Tarradellas era un exiliat i Puigdemont no ho és, per molt que ho digui. Tarradellas va baixar de l’avió a Barajas amb la Generalitat de la República dipositada a l’esquena, un escamot de l’exèrcit espanyol li presentà armes i un capità li donà la novetat en català. Un oficial de l’exèrcit que havia afusellat el seu antecessor el tractà de President. Això fou la transició. La primera vegada que vaig parlar amb Tarradellas, exiliat a Saint-Martin-Le-Beau, va dir-me: “Sou el primer català que es preocupa per la meva situació econòmica; em costa arribar a fi de mes, car qui podria hi hauria de procurar millor el sosteniment de la institució (Jordi Pujol) no ho fa.” No crec que aquesta sigui la situació de Puigdemont, qui sembla a gust entre la gastronomia flamenca i les convidades a l’òpera. 

Els republicans que fugien a l’exili menjaven males herbes dels camps i la soldadesca italiana els feia fotos a canvi d’engrunes. La supervivència estava en perill. L’analogia amb 1939 que forcen els autors intel·lectuals del procés es desqualifica per si sola. Els paisatges de la Guerra Civil ens han llegat escenes de dolor punyents, personatges devastats que perviuran a la memòria i una tipologia de l’exili molt nítida. És possible raonar que són exiliats del segle XXI els qui s’elevaren a líders en l’epicentre d’un il·lícit penal que consta a les constitucions europees? Ho són els qui per mitjà d’una expatriació voluntària es neguen a assumir-ne les conseqüències? Els qui han posat distància amb una democràcia on es poden defensar sense embuts els postulats de l’autodeterminació?

He consultat a un amic comunista, al qual l’activisme aguerrit contra la dictadura va obligar-lo a marxar d’Espanya amb l’ànima ultratjada. Des de Suècia el meu amic seguí exercint un antifranquisme d’acer i la vàlua el dugué a traduir els discursos en castellà del primer ministre suec que va sortir al carrer amb una guardiola per demanar donatius contra el tirà espanyol. Sí, Olof Palme, aquell que varen matar quan la socialdemocràcia anava de debò. La casa del meu amic ha donat aixopluc a exiliats que tenen un lloc reconegut a la història com el general Juan Modesto o Miguel Àngel Asturias (despullat de la nacionalitat i que després fou rebut com ambaixador del seu país i del premi Nobel), i també a un seguit de xil·lens, uruguaians i argentins ‘maxacats’.

L’amic que es refugià a Escandinàvia no es reconeix entre els membres del Govern que han fugit a Bèlgica a fi d’allunyar-se de la reacció de la justícia per fracturar un Estat situant-se damunt de les seves lleis. Tampoc identifica com a presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart (mal anomenats “Els Jordis”, com si fos un gènere identitari despersonalitzat, a parells o a tant el quilo). Els presos de consciència en un Estat repressiu, abreujant: no poden parlar de les seves idees, solen tenir els genitals morats o són llançats per les finestres de les comissaries al cinquè interrogatori. Mossén Xirinacs fou un pres polític, com tants d’altres, i entrà en vagues de fam i de set, per separat i juntes. No hi ha notícia de que els presos als qui l’independentisme qualifica de polítics i els seus cercles concèntrics hagin entrat en vaga de fam per recolzar les reivindicacions, la qual cosa fa pensar que en aquest punt Catalunya tampoc s’assembla a la Irlanda del Nord. 

L’acció més ressonant de l’entorn regalimava simbolisme: entrar en un simulacre de cel·les a la plaça de Vic. En definitiva, el meu amic ha passat d’agitar la subversió antifeixista a preocupar-se per l’acurada subversió del llenguatge i dels significats en la potent maquinària del sobiranisme. Per qualsevol aclariment, l’amic em remet al diari de Miguel Torga, un escriptor comunista portuguès represaliat per la dictadura dos dies després de la Revolució del Clavells: “Les instal·lacions de la PIDE (policia política) han estat ocupades. Mentre en companyia d’altres vells veterans de l’oposició al règim feixista presenciava la fúria d’alguns exaltats que reclamaven la mort dels agents, assetjats a l’interior, i en destrossant els cotxes, pensava en el fet curiós de que les autèntiques víctimes de la repressió ben poques vegades executen la venjança. Tenen un pudor que els impedeix tacar el patiment. Són els altres, els qui no varen patir, els qui s’excedeixen, com si no tinguessin la consciència tranquil·la i volguessin vanagloriar-se d’una desesperació que mai varen sentir.”

Altres paral·lelismes són també inexactes. Espanya és una democràcia en regressió, però no és Turquia, ni encara menys una dictadura. El 1939, el generalat feixista va inspirar un cop d’Estat contra la legalitat republicana que provocà un milió de morts. En l’aplicació de l’ordenament legal, “Madrid” no ha donat cap cop d’Estat contra “Catalunya”. La dreta identitària espanyola ha comès, això sí, pífies descomunals que han dut al 155 i a empresonaments que havien de ser evitats preventivament. El PP ha donat mal tracte polític a un gran nombre de catalans que reclamem més autogovern de la nacionalitat històrica i una relació més fèrtil i igualada amb el poder central, molts del quals ens manifestarem aquell juliol de 2011. I molts dels quals, a la vista de la tossuderia del PP, han derivat a postures sobiranistes que necessiten més respecte polític. Arribats aquí, es fa clamorós el silenci tàctic del centre-esquerra espanyol al voltant de la temerària bel·licositat envers Catalunya en els darrers 10 anys, a foc lent i atiant-lo contra l’Estatut, o cuinant totes les argúcies polítiques i tecnicismes jurídics per degradar l’Estat de Dret.

Fins aquí una societat que viu a la trinxera disparant-se posveritats i photoshop polític en totes les direccions. Com que no vull canviar d’amics, de conversa i de país, deixo unes reflexions modestes davant d’unes eleccions que haurien d’assenyalar un nou temps: La decadència de les persones comença quan no tenen el més mínim dubte sobre elles: no es poden justificar tots els abusos i errors propis. Governar també és transigir. El convenciment d’estar sempre en possessió de la raó, fins i tot en ments molt preclares, ha donat ensurts a la humanitat. Un paradís (Espanya o la República Catalana) del que no se’n pot sortir és un infern. Els problemes es solucionen treballant de nit i callant de dia (De Gaulle). Som els bons perquè som la gent no és una veritat duradora. Las masses no pensen. Ja no és hora de veus destructores, de les paraules com punys. Les critiques no són sempre intempestives. Si el Financial Times i Le Monde, pesos pesats en l’opinió mundial, es mostren molt crítics amb el secessionisme català, s’ha de dir i s’ha d’acceptar: el catalanisme no pot ser autisme. Per a elits de Madrid i Barcelona: no es pot presumir d’estimar el teu país i a més pretendre cobrar per això. Una república no es declara senzillament perquè quan la fletxa ja és a l’arc ha de partir. 

A Canadà, país que ha sabut trobar la força d’una diversitat marcada, diuen que canadenc és tot aquell que sap fer l’amor en una canoa. Sembla interessant. Comencem doncs per calmar les nostres aigües, fecals. Buscar quina fusta ens faria surar serà difícil: haurem de deixar de viure en l’autoengany.    

Tarradellas era un exiliado y Puigdemont no lo es, por mucho que lo diga. Tarradellas bajó del avión en Barajas con la Generalitat de la República depositada a cuestas, un pelotón del ejército español le presentó armas y un capitán le dio la novedad en catalán. Un oficial del ejército que había fusilado a su antecesor le trató de President. Eso fue la transición. La primera vez que hablé con Tarradellas, exiliado en Saint Martín Le Beau, me dijo: “Sois el primer catalán que se preocupa por mi situación económica; me cuesta llegar a final de mes porque quien mejor podría y debería procurar el sostenimiento de la institución (Jordi Pujol) no lo hace.” No creo que sea ésta la situación de Puigdemont, quien parece a gusto entre la gastronomía flamenca y las invitaciones a la ópera.

