Han fet molt de mal i han creat un malviure entre valencians, les elits incultes que també van ser capaces de desviar diners públics per a guanyar fraudulentament elecció rere elecció. Resulta repugnant pensar que per uns grapats de vots es puguen furtar diners de tots els valencians. Però encara és pitjor intentar fer-nos creure una mentida a l'estil de dir que Castella, Andalusia i Xile no parlen la mateixa llengua.

D'altra banda, l'actitud temorosa i covarda que hem tingut els valencians davant de la recuperació de la llengua pròpia ha dut unes conseqüències catastròfiques: una minva en picat de la xifra de parlants valencians i un desprestigi subconscient de la nostra llengua. Com diu Sorribes, existeixen idees força per tal de combatre l'herència desastrosa de dècades de genocidi lingüístic. En parlaré de la primera.

“En primer lloc, la llengua ha de ser una prioritat absoluta”, diu Sorribes. I diu més: “Cal aturar de forma dràstica el procés de castellanització i això exigeix un esforç contundent”. Els mitjans de comunicació, l'escola, el record constant del nostre gran patrimoni lingüístic han d'emprar-se amb la màxima de les conviccions i sabent que si perdem la llengua, perdrem la resta, com veiem cada dia.

Que els valencians ocupem totes les cues dels rànquings del benestar social i que fem riure allà on anem, no és fruit sols de l'acumulació de lladres al nostre país. És també el resultat del nostre menyspreu per la llengua pròpia, com aquell que té tan poques llums que va pel carrer regalant les joies de la família. Analitzem davant de tots els públics la nostra escassísima autoestima.

Però per damunt de tot no ens aïllem. Convoquem la romanística internacional i que explique el valor i l'afiliació de la nostra llengua. Convoquem l'Estat espanyol que són ben responsables també de la situació lamentable del valencià. Convoquem tots aquells que pels seus estudis coneixen la llengua nostra i organitzem un estat d'excepcionalitat respecte al valencià.

I no tinguem mai més por. Por del bròfec que alça la veu en un bar per a dir una bestiesa contra la llengua. Por d'usar-la a tot arreu, fins i tot allà on la menyspreen i la voldrien morta. Por de totes aquelles ments enverinades per la castellanització dels valencians. Por de no fer un colp, dos, tres, tants com calguen sobre la taula d'aquells que són el rebuig de la política i de la ment miserable.

Per últim, pensem en els escriptors, representants de la nostra llengua, que hem arribat a tan baixa opinió que els polítics es pensen que ens fan un favor si no ens xafen com una panderola i si ens donen unes poques molles dels seus pressupostos tan descompensats. Som nosaltres els qui ens lliurem a la llengua pròpia, encara que no cobrem jornal i de vegades ni tan sols drets d'autor.

En tot centre, existeix una o unes perifèries. Que és igual que dir que hi ha una piràmide, una estructura jerarquitzada o altres conceptes similars, que venen a indicar un element superior dalt de tot i, tot seguit, una classificació en sentit descendent a tots els efectes. Per més que pugem cap amunt, el capdamunt també pujarà. Doncs sempre tindrem, els qui vivim en les perifèries, una dependència del centre, es diga aquest monarquia, democràcia orgànica o junta militar, per posar exemples. Sempre serem uns subordinats a les “altes instàncies”.

Madrid s'ha convertit en el centre indiscutit de la nació espanyola i, amb la costra dels segles, en el pradigma del centralisme de l'Estat-nació. ¿Per ser el centre conquistador per les armes o pels mitjans burocràtics i de comunicació social? Siga com siga, si Madrid no es fa a un costat i renuncia a la seua permanent supremacia, les perifèries no poden satisfer la seua necessitat humana de llibertat i autonomia total. I el parlament, la constitució, anava a dir l'estatut de tot arreu estarà lligat estretament als parlament, constitució i estatut de Madrid com a capital de l'Estat.

Potser per aquest camí, les paraules acaben suggerint-nos noves maneres de veure la realitat. Perquè ara veem que tot centre crea unes perifèries. Per tant, una subordinació que ningú voldria per a ell mateix i que a la curt a o a la llarga intervé negativament en la seua vida quotidiana. Haurem d'anar ventilant el lèxic que usem i entenem amb una consciència baixa, ja que ens sentim i som iguals a la resta del món, incloses les races, les llengües o el pensament polític.

