És ben conegut que la gramàtica de l’alemany és, si més no, una mica “difícil”. Això no els ha impedit elaborar un estàndard comú a tot l’alemany, una koiné, que conviu amb les diferents varietats geogràfiques. Això no impedeix que un bavarés, un hamburgués, un saxó o un suís, habituats a parlar la seua pròpia varietat, utilitzen l’estàndard com a llengua global. De la mateixa manera que ho fan, amb l’italià, els llombards, els napolitans o els sicilians. Ja ho feien els grecs, almenys a partir d’Alexandre el Gran, amb la koiné, comuna a tots els territoris hel·lènics.

A casa nostra, tan teclosos i suspicaços com sempre, vam ser incapaços d’elaborar un estàndard per a tot el territori lingüístic, per fas o per nefas, i ens vam haver d’acontentar amb uns paraestàndards regionals, entre els quals, el valencià, sembla que ara és objecte de revisió. La faena del matalafer, fer i desfer.

La cosa ja venia de lluny. Un grup de professionals de la llengua defensaven que una simplificació de la gramàtica i un acostament a la parla popular faria que la gent desertaria menys del valencià o s’hi integraria. La premissa: que la gent no usa el valencià, perquè la gramàtica és molt difícil, i la gent se sent poc identificada amb l’estàndard valencià. Segur que és això? Pobres alemanys!!!

I per a reblar el clau, arriba el nostre Molt Honorable Mazón, que en dispara ben poques en valencià, i s’autonomena paladí de la revalencianització de la llengua de l’Administració. I fins i tot suggereix a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) què hauria de fer. Ausades que la ignorància és atrevida!!! “Fins i tot el neci, quan calla, es tingut per savi” (Proverbis 17:28). Encara com ho ha suggerit amb tacte, no com l’exconseller Font de Mora, que va rememorar Espartero amb la seua entrada a l’AVL.

Fent una ullada a les fonts oficioses, fins i tot s’hauria de poder fer servir el pronom neutre lo en el llenguatge administratiu poc formal, com en els llibres de festes. Vaja! Ara els llibres de festes són llenguatge administratiu… Si entre les característiques principals del llenguatge administratiu estan l’alt grau de formalitat i la falta d’ambigüitat, ara ens inventem un llenguatge administratiu “poc formal”.

També propugnen l’ús dels demostratius este, eixe… i els verbs incoatius en ix en compte de eix. No sé si es deuen haver adonat que això ja es fa en el model de llengua d’À Punt en el registre oral, que és un model de formalitat mitjana, però no en el registre escrit.

Proclamen el retorn a la diferenciació de gènere del sufix -ista (-iste per al masculí i -ista per al femení), una variació que ja fa anys que va desapareixent, almenys entre les generacions joves o les majors més o menys lletrades. Em ve al cap un vell acudit, en què l’un diu a l’altre: “Ara que havíem aprés a dir penícul·la, ara va i toca dir flim!”. Jo creia que això del sufix ja havia passat a la història i que realment no pagava la pena tornar-hi, però ja ho sabeu: el burro, a l’herba.

Fa també uns pocs anys, a Suïssa hi hagué un moviment que propugnava deixar de banda l’estàndard alemany i vehicular en l’escola el paraestàndard suís, amb l’argument que la koiné no era gaire acostada als suïssos germanòfons. Per sort, la cosa no va anar més lluny d’una polèmica. Si ho hagueren dut endavant, probablement el resultat hauria sigut l’escissió del suís del diasistema alemany i el sorgiment d’una llengua nova. I no per això guanyarien parlants del nou idioma. Val la pena pagar un preu tan alt?

És la dificultat gramatical o la falta de proximitat amb la llengua col·loquial el que fa desertar d’una llengua? Per als alemanys o per als italians, no. I no deu ser la manca d’unes institucions públiques fortes que aposten de manera clara i decidida per la promoció de la llengua el que fa desertors lingüístics?

Si realment el Govern valencià vol apostar fort per la nostra llengua, ha de practicar la discriminació positiva. Tot el contrari del que fa.

Això de la revalencianització de la llengua de l’Administració és com “la bufa del bou, tot aire” (Porcar dixit). És com tirar un os als gossos perquè es barallen, mentre l’amo es menja les molles de carn.