Los republicanos que huían al exilio comían hierbajos de los campos y la soldadesca italiana les hacía fotos a cambio de migajas. Su supervivencia estaba en peligro. La analogía con 1939 que fuerzan los autores intelectuales del 'procés' se descalifica por sí misma. Los paisajes de la Guerra Civil nos han legado desgarradoras escenas de dolor, personajes devastados que pervivirán en la memoria y una tipología del exilio muy nítida. ¿Es posible razonar que son exiliados del siglo XXI quienes se elevaron a líderes en el epicentro de un ilícito penal que consta en las constituciones europeas? ¿Lo son quienes mediante una expatriación voluntaria se niegan a asumir consecuencias? ¿Quienes han puesto tierra de por medio con una democracia donde se pueden defender sin trabas los postulados de autodeterminación? 

He consultado a un amigo comunista cuyo aguerrido activismo contra la dictadura le obligó a marcharse de España con el alma ultrajada. Desde Suecia mi amigo continuó ejerciendo un antifranquismo de acero y su valía le llevó a traducir los discursos en castellano del primer ministro sueco que salió a la calle con una hucha para pedir óbolos contra el tirano español. Sí, Olof Palme, aquel que mataron cuando la socialdemocracia iba en serio. La casa de mi amigo ha dado cobijo a exiliados que tienen un lugar reconocido en la historia como el general Juan Modesto o Miguel Ángel Asturias (despojado de su nacionalidad y que después fue recibido como embajador de su país y Premio Nobel), y también a decenas de chilenos, uruguayos y argentinos machacados.

Mi amigo que se refugió en Escandinavia no se reconoce entre los miembros del gobierno catalán que han huido a Bélgica a fin de alejarse de la reacción de la justicia por fracturar un Estado situándose por encima de sus leyes. Tampoco identifica a presos políticos en Jordi Sánchez y Jordi Cuixart (mal llamados “Los Jordis”, como si fuera un género identitario despersonalizado, a pares o a tanto el kilo). Los presos de conciencia en un Estado represivo, por abreviar: no pueden hablar de sus ideas, suelen tener moratones en los genitales o son lanzados por las ventanas de las comisarías en el quinto interrogatorio. Mossèn Xirinacs fue un preso político, como tantos otros, y entró en huelgas de hambre y sed, por separado y juntas. No se tiene noticia de que los presos a los que el independentismo califica de políticos y sus círculos concéntricos entraran en huelga de hambre para apoyar sus reivindicaciones, lo que lleva a pensar que en este punto Catalunya tampoco parece Irlanda del Norte.

La acción más resonante del entorno rezumaba simbolismo: entrar en un simulacro de celdas en la plaza mayor de Vic. En suma, mi amigo ha pasado de agitar la subversión antifascista a preocuparse por la cuidada subversión del lenguaje y sus significados en la potente maquinaria del soberanismo. Para cualquier aclaración mi amigo me remite al diario de Miguel Torga, un escritor comunista portugués represaliado por la dictadura dos días después de la Revolución de los Claveles: “Las instalaciones de la PIDE (policía política) han sido ocupadas. Mientras en compañía de otros viejos veteranos de la oposición al régimen fascista presenciaba la furia de algunos exaltados que reclamaban la muerte de los agentes, acosados en su interior, y destrozaban sus automóviles, pensaba en el hecho curioso de que las verdaderas víctimas de la represión raras veces ejecutan su venganza. Tienen un pudor que les impide manchar su sufrimiento. Son los otros, los que no sufrieron, los que se exceden, como si no tuviesen la conciencia tranquila y quisieran alardear de una desesperación que nunca sintieron.”

Otros paralelismos son también inexactos. España es una democracia en regresión, pero no es Turquía, ni aún menos una dictadura. En 1939 el generalato fascista inspiró un golpe de Estado contra una legalidad republicana que provocó un millón de muertos. En la aplicación del ordenamiento legal “Madrid” no ha dado ningún golpe de Estado contra “Catalunya”. La derecha identitaria española ha cometido, eso sí, pifias descomunales que han llevado al 155 y a encarcelamientos que debieron ser preventivamente evitados. El PP ha dado mal trato a un gran número de catalanes que deseamos mayor autogobierno de la nacionalidad histórica y una relación más fértil e igualada con el poder central, muchos de los cuales nos manifestamos aquel julio de 2011. Y muchos de los cuales, a la vista de la cerrazón del PP, han derivado a posiciones soberanistas que necesitan mayor respeto político. Llegados aquí se hace clamoroso el silencio táctico del centro-izquierda español acerca de la temeraria belicosidad hacia Catalunya en los últimos 10 años a fuego lento y atizándolo contra el Estatut, o cocinando todas las argucias políticas y tecnicismos jurídicos para degradar el Estado de Derecho.

Hasta aquí una sociedad que vive en la trinchera disparándose posverdades, photoshop político y diccionario balcánico en todas direcciones. Como no es mi deseo cambiar de amigos, de conversación y de país, he aquí unas modestas reflexiones ante unas elecciones que deberían señalar un nuevo tiempo: La decadencia de las personas comienza cuando no tienen la menor duda sobre ellas: no se puede justificar todos los abusos y errores propios. Gobernar es también transigir. El convencimiento de estar siempre en posesión de la razón, aun en mentes muy preclaras, ha dado sobresaltos a la humanidad. Un paraíso (España o la República Catalana) del que no se puede salir es un infierno. Los problemas se solucionan trabajando de noche y callando de día (De Gaulle). Somos los buenos porque somos la gente no es una verdad duradera. Las masas no piensan. Ya no es hora de voces destructoras, de las palabras como puños. Las críticas no son siempre intempestivas. Si Financial Times y Le Monde, pesos pesados en la opinión mundial, se muestran muy críticos con el secesionismo catalán, hay que decirlo y aceptarlo: el catalanismo no puede ser autismo. Para elites de Madrid y Barcelona: no se puede vivir del autoengaño ni presumir de amar a tu país y además pretender cobrar por ello. Una república nacida en la ilegalidad no se declara simplemente porque cuando la flecha está en el arco tiene que partir.

En Canadá, país que ha sabido encontrar la fuerza de la marcada diversidad, dicen que canadiense es todo aquel que sabe hacer el amor en una canoa. Parece interesante. Empecemos por tranquilizar nuestras aguas, fecales. Buscar qué madera nos pondría a flote será difícil: deberemos dejar de vivir en el autoengaño.

La transició era una planta verda i tendra quan va néixer reformista i va madurar al llarg de la ruptura pactada. No fou modèlica, perquè la conduïren elits, però sí molt més positiva del que avui es pontifica i desqualifica pel broc gros a casa nostra.

Hores abans de la declaració unilateral d’independència al Parlament (DUI), nens i nenes d’entre 5 i 10 anys de la prestigiosa Escola Santa Anna de Barcelona s’esbargien al pati havent dinat. Una professora orientava el joc, en que la majoria dels alumnes s’estiraven a terra i restaven ben quiets, bloquejant el camí d’una minoria que se’ls aproximava sense massa pretensions de superarlos. Prèviament a jeure havien iniciat una cantarella: “Fora les forces d’ocupació”, “no passareu!”. En veient la muralla de carn, la minoria d’infants als quals els tocava l’ingrat paper d’assaltants desistia. Com que les criatures són criatures, l’entreteniment desembocava en empaitar-se a l’estil de les corredisses clàssiques de lladres i serenos. Ignoro els beneficis pedagògics d’inocular a la canalla una simplificació política tan dura per no dir agressiva: bons i dolents, repressors i resistents: invasors, no passareu, una frase de ressonàncies hippies i també de la Guerra Civil.

Una reducció més del pensament a la terra del si o no, d’ells o nosaltres, del blanc o negre, caixa o faixa, catalans o espanyols, indepes o fatxes, on ja fa estona que desaparegueren els matisos. Una situació amb un context social que els portava al recent 1-O, quan les unitats estatals destinades a evitar unes votacions més enllà de la llei decidiren d’afegir-se a la il·legalitat manifesta abusant de les seves funcions a tort i a dret. El presumpte joc del pati sí que confirma, però, una certitud: no hem aconseguit explicar com cal el valor polític de la transició. Ho intentaré per les vies menys filosòfiques, donant per entès que els pactes es produïren sota pressió de l’aparell de l’Estat i sobre el fonament de l’oblit mutu.

