Si hi ha algun tret especial que caracteritza -i pel qual és conegut- l’Institut Arabista Ribera de Carcaixent (Ribera Alta) és sense dubte pels nombrosos premis que ha rebut amb motiu de la seua innovació pedagògica en diversos àmbits. El primer laboratori musical de tot el País Valencià i de tot l’Estat espanyol es troba en aquest institut públic, que ha aconseguit introduir una nova metodologia a les aules a través de les darreres tecnologies. Un dels projectes estrella en què participa el laboratori és ‘Soundcool’, promogut per la Universitat Politècnica de València, dirigit pel professor Jorge Sastre i amb Adolf Murillo com a responsable pedagògic. L’app col·laborativa, que ha comptat amb la participació del cocreador d’ Audacity Roger Dannenberg i que funciona a través dels telèfons mòbils i de les tauletes tàctils, ha suposat una autèntica revolució a les aules.

És a partir de les aportacions d'aquest projecte que naix la 'Paella Sònica', una proposta suculent que ens convida a endinsar-nos en el món gastronòmic, i alhora en la música, a través d'un dels plats que ocupa un lloc de preeminència en la cuina valenciana. La performance es tracta d'una simbiosi que combina diverses àrees del coneixement, que conformen un relat amb elements avantguardistes que aporten noves formes d'expressió artística allunyades de les rutines musicals convencionals.

Un llibre com a inspiració musical

La idea de 'Paella Sònica' ha sigut gestada com a proposta d'acompanyar la presentació del llibre de l'escriptor valencià Josep Piera El llibre daurat: la història de la paella com no s’ha contat mai, que tingué lloc el 15 de juny al pati del Centre de la Beneficència, a la ciutat de València. El llibre està conformat per una sèrie d'anècdotes divertides de tot allò relacionat amb l'elaboració de la paella; una obra literària, il·lustrada amb imatges i fotografies, que supera qualsevol llibre culinari i que ofereix un relat amé “que captivarà els aficionats a la cuina, però també els lectors interessats en la història del país i en la tradició cultural europea”, ens adverteix la sinopsi.

La publicació de l'obra de Piera ha suposat una oportunitat única per a empényer la confecció de 'Paella Sònica', una creació sonora que ha sigut dirigida pel professor Adolf Murillo i interpretada, d’una banda, per l’alumnat de l’IES Arabista Ribera de Carcaixent amb el sistema Soundcool i, d’altra banda, pels solistes Joan Soriano, a la percussió, Montse Briceño, amb la flauta, i Pasqual Adrià, amb la guitarra.

L'objectiu que s'han marcat els creadors del projecte és “la connexió entre l'escola, els creadors i les institucions”. Adolf Murillo afirma que “la paella i la música són dos elements que ens defineixen com a poble. Tot superant les diferències, seria bastant senzill posar dos valencians d'acord en el fet de sentir-se identificats amb les dues coses”, però, a més, Murillo reconeix que, més enllà d'un sentit identitari, “qualsevol situació quotidiana té una repercussió sonora. Així doncs, la paella sònica està inspirada seguint el procés habitual que seguim en cuinar la paella”.

La paella: “coneixements i intuicions”

Els objectes utilitzats en la confecció de la creació musical reprodueixen els sons que es generen a la cuina en el procés d'elaboració de la paella, que són improvisats sota l'estructura musical que s'articula en quatre parts: els “preparatius”, el “sofregit”, el “bull” i el “remat”. “La resta és una qüestió d'imaginació, no sols del músic, sinó també de qui escolta. Crear una peça com aquesta és un joc imaginari i creatiu de primer ordre, que va més enllà de la creativitat individual de qui la proposa, introduint-nos en un tipus creació col·laborativa molt més enriquidora i suggeridora”, conclou Murillo, per un costat.

L'escriptor Josep Piera, ho ratifica: “tot plegat em resultà un espectacle sensorial, efímer, irrepetible, és a dir, semblant al que s'escolta en un concert i al que se sent quan es fa i es menja una paella”. “La idea d'Adolf Murillo de mostrar sota una forma musical les sonoritats de l'acte creatiu de fer una paella la vaig trobar del tot original. Tant ell com jo sabíem, i sabem, que fer una paella és un treball artístic complex, que exigeix uns coneixements i una composició determinats. Coneixements, i intuicions, és clar”, apunta Piera.

