Qui clama perquè es demane perdó a una sola una víctima, ni sap ni vol ni entén de drets ni de democràcia. Ni li importen la resta de víctimes, ni tan sols per la que reclamen, a la que utilitzen i menyspreen el seu nom i la seua dignitat de persona.

“Lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir” no és el que la ciutadania vol. El que volem i el que fem als governs és millorar la vida de cada persona, dotar-la de drets i d’instruments perquè ningú li haja de demanar perdó. Eixa és la diferència entre qui es «rasguen» les vestidures, posant la mirada en un fet puntual, però que són sords i cecs a totes les demès. Prou de burles! Prou d’utilitzar les dones!

Malgrat tindre que cedir la presidència en 2015, Compromís vam fer una revolució democràtica obrint els governs a la ciutadania una revolta que va encapçalar Mónica Oltra, portant-nos fins ací, exigint un govern paritari, elevant la igualtat a la Vicepresidència, invertint els diners que ningú, mai, havia posat en polítiques socials. I en eixe moment, just en eixe moment totes les forces començaren a treballar per al seu desprestigi. A posar-li «nota» al seu feminisme, a criticar les més nímies qüestions i guardar silenci o apropiar-se’n del treball fet.

No cal contar ací com hem aconseguit avançar en igualtat, malgrat la visió ultra-crítica d’una part del feminisme, conservadorista i amb pretensió d’hegemònic. Només vos diré que escolteu el silenci tronador que han guardat algunes autoproclamades «vertaderes» feministes davant l’acusació, a una dona, per part de la ultradreta, del que ha fet o ha deixat de fer el seu marit o ex-marit. És el masclisme més barroer, elevat a l'enèsima potència.

Les dones, les feministes, totes, hauríem d’haver omplit les xarxes de manifestos i els carrers de pancartes, però no ha sigut així. Pot ser perquè els grans poders també s’infiltren en el feminisme i a algunes els fan oblidar què és la sororitat i que juntes som més fortes. Que açò no és una lluita pel poder, sinó de transformació social. Pot ser per això.

Fins i tot en la seua dimissió, Mónica Oltra i Jarque ha mostrat la seua alçada moral i la seua dignitat, el respecte per la política com l’eina fonamental de la gent i especialment, la seua autenticitat per millorar la vida de les persones. De totes. Pot ser penseu que algunes no s’ho mereixen, però ella sí que ho creu i sempre ha actuat en conseqüència. I per això ha decidit dimitir. Per fer-nos la vida més fàcil a qui l’hem acompanyada a canviar el món. A qui la seguirem acompanyant en el projecte valencianista, feminista, ecologista i d’esquerres que és Compromís. La fàbrica de somnis per la transformació social.

Després de fer el que creu que és millor per al projecte que som Compromís, nosaltres, les feministes -si més no les que entenem el que està passant- només podem posar-nos al seu costat per dir-li que el feixisme no podrà amb nosaltres. Que no està sola. Que si ens toquen a una, ens toquen a totes. Com ha fet ella sempre amb nosaltres.

Per dir-li que és un exemple i una inspiració i que totes juntes, anem a desemmascarar a la gentola que s’amaga darrere d’aquesta cacera política i personal contra ella i contra cada dona del nostre territori.

Perquè ahir, potser van guanyar els «malos» però demà en serem més i més les que els pararem els peus.

Cap persona honesta del País Valencià pot negar hui que la seua vida és un poc -o un molt- millor gràcies a Mónica Oltra. Mireu les xarxes, escolteu la gent i sabreu qui està en quin bàndol.

Nosaltres, benvolguda, admirada i estimada Mónica, seguirem caminant juntes perquè cuidar de les persones i fer-los la vida un poc més feliç, aconseguir-los drets i no excuses, continua sent el nostre full de ruta.

*Anna Perpinyà i Saragossà. Coordinadora Sectorial DaC

En aquest nou escenari tenim una oportunitat per canviar. He dit que assegurar la subsistència de les persones ens permetrà posar en ordre el sector econòmic i posar-lo al servei de les persones i el planeta. Potser cal fer un repàs de per què cal canviar.

Convé recordar que la crisi sanitària que patim és conseqüència directa de la gran crisi econòmica que arrosseguem, igual que la crisi climàtica i les desigualtats socials que ja patíem. La contingència de la pandèmia -el confinament- ens ha permés entendre, viure, experimentar, allò que fa molts anys ens tracta d’explicar la ciència i l’ecologia sense massa èxit: que la major amenaça som nosaltres.

La contaminació que produïm mata més persones cada any que la covid. La deslocalització -a més de feblesa en els recursos propis- genera pobresa (i patiment i morts prematures) entre les classes treballadores del món. La vida basada en la producció sense fi, està destruint els recursos. Les desigualtats econòmiques del capitalisme ferotge generen patiment i pobresa i acaben amb la vida de milers de persones. Fer que les nostres vides giren al voltant de l’ÍBEX, la prima de risc o «noséquins» índex de creixement macroeconòmics, no sols és ridícul sinó suïcida, com estem comprovant.