En els darrers anys del Caudillo als periodistes els podien obrir diligències, detenir-los, torturar-los i engarjolar-los en aplicació la Llei Antiterrorista per un sol mot d’una crònica del Tribunal d’Ordre Públic, un detall de les cadires d’un consell de guerra o informar d’una assemblea a la SEAT. Per si això no fos prou, els ultres podien amenaçar-los a domicili enviant cèdules de cementiri o apallissarlos directament. Dies foscos, també, per poc explicats. Un exemple: el 1975 els blaugranes campions de Lliga eren a la Copa d’Europa, però els rivals occidentals preferien perdre l’eliminatòria abans que disputar-la al representant d’un país que dictava sentències de mort. El club que es negà a jugar per principis democràtics fou el Lazio (enguany el més ultradretà d’Itàlia) y el rebutjat per tenir la samarreta tacada de negre feixista fou el Barça. Increïble, oi? Fins a límits vergonyants ens duia una dictadura embogida en les cuejades més sagnants dels darrers escarafalls. Quan el 1974 el Papa implorà clemència per la vida de condemnats, la veu del telediario se’n fotia: “Estas voces paternales que equivocan sus esfuerzos...”.

Els militars executaven oponents del règim afusellant-los o trencant-los el coll pel garrot. Pel que ens hi anava, els periodistes ens apreníem de memòria els tres tipus de comandaments de l’Exèrcit (Forces Armades no els agradava): els panxuts o acomodaticis, una legió d’estómacs agraïts; els falcons, a dalt de tot, i un grapadet de progres que treien el nas amb els dits de la mà, entre altres motius per poder-los conservar. Els generalots marcaven el pas de la pàtria i en el terreny de la força no hi havia res a pelar. Totes les armes, menys les del pensament, estaven al seu bàndol. ETA, única organització en presentar-se al camp de batalla, va liquidar el continuador previst del dictador, Carrero Blanco, un tipus de conceptes tancats. “La juventud està sumida en la droga, la anarquia y el ateísmo”. L’atemptat a l’almirall provocà sentiments d’alleugeriment en sectors diversos, però aviat ETA derivà tant a l’extrem que la causa va perdre el segell polític. Promulgada la Constitució, que venia a trencar l’estratègia de que “com pitjor estiguem, millor per nosaltres”, la banda s’avesà a matar tan seguit que la primavera de 1981 varen morir dos caps de l’Exèrcit en escassos dies.

L’extrema dreta, poderosa i ben col·locada, aprofitava cada funeral per sacsejar l’Exèrcit, a veure si li afloraven els instints del 36. “La hez asesina cuando los gobiernos son débiles”. “Tarancón al paredón”. Tarancón era un bisbe practicant del pluralisme i la igualtat i, per tant, un perillós enemic, un “tonto útil” del Vaticà, company de viatge de Moscou. Terroristes d’Estat i de guerrilla s’alimentaven recíprocament en un clima asfixiant. El més fresc que es podia clissar a l’horitzó de 1975 era un monarca designat per Franco, del que l’encens oficial cantava que sabia de tot, inclòs el karate. “Ja li farà falta”, ironitzava l’oposició. Joan Carles no va ser el motor del canvi, però si l’espoleta d’iniciar des de dalt l’evolució cap a una democràcia formal.

Des de baix era impossible, malgrat els grans pollastres al carrer. Les potències que ja no auxiliaren la República com calia i acabaren acceptant el valuós titella anticomunista de Madrid, varen apostar pel Rei. Així, des d’una reforma guiada per elits a empentes i rodolons arribà una democràcia de partits (“los demonios familiares” segons el dictador), avalada per les velles democràcies (“la conspiración judeomasónica” i sense exclusions. Quan el 1977 es legalitzà el PCE, la gran fera roja, el general De Santiago, número 2 del Govern, va fotre el camp amb cop de porta i el Consell Superior del l’Exèrcit bramà el descontentament, però la gent ja bullia d’ànsies de llibertat i en el cim de les decisions el Rei i el president Suárez només van haver d’escoltar-la i actuar en conseqüència: sufragi universal, partits des de franquistes reconvertits als marxistes més intransigents, organització de territori en tres nacionalitats històriques (entre elles Catalunya) i regions, un president vingut de la Generalitat republicana i, la guinda del pastís, deien, la reinstauració (sic) de la monarquia (parlamentària) solemnitzada en un discurs de la Corona que contenia una frase vigent: “Ninguna causa serà olvidada”.

Gràcies a l’impuls del que avui s’anomena amb displicència ignorant el “règim del 78”, polítics i intel·lectuals exiliats es reintegraren a la vida més activa; les dones ja no necessitaren vènia del marit per existir; els casats i casades que feien el salt a la parella ja no delinquien; als homosexuals ja no se’ls internava, als antifeixistes represaliats se’ls amnistiava, els qui es desenamoraven podien divorciar-se, els treballadors entrar en vaga i afiliarse a una central sindical de classe, i la policia ja no et podia agafar a qualsevol lloc per qualsevol fotesa.

No obstant, la raó de la força i la possibilitat de fer la traveta, de desvirtuar l’efecte de les noves normes en la pràctica encara residia en l’aparell franquista, els membres del qual no es feien l’haraquiri com els procuradors en Corts. L’aparell repressor seguia gairebé intacte i el 1981 uns guàrdies civils, policies i militars nostàlgics varen rebel·lar-se amb aparença d’opereta però un afany de revenja que ens hagués dut al cul del planeta. A mitja tarda del 23-F, el director de El Periódico baixà a l’entrada per preguntar als dos grisos si venien a protegir la gent o detenir-la. “No ho sabem – respongueren – estem esperant les ordres”. Els culpables del cop d’Estat foren vençuts, jutjats i condemnats pel sistema constitucional. La transició era una planta verda i tendra quan va néixer reformista i va madurar al llarg de la ruptura pactada.

No fou modèlica, perquè la conduïren elits, però sí molt més positiva del que avui es pontifica i desqualifica pel broc gros a casa nostra. I si no va ser millor, és perquè la planta s’havia de regar cada dia, car els fruits de la democràcia no brollen regalats. Aquells que van refusar el consens de la transició no poden deixar d’estar-ne involucrats o concernits, ni tampoc els que ara fan mans i mànigues per desmarcar-se’n, però en segueixen essent els hereus que no la varen cuidar.

(Catalunya assolí un nivell d’autogovern envejat per totes les nacions sense Estat. Després s’arribà al que ja coneixem i s’escenifica en un pati. Facin conclusions).

La transición era una planta verde y tierna cuando nació y maduró durante la ruptura pactada. No fue modélica, porque la condujeron desde arriba, pero sí mucho más positiva de los que hoy se pontifica y descalifica en Catalunya con brocha gorda.

Horas antes de la declaración unilateral de independencia en el Parlamento (DUI), unos niños y niñas de entre 5 y 10 años de la prestigiosa escuela Santa Ana de Barcelona se recreaban en el patio tras la comida. Una profesora orientaba el juego, en el que la mayoría de los alumnos se echaban al suelo y quedaban inmóviles, bloqueando el camino de una minoría que se acercaba sin excesivas pretensiones de superarlos. Previamente a tumbarse habían iniciado una cantinela: “Fuera las fuerzas de ocupación”, “no pasaréis”. Al ver la muralla de carne, la minoría de niños a quienes tocaba el ingrato papel de asaltantes desistía. Como los niños son niños, el entretenimiento desembocó en una persecución al estilo clásico de policías y ladrones. Ignoro los beneficios pedagógicos de inocular en el ocio de los niños una simplificación política tan dura por no decir agresiva: buenos y malos, represores y resistentes: invasores, no pasaréis, una frase que resonaba a hippies y también a Guerra Civil.