En principi podem pensar que cadascú es guanya la vida com sap o pot. Ara bé, entre altres efectes que ocasiona aquesta fauna opinadora n'hi ha el d'un episodi més de desigualtat. El conjunt d'aquestes senyores i senyors envia ones i tsunamis d'opinions a les perifèries. La seua fiabilitat es fonamenta en la credulitat tradicional, segons la qual la ràdio, la televisió i la premsa escrita constitueixen tres mitjans de comunicació fonamentats en la Veritat. Tant que una bona part de la població perifèrica –i central, que també respon com a perifèrica– s'alimenta dels suposats oracles de Madrid.

Arribats en aquest punt, a la gent se li fan els ulls com a taronges. Què diu, aquest?, es demanen escandalitzats, ja que tot allò que entra en l'esfera del costum s'intoxica de sacralització i rebuig. Mentre que si regirem en les potencialitats de la democràcia, un punt cabdal hauria de ser la participació igualitària de tothom en la construcció del discurs global i dels discursos particulars. A les perifèries tenim el mateix dret que qualsevol altre espai individual o col·lectiu a participar de l'elaboració de les ones i tsunamis de les opinions. És clar, sempre que creguem que la democràcia progressiva ha de ser una realitat del futur.

El personatge no resulta tan singular, si pensem en la quantitat de polítics valencians, bàsicament del PP, que s'han dedicat al saqueig generalitzat dels fons públics. Ara bé, encara sorprenen més que els corruptes els precedents polítics de Blasco, en el temps de la seua joventut. Aquest conseller de la Generalitat Valenciana gairebé perpetu va pertànyer a les organitzacions clandestines PCE, MCE i FRAP, on va ocupar llocs de rellevància i a causa dels quals va ser empresonat per primera vegada en la seua vida (pel cas Cooperació o Blasco ja ha complit quatre anys de pena). ¿Com explicaríem aquesta trajectòria política, que va del PCE i FRAP al PP?

La distància temporal dels inicis polítics de Blasco no fan pensar que hi havia cap previsió de futur delinqüent en els seus anys revolucionaris. Un jove no calcula res a vint anys vista. En tot cas, ningú es lliura de degradar-se a mesura que passa el temps, sobretot si l'ambient convida a tal “banquet secret”. De tota manera, desconeixem l'evolució mental, el recorregut que ha fet el d'Alzira per esdevenir allò que ha esdevingut. No sols per intentar fer-ne entenedors els aspectes psicològics, sinó també perquè les presons es feren servir per allò que s'inventaren, rehabilitar els seus interns. En compte de satisfer-se amb les condemnes dels presos, els magistrats haurien de buscar fórmules per commutar penes a canvi de regeneració de conductes. ¿Ingenuïtat per banda meua o hipocresia del sistema polític pel que fa al règim penitenciari?

A finals del segle passat, l'anomenada esquerra es balancejava en la seua ocupació de sempre, intentar una redistribució de la riquesa mundial, tot i que avui dia, no s'han reduït les diferències econòmiques entre la població, sinó justament al revés. A més a més, però, l'esquerra s'ha quedat bocabadada davant la seua suposada preocupació social o, millor dit, davant el seu paper en el món. ¿Blasco va ser conscient d'aquesta espera godotiana i va tirar al dret? No en tinc ni idea. ¿O robar a qui fora, uns desgraciats tercenmundistes, ho va covar en el seu pensament quotidià anys i panys? Ni idea. Probablement totes aquestes qüestions deuen trobar-se fora dels circuïts mentals de Blasco en l'actualitat. Amb tot i encara que puga semblar anecdòtic, conèixer la trajectòria de la perpetració dels delictes, com el furt de diners públics, marcaria una manera de fer contrària a la del cinisme, la indiferència i la corrupció.

A mi Ninyoles ni me'l van presentar, en aquest país aïllacionista. Veient-lo, et semblava un personatge esquerp, probablement a causa d'una timidesa llargament arrossegada, com n'hi ha tants. Pel que fa als seus llibres, l'adjectiu que ara improvisaria seria el d'agosarat. A més a més dels valors propis de la sociolingüística general i particular, Ninyoles va agafar el bou per les banyes i fou agosarat, molt agosarat. Ni més ni menys que dedicà bona part de la seua vida a reflexionar sobre la seua llengua pròpia, que és també la dels valencians.

Lluny dels conceptes de l'escarransida Renaixença valenciana, sense sentimentalismes patrioters, Ninyoles va triar la freda –i de vegades purament descriptiva– sociologia per furgar en l'ull del català que parlem al País Valencià. No era qualsevol cosa, sinó un treball insistent sobre una realitat ben viva, la més viva, de més interès cultural i principal patrimoni cultural dels valencians. ¿Què és això d'estudiar la realitat immediata i també la més conflictiva, ja que una part considerable dels valencians odiaven i odien el valencià?