A més, una gran part d’aquest sistema autodenominat productiu, ja el sostenim directament amb fons públics: EROs ERTOs, prejubilacions, pensions, baixes per incapacitat, absentismes, accidents laborals, malalties, permisos de criança, subvencions per a inserció laboral de joves, de persones amb diversitat funcional, de majors. Incentius per a la modernització, innovació, l'emprenedoria, per a empreses joves, l’atur, la RAI, la renda d’inclusió... Una gran estratègia per traspassar diners públics a qui es vanaglòria de ser autosuficient i competitiu, però que viu gràcies al fet que hi ha un sistema de suport incondicional amb els diners de totes i tots.

Un sistema que no creu en les seues pròpies lleis de l’oferta i la demanda. Que pressiona per obrir negocis i comerços sense saber ni com ni per a qui, i alhora exigeix ajudes per sostindre hotels i restaurants que vivien d’un turisme desaparegut. El mateix sistema que empobreix l’agricultura, deixa caure les pimes i professionals en una mar d’incongruències, però fa possible que aquell que diu representar-los arreplegue 100 milions sense pagar impostos.

En definitiva aquest és l’escenari al qual no hem de tornar. Un model fracassat que estem mantenint amb respiració assistida. Un model de vida basat en l’economia per damunt de les vides. Un model basat en cert treball anomenat productiu i l’acumulació de capital en poques mans com a màxima. Un sistema que no reconeix ser responsable de la crisi climàtica, que encara arrossega la crisi de fa 12 anys que va precaritzar el treball remunerat i generà més pobresa. Un model que mai no ha resolt l’atur estructural i que avança a tota velocitat cap a la robotització sense cap solució per a les persones. I encara més important: un sistema aliat del patriarca que ignora el treball de cures i sosteniment de la vida. Un treball -el treball domèstic remunerat i no- que tal com afirma la catedràtica Mª Angeles Durán, augmentaria el PIB en un 126% en termes del mateix sistema.

Tenim aquest model disfuncional i una crisi sanitària que ha fet col·lapsar el sistema. També tenim l’oportunitat de posar rumb cap a altre sistema no basat en la producció sinó en la vida. De fet, ja ho estem fent. Hem vist com les tèxtils valencianes s’han posat a fer mascaretes demostrant que la producció només té sentit quan és necessària. Hem comprovat amb els aplaudiments de cada dia que el treball que se sosté des d’allò públic és essencial (residències i hospitals, funcionariat, sanitàries, professorat, tercer sector, personal de neteja, serveis municipals...). I també que allò que alimenta la ment i l’anima és la xarxa i la cultura.

El model de producció té un instrument que és el treball. Sense treball no tens diners i per tant no pots viure. Aquesta és la clau del sistema. Però, igual que passa amb el propi model, açò no és del tot cert. Existeix un cert sector que el sistema exclou dels seus comptes sota diverses etiquetes que rep una nòmina pública sense «treballar» i amb desigual fortuna: pensionistes (incapacitat laboral, persones majors, viudes,...), aturades , exclusions socials diverses (discapacitat, víctimes de violència masclista, trastorns mentals, persones dependents...) i subvencions de tota mena. I totes elles continuen deixant fora el treball reproductiu i no remunerat, que és el que ara cal fer valdre.

Convé saber que la pobresa té rostre de dona o, tal com apunta Paloma de Villota, que en salaris inferiors a 12.000€/any, el 80% són dones i acumulen una pressió fiscal del 30%. Ací estan les heroïnes que aplaudim cada dia, les auxiliars, cuidadores, netejadores, i encara falten les que treballen per hores, en treball irregular, les sense papers i les del treball no remunerat. Eixa és la pobresa que hem d'eradicar.

Malgrat tota aquesta evidència hi ha qui diu de tornar a enrere però fer el mateix i esperar resultats distints és bogeria, diu la dita. Hem constatat que un model basat en l’economia i l’ocupació no pot sostindre la vida, per tant és imprescindible fer un canvi de model, d’un econòmic a un social, d’un basat en el treball a un basat en l’aportació de cada subjecte al bé comú.

El primer és cuidar i cuidar-nos. Tindre salut, menjar i un sostre, per tant, cal garantir certes necessitats vitals. S’imposa una renda mínima que siga la base que garanteix eixa vida. No és la intenció del text explicar amb detall aquesta proposta. Altres més expertes ja ho han fet com Carmen Castro, Yayo Herrero, Ricardo Almenar o Xavier Raventós que anys treballant en el tema (fins i tot De Guindos l’ha proposada). Però sí que cal dir que es tracta més de corregir la perversió del sistema fallit que d’inventar la roda.

Per això el pas que cal fer és cap a una sola aportació mínima de subsistència. Bastaria plantejar com a objectiu que qualsevol renda anual que estiga per sota del SMI, ha de ser compensada/complementada. Sense més etiquetes.

Cal implementar un mecanisme de compensació (IRPF trimestral?) que actue de re-distribuïdor de la riquesa. Un sistema veritablement equitatiu que fa arribar els diners de qui més ha acumulat a qui no en té prou per a viure. No per caritat ni per solidaritat sinó per llei.