Una reducción más del pensamiento en la tierra del sí o no, del ellos o nosotros, del blanco o negro, todo o nada, catalanes o españoles, indepes o fachas, donde tiempo ha desaparecieron los matices. Una situación con un contexto social que los llevaba al reciente 1-O, cuando las unidades estatales destinadas a evitar unas votaciones más allá de la ley decidieron añadirse a la ilegalidad manifiesta abusando a conciencia de sus funciones. El presunto juego del patio sí parece confirmar, sin embargo, una certeza: no hemos logrado explicar el valor político de la transición. Lo intentaré por las vías menos filosóficas, dando por supuesto que los pactos se produjeron bajo presión del aparato totalitario y sobre el fundamento del olvido mutuo.

En los últimos años del Caudillo a los periodistas les podían abrir diligencias, detenerlos, torturarlos y juzgarlos en aplicación de la Ley Antiterrorista por una palabra de una crónica del Tribunal de Orden Público, un detalle de la sala de un consejo de guerra o cubrir una asamblea de SEAT. Por si no bastara, los ultras podían amenazar a domicilio enviando una cédula de cementerio o apalear directamente. Tiempos oscuros, también, por poco explicados. Un ejemplo En 1975 los blaugrana campeones de Liga estaban en la Copa de Europa, pero los rivales occidentales preferían perder a disputar una eliminatoria al representante de un país que dictaba sentencias de muerte. El club que se negó a jugar por principios democráticos fue el Lazio (hoy el más ultraderechista de Italia) y el repudiada por tener la camiseta manchada de negro fascista fue el Barça. Increíble, ¿verdad? A estos límites vergonzantes nos llevaban los coletazos más sangrientos de una dictadura enloquecida en los estertores finales. Cuando en 1974 el Papa imploró clemencia por la vida de condenados, la voz del telediario se mofó: “Estas voces paternales que equivocan sus esfuerzos...”.

Los militares ejecutaban a oponentes del régimen fusilándoles o rompiéndoles el cuello por garrote. Por la cuenta que nos traía, los periodistas nos aprendíamos de memoria los tres tipos de mandos del Ejército: los barrigones o acomodaticios, una legión de estómagos agradecidos; los halcones, muchos y en lo alto; y un puñado de progres que contaban sus apariciones con los dedos de la mano, entre otros motivos para poder conservarlos. Los generalotes marcaban el paso de la patria y en el terreno de la fuerza no había nada que hacer. Todas las armas, menos las del pensamiento, estaban de su lado. ETA, única organización en presentarse al campo de batalla, liquidó al continuador previsto del dictador, Carrero Blanco, un tipo de principios cerrados. “La juventud está sumida en la droga, la anarquía y el ateísmo”. El atentado al almirante provocó sentimientos de alivio en sectores diversos, pero pronto ETA llevó su causa tan al extremo que perdió el sello político. Promulgada la Constitución, que venía a romper la estrategia de “cuanto peor, mejor”, la banda asesinaba tan seguido que incluso en la primavera de 1981 murieron dos jefes del Ejército en pocos días.

La extrema derecha, poderosa y bien colocada, aprovechaba cada funeral para sacudir el Ejército, a ver si afloraban los instintos del 36. “La hez asesina cuando los gobiernos son débiles”. “Tarancón al paredón”. Tarancón era un obispo practicante del pluralismo y la igualdad y, por tanto, un peligroso enemigo, un “tonto útil” del Vaticano, compañero de viaje de Moscú. Terroristas de Estado y de guerrilla se alimentaban recíprocamente en un clima asfixiante. Lo único fresco en el horizonte de 1975 era un monarca designado por Franco, del que el incienso oficial cantaba que sabía de todo, karate incluido. “Buena falta le hará”, ironizaba la oposición. Juan Carlos no fue el motor del cambio, pero sí la espoleta desde arriba para la evolución hacia una democracia formal. Desde abajo era imposible, a pesar de los grandes pollos en la calle. Las potencias occidentales, que ya no ayudaron a la República como debían y acabaron aceptando al valioso títere anticomunista de Madrid, apostaron por el Rey.

Y así, desde una reforma guiada a trancas y barrancas por élites llegó un sistema de partidos (“los demonios familiares” según el dictador), avalado por las viejas democracias (“la conspiración judeo-masónica”) y sin exclusiones. Cuando en 1977 se legalizó el PCE, la bestia roja, el general De Santiago, número 2 del Gobierno, dio un portazo y el Consejo Superior del Ejército bramó de descontento, però las gentes ya hervían de ansias de libertad y en la cúspide de las decisiones el Rey y el presidente Suárez no tuvieron más que escucharlas y actuar en consecuencia: sufragio universal, formaciones desde franquistas reconvertidos a los marxistas más intransigentes, organización territorial en tres nacionalidades históricas (entre ellas Catalunya) y regiones, un presidente venido de la Generalitat republicana y, la guinda del pastel, decían, la reinstauración (sic) de la monarquía (parlamentaria) solemnizada en un discurso de la Corona que contenía una frase vigente: “Ninguna causa será olvidada”.

Merced a lo que hoy se denomina con ignorante displicencia el “régimen del 78”, políticos e intelectuales se reintegraron a la vida más activa; las mujeres ya no necesitaron permiso del marido para existir; los casados y casadas que ponían cuernos a su cónyuge ya no delinquían; ya no se internaba a los homosexuales; se amnistiaba a los antifascistas represaliados; quienes se desenamoraban podían divorciarse; se amnistiaba, los trabajadores podían hacer huelgas y afiliarse a un sindicato de clase, y la policía ya no te podía pillar en cualquier sitio por cualquier tontería.

No obstante, la razón de la fuerza y la posibilidad de zancadilla, de desvirtuar en la práctica el efecto de las nuevas normas aún residía en el aparato totalitario, cuyos miembros no se hacían el harakiri como los procuradores en Cortes. El aparato represor seguía casi incólume y en 1981 guardias civiles, policías y militares nostálgicos se rebelaron con apariencia de opereta pero con un afán de venganza que nos hubiese dejado en el culo del planeta. A media tarde del 23-F, el director de El Periódico bajó a la entrada para preguntar a los dos grises si llegaban para proteger o para detener. “No lo sabemos – respondieron –, estamos esperando órdenes”. Los culpables del cuartelazo fueron vencidos, juzgados y condenados gracias al modelo constitucional.

La transición era una planta verde y tierna cuando nació y maduró durante la ruptura pactada. No fue modélica, porque la condujeron desde arriba, pero sí mucho más positiva de los que hoy se pontifica y descalifica en Catalunya con brocha gorda. Y si no fue mejor, es porque debíamos regar la planta a diario. Quienes rechazaron el consenso de la transición no pueden dejar de estar involucrados o concernidos, ni tampoco quienes ahora hacen lo imposible por desmarcarse de ella, pero continúan siendo los herederos que no la cuidaron.

(Catalunya alcanzó un nivel de autogobierno envidiado por todas las naciones sinado. Luego se llegó a lo que ya conocemos y se escenifica en un patio. Saquen sus conclusiones).

Si preguntamos a un dirigente de Esquerra Republicana cuál es su preferencia entre izquierda y derecha, responderá: izquierda. Si acto seguido le preguntamos qué elige entre izquierda y Catalunya, nos responderá asimismo sin vacilar que esta última. Basta pues una pregunta para alejar nominalmente a los esquerranistas de su ideario básico y basta una mirada a sus listas únicas con los convergentes nominalmente alejados de sí mismos (PDCat) para verificar que el partido de Rufián y Tardà se ha adherido a los continuadores del partido que aplicó la política laboral más regresiva de la democracia y que seguía perdonando impuestos con un 22% de paro; los que pedían estructuras de Estado y privatizaban el servicio del agua. Los mismos, por cierto, que ahora han cedido el poder a instituciones ajenas al sufragio universal. Los que no hablan de la pobreza y la desigualdad que trajeron. Ello sucede por el taumatúrgico efecto de Catalunya, el vector que lo orienta y avala todo. Si al mismo tiempo comprobamos el firme empeño del PP de Mariano Rajoy por presentarse en el escenario pre independentista con los decorados de don Manuel Fraga y su terapia peligrosa, avistaremos el amargo porvenir que atenaza ya a un grueso de ciudadanos figurantes al que uno de los dos polos ha de romper el corazón. Un grueso supuesto, sí, pues quienes claman votar la independencia no querían ver ni en pintura unas urnas para elecciones estatutarias.