La condició de poeta de Piera trascendeix també en la seua valoració de la performance: “quan escric, tinc en compte l'estructura interna i sonora de les paraules, com aquestes es combinen i formalitzen en el ritme dels versos, tant en un sentit sonor onomatopeic com sil·làbic, com de contingut semàntic. Això, traslladat a l'art de fer una paella em permet copsar la sonoritat de les flames, els sons del bullir de l'aigua, els ritmes del fregir i del sofregir, el cloc-cloc canviant del coure, i el gust sorprenent del resultat...”. Tot això, admet: “se'm va fer present escoltant la Paella sònica. Un espectacle sentit i suggeridor, o, si es vol, sent-i-mental. I no escoltat mai abans”.

Recentment, el cantautor ha publicat un vídeo en què reconeix públicament la seua homosexualitat, un esdeveniment que s’ha convertit en tendència a les xarxes i als mitjans. Amb la veu entretallada i amb un to íntim, Alborán ha exhalat paraules de confessió repuntades amb silencis aspres. La nuesa emocional amb què ens té acostumats en les seues cançons, potser ara es farà una mica més sincera, més real, més creïble.

La passa que ha fet Alborán és necessària, però ni de bon tros és innovadora. Emperò, malgrat el pas dels anys, hui dia declarar-se gai encara és un acte de valentia. El veritablement sorprenent, i que grinyola moltíssim, és que en ple 2020 es convertisca en notícia que un cantant isca de l’armari, la qual cosa ve a indicar que potser no hem avançat tant com pensàvem. Com a personatge públic influent, Alborán servirà d’exemple per a molta gent que no sap posar-li nom a allò que sent.

Tot això posa en relleu l’anormalitat en què bona part del món viu l’experiència de resoldre una incògnita eterna: “Qui soc?”. Cada persona és un món. El procés de reconeixement d’una identitat o orientació sexual és complex i variat. Els contextos, l’entorn, l’educació familiar o, fins i tot, la classe social, són indicadors que afegeixen o minven les dificultats que trobem a l’hora de conéixer i reconéixer qui som. En altres casos, els més afortunats, han sabut aclarir ràpidament els interrogants i no els ha fet falta “eixir de l’armari”, senzillament perquè mai n’han tingut, d’armaris.

“No pasa nada, la vida sigue igual”, ha pronunciat el cantant malagueny en el seu comunicat. Dos frases separades per una coma, com un ciri pasqual, que només es pronuncien en moments de crisi, de pèrdues irreparables, quan et diagnostiquen una malaltia o mor un familiar. Sense exagerar ni traure les seues paraules de context, això palesa que hi ha un abans i un després en el moment de l’alliberament. Els éssers humans, guiats per una consciència transcendent, hem necessitat al llarg de la història posar-nos fites temporals, ancoratges que marquen un punt d’inflexió en les nostres vides.

Molts considerem que “eixir de l’armari” és una antigor. Per això, el to confés i monacal del comunicat de Pablo Alborán pot semblar vintage, fins i tot un retrocés o un fracàs col·lectiu. Senzillament, és la prova fefaent que, tot i els avanços legislatius, encara romanen un entramat d’estructures mentals que topeten amb la normalitat plena de les persones LGTBI. “Amores desnudos de correa se asoman por la verja de nuestra libertad”, entona Alborán en el seu últim senzill, gairebé premonitori. Amb els seus acords i tonades de fons, trenquem les reixes perquè mai més ningú haja d’eixir de l’armari.

Onze d'abril del 1993, una nit bondadosa d'abril. Era dissabte. La plaça de Montanejos (Alt Millars) estava plena de gent. Hi havia joves acampats als voltants, que entraven i eixien dels locals, vinguts de diferents llocs del País Valencià per a passar les vacances de Pasqua. Allí hi eren Guillem Agulló i els seus amics. De sobte, van veure rondar a l'aguait els nazis de Marxalenes, que els van increpar, amenaçadors, proferint càntics feixistes i insults. Davant d’ells, Guillem va intentar plantar-los cara: “Feixistes!”. En aquell instant el van acorralar al carrer de Sant Vicent. Els seus amics van intentar acostar-s’hi per a trencar el cercle, sense èxit. Els de Marxalenes van començar a colpejar-lo brutalment, primer amb els punys i després fent-li colps de peu. I, finalment, de la butxaca d’un d’ells va eixir la navalla, que va penetrar en el cor de Guillem. Els assassins es van acomiadar cantant el Cara al Sol i amb el braç en alt. Guillem, ja a terra, es desagnava, fruit de l'odi, de la violència contra la qual ell va combatre.