L’objectiu d’aquest nou model però no és sols sostindre la vida sinó que cal reinventar el treball, redistribuir-lo, reduir-lo i posar-lo al servei de la col·lectivitat. Cal impulsar només aquells negocis que beneficien al comú i fomentar que cada subjecte puga aportar des de la seua capacitat, motivació o necessitat, triant el temps a dedicar-li. Avancem cap a un model social on sentir-nos lliures, útils i protegides.

Un model de redistribució dels temps i de les qüestions importants on s’incorpora la comunitat i la família com una de les qüestions bàsiques a atendre i on cada recurs es destine a viure en equilibri amb el planeta i les persones, posant en comú la intel·ligència col·lectiva pel millor sistema de vida possible. Canviar del model basat en l’economia al basat en la societat. Deixar de «treballar» per «contribuir» al bé comú. Abandonar l’individualisme per fomentar la individualitat.

La situació de confinament també ens ha fet vivenciar certa diversitat funcional, una situació que en algun moment de la vida experimentem i que ens pot ajudar a empatitzar amb les persones que sobreviuen des de sempre a un món hostil, que no les té en compte. Contemplar la diversitat des de dintre és la millor manera d’incorpora-la en la nostra ment. Ens fa aprendre que som essers interdependents i no sols per necessitat fisiologia sinó també emocional. Un sentiment que cal no oblidar mai.

De la nit al dia ha desaparegut la «normalitat». La mobilitat, el treball, l’oci, les relacions, tot està cap girat, ens supera. I en ocasions, usem una estratègia de fugida, ens aferrem a que tot passarà, ens tapem el nas i deixem de respirar fins que tot passe. És una reacció habitual. Però això ens impedeix adaptar-nos al moment i el més preocupant, no ens permet reconéixer que aquest «accident» el vam tenir per excés de velocitat, passada de voltes i amb els ulls tancats.

És dur reconèixer que l’ara enyorada i mitificada normalitat era i és part del problema. Esperem i anhelem la fi del confinament, com si a l’endemà despertarem d’un somni i tot fora com abans. Però no, res no serà igual, excepte pot ser l’oportunitat de canviar les coses per a millor o seguir alimentant el monstre.

Tan important com tindre el cabet a la faena de sobreviure i adaptar-nos a les noves rutines vitals és no oblidar-nos de l’important: on estem -com a societat- i cap on volem anar. Vivim nou escenari que ens permet imaginar que sempre, un altre món és possible. Millor o pitjor depén en part de nosaltres.

Aquesta crisi ens ha demostrat que som animals altament socials, que el que importa som les persones, la seua salut i la seua subsistència i no els bancs ni les multinacionals, ni els rànquings econòmics. També hem aprés que el coneixement col·lectiu és la millor arma, que la informació compartida i l’evidència científica són les claus per la presa de decisions polítiques pel bé comú. I també s’ha constat que la millor forma de gestió ha vingut del binomi govern autonòmic – local.

Malgrat la imatge que poden donar els mitjans atorgant excés de protagonisme a la capital espanyola i alenant certa dèria recentralitzadora del poder; el ben cert és que en la majoria dels casos, els ministeris no tenen competències ni estructura i invisibilitzen o pitjor, interrompen o contradiuen les tasques que ja s’estan fent als governs autonòmics i locals que són qui coneixen la seua realitat. Un exemple clar ha sigut la venda ambulant de productes de primera necessitat que després de molt d’esforç s’ha aconseguit que, com a mínim, cada ajuntament tinga la capacitat de decidir qui com i quan.

Més enllà de debats estèrils, basats en la por i la frustració, el govern del botànic – i també altres governs autonòmics- ha demostrat ser l’instrument útil per a la gestió, en connexió amb els ajuntaments, s’ha fet un bon treball, no sols en la part sanitària sinó en la social i econòmica, posant el focus en les persones.

Gràcies a les polítiques de rescatar persones que s’iniciaren fa 5 anys, el País Valencià -malgrat l'infrafinançament- és capdavanter en polítiques socials: renda d’inclusió funcionant fa més d’1 any, pagament de la dependència (més de 90.000 usuàries), canvi del model en residències (més semblants a nuclis familiars), recolzament de l’agricultura o la cultura com a sector econòmic (en contra dels criteris de l’estat), posada en marxa ajudes per autònoms i pimes o posar els instituts tecnològics i el sector tèxtil valencià al servei de la ciutadania; són algun exemples de s’han destinat recursos prioritzant les persones.

Malgrat patir una situació terrible, podem estar ben orgulloses de dir que aquesta crisi ens ha obligat a canviar les nostres prioritats personals i també col·lectives i per primera volta en la vida, la ciència ha estat per sobre de creences, desitjos i sobretot d’alguns interessos econòmics. Aquesta crisi ha posat la salut col·lectiva (la vida humana) per davant dels mercats. Si més no, alguns governs d’esquerres han pres decisions en eixe sentit a diferència d’exemples vergonyosos de les dretes (Boris i Trump, Bolsonaro o López Obrador) que es debaten entre l’evidència de no poder «deixar que la cosa s’arregle sola» ni tampoc que l’economia (el treball) continue com si res.