Enmig d'una batalla idiota i interminable per la denominació del català que parlem els valencians, Ninyoles explica el subconscient –diguem-ho així­– de la llengua pròpia, les motivacions reals per les quals tenim una llengua feta un drap i que si anem com anem està condemnada a l'extinció... Tot resum i més encara pretendre encabir en una frase una obra al llarg d'una vida és una catàstrofe. I ho accepte pel que fa a aquest article. També és cert que això de no haver-hi dit res sobre Ninyoles, pot ser que òbriga la curiositat d'algun lector...

Des de la Revolució Industrial, però, la ciutat engul tot aquell que no abandona el camp com a medi d'existència. I això que a hores d'ara ja és factible --teòricament així ens ho venien fa unes dècades--, treballar a casa, fer de la xarxa la nostra gran aliada tecnològica. Ja seria factible una redistribució poblacional entre la ciutat i el camp, no aquest paisatge demencial d'unes ciutats cada vegada més a vessar de problemes de convivència i supervivència, i uns pobles en plena cursa d'abandó i, en tot cas, cau de la indústria turística dels caps de setmana i estiu. De fet, la dicotomia urbs-camp ja ni existeix.

Com la política, la ciutat té al seu favor --a banda els serveis propis de la societat de consum-- la publicitat implícita i subliminar de tota campanya propagandística. En aquest sentit, resulta invencible. En canvi, al camp i als seus pobles no paren d'empobrir-los, sense els megues que necessiten certs professionals, ni l'educació accessible, ni els mínims transports públics, ni l'atenció mèdica adequada, ni treballadors ni ajudes per a corregir les mancances, ni feina per a la gent jove, ni, en definitiva, tot allò que la denominada igualtat aporta als que viuen en la ciutat i nega al mon rural.

Per primera vegada m'adone que hem guanyat la partida sobradament. No en literatura, però sí en gastronomia. Ricard Camarena no s'ha despistat en rutines equivocades. Ha tirat al dret, ha remogut les terres de les hortes valencianes, ha fet lliga amb els seus llauradors i n'ha extret els millors fruits. Els antics viatgers ja van anunciar la bona nova d'una terra única en fertilitat. Camarena l'ha traduïda al llenguatge dels sabors esclatants de la cuina més arrelada, més autèntica i més comunicativa de l'eufòria del menjar més reeixit. I, d'un xiquet de Barx (la Safor) que tot d'una volgué convertir-se en cuiner, ha esdevingut un dels personatges imprescindibles de la ciutat de València i el seu antic regne.

Ricard Camarena ha fet la travessia de la maduració personal i a hores d'ara és ben probablement l'ànima creativa valenciana més rellevant en el camp de la restauració. Ha sabut treballar amb la tecnologia més avançada, amb el concepte del treball en equip ben clar i el del negoci com a confluència d'interessos i responabilitats diverses. Entrar en el restaurant recent estrenat de Ricard Camarena a l'edifici restaurat de Bombas Gens / Centre d'Art és com ingressar en una illa plaent que ha pres altura respecte a les altures habituals de la ciutat de València. És un altre món, que encara que no siga el meu, el literari, no podem sinó felicitar-nos, perquè és el primer que ens ha fet guanyar la partida.

Histeritzat perquè no entenia les paraules de qui anava al meu costat i per la grandària de tot en una gran ciutat --no per raons estètiques, sinó per cabuda massiva--, em va vindre la idea, una idea lil·liputenca, un esforç més lleu que espantar-se una mosca molesta de damunt. “Faça el favor, deixe'l passar”, vaig indicar amb la mà i gesticulant a un cotxe que accelerava aleshores per tal que el del carrer secundari no se li avançara. Només es tractaria de deixar passar l'altre, vinga d'on vinga, amb tota la cortesia de què un siga capaç. Amb la mà i gesticulant dir: “Passe vostè, açò és una nova ciutat”.

Perquè un generador de conflictes i d'augment de la sonoritat dels cotxes naix en la rivalitat entre els conductors, si passes tu o passe jo, ara veuràs, desgraciat! No demane que, en compte d'una escandalosa i maleducada cursa per dins la ciutat, els carrers semblaren pistes de delicades ballarines. Simplement que férem el favor de deixar passar l'altre i l'altre a l'altre, etc., mentre que sentim la breu recompensa de l'agraïment del que hem deixat passar. Què, ho intentem? Rebaixaríem si més no l'estruendós ambient urbà i, d'ací un temps, les guies distingirien els valencians com la gent més educada del Mediterrani.