Deia Joan Fuster que «la veritat no sempre coincideix amb la justícia» i, en el cas Agulló, aquest aforisme es constata. L’assassinat de Guillem Agulló (jove antifeixista, antiracista i independentista, militant de Sharp i Maulets) és un dels casos que ha commocionat la societat valenciana, per les circumstàncies en què va ocórrer i per la impunitat en què va derivar. Acompanyat d'una campanya de criminalització de la víctima, el jutge va absoldre els integrants del grup de Marxalenes en considerar el crim una baralla entre joves i no un assassinat polític. Només un d’ells, Pedro Cuevas, va ser condemnat i passà quatre anys en presó.

Però malgrat aquest oprobi, Guillem Agulló i Lázaro, pare del jove assassinat, està satisfet de tots aquests anys de lluita per la veritat. 25 anys suportant burles i amenaces dels qui odien. Però també troba aixopluc en el suport o, més encara, l'estima dels qui 25 anys després criden: “Ni oblit ni perdó”. Molts no el coneixien, ni tant sols havien nascut quan l’assassinaren. Reivindiquen, però, la seua memòria i això, a Guillem, als seus 68 anys, l’empeny i el recomforta. Hui, malgrat que el van matar, el seu fill és més viu que mai: la victòria, doncs, ja és seua.

-Enguany fa ja 25 anys de l'assassinat de Guillem, com encara aquesta data? Quin és el balanç d'aquests 25 anys de lluita?

-El balanç és positiu, malgrat totes les dificultats que hem hagut de passar per a poder arribar fins on hem arribat. La qual cosa vol dir que hi ha moltíssima gent al nostre voltant i tenim una solidaritat immensa, sobretot dels joves. I hem arribat satisfactòriament bé. Jo explicaria els motius, però són motius molt personals i potser no els compartiria molta gent, però jo crec que sí, eh? Ha sigut una lluita persistent, dolorosa, cabuda, tenaç… Allò que dius, “si no ho faig jo, no ho farà ningú”, però resulta que hi havia molta més gent que ens acompanyava.

-Per què el jutge no contemplà la motivació política de l'assassinat? Pensa que la campanya d'intoxicació i criminalització influí en la sentència del judici?

-No sols això, sinó que hi havia una intencionalitat política que això no es produïra perquè no tocava en democràcia. I resulta que aquesta democràcia és una democràcia tocada de mort, perquè va ser l’hereva del franquisme, sense més conseqüències que un pacte de punt i final. I si s’ha anat consolidant amb el temps, ho ha fet sense base social, ni moral, ni ètica, ni de reposició, ni de normalitat de les relacions de convivència, després d’una guerra civil que va provocar 145.000 morts soterrats en les cunetes. El punt i final només ha passat a Espanya. Vull dir, pacte de la transició: silenci, no restitució de les víctimes de la guerra civil i jubilacions d’or per a aquells que varen signar els pactes del silenci. Ni s’ha tornat l’espoli fet pel franquisme ni s’ha recuperat la memòria de les víctimes.

-Preveu que hi ha possibilitats de reobrir el cas? El govern hi podria intervenir?

-Si pot intervenir o no... Si no ho ha fet, ja ha arribat tard. A mi ja em té igual. Nosaltres hem guanyat aquesta batalla. I, per tant, l’han perduda ells. La credibilitat de l’Estat democràtic ha perdut davant d’una injustícia tan greu com va ser l’assassinat de Guillem.

-Hem vist en l’actualitat sentències com les dels rapers, o el cas d’Altsasu, on s’aplica la llei d’enaltiment del terrorisme i de delicte d’odi, i en canvi veiem com els nazis de l’atac a Blanquerna ixen absolts. Hi ha una doble mesura? Què hi ha darrere de tot això?