Mentre la crisi encara està oberta i cada país o territori aplica dalt o baix els seus criteris per eradicar-la, ja anem pensant en el futur immediat: la desescalada, alguns centrats en com salvar el sistema econòmic que ens ha dominat la vida, basat en l’especulació financera, la depredació del territori i els recursos, el creixement descontrolat i el guany monetari com a màxima. Un sistema que es derringla perquè és fràgil, inconsistent i mai no ha sigut capaç de sostindre’s per sí mateix.

En este punt convé reprendre la metàfora de l’accident que hem patit per excés de velocitat, per no oblidar que la crisi sanitària és una altra conseqüència de la crisi d’eixe model econòmic, igual que la crisi climàtica i les desigualtats socials. La contingència de la pandèmia, l’estat físic de confinament ens dóna l’oportunitat d’entendre, viure, experimentar, allò que fa molts anys ens tracta d’explicar la ciència i l’ecologia sense massa èxit: que la major amenaça som nosaltres i hem de parar.

La contaminació mata més persones cada any que la covid. La deslocalització genera pobresa (i patiment i morts prematures) entre les classes treballadores del món. La vida basada en la producció sense control, està destruint inútilment els recursos que necessitem del planeta. Les desigualtats econòmiques del capitalisme ferotge generen patiment i pobresa i acaben amb la vida de milers i milions. Fer que les nostres vides giren al voltant de l’Íbex i la prima de risc, no sols és ridícul sinó suïcida, com estem comprovant.

Com diu Naomi Klein tornar a la normalitat seria tornar a la crisi, cometre els mateixos errors sense veure l’oportunitat que se’ns presenta. Podem i devem dissenyar un futur que siga viable. Un model que pose la vida de les persones per damunt de l’economia, un model que es base en la ciència, com estem fent ara mateix en la salut de les persones, al qual hem d’anar incorporant (en la mesura que es controle l’emergència) la salut del territori.

De res no ens valdrà tornar als errors del passat, cal aprofitar el moment per destriar què és allò que importa i que no. Cal canviar el model de referència, posar la terra, la saviesa i la cultura en la base de l'existència. Cuidar i cuidar-nos el primer, destriar quins treballs s’han de potenciar, quins són útils per a la vida i la comunitat. Reactivar l’economia no vol dir que tot continue com estava sinó justament aprofitar per millorar. La salut i l’alimentació, la neteja i les cures són elements a protegir, millorar i potenciar. Ciència, Intel·ligència i cura del medi, són les eines que tenim per fer-ho.

Es fonamental tornar a l’activitat però no a la precarització laboral o els treballs irregulars o sense remuneració. Cal una renda mínima per poder gestionar tant la crisi com la post-crisi. Assegurar la subsistència de les persones ens permetrà posar en ordre el sector econòmic, posar-lo al servei de les persones i el planeta. Tenim una nova oportunitat per fer bé les coses, ens en queden de ben poques.

Les valencianes i valencians ja hem demostrat que estem preparades per fer els sacrificis que calguen pel bé comú. Ja no ens queden moltes excuses per no afrontar la crisi econòmica que és la font de totes les demés crisis.

Tenim l’obligació de teixir un nou món per les generacions futures i també per honorar les que ens han deixat en mig d’aquesta solitud. I ara tenim una nova oportunitat, perquè el món canvia contínuament però en les nostres mans està que la nostra terra siga un lloc on es puga viure.

Perquè perdure podem incorporar la pregunta davant de cada cosa que fem o pensem. La qüestió no és si som masclistes, perquè ho som en tant que formem part d’una societat amb valors fortament discriminatoris cap al subjecte dona (entre altres). La qüestió ha plantejar-nos és si allò que hem fet o millor, que anem a fer, perpetua el masclisme i si, per contra, podríem fer-ho de forma que promoguera la igualtat. Així ens estalviem el temps de l’estèril baralla de sexes (gèneres?) i pensem com millorar, com (re)pensar-nos per tal de canviar comportaments socialment adquirits que hem interioritzat i naturalitzat.

Perquè la violència masclista no és sols la que un home pot exercir contra una dona pel fet de ser-ho o la d’una manada covard contra una jove. És també la que tracta les dones amb condescendència, col·lectivament i individual. És, la que nega en públic però somriu còmplice en petit comitè les burles i els menyspreus cap a les dones. És la que accepta que els homes ocupen espais de presa de decisions i però qüestionen la vàlua de les dones que aspiren legítimament a ocupar-lo. És la que no vol veure que eixos espais que ocupen «naturalment» hòmens són realment usurpats a dones. És creure que l’escletxa salarial s’arreglarà sola o pitjor, que la meritocràcia no està afectada pel patriarcal.

És reconèixer que a les llars les dones tenen el paper de cuidadores i sostenidores de la vida i no fer res per canviar-ho en la pròpia. És desplaçar eixes tasques cap a altres dones: iaies, migrants, o simplement més pobres. És la indiferència davant els atacs furibunds en xarxes (o en la vida) a qui ens declarem feministes. És no voler veure els privilegis propis per poder-los deconstruir. És negar el masclisme.

