Les persones trans* no hem nascut en un cos equivocat. Ni tenim el cervell d'un o altre gènere. Ni necessitem una construcció social de qualsevol gènere alternatiu. Això encara hem d'explicar-ho, perquè no és una majoria la població que n'és conscient.

Ni totes conjuminem un mateix sentiment, ni un trànsit determinat, ni, tan sols una projecció social, personal i política similar. Les persones amb una identitat de gènere que no coincideix amb el sexe assignat al néixer som tan diverses com qualsevol altre segment de la població. No obstant això, tenim lluites comunes.

Viure en la diversitat trans* és conviure sovint amb insults, vexacions, injúries, ofenses, ultratges, escarnis i mofes provinents dels qui se situen a la zona de confort del sistema sexe/gènere. Són expressions de violència de gènere contra les persones que se surten de les normes d'aquest sistema artificialment binari; són violències sancionadores de les identitats que el posen en qüestió.

Entre aquestes violències, una de les menys visibles i més opressives, és l'exclusió del mercat laboral. Sortir-se de la normativitat del sistema sexe/gènere expulsa les persones del mercat laboral i, de la mà, nega a una àmplia franja de les dones trans els drets econòmics i socials associats a un lloc de treball, així com els privilegis simbòlics de les posicions professionals.

Les oportunitats d'entrar i mantenir-nos en un lloc de treball són mínimes quan la identitat trans* és visible. Les poques xifres disponibles d'aquesta realitat indiquen atur i situacions d'exclusió disparades entre les persones trans*, i aquesta és la preocupació de les dones que acompanyo diàriament en el seu procés d'empoderament. Un procés en què les empreses, ara com ara, no són agents aliats. Per contra, solen cristal·litzar i mantenir amb les seves pràctiques la transfòbia social.

Bona part de les persones trans* que afirmen tenir un treball estan ocupades en l'economia submergida, on les activitats laborals impliquen desprotecció legal i risc d'explotació. En la precarietat del segment laboral informal, és habitual que el treball sexual es converteixi en el mitjà de subsistència, únic o complementari a una altra font d'ingressos que resulta insuficient.

Aquest panorama de discriminació laboral per motiu de gènere té conseqüències determinants en el desenvolupament de la persona. La impossibilitat d'accés al treball regular i estable és la negació d'accés a una font bàsica de relacions identificadores, socialitzants i “normalitzants”.

La deshumanització que implica l'estigmatització actua de ple en el seu escenari socioeconòmic. Les persones trans* tenen negada la clau per aconseguir autoconfiança, seguretat, desenvolupament de recursos propis, autonomia i per establir vincles de drets i deures amb la societat.

És insultant veure com de forma continuada som convidades a no ocupar els espais laborals tenint com a única opció, que no elecció, la prostitució. Una activitat estigmatitzada i soterrada als embornals de la societat.

En el nostre dia a dia, ocupem espais i ens sentim agredides pel fet de viure, de ser un subjecte social, de visibilizar un fet estructural que la mateixa societat s'ha encarregat de construir i d'estigmatitzar, a la mateixa vegada i en el mateix lloc.

Visibilizar la diversitat d'identitats, formes i expressions causa por en moltes persones, perquè obliga a autocuestionarse la seva pròpia identitat. I, amb la por de la societat, es gesta l'estigma.

La transfòbia la que vivim en la quotidianitat es combat o manté, també, als espais de la quotidianitat. Les actituds, comportaments i pràctiques (o inaccions) de tots els agents de la vida social -professorat, empresariat, administracions públiques- ens fan corresponsables, o bé de mantenir la violència masclista o bé d'anar superant-ne les manifestacions.

El qüestionament social del sistema de gènere binari és minoritari i, contra l'exclusió i la vulneració de drets, necessitem que cadascú, als seus espais, assumeixi, identifiqui i normalitzi les diverses identitats de gènere als espais públics i privats, en l'àmbit social, polític, mèdic, afectiu i reproductiu.

La desinformació i desconeixement predominant sobre les realitats trans* ens agredeix diàriament i, les violències viscudes, en múltiples espais, ens forcen a tornar-nos a invisibilizar, per no perdre tots els drets propis de viure dins de la norma.

El gènere és un producte del poder, no una veritat, ni una promulgació de drets. És un sistema imposat, coercitivament. I, com qualsevol sistema constrictiu, és un sistema que mereix ser combatut en defensa dels drets socials, econòmics i humans de tothom, en la nostra diversitat. Una diversitat real que no cap en les capsetes en què se'ns intenta ficar fins i tot abans de néixer: la de “ser home” o, per oposició, la de “ser dona”.

Les violències per mantenir les persones classificades, sense matisos i de manera inamovible, en una o en una altra, és el mecanisme per sustentar l'organització sexista de la vida social. Si els agents socials no s'alien per superar les expressions de la transfòbia, com és l'exclusió del mercat laboral, no ho estan fent, de ple, per aconseguir de manera efectiva l'equitat.