-Doncs hi ha una protecció evident. Són el seu braç armat (de l’Estat) per a controlar la gent que discuteix l'estatu quo i que posa en dubte el sistema injust que provoca una democràcia capitalista. I per tant, tenen favors, estan subvencionats i els activen i els desactiven en funció dels seus interessos. Ara toca activar-los, perquè s’ha de mediatitzar, perquè s’ha d’acollonir la gent jove (que està protestant massa)… I com que els poders fàctics, que controlen les ments i les voluntats de la població, no poden, activen grups terroristes com l’extrema dreta. T’ho dic així de clar. Hi estic convençudíssim. A Guillem el mataren per això, perquè formava part d’un moviment incipient al País Valencià i ell n'era el líder, el que tenia tots els números de la loteria perquè li passara. 

-Recentment l’Ajuntament de València, després d’un llarg procés, li ha dedicat un carrer a Guillem. Creu que és una forma de fer justícia?

-A veure, no és un carrer. És una plaça. Nosaltres volíem un carrer i és una plaça en els Vivers, als afores de la ciutat, que si no vas a propòsit no la veuràs bé. Has d’anar als Vivers per a saber que allí hi ha una plaqueta en commemoració a la memòria de Guillem Agulló, un antifeixista, un antiracista… No diran mai un independentista al País Valencià -al Principat sí que ho diuen-, perquè ací tenen por a la dreta i que això els provoque una pèrdua de vots. T’ho dic sincerament, tal com t’ho dic. Però benvingut siga! Perquè, a més, són els meus amics, jo els conec de tota la vida, tota aquesta gent que ha decidit ficar-li la plaça. Una plaça que, per cert, es dedica a Guillem, ja que a Barcelona s'havia presentat una moció per posar nom a un carrer, que encara no està posat. Potser el senyor Ribó es passaria per allà, per Barcelona, per a dir: “Primer el fique jo i després tu”. Eixes coses es parlen “a cau d'orella”. Però no t’ho puc demostrar tampoc.

-En la seua opinió, les institucions i, en concret, el govern valencià del canvi han fet tots els possibles per recuperar la memòria de Guillem?

-Hi hagué un acte, el de les Corts Valencianes, que a nosaltres ens va emocionar molt que es produïra. Perquè era un reconeixement públic per part de la institució principal del país en memòria de Guillem. Es va crear un premi contra la intolerància que, a més a més, ens ompli de goig i satisfacció. Això és més important que tota la resta (que li puguen ficar o no els carrers). Perquè és la institució de les Corts la que proposa això. I he de dir que Enric Morera (el president de les Corts, que és qui va llegir el manifest) es mereix tot el respecte i l’admiració de la família. Tot això, cal dir-ho, malgrat que allí baix la gent del PP, tot i que signaren l’acord, no van estar presents, perquè els dol haver de reconéixer públicament el dolor que ha patit aquesta família, perquè són cruels i dolents. El PP ha volgut rentar-se la cara, però nosaltres sabem molt bé qui són: els que protegeixen, els que emparen i els que tenen en la seua filosofia polítiques d’extrema dreta.

-Quan veu imatges com les del 9 d'octubre, en què el feixisme va tenir presència al carrer, creu que hi ha un paral·lelisme entre la situació actual i la situació dels anys 90?

-El procés català condiciona molt el que passa al País Valencià. Com que ací a València es van fer uns quants reconeixements de solidaritat amb el poble català i els empresonats i contra tota la criminalització que fa l’Estat espanyol del procés català i tota la repressió que actua impunement davant d’un poble lliure i determinat a decidir el seu futur, perquè ací no es calcaren posicionaments més o menys semblants, el 9 d’octubre va ser un dia clau en què les forces actives d’extrema dreta manifestaren la seua oposició a qualsevol inici d’acostament ideològic, cultural o territorial dels Països Catalans. No, no és un assaig de repetir els anys de la transició, és un esforç últim que fan per a mediatitzar. Però tenen la batalla perduda, perquè posteriorment nosaltres vam fer una manifestació multitudinària en contra d’aqueixa operació on cridàrem ben fort que “València serà la tomba del feixisme”. De totes maneres, la gent que estava manifestant-se el 9 d’octubre eren quatre i els altres venien de fora en autobusos, amb policies infiltrats… Tot un merder que ve a demostrar que al País Valencià ens costarà aconseguir per via pacífica -perquè no hi ha cap altra via- la nostra llibertat com a poble.