Tot això que fem en el plànol individual ho traslladem a la nostra construcció del món. Així, la nostra visió mercantilitzada del sistema, ens fa atorgar més importància al treball en un gran despatx que al llaurador, a la pescadora o a la cuidadora-netejadora-proveidora. Dividim i jerarquitzem el món posant en el punt més baix allò que sustenta la vida i que «casualment» està fet majoritàriament per dones.

I en eixa escala de valors, pesa més el que diu la patronal o nosequin banc, que procurar l’equitat entre les persones i procurar que totes tinguem oportunitats per viure una vida digna.

I és també en eixe imaginari que ens aferrem a una societat treballcentrista on ens preocupem -lògicament- per les pensions, però ni parlem del treball no remunerat i de la manca de drets de milions de dones.

En eixe mateix imaginari, una multinacional que transporta coses i un senyoro (que li dóna suport aprofitant-se del seu estatus públic), tenen més ressò que la salut i el futur d’una ciutat, una comarca, un país... d’unes persones. L'enèsima sucursal d’un negoci privat (encara que l’anomenen «port», només parlen d’un magatzem de mides exacerbades, 1.3 milions de metres quadrats), sembla tindre preferència sobre la pròpia vida.

Davant d’aquestes i moltes altres situacions, l’economia feminista planteja propostes tan essencials com la transcendència d’aplicar la perspectiva de gènere en especial a les grans inversions, és a dir, prioritzar la vida de les persones, de totes i cadascuna a més d’evitar tornar a caure en el parany de les falses -i ruïnoses- inversions (Castor, Fórmula 1, ...).

Així l’aposta per una mobilitat ecològicament sostenible (ferrocarrils, xarxa pública, bicicletes, espais segurs per vianants, transport sostenible,... ) és bàsicament feminista, no sols perquè les dones usen més el transport públic -que també- sinó perquè és més sa i accessible per al conjunt de la població. Passem d’atemptar contra la salut de les persones a afavorir-la. Simple, no?

I és que el feminisme no sols s’ocupa de pensar en la «categoria dona» sinó que situa totes les persones amb totes les seues diversitats (velles, pobres, xiquets, malaltes, riques...) en la mateixa consideració i a més, persegueix canvis en el comportament individual i en les accions polítiques i socials per impulsar eixa equitat.

Hi ha moltes inèrcies que permeten seguir sembrant les llavors de la desigualtat. Per això, després de commemorar el 25 de novembre, cal que el 26 i cada dia, ens preguntem si allò que acabem de fer, és masclista. El primer pas és reconèixer-ho!

Aquesta necessitat d'adaptar-nos al canvi climàtic i que ja estem fent amb les polítiques de mobilitat i de fer una València més verda amb la repoblació i la creació de nous espais verds, com el Parc central o , han d'anar més enllà. S'han de planificar posant al mig les persones i com volem viure. Per fer-ho possible ens cal una nova perspectiva urbanística. Per començar, cal treure l'urbanisme dels despatxos i també de les constructores, els bancs. Cal allunyar-lo d'aquells que miren l'horta i veuen solars, carreteres, viaductes, ports, ... és a dir, rendibilitat econòmica i cal apropar-lo a la gent i democratitzar-lo.

Després d'una legislatura on hem atès les emergències socials, ens endinsem en la legislatura de la transformació social i per això ens cal un gran pacte social que ha de partir de la gent i que ha de marcar un futur, l'únic futur possible: la València sostenible, la València dels barris i sobretot la València de les persones.

El feminisme té molt a dir en aquesta nova concepció de l'espai físic que compartim, com ho demostren els nous equips multidisciplinars que ja treballen des dels processos de participació, escoltant les distintes veus i necessitats. Per això, per aprofundir en esta matèria, des de Compromís crearem la primera càtedra d'urbanisme feminista, igual que vam ser pioneres en la d'economia feminista. Perquè la teoria és tan necessària com la seua aplicació a la vida quotidiana.

Mentre generem un corpus teòric que aprofundisca en les ciutats del futur, hem de traçar el rumb cap a eixa nova forma de relacionar-nos amb l'entorn. L'emergència climàtica no pot ser ignorada, perquè la gent més jove del planeta ens està reclamant, exigint que siguem responsables i que treballem de veritat pel seu futur.

La mirada ecofeminista a les ciutats és múltiple, diversa, participada, inclusiva, consensuada, però hi ha un marc que és indefugible: la sostenibilitat. Per això els models com Intu Mediterráneo o la ZAL són incompatibles amb eixe futur que volem. Per això la lògica de construir per a enriquir-nos ha de desaparéixer, per això, el turisme no ha de ser la nostra font de riquesa, per això, l'urbanisme ha d'estar supeditat al medi ambient...

Hi ha molt per fer, molt que pensar i decidir. Des de Compromís sabem que en esta legislatura hem d'abordar el model de ciutat, de ciutats i de vida que volem, amb una mirada llarga i amb molts ulls que l'enriquisquen. Per fer-ho real plantegem una oficina de planificació estratègica en l'alcaldia, un procés participatiu per establir un model on totes les reivindicacions que eixiren al carrer el passat dia 11 siguen repensades i en especial, volem fer del front marítim un tot, una connexió verda de la ciutat, de nord a sud i de la mar a la ciutat.