De una parte están los catademócratas que no son, desde luego, escrupulosos amantes de las libertades sin exclusión, pero dan el pego. ¿Cómo? Gracias a colgar el prefijo catalán a cada conjugación democrática, ocultan que ni Europa se frota las manos ante la posibilidad de nuevas fronteras con el lío en las ya existentes y la larga cola hibernada para las futuras, ni Bruselas asumirá ningún referéndum casero ni aceptará secesión alguna que no proceda de la anuencia de un estado miembro. Ocultan que los votos no sirven para torear las leyes estatales cuando uno representa al Estado y por tanto no juega al escondite con las instituciones; y que una cosa es tener mayoría para gobernar y otra para emprender una enorme operación en solitario que necesita mayor legitimación, liderazgo acorde y tiempo de maduración. Gracias a la Catacràcia, camuflan que ni la crisis social ni las clases humildes aparecen en su debate rebosante de trascendencia. Los conductores del procés ocultan que han perdido el miedo en una sola dirección, Madrid, pues la pérdida de soberanía frente a mercados y capital les trae tan al fresco como la escandalosa falta de capacidad de decidir en derechos sociales. Gracias al factor Catalunya, que limpia, fija y da esplendor, disfrazan su origen de aristocracia patriótica conectada a directorios sociales y culturales,

sesgada y propensa a cierto fanatismo. Gracias a la Catacràcia, las elites y partidos de este movimiento nacional normalizan el actuar con secretismo, manejar el país cual si les perteneciera, no admitir otro catalanismo que el suyo, abominar de las posiciones intermedias y agitar un léxico balcánico (emulado hasta por un as de las motos con residencia andorrana). La democracia corregida y aumentada por lo catalán logra además colar un sueño a modo de proyecto político, difuminar que el proyecto uniformista posee hechuras discriminadoras y que está rematado por un tridente en fuera de juego: las prisas, el unilateralismo a ultranza y la bronca. La Catacràcia permite afirmarse en la mera negación del contrario y eludir las responsabilidades propias exagerando los agravios ajenos o las diferencias para justificar posiciones extremas y así contagiar a la sociedad civil un maximalismo que genere victimistas. En los días más brumosos la poción mágica hace que el paisaje catalán se asemeje a una mezcla de ghetto de Varsovia, suburbio de Soweto durante el apartheid y la Escocia de William Wallace en 1365. Por algo Forcadell clama pidiendo héroes ante los tribunales, ignorante de que desgraciada es la sociedad que los necesita (para ensimismarse en su exaltación lacrimal). La Catàcracia disimula también una bulimia de símbolos que sonrojaría en otros lares. Léase el ritual del minuto 17, 14 en el golpe de estadio del Camp Nou.

Al otro rincón del ring en que hemos convertido todo esto, el Españazo y tentetieso o la democracia al servicio de la unidad constitucional momificada por los siglos de los siglos, te pongas como te pongas, que los españoles llegamos con la punta de la espada allí donde no llegan cinco años de empollar el Marca. Los admiradores de Rajoy aseguran que jamás debe censurarse sino alabarse lo que no ha hecho en cinco años respecto de Cataluña, nada, porque él podrá ser un cardo que ni pinche ni corte, pero siempre un brote liberal rodeado de plantas carnívoras. Si así es, este mal menor ha logrado los siguientes éxitos: que su partido de orden cree un desorden sin precedentes por andar obsesionado en un solo juguete, el policial, de modo que Artur Mas pueda alardear de que él ya lo avisó: había una caza mayor. Consolidar la insensibilidad a la diversidad cultural y lingüística (¡oh, el catalán es una lengua hablada!), por ejemplo mediante el bloqueo a reformar el Senado y la ayuda inestimable de no condenar explícitamente el franquismo y relativizarlo. Más éxitos: dejar patentes la subordinación de la periferia y la ridiculización de lo identitario; que cualquier ejercicio de responsabilidad a favor del autogobierno catalán conlleva el descrédito del Estado de Derecho y que el conservadurismo inestable del gobernante que rompe la cohesión siempre será mejor que el riesgo responsable.

Rajoy ha sido el artífice no sólo de reforzar la carencia de espacios de entendimiento, sino de mantener la llama sagrada de la obsesión política contra Cataluña, la nacional-soberanista y la otra, tratando su “problema” y “desafío”. El glorioso Españazo político-mediático-polijudicial ha tendido otra tupida lona sobre las cuestiones incómodas: ¿no ha sido problema y desafío hacer transformismo punitivo en el manejado Tribunal Constitucional, jugar a cocinitas fiscales y menospreciar del derecho y del revés a cargos electos? (El Constitucional no es el corredor de la muerte que pintan unos y tampoco las tablas de Moisés que separan las aguas turbias). ¿No fue problema desafiante instrumentalizar pasiones contra un Estatut votado, retocado, sancionado por el Rey? El genial estratega de Moncloa ha logrado esfumar que la sociedad es diálogo y conflicto, que éste se gestiona con inteligencia y generosidad, que pactar también es legitimidad y que si en la transición se hubiese jugado solo con la baraja de la legalidad inmovilista y no se hubiese pactado en beneficio de la otra parte empleando comodines bajo mano, a saber dónde estaría él ahora. Rajoy nos enseña que el independentismo hace sus trucos comportándose como si no existiesen el derecho y la derecha, pero, nada por aquí, nada por allá, el tahúr bueno hace desaparecer del mapa la opción estelada amplia y sólida que exige ponerse a trabajar para buscar una salida y que nunca habría de ser criminalizada por sus ideas retorciendo las leyes ni estigmatizada en foros caníbales. Rajoy, en suma, es el inventor de la imagen universal de que en Catalunya la calle siempre tiene la razón.

Habrán observado que muchos conceptos negativos atribuibles a la marea soberanista son reversibles a méritos del mal menor Rajoy: integrismo nacionalista de pura cepa, debilidad por el estereotipo, salvacionismo exaltado y fracturador, frentismo liquidador y burla al principio de realidad. Sobre todo ello revolotea un ave de pésimo agüero: la ausencia de un proyecto para toda España. Ironías aparte, ahora el hombre del frac nos presenta al cobro la factura Rajoy, un exponente nítido de la mediocracia –el acceso de los grandes mediocres al poder, o sea, a obligar a los demás a hacer lo que no quieren. Un bon vivant que se ha dado el atracón masticando sin conocerla una sentencia de Fellini -“la situación es grave, pero no seria”- y deja la cuenta impagada. Del provinciano que gallea junto a Trump pero solo acertó a pedir a Obama comprensión ante el rescate, y que ante Cameron mostró su verdadero techo: “It´s so difficult todo esto”. Del torpón que ya ha hecho del 1-O un “alboroto” y de Catalunya un poderoso estado. De ánimo.

Si preguntem a un dirigent d'Esquerra Republicana quina és la seva preferència entre esquerra i dreta, respondrà: esquerra. Si tot seguit li preguntem què tria entre esquerra i Catalunya, ens respondrà també sense vacil·lar que aquesta última. Només cal doncs una pregunta per allunyar nominalment als esquerranistes del seu ideari bàsic i només una mirada a les seves llistes úniques amb els convergents nominalment allunyats de sí mateixos (PDCat) per verificar que el partit de Rufián i Tardà s'ha adherit als continuadors del partit que va aplicar la política laboral més regressiva de la democràcia i que seguia perdonant impostos amb un 22% d'atur; els que demanaven estructures d'Estat i privatitzaven el servei de l'aigua. Els mateixos, per cert, que ara han cedit el poder a institucions alienes al sufragi universal. Els que no parlen de la pobresa i la desigualtat que varen portar. Això succeeix pel taumatúrgic efecte de Catalunya, el vector que tot ho orienta i avala. Si alhora comprovem el ferm afany del PP de Mariano Rajoy per presentar-se en l'escenari pre independentista amb els decorats de don Manuel Fraga i la seva teràpia perillosa, albirarem l'amarg futur que tenalla ja a un gruix de ciutadans figurants als qui un dels dos pols ha de trencar el cor. Un gruix suposat, sí, car els que clamen votar la independència no volien veure ni en pintura unes urnes per a eleccions estatutàries.