Ara falta veure el paper que farà l’AVL davant aquest envit que li ha llançat (o li llançarà) el Govern valencià: un bon paper dient que, sense valorar la correcció, el model de llenguatge que proposen no és l’adequat a la llengua de l’Administració o un paperet d’estrassa en què tot s’hi val.

Confie que, pel bé del valencià, farà un paper digne.

A tot això, continua havent-hi universitats valencianes o és que les han tancades i no en soc sabedor?

Quan creus que ja s’acaba… torna a començar.

Efectivament, a més de la constatació que l’ús d’aquests recursos lingüístics va desapareixent a mesura que la societat es modernitza –com en la major part de les llengües–, és ben evident que les característiques d’abast geogràfic, la desaparició de molts dels termes que s’hi utilitzen i el canvi dels referents de la societat actual tenen molta influència en la preservació o en la desaparició d’aquestes maneres de dir, i també se’n creen de noves.

Per exemple, quan algú (generalment del món rural) comenta que tal dia ve aigua (pluja), un altre li respon que faran com a València: la deixaran caure. És clar que hi ha/hi havia una contraposició entre el món rural, en què la pluja implica, si més no, una pèrdua de jornal, o de molts jornals si deixa la terra molt mullada, i el món urbà, en què la faena no depén de l’oratge i la presència de pluges només afecta la decisió d’agafar el paraigua o d’estendre la roba dins de casa o fora.

Abans, quan una persona perdia la gana i només menjava “micones”, se li sentenciava que li passaria com a l’haqueta del senyor rector, que, quan la va ensenyar a no menjar, va i es mor (l’haqueta, no el senyor rector). Ves i explica a la jovenalla del món urbà què és una “haqueta”, si la major part no saben ni qui era Franco!!!!

Centrats en la contraposició rural/urbà i amb l’afegit de l’abast geogràfic, una expressió com “Falles més que l’arròs” no s’entén si no és en una societat rural que sap què és això de l’arròs fallat. De la mateixa manera que quan algú, en les eleccions passades, vaticinava que tal partit o tal altre no “arreplegaria ni les de terra” es referia que recolliria un nombre de vots ben baix. No cal dir que “les de terra” sol referir-se a les taronges que cauen per debilitat o pel vent, i que tenen un valor econòmic escàs o nul.

A vegades la ironia traspua alguns refranys ben antics. Si tenim en compte que “deixar-la caure com a València” no deixa de ser un punt irònic d’acceptació gairebé determinista, què em direu d’aquest refrany: “Si la Candelera (2 de febrer) plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu. Tant si riu com si plora, mig hivern fora”. D’aquest refrany, n’hi ha una versió exclusivament riberenca en què la ironia és total: “Si la Candelera plora, el riu està vora Riola; si la Candelera riu, Riola està a vora riu”.

També ha perdut ús i vigència, per desconeixement del lèxic, una manera de dir com “anar ple de mig almuds de farina”, referida a una persona que sempre va atrafegada en mil faenes. El mig almud era una mesura per a farina, sucre, etc., equivalent a uns 2 litres i que era molt habitual per a fer pa i dolços. També hi té relació “No en vull, no en vull, i mig almud a caramull”, que s’aplica a algú que aparenta no voler alguna cosa que en realitat desitja molt. D’ús encara viu és “fer-se la pasta agra” referit a algú que és tarda molt a fer les coses, generalment per indecisió (cal dir que, si la pasta per al pa o els dolços s’aguantava massa, solia fer-se agra per l’efecte del rent), o “no traure’s la pasta dels dits”, que vol dir no tindre habilitat per a resoldre les coses.

En món de les cavalleries també ha donat origen a expressions que sobreviuen amb més força o menys. “Ser cavall de bona barra” s’aplica a les persones que no són massa exigents a l’hora de menjar. Recordeu que, ací, “barra”, vol dir mandíbula. O també: “A eixe li té igual arri que bo (o so)”, en el sentit que, li digues el que li digues, ell anirà a la seua.

I per acabar, un refrany ja perdut –crec– relacionat de passada amb l’àmbit litúrgic: “Té més paraules un petricó de vi que un missal en llatí”. El petricó, també anomenat porró, equivalia a un quart de litre; el missal de la litúrgia prevaticana (en llatí) era un llibre gran, gruixut i pesant amb moltes pàgines.