Perquè la València que volem, la decidim ara!

La perversió culmina quan alguns mitjans han posat nom i «bones paraules», el «pobre» tenia problemes econòmics, el «pobre» no portava bé que la dona volguera separar-se... Doncs així és, els assassins de dones, són «pobres» bons xics, d'eixos que tothom corre a defensar-los, d'eixos que tenen «denúncies falses», d'eixos que són tan amables i bona gent... Caldrà insistir mol molt més, els terroristes masclistes són fills sans del patriarcat, homes perfectament integrats, homes que cuiden les aparences, que construeixen la presó de les seues víctimes en la intimitat i que

comença pel descrèdit d'elles. Deia que eixim d'una setmana de violència per caminar cap a altra on altres violents ja es preparen per a fer allò que només saben: cridar, amenaçar i tractar de limitar les llibertats d'altres. Una colla que apel·lant a no sabem ben bé quines llibertats, el que volen és imposar el seu únic criteri. Un grapat que es deixen conduir visceralment per altres que tiren la pedra i amaguen la mà. Eixos que ens apunten perquè altres -amb menys picardia o més testosterona, no ho tinc clar- disparen.

Enmig, fa un any que a gent de la veïna Catalunya la van violentar per voler votar. I serà o no serà però si la democràcia es tanca en una capseta, si la gent no pot exercir-la, no ens val. Si és la veu del poble, on està. Els conflictes estan i la repressió no els amagarà. I és que exercir la democràcia no sempre és del gust d'alguns. Dels de sempre.

La violència té moltes cares, es mostra des distintes formes, és més o menys explícita però sempre té un mateix objectiu: la imposició mitjançant la força (física o de poder) del seu domini absolut.

Això és aplicable tant al masclisme com als feixismes, però també té moltes altres cares, algunes més sofisticades, com per exemple les transnacionals amb els seus tractats que transgredeixen les normes d'un estat sense cap més objectiu que acumular beneficis, precaritzant l'ocupació i eludint impostos. O els clàssics lobbies que atempten contra el territori degradant la vida, sense cap aportació ni visió més que el mantra de que cal construir per a fer negoci. Vos imagineu un cirurgià que vos operara perquè necessita treballar? Bé això en el sistema de salut pública no va a passar, perquè el cirurgià no ha de triar entre el vostre -genoll, ma, cor- i poder pagar la hipoteca...

Totes les violències tenen estructures semblant i les seues víctimes són vulnerables individualment quan es neguen a entrar al seu joc. Algunes persones són un exemple a seguir, com l'alcaldessa de Paiporta, Isabel Martín i el seu equip. Dones que estan patint una doble violència, la del feixisme més groller, alentant per la dreta més corrupta i també la del masclisme, perquè el fet de ser dones alimenta també el terrorisme masclista. És vergonyant la impunitat d’alguns subjectes, front a les persones, la qual cosa demostra que el sistema necessita d’una revisió en profunditat.

Sí. Costa molt trencar inèrcies i canviar costums, però ens hem d'esforçar per entendre que trencar amb la violència masclista passa per reqüestionar moltes coses que donem per neutres o inamovibles: l'eficàcia de la judicatura, la policia o els sistemes de protecció, a l'igual que els mecanismes de protecció del territori passen per no signar tractats en Europa que atempten contra el nostre futur, ni cedir a la pressió de l'especulació urbanística i continuar construint gratacels i torres “emblemàtiques” com si res haguera canviat.

Els poders públics tenim l'obligació de protegir la ciutadania, la de hui i la del futur. Hem de construir un món on els violents no tinguen cabuda on ningú puga atemptar o amenaçar la vida d'altra persona ni els seus drets bàsics. Per fer un món pacífic ens cal un esforç, ens cal començar a veure de quina forma estem col·laborant amb les violències, amb els terroristes masclistes i de tot pelatge. Hem de decidir què anem a fer individualment i col·lectiva per a deixar de ser còmplice. Per a canviar el món.

El 25N és la data en que assassinaren a les germanes Mirabal i que fem servir al món per eixir al carrer a visibilitzar, a exigir, una societat igualitària on les dones no siguem perseguides, assetjades, amenaçades, discriminades, cosificades, maltractades ni assassinades.

Semblaria que el poder del costum no es pot canviar, que pesen més els segles d’heteropatriarcat que normalitza la violència masclista, que la raó i els drets humans; però no, cada dia, pas a pas, en la lluita del feminisme cap a la igualtat, podem dir que malgrat tot el que queda per recórrer, també donem passos cap endavant.

Un d’ells és que hem guanyat el relat. És difícil que cap home (o dona) hui en dia diga obertament que no està a favor de la igualtat entre sexes, tot i que en el fons o en «la intimitat» no es practique. Però és un pas.