D'una banda hi ha els Catademòcrates que no són, per descomptat, escrupolosos amants de les llibertats sense exclusió, però s’ho fan venir bé per que ho sembli. Com? Gràcies a penjar el prefix català a cada conjugació democràtica, amaguen que ni Europa es frega les mans davant la possibilitat de noves fronteres amb l'embolic a les ja existents i la llarga cua hivernada per a les futures, ni Brussel·les assumirà cap referèndum casolà ni acceptarà cap secessió que no procedeixi de l'anuència d'un estat membre. Amaguen que els vots no serveixen per a torejar les lleis estatals quan hom representa l'Estat i per tant no juga a fet i amagar amb les institucions; i que una cosa és tenir majoria per governar i una altra per emprendre una enorme operació en solitari que necessita més legitimació, lideratge acord i temps de maduració. Gràcies a la Catacràcia, maquillen que ni la crisi social ni les classes humils apareguin en el seu debat ple de transcendència. Els conductors del procés catademòcrata amaguen que han perdut la por en una sola direcció, Madrid, ja que la pèrdua de sobirania enfront de mercats i capital els porta tan a la fresca com l'escandalosa manca de capacitat de decidir en drets socials. Gràcies al factor Catalunya, que neteja, fixa i dóna esplendor, disfressen el seu origen d'aristocràcia patriòtica connectada a directoris socials i culturals, esbiaixada i propensa a cert fanatisme. Gràcies a la Catacràcia, les elits i partits d'aquest moviment nacional normalitzen l'actuar amb secretisme, manegar el país com si els pertanyés, no admetre altre catalanisme que el seu, abominar de les posicions intermèdies i agitar un lèxic balcànic (emulat fins i tot per un campió de motos amb residència andorrana). La democràcia corregida i augmentada pel català aconsegueix colar un somni a manera de projecte polític, difuminar que el projecte uniformista posseeix costures discriminatòries i que està rematat per un trident en fora de joc: les presses, l'unilateralisme a ultrança i la bronca. La Catacràcia permet afirmar-se en la mera negació del contrari i eludir les responsabilitats pròpies exagerant els greuges aliens o les diferències per justificar posicions extremes i així contagiar a la societat civil un maximalisme que generi victimistes. En els dies més boirosos la poció màgica fa que el paisatge català s'assembli a una barreja de ghetto de Varsòvia, suburbi de Soweto durant l'apartheid i l’Escòcia de William Wallace el 1365. Per alguna cosa Forcadell clama demanant herois davant els tribunals, ignorant què desgraciada és la societat que els necessita (per embadalir en la seva exaltació lacrimal). La Catàcracia dissimula també una bulímia de símbols que faria posar vermell en altres llocs, com el ritual del minut 17, 14 en el cop d'estadi del Camp Nou.

A l'altre racó del ring en què hem convertit tot això, el Españazo i saltamartí o la democràcia al servei de la unitat constitucional momificada pels segles dels segles, t’hi posis com t’hi posis, que els espanyols arribem amb la punta de l'espasa allà on no arriben cinc anys de covar el Marca. Els admiradors de Rajoy asseguren que mai hem de censurar sinó lloar el que no ha fet en cinc anys respecte de Catalunya, res, perquè ell podrà ser un card que ni punxi ni talli, però sempre un brot liberal envoltat de plantes carnívores. Si és així, aquest mal menor ha assolit els èxits següents: que el seu partit d'ordre creï un desordre sense precedents per estar obsessionat en una sola joguina, la policial, de manera que Artur Mas pugui presumir de que ell ja ho va avisar: hi havia una caça major. Consolidar la insensibilitat a la diversitat cultural i lingüística (oh, el català és una llengua parlada!), per exemple mitjançant el bloqueig a reformar el Senat i l'ajuda inestimable de no condemnar explícitament el franquisme i relativitzar-lo. Més èxits: deixar patents la subordinació de la perifèria i la ridiculització d’allò identitari; que qualsevol exercici de responsabilitat a favor de l'autogovern català comporta el descrèdit de l'Estat de Dret i que el conservadorisme inestable del governant que trenca la cohesió sempre serà millor que el risc responsable.

Rajoy ha estat l'artífex no només de reforçar la manca d'espais d’enteniment, sinó de mantenir la flama sagrada de l'obsessió política contra Catalunya, la nacional-sobiranista i l'altra, tractant el seu “problema” i “desafiament”. El gloriós Españazo polític-mediàtic-polijudicial- ha posat una nova i espessa lona damunt les qüestions incòmodes: ¿no ha estat problema i desafiament fer transformisme punitiu al grapejat Tribunal Constitucional, jugar a cuinetes fiscals i desdenyar del dret i del revés càrrecs electes? (El Constitucional no és el corredor de la mort que pinten uns i tampoc les taules de Moisès que separen les aigües tèrboles). ¿No va ser problema desafiant instrumentalitzar passions contra un Estatut votat, retocat, sancionat pel Rei? El genial estratega de Moncloa ha aconseguit esfumar que la societat és diàleg i conflicte, que aquest es gestiona amb intel·ligència i generositat, que pactar també és legitimitat i que si en la transició s'hagués jugat només amb la baralla de la legalitat immobilista i no s’hagués pactat en benefici de l'altra part emprant comodins per sota mà, vés a saber ara on seria, ell. Rajoy ens ensenya que l'independentisme fa els seus trucs comportant-se com si no existissin el dret i la dreta, però, res per aquí, res per allà, el tafur bo fa desaparèixer del mapa l'opció estelada àmplia i sòlida que exigeix posar-se a treballar per buscar una sortida i que mai hauria d'ésser criminalitzada per les seves idees retorçant les lleis ni estigmatitzada en fòrums caníbals. Rajoy, en definitiva, és l'inventor de la imatge universal que a Catalunya el carrer sempre té la raó.

Haureu observat que molts conceptes negatius atribuïbles a la marea sobiranista són reversibles a mèrits del mal menor Rajoy: integrisme nacionalista de soca-rel, debilitat per l'estereotip, salvacionisme exaltat i fracturador, frontisme liquidador i burla del principi de realitat. Sobre tot això voleteja un au de pèssim averany: l'absència d'un projecte per a tot Espanya. Ironies a banda, enguany l'home del frac ens presenta la factura Rajoy, un exponent nítid de la mediocràcia –l’accés dels grans mediocres al poder, és a dir, a obligar altri a fer el que no volen-. Un bon vivant que es fa un tip mastegant sense conèixer-la una sentència de Fellini - “la situació és greu, però no seriosa” - i deixa el compte per pagar. Del provincià que galleja al costat de Trump però que només va encertar a demanar a Obama comprensió davant el rescat i que amb Cameron mostrà el seu veritable sostre: “It so difficult tot això”. Del torpó que ja ha fet del 1-O un “aldarull” i de Catalunya un poderós estat. D’ànim.

Per què els catalans no independentistes no apareixem en olor de multitud? Som resignats, acomplexats, acoquinats? O ens han desactivat al posar-nos de manera subreptícia unes molletes tòxiques a la sopa de lletres de cada dia? Em presentaré: pertanyo a una casta de periodistes pàries que van ser desallotjats de la direcció dels seus programes (en el meu cas COM Ràdio) i després de les escasses tertúlies on tenien entrada (Canal Català) per desentonar del pensament uniforme dels que fan de Catalunya una unitat de destí en la independència. COM Ràdio va ser rebatejada i reconvertida en agència d'imatge i paraula al servei dels miratges del Govern i els seus aliats ben pagats. La constel·lació sobiranista constitueix una duana inexcusable per ser ciutadà de ple dret. Després de 46 anys d'ofici, no pocs de columnista, aquest és l'únic mitjà que em convida a escriure.