La manca d'humilitat del cervell humà gosa explicar aquests i qualsevol altres assassinats macabres. En realitat, tenim resposta per a tota pregunta que ens facen o ens fem. Hi ha qui recorre a la prevenció de millorar el sistema, l'escola, els valors, la distribució de la riquesa... També n'hi ha que enfonsa els morts en el balanç de la fatalitat, com els morts en accidents de trànsit. O transforma una excitació personal en una culpabilització generalitzada i rabiosa. En qualsevol cas, no és massa arriscat dir que al llarg del que ens queda de vida, viurem una sèrie d'atemptats com els d'aquests dies.

Tampoc seria desencertat considerar que la matança de Catalunya indica un fracàs, el fracàs global, del planeta sencer. Uns joves que han tingut la sort (?) de no viure al Marroc, sinó a Catalunya, han practicat l'autofàgia més salvatge, la destrucció i l'autodestrucció alhora. Quina explosió, atac, assassinats-suïcidis es  poden encara inventar? El panorama és de terra cremada. Si encara disposàrem d'una mínima lucidesa començaríem a revisar el nostre món pel principi, quan deguérem cometre els primers i greus errors.

Això de ser un ciutadà de tercera no ho he dit debades. Sense reivindicar una llengua pròpia com és el cas del valencià, l'esperit col·lectiu es desinfla, es fa tou, calla. I així hem aconseguit ser els últims de la fila en tants i tants aspectes. No cal que mencione la dimensió del desastre valencià perquè ja s'ha dit massa. En definitiva, els valencians som ciutadans de tercera. Tot i tenint una llengua pròpia, que és el principal patrimoni cultural nostre, la falta de cultura i la coentor provinciana l'han condemnada a no recuperar-se, sinó a acabar-la de destruir i fer-nos perdre el temps en discussions tan bèsties com la de la unitat de la llengua.

La història, però, ens diu que no sempre passa el que preveien alguns ingenus. Qui sap si en cap polític no es despertarà l'ambició necessària per a superar la mediocritat ambiental i per a engegar la llengua dels valencians de debò, i, per tant, abandonar els últims llocs dels rànquings autonòmics? De debò és que no es prohibesca el castellà ni s'impose el valencià, sinó que tothom s'habitue a la llengua dels altres i parle amb tranquil·litat màxima la seua pròpia, ni que siga una prestada i l'altra amb possibilitats encara de guariment?

A més dels habituals, aquest estiu he tingut contacte amb uns quants monoleguistes, que només són capaços de parar de parlar per esgotament i mai per a escoltar l'altre. Curiosament, cada dia en trobe més en aquest petit país, sobretot en el sector que abans es deia de les arts i les lletres. Ni cas fan si els dius alguna cosa respecte a la seua manera de comportar-se. I la rama conservadora sempre et pot dir que el diàleg és entre el que sap i l'ignorant --ja sabeu qui és el Plató del grup--, com l'amo mai no ha deixat d'arrapar el menjar dels altres, encara que els altres es moriren de fam.

Amb totes les excepcions que es vulguen, un dels factors del monoleguisme és, segons la meua percepció, sentir-se davall una gran llosa de cementeri. En aquesta autonomia més que enlloc, la consigna de fer desaparèixer els de les arts i les lletres prové del mateix franquisme i encara continua aplicant-se. Les figures dels últims setanta anys han sigut normalment la gent més coenta del país i la gent que passava per allí... Els altres els mantenien sepultats. Per això el personal es posa nerviós per la falta de mitjans públics i també privats que sàpiguen configurar la gent valuosa del país, i brollen ací i allà monoleguistes ansiosos.

En el cas que parlem de “cultura”, on es confon art plàstic, literatura, festa, folklore, patrimoni i un llarg etcètera, la “repartidora” intenta complaure a tothom amb els sempre minsos diners. A banda el descontent dels col·lectius culturals i l'escassa possibilitat de professionalitzar-los, aquest apartat de tota administració pública hauria de comptar amb uns recursos amplis per tal d'exercir allò que s'hauria de veure com consubstancial a la cultura: la creativitat, la invenció més genuïna. Els projectes realment innovadors s'amunteguen als calaixos, mentre que d'altres esferes econòmiques menys directament vinculades a la persona i a l'esperit d'un poble, són millor tractades pels pressupostos.