Sabem que cal molta pedagogia, que transformar una societat no és gens fàcil i que s'ha de fer des de la governança ,però sobretot des del carrer. Per això volem dir que malgrat les xifres insuportables, malgrat les 5 assassinades enguany per violència masclista al País Valencià, malgrat que hem de seguir eixint al carrer per dir-li a una dona violada, que la creiem, que no és a ella a qui s’ha de jutjar; malgrat tot, també hem de ser capaç de veure els avanços i felicitar-nos.

Una d’eixes coses que cal posar en valor, és la signatura del Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista. Un Pacte que neix del mandat de les Corts Valencianes i que atén a la reivindicació social del moviment feminista. Un pacte del qual estem molt satisfetes perquè representa el compromís que el Govern Valencià i la Ciutadania hem adquirit per a treballar de la mà en l’eradicació del masclisme de la nostra societat. Són fets, i no paraules.

Un compromís amb 293 mesures concretes i amb un seguit d’indicadors per anar avaluant el procés a través de la comissió paritària de seguiment del pacte,per a que no es quede en paper mullat. És un canvi molt gran, que ens posa en marxa pel camí correcte. Per això i des d’ací animem la ciutadania a que es sume al Pacte: sumatalpacte.com

Altra de les coses que volem posar en valor és el canvi de focus que hem donat a les campanyes institucionals des dels Governs de Canvi. Les campanyes del 25N eren (encara ho són segons per a qui) aquelles on una dona, colpejada, trista i sola tenia una frase «No estás sola» o un telèfon «Llama», que també podrien haver posat, «apanya’t». Perquè encara el marc de la lluita contra el masclisme situa la víctima al centre del problema.

Però la violència masclista és un problema dels homes que afecta terriblement les dones, i per això és un problema social. En l’educació patriarcal i masclista, als homes se’ls educa en el rol de la superioritat i la dominació com a formes d’expressió i per això hem d'implicar-los en el seu propi canvi.

Per això, les campanyes que hem impulsat des del Govern valencià tenen un fil conductor i un objectiu: trencar amb la doble victimització, traient el focus i la responsabilitat de les dones i assenyalar cap als maltractadors.

“No em toques el Whatsapp”, i “Un home de veritat”, parlaven del control (la violència masclista sempre és control) i de les noves masculinitats. La campanya d’enguany #AssenyalaElMasclisme, va un pas més enllà i interpel·la a les xarxes que sostenen des de la indiferència o la hipocresia, situacions de violència contra les dones.

És una campanya que interpel·la la societat a no mirar cap a un altre costat, perquè el silenci i la indiferència ens fa còmplices. Ens cal una mirada crítica cap a fora i cap endins, la mirada violeta a cada acció quotidiana que fem i preguntar-nos si estem consentint o fomentant o realitzant conductes masclistes.

Som conscients del repte. Som conscients de les dificultats i de tot el que queda per fer. I també som molt conscients de com ens afecta l'infrafinaçament que patim. L'estat ens deu molts diners, diners que necessitem per a millorar els serveis públics, i també ens cal tindre una autonomia major d'edat, on puguem contractar personal perquè necessitem persones per atendre persones. Cal ampliar la Xarxa d'agents d'igualtat o crear places als centres educatius amb dedicació exclusiva, ampliar les unitats d'igualtat... són moltes les millores que podríem fer amb un finançament just i amb menys restriccions i boicots per par de la dreta per a poder contractar personal.

Sabem que necessitem un finançament just per a poder fer les polítiques que calen. Tot i això, el govern valencià ja ha augmentat fins al 12,8 milions el pressupost d'igualtat per al 2018. Perquè nosaltres estem per a fer polítiques valentes

Però a més de les polítiques ens cal una societat organitzada i implicada. Ens calen més aliances per a vertebrar una xarxa feminista més forta, que siga el motor per a seguir canviant i aconseguir una societat més igualitària, més justa i més equitativa.

En estos dos anys i mig, hem aconseguit millorar moltes coses i seguirem fent-ho des de la corresponsabilitat amb la ciutadania. I per tot això, per tot el que estem fent i per tot el que ens queda, el 25 de Novembre, tornarem a eixir al carrer per a seguir dient que ens volem vives, lliures i rebels!

Aquest «filó» mediàtic no té límits, no té ètica, no mira per les conseqüències, ens manté en un clima d'expectació i preocupació permanent , com si la resta de la vida ja no importara. Hem superat allò del “Pa i Circ”, i estem en la fase del “Circ i Circ”. El pa no importa, ja no cal parlar dels Gürtel, de la manca de finançament que patim, ni de la bona o mala gestió, ni de si la gent ha trobat feina, de les guerres que assolen el món,  de les coses que en veritat ens importen a les persones.

I en canvi allò que s'anomena actualitat ens arrossega cada dia i ara parlem de la deslocalització de multinacionals, com si l'hagueren inventat, i ens tornen a parlar de l'ÍBEX i la prima i... Vos heu preguntat mai per què a les notícies donen esta informació i no, per posar un exemple, les xifres de suïcidi, les persones que han sobreviscut al càncer, l'índex de contaminació de les ciutats, les guerres que hi ha al món o les criatures que han nascut eixe dia? Perquè posats a donar estadístiques, podrien ser més creatives, no?