I això, com que no tinc a mà un petricó de vi, pare d’ajuntar paraules fins una altra vegada.

Efectivament, l’esquena (del germànic skina, columna vertebral) és la part posterior del tronc, des dels muscles fins a la cintura. L’esquena se subdivideix, al seu torn, en espatla (part superior del muscle i de l’esquena, que prové del llatí spatula, espàtula i també omòplat, per la semblança que té amb una espàtula) i en lloms (regió de l’esquena que s’estén a cada costat de la columna vertebral, des de les falses costelles fins a la pelvis, del llatí lumbus).

Així doncs, la gent de la colla (càrrega i descàrrega de l’arròs) acabava espatlada després una jornada de traginar sacs d’arròs a l’espatla. I els que feien alguna faena que obligava a passar molt de temps amb l’esquena doblegada, es queixaven que s’havien desllomat. Recorde que la meua àvia, que ens feia jerseis i jaquetes de llana amb les agulles de fer calça, ens mesurava l’espatla i les anques, i anava minvant la llargària de les passades per rebaixar l’amplària del darrere de la peça de roba.

Solem utilitzar la locució “a espatles de” per a referir-nos, sobre tot a les cases o els espais que toquen per darrere la nostra casa: “A espatles de ma casa està el corralet de cal barber”. Ara que estan tant de moda els adossats, convé recordar que el terme significa “units pel dors”, és a dir, per les espatles.

I ara que he nomenat la paraula “anca” (regió anatòmica que comprén cadascuna de les dues meitats en què està dividida la part posterior de les persones o dels animals per damunt de cada cuixa, vaja, des de la cintura fins al cul, el lloc on ens acostumen a ficar les injeccions; del germànic hanca) m’ha vingut al cap una cançó de Salvatore Adamo del 1965, que en francés es titulava Mes mains sur tes hanches (Les meues mans damunt les teues anques) i que en la versió en castellà es va convertir en una púdica Mis manos en tu cintura.

Més púdica encara, val a dir que sense cap relació anatòmica amb el tema que ens ocupava, va ser la percepció a casa nostra del títol i la tornada d’un dels grans èxits d’Adriano Celentano (1961), 24 mila bacci (24.000 besos) que deixava aquest fragment en l’idioma original i que la majoria de la gent “sentia” com a “24.000 apatxes” D’on haurien pogut traure en aquella època 24.000 membres d’una tribu quasi en vies d’extinció!!!!

Si fem la vista bastant enrere, a l’època en què la major part dels valencians no coneixien l’anglés (i no els feia cap falta), recordarem o haurem sentit a dir que la gent solia pronunciar el nom dels artistes de cine tal com els llegien. Així, Humphrey Bogart era “Umpréi Bogárt”, Charles Boyer era “Xárles Boiér”, Rita Hayworth era “Ríta Ivòrt” –amb l’afegitó per part d’alguns de “xafa fort”–, Clark Gable era “Car Gáble”… i la més difícil, Katharine Hepburn, pronunciada “Caterín Epbúrn”. I com creieu que pronunciaven el mot anglés meeting? Ho heu encertat: “mètim”. Jo encara he conegut gent major, ja en plena Transició, que anava als “mètims” de les campanyes electorals. Fins i tot, quan algú al bar amollava un discurs, solia dir-se: “Veges tu, quin ‘mètim’ que ens ha amollat!

Ara, per sort, ja no solem adaptar els anglicismes –o els estrangerismes que siga– des de la grafia, sinó des de la pronúncia.

He dit abans que en els mítings l’orador solia fer la seua al·locució des d’un lloc elevat, des d’un podi o pòdium. Aquesta paraula, que prové del grec a través del llatí, té una evolució popular que dona “puig” (paral·lelament a l’occità puèi, francesitzat després en puy). Però no és un puig des d’on acostumava a adreçar-se al públic l’orador –si n’exceptuem el Sermó de la Muntanya i, potser, algun cas més–, sinó més aïna des de dalt d’un pòdium, com hem dit abans, mot que segueix una evolució culta des del llatí.