-El discurs feixista ha calat en la societat valenciana actual?

-No. Majoritàriament la societat valenciana és una societat madura, responsable i sap el perill que corre si torna a manar la dreta i perdre tot el poquet que hem aconseguit a poc a poc. Jo sóc conscient que la societat valenciana no ha de jugar a la confrontació, ha de jugar a construir realitats polítiques que afavorisquen el benestar dels valencians. Perquè sap que el finançament no és just, que sempre ens donen per sota del que aportem, i tenim dificultats per a tirar endavant. Però, vaja, és una estratègia d’Estat que ja està marcada des de les posicions ideològiques perquè el País Valencià, ni les Illes ni Catalunya estiguen bé. És a dir, som països espoliats per a benefici del centre de la península.

-Què sent quan, passats 25 anys, escolta els joves d'avui cridar 'Guillem Agulló ni oblit ni perdó'?

-Se’m posa la carn de gallina, no puc evitar que això passe… (sospira). Perquè Guillem és un referent i l’han convertit en un mite. Però si és un mite, és perquè els altres (els feixistes) també, d'altra banda, el criminalitzen. Vull dir, Guillem és el punt positiu, però també el negatiu en la visió de l’Espanya centralista, feixista, hereva del franquisme, que no vol que avancen en cap posicionament de llibertat. Per contra, Guillem és la llibertat, la solidaritat, l’antifeixisme, l’antiracisme, a favor del feminisme, a favor de gais, lesbianes… El pluralisme és més representat per la memòria de Guillem. Jo estic orgullosíssim com a pare que això siga així. Ja s’apanyaran els que el criminalitzen. Cada dia que diuen ‘Guillem jódete’, la seua consciència els courà per ser tan bèsties, tan burros i tan feixistes. Per cada un que diga ‘Guillem jódete’, n’hi ha 50 que diuen ‘Guillem Agulló, ni oblit ni perdó’.

-Heu rebut amenaces?

-Doncs ara no em consta. Però a Burjassot, prop de casa, hi ha una alguna pintada. Hem rebut amenaces constantment durant molts anys. Segurament no els ha eixit bé, ha provocat reaccions contràries. I hui estan una miqueta més tranquils. Però el 9 d’octubre cridaven “¿Dónde están, no se ven, los amigos de Guillem?”. 

-Quin missatge els donaria als joves que s'identifiquen amb els ideals que tenia el seu fill?

-Doncs que són els ideals del futur. És a dir, no és possible que avance una societat si no ets solidari, si no ets antiracista, si no ets antifeixista. No és possible que es construïsca una societat neta de principis sense aqueixos ideals, és impossible. Com pots construir un futur eliminant l’adversari i fent desaparéixer aquells que pensen de diferent manera? Guillem és el futur.

-Recuperar la memòria per avançar cap al futur, no?

-Exacte, i la memòria consisteix a traure de l’oblit els republicans que estan soterrats en les cunetes, de tots. Passa també per recuperar la memòria de les víctimes del masclisme ferotge i feixista… Tot això és necessari que anem superant-ho, que anem construint-ho, que anem millorant-ho. Cal fer un memorial de totes les víctimes d’aquest sistema capitalista injust.

-Manté l’esperança en la joventut?

-És clar, sempre. És el futur. El futur són els joves. Els joves han de ser crítics, han de lluitar contra el poder establert, han de construir un món a la seua mida sense condicionants dels interessos del capital, ni d’altres interessos que no tenen res a veure amb ells... El jovent és víctima d’aquest sistema, una de, una de les víctimes més poderoses, perquè és un motor transformador i revolucionari.

“Mai més”. Aquest va ser el jurament que van invocar els deportats supervivents del camp de Mauthausen quan van ser alliberats per l'Exèrcit nord-americà el 5 de maig de 1945, embolicats en banderes republicanes, la gran majoria espanyols antifeixistes que havien lluitat en la Guerra Civil espanyola. Aquest missatge, avui, més que mai, cobra major sentit. No obstant això, per a molts d'ells, l'alegria d'haver sobreviscut a l'infern nazi i haver estat alliberats posteriorment no els produïa cap assossec ja que, amb la seua terra segrestada pel feixisme, encara, l'única cosa que podien fer era continuar l'exili a França. Molts dels excombatents espanyols pensaven que, amb la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial, a Espanya se li retornaria la democràcia segrestada pel colp militar del general Franco; però això no va ocórrer. El món lliure els va trair i va ofegar tota esperança als republicans espanyols de tornar a la seua pàtria volguda, al seu país enyorat, devastat per la fam i la postguerra.