I així, des dels grans mitjans ens mantenen en un bucle desinformatiu i cada cop més vergonyant i partidista, en la doctrina del shock, com explica Naomi Klein, generant un relat que, entre altres moltes coses, i des de la meua opinió -tan vàlida com les milers anteriors- contribueix a generar efectes col·laterals repugnants, com la tornada del feixisme als carrers de València, com vam vore i viure i plorar el passat 9 d'Octubre, i com l'assetjament feixista a la Vicepresidenta del govern, Mónica Oltra.

Eixos efectes col·laterals els vivim a València perquè tot aquest clima de crispació obre les portes als més indesitjables de la societat, aquells que no creuen en la democràcia, els que compten vots i animen als violents. Eixa sorprenent aparició de banderes als balcons que alimenten un monstre terrible, el del feixisme més terrible, eixes banderes que amaguen grapats d'intolerància i donen ales als violents que tapen les seues vergonyes amb elles.

No, no crec que la gent que té una bandera hui al balcó siga feixista, però sí que els donen força, volent o no. Com també crec que ho podrem vore molt, molt prompte. Perquè la societat valenciana que despertà a la Primavera Valenciana està mobilitzada i abans que acabe l'any tenim 3 fites en els quals totes eixes banderes es canviaran o s'acompanyaran de les veritables reivindicacions que vénen.

La primera la teniu este dissabte, dia 28 d'octubre, especial ocasió per a que baixeu al carrer i diguem juntes: València contra el feixisme i per les llibertats. Per a que onegeu la senyera de la llibertat, el respecte, la pau i la democràcia. Espere vore com eixos balcons tan bonics s'omplin de senyals per la democràcia.

La segona no tardarà massa, la tindrem el dia 18 de novembre, on el govern valencià i les entitats eixirem a demanar un finançament just, un tracte just. Perquè, quin sentit tindria voler ser valenciana i espanyola si no demanarem almenys ser tractades com a iguals? Així que, de nou, vos convide a xafar el carrer i a omplir els balcons de València amb una reivindicació tan justa com necessària. No volem que ens tracten pitjor que a altres. Vindreu? 

I la tercera serà el dia 25 de novembre que, per si no ho sabeu, és el dia internacional contra les violències masclistes. I,  mireu per on que,  fa només un més que hem signat el primer Pacte Valencià Contra la Violència de Gènere i Masclista, on 63 representats de governs, institucions i entitats civils ens hem proposat plantar-li cara a les violències, a totes aquelles que agredeixen les vides de les dones i per tant de tota la societat. I sí, vos espere, vos espere al carrer, i espere que els vostres balcons i el del vostre veïnat s'òmpliguen amb qualsevol tipus d'adhesió a esta lluita. Vos deixe algunes propostes:  #SumatAlPacte contra totes les violències masclistes, «Ja m'he sumat al pacte, i tu?» «estic a favor de la igualtat», «Prou de Violència Masclista» o «visca la igualtat i el respecte a la diversitat»

Així que este és el meu repte en 3 fites per demostrar-nos la classe de societat que som i al costat de qui estem. Però, potser, cal més que un article d'opinió. Potser em cal un quart repte: vaig a demanar als mitjans estatals, autonòmics i locals que li dediquen tan sols un 10% de les hores destinades al «tema català» cada dia a parlar de totes aquestes qüestions: de pau, respecte, llibertat, tracte just, de per què i com el poble valencià no rep un finançament igual. I sobretot, d'igualtat en el sentit més ampli i en el del respecte. Parlem de coeducació, de rebuig al maltracte, de visibilitzar les situacions discriminatòries, de com educar sobre els tipus de violència, informeu sobre els plans d'igualtat i les millores educatives que calen o les que ja estem fent, feu especials per a   construir un relat on la violència contra les dones no tinga cabuda en esta societat... rebutgeu la cosificació de les dones en la publicitat, visibilitzeu les dones esportistes, elimineu els anuncis de prostitució...

Imaginem que les cadenes de TV locals i estatals, la premsa i la ràdio del nostre territori es comprometeren a fer una hora diària per a explicar que no hi ha denúncies falses, que el control o la gelosia no és amor, que les empreses que tenen més dones a la direcció són més rendibles, que l'economia feminista planteja una alternativa real al model econòmic insostenible; si comencem a parlar de les coses importants com la igualtat, els valors socials, la diversitat, el respecte, si comencem a recuperar la pluralitat que estem a punt de perdre...

Si tot això passara, si li robàrem un poc de temps al foment dels fanatismes, de crear bàndols, del blanc i negre, de la crispació... pot ser, el proper 9 d'octubre en compte de dir-nos «putas, zorras, feas, guarras, catalanistas, os vamos a violar» pot ser, tota eixa gent que s'amaga darrere de les notícies tòxiques i mil voltes repetides, que s'envalentona fent només seua la bandera espanyola; potser no es sentiran tan impunes i potser els carrers no es tornaran a omplir de feixistes violents. Depén de totes i de tots canviar-ho.

En tot cas, no ho dubteu, algunes seguirem eixint al carrer pacíficament, per defensar la llibertat i la democràcia.

Ens veiem al carrer, totes juntes.