Per què no surt a escena la presumible majoria de catalans captius que en bona lògica no s'apunten a trencar un estat important d'Europa i del món perquè prefereixen construir consensos, que són el fonament de les lleis, que ho són de la convivència? Per què no irromp el malestar d'aquests passatgers forçats a un viatge per l'espai il·legal, sense pla de vol validat de sortida, sense un sol OK dels reguladors del trànsit a gran alçada (EUA, França, Gran Bretanya, Alemanya) i apartats al celler de discrepants? Per què diables es fa petit el seny? No serà que el doble fons de la maleta catalana amaga una voluminosa acceptació tàcita del poderós in-de-pen-den-tis-me regnant? Serà que el tedi de viure en un incessant bany d'escuma publicitària en clau de confrontació amb un enemic de maldat irreductible arruga al més pintat, ofega la iniciativa o relaxa fins el desistiment i l'atonia? Serà que Catalunya segueix sent el purgatori on tots caminem temorosos de ser titllats de catalans tebis? Serà que la seducció virginal d'una república perfecta per a éssers perfectes ha fet la seva feina? Serà que desmarcar-se del sobiranisme suposa de facto alinear-se amb una Espanya marxa enrere de model injust, política degradada, justícia desigual, manaires fàctics, serveis atrofiats, moral trilera, cultura arnada i tics franquistes per una transició covardona a mitges tintes? Suposa acaronar la cara, dura, del president que passarà a la posteritat per no dimitir quan el partit del qual és cervell bombava corrupció i impunitat a destre i destre des del mateix cor econòmic? Serà que no resulta fàcil treure-li la raó al seu col·lega Puigdemont quan vocifera que Espanya està malalta? Serà que, segons amb qui es parla més enllà de l'Ebre, un es fa independentista funcional en un no res?

Posem en joc un altre argument de l'abúlia o conformisme: el poder és qüestió de llengua, discurs i vocabulari. S'exerceix en difondre i també en imposar, fins i tot com qui no imposa, donant les coses per fetes. “Welcome to the Catalan Republic”. Part del procés constituent sembla ja constituït. Qui controla el relat controla el poder, els mitjans són els instruments on es crea poder, i el relat totalitzador del periodista Puigdemont allà on va triomfa, també per esgotament. Com es podia fer creïble en plena crisi que Catalunya, el país que va destruir el seu model social en any i mig aplicant des de 2011 la més dura austeritat coneguda, es plantegés un colossal objectiu superant la realitat? Mitjançant una grandiosa operació assimiladora d'intensitat saturada, consistent en maquillatge i manipulació des del lèxic fins als fanalets de les cavalcades de Reis, passant per l'okupació dels gols de Messi.

D'entrada, el nom havia de fer la cosa: Artur Mas va al·ludir a temps d’“excepcionalitat”, terme que sonava a dictadura però que va reconvertir en antifranquisme. Com? Va privatitzar la política delegant en dues grades animadores de record equívoc. Una, l'Assemblea Nacional Catalana, batejada així per evocar subtilment a l'Assemblea de Catalunya, una instància unitària per sobre dels partits incipients que -excepcionalment- en els 70 guiava l'acció cap a la democràcia plena, l'amnistia i l'estatut. El segon club de fans, Òmnium Cultural, conservava el perfum romàntic d’esforçada resistència al castellà que amb sang entrava. No serem moguts i bella ciao, dos en un. D'acord les elits polític-mediàtiques de la Catalunya instal·lada van analitzar la situació espanyola com si no hagués passat després de Franco. Transició nacional i mare pàtria no hi hauria més que una: la catalana. Espanya, en trànsit de “realitat entranyable” (Pujol a palau) a “destorb” (Pujol a la picota), es va consolidar com a pes mort amb cara de postguerra eterna. Abans sols que mal acompanyats d'un projecte comú fracassat i incorregible en les seves pulsions colonitzadores. A grans mals, remeis excepcionals: un país nou, literal. Pilotat des del nostre pont de comandament. Una propaganda torrencial va instruir que havíem de ser menys espanyols per ser més catalans, és a dir, moderns, eficients i laboriosos innats.

Les “estructures d'estat”, que Mas no vinculava a estat propi, es van fer estat a seques. I no un qualsevol. Quin? L'Holanda del sud, millorada. En educació seríem Finlàndia i en salut, Dinamarca, segons les ràpides indagacions oficials. Mentre Convergència es desfeia en les mans màgiques de Mas i els bons de la Generalitat eren escombraries, el president exhibia la puresa de principis del paradís naixent. Perquè el relat del nou país complís la seva fi d'hipnosi col·lectiva que difuminés aquesta i altres enutjoses contradiccions havia de forjar una identitat política nacional de versió única. Proveir-se de paraules i significats que adoctrinessin en el bon camí i fixessin què és el normal, l’evident i l'únic possible; qui són els màrtirs i qui els botxins; quines són les forces del bé. Aquí entren les molles de pa subliminals que el règim ens ha posat a la sopa: els sentits implícits, els prejudicis amagats, les al·lusions sinuoses, les suposicions que es vesteixen d'evidències indiscutibles.

Exemples: el finançament insuficient era “espoliació” perquè “Espanya ens roba”, el “dret a decidir” sense més és el cor de la democràcia, anar a votar és votar sí o sí-sí (primer en consulta, després en procés participatiu i referèndum) i l'unilateralisme era expressió de llibertat oprimida. El registre policial a la seu de CDC o l'acusació de cobrament de comissions eren “una maniobra més de Madrid per descarrilar el procés”. Ja van fer un complot contra el cava. Uns inversors internacionals posen pegues al procés? Un altre rumor de la conspiració. El magne simposi sobre 1714 muntat des de Presidència del Govern es titulava “Espanya contra Catalunya, una mirada històrica”. És a dir: utilitzar la història en un museu per fracturar per ressentiment era un acte de cultura. Al cap i a la fi, “la història està amb nosaltres”.

Més conceptes fonamentals i immutables: la independència es guanya perquè es declara i no perquè la reconeguin; Catalunya és tal que sempre estarà a Europa; el planeta ens mira perquè som cordials, pacífics i cívics; algunes les tiràniques estan per a ser ignorades com van fer i  Ghandi i Luther King, gent com nosaltres, poble sotmès. Res es deixa a l'atzar. Si parlem de música, un sobiranista podrà triar entre Dyango - “jo voto independència i canto ”Suspiros de España“ - i l'apostolat agressiu del diputat Lluís Llach, amb viatge a Ítaca i encenedor encès. La llengua? Copiem la dels Rolling Stones i llest, que arriben a Barcelona a final de mes. Simplificar és fàcil i rendeix. Vegeu els dilemes: tries retrocés o progrés? Ser súbdit o ciutadà? ¿Unionista passat de moda o avançat al futur? Véns a la mani o ets fatxa? El llenguatge més complex es reserva per acovardir. ”Un excés repressiu de l'Estat podria ser l'espurna per expandir una onada d'indignació de gran abast i de conseqüències imprevisibles“. Entès.

Agiti's amb tensió tot aquest còctel mistificador a punt de neu, afegeixi’s una dialèctica fetitxista per retre culte non stop a la separació, espremi’s al màxim el cor de mitjans de comunicació perquè enlluernin o anestesiïn els descreguts i es comprendrà l'èxit social dels partidaris d'emancipar d'Espanya. Raons no els en falten, però no són suficients. Per aquest motiu que no vulguin guanyar l'hegemonia de les idees, sinó la seva posada en escena amb divines paraules.