“El camp dels espanyols”, pel qual és conegut Mauthausen, va ser creat el 1938 i va estar actiu fins el seu alliberament el 1945. Malgrat que es desconeix el número de víctimes exactes, s'ha comptabilitzat que en Mauthausen-Gusen van morir al voltant de 120.000 persones, de diferents nacionalitats i credos. Van ser 9.200, els espanyols que van ser deportats als camps nazis (d'aquests, 7.500 van ser destinats a Mauthausen, dels quals en van ser massacrats més de 5.500). Tots ells formaven part dels centenars de milers de republicans que van creuar la frontera en els últims mesos de la Guerra Civil i que van ser internats en camps de refugiats que la França democràtica va improvisar en el sud del país, com el de Argelès-sud-Mer o el de le Vernet d'Ariège, entre d’altres. “El Govern francés ens va tancar en camps de concentració com si fórem bèsties. Allí moríem de fam, de fred i de tot tipus de malalties. No esperàvem aquest tracte del país de la 'Llibertat, igualtat i fraternitat”, explicava el presoner Ramiro Santisteban.

Però la captivitat dels espanyols no havia fet més que començar: eixien d'una guerra per ficar-se en una altra, molts d'ells van ser enviats al capdavant de les files de la Legió, o integrats en Companyies de Treballadors Estrangers. Quan Hitler va envair França, la major part d'aquests van acabar capturats pels alemanys. Les autoritats nazis van preguntar al recentment instaurat Estat franquista, què volien que fera el III Reich amb aquell nombre important de refugiats espanyols, al que el ministre de la Governació, Ramón Serrano Suñer, va respondre que “fora de les fronteres espanyoles no hi havia espanyols”. Signada la seua sentència amb aquesta frase, els milers d'espanyols van ser enviats a Mauthausen: per a molts, la seua última destinació, per a uns pocs afortunats, una experiència que marcaria el seu llarg exili fins a la mort del dictador.

Els “Rotspanier”, apàtrides i rojos

Quan els espanyols van arribar al camp de concentració, després de diversos dies de travessia ficats en trens de bestiar, se'ls va fer abandonar tot el que portaven, llevar-se la roba i afaitar-se els cabells. Una vegada complert el primer objectiu dels nazis, deshumanitzar-los, van procedir al següent: llevar-los tot rastre del seu passat i de la seua personalitat, els van posar a tots els mateixos uniformes: un mono de ratlles blaves adornat amb un triangle blau amb una “S”. Ja estaven assenyalats: eren els espanyols, els rojos espanyols, sense pàtria i vençuts. No tenien nom, eren un número.

“Mentre dormíem, en els barracons, no teníem malsons; el malson començava quan ens despertàvem”, explicava el deportat Ramón Milá Ferrerons en un documental de TVE. I és que, les condicions en les quals es trobaven eren deplorables, eren tractats com a poc menys que els animals. De bon matí, a les cinc menys quart, els despertaven a bastonades i a crits, els donaven un líquid que no era ni café ni aigua i els feien formar a la plaça. Llavors era quan començava aquest infern, una jornada laboral duríssima. Molts d'ells morien d'esgotament o assassinats pels mateixos SS o pels kapos.

A la nit, molts se suïcidaven, es tiraven contra el filat electrificat que fortificava el camp de concentració per acabar, així, amb el seu sofriment. També es van fer experiments mèdics en la coneguda com a “infermeria”, amb injeccions de gasolina al cor, entre altres atrocitats. No obstant això, la immensa majoria dels espanyols van morir a Gusen, un subcamp de Mauthausen que per a la gran majoria significava la condemna a mort directa. Els crematoris no descansaven ni un sol dia, per la xemeneia van sortir, convertits en cendra i en fum, les ànimes de milers de persones.