En castellà, a més de l’evolució culta podio, n’hi ha una altra de popular, poyo, que es defineix com un “banc de pedra o d’un altre material arrimat a les parets, habitualment a la porta de les cases de zones rurals” (tot i que antigament també designava una elevació del terreny, com el llogaret de Calamocha (Terol) El Poyo del Cid). Així, doncs, els que volien adreçar una arenga a la població pujaven a un pòdium, en castellà, “montar un poyo”. Com que aquests discursos podien acabar com el ball de Torrent, l’expressió castellana va passar a significar “desencadenar una discussió, fer escàndol”. Amb el pas dels anys, va canviar el “poyo” per “pollo”, que és l’expressió habitual hui en dia.

Alguns joves valencians mantenen aquesta expressió castellana en la seua parla quotidiana. N’hi ha de més atrevits, que intenten traduir-la per “muntar un pollastre”. Ja me’n direu!!!! Tot això és per desconeixement de la nostra expressió genuïna equivalent “moure o armar un canyaret”. L’explicació d’aquesta expressió, un altre dia…

Efectivament, com ja deveu suposar, el “vit” és l’òrgan sexual masculí, provinent del llatí “vectis” (barra, palanca). Com es veu, un eufemisme per a designar-lo. Els eufemismes i els termes tabú sempre han sigut una manera de crear lèxic en una llengua, i els òrgans sexuals de tots dos gèneres deuen ser, en totes les llengües, els mots que més denominacions tenen, des dels eufemismes poètics de Virgili quan parlava en els seus poemes eròtics de “l’arada que rompia la terra verge per depositar-hi la llavor” fins a les paraules més barroeres que es poden sentir hui en dia.

Però, tornem al vit!!! Hi ha una mena de pebrera (Capsicum frutescens) que produeix uns pimentons no gaire grans, ben rojos, allargats com una banya i, això sí, molt coents: els vits o vitets. No cal fer molts malabarismes per a endevinar la procedència d’aquest diminutiu i també és fàcil d’imaginar-ne el perquè. En altres zones valencianes –i tornem als eufemismes– en diuen “ditet”, potser per llevar-li tots els rastres d’una pretesa impudícia.

Si viatgeu per Catalunya potser us haja cridat l’atenció que, del nostre “vitet” en diuen “bitxo”. Aquest mot no és cap castellanisme com algú podria suposar. Ara ja no es tracta d’un eufemisme, sinó que prové d’un seguit de fenòmens de tipus fonètic que s’apliquen al mot “vit”. Vegem-ho: el plural “vits”, pronunciat en moltes contrades valencianes com a “vitx” o “bitx”, és mal interpretat com un singular, el plural del qual és “bitxos”… i d’ací es torna a crear de manera recursiva un nou singular “bitxo”.

Quantes voltes que fan les paraules en el procés dinàmic que és l’evolució de la llengua!

Ah, això dels “matajutges”, si voleu saber-ne més, llegiu una miqueta sobre els successos de les vagues generals en contra del reclutament forçós per a la guerra d’Àfrica.

El concepte el vaig entendre bé, tot i que els exemples que hi aportava em quedaven llunyans, per tal com jo era de la generació que en aquells moments (dècada dels setanta) estava en la vintena complida.

És ara, que ja forme part de la generació cada vegada menys poblada dels que han conviscut amb gent de tres segles diferents, que he entés del tot aquella afirmació.

Fa uns anys vaig regalar per a la decoració permanent d’una casa antiga rehabilitada al poble una caldera de coure que havia pertangut a la meua família des del temps de la meua besàvia. Era una caldera que havia estat en ús, almenys, fins ben entrats els anys 60, i que es destinava a bullir les botelles plenes de tomaca per a fer-la en conserva, i també per a barrejar la sang i la carn picolada del porc per a fer l’embotit en la porquejada. Vaig observar que la caldera tenia un foradet molt ben arreglat amb un pegat també de coure. I em vingué al cap un refrany: “Caldera vella, bony o forat”, equivalent, si fa no fa, al castellà “A perro flaco todo son pulgas”. O també “En ta casa bullen faves, i en la meua, a calderades” (“En todas partes cuecen habas”). Potser, la paraula caldera tinga per a les generacions joves un significat més aïna industrial, si no és que estan familiaritzats amb les calderes de l’infern o de les bruixes en els contes de temàtica meravellosa, hui una mica arraconats perquè no són “políticament correctes”.