¿Por qué los catalanes no independentistas no aparecemos en olor de multitud? ¿Somos resignados, acomplejados, acoquinados? ¿O nos han desactivado al ponernos de modo subrepticio unas miguitas tóxicas en la sopa de letras de cada día? Me presentaré: pertenezco a una casta de periodistas parias que fueron desalojados de la dirección de sus programas (en mi caso COM Ràdio) y después de las escasas tertulias donde tenían entrada (Canal Català) por desentonar del pensamiento uniforme de quienes hacen de Catalunya una unidad de destino en la independencia. COM Ràdio fue rebautizada y reconvertida en agencia de imagen y palabra al servicio de los espejismos del Govern y sus aliados bien pagados. La constelación soberanista constituye una aduana inexcusable para ser ciudadano de pleno derecho. Después de 46 años de oficio, no pocos de columnista, éste es el único medio que me invita a escribir.

¿Por qué no sale a escena la presumible mayoría de catalanes cautivos que en buena lógica no se apuntan a romper un estado importante de Europa y del mundo porque prefieren construir consensos, que son el fundamento de las leyes, que lo son de la convivencia? ¿Por qué no irrumpe el malestar de esos pasajeros forzados a un viaje por el espacio ilegal, sin plan de vuelo validado de salida, sin un solo OK de los reguladores del tráfico a gran altura (EEUU, Francia, Gran Bretaña, Alemania) y apartados a la bodega de discrepantes? ¿Por qué diablos se achica el seny? ¿No será que el doble fondo de la maleta catalana oculta una voluminosa aceptación tácita del poderoso in-de-pen-den-tis-mo reinante? ¿Será que el hastío de vivir en un incesante baño de espuma publicitaria en clave de confrontación con un enemigo de maldad irreductible arruga al más pintado, ahoga la iniciativa o relaja hasta el desistimiento y la atonía? ¿Será que Catalunya sigue siendo el purgatorio donde todos andamos temerosos de ser tachados de catalanes tibios? ¿Será que la seducción virginal de una república perfecta para seres perfectos ha hecho su trabajo? ¿Será que desmarcarse del soberanismo supone de facto alinearse con una España marcha atrás de modelo injusto, política degradada, justicia desigual, mandones fácticos, servicios atrofiados, moral trilera, cultura apolillada y tics franquistas por una transición cobardona a medias tintas? ¿Supone acariciar la cara, dura, del presidente que pasará a la posteridad por no dimitir cuando el partido del que es cerebro bombeaba corrupción e impunidad a diestro y diestro desde el mismo corazón económico? ¿Será que no resulta fácil quitarle la razón a su colega Puigdemont cuando vocea que España está enferma? ¿Será que, según con quien se habla más allá del Ebro, uno se hace independentista funcional en un santiamén?

Pongamos en juego otro argumento de la abulia o conformismo: el poder es cuestión de lengua, discurso y vocabulario. Se ejerce al difundir y también al imponer, incluso como quien no impone, dando las cosas por hechas. “Welcome to the Catalan Republic”. Parte del proceso constituyente parece ya constituido. Quien controla el relato controla el poder, los medios son los instrumentos donde se crea poder, y el relato totalizador del periodista Puigdemont allí donde va triunfa, también por agotamiento. ¿Cómo se podía hacer creíble en plena crisis que Catalunya, el país que destruyó su modelo social en año y medio aplicando desde 2011 la más dura austeridad conocida, se planteara un colosal objetivo superando la realidad? Mediante una grandiosa operación asimiladora de intensidad saturada, consistente en maquillaje y manipulación desde el léxico hasta los farolillos de las cabalgatas de Reyes, pasando por la okupación de los goles de Messi.

De entrada, el nombre había de hacer la cosa: Artur Mas aludió a tiempos de “excepcionalidad”, término que sonaba a dictadura pero que reconvirtió en antifranquismo. ¿Cómo? Privatizó la política delegándola en dos gradas animadoras de recuerdo equívoco. Una, la Assemblea Nacional Catalana, bautizada así para evocar sutilmente a la Assemblea de Catalunya, una instancia unitaria por encima de los partidos incipientes que –excepcionalmente- en los 70 guiaba la acción hacia la democracia plena, la amnistía y el estatuto. El segundo club de fans, Òmnium Cultural, conservaba el perfume romántico de esforzada resistencia al castellano que con sangre entraba. No serem moguts i bella ciao, dos en uno. En consonancia las elites político-mediáticas de la Catalunya instalada analizaron la situación española como si nada hubiera sucedido después de Franco. Transición nacional y madre patria no habría más que una: la catalana. España, en tránsito de “realidad entrañable” (Pujol en palacio) a “estorbo” (Pujol en la picota), se consolidó como peso muerto con cara de posguerra eterna. Antes solos que mal acompañados de un proyecto común fracasado e incorregible en sus pulsiones colonizadoras. A grandes males, remedios excepcionales: un país nuevo, literal. Pilotado desde nuestro puente de mando. Una propaganda torrencial instruyó que debíamos ser menos españoles para ser más catalanes, o sea, modernos, eficientes y laboriosos innatos.

Las “estructuras de estado”, que Mas no vinculaba a estado propio, se hicieron estado a secas. Y no uno cualquiera. ¿Cuál? La Holanda del sur, mejorada. En educación seríamos Finlandia y en salud, Dinamarca, según las rápidas pesquisas oficiales. Mientras Convergencia se deshacía en las manos mágicas de Mas y los bonos de la Generalitat eran basura, el President exhibía la pureza de principios del paraíso naciente. Para que el relato del nuevo país cumpliera su fin de hipnosis colectiva que difuminara ésta y otras enojosas contradicciones debía forjar una identidad política nacional de versión única. Pertrecharse de palabras y significados que adoctrinaran en el buen camino y fijaran qué es lo normal, lo evidente y lo único posible; quiénes son los mártires y quiénes los verdugos; cuáles son las fuerzas del bien. Ahí entran las migas de pan subliminales que el régimen nos ha echado en la sopa: los sentidos implícitos, los prejuicios agazapados, las alusiones sinuosas, las suposiciones que se visten de evidencias indiscutibles.

Ejemplos: la financiación insuficiente era “expolio” porque “España nos roba”, el “derecho a decidir” sin más es el meollo de la democracia, ir a votar es votar sí o sí-sí (primero en consulta, luego proceso participativo y referéndum) y el unilateralismo era expresión de libertad oprimida. El registro policial a la sede de CDC o la acusación de cobro de comisiones eran “una maniobra más de Madrid para descarrilar el proceso”. Ya hicieron un complot contra el cava. ¿Unos inversores internacionales ponen pegas al proceso? Otro bulo de la conspiración. El magno simposio sobre 1714 montado desde Presidencia del Govern se titulaba “España contra Catalunya, una mirada histórica”. Es decir: utilizar la historia en un museo para fracturar por resentimiento era un acto de cultura. Al fin y al cabo, “la historia está con nosotros”.

Más conceptos fundamentales e inmutables: la independencia se gana porque se declara y no porque la reconozcan; Catalunya es tal que siempre estará en Europa; el planeta nos mira porque somos cordiales, pacíficos y cívicos; algunas las tiránicas están para ser ignoradas como hicieron y Ghandi y Luther King, gente como nosotros, pueblo sometido. Nada se deja al albur. Si hablamos de música, un soberanista podrá elegir entre Dyango – “yo voto independencia y canto Suspiros de España”- y el apostolado agresivo del diputado Lluís Llach, con viaje a Ítaca y mechero encendido. ¿La lengua? Copiamos la de los Rolling Stones y listo, que llegan a Barcelona a final de mes. Simplificar es fácil y rinde. Véase los dilemas: ¿eliges retroceso o progreso? ¿Ser súbdito o ciudadano? ¿Unionista trasnochado o adelantado al futuro? ¿Vienes a la mani o eres facha? El lenguaje más complejo se reserva para amedrentar. “Un exceso represivo del Estado podría ser la chispa para expandir una oleada de indignación de gran alcance y de consecuencias imprevisibles”. Entendido.

Agítese con tensión todo este cóctel mixtificador a punto de nieve, agréguese una dialéctica fetichista para rendir culto non stop a la separación, exprímase al máximo el coro de medios de comunicación para que encandilen o anestesien a los descreídos y se comprenderá el éxito social de los partidarios de emanciparse de España. Razones no les faltan, pero no bastan. De ahí que no quieran ganar la hegemonía de las ideas, sino su puesta en escena con divinas palabras.