Després de cert temps de coordinar tallers de filosofia amb nenes i nens, de 5 a 11 anys, en diferents contextos, a Barcelona i a París, en castellà i en francès, ha sorgit una pregunta: Què fa què funcionin?

La pregunta sembla ociosa però no ho és. Si el primer gest filosòfic és el de sorprendre perquè les coses siguin com són, difícil no sorprendre que nens exposats d'una manera contínua als imperatius amb cara d'oferta de la societat de consum, al temps sense durada del nostre temps, adquireixin ràpidament un gust sincer per la conversa, i passin una hora per setmana intercanviant opinions sobre l'amor, la injustícia, la veritat, la mort, l'amistat, la realitat, el nom propi o el somni. Què és finalment el que els atrau? Què fa que una nena de set anys s'impliqui en aquesta pràctica de la paraula i vulgui tornar la setmana següent?

He pensat, després d'algunes converses amb col·legues, el següent: els nens es troben en els tallers amb una cosa que d’alguna manera ja estaven buscant, un espai d'escolta, un lloc on el que diuen, compta, i compta, sobretot, més enllà del bé i del mal. Se sap, almenys des de la invenció de la psicoanàlisi, que el sol fet d'escoltar atentament a algú produeix un efecte, en tant l'acte d'escolta, en aparença passiu, atorga una importància particular al que s'ha dit. Qui se situa en una posició d'escolta, de sentir atent i sincer, s'institueix, d'una manera o altra, en guardià del silenci, en protector d'aquell lloc sense lloc on les paraules, volant lliurement, guanyen sentit.

Potser és per això que els nens i nenes perceben, i aprecien, molt ràpidament, que en un taller de filosofia hi ha escolta. Aprecien que hi hagi altres que prestin atenció a la seva opinió, que la tinguin en compte i la discuteixin, així com que un adult no els consideri com infans (“el que no parla”) sinó com a responsables de la seva paraula, com a subjectes.

És això, ni més ni menys, el pròpiament filosòfic dels tallers. Primer de tot, la sorpresa, la sorpresa pel fet que hi hagi realitats, temps, somnis, records, idees, emocions i pors; però també la sorpresa que hi hagi, en algun lloc d'aquest món, la paraula, això que dóna la possibilitat de tractar amb allò que, irremeiablement, no es pot dir.

Luego de cierto tiempo de coordinar talleres de filosofía con niños (5 a 11 años), en diferentes contextos, en Barcelona y en París, en castellano y en francés, ha surgido una pregunta: ¿Qué hace qué funcionen?

La pregunta parece ociosa pero no lo es. Si el primer gesto filosófico es el de asombrarse porque las cosas sean como son, difícil no sorprenderse que niños expuestos de un modo continuo a los imperativos con rostro de oferta de la sociedad de consumo, al tiempo sin duración de nuestro tiempo, adquieran rápidamente un gusto sincero por la conversación, y pasen una hora por semana intercambiando opiniones sobre el amor, la injusticia, la verdad, la muerte, la amistad, la realidad, el nombre propio o el sueño. ¿Qué es finalmente lo que los atrae? ¿Qué hace que una niña de siete años se implique en esa práctica de la palabra y desee volver la semana siguiente?

Diría que los nenes se encuentran en los talleres con algo que de algún modo ya estaban buscando, un espacio de escucha, un lugar donde lo que dicen, cuenta, y cuenta, sobre todo, más allá del bien y del mal. Se sabe, al menos desde la invención del psicoanálisis, que el solo hecho de escuchar atentamente a alguien produce un efecto, en tanto el acto de escucha, en apariencia pasivo, otorga una importancia particular a lo dicho. Quién se sitúa en una posición de escucha, de oír atento y sincero, se instituye, de un modo u otro, en guardián menos de la voz que del silencio, en protector de aquel lugar sin lugar donde las palabras, circulando libremente, ganan sentido.

Quizás es por ello que los nenes perciben, y aprecian, muy rápidamente, que en un taller de filosofía hay escucha. Aprecian que haya otros que presten atención a su opinión, que la tomen en cuenta y la discutan, así como que un adulto no los considere como infans (“el que no habla”) sino como responsables de su palabra, como sujetos.

Es esto, ni más ni menos, lo propiamente filosófico de los talleres. Ante todo, la sorpresa, el asombro por el hecho de que haya realidades, tiempos, sueños, recuerdos, ideas, emociones y miedos; pero también la sorpresa porque exista, en algún lugar de ese mundo, la palabra, eso que da la posibilidad de lidiar con aquello que, irremediablemente, no se puede decir.