Espanya, una anomalia democràtica

La ignomínia del Govern espanyol a les víctimes del franquisme i el nazisme són de sobra coneguts i han traspassat uns límits que es podrien qualificar d'anomalia democràtica dins dels estats membres de la Unió Europea. Per exemple, l'any passat, el president del govern, Mariano Rajoy, va eludir un esdeveniment històric que a qualsevol país europeu haguera requerit tots els honors per part de l'Estat: l'enterrament de Francesc Boix, el fotògraf català que va furtar les fotografies que provaven els crims comesos pels SS.

Però aquest oblit intencionat dels governants espanyols no ha pogut amb la lluita dels fills i els néts dels deportats, els qui continuen el seu dur camí perquè la memòria dels ciutadans estiga ben viva, malgrat tot. Pel que aquesta queda en mans de voluntaris, d'historiadors compromesos i investigadors que dediquen el seu temps lliure a documentar les històries de tantíssima gent. Com bé explica Carlos Hernández de Miguel, autor de Los últimos españoles de Mauthausen, “la història dels deportats espanyols va ser enterrada pel franquisme i després va ser oblidada per la democràcia”, una democràcia que no ha sabut homenatjar als herois antifeixistes que es van deixar la pell en la seua lluita per uns valors que ara són essencials.

Els supervivents estan morint-se, el gener passat va morir José Alcubierre, el xiquet espanyol presoner en Mauthausen el pare del qual van assassinar en el mateix camp, a qui li va ser atorgada la Legió d'Honor francesa i ho va fer sense rebre cap tipus de reconeixement per part de l'Estat espanyol. Però, malgrat això, el relat els deportats segueix ben viu i es resisteix a ser esborrat, el qual romandrà en la història per fer complir aquest anhel, aquest desig per a la humanitat sencera, el que els republicans espanyols van conjurar: “Mai més, enlloc, contra ningú!”.

“Nunca más”. Este fue el juramento que invocaron los deportados supervivientes del campo de Mauthausen cuando fueron liberados por el Ejército norteamericano el 5 de mayo de 1945, envueltos en banderas republicanas, la gran mayoría españoles antifascistas que habían luchado en la guerra civil española. Este mensaje, hoy, más que nunca, cobra mayor sentido.

Sin embargo, para muchos de ellos, la alegría de haber sobrevivido al infierno nazi y haber sido liberados posteriormente no les producía ningún sosiego ya que, con su tierra secuestrada por el fascismo, aún, lo único que podían hacer era continuar el exilio en Francia. Muchos de los excombatientes españoles pensaban que, con la victoria de los aliados en la Segunda Guerra Mundial, a España se le devolvería la democracia secuestrada por el golpe militar del general Franco; pero esto no ocurrió. El mundo libre los traicionó y ahogó toda esperanza a los republicanos españoles de volver a su patria querida, a su país añorado, devastado por el hambre y la postguerra.

“El campo de los españoles”, por el que es conocido Mauthausen, fue creado en 1938 y estuvo activo hasta su liberación en 1945. Pese a que se desconoce el número de víctimas exactas, se ha contabilizado que en Mauthausen-Gusen murieron alrededor de 120.000 personas, de diferentes nacionalidades y credos. Fueron 9.200, los españoles que fueron deportados a los campos nazis (de éstos, 7.500 fueron destinados a Mauthausen, de los cuales fueron masacrados más de 5.500). Todos ellos formaban parte de los centenares de miles de republicanos que cruzaron la frontera en los últimos meses de la Guerra Civil y que fueron internados en campos de refugiados que la Francia democrática improvisó en el sur del país, como el de Argelès-sur-Mer o el de Le Vernet d'Ariège, entre otros. “El Gobierno francés nos encerró en campos de concentración como si fuésemos bestias. Allí moríamos de hambre, de frío y de todo tipo de enfermedades. No esperábamos ese trato del país de la 'Libertad, igualdad y fraternidad”, contaba el prisionero Ramiro Santisteban.