És cert que molt del lèxic viu en altres generacions ha quedat reduït en la jovenalla als refranys i a les maneres de dir, però sense que en coneguen el significat. Vegem-ne uns quants exemples.

Actualment és bastant viu el mot “trompellot”, associat a una persona inútil, destrellatada…. Fins i tot molta gent encara fa servir l’expressió “De bona fusta ve el trompellot!”, més o menys equivalent, però despectiva, al castellà “De buena casta le viene al galgo” o “De tal palo, tal astilla”. Però crec que puc afirmar que la jovenalla no ha conegut els trompellots, aquelles trompes balladores grosses que només servien perquè els férem “quicots” amb les nostres trompes, sobre tot si eren de carrasca amb clau de ferrer.

“T’adorms més que l’algeps” diem a algú que té facilitat per a adormir-se en les situacions més quotidianes. Efectivament, l’algeps s’adorm, és a dir, barrejat amb aigua va prenent una consistència dura, com també ho fa el ciment. Ara, aquesta accepció s’ha substituït impròpiament per “forjar” (per influència del castellà “fraguar”), que en realitat només és aplicable a elements metàl·lics.

També el coneixement cada vegada més estés dels tecnicismes fa que vagen arraconant-se mots que havien perdurat durant segles. Així, abans hom es feia moltes vegades una “revencillada” al turmell (ara se’n diu “esquinç”) o es trencava el “ballador de l’anca”, que és l’articulació del fèmur amb la pelvis, o també el “pont de la figa”, allò que ara se’n diu pubis.

Què passa si volem emprendre un estudi sincrònic de la llengua. Doncs, que a més de la variable geogràfica que ha de fitar el camp de l’estudi, i de la social, hi hem de tenir en compte la variable generacional i saber filtrar l’estadi en què estan alguns elements lingüístics. Perquè, ja se sap, la llengua és dinàmica, evoluciona, i és difícil fer-ne un tall vertical exacte i representatiu de tothom. Per això, la sincronia en estat pur no és fàcil de trobar.

Això em va retornar a la meua infantesa, en què ma mare comprava de vegades clòtxines a les dues pescateres del poble que pregonaven peix pel carrer amb el seu carretó ple de peix, gel i mosques.

En aquell temps, menjàvem clòtxines quan podíem i si n’hi havia. No sabíem d’on eren (suposàvem que de la llotja de Cullera) ni quina era l’època en què n’hi havia. Una altra cosa a banda eren els *mejillons (pronunciats amb jota castellana), que es compraven als ultramarins del poble en llandes de conserva en escabetx (conserves gallegues la majoria). Era evident que a nosaltres ens havia entrat el castellanisme *mejillons només per al de conserva. Hi tornarem més endavant.

Una cosa semblant ha passat amb allò que ara solem designar amb el castellanisme *boqueró. Temps era temps que al mercat es venien aladrocs frescos, peix blau més menut que la sardina i també molt gustós. Ara bé, molta gent no sabia que aquest mateix peix, filetejat i conservat generalment amb oli, es distribuïa, prèviament salat, en llandes de conserva amb el nom d’anxoves, paraula procedent de l’italià i estesa per molts indrets (cfr. amb el castellà anchoa, el basc antxoa, l’anglés anchovy, el francés anchois, etc.). Ara bé, aquests mateixos filets preparats a l’andalusa (amb sal i vinagre) els coneixem amb el castellanisme *boqueró, que en molts parlants ha arribat a desterrar l’autòcton aladroc.

També vaig tenir fa un grapat d’anys al mercat de Russafa diferències amb una pescatera, quan li vaig demanar unes tallades de tonyina, mentre assenyalava la peça d’on volia que les tallara, i em va respondre que això no era *tollina, sinó atún, i que la *tollina era la que es feia en conserva amb oli i sal, també anomenada *tollina de sorra. Vaig aconseguir que em despatxarà la tonyina/atún que li havia demanat, però convençut que aquella dona (i molta gent més) havia substituït el nom valencià pel castellà atún, i havia restringit tonyina a una de les varietats de conserva típica de les nostres terres consistent a reservar els costats del ventre de la tonyina, la sorra (paraula d’origen àrab: surra, ‘ventre, melic’), que són les parts més saboroses i meloses (ventresca se’n sol dir ara), i que rep el nom de tonyina de sorra o melosa. Un incís: observeu la similitud entre la sorra de la tonyina i la del carro, aquella mena de tremuja de la part baixa del carro tancada amb dos troncs lligats als caps amb cadenes i que servia per a carregar i transportar generalment gra, terra, etc., tot i provenir d’una paraula llatina, saburra, d’on prové la nostra saorra i també la sorra dels parlars del nord.

