 30 segons tan empipadors.

La cultura que va donar lloc al periodisme -grans escriptors i crítics com Dickens van publicar als primers diaris existents- torna per la porta del darrera. Cultura entesa com a societat i espectacle, on la faràndula i la yellow press es barregen amb notícies inversemblants de titulars cridaners disposats a què “piquis”, a què facis click.

El clickbait (pescaclics) abandona la tesi que el lector ha de ser un ens exigent i amb ganes d'estar informat. El menysté. El lector per la premsa digital és un curiós disposat a passar-se l'estona mirant gatets o fent safareig sobre la darrera separació de Hollywood.

La publicitat i la immediatesa condicionen la professionalitat i la tria de les temàtiques, condemnant a la precarietat econòmica als redactors i a la precarietat cultural als lectors.

Si la cultura ha de ser una arma transformadora, una guerrilla des d'on practicar canvis de paradigma cal que se li atorgui el valor d'àgora, d'espai de debat i d'intercanvi.

Fa 80 anys Harold Ross director del The New Yorker va inventar el concepte “literature of fact”. Res es publicava si no havia passat un control rigorós (fact check) sobre les fonts, els fets, les dates... Els textos eren editats i corregits fins al més mínim detall. El lector rebia uns materials periodístics contrastats on l'engany o la manipulació no hi tenien cabuda, o almenys aquesta era la intenció.

El periodisme és de qui el paga

El fracàs dels mitjans gratuïts en termes periodístics està donant lloc a què un seguit de publicacions reivindiquin el paper i altres maneres de subsistència basades en estructures cooperatives, on els socis i subscriptors ocupen un lloc cabdal. El paper i la impremta com a eina per a ser curosos. La bellesa del tacte i els temps de reflexió, d'anàlisi, de pensament i de correcció. La importància del lector com a ésser amb consciència crítica. 

El periodisme és de qui el paga. Caldrà per tant que reflexionem sobre el preu de la feina i sobre l'economia del periodisme. Si volem ser lectors i periodistes respectats haurem d'entendre que economitzar en periodisme potser és acceptar la manipulació dels poders fàctics que operen sota la publicitat. L'objectivitat informativa i la tria temàtica en cultura no poden venir condicionades per mediapartners que són bancs, marques alcohòliques o institucions públiques.

La cultura, com els versos i l’esperit de Don Quijote hauria de ser lliure. Lliure per perviure.