Hem passat d’existir en la mesura del que teníem, a existir en la mesura del que experimentem. Si abans la societat et classificava en funció del cotxe, la casa, la roba, ara et jutja en funció d’allò que fas en el teu temps lliure. Les xarxes socials han amplificat aquesta transformació de la societat de consum, i avui existim en la mesura del què publiquem a les xarxes socials o compartim als grups de xat.

La societat de producció va donar pas a la societat de consum, i va entrar en joc la publicitat, les persones van començar a consumir no en base a allò que necessitaven, sinó en base al que la publicitat els feia creure que necessitaven. Més tard va aparèixer la societat de l’hiperconsum, on vivim ara, on ja hem perdut totes les referències de si el que consumim ho fem perquè volem, perquè ho necessitem, o perquè el nostre entorn ens hi empeny.

L’hiperconsum és una màquina perfecta, que ens governa. El psicoanalista alemany Erich Fromm deia “Si jo sóc el que tinc, i el que tinc es perd, llavors, qui sóc?”, que recau en aquesta confusió de la societat que ens porta a definir-nos a través del que posseïm, condicionats (i contaminats) per les modes, caient en el parany de la despersonalització absoluta, ja no sabem ni qui som. Aquesta màquina té l’habilitat, a més, d’anar adaptant-se a diferents situacions i, quan ens pensem que ja la tenim apamada i la dominem, ens apareix disfressada amb una nova forma. Ens confon i ens aliena, contínuament i constant.

Una vegada hem omplert la casa d’objectes inútils i hem aconseguit no ser tan materialistes, l’hiperconsum ens ha submergit en un cicle hedonista, amb la lucidesa de posar el consumidor al centre i de llençar-nos el missatge que cal viure al dia, que només es viu una vegada. I així, avui en dia la compra s’ha convertit en una experiència personal, en un antidepressiu, en una salvació d’una societat on predomina l’estrès i la solitud. I és així com gran part de la nostra despesa ara es destina a teràpies, escapades, experiències vitals, culte al cos, etc.

El mateix hiperconsum responsable de la societat malalta que tenim, és el que se’n beneficia fent bandera de la cura personal i el culte un mateix, fent bandera del plaer i viure el moment, mentre ens converteix en éssers induïts pel canvi continu i l’estimulació perpètua, addictes a la compra hiperactiva, absorts per la immediatesa i esclaus de capturar qualsevol instant amb la pantalla. Lluny de millorar la nostra vida, ens submergeix en un espiral de felicitat paradoxal, on la satisfacció efímera desemboca a una frustració que necessita tornar a l’eufòria compradora de forma imminent.

Tot plegat té les seves òbvies conseqüències, una d’elles és el turisme de masses. No fa massa anys, per oci, agafàvem un o, com a molt, dos avions l’any, eren les nostres anhelades vacances, les que planificàvem al llarg de la resta de l’any. Avui, els hàbits vacacionals han variat bastant. La supremacia del plaer ens ha esculpit la creença de què fer tres o quatre escapades l’any és imprescindible per a la nostra salut mental i emocional, i que s’han de fer vacances per desconnectar, si o si, i com més lluny millor.

Moltes persones n’han fet una forma de vida, i argumenten que viatjant es senten més lliures, que és una forma d’acostar-se a d’altres cultures, fins i tot de solidaritzar-s’hi, de tastar altres menjars, etcètera. Precisament avui, la curiosa condició humana es desviu per descobrir noves cultures mentre el racisme social s’incrementa a les ciutats d’occident.

La desestacionalització del turisme, la proliferació de les línies de baix cost, i els allotjaments a un preu més assequible, han facilitat aquest fenomen. Viatgem més, perquè és més barat, és cert, però també perquè la nostra consciència ha convertit en una necessitat el fet de desconnectar, evadir-se i viure al dia, i, per tant, avui ens és més fàcil gastar-nos diners per a fer un viatge que no pas per comprar-nos un refrigerador. És més, el viatge ens donarà el plus de conservar l’estatus i publicar a les nostres xarxes socials i grups de xat allò que som (o volem fer veure que som), posturejar gràcies als llocs que visitem. Poques persones són les que fan un viatge sense compartir ni una sola fotografia...

La genealogia foucaultiana del poder descriu precisament aquest fenomen, el poder no es posseeix, és una estratègia que s’exerceix, i es troba inserit microscòpicament en les nostres relacions socials, en les relacions familiars, sexuals i productives. No el percebem, ens empeny a realitzar determinats actes, en aquest cas a consumir, a favor del benefici econòmic del sistema, normalitzant aquests actes dins de la nostra vida quotidiana. Que la meva companya de feina em recomani fer una escapada, perquè creu que darrerament estic molt agobiada i necessito desconnectar, és un exercici de poder.

I és així com s’acaba configurant l’escenari que vivim, ciutats turístiques amb polèmica servida, espais públics envaïts d’usos privats i el dret de l’habitatge al precipici, on els qui protesten contra els pisos il·legals, probablement també han estat usuaris d’algun d’ells en alguna part del món, on els qui protesten de la massificació de turistes, probablement han treballat, o coneixen algú que hi treballa, servint sangria o paella per aquests.

És la violència de l’hiperconsum i les seves externalitats, viatjar a baix cost té uns costos socials i medi ambientals que no apareixen en el preu, i algú els ha de pagar, està clar. El preu és el millor reclutament, ens coacciona a ser les dues cares d’una mateixa moneda, i ens queixem a casa nostra, d’allò que anem a fer a casa dels altres. I en som responsables, i a la vegada també en som víctimes, no només dels seus efectes, sinó del seu origen.

La solució no està tant en la denúncia dels pisos il·legals, que també, sinó en entendre que qualsevol acte de consum mou el món, i que el movem nosaltres, i que podem triar moure’l com vulguem (si som conscients del que volem). La solució està més en desxifrar i desactivar les causes, i les capil·laritats del poder i no tant en sargir les conseqüències. En detectar què ens porta a canviar la nostra forma de viatjar, en aquest cas, i perquè, i recuperar espais de la nostra vida que encara ens quedin lliures d’influències i coaccions camuflades. Recomposar els nostres pobles i ciutats envaïdes pel turisme recau en combatre la ignorància amb coneixement de qualitat, que ens doni eines per revertir el cicle hedonista. Sense oblidar que vivim dins del panòptic, que probablement ens seduirà.