Las personas trans* no hemos nacido en un cuerpo equivocado. Ni tenemos el cerebro de uno u otro género. Ni necesitamos una construcción social de cualquier género alternativo. Esto aún tenemos que explicarlo, porque no es una mayoría la población que es consciente de ello.

Ni todas aunamos un mismo sentimiento, ni un tránsito determinado, ni, tan siquiera, una proyección social, personal y política similar. Las personas con una identidad de género que no coincide con el sexo asignado al nacer somos tan diversas como cualquier otro segmento de la población. Sin embargo tenemos luchas comunes.

Vivir en la diversidad trans* es convivir a menudo con insultos, vejaciones, injurias, ofensas, ultrajes, escarnios y mofas provenientes de quienes se sitúan en la zona de confort del sistema sexo/género. Son expresiones de violencia de género contra quienes se salen de las normas de este sistema artificialmente binario; son violencias sancionadoras de las identidades que lo ponen en cuestión.

Entre estas violencias, una de las menos visibles y más opresivas, es la exclusión del mercado laboral. Salirse de la normatividad del sistema sexo/género expulsa las personas del mercado laboral y, de la mano, niega a una amplia franja de las mujeres trans los derechos económicos y sociales asociados a un lugar de trabajo, así como los privilegios simbólicos de las posiciones profesionales.

Las oportunidades de entrar y mantenernos en un puesto de trabajo son mínimas cuando la identidad trans* es visible. Las pocas cifras disponibles de esta realidad indican paro y situaciones de exclusión disparadas entre las personas trans*, y esta es la preocupación de las mujeres que acompaño a diario en su proceso de empoderamiento. Un proceso en el que las empresas, por ahora, no son agentes aliados. Por el contrario, suelen cristalizar y mantener con sus prácticas la transfobia social.

Buena parte de las personas trans* que afirman tener un trabajo están ocupadas en la economía sumergida, donde las actividades laborales implican desprotección legal y riesgo de explotación. En la precariedad del segmento laboral informal, es habitual que el trabajo sexual se convierta en el medio de subsistencia, único o complementario a otra fuente de ingresos que resulta insuficiente.

Este panorama de discriminación laboral por motivo de género tiene consecuencias determinantes en el desarrollo de la persona. La imposibilidad de acceso al trabajo regular y estable es la negación de acceso a una fuente básica de relaciones identificadoras, socializantes y “normalizantes”.

La deshumanización que implica la estigmatización actúa de pleno en su escenario socioeconómico. Las personas trans* tienen negada la clave para lograr autoconfianza, seguridad, desarrollo de recursos propios, autonomía y para establecer vínculos de derechos y deberes con la sociedad.

Es insultante ver como de forma continuada somos invitadas a no ocupar los espacios laborales teniendo como única opción, que no elección, la prostitución. Una actividad estigmatizada y soterrada a las alcantarillas de la sociedad.

En nuestro día a día, ocupamos espacios y nos sentimos agredidas por el hecho de vivir, de ser un sujeto social, de visibilizar un hecho estructural que la misma sociedad se ha encargado de construir y de estigmatizar, a la misma vez y en el mismo lugar.

Visibilizar la diversidad de identidades, formas y expresiones causa miedo en muchas personas, porque obliga a autocuestionarse su propia identidad. Y, con el miedo de la sociedad, se gesta el estigma.

La transfobia la vivimos en lo cotidiano y se combate o mantiene, también, en los espacios de la cotidianidad. Las actitudes, comportamientos y prácticas (o inacciones) de todos los agentes de la vida social -profesorado, empresariado, administraciones públicas- nos hacen corresponsables, o bien de mantener la violencia machista o bien de ir superando sus manifestaciones.

El cuestionamiento social del sistema de género binario es, aun, minoritario y, contra la exclusión y la vulneración de derechos, necesitamos que cada una de las personas en sus espacios asuma, identifique y normalice las diversas identidades de género en los espacios públicos y privados, en el ámbito social, político, médico, afectivo y reproductivo.

La desinformación y desconocimiento predominante sobre las realidades trans* nos agrede a diario y, las violencias vividas, en múltiples espacios, nos fuerzan a volvernos a invisibilizar, para no perder todos los derechos propios de vivir dentro de la norma.

El género es un producto del poder, no una verdad, ni una promulgación de derechos. Es un sistema impuesto, coercitivamente. Y, como cualquier sistema constrictivo, es un sistema que merece ser combatido en defensa de los derechos sociales, económicos y humanos de todxs, en nuestra diversidad. Una diversidad real que no cabe en las cajitas en que se nos intenta meter incluso antes de nacer: la de “ser hombre” o, por oposición, la de “ser mujer”.

Las violencias para mantener a las personas clasificadas, sin matices y de manera inamovible, en una o en otra, es el mecanismo para sustentar la organización sexista de la vida social. Si los agentes sociales no se alían para superar las expresiones de la transfobia, como es la exclusión del mercado laboral, no lo están haciendo, de pleno, para conseguir de manera efectiva la equidad.