I què em dieu de la gent que la tonyina en conserva l’anomena *besugo (besuc), si són dues espècies de peix gens semblants? L’origen rau en aquella època en què el besuc era un peix poc apreciat les molles del qual es venien conservades en oli i sal, per això la confusió. O el mero i l’emperador.

Tornem finalment a les clòtxines: en temps passats menjàvem el que hi havia. Havíem de subsistir, d’omplir el pap. Sortosament, ara ja ens podem permetre el luxe de ser una mica gurmets, d’assaborir les coses que mengem i de valorar-les. I hem descobert que hi ha unes clòtxines mediterrànies (Mytilus galloprovincialis), més menudes i gustoses que les atlàntiques (Mytilus edulis), com sol passar amb tot el peix. I també sabem que les clòtxines mediterrànies són més bones en una temporada determinada. I també sabem que “Clòtxines de València” és una denominació d’origen controlada. Però el que alguns no saben és que en els taulells d’algunes pescateries o en les cartes d’alguns restaurants ens ofereixen ambiguament clòtxines (o *clochinas), també mediterrànies, però del delta de l’Ebre o fins i tot italianes, potser tan bones i gustoses com les nostres, però d’una altra denominació d’origen.

Al capdavall, amb el peix que ens mengem no hem de parlar, per tant, no ens ha d’importar tant la procedència sinó apreciar-ne el gust, la textura, etc. Això sí, que no ens donen garsa per perdiu… o pota per sépia!!!!

En la generació següent, el francés continuava el seu camí imparable, però ara el català ja no el xampurrejaven ni l’entenien els néts, perquè el sentien parlar esporàdicament als seus avis: havia esdevingut “la llengua dels avis”. No cal dir que per a la generació següent el català, aquell patués, era una llengua majoritàriament desconeguda.

És meridianament evident que, si totes aquestes generacions hagueren parlat català de manera habitual, fins i tot restringit a l’àmbit més privat i familiar, haurien dominat i conservat aquesta llengua i, alhora, haurien millorat el seu coneixement del francés amb l’ajuda de l’escola, els mitjans de comunicació, etc. L’ús d’una lingua franca no havia de suposar inexorablement la desaparició d’una altra.

Diu un proverbi ben antic “Quan veuràs la barba de ton veí cremar, posa la teua a salvar”. I si traslladem el fenomen al segle XXI, a terres valencianes? És exportable, si més no, a les grans ciutats com València? I tant, per desgràcia!!!! Cada vegada més trobem valencians de 4a generació de nissaga clarament valenciana que no entenen gens ni mica el valencià, malgrat els esforços de l’escola, que mai no són prou sense l’ajuda d’uns mitjans de comunicació també en valencià (digne).

Hem de fer una crida als valencians, a molts valencians, per convéncer-los que saber valencià i tenir l’oportunitat de parlar-lo no és cap empobriment, no va gens en contra de la llengua oficial de l’Estat, de la lingua franca. Conéixer i fer servir les dues llengües oficials dels valencians és un valor afegit.

És cert que, per a les persones, l’estat més còmode és el monolingüisme, per això tots els conflictes lingüístics que han provocat les llengües en contacte, quan han deixat de ser dinàmics —quan han cessat els conflictes—, sempre s’han resolt a favor d’una sola llengua: la que alguns consideren la més prestigiosa.

Però ara que sembla que aquests dogmes trontollen i que la societat ha entés que, en la globalització, com més llengües sàpies millor, és el moment perquè conscienciem molts valencians que la nostra llengua, malgrat el seu àmbit geogràfic restringit, no és sobrera, ans al contrari: ajuda a assolir les competències en altres llengües.

Que això és adoctrinament? Benvingut siga!!!!