Pero el cautiverio de los españoles no había hecho nada más que empezar: salían de una guerra para meterse en otra, muchos de ellos fueron enviados al frente en las filas de la Legión, o integrados en Compañías de Trabajadores Extranjeros. Cuando Hitler invadió Francia, la mayor parte de éstos acabaron capturados por los alemanes. Las autoridades nazis preguntaron al recién instaurado Estado franquista, qué querían que hiciera el III Reich con aquel número importante de refugiados españoles, a lo que el ministro de la Gobernación, Ramón Serrano Suñer, respondió que “fuera de las fronteras españolas no había españoles”. Firmada su sentencia con esta frase, los miles de españoles fueron enviados a Mauthausen: para muchos, su último destino, para unos pocos afortunados, una experiencia que marcaría su largo exilio hasta la muerte del dictador.

Los “Rotspanier”, apátridas y rojos

Cuando los españoles llegaron al campo de concentración, después de varios días de travesía metidos en trenes de ganado, se les hizo abandonar todo lo que llevaban, quitarse la ropa y afeitar el pelo. Una vez cumplido el primer objetivo de los nazis, deshumanizarlos, procedieron al siguiente: quitarles todo rastro de su pasado y de su personalidad, les pusieron a todos los mismos uniformes, un mono de rallas azules adornado con un triángulo azul con una “S”. Ya estaban señalados: eran los españoles, los rojos españoles, sin patria y vencidos. No tenían nombre, eran un número.

“Mientras dormíamos, en los barracones, no teníamos pesadillas; la pesadilla comenzaba cuando nos despertábamos”, explicaba el deportado Ramón Milá Ferrerons en un documental de TVE. Y es que, las condiciones en las que se encontraban eran deplorables, eran tratados como poco menos que a los animales. De buena mañana, a las cinco menos cuarto, les despertaban a palos y a gritos, les daban un líquido que no era ni café ni agua y les hacían formar en la plaza. Entonces era cuando empezaba ese infierno, una jornada laboral durísima. Muchos de ellos morían de agotamiento o asesinados por los mismos SS o por los kapos.

Por la noche, muchos se suicidaban, se echaban hacía la alambrada electrificada que fortificaba el campo de concentración para terminar, así, con su sufrimiento. También se hicieron experimentos médicos en la conocida como «enfermería», con inyecciones de gasolina en el corazón, entre otras atrocidades. No obstante, la inmensa mayoría de los españoles murieron en Gusen, un subcampo de Mauthausen que para la gran mayoría significaba la condena a muerte directa. Los crematorios no descansaban ni un solo día, por la chimenea salieron, convertidas en ceniza y en humo, las almas de miles de personas.

España, una anomalía democrática

La ignominia del Gobierno español a las víctimas del franquismo y el nazismo son de sobra conocidos y han traspasado unos límites que se podrían calificar de anomalía democrática dentro de los estados miembros de la Unión Europea. Por ejemplo, el año pasado, el presidente del gobierno, Mariano Rajoy, eludió un acontecimiento histórico que en cualquier país europeo hubiese requerido todos los honores por parte del Estado: el entierro de Francesc Boix, el fotógrafo catalán que robó las fotografías que probaban los crímenes cometidos por los SS.

Pero este olvido intencionado de los gobernantes españoles no ha podido con la lucha de los hijos y los nietos de los deportados, quienes continúan su duro camino para que la memoria de los ciudadanos esté bien viva, a pesar de todo. Por lo que esta queda en manos de voluntarios, de historiadores comprometidos e investigadores que dedican su tiempo libre a documentar las historias de tantísima gente. Como bien explica Carlos Hernández de Miguel, autor de ‘Los últimos españoles de Mauthausen’, “la historia de los deportados españoles fue enterrada por el franquismo y después fue olvidada por la democracia”, una democracia que no ha sabido homenajear a los héroes antifascistas que se dejaron la piel en su lucha por unos valores que ahora son esenciales.

Los supervivientes se están muriendo, el pasado enero falleció José Alcubierre, el niño español prisionero en Mauthausen a cuyo padre asesinaron en el mismo campo, a quién le fue otorgada la Legión de Honor francesa y lo hizo sin recibir ningún tipo de reconocimiento por parte del Estado español. Pero, pese a ello, el relato los deportados sigue bien vivo y se resiste a ser borrado, el cual permanecerá en la historia para hacer cumplir ese anhelo, ese deseo para la humanidad entera, el que los republicanos españoles conjuraron: “¡Nunca más en ningún lugar contra nadie!”.