El problema dels pressupostos és que són pràcticament una foto fixa, que s'augmenten una mica per ací i s'aprimen un altra mica per allà. Però no s'hi fa mai una aposta de debò, una aposta de futur, que no paren de repetir experts i no experts que consisteix en apostar per l'educació i la cultura. I és al que s'anomena esquerra que correspon fer un salt d'aquesta mena, per empentar noves formes de vida social, protegir la democràcia i procurar la coherència de la societat. Tanmateix, cal anar alerta de no engreixar els pressupostos per redistribuir recursos. Cal un nou projecte, que duga l'educació i la cultura a les persones, al seu viure de cada dia.

Quan ha arribat l'era de l'espionatge indiscriminat, l'última democràcia espanyola i la dictadura de Franco les han diagnosticat infectades per la corrupció. Ara bé, aquest fet ens fa sospitar que el país està immers en un pou d'inmundícies, que deien els clàssics. No sols per òsmosi social, que també, sinó per allò que tant ens desconcerta de la política: que el llenguatge de l'escenari és radicalment diferent al que es freqüenta una vegada tancat el teló. Si la gent d'a peu sentira algunes de les converses polítiques fora del teatre oficial i dels mitjans de comunicació, cauria de tos (per fi l'expressió popular!).

Ara que alguns polítics parlen de canviar certes nocions o paraules del seu lèxic habitual, caldria pregar-los que revisaren el doble llenguatge que empren segons siga dins o fora de les institucions. Sabem que aquesta dualitat s'usa en tots els aspectes de la vida social. Tanmateix, en la política espanyola sembla que, en compte d'un paral·lelisme més o menys acoblat, són la cara i la creu d'una pretesa mateixa realitat. És a dir, estem davant una pura esquizofrènia lingüística que es materialitza a través dels diners i l'abús de la cosa pública i que l'hàbit ha conduït a esborrar-ne el caràcter aberrant.

Joan Pellicer i Bataller (Bellreguard, la Safor, 1947-2007), metge i etnobotànic, mereix un record de reconeixement, en aquest llenguatge sense portes, que va més enllà dels registres quotidians. El gran repte de Pellicer consistí a eixir-se'n del ramat humà primigeni i obrir-se un camí propi, no en sentit figurat tan sols, sinó també físic. Ell va passar llargues temporades acampant arreu del territori de l'espai Diània (coincident amb les anomenades Comarques Centrals Valencianes). Vivint al mig de la Natura, va escriure sobre els sabers que ella proporciona i que també estaven a punt de la desaparició. Una breu i emocionant mostra d'aquest quefer solitari de Pellicer és la publicació pòstuma de la Institució Alfons el Magnànim de València: Diari de Sotaia.

“No veure res sagrat ni adorable, no poder admirar-se ni encisar-se de res...”, es dolia Pellicer que no sols ens retornava “el nom de cada cosa”, sinó que l'enaltia amb la seua personalitat literària i --per què no dir-ho-- un punt mística. Una mística de l'admiració i l'encís pels subjectes i objectes terrenals, pel respecte i els ulls --i la resta dels sentits-- meravellats. Al pol contrari de la mística guerrera, cruelment criminal i estranguladora de la llibertat, contra la qual ell també va lluitar.

Ruiz va passejar durant un grapat d'anys la seua inquietud culinària per la valenciana Marina Alta, entre Moraira i Dénia, en establiments que havia de compartir amb qui els aportava un capital inicial imprescindible. Fins que va obrir el Baret de Miquel Ruiz, lliure dels lligams de les societats mercantils i al costat del realisme femení de Puri, la seua dona. Aleshores desplegà les ales de la seua genialitat. Perquè geni és qui, obsedit per una faceta de la seua personalitat, forner o trompetista, assoleix un resultat en grau excels, fora de l'abast dels humans corrents. En aquest cas es tracta de cuinar, d'una cuina que desvetla un misteri genial.

“En el Mediterrani tot és local: la meteorologia, la cuina, els dialectes, la gent”, escriu Josep Pla. La teoria --i la pràctica-- de la cuina de Ruiz s'obri pas entre les paraules de Pla. Ben bé que ho sap aquell que va nàixer a l'Alqueria d'Asnar i viu a hores d'ara a Dénia, sempre buscant el producte encara infravalorat, un sabor perdut o renovat, i la imaginació encesa. Aquesta manera de fer, viu a esquenes del rigorisme escenogràfic francès, una expressió significativa del qual és la guia i les estrelles Michelin. Si existeix --com diuen-- una cuina i una dieta mediterrànies, res més contradictori que fer-la histèricament sota les pressions dels inspectors. Miquel Ruiz treballa feliç en la seua cuina i es pot permetre tancar el seu establiment els trenta-un dies d'agost. Enhorabona.